La Veu de Bufalà, núm. 20. Juny 2018.

LA VEU DE BUFALÀ Juny 2018 | Núm. 20

EDITORIAL

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

3

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ Pl. Maria Aurèlia Capmany, 6-9 08915 Badalona Tel.: 93 395 04 93 avvbufala@gmail.com @AVVBufala www.facebook.com/avvbufala Imatge: David P.

www.avvbufala.org Junta de l’Associació Alba À. Holgado Eneko Pascual Lidia Solé Maria Navarro Miquel Soria Sigfrido Ramos Organització de la revista Alba À. Holgado Alícia Jiménez Pérez David Porcuna Miquel Soria Correccions Alícia Jiménez Pérez Muntsa Holgado (La correcció dels textos dels anuncis comercials no és responsabilitat de les correctores de la revista.)

Il·lustracions Adrià Garriga Bassas Kirligo Oleopetroleo The Russian Maquetació David Porcuna Publicitat Elisabet Subirós - Tel. 636 967 845 elisabet@gpl.cat Imprimeix Zukoy 5 LA REVISTA I L’AVV QUE L’EDITA NO ES FAN RESPONSABLES DEL CONTINGUT DELS ARTICLES I DE LES NOTES SIGNADES PER PARTICULARS I COL·LECTIUS. Imprès en paper reciclat. 2.500 exemplars.

Dipòsit legal: B 6947-2014

Comença el compte enrere El temps ens torna a passar volant i ja estem un altre cop a només un any de les properes eleccions municipals. Comença a envair el nostre dia a dia aquella sensació inequívoca de precampanya (malgrat les poques diferències reals que pugui tenir amb l’època de campanya). Els candidats comencen a poblar els actes públics amb més freqüència de l’habitual, comencen fins i tot a veure’s els primers estands en els actes més multitudinaris i els partits comencen a buscar trobades i reunions amb veïns i entitats per esbrinar les seves properes promeses.

Un altre cop comença la roda de cada quatre anys i la cursa de tots els partits per repetir èxits passats o començar-ne a sumar els primers. Aviat tornarem a «gaudir» de les somrients cares de qui pretén arribar al poder i ens promet la millor versió de Badalona, o el que per a ells i elles pugui ser la millor versió de Badalona.

Comença també el compte enrere per a tot l’electorat per decidir en quina direcció anirà la butlleta aquest cop, si repeteixen vot de confiança o si decideixen dipositar la fe en un altre color.

Però l’Associació de Veïns i Veïnes de Bufalà no entrem en aquesta roda de decisions ni dipositem la nostra confiança en cap partit ni en cap color. La reservem per a l’Ajuntament, per a les institucions, no per a qui les ocupi. La nostra responsabilitat com a associació és la de sumar al camí per construir un barri digne, amb els equipaments que els veïns i les veïnes necessitin i amb la seva identitat pròpia intacta.

Per aquest motiu ni podem ni volem casar-nos amb cap partit ni amb cap color i esperarem qualsevol candidat o candidata que vingui al barri amb intenció de conèixer les seves necessitats i la seva forma de respirar. De la mateixa manera, treballarem amb qualsevol ajuntament que surti escollit per la majoria de la ciutadania de Badalona i que estigui disposat a fer cas de la nostra veu, a no permetre que quedem callats darrere de cap mur ni distància. I lluitarem i plantarem cara si aquestes institucions no volen escoltar o busquen passar per sobre de la voluntat dels veïns i les veïnes de Bufalà i de les seves entitats.

Ara i sempre, l’associació de veïns i veïnes del nostre barri respirarà i bategarà al ritme de Bufalà i de qualsevol que s’hi vulgui sumar, siguin quins siguin el seu color o els seus amics.

Tindrem orelles i mans per a tots ells i una sonora porta tancada per a qualsevol que no vingui amb intenció d’acompanyar-nos i d’acompanyar el barri sencer.

La Junta de l’Associació de Veïns i Veïnes de Bufalà

4

Text: Ali

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

@ali.jimpe |

Il·lustració: The Russian

Le he dejado. Nunca le prometí que estaría siempre a su lado. Le juraba que le quería, pero no sabía por cuánto tiempo. Ahora ya no estoy con él. Ahora ya no tenemos miedo a que se acabe. Ahora ya se ha acabado. Le he dejado.

Fuimos amigos. Buenos amigos. Después fuimos pareja. También fuimos algo entre una cosa y otra. También fuimos algo que nunca supimos definir. Pero no necesitábamos definirlo, solo nos necesitábamos el uno al otro.

No necesitábamos vernos todos los días, pero necesitábamos saber del otro, saber que el otro estaba bien. Y que seguía ahí.

Los días que no nos veíamos eran más largos. Las noches que no compartíamos eran eternas. La tristeza de saber que no nos veríamos en unos días era dolorosa. La ilusión de esperar el día de volver a vernos era encantadora.

Teníamos dudas sobre nuestros sentimientos. Ahora no tengo ninguna duda de lo que sentíamos. Los dos habíamos estado enamorados antes de conocernos. Y lo que ahora teníamos nosotros no era como lo que habíamos experimentado con las otras personas.

No es que fuera menos intenso. No es que fuera más profundo. Era otra cosa.

Esperábamos sentir lo mismo que cuando nos habíamos enamorado anteriormente.

Buscábamos esos sentimientos pasados. Y nos perdimos. Nos hemos perdido.

Me encantaba perderme en su mirada. Me encantaba mirarle a la cara cuando hacíamos el amor. Parecía estar encantado. Me hacía sentir muy especial. Él es muy especial. Es un ángel. Siempre se lo decía. No sé si me creía. Le costaba mucho creer en las personas. Especialmente, le habían hecho desconfiar de nosotras.

Lo había pasado muy mal. Yo no quería que él volviera a pasarlo mal. Había dejado de confiar en las mujeres. No quería volver a saber nada de relaciones de pareja. Había cerrado todas sus puertas. Se negaba a querer y a dejar que le quisieran. No quería volver a tener ilusión por estar con nadie, por miedo a que se acabara. Yo también tenía miedo. No tenía miedo por mí; no me habría importado pasarlo mal, pero no podía imaginarme verlo sufrir a él.

Ahora está sufriendo. Pero se recuperará. Ahora está llorando por mí. Pero volverá a confiar.

Continúa

BUFA-L’ART

BUFA-L’ART

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

5

Cuando estaba con él no podía imaginármelo con otra. Ahora quiero que alguien le haga feliz. Quiero que alguien le regale todo lo que se merece. Y se lo merece todo. Se merece lo mejor. Es todo amor.

Cuando veía su sonrisa mientras hacíamos el amor no podía imaginarlo regalándole esas sonrisas a otra, bañando esas miradas en otra. No habría soportado sentir su cuerpo después de que se lo hubiera entregado a otra.

Yo tampoco me imaginaba con otro hombre. Me veía incapaz de abrazar así otro cuerpo. Pero mi anterior relación había sido preciosa y se había acabado, así que tenía miedo de que esto también se acabara. Y se ha acabado.

Ya nunca me dirá con los ojos que sonríe por mí. Me hacía sentir muy especial cuando me sonreía. Verlo sonreír me llenaba de vida.

Me dijo «te quiero». Una sola vez. Fue un momento inolvidable. Siempre lo recordaré. Esas dos palabras significaron mucho para mí. Hacía años que él no las pronunciaba. Y me las regaló. Y le respondí con un abrazo. Con él siempre sentía como una necesidad enorme de abrazarle, de protegerle, de quererle, de cuidarle, de mimarle, de hacerle sentir querido, de recordarle lo mucho que vale... de hacer por él todo eso que tanto se merecía y que nadie había hecho por él. De darle cosas que jamás le habían dado.

A veces sentía que me necesitaba, que me necesitaba a su lado para estar bien. Otras veces sentía lo contrario, que no me necesitaba a mí, que lo que habría necesitado es que las personas de las que había estado enamorado le hubieran tratado así. A veces sentía que lo que necesitaba era que yo desapareciera de su vida.

Ahora he desparecido de su vida.

Ahora no podrá regalarme un segundo «te quiero». Pero dirá muchos más. No volverá a cerrar sus puertas. Volverá a regalar lo que me regalaba a mí. Volverá a hacer esas cosas que había dejado de hacer, que ya no quería hacer, que ya no sabía hacer.

Conmigo hizo muchas cosas que él ya había olvidado. Juntos vivimos sensaciones que entre él y yo inventamos. Hicimos cosas que nunca olvidaré. Me dijo palabras que siempre guardaré. Su único «te quiero» vale mucho, igual que ese momento y muchos otros. Tienen muchísimo valor para mí. Pero nunca se lo podré decir.

Nunca le dije que estaríamos juntos para siempre. Nunca le prometí que envejeceríamos juntos. Nunca le aseguré que no lloraría por mí. Ahora está llorando por mí. Pero volverá a sonreír. Ahora cree que no podrá dejar de llorar. Pero volverá a confiar. Yo, desde el cielo, le voy a ayudar.

6

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

BUFA-L’ART

Ilustración: Oleopetroleo

BUFA-L’ART

Imagen bajo licencia CC0

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

7

8

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

VIDA O ASFALTO

MATAR POR DEPORTE «El mayor defecto del ser humano en sociedad es su egoísmo innato.»

Mi suegro es aficionado a la fotografía. No hace mucho, quedó con unos amigos suyos para hacer fotografías en el campo. El objetivo era un precioso claro en el bosque. Ese día no pudieron llegar al claro porque un grupo de cazadores les impidió el paso.

Indignado, mi suegro les dijo que solo querían seguir el camino y uno de los cazadores le contestó: «¡Pasad! Pero si os volamos la cabeza de un disparo, no será culpa nuestra. ¡Ya os hemos avisado!».

Ese día mi suegro cedió, ante la amenaza del cazador, y buscó una alternativa para aprovechar el día. Días más tarde, me explicó lo que había pasado y sentí curiosidad por saber si aquel cazador tenía razón. Hoy, después de haber consultado la legislación, he considerado útil publicar un breve artículo para aclarar algunas de las dudas que pueden surgir respecto a la caza.

Es importante saber que NO PUEDEN CAZAR EN CAMINOS DE USO PÚBLICO, vías del tren, canales navegables, ríos y sus riberas, núcleos urbanos o zonas habitadas y sus cercanías;

Imatge amb llicència CCO

NO PUEDEN IMPEDIRTE EL PASO en estas zonas; DEBEN pasar por ellas con el arma descargada y en seguridad (sin cartucho en la recámara); NO PUEDEN DISPARAR en dirección a estas zonas y, finalmente, en el caso de conflicto verbal, es preferible NO ENFRENTARSE A PERSONAS ARMADAS, os explico el porqué: para obtener el permiso de armas, solo hace falta aprobar un examen tipo test de veinte preguntas, una prueba práctica sobre el manejo correcto del arma, acreditar que no se tienen antecedentes penales y rellenar un test de personalidad. Si no fuera por la certificación de antecedentes penales se podría decir que es más fácil ser cazador que sacarse el carnet de manipulador de alimentos. A eso añado un dato terrible: el cazador en cuestión puede ser un menor de catorce años habilitado por esta ley para el uso de armas de fuego.

De todas maneras, si el aspirante a cazador prefiere no realizar el examen, siempre puede contactar con empresas que ofrecen licencias sin necesidad de tener que realizarlo.

Son inevitables los encuentros con cazadores porque los días hábiles para cazar son jueves, domingo y festivos. Son días en los que el campo tiene un uso compartido entre deportistas, turistas y cazadores. Ese hecho genera un gran volumen de accidentes,

VIDA O ASFALTO

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

9

la mayoría con arma de fuego. En España, los accidentes entre cazadores suman entre 44 y 54 cada año, y la media anual de accidentes con personas no cazadoras suman entre 2.535 y 5.282, según datos de Mutuasport.

España es el único país de la Unión Europea que permite la caza con perros. Estos animales son herramientas que el cazador usa para llevar a cabo sus artes predatorias. Hay una alta casuística de perros de caza asesinados o abandonados por motivos de vejez o incapacidad o por no tener aptitudes para la caza. Según el diario Público, Imagen: David P. en referencia a datos de la Guardia Civil, el 40% de los perros maltratados son perros de caza. Según Wikipedia, unos 12.000 perros de caza son abandonados en España cada año y otros muchos son sacrificados.

Los residuos que dejan miles de cartuchos de plomo por el bosque también generan problemas. Según el periódico El Confindencial, actualmente en España hay 1,1 millones de cazadores que consumen unos 350 millones de cartuchos al año.

La actual ley de caza se elaboró entre el 1970 y el 1971. Desde entonces, ha habido modificaciones, pero ninguna de ellas ha conseguido combinar la caza con una gestión sostenible para los ecosistemas y para el equilibrio territorial. En palabras de Theo Oberhuber, «la caza no es necesaria, perjudica seriamente la biodiversidad, no es sostenible y no está sirviendo para evitar el abandono rural».

Se puede argumentar de muchas maneras, pero la necesidad de cazar es supervivencia. El deporte de la caza, en cambio, es obsceno. El juego trata de la supremacía de las sofisticadas armas de fuego sobre el cuerpo descubierto de un animal, es la burla sarcástica de quien se siente vencedor en un combate absurdo y absolutamente injusto.

No me gustaría dejar de ser empático con la figura del cazador.

Son grandes conocedores de los hábitats naturales y expertos en comportamiento animal. No son enemigos de las personas, aunque sí de los animales, a pesar de que intenten argumentar lo contrario.

Desde este humilde artículo, invito a cualquier cazador y a las autoridades a que cambien la legislación que regula la muerte de especímenes por la de la recuperación de especies y de espacios naturales.

«Dar muerte y exponer como trofeo al difunto es propio de alguien que no le da importancia a la vida, es propio de alguien que juega al deporte de la muerte. No existe justificación válida para matar por deporte.»

C. J.

10

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

La Gusinada El dissabte 28 d’abril es va reunir la Gusinada. Amb aquest sobrenom festiu es coneixen els qui porten el cognom Gusi de la branca matriu de Can Gusi, la gran llar neoclàssica (1899) que hi hagué als actuals jardins Torrents i Lladó de Bufalà, avui desapareguda, i que promogué en el seu temps la indústria tèxtil Gusi, les antigues naus reformades de la qual avui ocupa la residència d’ancians Llegat Roca i Pi, que els més grans del barri coneixen encara com «Can Gusi».

Al matí van visitar la residència de la bona mà de la seva directora, Mercè Garcia. Beatrice Krayenbühl i Gusi, guia professional, va completar la visita amb interessants dades històriques i fotos familiars. A la tarda, els Gusi de quatre generacions van dinar en un restaurant proper i el Dr. Christian Krayenbühl i Gusi, metge,

IL·LUSTRES PASSEJADES PER BUFALÀ va fer una semblança de l’avantpassat comú, l’abat Pere Celestí (Jaume) Gusi, monjo de Montserrat, que havia fet estades a la casa de Bufalà i que fou abat a Manila (Abadia de Nostra Senyora de Montserrat), president de la congregació benedictina Subiaco i gran home d’Església. El Dr. Krayenbühl i la seva esposa van viatjar recentment fins a les Filipines per conèixer el monestir, en la construcció del qual el seu avantpassat havia participat, on foren rebuts gentilment per l’actual abat i la comunitat benedictina.

També es va difondre entre els presents la fotografia que il·lustra aquest article i que mostra els cosins més propers afectivament a l’abat: són Agustí Gusi i Casabella (que estiuejà a Can Gusi de Bufalà) i la seva muller, Assumpció Jover Sañes, amb les seves cinc filles: Mercè, Montse, Carme, Maria i Pilar. Les dues supervivents (Carme i Pilar) eren a l’acte de dissabte. La foto fou presa el 1932, pocs mesos abans que l’Agustí morís. L’Assumpció, que coneixia el greu estat de salut del seu espòs, li demanà de fer-se un retrat, ja que havien completat la família.

L’Agustí i l’Assumpta moriren joves i el pare Gusi tingué cura sol·lícita de les nenes. El dissabte, la Pilar Gusi recordava amb emoció que quan la seva germana gran Mercè morí a Montserrat de petita, tots els monjos actius de la comunitat benedictina, amb capa, foren al seguici fúnebre. Talment com «La mort de l’escolà» que cantava mossèn Cinto Verdaguer, només que en aquest cas era el comiat d’una nena, d’una Gusi. La voluntat de l’abat ho féu possible.

Jaume Aymar i Ragolta

CAMINEMOS

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

11

Rutas a pie por las comarcas de Cataluña, una manera de hacer ejercicio y disfrutar de la naturaleza Muchas de las rutas que incluiremos en esta sección no las habríamos podido hacer sin la ayuda de un GPS, ya que no todos los caminos están bien señalizados, pero hoy en día la tecnología nos ayuda y nos da seguridad a la hora de salir a la montaña.

Muy importante para hacer una excursión es ir bien equipado en cuanto al calzado y la ropa y, sobre todo, hidratarse durante el recorrido.

Fuentes de Teià - Ermita de Sant Mateu Bonita ruta por la serralada litoral en la que visitaremos diversas fuentes, miradores y otros puntos interesantes: Can Munt, Refugio de la Ferreria del Vedat, Font de les Perdius, Sagrat Cor (mirador), Font del Grill, Font del Senglar, Font dels Ajupits, Font del Vedat, Mirador de la Cornisa, Turó de Baldiri (torre de vigilancia) y ermita y fuente de Sant Mateu.

Aparcamos el coche al final de la riera de Teià, empezamos a caminar y tomamos el desvío a la derecha donde hay dos grandes columnas que son la entrada a la antigua y señorial casa de Can Munt (hay una verja que impide el paso a los coches, pero se puede entrar a visitarla a pie). Este camino nos lleva al primer punto de interés, Can Munt, una antigua casa señorial, lamentablemente en muy mal estado. Merece la pena visitar esta casa e imaginar cómo sería antaño este lugar (en YouTube hay un vídeo de los años cincuenta rodado en la finca). Dejamos Can Munt, seguimos por el sendero y vemos la Font del Grill. Pasamos al lado del Sagrat Cor, pero dejamos la visita para la vuelta, pues ahora toca la Font de les Perdius y el Refugio de la Ferreria, que está abierto y podemos pasar a visitar. También vemos la Font del Perico d’en Canal y la Torre d’en Baldiri, no sin antes caminar un buen trecho con un desnivel bastante acusado, la Ermita de

Fotografía: M.G.

Fotografía: M.G.

Sant Mateu y la Font de Sant Mateu, elementos separados entre sí por unos cientos de metros. Seguimos y bajamos por un camino hasta que lleguemos a Can Gurgui y a la fuente del mismo nombre.

Seguimos la pista y llegamos a la Font del Botxar.

Un poco más adelante llegamos al Mirador de la Cornisa, desde el cual podremos apreciar a simple vista y con la ayuda del panel algunos sitios de la serralada, el Turó d’en Galcerán o el Castell de Sant Miquel.

En el tramo final visitamos el Sagrat Cor y la Font del Senglar, y ya estamos llegando al final de la ruta, donde tenemos el coche aparcado.

Distancia aproximada recorrida: 14 km.

Para descargar los tracks he utilizado la aplicación Wikiloc, con la que podrás encontrar rutas por la zona de diferentes distancias.

Montserrat G. F.

12

CENTRALS

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

Durant un parell de setmanes, Bufalà s’ha omplert d’activitats per rebre, un any més, les festes més esperades del barri: el 26 de maig donàvem el tret de sortida a les Festes de Bufalà i el diumenge 3 de juny les donàvem per acabades. La Comissió de Festes, un any més, ha ofert un ventall molt divers d’activitats per a tots els públics: música, ball, cercavila, esports, jocs i cine han estat presents a les propostes que han lluït pels nostres carrers.

El dissabte 26 el dia va començar al pavelló de bàsquet de l’ABB de Bufalà.

Un any més, el club havia organitzat el torneig de 3 × 3 que va agafant nom a la nostra ciutat. Hi van jugar 40 equips i hi va haver un total de 170 participants. La col·laboració, el patrocini i els premis van ser el resultat d’una molt bona feina. Ara ens queda esperar la propera edició!!

I, al vespre, el cine a la fresca va ser tot un èxit. Tot i que la previsió d’assistència no era gaire favorable, ja que a la mateixa hora s’estava jugant la Champions, els veïns cinèfils de Bufalà van optar per acompanyar-nos en una vetllada força especial en un entorn molt familiar.

Al pati de l’interior de l’escola Can Barriga, a l’edifici «mainada», hi havíem instal·lat la pantalla que donaria pas a la projecció de la primera pel·lícula de cinema a la fresca: Els Goonies. Ens van acompanyar unes 50 persones. Tothom va portar el seu sopar i nosaltres vam oferir crispetes. Mentre esperàvem que enfosquís, els nens i les nenes que hi havia van poder conèixer els conills i les gallines que hi ha a la grangeta de l’escola. Va ser una nit molt especial!!! I alguns veïns van proposarnos que repetíssim l’activitat.

Al dia següent, durant tot el matí, el Parc de Can Barriga es va omplir de jocs tradicionals, jocs d’aigua, bitlles catalanes, tallers i altres activitats.

Com cada any, el MIJAC de la parròquia de Sant Francesc d’Assís i el Centro Aragonés van organitzar un conjunt d’activitats per als infants i les seves famílies. Aquest cop, com a convidat especial, vam tenir el grup de bitlles catalanes de Les Termites de Llefià. Les voluntàries de la biblioteca Maria Aurèlia Capmany ens havien preparat alguns jocs i el parc feia goig de veure’l ple de canalla jugant.

El dimarts 29, al local de l’Associació de Veïns i Veïnes, vam poder gaudir d’un taller de break dance i música rap. L’Eva va ensenyar els nens i nenes a fer els seus primers passos de hip-hop. Se’ls va ficar a la butxaca de seguida. I l’Alexy, juntament amb un parell de nens, va rapejar algunes paraules o frases improvisades. Ens van deixar amb ganes de més. Els participants del taller van dir que s’havien divertit molt i que els agradaria repetir l’experiència.

El dijous 31, el gimnàs 7 de Fitness va oferir una classe de dance baby per a mares o pares amb els seus nadons, però, malauradament tot i ser una proposta molt interessant i que la mateixa directora del centre, la Vicky, s’havia preparat molt bé, no va tenir assistència. Una llàstima que els veïns i veïnes no aprofitessin aquesta oportunitat que oferia el gimnàs per conèixer de prop els beneficis per als nadons d’aquesta metodologia.

El divendres al matí, la residència de gent gran Parc Serentill va organitzar el seu tradicional torneig de dominó, que organitza des de fa 5 anys. Va estar molt animat i hi va haver molta participació. La tarda del divendres 1 de juny va ser, com sempre, l’amfitriona de la xocolatada a la plaça d’Antònia Boada. Any rere any oferim a infants i no tan infants una deliciosa xocolata desfeta amb melindros. Com sempre, vam poder durla a terme gràcies a la col·laboració de Bufalà Comerç i al suport del grup de dones de l’Associació de Veïns i Veïnes, que s’encarrega de fer la xocolata. Aquest any ens van acompanyar en Marc i en Xavi Garcia (Bada Màgics), dos germans mags que van oferir tallers de màgia als infants que hi havia a la plaça. I, un cop van acabar, el grup de dones de ball en línia del Casal Antònia Boada va oferir-nos alguns balls. La xocolata va triomfar i no en va sobrar, tot el contrari, en va faltar una mica. Així que si algú es va quedar sense, les nostres disculpes per haver fet curt.

Els dies passaven i les festes continuaven. El matí del dissabte ens esperava una festa ben especial i emotiva: el bateig d’en Barrigota, el gegant que han creat a l’escola Can Barriga. L’escola Maristes, acompanyats de la seva colla gegantera, van ser els convidats i es van convertir en els padrins d’en Barrigota. La festa va començar amb una mica de soroll de tabals d’una colla i de l’altra. Va ser molt emocionant quan van tocar junts.

La Núria, la directora, ens va explicar el conte de com es va crear el gegant i vam sortir fora a fer la cercavila encapçalada per en Barrigota i, un cop vam tornar a entrar, ens esperava un pica-pica i el grup rumber El Tinglao, que ens va fer ballar des del principi fins al final. Fins i tot l’alcaldessa, que ens va acompanyar, va cantar un parell d’estrofes a ritme de rumba.

Bateig del gegant Barrigota

CENTRALS Des d’aquí felicitem l’equip de professionals de l’escola per la bona organització de la festa i el bon clima que es va respirar durant tot el matí.

Un cop vam recollir, ja ens estàvem preparant per a la següent: al vespre ens esperaven al turó de l’Enric, un espai natural que no podeu deixar de visitar. La plataforma Salvem el Turó de l’Enric i el Torrent de la Font havia preparat algunes activitats per gaudir en un entorn privilegiat de música en directe i observació d’estels i de papallones, tot mentre sopàvem el que cadascú havia portat de casa. Un cop més, hem d’agrair a la plataforma el seu esforç i la seva lluita incansable per preservar aquest espai únic a la nostra ciutat.

I, mentre tot això passava, ja corrien els rumors que diumenge plouria.

I nosaltres teníem tot un programa d’activitats per a tot el dia! Al final, però, vam decidir tirar endavant amb tota la programació, així que el diumenge al matí ens vam aixecar i vam aterrar al Parc Torrents i Lladó, on hi havia previst de fer, per primer cop, un mercat d’intercanvi. Qui no l’havia fet mai va tenir l’oportunitat de conèixer de primera mà de què estàvem parlant, gràcies a la dinamització d’un joc de moneda social que ens va explicar la Bea. Durant un quart d’hora vam estar canviantnos cartes i papers, simbolitzant una espècie de trueque. Va ser ben divertit veure com ens espavilàvem a aconseguir allò que volíem fent moviments a tres bandes. Al mercat només van participar 6 persones, tot i que hi havia previst que vingués més gent, però no s’hi van presentar.

El temps no acompanyava, però l’activitat no va decaure i es va fer algun que altre intercanvi entre els paradistes. Quan va acabar el joc, ens vam acostar a la gespa, on ens esperaven la Mar i uns exercicis de ioga per alliberar emocions. Quan estàvem ben relaxats, va començar a ploure i vam recollir els matalassets, però la pluja no ens va fer plegar i, tot seguit, vam poder acompanyar de ben a prop els ballarins del grup Sweet Bollywood. Per uns moments, algunes veïnes i alguns veïns es van convertir en purs ballarins de bollywood. La seva música, els colors dels seus vestits i el seu peculiar i divertit ball van fer que la gent se sentís molt integrada. I, un cop més, va començar a ploure... però vam continuar ballant. Ni res ni ningú no ens podia fer parar!

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

13

Va arribar el final de les activitats del matí i ens vam acomiadar, perquè a la tarda hi havia la botifarrada popular. A dos quarts de quatre vam començar a preparar-ho tot, i a partir de les sis les botifarres començaven a sortir de les graelles. A conseqüència de la pluja, vam haver de traslladar l’orquestra de música a l’interior del casal de gent gran de la plaça d’Antònia Boada, però la festa va continuar i les botifarres continuaven sortint de les brases.

Volem agrair la col·laboració de totes aquelles persones que s’hi van apropar i van comprar botifarres. Tot i la que estava caient, el veïnat es va solidaritzar amb nosaltres comprant botifarres i emportant-se-les a casa.

Tot i que han estat dues setmanes molt intenses, per a la Comissió han estat unes festes fantàstiques, amb molta participació i amb bones vibracions.

Esperem que vosaltres també hagueu gaudit aquests dies i tornarem amb més propostes properament. S’han posat tots els esforços per poder arribar a tot el barri i fer-nos visibles a molts espais. Tot i així, continuem fent feina per continuar promovent la integració i visibilització a Bufalà.

Els membres de la Comissió de Festes de Bufalà volem donar les gràcies a totes les persones que han fet possible aquest programa: els veïns i les veïnes que ens heu acompanyat aquestes dues setmanes, el grup de dones de l’AVV de Bufalà, el grup de dones de ball en línia del casal Antònia Boada, Bufalà Comerç, Condis, Termites de Llefià, Sweet Bollywood, Puchades Rodrigo, BGirl Sher i El Pelón, Bada Màgics, escola d’educació especial Can Barriga, plataforma Salvem el Turó de l’Enric i el Torrent de la Font, el casal de gent gran Antònia Boada i el grup de fotografia de l’Associació de Veïns i Veïnes de Bufalà.

Us animem a col·laborar amb la Comissió de Festes. Busquem gent que aporti idees, que vulgui formar part de l’organització. Estem construint un barri viu, un barri actiu. I et necessitem!!

Un any més: gràcies i fins aviat!!

Comissió de Festes de Bufalà (AVV de Bufalà – Centro Aragonés – Gimnàs 7 de Fitness – MIJAC parròquia Sant Francesc d’Assís – ABB de Bufalà – Residència Parc Serentill)

14

ENTRE DAUS

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

El valor de 50 euros El cliché de «el dinero no da la felicidad» suele venir acompañado del quizá menos usado pero igual de cliché «esto lo dices porque lo tienes». Sin entrar a valorar hasta qué punto pueden ser ciertas ambas frases (no es el objeto de este texto), sí me parece un buen punto de partida para lo que quiero tratar de ilustrar.

Como aficionado (por no decir loco) de los juegos de rol, os planteo una recreación. Tenemos una conversación sobre los precios en eventos de rol, concretamente jornadas, y los precios con los que se manejan los participantes de esta conversación son unos 50 euros que engloban 4 noches en tienda de campaña, derecho a acceder a todas las actividades y las instalaciones (entre las que se incluyen una piscina de importantes dimensiones) y derecho todos los días a un desayuno de calidad cuestionable. Las opiniones sobre si esto resulta o no caro son muy variadas y los argumentos que se esgrimen también.

Nos puede parecer un muy buen precio para todos estos servicios, sobre todo si lo comparamos con lo que puede llegar a costar cualquier hotel, especialmente durante agosto. Pero si nos ponemos a desgranar la situación, el tema empieza a merecer una mínima reflexión.

De entrada, dejaremos un poco al margen los costes que tienen estas instalaciones, que gracias a otros eventos muy similares que se han hecho sabemos que no suben tanto. Lo que sí considero importante es apuntar que se trata de unas jornadas anunciadas como sin ánimo de lucro, algo importante para tener en cuenta las «necesidades» económicas de referencia.

Unos 50 euros, sin contar comida y otros posibles gastos, por un fin de semana de rol en unas buenas instalaciones parece una gran oferta de primeras, pero se ensucia cuando piensas detenidamente.

Infografía: David P.

ENTRE DAUS

Cogiendo el hilo de cómo hemos empezado el texto, 50 euros puede parecer una cantidad no muy grande, pero esto sin duda dependerá de si nos los podemos permitir o no. Para mucha gente (y cuando digo mucha es mucha), 50 euros son un obstáculo insalvable o vagamente sorteable con un año de ahorro estoico.

Un argumento a favor de estos precios es el hecho de que son precios tirados si los comparamos con los de cualquier hotel, por cutre que pueda ser, y es muy cierto. Estas prestaciones por ese precio un fin de semana de agosto va más allá de la simple utopía. Pero aquí veo yo otro problema: la comparación en sí misma. Comparar una actividad que supuestamente se vende como accesible a todo el mundo con un producto de lujo como son los hoteles me parece una degeneración muy preocupante de la comunidad o, por lo menos, de parte de ella. Y tanto o más preocupante resulta la naturalidad con la que esto se ha asumido, algo habitual entre las masas complacientes de la sociedad de consumo.

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

15

La marginalidad a ciertos niveles de la industria de los juegos de rol de aquellas personas que no cuentan con recursos como para asistir a ciertas jornadas o poder adquirir productos tan básicos como manuales de rol (algunos superan los 50 euros en sus supuestas ediciones básicas) está tan asumida que cuando la expones a aquellas personas que sí pueden plantearse estos gastos, todo lo que recibes de ellas es un encogimiento de hombros, un gesto que sustituye un doloroso «si no se lo pueden permitir, pues no se lo pueden permitir».

Se nos llena la boca hablando de las virtudes de los juegos de rol, de su gran capacidad inclusiva y de comunidad, pero aceptamos (y, en algunos casos, defendemos) que exista esta división basada en el privilegio del poder adquisitivo.

Ciertamente, 50 euros por unas jornadas de rol de fin de semana o por un manual básico no parece muy caro, siempre y cuando los tengas para poder gastarlos, total, es tu dinero, ¿verdad?, no es tu problema si otros no lo tienen.

Miquel Soria

16

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

ASSOCIACIÓ

BUFALÀ VIU, BUFALÀ ACTIU

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

17

TREBALLEM PER PROTEGIR TOT EL PARC METROPOLITÀ: TORRENT DE LA FONT I TURÓ DE L’ENRIC Ara fa més de dos anys que un col·lectiu format bàsicament per veïns i veïnes de Badalona treballa per protegir el turó de l’Enric de l’especulació urbanística i per dignificar el torrent de la Font. La nostra lluita, tot i haver aconseguit algunes victòries, encara continua activa.

Al gener del 2016 diferents entitats dels barris de la Morera i de Bufalà vam promoure un seguit d’accions ciutadanes per dignificar i millorar el parc del Torrent de la Font, un gran espai verd situat entre aquests dos barris de Badalona pel qual diàriament acostumen a passar més de 1.500 alumnes que es dirigeixen als centres escolars de la zona i també molts veïns i veïnes dels dos barris. Durant anys, aquest espai s’havia mantingut en un avançat estat de degradació i amb una manca de manteniment important. Arran d’aquestes mobilitzacions, vam prendre consciència del perill de destrucció del turó de l’Enric.

Els col·lectius «Salvem el turó de l’Enric i el torrent de la Font», «No al Mercadona» i «Salvem el turó de l’Enric», així com l’Associació de Veïns i Veïnes de Bufalà, Aloc-Natura, els Verds de Badalona, les AMPA dels centres educatius de Morera i Bufalà, l’Associació de Comerciants de Bufalà i la Federació de Comerciants de Badalona, sensibilitzats amb la protecció del turó, ens vam unir per reivindicar el valor socioambiental del turó i aturar la tramitació del projecte de requalificació urbanística que volia dotar d’ús comercial unes parcel·les privades d’aquest espai.

Aquest turó, situat al barri de la Morera, és un dels punts geològics i naturals més emblemàtics i vitals de la ciutat de Badalona, amb una antiguitat geològica de 300 milions d’anys i una fauna i flora variades.

Situat a prop dels parcs del Torrent de la Font i la Bòbila, és un dels símbols educatius, culturals i socials de les escoles i instituts de la zona que s’apropen a estudiar i gaudir d’aquest entorn geològic i natural. Per a Badalona el turó de l’Enric suposa un eix natural, social i educatiu d’identitat vital; és un dels pulmons verds històrics que cal preservar.

Des del començament de la nostra reivindicació hi ha hagut una gran coordinació de totes les entitats i col·lectius per desenvolupar nombroses reunions amb grups polítics i realitzar múltiples accions participatives explicant a la població el gran valor socioambiental del turó de l’Enric.

El 12 de gener de 2017 es va presentar a la sala de premsa del Viver de l’Ajuntament l’informe de l’AMB sobre els valors naturals del torrent de la Font i el turó de l’Enric del barri de la Morera, en el qual es posava en relleu l’alt interès social i ambiental d’aquest indret com a futur parc metropolità.

Una vegada aconseguida aquesta fita, teníem clar que havíem de continuar lluitant per salvaguardar tot l’espai del turó de l’Enric. La nostra millor eina era mostrar a tota la ciutadania de Badalona la vàlua del futur parc metropolità. Per aquesta raó i durant tot l’any 2017, els diferents col·lectius compromesos amb la defensa d’aquest espai vam continuar realitzant diverses activitats ambientals i culturals dintre de l’àmbit del turó de l’Enric (observació d’aus hivernals, anellament d’ocells, itineraris paisatgístics, recollida i neteja de l’entorn, visualització d’estels, concerts i fer cagar el tió...) per tal de fer-lo visible i fer difusió de la seva importància com a gran parc urbà, corredor verd i infraestructura ambiental.

Aquesta constància en la unitat d’accions i difusió ha estat molt important per aturar la tramitació del projecte de requalificació urbanística que volia destruir el turó. Un altre efecte d’aquesta lluita ha estat assolir, l’1 de gener de 2018, que l’espai del torrent de la Font i del turó de l’Enric s’hagi incorporat a la xarxa de parcs metropolitans gestionada per l’AMB com un nou parc metropolità.

Tot i que hem obtingut diverses victòries, encara no hem assolit la victòria final i hem de continuar lluitant fins aconseguir salvaguardar tot l’espai del turó de l’Enric. Actualment el veiem novament amenaçat perquè s’està valorant la possibilitat que una empresa privada hi construeixi un tanatori.

Està a les mans de l’Ajuntament de Badalona evitar que es malmeti definitivament el turó de l’Enric impedint la construcció d’aquest tanatori o qualsevol altra construcció futura. La nostra proposta és clara: s’ha de procedir a la preceptiva modificació de planejament per blindar urbanísticament aquest indret únic del municipi de Badalona. Fins que això no passi, no cessarem en la nostra lluita.

Col·lectiu «Salvem el turó de l’Enric i el torrent de la Font»

18

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

CAU DE DIABLES (secció anònima)

CAU DE DIABLES

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

19

Sentimentalisme empresarial «Cau de diables» va sorgir el desembre de 2016 per afegir un toc de sàtira a la revista. De manera anònima, per posar-hi un bri de misteri, hem esmolat els pinzells i els llapis i hem encès les tecles per fer-vos arribar, amb humor i agudesa, il·lustracions i escrits que destapin les vergonyes de tota la classe política badalonina. Sempre ho hem fet amb la mirada de qui observa des del damunt de l’autopista, des de Bufalà.

Hem volgut i volem satiritzar sobre personalismes, sobre mites i símbols, perquè només sent crítics amb tot, i més si ho fem des de l’humor, podrem ser lliures de tota manipulació política, podrem pensar lliurement i arribar a bastir un barri, i uns barris, que puguin combatre el centralisme que impera a la ciutat des de fa dècades.

I avui volem fer-ho sobre els símbols esportius, que semblen encara més indestructibles que la resta de símbols. Són tan arrelats que fereixen susceptibilitats a la primera de canvi i semblen estar per sobre del bé i del mal, en especial a Badalona.

Però, sobretot, són moneda d’ús electoral. Els colors dels clubs esportius es barregen amb els colors de les partitocràcies, de manera multidireccional depenent de per quina cara caigui l’interès econòmic i polític. Juguen, els partits polítics i les directives, amb els sentiments de les aficions, dels qui viuen els colors dels clubs esportius aliens als depredadors polítics, als especuladors immobiliaris i la resta de rapinyaires. Es retroalimenten i perpetuen els seus estaments de poder i les seves cadires amb els nostres diners i donant lliçons de moral.

Aquest patriotisme esportiu es converteix en un plat de manipulació i demagògia que ens mengem amb molt de gust i que sempre demanem repetir. És tan efectiu, aquest sistema, que els clubs esportius deixen de ser només un nínxol per caçar vots i suports i es converteixen en un escenari on es poden cometre desfalcs, estafes i atrocitats amb total impunitat. Pèssimes i sospitoses gestions de clubs de bàsquet i futbol, desfalcs econòmics bestials de grans jugadors, tractes mafiosos de directius i presidents amb estats i empreses, facilitats fiscals i terribles atrocitats de caire sexual i violent perpetrades per jugadors, directius i membres vinculats a grans clubs. Tota aquesta llista de bestialitats són tolerades i relativitzades només pel fet de ser perpetrades per persones que s’escuden al darrere de l’idealisme que rodeja l’esport.

Han trobat en la nostra afició sectària un aval per cometre totes les animalades que desitgin, que nosaltres somriurem i els defensarem a mort perquè són els nostres herois, el símbol d’una ciutat, els defensarem per aquesta constant campanya i manipulació, plenes del sentimentalisme més nefast i brut des de la invenció del populisme.

La idolatria ens converteix en blancs ideals per a la mentida i la manipulació i som els primers que atorguem carta blanca als habitants d’aquests pedestals i d’aquest nou Valhalla perquè facin i desfacin a plaer sense més límit que els seus escassos (o fins i tot inexistents) escrúpols.

Anònim

20

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

ASSOCIACIÓ

BUFALÀ VIU, BUFALÀ ACTIU

La modernitat líquida i els barris L’adjectiu líquid fa referència a allò relacionat amb els fluids, que no té forma ni espai exactes. Contràriament, allò sòlid és allò que sí té una forma i una dimensió exactes en un espai concret. Allò líquid és més lleuger i susceptible al canvi que allò que és sòlid. Si diem, doncs, que vivim en una modernitat líquida i que hem deixat enrere la modernitat sòlida, a què ens referim? I, sobretot, què té això a veure amb nosaltres, amb el nostre entorn o amb el nostre barri?

Zygmunt Bauman, sociòleg i filòsof polonès mort recentment, va escollir aquests termes, els adjectius líquid i sòlid i les seves propietats, per fer una metàfora sobre el món actual. Bauman definia la nostra societat com una societat líquida, ja que està en un canvi constant en tots els aspectes. La modernitat sòlida era, doncs, l’època on els conceptes, els estaments o les institucions que formaven la societat –com el matrimoni, la feina, les relacions socials, els governs, etc.– no eren tan canviants i, sovint, eren inamovibles. Les relacions personals en la modernitat sòlida pràcticament no canviaven. Hom naixia en un lloc concret i, probablement, s’hi estaria tota la vida. Hom tenia una feina i, probablement, la tindria tota la vida. I això ho podríem assimilar a tots els aspectes individuals i col·lectius de la societat. En la modernitat líquida, segons Bauman, ens passa el contrari: una persona pot néixer en un lloc determinat, però canviar de residència en múltiples ocasions. I el mateix es pot dir de les seves relacions i dels llocs de feina.

Allò que, segons Bauman, hauria propiciat aquests canvis –de modernitat sòlida a líquida– són les empreses, els avenços en la tecnologia i la migració. És un món on el moviment de persones és constant (la migració), on els avenços tecnològics, en comparació amb altres èpoques de la nostra història, són cada cop més ràpids i on les empreses governen més que els mateixos governs. Les empreses estan subjectes als canvis del mercat, així que el canvi en la configuració i la mentalitat dels governs és encara més ràpid. En resum, Bauman veia en això un canvi en la vida de les persones i les seves identitats. Veia la nostra societat com una societat profundament individualista, individualista a l’extrem, on res sòlid era possible que es formés i on la nostra identitat individual i col·lectiva tenia dificultats per arrelar.

Què té això de dolent i què té de bo? Caldria reflexionar-hi. En la modernitat sòlida no hi havia gaires canvis i era molt més fàcil que el dogmatisme i les formes de pensar úniques, basades en estaments també sòlids (la família, la religió, la tradició…) acabessin imposant-se en les nostres vides. I ara el procés s’ha revertit. Però, en la meva opinió, hem passat d’un extrem a l’altre. Hem passat d’un dogmatisme florit per la religió, la tradició i la família –fortament patriarcals i tradicionals– a un món on les relacions, la vida laboral i la comunitat són tan canviants i fluïdes que sovint no existeixen. Hem passat d’un món immutable i inflexible a un món ple d’inestabilitat. És un món on el canvi tecnològic és molt positiu, ja que ens ha dut a millorar la qualitat de vida (d’alguns) i ha

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

21

propiciat avenços científics i artístics, però també és el món de la precarietat i del consumisme en expansió, on la nostra identitat individual radica, es fonamenta i s’alimenta en els canvis de mòbil que tindrem els propers cinc anys, per posar un exemple, encara que m’arrisqui a simplificar-ho tot.

Som en una societat líquida on predomina el canvi. Però és precisament el canvi allò en el que no creiem. No creiem que puguem canviar la nostra societat, la nostra realitat, ens hi veiem incapaços. I com és això possible, senyor Bauman?

No seria precisament en una modernitat sòlida, on tot és menys susceptible al canvi, quan és més difícil canviar les coses? Per què és ara quan, en principi –perquè no és del tot cert, això–, hem escapat del dogmatisme i dels estaments estàtics, quan també hem perdut la iniciativa i la certesa que podem canviar les coses? Per què?

I, inevitablement, aquestes preguntes em duen al barri, a la ciutat, al nostre entorn. Si la modernitat sòlida era l’època anterior a la nostra, on tot durava més, potser la resposta a aquestes preguntes és en el procés mental i emocional que hem viscut des de llavors, potser sense adonar-nos-en. Sí, ens hem deslliurat dels estaments estàtics que ens han creat moltes injustícies en el passat i que ens feien impossible canviar les nostres vides, ja que cada persona estava marcada, més que ara, pel lloc i la classe on naixia –o potser hauríem de dir que hem canviat uns estaments estàtics per uns altres on el seu canvi constant els fa alhora estàtics i inamovibles?–, però, per contra, era la solidesa d’aquell entorn la que també va propiciar el canvi social, la que feia més possible la unió entre la gent i la resposta social i unificada. La comunitat i la identitat col·lectiva també s’han fet líquides.

Ara, amb un entorn social en canvi constant, amb la precarietat marcant les nostres vides laborals i afectives i amb un individualisme i un consumisme exacerbats, tendim a la desmoralització i a la idea que no podrem fer res per canviar les coses perquè res no dura suficientment per poder-ho fer i perquè els que són ara els nostres veïns demà potser han canviat de residència, o tenen una vida laboral tan precària que no poden preocupar-se de res més.

Però és això un procés reversible? No em va quedar mai clar que Bauman fos optimista o aclarís això en cap moment, al contrari que Noam Chomsky, que segueix ben viu i repartint optimisme contra el desànim cada dia. Hi ha cap esquerda que puguem minar i seguir foradant? Hi ha cap bri de l’individualisme que teixia comunitats encara dins de nosaltres? Des de la base i des dels barris ho podrem esbrinar, segur, mentre seguim lluitant davant de cent portes barrades, siguin sòlides o líquides.

Alba À. Holgado <albaiuntross.wordpress.com>

22

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

ASSOCIACIÓ