Paula Utrilla - Aquella nit

Aquella nit

Paula Utrilla Agudo

Aquella nit

Paula Utrilla Agudo

Projecte Integrat, 2020

Cicle Formatiu de Grau Superior d’Il.lustració M.Josep Forcadell, tutora de Projecte Integrat

Georgina Aspa, professora de Suport d’enquadernació Violant Cebrià, professora de Suport digital

Escola d’Art La Industrial Comte d’Urgell, 187 08036 Barcelona

Aquella nit

Paula Utrilla Agudo

Projecte Integrat, 2020

Cicle Formatiu de Grau Superior d’Il.lustració M.Josep Forcadell, tutora de Projecte Integrat

Georgina Aspa, professora de Suport d’enquadernació Violant Cebrià, professora de Suport digital

Escola d’Art La Industrial Comte d’Urgell, 187 08036 Barcelona

A tu, que has experimentat l’amor en una de les seves moltes formes

A tu, que has experimentat l’amor en una de les seves moltes formes

No hi ha res millor que escoltar música relaxant de bon matí. Si Déu vol, a la tarda ja seré a casa amb els petards comprats per donar-li la sorpresa a la Lara. Segur que li fa molta il·lusió.

—Bon dia, Josep —em saluden.

El metro està ple de gent molt diferent. Quan vinc a tocar la guitarra, m’agrada fixar-me en la gent que passa, imaginar-me on van i què faran, i després explicar-li a la meva família les coses que he vist.

No hi ha res millor que escoltar música relaxant de bon matí. Si Déu vol, a la tarda ja seré a casa amb els petards comprats per donar-li la sorpresa a la Lara. Segur que li fa molta il·lusió.

—Bon dia, Josep —em saluden.

El metro està ple de gent molt diferent. Quan vinc a tocar la guitarra, m’agrada fixar-me en la gent que passa, imaginar-me on van i què faran, i després explicar-li a la meva família les coses que he vist.

—Mira Pol, ja t’he dit que em sembla una bestiesa.

—No sé què hi veus de dolent. Només em vull presentar i conèixer a aquella noia de qui t’he parlat moltes vegades i amb la que ens creuem cada dia en el metro.

—Seràs molt simpàtic i tot el que tu vulguis però, la teva timidesa se t’empassarà, com sempre, faràs el ridícul i això de l’amor és una ximpleria inventada.

—No sé per què sempre ets així de negatiu, m’arruïnes els dies amb la teva mentalitat i esgotes la meva ànima.

M’ha penjat el telèfon sense acomiadar-se, jo només l’intento ajudar perquè després no caigui de cul.

La vida no és una pel·lícula d’amor, ni un llibre romàntic on tothom troba la seva meitat. Això només són ximpleries perquè burros com ell gastin calers i perdin el temps buscant coses que no trobaran.

—Mira Pol, ja t’he dit que em sembla una bestiesa.

—No sé què hi veus de dolent. Només em vull presentar i conèixer a aquella noia de qui t’he parlat moltes vegades i amb la que ens creuem cada dia en el metro.

—Seràs molt simpàtic i tot el que tu vulguis però, la teva timidesa se t’empassarà, com sempre, faràs el ridícul i això de l’amor és una ximpleria inventada.

—No sé per què sempre ets així de negatiu, m’arruïnes els dies amb la teva mentalitat i esgotes la meva ànima.

M’ha penjat el telèfon sense acomiadar-se, jo només l’intento ajudar perquè després no caigui de cul.

La vida no és una pel·lícula d’amor, ni un llibre romàntic on tothom troba la seva meitat. Això només són ximpleries perquè burros com ell gastin calers i perdin el temps buscant coses que no trobaran.

—Nora, només tinc uns minuts de descans així que intentem solucionar el pla d’aquesta nit.

—Estàs molt enfeinada aquests dies amb tot el tema de les coques, oi?

—Ni t’ho imagines. Però en veritat és la feina que sempre hi ha aquests dies, estic acostumada.

—Bé, a veure, podem agafar la línia groga fins a la Barceloneta i caminar uns minuts fins a la platja.

Què et sembla?

—Genial! He reservat un parell de coques per nosaltres i quan acabi de treballar aniré corrents a casa a preparar-me una mica.

—Preparar-te? Tu? —em mira la Nora, alçant les celles incrèdulament.

—Bé… ja saps a què em refereixo.

—Oi sí, i tant. Vols dir treure’t el davantal, la farina de sobre i pentinar-te una mica. —comen-

cem a riure totes dues.

—Nora, només tinc uns minuts de descans així que intentem solucionar el pla d’aquesta nit.

—Estàs molt enfeinada aquests dies amb tot el tema de les coques, oi?

—Ni t’ho imagines. Però en veritat és la feina que sempre hi ha aquests dies, estic acostumada.

—Bé, a veure, podem agafar la línia groga fins a la Barceloneta i caminar uns minuts fins a la platja.

Què et sembla?

—Genial! He reservat un parell de coques per nosaltres i quan acabi de treballar aniré corrents a casa a preparar-me una mica.

—Preparar-te? Tu? —em mira la Nora, alçant les celles incrèdulament.

—Bé… ja saps a què em refereixo.

—Oi sí, i tant. Vols dir treure’t el davantal, la farina de sobre i pentinar-te una mica. —comen-

cem a riure totes dues.

—Vols algun tipus de coca en especial? —li pregunto al meu xicot abans que la pastissera ens atengui.

—Tant me fa — veig que està mirant amb indiferència l’aparador on són les coques.

La pastissera em pregunta el que vull amb un somriure de punta a punta, i sense tenir temps per decidir, acabo comprant dues coques mitjanes: una de crema i l’altra de llardons.

Pago i agafo la capsa amb les coques. Ell comença a marxar de la pastisseria i m’afanyo mentre girant una mica el cap, dic adéu.

—Et podries haver esperat, no? —li dic, molesta.

—Per què? Vinga, anem —i comença a caminar un altre cop sense dir-me res.

—Vols algun tipus de coca en especial? —li pregunto al meu xicot abans que la pastissera ens atengui.

—Tant me fa — veig que està mirant amb indiferència l’aparador on són les coques.

La pastissera em pregunta el que vull amb un somriure de punta a punta, i sense tenir temps per decidir, acabo comprant dues coques mitjanes: una de crema i l’altra de llardons.

Pago i agafo la capsa amb les coques. Ell comença a marxar de la pastisseria i m’afanyo mentre girant una mica el cap, dic adéu.

—Et podries haver esperat, no? —li dic, molesta.

—Per què? Vinga, anem —i comença a caminar un altre cop sense dir-me res.

La Lara crida mentre ve corrents cap a mi.

—Papa!

L’agafo enlaire i riem junts. L’Anna, la meva dona, apareix rere una porta i somriu en veure’ns.

—T’he portat un regalet i la teva mare i jo tenim una sorpresa.

La Lara obre els ulls i ens mira amb excitació i curiositat. Seiem al sofà i li dono la bossa amb els petards.

Blanc

—exclama en veure el que hi ha dins de la bossa, l’aixeca tota emocionada i comença a saltar d’alegria mentre crida “petards” com una boja.

—Petards!

No podem parar de riure i acabem amb una gran abraçada familiar.

—I l’altra sorpresa?

—Vaja, no te n’has oblidat, eh? —li dic fent l’ullet.

L’Anna i jo ens mirem i diem a la vegada:

Blanc

—Avui agafarem el metro!

La Lara crida mentre ve corrents cap a mi.

—Papa!

L’agafo enlaire i riem junts. L’Anna, la meva dona, apareix rere una porta i somriu en veure’ns.

—T’he portat un regalet i la teva mare i jo tenim una sorpresa.

La Lara obre els ulls i ens mira amb excitació i curiositat. Seiem al sofà i li dono la bossa amb els petards.

Blanc

—exclama en veure el que hi ha dins de la bossa, l’aixeca tota emocionada i comença a saltar d’alegria mentre crida “petards” com una boja.

—Petards!

No podem parar de riure i acabem amb una gran abraçada familiar.

—I l’altra sorpresa?

—Vaja, no te n’has oblidat, eh? —li dic fent l’ullet.

L’Anna i jo ens mirem i diem a la vegada:

Blanc

—Avui agafarem el metro!

Colofó tècnic

—Adéu Marc! —s’acomiaden alguns companys.

—Adéu, adéu —dic sense ganes.

Blanc

Ja que avui hem sortit una mica més d’hora…

Podria anar a disculparme amb la pastissera de l’altre dia. Pensarà que sóc una persona horrible per haver-la escridassat d’aquella manera. No va ser culpa seva que ensopeguéssim i el cafè acabés a la meva camisa. Ni tan sols em vaig preocupar per si es va fer mal al caure.

Colofó tècnic

—Adéu Marc! —s’acomiaden alguns companys.

—Adéu, adéu —dic sense ganes.

Blanc

Ja que avui hem sortit una mica més d’hora…

Podria anar a disculparme amb la pastissera de l’altre dia. Pensarà que sóc una persona horrible per haver-la escridassat d’aquella manera. No va ser culpa seva que ensopeguéssim i el cafè acabés a la meva camisa. Ni tan sols em vaig preocupar per si es va fer mal al caure.

—Bona tarda! Què vol… —tallo la frase sense adonar-me’n quan el veig allà plantat. —Què fa vostè aquí?

—Si us plau, tuteja’m. He sortit abans de l’oficina i… bé, em volia venir a disculpar per les meves maneres de l’altre dia.

—No, home, no. No cal una disculpa, no et preocupis —ja ho sabia jo que això passaria. Si és que, quan el vaig veure no vaig dubtar ni un segon en què vindria a demanar perdó.

—Però…—se’l veu bastant confós amb la meva reacció.

Blanc

—Mira, tinc una idea. Si no tens plans aquesta nit, podries venir amb la meva germana i amb mi a la platja. Portaré les meves coques —somric.

Blanc —Eh… Crec que no però, m’ho pensaré.

Gràcies per l’oferta —se’n va de la pastisseria

una mica nerviós i sense dir “adéu”, caminant molt de pressa.

—Bona tarda! Què vol… —tallo la frase sense adonar-me’n quan el veig allà plantat. —Què fa vostè aquí?

—Si us plau, tuteja’m. He sortit abans de l’oficina i… bé, em volia venir a disculpar per les meves maneres de l’altre dia.

—No, home, no. No cal una disculpa, no et preocupis —ja ho sabia jo que això passaria. Si és que, quan el vaig veure no vaig dubtar ni un segon en què vindria a demanar perdó.

—Però…—se’l veu bastant confós amb la meva reacció.

Blanc

—Mira, tinc una idea. Si no tens plans aquesta nit, podries venir amb la meva germana i amb mi a la platja. Portaré les meves coques —somric.

Blanc —Eh… Crec que no però, m’ho pensaré.

Gràcies per l’oferta —se’n va de la pastisseria

una mica nerviós i sense dir “adéu”, caminant molt de pressa.

—Ei, Marc! Estàs més relaxat?

—Sí, sí… —li responc quan agafo el telèfon.

—Escolta, aquesta nit surto. Vols venir?

—No em ve de gust sortir, ja ho saps —li dic pensatiu. —Escolta Pol. Te’n recordes de la dona amb la qual vaig tenir aquell conflicte l’altre dia?

—Diría que sí.

—He anat a veure-la, per disculpar-me.

—Oooh… Tu sempre tant cavaller —em respon el Pol entre rialles.

—Vols callar i deixar de fer el burro?

Escolta home. M’ha dit que no tenia importància i m’ha convidat a anar amb ella i la seva germana a la platja.

—Què dius!? Ficant-te de ple a la família. Hauràs dit que sí, oi?

—He dit que no. No se m’ha perdut res a la platja ni la conec de res. És una bestiesa, i deixa de riure d’una vegada!

—Qui és el burro ara?

Vés! Passa-t’ho bé, home!

Què faràs si no? Estar a casa sol mirant la tele o llegint o treballant amb el portàtil?

—Pol… —Mira, en unes hores passo per casa teva i anem junts. No tens excusa.

—Pol, no!

—Fins després!

—Ei, Marc! Estàs més relaxat?

—Sí, sí… —li responc quan agafo el telèfon.

—Escolta, aquesta nit surto. Vols venir?

—No em ve de gust sortir, ja ho saps —li dic pensatiu. —Escolta Pol. Te’n recordes de la dona amb la qual vaig tenir aquell conflicte l’altre dia?

—Diría que sí.

—He anat a veure-la, per disculpar-me.

—Oooh… Tu sempre tant cavaller —em respon el Pol entre rialles.

—Vols callar i deixar de fer el burro?

Escolta home. M’ha dit que no tenia importància i m’ha convidat a anar amb ella i la seva germana a la platja.

—Què dius!? Ficant-te de ple a la família. Hauràs dit que sí, oi?

—He dit que no. No se m’ha perdut res a la platja ni la conec de res. És una bestiesa, i deixa de riure d’una vegada!

—Qui és el burro ara?

Vés! Passa-t’ho bé, home!

Què faràs si no? Estar a casa sol mirant la tele o llegint o treballant amb el portàtil?

—Pol… —Mira, en unes hores passo per casa teva i anem junts. No tens excusa.

—Pol, no!

—Fins després!

Podria portar xancletes per la sorra però, no conjunten per res del món amb la roba que porto. Quin remei… hauré de treure’m les sabates per poder caminar per la sorra. També agafaré una tovallola per netejar els peus i la manta de la platja per seure.

—Qui truca ara? Deu ser la Susana. Si?

—Hola Nora. Estàs arreglada?

—Uns retocs i llesta.

—Escolta. Te’n recordes de l’home aquell que va ensopegar amb mi?

—Sí. Ha passat alguna cosa? Mira que si fa falta, li dono un cop de puny.

—No, no, dona. Escolta, escolta. Ha vingut a la pastisseria a disculpar-se.

—Què dius?

—Ha sigut molt cordial però, insistia molt a ser perdonat. Tot un cavaller. Escolta, escolta, encara hi ha més. No em matis però, l’he convidat a venir amb nosaltres.

—Susana!

—Ho sé, ho sé, perdona. És que el veia molt trist. En fi, no et preocupis, segurament no vindrà.

—No passa res, dona. El pròxim cop avisa’m abans.

—Escolta. Creus que veuràs el noi que veus sempre al metro avui també? Ja seria mala sort que no el vegis avui. Tu també li podries dir alguna coseta.

—Amb tota la gent que hi anirà, tindré molta sort si el veig…

Podria portar xancletes per la sorra però, no conjunten per res del món amb la roba que porto. Quin remei… hauré de treure’m les sabates per poder caminar per la sorra. També agafaré una tovallola per netejar els peus i la manta de la platja per seure.

—Qui truca ara? Deu ser la Susana. Si?

—Hola Nora. Estàs arreglada?

—Uns retocs i llesta.

—Escolta. Te’n recordes de l’home aquell que va ensopegar amb mi?

—Sí. Ha passat alguna cosa? Mira que si fa falta, li dono un cop de puny.

—No, no, dona. Escolta, escolta. Ha vingut a la pastisseria a disculpar-se.

—Què dius?

—Ha sigut molt cordial però, insistia molt a ser perdonat. Tot un cavaller. Escolta, escolta, encara hi ha més. No em matis però, l’he convidat a venir amb nosaltres.

—Susana!

—Ho sé, ho sé, perdona. És que el veia molt trist. En fi, no et preocupis, segurament no vindrà.

—No passa res, dona. El pròxim cop avisa’m abans.

—Escolta. Creus que veuràs el noi que veus sempre al metro avui també? Ja seria mala sort que no el vegis avui. Tu també li podries dir alguna coseta.

—Amb tota la gent que hi anirà, tindré molta sort si el veig…

—T’importa si vaig a saludar un moment als meus amics aquesta nit? Crec que també hi seran a la platja.

—Tu creus que has d’anar a saludar altres paios estant amb mi, Elena?

—Quin problema tens? És que no ho entenc.

—Què no entens? És molt senzill. Ets la meva xicota i em nego rotundament al fet que uns estúpids bavosos s’acostin a tu.

—Són els meus amics!

—Et recordo que un d’ells està enamorat de tu! Et creus que sóc ruc? Em vols posar les banyes o què? —agafant-me del canell amb força.

—De què parles? Estàs boig! —tiro amb força per alliberar-me i em tanco a l’habitació.

—T’importa si vaig a saludar un moment als meus amics aquesta nit? Crec que també hi seran a la platja.

—Tu creus que has d’anar a saludar altres paios estant amb mi, Elena?

—Quin problema tens? És que no ho entenc.

—Què no entens? És molt senzill. Ets la meva xicota i em nego rotundament al fet que uns estúpids bavosos s’acostin a tu.

—Són els meus amics!

—Et recordo que un d’ells està enamorat de tu! Et creus que sóc ruc? Em vols posar les banyes o què? —agafant-me del canell amb força.

—De què parles? Estàs boig! —tiro amb força per alliberar-me i em tanco a l’habitació.

Mira a les persones del voltant, m’abraça fort quan el metro fa sorolls o moviments bruscos…

…i segueix fent preguntes curioses que només donen voltes al cap dels nens.

—És súper gran! I fa molt de soroll!

—No ens deixem res, oi?

—Que no. Deixa de preocupar-te. Tenim el sopar a les motxilles, els petards i la música.

Les dues em somriuen i la Lara segueix emocionada mirant en totes direccions i fixant-se en tots els detalls que li criden l’atenció.

—Portat bé, eh?

—I on baixem?

—A la Barceloneta.

—Bona nit —em saluda un home amb

un somriure i li torno la salutació.

—Qui és, papa?

—El coneixes, Marc?

—És un home que toca la guitarra. El trobo quasi cada dia pels passadissos del metro. No m’imaginava que tingués família.

De cop i volta, en Pol em fa un cop amb el colze i porta la mirada més enllà del vagó.

—No m’ho puc creure… —la situació em fa molta gràcia i començo a riure, mentre que en Pol no entén res però també es posa a riure.

—Marc estàs bé? Mai t’havia sentit riure d’aquesta manera.

—Tio, tio, tio. És ella. És ella!

—Ei, ei.

Tranquil·litza’t home. On és? —se les arregla prou bé per explicarme en veu baixa i molt detalladament on és i com va vestida, ple de nervis i emoció.

—La veus? Va acompanyada d’una

—No pot ser —dic quan el veig apropant-se.

—Nora, és ell. És el cavaller.

—Què!?

—Ssssh! No cridis dona.

—És que aquell noi, Susana aquell noi és el que veig cada dia al metro!

—Què!?

—No cridis tu ara!

L’agafo del braç i el porto arrossegant apropant-me on són elles.

Comencem a riure i parem gairebé a l’instant quan arriben i es posen al nostre costat.

—Crec que no ens hem presentat correctament. Em dic Marc.

—Susana.

—Ei, ei, ei, ei! Marc para.

No si us plau.

Para! Para, para! Què fas?

—Aquest és el meu millor amic, el Pol. Espero que no t’importi que l‘hagi portat amb mi.

—I és clar que no!

—el miro amb un somriure. —Ella és la meva germana Nora.

—Encantada —diu ella.

—U-un plaer. Jo em dic Pol.

Cada cop està més nerviós al veure que ens estem apropant a elles però, amic meu, em donaràs les gràcies.

Quina casualitat. Un cop acabades les salutacions, em fixo en una parella que discuteix.

—Mira, n’estic tipa! Tipa dels teus abusos, gelosies i baralles de nen petit. No ets ningú per prohibir-me veure als meus amics i ara mateix me’n vaig a passarho bé amb ells perquè tu i jo hem acabat.

Quan les portes s’obren i aprofito per sortir corrents i barrejar-me amb la gent que surt i entra. Corro unes portes més enllà amb els ulls molls i entro pels pèls un altre cop.

Respiro profundament i de reüll el veig a fora de l’estació buscant-me però, el metro es posa en marxa un altre cop.

Em recolzo a una paret cantonera i m’assec a terra.

No puc evitar començar a plorar i em sento observada per totes les persones del meu voltant, en especial una petita nena que no deixa de mirarme.

Però en el fons no m’importa, perquè per fi sóc lliure.

Mira a les persones del voltant, m’abraça fort quan el metro fa sorolls o moviments bruscos…

…i segueix fent preguntes curioses que només donen voltes al cap dels nens.

—És súper gran! I fa molt de soroll!

—No ens deixem res, oi?

—Que no. Deixa de preocupar-te. Tenim el sopar a les motxilles, els petards i la música.

Les dues em somriuen i la Lara segueix emocionada mirant en totes direccions i fixant-se en tots els detalls que li criden l’atenció.

—Portat bé, eh?

—I on baixem?

—A la Barceloneta.

—Bona nit —em saluda un home amb

un somriure i li torno la salutació.

—Qui és, papa?

—El coneixes, Marc?

—És un home que toca la guitarra. El trobo quasi cada dia pels passadissos del metro. No m’imaginava que tingués família.

De cop i volta, en Pol em fa un cop amb el colze i porta la mirada més enllà del vagó.

—No m’ho puc creure… —la situació em fa molta gràcia i començo a riure, mentre que en Pol no entén res però també es posa a riure.

—Marc estàs bé? Mai t’havia sentit riure d’aquesta manera.

—Tio, tio, tio. És ella. És ella!

—Ei, ei.

Tranquil·litza’t home. On és? —se les arregla prou bé per explicarme en veu baixa i molt detalladament on és i com va vestida, ple de nervis i emoció.

—La veus? Va acompanyada d’una

—No pot ser —dic quan el veig apropant-se.

—Nora, és ell. És el cavaller.

—Què!?

—Ssssh! No cridis dona.

—És que aquell noi, Susana aquell noi és el que veig cada dia al metro!

—Què!?

—No cridis tu ara!

L’agafo del braç i el porto arrossegant apropant-me on són elles.

Comencem a riure i parem gairebé a l’instant quan arriben i es posen al nostre costat.

—Crec que no ens hem presentat correctament. Em dic Marc.

—Susana.

—Ei, ei, ei, ei! Marc para.

No si us plau.

Para! Para, para! Què fas?

—Aquest és el meu millor amic, el Pol. Espero que no t’importi que l‘hagi portat amb mi.

—I és clar que no!

—el miro amb un somriure. —Ella és la meva germana Nora.

—Encantada —diu ella.

—U-un plaer. Jo em dic Pol.

Cada cop està més nerviós al veure que ens estem apropant a elles però, amic meu, em donaràs les gràcies.

Quina casualitat. Un cop acabades les salutacions, em fixo en una parella que discuteix.

—Mira, n’estic tipa! Tipa dels teus abusos, gelosies i baralles de nen petit. No ets ningú per prohibir-me veure als meus amics i ara mateix me’n vaig a passarho bé amb ells perquè tu i jo hem acabat.

Quan les portes s’obren i aprofito per sortir corrents i barrejar-me amb la gent que surt i entra. Corro unes portes més enllà amb els ulls molls i entro pels pèls un altre cop.

Respiro profundament i de reüll el veig a fora de l’estació buscant-me però, el metro es posa en marxa un altre cop.

Em recolzo a una paret cantonera i m’assec a terra.

No puc evitar començar a plorar i em sento observada per totes les persones del meu voltant, en especial una petita nena que no deixa de mirarme.

Però en el fons no m’importa, perquè per fi sóc lliure.

Mira a les persones del voltant, m’abraça fort quan el metro fa sorolls o moviments bruscos…

…i segueix fent preguntes curioses que només donen voltes al cap dels nens.

—És súper gran! I fa molt de soroll!

—No ens deixem res, oi?

—Que no. Deixa de preocupar-te. Tenim el sopar a les motxilles, els petards i la música.

Les dues em somriuen i la Lara segueix emocionada mirant en totes direccions i fixant-se en tots els detalls que li criden l’atenció.

—Portat bé, eh?

—I on baixem?

—A la Barceloneta.

—Bona nit —em saluda un home amb

un somriure i li torno la salutació.

—Qui és, papa?

—El coneixes, Marc?

—És un home que toca la guitarra. El trobo quasi cada dia pels passadissos del metro. No m’imaginava que tingués família.

De cop i volta, en Pol em fa un cop amb el colze i porta la mirada més enllà del vagó.

—No m’ho puc creure… —la situació em fa molta gràcia i començo a riure, mentre que en Pol no entén res però també es posa a riure.

—Marc estàs bé? Mai t’havia sentit riure d’aquesta manera.

—Tio, tio, tio. És ella. És ella!

—Ei, ei.

Tranquil·litza’t home. On és? —se les arregla prou bé per explicarme en veu baixa i molt detalladament on és i com va vestida, ple de nervis i emoció.

—La veus? Va acompanyada d’una

—No pot ser —dic quan el veig apropant-se.

—Nora, és ell. És el cavaller.

—Què!?

—Ssssh! No cridis dona.

—És que aquell noi, Susana aquell noi és el que veig cada dia al metro!

—Què!?

—No cridis tu ara!

L’agafo del braç i el porto arrossegant apropant-me on són elles.

Comencem a riure i parem gairebé a l’instant quan arriben i es posen al nostre costat.

—Crec que no ens hem presentat correctament. Em dic Marc.

—Susana.

—Ei, ei, ei, ei! Marc para.

No si us plau.

Para! Para, para! Què fas?

—Aquest és el meu millor amic, el Pol. Espero que no t’importi que l‘hagi portat amb mi.

—I és clar que no!

—el miro amb un somriure. —Ella és la meva germana Nora.

—Encantada —diu ella.

—U-un plaer. Jo em dic Pol.

Cada cop està més nerviós al veure que ens estem apropant a elles però, amic meu, em donaràs les gràcies.

Quina casualitat. Un cop acabades les salutacions, em fixo en una parella que discuteix.

—Mira, n’estic tipa! Tipa dels teus abusos, gelosies i baralles de nen petit. No ets ningú per prohibir-me veure als meus amics i ara mateix me’n vaig a passarho bé amb ells perquè tu i jo hem acabat.

Quan les portes s’obren i aprofito per sortir corrents i barrejar-me amb la gent que surt i entra. Corro unes portes més enllà amb els ulls molls i entro pels pèls un altre cop.

Respiro profundament i de reüll el veig a fora de l’estació buscant-me però, el metro es posa en marxa un altre cop.

Em recolzo a una paret cantonera i m’assec a terra.

No puc evitar començar a plorar i em sento observada per totes les persones del meu voltant, en especial una petita nena que no deixa de mirarme.

Però en el fons no m’importa, perquè per fi sóc lliure.

Mira a les persones del voltant, m’abraça fort quan el metro fa sorolls o moviments bruscos…

…i segueix fent preguntes curioses que només donen voltes al cap dels nens.

—És súper gran! I fa molt de soroll!

—No ens deixem res, oi?

—Que no. Deixa de preocupar-te. Tenim el sopar a les motxilles, els petards i la música.

Les dues em somriuen i la Lara segueix emocionada mirant en totes direccions i fixant-se en tots els detalls que li criden l’atenció.

—Portat bé, eh?

—I on baixem?

—A la Barceloneta.

—Bona nit —em saluda un home amb

un somriure i li torno la salutació.

—Qui és, papa?

—El coneixes, Marc?

—És un home que toca la guitarra. El trobo quasi cada dia pels passadissos del metro. No m’imaginava que tingués família.

De cop i volta, en Pol em fa un cop amb el colze i porta la mirada més enllà del vagó.

—No m’ho puc creure… —la situació em fa molta gràcia i començo a riure, mentre que en Pol no entén res però també es posa a riure.

—Marc estàs bé? Mai t’havia sentit riure d’aquesta manera.

—Tio, tio, tio. És ella. És ella!

—Ei, ei.

Tranquil·litza’t home. On és? —se les arregla prou bé per explicarme en veu baixa i molt detalladament on és i com va vestida, ple de nervis i emoció.

—La veus? Va acompanyada d’una

—No pot ser —dic quan el veig apropant-se.

—Nora, és ell. És el cavaller.

—Què!?

—Ssssh! No cridis dona.

—És que aquell noi, Susana aquell noi és el que veig cada dia al metro!

—Què!?

—No cridis tu ara!

L’agafo del braç i el porto arrossegant apropant-me on són elles.

Comencem a riure i parem gairebé a l’instant quan arriben i es posen al nostre costat.

—Crec que no ens hem presentat correctament. Em dic Marc.

—Susana.

—Ei, ei, ei, ei! Marc para.

No si us plau.

Para! Para, para! Què fas?

—Aquest és el meu millor amic, el Pol. Espero que no t’importi que l‘hagi portat amb mi.

—I és clar que no!

—el miro amb un somriure. —Ella és la meva germana Nora.

—Encantada —diu ella.

—U-un plaer. Jo em dic Pol.

Cada cop està més nerviós al veure que ens estem apropant a elles però, amic meu, em donaràs les gràcies.

Quina casualitat. Un cop acabades les salutacions, em fixo en una parella que discuteix.

—Mira, n’estic tipa! Tipa dels teus abusos, gelosies i baralles de nen petit. No ets ningú per prohibir-me veure als meus amics i ara mateix me’n vaig a passarho bé amb ells perquè tu i jo hem acabat.

Quan les portes s’obren i aprofito per sortir corrents i barrejar-me amb la gent que surt i entra. Corro unes portes més enllà amb els ulls molls i entro pels pèls un altre cop.

Respiro profundament i de reüll el veig a fora de l’estació buscant-me però, el metro es posa en marxa un altre cop.

Em recolzo a una paret cantonera i m’assec a terra.

No puc evitar començar a plorar i em sento observada per totes les persones del meu voltant, en especial una petita nena que no deixa de mirarme.

Però en el fons no m’importa, perquè per fi sóc lliure.

Mira a les persones del voltant, m’abraça fort quan el metro fa sorolls o moviments bruscos…

…i segueix fent preguntes curioses que només donen voltes al cap dels nens.

—És súper gran! I fa molt de soroll!

—No ens deixem res, oi?

—Que no. Deixa de preocupar-te. Tenim el sopar a les motxilles, els petards i la música.

Les dues em somriuen i la Lara segueix emocionada mirant en totes direccions i fixant-se en tots els detalls que li criden l’atenció.

—Portat bé, eh?

—I on baixem?

—A la Barceloneta.

—Bona nit —em saluda un home amb

un somriure i li torno la salutació.

—Qui és, papa?

—El coneixes, Marc?

—És un home que toca la guitarra. El trobo quasi cada dia pels passadissos del metro. No m’imaginava que tingués família.

De cop i volta, en Pol em fa un cop amb el colze i porta la mirada més enllà del vagó.

—No m’ho puc creure… —la situació em fa molta gràcia i començo a riure, mentre que en Pol no entén res però també es posa a riure.

—Marc estàs bé? Mai t’havia sentit riure d’aquesta manera.

—Tio, tio, tio. És ella. És ella!

—Ei, ei.

Tranquil·litza’t home. On és? —se les arregla prou bé per explicarme en veu baixa i molt detalladament on és i com va vestida, ple de nervis i emoció.

—La veus? Va acompanyada d’una

—No pot ser —dic quan el veig apropant-se.

—Nora, és ell. És el cavaller.

—Què!?

—Ssssh! No cridis dona.

—És que aquell noi, Susana aquell noi és el que veig cada dia al metro!

—Què!?

—No cridis tu ara!

L’agafo del braç i el porto arrossegant apropant-me on són elles.

Comencem a riure i parem gairebé a l’instant quan arriben i es posen al nostre costat.

—Crec que no ens hem presentat correctament. Em dic Marc.

—Susana.

—Ei, ei, ei, ei! Marc para.

No si us plau.

Para! Para, para! Què fas?

—Aquest és el meu millor amic, el Pol. Espero que no t’importi que l‘hagi portat amb mi.

—I és clar que no!

—el miro amb un somriure. —Ella és la meva germana Nora.

—Encantada —diu ella.

—U-un plaer. Jo em dic Pol.

Cada cop està més nerviós al veure que ens estem apropant a elles però, amic meu, em donaràs les gràcies.

Quina casualitat. Un cop acabades les salutacions, em fixo en una parella que discuteix.

—Mira, n’estic tipa! Tipa dels teus abusos, gelosies i baralles de nen petit. No ets ningú per prohibir-me veure als meus amics i ara mateix me’n vaig a passarho bé amb ells perquè tu i jo hem acabat.

Quan les portes s’obren i aprofito per sortir corrents i barrejar-me amb la gent que surt i entra. Corro unes portes més enllà amb els ulls molls i entro pels pèls un altre cop.

Respiro profundament i de reüll el veig a fora de l’estació buscant-me però, el metro es posa en marxa un altre cop.

Em recolzo a una paret cantonera i m’assec a terra.

No puc evitar començar a plorar i em sento observada per totes les persones del meu voltant, en especial una petita nena que no deixa de mirarme.

Però en el fons no m’importa, perquè per fi sóc lliure.

Mira a les persones del voltant, m’abraça fort quan el metro fa sorolls o moviments bruscos…

…i segueix fent preguntes curioses que només donen voltes al cap dels nens.

—És súper gran! I fa molt de soroll!

—No ens deixem res, oi?

—Que no. Deixa de preocupar-te. Tenim el sopar a les motxilles, els petards i la música.

Les dues em somriuen i la Lara segueix emocionada mirant en totes direccions i fixant-se en tots els detalls que li criden l’atenció.

—Portat bé, eh?

—I on baixem?

—A la Barceloneta.

—Bona nit —em saluda un home amb

un somriure i li torno la salutació.

—Qui és, papa?

—El coneixes, Marc?

—És un home que toca la guitarra. El trobo quasi cada dia pels passadissos del metro. No m’imaginava que tingués família.

De cop i volta, en Pol em fa un cop amb el colze i porta la mirada més enllà del vagó.

—No m’ho puc creure… —la situació em fa molta gràcia i començo a riure, mentre que en Pol no entén res però també es posa a riure.

—Marc estàs bé? Mai t’havia sentit riure d’aquesta manera.

—Tio, tio, tio. És ella. És ella!

—Ei, ei.

Tranquil·litza’t home. On és? —se les arregla prou bé per explicarme en veu baixa i molt detalladament on és i com va vestida, ple de nervis i emoció.

—La veus? Va acompanyada d’una

—No pot ser —dic quan el veig apropant-se.

—Nora, és ell. És el cavaller.

—Què!?

—Ssssh! No cridis dona.

—És que aquell noi, Susana aquell noi és el que veig cada dia al metro!

—Què!?

—No cridis tu ara!

L’agafo del braç i el porto arrossegant apropant-me on són elles.

Comencem a riure i parem gairebé a l’instant quan arriben i es posen al nostre costat.

—Crec que no ens hem presentat correctament. Em dic Marc.

—Susana.

—Ei, ei, ei, ei! Marc para.

No si us plau.

Para! Para, para! Què fas?

—Aquest és el meu millor amic, el Pol. Espero que no t’importi que l‘hagi portat amb mi.

—I és clar que no!

—el miro amb un somriure. —Ella és la meva germana Nora.

—Encantada —diu ella.

—U-un plaer. Jo em dic Pol.

Cada cop està més nerviós al veure que ens estem apropant a elles però, amic meu, em donaràs les gràcies.

Quina casualitat. Un cop acabades les salutacions, em fixo en una parella que discuteix.

—Mira, n’estic tipa! Tipa dels teus abusos, gelosies i baralles de nen petit. No ets ningú per prohibir-me veure als meus amics i ara mateix me’n vaig a passarho bé amb ells perquè tu i jo hem acabat.

Quan les portes s’obren i aprofito per sortir corrents i barrejar-me amb la gent que surt i entra. Corro unes portes més enllà amb els ulls molls i entro pels pèls un altre cop.

Respiro profundament i de reüll el veig a fora de l’estació buscant-me però, el metro es posa en marxa un altre cop.

Em recolzo a una paret cantonera i m’assec a terra.

No puc evitar començar a plorar i em sento observada per totes les persones del meu voltant, en especial una petita nena que no deixa de mirarme.

Però en el fons no m’importa, perquè per fi sóc lliure.

Mira a les persones del voltant, m’abraça fort quan el metro fa sorolls o moviments bruscos…

…i segueix fent preguntes curioses que només donen voltes al cap dels nens.

—És súper gran! I fa molt de soroll!

—No ens deixem res, oi?

—Que no. Deixa de preocupar-te. Tenim el sopar a les motxilles, els petards i la música.

Les dues em somriuen i la Lara segueix emocionada mirant en totes direccions i fixant-se en tots els detalls que li criden l’atenció.

—Portat bé, eh?

—I on baixem?

—A la Barceloneta.

—Bona nit —em saluda un home amb

un somriure i li torno la salutació.

—Qui és, papa?

—El coneixes, Marc?

—És un home que toca la guitarra. El trobo quasi cada dia pels passadissos del metro. No m’imaginava que tingués família.

De cop i volta, en Pol em fa un cop amb el colze i porta la mirada més enllà del vagó.

—No m’ho puc creure… —la situació em fa molta gràcia i començo a riure, mentre que en Pol no entén res però també es posa a riure.

—Marc estàs bé? Mai t’havia sentit riure d’aquesta manera.

—Tio, tio, tio. És ella. És ella!

—Ei, ei.

Tranquil·litza’t home. On és? —se les arregla prou bé per explicarme en veu baixa i molt detalladament on és i com va vestida, ple de nervis i emoció.

—La veus? Va acompanyada d’una

—No pot ser —dic quan el veig apropant-se.

—Nora, és ell. És el cavaller.

—Què!?

—Ssssh! No cridis dona.

—És que aquell noi, Susana aquell noi és el que veig cada dia al metro!

—Què!?

—No cridis tu ara!

L’agafo del braç i el porto arrossegant apropant-me on són elles.

Comencem a riure i parem gairebé a l’instant quan arriben i es posen al nostre costat.

—Crec que no ens hem presentat correctament. Em dic Marc.

—Susana.

—Ei, ei, ei, ei! Marc para.

No si us plau.

Para! Para, para! Què fas?

—Aquest és el meu millor amic, el Pol. Espero que no t’importi que l‘hagi portat amb mi.

—I és clar que no!

—el miro amb un somriure. —Ella és la meva germana Nora.

—Encantada —diu ella.

—U-un plaer. Jo em dic Pol.

Cada cop està més nerviós al veure que ens estem apropant a elles però, amic meu, em donaràs les gràcies.

Quina casualitat. Un cop acabades les salutacions, em fixo en una parella que discuteix.

—Mira, n’estic tipa! Tipa dels teus abusos, gelosies i baralles de nen petit. No ets ningú per prohibir-me veure als meus amics i ara mateix me’n vaig a passarho bé amb ells perquè tu i jo hem acabat.

Quan les portes s’obren i aprofito per sortir corrents i barrejar-me amb la gent que surt i entra. Corro unes portes més enllà amb els ulls molls i entro pels pèls un altre cop.

Respiro profundament i de reüll el veig a fora de l’estació buscant-me però, el metro es posa en marxa un altre cop.

Em recolzo a una paret cantonera i m’assec a terra.

No puc evitar començar a plorar i em sento observada per totes les persones del meu voltant, en especial una petita nena que no deixa de mirarme.

Però en el fons no m’importa, perquè per fi sóc lliure.

Mira a les persones del voltant, m’abraça fort quan el metro fa sorolls o moviments bruscos…

…i segueix fent preguntes curioses que només donen voltes al cap dels nens.

—És súper gran! I fa molt de soroll!

—No ens deixem res, oi?

—Que no. Deixa de preocupar-te. Tenim el sopar a les motxilles, els petards i la música.

Les dues em somriuen i la Lara segueix emocionada mirant en totes direccions i fixant-se en tots els detalls que li criden l’atenció.

—Portat bé, eh?

—I on baixem?

—A la Barceloneta.

—Bona nit —em saluda un home amb

un somriure i li torno la salutació.

—Qui és, papa?

—El coneixes, Marc?

—És un home que toca la guitarra. El trobo quasi cada dia pels passadissos del metro. No m’imaginava que tingués família.

De cop i volta, en Pol em fa un cop amb el colze i porta la mirada més enllà del vagó.

—No m’ho puc creure… —la situació em fa molta gràcia i començo a riure, mentre que en Pol no entén res però també es posa a riure.

—Marc estàs bé? Mai t’havia sentit riure d’aquesta manera.

—Tio, tio, tio. És ella. És ella!

—Ei, ei.

Tranquil·litza’t home. On és? —se les arregla prou bé per explicarme en veu baixa i molt detalladament on és i com va vestida, ple de nervis i emoció.

—La veus? Va acompanyada d’una

—No pot ser —dic quan el veig apropant-se.

—Nora, és ell. És el cavaller.

—Què!?

—Ssssh! No cridis dona.

—És que aquell noi, Susana aquell noi és el que veig cada dia al metro!

—Què!?

—No cridis tu ara!

L’agafo del braç i el porto arrossegant apropant-me on són elles.

Comencem a riure i parem gairebé a l’instant quan arriben i es posen al nostre costat.

—Crec que no ens hem presentat correctament. Em dic Marc.

—Susana.

—Ei, ei, ei, ei! Marc para.

No si us plau.

Para! Para, para! Què fas?

—Aquest és el meu millor amic, el Pol. Espero que no t’importi que l‘hagi portat amb mi.

—I és clar que no!

—el miro amb un somriure. —Ella és la meva germana Nora.

—Encantada —diu ella.

—U-un plaer. Jo em dic Pol.

Cada cop està més nerviós al veure que ens estem apropant a elles però, amic meu, em donaràs les gràcies.

Quina casualitat. Un cop acabades les salutacions, em fixo en una parella que discuteix.

—Mira, n’estic tipa! Tipa dels teus abusos, gelosies i baralles de nen petit. No ets ningú per prohibir-me veure als meus amics i ara mateix me’n vaig a passarho bé amb ells perquè tu i jo hem acabat.

Quan les portes s’obren i aprofito per sortir corrents i barrejar-me amb la gent que surt i entra. Corro unes portes més enllà amb els ulls molls i entro pels pèls un altre cop.

Respiro profundament i de reüll el veig a fora de l’estació buscant-me però, el metro es posa en marxa un altre cop.

Em recolzo a una paret cantonera i m’assec a terra.

No puc evitar començar a plorar i em sento observada per totes les persones del meu voltant, en especial una petita nena que no deixa de mirarme.

Però en el fons no m’importa, perquè per fi sóc lliure.

Per fi hem arribat. Agafo la mà de la Lara i la de l’Anna i comencem a caminar seguint a un munt de gent que va en la mateixa direcció.

En arribar a la platja, comencem a treure la manta i el sopar de la motxilla, quan de sobte, passa mig corrents la noia que plorava al metro.

—Raül! —ell es gira i en veure’m, comença a córrer cap a mi.

M’abraça amb molta força i m’aixeca del terra donant voltes fins que, caiem. Comencem a riure i em fa un petó. Això és el que jo necessitava, estar amb ell, estar amb el meu millor amic de tota la vida, estar amb algú que m’estima de veritat.

—Papa, tocaràs la guitarra, oi?

Tots tres junts sopem de cara al mar veient les diferents fogueres enceses.

Les abraço amb força i els faig un petó.

—Vine que anem a sopar!

—Al final tota la platja menjarà de les teves coques —diu

en Marc.

—No siguis burro —ric. —Hi ha massa gent.

—Bé, i nosaltres què? No mengem?

Paula Utrilla Agudo ©2020 Tots els drets reservats

—Us estimo.

Aviso a la Lara i ella ve corrents cap a nosaltres amb el rostre il·luminat per una bengala que té a la mà i es treu les sabates per seure a la manta.

—m’abracen i em fan un petó. Elles són tot el que necessito.

—I nosaltres a tu

Vull agrair al professorat per donar-me ànims quan més ho necessitava, a tots els meus companys i a la meva família per emocionar-se amb cada il·lustració.

Il·lustracions originals fetes en digital amb Procreate i editades amb Adobe Photoshop - Maquetat a Adobe InDesign Tipografies: Kalam, Shadows into Light i Honey Script - S’imprimirà i enquadernarà manualment al taller de Suport d’enquadernació del Projecte integrat a l’Escola d’Art La Industrial de Barcelona un cop acabada la quarantena Exemplar únic

En arribar a la platja, començo a buscar a en Raül i la resta d’amics. Els meus ulls s’obren i la meva panxa em fa sensacions estranyes quan per fi els veig a prop d’una foguera.

—Eh, parelleta. Estareu així tota la nit? —riuen amb

simpatia la resta d’amics i m’ajuden a posar-me dreta, els abraço a tots i totes un per un. Ara ja puc gaudir de la companyia, dels focs i les coques.

La Nora estén la manta, el Pol l’ajuda i jo començo a treure les coques. Seiem tots quatre al voltant de les coques i xerrem sense parar. En un no res, la gent comença a llençar petards i el cel ens il·lumina a tots, petits i grans, homes i dones i ens fa treure els nostres millors somriures plens d’emocions i sentiments.

Per fi hem arribat. Agafo la mà de la Lara i la de l’Anna i comencem a caminar seguint a un munt de gent que va en la mateixa direcció.

En arribar a la platja, comencem a treure la manta i el sopar de la motxilla, quan de sobte, passa mig corrents la noia que plorava al metro.

—Raül! —ell es gira i en veure’m, comença a córrer cap a mi.

M’abraça amb molta força i m’aixeca del terra donant voltes fins que, caiem. Comencem a riure i em fa un petó. Això és el que jo necessitava, estar amb ell, estar amb el meu millor amic de tota la vida, estar amb algú que m’estima de veritat.

—Papa, tocaràs la guitarra, oi?

Tots tres junts sopem de cara al mar veient les diferents fogueres enceses.

Les abraço amb força i els faig un petó.

—Vine que anem a sopar!

—Al final tota la platja menjarà de les teves coques —diu

en Marc.

—No siguis burro —ric. —Hi ha massa gent.

—Bé, i nosaltres què? No mengem?

Paula Utrilla Agudo ©2020 Tots els drets reservats

—Us estimo.

Aviso a la Lara i ella ve corrents cap a nosaltres amb el rostre il·luminat per una bengala que té a la mà i es treu les sabates per seure a la manta.

—m’abracen i em fan un petó. Elles són tot el que necessito.

—I nosaltres a tu

Vull agrair al professorat per donar-me ànims quan més ho necessitava, a tots els meus companys i a la meva família per emocionar-se amb cada il·lustració.

Il·lustracions originals fetes en digital amb Procreate i editades amb Adobe Photoshop - Maquetat a Adobe InDesign Tipografies: Kalam, Shadows into Light i Honey Script - S’imprimirà i enquadernarà manualment al taller de Suport d’enquadernació del Projecte integrat a l’Escola d’Art La Industrial de Barcelona un cop acabada la quarantena Exemplar únic

En arribar a la platja, començo a buscar a en Raül i la resta d’amics. Els meus ulls s’obren i la meva panxa em fa sensacions estranyes quan per fi els veig a prop d’una foguera.

—Eh, parelleta. Estareu així tota la nit? —riuen amb

simpatia la resta d’amics i m’ajuden a posar-me dreta, els abraço a tots i totes un per un. Ara ja puc gaudir de la companyia, dels focs i les coques.

La Nora estén la manta, el Pol l’ajuda i jo començo a treure les coques. Seiem tots quatre al voltant de les coques i xerrem sense parar. En un no res, la gent comença a llençar petards i el cel ens il·lumina a tots, petits i grans, homes i dones i ens fa treure els nostres millors somriures plens d’emocions i sentiments.

Per fi hem arribat. Agafo la mà de la Lara i la de l’Anna i comencem a caminar seguint a un munt de gent que va en la mateixa direcció.

En arribar a la platja, comencem a treure la manta i el sopar de la motxilla, quan de sobte, passa mig corrents la noia que plorava al metro.

—Raül! —ell es gira i en veure’m, comença a córrer cap a mi.

M’abraça amb molta força i m’aixeca del terra donant voltes fins que, caiem. Comencem a riure i em fa un petó. Això és el que jo necessitava, estar amb ell, estar amb el meu millor amic de tota la vida, estar amb algú que m’estima de veritat.

—Papa, tocaràs la guitarra, oi?

Tots tres junts sopem de cara al mar veient les diferents fogueres enceses.

Les abraço amb força i els faig un petó.

—Vine que anem a sopar!

—Al final tota la platja menjarà de les teves coques —diu

en Marc.

—No siguis burro —ric. —Hi ha massa gent.

—Bé, i nosaltres què? No mengem?

Paula Utrilla Agudo ©2020 Tots els drets reservats

—Us estimo.

Aviso a la Lara i ella ve corrents cap a nosaltres amb el rostre il·luminat per una bengala que té a la mà i es treu les sabates per seure a la manta.

—m’abracen i em fan un petó. Elles són tot el que necessito.

—I nosaltres a tu

Vull agrair al professorat per donar-me ànims quan més ho necessitava, a tots els meus companys i a la meva família per emocionar-se amb cada il·lustració.

Il·lustracions originals fetes en digital amb Procreate i editades amb Adobe Photoshop - Maquetat a Adobe InDesign Tipografies: Kalam, Shadows into Light i Honey Script - S’imprimirà i enquadernarà manualment al taller de Suport d’enquadernació del Projecte integrat a l’Escola d’Art La Industrial de Barcelona un cop acabada la quarantena Exemplar únic

En arribar a la platja, començo a buscar a en Raül i la resta d’amics. Els meus ulls s’obren i la meva panxa em fa sensacions estranyes quan per fi els veig a prop d’una foguera.

—Eh, parelleta. Estareu així tota la nit? —riuen amb

simpatia la resta d’amics i m’ajuden a posar-me dreta, els abraço a tots i totes un per un. Ara ja puc gaudir de la companyia, dels focs i les coques.

La Nora estén la manta, el Pol l’ajuda i jo començo a treure les coques. Seiem tots quatre al voltant de les coques i xerrem sense parar. En un no res, la gent comença a llençar petards i el cel ens il·lumina a tots, petits i grans, homes i dones i ens fa treure els nostres millors somriures plens d’emocions i sentiments.

Per fi hem arribat. Agafo la mà de la Lara i la de l’Anna i comencem a caminar seguint a un munt de gent que va en la mateixa direcció.

En arribar a la platja, comencem a treure la manta i el sopar de la motxilla, quan de sobte, passa mig corrents la noia que plorava al metro.

—Raül! —ell es gira i en veure’m, comença a córrer cap a mi.

M’abraça amb molta força i m’aixeca del terra donant voltes fins que, caiem. Comencem a riure i em fa un petó. Això és el que jo necessitava, estar amb ell, estar amb el meu millor amic de tota la vida, estar amb algú que m’estima de veritat.

—Papa, tocaràs la guitarra, oi?

Tots tres junts sopem de cara al mar veient les diferents fogueres enceses.

Les abraço amb força i els faig un petó.

—Vine que anem a sopar!

—Al final tota la platja menjarà de les teves coques —diu

en Marc.

—No siguis burro —ric. —Hi ha massa gent.

—Bé, i nosaltres què? No mengem?

Paula Utrilla Agudo ©2020 Tots els drets reservats

—Us estimo.

Aviso a la Lara i ella ve corrents cap a nosaltres amb el rostre il·luminat per una bengala que té a la mà i es treu les sabates per seure a la manta.

—m’abracen i em fan un petó. Elles són tot el que necessito.

—I nosaltres a tu

Vull agrair al professorat per donar-me ànims quan més ho necessitava, a tots els meus companys i a la meva família per emocionar-se amb cada il·lustració.

Il·lustracions originals fetes en digital amb Procreate i editades amb Adobe Photoshop - Maquetat a Adobe InDesign Tipografies: Kalam, Shadows into Light i Honey Script - S’imprimirà i enquadernarà manualment al taller de Suport d’enquadernació del Projecte integrat a l’Escola d’Art La Industrial de Barcelona un cop acabada la quarantena Exemplar únic

En arribar a la platja, començo a buscar a en Raül i la resta d’amics. Els meus ulls s’obren i la meva panxa em fa sensacions estranyes quan per fi els veig a prop d’una foguera.

—Eh, parelleta. Estareu així tota la nit? —riuen amb

simpatia la resta d’amics i m’ajuden a posar-me dreta, els abraço a tots i totes un per un. Ara ja puc gaudir de la companyia, dels focs i les coques.

La Nora estén la manta, el Pol l’ajuda i jo començo a treure les coques. Seiem tots quatre al voltant de les coques i xerrem sense parar. En un no res, la gent comença a llençar petards i el cel ens il·lumina a tots, petits i grans, homes i dones i ens fa treure els nostres millors somriures plens d’emocions i sentiments.

Per fi hem arribat. Agafo la mà de la Lara i la de l’Anna i comencem a caminar seguint a un munt de gent que va en la mateixa direcció.

En arribar a la platja, comencem a treure la manta i el sopar de la motxilla, quan de sobte, passa mig corrents la noia que plorava al metro.

—Raül! —ell es gira i en veure’m, comença a córrer cap a mi.

M’abraça amb molta força i m’aixeca del terra donant voltes fins que, caiem. Comencem a riure i em fa un petó. Això és el que jo necessitava, estar amb ell, estar amb el meu millor amic de tota la vida, estar amb algú que m’estima de veritat.

—Papa, tocaràs la guitarra, oi?

Tots tres junts sopem de cara al mar veient les diferents fogueres enceses.

Les abraço amb força i els faig un petó.

—Vine que anem a sopar!

—Al final tota la platja menjarà de les teves coques —diu

en Marc.

—No siguis burro —ric. —Hi ha massa gent.

—Bé, i nosaltres què? No mengem?

Paula Utrilla Agudo ©2020 Tots els drets reservats

—Us estimo.

Aviso a la Lara i ella ve corrents cap a nosaltres amb el rostre il·luminat per una bengala que té a la mà i es treu les sabates per seure a la manta.

—m’abracen i em fan un petó. Elles són tot el que necessito.

—I nosaltres a tu

Vull agrair al professorat per donar-me ànims quan més ho necessitava, a tots els meus companys i a la meva família per emocionar-se amb cada il·lustració.

Il·lustracions originals fetes en digital amb Procreate i editades amb Adobe Photoshop - Maquetat a Adobe InDesign Tipografies: Kalam, Shadows into Light i Honey Script - S’imprimirà i enquadernarà manualment al taller de Suport d’enquadernació del Projecte integrat a l’Escola d’Art La Industrial de Barcelona un cop acabada la quarantena Exemplar únic

En arribar a la platja, començo a buscar a en Raül i la resta d’amics. Els meus ulls s’obren i la meva panxa em fa sensacions estranyes quan per fi els veig a prop d’una foguera.

—Eh, parelleta. Estareu així tota la nit? —riuen amb

simpatia la resta d’amics i m’ajuden a posar-me dreta, els abraço a tots i totes un per un. Ara ja puc gaudir de la companyia, dels focs i les coques.

La Nora estén la manta, el Pol l’ajuda i jo començo a treure les coques. Seiem tots quatre al voltant de les coques i xerrem sense parar. En un no res, la gent comença a llençar petards i el cel ens il·lumina a tots, petits i grans, homes i dones i ens fa treure els nostres millors somriures plens d’emocions i sentiments.

Per fi hem arribat. Agafo la mà de la Lara i la de l’Anna i comencem a caminar seguint a un munt de gent que va en la mateixa direcció.

En arribar a la platja, comencem a treure la manta i el sopar de la motxilla, quan de sobte, passa mig corrents la noia que plorava al metro.

—Raül! —ell es gira i en veure’m, comença a córrer cap a mi.

M’abraça amb molta força i m’aixeca del terra donant voltes fins que, caiem. Comencem a riure i em fa un petó. Això és el que jo necessitava, estar amb ell, estar amb el meu millor amic de tota la vida, estar amb algú que m’estima de veritat.

—Papa, tocaràs la guitarra, oi?

Tots tres junts sopem de cara al mar veient les diferents fogueres enceses.

Les abraço amb força i els faig un petó.

—Vine que anem a sopar!

—Al final tota la platja menjarà de les teves coques —diu

en Marc.

—No siguis burro —ric. —Hi ha massa gent.

—Bé, i nosaltres què? No mengem?

Paula Utrilla Agudo ©2020 Tots els drets reservats

—Us estimo.

Aviso a la Lara i ella ve corrents cap a nosaltres amb el rostre il·luminat per una bengala que té a la mà i es treu les sabates per seure a la manta.

—m’abracen i em fan un petó. Elles són tot el que necessito.

—I nosaltres a tu

Vull agrair al professorat per donar-me ànims quan més ho necessitava, a tots els meus companys i a la meva família per emocionar-se amb cada il·lustració.

Il·lustracions originals fetes en digital amb Procreate i editades amb Adobe Photoshop - Maquetat a Adobe InDesign Tipografies: Kalam, Shadows into Light i Honey Script - S’imprimirà i enquadernarà manualment al taller de Suport d’enquadernació del Projecte integrat a l’Escola d’Art La Industrial de Barcelona un cop acabada la quarantena Exemplar únic

En arribar a la platja, començo a buscar a en Raül i la resta d’amics. Els meus ulls s’obren i la meva panxa em fa sensacions estranyes quan per fi els veig a prop d’una foguera.

—Eh, parelleta. Estareu així tota la nit? —riuen amb

simpatia la resta d’amics i m’ajuden a posar-me dreta, els abraço a tots i totes un per un. Ara ja puc gaudir de la companyia, dels focs i les coques.

La Nora estén la manta, el Pol l’ajuda i jo començo a treure les coques. Seiem tots quatre al voltant de les coques i xerrem sense parar. En un no res, la gent comença a llençar petards i el cel ens il·lumina a tots, petits i grans, homes i dones i ens fa treure els nostres millors somriures plens d’emocions i sentiments.

Per fi hem arribat. Agafo la mà de la Lara i la de l’Anna i comencem a caminar seguint a un munt de gent que va en la mateixa direcció.

En arribar a la platja, comencem a treure la manta i el sopar de la motxilla, quan de sobte, passa mig corrents la noia que plorava al metro.

—Raül! —ell es gira i en veure’m, comença a córrer cap a mi.

M’abraça amb molta força i m’aixeca del terra donant voltes fins que, caiem. Comencem a riure i em fa un petó. Això és el que jo necessitava, estar amb ell, estar amb el meu millor amic de tota la vida, estar amb algú que m’estima de veritat.

—Papa, tocaràs la guitarra, oi?

Tots tres junts sopem de cara al mar veient les diferents fogueres enceses.

Les abraço amb força i els faig un petó.

—Vine que anem a sopar!

—Al final tota la platja menjarà de les teves coques —diu

en Marc.

—No siguis burro —ric. —Hi ha massa gent.

—Bé, i nosaltres què? No mengem?

Paula Utrilla Agudo ©2020 Tots els drets reservats

—Us estimo.

Aviso a la Lara i ella ve corrents cap a nosaltres amb el rostre il·luminat per una bengala que té a la mà i es treu les sabates per seure a la manta.

—m’abracen i em fan un petó. Elles són tot el que necessito.

—I nosaltres a tu

Vull agrair al professorat per donar-me ànims quan més ho necessitava, a tots els meus companys i a la meva família per emocionar-se amb cada il·lustració.

Il·lustracions originals fetes en digital amb Procreate i editades amb Adobe Photoshop - Maquetat a Adobe InDesign Tipografies: Kalam, Shadows into Light i Honey Script - S’imprimirà i enquadernarà manualment al taller de Suport d’enquadernació del Projecte integrat a l’Escola d’Art La Industrial de Barcelona un cop acabada la quarantena Exemplar únic

En arribar a la platja, començo a buscar a en Raül i la resta d’amics. Els meus ulls s’obren i la meva panxa em fa sensacions estranyes quan per fi els veig a prop d’una foguera.

—Eh, parelleta. Estareu així tota la nit? —riuen amb

simpatia la resta d’amics i m’ajuden a posar-me dreta, els abraço a tots i totes un per un. Ara ja puc gaudir de la companyia, dels focs i les coques.

La Nora estén la manta, el Pol l’ajuda i jo començo a treure les coques. Seiem tots quatre al voltant de les coques i xerrem sense parar. En un no res, la gent comença a llençar petards i el cel ens il·lumina a tots, petits i grans, homes i dones i ens fa treure els nostres millors somriures plens d’emocions i sentiments.

Per fi hem arribat. Agafo la mà de la Lara i la de l’Anna i comencem a caminar seguint a un munt de gent que va en la mateixa direcció.

En arribar a la platja, comencem a treure la manta i el sopar de la motxilla, quan de sobte, passa mig corrents la noia que plorava al metro.

—Raül! —ell es gira i en veure’m, comença a córrer cap a mi.

M’abraça amb molta força i m’aixeca del terra donant voltes fins que, caiem. Comencem a riure i em fa un petó. Això és el que jo necessitava, estar amb ell, estar amb el meu millor amic de tota la vida, estar amb algú que m’estima de veritat.

—Papa, tocaràs la guitarra, oi?

Tots tres junts sopem de cara al mar veient les diferents fogueres enceses.

Les abraço amb força i els faig un petó.

—Vine que anem a sopar!

—Al final tota la platja menjarà de les teves coques —diu

en Marc.

—No siguis burro —ric. —Hi ha massa gent.

—Bé, i nosaltres què? No mengem?

Paula Utrilla Agudo ©2020 Tots els drets reservats

—Us estimo.

Aviso a la Lara i ella ve corrents cap a nosaltres amb el rostre il·luminat per una bengala que té a la mà i es treu les sabates per seure a la manta.

—m’abracen i em fan un petó. Elles són tot el que necessito.

—I nosaltres a tu

Vull agrair al professorat per donar-me ànims quan més ho necessitava, a tots els meus companys i a la meva família per emocionar-se amb cada il·lustració.

Il·lustracions originals fetes en digital amb Procreate i editades amb Adobe Photoshop - Maquetat a Adobe InDesign Tipografies: Kalam, Shadows into Light i Honey Script - S’imprimirà i enquadernarà manualment al taller de Suport d’enquadernació del Projecte integrat a l’Escola d’Art La Industrial de Barcelona un cop acabada la quarantena Exemplar únic

En arribar a la platja, començo a buscar a en Raül i la resta d’amics. Els meus ulls s’obren i la meva panxa em fa sensacions estranyes quan per fi els veig a prop d’una foguera.

—Eh, parelleta. Estareu així tota la nit? —riuen amb

simpatia la resta d’amics i m’ajuden a posar-me dreta, els abraço a tots i totes un per un. Ara ja puc gaudir de la companyia, dels focs i les coques.

La Nora estén la manta, el Pol l’ajuda i jo començo a treure les coques. Seiem tots quatre al voltant de les coques i xerrem sense parar. En un no res, la gent comença a llençar petards i el cel ens il·lumina a tots, petits i grans, homes i dones i ens fa treure els nostres millors somriures plens d’emocions i sentiments.

La vida de vuit persones està a punt de creuar-se en una màgica nit de Sant Joan plena d’alegria, sorpreses i valentia.