549 20140501

Vacarisses “Balcó de Montserrat” 2

Vacarisses Balcó de Montserrat - Núm. 549 - Maig 2014

Pòrtic

Espanya té por del resultat El resultat de la votació al Congrés no és el que va figurar al marcador del Congrés dels Diputats, absolutament previsible i cantat, sinó la conclusió a què es pot arribar després d’haver escoltat les intervencions del president del govern espanyol i els principals líders dels partits. La política espanyola està tenallada per la por a una consulta fins al punt de negar-ne la celebració quan de sobres s’ha demostrat, no únicament que és legítima, sinó que està perfectament emparada per la Constitució.

De les paraules de Rajoy, Rubalcaba i companyia se’n dedueix perfectament que hi ha tant una visió legalista de la democràcia com un plantejament nacionalista unitari, ja coneguts, però, sobretot, una por a deixar votar, no pas pel fet de permetre exercir el dret, sinó perquè tenen la convicció que tenen la votació perduda.

Espanya vol suspendre el partit perquè té por de perdre’l, i aquesta és la pitjor reacció de totes les possibles: deixar exercir el dret a vot, només quan se sap segura la victòria.

Espanya no escolta perquè no li agrada el que sent. No li agrada que la societat catalana sigui capaç de sobreposar-se a les diferències partidistes per demanar poder ser consultada. No li agrada que la política es faci de baix a dalt, impulsada per la societat civil; no li agrada la democràcia que no surti del catecisme constitucional. El que es va veure i viure al Congrés dels Diputats és un capítol important perquè reafirma la incapacitat de l’Estat espanyol per donar solució a un problema que considera seu, però alhora perquè reforça la legitimitat del Parlament de Catalunya per donar la resposta que mereixen, perquè la demanen, els ciutadans.

Vacarisses Balcó de Montserrat - Núm. 549 - Maig 2014

3

Sumari

Església de Vacarisses

Pòrtic ................................................................................................ 3 L’Evangeli pam a pam. Les paràboles de Jesús.

Sebastià Codina . ................................................................................... 5

Pensaments caçats al vol. .......................................................... 7 Des de St. Llorenç Savall. Josep Caba.............................................8 Vacarisses “Balcó de Montserrat” Centenari de la mort de Frederic Mistral............................................9 La Mancomunitat, un projecte d’estat............................................. 12

DIA A DIA Març

Conferència....................................................................................... 18 Campanades. Pere Campàs. .......................................................... 19

Dia 21 Enterrament de Lluís Santiago i Moreno.

Va morir el dia 19 Abril Dia 20 Bateig de Lucía Pardo Vicente

La cuina de Ca la Quima. Fricandó............................................. 20

Dia 26 I mposició de la Creu i Acte Penitencial. Catequesi Primera Comunió.

Vivències i Records. Els arbres i el pugó..................................... 21

Dia 27 Primera Comunió: Aitor i Oriol Borregan

Dels Diaris. El futur de la Catalunya independent........................ 22

Vacarisses BALCÓ DE MONTSERRAT

Cultura popular............................................................................ 23

Núm. 549 - Maig de 2014

Secció de llibres. Barkeno, Bàrcino, Barcelona............................ 24 Col·laboracions.

Els nostres Àngels. Jordi Llimona . ..................................................... 26 Història de Catalunya. Any 1899 - (14). Frederic Sagués. ................. 28 Literatura.. ........................................................................................ 32

Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció, administració, publicitat i subscripcions: Plaça de l’Església, 15 - Tel. 93 835 91 02 - 08233 VACARISSES Director: Sebastià Codina Economia: Jaume Codina i Jaume Pintó Consell de Redacció: Pere Boix, Jaume Pintó i Joan Vila Consell d’Administració: Jaume Miralda - Ramona ColI, Josep Torras - Conxita Font i Francesc Badia - Montserrat Codina Impressió: Impremta Salvadó S.L. - Vallirana, 60 - 08006 BCN Tel./Fax 93 218 49 94 - imsalvado@yahoo.es Dipòsit Legal: B-40.362-1982 MEMBRE DE L’ASSOCIACIÓ CATALANA DE LA PREMSA COMARCAL

Roques i agulles del massís de Sant Salvador de les Espases......... 34 4

Vacarisses Balcó de Montserrat - Núm. 549 - Maig 2014

L’Evangeli pam a pam

Les paràboles de Jesús Comentaris casolans 34 - La vídua i el jutge

Lluc 18, 1-8

Feu-me justícia...

J

esús vol dir-nos que Déu té present la nostra pregària.

Això no costa gens de dir però d’entendre-ho una mica, encara que sigui alt per alt, ja és més empallegós i difícil d’entendre.

Davant de fets irreparables, sagnants i cruels, hi ha molta gent que és incapaç d’empassar-se aquesta afirmació; els provoca un malestar que els fa deixar les pràctiques religioses i tots els lligams amb la fe...

El facis la vostra voluntat així a la terra com es fa en el cel no sempre es capaç de mantenir a peu dret als que trepitgem un món que massa sovint s’esberla i no sabem on agafar-nos, materialment i espiritualment. El món s’ensorra sota els peus de molts.

Jesús diu que cal pregar sempre...

Aquest pregar sempre no vol pas dir fer-se un fart de mastegar pregàries pre-

fabricades, per més eloqüents i inspirades que siguin.

N’estan plens els devocionaris antics...

Vol dir mantenir una continuada relació amistosa amb ell. Em sembla que deu ser això. És una qüestió d’amistat permanent...

No estem abocats al buit, no estem sols; estem immersos en la bonesa immensa de Déu. Encara que no ho sembli...

Això ens pot ajudar a viure una mica més alegres i confiats.

El cas de la viuda ens empeny a perseverar.

Ens costa molt perseverar si els resultats es fan esperar o no arriben mai ni mai.

Qui espera es desespera.

Perseverar és signe d’esperança i de confiança.

Jesús acaba amb una gran fuetada: ... quan vindrà, trobarà fe a la terra?

Vacarisses Balcó de Montserrat - Núm. 549 - Maig 2014

5

L’Evangeli pam a pam Els cristians, els que ens diem seguidors de Jesús, els que ens adonem que l’Evangeli de Jesús de Natzaret és una mena de Constitució universal vàlida per a les grans solucions que voldríem abastar... ens adonem que hem perdut el temps des de Constantí, jugant a nyaus, fent llista dels dolents fins a socarrimar-los, dividint-nos i subdividint-nos només per quatre rucades que no s’aguanten... i al

final hem de confessar abaixant el cap i avergonyits a més no poder: ENCARA NO HEM ESTRENAT L’EVANGELI de JESÚS DE NATZARET. Quina vergonya! Quan torni, ho trobarà tot per fer...

A no ser que ho trobi, encara, una mica més malgirbat que el dia que va marxar...

Sebastià Codina i Padrós

Vacarisses - Lurdes 2014 Del 25 al 29 d’agost El mes de juny donarem els detalls del programa Organització: Parròquia de Vacarisses Responsables i inscripcions: Sebastià Codina: 609 383 024 Josep Torras: Maria Salvans:

619 513 797 609 554 384

XOCOCONCERT/ TROBADA DE CORALS Dia: 10 de maig Lloc: La Fàbrica

Hora: 6 de la tarda Organitza: Cor de Vacarisses Hi participaran:

- Cor Amarant, de Bigues i Riells - Coral Santa Eulàlia, de Barcelona - Coral d’Ullastrell

6

- Cor del Centre, de Caldes de Montbui - Conjunt de flautes Consort Pere Serra - Cor de Vacarisses

Vacarisses Balcó de Montserrat - Núm. 549 - Maig 2014

Pensaments caçats al vol

Els que callen no sempre donen la raó. N’hi ha que callen per a no barallar-se amb estúpids o babaus...

La vida sempre és curta, tant si vius un dia com cent anys...

El fet de néixer dóna dret a la immortalitat...

No importa els anys que fas sinó el què durant aquests anys has fet...

Fins i tot el riu més cabalós, un dia es pot estroncar...

Passats cinquanta milions d’anys, la humanitat, per resoldre les seves diferències, continua com Cain eliminant el seu contrincant; només ha sabut substituir el maxil·lar d’una burra per un míssil teledirigit...

No diguis mai a qui et demana: avui no, germà, torna demà...

T’has quedat sense cap fulla digué el salze a la guineu; no m’amoïna gens, contestà.

Sempre hi ha una nova primavera...

Ens hem fet un fart de buscar Déu i al final hem acabat la paciència. No és per culpa seva que no l’haguem trobat: l’hem buscat allà on no era... El busquem lluny i és ben a prop: dintre de nosaltres mateixos...

Déu, atent a la nostra tafaneria maldestra ha passat de tant en tant per casa, però sempre ens ha trobat fora. No hi érem. Havíem sortit...

La veritable teologia s’aprèn entrebancant-se amb la gent i xafant terrossos...

Els antics, els de la vella aliança eren tant o més pocapenes que nosaltres...

Viure massa atrafegat no és viure; és només sobreviure...

Recopilat per: Sebastià Codina i Padrós

Vacarisses Balcó de Montserrat - Núm. 549 - Maig 2014

7

Des de Sant Llorenç Savall Refranys d’arreu de les terres catalanes

de l’amor i l’amistat.

A la barca i a l’esposa, sempre els falta alguna cosa.

A la boda el convidat, mai no hi vagi desganat.

A missa, a la taula i al llit, la muller dóna la dreta al marit.

Abans era un déu l’amor, avui és l’or.

Al que no li vulguis bé, que se li mori la muller.

Amor i vi, a alguns fa viure i a altres morir.

Aquell que es vulga casar, abans ho deu meditar.

La donzella recatada serà molt bona casada.

La que té dos pretendents sempre té temps.

Casament i mortalla del cel davalla.

Les núvies d’avui són les sogres de demà.

D’anar a la guerra i de casar, fa de mal aconsellar.

No busquis dona finestrera si no vols anar endarrere.

Del bon marit, les dones en treuen profit.

No hi ha cap boda sense flors ni cap enterrament sense plors.

Dona que estima al marit, darrere la sopa un traguet de vi.

El casament bé deu ser cosa bona quan els capellans el beneeixen.

Perquè no m’he barallat? Perquè no m’he casat.

Qui bé ama, bé obeeix.

El pagès que és ben casat no sap el bé que ha trobat.

Qui es casa per interès, moltes vegades se’n penedeix.

El que no està aparellat es queda sempre enganyat.

Si et refies del dot de ta muller, et quedaràs al carrer.

La dona prudent i casada pertot arreu és albergada.

Recopilació: Josep Caba

8

Vacarisses Balcó de Montserrat - Núm. 549 - Maig 2014

Vacarisses “Balcó de Montserrat”

Centenari de la mort de Frederic Mistral Malhana, 1830 – Malhana, 1914).

Escriptor en llengua occitana, Premi Nobel de Literatura. És l’impulsor del renaixement literari i lingüístic del provençal, el dialecte occità amb més parlants. Ha passat a la posteritat pel seu valor com a poeta, lexicògraf, etnòleg i creador del Felibritge, moviment literari que promou l’occità.

El 25 de març es commemora el centenari de la seva mort.

F

rederic Mistral va rebre, en reconeixement de l’originalitat de la seva inspirada obra poètica, que reflecteix el paisatge i l’esperit dels provençals, i la seva tasca com a filòleg de la llengua dels trobadors, el Premi Nobel de Literatura el 1904, juntament amb José Echegaray.

Tret dels seus anys d’estudiant, la vida de Frederic Mistral va estar lligada al camp. Aquesta circumstància va marcar profundament la seva obra literària, de la qual destaca Mirèio (Mireia), editada el 1859. Va ser publicada en una grafia simplificada per imposició de l’editor, Joseph Roumanille, tot i que Frederic Mistral era partidari d’escriure en la grafia heretada dels trobadors, la llengua erudita.

L’obra poètica de Frederic Mistral és extensa i inclou, entre d’altres, publicacions com Calendau, Nerto, Lis isclo d’or,

Lis oulivado o El pouèmo dou Rose. Cal afegir-hi l’obra lexicogràfica Lou tresor dóu Felibrige (1878-1886), el diccionari occitàfrancès més ric de la llengua occitana. Va trigar 20 anys a elaborar-lo i continua sent un referent actualment. A més de la vocació literària, Frederic Mistral va recopilar cançons provençals i gràcies a la seva iniciativa es va crear el Museu Arletà (Arles, 1899), el primer museu etnogràfic de França, amb l’objectiu de preservar la cultura provençal.

Frederic Mistral, tot i ser catòlic i conservador, va defensar la figura del revolucionari fins a la guerra de 1870. Fins aleshores es va postular com un patriota provençal, un activista de la llibertat de pensament i de la dels pobles. Però la guerra i les seves conseqüències el van fer més conservador i van apaivagar el seu federalisme.

Vacarisses Balcó de Montserrat - Núm. 549 - Maig 2014

9

Vacarisses “Balcó de Montserrat” La figura de Frederic Mistral és molt coneguda a Catalunya. En el seu honor hi ha monuments, carrers o escoles, que porten el seu nom. Al 1930, després de la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera, els organitzadors dels Jocs Florals van encarregar una columna, obra de Puig i Cadafalch, amb un bust del poeta, obra d’Eusebi Arnau, per a les escales del Palau Nacional de Montjuïc, amb motiu del centenari del seu naixement. El 1939, els versos en provençal que hi havia en aquell monument van ser suprimits.

L’any 1996, a l’avinguda Mistral de Barcelona, es va col·locar una obra de Lawrence Weiner, formada per tres grans paral·lepípedes de formigó, amb uns versos, escrits el 1845 per Mistral en provençal, en una de les cares. Una inscripció diferent a cada sarcòfag evoca, en quatre idiomes -català, castellà, anglès i occità- la poesia de Mistral.

Frederic Mistral ha passat a la posteritat per la seva vàlua com a poeta, lexicògraf i etnòleg, però també com a creador del Felibritge. El nom de ‘felibritge’ s’inspirava en una antiga oració, significava savi o entès i per extensió li van aplicar el sentit de poeta patriota.

El Felibritge va ser promogut per Mistral juntament amb el poeta Joseph Roumanille i cinc poetes de la regió d’Avinyó el 1854. Van buscar-ne els antecedents a l’edat mitjana i, en concret, en la derrota de la Corona d’Aragó a la batalla de Muret el 1213, que va marcar el preludi de la dominació francesa sobre Occitània i la fi de l’expansió catalana. Poc després d’aquest fet, set poetes llenguadocians 10

es van reunir a Tolosa i es van conjurar per seguir utilitzant la llengua materna. Aquesta trobada és l’origen dels Jocs Florals. Els primers es van celebrar el 1323 a Tolosa, i hi van participar trobadors i poetes catalans.

El Felibritge és un moviment literari que promou l’occità, amb les seves variants dialectals: el llemosí, l’alvernès, el provençal alpí, el gascó, el llenguadocià i el provençal. A més de forjar-lo com a llengua literària, els seus creadors volien arribar al màxim nombre de lectors com ho prova l’aventura editorial Armana Prouvençau i l’adopció d’una grafia que tenia en compte els hàbits lectors d’una població alfabetitzada en francès.

El 1876 el moviment felibritge, que es pretenia patriòtic i promotor d’un regionalisme literari, es va dotar d’uns estatuts, es va institucionalitzar i va fixar una estructura territorial que abastava els països d’oc i els de parla catalana. La seva acció va ser suficient per permetre la supervivència d’una literatura, però insuficient per a un discurs polític.

El renaixement de la llengua d’oc impulsada per Frederic Mistral a la segona meitat del segle XIX es converteix en mite i un referent per a Catalunya. Al 1868, els felibres són convidats a Barcelona per als Jocs Florals i se’ls n’atorga la presidència. Van ser rebuts a Figueres, Girona i a Barcelona amb cerimònies, festes i parlaments. Posteriorment s’han celebrat trobades periòdiques amb els felibres.

El Ministeri de Cultura i de Comunicació francès ha declarat el 2014 Any Mistral i el Felibritge ha manifestat que vol l’occità i

Vacarisses Balcó de Montserrat - Núm. 549 - Maig 2014

Vacarisses “Balcó de Montserrat” l’aranès. L’occità és una llengua romànica occidental. Es calcula que el parlen uns 3 milions de persones dins d’Occitània, un domini lingüístic que s’estén pels estats espanyol, italià, monegasc i francès. La llengua occitana és oficial a Catalunya, i a la Val d’Aran, d’on és la llengua pròpia, reconeguda a l’Estatut d’autonomia de Catalunya i per la Llei 35/2010, d’1 d’octubre, de l’occità, aranès a l’Aran.

L’autoritat lingüística de l’aranès l’assumeix l’Institut d’Estudis Aranesi des del 2008, per acord del Ple del Conselh Generau d’Aran. Aquesta autoritat ha estat ratificada per Decret 12/2014, de 21 de gener , pel qual s’atorga a l’Institut d’Estudis Aranesi el caràcter d’acadèmia i d’autoritat lingüística de l’occità, llengua pròpia a Era Val d’Aran i oficial a Catalunya.

Actualment les normes ortogràfiques de l’aranès, definides per Loís Alibèrt en la Gramàtica occitana publicada a Catalunya el 1935 i reeditada per l’Institut d’Estudis Catalans el 2000, són la normativa de referència.

Per reconèixer, protegir i promoure l’occità d’acord amb la seva varietat aranesa en tots els àmbits i sectors, es va crear,

Vacarisses Amb el suport de:

el maig de 2012, el Consell de Política Lingüística de l’Occità Aranès, l’instrument de cooperació institucional bàsic per complir els objectius de l’Estatut i de la Llei 35/2010. Està format pel Govern i el Conselh Generau d’Aran i constituït per vuit membres distribuïts paritàriament.

El Cercle d’Agermanament OccitanoCatalà (CAOC) va néixer el 1978, per iniciativa de Josep M. Batista i Roca que, amb la col·laboració d’Enric Garriga Trullols i de Joan Amorós Pla, van decidir bastir un nou agermanament catalano-occità.

L’objectiu era omplir el buit que la dictadura franquista havia provocat en suprimir l’Oficina de Relacions Meridionals, que, sota la tutela de la Generalitat republicana, s’ocupava de les relacions amb Occitània i de la promoció de la seva cultura.

En els estatuts del CAOC s’estableix que el seu àmbit d’actuació són les terres de parla catalana i que les úniques llengües de l’associació són el català i l’occità. El Cercle d’Agermanament OccitanoCatalà vol participar en l”Any Mistral” i afegir-se al programa general d’actes, amb un programa propi i amb col·laboració amb entitats culturals.

6912 Vacarisses Carrer Major, 1 08233 Vacarisses Telf. 938312310 Fax 938280924 Horari: De dilluns a divendres, de 08:15 a 14:00h Dijous tarda, de 16:30 a 19:45h

Vacarisses Balcó de Montserrat - Núm. 549 - Maig 2014

11

Vacarisses “Balcó de Montserrat”

La Mancomunitat, un projecte d’estat El primer pas vers l’autogovern de la Catalunya contemporània.

L

a Mancomunitat de Catalunya va ser una institució activa entre 1914 i 1923/1925 que agrupà les quatre diputacions catalanes: Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida. Tot i que havia de tenir funcions purament administratives i que les seves competències no anaven més enllà de les diputacions provincials, va adquirir una gran importància política: representava el primer reconeixement per part de l’estat espanyol de la personalitat i de la unitat territorial de Catalunya des del 1714.

Va ser presidida per Enric Prat de la Riba (1914-1917) i un cop mort aquest, per Josep Puig i Cadafalch (1917-1923), militants tots dos de la Lliga Regionalista, i es va convertir en un ens bàsic que va contribuir a modernitzar un país. Una de les màximes de Prat de la Riba que defineixen la Mancomunitat fou: «Que no hi hagi un sol Ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part dels serveis de policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera». Després del cop d’Estat de Primo de Rivera, Alfons Sala va presidir-la entre 1923 i 1925.

12

En general, la Mancomunitat va dur a terme una important tasca de creació d’infraestructures de camins i ports, obres hidràuliques, ferrocarrils, telèfons, beneficència, cultura i sanitat. També va emprendre iniciatives per augmentar els rendiments agrícoles i forestals introduint millores tecnològiques, de serveis i educatives i va potenciar els ensenyaments tecnològics necessaris per a la indústria catalana.

La bonança econòmica de la segona meitat del segle XIX a Catalunya, la Renaixença cultural i el modernisme van promoure una generació d’intel·lectuals, burgesos i tècnics amb una mentalitat catalana i europeista. Els catalans havien deixat de mirar a Madrid per mirar a París, Londres o Roma, en el que teòrics com Vicente Cacho Viu anomenen un procés d’independència cultural. Era una generació optimista, potent a nivell intel· lectual, polític i econòmic. La Renaixença i el catalanisme van generar corals, centres excursionistes, Ateneus, diaris, orfeons, escoles catalanes... tot un seguit d’elements que van bastir la societat civil d’un fort sentiment catalanista.

Vacarisses Balcó de Montserrat - Núm. 549 - Maig 2014

Vacarisses “Balcó de Montserrat” Antecedents El 1833 l’Estat espanyol es va dividir en províncies. A finals del segle XIX el catalanisme va anar agafant cada cop més força arreu del territori català, i va incrementar la seva demanda de competències al govern central. El 1880, Valentí Almirall va fundar el Centre Català. Pocs anys després, el 1882, es van aprovar les Bases de Manresa, on es proposava una constitució regional catalana. El 1898 un grup de corporacions barcelonines van demanar a la reina regent Maria Cristina que es creés una diputació única amb un concert econòmic determinat. El catalanisme creixia de manera progressiva i sense aturador.

A principis del segle XX, el 1901 la Lliga Regionalista va obtenir la seva primera victòria electoral. I el 1907 va guanyar la coalició de Solidaritat Catalana.

Prat de la Riba va aprofitar aquesta onada catalanista per arribar a ser president de la Diputació de Barcelona, des d’on ocuparia una posició de força per poder negociar, juntament amb Cambó, la creació d’un sistema de mancomunitats de províncies. El govern central s’hi va oposar completament, i més encara arran dels fets de la Setmana tràgica de 1909.

Vacarisses

Fonaments legals: La Mancomunitat no va néixer de cap pacte ni cap reconeixement del govern espanyol envers Catalunya, sinó de la voluntat intrínseca dels catalans que van aprofitar al màxim les possibilitats que preveia el marc normatiu espanyol general. A banda de la llei reguladora de les províncies de 28 d’agost de 1882, fou un decret de 1913 del govern d’Eduardo Dato el que va permetre que les diputacions que volguessin s’agrupessin per fer més eficients llurs serveis administratius. Les quatre diputacions catalanes foren les úniques que van utilitzar aquesta possibilitat.

La Mancomunitat no va tenir mai més funcions que les que tenien les pròpies diputacions; tot i les aspiracions catalanes de superar-les per assolir una futura autonomia.

La llarga demanda històrica dels catalans per federar les quatre diputacions significava, en cert sentit, un retorn de la capacitat de la gestió administrativa de les antigues Corts Catalanes. La Mancomunitat naixia com una solució a la ineptitud d’un estat i el descontentament de les forces vives i de la població. El sentit finalista i polític dels seus creadors

Amb el suport de:

Vacarisses Balcó de Montserrat - Núm. 549 - Maig 2014

13

Vacarisses “Balcó de Montserrat” era construir els fonaments Prat de la Riba, però d’una societat amb instrutambé fou sincer en el seu ments modernitzadors que el discurs inaugural, reconeimercat i sobretot l’estat no xent que la Mancomunitat proveïa, i que eren del tot era una concessió simbòlica: necessàries per garantir el des«L’Estat, autoritzant les proenvolupament de la societat. víncies a mancomunar-se, no La rellevància d’aquesta inss’ha desensenyoriat de res, no titució fou que va començar ha traspassat a la comunitat una etapa nova de la vida polícap de les funcions que congesEnric Prat de la Riba, tica contemporània catalana. tionen l’administració central. primer president de Després del llarg procés La Mancomunitat, que com a la Mancomunitat de Catalunya d’aprovació, la Mancomunitat personalitat és tot, com a poder de Catalunya es va formar no és res».

Unes paraules fruit de l’abast autoel 6 d’abril de 1914. En una solemne Assemblea general dels 96 diputats pro- ritzat pel govern espanyol: “para fines vincials reunida a l’actual Palau de la exclusivamente administrativos que sean Generalitat de Catalunya es va escollir de la competencia de las provincias”, una Enric Prat de la Riba com a primer presi- concessió clarament insuficient, sense dent. Era el president de la Diputació de capacitat legislativa ni la desaparició de Barcelona i l’inspirador del nou projecte les diputacions, encara que d’un gran que havia sabut unir els esforços de grups simbolisme perquè es reconeixia la unitat i persones diverses. Tot i que la protago- administrativa de Catalunya per sobre de nista política fou la Lliga Regionalista, cal l’estructura provincial espanyola de 1833. tenir en compte que sense el suport tant La institució s’estructurava en tres instrudel catalanisme republicà d’esquerres com ments: la Presidència, el Consell permadels catalans dels partits dinàstics espa- nent i l’Assemblea general.

La Presidència de la Mancomunitat, nyols no s’hauria aconseguit la unanimitat que va permetre la seva aprovació. En el que requeia en la persona que elegissin els seu discurs inaugural Prat de la Riba va membres de l’Assemblea general. El càrrec destacar la importància del que s’havia fou exercit per: aconseguit, recordant que feia dos-cents Enric Prat de la Riba (1914 - 1917) de anys que Catalunya havia perdut l’auto- la Lliga Regionalista, substituït a la seva govern: defunció.

La Mancomunitat clou un període que Josep Puig i Cadafalch (1917 - 1924) comença amb la caiguda de Barcelona, amb de la Lliga Regionalista, destituït després el Decret de Nova Planta [...] i n’inicia un del cop d’estat de Primo de Rivera Carlos de Lossada y Canterac (1924), altre, que és el demà [...]

Prat de la Riba. era Governador Militar i va ser President interí durant el mes de gener de 1924.

14

Vacarisses Balcó de Montserrat - Núm. 549 - Maig 2014

Vacarisses “Balcó de Montserrat” Alfons Sala (1924 - 1925) de la Unión Monárquica Nacional que va ser imposat pel règim colpista fins el desmantellament definitiu de la institució.

Construcció d’infraestructures Ferrocarrils: L’any 1918, es creà la Secció de Ferrocarrils Secundaris de la Mancomunitat, que havia de descentralitzar el territori, tasca que no es va arribar a completar perquè el 13 de setembre del 1923 va esclatar la Dictadura de Primo de Rivera. Esteban Terradas va ser triat per dirigir-la. Més tard es van crear els Ferrocarrils de la Mancomunitat de Catalunya, per a la construcció del Ferrocarril Metropolità Transversal de Barcelona, inaugurat l’any 1926 i les d’altres línies de ferrocarrils de Catalunya.

Telefonia: El 1914 només 38 dels més de mil municipis catalans tenien telèfon. La Mancomunitat va impulsar la creació de xarxes de telefonia independentment de la ubicació geogràfica i de la densitat de població, per garantir les comunicacions entre la ciutadania i afavorir el progrés.

El 1923, ja 410 municipis disposaven de servei telefònic. Fou llavors quan l’Estat expropià la comunicació telefònica de la ciutat de Barcelona, la part de la xarxa més rendible i que ajudava a sostenir econòmicament zones menys poblades.

La Mancomunitat es va quedar llavors només amb zones deficitàries, fins que el 1925 l’Estat va donar el monopoli total de l’explotació telefònica a la companyia

Telefónica Nacional de España, llavors filial de l’empresa nord-americana National Telephone and Telegrah. L’any 1916 es creà la Secció de Telèfons de la Mancomunitat de Catalunya, que havia de fer arribar el telèfon fins a tots el racons de Catalunya.

Estava dirigida per Esteban Terradas i Illa, que guanyà el concurs per ocupar-ne la direcció. La Secció instal·là, l’any 1924, la primera central automàtica a Balaguer.

Zones Franques: Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, Enric Prat de la Riba convocà els parlamentaris i les corporacions empresarials i municipals catalanes per reclamar que el govern espanyol prengués mesures econòmiques davant la restricció del crèdit i les dificultats d’importació. Aquesta campanya es formalitzà en una Assemblea al Saló de Cent de la Casa de la Ciutat de Barcelona presidida per l’alcalde Antoni Martínez i Domingo amb la participació de Prat de la Riba, Cambó, Lerroux, Coromines, el comte de Caralt i Josep Roig i Bergadà. Alhora, també es va crear la comissió municipal pro Zones Franques per tal que el Port de Barcelona fos una zona de comerç neutral tant pels Aliats com per les Potències Centrals.

“La neutralitat va beneficiar extraordinàriament l’economia catalana i fou una de les bases d’una nova arrencada de la indústria. Barcelona es converteix en una gran ciutat internacional, on canvien els costums i les modes, i a la qual van a parar espies, desertors i gent que fuig del conflicte. És l’inici d’una Barcelona cosmopolita, més europea i més moderna. La Gran Guerra

Vacarisses Balcó de Montserrat - Núm. 549 - Maig 2014

15

Vacarisses “Balcó de Montserrat” canvia mentalitats, comportaments, estratègies polítiques.”

Impuls al coneixement científic i cultural: Des de la Mancomunitat de Catalunya i amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona es van finançar diversos moviments culturals i científics com l’excavació de les ruïnes d’Empuries entre moltes altres.

Servei Geogràfic i Servei Geològic: La Mancomunitat de Catalunya va crear l’any 1914 el Servei Geogràfic i un Servei Geològic per a la realització del Mapa de Catalunya a escala 1:100 000. Malgrat l’impuls dels primers anys, amb l’arribada de la dictadura el Servei Geològic fou suprimit, mentre que el Servei Cartogràfic va subsistir amb penes i treballs. Després de la Guerra civil espanyola passà a dependre de la Diputació de Barcelona i fou traspassat, l’any 1983, a l’Institut Cartogràfic de Catalunya.

IEC: L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) va ser creat el 18 de juny de 1907, abans que la Mancomunitat, de la mà de la Diputació de Barcelona amb Prat de la Riba. Va néixer amb la intenció doble de promocionar el català com a llengua científica i la codificació definitiva de la llengua. L’ideari de Prat de la Riba ja ho recollia al seu discurs en prendre el càrrec de president de la diputació: “de la cultura catalana l’estat no se’n preocupa i les diputacions hem de suplir aquesta deficiència de 16

l’estat fomentant el conreu i perfeccionament de la llengua”. En la seva constitució es recollia com a missió “el restabliment i l’organització de tot el que es refereix a la cultura genuïnament catalana” i “la investigació científica de tots els elements de la cultura catalana”. Va adquirir una rellevància internacional, arribant a ser admès a la Unió Acadèmica Internacional el 1923. Un altre dels puntals de l’IEC fou la publicació el 1913 de les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra, que van dotar el català d’una ortografia formal.

Biblioteques: La construcció de biblioteques era una peça clau del projecte per fomentar una cultura de base. Per Prat de la Riba, la biblioteca era «l’únic comú a tota mena de disciplines intel·lectuals», per això va promoure la creació d’una xarxa de biblioteques arreu de Catalunya i la creació de l’Escola de Bibliotecàries (1915). Pel que fa a les elits, va promoure la creació de la Biblioteca Nacional de Catalunya (1914).

Gràcies a aquest doble programa el nombre d’usuaris de biblioteques va pujar de 4.634 a 43.797 entre 1914 i 1922.

Llengua catalana: El 1916 la Mancomunitat va enviar una petició oficial per reconèixer la llengua catalana com a cooficial, tot adjuntant un detallat programa de normalització lingüística. La proposta va provocar queixes i pressions de la Real Academia Española, fins que el llavors president comte de Romanones va dir que mai donaria aquest reconeixement al català, perquè es feia

Vacarisses Balcó de Montserrat - Núm. 549 - Maig 2014

Vacarisses “Balcó de Montserrat” servir com a emblema polític. Una altra fita important de la Mancomunitat va ser la promoció de l’obra de Pompeu Fabra i Poch, qui va normativitzar la llengua catalana.

Educació: La introducció de les idees de l’escola nova a Catalunya havien començat de la mà d’iniciatives particulars com l’Escola de Mestres de Joan Bardina i de l’im-

puls d’aquest canvi i desenvolupament del coneixement per part de la Diputació de Barcelona i dels ajuntaments. El 1913 la Mancomunitat va crear el Consell de Pedagogia amb el repte de la renovació pedagògica, sota la direcció d’Eladi Homs com a secretari, una tasca seguida per Alexandre Galí. Des d’aquí es van crear el 1914 les Escoles d’Estiu per garantir la formació permanent dels mestres.

Llegum és fruit de tavella El llegum és el fruit que surt d’una tavella.

N’hi ha de molts gustos i colors. A vegades els deixem de banda, però ens cal saber que no engreixen, són molt bons, i aporten proteïna i hidrats. Convé que apareguin a la nostra taula almenys un parell de vegades per setmana.

Tret d’algunes llenties, com les pardines, els llegums secs s’han de posar en remull la nit abans de cuinar-los. Si l’aigua té forca calç, afegiu-hi una culleradeta de bicarbonat.

Tireu l’aigua del remull i renteu-los bé. La ració de llegums abans del remull és de 80 grams.

Només els cigrons es posen a coure quan l’aigua ja bull. Tots els altres llegums es posen en aigua freda (millor baixa en calç). El foc s’ha de mantenir baix. L’aigua sempre els ha de cobrir. Si us en cal més, afegiu-ne de calenta. Que no pari de bullir. No s’han de remenar mai (moveu la cassola). Afegiu la sal cap al final de la cocció. Ja cuits, escorreu-los.

Almanac del Cordill.

Vacarisses Balcó de Montserrat - Núm. 549 - Maig 2014

17

Vacarisses “Balcó de Montserrat”

CONFERÈNCIA del magistrat Santiago Vidal i el president del Consell de l’Advocacia Catalana, Miquel Sàmper, protagonistes del Moment Zero dedicat a la justícia.

E

l jutge Santiago Vidal ha qualificat d’inconstitucional la sentència del TC que anul·la parcialment la Declaració de Sobirania aprovada pel Parlament català. El magistrat ha dit que aquesta sentència és un parany, perquè els mateixos jutges de l’Alt Tribunal saben que no s’arribarà mai a una majoria al Congrés dels Diputats favorable al dret a decidir.

Vidal ha intervingut en el cicle de conferències “Moment zero”, organitzades pel diari “El Punt Avui” al Born Centre Cultural, en una xerrada sobre com ha de ser la Justícia en un hipotètic nou estat català. El jutge ha apostat perquè un nou estat català tingui un Tribunal Suprem amb cinc sales, amb cinc magistrats a cada sala, una de les quals tindria funcions de Tribunal Constitucional. Els cinc jutges d’aquesta sala constitucional, segons Vidal, no haurien de ser escollits pels polítics, sinó a través de “majories qualificades transversals”.

18

Santiago Vidal ha defensat una estructura de la Justícia similar a la dels països desenvolupats, amb un mínim de 18 jutges per cada 100.000 habitants (actualment hi ha deu jutges per cada 100.000 habitants). És per això que el nou estat necessitarà 500 nous jutges, fins a tenirne 1.000, perquè el sistema funcioni. Pel magistrat de l’Audiència de Barcelona, la Justícia del nou estat ha de ser de proximitat i ha de ser ràpida i que, per ocupar una plaça a Catalunya, s’exigeixi una estabilitat en la destinació d’un mínim de cinc anys.

A la xerrada també hi ha participat el president del Consell de l’Advocacia Catalana, Miquel Sàmper, que ha reclamat una “aposta definitiva” per a vies alternatives de resolució de conflictes, com són la mediació i l’arbitratge.

Sàmper creu que, d’aquesta manera, es descongestionarien els jutjats. El president del Consell de l’Advocacia ha defensat que els processos judicials haurien de durar la meitat del que duren.

Vacarisses Balcó de Montserrat - Núm. 549 - Maig 2014

CAMPANADES

A quin animal s’assembla cadascú?

E

l protagonista de la novel·la de Kafka titulada “La metamorfosi”, a causa de l’enfonsament de l’empresa del seu pare, va haver-se de llogar de viatjant a un dels creditors del seu pare.

Aquesta obligació diària fou per a ell una preocupació: anar d’un, poble a l’altre, sempre amb el neguit de fer-se venir bé els enllaços de trens. Era un viure angoixat.

Dormia cada nit en un hostal diferent.

El viatjant de comerç mai no té cap relació cordial amb ningú. És un home estressat un ésser estrany, passavolant.

El fet de la novel·la és el següent: passar una nit en un malson, una nit d’insomni, encara no ben despert, encén el llum. En els primers moments no reconeix l’habitació. Però el més paorós és que, encara al llit, s’adona que s’ha convertit en un escarabat gros, de moltes potes. S’ha produït una “metamorfosi”.

Tots amaguem un animal en l’ofici que fem. Nietzsche, víctima de constants mutacions d’identitat, parla de l’home cranc intel·lectual, dedicat a la filosofia, caminant com aquell crustaci, de recules.

Nietzsche, al final de la seva vida, a la plaça Carlo Alberto de Torí, s’abraçà a una mula, tot plorant. Unamuno apuntava que els gats potser en el seu món interior resolen equacions de segon grau. Aneu a saber. Jorge Luis Borges, escriptor argentí molt imaginatiu, escriu que els simis i els goril·les no volen exterioritzar les seves

Campanar de l’església de Sant Miquel de Turbians.

Gisclareny (Berguedà) dins el Parc Natural del CadíMoixeró.

capacitats humanes, per tal que no els obliguin a treballar.

Entrant en una idea similar, jo opino que avui, pel que es veu al carrer, humanitzem els animals i animalitzem els homes. La canalla d’una casa de colònies de la qual jo era encarregat a Perafita jugaven a endevinar a quin animal s’assemblava cadascú.

Mn. Pere Campàs Bonay.

Vic

Vacarisses Balcó de Montserrat - Núm. 549 - Maig 2014

19

La cuina de Ca la Quima

Fricandó Ingredients: 800 gr. de llata de vedella 1 ceba grossa 5 cullerades de tomàquet triturat ½ got de vi blanc 1 culleradeta de pebre vermell 1 gra d’all (optatiu) Bolets frescos o de pot Farina, oli i sal Demanarem al carnisser que ens talli la vedella fineta, la salarem lleugerament, la passarem per farina i la fregirem en una paella amb bastant oli, la reservarem posant-la en una cassola.

Amb el mateix oli d’haver fregit la vedella farem el sofregit. (si ha quedat molt negre el colarem).

A l’oli hi posarem la ceba el tomàquet i l’all trinxat una bona estona fins que estigui ben fet. Una vegada cuit, hi posarem aigua, la suficient, per poder cobrir després la vedella.

Ho deixarem bullir uns minuts i ho colarem sobre la vedella que ja tenim a la cas-

sola. Deixarem que bulli una bona estona a foc suau.

Els bolets, tant si són de pot com frescos, els passarem per aigua i després els posarem en una paella amb un xic d’oli a fi de que perdin l’aigua i ens quedin més gustosos.

Els tirarem a la cassola junt amb la vedella, hi posarem mig got de vi blanc on hi haurem desfet la culleradeta de pebre vermell. Ho deixarem coure fins que trobem la vedella ben tendre, ho podem coure a dins el forn.

En una ocasió una noia li va dir a la nostre mare, Roseta, vull d’aquella vedella que no es mastega. Oi que s’entén?.

Bon profit.

Conxita i Quimeta Font

Vacarisses Amb el suport de:

20

Vacarisses Balcó de Montserrat - Núm. 549 - Maig 2014

Vivències i Records

Els arbres i el pugó

H

e baixat a l’hort a veure els fruiters. Enguany han carregat. Els he vist créixer. Tenien el fullam lluent, ample, bellugadís...

Mentre tornava a casa m’han vingut a la memòria els infants de catequesi: generosos, il·lusionats, àvids de conèixer i seguir Jesús. Ells també anaven carregats de fruita menuda i prometedora.

Al cap d’unes quantes setmanes he retornat al fruiterar. M’he quedat de pedra. La brotada estava paralitzada en el seu creixement, recargolada, negra de pugó. La fruita queia a cabassats. No eren els mateixos. He corregut a ruixar tota l’arbreda. Al cap de pocs dies recobraven el creixement, amb embranzida.

Sense voler, he recordat els adolescents de Confirmació. Ells també havien perdut el bri de la infantesa. També anaven carregats de pugó. El cor m’ha fet un salt. Ai!, la fruitada! Cal banyar-los amb el remei de l’amor misericordiós. S’han confessat i, de bell nou, els ulls els han espurnejat.

Salvarem la lleva!

Però al cap de quinze dies el pugó tomava a colltorçar la vitalitat dels meus arbres. Naixien els ous del minúscul mosquit, les formigues repartien els paràsits arreu i totes les tiges negrejaven. Quina plaga, el pugó!

-Paciència i constància -m’ha dit el jardí- mentre duri el creixent s’han de ruixar sovint.

Aleshores ja he comprès per què hi ha tants cristians indiferents, abúlics, passius, que no lleven fruits d’Esperit Sant. Se’ls menja el pugó de la rutina, els fibla el flagell de les satisfaccions, els coll-torça la plaga del materialisme i del diner. I no cerquen qui els aspergeixi amb el remei de la renaixença.

No haurem de revalorar el sagrament de la Misericòrdia per a matar el pugó que ens atrotina i donar fruits d’amor als altres?

Ignasi Ribas

Vacarisses Balcó de Montserrat - Núm. 549 - Maig 2014

21

Dels diaris

El futur de la Catalunya independent ESTUDI · La Cambra de Comerç calcula que una Catalunya independent assoliria un superàvit públic del 7,2% dins de la UE. CONTRAST · Un Estat espanyol sense el nostre país veuria com el seu dèficit públic passaria del 9,6% a l’11,5% Un estudi de la Cambra de Comerç de Barcelona se suma a d’altres que donen un missatge ben nítid: una Catalunya independent és econòmicament viable.

L’informe de la Cambra no fa política. Es limita a fer un estudi econòmic, com si Catalunya fos una gran empresa que vol saber l’impacte que hi podria tenir un canvi de variables. Doncs bé: ara sabem que aquest canvi no només no perjudicarà el nostre país, sinó que l’afavorirà. No pot ser de cap altra manera, si tenim en compte que Catalunya aporta, pel cap baix, un 20 % del PIB de l’Estat espanyol i que el retorn és molt inferior, sovint acompanyat d’acusacions d’insolidària voracitat. És aquest fet el que explica la gran resistència que hi ha contra el dret a decidir dels catalans.

El Ministeri d’Afers Estrangers assegura en el seu argumentari que la Catalunya independent es convertiria en un país empobrit, i obvia que l’impacte sobre Espanya seria molt pitjor. L’única manera d’evitar un desastre, del qual Espanya tar22

daria anys a refer-se, és que el procés sigui pactat. Però no perquè les coses continuïn com fins ara, que és el que els nacionalistes espanyols voldrien, sinó perquè el procés d’independència sigui amistós. En tal cas, l’impacte negatiu seria mínim.

L’economia de Catalunya és diversificada. El seu teixit industrial és important i el nostre país està rebent inversions estrangeres, una demostració que els suposats perills de l’independentisme només existeixen en el cap dels buròcrates.

L’economia productiva també es beneficiaria del procés, ja que s’adoptarien les decisions ajornades perquè depenen del centre de la península. Cada dia hi ha més arguments a favor de fer la nostra via.

Vacarisses Balcó de Montserrat - Núm. 549 - Maig 2014

CULTURA POPULAR

Racó poètic L’ORENETA

CEL BLAU O, cel blau, que n’ets de bell, quan fereixes la parpella!

O, cel blau, que meravella la blavor del teu mantell.

I quin goig per qui et retroba en finir la tempestat.

Pels ulls que t’han enyorat, quina joia la llum nova!

Tens un blau tan radiant, tan bonic i tan formós, que et troba més lluminós quan més llum va abocant.

Per la vida, caminant, cercaré noves clarors.

Joan Sisamon i Borràs

Oreneta baladrera que alegres camps i sembrats, de les aus ets la primera d’omplir el cel de primavera deixant els freds amagats.

Amb perfum de galdirons fas el niu sota els balcons i al cor dels enamorats.

En el niu que ja vas néixer has tornat fent llarg camí, els menuts teus, vols fer créixer sense por i sense reixa i voltats d’un vell jardí.

Dels camps plens, de blat gustós que alimentareu tots dos quan els fills siguin aquí.

El temps nou, traurà la cara volaran els fills novells, amb el cor de bona mare aniràs mostrant encara el teu niu que serà d’ells.

I veuràs que el cel enfilen tots contents, com s’espavilen canten fort com cascavells.

Sabina Fornell

Vacarisses Balcó de Montserrat - Núm. 549 - Maig 2014

23

Secció de llibres

Barkeno, Bàrcino, Barcelona 38 històries de la història de la ciutat Autor: Joan de Déu Prats

P

er què hi ha un mamut a la Ciutadella?

On es troba el carrer de l’Esquirol Volador?

En quina època es coneixia Barcelona com “the wildest city” (la ciutat salvatge)?

Quantes epidèmies de febre groga, tifus i còlera han arrasat la ciutat?

Saps quin és el dia que «Barcelona va morir»?

Una guia imprescindible per conèixer les històries singulars d’aquesta gran ciutat.

La Barcelona actual no és la mateixa ciutat que la Barchinona medieval, ni que la Bàrcino romana, ni que la Barkeno ibera. O potser sí. Hi ha fils que cusen la identitat d’una ciutat, d’un territori, d’un país. Hi ha paisatges, tradicions, fets i costums que conformen l’imaginari ciutadà i que s’ha mantingut al llarg dels segles.

Vacarisses

Amb un estil àgil i divertit, i gràcies al seu coneixement detallat de tota la història de Barcelona, Joan de Déu Prats es remunta a quan la futura ciutat comtal era només terra de mamuts i estava parcialment sota les aigües, per anar avançant en el temps i seleccionant els episodis més singulars que encara ressonen avui.

Un retall del llibre: Per què hi ha un mamut a la Ciutadella?

«Mossèn Norbert Font era científic, el geòleg que havia introduït l’espeleologia a casa nostra. Havia estat un dels divulga-

Amb el suport de:

HORARI: De dilluns a divendres, matí de 8:15 a 14:30 h Dijous tarda, de 16:30 a 19:45 h 24

Vacarisses Balcó de Montserrat - Núm. 549 - Maig 2014

Secció de llibres dors de la Ciutat Encantada de Conca. Va definir per primera vegada les comarques de Catalunya i també va ser el promotor de la idea d’omplir el parc de la Ciutadella de Barcelona amb monumentals animals, no pas fantàstics, sinó prehistòrics. Un vestigi d’aquella obstinació és el magnífic mamut de pedra, de tres metres i mig d’alçada, que encara s’hi troba. (...) Mossèn Font havia explorat un munt de coves, i no hi va trobar cap tarasca, ni cap basilisc ni cap cuca fera, però a les cavernes del parc Güell va descobrir-hi restes de rinoceronts; rinoceronts que campaven pel

pla de Barcelona... Al cap de poc temps, durant la construcció d’una captació d’aigua subterrània en una finca situada a l’actual avinguda de Pearson, prop del monestir de Pedralbes, es va trobar l’esquelet d’un mamut. Es tractava de l’exemplar més complet que s’havia desenterrat mai a Catalunya.»

Joan de Déu Prats, Nascut a Barcelona, va començar publicant a la revista El Jueves i en altres mitjans satírics; també va escriure guions televisius. Després va fer el triple salt mortal a la literatura infantil i juvenil.

Vacarisses retrospectiu

Vacarisses Balcó de Montserrat - Núm. 549 - Maig 2014

25

Col·laboracions

Els nostres Àngels L’àngel de les llàgrimes

T

ot ell era plor. Portava un infinit sofriment a sobre. Sí, tot el sofriment dels homes, tot el sofriment de l’univers. Hi ha un gavadal de sofriment: cada part, cada fracàs, cada lluita per la subsistència, cada desequilibri en la immensitat còsmica. I tot sofreix, els vivents, els elements i, sobretot, l’home, l’home que en té consciència i que, a vegades, en crea. L’àngel de les llàgrimes duia tot aquest sofriment a sobre. Portava els ulls plens de llàgrimes. A cada dolença, una llàgrima queia dels seus ulls, tristos i foscos. I llavors mirava l’ésser que sofria, l’animal que sofria, la persona que sofria, els mirava compassivament, com fonentse amb la mirada en la cosa o en el vivent crucificats. Es feia, aleshores, una sola realitat amb el sofrent, i n’esdevenien unes noces de dolor. I l‘àngel t’embolcallava amb la seva llàgrima.

Les llàgrimes de tots els homes eren recollides per l‘àngel, i begudes fins a l’última gota. Les llàgrimes de les flors quan comencen a caure’ls els pètals, les llàgrimes de les atzavares a l‘única florida, les llàgrimes dels animals abans de la mort, les llàgrimes dels infants i dels vells i de la dona abandonada i de l’home humiliat eren presents davant l’àngel, eren recollides per ell i portades a l’oceà del sofriment, totes. I l’àngel passava, sempre enllà, recollint tot el dolor del món.

26

Vacarisses Balcó de Montserrat - Núm. 549 - Maig 2014

Recollia el dolor de l’infant sense pare i el de la mare soltera, el de l’orfe i el de la vídua. Assumia tota la malvestat, tot el sofriment de l’home oprimit, dels pobles esclavitzats, de l’home sense feina i el de l’obrer mal pagat. Tot el dolor dels ulls dels homes, tot el dolor dels ulls dels qui sofreixen, dels ulls ferits, dels ulls humiliats, dels ulls assedegats llaurava el front de l’àngel i feia caure les llàgrimes dels seus ulls. Duia al damunt el dolor dels silencis culpables i el dels silencis obligats, el dolor de la felicitat que fuig i el de la vida que se’n va, i el de la malaltia i el de la guerra i el de la mort, i el de la por i el del desesper i el de tota frustració. Duia al damunt la sofrença dels homes marcats, dels esclaus, dels covards i dels insegurs. I, sobretot, duia el dolor de la solitud, de la terrible i angoixosa solitud de l’home. L’afeixugava tota la sofrença de l’univers, una immensa creu còsmica, i ell esdevenia una llàgrima vivent, gran, estesa arreu, infinita.

- Per què tant parar l’esquena, àngel de les llàgrimes -li dèiem els humans i les bèsties i les estrelles- per què tant?

- Perquè tot és limitat -responia l’àngel-, per què tot és imperfecte, perquè tot neix amb esforç i perquè encara no hem acabat de néixer, perquè encara no hem arribat a l’harmonia còsmica i a l’equilibri perfecte, quan tot estarà en pau.

Mentrestant jo assumeixo tot el vostre

Col·laboracions sofriment i porto la vostra creu.

L’àngel de les llàgrimes et mirava amb els seus ulls grans com la nit i et somreia. Quan tu sofries, ell venia al teu costat, sempre. Les seves llàgrimes es barrejaven amb les nostres, i n’esdevenia una comunió d’aflicció, però també d’esperança.

- Tot té un demà -deia l’àngel de les llàgrimes-, tot és recollit en el fons de l’existència. Res no és endebades ni inútil, encara que no ho comprenguem.

Quan les seves llàgrimes arrosaven la nostra ànima, semblava que l’aflicció era més suportable. A través de les seves llàgrimes ens mirava els ulls i ens infonia coratge. Però mai resignació.

- No ens hem de resignar al mal –deiahem de lluitar-hi en contra. A la fi el

vencerem, tot. Però ara, humans, eviteu el dolor d’escreix. No teniu dret d’imposar-lo ni l’obligació de sofrir-lo.

Una vegada el vaig veure després de la mort d’un jove, d’un jove que no sabia ben bé què volia, però sabia ben bé què no volia, d’un jove com els altres joves, que varen matar.

Aquell dia la seva llàgrima va ser més gran i la nostra més trista.

I l’àngel continuà la seva ruta inacabable. Sembrava de llàgrimes trèmules tot l’univers. Però a cada llàgrima seva naixia un estel al firmament i un esbós de somriure sortia dels nostres llavis.

Jordi Llimona

Les cançons d’EL PETIT PRÍNCEP Ja està a la venda el CD amb les cançons del musical que van representar el grup de Teatre Jove de Vacarisses.

Si el voleu podeu trucar al 619 514 284 (Francesc Torras) Preu: 10 euros.

Vacarisses Balcó de Montserrat - Núm. 545 - Gener 2014

27

Col·laboracions

Història de Catalunya Any 1899 – (14) Estat i civilització de Catalunya del 1276 al 1410 Durant el període transcorregut entre finals del segle XIII i inicis del XV (mort sense descendència de Martí l’Humà), la nacionalitat catalana evolucionà positivament creant noves institucions per facilitar els coneixements de la població en general.

Nous ordes religiosos.

Dominics, franciscans, mercedaris, agustins, carmelites, trinitaris i altres, aixecaven esglésies i monestirs a les ciutats i viles importants.

Els templers.

Pel que fa a l’orde militar del Temple, fundat a Jerusalem, que havia fet molts serveis a la cristiandat, els seus militants van ser perseguits, sobretot a França, on molts moriren cremats, fins que al Concili de Viena (1311) es declarà extingit aquest orde. A Catalunya es resistiren a l’ordre d’extinció, essent precís que en Jaume II conquerís els seus castells, però no foren tractats tan malament com a França i el concili de Tarragona (1312) els declarà innocents; encara que complint ordres del Papa perderen les seves propietats, que passaren a l’orde de Sant Joan.

28

Els jueus.

Els jueus, que havien anat adquirint gran poder i influència sota la protecció dels reis, vivien a les ciutats en un barri separat anomenat call. El poble no els volia, i va intentar foragitar-los diferents vegades. L’any 1391, els calls judaics de Barcelona, Girona, Lleida i Perpinyà quedaren sembrats de cadàvers saquejats i cre-

Vacarisses Balcó de Montserrat - Núm. 549 - Maig 2014

Col·laboracions

Castell dels templers a Miravet

Call de Girona

mats. Des d’aquesta feta, la seva influència anà minvant fins que foren expulsats de la Península. Les llibertats i privilegis de les ciutats i viles adquiriren gran importància.

El rei Pere II el Gran desenvolupà la llibertat municipal, per la qual cosa les iniciatives prengueren increment; Manresa codificà les seves ordinacions i llibertats (1358); Sabadell es fa de reialenc (1370); Cervera va obtenir privilegis, i així moltes altres.

Organització política i municipal.

Quan es tancaven les Corts quedava una representació permanent anomenada Diputació o General de Catalunya, formada pels braços, que prenien el nom de diputats, d’altres anomenats revisors assessors i d’un advocat fiscal. Tots junts formaven un tribunal de gran importància i autoritat. El seu objectiu era la vigilància del territori, l’observança de les lleis i llibertats, del cobrament de contribucions, etc. Els municipis més importants que fruïen d’organització pròpia es deien universitats, i les formaven consellers, cònsols, pahers i jurats.

Aquests càrrecs podien ser exercits per qualsevol veí. La més important fou la de Barcelona, immortalitzada pel famós Consell de Cent, on tenien cabuda totes les classes populars i que com a suprem legislador tenia facultats per anomenar cònsols que vetllessin pel comerç català, encunyar moneda i altres prerrogatives.

Corts.

Les Corts de Catalunya representaven el poder legislatiu i les integraven tres estaments: l’eclesiàstic, el militar o de la noblesa i el reial o popular, que reunits s’anomenaven braços. El rei Pere II obligà que se celebressin almenys una vegada a l’any. En elles s’acordaven les lleis entre el rei i els vassalls, establint els medis per evitar les extralimitacions del monarca i àdhuc destronar-lo. Les lleis pactades es denominaven constitucions, que eren a proposta del rei; capítols de Corts, si la proposaven els tres braços, i actes de Corts si les feia el rei fora de les Corts. Si aquestes s’aprovaven es consideraven com a constitucions i capítols.

Cultura general.

Des de principis del segle XIV es nota el progrés de tots els rams de la civilització catalana, rebent impuls les arts, les

Vacarisses Balcó de Montserrat - Núm. 549 - Maig 2014

29

Col·laboracions

Crònica medieval de Bernat Desclot

lletres, l’inici dels coneixements científics, la literatura doctrinal, etc, que gaudien de la protecció del rei, especialment de Joan I, l’Aimador de la Gentilesa, príncep molt il·lustrat. La seva cort era de les primeres d’Europa pel bon gust i luxe. Encarregà als poetes Lluís d’Averçó i Jaume March que fundessin una acadèmia o Gaia Ciència, autoritzant-los a fer el que tenien per costum els mestres en gaia ciència de París i Tolosa, la qual cosa fou l’origen dels primers Jocs Florals de Barcelona, que se celebraren el 1393.

Durant el segle XIV la llengua catalana va arribar a la seva esplendor. Era la llengua dels reis, poetes, cronistes, filòsofs, etc. És a dir, l’oficial. Amb ella escrivien les Cròniques en Desclot i en Muntaner, el Tractat de cavalleria de Jordi de Sant Jordi i els escriptors d’Averçó i Eiximenis.

Arquitectura.

En aquest període es consolidà l’estil ogival o gòtic iniciat ja en el segle XIII, els caràcters distintius del qual són: l’arc ogival o de punta d’ametlla, els contraforts acabats amb delicats pinacles, els manyocs 30

Església dels Sants Just i Pastor de Barcelona, interior

de columnes, les agulles i els ornaments de flors, animals, figures geomètriques i rosasses.

L’arquitectura gòtica catalana conservà la puresa de línies primitives. D’aquesta època són: part de la catedral de Barcelona, Santa Maria del Mar, el claustre de Santes Creus, Sant Just i Pastor i molts altres edificis escampats per Catalunya.

Produccions, comerç i marina.

Cal destacar el grau de perfecció de tots els rams de creació i elaboració de productes catalans (teixits, orfebreria, armes i objectes de cuir i ferro, etc.), molt apreciats pel comerç interior i exterior, que arribava a països llunyans com Síria, Egipte i Armènia, gràcies als consolats dels quals estaven dotades les poblacions principals i dels tractats de comerç que els nostres reis concertaven amb els d’altres

Vacarisses Balcó de Montserrat - Núm. 549 - Maig 2014

Col·laboracions

Monestir de Santes Creus, Claustre

nacions. Catalunya fou la primera potència marítima en el segle XIV, superant Pisa i Gènova en diferents combats navals.

Catalans dignes d’esment.

Lluís d’Averçó i Jaume March, lletrats; Ramon Albert, conseller de Jaume II, escriptor i redemptor de captius; Nicolau Aymerich, escriptor; Ramon Muntaner i Pere Marsili, historiadors; Bernat de Cabrera, diplomàtic, lletrat i guerrer; Ramon Marquet, Berenguer Mallol, Guillem de Cervelló, Ponç de Santa Pau i Pere de Torrelles, almiralls de les armades catalanes.

Qüestionari: 134. Quins ordes religiosos s’estengueren per Catalunya? - 135.

Qui eren els templers? – Se’ls tractà malament com a França? – Com reberen els de Catalunya l’ordre l’extinció? – A quin orde

passaren les seves propietats? – 136. Quina fou la situació dels jueus en aquella època?

– On vivien? – Què feu el poble contra ells? – 137. Quan adquiriren importància les llibertats i privilegis dels pobles? – A què es degué el desenvolupament de les ciutats i viles catalanes? – 138. Què mana en Pere II respecte a les Corts? – Explica l’organització de les Corts a Catalunya.

– Què es feu en elles? – Què eren les constitucions? – I els capítols de Cort? – I els actes de Cort? – Aquests darrers, com passaren a constitucions? – 139. Què era la Diputació o General de Catalunya? – Quin era el seu objectiu? – A què s’anomenaven universitats? – Com estaven formades? – Què era el Consell de Cent? – 140. Què em dius de la civilització catalana del segle XIV? – A què es degué semblant avenç? – 141. Quin fou l’origen dels Jocs Florals? – 142. Quin era l’estat de la llengua catalana

Vacarisses Balcó de Montserrat - Núm. 549 - Maig 2014

31

Col·laboracions en el segle XV? – 143. Quina és l’arquitectura d’aquesta època? – Saps quins són els seus caràcters distintius? – Cita’m alguns monuments d’aquest estil? – 144. Quin fou l’estat de les arts, el comerç i la marina? – 145. Anomena algun dels catalans més distingits d’aquesta època.

ADDENDA Finalitzada l’època del regnat de la dinastia catalana amb la mort sense descendència de Martí l’Humà, cosa que donà lloc al Compromís de Casp on es decidí l’entrada de l’estirp castellana dels Trastàmara per regnar a Catalunya en la figura de Ferran d’Antequera, que va prendre el títol de Ferran I, començà la decadència de Catalunya.

Això ho explicaré en l’últim capítol, que escriuré a manera d’epíleg fent un resum exhaustiu de la continuació de la Història de Catalunya de Norbert Font i Sagué, que he estat recopilant i resumint des del seu començament fins als inicis del segle XV.

Com hauran pogut copsar els lectors que m’hagin seguit, es tracta d’un llibre pedagògic com ho palesen els Qüestionaris de preguntes. És per això que em permeto suggerir que podria ser útil per si alguna associació o institució de Vacarisses volgués organitzar cursets sobre el contingut de l’esmentada Història. Seria una entenedora i distreta forma d’il·lustrar els hipotètics participants de les circumstàncies i dels fets més remots que van donar lloc als orígens de la creació de la Nacionalitat catalana. Encara que sempre hi hagi alguns interessats a anorrear-la, Catalunya subsisteix. (continuarà) HISTÒRIA DE CATALUNYA ANY 1899 De Norbert Font i Sagué Recopilació i resum: Frederic Sagués Batista

Literatura

B

altasar Porcel i Pujol va néixer a la localitat mallorquina d’Andratx el 14 de març de l’any 1937. Va ser un destacat escriptor, periodista i crític literari balear. Ha deixat un important llegat literari que el converteix en un dels novel·listes més valorats de la segona meitat del segle XX. Ha publicat molts títols 32

en tots els gèneres en català, i algunes de les seves obres han estat traduïdes al castellà, l’alemany, l’anglès, el francès, l’italià i el vietnamita. A banda, també ha rebut molts i destacats premis literaris.

La seva faceta de periodista destaca amb col·laboracions a La Vanguardia, Última Hora i Catalunya Ràdio. També

Vacarisses Balcó de Montserrat - Núm. 549 - Maig 2014

Col·laboracions cal posar en relleu el fet que va impulsar i presidir l’Institut Català de la Mediterrània entre els anys 1989 i 2000. A més, també va ser el president del jurat del Premi Internacional Catalunya.

Malgrat que va conrear diversos gèneres, aquell en què va destacar va ser el de la narrativa, com també en el dels articles periodístics. És als anys 60 i 70 que es va iniciar en l’escriptura, amb Sol negre, La lluna i el Cala Llamp, Els argonautes, Difunt sota els ametllers en flor i Cavalls cap a la fosca.

En bona part de la seva obra més primerenca evoca sovint la terra que el va veure néixer: Mallorca. Més endavant, però, alguns viatges que va fer van ser la causa que ampliés el seu repertori i la seva ambició en aquest sentit. Entre d’altres, va descobrir el continent africà, que el va fascinar des del primer moment. Aquest canvi el trobem en obres com Lola i els peixos morts, Les pomes d’or, Ulisses a alta mar, Els dies immortals, Olympia a mitjanit i el recull de contes Reivindicació de la vídua Txing.

A banda de la literatura de ficció, Porcel va dedicar bona part del seu temps a altres gèneres, com per exemple biografies, estudis literaris, llibres de viatges, obres de teatre, obres de divulgació i d’investigació i guions televisius. En el camp de periodisme, també, va dedicar-s’hi amb una activitat intensa i continua. En la seva obra hi podem trobar diverses influències.

La més marcada i recognoscible segurament és la de Josep Pla (Porcel el va conèixer i el va entrevistar), però també hi trobem la de Llorenç Villalonga.

D’àmbit més internacional hi ha traces de Flaubert i de Baroja.

Segons els crítics que han estudiat la seva obra, l’univers narratiu porcel·lià recrea històries que fluctuen entre la realitat i la ficció, entre la mitificació i el detall realista.

Hi ha una marcada presència d’elements lírics, com també una voluntat explícita per part de l’autor de dotar d’emoció el text. Tot plegat configura una narrativa força sensual, amb unes descripcions magistrals. Atesa la importància de la seva figura, Porcel va rebre, al llarg de la seva vida, els principals premis de la literatura catalana. Destaquen el Ciutat de Palma, el Crítica Serra d’Or, el Josep Pla, el Prudenci Bertrana, el Sant Jordi, el Joan Crexells o el Ramon Llull. També, com a reconeixement a la seva trajectòria i al seu compromís amb la llengua i la literatura catalanes, va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

El dia 1 de juliol de l’any 2009 va morir a l’Hospital Clínic de Barcelona, amb 72 anys, a causa d’un tumor cerebral del qual ja havia estat operat tres anys abans. Vora d’un miler de persones es van desplaçar fins a la capella ardent, que es va instal·lar al Palau Moja de Barcelona.

Vacarisses Balcó de Montserrat - Núm. 549 - Maig 2014

33

Col·laboracions

Roques i agulles del massís de Sant Salvador de les Espases Capítol 9: B locs monolítics del vessant oest del Cul de la Portadora (Part-2) INTRODUCCIÓ En aquest capítol presentem tres blocs més del vessant oest del turó anomenat “El Cul de la Portadora”. Es troben relativament a prop l’un de l’altre, però resten completament allunyats de qualsevol camí. És per això que cal força dosi d’aventura i intuïció per visitar-los, essent recomanable evitar els dies de molta calor. Els noms dels blocs han estat donats pels autors d’aquest article en no conèixer-ne cap altra denominació.

Ascensions efectuades el dia 8-2-2014 per Òscar i Albert Masó Garcia.

ACCESSOS, ASCENSIONS i DESCENSOS 1. Miranda de la Colònia Gomis: és un bloc compacte format per un conglomerat d’origen montserratí. Queda al nord del petit però simpàtic monòlit anomenat el Nan (veure el nº 548 del Balcó de Montserrat), des del qual s’hi accedeix planerament sense camí i entremig de romanins. Per ascendir aquesta miranda cal situar-se al seu coll, posar-se al damunt d’un roc, enganxar-se al bloc i superar un tram vertical mitjançant una passa alta tot vigilant amb l’estat de la roca (3m. IIIº). Des de l’ampli cim tenim una visió aèria i frontal de la Colònia Gomis, situada a l’altre cantó del riu Llobregat i de la qual destaca el bufó campanar de forma quadrada de l’església de la Mare de Déu del 34

Roser. Descens desgrimpant amb compte la via d’ascensió.

2. La Musaranya: és un bloc de dimensions considerables que sobresurt entremig de la vegetació. Per arribar a ell cal partir de la Miranda de la Colònia Gomis, flanquejar vers el nord fins un parell de miradors rocosos de fàcil ascensió i pujar vers l’est entremig de densa vegetació fins la Musaranya, ben propera i visible. Per pujar-la cal fer un pas curt de ramonagge i llavors grimpar la placa ajaguda i de roca excel·lent que du al seu cim punxegut (4m. IIº). Per descendir cal desgrimpar la via d’ascensió amb compte.

3. La Llosa de l’Aixopluc: és una enorme llosa rocosa situada altívolament dalt d’un pedestal, el qual forma un ampli aixopluc al seu cantó nord. S’hi accedeix des de la Musaranya, pujant entremig de la vegetació cap a l’est i abastant el seu coll superior. Des d’aquí, una senzilla grimpada ens du al seu cim, amplíssim i inclinat espectacularment cap a l’abisme del seu vessant oest (2,5m.

IIº). Descens desgrimpant la via de pujada.

Vacarisses Balcó de Montserrat - Núm. 549 - Maig 2014

Text, croquis, mapa i fotos: Òscar i Albert Masó Garcia

6a cantata “Súper D” per a nens de 3 a 8 anys celebrada a la Fàbrica el passat 23 de març.

Organitzada per L’Associació Catalana d’Escoles de Música, on aplega 18 escoles de música de diferents punts de Catalunya.