Apeles Mestres Monòlegs (vol. 1) 1901
ARXIU CANPROSA BIBLIOTECA DE PATRIMONI 03
ARXIU CANPROSA
Monòlegs (vol. 1)
Apeles Mestres
Versió de Pol Vouillamoz
Publicació: Arxiu Canprosa
ISSN: 2938-7213
Sèrie: Biblioteca de Patrimoni
Número de publicació: Núm. 3. Any 2024
Producció editorial: Edicions del Forclòs
Direcció de la Publicació: Pol Vouillamoz
Direcció Artística i Disseny Gràfic: Laura Blanco
Copyright © d’aquesta edició: Associació Cultural de les Edicions del Forclòs canprosa@forclos.cat www.canprosa.cat www.edicionsforclos.cat
Primera edició: maig de 2024
Tots els drets reservats. Prohibida tota forma de còpia i la distribució d’exemplars sense el consentiment previ i per escrit del titular dels drets.
Consideracions lingüístiques
A l’Arxiu Canprosa considerem que el text dramàtic és la partitura sonora de l’escenificació —creiem que modificar el text per tal d’adaptar-lo al català normatiu és una tasca pròpia de la dramatúrgia i no de l’edició. Tanmateix, hem efectuat algunes modificacions per tal de facilitar la lectura i l’anàlisi dels Monòlegs.
Apeles Mestres fa servir la cursiva per indicar alguns dels barbarismes i castellanismes del text dramàtic. Hem seguit el mateix criteri per aquelles paraules que no va marcar i que no són correctes.
Hem modificat la grafia d’aquelles paraules que, reescrivint-les tot seguint les convencions ortogràfiques actuals, han conservat la sonoritat original del text.
Amic Lector
Ja que la malaltia no em permet anar a visitiar els “meus” pastors i boscaters i els “meus” pescadors i puntaires, quin remei me queda sinó treure partit dels tipus que em venen a tret de mà?
Això sí: no sabent poetitzar-los, em diverteixo caricaturitzant-los, lo qual em procura alguns bons ratos que desitjaria vivament saber encomanar-te.
Al presentar-te aquestes caricatures, crec oportú recordar-te que els monòlegs no s’escriuen sols per ser llegits sinó, i més principalment, per ser representats.
L’autor d’un monòleg no és més que la gallina que pon l’ou; l’actor que el representa és el cuiner que, amb el seu saber, pot convertir-lo en un plat exquisit.
monòlegs | ¡ecs, la política!
¡Ecs, la política!
Un senyor de pes, amb ulleres d’or.
¡Ecs, la política!
¡Maleïda siga la política, i el que va inventar la política, i el primer que va parlar de política!
Ve'ls-hi aquí tot el mal d’Espanya: ¡la política! ¡I, sobretot, el parlar de política!
Aquesta és la causa del nostre atràs, de la nostra decadència, de la nostra… En fi, això fa que caminem a la cua de totes les nacions. Aquí no es treballa, no es pensa, no es raciocina, no es compta el temps, no es fa res en serio, aquí només es xerra… ¡I encara, no es xerra més que de política!
¡Que tant parlar de política! ¿Per què s’ha de parlar de política, si tots sabem que és una farsa? ¿Perquè tothom no fa com jo?
¡Jo no en parlo mai, de política! ¡Però mai! Perquè em repugna,
monòlegs | ¡ecs, la política!
em regira el ventrell em… I sobretot, perquè no m’agrada perdre temps. (Pausa.)
Perquè, desenganyin-se: ¿què és, la política? Res; el “modus vivendi” de quatre morts de gana, cavallers d’indústria, farsants sense ofici ni benefici ni vergonya ni consciència ni temor de Déu ni amor a la camisa que porten. Gentussa que viu d’embusterejar, d’entabanar el poble, ¡d’embabiecar els pobres d’esperit que se’ls escolten!
Jo, quan sento un home que parla de política, dic sempre lo mateix: «o ets un pillet o ets un babau». Si ets un pillet, ¡a Fernando Poo! Si ets un babau, treballa i calla, que no hi entens res, de política! Fes com jo: jo no en parlo mai, de política!
Recordo l’any seixanta-vuit –jo era jovenot, encara– però si hagués pogut dir al general Cheste: «Què, “¡España con honra!” ¡Canonada! I al primer que xisti, ¡afusellat! I qui protesti, ¡afusellat! I qui arrufi el nas, ¡afusellat!». Ah, no ho dubtin, un cop s’hauria afusellat mitja Barcelona… L’altra meitat hauria tornat a la feina i no hauria pensat més ni en política ni en revolució, i no hauríem tingut el siti de Gràcia, ni la Guerra Civil, ni la República, ni els Cantons!
12