La Veu de Bufalà, núm. 19. Març 2018.

LA VEU DE BUFALÀ Març 2018 | Núm. 19

EDITORIAL

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ Pl. Maria Aurèlia Capmany, 6-9 08915 Badalona Tel.: 93 395 04 93 avvbufala@gmail.com @AVVBufala www.facebook.com/avvbufala www.avvbufala.org Junta de l’Associació Alba À. Holgado Lidia Solé Miquel Soria Eneko Pascual Maria Navarro Sigfrido Ramos Organització de la revista Alba À. Holgado Alícia Jiménez Pérez David Porcuna Miquel Soria Correccions Muntsa Holgado Alícia Jiménez Pérez (La correcció dels textos dels anuncis comercials no és responsabilitat de les correctores de la revista.)

Il·lustracions Oleopetroleo Adrià Garriga Bassas Kirligo Maquetació David Porcuna Publicitat Trinitat Gutiérrez - Tel. 654 368 974 trinitat@gpl.cat Imprimeix Zukoy 5 LA REVISTA I L’AVV QUE L’EDITA NO ES FAN RESPONSABLES DEL CONTINGUT DELS ARTICLES I DE LES NOTES SIGNADES PER PARTICULARS I COL·LECTIUS. Imprès en paper reciclat. 2.500 exemplars. Dipòsit legal: B 6947-2014

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

3

Supervivència Imatge: David P.

No podem treure de la nostra memòria l’any que hem deixat enrere, un any que no podem pas dir que hagi estat un any precisament normal i ni tan sols similar a cap dels últims anys. Hem vist un any de grans canvis i grans esdeveniments. Hem presenciat fets històrics i sense precedents tant al país com a la ciutat. És innegable que hem estat durant tot l’any davant de grans esdeveniments inimaginables fa uns mesos o uns pocs anys. Mitjans de comunicació i xarxes han anat plens d’anàlisis, prediccions, opinions, confrontacions i discursos. Notícies certes, notícies falsejades, notícies ignorades i d’altres de sobredimensionades. Hem estat davant d’un flux gegant i interminable d’informació, un bosc tan gran que les copes dels seus arbres ens han apartat de la vista els arbustos més petits i, en moltes ocasions, els més importants. Ens preocupa com a qualsevol altre el futur del nostre país i de la nostra ciutat, però els nostres ulls mai deixaran de mirar pel futur del nostre barri. Tot el que ha passat aquests últims mesos ens ha ensenyat coses que han passat desapercebudes per als grans mitjans de comunicació, coses que han afectat el nostre barri i que no les podem pas oblidar. El barri ha sortit al carrer per defensar una o altra postura, per defensar el que creia important, i ho ha fet amb un civisme molt majoritari. El barri ha après que es pot organitzar sense necessitat de la tutela de les institucions de cap àmbit: ni ciutat, ni Generalitat ni Estat. El barri aprèn a funcionar de forma interna, a gestionar-se amb l’únic motor del veïnat i les entitats. Els grans moviments polítics i socials són importants, però la nostra lluita és la lluita del dia a dia, és la lluita per fer digne el nostre barri per a totes les veïnes i els veïns. Els governs canvien, els ocupants de l’ajuntament varien de gent, de color o de totes dues coses, però els nostres objectius no canvien, ni la nostra forma de treballar, perquè el nostre dia a dia com a veïns no canvia tampoc. Uns colors o uns altres, unes formes de govern o unes altres, la nostra baralla diària per viure o sobreviure, la nostra guerra constant per rebre dignitat i respecte d’aquelles institucions que tenen l’obligació de garantir-nos-els i que tenen sempre la tendència de negarnos i amagar-nos aquests drets. Els projectes no han descansat. Lluites com les de Ca l’Andal o el turó de l’Enric no s’han aturat: han mantingut vius la feina i els actes perquè ningú no les oblidi. Els actes, les activitats i les iniciatives de la nostra associació no han quedat pas aparcades: la Biblioteca Maria Aurèlia Capmany, els cursos i els projectes amb el punt Òmnia, el servei al nostre veïnat per oferir un altaveu a totes i cada una de les veus del nostre barri. No hi ha ajuntament, monarquia, república, atac o tall elèctric que aconsegueixi apartar ni el barri ni l’Associació del seu camí per fer de casa nostra l’espai que totes les veïnes i tots els veïns ens mereixem. L’any 2017 va deixar el llistó molt alt i un mar de dubtes i temors per a un 2018 que ha començat mossegant amb força. Però per molt que ens vulguin escanyar i pressionar, nosaltres mossegarem encara més fort. Moltes gràcies a totes i tots per un any tan ple de suport, que ens fa avançar, i de judici, que sempre ens fa aprendre i millorar. La Junta de l’Associació de Veïns i Veïnes de Bufalà

4

PERSPECTIVES SÀPIENS

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

Teoría de la infinitud Los buenos investigadores y las personas a las que admiro siempre dicen que el camino de búsqueda de respuestas lleva inevitablemente a nuevas preguntas. Lo que no puede ser de otra manera si, como afirmaba el mismo Isaac Newton y muchos intuimos, «lo que sabemos es una gota de agua; lo que ignoramos, el océano». Ha llovido mucho desde que las observaciones y los descubrimientos de Newton revolucionaran nuestra forma de ver los fenómenos físicos durante la revolución científica del siglo XVIII, incluso podemos decir que las ciencias actuales han trascendido o ampliado las leyes deducidas de sus trabajos. Cualquier científico de hace uno o dos siglos se asombraría con las investigaciones y aplicaciones actuales, como por ejemplo Newton y Albert Einstein, con el descubrimiento de las ondas gravitacionales; Gregor Mendel y Charles Darwin, con la terapia genética, o la matemática Ada Lovelace, que vería su sueño hecho realidad con la inteligencia artificial. Incluso algunos científicos encontrarían, por fin, reconocido su trabajo, como es el caso de Jean-Baptiste Lamarck, con la moderna epigenética. Hallazgos increíbles que parecen acercarse de forma escalofriante a las películas de ciencia ficción y nos plantean tremendos debates éticos. ¡Menudo avance el de las ciencias! Sin embargo, parece que la frase de Newton sigue vigente hoy. Y ello podría deberse a la infinitud y la complejidad de nuestro universo. Como Juan Ignacio Pérez citó en una charla de divulgación científica, «estamos al principio del infinito» en lo que respecta al conocimiento humano.

«El hombre en el cruce del camino», Diego Rivera (fuente: Wikiband)

ADN (fuente: serie Cosmos)

Esta lección de humildad nos recuerda que los paradigmas humanos, independientemente del espacio-tiempo en el que ocurran, son solo eso, visiones pasajeras, parciales y cambiantes sobre nuestra experiencia en el cosmos. Y esto nos lleva a la comprensión de que la investigación, la gran aventura del conocer y el aprendizaje en general se fundamentan en la toma de conciencia de lo desconocido, que, a su vez, implica desechar algunas de las certezas que creíamos tener; algo que para muchos, entre los que me incluyo, es una de las grandes virtudes de la buena ciencia o de cualquier investigación profunda, es decir, la capacidad de cambiar nuestra comprensión de las cosas y hacernos cada vez preguntas más complejas que incluyan, a ser posible, el máximo de procesos implicados. Asimismo, para que exista el avance del conocimiento, derivado de la experimentación, el análisis y la reflexión, se precisa la aportación de muchas disciplinas, que de forma «independiente» colaboren en dibujar un mapa sobre lo que conocemos o pretendemos conocer del universo. Entrecomillo «independiente» porque es difícil proponer una frontera o delimitar las diferentes fuentes o métodos de conocimiento. La historia del saber humano está llena de momentos de éxtasis, donde los descubrimientos

PERSPECTIVES SÀPIENS

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

5

científicos son el resultado de analogías e inspiraciones de otras fuentes, como, por ejemplo, de las creaciones artísticas. La creatividad, la tan valorada inspiración, se enriquece de experiencias que tenemos en otros aspectos de nuestra vida, aparentemente distanciados: puede emerger de una lectura, de una visita al teatro o, simplemente, de la observación curiosa.

Tomás Saraceno (fuente: Networksim)

La historia del conocimiento y el método científico que conocemos han demostrado siempre que el avance está en la revisión de las teorías y las visiones del mundo que se quedaron obsoletas a medida que investigábamos sobre ellas. Y precisa, ahora más que nunca, abordajes integrales e interdisciplinares de colaboración creativa para afrontar tanto los retos propios de la complejidad de nuestro mundo como la necesidad de reparar nuestros errores, como puede ser nuestra falta de conciencia ecológica, que nos está abocando a los peligros del cambio climático o a la pérdida de diversidad biológica. Rut Aixa Ruiz

Imagen de acceso libre

6

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

CAU DE DIABLES (secció anònima)

IL·LUSTRES PASSEJADES PER BUFALÀ Josep Costa i Planagumà, una vida lliurada als pobres

El P. Josep Costa Planagumà, franciscà badaloní molt actiu al nostre barri, morí el passat 16 de gener als 77 anys. El passat mes de desembre n’havia celebrat 50 de sacerdot: va ser un sentit homenatge envers un home de Déu que ha fet una obra extraordinària a favor dels més pobres. Va néixer a Badalona el dia 1 d’octubre de 1940. Els seus pares, treballadors honrats i cristians, havien viscut a la masia de Can Banús de Bufalà, en una casa que hi havia dintre la propietat que es deia El Xalet. Després la família va anar a viure al carrer d’Alfons XII de Badalona. Al costat de casa seva hi havia el col·legi de Can Canyelles, que portaven les germanes carmelites del pare Palau. En Josep i els seus tres germans van anar a estudiar allà. Eren anys de misèria i de racionament. Després va passar al col·legi dels maristes del carrer del Temple, molt a prop de la parròquia de Santa Maria. En Josep feia d’escolà al monestir de clarisses de la Divina Providència. Un dia va arribar a les seves mans un llibre sobre sant Francesc d’Assís. El va llegir amb molt d’entusiasme. Anys després, en Josep escrivia: «Aquella senzillesa, humilitat, alegria, pobresa, despreniment i allò que deia Francesc davant el crist de sant Damià («Senyor, què vols que faci?») m’impactaren molt». I va decidir fer-se franciscà. El 7 d’octubre de 1953 va ingressar al seminari de Balaguer (la Noguera), on s’estigué cinc anys. Als 18 anys va anar al noviciat i se li va encarregar de buscar vocacions. El seu convent era el de Barcelona, al carrer de Santaló. En acabar aquests dos anys de noviciat, el pare provincial el va fer anar al convent de Berga, per continuar els estudis: dos anys de filosofia i quatre de teologia.

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

7

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

Aleshores no es podien treure mai l’hàbit, ni per jugar a futbol, ni per anar a la muntanya, tot i que sovint se saltaven aquesta norma. Després va passar al convent franciscà de Larrard de Barcelona i fou destinat al col·legi de Vilanova i la Geltrú. El 2 de desembre de 1967 el bisbe caputxí de Colofón el va ordenar prevere. Ja de temps, en Josep sentia la vocació d’anar a missions. Ell i el seu company Xavier Guillaumet foren enviats a Bolívia. El grup de catalans arribà a set. Una de les coses que més el van impressionar va ser la gran pobresa que hi havia: «Vaig anar descobrint que no tot és el benestar per tenir pau i alegria, i vaig comprendre que era gent senzilla, amb un sentit molt comunitari dintre del seu grup o poble. Eren solidaris en tots els sentits, sabien compartir les coses, començant per l’amistat, la casa, la pesca, la caça [...] la meva pregària no buscava solucions miraculoses, sinó demanar-li fortalesa, pau i amor per portar». En tornar de Bolívia el van destinar al convent del carrer de Santaló i el van nomenar vicari de la parròquia de Sant Josep de l’Hospitalet. Després anà de guardià al convent de Lleida, on els franciscans tenien una residència universitària. «En aquell moment la malaltia de la sida feia entrada a la nostra terra, amb molta violència, sembrant de mort i dolor moltes persones i llars, i hi havia una forta marginació respecte a aquests germans malalts». Els seus superiors li van donar permís per dedicar-se d’una manera total als pobres i que els caps de setmana ajudés al convent de Barcelona. Allí es va trobar amb sor Genoveva Massip. En els anys de l’emergència de la sida, sor Genoveva i les seves companyes –talment com Teresa de Calcuta– recollien els malalts que morien al carrer. El P. Costa escriu parlant de sor Genoveva: «des del primer moment ja es va decantar perquè tinguéssim una casa per

Josep Costa a la capella de Can Banús

a acollits on es trobessin plat a taula, llit per dormir i, sobretot, amor i un compromís seriós de no deixar-los abandonats sinó de fer camí amb ells». D’una manera providencial Costa va poder adquirir una pensió al carrer Ample de Barcelona: Itaca. Després d’un temps de pregària i de conversar amb diversos amics, el P. Josep Costa va concebre un projecte comunitari, amb un carisma de pregària i d’acolliment, i va néixer la fraternitat de Can Banús, nom que va prendre la masia del nostre barri que la seva família CostaPlanagumà coneixia tan bé i que l’Ajuntament de Badalona li va cedir per a aquest propòsit. I nasqué la Fundació Acollida i Esperança, una entitat sense ànim de lucre dedicada a crear espais d’acolliment i a atendre persones que pateixen exclusió social, especialment persones afectades pel VIH/sida sense recursos econòmics ni suport familiar. Can Banús esdevingué la primera residència per a malalts de sida de tot Espanya. Després es va habilitar també el convent de franciscans de la Bisbal (Baix Empordà) i el convent de clarisses de Fortià (Alt Empordà). El P. Josep Costa fou un home humil, treballador i valent; el seu carisma i la seva audàcia han fet possible aquesta gran obra social. Jaume Aymar i Ragolta

8

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

CENTRALS

CA L’ANDAL NO SE TOCA Últimamente nos ponemos las manos en la cabeza cuando escuchamos que quieren «modificar» la inmersión lingüística en Cataluña. Pero ¿qué es lo que pasa cuando quieren «dejar morir» la historia? ¿Cómo nos hemos de «indignar» cuando no quieren que un barrio de Badalona tenga un centro sociocultural tan necesario para los vecinos? Pues actualmente está pasando esto en el barrio de Bufalà. En este barrio de Badalona, un barrio obrero que se ubica en el perímetro de la actual Dalt la Vila, están reivindicando que el Ayuntamiento destine la antigua masía (sin uso y con un riesgo grave de colapso) de Ca l’Andal (la masía actual data aproximadamente del siglo XV) y su conjunto como centro sociocultural para los vecinos. Dichos vecinos han creado una plataforma que lleva su propio nombre para salvar la masía y todo su conjunto. Estos vecinos se están encontrando ciertos sectores del Ayuntamiento que quieren «eliminar» ciertas partes del conjunto de Ca l’Andal, pero, gracias a estos vecinos valientes, se ha plantado cara a todo un Goliat como un ayuntamiento del cambio para que este plan no se lleve a cabo.

Estos políticos no se dan cuenta de que llevarían a cabo dos acciones pensando en los vecinos (todo eso que se les llena la boca diciendo y, cuando toca actuar, se les olvida pronto), como son: no dejar morir la historia y crear un centro para los vecinos que llevan tanto tiempo reivindicando (cerca de cuarenta años). Para que este espacio sea un espacio sociocultural para el barrio, estos vecinos harán diversas reivindicaciones para dar a conocer la existencia de este espacio y esta lucha. La próxima acción es la «sembra de llibres» (21 de marzo de 2018, donde se escoge un libro y se pone un mensaje reivindicativo en él). Esto sin dejar de mirar la Diada de Sant Jordi (23 de abril de 2018), un clásico para las acciones en las inmediaciones de la masía. A estas y a todas las acciones, los vecinos que quieran participar están invitados a hacerlo, ya que, para el barrio: ¡CA L’ANDAL NO SE TOCA!

Jesús Mestre Castillo Vecino e implicado

Si quieres unirte a la plataforma Salvem Ca l’Andal, escríbenos a salvemcalandal@gmail.com o ven a vernos a la plaza Maria Aurèlia Capmany, núm. 6-9. Cualquier aportación será bienvenida.

CENTRALS

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

9

10

VIDA O ASFALTO

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

Tierra muerta «Todas las iniciativas políticas están pensadas en positivo, pero la mayoría solo son positivas para una minoría elitista.» Hay 10 hectáreas de la serralada de Marina que dejarán de ser de uso público y se venderán a particulares en breve. El terreno comprendido entre el Mas Ram y el torrent de la Buada estará urbanizado en unos meses. Desaparecerá el tamaño de 10 campos de fútbol de zona verde de un lugar, en teoría protegido, y se sentenciará a muerte el último bosque de algarrobos de Badalona. Es una noticia desgarradora y deja en evidencia una deficiente gestión de los espacios verdes por parte del Ayuntamiento. Eso es lo que aprobó el gobierno progresista de nuestra ciudad el pasado mes de mayo, con la única excusa de la proximidad a la autopista, pero por otro lado los regidores repiten una y otra vez las ventajas de la protección medioambiental. En cambio, conceden licencias a superficies comerciales y tanatorios para hacer desaparecer la zona verde del turó de l’Enric.

Después de la reunión del día 12 de febrero con dos regidores del ayuntamiento, llego a la conclusión de que hablan con sentido común pero luchan por otros intereses. Si no cambia la cosa, el turó de l’Enric y la serralada de Marina serán engullidos por empresas que se repartirán nuestro patrimonio medioambiental y lo convertirán todo en tierra muerta. Es evidente que se juega una partida contra el medio ambiente, por eso es necesario un gobierno municipal eficiente que pueda controlar este nuevo boom de la especulación. Necesitamos del verde para sobrevivir y, aunque muchos piensen que me refiero a los billetes americanos, me estoy refiriendo a las miles de especies de animales y vegetales que coexisten junto a nuestras ciudades y que son aniquiladas por empresas sin escrúpulos. Empresas que, como rémoras, van despedazando poco a poco los escasos tesoros naturales que nos quedan en nuestras urbes y dejando solo tierra muerta bajo su asfalto infame. Hoy la voluntad de los barrios se encuentra bajo tierra, silenciada y sepultada por un alud de mentiras. Por encima solo sobreviven políticos que bailan al son de la música del dinero y del poder de las empresas que, lejos de ayudarnos, nos sepultan aún más abajo en esta cloaca inmunda.

C. J.

Twitter: @CJVOA

Nuestros vecinos se han echado a la calle y, en dos ocasiones, han parado las máquinas excavadoras. Estas consiguieron arrancar gran parte de una maquia de encinas, lo cual dejó yerma una parte del turó.

Simplificar la política normalmente lleva al error, porque cualquier iniciativa que se lleve a cabo despierta una multitud de puntos de vista diferentes, cada uno con intereses propios, cada uno con un peso político diferente. Se trata de una cortina de argumentos, argucias y manipulaciones que solo se pueden discernir con el uso del sentido común.

“La lluita pel Turó” | Juani Luna

BUFA-L’ART

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

11

Il·lustració: Amorao Relat: Alba À. Holgado (albaiuntross.wordpress.com)

L’olor del vapor se’m barreja amb el vertigen que ara sento, per primer cop, després de tants anys. Es dilueix entre l’olor dels camps, de les fàbriques orgàniques, de tot allò que volíem protegir i que, ara, està a punt de desaparèixer. De res serveixen ja aquestes ales que no són meves ni la nostra voluntat de lluita, la dels obrers. De res, aquest estómac meu, ara oprimit, que se’m rebel·la dins d’un cos que no reconec, suós entre vidres entelats, encara palpitant, i tremolós. Aquesta olor duu la familiaritat de la flaire de casa, dels que m’esperen. Ells no veuran la meva tornada ni em recordaran com em veig ara, poruc, desmereixedor i desproveït de l’heroïcitat de quan va començar aquesta guerra. Si sobreviuen després de mi, faran d’això una celebració, o un memorial, a la plaça del poble. I ho faran enganyats pel mite d’una falsa gesta. L’olor del vapor no és res més que l’olor de la fugida, de la covardia del desarmat, de quan tot és perdut. És l’olor del darrer alè que ja és proper, de la punxada d’un verí dels que ja vénen. En aquest text s’ha mantingut l’accent de vénen atès que l’autora no està d’acord amb els canvis en els accents diacrítics plantejats per l’Institut d’Estudis Catalans.

12

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

ENTRE DAUS

Breve historia del rol en España Décadas de los ochenta y los noventa Retomamos nuestra historia de los juegos de rol en el territorio estatal español justo con la llegada del año 2000. La caída de las grandes editoriales permitió el surgimiento de los grupos independientes que hicieron su nicho particular y propició la creación de pequeños y modestos grupos editoriales. Nosolorol Ediciones (2005), Libros Ucronía (2000) o Maqui Edicions (2006) son algunos de los ejemplos más importantes de las muchas editoriales que surgieron a lo largo de la década 2000-2010 y que se unieron a Edge y Editorial Sombra, aparecidas a finales de la década de los noventa. Durante estos años crece la variedad en idiomas en las publicaciones. En Cataluña, Maqui Edicions toma el relevo de la desaparecida JOC Internacional y edita algunos manuales en catalán, tanto originales como traducciones. En Galicia, se hacen intentos tímidos e independientes como el juego de 2007 As Crónicas de Gáidil, el primer juego de rol en gallego publicado de forma oficial. Vemos en el territorio un crecimiento muy importante de los manuales que parodian otros juegos de rol. Ejemplos como Fanpiro, Outfan o El Señor de los Pardillos: el Juego de Rol de la Tierra a Medias son solo algunos de los muchos ejemplos de los juegos del género parodia que aparecen sobre todo durante la primera mitad de la década de los 2000. Aumentan las ventas, crecen los clubes de rol y los lectores de publicaciones especializadas, así como los asistentes a actos como las jornadas de rol. Esto último hace crecer de forma importante tanto el número de jornadas como su aforo. Durante las dos primeras décadas de este siglo aparecen jornadas de rol como las andaluzas Tierra de Nadie, las valencianas Som Con Uno Cero (organizadas por Editorial Sombra) o las catalanas Kritic y Ayudar Jugando, estas últimas de carácter humanitario. Las nuevas formas de comunicación y edición siguen influyendo en el funcionamiento de las editoriales y el siguiente formato que adoptan es la financiación vía crowdfunding o micromecenazgo.

Esta clase de sistemas permite que las pequeñas editoriales o incluso particulares lleven adelante proyectos editoriales de rol más ambiciosos. Pero, como es habitual cuando hablamos de ventas, dinero y popularidad, esta bonita historia no tarda en comenzar a desvirtuarse. Editoriales como Sombra, Edge o Nosolorol aprovechan sus amplios beneficios para hacerse con el fondo de editoriales desaparecidas (como es el caso de Sombra con editoriales como Ucronía o La Cocoguawa) o absorben editoriales existentes (como hizo Nosolorol con Conbarba). Estas acciones acaban llevando a una concentración de las principales publicaciones en unas pocas editoriales que empiezan a acaparar el mercado. Las editoriales que en sus inicios arrancaban de forma modesta y joven cambian totalmente tanto su filosofía como sus métodos para mantener el tren de los beneficios a toda máquina, y acaban comportándose igual que las editoriales tradicionales (y que cualquier gran empresa, de hecho). Irregularidades contractuales, falta de pagos a empleados o clientes, comportamientos discriminatorios tanto dentro como fuera de las oficinas son solo algunas de las prácticas que estas «editoriales del cambio» empiezan a convertir en rutina. La apertura que ofrece internet permite el surgimiento de multitud de alternativas amateurs. Solo el tiempo dirá si resultan una auténtica contra al panorama dominante o se acaban sumando a la pecera de pirañas como tantas otras.

Miquel Soria

BUFALÀ VIU, BUFALÀ ACTIU

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

Projecte Bobilitza’t Amb motiu de l’assignatura de Campanyes Publicitàries impartida al 4t curs d’Estudis Superiors de Disseny i Arts Plàstiques de l’EASD Pau Gargallo, els alumnes que hi participàvem ens vam posar en contacte amb la gent de la Bòbila Skate Project. Es tracta d’un projecte dut a terme per un grup de skaters que han recuperat l’espai de la plaça de la Bòbila a Badalona i l’han convertit en una pista de skate. Els participants sumen ajudes i esforços per tal d’autogestionar l’espai, construeixen els seus propis mòduls i organitzen competicions, concerts i classes de skate per als més petits, entre d’altres esdeveniments. L’objectiu de Bòbila Skate Project és practicar l’skate en comunitat aprofitant un espai públic abandonat i amb l’ajut i la col·laboració de tots els que hi participen. També promou valors com el DIY («do it yourself») i la recuperació d’espais urbans en desús per desenvolupar un esport que motiva la gent jove a sortir de casa. A més a més, Barcelona és una de les destinacions més importants per a la pràctica d’aquest esport i cada any rep visitants d’arreu del món interessats a patinar aquí. La Bòbila ja ha acollit en diverses ocasions la visita de grans estrelles del monopatí, una de les raons per les quals creiem que aquest projecte podria ser beneficiós per a la ciutat de Badalona. De fet, la nostra col·laboració amb ells va sorgir de la necessitat de donar-se a conèixer entre la gent del barri i així aconseguir més ajudes i recursos, tant per part dels veïns com de l’Administració. Algunes de les mancances que presenta l’espai també recauen en els aspectes més bàsics, com ho són els contenidors per a la brossa, la il·luminació, el subministrament d’aigua i els lavabos.

13

Per aquest motiu, la nostra campanya va enfocada a cridar l’atenció i promoure la col·laboració entre un tipus de públic no tan pròxim a la comunitat skater. Crèiem molt important oferir una imatge del projecte que allargués la mà a la gent del barri i que d’aquesta manera la gent també se’l fes seu. Com a última instància, també ens proposàvem arribar als membres de l’Ajuntament de Badalona amb l’objectiu de ferlos veure que la Bòbila Skate Project és un projecte sòlid, amb sortida i amb possibilitats d’anar molt més enllà. El resultat del projecte ha estat un conjunt de dos spots publicitaris en què apareix un patinet «fantasma» que apropa els protagonistes al parc de la Bòbila, on coneixen el lloc i se’l fan seu a través de la col·laboració i l’acció. Per tal de dur a terme els dos anuncis va ser imprescindible la col·laboració amb la Societat Coral La Badalonense, que ens va posar en contacte amb l’actriu i l’actor que hi apareixen, la Irene i en Jordi.

?

Participants del projecte: Jordi Brunet Guillem Carbonell Alejandro López Carles Muñoz Maria Ortiz Georgina Alcàcer (professora)

14

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

ASSOCIACIÓ