LA VEU DE BUFALÀ
Octubre 2015 | Núm. 09
BUFALÀ VIU, BUFALÀ ACTIU
Activisme sota la runa Pàg.4
Central
BUFALÀ VIU, BUFALÀ ACTIU
Els vençuts entre els vençuts
El PDC de Bufalà i Montigalà
Pàg. 8
Pàg. 12
noms propis de la lluita veïnal
STAFF
EDITORIAL
Volem ser Veu
ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ Pl. Maria Aurèlia Capmany, 6-9 08915 Badalona Tel.: 93 395 04 93 avvbufala@gmail.com @AVVBufala www.facebook.com/avvbufala www.avvbufala.org
Junta associació
Lidia Solé Sigfrido Ramos Montse Montero Mar de las Muelas Alba À. Holgado Raúl Pérez Yolanda Carretero Tomás R. Miquel Soria Francisco Rodríguez Elisa Clemente Antonio Cortada
Cap de Redacció
Alba À. Holgado comunicacioavvbufala@gmail.com
Col· laboradors
Grup de fotografia de l'AVV Bufalà Isofocos
Correccions
Muntsa Holgado Alícia Jiménez
Maquetació Daniel González Publicita t Elisabet Subirós - Tel. 636967845
Q
uan hom mira la portada de la revista i para atenció al títol, podria pensar que es tracta d'un títol que més aviat és una fórmula pròpia de revistes i diaris, sobretot de tirada petita. «La veu de...» o «La voz de...» pot sonar a la típica publicació de tirada local o menor i que busca una fórmula senzilla, fàcil d'entendre i que ven un eslògan com ho poden fer alguns partits polítics, però que no deixa de ser un simple nom més que una autèntica declaració d'intencions. La pregunta que se'ns planteja sembla clara, doncs: com podem saber qui busca una complicitat sense oferir resultats i qui està disposat realment a fer honor al seu nom i posar aquesta veu a tothom que la vulgui emprar? Molt senzill, observant el contingut. I això és el que cerquem i assolim a La Veu de Bufalà revista rere revista, posar veu al barri de Bufalà, a tots i cada un dels seus veïns i habitants, tots aquells que li donen vida, forma i sentit. I seguint aquesta inamovible filosofia, hem abaixat la mirada i hem fet arribar l'altaveu a aquelles veus menys escoltades o directament adormides o silenciades, perquè ningú es quedi sense dir la seva.En són un exemple els veïns i veïnes que número rere número fan servir la revista per explicar les seves vivències, històries i pensaments de la manera que millor puguin gaudir.
Donar veu a aquells que resten adormits o amb força insuficient per ésser ben escoltats, com ara els joves artistes que descansen i viuen entre les parets del nostre barri, tant els que saben la creativitat que tenen a dins com aquells que encara no han estat capaços de percebre aquests talents naturals o no s'atreveixen a mostrar-los. Per a ells neix un fòrum obert d'artistes i creatius dins el barri que busca posar veu i vot a tota persona creativa que vulgui ser escoltada. Aquest espai és el Bufa-l'art, un fòrum obert que busca donar a la comunitat artística i creativa el pes que realment és capaç de tenir. Però aquesta labor no es limita a treballar l'ara, a buscar al present aquelles veus que són menystingudes. Investiguem el passat del barri , la seva història, i la traiem a la llum de tothom, tant la més coneguda com aquella que resta oculta, a les fosques, manipulada pel pas del temps i, en algunes ocasions, fins i tot oblidada. Busquem recuperar aquelles peces perdudes del passat per tenir una visió completa dels nostres orígens per saber d'on venim com a barri i com a comunitat. Peces ocultes, amagades, tergiversades, perdudes. Volem ser més que un plafó d'anuncis o un programa de festes i activitats. Volem buscar i trobar el nostre present i el nostre passat, els que es veuen i els que no, i llavors callar, per tal de poder saber tot el que el barri ens vol dir, bo i escoltant amb respecte i atenció la seva veu.
Imprimeix Zukoy 5 LA REVISTA I L'AVV QUE L'EDITA NO ES FAN RESPONSABLES DEL CONTINGUT DELS ARTICLES I DE LES NOTES SIGNADES PER PARTICULARS I COL· LETIUS.
Junta de l’Associació de Veïns i Veïnes de Bufalà
Imprès en paper reciclat. 2.500 exemplars Dipòsit Legal: B 6947-2014
ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ |
3
BUFALÀ VIU, BUFALÀ ACTIU
ACTIVISME SOTA LA RUNA És juliol i sóc a l'Associació de Veïns removent, netejant i catalogant els llibres de la futura biblioteca. Em diuen que hi ha un home que vol parlar amb mi des de fa dies sobre el darrer número de la revista. M'hi apropo i resulta ser un antic alumne meu, de quan encara la docència semblava una opció de futur. Ell diu ser l' autor de la portada de la revista de l'any 1978, a la que fèiem referència al número del juny i que surt exposada al llibre El Bruc, Bufalà. Badalona (1995, p. 91). Em diu que ell no va dibuixar aquesta portada ni per a l'església ni per a cap mossèn. Em diu que a banda de Joaquina R. –a la qual ens referíem al darrer número– hi ha una altra protagonista a les primeres protestes veïnals que, com a anarquista, la història ha tingut silenciada: Roma Albert i Gras. I no només això sinó que la seva identitat com a dona ha quedat oblidada; el llibre l’esmenta, fent referència a una de les assemblees de l'AVV l'any 1977 (p. 95), com a home, de nom Romà Albert. En aquest número es recupera la memòria de Roma Albert i Gras i de la joventut llibertària de l'AVV Bufalà dels anys 70. En nom de Roma parlaran la seva filla Graciela, José M. i Antonio M . Els tres van formar part d'aquell grup de joves llibertaris i els dos darrers van ser presidents de l'AVV de Bufalà en diferents èpoques del passat. També recollim el testimoni de Joaquina R., a la qual vam fer una entrevista. També intervindran Miquel S ., un dels entrevistadors i escriptor de l’article d’opinió « Els vençuts entre els vençuts » que segueix a aquesta secció, i Alba , una de les entrevistadores i narradora d'aquesta secció. Ordenem aquests diàlegs en sentit cronològic de la història del barri i no pas en l’ordre de d’aparició dels diàlegs per tal d’oferir un ordre argumental. Fem menció especial a Amàlia B., que també va participar en els fets que aquí es relaten i amb la qual no hem pogut parlar.
E l B a rra q u i s m e a B a rcel on a i l ’ a r r i b a d a a l B r u c ( B u fa l à ) Montjuïc va ser zona de construcció i establiment de barraques al segle xx, fins aproximadament l’any 1992. Les construïen i habitaven, en la seva majoria, famílies migrants del sud d’Espanya . L'any 1963, a causa d'un accident produït per una nevada, comença el trasllat dels barraquistes a Badalona, en concret, als barris de Sant Roc i Bufalà . Els pisos del Bruc coneguts com « els pisos blancs » són construïts l'any 1962 per a badalonins però, finalment, s'atorguen als barraquistes provinents de Montjuïc. Joaquina ara té 85 anys, va arribar a les barraques de Montjuïc de terres extremenyes i, després de viure-hi pràcticament una dècada, va traslladar-se a la zona del Bruc (Bufalà, Badalona), l’any 1963. Ella ens ho explica: Joaquina: Vinimos aquí cuando cayó la nevada aquella, aquella tan grande, que cayó una piscina y murieron dos personas. A nosotros no nos pasó nada porque corría mucho más retirado. Y a raíz de ahí nos trajo hacia los pisos. Estos pisos eran para vecinos de Badalona pero nosotros no
4 | ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ
teníamos culpa. Arrán de eso, ya empezaron a cortarnos el agua, la luz... La
protesta de les galledes d'aigua (1964) i les primeres lluites veïnals Els barraquistes que van arribar al Bruc (Bufalà) creient que la seva qualitat de vida milloraria, es van trobar que els pisos patien mancances de primera necessitat, com l’aigua, la llum i carrers sense asfaltar. Joaquina ens explica com va començar la primera protesta veïnal del barri de Bufalà, on ella, Roma i Amàlia van participar juntament amb altres dones del Bruc:
Joaquina: teníamos una fuente decente en la calle Doctor Robert, en la calle [Alcalde de] Móstoles. En la misma esquina ésta había una fuente y claro allí se hacían unas colas, por la noche... Alba: Tots els de la zona anaven a aquella font? Joaquina: Claro, a esa fuente y cuando no, íbamos abajo a por ella, a por el agua. Entonces, digo oye, ¿por qué no hacemos alguna cosa para esto? No podemos estar así toda la vida con el agua. Con los críos, traer el agua… Y entonces pues fuimos dos o tres veces al ayuntamiento. Todo mujeres. Todas para abajo, con los cubos. 400 y pico de mujeres íbamos. Éramos unas cuantas. Claro, la gente se quedaba parada, y decían
¡dónde va tanto personal! En aquellos tiempos que no se podía mover uno mucho… En aquellos tiempos… Y sí, sí, fuimos… Fuimos andando y todo… No nos volvió a faltar el agua, ni la luz ni nada. Todo estupendamente. Claro, traímos mucha lucha hasta conseguir todo eso…
Alba: Sí, quant vau trigar més o menys? Joaquina: Tardamos cerca de siete o ocho meses o más. Claro, esto no podía ser. Los niños pequeños y todo... Cuando nos queríamos dar cuenta ya no teníamos agua y ya no podía ser. Entonces fue cuando empezamos a mover la barriada. Así que hasta ahí llegó lo del agua.
Roma Albert i Gras Roma ara tindria 86 anys. Va néixer a Sueca l'any 1929. Va arribar als pisos del Bruc també provinent de les barraques de Montjuïc. Va ser una de les primeres referents veïnals. Així ens ho expliquen Graciela, José M. i Antonio M., que la van conèixer i van compartir moments claus del seu activisme, que van marcar el destí i futur del barri de Bufalà, tal com ara el co n ei xem . Graciela , l a s eva fi l l a , en s n’explica la història: Graciela: La meva mare va néixer a Sueca l'any 29 i, evidentment, a part que eren quatre germans, ella era la persona més
BUFALÀ VIU, BUFALÀ ACTIU
activista, més forta, més reivindicativa i més valenta. Va ser una persona molt compromesa amb el moviment llibertari i amb la lluita antifranquista perquè ja en els temps on vivíem a Montjuïc, als anys 50, 60 i 70, ella pertanyia al grup clandestí de la CNT. I des de casa nostra es feien les octavilles. A casa nostra la meva mare havia consentit tenir maquis i refugiats que eren buscats. Vull dir era una persona molt valenta i amb una gran empenta; una persona que parlava com als mítings, que tenia un cert carisma a l'hora de parlar. Potser va ser embuïda per tot allò que va viure amb l'afusellament del seu pare, de tota aquesta espècie d'«escola» del que va viure. Tot i que ella quan va acabar la guerra era molt joveneta, la figura del pare sempre estava a casa. I a casa meva no es parlava massa però sempre flotava per l'aire l'antifeixisme, l'antifranquisme, la injustícia... I ella és una dona que va beure directament d'aquestes fonts. Quan vam arribar aquí al Bruc, ens van treure de les barraques de Montjuïc. I, clar, quan a nosaltres ens van portar aquí, evidentment vam millorar però ens vam trobar amb unes edificacions que tenien greuges... Follons amb l'aigua, teníem aigua de dipòsit, els carrers sense asfaltar... Llavors, bueno, la gent parlava i estava carregada perquè no tenien aigua i, bueno, la gent volia millorar, no? La meva mare era coneguda com la Roma. Era tot un personatge i, a més, molt respectada. Llavors va organitzar les dones i van baixar un matí, amb les galledes buides i se'n van
anar a protestar davant l'Ajuntament! L’any 64 fer això pot semblar una tonteria però no ho era! A partir d'aquí, sembla com si la fletxa es llencés, no? La meva mare va començar a ser més coneguda i tot i que hi havia espais molts llargs en què no es feia res, en el moment que Franco va morir, «boom», allò estava a punt per esclatar. Era un meló que s'obria, que estava a punt d'obrir-se. I evidentment totes aquelles persones que l'any 64 tenien un cert sentiment de justícia doncs vam acabar juntant-nos tots.
La Transició i «el meló que s'obria» Graciela: Vam acabar juntant-nos tots, la generació del jovent que tenia ganes de fer algo i la generació de la meva mare, gent més gran. Llavors la mort de Franco i la reestructuració de la CNT, a Catalunya sobretot que era molt forta, va propiciar moltíssim. Badalona era un gran bastió de la CNT, del món llibertari, i hi va ajudar molt el fet que ser llibertari inclogués la justícia dintre dels barris. Va ser una militància molt forta. I a més com que vam comptar amb la complicitat de tot el barri, com que ens veien a nosaltres que érem gent força de barri, que vivíem al barri, érem gent del barri, la gent hi confiava. M'agradaria deixar palès que a la meva mare l’hi van proposar moltes vegades ser presidenta de l'Associació [de Veïns], i no va voler mai cap càrrec, ni aquí ni a la CNT, però ella sempre lluitava. Ma mare era d'aquelles d'una plaça de toros dels anys 30 i ella podia recitar d'aquella manera... Això era una cosa que animava molt la gent, sobretot perquè era una persona molt senzilla, molt simple, no es maquillava, no es pintava, no portava arracades, no portava joies, no portava talons... Ara vull que el Pepe parli una mica de la mama... José M.: Sí, a ver... Hay una foto que está Roma blanqueando una pared. Yo estoy al lado, con una herramienta... En aquel momento yo tenía 19 años y Roma no sé los que tenía... Entonces, tú piensas «¿Qué hacen los tontos aquí juntos tan compenetrados?» Bueno, yo te voy a
explicar mi visión, ¿no? Yo de joven había escuchado que la cosa tenía que cambiar. Yo tenía la sensación que aquí en Cataluña, en España, la cosa tenía que cambiar y que a partir de Franco todo cambiaría porque es que lo veías. No nos cabía la duda que eso tenía que ser así y solo se trataba de ver cómo lo íbamos a hacer. Y lo que decía Graciela antes, había una generación, la de nuestros padres, que era gente como muy asustadiza, como más atemorizada. Había vivido toda su vida bajo el franquismo y, bueno, sobre todo «no te metas en líos, nada de manifestaciones, nada de política... aquí búscate un trabajo, cómprate un pisito... te compras un coche y q u é pu ed es espera r m á s en l a vi d a ?» Y ¿q u é su ced i ó? Pu es te h a bl o d e m i experi en ci a person a l . A través d el movimiento vecinal, a través de los sindicatos, conectas con personas que son de la otra generación anterior que habían estado en la guerra, que las habían pasado canutas, que muchos de ellos habían sido represaliados y que empezaban a hablar con libertad después de haber estado muchos años callados. ¿Y qué pasaba con estas personas? Pues a mí lo que más me impresionó es que estas personas tenían una cultura inmensa. El afán que tenían, el respeto, cómo valoraban el conocimiento, cómo valoraban la educación, cómo valoraban la cultura esas personas, para mí era algo extraordinario. Era todo lo contrario de lo que propiciaba el franquismo. El franquismo aquí lo que propiciaba era «oye, aquí en España hace mucho sol, aquí se vive muy bien, no nos metamos en problemas, tú... Y conocimiento, oye tú, para ser paleta no hace falta estudiar una carrera, entiendes?». A mí me impactaron muchísimo unas personas muy concretas: Matías González, el Cases de la Verneda, el Francisco Campos de Santo Cristo y aquí en Bufalà, la Roma . Hubo un día que yo escuché a Roma y pensé «esta mujer sabe mucho más de lo que aparenta» y me despertó la curiosidad, me quedé con ganas de conocerla un poco mejor.
ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ | 5
BUFALÀ VIU, BUFALÀ ACTIU Graciela: És important tot i que no és en el fil però us ho dic perquè quedi gravat per reivindicar el nom de la meva mare. Perquè la meva mare tenia un problema amb el seu nom ja que ningú es creia que es deia com la capital d’Itàlia, que era Roma. De fet el seu pare va posar als seus fills de nom Espartaco, Roma, Nidya i Redención. Vull dir que clar que aquí, Roma, Roma, la gent li deia Román . O es quedava com Albert Romà o es quedava com Román. O sigui li canviaven el sexe. En les actes, és que ningú pensava que una dona es pogués dir Roma i llavors qui ho reescrivia hi posava «Román». Jo recordo que quan vivíem allà [a Barcelona] tenia tres o quatre anyets, no en tenia més. I llavors ja en aquelles barraques ja pujaven per fer octavilles als anys 50. O sigui, i recordo que la meva mare em va dir «no pots dir això que estem fent a ningú perquè sinó el papa i la mama aniran a la cárcel». I això se’m va quedar amb quatre anys. I efectivament sabíem el que es jugaven, no? Antonio M.: Era difícil ver a una mujer en una sociedad machista como la de la época en la que vivíamos, era difícil que encajara en algún movimiento, pero sobre todo cuando se inició la guerra del agua, la gente trajo los cubos y las cacerolas y bajamos al ayuntamiento… Això... Van ser les dones, eh? Antonio M., Graciela i José M. segueixen parlant de la seva època de joves llibertaris a l'AVV de Bufalà. Ens parlen de les protestes on van participar, algunes de les quals també esmenta Joaquina a l'entrevista: la reivindicació perquè es fes la plaça Antònia Boada (1976), la mobilització de l'any 1976 perquè obrissin una escola pública a Can Ruti, dissolta violentament per la guàrdia civil; la protesta, arran de la mort d'un nen que jugava en una obra, en què van omplir d'escombraries la porta d'entrada de la regidora Comabella; el segrest dels autobusos l'any 1979, etcètera. Destaquen la gran implicació del veïnat del barri de Bufalà i la gran capacitat de difusió i convocatòria que tenien. Antonio resumeix el paper d'aquelles joventuts: Antonio M .: Yo creo que era muy importante los liderazgos, la gente debía hacer eso y las personas que encajaban aquí. Si no difícilmente se hubiera producido. La gente tenía una gran confianza en nosotros y yo creo que nosotros nos veíamos todo lo contrario. Nosotros recibimos un gran apoyo de los propios vecinos, ¡guau! Que no se lo ocurriera a nadie tocarnos ¡que si no, los mataban!, así simplemente. Así de claro.
avvbufala.org 6 | ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ
a colaborar directamente, cuando no, en las campañas del PSUC, en mi época de aquí en Badalona y más tarde del PSUC o del PSC, dependiendo del color de cada fracción.
El clientelisme i el deteriorament del moviment veïnal. Encara hi ha futur? José M.: A partir de las primeras elecciones municipales aparece un fenómeno nuevo que es el clientelismo. Entonces los gobiernos municipales empiezan a tratar al movimiento asociativo como un aparato clientelar. De hecho, allí mismo en el barrio, aquí en Badalona ganó el PSUC , hicieron unas obras allí en el Bruc y allí colocaron a todos los comunistas. A T., por ejemplo, lo nombraron encargado de obras cuando era un tío que no había trabajado nunca en la construcción, ¿entiendes?. Entonces cuando a los líderes vecinales, a los que están guiando un movimiento asociativo, la administración les da trabajo, les da vivienda también... Estamos hablando de viviendas de barrios sociales, pues sucede que el comportamiento, la reivindicación disminuye hacia esa autoridad. Graciela: Clar, nosaltres no podíem ser mai regidors perquè érem apolítics, no érem d’un partit. Clar, llavors la segona força q u e es vei a en aq u el l m om en t era el PSUC perq u è el PSOE no existia . Alba: Com va afectar això a l'Associació de Veïns? José M.: Bueno, en concreto en Bufalà, a partir de ese momento, el espíritu reivindicativo, el espíritu luchador que había habido hasta ese momento, pues sencillamente se perdió . Y la asociación de vecinos se convirtió en una especie de correa de transmisión de las políticas del ayuntamiento. Sí que es verdad que el ayuntamiento democrático estaba dando soluciones, estaba dando respuestas a reivindicaciones históricas. Yo que sé, pues el asfaltado de las calles, por ejemplo, sí que es verdad que lo estaban haciendo. Pero a cambio de eso lo que se consiguió fue una especie de sumisión de las asociaciones de vecinos. De hecho, pues bueno, he sabido que muchas asociaciones pasaron a ser, pues eso, la correa de transmisión o a ser la estrategia política o
Miquel S.: Jo crec que en aquest sentit l’Associació de Veïns de Bufalà , als últims anys des que es va fer aquell canvi de presidència, ha canviat molt la tendència de l’Associació. Ara mateix la presidenta és la Lídia S ., que és la mateixa junta que va iniciar Daniel González, noi que va estar treballant al Punt Òmnia de l’Associació de Veïns on feia classes d’informàtica. Va aconseguir trencar amb aquesta tradició de les Associacions de Veïns partidistes... José M.: ¡Puente estaba de presidente! Miquel S.: Sí, és el que es va enderrocar. Crec que la paraula més adequada és «enderrocar». Antonio M.: Qué nefasto... Claro que sí porque en la ciudad, una vez después de esta etapa negra que dices tú, fue cuando Puente estuvo al frente de la asociación. Però l'opinió ara és que la ciutat i els ambients i les opinions que conec són molt positives. Pero claro, después de haber vivido aquella etapa con aquel individuo que no sabíamos a qué respondía, ¿eh? Alba: Perquè des de l'Associació de Veïns estem vivint tot el que va causar aquella època de tancament, l'estem vivint ara no? Si el barri té mancances segurament és perquè durant aquella època no hi havia prou moviment, no? El col· loqui finalitza amb una conversa sobre el futur de Bufalà. Ens donen consells que els han servit en la seva època reivindicativa al barri, i en les actuals. Asseguren que aquella època gloriosa no es podrà tornar a repetir però que la força i la unió del veïnat, juntament amb la constància, la determinació i la il· lusió són les millors eines per arribar a aconseguir un barri millor. Ara, José M. és activista pels drets LGBT, Graciela pels drets dels animals i Antonio M. fa de voluntari en una entitat esportiva. Joaquina segueix participant a l'AVV de Bufalà, en el context del grup de dones. Per treballar el present i encarar el futur cal aprendre del passat, fer memòria per mai no tornar a oblidar. Alba À. Holgado Miquel Soria
ACTUALITAT
As s e m b l e a o b e r t a d e l « F E M B u f a l à » per organitzar grups de treball i planificar properes accions
E
l projecte participatiu « FEM Bufalà » va tornar de vacances el darrer divendres 4 de setembre en una assemblea oberta a tot el veïnat i a les entitats del barri a l’AVV de Bufalà.
L’assemblea, la qual va reunir prop d’una cinquantena de persones, va seguir el fil de l’assemblea anterior, celebrada el 19 juny, on s’havien proposat accions de difusió del projecte i de reivindicació dels punts consensuats a les jornades del març, i es van organitzar grups de treball específics per a cada àrea que s’encarregaran d’investigar aspectes específics de la seva àrea i planificar i dur a terme accions simbòliques a Bufalà els propers mesos. Els grups que es van formar són els següents: 1. El grup de la masia de Ca l’Andal , amb les reclamacions de restauració i de dotar-la d’un ús públic per al barri com a biblioteca i centre cívic. Aquestes reclamacions, de fa més de dues dècades, responen a la tradició històrica i cultural d’aquesta estructura, un edifici del segle xv amb bases romanes i una gran quantitat d’usos que permet dibuixar l’itinerari històric de Bufalà : va passar de ser el lloc on es recollien delmes a acollir representacions teatrals i, en darrer lloc, va esdevenir una fàbrica de productes químics. Responen també a motius educativosocials, atesa la manca d’aquests dos equipaments, els quals dotarien Bufalà d’espais per al jovent i per a l’extensa comunitat educativa del barri , així com de recursos educatius, creatius i formatius. 2. El grup dels horts urbans, per a l’adequació i transformació de diversos solars i espais verds abandonats a Bufalà per tal d’evitar l’acumulació de brutícia i promoure l’oxigenació i la dignificació del barri , la relació entre el veïnat i la participació, alhora que
podrien implementar-se espais formatius i lúdics. 3. El grup del transport públic, que vol millorar la connexió i la mobilitat dins de Bufalà i entre Bufalà i els barris del voltant mitjançant l’arribada del metro al barri i l’ampliació de les línies i els horaris dels autobusos. 4. L’autopista –el seu soterrament– i altres barreres arquitectòniques i inconveniències, com l’ascensor del pont de Sant Felip i Rosés, per millorar l’accessibilitat, mobilitat i connexió entre barris en favor de la gent gran i les persones amb problemes de mobilitat, així com en favor de l’eliminació de la barrera psicològica que divideix la ciutat. Finalment es va descartar la constitució formal d’aquest grup, que servirà per donar suport a accions futures de la Federació d’Associacions de Veïns de Badalona referent a aquest aspecte. 5. Els parcs, específicament, el parc Torrents i Lladó, parc Serentill i G-4 però també altres espais verds de Bufalà. Aquest grup recull diverses reclamacions, com el manteniment d’aquests espais verds i l’adequació de la zona dels instituts al voltant del parc Serentill, els problemes de mobilitat que això propicia, i la creació d’espais lúdics i esportius per al veïnat i gossos. També es van crear dos grups de suport que estaran destinats a l’elaboració de pancartes i recollida de signatures. Si estàs interessat o interessada en cap d’aquests grups de treball, posa’t en contacte amb nosaltres a avvbufala@gmail.com o vine’ns a veure (Plaça Maria Aurèlia Capmany, núm. 6-9).
|ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ | 7
CENTRALS
Els vençuts entre els vençuts
E
n el mateix moment en què la Graciela ens obre la porta, la seva energia se'ns transmet a través de la seva mirada, un primer contacte amb els ulls que ja em fa veure que aquella no serà una entrevista curta i ordinària per a una humil revista de barri. I no anava gens errat. Quan vam seure, el meu cap va ser bombardejat amb trossos impagables de la història del barri i de la ciutat per part de la Graciela, l'Antonio i el José . Però un pensament no deixava d'aparèixer una vegada i una altra al meu cap: on son totes aquestes vivències? Havíem llegit història del barri, havíem parlat amb nombrosos testimonis, però aquelles experiències, aquelles persones de les quals amb tant d'amor ens varen parlar aquella tarda hi apareixien de forma esporàdica, alterant noms i fins i tot gèneres, o, directament, no hi apareixien. I llavors, la Graciela va dir una cosa que va copsar tota l'atenció dels meus sentits: Badalona fou un gran bastió llibertari , i especialment el barri de Bufalà. On era tota aquella herència? Tant de mal va fer la repressió franquista? I llavors és quan m'enduc la sorpresa. La Graciela em parla de la segona meitat dels anys setanta, en plena « regeneració democràtica ». Els anys de dictadura franquista van portar un enorme genocidi cultural i d'idees. Moltes coses foren silenciades o destruïdes de la memòria col· lectiva. Feina van tenir totes les forces de resistència a conservar i mantenir les veus anteriors al cop, per tal que no es perdessin els anys de lluita i les fites per tenir a les mans un món més just i obert. I llavors Franco va morir i la dictadura va arribar al seu final, i fou substituïda per un procés que pretenia portar l’Espanya que es despertava a la tan desitjada democràcia . El fervor de les classes treballadores, en especial d'aquells combatents del règim, tant els ocults dins el país com els que van poder tornar a casa després de tants i tants anys a l'exili. Començava una nova era , una nova oportunitat de tornar als anys de llibertat i solidaritat. A Badalona les coses van estar molt clares des del principi.
8 | ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ
L'activisme anarquista abanderat per la CNT (Confederació Nacional de Treballadors) va ser actiu i fort ja des dels primers instants de la transició democràtica. Però va resultar no ser més que un miratge. L'arribada del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) al poder municipal feia propiciar un retorn a les polítiques socials, a un ajuntament participatiu i combatiu contra les injustícies pròpies del capitalisme i de les herències franquistes, i de fet els inicis foren més que prometedors. S'escoltava el ciutadà i es posaven les eines per poder pal· liar els problemes d'aquest. Però els anys varen passar, i de cop el color de l'aire va canviar. Els partits que en el passat es varen fer dir «socialistes» per tenir aquesta meta clara en les seves ments van començar a adaptar els seus discursos i les seves accions al sistema democràtic neoliberal que havia aterrat a Espanya, i van formar part dels pactes amb els
CENTRALS antics dirigents franquistes per tal d'assolir una pau social que donés una imatge d'un país amb un ferm ordre democràtic aprovable per les potències del bloc capitalista en un dels punts més candents de la guerra freda. Els activistes socials i polítics per l'autèntic socialisme veien com partits com el PSOE (Partido Socialista Obrero Español) o el PSC (Partit Socialista de Catalunya) abandonaven completament la lluita social i abraçaven l'ordre establert, mentre partits com el PCE (Partido Comunista de España) o el PSUC feien una fluixa oposició , participaven del joc i callaven les seves veus més crítiques. Però no van acabar aquí. El nou ordre no volia deixar res deslligat i menys en un país amb una forta tradició llibertària i anarquista. La caça de bruixes perseguint els elements més notoris i subversius de les ales més crítiques i combatives de l'esquerra va ser suficient per acabar de silenciar les espines que encara li quedaven a aquell roser d'ordre democràtic. Espanya era un país de pau social, una meravella per als ulls del món lliure. Amb les veus oblidades i els noms esborrats, l' esperit es va anar adormint amb poques i valentes excepcions. El gran bastió de la lluita llibertària, Badalona, havia quedat feliçment callat per les autoritats, un fet que va ser covardament acceptat per vells companys de lluita que ara s'acomodaven en el nou ordre que havien combatut amb tanta força i que ara abraçaven mentre gaudien de noves cadires de poder i privilegi. Són unes molt lleugeres pinzellades de la història de la ciutat i del país, però quan hom llegeix l'entrevista a la Graciela, l'Antonio i el José, s’adona que també es tracta d'una petita crònica de la trajectòria de la mateixa Roma, una dona que s’hi va deixar la pell, que es va arriscar a ser detinguda i fins i tot afusellada. Una dona que va abanderar la lluita de barri , la lluita obrera per un tracte just i digne malgrat ser dona (quelcom que arribava a indignar fins i tot a gent del seu propi entorn). Una dona que va ser peça clau en el despertar d'un barri sencer i que actualment es troba
silenciada, callada i oculta . Llibres que la converteixen en home, testimonis que la menystenen deliberadament, administracions veïnals que en destrueixen les empremtes amb total impunitat. És una cançó que saben molt bé el moviment llibertari, els anarquistes i els socialistes fora de les vies de PSOE i PCE, com fou el POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista). Als ulls dels nostres cronistes brilla l'entusiasme per recordar una dona tan puntal en la història de Bufalà , per rememorar vivències, paraules i accions d'aquells anys en què el barri va decidir no callar-ne ni una . I al to de les seves veus es transmet quelcom més que aquesta alegre nostàlgia: hi arriba un aire d'impaciència. Impaciència per explicar al món tot el que fins ara restava guardat, impaciència per posar fi a contes mal explicats i medalles mal penjades. La impaciència de treure les tones i tones de terra sota la qual vencedors i vençuts han enterrat veus i vides del moviment llibertari , veus i vides de l'anarquisme badaloní, veus i vides dels vençuts entre els vençuts.
Miquel Soria
ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ | 9
EL RACÓ DE LA MEMÒRIA
LA HISTÒRIA DEL NOSTRE BARRI (6) Mas Bufalà o Can Ferrater de baix van entroncar. Dedueixo que Esteve de Ferrater va tenir una filla que es va casar amb un Bufalà, també juristes de Barcelona, els quals foren els pares de Joaquim de Historiador Bufalà i de Ferrater, el qual va donar nom al mas i, vers el 1930, va vendre a mossèn ra la casa que donava nom al nostre Joan Serra i Morató el terreny on es va construir l’església de Sant Francesc. barri . Segons Josep M Cuyàs: Segons Núria Argerich, el Sr. Ferrater de Can Ferrater de Canyet que ella havia «Aquesta casa, fa pocs anys conegut, i que devia ser un altre fill d’Esteve de Ferrater, va néixer també al Mas desapareguda, ocupava el centre de l’actual Bufalà. barriada de Bufalà. Tenia el número 1, i El 2 d’abril de 1934, el bisbe Manuel Irurita va beneir la capella de Sant Francesc, n’havien estat masovers la família construïda en els terrenys on hi havia un petit estany; el 19 de setembre de 1963 va anomenada Llansó que actualment ocupa ser erigida com a parròquia de Sant Francesc. Can Campmany de Canyet». El 9 de desembre de 1954, hi ha la venda d’una vinya: «Viña de siete cuartas que Propietaris linda por oriente con un camino que dirige al barrio de Canyet; por mediodía con El 4 de juliol de 1550 s’anomena Josep Seriol Esteban Ferrater, sucesor de Ramon Seriol de la Riera; por poniente con José Trullàs, de la Riera, pagès, i generalment se’n deia sucesor del mismo Seriol, y por cierzo con Cayetano Blanch». Mas Seriol . El cognom Seriol és dels més Durant la guerra del 1936-1939 es va omplir de famílies. Alguns veïns de Bufalà antics de Badalona . Es troba documentat el afirmen haver nascut en aquesta casa en unes condicions d’insalubritat notable. 1295. Aquest Mas Bufalà, conegut també per «torre dels polls» fou aterrat el 1956 per Cuyàs diu que «Esteve de Ferrater comprà bastir-hi els blocs de pisos «General Moscardó», enfront de la parròquia de Sant la propietat a Ramon Seriol de la Riera». Era Francesc. Els tres finestrals gòtics els salvà el pare de Nuri Bosch, el qual en va parlar l’eminent jurista Esteve de Ferrater i de amb el Sr. Cuyàs del Museu Municipal. Janer, nét d’Antoni de Ferrater i Soler, polític Descripció i ciutadà honrat de Barcelona (que el 4 de El Mas Bufalà era realment una casa senyorial . Crec que era una masia de planta juliol de 1783 havia adquirit la propietat de quadrangular. Estava orientada cap a migdia com Ca l’Andal o Can Banús. Hi havia Can Ferrater de Canyet) i fill de Santiago de un cos central amb tres plantes i dos cossos laterals que hi foren afegits Ferrater i de Boada. Desconeixem l’any de probablement a mitjan segle XIX quan Esteve de Ferrater va comprar la casa. En la compra del mas Seriol per part d’Esteve aquests cossos hi havia les cavallerisses. Cuyàs diu: «disposava d’amples sales i de Ferrater, però havia de ser anterior a 1877, espaioses establies per a cavalls i carretel· les». l’any de la seva defunció. Un porxo de tres arcs mirava cap a llevant i un altre cap a ponent, cap a la riera. En Cuyàs diu: « El nom de Bufalà potser seria les fotografies es veu que hi arribava la llum elèctrica. Hi havia també tres finestrals el motiu que es donaria a algun dels gòtics que parlen de l’antiguitat de la masia. Actualment es troben al Museu amos ». En aquest punt el Sr. Cuyàs Municipal. s’equivoca, perquè els Bufalà i els Ferrater
Jaume Aymar i Ragolta
E
10 | ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ
LITERATURA
D
icen que en el Triángulo de las Bermudas han desaparecido barcos y aviones. Pues no me extraña, aquí en Barcelona ha desaparecido un tren AVE con destino a París, pero todo tiene una inexplicable explicación. Antes de que el convoy desapareciera, una mujer gritó: «Que paren el mundo que yo me bajo». Perdón, eso lo dijo Mafalda, intentaré hacer algo de memoria a ver si lo recuerdo, creo que fue algo así: «Me bajo de este tren, para mí no hay París». En el caso de Mafalda, si hubiesen parado el mundo, hubiese sido una catástrofe, el mundo tal como lo conocemos habría desaparecido. El caso de parar un tren no fue tan catastrófico, pero cuando bajó de él esa mujer, el tren desapareció con todos sus pasajeros, y entre ellos quien os cuenta esta historia. Para nosotros seguimos estando en el mismo lugar, en el mismo espacio-tiempo, en la misma vía, pero pasan otros trenes y ni siquiera nos ven, pasan a través de nosotros y nada ni nadie se inmuta. El pasajero de mi derecha continúa leyendo el periódico, más allá hay un matrimonio que conversa afablemente de sus cosas, un joven está ensimismado escuchando música de su móvil a través de unos auriculares y un par de niños corretean ruidosos por el pasillo. Sus padres querían llevarlos a Disneyland París, pero estamos todos atrapados en no sé qué lugar; yo miro por la ventanilla esperando ver retornar a esa mujer. Pasan las horas y como todos seguimos teniendo necesidades lógicas, me dirijo al vagón restaurante para cenar pero parece que no hay sitio, que está todo ocupado. Estoy a punto de volverme a mi asiento cuando en ese momento se levanta alguien y decido quedarme, al menos cenaré algo; no es que tenga mucha hambre, más bien es otra cosa, es un malestar o quizás nervios en el
VIAJE FRUSTRADO estómago motivados por la ausencia de la mujer. La cena me parece insípida, no sabe a nada, termino y regreso a mi sitio. Antes de llegar veo dormidos a los niños, todo el ruido que producían con sus juegos y carreras se ha transformado en el silencio de un sueño reparador, parece que estén soñando con su destino y con lo que disfrutarán en Disneyland, sin embargo no sé cuánto tendrán que esperar, cuánto tiempo estará parado o desaparecido este tren. Desde mi asiento vuelvo a mirar al exterior, si el cristal se desgastara con la vista, ya le habría hecho un agujero, la esperanza en su regreso todavía vive; paciencia, me digo. En este momento pasa otro tren por nuestra propia vía, la sensación es muy extraña, lo atraviesa todo, como si no existiéramos, pero yo les veo, noto una pequeña diferencia en los viajeros del tren que pasa, parecen algo más vivos que nosotros. Me pesan los párpados, se me nubla la mente, caigo en el sopor de un sueño que produce mi propia mente, en ese sueño la veo a ella, se está acercando, vuelve, mi corazón se desboca, salto del asiento y me dirijo a la entrada del vagón para recibirla, le extiendo mi mano, cuando ella la coge, tiro de ella acercándola a mí, nos fundimos en un cálido abrazo y… suena una estridente llamada de móvil que hace que me despierte. Mi primera sensación al despertar ha sido de frustración porque solo ha sido un sueño, pero inmediatamente convierto esa decepcionante sensación en algo positivo, en los recuerdos de toda mi vida; hay sensaciones positivas y negativas, pero todas son eso, recuerdos, y este sueño es una sensación muy agradable y así guardaré ese recuerdo. Empiezan a desaparecer las estrellas, la luz que empieza a resurgir por el este las va borrando una
por Francisco R. Medina
a una, mientras anuncia un nuevo día. Casi todos los pasajeros duermen todavía, el sol no tardará en calentar aquellos corazones atenazados por el frío de la noche y la falta de otro que lata al unísono junto a ellos. Me levanto de mi asiento con la intención de ir a desayunar, pasando antes por el lavabo. Al hacerlo veo al resto de los pasajeros, me parecen extraños, no son los mismos de la noche anterior, o quizás sí, son todos más mayores, pero son las mismas personas. ¿Cuánto tiempo llevamos aquí? En el espejo del lavabo yo me veo exactamente igual, me dirijo al vagón restaurante, pero no hay absolutamente a nadie; bueno, quizás sea algo temprano, y decido continuar hacia la unidad tractora, el maquinista está en su puesto, pero como el tren está parado se dedica a limpiar el panel de mandos, está todo reluciente, aunque el aspecto del maquinista es horrible, parece un esqueleto solo con la piel sobre los huesos. Esa visión me produce un pequeño mareo y casi pierdo el equilibrio; al recuperarme, algo extraño ha pasado, ya no estoy en el tren, estoy en la estación de Sants, ante el acceso a las vías del AVE. Son las 16:03, faltan 12 minutos para la salida del tren, y la veo llegar, me sonríe mientras se acerca. ¡Cielos, está preciosa! La saludo, me miro en sus ojos, en los que me pierdo, como el que se sumerge en el mar, le doy dos besos y nos dirigimos a pasar las maletas por el escáner, tras lo cual bajamos al andén. El tren nos espera, buscamos el coche n.º 8, subo las dos maletas y le doy la mano para ayudarla a subir; ya sé que no la necesita, pero estaba deseando cogerle la mano. Pero al entrar en contacto mi mano y la suya, tengo una revelación: sé lo que pasará en unos minutos, me doy cuenta de que esto es un bucle en el tiempo y que se repetirá eternamente, solo ella puede romperlo, solo ella puede salvar al resto de los pasajeros, entre los que me incluyo, solo ella puede salvarse o liberarse.
ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ | 11
BUFALÀ VIU, BUFALÀ ACTIU
EL PLA DE DESENVOLUPAMENT COMUNITARI DE BUFALÀ I MONTIGALÀ, UNA EINA PER SUMAR
E
ls Plans de Desenvolupament Comunitari (PDC) es dediquen a
copsar les realitats i les necessitats dels barris i analitzarles, per tal d’establir les prioritats a
treballar en el territori i la comunitat. Per això, el passat mes de març el PDC Bufalà i Montigalà va impulsar la « Jornada sobre el treball comunitari i els PDC » per informar, sensibilitzar i promocionar la consciència compartida i per identificar agents ciutadans i tècnics per a la formació del grup motor del procés. Aquest grup motor que està treballant des de llavors està format per persones d’entitats i serveis, les quals de forma voluntària han treballat en l’aproximació diagnòstica dels barris.
capital social sigui el seu recurs més important i on l’element principal siguin les persones.
Com a “acompanyant>> de tot el que s’està generant al PDC, voldria reconèixer la implicació i el treball de les entitats i els serveis que participen en el grup motor: AMPA EMB Virolet, AMPA Escola Planas i Casals, AMPA Institut Pompeu Fabra, AMPA Institut Isaac Albéniz, AVV Bufalà, Parròquia Bufalà, Llar Residència Parc Serentill, Ambulatori Bufalà, Departament de Salut, Serveis Socials Zona 3. No obstant això, darrere aquestes entitats i serveis hi ha persones, les quals esdevenen el principal element del grup motor del PDC Bufalà i Montigalà. Persones que m’han ajudat a conèixer i estimar aquests dos barris. Persones que han posat part del seu temps al servei del PDC amb la il· lusió de posar el seu granet de sorra per tal de millorar aspectes dels seus barris. Annabel, Susana, Ma. Àngels, Elena, Toñi, Mercè, Ma. Jesús, Yolanda R., Lídia, Alba, Yolanda C., Ignasi, Francesc, Feni, Marila, Anna, Aina, Ester, Àngela i Eva.
L’aproximació diagnòstica esdevé el punt de partida de totes les accions que en un futur es posaran en marxa. És un recull obert i revisable degut a la complexitat i el dinamisme dels barris. Alhora és fruit de la reflexió sobre uns eixos que configuren l’actual moment dels barris de Bufalà i Montigalà com ara territori, població, equipaments i serveis, xarxa associativa i grups o moviments als barris, anàlisi de la xarxa social, i els eixos i àmbits del futur pla d’actuació del PDC Bufalà i Montigalà. El nostre repte, com a grup motor i a partir d’ara, serà el pla d’actuació . Aquest pla ens ajudarà a marcar directrius bàsiques a fi d’organitzar espais de treball i donar prioritat als àmbits sobre els quals cal actuar.
Sense vosaltres, res del que s’està generant seria possible, per això vull agrair-vos que em deixeu caminar al vostre costat.
Des del grup motor creiem en un PDC que treballi per la
Mercè Delgado, Tècnica comunitària de Bufalà i Montigalà
transformació social, on la inclusió social i la justícia social siguin la base del procés. Un PDC que es fonamenti en la voluntat i el compromís social, institucional i tècnic. Un PDC on el s entiment de pertinença i les relacions millorin. Però, sobretot, un PDC on el
12 | ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ
Mucha gente pequeña, en lugares pequeños, haciendo cosas pequeñas, pueden cambiar el mundo. Eduardo Galeano
ENTITATS I ASSOCIACIONS
avvbufala.org
ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ | 13
ACTIVITATS ASSOCIACIÓ
BUTLLETA INSCRIPCIÓ A.VV. DE BUFALÀ Soci Núm. DADES PERSONALS
Data naixement:
Nom i cognoms: DNI
Adreça:
Telèfon fix:
Població: Mòbil:
Pl. Maria Aurèlia Capmany, 6-9
CP:
AVVBUFALA@GMAIL.COM
Correu-e:
PROTECCIÓ DE DADES
En/na
SIGNAT
Badalona, a
de
de 20
De conformitat amb allò establert a l'article 5 de la Llei orgànica de Protecció de Dades de Caràcter Personal ( L.O.P.D 15/99), l'informem que les dades que voluntàriament ens faciliti, s'incorporaran als fitxers de titularitat de l'ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ, amb la finalitat de tramitar la seva inscripció com a soci de l'any en curs. Les seves dades seran conservades aurea efectes estadístics. Per a l'exercici dels seus drets d'accés, rectificació, cancel· lació i oposició, podrà dirigir-se a l'adreça de l'Associació de veïns, a la Plaça Maria Aurèlia Capmany, 6-9, 08915 Badalona.
DADES PERSONALS
En/na
SIGNAT
Badalona, a
de
08015 BADALONA TELF. 93 395 04 93
de 20
Atès el dret a la pròpia imatge reconegut a l'article 18.1 de la constitució espanyola i regulat per la Llei orgànica de 1/1982, de 5 de maig, sobre el dret a l'honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge i de conformitat amb l'article 4 de la Llei orgànica 1/1996, de 15 de gener sobre Protecció jurídica. L'Associació de veïns de Bufalà, demana el consentiment als socis per poder publicar fotografies on apareguim o siguim clarament identificables. Les imatges podran ser utilizades en publicacions, revistes, exposicions o a la pàgina web de l'AVV, qui es reponsabiliza del fitxer, respectan la dignitat de la persona.
Els prego que M'INSCRIGUIN COM A SOCI O SÒCIA A L'ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ. QUOTA ANUAL 8 EUROS 2015
Omple aquesta butlleta i fes-la arribar a l'Associació de Veïns de Bufalà, Plaça Maria Aurèlia Capmany, 6-9, 08915 BADALONA