ALFAFAREJANT. Tot el que voldries saber d'Alfafar. 1 (Valencià)

ALFAFAREJANT

P

2

rop de 720 hectàrees del terme municipal d’Alfafar es dediquen al sembrat de l’arròs, un cereal que va ser introduït pels àrabs entorn del Parc Natural de l’Albufera durant el segle VIII dC i que amb les seues campanyes anuals de sembra i sega ha marcat la vida social i econòmica dels agricultors i les seues famílies a més d’assentar un paisatge, el de la marjal, característic de l’entorn natural de l’Albufera i dels seus municipis.

Marjals, dunes d’arena, llacunes. Hortes i arrossars. Barraques i embarcacions de Vela Llatina.

Un dels prop de 10.000 siverts o ànecs colorits que hibernen en la zona. Solament uns 8 km separen l’asfalt del Nucli Antic d’Alfafar del mosaic de sèquies, vegetació, canals i camins de terra del Parc Natural de l’Albufera, enclavament envoltat per 13 localitats de les comarques de l’Horta Sud, la Ribera Alta i la Ribera Baixa que constitueix un dels principals aiguamolls de la península Ibèrica i espai natural de nombroses espècies diferents.

L’entorn natural i la vida econòmica i social dels municipis adjacents de l’Albufera no podria enten-

dre’s sense aquests paisatges en els quals s’uneix aigua, vegetació i fauna autòctona en un equilibri complex entre naturalesa i agricultura i pesca, entre conservació i desenvolupament econòmic.

Al voltant de 16.000 hectàrees de les 21.120 del Parc Natural de l’Albufera es dediquen al cultiu de l’arròs segons la D.O. Arròs de València. Aproximadament 120.000 tones es produeixen anualment d’aquest cultiu, que representen un valor econòmic aproximat de 42, 75 milions d’euros, segons xifres del Consell. És fàcil trobar entre la devesa, les llacunes o els boscos del parc, jornalers treballant entre l’aigua i el fang dels camps de cultiu d’un cereal que és símbol del desenvolupament rural i de la gastronomia del territori. Com és el cas de Sebastià Bou, veí d’Alfafar i homenatjat per l’Ajuntament d’Alfafar per les festivitats del 9 d’octubre, que encara als seus 89 anys continua anant dia rere dia als camps que ell mateix i la seua família van començar a conrear durant els anys quaranta quan el seu pare va comprar un camp de 16 fanecades. Sebastián i la seua família és una de les prop de 600 que depenen econò-

AJUNTAMENT D’ALFAFAR micament del cultiu de l’arròs dels agricultors i famílies que en les 720 hectàrees que es viuen del cultiu d’aquest cereal. conreen en el terme municipal Solament queden les petjades de d’Alfafar. la prosperitat agrícola dels anys El cultiu de l’arròs té un origen 20, 30 i 40, anys en els quals mil·lenari, d’ací la seua emprefins a uns cent jornalers arribamta i rellevància en la cultura i ven a treballar en els diferents tradició de l’Horta Sud. La tratancats durant la campanya de dició de sembrar aquest cereal l’arròs. El ‘tancat’ era l’espai de es va iniciar amb els àrabs ja pel superfície de camp amb servei segle VIII d. de C. Altres testimo- de desguàs de motor que algú nis escrits, com exposa la D.O. havia tancat per a la sembra del Arròs de València, arrepleguen cereal o per a moments d’oci la limitació del cultiu del cereal en família. Els diferents tancats a 2.000 hectàrees per motius es denominaven pel nom de sanitaris durant el període la família propietària i servien després de la Reconquesta de d’acolliment als temporers en Jaume I en 1238, quan els ailes fases de cultiu d’arròs en les guamolls per a treballar l’arròs arribaven fins a les mateixes muralles de la ciutat de València.

Va ser en el segle XIX quan es va produir una remarcable expansió del cultiu d’arròs en terres valencianes. Una expansió que també es va començar a regular amb l’objectiu d’aconseguir en equilibri entre les diferents activitats agroeconòmiques de l’Alquals es necessitava una major bufera, especialment entre els mà d’obra. pescadors i els arrossers. Així, La introducció de la tecnologia i es va limitar el cultiu d’arròs la maquinària i la millora de les únicament a les zones pantano- vies de comunicació entre els ses en les quals altres cultius no diferents municipis de l’Albueren aptes, és a dir, a la superfera van revolucionar la vida fície de 16.000 hectàrees que agrícola, econòmica i social de s’han mantingut les famílies. Pocs estables i que “Els arrossars no coneixen que fins presumiblement que es van arrepoden entendre’s no augmentaran. glar els camins únicament com entre els municiLa sembra abans de la revolució pis de l’Albufera i una activitat tecnològica els tancats, el Raeconòmica, sinó La consolidavatjol, una embarque formen part de cació de catorze ció del cultiu de l’arròs com la biodiversitat del metres d’eslora i un dels sectors una capacitat per territori.” agrícoles punters a 50 persones, a l’Horta Sud no era el principal solament ha provocat la transmitjà de transport entre Cataformació de l’entorn natural del rroja, El Palmar i el Perelló, com parc sinó també la forma de vida documenta Vidal Valle Pechuán

en Memòries de l’Albufera de València (2017). Embalums, encàrrecs i cartes de familiars, i també passatgers, transportava entre els diversos tancats al llarg dels tres viatges diaris que va realitzar durant 30 anys, fins a 1955 quan el negoci ja no era rendible i solament s’utilitzava per a passejos turístics pel llac.

De la mateixa manera que ocorre amb el Ravatjol, solament els agricultors més longeus poden donar testimoniatge dels processos tradicionals de sembra i sega de l’arròs que s’han anat abandonat després de la mecanització del camp. Pocs eren

i són conscients del minuciós i dur treball a mà darrere dels grans d’arròs d’un plat de paella que realitzaven els arrossers de l’Albufera abans de l’arribada de tractors i recol·lectores. Un cultiu de l’arròs que s’iniciava amb el començament de l’any durant els mesos de gener i febrer quan es duu a terme la fanguejà, un procediment amb el qual es preparava el camp per al cultiu deixant la terra aplanada i pastosa. Encara cobert d’aigua, els agricultors llauraven el camp i trituraven la palla restant de la collita anterior amb el fang i les restes orgàniques de les aus d’aquesta zona que també posseïen un paper important en la preparació del camp.

El procés continuava els mesos d’abril i maig amb l’inici de la plantà. Durant aquestes setma-

3

4

nes, diferents quadrilles plantaven de forma manual i en línia recta els guaixos, xicotetes plantes d’arròs preparades en els dies previs. Ara la plantà es fa amb els tractors. Una vegada els guaixos plantats començaven a consolidar-se, s’iniciaven els processos d’aprimó i eixugo en els quals es replantaven aquells que no havien quallat, es retirava l’aigua dels camps per a evitar la proliferació d’algues i altres microorganismes o fongs perjudicials i es duien a terme nombroses birbàs. Entre uns 70 i 80 treballadors arrancaven les males herbes dels camps per a afavorir la sembra.

Una xifra que aconseguia el seu màxim amb l’arribada dels temporers a l’Albufera durant la campanya de sega de l’arròs, acollits en els diferents tancats que podien aglutinar prop de 100 treballadors. La recol·lecció d’arròs, també coneguda entre els jornalers com ‘anar a la faneca’, la realitzaven les quadrilles i solia durar des de l’eixida de sol fins a migdia, la qual cosa costava aconseguir una fanecada de cultiu (831 m2). Tot el procés era a mà. Els jornalers segaven amb la falç i amb les espigues ja segades es feien les garbes. Després, se separava manualment el gra de l’arròs de l’espiga per a l’assecament posterior.

Ara les recol·lectores poden aconseguir entre 150 i 200 fanecades cada jornada. La tasca de la sega tradicional era un procés costós. Avui s’aprofita la campanya de la recol·lecció d’arròs per a realitzar demostracions de sega tradicional a càrrec dels arrossers veterans de l’Albufera.

Quan no es comptava amb assecadores d’aire calent com ara, l’assecament de l’arròs era molt més complex, i l’únic moment de tot el procés en el qual participaven les dones. Els grans es deixaven assecar en els graners que tenien els jornalers en la part superior dels seus habitatges. També s’utilitzaven els sequers, una construcció de rajoles i ciment en el qual es col·locava l’arròs al sol. Una vegada havia desaparegut tota la humitat dels grans solament quedava el mòlt en el qual se separava el gra de la pela. L’arròs s’emmagatzemava en sacs de fins a 100 quilos fins a la seua venda.

Els reptes de l’Albufera Les prop de 16.000 hectàrees dedicades al cultiu de l’arròs en el parc natural obliguen a compatibilitzar els objectius econòmics amb la preservació ambiental i cultural de l’Albufera. Els arrossars

no poden entendre’s únicament com una activitat econòmica, sinó que formen part de la biodiversitat del territori, aspecte que ha originat la insistència de les administracions a potenciar l’educació ambiental i la difusió de valors ecològics per a la conservació de l’aiguamoll.

En les últimes dècades, el tràfic, l’activitat turística de ports i restaurants i les restes de la palla de l’arròs després de les collites han sigut i continuen sent les principals problemàtiques a les quals s’ha hagut de fer front des dels municipis de l’entorn de l’Albufera. Any rere any, durant el mes d’octubre, es duu a terme la controvertida crema de la palla d’arròs que provoca emissions de CO2 i una densa fumera entorn del paratge. No obstant això, no cremar la palla restant resulta a llarg termini més contraproduent per al medi ambient, ja que com sosté l’Associació Valenciana d’Agricultors (AVA), si la palla no es crema es podreix amb les pluges i genera una enorme contaminació per l’emissió de metà que redueix l’oxigen de l’aigua i afecta a les espècies i al sector de la pesca en el llac.

Per a la campanya d’enguany la Conselleria d’Agricultura i Medi ambient i l’AVA han acordat dividir la marjal de l’Albufera en dues zones. La zona A es cremarà enguany mentre que la palla restant de la zona B en la campanya de 2019, i així successivament, en una decisió temporal mentre es continuen cercant alternatives més ecològiques com reutilitzar la palla de l’arròs en forma de paper o utilitzant la seua bioenergia per a la producció d’energia elèctrica.

“La recol·lecció d’arròs, també coneguda entre els jornalers com ‘anar a la faneca’, la realitzaven les quadrilles i solia durar des de l’eixida de sol fins a migdia.”.

Gabinete de Comunicación.

Redacción: Sara Díaz Martínez.

Imagen: Sandra Orero Cebrián.

Maquetación: Carla Amat Abalos.