La Lila va ser estimada des del primer moment.
Des de dins de la panxa de la mare, podia sentir quan les persones de l’exterior s’apropaven per a dir-li coses que ella encara no podia entendre.
—Ja queda poc per a veure’ns, cuca —deia una veu molt dolça des d’allà fora.
Ella ja tenia ganes de sortir i veure aquella llum que l’esperava.
En el moment de néixer, tenia a tota la família esperant-la. Hi havia persones que ploraven i d’altres amb un gran somriure que rodejaven el llit on es trobava la mare.
La primera a agafar-la en braços va ser l’àvia.
Amb el temps, de la mà de les persones que l’estimaven, va aprendre a caminar.
Pel seu aniversari, es reunia tota la família a casa. El moment més emocionant era quan la Lila pujava sobre la cadira i, amb un moviment de mans, dirigia cançons per a fer cantar a tothom. Després, menjaven un deliciós pastís de xocolata.
El que realment més li agradava era viure aventures per la muntanya amb els avis i descobrir secrets que poca gent coneixia.
En una excursió, la Lila va observar unes petites llums que volaven entre la fosca nit i, sorpresa, va preguntar:
—Què són aquestes llums que es mouen?
L’àvia li ho va respondre:
—Són cuques de llum i poques persones són afortunades de veure-les, ja que viuen als boscos, lluny de la llum de les ciutats. La seva llum només es pot veure a la nit perquè durant el dia s’amaguen. I quan acabi l’estiu, deixarem de veure-les, cuca.
Amb llàstima pel que li havia explicat l’àvia, la Lila va insistir:
—I per què no ens acompanyen sempre amb la seva llum?
Assenyalant el cel ple d’estrelles que tenien sobre seu, l’àvia va explicar:
—Les cuques de llum són estels que cauen i venen a guiar el camí de persones que s’han perdut i necessiten ajuda per a trobar-lo. Després, marxen.
