LA
LLAVOR
NEGRA
LA
LLAVOR
NEGRA
Irene Fernández Fabró Projecte Integrat, 2020 M.Josep Forcadell, tutora del Projecte Integrat Gerorgina Aspa, professora de Suport d’Enquadernació Violant Cebrià, professora de Suport Digital
Cicle Formatiu de Grau Superior d’Il·lustració
Escola d’Art La Industrial Comte d’Urgell, 187 08036 Barcelona
CF Grau Superior d’Il·lustració
LA
LLAVOR
NEGRA
Irene Fernández Fabró Projecte Integrat, 2020 M.Josep Forcadell, tutora del Projecte Integrat Gerorgina Aspa, professora de Suport d’Enquadernació Violant Cebrià, professora de Suport Digital
Cicle Formatiu de Grau Superior d’Il·lustració
Escola d’Art La Industrial Comte d’Urgell, 187 08036 Barcelona
CF Grau Superior d’Il·lustració
Per a tu, pensament efimer
Per a tu, pensament efimer
La lluna se’n va i el sol surt del seu amagatall. Les parets de l’habitació s’omplen de llum, on les mans més càlides i fortes del món l’abracen.
La lluna se’n va i el sol surt del seu amagatall. Les parets de l’habitació s’omplen de llum, on les mans més càlides i fortes del món l’abracen.
aq u
í,
… llit
— Bo
e
fa un dia perfecte p er q ued arno s
al
n
a, di
ada m i st
vui ne, a e l r A
Separant els dits surt del llit, un dia més, posa els peus a terra. El cos li tremola, però tracta de concentrar-se i trobar l’equilibri, ja que és hora de preparar-se.
aq u
í,
… llit
— Bo
e
fa un dia perfecte p er q ued arno s
al
n
a, di
ada m i st
vui ne, a e l r A
Separant els dits surt del llit, un dia més, posa els peus a terra. El cos li tremola, però tracta de concentrar-se i trobar l’equilibri, ja que és hora de preparar-se.
—Fa fred, molt de fred. Tant de bo m’hagués quedat al llit. T’hi sents a gust, sense cap necessitat. No has de parlar, ni pensar, només escoltes com el silenci s’apaga de mica en mica, fins que els ulls descansen. Però t’has de despertar, donar-te un aigua freda i sortir de casa.
—Fa fred, molt de fred. Tant de bo m’hagués quedat al llit. T’hi sents a gust, sense cap necessitat. No has de parlar, ni pensar, només escoltes com el silenci s’apaga de mica en mica, fins que els ulls descansen. Però t’has de despertar, donar-te un aigua freda i sortir de casa.
Però t’has de despertar, donar-te una aigua freda i sortir de casa.
Però t’has de despertar, donar-te una aigua freda i sortir de casa.
Arriba a l’estació de metro més propera, un trajecte breu, però una mica complicat.
A pocs graons de l’entrada és empesa per la multitud.
Arriba a l’estació de metro més propera, un trajecte breu, però una mica complicat.
A pocs graons de l’entrada és empesa per la multitud.
Tanca els ulls per tractar d’ignorar el seu voltant, i de seguida se sent com un núvol. La pell se li es va cristal·litzant i es torna intocable per tots els qui l’envolten.
A l’interior sembla que en qüestió de segon tot s’omple de gent. L’Arlene perd el sentit de l’orientació, fins que troba uns vigilants amb gossos, als qui podrà preguntar. S’apropa com pot però tothom li tanca el pas, sense deixar-la avançar.
Tanca els ulls per tractar d’ignorar el seu voltant, i de seguida se sent com un núvol. La pell se li es va cristal·litzant i es torna intocable per tots els qui l’envolten.
A l’interior sembla que en qüestió de segon tot s’omple de gent. L’Arlene perd el sentit de l’orientació, fins que troba uns vigilants amb gossos, als qui podrà preguntar. S’apropa com pot però tothom li tanca el pas, sense deixar-la avançar.
A pocs metres, tracta de cridar-los l’atenció. Es grata els ulls i es fixa en unes banyes que li indiquen la direcció a la seva via.
Arriba a l’andana i es fixa en el cartell per veure el temps que queda.
—Un…cérvol?
—El cérvol sembla espantat pels sorolls, quiet amb la mirada fixa en ella, la volia ajudar. Camina sense mirar enrere, tothom sembla actuar amb normalitat.
A pocs metres, tracta de cridar-los l’atenció. Es grata els ulls i es fixa en unes banyes que li indiquen la direcció a la seva via.
Arriba a l’andana i es fixa en el cartell per veure el temps que queda.
—Un…cérvol?
—El cérvol sembla espantat pels sorolls, quiet amb la mirada fixa en ella, la volia ajudar. Camina sense mirar enrere, tothom sembla actuar amb normalitat.
Ja dins del metro, es pot apreciar un vagó infinit, ple de cossos sense veu ni color. Fins que un reflex de llum la sorprèn i la fa mirar per la finestra,
com un televisor que mostra un paisatge, edificis i arbres fixos sota el cel clar. Poder veure l’exterior, ni que sigui uns segons, li dóna molta pau i ganes de somriure.
Ja dins del metro, es pot apreciar un vagó infinit, ple de cossos sense veu ni color. Fins que un reflex de llum la sorprèn i la fa mirar per la finestra,
com un televisor que mostra un paisatge, edificis i arbres fixos sota el cel clar. Poder veure l’exterior, ni que sigui uns segons, li dóna molta pau i ganes de somriure.
—Per què em miraran tan fixament? Que tinc que crido tant l’atenció? Hi ha una alguna cosa dolenta en mi? — La roba de mica en mica es va desfent, se li veu la pell i queda despullada.
Quan el metro s’endinsa al túnel, l’Arlene sent mirades clavades al clatell. Es gira i veu com els creixen els ulls fins a estar a pocs centímetres a prop seu.
Els cossos dels passatgers s’allarguen fins a semblar que estan a punt de trencar-se. Tenen l’iris fosc com un forat negre, tan profunds que acceleren els batecs del cor. El vagó comença a sacsejar-se, sembla estar envoltat pels mateixos monstres.
—Per què em miraran tan fixament? Que tinc que crido tant l’atenció? Hi ha una alguna cosa dolenta en mi? — La roba de mica en mica es va desfent, se li veu la pell i queda despullada.
Quan el metro s’endinsa al túnel, l’Arlene sent mirades clavades al clatell. Es gira i veu com els creixen els ulls fins a estar a pocs centímetres a prop seu.
Els cossos dels passatgers s’allarguen fins a semblar que estan a punt de trencar-se. Tenen l’iris fosc com un forat negre, tan profunds que acceleren els batecs del cor. El vagó comença a sacsejar-se, sembla estar envoltat pels mateixos monstres.
—Vull sortir d’aquí, vull sortir d’aquí…—diu repetidament. La seva veu va perdent força. Quan deixa de tapar-se els ulls amb les mans, veu com els monstres desapareixen i torna a la normalitat.
Des de ben a prop veu com la petita llum desprèn colors preciosos, no semblen d’aquest món. Es col·loca davant seu i, del petit cos, surt una mà que acaricia la barana, que canvia de forma i de color. De mica en mica es va transformant en un tronc, que s’expandeix fins al sostre.
Sent un brunzit ben a prop de l’orella, és el reflex de llum, que ha tornat per endinsar-se al vagó.
—Vull sortir d’aquí, vull sortir d’aquí…—diu repetidament. La seva veu va perdent força. Quan deixa de tapar-se els ulls amb les mans, veu com els monstres desapareixen i torna a la normalitat.
Des de ben a prop veu com la petita llum desprèn colors preciosos, no semblen d’aquest món. Es col·loca davant seu i, del petit cos, surt una mà que acaricia la barana, que canvia de forma i de color. De mica en mica es va transformant en un tronc, que s’expandeix fins al sostre.
Sent un brunzit ben a prop de l’orella, és el reflex de llum, que ha tornat per endinsar-se al vagó.
En creixen fulles, i de les fulles, creixen flors.
—Què està passant? Fas tu tot això? —la Llum se li apropa al nas com si i anès a dir una paraula, però gira cua i se’n va. L’Arlene tracta de caçarla però vola de pressa fins al final del vagó.
En aquest instant les plantes que han crescut perden el color, les finestres es tapen, els llums s’apaguen i tot es paralitza.
—No, si us plau, no t’em vagis. No vull quedar-me sola. Aquí està fosc i estic atrapada en un vagó que no sé on és. Podria estar caient en picat, però no importa, a ningú li importa, no preguntaran per mi. No m’espera ningú, ni em trobaran a faltar. Per què estic plorant? Merda…no vull plorar. Se’m mullen les galtes, em tremolen els llavis i les mans. He estat lluitant massa temps, tot i que hi han dies que sento felicitat, n’hi ha d’altres que no sento res en absolut, no hi ha punt mig, i això és el que em mata de mica en mica. Ara estic aquí, sola, sola un altre cop amb els meus pensaments. I crec que és millor caure, i seguir caient fins a enfosquir la meva veu. —El metro frena en sec i s’obren les portes.
En creixen fulles, i de les fulles, creixen flors.
—Què està passant? Fas tu tot això? —la Llum se li apropa al nas com si i anès a dir una paraula, però gira cua i se’n va. L’Arlene tracta de caçarla però vola de pressa fins al final del vagó.
En aquest instant les plantes que han crescut perden el color, les finestres es tapen, els llums s’apaguen i tot es paralitza.
—No, si us plau, no t’em vagis. No vull quedar-me sola. Aquí està fosc i estic atrapada en un vagó que no sé on és. Podria estar caient en picat, però no importa, a ningú li importa, no preguntaran per mi. No m’espera ningú, ni em trobaran a faltar. Per què estic plorant? Merda…no vull plorar. Se’m mullen les galtes, em tremolen els llavis i les mans. He estat lluitant massa temps, tot i que hi han dies que sento felicitat, n’hi ha d’altres que no sento res en absolut, no hi ha punt mig, i això és el que em mata de mica en mica. Ara estic aquí, sola, sola un altre cop amb els meus pensaments. I crec que és millor caure, i seguir caient fins a enfosquir la meva veu. —El metro frena en sec i s’obren les portes.
Sent veus i les passes de la gent. Treu el cap i veu l’andana plena, com un dia qualsevol, com si res de l’anterior fos real. El metro es posa en marxa.
Sent veus i les passes de la gent. Treu el cap i veu l’andana plena, com un dia qualsevol, com si res de l’anterior fos real. El metro es posa en marxa.
Sent al seu interior com creix un volcà, un núvol negre com fum puja pel seu pit, però al pentinar-se desapareix com si es tractés d’un borrissol.
Es queda recolzada a la paret, encara sense creure’s el que ha passat, respira fondo i mira endavant. Un jove la mira i somriu, ella li torna el somriure però darrere seu veu el seu reflex. El cabell despentinat i el maquillatge corregut.
Sent al seu interior com creix un volcà, un núvol negre com fum puja pel seu pit, però al pentinar-se desapareix com si es tractés d’un borrissol.
Es queda recolzada a la paret, encara sense creure’s el que ha passat, respira fondo i mira endavant. Un jove la mira i somriu, ella li torna el somriure però darrere seu veu el seu reflex. El cabell despentinat i el maquillatge corregut.
A la següent parada baixen tots els passatgers, les portes es tanquen molt de pressa i, ja en marxa, al final del vagó ve directe cap a ella una petita Llum, donant color per allà on passa. —Abans, quan has marxat, que sàpigues que t’he enyorat molt. He sentit un buit molt profund al meu cos.
—baixa la mirada i es mira, la pell de mica en mica es va foradant, se li veuen les clavícules i la columna envoltades per plantes seques i pobres.
A la següent parada baixen tots els passatgers, les portes es tanquen molt de pressa i, ja en marxa, al final del vagó ve directe cap a ella una petita Llum, donant color per allà on passa. —Abans, quan has marxat, que sàpigues que t’he enyorat molt. He sentit un buit molt profund al meu cos.
—baixa la mirada i es mira, la pell de mica en mica es va foradant, se li veuen les clavícules i la columna envoltades per plantes seques i pobres.
Encara puc notar-ho, fins i tot diria que cada dia tinc aquesta sensació…Un moment, tu també ho estàs veient? —La Llum vola a poc a poc fins a ficar-se-li entre els llavis. Veiem com baixa pel coll fins a les costelles, on va tapant els forats i recuperant la vivesa.
Una vegada fora, l’Arlene col·loca la mà perquè es posi sobre els seus dits. —M’he adonat de la calidesa que desprens quan estàs a prop meu, una aura familiar, com si sortissis del meu cos. —La Llum entra al seu interior per quedar-s’hi.
Sona pels altaveus «Pròxima estació…!». L’Arlene fa un pas endavant, en obrir els ulls tira la maleta a terra, no pot contenir l’emoció, ja que el metro ha canviat d’aspecte per complet.
Encara puc notar-ho, fins i tot diria que cada dia tinc aquesta sensació…Un moment, tu també ho estàs veient? —La Llum vola a poc a poc fins a ficar-se-li entre els llavis. Veiem com baixa pel coll fins a les costelles, on va tapant els forats i recuperant la vivesa.
Una vegada fora, l’Arlene col·loca la mà perquè es posi sobre els seus dits. —M’he adonat de la calidesa que desprens quan estàs a prop meu, una aura familiar, com si sortissis del meu cos. —La Llum entra al seu interior per quedar-s’hi.
Sona pels altaveus «Pròxima estació…!». L’Arlene fa un pas endavant, en obrir els ulls tira la maleta a terra, no pot contenir l’emoció, ja que el metro ha canviat d’aspecte per complet.
Gràcies als qui escolteu.
Gràcies als qui escolteu.
Il.lustracions originals fetes a llapis i aquarel.la. Paper reciclat amb gramatge de 150 gr, RAIMA. Retoc digital en Adobe Photoshop. Maquetat en Adobe InDesign amb les tipografies Baskerville i Black Crayon. Enquadernació a mà postposada pel final del confinament.
Exemplar únic © 2020, Tots els drets reservats.
Il.lustracions originals fetes a llapis i aquarel.la. Paper reciclat amb gramatge de 150 gr, RAIMA. Retoc digital en Adobe Photoshop. Maquetat en Adobe InDesign amb les tipografies Baskerville i Black Crayon. Enquadernació a mà postposada pel final del confinament.
Exemplar únic © 2020, Tots els drets reservats.
La llavor que conté el teu cos pot enfosquir-se i brotar. Però està en les teves mans impedir que es propagui.