Gairebé un objecte

GAIREBÉ UN OBJECTE “Els grans fem contes per als nens i les nenes” 2010

Aviparc centre de dia

Aviparc Centre de dia, S.L. · www.aviparc.com · Tel/Fax 93 339 59 08

GAIREBÉ UN OBJECTE Diuen que recordar és tornar a viure. No ho sé, però m’ho sembla, i més ara que ja sóc gran, molt gran. He viscut moltes coses, de bones i de dolentes, i encara tinc energia i m’agradaria viure moltes més; de bones, si és possible. Però també m’agrada recordar, i ara tinc temps i puc fer-ho, i m’estimo més escriure els records en un paper, perquè la memòria és fràgil, com jo ho sóc ara que he arribat a besàvia.

Besàvia! Qui m’ho hagués dit fa més de setanta anys quan anava a casa de la tieta Lola i patia per si ma mare no se’n recordaria de venir-me a buscar o, uns anys més tard, quan vaig començar a treballar a la fàbrica i l’encarregat em donava cinc cèntims per deixar de cantar, a mi m’agradava molt cantar, però no ho devia fer massa bé i el pobre encarregat, en lloc de castigar-me, em pagava per callar i jo, dolenta, m’aprofitava i cantava fins que ajuntava els quinze cèntims que costava el metro. Quins records! Però sí, ja sóc besàvia, i ja fa molt de temps que vaig fer aquella destrossa amb la meva estimadíssima Nina Pepeta, era la nina de moda, de cartró i amb els braços enganxats al cos, com un robot. Un dia, per rentar-la, la vaig ficar dins el safareig ple d’aigua. La pobre Pepeta es va desfer del tot. Em vaig quedar ben astorada. També recordo molt bé al negrito, el meu gatet cantaire. Jo començava una cançó i ell l’acabava. De veritat, no he trobat un altre gat com aquell. Era com si parlés: jo entonava “El vint i cinc de desembre” i en negrito feia “meu, meu, meu”. I parlant d’animals, de petita jugàvem al Butxí, crec que es deia així, el joc, no ho recordo gaire bé. Fèiem servir un os d’animal. Es tirava a terra i guanyava qui encertava de quina cara queia. Era divertit. També em feia molta gràcia anar a buscar llet a la vaqueria.

Acompanyava a ma mare, que em deixava portar un objecte que encara conservo: la lletera.

Hi havia de mig i d’un litre, d’alumini i amb una nansa A la vaqueria del meu barri ens esperava la vaca mateixa, posàvem la lletera sota i la munyien. Llet ben fresca, no us sembla. Els objectes m’ajuden a recordar. És com tirar del fil de la memòria. Aquí, a l’escriptori de casa meva, guardo un altre objecte que em porta grans records: un Gramòfon.

Encara funciona. Vaig a posar un disc d’en Machín i segur que amb la música encara em vindran més records al cap. Ja us ho he dit abans, la memòria és fràgil i curta, cal ajudar-la.

Els objectes l’ajuden. I la música. I parlar amb gent. Jo mateixa, cada tarda, vaig a un Centre de dia per xerrar amb gent de la meva edat. A vegades hi porto aquests objectes i d’altres i recordem i la vida continua...

Tinc fred. Encenc la calefacció. Aquest gest, ara és fàcil de fer. Però abans, abans utilitzàvem el carbó o la llenya, per escalfar-nos. Em veig asseguda a taula amb els meus pares i l’àvia, una taula rodona, coberta fins al terra amb una tovalla verda i a sota la taula,

encabida al forat del mig, el braser. El braser per escalfar els peus. També el conservo, i la taula. No m’agrada tirar les coses. La taula la faig servir, el braser no. M’han dit que els somnis ajuden a recordar, allò del poeta: “és quan dormo que hi veig clar”. No ho sé, però a mi m’ha vingut son i com sóc besàvia puc fer el que em vingui de gust. Faré un becaina i somiaré i si puc recordar els meus somnis els escriuré en aquesta llibreta dels records, el meu llibre de la memòria.

No he dormit gaire, encara tinc temps d’escriure una mica més abans d’anar cap al Centre de dia. He somiat amb el meu primer cotxe i amb un sac ple de granotes. Heu sentit a parlar dels 600. Es un cotxe rodó i petit, una mica més gran que els Smart d’ara. Va ser el primer utilitari. Tothom el volia. Va haver un temps que el 600 era l’únic cotxe que hi veies pels carrers. Jo en tenia un de blanc. Recordo els viatges a la platja amb el 600 carregat fins a dalt de tot i els nens i la pilota i la tieta i els flotadors... No sé com ens ho fèiem per entrar-hi tots a dins! De les pobres granotes he somiat com les caçàvem. Enceníem foc al voltant del bassal on vivien les granotes. Aquestes, en notar l’escalfor, sortien de l’aigua i es posaven totes juntetes a la vora del foc. Aleshores, nosaltres aprofitàvem per agafar-les i posar-les dins un sac. Què, per què les agafàvem? Doncs, per menjar. Per cert, sabeu que es l’oli de ricí. Jo sí. És un purgant que ens donaven per netejar el cos per dintre. Mare meva!

Que dolent. Horrorós! Recordo el gust, tan amarg. Sort que ara no està de moda. Millor per vosaltres. Només guardo una ampolla. Eren petites. Però l’oli de ricí es dels pitjors records de la meva vida. I parlant del gust, em ve un record curiós. Sabeu amb què em rentava les dents quan era petita? Amb cendra. Sí, sí, amb cendra. Abans, per cuinar s’utilitzava carbó o llenya. Fins i tot serradures. A les cases teníem les cuines econòmiques que funcionaven amb aquests combustibles i quan es cremaven, recollíem la cendra i la fèiem servir com netejador per rentar cassoles, com llegiu per blanquejar la roba i per deixar les dents ben netes. Posàvem la cendra en un platet, amb els raspall de les dents agafàvem una miqueta amb aigua i a raspallar: us puc ben dir que les dents quedaven blanquíssimes. Però el gust era una mica dolent, millor la pasta dentífrica.

Per avui ja està bé d’objectes i de records. Ara me’n vaig a passar la tarda amb els meus amics, perquè la vida continua.

FI Todos los derechos reservados © Pablo Peñarroja Jolonch, 2010, por el texto © Ediciones Aviparc, 2010, por esta edición