El Cant de la Carxofa a Catarroja

El Cant de la Carxofa a Catarroja –Informe històric–

Rafael Roca Ricart (Universitat de València) Juny de 2021

ÍNDEX

Els orígens del Cant de la Carxofa .............................................................. 3 El Cant de la Carxofa a Catarroja ................................................................ 9 Persones que han cantat la Carxofa de Catarroja al llarg del temps ....... 11 Un testimoni musical (oral) ......................................................................... 13 Des de quan es canta la Carxofa a Catarroja?.......................................... 14 Referències històriques a la Carxofa de Catarroja .................................... 16 Un cant més que centenari i molt arrelat ................................................... 23 Agraïments .................................................................................................. 25 Bibliografia .................................................................................................. 26

2

Els orígens del Cant de la Carxofa Una de les manifestacions més artístiques i populars de la devoció religiosa dels municipis de l’Horta valenciana està constituïda per l’anomenat Cant de la Carxofa, que és, en essència, una pregària musical que habitualment s’escenifica des de dalt d’un artefacte en forma de carxofa invertida, motiu pel qual rep aquest nom.

Malgrat els diversos estudis realitzats durant les darreres dècades, els orígens del Cant de la Carxofa –també conegut, al llarg del temps, amb els noms de «Motet», «Glòria a Déu» i/o «Villancico»– encara resulten imprecisos.

En 1929 l’arquitecte i intel·lectual Josep Maria Manuel Cortina Pérez els situà a meitat del segle XIX: en l’any 1854, el moment en què Rigobert Cortina Gallego (1843-1920), un xiquet d’escassament onze anys d’edat, «dotado de gran inteligencia y de inspiración musical, compuso el Motete así apelado»; i, molt probablement, també la lletra. De ser vàlida aquesta versió, majoritàriament acceptada, la composició de Cortiga Gallego marcaria tan sols l’origen del Cant de la Carxofa tal com ha arribat als nostres dies. Perquè, en l’actualitat, sembla fora de tot dubte que els fonaments d’aquesta representació musical són anteriors als anys centrals del segle XIX. Així, en 1992 el professor Antonio Ariño assenyalà que tant el cant com l’artefacte formarien part d’un costum dels segles XVII i XVIII, com a mínim, segons el qual un xiquet o xiqueta, enfilat damunt d’un cadafal i vestit d’àngel, recitava versos al·lusius a la majestat de Déu en el moment en què la imatge del Crist estava a punt d’entrar al temple. Cosa que portà Ariño a concloure que «no sería de extrañar, por tanto, que la actual representación de la Carxofa

3

fuera el resultado de una evolución lenta a partir de este acto tan típico de muchas fiestas populares consistente en el recitado de versos alegóricos durante el recorrido de la procesión. La liturgia era un auténtico drama en el que se insertaban autos sacramentales, misterios, danzas, escenificaciones, etc. Una vez puesto un elemento, su propia dinámica le inducía a crecer y a complejizarse».

En aquesta mateixa línia, en el transcurs de la biografia que dedicà a Rigobert Cortina Gallego, en 2015 l’estudiós Robert Ferrer Llueca afirmà: «Consideramos más prudente tomar solo como hipótesis el año de 1854 como fecha de composición de la música de la Carxofa por Rigoberto Cortina, una composición que por su gran frescura, melodismo y estilo musical cercano a los modelos italianizantes imperantes en la época, adquirió rápidamente gran fama y se popularizó en distintas localidades valencianas».

D’aquesta manera, val a dir que, encara que el Cant de la Carxofa es localitza principalment a l’Horta Sud, no es tracta d’una representació exclusiva de la nostra comarca, ja que tenim notícies que, en el passat, també es va cantar a municipis com ara Rocafort, Almàssera, Alboraia, Rafelbunyol, Burjassot, Massarrojos, Bunyol i Sueca.

D’una altra banda, en tractar-se d’una representació basada en un aparell mecànic de característiques molt concretes, el Cant de la Carxofa guarda una evident relació amb diverses manifestacions del teatre medieval assumpcionista, com ara el Misteri d’Elx o el Cant de la Sibil·la, de les quals l’actual Carxofa seria una reducció-adaptació. Segons Ferrer Llueca, «en todas ellas –salvando las distancias y sin atender a las características propias de

4

cada representación– hallamos como nexo de unión el uso de artefactos escénicos, cuya denominación varía», i que van des de la magrana i l’araceli d’Elx, passant per la taronja de Morella, fins a la carxofa dels municipis de l’Horta. Així, sembla del tot lògic pensar que la magrana del Misteri d’Elx degué influir en la configuració d’altres aparells de tramoia, semblants i posteriors, que també ocupen un espai escènic aeri; i que, juntament amb l’angelet, constitueixen el nexe o denominador comú de totes aquestes representacions devotes i populars, tal com en l’any 2000 observà Andrés Valero Castells.

En aquest sentit, sabem que, al municipi de Sueca (a la comarca de la Ribera Baixa), era habitual l’ús d’aquest tipus d’artefactes en celebracions religioses i festives de la primera meitat del segle XVIII. Així, i «gràcies a un document de la secció de protocols de l’Arxiu del Regne de València, que signa el notari Cerrillo l’any 1740», Joan Antoni Carrasquer ha pogut afirmar que «l’Ordre Tercera de Sant Francesc del Convent de Ntra. Sra. de Sales de Sueca va efectuar una comanda a Joan i Pasqual Salvia, mestre i oficial de fuster, respectivament, i Josep Bas, mestre pintor, tots tres veïns de València, perquè construïren un escenari, amb els respectius telons, bastidors, tramoies, etc., perquè el Divendres Sant de l’any següent es representara l’acte místic del Descendiment del Cos de Crist».

Segons continua Carrasquer, entre les clàusules del contracte –que fou signat el 7 de desembre de 1740– «trobem una grata sorpresa: “la tercera [tramoia] ha de hazer una alcachofa tan capas que asu tiempo ha de llevar el Teatro, cuyas hojas han de ir abriéndose poco a poco, al tiempo que vaya bajando, en la que ha de ir dentro un Ángel cantando, y al subirse ha de ir las

5

hojas otra vez cogiéndose y uniéndose, todo de buena idea y perfección”».

Amb la qual cosa Carrasquer conclou: «No cal afegir cap detall més a aquesta descripció per a identificar-la de seguida amb la Carxofa».

D’una altra banda, diversos documents valencians datats en els darrers anys del segle XIX i principis del XX contenen també algunes al·lusions a la celebració del Cant de la Carxofa. Així, en 1889 i en referència a l’acte que tenia lloc cada 6 d’agost al municipi de Silla, l’historiador Teodor Llorente assegurà que, la festivitat en qüestió, «se llama de la carchofa por una ceremonia tradicional» –és a dir, transmesa de generació en generació– que descrigué amb les següents paraules: «En la plaza de la Iglesia, pendiente de un poste, hay un aparato en forma de granada o de alcachofa. Cuando termina la procesión, y la imagen va a entrar en el templo, se abre aquel globo, y aparece dentro un niño vestido de ángel, con un papel de música en las manos, y canta un villancico, oído siempre con el mayor recogimiento por la muchedumbre que acude a la fiesta».

Set anys després, en l’article que l’escriptora madrilenya d’origen andalús Carolina de Soto y Corro publicà el 28 d’agost de 1896 en el periòdic El Guadalete, de Jerez de la Frontera, descrigué l’artefacte de la Carxofa com una «especie de farola colosal cubierta con una funda de percalina verde, que pendía, suspendida con grandes precauciones y a bastante altura, a un lado de la puerta principal, por la parte exterior del templo». I al·ludí a la celebració del cant en els següents termes: finalitzada la processó, «todas las miradas fijas en un solo punto, vimos como por arte mágica y misteriosa abrirse cual capullo pendiente de invisible rama la tan celebrada y para mi enigmática alcachofa,

6

quedando esta abierta en forma de pasionaria que en vez de pistilos mostraba en el centro un ángel de verdad, un precioso niño de carne y hueso, rubio como el oro y con alas de blanca gasa», que «entonó un himno tiernísimo con voz tan dulce y armoniosa que parecía realmente un ángel enviado del cielo».

I pel que fa a l’actitud que, mentrestant, mantenia el poble, certificava que, «en medio de un silencio profundo, poseídos todos de fe pura y sincera, palpitantes los corazones y llorosos los ojos de emoción indefinible, escuchose la repetición del angélico canto, y terminado el himno cerró sus pencas la alcachofa, desapareciendo como por encanto la celeste visión que por breves instantes tuvo suspenso el ánimo, y fija la atención general».

Encara pel que fa a les referències al Cant de la Carxofa que remeten al segle XIX, sabem també que, dos anys després del text de Carolina de Soto i a propòsit de la visita que els membres del Centre Excursionista de Lo Rat Penat realitzaren al municipi de Silla, el número del diari Las Provincias corresponent al 28 de novembre de 1898 publicà el següent comentari: «Tiene Silla una especialidad en su popularísima fiesta del Santísimo Cristo que se celebra el día 6 de agosto. Esa especialidad es la Carchofa. No hay necesidad de que la describamos, porque apenas habrá en Valencia quien no la conozca. Los excursionistas se enteraron de todos los pormenores de este curioso aparato, y copiaron el villancico que canta el ángel al aparecer ante el público saliendo de la Carchofa. Esta fiesta se celebra también en los pueblos de Aldaya y Alacuás».

Que tan sols s’hi esmenten Silla, Aldaia i Alaquàs, però, no significa que, en aquell moment, la Carxofa únicament se celebrara a aquests tres municipis de l’Horta. Però sí que, probablement, eren els pobles on el motet havia adquirit

7

major celebritat i ressò. Cosa que, evidentment, comportava que l’acte hi devia comptar amb una tradició que venia, com a mínim, de dècades enrere.

Cinc anys després, en 1903, el volum de Josep Maria Ruiz de Lihory titulat La música en Valencia. Diccionario biográfico y crítico destacà, entre la relació d’obres musicals que compongué Rigobert Cortina Gallego, la dedicada al Cant de la Carxofa. Una obra al voltant de la qual, tal com afirmà l’estudiós Robert Ferrer, a hores d’ara «lo único que podemos afirmar es que la música compuesta por Rigoberto Cortina para la Carxofa es anterior a 1900 o, al menos, está compuesta en la 2ª mitad del siglo XIX».

D’una altra banda, en el llibre titulat Aquí, «El Empastre»... Mosaicos de su arte y de su vida, que Peregrín-Luis Llorens Raga –cronista oficial de Catarroja– publicà en 1969, es descriu el Cant de la Carxofa com «un número plástico-musical muy emotivo, hermoso colofón de la fiesta del Stmo. Cristo de Silla. En esta población valenciana, limítrofe a Catarroja, tuvo su origen, extendiéndose después por la comarca. Al llegar la imagen del Cristo a la iglesia después de la procesión, tiene lugar la escena. Sobre un tablado aparece suspendido en el aire por cierto dispositivo mecánico un artefacto que semeja en forma y color a una alcachofa gigante. En el momento señalado y en medio de un silencio imponente, una polea hace bajar suavemente la carxofa, al mismo tiempo que van abriéndose en abanico sus grandes hojas, apareciendo en su interior un infantillo vestido de ángel, que canta un hermoso motete religioso. Al terminar, la muchedumbre, que llena la gran plaza, estalla en un fervoroso aplauso que se confunde con los vítores y aclamaciones al Stmo. Cristo».

8

Finalment, cal dir que els nostres esforços per tal de documentar l’antiguitat del cant ens permeten concloure que, a hores d’ara, són cinc els municipis de l’Horta que poden afirmar que la seua Carxofa compta amb més d’un segle de tradició. Aquestes localitats són: - Silla, d’on hem trobat notícies referents a la celebració del cant en l’any 1875; - Alaquàs, en 1878; - Castellar-l’Oliveral, en 1896; - Aldaia, en 1898; - i Catarroja, en 1905.

D’aquesta manera, i en base als estudis que hem portat a terme en els darrers anys i fins al dia de hui, el Cant de la Carxofa de Catarroja seria un dels més antics dels que s’entonen actualment.

El Cant de la Carxofa a Catarroja És molt probable que els orígens del Cant de la Carxofa a Catarroja s’hagen de situar a la segona meitat del segle XIX, com els de la resta dels municipis de l’Horta. Una vegada iniciat el XX, sabem que l’acte s’hi celebrà fins a ben entrada la postguerra, tal com de seguida detallarem. I també que, ja en època democràtica, en 1993 i amb motiu del cinquanta aniversari de la benedicció de la imatge del Crist de la Pietat, la Carxofa fou recuperada i, de manera excepcional, interpretada dins del temple, tal com s’explicita a la pàgina 174 del volum titulat Catarroja. 1930-2005 Stmo. Cristo de la Piedad. 75 aniversario (2006).

9

Amb tot, la recuperació definitiva, podríem dir, del Cant de la Carxofa segons els paràmetres amb què se celebrava antigament es produí quatre anys després, en 1997; i arribà de la mà dels membres de la Confraria del Santíssim Crist de la Pietat, que la varen fer possible en connivència amb els responsables de l’Ajuntament. Com a preludi, del 24 al 31 de maig d’aquell any s’organitzà una exposició sobre «La Carxofa» que tingué lloc al Palau de Vivanco, i en la qual «se expusieron más de 750 fotografías», segons podem llegir novament al volum Catarroja. 1930-2005 Stmo. Cristo de la Piedad. 75 aniversario. Llàstima que no se n’editara catàleg, d’aquella exposició.

Com la majoria de municipis de l’Horta Sud on s’ha mantingut viu, el Cant de la Carxofa de Catarroja s’entona en honor del Crist, i, més concretament, del Crist de la Pietat, que actualment se sol celebrar durant els dies previs al 29 de setembre, festivitat de Sant Miquel. Però que, durant el primer terç del segle XX i durant la postguerra, s’acostumava a festejar el dia 1 d’octubre, tal com de seguida tindrem ocasió de comprovar.

Amb tot, és quasi segur que, al llarg de la seua història, i sobretot a finals del segle XIX i principis del XX, el Cant de la Carxofa de Catarroja també s’haja entonat en honor d’altres representants del santoral local, com per exemple Sant Roc. Així ho hem pogut comprovar, si més no, en el cas de l’any 1905, que és, de fet, la referència escrita més antiga que, a hores d’ara, hem aconseguit de la celebració del motet a Catarroja.

Pel que fa a la lletra de la Carxofa –que fou reproduïda tant al Llibret de la Falla de l’Albufera. Catarroja, 1994 com al volum Catarroja. 1930-2005 Stmo. Cristo de la Piedad. 75 aniversario (2006), p. 181–, cal dir que és, amb

10

molt poques variants, la mateixa que hom canta al Crist de Silla. I que, així mateix, manté notables connexions amb les lletres que, per exemple, es canten en honor del Crist dels Necessitats d’Aldaia i del Crist de la Bona Mort d’Alaquàs.

En aquest sentit, cal assenyalar que la lletra de la Carxofa de Silla –i, per tant, també la de Catarroja– fou traduïda en 1981 pel músic Santiago Sansaloni Alcocer, i que, amb anterioritat a aquell any, és quasi segur que es devia cantar en castellà. I també que, segons la informació facilitada per Pau Lluesa Calvo (en l’entrevista mantinguda el 7 de juny de 2021), el seu pare, Vicent Lluesa Martínez, col·laborador de Sansaloni i director durant molts anys del cor de Silla, també participà en la traducció de la lletra al valencià.

Pel que fa a les lletres que s’entonen a d’altres municipis de l’Horta, cal dir que, en el cas d’Alaquàs, el canvi lingüístic es produí un any després, ja que varen ser els clavaris del Crist de la Bona Mort de 1982 els qui, molt probablement a imitació del que s’havia fet dotze mesos abans a Silla, decidiren traduir-la al valencià (en aquest cas, el traductor-adaptador de la lletra fou el periodista Vicent Sanchis Llàcer). I que, pel que fa a Aldaia, la traducció al valencià fou introduïda en 2001 pels clavaris del Crist dels Necessitats (en aquest cas, la nova versió anà a càrrec de Jesús Huguet, Enric Lujan i Vicent Boscà).

Persones que han cantat la Carxofa de Catarroja al llarg del temps Durant els treballs de recerca i documentació històrica que hem portat a terme en les darreres setmanes, hem pogut identificar quatre hòmens que, al

11

llarg del segle XX –i sempre amb anterioritat a 1993–, varen actuar com a angelets de la Carxofa de Catarroja. Són els següents: - 1926 i 1927: aquells dos anys la cantà Josep Joaquim Lluesa Martínez (1913-1936), originari de Silla, que també la va cantar al seu poble.

Josep Joaquim era fill Josep Lluesa Plasencia (1880-1936), l’organista de Silla; i era germà de Vicent Lluesa Martínez i oncle de José Vicente Lluesa Calvo, que varen actuar com a angelets, tant a Silla com a Catarroja, en anys posteriors.

- 1930-1933: aquells tres anys la cantà Vicent Lluesa Martínez (19192005), originari de Silla fill de Josep Lluesa Plasencia, pare de José Vicente Lluesa Calvo i germà de Josep Joaquim Lluesa Martínez. Vicent Lluesa, que va dirigir durant més de 50 anys el cor de la Carxofa de Silla, va realitzar una contribució decisiva al manteniment i la millora del cant.

- 1961 (o 1962): un d’aquests dos anys, la cantà Brauli Ortega Lehmann, nascut a Massarrojos en 1950, i formava part de l’Escolania d’aquell poble, que estava dirigida per Àngel Verdeguer, originari de Montcada. Brauli (a qui, de xicotet, anomenaven Walter) també formava part d’un grup musical que dirigia Santiago Sansaloni (molt probablement, la «Capella del Mestre Sansaloni», a la qual es refereix Andrés Valero en el seu article) i que es dedicava a actuar per tota la província de València, allà on els llogaven. A banda d’entonar la Carxofa de Catarroja, Brauli recorda que, en aquells mateixos anys, també cantà les de Castellar-l’Oliveral (dues vegades) i la de Massarrojos.

12

- 1963 i 1964: aquells dos anys la cantà José Vicente Lluesa Calvo, nascut a Silla en 1952, que era fill de Vicent Lluesa Martínez. Probablement, fou la darrera persona a cantar la Carxofa de Catarroja abans de l’any 1993.

De fet, és molt probable que, amb posterioritat a 1964, l’acte deixara de celebrar-se; i no es tornara a recuperar fins a la dècada dels anys noranta, tal com ja ha sigut explicat.

Un testimoni musical (oral) Gràcies a la informació que ens ha proporcionat el seu fill, Ramon Guillem Alapont, hem pogut constatar que Marina Alapont Ramon, de 93 anys d’edat i originària de Catarroja, sap de memòria una cançoneta integrada per quatre breus versets que, significativament, fan al·lusió als moments previs o de preparació del Cant de la Carxofa. Els versos, que aprengué quan era xiqueta, diuen així:

La Carxofa s’obrirà a l’entrar la processó; i eixirà un angelet en el llibret en la mà.

Per tant, podem situar aquests versets –que, com resulta evident, anuncien la imminent celebració de la Carxofa (i que és probable que el poble cantara espontàniament, sense preparació prèvia, en el moment de l’espera)–

13

o bé a l’època de preguerra, o bé a la immediata postguerra. En qualsevol cas, són un testimoni més de la realització del Cant de la Carxofa a Catarroja.

Des de quan es canta la Carxofa a Catarroja?

En el llibre que, a propòsit del 75 aniversari del Crist de la Pietat, es publicà a Catarroja en l’any 2006, i que ja hem esmentat anteriorment, María Victoria Selma afirmà que «los verdaderos orígenes de la “Carchofa” son difíciles de explicar». Efectivament, com ha sigut explanat a l’inici d’aquest informe, resulta complicant fixar el moment exacte en què es començà a celebrar el Cant de la Carxofa no sols a Catarroja, sinó també a la resta de pobles de l’Horta.

En aquest sentit, és molt probable que, a la nostra comarca, les arrels del que serien els antecedents directes de l’actual Carxofa es puguen remuntar a l’inici del segle XVIII o finals del XVII, com a mínim. El document adduït relatiu a Sueca avala aquesta hipòtesi. I és així que, possiblement, estiguem parlant d’un cant de llarga tradició que, a partir de 1854 –és a dir, de la segona meitat del segle XIX–, experimentà una actualització i remodernització segons la «nova» composició musical i disseny que li atorgà Rigobert Cortina Gallego.

De moment, però, no podem detallar aquesta probable evolució del Cant de la Carxofa, que, tot i presentar bastant versemblança, cal deixar –de moment– en el calaix de les hipòtesis. Per tant, i mentre esperem que els investigadors/es tinguen ocasió d’exhumar nova informació que confirme o desmentisca quins els que de moment considerem com a probable arrels de la Carxofa, el que cal és mirar de localitzar quines són les referències més antigues que al·ludeixen a la celebració de l’acte a Catarroja.

14

Un dels documents més vetusts que parla de la celebració de festes locals al municipi és el fullet titulat «Grandes Fiestas en la Villa de Catarroja dedicadas a su patrono el Arcángel S. Miguel que se celebrarán en los días del 27 de Septiembre al 1º de Octubre 1895», una còpia del qual es custodia a la Biblioteca Municipal que dirigeix Ramon Guillem Alapont. En el fullet es detalla el programa d’activitats que se celebrarien durant els dies esmentats, entre les quals destaquen: carreres de cavalls, serenates i passa carrers musicals, cavalcades, castells de focs artificials i, evidentment, diverses manifestacions devotes i religioses. Doncs bé, entre els actes previstos per al dia 1 d’octubre de 1895 s’explicita que la «función religiosa dedicada al Santísimo Cristo de la Piedad» es completaria «con procesión y demás actos de esta clase de festividades, terminando con el disparo de un Castillo de Fuegos Artificiales». ¿És possible que entre les activitats a les quals s’al·ludeix amb el sintagma «y demás actos de esta clase de festividades» –és a dir, festivitats religioses en honor al Crist– s’incloguera la celebració del Cant de la Carxofa? En la nostra opinió, és molt probable que sí. És possible que, amb eixa expressió, es donara cabuda a salms, benediccions... i també a la Carxofa, que, per exemple per raons d’espai –el fullet és certament reduït i auster–, hom considerara que no era necessari explicitar o detallar.

En suport d’aquesta hipòtesi actua el fet que, en aquell moment, és quasi segur que s’estava celebrant la Carxofa a nuclis poblacionals de la rodalia, com ara Silla, Alaquàs, Castellar, Aldaia. Però, com que, en el cas de Catarroja, la celebració de la Carxofa no s’hi explicita, no podem afirmar-ho amb rotunditat.

15

Una cosa semblant a la de 1895 succeeix amb el programa que, amb el títol «Fiestas en Catarroja», publicà el diari Las Provincias el 26 de setembre de 1903, on es pot llegir: «Dia 1 [de octubre]. Función religiosa dedicada por los devotos clavarios al Santísimo Cristo de la Piedad, cuyo sermón estará a cargo del señor vicario del convento de las monjas de San Gregorio, música, procesión y fuegos artificiales». ¿És possible que dins de l’al·lusió a la celebració de «música» s’incloguera el Cant de la Carxofa? Podria ser. Però no podem assegurar-ho, ja que la dada és massa vaga i genèrica, i tan sols obre interrogants: de quin tipus de «música» es tractava?

Referències històriques a la Carxofa de Catarroja Per tant, hem de limitar-nos a les dades concretes i explícites que ens aporta la documentació conservada i localitzada. D’aquesta manera, i gràcies a la informació que, sobretot, proporcionen la premsa periòdica i els diferents programes de festes patronals, sabem que, des de principis del segle XX i fins a la dècada dels anys seixanta, la Carxofa es cantà a Catarroja –com a mínim– durant els següents anys: - 1905. En aquella ocasió, amb el títol «Fiestas en Catarroja», el número del diari La Correspondencia de Valencia del 18 d’agost anuncià que «mañana principiarán en esta importante villa las fiestas que se celebran anualmente en honor de San Roque»; entre les quals destacava la realització, la vesprada del «domingo 20» d’agost, de: «gran concierto musical, reparto de murta y procesión general, que finalizará con la tradicional y célebre carchofa y disparo de una bonita traca». Notem que, en concepte d’aquell diari, la Carxofa

16

era «tradicional» i «célebre». La qual cosa, sens dubte, ha d’indicar que s’hi celebrava des de, com a mínim, diversos anys enrere.

L’endemà, 19 d’agost de 1905, i amb el títol «Notas regionales.

Catarroja», fou el diari Las Provincias qui va reproduir el programa de «las fiestas a San Roque», en el qual també es destacava la celebració d’un «concierto musical, reparto de murta y procesión general que finalizará con la tradicional carchofa y disparo de una traca».

Finalment, cal remarcar que, si aquell any es cantà en honor de Sant Roc, és molt probable que també s’entonara en honor del Crist de la Pietat.

Una dada que, tanmateix, no hem pogut localitzar.

- 1915. En la ja esmentada història de la banda humorística-musical «El Empastre», que en 1969 publicà Peregrín-Luis Llorens Raga –i que porta per títol Aquí, «El Empastre»... Mosaicos de su arte y de su vida–, s’explica que, durant l’acte en què fou inaugurada la banda, «en un memorable atardecer agosteño del año 1915», sonaren «tracas, pasodobles, cohetaes, nuevos “poutpurris”, etc., etc. Hasta se llegó a cantar –sui generis, desde luego– la célebre Carxofa».

Per tant, i encara que resulta evident que, aquell dia de 1915, la Carxofa es cantà fora del seu context i sense la litúrgia que li és pròpia, el que acredita la cita és que, en aquell moment, el Cant de la Carxofa formava part de la tradició musical i festiva de Catarroja.

- 1920. Cinc anys després, el 28 de setembre de 1920, fou el Diario de Valencia qui anuncià que, el «día primero de octubre», festa del Sant Crist de la Pietat, «a las ocho, procesión, y al llegar la sagrada imagen a la puerta de la

17

iglesia se cantará por un tiple la tradicional carchofa». Al respecte, cal assenyalar que, en la seua cinquena accepció, el diccionari de la Real Academia Española defineix el substantiu «tiple» com a: «Voz humana más aguda, propia especialmente de mujeres y niños».

Aquell no fou, però, l’únic mitjà de comunicació a donar-ne notícia, ja que, el mateix dia, dos periòdics més anunciaren la celebració del Cant de la Carxofa a Catarroja: d’una banda, el diari La Correspondencia de Valencia, on podem llegir que «el viernes 1º de octubre», «a las ocho procesión, y al regresar se abrirá la tradicional carchofa, cantándose por un infantillo el villancico de costumbre, acompañado por orquesta»; i, d’una altra, Las Provincias, on s’explica que, «a la llegada del Santo a la puerta de la iglesia, se abrirá la tradicional “carchofa”, que para dicho acto ha confeccionado a sus expensas el primer clavario don Salvador Costa, cantándose por un infantillo de la capital, con acompañamiento de orquesta, el celebrado villancico».

D’aquesta manera, la informació que aporta aquest darrer diari és ben eloqüent, ja que, d’una banda, assenyala la identitat del clavari major: Salvador Costa; i, d’una altra, que el xiquet que actuaria d’angelet no era originari de Catarroja, sinó de la ciutat de València. Cosa, per cert, que era habitual a la major part de pobles on es cantava la Carxofa, ja que poques vegades es trobava un xiquet o xiqueta de la localitat en qüestió que acreditara els coneixements i les capacitats musicals suficients per a entonar el motet. Per això se solia recórrer a infants de la capital, habitualment pertanyents a l’Escolania de la Mare de Déu dels Desemparats.

18

- 1921. Com en 1920, és possible constatar la realització de la Carxofa a Catarroja durant els anys 1921 i 1922 gràcies a la informació que ens aporta la premsa diària de la ciutat de València. Així, en l’article titulat «Tierras valencianas. Catarroja», que veié la llum al periòdic La Correspondencia de Valencia el 27 de setembre de 1921, s’anuncià que, el dia 1 d’octubre, «a las nueve de la noche, procesión, finalizando el acto con una gran traca de colores y la clásica carchofa». Que és, si fa no fa, la mateixa informació que oferí Las Provincias d’aquell dia amb el títol «Fiestas en Catarroja».

- 1922. Un any després, la festa en honor del Crist de la Pietat no se celebrà el dia 1 d’octubre, sinó el 30 de setembre de 1922. Ho sabem perquè, quatre jornades abans, el 26 i amb el títol «Fiestas en los pueblos. En Catarroja», el diari Las Provincias anuncià que, el dia 30, «a la llegada del Santo a la puerta de la iglesia se abrirá la tradicional “Carchofa”, cantándose por un infantillo de la capital el celebrado villancico». D’aquesta manera, el que se celebrà l’endemà, dia 1 d’octubre, fou la festa en honor de la Mare de Déu del Rosari.

- 1924. De la celebració del Cant de la Carxofa a Catarroja en 1924, en tenim constància gràcies al número de la revista Catahoria que va veure la llum el 25 de setembre d’aquell any. Allí podem llegir que la «fiesta al Santísimo Cristo de la Piedad, costeada por los clavarios y devotos de la población», s’inicià el 30 de setembre i finalitzà l’1 d’octubre amb una «procesión general» que fou «presidida por los clavarios y Ayuntamiento; a la llegada de la imagen a la iglesia se cantará la tradicional “carchofa” por un infantillo, acompañado de orquesta, y a la entrada del Santo se disparará una traca final».

19

- 1926 i 1927. Tenim constància de la celebració del Cant de la Carxofa a Catarroja durant aquests dos anys gràcies a la informació que, amb data 7 de juny de 2021, ens ha proporcionat José Vicente Lluesa Calvo, ja que, en aquelles dues ocasions, fou el seu oncle, Josep Joaquim Lluesa Martínez, qui hi actuà com a angelet. També es va fer ressò d’aquesta informació María Victoria Selma en l’article «La Carxofa» que publicà en el volum Catarroja.

1930-2005 Stmo. Cristo de la Piedad. 75 aniversario (2006).

- 1930. Tres anys després, el «Programa de las fiestas que el Ilmo.

Ayuntamiento de Catarroja dedica a su patrón, San Miguel Arcángel, en los días 28 y 29 de Septiembre» de 1930 també ofereix una dada relativa a la celebració del famós motet. Així, i pel que fa a l’1 d’octubre, explica que, a les 20 h, tindria lloc una «solemnísima procesión». I, amb posterioritat, «en el solemne momento de entrar en el templo parroquial las ricas andas [...] con la venerada Imagen del Santísimo Cristo de la Piedad, será cantada la tradicional “Carchofa” por nutrida orquesta y gran masa coral».

- 1930/1933. Pel que fa a la celebració del Cant de la Carxofa en honor al Crist de la Pietat durant els anys de la Segona República, al ja esmentat volum titulat Catarroja. 1930-2005 Stmo. Cristo de la Piedad. 75 aniversario (p.

176-177) s’explica que Vicent Lluesa Martínez, «con una voz privilegiada», «fue “infantillo” de la “Seu de Valencia” y cantó la “Carchofa” durante los años 1930 a 1933 (ambos inclusive)». Una informació que ens ha confirmat José Vicente Lluesa Calvo durant la conversa mantinguda el 7 de juny de 2021.

- 1944. La següent notícia remet a la immediata postguerra.

Concretament, al «programa oficial» de les festes en honor de Sant Miquel de

20

1944. Allí podem llegir que, novament, el dia 1 d’octubre d’aquell any tingué lloc la «procesión en honor al Santísimo Cristo de la Piedad». I «al llegar la Sagrada Imagen a la puerta del templo se cantará el motete tradicional La Carchofa, con acompañamiento de nutrida orquesta».

- 1949. En el volum titulat Notes sobre la religiositat catarrogina, de Cristòfor Aguado Medina, que veié la llum en 1983, es reprodueix una efemèride històrica relativa a l’any 1949, en la qual s’explica que «el dia 1 d’octubre hi ha la processó del Crist de la Pietat, en la que destaca com a curiositat folklòrica el Cant de la Carxofa» (p. 31).

Aquesta mateixa efemèride fou recollida també, onze anys després, pel Llibret de la Falla de l’Albufera. Catarroja, 1994, en els següents termes: «[1949] Cal destacar la solemne Processó al Santíssim Crist de la Pietat, que presidix el Vicari General de l’Arquebisbat Ilm. Sr. Dr. D. Jacinto Argaya.

Després del cant, tan popular, de la “Carchofa”, des de la plaça el Vicari General dirigix una vibrant al·locució al poble, allí congregat».

- 1950. D’una altra banda, el Programa Oficial de Fiestas en honor a San Miguel Arcángel, patrocinadas por el Muy Ilustre Ayuntamiento de Catarroja, en el Año 1950, fa constar que, el dia 1 d’octubre, «al llegar [la procesión] a la Plaza de Calvo Sotelo, será cantada la tradicional Carchofa con acompañamiento de coro y orquesta».

- 1952. En idèntics termes, també el «programa de festes» locals de 1952 –que en aquesta ocasió fa constar, a la portada, que se celebraran «en honor de San Miquel Arcángel y Stmo. Cristo de la Piedad»– anuncia que, el dia 1 d’octubre, «a las vintiuna, solemne procesión que recorrerá el itinerario de

21

costumbre, presidida por Clavarios, Junta y Autoridades locales. Al llegar a la plaza

de

Calvo

Sotelo,

se

cantará

la

tradicional

“Carchofa”

con

acompañamiento de coro y orquesta».

- 1954. També anuncia la celebració de l’acte, en honor del Crist de la Pietat, el programa de les festes patronals de Catarroja relatiu a l’any 1954.

Una festivitat que, en aquella ocasió i a diferència de les anteriors, tingué lloc el diumenge 3 d’octubre: «A las 21, Solemne Procesión por las calles de costumbre, presidida por los Clavarios y Autoridades, cantándose en la Plaza de Calvo Sotelo la tradicional “Carchofa” con acompañamiento de coro y orquesta».

- 1958. L’últim dels programes de festes que hem pogut consultar que recull la celebració del Cant de la Carxofa a Catarroja és el corresponent a l’any 1958. Així, en referència a les festivitats que havien de tindre lloc el dia 1 d’octubre, hi podem llegir que, «a las 20 horas, solemne procesión del Santísimo Cristo de la Piedad, presidida por las Autoridades y Jerarquías locales y Junta de Gobierno de la Cofradía del Santísimo Cristo. Al llegar la santa Imagen a la plaza de Calvo Sotelo, se cantará el motete tradicional de “La Carchofa” con el acompañamiento de selecta orquesta».

- 1961/1962. Encara que els programes de festes d’aquells dos anys no recullen l’organització d’actes en honor al Crist de la Pietat, tenim constància de la celebració del Cant de la Carxofa a Catarroja gràcies al testimoni oral que, en data 26 de maig de 2021, ens n’ha ofert Brauli Ortega Lehmann, que fou qui hi actuà d’angelet.

22

- 1963 i 1964: De la mateixa manera, tenim constància de la celebració del Cant de la Carxofa en honor al Crist de la Pietat durant els anys 1963 i 1964 gràcies al testimoni oral que, en data de 7 de juny de 2021, ens n’ha ofert José Vicente Lluesa Calvo, que fou qui hi actuà d’angelet.

Probablement, amb posterioritat a 1964 i per motius que es desconeixen, es deixà d’entonar la Carxofa a Catarroja. I fou així que calgué esperar tres dècades, fins a 1993, perquè el popular motet hi tornara a sonar.

Un cant més que centenari i molt arrelat En resum, i en base a les dades que hem pogut recopilar durant la investigació que hem portat a terme durant les darreres setmanes, podem concloure que és molt probable que el Cant de la Carxofa ja se celebrara a Catarroja en 1895, és a dir, a finals del segle XIX, tal com és quasi segur que s’esdevenia a les poblacions de Silla, Alaquàs, Castellar i Aldaia, com a mínim.

I, en qualsevol cas, és segur que Catarroja ja entonava la Carxofa fa 116 anys: en 1905, moment en què, com hem pogut constatar a través de dos periòdics diferents, es cantà –com a mínim– en honor de Sant Roc. Posteriorment, i segons indiquen la resta de referències històriques consultades, podem afirmar també que el cant mantingué una continuïtat al llarg de la major part del segle XX. Fins que, en un moment de la postguerra que, amb molta probabilitat, cal situar a meitat de la dècada dels anys seixanta, deixà de celebrar-se per raons que es desconeixen.

23

Així, i encara que no s’han pogut localitzar les referències que ens indiquen en quin moment exacte deixà de celebrar-se, és molt probable que el tall es produira en els anys 1964-1965.

Les dades que ens porten a una tal conclusió són les següents: - En l’article titulat «La Carchofa», que va veure la llum en el Llibret de la Falla de l’Albufera de 1994, s’explica que en 1993 Catarroja recobrà el seu tradicional cant «després de més de vint anys». Això situa el cessament de l’acte amb anterioritat a l’any 1973.

- Més avant, el mateix article rememora «l’expectació» i «el silenci» que es produïen a la plaça «quan es cantava [la Carxofa] en Catarroja fa trenta anys». La nova afirmació ens situa en l’any 1963, en el qual, d’una altra banda, és segur que encara se celebrava l’acte.

- Durant la llarga conversa telefònica que vàrem mantindre el dia 7 de juny de 2021, José Vicente Lluesa Calvo ens confirmà que, sent xiquet, va cantar la Carxofa de Catarroja en dues ocasions: en 1963 i 1964. Per això –i com que, amb posterioritat, no se’n tenen més, de referències–, és molt probable que Lluesa Calvo fora la darrera persona a entonar el cant abans del període de tres dècades de silenci que es va allargar des dels anys seixanta fins als noranta del segle XX.

24

Agraïments No podem finalitzar aquest informe sense fer públic el nostre agraïment a totes les persones que, d’una manera o d’una altra, ens han facilitat dades o contactes. Que, en definitiva, que ens han ajudat a completar-lo.

Per això, moltes gràcies a: - Marina Alapont Ramon - José María Amores Blasco - Vicent Boscà Perelló - María José Carretero Jiménez - Benjamí Domènech i Zaragozà - Amparo Ferrer Salom - Ramon Guillem i Alapont - José Vicente Lluesa Calvo - Pau Lluesa Calvo - Jesús Monzó Cubillos - Brauli Ortega Lehmann

25

Bibliografia Aguado, Cristòfor, Notes sobre la religiositat catarrogina, Catarroja, 1983.

Ariño, Antonio, L’Horta en festes, Fundación para el Desarrollo Caixa Torrent, Torrent, 1992.

BALQUIVI [BALtasar Escrivà + QUIco Garcia + VIcent Martí], «La nostra “Carxofa”», Llibre de Festes d’Alaquàs, Alaquàs, 1982.

Carrasquer Artal, Joan Antoni, «La Carxofa, a Sueca, des de l’any 1741», Sueca en Falles 2015, Ajuntament de Sueca, Sueca, 2015, p. 82-83.

Cortina, J. M. Manuel, «La Carchofa de Silla», Anales del Centro de Cultura Valenciana, 4 (1929), p. 189-192.

Dols i Ruiz, Joan F., «La Carxofa. Història d’una tradició», Quaderns d’Investigació d’Alaquàs, Ajuntament d’Alaquàs, Alaquàs, 1988, p. 93-109.

Ferrer Llueca, Robert, Rigoberto Cortina Gallego (1843-1920). Vida y obra a la luz de las fuentes documentales, Institució Alfons el Magnànim, València, 2015.

Gabarda Cebellán, Vicent, La represión en la retaguardia republicana.

País Valenciano, 1936-1939, Institució Alfons el Magnànim, València, 1996.

García Martínez, Rut María, «Memoria y vivencia actual de una fiesta religiosa. “La Carxofa d’Alaquàs”», 2006, treball inèdit.

Llop, Matide, i Puchades, Manuel, El Cant de la Carxofa de Castellarl’Oliveral, Associació Amics de la Carxofa de Castellar-l’Oliveral, València, 2021.

26

Llorens Raga, Peregrín-Luis, Aquí, «El Empastre»... Mosaicos de su arte y de su vida, editorial Guerri, València, 1969.

Llorente, Teodoro, Valencia. Sus monumentos y artes, su naturaleza e historia, vol. II, València, 1889.

Olmos Canalda, Elías, La Carchofa de Silla, Tipografía Moderna, València, 1939.

Roca Ricart, Rafael, «El Cant de la Carxofa a Picassent», Festes Majors. Picassent 2010, Ajuntament de Picassent, Picassent, 2010, p. 57-61.

– «La Carxofa d’Alaquàs, en clau de futur», Levante-EMV (ed. de l’Horta), 8 de juliol de 2016, p. 23.

– «Aproximació a la història del Cant de la Carxofa», Quaderns d’Investigació d’Alaquàs, Ajuntament d’Alaquàs, Alaquàs, 2016, p. 33-64.

– «Una Carxofa desconeguda», Levante-EMV (ed. de l’Horta), 8 de setembre de 2017, p. 24.

– «El ressorgiment de la Carxofa», Levante-EMV (ed. de l’Horta), 23 de juny de 2018, p. 24.

– «La Carxofa d’Aldaia», Levante-EMV (ed. de l’Horta), 7 d’agost de 2019, p. 25.

– «La Carxofa de Castellar en 1896», Levante-EMV, 25 de febrer de 2020, p. 55.

– «El Cant de la Carxofa i les falles», Levante-EMV, 12 de març de 2020, p. 71.

– «El Cant de la Carxofa», Levante-EMV, 5 d’agost de 2020, p. 48.

27

– «La Carxofa a Picanya i a Torrent», Levante-EMV (ed. de l’Horta), 15 d’agost de 2020, p. 30.

– «Una nova versió del Cant de la Carxofa a la Mare de Déu de l’Olivar (1918)», Quaderns d’Investigació d’Alaquàs, Ajuntament d’Alaquàs, Alaquàs, 2020, p. 309-339.

– «La Carxofa, el cant que ens agermana», pròleg a: Matilde Llop i Manuel Puchades, El Cant de la Carxofa de Castellar-l’Oliveral, València, Associació Amics de la Carxofa de Castellar-l’Oliveral, València, 2021, p. 1019.

– «La Carxofa de Castellar-l’Oliveral», Levante-EMV, 21 d’abril de 2021, p. 48.

Valero Castells, Andrés, «La Carxofa de Silla. 1», Algudor, 1 (2000), p.

211-235.

28