La Veu Bufalà. Juny 2016.

LA VEU DE BUFALÀ Juny 2016 | Núm. 12

EDITORIAL

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

3

LA MATEIXA SUOR EN FRONT ALIÈ ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ Pl. Maria Aurèlia Capmany, 6-9 08915 Badalona Tel: 93 395 04 93 avvbufala@gmail.com @AVVBufala www.facebook.com/avvbufala www.avvbufala.org Junta Associació Lidia Solé Alba À. Holgado Montse Montero Miquel Soria Antonio Cortada Sigfrido Ramos Tomás R. Yolanda Carretero Elisa Clemente Carlos García Maria Navarro Eneko Pascual Raúl Pérez Cap de Redacció Alba À. Holgado comunicacioavvbufala@gmail.com Col·laboradors Grup de fotografia de l’AVV Bufalà Isofocos Correccions Muntsa Holgado Alícia Jiménez Maquetació Jordi Cortada Publicitat Elisabet Subirós - Tel. 636 967 845 Imprimeix Zukoy 5 LA REVISTA I L’AVV QUE L’EDITA NO ES FAN RESPONSABLES DEL CONTINGUT DELS ARTICLES I DE LES NOTES SIGNADES PER PARTICULARS I COL·LECTIUS. Imprès en paper reciclat. 2.500 exemplars.

Dipòsit legal: B 6947-2014 Portada: Jordi Cortada (Cordister) cordister.deviantart.com

D

esprés dels mesos i mesos que han acumulat números i números d’aquesta revista, hi ha una cosa de la qual podem estar ben segurs: som un homenatge vivent als noms del nostre barri.

Ja siguin ferms lluitadors socials i polítics, artistes coneguts o anònims, d’una o altra tendència o ideari, amb motius més o menys qüestionables per formar part dels rius de tinta que s’han vessat a les nombroses pàgines d’aquesta revista; molts han estat els noms dels habitants d’aquest barri, habitants de passat o present, a qui hem dedicat un ferm homenatge o hem donat protagonisme.

Però a vegades mirem tant els veïns i veïnes que ens trobem cada dia, els que vénen a l’Associació per participar, per col·laborar o per deixar-s’hi la pell, que molts cops ens oblidem de recordar aquells que també posen les seves mans i els seus esforços a construir un barri més digne, malgrat no formar-ne part pròpiament.

Col·laboradors que són de fora del barri, però que hi participen de valent com un més, i en ocasions encara més. I és per aquest motiu que en aquesta edició de la revista del barri, del barri que tant ens estimem i pel qual tant lluitem, hem trobat necessari i just fer un reconeixement a totes les persones de fora de Bufalà que un dia varen decidir fer seva la lluita, la nostra lluita que ara és la lluita de tots i totes.

I no mereixen aquest reconeixement només per la seva inestimable ajuda al llarg d’aquests anys, sinó per tot el que ha suposat i suposa per a nosaltres la seva intervenció. Convertir lluites de barri en lluites més universals i superar els murs de les nostres pròpies cases. Oferir aquella visió exterior que no podem desenvolupar els que som dins de Bufalà, ampliar els nostres horitzons, proporcionar noves formes de pensar i de viure. Però per sobre de tot, obrir el barri als ulls de l’exterior, i els nostres ulls al món que ens envolta, i impedir que les nostres lluites i els nostres valors de lluita social i política no es quedin tancats i aturats pel seu hermetisme, perquè com més gent pugui veure el que fas, més ulls podran veure allò que tu no veus: noves possibilitats, errors imperceptibles, males influències o intencions malicioses.

A totes les persones de fora de Bufalà que amb la vostra energia i el vostre compromís ens heu ajudat a fer més gran i fort el nostre camí: moltes gràcies per tot.

Junta de l’Associació de Veïns i Veïnes de Bufalà

4

ENTREVISTA

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

REVIVIM LA MASIA DE CA L’ANDAL

B

ufalà és un barri de masies –d’aquí el seu nom– però també d’habitatges on es van teixir les primeres lluites veïnals. La majoria de persones que van iniciar aquelles lluites, a inicis dels anys seixanta, eren dones. Algunes encara les tenim per aquí, fortes com sempre però sovint oblidades pel complex d’inferioritat d’un barri que només mira i viu en direcció al mar. Obríem així aquesta secció fa justament un any. Els objectius? Fer entrevistes i col·loquis més dinàmics. Però, sobretot, quedarnos a casa, al barri, desenterrar la nostra història i escoltar les veus de les persones que l’han anat configurant a través dels anys; oblidades en un barri que, sovint, queda hipnotitzat pel camí que baixa lleuger cap al mar. Es dóna l’esquena a si mateix, incapaç de veure –i de mirar– allò que s’estén darrere seu. I allà, darrere dels murs de l’autopista que ens separen de la resta de Badalona, de manera subtil però tràgica, comença Bufalà. I és allà on des de les pedres d’una antiga masia del segle XV, Ca l’Andal, el barri de Bufalà es crida a si mateix. Si

pareu atenció, quan baixeu per Martí Pujol o Jacint Verdaguer, sentireu el tumult intern de la seva història cridant-vos perquè l’escolteu. Us cridarà, en un gest desesperat, perquè deixeu de mirar el camí que baixa cap al mar i feu ressorgir de les seves antigues pedres el futur que el barri (rei)vindica.

L’ORIGEN Bones, Cinto, com anem? Presenta’t una mica per a qui no et conegui.

Em dic Cinto Mercader i vaig néixer a Ca l’Andal.

Els meus pares, quan es van casar, primer van anar a viure a Sant Adrià. Llavors, circumstàncies, degut a la Guerra Civil, un oncle meu, el marit de la meva tia, germana de la meva mare, va haver de marxar. I llavors van buscar una casa àmplia, prou àmplia per poder-hi guardar els mobles que tenien al carrer Girona. I els meus pares, per això, es van traslladar a Ca l’Andal. Això vol dir

que aquí comença l’origen. Això va ser el 1937 i des de llavors ells van estar vivint aquí. Hi van viure més o menys fins al 1975. El meu germà, que en pau descansi, va néixer el 1938. I jo vaig néixer deu anys més tard, el 1948, a Ca l’Andal.

Hi vaig estar vivint fins al 1972, quan em vaig casar. I després del 1972 els meus pares hi van viure quatre o cinc anys més i van marxar a viure a Badalona, a Lloreda, i aquí es va quedar l’altre Cinto, en Cinto Atienza, que és el meu padrí. Ell hi va viure, si mal no recordo, fins al 2006. Jo li pagava uns lloguers perquè tenia pocs recursos.

I ens vam trobar que estant el meu tio que es va posar malalt, va estar uns dos o tres mesos a la Clínica del Carme, i uns ocupes ho van aprofitar per entrar. Arran d’això, és possible que l’Ajuntament es pensés que no hi havia ningú i van tapiar. És clar, nosaltres vam demanar, preguntant a l’Ajuntament de l’època... Jo tenia molta feina, se’n va ocupar la meva dona i no hi havia manera de poder treure’n l’entrellat...

ENTREVISTA A més a més, els administradors que portaven el tema, que els pagàvem nosaltres, que en tinc rebuts, tinc rebuts de l’última data que vam pagar de ”la Caixa”, que es pot comprovar, doncs van dir que en dirien alguna cosa, i encara estem esperant.

RECORDAR EL PASSAT PER FER REVIURE LA MASIA DE CA L’ANDAL (S. XV) Explica’ns una vivència que et marqués, per exemple.

Una de les vivències que més em van marcar és quan ajudàvem a recollir el conreu. També el fèiem malbé perquè hi jugàvem a futbol; era la naturalesa pura del conreu de pagès. Sempre m’han agradat aquestes coses, però jo no m’hi he dedicat mai, perquè les meves vivències no m’ho han permès. És una experiència que et fa sentir més lliure i més natural. Però això ha canviat i moltes vegades quan he passat per davant de la casa, la veig amb aquesta tristor... Jo desitjaria que tingués un canvi i aquest canvi és l’alegria que pugui tenir i tota la gent que pugui...

Vols dir recuperar-la? I fer-la viure una mica, oi?

Jo crec que es pot aconseguir amb aquesta idea que teniu vosaltres. I hi heu avançat molt.

Perquè tot això que després he vist que heu arribat a aconseguir amb reunions i les entitats al costat vostre... I no és fàcil, eh? Vull dir que no és solament dir de paraula «ho podem aconseguir» i tenir bones perspectives, és que ja hi ha fets reals i escrits, per la informació que vosaltres aneu ensenyant, que mostren que de debò hi ha molt bones perspectives. Jo crec que l’Ajuntament en això hauria de ser sensible i si no té els recursos suficients ara, perquè la situació ja sabem quina és la que hi ha, però en la mesura que puguin, haurien de començar a obrir això i donar opció que de mica en mica es pugui anar ja preparant per arribar a tindre un ple funcionament. Però no estaria de més que amb el que es pugui fer, es comencés a veure ja una mica el final del túnel, una llum, perquè

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ els veïns ho necessiten, Bufalà ho necessita.

I la llum és començar a obrir una part que pugui ser habitable, evidentment, assegurantho, en el sentit professional. Però val la pena, perquè a la zona de Martí Pujol hi ha una zona de conreu, també. Això encara quasi quasi es manté igual com quan jo ho vaig conèixer. Ha tingut poques variacions. Jo el tinc present, en el meu cap, però si jo pogués… L’única esperança que tinc és si tinc la possibilitat de..., perquè l’hi vaig demanar al regidor, perquè m’agradaria recuperar...

Entrar-hi.

Entrar allà i intentar recuperar alguna cosa testimonial meva, coses físiques. Allà hi ha mobles que s’han fet malbé i algunes coses que no... Algun escrit, algun document de la meva família… i si trobés algunes fotos que potser a les persones que han ocupat això no els han interessat gens. Demanaria que em permetessin l’oportunitat d’entrar. Aquesta és una de les il·lusions que tinc. Però per sobre d’això la il·lusió que tinc és poder entrar allà –encara que no estigui en ple funcionament, que estigui en un 30 o un 40% de funcionament–, a casa meva, Ca l’Andal, i dir «en aquella habitació vaig néixer jo i el meu germà», això ja seria molt. I tothom que hi volgués anar, que hi pogués anar. A més a més, en aquest entorn, la part de conreu del número 330 de Martí Pujol és molt maca, i això ben arreglat es pot fer, també per a les escoles, es pot ensenyar tot allò referent al conreu.

Perquè ara els nens pensen que els pollastres vénen del Carrefour, i això podria servir per fer pedagogia per als nens. És un espai molt ampli, que també n’hi ha d’altres a Badalona, però en aquest cas tenim l’oportunitat de tenir-lo a prop.

A més a més, se’n podria recuperar l’interior.

Estic parlant de la part de casa meva, la que jo conec. Les altres estan bastant bé, la del 330, que em sembla que és la del senyor Martínez, la tenien molt ben arreglada i, de la nostra, doncs no estava malament la planta baixa. Després, la resta... Però a casa nostra hi havia la llar de foc, que es pot veure en algunes fotos, llàstima perquè hi havia una entrada, que era de fusta,

5

que era una entrada com una capella, allò. I allò ja s’ha perdut, també. Allò deu haver acabat dins de la llar de foc. Nosaltres sí que la vam conservar.

Això i després, bé, a la casa hi ha tot de coses. La casa guarda coses. Hi ha històries interiors que no coneixerem mai, però sí recordo que la meva mare deia que hi havia la gruta famosa. Per sota de la llar de foc queda bufat perquè hi ha aire. I llavors allà hi havia una gruta i uns túnels. Uns anaven cap a la mina que hi havia al costat de l’entrada. A la carretera de Canyet hi havia una fàbrica de pintures i allà hi havia una mina, que encara existeix. I després uns túnels que anaven fins a l’església de Santa Maria. Se sap que això havia sigut l’antiga Rectoria de Santa Maria, com molt bé va explicar el mossèn el Dia de Sant Jordi. I, és clar, la rectoria, des de Ca l’Andal a Santa Maria, doncs un quilòmetro i escaig hi ha.

Això són històries que han quedat enterrades.

Si vols ajudar-nos a desenterrar les històries de la masia de Ca l’Andal i a escriure’n el proper capítol, uneix-te al Grup de Ca l’Andal. Com més serem, més força tindrem per recuperar la masia per al barri. Si t’interessa, escriu-nos a l’adreça avvbufala@gmail.com.

Alba À. Holgado

Si vols escoltar l’entrevista sencera usa aquest codi o visita aquest enllaç: http://wp.me/P54QXo-Bi

6

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

BUFALÀ VIU, BUFALÀ ACTIU

FE DE RATES

E

l’anterior és de posat amable i es camufla– i camina pels carrers del barri proferint amenaces al primer que se la mira directament.

No, no parlem de rates com les que un dia van assolar plaça Espanya, no.

Aquestes rates són més difícils de veure perquè vesteixen, caminen i fins i tot es comporten com persones. Rates que s’alimenten xuclant la vida del que toquen només per engreixar-se cada cop més a costa dels altres.

Les autoritats sanitàries adverteixen que n’hi ha quatre tipus i que, sovint, des de la solitud de les misèries més internes, cohabiten per conveniència. Els experts desconeixen encara quina és l’espècie més perillosa i aconsellen mantenir l’alerta màxima davant les descripcions que us reproduirem a continuació.

El tercer tipus de rata és d’aspecte afable i amable. Educada en ambients fora de les clavegueres, és carregada de bones intencions i aparença altruista. N’és característica la seva velocitat davant dels flaixos, per fer-se fotografies amb rates més poderoses, i amb el repartiment del medaller a les olimpíades de rossegadors. És un tipus de rata amb reminiscències humanes però corrompuda per la lluentor de l’or de les medalles al mèrit selectiu. No per ser la tercera és menys perillosa que les dues anteriors; de fet, identificar-la pot ser molt difícil, i assenyalar-la, molt perillós.

Ha assajat tan bé la seva disfressa de persona que pocs són capaços de dubtar de la seva veracitat.

l barri de Bufalà ressona amb tonades d’altres temps, d’altres batalles.

I llums vermelles ens persegueixen per cada cantonada. Hi ha una alarma a Bufalà: s’ha descobert una plaga de rates.

El primer tipus de rata vesteix de trajo. La millor forma d’identificar-la és d’esquena, per l’etiqueta que sobresurt de les seves vestidures. Si hi pares atenció, pots llegir «recién comprado». Les mans, de gest corbat, aguanten uns fils que arrosseguen pels carrers més afluents del barri, camuflats entre la fressa i la festa de la gent. La seva gran afició és la música, i els experts ho saben per la batuta que sobresurt de la butxaca dreta de la jaqueta. Alguna batuta s’ha pogut trobar extraviada entre jaquetes intercanviades. En la intimitat, però, fora del focus dels grans escenaris que les clavegueres del sistema perpetuen, juga als escacs distribuint les peces dels seus músics al taulell, tot ordenant quina serà la seva propera simfonia.

El segon tipus de rata és arrelada a la terra, no pas per afició o estima a la naturalesa, ans al contrari: per l’ambició egòlatra i urbana de destruir-la.

La seva pell es tenyeix de diferents colors, blavencs i rogencs, depenent del terra que trepitja. I la seva mida, tot i no ser gaire més gran que la de les rates descrites anteriorment, es veu ampliada per l’ombra de superioritat que esgrimeix. Treu el seu aliment de la cobdícia que sua i dels diners que obté de vendre el patrimoni humà i social per enriquir els fons de les seves butxaques. Les autoritats aconsellen no mirar-la directament als ulls, ja que és un tipus de rata més agressiu que l’anterior

El quart tipus de rata és menys àgil que les anteriors. De caràcter antic i vell, la degradació omple les seves venes. Famèlica dels anys que ha perdut, lluita per recuperar les engrunes de brossa que recorda haver tingut. La seva nostàlgia pels seus anys d’escassa glòria la converteix en obedient peó de rates més grosses que no dubtaran a usar-la de sotamà per minar i arrossegar des de dins, encara que se’n puguin desdir de cara a la galeria. Una rata no pot durar molt de temps sense la màscara de persona respectable, encara que això suposi deixar els seus en evidència.

Es demana als veïns i veïnes màxima cura i que tinguin els ulls ben oberts davant de la possibilitat de trobar-se amb qualsevol d’elles. Totes s’alimenten del sentit comú de les seves víctimes sense que aquestes siguin capaces d’adonar-se’n, fins que els donen suport de forma cega i sense qüestionar-ne les intencions.

Farem tots els possibles per mantenir a ratlla aquesta nefasta plaga que envaeix el nostre barri i també molts d’altres. Si en veuen cap, no dubtin a informar. Tots junts tenim prou sentit comú per fer-les fora una vegada per totes.

Alba À. Holgado Miquel Soria

BUFALÀ VIU, BUFALÀ ACTIU

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

7

DONEM UTILITAT ALS SOLARS EN DESÚS DE LA CIUTAT

L

’agricultura urbana i periurbana tradicional havien anat desapareixent amb l’explosió urbanística. L’inici de la crisi el 2008 va suposar un gran impuls per al creixement del horts urbans a les grans ciutats, a causa de la frenada immobiliària i com a ajuda per a l’economia domèstica. Actualment està prenent força una nova onada d’horts urbans col·lectius i reivindicatius que esdevenen experiments agroecològics i de dinamització social.

A les grans ciutats com Madrid, Sevilla o Barcelona, els horts urbans són espais de convivència veïnal i alhora serveixen per recuperar solars abandonats. A Saragossa s’han generat 600 llocs de feina als horts municipals de la ciutat. A València s’instal·larà un centenar més d’horts durant l’any 2016. Les xifres parlen per si soles: l’any 2015 hi havia 20.000 horts a les ciutats espanyoles (200 hectàrees), molt per sobre del miler de l’any 2000. Durant aquest any 2016 les grans ciutats preveuen habilitar-ne uns altres 200.

Experiències properes a la ciutat de Badalona.

A Barcelona hi ha mig miler d’horts urbans. N’hi ha que estan gestionats per l’Ajuntament, però també hi ha molts horts col·lectius que han sorgit de manera espontània gràcies a la iniciativa dels veïns i veïnes, instal·lats en terrenys urbans en desús.

L’Ajuntament de Barcelona gestiona alguns horts a través del programa municipal Pla de Buits Urbans amb Implicació Territorial i Social (Pla BUITS). L’objectiu és dinamitzar terrenys en desús de la ciutat a través d’activitats d’interès públic, impulsades per entitats públiques o privades sense ànim de lucre, cosa que afavoreix la implicació de la societat civil en la regeneració i dinamització del teixit urbà.

Les activitats i els usos de cadascun dels espais tenen consideració d’interès públic –els solars abandonats són zones públiques brutes i amb els horts se n’assegura el manteniment–, d’utilitat social i de caràcter temporal. Un element fonamental d’aquest pla és el fet d’implicar la societat civil de la ciutat en la definició, instal·lació i gestió dels espais urbans.

La primera convocatòria es va impulsar l’octubre de 2012 amb l’objectiu de cedir la utilització i gestió temporal de 19 solars municipals a entitats, associacions i fundacions sense ànim de lucre. Després de l’èxit de la primera convocatòria, se’n va fer una segona l’any 2015.

A Badalona disposem d’un 38% del terme considerat zona no urbana, això vol dir una superfície de 800 hectàrees. Quin futur volem per als espais no urbanitzats de la nostra ciutat? I per als solars buits que tenim als nostres barris? Potser podríem tenir a Badalona un model com el de Barcelona? Us animem que feu una volta pel barri i observeu quants espais buits podrien ser transformats en horts urbans. Podeu fer-nos arribar les vostres idees a avvbufala@gmail.com.

Grup Horts Urbans

8

CENTRALS

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

LES NOSTRES FESTES!

U

n cop més a Bufalà s’han viscut uns dies molt intensos. Les festes d’enguany van començar el passat dia 20 i van acabar el dia 29 de maig. La Comissió de Festes ha estat treballant aquests darrers mesos per poder oferir un programa ben variat i extens.

El tret de sortida va ser una novetat al barri. El mercat de Bufalà va oferir al públic més petit uns tallerets de manualitats. Un cop finalitzaven els tallers, a l’Institut Pompeu Fabra l’Orquestra Juvenil de Flautes de Bec del Conservatori de Música de Badalona es preparava per oferir un concert. El concert va ser fantàstic, tot i que l’assistència no va ser gaire.

El dissabte 21 a la plaça Antònia Boada es va dur a terme una altra edició de les «Botigues al carrer», aquest cop acompanyada per una fira d’entitats del barri. Al matí s’hi va apropar gent, i la tarda va ser encara més moguda. A més, el gimnàs 7 de Fitness va oferir unes classes de steps i kangoo power perquè la gent participés i va atraure molts veïns. I el gimnàs Badalona Fitness va fer una demostració d’un circuit de manteniment que va deixar la gent sense alè.

En acabar, el gimnàs 7 de Fitness havia preparat una coreografia per a una flash mob que vam ballar tots a la plaça. Va ser ben divertit.

El diumenge 22 li tocava al parc del Torrent de la Font. Allà vam continuar la tasca que a l’abril vam començar. Primer, Aloc Natura va oferir una activitat d’anellament d’ocells que va agradar moltíssim. Els nens van poder col·locar les caixes niu que havien confeccionat ells mateixos amb l’ajuda dels alumnes del Pompeu Fabra. Es van instal·lar els cartells

indicadors al parc i es va fer una altra sortida al turó de l’Enric. Hi havia un taller per fer colònia i jocs per a nens.

El dijous 26 algunes mares amb nadons van participar en una classe d’estiraments que es va fer al gimnàs 7 de Fitness. Va ser molt divertit veure les cares dels petits mentre les mares patien fent abdominals i «sentadetes».

El divendres 27 la residència Parc Serentill va oferir el seu tradicional torneig de dòmino, on els seus residents juguen amb altres persones del barri. A la tarda, la gent es va acostar a la plaça Boada, on s’estava fent la xocolatada que havien preparat les dones de l’Associació de Veïns de Bufalà. La xocolatada es va poder fer gràcies a la col·laboració de Condis, que ens va oferir els deliciosos melindros, i Sorli Dicau, que ens va donar la llet. A més, vam poder gaudir de l’espectacle de màgia que ens va oferir el mag Àlvaro Cortés, un jove del barri que va a l’institut i que domina a la perfecció les tècniques més innovadores de l’art de la màgia. Ens va sorprendre amb el seu número i ens ho vam passar molt bé.

En acabar l’espectacle, a la parròquia de Sant Francesc d’Assís ens esperava el concert solidari que organitzem cada any. El concert era gratuït, però es demanava que tothom portés algun aliment per a Càritas del barri.

Van actuar Rincón del Arte, que va omplir l’església de gom a gom i, a continuació, Frank, un veí del barri que ens va delectar amb el seu espectacle «The original salsa top», una barreja de percussió, salsa i claqué. Es va fer curt però va agradar molt.

El dissabte 28 hi havia un torneig de 3 x 3 de bàsquet, organitzat per l’Associació Bàsquet Badalona de Bufalà, al poliesportiu del carrer Campoamor. El club va disposar d’un total de vuit pistes farcides de partits. Tots els participants, al voltant de 100 en 25 equips, van poder gaudir d’una jornada festiva practicant l’esport que més els agrada acompanyats dels seus amics. D’altra banda, hi havia gent visitant la masia de Can Banús, que enguany va oferir com a novetat al barri unes portes obertes per tal que la gent pogués conèixer de prop el projecte i la tasca que s’hi desenvolupa diàriament. A les 12 h va començar una classe de ioga que ens va preparar l’Enric del Secret del Benestar, a l’avinguda Bufalà. Al voltant d’unes 20 persones van poder relaxar-se durant una hora al pati de la masia. Amb els ulls tancats, només podien sentir el cant dels ocells.

Durant tot el dia, el Centro Aragonés, que enguany ha participat en l’organització de les festes, va preparar un concurs de curts.

Tot i la magnífica idea i que estava molt ben estructurat, no hi va participar gaire gent. Però va ser molt divertit!!

El diumenge 29 vam fer la ja tradicional festa infantil al parc de Can Barriga. Ens ho vam passar molt bé. El parc es va omplir d’activitats molt divertides. Mentre uns s’entretenien amb els jocs del Centro Aragonés –molt bons, per cert–, altres feien la gimcana que va preparar l’esplai del MIJAC de la parròquia del barri.

A les 12 ens van visitar els Bufons del Foc i ens van explicar el conte que han escrit ells mateixos, «En Llufa i els Bufons de Badalona».

Els nens van poder emprovar-se les seves robes.

I a la tarda a la plaça Antònia Boada vam poder

CENTRALS

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

9

menjar botifarra. La botifarrada popular va ser ben rebuda. La plaça es va omplir. Vam fer l’entrega de premis del torneig de tennis taula que durant tot el mes de maig s’havia estat celebrant al local de l’Associació de Veïns, i més tard va començar el ball de final de festa del duo Baila Conmigo, à carrec de Bufalà Comerç.

Des de la Comissió de Festes estem molt satisfets dels resultats. El temps ha anat aguantant i els veïns i veïnes, tot i la diversa oferta d’activitats que hi havia per tota la ciutat, ens van acompanyar en tot moment.

Volem agrair a tots aquells que han fet possible aquesta edició de les festes: mercat de Bufalà, Institut Pompeu Fabra, Conservatori de Música de Badalona, gimnàs 7 de Fitness, gimnàs Badalona Fitness, Aloc Natura, Institut Isaac Albéniz, AMPA Escola Bufalà, mag Àlvaro Cortés, Rincón del Arte, Frank y Yor, Can Banús, El Secret del Benestar, Òmnium Cultural, Bufons del Foc, Decathlon, Sorli Discau, Condis.

També a tots aquells veïns i veïnes que sempre estan al nostre costat, que hi són quan se’ls necessita.

I a la Vocalia de Dones de l’AVV de Bufalà.

I des d’aquí us animem a posar-vos en contacte amb nosaltres (avvbufala@gmail.com) si voleu participar, col·laborar o oferir alguna activitat.

Comissió de Festes: AVV de Bufalà, Parròquia de Sant Francesc d’Assís, MIJAC, Residència Parc Serentill, 7 de Fitness, ABB, Centro Aragonés i Bufalà Comerç.

10

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

EL RACÓ DE LA MEMÒRIA

CAN BANÚS M

agnífica masia de planta semblant a Ca l’Andal o a la desapareguda Can Claris (a l’actual barri de la Salut). Antigament limitava al nord amb Can Sagarra, avui queda situada sota la B-20.

L’antiga masia ja està documentada a mitjan segle XVIII, quan era propietat de Josep i Teresa Banús. Va ser convertida en l’actual edifici senyorial en ser adquirida per l’industrial tèxtil Pere Màrtir Soler i Finet, descendent de teixidors de lli de Vilassar del segle XVIII, que instal·là fàbrica a Badalona, igual que els seus germans. L’edifici és format per un cos central, amb teulada a dues aigües, i dos cossos laterals porxats. Del cos central emergeix la torre-mirador. La façana principal té diversos elements de tipus historicista, com ara una finestra coronella. La casa té un gran jardí al davant amb una gruta dedicada a la Mare de Déu de Lourdes. Hi ha també horts i es conservava ceràmica antiga. Consta per tradició oral que els seus propietaris no varen tenir descendència. Masovera en va ser la tia de la família Duran, de Bufalà.

Segons el P. Josep Costa Planagumà, franciscà (Aventures i desventures d’unes sandàlies.

Barcelona, Edimurtra, 2009, p. 26), l’any 1935, els seus pares, acabats de casar, van anar a viure en una casa que hi havia al recinte de Can Banús que li deien «el Xalet». Davant hi havia l’era on batien el blat. La filla gran del matrimoni, Maria Dolors, va néixer allí. Durant la Guerra Civil (1936-1939) a Can Banús hi havia amagats capellans, monges i catòlics que eren buscats per la CNT. Josep Costa explica: «Un dia que la mare venia de comprar coses al centre de Badalona, pel carrer van passar cotxes de la CNT tots armats i la gent deia que anaven a fer un escorcoll a Can Banús. La meva mare va començar a córrer i entrà per una porta petita que hi havia al final de la propietat; va entrar corrents i els va avisar a tots: “un

registre!”. Tots es van amagar per les vinyes estirats a terra, però l’escorcoll va durar més de dues hores i ells, creient que ja se n’havien anat, començaren a sortir i els van detenir tots, entre ells el meu oncle Josep Costa Planes, els van portar a la txeca de Sant Elies i després els van afusellar. El meu pare el buscaven i es va veure obligat a deixar la meva mare i escaparse a França (...). Mentrestant, la meva mare, com que tenia dues filles i Can Banús en aquell temps era un lloc solitari, es va traslladar a viure a casa de la meva àvia materna».

El 1971 Can Banús va passar a mans de l’Ajuntament de Badalona. El 1993, el citat P. Costa, que havia tornat de fer de missioner a Bolívia i per consell de Sor Genoveva Masip, treballava amb persones afectades pel VIH/ sida, va sol·licitar al consistori una cessió d’ús per fer-hi una obra social dedicada a aquest col·lectiu. L’actitud de l’Ajuntament, presidit per Joan Blanch, des del primer moment fou favorable. I també l’Associació de Veïns ho va acabar acceptant. L’arquebisbe de Barcelona, Ricard Maria Carles, va fer un important donatiu i el mateix any es va erigir la Fundació

Acollida i Esperança. El 24 d’octubre de 1993 uns desaprensius van robar i incendiar la masia.

L’escala principal es va ensorrar totalment i també la torre-mirador, que hagué de ser reconstruïda. El 1996 l’Ajuntament va cedir Can Banús a la Fundació Acollida i Esperança, promoguda i presidida pel citat Josep Costa, amb una capacitat per a 27 persones, capella, menjador, cuina, despatxos i dispensari.

L’obertura de la residència va mobilitzar tot un voluntariat del barri, el bisbe Joan Carrera hi celebrà missa en diverses ocasions i hi hagué també reunions d’arxiprestat. Com que l’esperança de vida dels malalts de sida va anar creixent, cinc anys després es van plantejar de crear el Centre Especial de Treball Mansol (mans solidàries) annex a la casa, que fou beneït i inaugurat el 5 d’octubre de 2001. És una empresa que ofereix llocs de treball a persones en situació d’exclusió social i amb discapacitat física reconeguda per tal de possibilitar-los la reinserció laboral i social. En definitiva, una gran obra.

Jaume Aymar i Ragolta Foto: http://www.acollida.org/serveis/can-banus/

UN TOMB PEL BARRI

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

11

INICIATIVES PER MILLORAR EL BARRI

I

niciem una nova secció on volem donar-vos a conèixer les accions més destacables que duem a terme quant a reclamacions referents a deficiències urbanístiques i viàries al barri de Bufalà. Aquestes reclamacions les gestionem des de l’Associació de Veïns a través de les corresponents instàncies i les fem arribar als àmbits municipals responsables de les diferents àrees perquè es facin càrrec de resoldre aquestes deficiències.

Com a primer pas, quan es detecta una deficiència o el que considerem un problema a la via pública, se’n pren nota i es documenta amb fotografies per tramitar la reclamació a través d’una instància en la qual posem en coneixement l’àrea municipal que correspon i demanem que es faci una actuació per resoldre la deficiència detectada.

Aquestes reclamacions ens arriben a l’Associació per part del veïnat del barri i nosaltres ens encarreguem de fer-ne gestió i el seguiment perquè s’hi doni solució i es resolgui el problema.

Treballant d’aquesta manera el que es pretèn aconseguir és que dia a dia es mantinguin i es conservin els elements urbanístics del barri, així com que se’n millori l’accessibilitat i que l’entorn s’adapti a les necessitats dels veïns i veïnes.

A continuació podeu llegir algunes de les instàncies que hem cursat i que han estat resoltes, algunes de les que encara estan pendents i algunes de les que són a mitges.

Resoltes: reparació dels panots de la vorera de l’avinguda Bufalà, cobriment d’un forat al paviment del carrer Castillejos, retirada de la llosa a punt de caure al parc Torrents i Lladó i reparació de la barana trencada al pont de Bac de Roda.

A mig resoldre: finalització de la reparació començada a les voreres del carrer John Lennon i finalització de la remodelació de la plaça Maria Aurèlia Capmany.

Pendents de resoldre: reordenació del trànsit al carrer Sardana amb la cruïlla amb el carrer Doctor Robert, substitució i reforma dels elements urbans (papereres i bancs) al Bruc, reparació i reforma del paviment i voreres a la part baixa del carrer Molí de la Torre, i neteja i conservació del solar de l’Ajuntament al carrer Doctor Daudí.

Aquestes són algunes de les reclamacions que s’estan gestionant, però n’hi ha més; podeu trobar les llistes ampliades i fer-ne comentaris a través d’aquest enllaç: https://goo.gl/KdISAq. No hi són totes, ja que aquesta tasca és un esforç que cal realitzar de forma constant, i el manteniment dels elements urbans i la seva conservació no solament depenen de les actuacions municipals, sinó també del bon ús que en fem els veïns.

Antonio Cortada

12

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

BUFA-L’ART

Miranda Hope Miranda Hope tenía siete años y no conocía el azul.

Sus ratos insomnes los repartía entre el amarillo de los campos de su padre, que hacía canastas con la pita que recogía de las azabaras, el rojo de las faldas de su madre, y el verde sin una pizca de cian que le dejaban en los dedos las mariposas cuando jugaban al escondite, al atardecer.

Por la noche, sus sueños se llenaban de nubes celestes, de aguas ultramar y de collares de lapislázuli, y ella reía por debajo de la nariz, como un gatito. Se despertaba por la mañana desorientada, sin saber qué pensar, sentía que se le había escapado algo muy importante por la puerta de atrás. La sonrisa solar de su madre, sin embargo, la embriagaba de blanco para todo el día.

Y así pasaron los días, y los meses, y un par de años, por lo menos, cuando le dio por levantar una piedra mientras perseguía a un ciempiés, y encontró una planta que nunca antes había visto. Agarrada a la tierra por un tallo corto y fuerte, se levantaba un fruto circular con numerosas hojas-puertas cerradas hacia adentro, que parecían proteger un prodigioso tesoro. Miranda Hope nunca había visto nada igual. Sin temor arrancó una de esas pequeñas puertas y se la acercó a la nariz: olía a aire húmedo, olía muy bien, tan bien que se comió un trocito. No le gustó el sabor, y escupió la hoja. Dejó la persecución del ciempiés para otro día y bajó hasta el río, donde bebió un buen trago de agua.

Al instante, descubrió con estupor un sabor nuevo, que le produjo escalofríos, pensó que estaba soñando, porque sentía en la boca el color de sus sueños. Buscó a su alrededor, hasta debajo del caldero del hogar. Nada, ni rastro. A estas alturas, el sabor se había esfumado y solo sentía frío.

De nada sirvieron las sopas de tomillo que le hizo su madre y los animales de cuerda que le hizo su padre, Miranda Hope perdió la alegría de vivir. Nada de cuanto veía la animaba. Incansable, recorría su mundo de punta a punta, en busca del azul. Por la noche, estaba tan cansada que los sueños no acudían, y la mañana la despertaba triste.

Resolvió franquear la verja que delimitaba la tierra de su padre e ir en busca del azul, el color de sus sueños. Caminó de noche y caminó de día, en su viaje encontró tierras desnudas, estériles por la sobreexplotación, ríos rojos de sangre que rezumaban terror y pueblos reducidos a escombros donde solo humeaba el odio. Paulatinamente sus ojos dejaron de recordar el rojo, el amarillo y el verde, el gris lo anegaba todo. Los pies le pesaban como losas de cemento, gris por supuesto, y su corazón se iba quedando chiquito, chiquito.

Ya no recordaba el motivo de su búsqueda, y quiso volver a casa, pero no supo hallar el camino de vuelta. Por primera vez en muchos meses, se sentó y le cayeron encima todas las penas del mundo. No quería mirar más, nada valía la pena. Sentía un frío tremendo, y metió las manos en los bolsillos de su vestido. En uno de ellos encontró un trozo de pita, de los que recogía en el taller de su padre, y se puso a llorar.

Una de las lágrimas, la más redonda, fue a caer en la cuerda, y en ese mismo momento comenzó a gestarse una luz pequeña, con la inmensidad del universo en su interior, y con tantos matices azules, que hicieron que Miranda Hope se maravillara. Recordó los colores de su casa; ya podía volver.

Sembró la luz en la tierra que sus lágrimas habían humedecido, para que hiciera germinar un mundo nuevo, y regresó a casa. No era la misma Miranda Hope que se marchó un día; su infancia había desaparecido por el camino, pero como la luz de las estrellas que mueren, su influjo la iluminaría por siempre.

Relat: Muntsa Holgado muntsaholgado@gmail.com Il·lustració: Jordi Cortada (Cordister) cordister.deviantart.com

ASSOCIACIĂ“

ASSOCIACIĂ“ DE VEĂ?NS DE BUFALĂ€

>Y- -?- - Ĺ&#x; ¡ -Ĺž - - Ĺž - Ĺž Ĺž Ĺ&#x;- ? Y| B

Escriu-nos a: avvbufala@gmail.com o passa't per l'AssociaciĂł.

13

14

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

ASSOCIACIÓ