ALFAFAREJANT. Tot el que voldries saber d'Alfafar. 7 (Valencià)

ALFAFAREJANT

Alfafar també és música

s

2

i hi ha un fenomen cultural rellevant en les últimes dècades en la Comunitat Valenciana és el de les societats musicals locals. És difícil trobar un municipi de més de 200 habitants sense banda local, que han acostat l’educació musical a cada racó del territori i han sigut la cantera de milers de músics, compositors i directors valencians. En aquest nou número d’Alfafarejant ens endinsem en el fenomen de les societats musicals de la mà de tres de les nostres entitats que van sorgir per la iniciativa personal de veïns i veïnes d’Alfafar amants de la música: el Centre Instructiu Musical, l’Agrupació Musical Orba i l’Orquestra de Pols i Pua Celia Giner.

Com cada dimarts, Nacho ha recorregut 40 quilòmetres per a acudir a l’assaig setmanal de l’Orquestra Pols i Pua del Barri Orba. Ja jubilat, és un dels músics que s’han incorporat recentment a l’orquestra. «Gràcies a ells i per

culpa d’ells, a les meues cinquanta i vint anys estic aprenent solfeig. Amb 8 anys vaig tocar la guitarra per primera vegada en un escenari, però sempre l’he fet d’oïda. M’està costant, però estic aprenent moltíssim i estic encantat amb l’harmonia i la companyonia que es viu ací».

Nacho és sol un exemple dels milers de músics que aglutinen les agrupacions amateurs en el nostre entorn. No es pot entendre hui el nostre territori ni idiosincràsia sense el paper rellevant de les entitats musicals a nivell local. Sens dubte, a la Comunitat Valenciana, les societats musicals representen el principal agent cultural. Des de fa més de cent anys, quan van començar a fundar-se, aquestes entitats s’han erigit com un potent mecanisme de socialització que, a més, han possibilitat la participació, la formació i pràctica musical i la vertebració social de barris i municipis.

Les xifres avalen la rellevància i fortalesa del

AJUNTAMENT D’ALFAFAR

teixit associatiu musical vaclau en el desenvolupament lencià. La Federació de Socie- de l’educació musical dels tats Musicals de la Comunitat nostres municipis, sinó que Valenciana (FSMCV) agrupa ha sigut la cantera de músics, al voltant de 550 entitats amb directors i compositors que uns 40.000 músics que repre- després han nodrit bandes i senten quasi el 50% del total orquestres al llarg del terride tota Espanya. Amb menor tori. A més de constituir, en o major trajectòria, és difícil molts casos, l’única oferta trobar un municipi valencià sociocultural dels xicotets de més de 200 habitants que municipis. no tinga la seua pròpia banda o entitat musical. De fet, estan De banda primitiva a banda presents en el 90% de les del CIMA localitats d’Alacant, Castelló i A principis del segle XX es València. registren les primeres socieEl cas d’Alfafar també és tats musicals valencianes. singular, ja que són cinc les societats musicals nascudes a partir de la participació social i del voluntarisme de veïns i veïnes amants de la música: el Centre Instructiu Musical d’Alfafar (CIM), Amics de la Música, la Banda de Cornetes i Tambors, l’Orquestra de Pols i Pua Celia Giner i l’Agrupació Tradicionalment, les primeres Musical Orba (AMO). bandes locals sense influència Però més enllà dels números, militar van sorgir lligades a el valor de les societats resicentres religiosos, recreatius deix en la seua capacitat al o casinos. I, també, en moltes llarg de les dècades de demo- ocasions, a la iniciativa parcratitzar l’accés a la música ticular d’amants de la músii acostar-la a ca o de grups qualsevol racó “Alfafar compta amb d’amics. Així ho del territori i a va ser en el cas cinc societats musicals la població inde la banda del nascudes a partir de la dependentment CIMA i de les soparticipació social: el de la seua concietats musicals Centre Instructiu dició econòmica del Barri Orba Musical d’Alfafar, i social. La xarxa del nostre muniAmics de la Música, d’escoles de cipi. la Banda de Cornetes música vinculaEls orígens de la i Tambors, l’Orquestra des o nascudes banda del Cende Pols i Pua Celia a partir de les tre Instructiu Giner i l’Agrupació societats muMusical d’Alfafar ” Musical Orba. sicals no solaes remunten a ment ha sigut l’any 1850, quan

Ramón Navarro Lacreu, mestre d’escola i organista de la parròquia d’Alfafar, va fundar la Banda Primitiva, la primera banda del municipi que va subsistir gràcies a la implicació dels músics i dels seus diferents directors. Va ser en 1956 quan es va inaugurar el Centre del carrer Cánovas que acull els assajos de la banda, així com de la seua escola, l’Escola de Música d’Alfafar.

Des de llavors, són centenars els músics que han passat pel CIMA i que han contribuït a alguns dels assoliments de la

banda, els esments d’honor i el 2n lloc aconseguit en el Certamen Internacional de Bandes de València, una banda que es nodreix cada any de músics de la seua escola.

«El nostre principal objectiu és educar en valors, tant musicals com humans. No formem per a ser professionals de la música, formem per a gaudir d’ella i si en el camí algun alumne o alumna vol o té vocació per a seguir els estudis musicals li encoratgem i donem suport», explica Francisco Llorens, qui des de setembre de 2011 és el director de la Banda Simfònica del CIMA i el director de l’escola.

L’Escola de Música d’Alfafar és un centre educatiu de forma-

3

4

ció musical integrat per alumnes des d’un any fins als noranta. Actualment a l’escola, que compta amb una plantilla de 14 professors, són al voltant de 80 els alumnes matriculats en les diferents especialitats educatives que oferta (estimulació primerenca, llenguatge musical de 8 i 12 anys i per a adults, cor infantil, banda d’iniciació, preparació a les proves d’accés als Ensenyaments Professionals Superiors, etcètera.).

Durant tot el curs escolar es manté una intensa activitat musical amb la celebració d’audicions, concerts didàctics en els centres educatius d’Alfafar, cercaviles o festivals amb altres escoles de l’entorn del municipi que a més de promoure la convivència dels alumnes amb el nostre entorn social i cultural contribueixen a mantindre la seua motivació davant l’esforç i complexitat que comporta aprendre un instrument. «Des del claustre de professors som plenament conscients de la sobrecàrrega lectiva que suposa portar alhora els estudis obligatoris amb els musicals. Fem de la música un ensenyament atractiu i vital, amb plans d’estudis adaptats perquè puguen suportar a l’una els dos ensenyaments. Sens dubte, també és molt important el suport dels pares i mares, als quals fem partícips del progrés dels seus fills», exposa Llorens, per a qui els estudis musicals comporten beneficis a l’alumnat en els seus estudis obligatoris.

Francisco Llorens, clarinetista professional, va arribar a la Banda del CIMA a partir de la iniciativa de l’antic director, Rafa Pascual, i del president de la societat, Miguel Chafer. La seua afició com a director naix durant els seus

anys d’estudiant en el Centre Artístic Musical de Montcada, quan va observar el treball dels directors que van passar per la seua banda.

Considera que des de llavors la figura del director ha evolucionat i canviat totalment.

«Les funcions del director s’han multiplicat i diversificat. A més, s’ha professionalitzat molt més, ja no es limita a anar dos dies a l’assaig i anar-se’n a casa fins al següent. Implica molt més. Per a definir el que és hui un director en una banda utilitzaria la paraula coach, és la persona que fa funcionar al col·lectiu de músics amb diferents nivells i maneres de pensar, fa que tots vagen a una», recalca Llorens, i en això radica la complexitat de dirigir una banda, al que se suma qüestions com la formació constant, adequar el repertori a les característiques del grup, dinamitzar les relacions interpersonals i mantindre la motivació del músic.

Tant esforç i tantes hores de treball possibiliten una major satisfacció. «El més gratificant és la sensació del músic després del concert.

Baixar de l’escenari amb la sensació del treball ben fet. Els aplaudiments del públic són molt importants per als artistes, veure que el “Les societats musicals saló de concerts han possibilitat la està ple. Tamparticipació, la formació bé plena molt i pràctica musical i la veure com van vertebració social de entrant a formar barris i municipis.” part de la banda nous educands, la il·lusió que

tenen i el progrés que van tenint, o veure com músics que per circumstàncies havien deixat la banda han tornat a formar part de la plantilla. Mai han deixat de tindre una part del seu cor en alguna cosa que en el seu moment els ha omplit de satisfacció i ara que poden volen tornar a sentir aquells moments», finalitza Llorens.

Fent barri De la mateixa forma que no s’entén la cultura valenciana sense el paper fonamental de les bandes de música, tampoc s’entendria la història i desenvolupament del Barri Orba d’Alfafar sense l’acció de les seues associacions socials, culturals o esportives impulsades pels seus propis veïns. La configuració del barri al voltant dels anys 60 i 70 també va portar amb si un moviment cultural rellevant que va marcar els inicis de dues de les societats musicals de major trajectòria d’Alfafar, l’Agrupació Musical Orba i l’Orquestra de Pols i Pua Celia Giner. Com ocorre també en l’entitat del CIMA, totes dues societats no solament disposen d’una orquestra i banda amateur respectivament, sinó que a més van impulsar dues escoles de música que permeten l’accés a l’educació musical a quasi 200 educands.

El cas de l’Orquestra de Pols i Pua Celia Giner és especial, ja que és l’única entitat d’Alfafar que fomenta l’aprenentatge i difusió dels instruments tradicionals de corda, la guitarra, la bandúrria, el llaüt i la mandolina. Va ser en 1982 quan l’orquestra es constitueix com a entitat pròpia amb el nom Rondalla Giner.

Més tard, en 1992 adquireix la denominació actual després de la creació de la Federació d’Orquestres de Pols i Pua de la Comunitat Valenciana. No obstant això, els inicis de l’orquestra se situen sobre 1979, any en què els dos fundadors, Celia Giner i Juan Quintio coincideixen i decideixen emprendre per pura afició l’aventura. «Celia va començar fent classes de corda a la seua casa perquè era el que ella sabia fer. Juan era aragonés, li agradaven molt les rondalles, i un dia fent una reforma a casa de Celia va veure que estava fent classes de guitarra. Li va proposar muntar una

ALFAFAREJANT

6

agrupació de corda ací en el barri, i aprofitant l’estirada del moviment cultural del moment la van posar en marxa», conta José Vila, músic de l’orquestra i membre de la directiva, qui com molts dels responsables actuals de l’entitat es va iniciar des d’edat primerenca i va rebre classes de la mateixa Celia Giner.

«Si sobreviu és perquè, a més que és el que ens agrada fer, no volem que es perda. Hi ha un llegat i un treball molt gran de dues persones que ja no estan entre nosaltres que volem mantindre. Ells ho van donar tot a canvi de res», explica Mari Vila, qui a més de la directiva també forma part dels al voltant de 30 músics que conformen l’orquestra, una agrupació que defineixen com una família. Així ho considera la seua vicepresidenta Carmen Martínez, qui va arribar a l’entitat sent una xiqueta i ja no imagina la seua “La xarxa d’escoles vida sense els asde música vinculades sajos dels dimarts: o nascudes a partir «Al principi fins que de les societats coneixes l’instrument musicals ha sigut és dur, però per a la pedrera de nosaltres no suposa músics, directors i un sacrifici perquè és compositors.” un hobby, és el que més ens agrada fer.

Per a mi vindre els dimarts a l’assaig és el meu moment de relaxació i desconnexió. Tinc dos xiquets, treball tot el dia, em permet evadir-me de la rutina. Ací venim a passar-ho bé i gaudir del gran ambient que tenim, tots sumem».

I aconseguir que músics amb diferents tècniques, sensibilitats i més o menys hores dedicades a l’instrument sonen com un depén de la labor del director. Ximo Romero dirigeix l’Orquestra de Pols i Pua Celia Giner des de 2013, una decisió que va prendre per la seua passió per la direcció, ja que l’orquestra vivia un moment econòmic límit. Per a ell, la direcció d’una orquestra amateur requereix més mà esquerra i empatia que ordre: «Amb els anys aprens que en aquest tipus d’agrupacions tot el que prepares a casa, les partitures, el que li demanaràs a cada instrument, no serveix de res al cap de 10 minuts d’assaig. Llavors tens dues opcions,

posar-te en pla molt professional i dures un mes en l’orquestra o pensar en la seua labor social. T’adones que un músic porta 10 hores treballant, una altra ha eixit de l’oficina i s’ha encarregat dels seus dos fills, una altra porta cinc hores estudiant… Et poses en la seua pell i et planteges traure les coses a poc a poc. Al final el propòsit és que les obres isquen tan bé com siga possible no que cada compàs siga perfecte».

Una labor social potenciada també des de l’escola musical d’aquesta orquestra, l’Escola de Corda l’Horta Sud, dirigida per Isabel López, des de la qual s’ensenya la tècnica dels instruments i amb la qual s’enriqueix posteriorment a l’orquestra. «És una manera que al final en un barri humil, de gent treballadora com aquest, hi haja un lloc on aprendre i de desenvolupar-se culturalment amb preus accessibles», finalitza Carmen Martínez.

I en aquesta fi coincideix també l’Agrupació Musical Orba, que, des de la seua fundació en 1983, ha posat a la disposició de les i els veïns una banda de música oberta que ha aportat arrelament i identitat al barri. I tot resultat, com ocorre en la majoria de societats locals, de la iniciativa d’un grup d’amics que per pura afició a la música van decidir posar-la en marxa i que, amb el pas del temps, com reconeix Emilio Muñoz, un dels fundadors i actual director de l’agrupació, més que competir amb les grans bandes de Catarroja i Silla, el seu objectiu és continuar oferint un espai per a la formació musical i personal dels membres. «Tot el que siga formar a les persones facilita la convivència, i contribueix a ser més respectuosos, més sensibles que altres persones que estan al carrer. Ací cal saber comportar-se, respectar-se els uns als altres, assumir responsabilitats. Hui acabarem cap a les 12 i mitja l’assaig, després d’una llarga jornada de treball, per la qual cosa t’ha d’agradar. Però crec que hem contribuït a fer millors persones, des de xicotets que han estat ací, als músics se’ls ha transmés valors, se’ls ha intentat formar i educar», opina Emilio.

I dècades després, molts dels músics que van començar en l’Agrupació Musical Orba des de

AJUNTAMENT D’ALFAFAR

xiquets formen part de la seua directiva i s’encarreguen que l’entitat sobrevisca a les dificultats econòmiques. Així és el cas de Javier Muñoz i Vicente Sáez, president i vicepresident, per als qui la majoria de records de la seua infància i joventut estan lligats al musical. Per a Javier gestionar de l’agrupació costa, comporta moltes hores de treball que s’han de compaginar amb la jornada laboral, però ho fa «per i per a la banda en la qual estem des de xiquets, per a tirar això avant i que no s’ensorre».

«Fem el que faça falta perquè això sobrevisca, sobretot per les criatures que tenen tota la il·lusió del món. La meua filla està desitjant que arriben els divendres per a vindre ací, tocar una estona, ajuntar-se amb els seus amics. Jo veig això i em dóna gust perquè és el que jo sentia en vindre ací quan era xicotet. Crec que està funcionant com ho feia en el seu moment i és molt bonic», compte Vicente.

L’escola d’educands de l’Agrupació Musical Orba, que al llarg de l’any sol comptar amb entre 80 i 100 alumnes, és el principal actiu de l’entitat. Amb unes quotes pràcticament simbòliques, l’escola ofereix un espai d’aprenentatge, de cohesió, d’ajuda per al barri, a més d’una formació que pot ser útil per al futur de xiquets i xiquetes. «El més important és formar als més joves perquè es vagen adaptant al ritme de la banda. Són el futur d’ací i els que han d’anar entrant per a subjectar l’agrupació perquè nosaltres ens fem majors. Eixim a tocar sempre que podem i ací participem tots. Es tracta que els músics joves s’il·lusionen, que no consistisca només a vindre a assajar o a les classes de solfeig i instrument. Necessiten un al·licient», finalitza Javier.

7

ALFAFAREJANT

8

Gabinete de Comunicación.

Redacción: Sara Díaz Martínez.

Imagen: Sandra Orero Cebrián.

Maquetación: Carla Amat Abalos.