El salt del llop 01-juliol2016

El

Revista de cultura de Catarroja • nº 1 • juliol2016 juny2016

nº 1 • juliol2016

Llop

del

1

EL SALT DEL LLOP Revista de cultura Ajuntament de Catarroja Número 1, juliol 2016 Portada: Biblioteca Pública Municipal, Museu Antonia Mir, Museu Alfonso, Casa de la Cultura, Teatre Auditori Contraportada: Sense títol de Juan Olivares. 2016.

6 10

Direcció i coordinació: Ramon Guillem Col.laboradors: Xavi Bellot, Mercè Claramunt, Ada Dasí, Mariló Gradolí, Francesc Mompó, Eusebi Morales, Àngels Moreno, José María Peris, Tomàs Rosselló Correcció lingüística: Llúcia Sendra Imprimeix: Editorial Mic Disseny i maquetació: Editorial Mic Edita: Ajuntament de Catarroja Dipòsit legal: V-1572-2016

14

www.catarroja.es rguillem@catarroja.es El Salt del Llop es distribueix de manera gratuïta.

Es permet la reproducció total o parcial de textos o imatges, sempre que se´n cite la procedència.

L´Ajuntament i la direcció no es fan responsables de les opinions i afirmacions dels articles que van signats, perquè la responsabilitat és dels seus autors.

L´Ajuntament de Catarroja ha editat 3.000 exemplars d´aquesta revista, amb un costde 1.033,80 Eur. IVA inclòs. Cost per exemplar: 0,34 Eur.

2

22

- Informació municipal - Notícies - Entrevista a Josep Piera - Descobrir la biblioteca - Entrevista a Miquel Gil - Estudis - Novetats bibliogràfiques - Fons d´armari - Catarroja i les seues gents - L´art de…

3 5 6 8 10 12 17 19 21 23

El Salt del Llop • revista de cultura

informació municipal

DO

POETES COM NOSALTRES Cicle de poesia a Catarroja

Ivan Brull al Museu Antonia Mir

El dimarts 26 d´abril va començar un nou cicle de poesia organitzat per l´Ajuntament de Catarroja, el qual té lloc al Museu Antonia Mir, sota el títol “Dos poetes com nosaltres” (un homenatge explícit al primer vers de “Els amants”, el famós poema d´Estellés: “No hi havia a València dos amants com nosaltres”).

Els participants foren Francesc Mompó i Eusebi Morales, dos autors ja reconeguts amb premis i llibres ben importants. La idea

del cicle és que llegesquen els seus poemes una parella d´escriptors que tinguen certes afinitats o complicitats entre ells, fins i tot algun grau d´amistat que convertesca l´acte en una experiència compartida i un diàleg obert. Dualitat que s´estén també a la música i la poesia: és així com el dia 31 de maig Ivan Brull, poeta i músic –guanyador de la darrera edició dels premis Benvingut Oliver amb el poemari Sobre l´unicorn

i amb un disc recent- va actuar també al Museu. Com també, el 25 d´octubre serà el torn de Rafa Xambó amb les seues cançons sobre els sonets de Shakespeare, en les traduccions del poeta de Lleida Txema Martínez. Les altres sessions poètiques són el 28 de juny amb les poetes Àngels Gregori i Marisol González, i, tancant el cicle, el 29 de novembre amb el catarrogí Ramon Ramon i Isidre Martínez Marzo.

NOVA EDICIÓ DEL

que l’ha distingit des dels seus inicis, presenta dos importants novetats:

Penalba i Francesc Anyò, Estellés de mà en mà.

PER LA NIT

La primera és que es trasllada a la segona setmana de juliol, del 4 al 8 de juliol. Són els dies més llargs i calorosos de principis de l’estiu quan, en caure la nit, més abelleix eixir al carrer per a passar una bona estona i escoltar bona música a la fresqueta.

IFASOL ­

Enguany es reprén el Sifasol –per la nit, que arriba a la cinquena edició (després d’un parèntesi d’un any). L’acollidora Plaça de la Llotgeta serà, de nou, el marc on els grups i el públic es trobaran en les nits càlides de l’estiu mediterrani.

Tot i conservant el caràcter de miscel·lània (amb actuacions de jazz, clàssica, d’autor...), nº 1 • juliol2016

La segona i més destacada, la integració en el festival de la Nit Estellés, dijous, 7, amb sopar de cabasset i recital de poemes del gran poeta valencià i amb la fantàstica actuació de Borja

Aquesta és la programació que hem preparat: - Dilluns, 4. The Lou Bennett Songbook, The Prototype Organ Trio - Dimarts, 5. Partita K 361 Mozart, Ensemble de Cambra de València - Dimecres, 6. De cançons i llunes, Ester Andújar Group - Dijous, 7. Nit Estellés - Divendres, 8. Homer, L’Odissea, Melodemodomies 3

informació municipal

II CERTAMEN DE BANDES

Enguany, Catarroja celebra el II Certamen de Bandes de Música Vila de Catarroja, que tindrà lloc diumenge, 30 d’octubre de 2016, al Teatre Auditori de Catarroja. A hores d’ara està obert el termini de presentació de sol·licituds així com el de consulta de la partitura de l’obra obligada: Divertiment per a banda, del compositor catarrogí Francisco A. Bort Ramón. El jurat estarà compost pels músics de reconegut prestigi Francisco A. Bort Ramón, Pablo Sánchez Torrella i Beatriz Fernández Aucejo.

Les bases i més informació es poden consultar al web de l’Ajuntament, a l’enllaç següent: http://www.catarroja.es/ pages/1642-certamen-debandes-de-musica-vila-decatarroja

D’acord amb les bases, entre les presentades, se seleccionaran per sorteig públic tres bandes que concursaran eixe dia, de matí i de vesprada . El primer premi és de 6.000 eur, el segon, 3.500 eur. i el tercer, 2.000 eur.

A més del concurs pròpiament dit, les tres bandes desfilaran per l’Avinguda Diputació fins al TAC al ritme de pasdoble o de marxa.

L’horari d’actuacions previst és el següent: - 10.30 h, desfile de les bandes concursants 1 i 2 - 11.30 h., actuació de les bandes concursants 1 i 2 - 16.30 h., desfile de la banda concursant 3 i de la banda invitada - 17.30 h., actuació de la banda 3 i de la banda invitada - 20.30 h., apròx. Publicació del veredicte del jurat

VTROBADA D´ESCRIPTORS I ESCRIPTORES DE L´HORTA Catarroja Jesús Monzó. Així, l´any 2016 aquest important encontre literari tindrà lloc a la nostra vila el dissabte 15 d´octubre.

Després de les trobades d´escriptors i escriptores de la comarca de l´Horta que amb anterioritat van celebrar-se a Picanya, Godella, Alaquàs i València enguany será el torn de Catarroja, com va anunciar-ho de manera oficial en l´acte inaugural de la IV Trobada a l´Aula Magna de la Universitat de València l´alcalde de 4

Val a dir que aquestes trobades van nàixer per la necessitat d´ajudar a vertebrar i a conèixer una comarca que, sobretot a causa de la proximitat de la ciutat de València, a hores d´ara encara s´ignora a si mateixa. Un oblit del qual els mateixos escriptors no en són aliens des del mateix moment en què molts d´ells –tot i residir a la mateixa comarca i escriure en la mateixa llengua- s´ignoraven.

D´altra banda, i aquest fet és també molt important, hem de tenir en compte que aquestes trobades ajuden a tenir visibilitat

a una literatura a hores d´ara de gran qualitat en unes lectures que estan obertes al públic.

Així el dia 15 d´octubre de matí, i a partir de les 10 hores, hi haurà una sessió oberta de lectura pública de textos dels escriptors i escriptores assistents al Teatre Auditori. Tot seguit, els participants –com és habitual en cada lloc on se celebrafaran una visita pel poble que inclourà un recorregut pel Museu Antonia Mir, una signatura de llibres de les escriptores i escriptors assistents a la Biblioteca Municipal, una visita a l´ajuntament i una passejada i dinar al port de Catarroja, amb un possible final del dia en forma de passeig en barca per l´Albufera.

El Salt del Llop • revista de cultura

notícies

actuat enguany. No sabem quin criteri seria el més adequat.

Un no parar. Salvador Raga Navarro ofereix una xarrada sobre una València desconeguda en la Casa de la Cultura, després d´haver reeditat el seu llibre 101 hechos legendarios en la historia de Valencia (Carena editors), Jesús Mollà presenta el seu darrer llibre El tresor de Karim (edicions Bromera) al Palau Vivanco. L´actriu Pau Pons continua estrenant obres amb la companyia El Pont Flotant, com ÈXIT, abans de les eleccions. Teresa Lloria exposa a la Casa de la Cultura, Juanjo Raga a Benicarló.

Salvador Chulià estrena obres en el Palau de la Música...

Orquestra Simfònica de la SM L' Artesana

NotíciEs El teló cultural l'obrim amb Pasqual Alapont al teatre Micalet.

L'obra Matant el temps de l'escriptor catarrogí, amb l´actor Joan Gadea i la companyia La Dependent, va ser l'escollida per inaugurar la temporada 20152016. I és que els catarrogins i catarrogines exerceixen d´alguna manera d´ambaixadors culturals, com per exemple els nostres més recents guardonats, com Joan Olivares al premi de la Fundación Cañada Blanch amb la pintura "She's like the rainbow" o Imma Máñez Albert al certamen de poesia Marc Granell d'Almussafes amb el poemari Totes les meues dones, que serà editat per edicions 96.

nº 1 • juliol2016

Però és impossible que tots els actes puguen aparéixer en una relació, potser seria qüestió d'ordenar-ho per ordre alfabètic: A, d'Albert, : Hernàndez Xulvi, l´escriptor que va oferir una conferència sobre les seues novel•les, entre elles la guanyadora del Fiter i Rosell d'Andorra, La ciutat de les flors, a la Universitat de Màlaga. O millor podríem emprar el criteri quantitatiu i possiblement l'investigador Wilson Ferrús porte el nombre més gran de presentacions i conferències sobre Mestres de la República, incloent-hi la nostra Casa de la Cultura. O podríem fer servir el criteri de distància, i Miquel Gil és així el cantant que més lluny ha

Per no parlar del recentíssim concert d´estiu de l´Orquestra Simfònica de L´Artesana, amb obres de Bottesini, Corelli i Bach, o de l´actuació de les Corals de Sant Pere o de Sant Antoni, actes tots que han tingut lloc a la plaça de la Llotgeta.

I tot açò només en mig any... respire. ã MARILÓ GRADOLÍ

L'escriptor Pasqual Alapont

5

entrevista

J osep Piera El viatge d’escriure de

ãXAVI BELLOT

Josep Piera (Beniopa, 1947) és una de les veus més reconegudes de la nostra literatura i, també, una de les més particulars, amb un univers propi construït amb el pas dels anys, de les vivències i de les lectures. La seua prosa i la seua poesia han estat traduïdes a diferents idiomes i la seua presència ha estat reclamada en no poques universitats d’arreu d’Europa, tal com tindrem ocasió de comprovar en Europa al vol, el text amb el qual Piera ha estat guardonat amb el Premi Benvingut Oliver de Narrativa i on ens fa un tast de la seua visió del món, de la literatura... de la vida. És prosa, però carregada de poesia, perquè un poeta no mai pot deixar de serho. Diríem, fins i tot, que és una forma de vida.

amb la Mediterrània en el punt de mira

És, també, un regal per al lector més fidel, que descobrirà un Piera en situacions quotidianes que ens donen claus del seu univers literari. Ell és un poeta les vint-iquatre hores del dia, i és aquest el prisma amb el qual ho observa tot.

La conversa amb Piera és rica, afable, enriquidora. L’entrevistador té la sort de trobar un interlocutor que estima allò que fa i que en parla amb passió. Perquè un poeta ho és a tothora, fins i tot en les entrevistes.

Europa al vol és un dietari, un llibre de viatges o, tot plegat, és una altra cosa?

Més que un dietari, tot i que està escrit des d’un jo, són una sèrie de proses de viatge en les quals reflexione, parle de mi, de la vida... per què jo escric com escric. Escric del que vull, és a dir, de la vida, perquè la literatura és això: dominar la matèria amb què treballes per a narrar la vida des del jo i, així, poder compartir-la amb els lectors.

La matèria primera de la literatura de Piera és la seua

6

R. Abulaila. Diputació de València

percepció d’allò que l’envolta, que passa pel filtre de la seua subjectivitat. Fins i tot un llibre amb narracions de fets viscuts com aquest.

El relat d’un viatge també pot esdevenir ficció?

Tot allò que s’escriu, quan s’escriu, esdevé ficció, fins i tot un viatge perquè, posem per cas, el Moscou en el que vaig estar ja no és el mateix que el que podem trobar ara. De fet, el temps és subjectiu, tot i que conviu amb moments objectius, com el fet d’haver de prendre un avió a una hora determinada. A la fi, cada viatge està fet en un moment concret i, tot plegat, aquest llibre és una mena de puzle d’aquests moments, amb El Salt del Llop • revista de cultura

entrevista

una veu narrativa que canvia en cada part del llibre perquè cada viatge és diferent. I escriure és un nou viatge.

La literatura està present, i de quina manera, en cadascuna de les pàgines d’Europa al vol, no sols per la tasca literària de Piera, sinó, també, per la difusió que en fa de la poesia valenciana i, també, òbviament, per les seues lectures, que també viatgen amb ell allà on vaja, per molt llunyà que estiga situat el destí. La poesia, al centre de tot plegat.

En aquests viatges hi són presents, i molt, les seues influències literàries i, en particular, la poesia. És que les meues lectures són els meus companys de viatge, els que m’han ensenyat, els que m’han fet entendre la literatura tal com la visc. Jo veig el món com un poeta per associació d’idees, per imatges, per sentiments... Sóc un poeta, què hi farem! Quan escric em sent ser, es tracta de fer un altre viatge a partir d’eixe viatge. Eixa manera de narrar el temps, que és una de les meues obsessions, m’atrau moltíssim.

La narrativa de Piera -i la seua visió del món- s’explica per la poesia. I, també, per haver nascut en un país banyat per la Mediterrània, que és una de les protagonistes indiscutibles de l’obra. La mediterraneïtat de Piera fa que recerque la seua influència fins i tot als indrets nº 1 • juliol2016

La matèria primera de la literatura de Piera és la seua percepció d’allò que l’envolta més llunyans, perquè fins i tot en aquells llocs, segurament, trobarem quelcom que ens recorde la nostra mar i els nostres costums compartits amb gent de totes les ribes del Mare Nostrum. Tal com reconeix el mateix Piera al poètic pròleg del llibre, «M’he sentit mediterrani en totes les estacions. Les del nord i les del sud. Les dels trens i les del temps».

Europa al vol és una reivindicació de la Mediterrània?

Jo visc la meua mediterraneïtat.

Visc la vida com un mediterrani allà on vaja. Ho visc de manera diferent, però inevitablement sempre sóc mediterrani. Fins i tot als llocs més llunyans, com Rússia, hi ha trets mediterranis compartits amb nosaltres, com la Pasqua.

(Sempre busca la Mediterrània).

Pot haver diferència en les llengües, però el món també el captem per la via dels sentits, copsant allò que veus. La mar i la llum són les mateixes, ho vivim menjant, bevent, cantant, ballant...

Fins i tot quan et sents molt diferent et sents mediterrani.

I de molts i molt diversos indrets d’Europa arribem a Catarroja. És la destinació final -a falta de la seua publicació, de la seua plasmació en tinta i paperd’aquesta obra de Josep Piera.

El reconeixement a un escrit, però també a un autor cabdal en la nostra literatura que, a partir d’ara, també estarà lligat a Catarroja, per a goig dels qui estimem la literatura i, en concret, la literatura en valencià.

I, a la fi, Europa al vol va aterrar a Catarroja...

Tinc la sensació de viure en un nou moment. El dia del premi em vaig emocionar molt veient eixe nou món, vore les noves autoritats, el nou ambient... el nou país que volem tornar a fer. Col·laborar amb tot això presentant-me a aquest premi...

Jo em guie molt per eixa mena d’estímuls. Afegir el meu granet d’arena a aquest nou moment que estem vivint com a valencians és molt especial per a mi.

Europa al vol és tot això i molt més. És la vida, la literatura, els amics, el gaudi de viure, però, també, allò que no ens agrada del nostre entorn: la mort, els refugiats, la pobresa, Lampedusa, la Croàcia de la guerra... Així i tot, aquesta és la nostra Europa i la nostra Mediterrània, la que sentim com la nostra pàtria comuna a totes les seues ribes.

«Perquè no és que jo siga mediterrani, és que me’n sent ser de cor, de cap, de vida, de paraula i de veu».

7

descobrir la biblioteca

LA PÀGINA

WEB

La Biblioteca Pública Municipal “Enric Valor” disposa d´una pàgina web que es renova tots els dies. Per tal d´accedir-hi ha de ser a través del domini de l´ajuntament: www.catarroja.es, i pot ser de dues maneres: un és a través de l´apartat “Per temes” que apareix en la capçalera, i des d´ací a l´apartat de “Cultura”, on, de seguida apareix el logo de la biblioteca. L´altre és una mica més avall, tot seguit després dels “recursos d´interés”, en la secció titulada “Efemèrides catarrogines (Tal dia com hui)” on, a la dreta, apareix el logo de la biblioteca.

A més d´informacions habituals i necessàries en una pàgina així –es poden veure en la columna de la dreta-, com la situació (c/ Esteve Paluzié, 2. Edifici Casa de la Cultura), els telèfons, el correu electrònic i l´horari –tot incloenthi els horaris especials d´estudi-, també n´apareixen d´altres que

La pàgina de la biblioteca marca la diferència i ens defineix respecte a d´altres pàgines semblants 8

El Salt del Llop • revista de cultura

descobrir la biblioteca

suposen un valor afegit a tenir en compte, com “Enllaços d´interés” –amb adreces d´institucions relacionades amb el món dels llibres i la cultura-, les “Normes de préstec” de la biblioteca, o les normes per al préstec de llibres electrònics, dins del servici eBiblio a través de la Xarxa Electrònica de la Generalitat Valenciana.

Evidentment, tampoc no hi podía faltar l´enllaç – a dalt de tot, ben visible- al Catàleg col.lectiu de la Xarxa de la Generalitat Valenciana: perquè el catàleg de consulta en línia de la Biblioteca Municipal Enric Valor de Catarroja forma part del catàleg col·lectiu de la Xarxa de Lectura Pública Valenciana (XLPV).

Aquest catàleg permet la consulta dels fons de la majoria de les biblioteques públiques valencianes.

Cal destacar que en la pàgina de la biblioteca allò més interessant és el que podríem dir que aporta una personalitat pròpia, perquè marca la diferència i ens defineix respecte a d´altres pàgines semblants. Així, si continuem en la columna de la dreta, a dalt de tot, hi ha l´enllaç al “Fons Local” de la Biblioteca. El fons local reuneix els llibres, fullets, revistes, dossiers de premsa i materials diversos que tracten sobre temes relacionats amb Catarroja: població, història, informació sobre personatges o escriptors vinculats a les nostres comarques, premis literaris, etc.

Si accedim-hi trobarem diversos apartats dedicats a la nostra vila: “Sobre Catarroja”, “Història”, “Literatura”, “Premis Vila de Catarroja” i “Miscel.lània”. nº 1 • juliol2016

Però encara és més definitori de la nostra pàgina els apartats dedicats a les efemèrides, precisament els que es renoven tots els dies, incloent-hi els caps de setmana i festius. Així, l´apartat que primer hi va aparèixer fou el dedicat a les efemèrides literàries, dedicat als autors i autores de la literatura universal, però en especial referència als escriptors valencians i sobretot als catarrogins: aquest és el cas de Pelegrí Llorens i Raga, Benvingut Oliver, Pasqual Asins i Lerma o Bertomeu Llorens, per exemple. I en perfecta coordinació amb aquest apartat hi ha el titulat “Tots els dies comencem”: es tracta d´aquelles frases en què comença un llibre, llibres que a més a més formen part del fons de la biblioteca. Això sí, els títols que ací apareixen sempre són dels mateixos autors que ixen a les efemèrides literàries.

Posteriorment va afegir-se a la pàgina la secció que li aporta una personalitat més marcada, i potser la més complexa d´elaborar.

Es tracta de les “Efemèrides catarrogines (Tal dia com hui)”, una secció creada a partir de la informació extreta del Fons Local de la Biblioteca. Cal dir que les dades que hi apareixen traspassen

tots els segles, i poden ser des de poc de temps després de l´arribada de Jaume I a les nostres terres, com també de l´any passat.

Per lògica, totes les efemèrides no poden ser igual d´importants per a la història de la nostra vila, però sí que és cert que moltes són curioses i ben interessants: com, per exemple, els problemes del senyor de Catarroja Berenguer Dalmau amb el pagament del delme a l´església l´any 1307, la inauguració de la barriada de la Caritat a causa de la riuà de la Magra el 1899, l´elecció de l´últim alcalde republicà, Enric Tomás Vázquez, el 1939, el nomenament de l´escriptor Bernat i Baldoví el 1835 com a jutge de Catarroja, la sol.licitud l´any 1680 d´una llicència per part dels pescadors al Batlle de València per a caçar fotges els dissabtes, l´aprovació de les noves ordenances municipals el 1563, la mort l´any 1941 al camp d´extermini nazi de Mauthausen del catarrogí Vicent Alapont Guillén, la divisió dels termes de Catarroja i Torrent el 1315…i tantes i tantes d´altres.

En resum, una pàgina per a visitar diàriament i que es renova automàticament a partir de les dotze de la nit, i que a hores d´ara és molt visitada.

9

entrevista

ACCEDIR A LA COSA INTERNACIONAL

DES DEL FET LOCAL ã MARILÓ GRADOLÍ

li duien un disc d’Estats Units i podia escoltar determinada música era un avançat. Les distàncies han quedat anul·lades per la tecnologia i pel temps. Tots aquells apriorismes sobre que el fet local suposa quedar-te en una esfera pràcticament familiar, ara ja no són certs.

local a què estem acostumats.

I com a cantador d’històries, reflex de la societat, auscultador de sentiments, Miquel Gil sap fer-se proper, tant com per a no deixar-ho veure.

Em pregunten: I, en valencià, has tocat als Estats Units? Sí. I, en valencià, vas per tota Europa? Sí.

I és més, fora no s’estranya ningú.

A mi no m’han preguntat ni en Chicago, ni en Los Ángeles ni en Salvador de Bahía, ni en Roma, ni en Berlín si cante en valencià, en xinés o en rus, però a València, sí. I em pregunten: Vas per fora i què fas? Com t’entens? Ai... agafe la guitarra i em pose a cantar, què collons vols que faça?

- No et cregues, és un camí clàssic: intentar accedir a la cosa universal des del fet local, i encara més ara que tot està a un clic de distància. Recorde, de xicotet, que això del so Seatle, so Philadelphia... era molt exòtic. La gent se’n anava a comprar músiques a llocs especialitzats i qui hi accedia era un privilegiat, aquell a qui

Has tocat per el tot el món, quina diferència hi ha entre dins i fora?

- Pràcticament per tot el món, excepte Oceania. Els festivals sí que són diferents. Fora, hi ha un corrent que s’anomena músiques del món en el qual prima la diversitat musical, i bo, dintre de paràmetres d’absoluta normalitat, hi ha festivals especialitzats.

Prova al Millenium Park (Chicago)

Miquel Gil és un cantant amb fama mundial. Conegut arreu del món, viu a Catarroja amb la normalitat de no pujar-se’n a la figuereta per allò dels aplaudiments i fans declarats.

Veure’l comprar a Consum o prendre’s un café al bar és habitual en un artista que no només viu a Catarroja, sinó que viu el poble. Amb aquesta afirmació es pot esbrinar la dificultat de voler apropar i magnificar el localisme d’una persona amb reconeixement internacional, una tasca difícil comparada amb la facilitat de fer grans esdeveniments del que és 10

El Salt del Llop • revista de cultura

entrevista

Als Festivals de fora hi ha un corrent que s’anomena músiques del món en el qual prima la diversitat musical Als festivals d’ací, sóc un poc el raret, de fet, el que hauria de ser el meu circuit natural: circuit folk o circuit tradicional, jo pràcticament no ho toque.

Sóc el raret del festival de jazz, el raret del festival de flamenc...

Pràcticament no faig circuit folk al nostre territori.

Músiques del món és folk?

- Músiques del món és l’etiqueta del que ací anomenem folk, reelaboració de codis tradicionals, de músiques tradicionals, i que pel món funciona com a Word Music. Has de tenir consideració womex per entrar als circuits.

Jo vaig entrar en 2004-2005 al Festival de Newcastle (EUA) i també vaig actuar al de Los Angeles. Anar participant en convencions d’aquest tipus, diguem-ne que t’homologa. Són festivals amb un públic molt divers, més transversal. Ací veus una persona com va vestida i pots esbrinar a quins festivals acudeix, a Europa no, no veus pelatge de la mateixa tribu.

I com et vas decidir per aquest tipus de música?

- Tot va ser a partir d’Orgànic. El disc va entrar en l’European Word Music Charts (http://www.wmce. de/) que és una llista d’èxits on mana molt la BBC. Jo vaig tenir el suport de Radio 3. Després va arribar Katà, també número u, i va obrir portes. No és un univers nº 1 • juliol2016

gran com puga ser el pop, però sí que té el seu públic. És un públic molt fidel, però no va pels canals tradicionals de promoció, encara que, per exemple, Radio Multikulti a Alemanya té una barbaritat d’oients i està especialitzada en aquest tipus de música (http:// www.liveonlineradio.net/es/ germany/radio-multikulti.htm).

Aquest corrent, potser el va iniciar Peter Gabriel amb el Real World, el segell discogràfic que va fundar, (https://realworldrecords.com/), o Pete Seeger als Estats Units, amb una nova manera d’entendre la música.

Açò és una prolongació d'Al Tall?

- Al Tall va ser la meua escola.

Jo tenia quinze anys quan començà aquell invent. Jo venia de l’escola de rock, de la primera escola sevillana, i de la música progressiva i, en conéixer Vicent, vaig entrar en un món nou per a mi, i van passar deu anys.

Em deien el rockero, tenia de capçalera Led Zeppelin i Pink Floyd.

Volia fusionar els dos estils, però en Al Tall no podia entrar res que no tinguera el codi de la música tradicional valenciana. Als anys huitanta vaig crear Terminal Sur, per jugar a amollar conceptes, jo anava boig pels sons d’El Último de la Fila, per exemple.

I amb l’amic Botifarra, també, per tots els pobles...

- Més de cent pobles amb l’espectacle Nus. Jo transite més pel món de les músiques urbanes i paràmetres de contemporaneïtat, i... és perfecte perquè ha d’haver de tot i... això, fantàstic. Confluíem perfectament amb la base de cada un amb les seues tendències.

Recorde quan Pep Botifarra, Josep Albiñana, Emili Vera (el guitarronero) vingueren a explicarme que anaven a fer un disc. Pep és un tros de cantador i un gran comunicador, en cinc minuts es fa amb el públic. Té una cultura ancestral increïble, sobre una lletra que coneixes te’n diu cinc, és un luxe social.

Quins són els últims projectes de Miquel Gil? - Estic acabant les músiques per a una pel·lícula, un documental dirigit per Toni Canet, Calç blanca i negre carbó, sobre l’ofici de calciner i l’ofici de carboner. Possiblement, col·labore en altra òpera amb el grup Amores i, ara fa poc, s’estrenava en els cines ABC Guastavino, el arquitecto de Nueva York, que va ser un arquitecte valencià que se’n va anar a estudiar a Barcelona i, després, anà a Nova York (amb obres com el Grand Central Terminal). Jo feia les músiques i la locució. Em vaig meravellar d’escoltar-me en pantalla gran.

I el que ens meravella a tots i a totes és la veu i la música de Miquel.

11

estudis

E TUDIS

Arquitectura d’ús públic i industrial a la Catarroja del canvi del segle XIX al XX ã TOMÀS ROSELLÓ JAUNZARÀS Màster en Conservació del Patrimoni Arquitectònic

Al voltant del canvi a la passada centúria, van sorgir a Catarroja interessants edificis adscrits al l’eclecticisme i el tardoeclecticisme arquitectònic, moviments que abasten, aproximadament, des de l’últim quart del segle XIX fins a mitjans del segle XX. Projectats tant per a substituir construccions existents com per a ser edificats de nova planta, se situen a la, aleshores, perifèria de Catarroja o al centre històric de la població.

D’aquesta arquitectura, destinada en origen a un ús públic o industrial (no residencial) i que hui es considera patrimoni, trobem diferents exemples: el Cementeri

Antic Cinema Alhambra, al Camí Reial,7, en l’actualitat. Primeres dècades del segle XX. Tomàs Roselló.

12

Municipal (1889), les escoles de xiquets i xiquetes (principis s. XX), el Mercat Municipal (1926), l’antiga Casa Consistorial (1930), l’antic Centro Instructivo el Catòlico o Círculo Catòlico (dècada dels 30), l’Estació de Renfe (1940) o l’Escola de Capatassos Agrícoles (primeres dècades s. XX-1954), tots ells recollits per Amparo Ferrer Selma i Concepción Máñez Solsona en el seu estudi «Elementos patrimoniales en Catarroja», inclòs a l’obra Catarroja: Historia, Geografia y Arte, de 2015.

Hi ha, però, altres mostres del mateix període i moviment que ja foren destacades i tractades a la secció Quaderns de Patrimoni del diari Levante-EMV, edició de l’Horta, entre els anys 2013 i 2015, la majoria, doncs, anteriors a la publicació susdita. Aquest és el cas de la desapareguda fàbrica de rajoles de Crescencio Chapa (finals s. XIX), l’antic Cinema Alhambra (principis s.

XX), la Fábrica de conservas El Quijote (aprox. 1920), les Escoles Paluzié (1927) i l’antic Molí d’arròs (dècada dels trenta). Si analitzem cronològicament els mateixos,

Vista aèria del desaparegut rajolar de Crescencio Chapa que s’observa ja enderrocat parcialment a principis dels anys huitanta. Finals del segle XIX. GARCIA MARTÍNEZ, Vicent i MÚRCIA VIDAL, Josep. El reflejo formal de la historia en el territorio de l’Horta Sud. Torrent: Caja de Ahorros de Torrent, 1981. Inèdit.

observem una evolució en el seu estil que va des de la senzillesa decorativa de l’arquitectura industrial, passant pel neomudejarisme, caracteritzat per les seues façanes de rajola vista massissa en relleu que dibuixen formes geomètriques rombals, fins a arribar al tardoeclecticisme.

Es dóna el cas que aquestes construccions, que formen part dels edificis més emblemàtics de l’actual centre urbà de Catarroja, en tots els casos menys en un, es troben incloses en el Catàleg de Béns i Espais Protegits de Catarroja de 2011.

El Salt del Llop • revista de cultura

estudis

necessari la proliferació d’aquesta indústria.

Aquest rajolar, en origen, estava compost per unes naus disposades, formant un rectangle allargat, al voltant d’un pati interior al centre del qual s’ubicaven altres dos cossos longitudinals separats entre si i, en un dels espais intermedis entre aquests, s’alçaven dos fumerals de rajola. Interiorment, el conjunt comptava amb uns interessants pilars de rajola que sustentaven una estructura de bigues, pars i llistons de fusta de la coberta que era a dos vessants, sobre la qual recolzava un entabacat de rajola i, per últim, la teula corba.

La primera mostra és el desaparegut rajolar de Crescencio Chapa, de finals del segle XIX, que es trobava als voltants de l’actual plaça del Fumeral de Catarroja. És tracta d’un exemple d’una de les tipologies d’arquitectura industrial més característiques de la comarca, de la qual existien altres exemples a la població en eixe moment, com els de Baixach, Cànoves i Muñoz, com arreplega la Guía Comercial de Valencia de 1892. Els rajolars, malgrat que no són unes construccions que presenten vistosos elements decoratius, propis de l’eclecticisme, tenen un valor destacat perquè són representatius de l’arquitectura fabril de l’època, quan el creixement de la ciutat de València i de les poblacions de les comarques del seu voltant feren nº 1 • juliol2016

La destrucció del rajolar es va iniciar als anys setanta, quan es va enderrocar la part est d’aquest complex industrial per a alçar edificis residencials de planta baixa i quatre altures, tal com podem observar a les fotografies aèries del moment que es conserven a l’Institut Cartogràfic Valencià.

A més, comptava amb un bloc d’habitatges en construcció fronterer amb el cantó sud-oest, cosa que s’entén com un signe de l’amenaça urbanística que sobrevolava sobre la part que encara es conservava de la fàbrica.

Finalment, durant els anys centrals de la dècada dels huitanta, la part oest d’aquest rajolar, única que restava encara d’aquest destacat conjunt fabril, va ser enderrocada progressivament per a la construcció de més edificis residencials fins a pràcticament

la seua completa desaparició en eixa mateixa dècada. Del conjunt, únicament va quedar en peu la seua xemeneia oest que, finalment, es va salvar en ser protegida pel Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) de 1988. Malauradament, el creixement poblacional i urbanístic de Catarroja de l’últim mig segle, com també va ocórrer a molts dels municipis de l’Horta, va passar per damunt de la majoria d’aquest interessant conjunt.

Actualment, el fumeral que es va conservar roman ubicat dintre d’una zona enjardinada a la plaça a la qual dóna nom i forma part des de 2011 del Catàleg de Béns i Espais Protegits del municipi com a element d’interés etnològic.

El següent exemple, l’antic Cinema Alhambra, ubicat al Camí Reial, número 7, del qual es conserva únicament en peu la seua façana de reduïdes dimensions de planta

Antiga Fábrica de conservas El Quijote a principis dels anys huitanta, que actualment es troba en estat de deteriorament. Aprox. 1920.

LARA RODRÍGUEZ, Joaquín. «Catarroja. Antic rajolar». En ESTEBAN CHAPAPRÍA et al.

Jornades del patrimoni arquitectònic i urbanístic a l’Horta Sud. València: Conselleria d’Educació, Cultura i Ciència, 1983.

13

estudis

Antic Grup Escolar Paluzié, a l’Avinguda Rambleta, 9, en 1982, actualment reformat de forma impròpia. 1927. Joaquín Lara. LARA RODRÍGUEZ, Joaquín. «Catarroja. Antic rajolar». En ESTEBAN CHAPAPRÍA et al. Jornades del patrimoni arquitectònic i urbanístic a l’Horta Sud. València: Conselleria d’Educació, Cultura i Ciència, 1983, p. 89.

baixa, probablement pertanyent a les primeres dècades del segle XX. Aquesta, que s’engloba dins del llegat arquitectònic neomudèjar de l’Horta, forma part d’una arquitectura que, a la comarca, es caracteritza per estar decorada exteriorment amb motius rombals de rajola en relleu que donen ritme als alçats dels edificis en què els podem trobar. Està inspirada en l’arquitectura mudèjar aragonesa d’època gòtica i moderna (renaixement i barroc) de la que les seues mostres més representatives són considerades Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.

Aquesta façana també va acompanyada per arcs polilobulats de rajola vista sobre les finestres originals i la porta central, els quals es poden observar en algunes mostres representatives 14

del mudèjar toledà. Aquest alçat que està catalogat com a element d’interès etnològic en el Catàleg de Béns i Espais Protegits vigent, es troba inspirat clarament en la casa per a Mariano Cruz al passeig de Russafa, 24, de València, projectada en 1859 pel mestre d’obres i alcalde de València, Vicente Alcayne. Anys més tard, el 1952, l’original arquitecte Juan Guardiola, autor d’edificis com l’Ateneo Sueco (1927-1929) de Sueca o la Casa Judía (1930) del carrer Castelló, 20, de València, va projectar a l’interior d’aquesta construcció i al seu corral de gran llargària, el desaparegut Cinema Alhambra per a Matías Rotglá Chilet, segons consta en l’Arxiu Municipal de Catarroja. En aquesta documentació, podem observar com aquest cinema d’estiu anava a disposar de més de 300 cadires

i anava a comptar amb un decorat neoàrab per a la pantalla, en al·lusió a la seua façana, tamisat per l’Art Decó tardà de l’època i pel qual és recordat aquest edifici. Lamentablement, després de diferents usos, tant de la part edificada de la construcció com del pati, una vegada finalitzada la seua activitat com a cinema d’estiu, va ser enderrocat interiorment en l’any 2008. No obstant, la seua interessant façana va ser inclosa amb nivell de protecció ambiental en el Catàleg de Béns i Espais Protegits de 2011.

La tercera mostra a què ens referíem, es troba ubicada pròxima a l’estació del ferrocarril, al costat del polígon industrial El Bony. Es tracta de l’antiga i coneguda Fábrica de conservas El Quijote, de cap a 1920, que segons arrepleguen Ferrer Selma i Máñez Solsona (2015) va pertànyer a Salvador Escrivà.

Aquesta es caracteritza perquè la seua façana oest de planta baixa i una altura, recaient al costat de les vies del tren, es troba profusament decorada per taulells ceràmics originals. Dins d’aquesta composició decorativa realitzada en aquest mateix material d’acabat, trobem taulells de sèrie, retolacions, trencadís i panells publicitaris. De fet, a la part superior de la façana principal de l’edifici, s’observa la retolació Fábrica de conservas amb grans lletres ceràmiques de color blau sobre un fons de trencadís blanc.

Aquest text es troba interromput per un panell ceràmic on es pot El Salt del Llop • revista de cultura

estudis

observar, en primer terme, al Quixot lluitant contra un molí, en al·lusió al nom de la marca que fa referència a un episodi de la novel·la de Miguel de Cervantes, i que va acompanyada, a la part inferior per la llegenda Marca Registrada.

Respecte al cos de l’edifici, aquest estava format per una nau allargada d’aproximadament cinquanta metres de longitud i coberta a dos vessants amb teula plana, de la que, el 2007, s’enderrocaren quatre cinquenes parts de la seua longitud, a més del balcó de la façana oest i d’un fumeral de rajola. Aquest últim, malgrat que, per la modificació de la Llei de Patrimoni Cultural Valencià, de febrer d’eixe mateix any, rebia la consideració de Bé de Rellevància Local. Una vegada destruïts aquests elements, sobre el seu solar es construïren tres naus industrials de nova planta, que feren perdre l’autenticitat i despersonalitzaren el conjunt, quedant únicament en peu la part que observem en l’actualitat.

Malauradament, aquestes dolentes actuacions se sumaren a la desaparició, a mitjans dels huitanta, del tram superior de la seua torre lateral. Actualment, les restes d’aquesta antiga fàbrica es troben en un avançat estat de deteriorament, cosa que requereix d’una actuació urgent de consolidació, encara que afortunadament, l’edifici es troba protegit com a Bé de Rellevància Local per l’actual Catàleg de Béns i Espais Protegits de la població. nº 1 • juliol2016

A continuació, a l’Avinguda Rambleta, número 9, tocant al límit amb Albal, s’ubica l’antic Grupo Escolar Paluzié, originari de 1927, construït durant el tardoeclecticisme arquitectònic.

Segons Ferrer Selma i Máñez Solsona (2015), va ser el filántropo y vecino de Catarroja D. Esteban Paluzié Podreider, quién quiso adquirir tanto el terreno correspondiente al edificio como el del parque que lo rodea, a sus propietarios y después lo donó al Ayuntamiento de Catarroja […], para que este construyera unas escuelas públicas de párvulos […] compuestas originariamente por cuatro aules […]. Tres años después, en abril de 1930, se aprobó el proyecto de ampliación [...] a seis aulas.

La construcció, que es troba elevada sobre el terreny, és de planta baixa amb coberta a dos vessants en forma d’U i amb un eix de simetria longitudinal centrat en la seua façana principal que coincideix amb el del carrer Esteve Paluzié, que connectava el centre amb el Camí Reial.

Aquest front queda marcat pel seu volum d’accés, que compta amb dues plantes en la part central, i per estar rematat superiorment per un frontó triangular. Del cos principal, parteixen dues ales longitudinals perpendiculars al cos anterior, separades per un pati intermedi, cadascuna de les quals albergava les escoles de xiquets i xiquetes respectivament de forma separada. A mitjans dels setanta, les seues ales s’ampliaren

en longitud, amb dos cossos de major altura, de planta baixa i primera, i imatge moderna. En última instància, l’edifici va ser rehabilitat el 2006 per a albergar el Centre Municipal de Formació de Persones Adultes, de manera que, durant la intervenció, les finestres i portes de fusta i la coberta original van ser substituïdes per altres metàl·liques quedant afectada d’aquesta manera la imatge del bé.

L’edifici va ser inclòs, el 1988, en la relació d’elements arquitectònics considerats d’interés del PGOU i, el 2011, al Catàleg de Béns i Espais Protegits de Catarroja amb nivell de protecció parcial.

Per últim, al Camí Reial, 33, trobem un edifici de planta baixa i una altura que no es troba protegit i que actualment forma part del local comercial d’una coneguda cadena valenciana de supermercats. La part superior de la façana encara conserva el seu original estil eclecticista, amb trets modernistes i neoclàssics, malgrat les finestres metàl·liques que s’han disposat en aquest nivell, un fet que se suma a la desaparició de la configuració original de l’alçat de planta baixa de la construcció. La coberta del mateix es troba revestida amb trencadís que va passant gradualment del color verd al blanc en sentit descendent i que es conserva en bon estat. Aquest material de revestiment, que es repeteix a diferents edificis de la comarca i que també trobem a la Fábrica de Conservas El Quijote comentada anteriorment, 15

estudis

va ser introduït a l’arquitectura de l’eclectiscisme de l’època per l’arquitecte Antoni Gaudí (1852-1926), concretament als pavellons de l’entrada de la Finca Güell, en l’Avinguda Pedralbes de Barcelona, construïts entre 1884 i 1887.

A més, segons Ferrer Selma i Mañez Solsona (2015), existeix constància que, des de 1934, aquest edifici del Camí Reial de Catarroja, malgrat el seu aspecte residencial, formava part del molí de Terrerola, el propietari del qual era Salvador Alfonso Martí, un dels diversos molins d’arròs amb què va comptar el municipi atesa la importància que va tindre aquest cultiu ja en el segle XIX. En definitiva, les cinc mostres estudiades en el present article formen part del destacat patrimoni arquitectònic de Catarroja i posen de relleu la seua fragilitat, ja que o han desaparegut parcialment o es troben en un estat de conservació deficient o han sigut reformades de forma impròpia, en els dos primers casos, necessitades d’una urgent restauració. Aquests fets són també un bon exemple de que, contràriament amb la creença que la major part de la destrucció del patrimoni de la comarca de l’Horta es va produir durant el franquisme, una bona part d’aquestes pèrdues totals o parcials van tindre lloc durant la democràcia, a causa de la continuació de les pressions urbanístiques i l’augment 16

Mirador de l’antic Molí de Terrerola, a l’Avinguda Camí Reial, 33, en l’actualitat. Dècada dels trenta.

Tomàs Roselló.

poblacional. L’aprovació dels primers Catàlegs de Béns a finals dels huitanta va tractar de frenar aquesta tendència però, en general, van resultar insuficients.

De fet, va ser necessària l’aprovació de nous inventaris d’elements protegits als municipis, més complets que els anteriors, en les dècades següents, fruit de l’aprovació de la Llei de Patrimoni Cultural Valencià de 1998.

Aquests nous catàlegs, encara que han aconseguit salvar molts

monuments, no els han alliberat de dolentes intervencions arquitectòniques de rehabilitació que els han despersonalitzat, com en el cas de l’antic Grupo Escolar Paluzié. Amb tot, els béns arquitectònics de caràcter industrial i públic de Catarroja, constitueixen un emblemàtic patrimoni que, afortunadament, es troba majoritàriament protegit però que no s’hauria de deixar perdre, sinó conservar, restaurar adequadament i difondre.

El Salt del Llop • revista de cultura

novetats bibliogràfiques

Una lectura recomanable Armand Company.

Heysel. Edicions Tres i Quatre Heysel és, per als futbolers que ja hem passat dels quaranta, un nom lligat a la tragèdia, la que va passar abans de la final de la Copa d’Europa de l’any 1985 entre el Liverpool i la Juventus. Al llegir este bonic homenatge, en forma d’al·legat contra la violència en l’esport, d’Armand Company, em vénen a la memòria aquelles imatges de la tele sent jo un xiquet que no entenia de cap manera el perquè de les coses que veia i, en la meua innocència infantil, tenia com a bons els italians i dolents els anglesos. Ja veuen, jo que cada vegada que sent el You’ll Never Walk Alone se’m posen els pèls de punta. Però està clar que aquella afició, ni la societat anglesa en general, no és igual a la d’ara.

I és que l’autor ens embolica amb una composició dels personatges feta des d’una narració la lectura immediata de la qual és lenta i molt detallista. Però el ritme i les descripcions no són més que la re-creació perfecta dels personatges, que et fan acompanyar-los a eixe destí marcat que no acaba gens bé. La lectura s’accelera conforme els protagonistes van entrant a l’estadi i atrapa el lector que, des de dalt, desitja canviar l’irremeiable destí al qual Gary i Giussepina, aficionats del Liverpool i la Juventus, estan abocats.

DE DÉUS BÀSICS Ramon Ramon. Dins el camp d’herba (dietari 2009-2012) Perifèric Edicions Des de la primera mata d’herba amb què Ramon Ramon enceta el llibre ens hi fa una declaració d’intencions del que serà aquesta garba de la literatura del Jo. La figura del pare dallant herba és l’alfa i l’omega d’un dietari que abraça des del 2009 fins al 2012, i per on passen minúscules herbes alhora que grans feixos d’alfàs. L’autor trena amb una prosa perfectament cisellada els records –vertaders, falsos o deformats com fa Dalí en la seva autobiografia- amb les fulles mortes de l’arbram de la crònica; des de la més local que arranca del barri de Catarroja on va nàixer fins a la més universal de diversos països; tot passant per personatges quotidians fins a grans figures de la música, la literatura, la filosofia o la política.

La lectura és recomanable fer-la en brut, sense cap investigació prèvia, per a poder assaborir-la sense cap condicionant. Només així es pot gaudir plenament del treball de documentació que Armand Company va enfilant amb un magnífic resultat.

Ramon Ramon fa ús d’una prosa descriptiva directa, descarada, que li alça la falda a allò que ha tocat l’home per a traure-li les vergonyes, esguitada d’abstraccions valoratives perquè se’ns estaque en la pensa. Vegem-ne un exemple del tremp literari : “Com que visc a cinc minuts caminant de l’editorial, m’he d’inventar la lentitud”. Llegir el dietari de Ramon Ramon és ser espectador de luxe del monòleg mut que l’autor manté amb l’absent de la cadira buida que hi ha enfront seu quan deixa anar de manera cubista diversos fragments autobiogràfics.

ã JOSE MARÍA PERIS

ã FRANCESC MOMPÓ

nº 1 • juliol2016

17

novetats bibliogràfiques

MINUCIOSA LLAVOR D’INVESTIGACIÓ.

Wilson Ferrús. Mestres i escoles a l´Horta Sud, 1936-1939. Institució Alfons el Magnànim.

En aquest llibre, Wilson Ferrús, després de la seua primera obra, Mestres de la República a l’Horta Sud. Il·lusions trencades, vides partides, ens endinsa en el rerefons del que va ser l’escola valenciana, i més concretament la comarcal, des del segle XIX fins a la meitat del XX. Aquest estudi pretén convertirse en un recordatori viu de l’empremta que, en aquests vint pobles, els mestres republicans deixaren en el sistema educatiu de l’època, marcada pel liberalisme, les dictadures i la guerra.

L’autor, en aquesta obra editada per la Institució Alfons el Magnànim, passa de la realitat global de la comarca a endinsar-se en cada un dels municipis on 170 mestres exerciren la seua llavor educativa i que, a pesar de la repressió i les deficiències que en aquests anys hi havia a les escoles, pogueren desenvolupar en les seues classes.

Ferrús parteix d’una perspectiva global de tota la comarca, tot detallant quina era la situació que es vivia a les aules així com la quantitat d’escoles que van anar creant-se tant públiques com privades, per a després centrar-se en cada municipi, recolzant-se en la minuciosa llavor d’investigació que ha realitzat sobre el mestres que van exercir el seu ofici per tal de treure’ls de l’ostracisme.

EFICÀCIA NARRATIVA Albert Hernàndez i Xulvi.

La ciutat de les flors.

Pagès editors.

Amb aquesta novel·la Hernàndez i Xulvi va guanyar el reconegut premi Fiter i Rossell convocat pel Govern d´Andorra. Tot i ser un autor prolífic, amb més de trenta llibres publicats, aquest llibre suposa un ferm pas endavant que prestigia encara més la seua trajectòria. L´autor va començar a publicar tard pel que és habitual– a la vora dels quaranta anys- i per aquest motiu la seua figura ha estat fóra dels circuits literaris generacionals a que tanta afició tenen els crítics. No és estrany que la majoria de vegades no sàpiguen on encabir-lo.

Aquest llibre no ve sinó a confirmar-nos els trets personalíssims d´una narrativa basada en una necessitat irrenunciable de contar una història, on cada recolze de l´argument és vital, sempre a la recerca d´un text que atrape el lector. Així, la seua obra gaudeix d´una intensitat profunda, nascuda del seu si, que s´amara de paraules i d´imatges, que viu obsessionada pel món que l´envolta i per això la realitat és la font inesgotable d´on naix la seua literatura.

En La ciutat de les flors ens ho demostra amb eficàcia: una història nodrida amb l´alè dels seus personatges, que recórre èpoques i terres diverses, i que ens aboca irremeiablement, vullgues o no, a llegir-la. ã RAMON GUILLEM

ã ADA DASÍ

18

El Salt del Llop • revista de cultura

fons d'armari

FON D´ARMARI Aquesta secció vol recuperar tots aquelles publicacions –bibliogràfiques, discogràfiques, catàlegs d´exposicions, partitures…d´autors o autores de Catarroja que ja fa temps van aparèixer, una important producció cultural que cal tenir en compte i que no hauria de caure en l´oblit.

A LA MANERA DE GIL Miquel Gil. Orgànic. Sonifolk.

Escolte Orgànic, un disc de culte que va suposar un abans i un després per a la música del nostre país, també per a Miquel Gil, que començava amb ell una nova etapa amb què recórrer en solitari indrets que fins ara no havia pogut enllestir per complet.

La veu del poeta, nua, se’ns ofereix immensa ja en el primer tema del disc Amaga l’arbre.

Aquest poema d’Anna Montero queda convertit des d’aleshores en instrument i la veu d’en Gil en metàfora. El cantant és ara riu, bosc, país que brolla.

En aquest punt la mirada de poetes contemporanis amb la qual es rebleix la resta del repertori, l’etnicitat aportada per les melodies i la instrumentació d’Orgànic, es conjuren per a dotar de mediterrània aquesta obra on l’autor, no necessita dir qui és, simplement es lliura a ser-ho.

Amb ritmes d’arrels però amb vocació d’avantguarda, a la manera d’en Gil, rebel, inquiet; s’esfondren les velles distàncies i les jerarquies de gèneres per a combinar sons, explorar cadències i renovar estil; bevent de la riquesa musical de la nostra terra a cavall entre els sons del nord i els del sud de la mediterrània.

nº 1 • juliol2016

Escolte Orgànic, dic. Cada cançó m’acosta al rompent d’una ona, a pressentir-ne l’adveniment d’una altra. Aquesta inesperada connexió em fa sentir que em pertany per dret.

No volem doncs rescatar avui de l’oblit Orgànic, simplement el mostrem, el lluïm com aquells tresors que un dia s’aboquen fins a la nostra platja, com un mac nét i lluent de sal que reflecteix multiplicats els colors de la mar nostra. Com si la mediterrània acabara de treure’l i el sol l’enlluernara. ã MERCÈ CLARAMUNT D.

* 2001 • CD Orgànic, amb producció d’Efrén Lopez, Toni Xuclà i Miquel Gil, mesclat per Òscar Roig i Miquel Gil, editat per Sonifolk. * Poetes: Joan Barceló, Enric Casasses, Antoni Fornés, Miquel Gil, Ramon Guillem, Ibn al-Labazza de Dènia, Isidre Martínez, Anna Montero, Teresa Pasqual, Josep Piera, Ramon Ramon.

19

fons d´armari

RECOMPONDRE LA MATÈRIA Berna Blanch. Incorpòria. Tabarca.

Amb Incorpòria, Berna Blanch ens presenta un món intimista. Des de la introspecció del poema breu i el concepte nu, el jo poètic inicia un viatge cap a l’instant primigeni de l’ésser i la matèria. Sense títols, els poemes constitueixen les baules d’un discurs que es pregunta sobre l’existència i la condició d’ésser efímer, l’evolució d’aquell ésser pensant que naix des de la fosca i camina, primer a palpentes, cap a la llum, aquella llum entesa com a revelació i veritat. En Levitat, primera part d’aquest volum, trobem la incorporeïtat opressora, la inconsistència de la realitat, el miratge que és la matèria. En eixa immanència, el jo poètic tractarà de contemplar i descobrir els seus límits gràcies a la llum sobre els objectes.

En la segona part, La llum missatgera, aquesta serà, doncs, l’instrument que, juntament amb la paraula, permet crear formes i colors que anuncien els límits de les coses, la geometria de la llum.

Finalment, El pes de la mirada és la prova de què, al capdavall, allò real és el que pertany als ulls, és a dir, als sentits. En aquest poemari es cerca l’alquímia de la fosca en veritat mitjançant mirada i paraula, que van encarnant allò incorpori que és el dubte existencial, en l’autèntica realitat aprehensible, la dels límits de l’individu. ã ÀNGELS MORENO

UNA HISTÒRIA ÀGIL I DIVERTIDA

Marina Guillén i Alapont. La revolta de les llapisseres. Editorial Germania.

Marina Guillén i Alapont és escriptora i mestra d’Educació Primària.

La seua passió, segons reconeix ella mateixa, és la literatura infantil i juvenil i gaudeix d’allò més inventant històries màgiques que conta als seus alumnes o les escriu. Fins ara, ha publicat, La cadira voladora (2005), Una botija amb sorpresa (2010) i el que ara comentem, La revolta de les llapisseres (2011). És un conte. I, com tots sabem, els contes permeten als xiquets utilitzar la imaginació.

El conte genera comunicació i els dóna un marc de confiança, de seguretat i autoestima.

Marina estableix una dinàmica que té un objectiu i uns procediments clars. A més, com a bona mestra i com a escriptora de literatura infantil, pensa en l’edat del xiquet, en els

seus interessos i les seues demandes. Com ho fa?

Crea un marc referencial i li dóna una situació.

Identifica els personatges i el què està ocorrent.

Els dóna vida mitjançant la metàfora ontològica de la personificació o prosopopeia.

Formula un desenllaç i tanca el conte.

En aquest conte, d’acord amb la recepta que deia Schopenhauer, i que Astrid Lindgren repetia, s’empren paraules “corrents” per a dir coses d’un extraordinari valor humà.

La revolta de les llapisseres es caracteritza per estar escrit amb un estil àgil, directe, fresc i divertit, amb el qual l’autora, des de la fantasia, intenta incidir en la realitat dels infants. ã EUSEBI MORALES

20

El Salt del Llop • revista de cultura

catarroja i les seues gents

CATARROJA i les seues gents “Aquellos infelices que han sucedido a los célebres Almugávares, establecidos por Jaime I el Conquistador en las orillas de la Albufera…”.

Que don Vicent Boix qualificàs d´”infeliços” els pescadors de Catarroja, sembla prou enraonat, perquè el 1845, quan ell publicava la Historia de la Ciudad y Reino de Valencia, ser pescador a Catarroja no devia resultar precisament una canongia.

Però dir que eren “almogàvers” els primers pobladors del lloc –o repobladors- després de la Conquesta ja és més discutible.

No fa de bon creure que aquells guerrers salvatges i mercenaris s´avinguessen a un tal canvi d´ofici. Mossén Pelegrí Llorens i Raga, en la seua monografia La Villa de Catarroja, intenta reforçar l´afirmació de Boix, i assegura que la pesca, aleshores, constituïa una “tarea en la mayoría de las circunstancias brusca y difícil”, i que, per tant, “encajaba maravillosamente con su carácter bravo y indómito”. Jo no gosaria subscriure tantes suposicions. I no em sorprendria gens que, de moment, incorporada l´Albufera a la sobirania del rei Jaume I, els pescadors haguessen

nº 1 • juliol2016

continuat sent moros. Hi havia pocs cristians disponibles per a reemplaçar-los, i l´ambient mefític del llac i la feina penosa que s´hi oferia no podien ser massa temptadors per als ocupants.

El 1248, l´orde de l´Hospital, senyor de Silla, vilatge immediat, aconseguia llicència del monarca per a retenir-hi un centenar de famílies musulmanes: era l´única manera de no interrompre l´explotació de l´Albufera…

Siga com vulga, moros o cristians, almogàvers o no, uns quants nuclis d´”infeliços” es resignaren a les fatigues de la perxa i del rall. El més important fou el de Catarroja. Un document del 1563 ressenya com era de complicat d´”ajuntar lo poble del dit present loch de Catarroja”, de cara a una reunió del veïnat en consell

comunal: n´era la causa, que “la major part de la gent està tota la semana en la Albufera per a guanyar la vida”. El 1797, Cavanilles, en les Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia, encara registra més de 450 famílies de la localitat pendents de l´estany i dels seus recursos: la xifra representava més de la meitat dels habitants.

A la vigília de la guerra del 1936, un terç aproximat persistía en la dedicació a la pesca. El camp i algunes manufactures sostreien braços a la llacuna. I per aquí prossegueix la tendència.

L´Albufera no sedueix ja: “Es un trabajo pesado que ha de realizarse de noche”, observa la senyoreta Rosa C. Alonso Sánchez en el llibre Geografía agraria de Catarroja, publicat fa

21

catarroja i les seues gents

un parell d´anys. El ram dels pescadors s´acaba. “Cuando desaparezcan los pocos que continúan en él, se extinguirá esta actividad como profesión, ya que los jóvenes trabajan en la industria o en la agricultura”, agrega donya Rosa.

Tant si els pescadors de Catarroja desapareixen com si no, en restarà una duradora inèrcia: un camí creat per ells. El Palmar era una illa, no inaccessible, però de comunicació incòmoda: el Saler no ha tingut existència fins fa quatre dies; la Devesa fou un bloc forestal impenetrable, amb serps i senglars i toros

22

braus. De València a l´Albufera, durant segles, el vial més fácil era el de Catarroja. Les llisses i les anguiles, les tenques i els llobarros, entraven a la pescateria de València, sovint, pel conducte de Catarroja. Si més no, fins a ben avançat el XVIII. I quan algún ociós de ciutat, o algún foraster capritxós, decidia acudir a l´Albufera per exercitar-se en la caça o en la pesca, hi venia per Catarroja /…/ En acostar-nos al canal –“carrera” o “carrerot”l´Albufera se´ns va obrint amb tot d´insinuacions. Els camps que descansen, el martell del calafat, un rem fenent l´aigua, els clients de la taverna, unes dones que

adoben la malla d´un salabret o d´un morenell mentre escolten una novel.la de transistor, són peces de la pau establerta dins de la vesprada. Catarroja queda una mica distant.

(Selecció de textos històrics i literaris a cura de Ramon Guillem)

JOAN FUSTER: L´Albufera de València (1970) Hi ha una edició posterior a edicions Bromera (1993), amb introducció i notes de Josep Franco.

El Salt del Llop • revista de cultura

l'art...

L´ART DE… JUAN OLIVARES

Catarroja (1973)

web: www.juanolivares.net

Formació 1993-98. Facultat de BB.AA San Carlos. U.P.V. València 2007. Summer Program. The Cooper Union School of Art. New York

Exposicions individuals (selecció) 2016 Galeria SET Espai d´Art. València 2015 Galeria SET Espai d´Art. Santander 2014 Galeria SET Espai d´Art. València.

2012 Galeria Valle Ortí. València.

2010 Hospital Marina Salud. Dénia.

2009 Galería María Llanos. Cáceres.

Galería Isabel Hurley. Màlaga.

Galería Adora Calvo. Salamanca.

2008 La Gallera. Consorci de Museus Comunitat Valenciana.

2007 Galeria Valle Ortí. València.

2006 Galería T 20. Múrcia.

2005 Galería Pilar Parra. Madrid.

2004 Galería Spazia. Bolonya. Itàlia.

Galería Espai Lucas. València.

2003 Galería Pilar Parra. Madrid.

2002 Galería T 20. Múrcia

Galería Espai Lucas. València.

2001 Galería Pilar Parra. Madrid.

Exposicions col.lectives Ha participat en diferents mostres nacionals i internacionals: Nova York, Brusel.les, Ginebra, París i Roma. Com també en fires internacionals: ARCO Madrid, ARTE SANTANDER, ART MARBELLA, ARTISSIMA Torí, MIART Milà, ARTCOLOGNE Colònia, SHANGHAI ART FAIR,

ARTE LISBOA, MACO Mèxic, PULSE MIAMI i PINTA LONDON. A hores d´ara, i fins el 30 de juliol, participa en l´exposició col.lectiva “El papel del artista” en la Galería Rafael Ortiz de Sevilla.

Beques (selecció) 2004 Beca d´Arts Plàstiques. Academia de Roma.

Ministerio Asuntos Exteriores.

2002 Beca d´Artes Plàstiques. Colegio de España de la Cité Internationale Universitaire de París.

Ministerio de Educación, Cultura y Deportes.

Beca Art Visual. Conselleria d´Educació i Cultura. València.

1998 Beca Socrates-Erasmus. École Nationale Supérieure des Arts Visuels de la Cambre.

Brusel.les. Bèlgica.

Premis (selecció) Premi Adquisició Fundación Cañada Blanch, València.

2006 Premi Senyera. Ajuntament de València.

2004 Accèsit XXXI Premi Bancaixa de Pintura.

València. IVAM. Centro Julio González.

2003 Premi XXXIV Salón de Otoño. Ateneo Mercantil. València.

2002 Primer premi III Premio de Pintura Colegio de Gestores. València.

Primer premi XIV Bienal de Pintura Milagros Mir. Catarroja.

2001 Primer Premi VI Premi de Pintura Ciutat de Borriana. Castelló.

Adquisició Generación 2001 Caja Madrid.

Casa de América. Madrid.

2000 Adquisició en el XVI Premio de pintura l´Oréal. Centro Conde Duque. Madrid.

2016

Contraportada: Sense Títol, 2016 nº 1 • juliol2016

23

catarroja i les seues gents

24

El Salt del Llop • revista de cultura