La documentació de la fotografia, Museu d'Història de Catalunya

LA DOCUMENTACIÓ DE LA FOTOGRAFIA. DE QUÈ PARLEM EN ELS MUSEUS, LES BIBLIOTEQUES I ELS ARXIUS Primer de tot, voldria agrair a la Sílvia i a la Dolors que quan van pensar a crear aquest grup de treball ens donessin l’oportunitat de participar-hi.

Era l’any 2010 quan el Museu d’Història de Catalunya va començar la tasca d’adequació de l’arxiu general del museu i, des de l’àrea de museografia, ja feia un temps que treballàvem en la definició de procediments i protocols de totes les tasques que tenim encomanades. Llargues sessions de treball d’un equip format per una arxivera, la Irene Brugués, una especialista en documentació, la Conxita Gil, la Marta García, coneixedora d’arxius fotogràfics i les conservadores, van fer possible establir les bases d’un sistema integral de documentació.

Tota aquesta feina ens va fer més conscients de les mancances que teníem i de les tasques que s’havien d’afrontar sense ajornaments: revisar i actualitzar l’inventari, establir la documentació de les col·leccions com una cosa prioritària i, per dir-ho d’alguna manera, organitzar l’arxiu fotogràfic.

Abans de parlar específicament de la documentació de la fotografia, voldria fer una petita reflexió sobre la documentació en els museus.

La fotografia no és un camp a part i, com que documentar un artefacte fotogràfic és documentar una part de la col·lecció, comparteix la problemàtica d’aquesta disciplina.

La documentació en els museus no és, o no hauria de ser només, l’inventari de les col·leccions, o sigui, una fitxa on recollir les característiques d’un objecte, sinó un registre de tota la gestió museogràfica. Disposem de l’eina, el MuseumPlus, que, amb totes les seves imperfeccions, ens permet no sols la documentació de les col·leccions, sinó també el registre de la memòria de la seva gestió.

Però ens queda un repte: unificar criteris que garanteixin l’intercanvi, l’explotació eficaç de les dades i la seva difusió adequada.

Això és així perquè partim de la base que la informació només és un mitjà per a un bon coneixement, un bon control i una bona divulgació del patrimoni que es conserva en els museus.

D’altra banda, podríem dir que la documentació és una tasca que tothom considera indispensable, però resulta que té un petit problema: la manca de recursos humans. Només els grans museus disposen de personal amb plena dedicació, amb un departament de registre. A la resta de museus, els professionals que tenen assignada aquesta feina l’han de compaginar amb altres tasques, cosa complicada per la seva particularitat i si, a més, hi afegim les urgències del dia a dia, tenim un panorama força desolador per a la documentació.

I ja no parlem dels museus que es veuen abocats a deixar la documentació en mans de personal eventual, que, malgrat la seva voluntat, no sempre té una formació específica.

La documentació de les col·leccions és una tasca complexa i, si el nostre objectiu, que ho hauria de ser, és l’excel·lència, tenim l’obligació de treure el màxim rendiment possible a l’eina de la qual disposem i posar tots els mitjans necessaris per aconseguir-ho: criteris i personal.

Els arxius disposen de la Norma de Descripció Arxivística de Catalunya, que, a la introducció del projecte, es defineix d’aquesta manera: l’instrument creat per desenvolupar la Norma Internacional General de Descripció Arxivística per fer-la compatible amb altres normes específiques i per adequar-la a la realitat dels arxius de Catalunya. És fruit de l’experiència acumulada en la pràctica descriptiva del col·lectiu d’arxivers de Catalunya. La NODAC és l’eina que els arxius catalans han d’utilitzar per elaborar les descripcions arxivístiques.

Les biblioteques tenen la Descripció Bibliogràfica Internacional Normalitzada i les Regles de Catalogació Angloamericanes.

Doncs bé, als museus catalans, i no pas en tots, el que tenim ara per ara és un programari informàtic i l’esforç dels professionals que gestionen la documentació. Fins avui el que hi ha és un grup de professionals que s’ha hagut d’adaptar individualment a un programa, cosa que ha generat diversos criteris, tants com professionals.

No tot són greuges, perquè sembla que, de manera força immediata també, podrem disposar d’un tesaurus, el de la Getty, que ens facilitarà alguns aspectes en la tasca de la documentació.

El més important és unificar criteris per a la descripció dels objectes.

En aquest camp, els arxius i les biblioteques van molt per davant.

Potser el que ens cal és aprofitar la seva experiència, per poder encarar bé la feina que ens queda per fer.

Així doncs, cal tenir en compte: 1. Un programa informàtic només és una eina de treball.

2. Hem d’estar convençuts que la documentació no sols és indispensable (paraula contundent, però de consistència fràgil), sinó també fonamental.

Necessitem

controlar

bé

les

ubicacions

dels

objectes,

els

moviments, els tractaments de conservació i de restauració i tota la seva seqüència vital, ja que en depèn el coneixement, la difusió i la seguretat del patrimoni d’aquest país.

(Per exemple: No podrem fer mai un bon pla d’emergència, d’evacuació d’objectes, si no tenim perfectament controlades les seves ubicacions; o bé un altre exemple: en els museus d’història, amb col·leccions heterogènies, creiem adequat que cada objecte estigui associat als fets històrics que li corresponguin; tan important és el mateix artefacte com la seva representativitat dins de la història.)

3. Hem de voler professionals especialitzats i, sobretot, hem de voler compartir.

Només amb la suma de tots aquests factors podrem tenir el control real de les nostres col·leccions.

El que tampoc no podem fer és perdre de vista el nostre objectiu final, que és la comunicació amb els usuaris. Si no tenim ben establertes les bases, de ben poc ens serviran les possibilitats que avui ens ofereixen les noves tecnologies que permeten que els museus interactuïn amb el públic.

A partir d’aquí, i un cop dibuixada la situació, enllaço amb el tema d’aquestes jornades a partir del repte que, com a museu, ens vam proposar: revisar i actualitzar l’inventari i organitzar l’arxiu fotogràfic.

Els nostres dubtes inicials van ser els següents: quants i quins tipus de fotografia tenim?, com les hem de classificar?, com les hem de tractar i de quina eina disposem? En resum: Què passa i què fem amb les fotografies?

I en aquest punt va començar la relació del Museu d’Història de Catalunya i el Museu Marítim de Barcelona. En explicar a la Sílvia el nostre projecte incipient i, com sempre passa en aquestes circumstàncies, vam entendre que no estàvem soles davant dels dubtes i les problemàtiques i vam prendre consciència que ens calia treballar en equip per poder avançar.

Per què? Doncs perquè valia la pena esmerçar hores i energies en el projecte; perquè d’aquesta manera el podíem millorar i, a més a més, els resultats es podrien fer extensius a tot el col·lectiu.

Per això, aquest grup de treball ha estat tan important, perquè treballem en diferents disciplines i en diverses experiències laborals, des dels museus, els arxius i les biblioteques fins a l’empresa privada, i això ens ha permès poder diagnosticar els problemes que ens eren comuns i buscar-hi solucions compartides. Desenvolupar la categoria de fotografia dins del mòdul de col·leccions del MuseumPlus que després us presentaran ha estat més fàcil gràcies a les aportacions de les companyes d’arxius i biblioteques.

De què parlem quan parlem de documentar fotografies en els museus? O bé, el que passa és que museus, biblioteques i arxius parlem de coses diferents quan parlem de fotografia? I per afegir una pregunta més a la reflexió: els museus hauríem de tenir fotografies en el nostre fons?

Us confesso que aquestes preguntes em generen molts dubtes i em costa definir-ne les respostes.

De què parlem quan parlem de fotografies en els museus? Doncs o bé parlem de fons patrimonials o bé de totes aquells documents fotogràfics que són el testimoni de la vida i activitat del museu. Crec que aquesta resposta serveix per a les tres institucions.

Documentar-les? No crec que sigui diferent i, si ho és, la diferència ens remet, una vegada més, a criteris i normatives, en resum a eines.

I l’última, hauríem de tenir fotografies en els nostres fons o bé els arxius són les institucions més ideals per tenir aquests fons? Però quins fons, tots? O només els que considerem patrimonials? Algun arxiu voldria ser el dipositari dels milers de fotografies que els museus generem al cap de l’any? I per què els museus hauríem de renunciar a conservar fons patrimonials, si un dels nostres mandats és aquest, conservar el patrimoni? Només perquè són un artefacte diferent?

En fi, com podeu comprovar, tinc molts dubtes, i m’agradaria poder trobar un desllorigador que em facilités respostes clares i concises, però l’única cosa que puc fer és plantejar un debat.

A partir d’aquí, el que faré és redactar un resum de les conclusions a les quals vam arribar el grup intern del museu.

La diferenciació entre fons patrimonial o testimonis de la activitat del museu comporta diferents maneres de registrar les fotografies. Tot depèn de com definim els diferents fons dels quals disposem. Però la qüestió és que l’inventari és una cosa, el registre de la gestió, una altra, i l’ús i l’explotació, una altra.

Al MHC, una vegada feta la diagnosi de tots els tipus de fotografies que teníem i una vegada valorada la possibilitat d’adoptar un programa de gestió d’imatges, vam optar per ser el màxim de

possibilistes. Atès que disposàvem del programa informàtic MuseumPlus, vam entrar a analitzar les possibilitats que ens oferia.

El fet és que, per gestionar imatges, el programa disposa del mòdul de fototeca que, fent-hi algunes adaptacions, ens podia servir, però el problema era que respecte a aquells fons que necessitaven tenir tractament d’objecte patrimonial i que, per tant, havien de ser registrats com a col·lecció, el programa no ens oferia cap possibilitat i no ho podíem fer.

A partir de les diferents tipologies que teníem de fotografies, vam elaborar un sistema de gestió i arxiu adequat a les necessitats de cada tipus. El primer va ser adaptar el mòdul de fototeca. Aquesta adaptació és molt simple. Segons les necessitats detectades, vam canviar les etiquetes d’alguns camps, que ens semblava que definien millor les dades que volíem i necessitàvem registrar-hi. Per exemple, a la pestanya «Altres dades» (que originalment estava buida) hem obert els camps: Codi classificació (és el número de codi de classificació documental al qual pertany l’expedient relacionat) Núm. expedient (número d’expedient relacionat) Títol expedient (títol amb el qual s’identifica l’expedient) El nostre objectiu és dotar el museu d’un Sistema General d’Arxiu, que connecti totes les àrees del museu.

Parlant dels fons patrimonials: considerem col·leccions del museu totes aquelles fotografies que, per la seva antiguitat, autoria o procedència, tenen un valor patrimonial: plaques de vidre, negatius, positius o fotografies digitals. En aquest cas, tant és si parlem dels negatius del camp de concentració de Mauthausen com del reportatge fotogràfic digital que el museu va encarregar per documentar la manifestació del passat 11 de setembre de 2012. És per a aquestes fotografies que la nova categoria desenvolupada serà una molt bona eina, sobretot perquè hem intentat unificar criteris a fi que tots acabem utilitzant les mateixes eines de descripció. Els artefactes fotogràfics, una vegada inventariats, seran desats amb les màximes condicions possibles de conservació.

Aquí és on tornem a tenir una dicotomia: exposarem mai aquests artefactes? No ho tenim clar, però, en cas afirmatiu, podrem comptar amb els dits d’una mà les vegades que seran exhibits. En canvi, les imatges representades sí que seran objecte de cessions; per això, les còpies digitals d’aquestes imatges les tractarem en el mòdul de fototeca, per a la seva gestió i difusió.

A diferència d’aquestes, les fotografies que documenten la vida quotidiana del museu (presentacions de llibres, inauguracions, conferències, activitats educatives, etc.), en aquests moments no les considerem fons patrimonial i el que fem és documentar-les en el mòdul de fototeca. Sabem que ara no les considerem col·lecció, però això no significa que un dia no ho siguin. Aquí vam tornar a ser pragmàtiques, ja arribarà el moment en el qual ens haurem de

plantejar què en fem, d’aquests documents que són la memòria del museu.

I encara tenim un altre bloc: totes aquelles fotografies de treball que al cap de l’any acaben documentant la feina feta com a resultat dels diferents

expedients

d’actuació

sobre

les

col·leccions,

les

intervencions museogràfiques a la permanent o bé en el muntatge de les exposicions temporals.

La quantitat de fotografies que podem arribar a acumular al cap de l’any per aquests motius és immensa, i per aquest motiu hem considerat adequat associar-les als expedients de treball, i desar-les en el repositori del departament. En cas que siguin, per exemple, intervencions de restauració sobre objectes, s’associen al registre del MuseumPlus de l’objecte i en fem una selecció representativa que també documentarem en el mòdul de fototeca.

M’ha semblat excessiu explicar-vos tot el quadre classificatori de l’arxiu, però estarem encantades de poder-lo explicar a qualsevol persona que hi tingui interès.

La gran majoria de les vegades, quan prenem decisions, ho fem portats per les necessitats i el que fem és establir un grau de prioritats. Doncs això és el que nosaltres hem fet. També us he de dir que el nostre avantatge és que, tot i tenir fons fotogràfics, no són gaire extensos. La nostra col·lecció, si es compara, per exemple, amb la del Museu Marítim, molts de vosaltres segurament la definiríeu de ridícula. Però la quantitat no fa la cosa, sinó el que aquestes imatges representen per a la nostra història.

La tasca de gestionar bé les nostres fotografies és complexa, però no pas més que les altres col·leccions. Estem davant d’una feina que no és complicada, però sí molt laboriosa, i aquí m’agradaria incidir en la necessitat de dotar bé els nostres museus de personal que pugui portar a bon terme aquests treballs.

Si tenim en compte que segurament la gran majoria de persones que gestionen els arxius fotogràfics en els nostres museus no som especialistes en la matèria, i que la nostra formació és basa en l’experiència adquirida amb el dia a dia, no crec que sigui gaire demanar que, com a mínim, aquestes persones puguin fer la seva feina amb dedicació plena. És el futur del nostre patrimoni.

Vull agrair a totes les meves companyes la dedicació, l’entusiasme i les llargues hores de discussió. A la Maria Castellet, la Mariona Companys, la Marta García, la Conxita Gil, la Carol Ribera, la Teresa Rodon i la Francesca Roses, gràcies.