La Veu Bufalà. Octubre 2016.

LA VEU DE BUFALÀ Octubre 2016 | Núm. 13

EDITORIAL

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

3

DES DE FORA* ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ Pl. Maria Aurèlia Capmany, 6-9 08915 Badalona Tel: 93 395 04 93 avvbufala@gmail.com @AVVBufala www.facebook.com/avvbufala www.avvbufala.org Junta Associació Lidia Solé Alba À. Holgado Montse Montero Miquel Soria Antonio Cortada Sigfrido Ramos Tomás R. Yolanda Carretero Elisa Clemente Carlos García Maria Navarro Eneko Pascual Raúl Pérez Cap de Redacció Alba À. Holgado comunicacioavvbufala@gmail.com Col·laboradors Grup de fotografia de l’AVV Bufalà Isofocos Correccions Muntsa Holgado Alícia Jiménez Maquetació Jordi Cortada Publicitat Elisabet Subirós - Tel. 636 967 845 Imprimeix Zukoy 5 LA REVISTA I L’AVV QUE L’EDITA NO ES FAN RESPONSABLES DEL CONTINGUT DELS ARTICLES I DE LES NOTES SIGNADES PER PARTICULARS I COL·LECTIUS. Imprès en paper reciclat. 2.500 exemplars.

Dipòsit legal: B 6947-2014 Portada: David M. Codina david.m.codina@gmail.com

E

n els nombrosos articles que acumula La Veu de Bufalà s’ha parlat del barri des d’infinitat de punts de vista, des d’incomptables opinions i històries, històries d’ara i d’abans, històries explicades en primera i en tercera persona; i ara és el moment de sentir la història del barri des dels ulls de qui se n’acaba d’allunyar, de qui ha viscut al seu cor i ara ho veu tot des del lloc d’origen d’una gran part dels nostres veïns i veïnes.

Els ulls que miren el barri des del sud, des d’Andalusia, i ho fan amb una barreja de ràbia i orgull.

La ràbia que sorgeix en comprovar com els debats als alts nivells del govern i l’empresariat de la ciutat obvien els grans tresors que amaga el barri, tresors històrics, naturals i geològics; i que trafiquen amb ells sense cap mena de pudor per aconseguir refermar una mica més els seus ja extensos privilegis. La ràbia que surt en veure que també el patrimoni de les fonts històriques, dels records que s’amaguen a tots els racons del barri, és menystingut per aquells que no volen que Bufalà surti de les tenebres de la ignorància, del desconeixement del nostre propi passat, dels orígens i de les arrels de la nostra forma de ser, de la nostra forma de viure i de ser barri.

Però la ràbia només és la façana d’aquesta mirada, que darrere seu amaga un brillant i sentit orgull per aquests tresors històrics i que són senya d’identitat de Bufalà, que ens reben quan entrem al barri i que ens acompanyen mentre el recorrem, testimonis silenciosos de la llarga i intensa història del barri. Orgull per la infinitat de tresors naturals i geològics que de forma silenciosa han contemplat el barri des del seu més llunyà naixement i que hem tingut ignorats durant anys i anys i que per fi són vistos amb la importància i l’admiració que mereix allò que triga segles i segles a formar-se. Orgull en veure com els ocults testimonis tapats per la mà del temps i les mans malintencionades dels qui volen seguir amb les llums apagades tornen a sorgir i a veure la llum del sol, recordats com es mereixen. Orgull per les persones que donen vida al barri, que hi treballen i hi viuen omplint els seus carrers, els seus petits comerços, les seves associacions i les seves cases i que aporten les seves petites històries personals a la gran història que construeix Bufalà dia rere dia.

Però de totes les coses amb què aquest barri pot fer encendre l’orgull per contemplar allò que s’ha viscut des de dins, si n’hi ha una que destaca són totes aquelles mans que treballen i lluiten cada dia per fer visibles tots aquests tresors, mans que pertanyen a persones que es deixen la pell en tot moment perquè l’especulació, l’egoisme i la mala política no devori els nostres espais històrics, els nostres parcs i les nostres masies; que no devori els nostres espais naturals i geològics, i que no malmeti per sempre el treball de segles i segles i que són silenciosa identitat del nostre barri; que no devori els testimonis d’aquelles persones que van lluitar per construir el barri que tenim i que van aportar el seu gra de sorra per arribar al barri que volem. Aquestes persones que han lluitat i que lluiten fan sorgir l’orgull i la gratitud de qui ha allunyat el seu camí del barri i ara contempla el passat i el present amb un pensament al cap: Amb vosaltres, el barri pot i sempre podrà.

Junta de l’Associació de Veïns de Bufalà Miquel Soria. *Des que La Veu de Bufalà va obrir les seves pàgines, l’editorial ha estat redactat per diversos membres de la Junta de l’Associació de Veïns, oferint una visió general del contingut de cadascun dels números que heu tingut a les mans.

Hem tingut editorials punyents, incisius, divertits i festius; sempre mirant pel barri de Bufalà, sempre evidenciant allò que ens manca i celebrant allò pel que lluitem. En aquest número també ho fem però amb una excepció: oferim una visió més personal, tot i que compartida per tots i totes nosaltres, d’un company de junta que, malgrat la distància, continua fent costat del barri.

4

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

BUFALÀ VIU, BUFALÀ ACTIU

FEM DISSABTE AL NOSTRE BARRI! H abitualment estem acostumats a cuidar allò que tenim. Acostumem a fer dissabte netejant casa nostra, passem la revisió del cotxe i l’anem mantenint, instal·lem un antivirus a l’ordinador, i ens cuidem de la gent que ens envolta. Aquests són alguns exemples que ens ajuden a valorar allò que estimem o les coses a què donem importància.

Més enllà de les parets de casa nostra, el barri esdevé la comunitat on vivim. Aquest espai fronterer marca sens dubte el dia a dia que respirem quan sortim per la porta de casa, per anar a comprar, per anar a l’escola, per xerrar amb els veïns...

Els últims anys hem normalitzat el fet de canviar de pis o de barri segons el poder adquisitiu que tenim o la proximitat amb la feina, i l’arrelament dins un barri n’ha patit les conseqüències.

Sentir-se part del barri ha passat a segon terme i el sentit comunitari també se n’ha anat una mica en orris.

Val la pena, doncs, incentivar a cuidar el nostre voltant més immediat, i això passa no tan sols per ser cívic o netejar els carrers, sinó també per recuperar-ne la memòria històrica, salvar el patrimoni, dignificar espais o donar usos a espais comunitaris. Siguem o no fills de Bufalà, tots nosaltres hi vivim i això ens fa coresponsables de salvaguardar-lo.

Passejant pel barri ens adonarem que actualment hi ha alguns espais abandonats, sense cuidar i sense ús. Un dels exemples que més em toca el voraviu és la masia de Ca l’Andal i la fàbrica del seu darrere. És una llàstima que Bufalà rebi els seus veïns amb la imatge d’una masia que cau a trossos, descuidada i sense ús. És així com ens presentem a la ciutat? És així com respectem el nostre entorn, la nostra història?

Ca l’Andal és una masia de l’edat mitjana (s. එඏ), a la qual altres articles d’aquesta revista han fet referència, i personalment crec que és fonamental per explicar no tan sols la història del barri, sinó també la història de la ciutat.

Ens ajuda a descobrir com l’evolució ha anat donant usos diferents als espais, com s’ha anat modificant l’activitat econòmica, com el barri ha anat configurant-se a mesura que ha anat creixent.

Es dóna el cas que Ca l’Andal és un element protegit com a bé cultural d’interès local i és alhora oblidat i col·locat en un no-res, esperant simplement la seva mort sobtada. No seria del tot sincer, però, si deixo de dir que l’actual Ajuntament té prevista una neteja abans que acabi l’any (esperem que sigui veritat), i per al pròxim 2017 des de l’Associació de Veïns i Veïnes de Bufalà esperem ser més contundents per reivindicar-ne una reforma que eviti la destrucció de l’edifici.

Més enllà de la masia, al darrere hi trobem una petita estructura de fàbrica, antiga foneria de ferro colat, que va tenir ús des del 1936 fins al 1952 i on van arribar a treballar fins a una vuitantena de persones. Actualment encara se’n conserva l’estructura de ferro, i tot i que segurament no té cap valor patrimonial, ens recorda com Badalona i també Bufalà van viure la industrialització de la metal·lúrgia de forma molt important. Aquest és un element que actualment l’Ajuntament es planteja tirar a terra i, no ho sé, potser abans de tirar-ho, ens podríem preguntar com es va viure en aquesta fàbrica, i la importància que va tenir per al barri.

Val la pena, doncs, obrir la finestra de casa nostra i fixar-nos en el barri. Si el barri té espais descuidats, serà que no hi som prou responsables ni els veïns ni l’Ajuntament que ens dóna servei. Arremanguem-nos! Fem dissabte també al nostre barri!

Toni Domènech Gallart

EL RACÓ DE LA MEMÒRIA

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

CAN PONTONS (ABANS CAN ROTLLAN)

5

Plafó de dotze rajoles amb la imatge de sant Antoni de Pàdua (o de Portugal) i les tres caravel·les que es conserva a Can Pontons ( Judit Barrera, p. 165 i 166)

Una de les seccions més antigues de La Veu de Bufalà, que va començar al núm. 4 amb la masia de Ca l’Andal, avui acaba el seu camí. Agraïm des de l’equip de Comunicació i la Junta la dedicació de l’autor de la secció, en Jaume Aymar. Gràcies per haver-nos apropat a la desena de masies de Bufalà, la majoria ja desaparegudes, i esperem que ens segueixi mostrant els detalls de la nostra història com a barri.

E

s trobava just a l’entrada del camí de Canyet, avui tallat per la B-20. És una de les poques masies amb hort del nostre barri, talment un petit oasi enmig de l’asfalt.

Segons Josep Maria Cuyàs (Història de Badalona, vol. V, p. 152), aquesta antiga masia havia pertangut a la família Rotllan o Rullan (derivat de l’alemany Rodland, «terra vermella»), un cognom molt estès a les comarques gironines, que es troba documentat ja a Badalona el 1296.

En una escriptura del 5 de gener de 1332 es recull la donació d’una casa de Badalona de Pere i Margarita Rotllan al seu fill Francesc. És tradició que l’abril de 1493 a Can Rotllan es va aturar Cristòfor Colom quan, de retorn del seu primer viatge a les Índies, anava de camí a Sant Jeroni de la Murtra a trobar-se amb els Reis Catòlics i a explicar-los la seva expedició.

La possible relació familiar de l’Almirall amb aquesta casa l’hem explicada al vídeo «Colom i Calonge. Una hipòtesi» (es pot veure a YouTube). En unes obres de reforma, s’hi trobaren amagades armes del segle එඏං o එඏං​ං.

En un document de l’any 1781 citat per Judit Barrera (Canyet, un vell poble, p. 163) s’esmenten Nicolau i Francesc Rotllan (pare i fill), que eren coneguts amb el sobrenom de «Pontons» perquè potser estaven vinculats a Pontons de l’Alt Penedès que donaren l’actual nom a la masia.

Els Rotllan a Palau Saverdera, a l’Alt Empordà, eren alhora senyors i pagesos. Can Pontons

de Badalona era una masia molt gran, també mig senyorial i mig dedicada al conreu de la terra, de planta rectangular i teulada de doble vessant amb teula àrab. A la planta baixa hi havia els cups on s’accedia per una porta que possibilitava l’entrada de les bótes de vuit i nou càrregues. Des del celler s’entrava a la cuina.

Les parets d’aquella estança eren fetes amb tàpia i fragments de rajoles amb dibuixos. Les parets mestres eren de tàpia i maçoneria. El celler i els cups es comunicaven per una sala on hi havia l’escala antiga. Al primer pis hi havia un passadís: a una banda, els graners on es guardaven les garrofes, el blat, l’ordi. A l’altra banda, dues cambres. La més gran, amb alcova, quedava just al damunt del celler. Abans de les últimes reformes, la masia tenia paraments de rajoles anomenades «del cartabó» o «de la vela», blanques i verdes (de 15 x 15 o de 12 x 12 cm), semblants a les de la cuina de Sant Jeroni de la Murtra, de mitjan segle එඏ. En una paret, darrere els antics cups, es conserva un plafó amb la imatge de sant Antoni de Pàdua, fet també amb rajoles, on apareixen, curiosament, tres embarcacions (les tres caravel·les de Colom?). Segons Àngel Playan, n’hi havia hagut

un altre amb la imatge de sant Narcís, patró de Girona. I encara se’n pot veure un altre amb unes figures mitològiques amb motius de serps, becs i pits, avui propietat de la família Pedragosa.

El 1967 n’era propietària Margarita Ciutat Soler. Passà per herència a la seva filla Mercè Sabater Ciutat, que vivia a Barcelona. Mercè féu hereva una minyona, Dolors LlevadorDomènec Guiu-Sabater (Barrera, op. cit.). Avui (2016) a la primera casa (la més recent) viu la família Terrades-Mongay. Ja hi vivia Teresina, la mare de Pilar Mongay. La segona, la més antiga, és la que habiten Àngel Playan Planas i la seva esposa Quimeta. La tercera –que havia tingut un arc molt gran– fou de Núria Playan, germana d’Àngel, cofundadora del grup Somhi, a la parròquia de Sant Francesc, i que morí l’any 2012. La quarta era la casa de Joan Grau (avi de Pilar Montgay), avui propietat de l’advocat Pedragosa.

Can Pontons formava part de la barriada de Canyet –era la casa número 6–, però va quedar integrada a Bufalà en construir-se la B-20.

Jaume Aymar i Ragolta

6

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

BUFALÀ VIU, BUFALÀ ACTIU

SALVEM EL TURÓ DE L’ENRIC!

L

a mobilització veïnal i ecologista ha estat una vegada més el factor determinant per salvar un espai verd de la voracitat especulativa. El moviment «Salvem el turó de l’Enric», impulsat per veïns i veïnes del barris de Bufalà, Morera i Canyet, els més propers a aquest emblemàtic turó, ha posat sobre la taula el que les administracions obliden sistemàticament: la preservació i defensa del patrimoni natural. És el darrer capítol d’un llarg procés de presa de consciència i de mobilitzacions ciutadanes en defensa d’espais verds urbans i periurbans, com ho van ser el del parc del Gran Sol, «Montigalà per al poble», «Sant Jeroni parc públic» i «Ca l’Arnús parc públic» a Badalona, «Can Zam parc verd i frondós» i la Bastida a Santa Coloma de Gramenet o la font i el torrent de l’Alba a Tiana, que el túnel de la B-500 pretenia carregar-se. Els projectes de noves urbanitzacions a can Colomer (Pomar de Dalt), a can Ferrater, al coll de Miravitges i a can Móra de Baix (Canyet), que tampoc gaudien del suport popular, van fracassar feliçment a mercè de l’esclat de la bombolla immobiliària.

«Salvem el turó de l’Enric» reivindica la preservació d’aquest espai natural davant la pretensió d’implantar un centre comercial Mercadona. Saltant-se a la torera les normatives urbanístiques vigents, l’anterior govern municipal del PP no va presentar cap estudi d’impacte ambiental que aquelles exigeixen, tot falsejant la realitat dient que no calia fer-ho per la «inexistència de valors ambientals significatius». D’altra banda, va instrumentalitzar la Fundació Badalona Capaç de coartada «social» per maquillar una descarada operació d’especulació immobiliària. «Salvem el turó de l’Enric» defensa també un model de comerç de proximitat i dóna suport a la Fundació, però desvinculant-la d’aquest projecte especulatiu. La formació i la inserció laboral de persones amb dificultats ha de ser una prioritat política dels poders públics, no un instrument al servei dels interessos privats.

Després de vuit dècades de desenvolupisme franquista i «democràtic», el liberalisme econòmic i la corrupció política generalitzada traspassada d’un règim a l’altre sense solució de continuïtat mantenen el creixement permanent i la voracitat especulativa com a prioritat absoluta per davant del béns comunitaris, democràtics, socials, culturals o ecològics. Vist el garbuix d’interessos econòmics i les estretes connexions familiars i polítiques en joc, aquest afer tan fosc s’assembla més a L’escopeta nacional de Berlanga que al que hauria de ser una gestió ordinària de l’urbanisme a un ajuntament democràtic.

És un gran dèficit democràtic i una vergonya que, a despit de tantes normatives urbanístiques i lleis de protecció del patrimoni natural, hagi de ser la mobilització ciutadana qui n’exigeixi el compliment, davant el desistiment general de les administracions públiques a fer-les efectives.

Estem davant d’una administració reactiva que només «reacciona» en sentit positiu davant la mobilització ciutadana, perquè en absència d’aquesta, als despatxos, sempre s’imposen els interessos privats dels agents econòmics, de les immobiliàries i dels bancs. El canal del port n’és una prova sagnant: el xantatge i la imposició antidemocràtica dels negocis immobiliaris per sobre del benestar mediambiental, econòmic i social de la ciutadania de Badalona.

Sortosament ens trobem davant d’un govern municipal del canvi que va decidir no portar al Ple Municipal del 26 de juliol de 2016 l’aprovació provisional del Pla de Modificació Puntual del Pla General Metropolità del sector del turó de l’Enric. Esperem que el Govern es mantingui ferm, ja que la preservació del turó de l’Enric, la defensa del comerç de proximitat i cercar una solució institucional a la Fundació Badalona Capaç al marge de Mercadona així ho exigeixen. La ciutadania ho agrairà. Salvem el turó de l’Enric!

Francesc Alfambra, biòleg i ecologista

BUFALÀ VIU, BUFALÀ ACTIU

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

7

El turó de l’Enric, la lluita per la conservació d’un espai natural

E

l turó de l’Enric, aquest petit turó situat al final del torrent de la Font al barri de la Morera just tocant els barris de Bufalà i Bonavista, és un espai natural que per les seves característiques geològiques i la biodiversitat de la fauna i flora existent esdevé un dels espais únics amb un gran interès a la nostra ciutat, i amb una falla geològica que data de 300.000.000 anys, la qual ofereix un important espai d’estudi i observació per a l’aprenentatge dels elements naturals als nombrosos alumnes que cursen estudis als diferents instituts i escoles dels voltans del parc a on es troba.

Hi podem trobar una àmplia varietat d’espècies d’aus (més de 30 tipus) i altres espècies animals com poden ser conills, papallones, algunes serps, rèptils, aràcnids i una espècie de cargol endèmic, entre d’altres, i també una àmplia varietat de flors i plantes, que fan que aquest turó sigui un petit santuari de vida i natura dintre de la ciutat que cal preservar.

Diferents biòlegs i paisatgistes han vingut a confirmar aquesta teoria i la importància que complementa el corredor biològic que comprèn el torrent de la Font.

Des de la part més alta del turó de l’Enric (90,5 m) podem contemplar les fantàstiques vistes de tota la part baixa de la ciutat i la façana del litoral barcelonès, acompanyats de la pau i tranquil·litat que es respira a la seva part més elevada, que convida a gaudir d’uns moments màgics per desconnectar temporalment del frenètic ritme de la ciutat. Per la banda del darrere tenim les majestuoses vistes de la serralada de Marina, el turó d’en Boscà, on veiem fins el poblat ibèric de Puig Castellar a la part més elevada de Santa Coloma de Gramenet fins el Tibidabo i la part alta de Barcelona.

El valor paisatgístic sorprèn totes les persones que hi pugen, una petita talaia que t’apuja més enllà dels vermells maons i el gris asfalt i ciment

urbà dels barris perifèrics, t’ofereix una alenada d’aire i pots gaudir de la sensació plaent del passeig pel seu entorn, el contacte amb la natura, tot a prop de casa teva.

El turó de l’Enric està en perill, per l’especulació dels interessos privats, que aprofiten les necessitats de la Fundació Badalona Capaç amb la promesa de fer-los un nou centre a sobre del turó de l’Enric a canvi de ficar-hi a sota un gran supermercat de la cadena Mercadona i quedarse amb l’actual seu d’aquesta fundació per construir-n’hi un altre, quan podrien diposar d’un espai en un entorn més adequat. No es preocupen pel comerç de proximitat, i els llocs de treball de tots ells perillaran seriosament i canviaran la vida dels barris dels voltants, i després lamentarem que com és possible que els locals tots siguin tancats i els carrers buits sense xarxa veïnal.

Alguns polítics hi estan d’acord, fins i tot, a requalificar allò que és públic com a privat, cosa que afavoriria Mercadona i els seus interessos i els d’uns quants, i faria que es repartís el que és de tots amb l’excusa que és per un bé social. No disposen de voluntat per trobar una millor solució o potser no tenen capacitat i els hi va gran, ja que tant els fan els espais naturals, el model de comerç de proximitat, i fins i tot la mobilitat total: ja vindrà el sector privat a solucionar les nostres necessitats i es farà càrrec dels problemes i les obligacions institucionals.

Ells venen la terra per quatre reals, que, total, qui vulgui flors sempre les tindrà: al Mercadona les podràs anar a comprar.

El turó de l’Enric és únic; si el perdem, no el tornarem a recuperar fins que tornin a passar 300.000.000 anys.

Antonio Cortada

8

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

CENTRALS

La Biblioteca Maria Aurèlia Capmany: un primer pas cap al futur de la masia de Ca l’Andal

E

ls llibres, diuen, són armes en forma de paraula. Són llances, destrals i cuirasses i escuts. I també, sovint, són els viatges i les vacances que no hem tingut. O les persones que no hem conegut.

Eren fa segles, i ho són encara, idees que transformaven de manera individual i col·lectiva, susceptibles de ser cremats i lligats portes endins. Desperten curiositat i amplien la gamma de colors de les perspectives, de les vivències, del passat, del present i del futur.

Amb els llibres vivim més vides de les que un gat mai podria somiar i encadenem el nostre melic al melic dels altres; ens posem les seves sabates en un gest empàtic.

les voluntàries i coordinadores del projecte.

Voldríem mencionar les persones que no hi són a l’entrevista però que han participat en el projecte, algunes des del principi, d’altres més tard i d’altres amb petites col·laboracions; tots necessaris: Dani, Francisco, Rosa, Óscar, María José, Maite, Elena (13 anys) i Lara (11 anys), l’Ali (amb el disseny del mural de la columna), el veïnat que ha fet aportacions puntuals i alguns membres de la Junta. Agraïments a totes i tots.

I a l’horitzó, allò que fa caminar aquest projecte: la masia de Ca l’Andal; la seva rehabilitació i adequació com a biblioteca i centre cívic públics per a Bufalà.

Els orígens del projecte

Ara, el dia 29 d’octubre, inaugurem la Biblioteca Maria Aurèlia Capmany, la biblioteca de l’Associació de Veïns i Veïnes de Bufalà.

Va ser un projecte que va començar entre el maig i el juny de 2015, després de dos intents en anys anteriors. En aquesta petita entrevista us ho expliquem: origen, present, inauguració i futur. Ens parlen, per ordre d’intervenció: l’Alba, vicepresidenta de l’AVVB; la Lidia, presidenta de l’AVVB, i l’Ester, una de

Alba: El primer cop que vaig sentir parlar de la biblioteca va ser al Punt Òmnia, parlant amb en Dani, l’antic president. En deu fer uns dos anys, o un any i mig. Em va dir que es volia muntar una biblioteca, juntament amb el grup de català i amb els joves. Jo li vaig dir que hi volia participar, i a partir d’aquí es va començar a muntar. Es va fer un anunci per xarxes socials on s’animava els veïns a portar llibres i

mobiliari, perquè nosaltres teníem prestatges i llibres però no suficients per muntar una biblio. Es va fer aquesta crida perquè la gent hi col·laborés i per buscar voluntaris. Un company de l’Associació, en Francisco, també hi va col·laborar fent una base de dades, creant un programa que ens permetria habilitar el servei de préstec als veïns.

En part l’objectiu era suplir la manca que hi ha al barri de biblioteca pública, i com que justament engegàvem el reclam de convertir la masia de Ca l’Andal en biblioteca, se’ns va acudir que quina millor manera d’aconseguir-ho que muntant nosaltres mateixos, l’Associació de Veïns, una biblioteca. Si això funcionava i la biblioteca s’omplia de gent, de nens fent deures i tot això, realment demostraríem a l’Ajuntament que necessitàvem una biblioteca pública. I juntament amb la Vocalia de Joves, amb el company Miki, etc., vam engegar el projecte, vam fer l’anunci, i vam distribuir a xarxes.

Lidia: El que va ser xulo és la resposta de la gent, dels veïns. Va arribar una edició de les Botigues al Carrer –te’n recordes, Alba?– i hi

CENTRALS

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

9

vam participar com sempre, i vam decidir posar un cartell i parlar una mica de la biblioteca, del projecte, i llavors la gent s’hi va començar a enganxar. Pensàvem que la gent passava i tal però no, no! Ens trucaven, ens portaven llibres, ens deien que tenien prestatgeries, vam anar amb furgos a recollir prestatgeries, les vam estar muntant aquí… La resposta va ser molt xula. Llavors recordo un divendres a la tarda que estàvem aquí i vam començar a treure llibres de les capses i una mica catalogant i tal…

Els darrers mesos, camí cap al present: 29 d’octubre, la festa d’inauguració Lidia: Ha estat un procés una mica llarg, que es veu com molt llunyà, però s’han fet moltes coses, i no només hi ha la implicació dels veïns.

Quan vingueu a conèixer la biblioteca veureu que hi ha un espai habilitat amb uns ordinadors que ens van donar a través d’un projecte que hi ha a la universitat que es diu «Reutilitza»: ens van donar tres ordinadors de sobretaula gràcies als quals la gent que vingui podrà accedir a internet, treballar, fer feines de l’escola… A part d’això, tal com ha dit l’Alba, en Francisco, que és un veí del barri que també és molt implicat, ens va fer el programa de la base de dades. I unes voluntàries –ara parlarà una d’elles, l’Ester–, juntament amb altres dues noies van estar també introduint totes les dades en aquest programa. Ester, explica’ns una mica…

Ester: Doncs jo vaig veure a les xarxes una crida que feia l’Associació de si volíem col·laborar en la biblioteca i m’hi vaig animar perquè tenia ganes de fer coses al barri. Havia fet coses fora del barri i tenia ganes de fer coses al barri, i res, vam quedar amb la Lidia, la presidenta, i amb la Rosa, i vam començar a venir setmanalment una estoneta a les tardes i vam anar a poquet a poquet catalogant tots els llibres i introduintlos a la base de dades de l’ordinador. Vam estar fent això tres o quatre mesos. Al final com que teníem moltes ganes d’acabar fins i tot veníem dos cops per setmana per poder-ho enllestir abans de vacances. Llavors ens van proposar que hi continuéssim col·laborant, un cop acabada la catalogació, per engegar la biblioteca, i en això estem ara. Volem inaugurar la biblioteca el 29 d’octubre i estem intentant planificar la festa d’inauguració i diferents activitats adreçades tant a adults com a nens, diferents tallers i activitats per donar a conèixer la biblioteca al barri.

El voluntariat i el futur: la rehabilitació de la masia de Ca l’Andal i una biblioteca pública per a Bufalà Lidia: No ho oblidem: una biblioteca autogestionada pels veïns…

Llavors, el que demanem és això: que tot no s’acabi aquí. O sigui, que, un cop oberta, la gent s’hi impliqui més, que la gent vingui com a voluntària per poder cobrir més horaris. Si algú pot oferir algun taller, o sap tocar música o el que sigui… Abans de l’estiu vam tenir reunions amb la Biblioteca Can Casacuberta i ells ens vindran a oferir també diferents serveis: un cop al mes vindran a explicar contes, i també vindran a fer tallers. Hi haurà un espai de préstec de llibres, un servei de taller de contacontes, s’oferiran tallers… i hi haurà espai d’accés lliure per venir a

10

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

utilitzar els ordinadors, per fer feines de l’escola… S’intenta cobrir més o menys amb l’espai que tenim les coses que es fan en altres biblioteques.

Sempre autogestionat per nosaltres. Llavors, es necessita que més gent s’apropi per ajudar. Només que ens ofereixin una hora a la setmana, per nosaltres ja és important, perquè entre tots…

Ester: Entre tots i de mica en mica es pot fer molt.

Lidia: I no oblidem una cosa molt important: el nostre objectiu no és aquest, això forma part del camí, però l’objectiu és Ca l’Andal, que sigui biblioteca o biblioteca i centre cívic, uns equipaments que no tenim al barri i que els estem demanant. I no volem que aquesta masia que és aquí des del segle එඏ desaparegui, perquè es fa vella i caurà. No, no volem això. Llavors necessitem també que hi hagi aquest compromís de l’Ajuntament. Sembla que d’aquí a poc hi haurà algunes obres de millora a l’exterior, però nosaltres hem de continuar amb la nostra lluita.

Alba: Sí, si precisament ho fem per això. Nosaltres agafem el relleu que no ha tingut ningú altre, de prendre l’exemple i muntar nosaltres la biblioteca, però això no ha de servir perquè després l’Ajuntament es quedi tranquil dient «ja tenen biblioteca, no?». Bufalà és molt gran i creiem que amb aquesta sala petita que tenim no serà suficient.

Una altra cosa que hem fet va ser una enquesta que vam fer al juliol sobre quin nom volíem que tingués la biblioteca. No volíem que fos «la biblioteca de l’Associació de Veïns». Vam llençar una sèrie de propostes: «Biblioteca Les Oliveres», pel nom popular que té la plaça, «Biblioteca Maria Aurèlia Capmany», «Can Xurruca»… No ho sé, diferents. També «Bufateca», per exemple...

CENTRALS

Lidia: Va haver-hi una votació popular, la vam obrir a xarxes.

Alba: Exactament. I finalment va sortir «Maria Aurèlia Capmany».

Lidia: Que de fet, obrirem una secció dedicada a ella, una petita secció a la biblio on trobareu alguns llibres de l’escriptora. Bé, hi trobareu moltes coses més. També volem que vingueu, que opineu, que ens expliqueu…

Si heu de fer cap recomanació… Nosaltres ho hem fet amb la bona fe, però tampoc no en sabem gaire. Llavors, l’important és que la gent s’apropi, que doni la seva opinió i que ens ajudi per tirar-ho endavant.

Ester: Que vingui molta gent, perquè realment també la ciutat s’adoni que necessitem aquest equipament, que la gent el necessita.

La inauguració de la biblioteca, el dissabte 29 d’octubre, serà el primer pas per aconseguir una biblioteca pública a Bufalà. Vine a omplir la biblioteca i els tallers que farem! Tindrem tallers de manualitats, cuina, contacontes i moltes coses més durant el matí i la tarda! Estigues atent/a a les xarxes de l’AVVB i al web per conèixer el programa d’activitats!

Si vols escoltar l’entrevista sencera, vés a: avvbufala.org.

Comissió de la Biblioteca Maria Aurèlia Capmany Tens imatges antigues de Bufalà? Hi estem muntant un arxiu històric i a finals d’any farem una exposició amb fotografies del barri! Si en tens, envia-les a avvbufala@gmail.com o porta’ns-les i les escanegem!

UN TOMB PEL BARRI

AMB PAUSA I SENSE PRESSA

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

11

A

rribats els mesos estivals, l’activitat sembla que sigui més pausada, fins i tot podem tenir la sensació que a causa de la calor i les ganes de fer vacances totes les millores previstes al barri pel que fa a les reformes urbanístiques i manteniment a la via pública es vagin duent a terme a un ritme sense pressa.

Repassant les principals actuacions al barri des de l’última publicació que vam fer, ens trobem un dels punts més preocupants a destacar: els diversos accidents que es van succeir al mes de maig a l’avinguda de Martí Pujol. En un d’aquests accidents una dona va morir en ser atropellada a l’alçada del pont de l’autopista, i en un altre entre els carrers Castillejos i Bailèn un dels dos vehicles que van xocar va bolcar i va quedar cap per avall per l’excés de velocitat. També hi va haver un atropellament a un pas de vianants del mateix carrer.

L’excés de velocitat que agafen els vehicles en aquesta via representa un greu problema per a la seguretat dels vianants. Ja fa un any que aquest tema ens preocupava i així ho vam manifestar al regidor del districte 3, enregistrant unes instàncies que li vam fer arribar. Vam fer un acte de protesta posant una pancarta a un punt visible a la cantonada de Martí Pujol amb Doctor Daudí, en què convidàvem els vehicles que transiten per aquesta avinguda a tenir cura i moderar la velocitat. Tot i que ens van comunicar que farien un estudi per trobar una forma d’aturar l’excés de velocitat dels vehicles en aquesta avinguda, a hores d’ara encara no s’ha pres cap decisió i ni tan sols s’ha dut a terme cap mesura dissuasiva per prevenir que es repeteixin aquestes situacions.

També es compleix un any de la demanda de reforma del Parc Torrents i Lladó, aquest parc que de forma sistemàtica es converteix en un punt de trobada d’alguns incívics que acostumen a fer botellón a les nits i no tenen la consideració de recollir les restes que deixen com a conseqüència d’aquesta pràctica. Els veïns del voltant comencen a estar farts davant la poca voluntat per solucionar aquest problema, veient que no es posa remei a aquesta situació.

Tampoc no ha progressat la restauració de les parts afectades d’aquest parc: el deteriorament i la falta de voluntat per dur a terme una remodelació l’han acabat de convertir en un símbol ignorat d’una necessitat al barri que podria ser un espai fantàstic per a l’esbarjo dels nens i les nenes però que malauradament no ho és.

D’altra banda, queden per reformar uns elements de la construcció de la nova plaça Maria Aurèlia Capmany que hi ha previst realitzar pròximament.

Antonio Cortada

12

BUFA-L’ART

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

El Chilly y lo que no es el Chilly E

l Chilly para los picores vaginales. Luego están las cremas, espráis o lo que sea. …que dice la mujer… «no veo la hora de que los niños se vayan a la cama», date cuenta, por lo visto es el no va más.

Estas cremas, espráis… hacen que tu parte íntima se convierta en uno de los mejores jardines florales de la naturaleza.

Otro anuncio de la tele presenta a una pareja sentada en un sillón, y explican que desde que utilizan no sé qué apaño –disculpen, no me acuerdo el qué–, «ya nada es como antes». Llevan ya ocho años de convivencia: la rutina, la monotonía, el día a día se los había comido. Por lo visto, lo que utilizan... no sé qué efecto tiene que hace que se convierta aquello en un festival, en una bacanal. Allá donde lo hagan, ven hasta auroras boreales australianas… Qué cosas, ¿eh?

Apreciados vecinos y vecinas, ¿de verdad se creen ustedes que el Chilly, y lo que no es el Chilly, nos va a estimular nuestras terminaciones nerviosas y nos vamos a ir por unos segundos al más allá? Yo lo entiendo, no se vayan a creer que no. Después de unos años juntos –¡¡ocho!!, dice la pareja de la tele–, lo entiendo: la rutina, la monotonía, el día a día… Los que lleven veinticinco o más, ¡no te digo nada! Pues habría que dotarles de cajas anuales, para ese trajín en concreto, y que fuera subvencionado por el Estado, por el ayuntamiento, por la Generalitat, por las diputaciones provinciales… ¡¡será por órganos!!

Ayayay, esa monotonía… ya no es como antes, no es como al principio…

Pero ¿cómo va a ser igual que cuando empezasteis, alma de cántaro?...

Bueno, eso contando que hubiera habido un inicio feliz, claro.

Servidora no ha probado nunca el Chilly, les doy mi palabra, no me fuera a pasar que yo sintiera una descarga que me llegara a los riñones, y encima me diera una rampa en una pierna… Quita, quita, con lo mal que se pasa cuando te da una rampa.

La realidad es muy dura, apreciados vecinos y vecinas, qué les voy a contar que ustedes no sepan.

Por último, les diré con toda sinceridad que yo soy más de «A-chili-pú, apú, apú. A-chili-pú, apú, apú. Aaaa-chili...».

Tranquilos todos, no tengamos prisa, no nos estresemos.

Mi buena intención era hacerles sonreír. Gracias.

Quiéranse como sepan, como les salga. Aliméntense con productos sanos, diviértanse cuando les apetezca. Tóquense con ternura, mírense a los ojos, tengan respeto a la vida. Ríanse de ustedes mismos, y de los demás también sin miedo, sin complejos. Abrácense, no se propongan nada.

Nuestros cuerpos ya tienen de todo para cada uno de nuestros órganos.

Relat: anònim Il·lustració: Amorao

ASSOCIACIÓ

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

13

14

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

ASSOCIACIÓ