569 gener 2016

Núm. 569 - Gener de 201 6

VACARISSES edició digital

balcó de Montserrat

Per un a com un itat de fe i am or, oberta a tots, acol l idora i fratern al

BON ANY

2016

"Els Pastorets" de Sitges. Ferràn Tomas, Vinyet Duran i Adrià

NOU

SUMARI Pòrtic L’Evangeli pam a pam II La cuina de Ca la Quima Des de Sant Llorenç Savall Pensaments caçats al vol Campanades Des de Sitges Cultura Popular Parròquia de Vacarisses Càritas Parroquial Vacarisses, balcó de Montserrat Dels Diaris Racó del conte Col·laboracions

Vacarisses, balcó de Montserrat 3 4 6 7 8 9 10 11 12 13 14 20 24 25

Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 - 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jaume Pintó i Joan Vila Dipòsit Legal: B 9241-2014

Foto de la capçalera de la portada: J. Picallo. Font: www.turismoyfotos.net.

ESGLÉSIA DE VACARISSES DIA A DIA - Desembre

Dia 6 Missa parroquial en recordança d’en Pere Boix Puig.

Dia 11 Enterrament de Maria Mercè Ubach Codina.

Dia 13 Concert de Nadal.

Participació dels Cors de l’Escola de Música i el Cor de Vacarisses.

Dia 20 Missa parroquial en recordança de Mercè Ubach Codina.

Dia 22 Nadales a càrrec de l’Escola Pau Casals.

Dia 24 MISSA DEL GALL. Estrena del pessebre “Sant Pere de Vallhonesta”.

Nota històrica d'Àngel M. Hernández.

Dia 25 NADAL Missa Familiar i cant de Nadales a càrrec dels infants.

Dia 26 Casament de Pere Sanz González amb Míriam Cárdenas Cruz. Bateig de Biel Sanz Cárdenas.

Dia 29 Enterrament d'Andrés Acevedo Gragera.

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 2

PÒRTIC

Any Jubilar de la Misericòrdia

A

quest passat 8 de desembre s’ha iniciat l’Any Jubilar Extraordinari dedicat a la Misericòrdia. L’Església detalla en què consisteix, com afecta als fidels i quina és la història darrere d’aquest esdeveniment que durarà fins al 20 de novembre de 2016.

Durant l'homilia de la celebració penitencial que es va celebrar el passat dissabte 13 de març de 2015, el Papa Francesc va anunciar la celebració d'un Any Sant extraordinari de la Misericòrdia prenent com a inspiració la carta de Sant Pau als cristians d'Efes: "Déu ric en misericòrdia" (Ef2,4).

Al llarg d'aquest Any Jubilar, que tindrà inici de manera oficial i solemne amb la lectura i publicació al costat de la Porta Santa de la Butlla, el Diumenge de la Divina Misericòrdia, i es buscarà promoure a tot el món l'obertura extraordinària de les esglésies i afavorir la celebració del sagrament de la Reconciliació.

Tradició jueva dels anys Jubilars Antigament, per als hebreus, el jubileu era un any declarat sant, que recorria cada 50 anys, i durant el qual s'havia de restituir la igualtat a tots els fills d'Israel, oferint noves possibilitats a les famílies que havien perdut les seves propietats i fins i tot la llibertat personal. Als rics, en canvi, l'any jubilar els recordava que arribaria el temps en què els esclaus israelites, arribats a ser novament iguals a ells, podrien reivindicar els seus drets.

L'Església catòlica ha donat al jubileu hebreu un significat més espiritual. Consisteix en un perdó general, una indulgència oberta a tothom, i en la possibilitat de renovar la relació amb Déu i amb el proïsme. D'aquesta manera, l'Any Sant és sempre una oportunitat per aprofundir en la fe i viure amb un compromís renovat el testimoni cristià. El Papa Francesc posa al centre de l'atenció el Déu misericordiós que convida tothom a tornar cap a Ell. El Sant Pare va començar l'anunci d'aquest any Jubilar dient: "Aquest és el temps de la misericòrdia. Hi ha tanta necessitat avui de misericòrdia, i és important que els fidels laics la visquin i la portin als diversos ambients socials. Endavant!".

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM II

Palestina en temps de Jesucrist La Bíblia és una col·lecció de llibres que formen l’Antic i el Nou Testament.

Dotze segles que ens parlen de la fe del poble d’Israel (A.T.) i del Cristianisme en els seus inicis (N.T.).

El N.T. és un recull de vint-i-set escrits redactats a mitjans del segle I dC. 11.- Tadeu / Judes de Jaume Jo era cosí de Jesús, germà de Jaume el menor, per distingir-lo de Jaume, el Major, germà de Joan i fill del Zebedeu. El dir-me Judes m’ha portat problemes malgrat no tenir res a veure amb el traïdor. Tadeu vol dir magnànim i valent. El nom de Judes, abans de passar la desventura, era un dels noms més celebrats i escaients en la història del Vell Testament. Judà (equivalent a Judes) era un dels fills del patriarca Jacob. Aquest fou el nom d’una de les deu grans famílies patriarcals d’Israel (tribus) de la qual en nasqué el Messies. També hi hagué un tal Judes Macabeu que és considerat un gran patriota i heroi nacional. Jo era i feia de pagès, igual que els meus avantpassats, pares i avis. Set de la colla dels apòstols, eren pescadors.

Aleshores hi havia una gran confusió religiosa. Els grecs tenien déus per tots els gustos. Creien que la majoria residien a l’Olimp, una muntanya molt significativa de Grècia. Els altres, a qualsevol indret: rius, turons i mars. Els romans havien copiat al peu de la lletra les divinitats gregues canviant només els noms: Zeus va ser Júpiter i l’Afrodita es va convertir en Venus. Abans de la persecució dels cristians, els romans toleraven totes les creences per més estrambòtiques que fossin.

Els números en la Bíblia eren un trencacolls. El més usat era el set. Era el sinònim de la plenitud de tot. Els pesos i les mides eren, també, un embolic. Les mides de llargada feien referència al braç, a la mà o al camí que es feia en un dia normal. Els cereals es mesuraven pel pes que podia Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM II portar un ruc. Els negociants, per a enganyar als clients, portaven dues mesures: una per comprar i l’altra per vendre. Les distàncies es calculaven per estadis (185 m.) o per milles (1.478 m). Els pesos, per lliures (32’5 g.) i el talent (uns 30 kg.) El número 12 representava les dotze grans famílies d’Israel. El número 72 significava tots els pobles de la terra.

Allò del “ de dos en dos” volia dir que el testimoni d’una sola persona no valia res, calia que fossin dos que coincidissin. Jo només vaig escriure una carta i encara molt curta. Vaig predicar el Missatge de Jesús arreu de Palestina i després a Síria i Mesopotàmia, on hi vaig deixar la pell.

Sebastià Codina i Padrós

Gabriel Rufián Romero Barcelona, 8 de febrer del 1982

Vicepresident de Súmate i membre del secretariat nacional de l'ANC Diputat d'ERC al Cogrés de l'Estat espanyol

"He vist un poble fent la revolució amb cartolines de colors i somriures d'orella a orella".

"Per als nostres pares i avis, el més difícil era venir a Catalunya i forjar una vida".

"Un poble sent el que ja és, un país, una república independent".

Recordo les paraules de Salvador Allende: "La història és nostra i l'escriurem els pobles, els asseguro que nosaltres l'estem escrivint".

"No vull tornar a despertar-me pensant quina portada de quin diari ens insultarà aquest matí".

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Llom amb ceba i pinya

Ingredients per a 4 persones: 800 grams de llom en un tros.

1 ceba grossa.

1 pot de pinya mitjà.

Mantega, sal i oli.

Salarem el llom i el posarem en una cassola, amb una mica de mantega i oli, i deixarem que es dori una mica.

Amb la batedora triturarem la ceba, la pinya i el seu suc i ho afegirem a la cassola. Deixarem que cogui tot junt uns ¾ d’hora aproximadament fins que veiem que el llom ja és cuit.

Si ens queda una salsa molt clareta, retirarem el llom i deixarem que es faci una estona més, fins que quedi com una melmelada espesseta. Deixarem que el llom sigui ben fred per poder-lo tallar ben prim.

Escalfarem la salsa i la servirem per sobre del llom. Com que es pot menjar fred, també és un plat molt adient per l’estiu.

Bon profit!

Conxita i Quimeta Font

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 6

DES DE SANT LLORENÇ SAVALL

Refranys d’arreu de les terres catalanes Aigua de gener omple les bótes i el graner i la pica de l'oli també.

Amoretes de gener, per Pasqua muller i per Nadal bolquer.

Cada dia que passa del gener perd un all l'aller.

Cava pel gener i hauràs d'engrandir el celler.

De les tronades de gener, res de bo en ve.

El gener és el més verdader perquè és el primer.

El millor femer, el de la lluna nova de gener.

Flor de gener no omple el graner.

Gener polsós, any abundós.

Glaçades de gener la terra estoven bé.

El pollet de gener, per Sant Joan me’l menjaré.

El gener diu al febrer: "jo he plogut molt i tu també".

Gener sec i abril mullat, molta palla i poc blat.

La fusta tallada pel gener la millor del món és.

Pel gener, el camp llaurar, la vinya podar i el vi trascolar.

Pel gener tanca la porta i encén el braser.

Sol de gener es lleva tard i aviat va a cotxer.

Després de Reis és tothom bon pagès.

Gelada de Cap d'Any, pa per tot l'any.

Lluna creixent per Cap d'Any, blat abundant.

Per Sant Vicenç acaben les glaçades i comencen els vents.

Per Sant Sebastià fa un fred que no es pot aguantar.

Sant Antoni del porquet sempre s'escau en disset.

Rei em volen fer i no en vull ser.

Recopilació: Josep Caba

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL Al marge de la religió no es pot entendre ni la literatura, ni la pintura, ni bona part de l’arquitectura ni de la música...

La religió ha impregnat tota la nostra cultura...

El sentit religiós està molt arrelat en el moll de l’os de la societat. El món és profundament religiós, malgrat que cada vegada practica menys...

Les religions donen sentit i resposta a l’existència de l’home...

Els alumnes que perden el respecte als mestres és perquè abans l’han perdut als pares i s’han adonat que no passava res...

Quan ens pensem que estem perdent una mica la fe significa que la nostra es va afinant, es poleix i s’esmola...

Si no sentim gaire la presència de Déu és perquè Déu ens està buscant...

Déu no ens deixa en repòs fins que ens fa manejables doblegant-nos per tots els costats...

Si no perdem les ganes de lluitar, tard o d’hora en sortirem vencedors...

Els pares han d’ensenyar a volar, però s’han de convèncer que els fills no faran el mateix vol. Tothom ha de volar de la seva manera...

En la nostra vida sempre hi haurà un rastre dels educadors i mestres que haurem tingut...

No es necessiten educadors perfectes. El món demana sentir-se estimat i que els educadors ensenyin estimant...

Els educadors es poden equivocar. Si només es podés exercir sense equivocar-se, encara no hauria nascut el primer educador...

Recopilat per: Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 8

CAMPANADES La mallarenga que entona, vol arribar a "prima donna" Mallerenga presumida, vol cantar fora de mida.

“Tu, mascle, vigila el niu: que tornaré l'altre estiu”.

A cadascú la NATURA, li marca la partitura.

El cant que Déu li demana el canta de mala gana.

I se'n va amb batecs d'ala, a Milà on hi ha l'SCALA.

Per més que estireu el coll, no afegireu ni un bemoll.

I té per cosa banal no tenir fama mundial.

Allà un professor amb mestria li feu classe un any i un dia.

El que l’espècie us negà no ho trobareu a Milà."

Com que creu ser la més bona, vol arribar a “prima donna”.

Més el professor, avorrit, no pogué treure'n partit.

Ni Milà ni Salamanca poden dar allò que ens manca.

Mallerenga té un espòs bondadós i terrandòs,

I cansat, per no dir més, li digué que se'n tornés.

I sinó, per quins set sous, fa que el mascle covi els ous?

“Mallerenga, heu de cantar el que Déu us programa.

Mn. Pere Campàs Bonay

Vic

Campanar de l'església de Sant Esteve, Tuixent.

Al municipi de Josa i Tuixén (Alt Urgell).

L'interior de l'església conserva una talla romànica policromada d'una Marededéu que data de finals del segle XII. Tuixent és esmentat a l'acta de consagració de la Seu d'Urgell del 839.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 9

DES DE SITGES Al cel hi tinc una estrella Dedico aquestes paraules a totes les mares que han perdut bebès abans de néixer. Perquè és un tema encara força tabú, perquè hem de passar un dol, sobreposant-nos, moltes vegades soles, fent un treball interior brutal. Ens diuen que “no passa res, ets jove i en tindràs un altre aviat” però aquestes paraules no et consolen. Res et dóna consol, només el temps, i qui sap, si un altre bebè, un arc de Sant Martí.

Tinc un sentiment de pèrdua. I ara que ja ha passat un any sóc capaç d’explicar-vos-el.

Avui fa un any, vaig saber que no neixeries mai, que mai et tindria als meus braços. Fa un any el cor se’m encongia perquè no vaig sentir el teu. Recordo aquell dia, tan immensament trist. Ho recordo tot, tot negre. Em trencava per dintre. Llavors, en la intimitat d’un bloc de notes personal, escrivia això: “Potser és un malson. M’alleuja pensar-ho. I escriure-ho em permet abocar aquesta pena que tinc, tan gran i tan fonda.

Asseguda en un lavabo fred, ploro mentre em sento com vaig desprenent-me de tu, i em buido de tot, de la matèria que vas ser, i de la il·lusió que em vas donar.

I amb els ulls de peix, plena de sal, surto del malson per afrontar aquesta realitat, un final inesperat que em trenca a bocins.

Aquesta nit et buscaré en una nova estrella” Sí, jo tinc una estrella al cel, un ‘bebè estrella‘, que brillarà i il·luminarà per sempre la nostra foscor. Però ja ho diuen, que després d’una tempesta arriba la calma, surt l’arc de Sant Martí... els colors de la vida!

Un any després tinc als meus braços l’Adrià, el meu ‘bebè arcoiris‘

Vinyet Duran Ferrer

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 10

CULTURA POPULAR

Racó Poètic En el caient de la tarda L'últim adéu a un amic La Redacció a l'amic Pere

Avui, un bon amic ha emprès volada, suau ha traspassat el gran llindar.

Als que l'hem estimat, ens mancarà el so d'aquella veu tan valorada.

Quan som entre els humans es viu la vida, des del moment que obrim de nou els ulls cada matí, sentim lluny els esculls, però sabem que hi són, és una crida.

Avui, atentament, com l'he copsada mirant al bon amic, tranquil, amb pau.

El rostre ben serè, el front suau, amb un silenci clar; d'una altra estada.

El meu cor sento fort. Com em batega, davant del bon amic que ens ha deixat!

Però mirant-lo bé he desitjat trobar la seva pau, que el pit em frega.

En el caient de la tarda em plau mirar sempre el cel.

Quan la terra fa basarda i la nit cau com un vel, em plau mirar ben enlaire més enllà del primer estel, sentir la frescor de l'aire i al meu cor un nou anhel.

Jo no sé d'aquest misteri tant plaent, tan dolç i gran.

Apar la terra un psalteri amb cantúries d'aus orant.

Mireu-me, Senyor, si us plau.

Tot el meu cor fulgura; anhela l'eterna pau d'aquest cel que es transfigura i aquesta cosa tan bella que fa posar un bri d'enyor.

A la claror d'una estrella us veig, Senyor, tot amor.

Joan Sisamon i Borràs

Quasi, quasi, he sentit una enyorança, i quan surti d'aquí faré camí, seguint el tros que em resta del destí, sense saber el penar o la gaubança.

Adéu amic volgut, no tinc temença, seré submís i atent, bon pelegrí, seguint amb el cor net el meu camí, i al final del meu temps, la recompensa.

Sabina Fornell i Morató

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 11

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES PASTORETS 201 5

Foto: Carles Canongia

Els Pastorets dels més menuts, fantàstics !

Foto: Joan Vila

Cada any que passa s'estan superant. Aquesta colla d’artistes ho fan molt bé.

L'estona que va durar la representació es va fer ben curta a tots els espectadors. Feia goig de veure com es movien per l’escenari com si ja ho haguéssin fet des de sempre. Tots hi posen els cinc sentits.

Moltes felicitats. Esdeveniments com aquest creen més unió entre tots els vacarissans que érem allà al Casal.

Gràcies, Teresa i companyia.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 12

CÀRITAS PARROQUIAL DE VACARISSES Els passats dies 27 i 28 de novembre es va celebrar el Gran Recapte 201 5, de la Fundació Banc dels Aliments.

Els grans protagonistes fóreu vosaltres que cada u, dintre de les seves possibilitats, vàreu fer entrega dels aliments. Feia goig veure famílies, persones, els infants que et preguntaven el perquè es feia aquesta recapte i els voluntaris els responien amb simpatia i amor. I tots ho vàreu fer amb joia.

També gràcies als voluntaris joves, que varen donar hores del seu temps per realitzar aquesta tasca, ja que n'hi havia que estaven en èpoques d'exàmens. I també, perquè no, els que no són tant joves, que deixaren les seves obligacions familiars.

Enguany s'han recollit, tres banyeres i mitja -les banyeres són aquelles capses de cartró on s'hi dipositaven els aliments- i s'han quedat totes per el nostre municipi.

Moltíssimes gràcies a tots!!!

L'Equip de Càritas

Des de la nostra entitat manifestem el nostre condol a l’amic Fermí Masana, component de l’equip dirigent de Càritas de Vacarisses, per la mort de la seva esposa Mercè. Us fem costat, a tu i als teus familiars, i t’oferim els nostres sentiments d’amistat i companyonia en aquests moments penosos i durs.

L'Equip de Càritas

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 13

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT El passat dijous dia 26 de novembre va tenir lloc a Sabadell l’enterrament del nostre amic i col·laborador Pere Boix Puig. Al final de la cerimònia, un dels seus fills va llegir el text que adjuntem.

EL TREN DE LA VIDA

El meu pare va deixar escrites aquestes paraules per ser llegides el dia que no tingués ni present ni futur, només passat:

Quan s’acaba el bitllet i has de baixar del tren de la vida sempre és trist, malgrat sabem segur que això ha d’arribar.

Crec que ara el més correcte és oblidar els últims moments i fer balanç de tota la vida. Així ho he fet i haig de dir que marxo molt content.

He tingut una infantesa de somni, no m’ha faltat mai res. Uns pares que m’estimaven i entre moltes altres coses, els agreixo haver-me transmès i tenir molt present l’ètica i l’honradesa en la presa de decisions.

Els quatre germans; Josep, Joan, Maria Teresa i Montserrat, hem estat sempre units i és un altre sumand positiu en aquest balanç.

He treballat, no gaire, per tal que aquest món sigui més just i també perquè aquesta terra nostra, que tant he contemplat i tanta felicitat m’ha donat, es conservi. En aquest aspecte a Vacarisses li dec molt.

Només travessar el túnel de Coll Cardús ja em transformava i si tenia algun problema l’oblidava.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Pere, Francesc, Roger, Gerard, vàreu venir al món perquè nosaltres érem feliços i volíem que d’altres ho fossin també.

Baixo del tren amb les imatges que tinc entranyablement gravades del vostre creixement i que ara sou feliços i heu compartit aquesta felicitat amb Mònica, Agnès, Marta i Clara, Carla, Pau, Miquel, Marc, Biel, Alba, Bernat, Maria i Julieta.

Maru, el viatge que hem fet junts, és el principal motiu que baixi del tren content i feliç. Només un passeig amb tu a la Font de la Guinardeu, o pel carrer de Sant Oleguer, era com una festa major.

Quatre fills, una classe amb 26 nens, una família, i malgrat tenir un marit últimament amb greus i pesades mancances sanitàries, no han impedit que sempre estiguessis disposada i sensible a tothom. Amb més de 47 anys junts, mai t’ha faltat el somriure als llavis.

Familiars, amics i coneguts, moltes gràcies per haver vingut avui aquí i també per haver compartit junts moments del viatge.

La vida segueix.

26 de novembre de 2015

Pere

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 15

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

PIULADES D'ALTURA Ressenya

E

l passat dia 21 de novembre, els sabadellencs Albert i Òscar Masó Garcia, col·laboradors habituals de la nostra revista van guanyar el 10è Premi de Periodisme en Premsa Escrita de la 33a edició del Festival BBVA de Cinema de Muntanya de Torelló-2015. El premi es basa en la Flor de neu de Plata i s'atorgà a l'article "Piulades d'altura" publicat en el número 260 de la revista Vèrtex (de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya - FEEC) Aquest prestigiós festival està considerat com a un dels tres més importants a escala mundial.

Aquest article mostra un bon treball de recerca i documentació per part dels autors.

Parla a través dels llibres de piulades dels cims de les diverses èpoques del muntanyisme i de la seva transversalitat. Tots hem signat en aquests llibres, muntanyencs, experts i novells, d’alt nivell tècnic o afeccionats. L’article atrapa des del principi, manté l’atenció del lector i en resol brillantment les expectatives creades.

Els dos germans Masó són enginyers de professió, socis de la UES, del CET i del C.E. Castellar del Vallès, escriptors i muntanyencs. Han escrit quatre llibres i publicat més d'un centenar d'articles de temàtica muntanyenca en les revistes especialitzades més importants de Catalunya. Han guanyat el X Premi Vèrtex i dos segons premis amateurs de la mostra de cinema de muntanya de la Farinera del Clot, de Barcelona.

També han realitzat una quarantena de conferències de temàtica muntanyenca.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 16

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Dins del 33è Festival BBVA de cinema de muntanya de Torelló es van atorgar els Premis de Periodisme de Muntanya i Aventura en la seva 10a edició. Es van presentar un total de vint-i-un treballs entre articles, reportatges i blogs. El jurat estava format per: - Enric Xicoy, de Torelló, periodista i secretari acadèmic de la Universitat Ramon Llull.

- Rafael Vallbona, periodista, escriptor i professor de la Universitat Ramon Llull.

- Daniel Martí, professor de la Universitat Ramon Llull i treballador de TVE. Moltes felicitats amics Albert i Òscar pel reconeixament que heu rebut al bon treball que heu realitzat fins el moment present i us encoratgem a continuar amb la vostra gran labor de divulgació del nostre país en el seu vessant muntanyenc amb tots els valors afegits que això comporta.

La Redacció

Foto: Conxita Garcia Pérez

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 17

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT F i ra d e N a d a l 2 0 1 5

Fotos: Joan Vila

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 18

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Congrés dels diputats Estat espanyol

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 19

DELS DIARIS

Estimat David Fernàndez Si penses diferent és que has cedit. Si qüestiones la seva veritat és que tens interessos foscos o reps consignes del poder.

David Fernàndez va fer dimecres dia 3 de desembre un pas que tinc la impressió que fa dies que volia fer. En el discurs que va fer a Manresa, al final de la jornada de debat de la CUP, alguns hi van veure una duresa i una agressivitat insòlites. Com un tancament de files amb allò que s’havia votat. El to era el que era. Però em va semblar veure-hi la voluntat de transmetre un missatge a l’independentisme en un moment de desencís. No era un missatge per als militants de la CUP. Anava més enllà. Aquell “no fallarem”, ja l’hi havia sentit abans i em va semblar identificar de què parlava.

LA REACCIÓ D’ALGUNS INDIVIDUS de la CUP a l’article de l’exdiputat va ser furibunda.

Sembla que es podien escriure articles i manifestos sempre que anessin tan sols en una direcció.

Quan les reflexions anaven en direcció contrària, allò era obra del diable i el #pressingCUP. Però la democràcia i la llibertat d’expressió ja ho tenen, això. Què hi farem, nois!

AMB TOT, LA PROPOSTA de donar dos vots a la investidura de Mas per desencallar el procés no té pas el camí assegurat. L’assemblea de la CUP del 27 de desembre hi tindrà l’última paraula i aleshores tots els vots valdran igual. Que ningú no es faci il·lusions, que les assemblees les carrega el diable. Veient la reacció d’un determinat sector –o dels més cridaners d’aquest sector–, s’ha de dir que la cosa no pinta pas fàcil.

DE FET, JA HAN COMENÇAT a acusar David Fernàndez d’haver cedit a la pressió, d’haver acotat el cap i, en alguns casos, de traïció. És una pena i sap molt greu per algú com ell, disposat sempre a empènyer en totes les lluites, tinguin el pes, l’alçada i la forma que tinguin, i que ha contribuït més que ningú a situar la CUP on és ara.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 20

DELS DIARIS NO FARÉ CAP ELOGI de David Fernàndez. El podria fer en determinats aspectes. I també li faria una crítica ben sincera en uns altres. Però ara no es tracta pas d’això. I si jo o algú com jo digués “gràcies, David perquè vols desencallar això”, el comentari seria utilitzat en contra seu pels qui ara l’ataquen.

LA COSA ÉS MOLT injusta i molt malparida. Els mecanismes d’etiquetar i d’assenyalar amb el dit que apliquen sectors determinats són implacables. I la maquinària funciona contra tothom que surti del guió que s’han inventat. Si penses diferent és que has cedit. Si qüestiones la seva veritat és que tens interessos foscos o reps consignes del poder. A banda del rigor democràtic, la manca de respecte per la llibertat d’expressió i de pensament és una de les qüestions que em preocupen més d’aquest país nou que diu que anem fent.

I PER AIXÒ, MÉS ENLLÀ de la proposta concreta, sabent que hi havia una cosa que feia molts dies que portaves dins i que volies dir, vull felicitar-te, David, per la valentia, el coratge i la coherència del teu gest. Tu saps –n’hem parlat unes quantes vegades– que l’heterodòxia es paga cara. I l’esperit crític (el de debò) no és precisament una fàbrica d’amistats. Criticaran el lloc, el moment, el format i la puntuació del teu article... Diran que t’han vençut. Però tu has volgut saltar al camp sabent que només perd qui no juga. Que comenci a rodar la pilota.

Pere Cardús

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES

BIBLIOTECA EL CASTELL

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 21

DELS DIARIS ELS 1 0 MANAMENTS DEL PROCÉS

1. No perdràs la paciència. Ja ho has anat veient. Des que es va iniciar el procés, massa vegades has pensat que el final era a prop i, al capdavall, res. Crear un estat nou ja és per si difícil. Però crear-lo amb un estat impropi a la contra, amb la meitat de la teva gent poc o gens convençuda i amb l’altra meitat -els convençuts- dividits entre ells és una tasca ingent.

Per tant, pren-t’ho amb calma i no defalleixis. Relativitza els sotracs, mantingues el rumb.

2. No donaràs mai per acabat el procés. De fet, fins i tot el dia que s’aconsegueixi la independència seguiràs patint pel boicot que et faran des de fora i des de dins. Persistirà el malestar d’una minoria. El procés, en realitat, no s’haurà acabat el dia que es proclami l’estat català: aleshores en començarà una segona fase, també complicada, consistent a donar forma al país que havies imaginat. I de nou aquí el camí se’t farà llarg i ple de marrades.

T’ho hauràs d’agafar, també, amb tranquil·litat.

3. No ofendràs el rival ideològic. El procés ha tirat endavant gràcies a la pluralitat dels que s’hi han apuntat. No hi sobra ningú. Per tant, més d’hora que tard hauràs de pactar amb algú que pensa molt diferent de tu. Algú al qual has combatut, amb el qual en condicions normals no aniries ni a la cantonada. Sense aquesta entesa transversal, que s’haurà d’allargar en el temps i que comportarà renúncies per a tothom, no hi ha res a fer. És important, doncs, que aprenguis a mossegar-te la llengua.

4. No menystindràs l’estat espanyol. No ignoris la seva gran força coercitiva, començant per la financera. Has de ser conscient que tu ets el dèbil. Fes el teu camí sense buscar el xoc.

Pensa, a més, que hauràs d’acabar arribant a alguna mena d’acord i que sempre hi seguiràs mantenint estrets lligams econòmics i culturals, a banda de vincles familiars i d’amistat. Per tirar endavant el teu estat propi, et caldrà tenir-hi un bon veïnatge. No caiguis, doncs, en provocacions.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 22

DELS DIARIS 5. No renegaràs d’Europa per molt que t’ignori. No pensis que tothom està pendent de tu.

Tampoc no hi estan pròpiament en contra. Més aviat els fas nosa. I, tanmateix, la independència la vols per connectar-te amb el món sense filtres, i el teu món immediat és Europa. Ningú no t’hi espera, però tampoc ningú et voldria veure marxar. T’hauràs de guanyar a pols el seu reconeixement.

6. Lloaràs els conversos, perquè en necessites molts. En pocs anys han estat milers els ciutadans que han abraçat la causa independentista. Però si no fas bé les coses, tal com s’hi han sumat es poden donar de baixa. A més, encara cal que siguem més. No defalleixis a l’hora d’argumentar, de convèncer, de raonar, de dialogar.

7. Confiaràs en la gent. La gent és la millor garantia per tirar endavant. En realitat, és l’única manera de guanyar. No disposes del suport de les grans fortunes, ni dels grans mitjans de comunicació, ni d’antigues institucions clau com l’exèrcit o l’Església. La teva autèntica força és la suma de voluntats individuals, una per una.

8. Honoraràs els vells lluitadors. Sense els pioners de la lluita per la llibertat nacional ara no seríem on som. Ells són els pares del procés. Has de tenir-los presents. No has d’oblidar d’on véns.

9. No diràs el nom de Catalunya en va. Catalunya és de tots, no la facis servir per al teu interès personal. No l’embrutis, no te n’aprofitis. Si ho fas, perjudiques la causa comuna de bastir un país millor. No corrompis el procés.

10. No ho fiaràs tot al futur. No esperis que arribi l’estat propi per contribuir a fer un país digne en tots els sentits. Hi ha molta feina a fer en el terreny social, econòmic i cultural. Fes-la.

No esperis que arribi la terra promesa de la independència. El futur es construeix des del present, dia a dia. El procés també és això.

Ignasi Aragay

Col·laboració de Frederic Sagués

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 23

RACÓ DEL CONTE EL CÈRVOL VAN I TÒS Un cérvol que corria pel bosc va toparse amb un rierol que resseguia el camí.

L’aigua d’aquest rierol era tan neta i cristal·lina que reflectia amb gran esplendor la imatge del cérvol que es va quedar aturat admirant-se.

I mirant-se, va posar especial atenció en les seves banyes.

— Quines banyes més boniques que tinc. Mira-les que grans i magnífiques, segur que tothom m’admira!

I es va mirar una mica més avall fins que es va veure les potes, que eren força primes.

— I quines potes més primes que tinc, no queden gaire bé. Una llàstima que les potes desmereixin un cérvol tan ben plantat com jo.

De sobte, va sentir agitar-se el fullam del bosc, va girar-se i va veure com un caçador l’apuntava. I va començar a córrer. Gràcies a les seves cames primes i lleugeres ben aviat va agafar velocitat i distància amb el caçador, però corrent pel bosc, les banyes se li van enganxar a les branques d’un arbre. I mentre sentia com els caçadors s’anaven apropant, ell repetia: — I pensar com n’estava jo de content amb les banyes que ara em costaran la vida i tant descontent de les cames, de les cames que em podrien haver salvat!

Ja he estat ben ase quan m’he mirat a l’aigua per valorar tant les banyes pel seu aspecte.

Els caçadors van perdre el seu rastre, però ell va aprendre a estimar malgrat l’aspecte.

Recopilació: Teresa Cima Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 24

COL·LABORACIONS La capella de Sant Felip Neri de Rellinars, erigida l’any 1 660 al mas de les Ferreres.

El mas de les Ferreres, a Rellinars, és sobradament conegut per les pintures murals referents a la guerra de la Independència contra Napoleó, amb diverses escenes (crema del paper segellat a Manresa, preparació del Sometent, batalla del Bruc, etc.). Van ser realitzades l’any 1811, segons es diu, per un monjo de la Cartoixa de Montalegre, que es va refugiar en aquesta masia. Es troben al menjador del primer pis de la casa, però estan molt malmeses. L’any 1897 el pintor Francesc Cuixart en féu sengles còpies, ara exposades al Museu Comarcal de Manresa.

Dues de les pintures murals en l’actualitat Una de les còpies de Cuixart

Annexa a la masia es troba una capella dedicada a sant Felip Neri. Va ser bastida l’any 1660, segons consta en la llinda de la porta. És de planta rectangular, amb un absis semicircular, en el qual s’obre una estreta finestra, en desús. La coberta és a dos vessants i a la façana hi ha un campanar de paret, que encara conserva la campana, i que és coronat per una teuladeta a dues aigües i rematat, a manera de penell, per una petita creu de ferro equibraquial. Els murs laterals i l’absidal són de paredat o maçoneria de pedra, i el mur de la façana és arrebossat, amb simulació de carreus, però els cantells són de pedra treballada. A tot el voltant de la capella, menys el tros corresponent a l’espadanya, sobresurt el voladís de la teulada, sota el qual hi ha dues sanefes decoratives. La porta és rectangular, amb els brancals i la llinda de pedra. Entre la porta i el Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 25

COL·LABORACIONS campanaret s’obre un òcul circular. Del segle XX és l’afegitó d’un fanal. Interiorment, presidia la capella un retaule de fusta amb la figura central de sant Felip Neri, ara desaparegut. Posteriorment s’hi col·locà un retaule en guix de sant Ignasi de Loiola. Cal dir que mentre que la casa està bastant deteriorada, la capella es conserva força bé.

La construcció de la capella rural de Sant Felip Neri de Rellinars, va ser propiciada, sens dubte, per mossèn Josep Ferreres, rector durant una bona part del segle XVII de la parròquia de Sant Pere i Sant Feliu de Vacarisses, de la qual depenia llavors l’església de Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars. Aquest sacerdot, del qual es parlarà en una propera col·laboració, era un gran devot de sant Felip Neri i possiblement el primer clergue català relacionat amb l’Oratori.

Va dedicar al sant de Florència un altar de l’església parroquial de Vacarisses i va aconseguir relíquies seves, servades en un reliquiari.

Sant Felip Neri de Rellinars.

La família Ferreres va esmerçar esforços i diners per a erigir la capella en honor al sant de l’Oratori. Per a finançar l’obra van haver de demanar un crèdit o, com es deia llavors, un censal a la parròquia de Sant Pere i Sant Feliu de Vacarisses. Hi havia dificultat per a pagar les pensions del censal (és a dir, els rèdits del préstec) i divuit anys després de l’erecció de la capella, en la visita pastoral que va fer el 7 de desembre de 1685, el bisbe de Vic, Antoni Pasqual, mana “al que fa lo

censal de la capella de St Felip de esta iglesia parroquial que paguen a la cullita del any vinent 1686 tot lo que esta devent” (AEV 1221, fol. 290v).

En una visita pastoral posterior d’aquest mateix bisbe, datada el 30 de setembre de 1698, es fa referència a la “capella rural de St Phelip Neri de la para de Vaquerizas. Corre per compte de Antoni Ferreras, hereu de la casa”. I en una nota es diu que “Antoni Ferreras com a hereu de la casa Ferreras de Rellinars continûe lol lloable costum que tenen tots los parrqns de donár de menjar un musich dels qui venen à cantar en la festa de St Fermi bisbe” (AEV 1220/7, fol. 8r).

En la visita pastoral feta el 10 de novembre de 1726, el bisbe Ramon de Marimon diu que “en la capella rural de St Felip Neri, manam posen en lo altar lo evangeli de sant Joan, y psalm de la-

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 26

COL·LABORACIONS vabo ”, i entre altres providències ordena que “fassan ayguera en la sacristia, per poderse rentar las mans lo sacerdot” (AEV 1224. fol. 574v). Cal aclarir que el “salm de lavabo ” (salm 25, 8), que diu així: “Domine, dilexi decorem domus tuæ et locum habitationis gloriæ tuæ”, es resava

quan l’oficiant es rentava els dits.

El mas de les Ferreres.

Encara en altres visites pastorals, d’aquest i d’altres bisbes de Vic, s’esmenta la capella de Sant Felip Neri de Rellinars i es prenen diverses determinacions, especialment referents a la celebració de misses. Durant la postguerra i fins que es va restaurar l’església nova de Sant Pere i Sant Fermí, estigué oberta al culte com a temple parroquial.

Finalment cal destacar, i més en aquest any commemoratiu del cinquè centenari del naixement de sant Felip Neri (15 de maig de 2015 – 26 de maig de 2016), que aquesta capella de Rellinars és la primera església catalana dedicada al fundador de la Congregació de l’Oratori, i que és molt anterior a l’església de l’Oratori de Barcelona, situada, com sabem, a la plaça de Sant Felip Neri, prop de la Catedral i del Palau de la Generalitat, la qual va ser acabada de construir l’any 1752.

Aquest temple barroc va ser dissenyat pels arquitectes Pere Bertran i Salvador Ausich, i decorada per Pere Costa i Carles Grau. Durant la guerra civil va sofrir un terrible bombardeig per part de l’aviació feixista italiana. Un altre oratori de Sant Felip Neri es troba al carrer del Sol, a Gràcia, començat a finals del segle XIX i acabat a principis del XX, obra neobarroca de l’arquitecte Josep Artigas. Àngel M. Hernández Cardona

Agraïments: A la Dra. Dolors Moreno, antiga companya de l’institut Montserrat Roig, de Terrassa, per algunes dades que m’ha proporcionat; als arxivers Rvd. Dr. Miquel S. Gros i Dr. Rafel Ginebra per les facilitats donades en la consulta de l’Arxiu Episcopal de Vic, i a Joan Vila, per les fotografies del mas de les Ferreres i de la capella de Sant Felip Neri.

Estat actual del mas de Les Ferreres

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 27

COL·LABORACIONS

1 001 CURIOSITATS DE CATALUNYA Excursions i Patrimoni Al segle XIX Catalunya redescobria tot allò que amagaven les seves runes.

Catalunya reinterpretava la història enterbolida o silenciada per la censura de Felip II durant el viratge reaccionari i per la de Carles IV, fruit del pànic de Floridablanca. I Catalunya recuperava el català com a llengua de cultura.

La tasca de la Renaixença i dels seus successors va ser interrompuda per la Guerra Civil i una tercera censura, la franquista. Amb la democràcia es va intentar recuperar el que s'havia endreçat abans de Franco, i ara es comença a recórrer el camí que a la Renaixença li va quedar per fer.

L'Escorial, el Poblet castellà Manuel de Montoliu va trobar la manera de donar la volta a l’expressió comuna a l’època “Poblet és l’Escorial de Catalunya” a l'obra Llibre de Poblet (1955) .

Montoliu trenca l’eslògan de la propaganda espanyola anticatalana, que presenta l'art català supeditat al castellà.

Un any després d'iniciar les obres de El Escorial, Felip II va visitar Poblet i es va interessar pels reis que hi havia enterrats en el magnífic mausoleu.

Segons Manuel de Montoliu, la impressió de veure el mausoleu de tots els reis de la Corona d'Aragó podria haver suggerit a Felip II la idea de fer un mausoleu de tots els reis de Castella i Espanya.

Panteó Reial de El Escorial

Retorn romàntic a l'Edat Mitjana La Renaixença s’inspirava en la idea romàntica de la recuperació del passat nacional, especialment del període corresponent a l’edat mitjana. En l’estudi de documents del passat hi trobaven indicis de molts fets censurats. Aixó va fer reviure l’esperit de caça de fets, documents, llocs i costums oblidats. Es va fer una crida a tots els catalans a participar-hi i a convertir-se en “trobadors moderns”. Víctor Balaguer publica "Los trobadors moderns" l’any 1859, un recull de poesia catalana contemporània.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 28

COL·LABORACIONS Cercant El 1904 l’historiador Joaquim Miret i Sans va trobar a la rectoria d’Organyà un text en prosa escrit en català que contenia sis sermons i comentaris d’evangelis i epístoles. L’escrit es va datar entre finals del segle XII i principis del XIII i va resultar ser el text escrit en català més antic que s'ha localitzat fins ara.

Es coneix amb el nom de les Homilies d’Organyà.

Fragment de Les Homilies d'Organyà

Aprendre a viure entre runes Es van reprendre els Jocs Florals que se celebraven a la edat mitjana. El primer certamen es va celebrar a les runes de l’Església de Sant Martí del Canigó el 1859, on es va presentar una bella metàfora de la Renaixença.

Un pagès a l’Atlàntida Mossèn Cinto Verdaguer va acudir a recollir els premis dels Jocs Florals de 1865 amb el vestit tradicional català: barretina, espardenyes i cinta al coll. El 1877 va tornar a ser premiat pel poema L’Atlàntida.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 29

COL·LABORACIONS

L'àngel company Mai no ens abandona, l’àngel company. Sempre està al nostre costat en qualsevol situació, bona o dolenta. En els moments més difícils, quan tot és tenebrós o sembla perdut, l’àngel ve i ens ajuda. En les estones més agradables, quan tot s’omple de rialles, l’àngel ve i riu amb nosaltres.

L’àngel company és un dels nostres i participa en tot.

Ens el trobem quan fem camí per aquests mons, sempre al costat nostre. No ens deixa. Va seguint el nostre camí, discretament a prop. Però en qualsevol ensulsiada ell us dóna un cop de mà, i us en treu gairebé com si no ho fes. El tenim tan proper que ni ens n’adonem, com si fóssim nosaltres mateixos, però és ell, l’àngel company.

— Mireu -digué-, jo sempre estaré amb vosaltres, perquè em plau estar amb els homes. M’hi trobo la mar de bé enmig vostre, com si fos un de més. Jo sempre estaré amb vosaltres i us ajudaré en la vida i en la tasca.

— Us acompanyo en les hores tristes, quan us trobeu sols, sense ningú, sense ni un sol company, quan tots se n’han anat del vostre costat i resteu desolats enmig d’un desert de fredor i d’oblit. Us acompanyo en les hores tristes, quan tot s’enfonsa, quan no teniu feina ni pa, quan heu estat vençuts pels forts, quan no se us reconeixen els drets, ni la llengua ni l’esperit. Us acompanyo en les hores adolorides, quan heu fracassat, quan esteu deprimits sense alè ni delit, quan heu perdut l’esperança i la il·lusió. Sempre us acompanyo i enforteixo, com un amic, com un bon company.

— Us acompanyo en les hores alegres, quan els amics us envolten i us sentiu germans de l’univers. Us acompanyo en les hores joioses, quan la vida somriu i vosaltres perdeu l’ésser i la tasca, Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 30

COL·LABORACIONS quan la terra canta i l’esperit brilla. Us acompanyo en les hores gaies, quan tot és felicitat, quan teniu il·lusió de viure i de veure el sol daurat i la lluna somiosa, quan teniu l’esperança de fer néixer un món nou, quan us obriu a l’enllà com nòmades pels espais infinits. I jo m’alegro amb vosaltres, perquè la vostra alegria és la meva.

— Jo acompanyo la dona abandonada o el marit que ja no estimen, els acompanyo i conhorto, i miro que la seva hora no sigui tan amarga. Acompanyo tots els qui deixen la terra per buscar el pa a fora, i els qui amollen les àncores a la recerca d’aventures o empesos per la il·lusió. Jo acompanyo els qui per trobar la veritat, el darrer amagatall de la naturalesa o la sincera actitud dels humans. Escorto tots aquells que obren les mans a la carícia bondadosa i el cor a la comprensió sense límits. Jo acompanyo el fill o la filla que se’n van de la llar, els acomboio per guarir les ferides o per sostenir les mans. I acompanyo també els pares que es queden, per consolar-los i en els dies tristos o per obrir-los el cor a la comprensió. Jo sostinc els pobles vençuts i les terres assolades, els escorto i hi faig néixer el blat i les esperances. I acompanyo l’obrer en les hores amargues de l’atur i de les pallisses. Sento en la meva carn els crits dels torturats i l’esllanguiment dels presoners. Sento tota l’angoixa del pare amb les mans buides davant els fills plens de fam. Jo us acompanyo sempre, homes de la terra, i us guareixo i sostinc, sóc un etern acomboiar, pigall infinit de tot el que viu i existeix, tem o s’alegra.

L’àngel deia això i ens acompanyava, suau com una mare. I ens acompanya, ara. Sempre tenim un àngel, l’àngel bo, que ens infon coratge i ens omple d’il·lusió. Sempre tenim un àngel que guareix les ferides i eixuga les llàgrimes. Sempre tenim un àngel que riu amb nosaltres o que plora quan plorem.

Sempre tenim un àngel per al nostre viatge.

Jordi Llimona

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 31

COL·LABORACIONS

TEXTOS PER A LA REFLEXIÓ

Dins l’àmbit de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) hi ha una secció que s’anomena “Cristians per la Independència”. Possiblement aquest dies us arribi a mà una revista que estant publicant. També podeu trobar tota mena d’informació a internet “Cristians per la Independència” o a “Cristians.net”. És una pàgina senzilla però coherent i bàsica, i és així que en posarem alguns apunts en aquest article, que ens poden ajudar a reflexionar seriosament sobre el moment polític i social del nostre país.

LES NACIONS TENEN DRETS. LA DOCTRINA SOCIAL DE L’ESGLÉSIA, ens ho diu al capítol número 157: El camp dels drets de l’home s’ha estès als drets dels pobles i de les nacions. En efecte, “tot el que és

cert per a l’home, també ho és per als pobles”. El dret internacional «es fonamenta en el principi de l’igual respecte dels estats, del dret a l’autodeterminació de cada poble i de la lliure cooperació amb vista al superior bé comú de la humanitat».

La pau es fonamenta no tan sols en el respecte dels drets de l’home, sinó també en el respecte dels drets dels pobles, en particular el dret a la independència .

La nació té “un dret fonamental a l’existència”,

• a la “pròpia llengua i cultura, mitjançant les quals un poble expressa i promou la seva “sobirania” espiritual”; • a modelar la pròpia vida segons les tradicions pròpies, excloent-ne, naturalment, tota violació dels drets humans fonamentals i, en particular, “l’opressió de les minories”; • a “construir el propi futur proporcionant a les generacions més joves una educació apropiada”.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 32

COL·LABORACIONS LES PREGUNTES SOBRE L’ESTAT PROPI. 1 . Per què unes eleccions considerades “plebiscitàries”? Perquè l’Estat espanyol ens ha

impedit exercir el dret democràtic de consultar quina és la voluntat dels ciutadans de Catalunya respecte de si volen un estat propi o mantenir l’actual estatus autonòmic. Cal que es facin de manera que siguin el més semblant a un referèndum perquè internacionalment tinguin valor democràtic.

2. Què passa després de les eleccions si guanya l’opció de constituir un estat propi?

Res i molt. El Parlament comunica a l’Estat espanyol i a les institucions europees i internacionals que Catalunya es vol constituir en un nou estat i que vol iniciar un procés de negociació per assolir-ho en un termini curt de temps.

3. Què passa si el Govern espanyol es nega a negociar? Catalunya demanarà l’empara

internacional amb la força democràtica dels vots rebuts. Espanya haurà de continuar complint els seus deures envers Catalunya.

4. Què són les estructures d’estat? Tots els instruments que ens han de permetre gestionar

tota la nostra sobirania, i garantir el benestar i la seguretat dels ciutadans: una hisenda, una seguretat social, un banc central, un cos diplomàtic.

5. Una Catalunya independent podrà atendre les despeses d’un estat propi? Sense cap

mena de dubte. Hi ha molts estudis que quantifiquen els costos de les estructures d’estat en uns 39.507 milions d’euros anuals (inclosa la defensa), que es pagarien amb els 45.317 milions d’euros d’ingressos addicionals que tindria cada any la Generalitat provinents principalment de les cotitzacions a la seguretat social i dels impostos que ara recapta l’Estat espanyol.

6. Estarien garantides les pensions amb un estat propi? Per descomptat. Els recursos per

pagar les pensions provenen de les cotitzacions que fan els treballadors en actiu. Els ingressos de la seguretat social a Catalunya sempre han estat superiors als de la resta de les comunitats autònomes. A Catalunya, hi ha més treballadors en actiu que a Espanya i els salaris –i, per tant, les cotitzacions– són més alts. En un estat propi que faciliti l’activitat econòmica, les pensions, lluny de perillar, podrien millorar.

7. Una Catalunya independent pot assumir el deute actual? Catalunya té un dels deutes

públics més baixos del món, aproximadament del 34% del PIB. Segons com anés la negociació amb Espanya, s’hi hauria de sumar la part que ens pertoqués del deute espanyol, que en el cas pitjor situaria el deute del nou estat català en el 105% del PIB, que és el que aproxiVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 33

COL·LABORACIONS madament té ara Espanya, amb l’avantatge que alliberarem els 16.500 milions anuals de dèficit fiscal que ara patim. Si Espanya es nega a negociar, Catalunya no haurà d’assumir la part espanyola del deute. És a dir, en el pitjor dels casos, quedaríem millor que ara.

8. Haurà de sortir Catalunya de la Unió Europea i de l’euro? A Europa, ningú no ens es-

pera, però les institucions europees, els governs i els ciutadans dels països europeus tenen, en general, una experiència democràtica superior a la mitjana espanyola, són institucions pragmàtiques i defensen els seus interessos i els de les seves empreses. Catalunya és un actor econòmic important per a molts països europeus; a més, seria un aportador net a les arques europees. El cas català no està previst als tractats europeus i caldrà trobar-hi una solució. Transitòriament, Catalunya té alternatives, com l’EFTA –a la qual pertanyen estats tan importants com Suïssa, Noruega i Islàndia–, que a la pràctica suposa tenir unes relacions econòmiques similars a les que proporciona la UE.

PREGUEM PER CATALUNYA. Estem vivint moments molt decisius per a la nostra nació. Els cristians sabem de la força espiritual que tenen l’acció de gràcies i la pregària. Una força que reverteix en la manera com actuem i ens comprometem en el món. Per aquest motiu, com van fer els nostres avantpassats al llarg de totes les vicissituds històriques, convidem tots els creients a invocar Déu per donar gràcies pel procés que estem vivint, i demanar coratge i saviesa per afrontar, de forma cívica, pacífica, democràtica, coratjosa, generosa i perseverant, el repte d’assolir la independència del nostre país.

“Oh, Verge Santíssima de Montserrat, Regina dels catalans! A Vós acudim en la tribulació que afligeix la nostra Pàtria perquè ens concediu de Vostre Fill Jesucrist, Senyor i Redemptor nostre, que si és per a major glòria seva faci Catalunya independent. Oh, gloriós Sant Jordi, i sants i santes de la nostra terra! Ajudeu-nos en nostra súplica a fi efecte que, a no tardar gaire, aquesta Pàtria que Déu nos ha donat torni a ser com abans lliure i honrada amb la religiositat, constància i prudència de sos fills. Amén.”

Pregària dels orígens de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, 1899.

Antoni Pladevall i Font

Capellà i historiador català Creu de Sant Jordi Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 34

COL·LABORACIONS UNA NOTÍCIA D’OBSCURA INTERPRETACIÓ QUE INTOXICA L’OPINIÓ PÚBLICA

Els partidaris del manteniment de la unitat d’Espanya publiquen notícies amb una intenció subliminal, és a dir, encaminada a crear reaccions no perceptibles per la consciència, i que expressen amb títols com: “L’incessant degoteig d’empreses catalanes que, davant el perill de la secessió de Catalunya, es traslladen a Madrid”. La intenció d’aquesta notícia és difondre que la campanya independentista intranquil·litza els empresaris catalans, els quals, espaordits, fugen cap a Madrid.

1. Però, en què consisteix aquest trasllat a Madrid? Simplement en traslladar el domicili social a una oficineta llogada a Madrid, la direcció de la qual apareixerà a la capçalera de les cartes de la societat traslladada perquè consti la seva castellanització davant del món? Aquesta oficineta, si té cap activitat, serà simplement la de rebre i enviar informació al centre de treball situat a Catalunya i a tercers.

El domicili social d’una societat de capital determina el Registre Mercantil on correspon inscriure la societat i els jutjats competents davant els quals, en cas de conflictes litigiosos, s’han de presentar les demandes judicials. (Art.51,Art.52,10 LEC) Segons la Llei 27/2014 de 27 de novembre de l’Impost sobre Societats: • “Art. 7. 2: Els subjectes passius són gravats per la totalitat de la renda que obtinguin, amb independència del lloc on s’hagi produït i siguin quina sigui la residència del pagador. ”

• “Art. 8. 2: El domicili fiscal dels contribuents residents en territori espanyol serà el del seu

domicili social, sempre que hi estiguin efectivament centralitzades la gestió administrativa i

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 35

COL·LABORACIONS la direcció dels seus negocis. En un altre cas, cal atenir-se al lloc en què es dugui a terme la gestió o direcció esmentada.

• “En els casos en què no es pugui establir el lloc del domicili fiscal, d’acord amb els criteris anteriors, preval aquell on radiqui el valor superior de l’immobilitzat. ”

Sembla per tant discutible que el trasllat a Madrid del domicili social de les societats de capital que procedeixen de Catalunya determini que el seu domicili fiscal hagi de quedar també traslladat a Madrid.

Evidentment, el trasllat a Madrid del domicili social d’una societat no perjudica els treballadors de la fàbrica que roman a Catalunya. Si el nou domicili fiscal de la societat és el que resulta del trasllat del domicili social, l’ingrés de la quota tributària (i dels corresponents pagaments fraccionats) tindrà lloc a l’Agència Estatal Tributària de Madrid, però si el domicili fiscal roman a Barcelona el pagament del tribut va igualment a l’Agència Estatal Tributària, de manera que, a la societat, possiblement li serà indiferent el lloc on hagi de pagar l’impost.

Les empreses traslladades creuen que es guanyaran les simpaties del Govern Central espanyol i dels clients de tot Espanya que siguin propensos a acordar el bloqueig als productes catalans.

2. El que és evident és que les naus industrials, la maquinària, que són propietat de les societats traslladades, el personal productiu, la direcció tècnica i els controls de qualitat de recepció de matèries primeres i de productes fabricats, es quedaran on són i no sembla imaginable, ni a curt ni a mig termini, el seu trasllat a un altre emplaçament.

3. Seria molt diferent si els empresaris catalans estiguessin efectivament preocupats pel futur de les seves empreses ubicades en una Catalunya independent i es plantegessin, de cara a un futur llunyà, ampliar les seves produccions industrials fora de Catalunya però mantenint probablement l’activitat industrial actual desenvolupada a Catalunya, sense traslladar-la.

4. Les notícies de la premsa que comenten el trasllat de societats catalanes a Madrid afegeixen les seves respectives xifres de negocis, i d’aquesta manera creuen que fan ressaltar el perjudici que la fugida d’aquestes empreses representa per a Catalunya.

Ara bé, el PIB corresponent a la producció d’aquestes societats es genera allà on té lloc la producció, és a dir, a Catalunya, i es manifesta en l’aportació del treball del personal que treballa a la societat. Per tant, el trasllat del domicili social no implica el desplaçament del lloc on es realitza la producció, de manera que no redueix el PIB aportat per la societat en qüestió a Catalunya, que és el mateix que aportava abans del trasllat.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 36

COL·LABORACIONS 5. Seria diferent si qui es traslladés a Madrid, per residir en aquesta capital, fossin els accionistes de la societat que, en el seu moment, cobraran els beneficis de l’explotació. Si viuen a Madrid, gastaran els dividends en el lloc de la seva nova residència. En aquest cas, Catalunya es veuria perjudicada perquè els beneficis de l’explotació s’aplicarien fora de Catalunya.

6. Si l’empresa que desitja traslladar-se a Madrid és la d’una costurera que arregla vestits dels seus veïns, el seu trasllat queda simplificat: n’hi haurà prou amb agafar la màquina de cosir, les tisores, la cinta mètrica i el didal per tal que, amb la seva diligència, laboriositat i mèrits, fixi el seu domicili personal i fiscal a Madrid. Ara bé, el que no podrà fer és emportar-se la seva clientela. És creïble que aquesta costurera vegi tan negre el seu futur en una Catalunya independitzada com per voler embarcar-se en l’aventura d’un trasllat a Madrid, on no té clients ni és coneguda?

En definitiva, el de sempre: es publiquen notícies tendencioses que creen confusionisme, malestar i inseguretat.

Enrique García Arrufat

Doctor en Dret Col·legiat a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Madrid

LES «FESTES LUNARS» DEL NOSTRE CALENDARI L’Església Catòlica ha sabut adaptar a la seva litúrgia festes paganes molt antigues. Per exemple, Nadal i Sant Joan, que són celebracions de solstici lligades al "rellotge solar".

Però també ha adaptat festes com la Pasqua, regida pel "rellotge lunar".

El nostre calendari és solar, s'organitza a partir del que triga la Terra a donar una volta al Sol. Això és: un any. Però el nostre calendari conserva festes regides per la Lluna. Són les festes que d'un any a l'altre canvien de data. La Pasqua, per exemple, és festa fixada pel moviment de la Lluna. S'escau el primer diumenge després de la primera Lluna Plena de Primavera. La Pasqua i la Primavera, doncs, van sempre juntes. Però, des de l'arribada de la Primavera fins a la Pasqua hi ha oscil·lacions (des d'uns pocs dies a un mes). Un cop fixada la Pasqua, ja podem fixar la resta de festes religioses que depenen de la Lluna. Per exemple, el Diumenge de Rams s'escau una setmana abans de Pasqua. 140 dies després de Rams s'escau l'inici de la Quaresma: el Dimecres de Cendra. Quaranta dies després de Pasqua tenim l’Ascensió, i 10 dies després se celebra la Pentecosta. Diumenge sobre de la Pentecosta: la Santíssima Trinitat. I el dijous després de la Santíssima Trinitat: Corpus Christi..

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 37

COL·LABORACIONS

LLEGENDES DE BARCELON A Tibidabo Antigament, el pla de Barcelona no estava embotit de cases. Era una planura agradosa en lleu pendent. A una banda hi havia els aiguamolls del Besos, amb boscos de ribera i caça abundant. A l'altre extrem, la fèrtil desembocadura del Llobregat, amb horts i arbres fruitals. Al mateix pla, sobre el mont Tàber, es trobava la ciutat. Cases pairals i una munió de poblets arrodonien la bella estampa. El “catxalot ancorat” de Montjuic tancava la marina pel sud. Era una imatge idíl·lica.

De manera que no va ser estrany, segons una antiga tradició, que se situés al cim de la serra de Collserola un dels episodis que es poden llegir a l'evangeli de sant Mateu.

Una vegada Jesucrist se'n va anar al cim d’una muntanya a meditar. Era el cim de Collserola.

Aleshores va passar el dimoni i va tenir la idea diabòlica de temptar Jesús. Li va mostrar tot el que es veia des d’allà dalt, que era esplèndid, i li va dir, afuant la mirada: -Vet aquí tot el que et donaré si t'agenolles i m'adores.

En aquella època, però, els dimonis parlaven en llatí. I la frase temptadora del diable va ser: -Haec omnia tibi dabo se cadens adoraveris me.

Que traduït al català vol dir: “Tot aixó et daré si et prostres i m'adores” I així és com del cim de Collserola, a partir d'aquell fet memorable, se'n va dir Tibidabo. No cal dir que Jesús, amb bones paraules, aixó sí, va engegar el dimoni a pastar fang. Diu la tradició que el banyeta va seguir carena enllà i, tot evitant passar per Santa Creu d'Olorda, va arribar fins a Martorell, on la població maldava, sense sortir-se'n, per bastir un pont sobre el Llobregat... El famós Pont del Diable.

Jesús, convidat a Barcelona Les notícies corren de pressa, fins i tot al llunyà segle I. I encara que no s'havien inventat els diaris, la radio, la televisió o l'internet, ben aviat va arribar a casa nostra una primícia informativa molt rellevant.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 38

COL·LABORACIONS Segons el poble, la predicació de Jesús i els seus deixebles va arribar fins a Barcelona ben aviat, concretament l'any 31 de l'era cristiana. I immediatament, els barcelonins van decidir d'enviar una delegació a Palestina per tal de demanar-li que vingués a la nostra ciutat a predicar la seva doctrina. Jesús va rebre molt be els comissionats i els va dir que li restava encara molta feina a fer a Palestina, que tenia l'agenda plena de miracles i predicacions, de manera que li era impossible d'acceptar la invitació, però que hi enviaria un dels seus millors deixebles quan li fos possible. I encarrega a sant Jaume, que era de tots els apòstols el qui parlava millor, que vingués a predicar la nova llei a Barcelona.

Sant Jaume va venir vuit anys després de la mort de Jesús, l'any 41. Com deu passar a tants altres llocs, els barcelonins diuen que va ser la primera “excursió” feta pels deixebles de Jesús fora de Terra Santa i que la nostra ciutat va ser el primer indret del continent europeu on es predica el cristianisme. Antigament el mar arribava fins al Fossar de les Moreres. Allí va ser on la tradició diu que sant Jaume desembarca i predica la nova llei. Fundà una capelleta anomenada Santa Maria de les Arenes, atesa la seva situació. Després de predicar a la platja, no sabem si plena de banyistes, va anar al centre de la ciutat i va fer-ho on és la catedral, que aleshores era un bosquet de pins.

S'atribueix també a Sant Jaume la fundació de l'església que hi havia a la plaça on avui es fan tantes manifestacions i celebracions, seu actualment dels nostres governs, que porta per nom, precisament, de Sant Jaume.

En aquestes esglésies existia una imatge de pedra del sant en record de la seva fundació, i en cap altre temple de la ciutat no podia haver-hi imatges de pedra d'aquest apòstol ja que no les havia fundades ell.

En els seus inicis, la plaça de Sant Jaume, molt més petita que ara, s'anomenava de la Font, perquè allí hi havia la primera font de Barcelona. Segons la tradició, el temple de Sant Jaume va ser aixecat a l'entorn de la pedra que va servir com a tribuna al sant i damunt de la qual va parlar al poble. Pedra que coincidia amb el centre de la Barcelona antiga. Aquestes pedres, de vegades convertides en estàtues, que es troben en el centre de moltes ciutats, representen les fites fundacionals de la població. I si Hèrcules va posar a Barcelona la primera pedra física, sant Jaume, hi posà l'espiritual.

Sant Jaume, després, va agafar motxilla i xiruques i va inaugurar una nova “ruta turística”: el Camí de Santiago, que encara té fama mundial.

Continuarà.

Extret del llibre “Llegendes de Barcelona” Autor: Joan de Déu Prat - Publicacions de l’Abadia de Montserrat Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 39

COL·LABORACIONS

ALGUNS FETS HISTÒRICS DE L'ANY 1905 Del llibrer editat l’any 1 905 per la revista “Blanco y Negro” que mostrava una Crònica Gràfica dels successos d’aquell any, n'exposo uns quants fets que van succeir aquell any considerant el seu valor històric i la seva curiositat.

El Santos Dumont nº 14 Reproducimos una fotografía del último dirigible que acaba de lanzar a los aires el famoso SantosDumont.

El Santos Dumont nº 14 es de corte mucho más ligero y elegante que los anteriores dirigibles, y según parece, el ilustre inventor ha introducido en el mecanismo director innovaciones de importancia. Aguardemos las nuevas pruebas que estarán realizándose ya en estos días.

Regatas en Barcelona No es muy antiguo entre nosotros el sano y atlético deporte de las regatas, pero ya existen en diferentes puertos de España clubs y asociaciones que van organizando con frecuencia fiestas donde ponen a prueba sus esfuerzos lanchas, canoas y yolas.

Las últimas regatas verificadas en Barcelona han sido muy brillantes. En ellas obtuvo el premio dedicado a las yolas de mar la embarcación Lucentum de Alicante.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 40

COL·LABORACIONS El nuevo ferrocarril de Santander a Asturias Sin grandes solemnidades ni festejos aparatosos, acaba de verificarse la inauguración de esta nueva vía férrea, que prestará grandísimos servicios a las dos industriosas y ricas provincias que viene a unir, y al par será origen de nuevas excursiones veraniegas llenas de encanto. El nuevo ferrocarril atraviesa las comarcas más bellas de España, y los veraneantes ya podrán recorrer cómodamente una porción de lugares pintorescos, a los que antes no se llegaba sin dificultad.

La escuadra inglesa en Barcelona Durante la estancia de los buques de guerra ingleses en la capital de Cataluña, se verificaron varias fiestas en la Ciudad Condal en honor de los marinos británicos.

Estos correspondieron ofreciendo un espléndido five o’clock tea a la buena sociedad barcelonesa.

Josep A. Ramírez (Continuarà)

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 41

COL·LABORACIONS

Records i vivències

La paret seca

M

'encisen les parets seques. Tot anant a buscar bolets o caminant per les nostres comarques eixutes, m'han barrat el pas les sinuoses parets que aguanten les feixes dels ceps, sostenen els bancals de sembradís i, fins i tot, encara, les raconades de pins frondosos.

Sense ni una paletada de morter i aprofitant les pedres que tenen a mà, els nostres camperols han fet, dels pendissos del nostre país, una esglaonada apta per a establir-s'hi i guanyar-s'hi la vida. I aquests murs han aguantat segles.

— És tot un art, aixecar parets seques! -em deia un pagès destre-. En els fonaments, s'hi amaguen els rocs boteruts. Travats entre ells, aguanten ferms.

No aflueixen, però fan fort.

Després es va pujant paret cercant la cara bona de cada pedra.

De tant en tant s'han de fer lligades de cara endins. És necessari ajaçar pedres en profunditat que travin els rocs de vista amb el menudall del darrere.

Sap greu sacrificar una bona peça, però sense aquests lligams la paret cauria endavant.

I també cal lligar-les de cara enfora. Els bons llosats s'han de repartir per a afermar els rocs que fan cara però no tenen profunditat. Sense aquestes empares, el mur s'esllavissaria ben aviat.

I sempre s'ha de mirar que totes les pedres jeguin bé. Per això són necessaris els clausons. No pot haver-hi pedres que ballin. Totes han de treballar en conjunt.

També s'han de guardar les pedres grosses per a capçar el mur. La filada de dalt, que corona la paret, ha d'abraçar les pedres de vista amb el menudall.

Una paret així pot aguantar centúries.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 42

COL·LABORACIONS — Perdoneu -vaig dir-li-, però què és el menudall?

I els clausons?

— Ah! -va respondre-, el menudall són els matacans, els rocs de puny o més petits. Serveixen per a omplir el darrere, fan de colador i de jaç per a assentar-hi les pedres que lliguen. Els clausons són les falques que fan treballar bé els rocs del davant. No fan goig, però com que hem de treballar amb els rocs que tenim, cal clausonar-los.

Com veieu, per a fer paret, tot serveix. No hi ha cap roc inútil...

Mentre m'explicava aquest art ancestral, jo l'escoltava en clau d'Església. Pensava en les nostres comunitats (som pedres vives del temple de Déu) amb poca traça per a edificar el Regne. On és treballós de trobar persones que vulguin «enterrar-se en els fonaments de la pregària i de la renúncia». On costa de «valorar la cara bona dels altres». On sembla heroic de «sacrificar protagonismes personals per fer lligada». On és difícil de fer servir «clausons que recolzin els càrrecs que llueixen». On pocs «accepten de ser menudall ignorat, actiu i necessari». On sembla que «les pedres de capçada tenen dificultats per a lligar i agermanar la nostra vistosa Església amb el menudall del tercer món».

Ignasi Ribas i Prunés

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 43

COL·LABORACIONS

Folklore de Catalunya - 46 Costums i creences de Joan Amades

"DEL BRESSOL A LATOMBA"

La funció religiosa El soterrament

La funció religiosa Al Vallès, concorria als enterraments un personatge especial anomenat "ofertaire", n'havia de fer el veí més proper, el qual no podia refusar-ho, per enemistat que hi hagués amb el difunt. Si hi havia algun impediment, li calia cercar pel seu compte qui ho fes. L'ofertaire anava amb capa i barret de copa, encara que fos a l'estiu; anava davant de l'acompanyament; duia un cistell de forma especial, rodó, amb una tapa unida a la nansa, que es feia voltar per destapar-lo; com a oferta, portava un bocí de pa i una ampolla de vi usual de taula. Les quantitats variaven segons la importància de l'enterrament. També anava a compte seu l'almoina del capellà. La família pagava l'oferta. L'ofertaire seia sol en una cadira davant el presbiteri, aïllat de tota la resta de l'acompanyament, i era el primer a oferir.

El campaner recollia el pa i el vi de l'oferta, que era per a ell, i tornava buida la cistella al veí.

L'ofertaire acomiadava el dol en nom de la família un cop l'acompanyament havia tornat a casa.

Al Ripollès, acabat l'ofertori de la funció d'enterrament, el cap de dol amb la bacina passa a captar per a les ànimes, i tots els acompanyants fan una almoina; també va a cercar el pa d'oferta, que a cada ofici té obligació de donar la família del finat i que pesa dotze lliures. És corrent que a l'ofertori d'oficis de difunts les dones "facin l'antorxa", això és: que amb tres candeletes en uns llocs i amb set en altres, reunides i cargolades, formin com una atxa o torxa de set blens, la qual fan cremar clavada damunt la nansa del cistell de l'oferta.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 44

COL·LABORACIONS També es fa "antorxa" i s'ofereix en l'ofici de cada diumenge durant tot l'any següent a la defunció. És corrent que es posi una altra candeleta sola a cada costat de la torxa, clavada també a la nansa del cistell; són, doncs, tres les candeles que cremen, que sempre han d'ésser de cera groga. A Igualada, la dona cap del dol ofereix un pa i una moneda de coure durant la missa de difunts. A la Conca de Tremp, es feien les absoltes el mateix dia que es produïa la defunció, abans de l'enterrament. Després del toc d'oració, les campanes tocaven a "bàndol" i els parents acudien a cal difunt, d'on sortien amb la família, acompanyats per uns nois que portaven atxes enceses. Es dirigien a l'església, on havia acudit el públic que volia concórrer a la cerimònia, i celebrades les absoltes se'n tornava cap a la casa mortuòria. Al Ripollès, mentre es fa la primera absolta al difunt, els portants, que han estat quatre, sis o vuit, segons com es trobi de lluny de la parròquia la casa del mort caven la fossa al cementiri. Després van a la rectoria a fer beguda i mengen pa, nous i vi que hi han portat els de la casa del difunt. A Andorra, era costum d'avisar tot el veïnat del poble i àdhuc de les masies i cases aïllades. Era obligat que assistís a l’enterrament un de cada casa. A l’església es feia la funció d'absolta amb tota la solemnitat rústica. Al cementiri hom lliurava una candela a tots els assistents, que en temps antics encenien durant l'acte del soterrament. Més ençà només en duien els caps de dol.

A Vacarisses, el veí de la dreta era el qui duia el dol, acompanyava els parents i feia l'ofrena. A Torelló tots els assistents oferien un panet força petit que els havia lliurat la casa, i el cap de dol i la "capdedola" n'oferien un de deu lliures. Solien fer aquests oficis un veí i una veïna del difunt ensinistrats en el càrrec. Per la Segarra, després de la missa d'absolta cantaven un respons, i nou dones oferien una moneda de cinc cèntims embolicada amb paper d'estrassa; la "capdedola" feia una almoina més important embolicada amb paper de barba. Al Pla de Bages el clericat es posava distribuït en cercle al cap del fèretre, situat cara el presbiteri. Tots els concurrents al seguici, primer els homes i després les dones, desfilaven tres vegades per davant dels sacerdots seguint més o menys el ritme del cant que entonaven; cada vegada posaven una moneda d'un "quarto" a les mans de cada prevere, que la rebia com a gratificació dels concurrents. La melodia tenia tot l’aire d'una dansa incipient. A la Vall d'Aran, és costum que a l’ofici de difunts, dividits els assistents en dos grups, per sexes, abans d'oferir facin, primer els uns i després els altres, tres voltes al temple, i, acomplert aquest requisit ofereixen al capellà l'almoina d'un xavo.

Al Lluçanès, mentre canten les absoltes, la comitiva, en renglera, presidida pel cap de dol fa una volta solemne i compassada a l'entorn del difunt i lliura una moneda d'almoina al sacerdot. A Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 45

COL·LABORACIONS Campo els familiars abonaven al capellà una petita quantitat; l'import, el pagaven els concurrents, que donaven vint "quartos" (60 cèntims) per un cos gran i quatre (12 cèntims) per un cos petit. Celebrada la missa, feien el "rogle", que consistia a fer un nombre de voltes a l'entorn del cadafal seguint els capellans, que cantaven l'absolta: per un cos gran feien quaranta voltes; per un de petit, vint. La família del difunt pagava, a més, el dinar a tots els capellans que prenien part a la cerimònia. En entrar un difunt a l'església per a fer-li el bé l'orienten sempre de peus cap a l'altar; altrament li dificulten l'entrada al cel.

El soterrament A Castellar del Vallès, hom creia de mal averany no cavar la fossa tota d'una vegada i haver-ho de fer en dues represes. Creien que cridava una altra mort al poble. A Bot, quan començaven a cavar la fossa, ho anunciaven al veïnat per un toc especial de campana, igual que quan acabaven. A Sant Feliu de Codines, així que acabaven de baixar un difunt a la fossa, els qui l'havien portat s'apressaven a anar-se’n i a endur-se el "llit dels morts", o baiard, amb que l'havien conduït par evitar que el mort s'hi tornés a ajeure i se n'anés altra vegada cap a casa seva. Fins ara fa un segle, a l'Alt Conflent, al Vallespir, i àdhuc per la plana, així que el fosser es disposava a cobrir la fossa, cadascun dels concurrents tirava una o diverses lletres dirigides als parents difunts i demanava verbalment al mort que els hi recomanés i els parlés bé d’ells.

Al Vallès, si el difunt és un home, el cap de dol, que és el veí més pròxim, és el primer a tirar un grapat de terra damunt la fossa i, si és una dona, és la "capdedola". També es fa a Balaguer, on hi ha qui en lloc de terra hi llança una pedreta, que besa abans de tirar-la-hi. A la Vall d'Aran, l'acompanyament besa l'estola del sacerdot en el cementiri i tothom ofereix una moneda de cinc cèntims al capellà. A l'Alt Maestrat, les dones concorren a l'enterrament i van fins al cementiri.

Acabada la cerimònia de ritual, el rector tira un grapat de terra damunt la caixa; segueixen tots els concurrents per ordre de grau familiar i d'amistat.

A les Preses, les Planes i a Sant Privat d'En Bas, tots els assistents abans de tirar el grapat de terra damunt la caixa el besaven amorosament i respectuosament. En canvi, a Guimerà creien que els parents no podien soterrar el difunt ni tan sols tirar un grapat de terra damunt la caixa.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 46

COL·LABORACIONS Però en les versions valencianes de la cançó de l'Hereu Riera també ens diuen: Hasta el Campo Santo la va acompanyar, la deixen en terra i la va besar, un grapat de terra ell li va tirar: -Adiós, Cecília, ramellet d'açahar.

A Riudellots de la Creu i a Sant Medir al Gironès, en sepultar un difunt, el fosser li aboca una bona palada de calç al cap per tal d'evitar el sofriment de l’ànima si ja no és al cel. A Guissona, quan moria un casat, la seva vídua solia assistir al soterrament i abans de tirar la primera palada de terra damunt el difunt, si renunciava a tornar-se a casar, tirava a la fossa el cintó distintiu de casada i de mestressa de casa.

A Sant Feliu de Guíxols, a la Selva costanera, el familiar mes pròxim havia portat un pa i així que havien baixat la caixa a la fossa l'hi tirava, havia d'ésser gros i no obrat de forner i comprat a la fleca, sinó de factura casolana. Hom jutjava el sentiment dels familiars per la mida del pa. A Guardiola, un cop enllestit el soterrament, el més pròxim dels parents senyava la tomba.

A Marmellar, després de coberta la fossa, el sagristà, amb el mànec de la creu parroquial, feia una gran creu damunt la terra remoguda. A Garriguella, a l'Alt Empordà, abans de sortir del fossar els parents i a voltes els amics i àdhuc tot l'acompanyament besaven a terra damunt la fossa.

A Santa Eugènia de Berga i a Sentfores tenen molta cura a orientar els difunts de peus cap a l'església, com a bons cristians, per tal de facilitar-los de poder-hi anar si ho desitgen: no enterrar-los en aquesta direcció ho creien herètic.

En el proper capítol seguirem sobre: El soterrament (continuació) Recull fet per: Joan Vila Obradors

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 47

COL·LABORACIONS El passat dissabte, 12 de desembre, es va celebrar a Mollerussa el 50è concurs de vestits de paper amb les categories d’època, fantasia i actual. El reconegut prosfessional del sector de la moda Antonio Miró va donar el seu suport a que els Vestits de Paper siguin reconeguts per la UNESCO. Com a cada edició, es van presentar un nombrós número de treballs.

El vestit confeccionat per la nostra veïna Àngels Serrasolses es va inspirar en la moda dels anys vint del segle passat. La model va ser la Iona Durà.

Conjunt de cocktail inspirat en els anys vint, format per un vestit negre de tall als malucs i amb plecs a la faldilla, sense mànigues i escot a l’esquena formant un encreuament. Tot ell treballat en punt de cadeneta amb fil de paper de color verd clar. L’acompanya un abric del mateix color amb coll girat i tapant el clatell de la model i cordat amb dues rengleres de botons.

També combina amb els brodats de color verd. Com a complements porta un barret en forma de casquet trenat de color negre amb detalls verds, una bosseta de mà amb nansa i un llarg collaret de perles fetes amb paper de cel·lulosa. Tot ell cosit a mà i a màquina.

Com cada any, la col·laboració de vàries persones li ha representat una gran ajuda.

Per altra banda, el grup de dones del cosidor de Cultura i Lleure va confeccionar un vestit molt original, dins la modalitat de moda actual. El va portar amb molta traça la Jana Flotats.

Vestit de dues peces de caire juvenil de color vermell i blanc, format d’una faldilla curta grapejada i amb forma de campana i d’un cosset de tirants, ribetejat amb ondetes de ganxet, tallat a la cintura i amb un acabament trenat a manera de cinturó. Treballat amb paper crespó i detalls de ganxet. El complementen un barret en forma de casquet, una cartera de mà amb els tons del vestit i arracades i collaret fet de pasta de paper.

Un bon grup de vacarissencs i vacarissenques van assistir a la desfilada, van ser la claca incondicional per les nostres modistes i models i van gaudir de l’acte, retornant cap a casa a altes hores de la nit.

Carme Cornet Susana

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 48

COL·LABORACIONS Nom: Distinció i elegància Categoria: "Època" Autora: Àngels Serrasolses Model: Iona Durà

Nom: Rosella Categoria: "Actual" Autores: Cosidores de Cultura i Lleure Model: Jana Flotats Fotos: Xavier Roselló

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 49

ACTUALITAT

PESSEBRE DE LA GENT GRAN Plaça Joan Bayà

Fotos: Jaume Pintó

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 569 - Gener 2016 - Pàg. 50