Capítol 1 LA PLUJA
A
nys enrere, en Martí i la pluja havien estat grans amics. Regava els seus camps, feia florir els arbres i ajudava els fruits a créixer. Però últimament... només li portava problemes. Amb el temps, havia canviat. Ara era diferent: més forta, més imprevisible. Cada vegada que arribava una gran tempesta, els conreus se n’anaven en orris. L’esforç de mesos desapareixia en un instant. I llavors, s’havia de passar dies i dies arreglant els desperfectes que l’aiguat havia provocat. 9
Per això, fa uns mesos, en Martí va decidir construir un hivernacle. El va fer amb fustes, plàstics gruixuts i molt d’enginy. Intentava salvar allò que més estimava: la feina, el camp i el negoci que havia passat del seu avi al seu pare, i del seu pare a ell. Ara, amb una colla d’anys a l’esquena, encara es deixava la pell per protegir allò que considerava el seu tresor. Però ni tan sols aquell refugi improvisat semblava aguantar les noves pluges. Aquell dissabte del mes d’abril, una altra tempesta havia arribat sense avisar. I, un cop més, estava tornant a guanyar. Dins l’hivernacle, l’aigua regalimava pel sostre, les gotes baixaven paret avall i les fileres de maduixeres quedaven inundades en bassals. En Martí ja n’estava tip. Tot esbufegant, va agafar les eines i es va posar a arreglar tot aquell desastre. El seu fill Marc, que havia sortit a veure què feia el seu pare, l’observava amb el front arrufat. 10
—Pare, però què fas? Un altre cop amb això? En Martí va estrènyer la mandíbula i va continuar treballant, fent veure que no el sentia. —No sé si val la pena... —va afegir en Marc, deixant anar un sospir. —No vull que hi entri mai més ni una sola gota d’aigua, aquí! —va bufar amb força—. Ho entens? Mai més! Es va passar hores tapant i segellant cada forat, però la pluja continuava caient amb força. I, per més que ho intentés, sempre quedava una petita escletxa que no aconseguia tancar. Cada cop que col·locava bé el plàstic en aquell punt, es desencaixava al cap de pocs segons. Era desesperant. Es va apartar un moment, va respirar profundament i s’hi va tornar a acostar a poc a poc. Estava decidit a examinar amb detall aquell trosset de sostre que, malgrat tots els seus esforços, semblava riure’s d’ell, obrint11
se una vegada i una altra. Quan, de sobte... Ploc! Una gota va passar pel forat i li va caure directament al cap. Ploc! Ploc! Una altra. I una altra. Sempre pel mateix camí, encertant-lo de ple a la closca. En Martí va estrènyer les dents. Va quedar-se quiet, amb les espatlles tensades, mentre les gotes li relliscaven pel clatell. La paciència li penjava d’un fil. Va fer un pas enrere, amb la mirada clavada en aquella esquerda tossuda, i va decidir posar-hi fi d’una vegada per totes. Es va eixugar les mans plenes de fang i aigua, va agafar les eines i una làmina de fusta i, amb pas ferm, es va enfilar per l’escala. Estava a punt de col·locar-la, quan... Ploc! Una altra gota. Aquesta vegada, directament a l’ull. —Uf! Ja n’hi ha prou! —va cridar, girant el cap i apartant-se la gota d’una manotada brusca. La gota va sortir volant i va caure de cop 12
13
a terra, estavellant-se contra una petita pedra. —Ai! Quin mal! —va exclamar. En Martí es va quedar parat. Havia sentit… una veu? Va mirar cap a terra. Només hi veia plantes, fang i algun bassal. Res de nou. —Ves amb compte! —va xiuxiuejar una veueta—. No ho tornis a fer mai més, això! Desconcertat, va baixar de l’escala, mirant al seu voltant. No hi havia ningú. —Qui parla...? Qui ha dit això? —va preguntar, sorprès, girant el cap a banda i banda. No veia ningú. Però de sobte, va notar una estirada tímida a la vora dels pantalons. —Ei, tu! Aquí baix! Va dirigir-hi la vista i es va quedar glaçat. Una gota d’aigua... que parlava? Devia estar somiant. Es va fregar els ulls, però quan els va tornar a obrir, la gota encara hi era. —Què mires tant? He dit que em demanis perdó! —va dir la gota, amb una cella aixecada 14
i els llavis ben arrufats. En Martí va ajupir-se lentament. Abans de dir res, va mirar de reüll a un costat i a l’altre per assegurar-se que ningú el veia. Va dubtar un moment, però, finalment, es va atrevir a parlar. —Però… i tu qui ets? La gota va esbufegar. Semblava dolguda pel que aquell senyor li havia fet. —M’han enviat per regar-te les plantes, no per ser esclafada com un mosquit! En Martí va fer una ganyota. —La pluja no m’ajuda amb les plantes. Les destrossa. Jo ja tinc el meu propi sistema de reg. No la necessito. La gota el va mirar amb el front arrufat i va observar l’entorn: les cobertes, els plàstics i la fusta que ell havia posat per plantar-li cara. —Miri, senyor —va dir ella—, estic segura que la pluja no vol fer mal als seus cultius. De veritat que he vingut a ajudar... Però en Martí, que ja feia estona que s’havia 15
quedat sense paciència, no va fer cas al que deia la gota. Es va posar dret i va decidir posar fi a aquella situació. —Ja n’estic fart. Fora d’aquí! —va cridar, tot esclafant-la amb una forta trepitjada. Durant un segon, va sentir una sensació estranya. Potser una mica de culpa. Va aixecar el peu a poc a poc i va mirar fixament a terra. La gota ja no hi era. Havia funcionat! Va sospirar satisfet, es va cordar l’abric, es va col·locar el barret i es va dirigir cap a la sortida de l’hivernacle. No pensava permetre que cap gota de pluja li toqués la pell. Uns segons després, al mateix raconet... Ploc! La gota màgica va tornar a aparèixer. Es va espolsar el fang, va recuperar l’equilibri i, tot rondinant, va encreuar els braços. —Serà possible! Però què s’ha cregut? Quin senyor més maleducat! —va murmurar, tot clavant-li la mirada a en Martí, que ja sortia per la porta. La gota màgica volia fugir corrents d’aquell 16
indret. Però sabia que no podia. Si havia caigut just allà, era perquè hi tenia una missió. Va mirar al seu voltant. Plovia de valent, el terra estava ben moll i les plantes eren ben verdes. No semblava que hi faltés aigua, ni que hi hagués sequera. Llavors… per quina raó era allà? Just en aquell moment, va sentir una veu que cridava des del jardí. —Pol! Deixa de jugar sota la pluja! Entra ara mateix! Era en Martí, que renyava el seu net mentre aquest saltava als bassals, ben xop i sense parar de riure. La gota màgica el va observar en silenci. Es va fixar en com anava d’abrigat, en com s’amagava sota el barret —que li arribava fins a les celles— i en com arrufava el nas cada cop que una gota li tocava la pell. De sobte, va tenir una sospita. No sabia per què havia anat a parar allà, però alguna cosa li deia que aquell home rondinaire hi tenia molt a veure. Potser odiava la pluja. O 17
potser l’aigua en general… No ho sabia del cert. Però una cosa estava clara: si volia descobrir-ho, hauria de trobar la manera d’apropar-s’hi. El problema? Aquell home no semblava gaire disposat a escoltar-la. Però, per sort, tenia una idea. Mentre en Martí caminava de pressa cap a la masia, situada uns metres més enllà de l’hivernacle, la petita gota va córrer decidida i va fer un salt fins a la seva sabata. Tot seguit, va començar a enfilar-se pel seu abric. De reüll, va veure una etiqueta cosida a l’abric: «Martí». Perfecte! Ara ja sabia com es deia aquell avi malhumorat. En entrar a la masia, en Martí es va treure l’abric i el va sacsejar per espolsar-ne tota l’aigua. La gota màgica va fer un últim salt... i va aterrar a la seva espatlla. Just a temps! En Martí, esgotat de tot el dia arreglant el camp, es va preparar una tassa de te ben calent per recuperar-se del fred i de l’enrenou. 18
Mentrestant, la gota màgica seguia aferrada a l’espatlla, sense moure’s ni un pèl. I quan ell va agafar la tassa per beure’s el te... Xof! Va saltar-hi a dins. En Martí va fer un glop. I després, un altre. I, amb el tercer... se la va empassar! De sobte, va notar una vibració estranya. Un formigueig li va recórrer tot el cos… i els ulls se li van obrir de bat a bat. Es va recolzar amb una mà a la taula, mentre sentia que tot començava a donar voltes i que els peus li deixaven de tocar a terra. El cos li pesava menys... cada cop menys. —Però… què…? Què m’està passant?! —va dir amb veu tremolosa, completament desconcertat. Les cames, els braços… se li van fondre de cop. La tassa del te li va relliscar de les mans i va caure a terra, trencant-se en mil bocins. I abans que pogués entendre què li 19
passava… en Martí ja s’havia convertit en una altra gota d’aigua i queia en picat cap al bassal que s’havia format sota seu. Plof! Va aterrar-hi de ple, relliscant i rebolcant-se entre les fulles de te i l’aigua calenta. —Au!!! —va exclamar, adolorit i desorientat. I just en aquell moment… Blup! En Martí va escopir la gota màgica i aquesta va sortir disparada. Va fer una petita pirueta a l’aire i va caure al seu costat. —Senyor Martí, benvingut al meu món! — va exclamar, tot esclatant de riure. En Martí va quedar bocabadat. —Què… què és tot això? Què m’has fet? —va preguntar, preocupat, mentre mirava el seu nou cos. —De debò et pensaves que esclafar-me funcionaria? En Martí va intentar moure’s, però no po-
20
dia. Trontollava, relliscava i rodolava per l’aigua. —Això és ridícul! Torna’m al meu cos immediatament! —va exigir, furiós. —No tenim temps per discutir! —va cridar la gota màgica, assenyalant la llar de foc amb urgència. En Martí ho va notar de seguida. L’aire era calent. Massa calent. La tassa del te havia caigut molt a prop de les flames, i si no marxaven de pressa... s’evaporarien! S’havien d’escapar. I ràpid. La gota màgica va mirar al seu voltant i va recordar el rierol que havia vist quan corria pels camps. —Ràpid, segueix-me! —va cridar, mentre sortia disparada cap a la porta. En Martí no s’ho va pensar dues vegades i la va seguir sense mirar enrere. Corria darrere seu, amb l’aire calent del foc cremant-li l’esquena a cada pas.
21
En Martí és un agricultor tossut que darrerament viu enfadat amb la pluja perquè, quan cau, ho fa amb molta força i li destrossa els camps. Un dia, mentre arregla el seu hivernacle, es troba amb una gota màgica que l’empeny a viure una aventura inesperada pel cicle de l’aigua. Junts recorreran rius, mars i núvols en un viatge ple de sorpreses. Pel camí, en Martí descobrirà la màgia de la natura i aprendrà a fluir amb els canvis en lloc de resistir-s’hi. Una història plena d’humor, tendresa i emoció.
Valors implícits
La història transmet valors com la confiança, la capacitat d’adaptació, el respecte per la natura i la reconciliació. A través del viatge d’en Martí pel cicle de l’aigua, els lectors descobreixen que la vida està en moviment constant i que aprendre a fluir amb els canvis implica saber escoltar, deixar-se sorprendre i obrir-se a l’imprevist. El relat també convida a reflexionar sobre la cura del planeta, la relació entre generacions i la necessitat de viure amb més empatia cap a tot allò que ens envolta.
ISBN 979-13-88436-9
9 791388
Suricatos
0-1
436901