La Veu de Bufalà, núm. 15. Març 2017.

LA VEU DE BUFALÀ Març 2017 | Núm. 15

EDITORIAL

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

3

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ Pl. Maria Aurèlia Capmany, 6-9 08915 Badalona Tel: 93 395 04 93 avvbufala@gmail.com @AVVBufala www.facebook.com/avvbufala www.avvbufala.org Junta Associació Lidia Solé Alba À. Holgado Miquel Soria Eneko Pascual Maria Navarro Antonio Cortada Tomás R. Sigfrido Ramos Raúl Pérez Cap de Redacció Alba À. Holgado comunicacioavvbufala@gmail.com Correccions Muntsa Holgado Alícia Jiménez Maquetació Ali Gonza Publicitat Laura Catalán - Tel. 625 60 11 07 Imprimeix Zukoy 5 LA REVISTA I L’AVV QUE L’EDITA NO ES FAN RESPONSABLES DEL CONTINGUT DELS ARTICLES I DE LES NOTES SIGNADES PER PARTICULARS I COL·LECTIUS. Imprès en paper reciclat. 2.500 exemplars.

Dipòsit legal: B 6947-2014

Portada: Benjamín Sancho de Los Isofocos, grup de fotografia de l’AVV de Bufalà.

Muntatge: Ali Gonza

Mostra de vitalitat Durant els últims anys, l’associació de veïnes i veïns del barri de Bufalà ha vist passar una xifra rècord de persones per la seva junta. Alguns s’hi han quedat, d’altres han marxat, alguns han tingut un llarg recorregut i d’altres, en canvi, han tingut una estada més aviat curta. Sigui com sigui, totes aquestes persones que alguna vegada han posat els seus peus i les seves mans dins d’aquesta junta, hi han deixat la seva inesborrable empremta i el seu gra de sorra (o muntanya enorme) a la lluita per la dignitat del nostre barri.

Hom podria pensar que aquest ball de personal podria reflectir una inestabilitat de l’equip, o una manca de cohesió dins de la junta, que obliga moltes persones a haver de marxar de manera prematura. Però hi ha una altra forma de veure-ho, i que s’acosta molt més a la nostra realitat: a diferència del que pot passar a altres associacions de veïnes i veïns, la junta de l’associació del nostre barri té les portes totalment obertes per a qualsevol que vulgui oferir les seves mans per ajudar a tirar endavant aquest enorme carro que és Bufalà.

Tenim molt clara una premissa bàsica: aquesta és una feina voluntària. Això vol dir que tothom hi posa i ofereix el que pot i el que vol, i no es discriminarà mai ningú perquè vulgui oferir menys o no pugui dedicar més temps a aquesta feina. Nosaltres no valorem el temps que s’hi pugui invertir, sinó la voluntat de voler invertir aquest temps.

Però això no és l’únic que tenim molt clar a la junta d’aquesta associació. La Junta és un òrgan organitzatiu i administratiu dels espais i els recursos bàsics amb què compta la nostra associació de veïnes i veïns, però això no ens converteix, ni molt menys, en el seu cor o el seu cervell. El cor i el cervell del nostre moviment associatiu són els veïns i les veïnes que donen vida a aquests espais cada dia, les mans que es sumen i s’ajuden en la gran quantitat de projectes socials i culturals que tenim en marxa i en creixement cada setmana.

Aquesta junta no és més que una part més de tot aquest enorme engranatge, i no és ni tan sols la part més gran ni la més important. Som un òrgan en constant canvi i moviment, perquè una junta inamovible i sense capacitat de canvi no pot mai estar a l’altura del valor humà i social d’aquesta associació. No és una debilitat ni una mostra d’inestabilitat, és una clara mostra de vida i de creixement constant, tant se val qui hi hagi prenent les regnes.

Quan tornin a obrir-se els ulls i la llum torni a brillar a la nostra associació, seguirem a l’altra banda per seguir atenent totes les peticions dels autèntics propietaris i governants d’aquesta associació: les veïnes i els veïns del barri de Bufalà.

La Junta de l’Associació de Veïns de Bufalà

4

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

CAU DE DIABLES

ENTREVISTA

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

5

El bàsquet de base a Bufalà A Badalona, el bressol del basquetbol, aquest esport és part de la nostra identitat com a ciutat. Entrevistem en Josep Cifuentes, el president de l’ABB Bufalà, el club de bàsquet de Bufalà. El club va ser refundat l’any 2005, amb la intenció de tenir un equip sènior a la Copa de Catalunya. Amb els anys, a través de les experiències i per motius econòmics, van dedicar-se al bàsquet de base. Els anys 2009 i 2010 marquen un precedent per a aquest objectiu. Actualment tenen premini, tres minis, un cadet, un preinfantil i un equip sènior en tercera, representatiu de l’entitat.

La filosofia del bàsquet a Bufalà Quina diries que és la vostra filosofia com a club?

Josep: La filosofía como club es promocionar el básquet de base. Y el básquet de base lo entendemos hasta un sénior. Actualmente en el equipo sénior, que está en tercera categoría, hay cuatro chicos que eran minis en los equipos inferiores. O sea, subieron de premini y mini y hoy están jugando en el sénior. Esa es la filosofía, que es de competición, evidentemente. Si no fuese competitivo, no sería baloncesto. Una cosa es la formación y el hecho de participar, pero también gusta competir. Y quien diga lo contrario miente. Pero se trata de competir con una cultura deportiva sana. Esto es lo que intentamos inculcar. La formación y la diversión forman parte de la personalidad que se irá construyendo en las personas.

Siempre he puesto el básquet como ejemplo de trabajo en equipo. Lo que tanto se habla

en las empresas, pongámoslo en práctica desde el principio, desde pequeños: que no han de jugar todos los minutos, que no han de tener siempre ellos la pelota, que han de participar junto con los compañeros, ya no solo con los otros cuatro que hay en la pista, sino también con los otros cinco que hay en el banquillo. Forman un equipo y en el mundo empresarial, el mundo familiar y social tienes que compartir.

I en l’àmbit social, ara que ho menciones, com creus que beneficia el barri tenir un club dins del barri? Perquè potser la resta de clubs estan més enfocats al centre, no?

J: Bien. Nosotros jocosamente acostumbramos, yo personalmente, a decir que Bufalà es aquello que está entre Pompeu Fabra y Can Ruti. Yo sé que quizás muchas personas no entiendan que lo diga, pero es que cuando vamos en el bus, que subimos, yo he subido más de una vez en bus y oigo a las personas que dicen «mira, esto es Bufalà», pero

claro, es de pasada, no se bajan, no vienen, no pisan el barrio. Nosotros desde hace ya unos cuantos años intentamos estar junto a la Asociación de Vecinos, junto a Bufalà Comerç, y al lado de todas las cuestiones que se mueven en el barrio. Hemos participado en «Botigues al carrer», con nuestra canastita, nuestros nanos, nuestra publicidad…

Queremos integrarnos en el barrio. Esa es la filosofía: integración del club en el barrio.

De la misma forma que entendemos, y así lo hemos hecho saber, que hay un trabajo enorme, enorme, que está haciendo mucha gente con la masía de Ca l’Andal. Nosotros estamos ahí. Estamos ahí y nos duele ver que hay un trabajo tan grande y, sin embargo…

No es comparable al problema que nosotros podamos tener, y lo de Ca l’Andal algún día… Yo vivo en Can Claris, y me acordaré toda la vida de la masía de Can Claris. De pequeño iba a comprar, pero es que ahora vivo al lado. Y creo que es un crimen cultural y social –no sé si el término es adecuaContinua

6

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

Foto: Equip de comunicació de l’AVV de Bufalà.

do– que esta masía haya desaparecido. Si Ca l’Andal desaparece, yo creo que habrá que buscar responsabilidades y culpables, sin ningún pudor.

Sí, el que és clar és que ens afectarà com a barri, segur. I canviant una mica de tema: des de fa temps sabem que esteu tenint problemes amb l’aigua. Ens podries explicar com va començar això, en què consisteix i quant de temps fa que dura la situació? Hi ha solucions?

decían que para principio de año iba a estar.

No está y es una necesidad, pues estamos impartiendo deporte a niños a los que estamos inculcando que después de hacer deporte, lo sano es ducharse, por higiene, pero por otro lado estamos permitiendo que un niño salga a la calle –ahora estamos en invierno– sudando, cuando puede coger de todo. Esto es una evidencia.

I vosaltres us heu reunit ja amb l’Ajuntament?

J: Bien, a finales del 2015 ya hubo una avería: estuvimos varios meses sin agua «por problemas técnicos». Siempre son problemas técnicos. Posteriormente se solucionó o consideraron que estaba solucionado, pero en marzo del 2016, en Semana Santa, pusieron una nota de que por razones técnicas cerraban los vestuarios por problemas de agua. Esos problemas de agua luego derivaron en que era legionela.

Hicieron un cambio, cambiaron todas las tuberías. Eso fue en septiembre u octubre; estamos en marzo y el problema sigue estando ahí. Evidentemente, el problema está en las calderas. Los problemas hay que atacarlos por el principio, no por el final, y el principio en este caso son las calderas. Estamos cumpliendo diez meses y veintitantos días ya de falta de suministro de agua. ¿Por qué razón? Las razones son diversas. El Ayuntamiento nos había dicho que no había presupuesto, que era una inversión, que era una reparación, que era un mantenimiento… Tres mil explicaciones, pero seguimos sin agua. Y

J: Con el Ayuntamiento ya nos hemos reunido y las explicaciones y las decisiones ya las dejamos… o sea, no sabemos cómo hacerlo.

No us han donat cap termini?

J: No. Es más, al Ayuntamiento hay que decírselo todo por escrito, pero ellos por escrito no dicen nunca nada: lo hacen verbalmente, cuando lo hacen, o, con perdón, filtrando noticias en la prensa local.

Lo de que los Reyes nos iban a traer el agua no se ha cumplido. Jocosamente decimos que los Reyes se han olvidado de Bufalà. Después dijeron que para mediados de febrero, pero San Valentín tampoco se acordó de nosotros.

Bé, doncs esperem que es solucioni… Em podries parlar dels projectes que teniu actualment i de futur?

J: El proyecto actual se basa en la filosofía

ENTREVISTA que ya llevamos varios años manteniendo y que está dando sus frutos. Estamos hablando de básquet de formación, de promoción del básquet en el barrio y en Badalona. La filosofía nuestra se mantiene en promocionar ese básquet en las categorías menores, en las categorías inferiores. Nos centramos básicamente en el básquet y en la promoción que estamos llevando a los colegios cercanos.

Esa es la intención: empezar por nuestra escuela propia y por los colegios cercanos.

Tenemos el Planas i Casals, en el que ya estamos trabajando, las Ciencias y el Bufalà.

Y dentro de ese apartado de formación, queremos consolidar ese sénior del barrio, que tenga ese poder llamativo de que en el barrio también hay un deporte para mayores, y el básquet femenino. Este año el objetivo más inmediato es volcarnos en promocionar el básquet femenino. Tenemos actualmente equipos mixtos, la escuela y los minis, un mini femenino, ya íntegro, un cadete que el año que viene serán júniors... Son nenas ya mayorcitas. Y esa es la promoción, mirar de cubrir la escala intermedia y que haya una continuidad en el básquet femenino, que Bufalà se lo merece.

Bufalà s’ho mereix, i aquest club de bàsquet mereix que es doni resposta a les seves reivindicacions, una de les quals és el condicionament de la pista exterior, amb una coberta simple, que els permeti jugar de manera adequada a l’hivern, que és quan més activitat hi ha en aquest esport. Asseguren que el poliesportiu és antic, dels anys seixanta, i que requereix adequacions perquè els nens i les nenes que l’usen puguin jugar a bàsquet com cal, sobretot quan fa fred i hi ha humitat.

Alba À. Holgado

ELS ARBRES DE BUFALÀ

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

7

Tilia tomentosa Comenzamos esta sección de nuestra revista sobre los árboles presentes en nuestro barrio con el tilo, especie extendida por las zonas templadas del planeta.

Ha sido cultivado desde antiguo por diferentes culturas por sus cualidades medicinales, la calidad de la madera o, más a menudo, sencillamente por el solaz que encontraban bajo su sombra, amplia y densa.

Pronto en las culturas mediterráneas adquirió simbolismo de sabiduría.

Se trata de un árbol longevo y ya en nuestras latitudes raro de encontrar en el campo, pues requiere agua abundante y suelos profundos y frescos.

En la ciudad de Badalona pueden encontrarse ejemplares en el parque de Can Solei i Ca l’Arnús; sin embargo, es en Bufalà donde podemos admirar, con la perspectiva adecuada que les da no estar sumergidos en una arboleda, dos tilos majestuosos que guardan las puertas de la masía de Ca l’Andal y que sin duda son dos árboles centenarios, únicos en la ciudad.

Ya las imágenes antiguas de Ca l’Andal muestran a los «centinelas», sin duda plantados por su sombra y por la estética de sus hojas, ligeramente plateadas por el envés. El tiempo, y muy posiblemente podas mal realizadas, les han dado formas vetustas y fantasmagóricas.

El inaceptable desprecio y abandono de las diferentes administraciones respecto a Ca l’Andal ha afectado igualmente a estos dos monumentos vivos, que, si los vecinos y vecinas no lo remediamos antes con nuestra organización y acción, se degradarán prematuramente, igual que la casa que durante tantos años han sombreado.

Tilo (ES) Til·ler (CA) Tilia tomentosa, Tilia platyphyllos

Eneko Pascual

8

CENTRALS

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

BUFALÀ: LA MECA DEL CINE La comissió de carnestoltes del barri ens ha ofert aquest any una varietat d’activitats per a tota la família. En primer lloc, vam poder gaudir del concurs de barrets disfressats a la plaça Boada. Malauradament, no hi va haver gaire participació.

Aquests dies Bufalà es va convertir en «la meca del cine», que era la temàtica d’enguany: algunes botigues van guarnir-se amb motius cinematogràfics, i aquests van protagonitzar també la gran rua del barri, una rua que aquest any ha tingut un to reivindicatiu, que s’ha expressat amb el canvi d’ubicació de la sortida.

El dissabte 25 de febrer vam quedar davant de la masia de Ca l’Andal, que demanem que es rehabiliti i s’adeqüi amb equipaments socioculturals, ja que el barri no en té cap.

Allà vam poder veure la pancarta que havia fet la plataforma Salvem Ca l’Andal, amb el lema «Ca l’Andal, la història interminable» (¿por qué será?), i també un photocall amb forma de claqueta per on van passar molts grups a fer-se la foto. Hi havia una taula per recollir signatures per la rehabilitació de la masia, presidida per en Cinto, un home que hi va viure durant la seva infantesa i que pot passarse hores explicant històries sobre la masia.

El moment més emocionant va ser quan representants de diferents centres educatius

(Montse, Violeta, Mercè i Toñi) van llegir un manifest on queda reflectit aquest reclam, signat per les AMPA de l’Escola Bressol Municipal Virolet, l’Escola Bufalà, l’Escola Les Ciències, el Planas i Casals, l’Institut Pompeu Fabra, l’Institut Isaac Albéniz, el Salvador Espriu i l’Escola Sant Jordi, així com per FAMPAS Badalona. Un cop llegit el manifest i havent deixat un marge de temps d’espera, vam donar el tret de sortida a la rua, encapçalada per la batucada dels Bufons del Toc. La rua va transcórrer sense cap dificultat gràcies a la col·laboració de Voluntaris de Badalona i de la Guàrdia Urbana, que van ser presents en tot moment. Hi vam poder veure tot tipus de referències al cine. Personatges de Grease, El màgic d’Oz, 101 dàlmates, barrufets,

CENTRALS

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

9

superherois, trols, transformers, Els Picapedra, indis i vaquers… van omplir els carrers del barri de Bufalà de colors, música i disbauxa. I un cop tots els protagonistes van haver arribat a l’Escola Bufalà, es van trobar un escenari de gala: van caminar per la catifa vermella com ho fan els actors de Hollywood a l’entrega dels Oscars; el pati s’havia convertit en un cine de luxe i les famílies podien fer-se fotos amb els seus personatges preferits, com ara en Batman o d’altres.

L’equip que de bon matí va estar decorant el pati de l’escola va fer una feina meravellosa. Allà vam poder ballar amb el grup d’animació i tastar les botifarres, i a la sortida de l’escola es recollien signatures per la Masia de Ca l’Andal.

Un matí de pel·lícula, sens dubte.

I la darrera activitat va tenir lloc el diumenge 5 de març: un matí en família per gaudir de la ja tradicional sortida a la muntanya per fer l’enterrament de la sardina. Enguany vam quedar a la xemeneia de la bòbila del torrent de la Font. Des d’allà vam pujar fent un passeig fins arribar al turó de l’Enric, on ens esperava més gent i vam poder aprofitar unes activitats paral·leles que hi havia programades relacionades amb els ocells. Vam esmorzar i, a continuació, un jurat improvisat per la Maria i en David va valorar les sardines i va decidir quines eren les dues guanyadores del concurs, una de veritat i una d’artificial. Les guanyadores

Personatges de Grease, El màgic d’Oz, 101 dàlmates, barrufets, superherois, trols, transformers, Els Picapedra, indis i vaquers… van rebre uns kits de cine. El jurat no ho va tenir gens fàcil, ja que tots els nens es mereixien el premi i escollir-ne dues va ser una tasca molt complicada. Tot seguit vam enterrar-les totes i, un cop enterrades, es va llegir el testament que ens havia deixat el rei Carnestoltes, que, ara ja sí, ens deixava per tornar el proper any. Ha deixat unes instruccions ben curioses, però li haurem de fer cas, perquè aquest rei Carnestoltes és ben entremaliat.

I, ja per acabar, vam cantar tots plegats una cançó que tots coneixem: «Una sardina, dos sardinas...».

En nom de la comissió us volem agrair a tots i a totes la vostra participació, un agraïment que fem extensiu als col·laboradors (a l’AVV de Bufalà, a en Benjamín i l’Isidoro per fer les millors fotos, i a Bufalà Comerç per la seva col·laboració en els premis del concurs). I, com ens ha dit el rei Carnestoltes al seu testament: «continueu ballant, cantant i rient, que la quaresma s’acosta perillosament!» Visca el carnestoltes!

Comissió de Carnestoltes

Imatges de Benjamín Sancho i Isidoro Madueño de Los Isofocos (grup de fotografia de l’AVV de Bufalà)

10

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

IL·LUSTRES PASSEJADES PER BUFALÀ

El pas de sant Antoni Maria Claret pel nostre barri Sant Antoni Maria Claret i Clarà, conegut com a mossèn Anton o el pare Claret (Sallent, Bages, 23 de desembre de 1807 - Abadia de Fontfreda, 24 d’octubre de 1870), va ser un religiós molt popular, arquebisbe de Santiago de Cuba i confessor d’Isabel II. Va fundar els ordes dels Missioners Fills de l’Immaculat Cor de Maria (claretians) i de les Religioses de Maria Immaculada Missioneres Claretianes. El pare Claret va destacar per la seva activitat catequètica tant en castellà com en català. Va escriure 96 obres pròpies (15 llibres i 81 opuscles) i va fer algunes traduccions.

L’historiador Josep M. Cuyàs explica que el pare Claret va arribar a Badalona a primers de juny de 1845, és a dir, quan tenia 37 anys, i que es va hostatjar a la rectoria de Santa Maria. Atesa la seva popularitat, de matinada acudien a escoltar-lo al temple veïns i veïnes de Canyet, de Pomar i de Tiana. Un toc de campanes, el de l’Ave Maria, anunciava l’obertura de les portes de l’església. Amb les funcions religioses que se celebraven al temple, ell hi intercalava alguna sortida nocturna. Es resava el rosari o bé es practicava el Via Crucis, que acabava amb un breu sermó. El lloc preferit del pare Claret era el turó d’en Rosés, avui a l’entrada sud de Bufalà, que ell ja coneixia personalment.

Tenia diversos amics i coneguts a Badalona. Un bon amic era Miquel Vergés Umbert, que ell anomenava «el bon Miquel». Era pagès, membre de la junta d’obra de la parròquia, i tenia cura de l’hort de la rectoria. S’estava a la plaça de la Constitució, número 4, a prop de l’església. Quan el pare Claret organitzava alguna sortida missional al Turó, ja de fosc, anava a buscar el bon Miquel. Tot contemplant la magnífica vista que s’albirava des del Turó, tots dos esperaven l’hora que els obrers plegaven de la feina. Aleshores, juntament amb pagesos i pescadors, tots amb fanalets, pujaven cap al Turó cantant i pregant. Quan arribaven s’arredossaven al voltant del pare Claret i ell els parlava. Un altre bon amic de mossèn Anton fou Josep Rosés, propietari de la finca coneguda com Torre Nova i alcalde de Barcelona. A la Torre es conservava la taula on es van asseure el pare Claret i en Josep.

El pare Claret també va visitar Canyet. Al vespre solia anar a la sala de ball d’en Bartomeu Tugas i Grané, situada al lloc on després hi hagué l’església de Canyet, avui coneguda com l’església vella o església cremada. Allí predicava als canyetaires la santa missió i potser per això fou el lloc que després es destinà a temple. No sabem si va arribar a pujar a Sant Jeroni de la Murtra, però és força versemblant.

Avui no hi ha res a Bufalà que recordi el pas d’aquest popular sant pel nostre barri, potser fora l’hora de fer-ho.

Jaume Aymar i Ragolta

BUFALÀ VIU, BUFALÀ ACTIU

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

11

La mina del Comú de Badalona Abans de tot, s’ha de dir que les mines d’aigua és una antiga tècnica hidràulica persa d’aprofitament d’aigua freàtica originada al Kurdistan (nord d’Iraq, Iran, Síria i sud d’Armènia), associada a la primitiva mineria i metal·lúrgia del coure d’aquesta regió, uns 3.500 anys aC, de l’antic regne Urartu. Aquesta metal·lúrgia va permetre la fabricació d’eines imprescindibles per a l’excavació de canals subterranis, galeries i pous connectats per a la captació i la conducció d’aigua des dels aqüífers subterranis a peu de les serralades fins als pobles i els conreus. També la feien servir com a força motriu per fer anar molins de pedra, fonts ornamentals, banys públics i fins i tot per refrigerar els palaus. Anomenada qànat pels àrabs, aquesta tecnologia perfectament adaptada al clima àrid o semiàrid dels altiplans iranians on va sorgir l’imperi persa fou adoptada ràpidament per altres regions asiàtiques, de l’Orient Mitjà, d’Egipte i de tot l’arc mediterrani. Els cuniculi etruscs es fonamentaven en una tècnica semblant. Finalment, els romans la van introduir a la península Ibèrica. A Badalona tenim un impressionant aqüeducte subterrani romà del segle I aC perfectament museïtzat i accessible des del carrer

d’en Pujol de Dalt la Vila, amb un traçat paral·lel al carrer de Sant Felip de Rosés en direcció a Bufalà.

La mina del Comú de Badalona (J. SUÑOL) va ser topografiada l’any 1966 per J. Suñol, J. Joan i C. Carreras, membres del Grup d’Espeleologia i Escalada (GEEB) del Centre Excursionista de Badalona, d’on s’originà l’actual GEB (*). La seva construcció data de finals del segle XVIII i començaments del XIX. Abastia d’aigua el veïnat de Dalt la Vila. És una mina bancada, de sòlida factura, amb parets i volta reforçades amb maons de bòbila. El seu traçat subterrani s’inicia a peu de Montigalà, on fa la captació d’aigües freàtiques per quatre floreigs diferents. Al llarg d’1,3 quilòmetres, transcorria paral·lela a la riera d’en Martí Pujol amb nou pous de ventilació i dues portes d’entrada (Martí Pujol i Ca l’Andal) fins arribar al repartidor general d’aigües, situat al carrer d’en Lladó, i tres de secundaris als carrers Quintana Alta, Barcelona i Martí Pujol. Aquests repartidors distribuïen l’aigua cap a una trentena de propietaris. Sembla ser que l’obra va quedar enllestida l’any 1831, coincidint amb la construcció de les cases del carrer d’en Pujol.

La mesura de capacitat era la ploma d’aigua, l’equivalent a 0,0255 litres per segon (92 l/h). En total la mina subministrava 255.000 litres diaris d’aigua, dels quals se n’utilitzaven només 105.000, i el sobrant passava al sobreeixidor de l’Ajuntament. Amb el creixement urbanístic la mina ha estat eliminada en diversos punts, per la qual cosa l’aigua ja no arriba a Ca l’Andal malgrat que a la zona de floreig de la capçalera segurament continua rajant. Caldria recuperar un o diversos d’aquests trams per preservar-los i fer-los accessibles al públic. Conservar la memòria històrica i preservar el patrimoni arqueològic són la millor garantia perquè ciutats en permanent transformació com és aquesta bimil·lenària Badalona tinguin un futur. De tan maltractada com ha estat històricament, ens trobem amb una ciutat desvertebrada, sobreconstruida i maldesenvolupada que malda per trobar una nova identitat que harmonitzi la complexitat del present amb el seu llarg passat i un esperançador futur, ni que sigui a còpia de recuperar mines d’aigua i mosaics romans!

Francesc Alfambra, president del Grup d’Espeleologia de Badalona (GEB) Bibliografia: Alfambra, F. (2004). Apunts d’història i enginyeria dels Qanats. En E. Porcel i F. Alfambra (eds.), Les mines d’aigua de la serralada de Marina. Vol. II (p. 101-112). Badalona: Grup d’Espeleologia de Badalona.

Suñol, J. (2000). El subministrament d’aigües de Badalona en els seus inicis d’expansió. E. Porcel i F. Alfambra (eds.), Les mines d’aigua de la serralada de Marina. Vol. II (p. 53-59). Badalona: Grup d’Espeleologia de Badalona.

Aqüeducte subterrani romà del segle I aC del carrer d’en Pujol de Dalt la Vila de Badalona. Foto: A. Cartagena (Museu de Badalona).

*http://www.museudebadalona.cat/noticia/ja-podeu-consultar-eldarrer-numero-del-icarrer-dels-arbres-i/260 (p. 40-56).

12

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

BUFA-L’ART

El ciclo de la vida Ya los antiguos afirmaban que el círculo es símbolo de perfección.

Todo es cíclico: las guerras, las crisis… Todo se repite.

Felipe no es más que un pobre anciano. Su vida no ha sido fácil, pues nació en España en el año 1918 y tuvo que luchar en la Guerra Civil española para librarse de morir fusilado.

Con dieciocho años se convirtió en un asesino y un ladrón, pues estando en la guerra no te quedaba otra que matar a tu enemigo y quitarle todo lo que te pudiera ser útil.

En 1937, perdió un brazo en la batalla del Jarama: un proyectil enemigo le alcanzó el brazo, que le tuvo que ser amputado para evitar la gangrena. Aun así, estuvo una semana al borde de la muerte.

Una vez finalizada la guerra se estableció en un pequeño pueblo de Badajoz, donde se le concedieron unas tierras a cambio de un porcentaje de la cosecha. En el año 1962 decidió probar suerte e ir a la ciudad: Madrid fue su destino. Pero su incapacidad le impidió encontrar un trabajo y se vio obligado a regresar a la dura vida del campesino, donde a duras penas plantaba lo suficiente para comer.

En 1976, tras la muerte de Franco, decidió volver a la ciudad para ver si su desdichada vida podía depararle un presente más digno.

Esta vez en Barcelona, tuvo la suerte de trabajar de dependiente en una pequeña ferretería a sus más de cincuenta años.

Encontró un triste piso donde alojarse, pagando un elevado alquiler para lo que era. Sin saber dónde se había metido, descubrió a las malas que se trataba de un piso de un traficante de droga, pero eso no lo descubriría hasta cuatro años más tarde, cuando se le acusó de un asesinato que no había cometido y con sesenta y dos años fue encarcelado. Veinte años más tarde, después de sufrir lo peor que uno puede soportar en prisión, salió.

Entonces, cobrando una triste pensión, se alojó en un pisucho que hacía que el anterior pareciera una mansión. Ya con noventa y un años, en 2008, decidió ingresar en una residencia geriátrica. Este sería su último error, pues sufrió abusos por parte de los enfermeros, y en un juicio que se celebró un año después, no solo la residencia se libró, sino que él fue declarado demente y acabaría el resto de su vida en una clínica mental.

En 2016, Felipe está a punto de morir. Quién le iba a decir que iba a vivir noventa y ocho años, con la mala vida que llevó.

Felipe exhala por última vez, la vida continúa pero ¿qué pasa con Felipe? Es enterrado y su espíritu está listo para volver a la vida. Es el año 1918 y Felipe ha vuelto a nacer. Vuelve a nacer el mismo día del mismo año. Volverá a vivir su antigua vida y así será siempre.

Relat: Edgar Prada Il·lustració: Vicente Maza

ASSOCIACIÓ

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

13

14

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

BUSQUEM

MAQUETADOR/A! T’agradaria maquetar La Veu de Bufalà?

Tens coneixements d’InDesign, Illustrator o Scribus?

Escriu-nos a:

avvbufala@gmail.com

ASSOCIACIÓ