Issuu

â€œLa conquista del hombre - una Historia del Arteâ€?

na de mis metas es probar lo que no necesita ser probado: que las mujeres artistas se hacen un sitio en la cultura dominante, Sin duda, existen una «una verdad femenina» y un « arte femenino» - que derivan tanto de la endocrinología de las mujeres como de la necesidad que éstas tuvieron de dedicarse a labores artesanales antes de que los molinos apareciesen en torno a las riberas de Nueva Inglaterra. Pero éstas no son más que verdades intermedias. Las mujeres incluidas en este libro han compartido con los hombres el largo, y a veces cruel, camino hacia el éxito.Tanto los hombres como las mujeres sufren la desigualdad con la que está repartido el talento y de las injusticias que se cometen. Más aún, podría decirse que todos los artistas son, por su propia naturaleza, miembros de una minoría y que ninguna comunidad es capaz de aceptar al artista genuinamente original. Las últimas exposiciones de Jackson Pollock fueron despreciadas por sus compañeros. Las primeras de Barnet Newman ignoradas por los suyos [...]. En realidad, una de las razones por las cuales el arte de las mujeres no ha sido lo suficientemente apreciado es precisamente porque ha sido considerado como tal - arte de mujeres-, en vez de ser juzgado a la luz de las revelaciones del Zeitgeist. En ese sentido, el feminismo puede haber servido para hacerle un favor al enemigo [...]. Privar a la mujeres del marco que comparten con los hombres no es convertirlas en más sino en menos originales. Eleanor Munro (1979), Originals. American Women Artists

“La conquista del hombre - una Historia del Arte”

que superi el sexisme sense reemplaçar-lo per el seu oposat. Si no considerem més la diferència sexual com una oposició binaria, és possible analitzar les relacions de sexualitat, de subjectivitat i de poder, i la manera en què condicionen la producció i el consum cultural.

PRÒLEG

quest llibre està exclusivament dedicat a dones artistes. Conté gran quantitat d’il·lustracions i comentaris perspicaços,“La conquista del hombre” presenta una visió de conjunt de les diferents formes que han adoptat les dones artistes des de meitat del segle XIX fins meitat del segle XX, un període que comprèn des del postimpressionisme, fins al dadaisme, sense entrar no obstant, en polèmiques, ni establir categories estereotipades. Els crítics tardicionals del feminisme, que prefereixen eludir el debat sobre els mecanismes socials i la guerra dels sexes, afirmen que el bon art no té gènere, mentre que els crítics contemporanis senyalen que el sexe no hauria de considerar-se com un concepte donat, sinó social. És molt probable que cap d’aquests dos punts de vista hagi influït –ni influeixi ara- en la (pròpia) consciència, que ha sigut un element intrínsec del procés per el qual les dones es converteixen en artistes. Aquest llibre posa en dubte que “l’art fet per dones” no és el mateix que l’art “femení” o “feminista”. El propi terme “art fet per dones” engloba tants enfocs i opcions expressives com dones artistes hi ha al món. Un viatge cronològic en el temps, a través de nou dones relacionades amb la creació artística. Analitzar el lloc de les dones en la cultura exigeix una reconstrucció radical del discurs de la història de l’art. Això imposa que es produeixi un nou discurs

La Història de l’art com a institució oficial establerta per les universitats, la premsa i els museus, ha fet desaparèixer les dones del discurs dominant. Això no succeeix ni per oblit ni per negligència, però sí, per un esforç sistemàtic, polític, volent afirmar la dominació masculina en el domini de l’art i la cultura. Aquesta apropiació de l’art en general, per un sol sexe, i l’exclusió de les dones de tota possibilitat de reconeixement artístic, són l’efecte d’una divisió sistemàtica entre femení i masculí en el mateix cor de la societat burgesa. La feminitat es presenta lligada a la naturalesa mateixa del cos de la dona. Hem suggerit al contrari, que és una categoria del discurs, una necessitat ideològica que serveix com a garantia de dominació dels homes burgesos, en la vida pública i les institucions polítiques. No estem tentades doncs a reinscriure les dones en un model d’història escrit amb la finalitat d’afirmar la dominació masculina. El discurs i la institució de la Història de l’Art , sostenen un ordre de poder investit per el desig masculí. Hem de destruir aquest ordre amb la finalitat de parlar dels interessos de les dones, perseguint sobretot, posar al seu lloc un discurs per el qual afiramrem la presència, la veu i l’efecte del desig de les dones.

LES PIONERES HISTÒRIA DE NOU DONES ARTÍSTES

1887

gostina Segatori a petició

d’alguns clients habituals, es deixa retratar amb una de les tapes preferides de la cafeteria “Le Tambourin” de París, gambes amb salsa secreta de la casa. Sembla ser que uns mesos després de fer aquesta fotografia, Agostina mantindria una breu relació amorosa amb Van Gogh, a banda de posar per ell en més d’una ocasió. És possible que arrel d’això, Agostina permetés fer alguna exposició dels seus gravats japonesos a “Le Tambourin”.

â€œLa conquista del hombre - una Historia del Arteâ€?

Agostina Segatori (Nàpols, Itàlia; 1843 – Montmartre, París; 1910)

Resident a Montmartre des dels vint anys, destaca per ser la propietària del bar cafeteria “Le Tambourin”, al boulevard de Clichy, fundat l’any 1877. Durant molts anys, aquest serà un dels bars més apreciats per molts artistes de l’època que hi transitaran com a punt de trobada i cercle d’intercanvi cultural, artistes com Corot, Manet, Gérôme i Vicent Van Gogh, entre tants d’altres. Es diu que Van Gogh pagava els seus àpats a la propietària del cafè amb pintures de natures mortes florals, que Agostina penjava a les parets del seu bar.Va ser aquí on les pintures de Van Gogh van ser vistes pel públic per primera vegada. L’any 1898,“Le Tambourin” és popularment reconegut com un dels espais de conversa més apreciats de Montmartre, Agostina cau malalta per un infart i passarà poques hores més servint al cafè. Els dos anys que li resten de vida se’ls passa descansant però sense deixar de trepitjar eventualment “ Le Tambourin”. 12

“La conquista del hombre - una Historia del Arte”

“Agostina Segatori al Café Tambourin” Vincent Van Gogh 1887

1890 ouis Michele després

de ser novament alliberada, s’exilia a Anglaterra, a casa d’un conegut de Sebastian Faure, amb el que cinc anys abans a França, fundava el diari “Le libertaire”. Louis Michele passa un llarg temps a Londres que dedica a gestionar una escola llibertària, a banda de cobrar repòs per la ferida de bala que va rebre en un atemptat l’any 1888. Aquesta fotografia surt es fa pública trenta anys després de la seva mort.Va ser enviada anònimament des de Londres al fill del seu bon amic, Sebastian Faure, el qual va decidir publicar-la a “Encyclopédie anarchiste” en memòria a la seva activa i incansable lluita altruista, dedicada a la causa dels més desvalguts.

â€œLa conquista del hombre - una Historia del Arteâ€?

Louise Michel (Vroncourt-la-Côte, Haute-Marne, 29 de maig de 1830 - Marsella, 9 de gener de 1905)

Louise Michel, filla de Marianne Michel i Etienne Charles Demahis. Els seus avis paterns li donen una educació liberal, inspirada en els ideals de Voltaire i Jean-Jacques Rousseau. Després de la mort del seu avi el 1850, estudia per ser mestra però el seu rebuig a prestar jurament a Napoleó III li impedeix entrar a l’ensenyament públic. Per aquest motiu, entre 1852 i 1855, obre diverses escoles lliures en Audeloncourt, Clefmont i Millière (Haute-Marne), invertint l’herència que li havien llegat els seus avis. Practica un ensenyament basat en els ideals republicans i en una pedagogia innovadora. El 1856 es trasllada a París on es dedica a l’ensenyament sense interrupció durant quinze anys. El 1865, obre una escola i tres anys després en crea una altra. Li interessa la literatura i publica diversos textos, en particular uns poemes que signa sota el pseudònim “Enjolras”. Coneix aVíctor Hugo, una de les personalitats més famoses i respectades de l’època,

amb qui mantindrà correspondència durant uns quants anys, concretament des de 1850 a 1879. S’introdueix en els ambients revolucionaris on fa amistat amb Eugène Varlin, Raoul Rigault et Emile Eudes, i és col·laboradora habitual de diaris de l’oposició com Le cri du peuple (El crit del poble). El 1862, és sòcia de la “Unió dels poetes”, i el 1869 és secretària de la “Societat Democràtica de Moralització” que tenia com a finalitat ajudar les treballadores obreres. El 1870 Louise Michel entra a formar part del Comitè de Vigilància del barri de Montmartre, on coneix el militant blanquista Théophile amb el qual mantindrà una relació sentimental. La Comuna de París Louise Michel és seguidora del moviment revolucionari fundat pel republicà socialista Louis Auguste Blanqui. En els últims mesos de l’any, participa en dues 16

“La conquista del hombre - una Historia del Arte”

manifestacions populars, i el gener de 1871, quan les tropes del general Trochu obren foc contra la multitud davant de l’alcaldia de París, Louise, vestida de guarda nacional, respon disparant. Està a primera fila dels esdeveniments dels 17 i 18 de març de 1871, que marquen l’inici de la Comuna de París. Quan el govern de Versalles envia les seves tropes per apoderar-se dels canons de la Guarda Nacional emplaçats al turó de Montmartre, Louise Michel és presidenta del Comitè de Vigilància del districte XVIII. Com a tal, encapçala la manifestació de dones que impedirà que els canons passin a mans dels “versallescs”, i aconseguirà que els soldats confraternitzin amb els guàrdies nacionals i el poble parisenc. Manté una destacada tasca social i militant, anima el “Club de la Revolució” i les seves milícies, i aconsegueix de l’alcalde del districte de Montmartre, la creació de menjadors per als nens del barri. Organitza també un servei de guarderies infantils a tota la capital, i dóna suport amb idees molt noves com la creació d’escoles professionals i d’orfenats laics. Quan les tropes del govern de Versalles assalten París l’abril - maig de 1871, participa com a infermera, recollint i atenent els ferits, i recluta dones per portar les ambulàncies. El coratge destacarà en les últimes batalles lliurades pels comuners, al cementiri de Montmartre, on moltes de les seves companyes perden la vida. Louise aconsegueix escapar, però es lliura a les autoritats als pocs dies, per obtenir l’alliberament de la seva mare que havia estat arrestada en lloc seu. Théophile Ferré és detingut al seu torn: serà executat el novembre de 1871 i Louise li dedicarà el poema els oeillets rouges (els

clavells vermells). Deportada a Nova Caledònia en el vapor “Virginie” el 8 d’agost de 1873, després de complir vint mesos a la presó, col·labora amb els que lluitaven per la independència política d’aquesta colònia francesa. Per aquesta època la premsa de Versalles li va adossar els mots de la Louve rouge, la Bonne Louise (la lloba vermella i la bona Louise). Llavors treballa una relació duradora amb Henri Rochefort, un famós polemista, i coneix a Nathalie Lemel, una altra figura activa en la Comuna de París, que acosta Louise a les idees anarquistes. Es quedarà a Nova Caledònia per set anys, rebutjant el tractament especial que es reservava a les dones. Durant aquests anys, desenvolupa una tasca educativa amb els nadius canacs, pels que prendrà partit en la revolta de 1878. L’any següent, li permeten instal·lar-se a l’illa de Noumea i se l’autoritza a reprendre la seva tasca docent. Emparada per l’amnistia parcial concedida als participants en la Comuna de París, Louise Michel torna a París el 1880. El poble parisenc li reserva una calorosa benvinguda i és ovacionada per la multitud. Dos mesos més tard, la seva obra La misèria, es publica per entregues amb enorme èxit. El 1883, Louise Michel encapçala, juntament amb Emile Pouget, una manifestació de desocupats que culmina amb el saqueig de tres forns de pa, i amb enfrontaments amb la policia. A les poques setmanes, Louise es lliura a les autoritats, i és condemnada a sis anys de presó. Pels seus discursos incendiaris és arrestada novament i novament alliberada.

S’exilia llavors a Londres el 1890, on gestionarà una escola llibertària durant diversos anys. El 1895 torna a França i funda el diari Le libertaire juntament amb Sébastien Faure.

nom de Louise Michel. Des de 1937, una estació del metro de París porta el seu nom. El 2004, el jardí situat al peu de la basílica del Sagrat-Cor a Montmartre, París, va ser rebatejat en honor seu.

El 1904, amb 74 anys, recorre Algèria amb el seu amic Ernest Girault per donar una sèrie de conferències. Louise Michel mor d’una pulmonia al gener de 1905, a l’habitació n° 11 de l’Hotel Oasis de Marsella, mentre donava una sèrie de conferències per a treballadors. Milers de persones acudiran al seu funeral a París. Activa lluitadora de la Comuna de París, educadora popular, i feminista, Louise Michel segueix sent avui dia una figura emblemàtica de l’anarquisme francès i del moviment obrer en general. Va viure en una època en que encara les dones gairebé no tenien cap dret, i va ser en molts aspectes una excepció. El seu feminisme s’inscrivia en el conjunt de la seva lluita a favor de la igualtat, no només de gènere, sinó social i política. Encara que la seva obra literària compti amb pocs assajos teòrics i diversos poemes, llegendes i contes, alguns per a nens, Louise Michel és recordada principalment pel seu activisme en pro de la revolució social. La seva novel·la anticipa la crisi social dels suburbis de les grans urbanitzacions franceses, a principis del segle XXI. En reconeixement a la seva tasca docent, sovint es posa el seu nom a escoles primàries i secundàries en moltes ciutats franceses. A la Guerra Civil espanyola, dos batallons de brigadistes internacionals portaven el

â€œLa conquista del hombre - una Historia del Arteâ€?

1897 ertrude Käsebier amb

45 anys i mare de tres fills, promet ser una fotògrafa professional. Aquí ja comença a tenir un ampli domini de la tècnica fotogràfica, ja que tan sols en fa set que ha començat a estudiar-la. Aquest autoretrat se’l feia a Filadèlfia, uns dies després de donar una conferència sobre el treball que havia exposat un any abans a Boston, i amb la intenció de d’encoratjar i promocionar la fotografia com una carrera per a les dones. Actualment, una important col·lecció del seu treball es recollida per la Universitat de Delaware, als Estats Units.

â€œLa conquista del hombre - una Historia del Arteâ€?

Gertrude Käsebier (1852-1934)

Käsebier va néixer amb el nom de Gertrudis Stanton el 18 de maig de 1852. Amb Vuit anys d’edat, Stanton va viatjar amb la seva mare i el seu germà petit per reunir-se amb el seu pare a Colorado. Aquell mateix any va ser elegit el primer alcalde de Dorado, que llavors era la capital del territori de Colorado. Després de la sobtada mort del seu pare el 1864, la família es va mudar a Brooklyn, Nova York, on la seva mare, Muncy Boone Stanton, va obrir una casa d’hostes per a donar suport a la família. Des de 1866 fins a 1870, Stanton va viure a Betlem, Pennsylvania, amb la seva àvia materna i va assistir a la Dona Seminari Betlem (més tard anomenat Col.legi de Moràvia).

negocis financerament còmode i socialment ben situat a Brooklyn. La parella aviat va tenir tres fills, Frederic Guillem (el 1875), Elizabeth Gertrudis (el 1878) i Mathilde Hermine (el 1880). El 1884 es van mudar a una granja a New Durham, Nova Jersey, amb la finalitat de proporcionar un lloc més sa per criar els seus fills. Käsebier més tard va escriure que se sentia molt malament durant la major part del seu matrimoni. Ella va dir: “Si el meu marit ha anat al cel, vull anar a l’infern.Va ser terrible... Res era prou bo per a ell.” (Barbara L. Michaels (1992). Gertrude Käsebier, The Photographer and Her Photographs. NY: Abrams. pp. 13–14, 26, 28–30, 42, 44, 46–60) Al mateix temps el divorci era considerat escandalós, i els dos van romandre casats, vivint vides separades. A partir de 1880 aquesta situació desgraciada serviria d’inspiració per a una de les seves fotografies més cridaneres de

Etapa de fotògrafa (1874-1897) El 1874, amb vint anys, Gertrude es casa amb Eduard Käsebier, un home de 22

“La conquista del hombre - una Historia del Arte”

Gertrudis,“dos bous limitada, titulat Jou i emmordassats – Matrimoni”, de 1915. Malgrat les seves diferències, el seu marit la va recolzar financerament quan va començar a assistir a l’escola d’art a l’edat de trenta-set anys, quan la majoria de les dones de la seva època estaven ben assentats en les seves posicions socials. No s’indica el que la va motivar a estudiar art, però s’hi va dedicar de tot cor. Malgrat les objeccions del seu marit el 1889 es va traslladar la família a Brooklyn amb la finalitat d’assistir a la recent creació de l’Institut Pratt d’Art i Disseny. Allà va tenir un professor i artista molt influent, Arthur Wesley Dow, que més tard l’ajudaria a promoure la seva carrera escrivint sobre el seu treball a altres fotògrafs i clients. Käsebier aprenia sobre les teories de Friedrich Fröbel, les idees sobre l’aprenentatge, el joc i l’educació. Els seus conceptes sobre la importància de la maternitat en el desenvolupament del nen en gran mesura, la influenciaven i aquest vincle entre mare i fill, quedaria remarcat en moltes de les seves fotografies. Ella formalment va estudiar dibuix i pintura, però aviat es va obsessionar amb la fotografia. Igual que molts estudiants d’art de l’època, Käsebier va decidir viatjar a Europa per seguir la seva educació. Així que va ser capaç de deixar a les seves filles amb els sogres a Wiesbaden i l’any 1894 ja era a Alemanya estudiant la química de la fotografia. La resta de l’any el passaria a França, on va estudiar amb el pintor americà Frank Dumond. El 1895 va tornar a Brooklyn. En part perquè el seu marit estava molt malalt i les finances de la seva família estaven tenses. Ella estava decidida a convertir-se

en una fotògrafa professional. Un any més tard es va convertir en assistent del fotògraf Samuel H. Però va ser a Lifshey, on va ampliar el coneixement, aprenent a executar les fotografies d’impressió en un estudi. En aquell moment ja tenia un ampli domini i un any més tard exposa 150 fotografies al Club de Càmera, a Boston, una gran quantitat per una artista individual en aquell moment. Aquestes mateixes fotos van ser mostrades al febrer de 1897 a l’ Institut Pratt. L’èxit d’aquests projectes la van portar a la Societat Fotogràfica de Filadèlfia el 1897.Va donar una conferència sobre el treball que havia fet, encoratjant a altres dones a dedicar-se a la fotografia com una carrera. L’alçada de la seva carrera (1898-1909) A finals de 1890 Käsebier s’interessa per a prendre retrats d’indis ja que sent a parlar d’una representació teatral americana anomenada “Salvatge Oest de Buffalo Bill”. Ella havia estat temporalment en un poble indígena a Brooklyn i recordava els seus primers dies a Colorado. Allà va començar a prendre retrats. Durant la dècada següent tindria desenes de fotografies d’indis, algunes de les quals es convertirien en les seves imatges més famoses. A diferència del seu contemporani Edward Curtis, Käsebier es va centrar més en l’expressió i la individualitat de la persona que en els vestits i les costums. Mentre que Curtis se sap que afegia elements a les seves fotografies per emfatitzar

la seva visió personal. Käsebier va fer el contrari, de vegades eliminava els articles cerimonials per tal de concentrar-se en la cara o l’alçada de la persona. Al juliol de 1899, Alfred Stieglitz va publicar cinc fotografies de Käsebier. El seu ràpid ascens a la fama va ser assenyalat per José fotògraf i crític de Keiley, qui va escriure “ fa un any el nom de Käsebier era pràcticament desconegut en el món de la fotografia... “. Aquest mateix any la seva impressió de “El Pessebre” es va vendre per $ 100, la quantitat més elevada mai pagada per una fotografia fins al moment. El 1900 Käsebier, va ser anomenada en el catàleg per al Saló de Newark (Ohio): “la fotògrafa més important i professional als Estats Units.” En reconeixement als seus assoliments artístics, més tard aquixell mat any Käsebier va ser una de les dues primeres dones escollida per una associació de fotògrafs de Gran Bretanya. L’any següent, Charles H. Caffin publica en el seu llibre històric “La fotografia” un capítol sencer dedicat al treball de Käsebier (“Gertrude Käsebier i el Retrat Comercial Artístic”). A causa de la demanda per les seves opinions artístiques a Europa , Käsebier passa la major part de l’any a Gran Bretanya i França, visitant a F. Holland Day i Edward Steichen. El 1905, sis de les seves imatges es van publicar a Camera Work, i a l’any següent Stieglitz li va proporcionar fer una exposició (juntament amb Clarence H. White) a la seva galeria de la FotoSecessió. Aleshores passa un temps amb la seva família i quan torna a Nova York, rep forts encàrrecs comercials. Impulsada per la necessitat de donar suport al seu

marit i a la seva família, Käsebier gaudeix d’aquest èxit comercial.Això va en contra del seu company i fotògraf Stieglitz. El maig de 1906 Käsebier s’uneix amb Fotògrafs Professionals de Nova York, una organització acabada de formar que feien fotografies per la comercialització en lloc d’amor a l’art.Això va començar a distanciar la relació artística amb Stieglitz, que mai va tornar a recuperar. La independència professional (1910-1934) Eduard Käsebier va morir el 1910, finalment, deixant la seva dona lliure de perseguir els seus interessos. Ella va continuar prenent un curs per ajudar a establir l’Associació Professional de la Dona de Fotògrafs d’Amèrica. Stieglitz, per altra banda va començar a parlar públicament en contra del seu treball. A l’any següent Käsebier li va sorprendre l’atac crític per part del seu antic admirador de José T. Keiley, publicat a Camera Work d’Stieglitz.A la llarga Stieglitz hauria de tancar la galeria de FotoSecessió i Käsebier aniria per lliure. Durant aquest temps, moltes dones joves s’inicien a la fotografia buscant a Käsebier de referent, tant pel seu art, com per la inspiració de dona independent. Sipprell Clara, Consuelo Kanaga i Laura Gilpin, són algunes de les dones influenciades per Gertrude. Al llarg de la dècada de 1910 i a finals de la major part de la dècada del 1920, Käsebier va seguir ampliant el seu negoci, fent retrats i prenent fotos de persones importants de l’època com Robert Henri, John Sloan, Glackens William Arthur B.

“La conquista del hombre - una Historia del Arte”

Davies, Mabel Dodge i Stanford White. El 1924 la seva filla Hermine Turner es va unir a ella en el seu negoci retrat. El 1929 Käsebier va donar a la fotografia per completa i la liquidació dels continguts del seu estudi.Aquell mateix any se li va donar una gran exposició a l’Institut Booklyn de les Arts i les Ciències. Käsebier va morir el 12 d’octubre de 1934 a casa de la seva filla, l’Hermione Turner.

1904

arvara Stephanova ,

l’únic retrat que té de la infància a les golfes de casa els seus pares. Residien en una casa al camp a les afores de Rússia. Amb vuit anys ja destacaven les seves aptituds artístiques, passava llargues estones dissenyant i construint espais i decorats curiosos que posteriorment li servien d’esbarjo i diversió per les representacions teatrals que feia a la seva mare. Cinc anys després començaria el nou art abstracte a Rússia, i ella juntament amb altres artistes influenciarien a moviments com el cubisme, el futurisme italià i l’art camperol tradicional.

â€œLa conquista del hombre - una Historia del Arteâ€?

Varvara Stephanova ( Фëдоровна Варвара Степанова, 9 novembre 1894 -1958 )

dat” d’una obra com una sola entitat es destrueix. El museu, que era el tresor d’art es transforma ara en un fitxer”.

Va ser una artista russa associada al moviment constructivista. Provinguda d’origen camperol, Varvara va tenir la sort de rebre una educació a l’Escola d’Art de Kazan, Odessa. Allí va conèixer al seu amic de tota la vida i col·laborador d’Alexander Rodchenko. En els anys anteriors a la Revolució Russa de 1917, va arrendar un departament a Moscou, que era propietat de Wassily Kandinsky. Aquests artistes es van convertir en algunes de les principals figures de l’avantguarda russa. En els anys posteriors a la revolució, Stephanova contribuirà en el treball a la Cinquena i la Desena Exposició de l’Estat, que van tenir lloc l’any 1919. Stephanova va declarar en el seu text per a l’exposició 5x5=25, que es va celebrar a Moscou el 1921: “La composició és l’enfocament contemplatiu de l’artista. La tècnica i la indústria han enfrontat l’art amb el problema de la construcció com un procés actiu i no reflexiu. La “sante-

El terme “constructivista” va ser en aquells dies utilitzat pels mateixos artistes per descriure la direcció que el seu treball estava prenent. El teatre va ser una altra àrea on els artistes van ser capaços de comunicar noves idees artístiques i socials. Stephanova va dissenyar els decorats per a La mort de Tarelkin el 1922. Va dur a terme el seu ideal de compromís amb la producció industrial l’any següent, quan ella, amb Liubov Popova, es va convertir en dissenyadora de tèxtils al Tsindel (la primera fàbrica tèxtil de l’Estat), prop de Moscou. El 1924 es va convertir en professora de disseny tèxtil a la Vkhutemas ( Tècnica Superior d’Estudis Artístics) mentre continuava amb la tipografia, el disseny de llibres i era contribuïdora a la revista LEF.

â€œLa conquista del hombre - una Historia del Arteâ€?

1918 ou Andreas Salomé a la

biblioteca de Göttingen, fent alguna consulta per completar el vuitè capítol de “L’experiència de Freud”, una altra de les figures prominents que té cabuda en el seu llibre que anomenarà “Mirant cap enrere” (Lebensrückblick), on la psicoanalista d’origen rus narra els records de les seves relacions i trobades intel·lectuals, i que no serà publicat fins el 1951, quinze anys després de la seva mort.

â€œLa conquista del hombre - una Historia del Arteâ€?

Lou Andreas Salomé (12 de febrer de 1861, San Petersburgo, Rússia – 5 de gener de 1937, Göttingen, Alemanya)

Neix com Luiza Gustavovna Salomé (Луиза Густавовна Саломе) a San Petersburgo, filla d’un general de l’exèrcit rus. Salomé va ser la única dona entre cinc germans. En busca d’una educació que anés més enllà de la típica per una dona de disset anys, va convèncer al predicador alemany Hedrik Gillot, vint-i-cinc anys més gran que ella, que li ensenyés teologia, filosofia, religió i literatura francesa i alemanya. Gillot va arribar a tal punt d’enamorar-se tant de Salomé que es plantejà divorciarse de la seva dona i casar-se amb ella, però Salomé va marxar a Zúrich amb la seva mare per poder estudiar a la universitat i per recuperar-se, ja que la seva salut no era gaire estable.

persuadeix d’acceptar-la com a companya i el maig del 1882, havia fet mateix amb un amic de Rée, Friedrich Nietzsche (Salomé va escriure un estudi controvertit, l’any 1894, sobre la personalitat de Nietszche, Friedrich Nietzsche in seinen Werke).

Amb 21 anys la seva mare la va dur a Roma, Itàlia, en un saló literari de la ciutat on coneix a Paul Rée, un escriptor, que li proposà viure en una comuna estudiantil. Dos mesos després, ella el

Els dos amics viatjen junts a Berlín i viuran uns anys allà fins que ella es casa amb el professor de lingüística Carl Friedeich Andreas. Tot i la oposició al matrimoni i les seves relacions obertes

Els tres amics van viatjar amb la mare de Salomé a través d’Itàlia, on van decidir que havien d’establir la seva pròpia comuna “Winterplan”. Quan arriben a Leipzig, Alemanya, el mes d’octubre, Salomé i Rée se separen de Nietszche, després d’un problema entre aquest i Lou Salomé, en el que ella es creia que Nietszche estava profundament enamorat d’ella.

“La conquista del hombre - una Historia del Arte”

amb molts homes, Salomé i Andreas van estar casats des de 1887 fins que Andreas va morir l’any 1930. Salomé era una escriptora productiva, va escriure novel·les, obres i assaigs, a part de ser també una feminista creativa. A través de la seva vida de casada, es compromet intercanviant correspondència amb el periodista alemany Georg Lebedour, el poeta Rainer Maria Rilke i els psicoanalistes Sigmund Freud i Víctor Tausk, entre d’altres. La relació amb Rilke va ser particularment propera. Salomé era quinze anys més gran que ell i es van conèixer quan ell en tenia vint-i-un. Van ser amants durant varis anys i s’escrivien fins que Rilke va morir. Li ensenyà rus i a llegir Lev Tolstói i Alesksandr Pushkin. Gràcies a ella va conèixer homes importants i moltes persones en el camp de les arts. Es mantingué confident, consellera i musa a través de tota la seva vida adulta. Els estudis analítics i literaris de Salomé es posen molt de moda a Göttingen, el poble on resta els últims anys de vida. La Gestapo, crema la seva biblioteca, l’any 1937, poc després de la seva mort causada per urèmia. 33

1919

lice Ernestine Prin és

retratada per Man Ray, una de les primeres fotografies de les moltes que faria amb ell. Els dos van mantenir una relació de diversos anys, factor que ha contribuït a la seva popularitat. Anomenada la reina de Montparnasse, i, sovint coneguda com Kiki de Montparnasse, va ser una model artista francesa, cantant de club nocturn, actriu, memorialista, i pintora. Ella va florir i va ajudar a definir, els alliberats, a principis de 1920 la cultura de París. Es diu que després d’aquesta fotografia, Alice Ernestine Prin faria un canvi look, tallant-se la llarga i morena cabellera.

â€œLa conquista del hombre - una Historia del Arteâ€?

Alice Ernestine Prin (2 octubre 1901 - 29 abril 1953)

Alice Prin va néixer a Châtillon-surSeine, Côte d’Or. Va ser criada en la pobresa extrema per la seva àvia. Als dotze anys, va ser enviada a viure amb la seva mare a París per tal de trobar feina. Per primera vegada treballa a les botigues i forns de pa, però a l’edat de catorze anys, ja estava posant nua per als escultors, i això va crear discòrdia amb la seva mare. L’adopció d’un nom, “Kiki”, es va convertir en un fix en l’escena social de Montparnasse i en una model artista popular, posant per desenes d’artistes, incloent Chaim Soutine, “Julián Mandel” (un pseudònim),Tsuguharu Foujita, Francis Picabia, Jean Cocteau, Arno Breker, Alexander Calder, Per Krohg, Hermine David, Pablo Gargallo, Maig, i Toño Salazar, entre d’altres. El seu company per a la major part de la dècada de 1920 va ser de Man Ray, que va fer centenars de retrats d’ ella. Kiki és el tema d’algunes de les seves imatges

més conegudes, incloent la imatge de notables Le violon d’Ingres surrealista i Noire et blanche. Va aparèixer en nou curts i va experimentar amb freqüència, incloent mécanique Fernand Léger Ballet sense cap tipus de crèdit. El 1927, un pintor en el seu propi dret, Princi fa una exposició - venda dels seus quadres a la galeria Au Sacre du Printemps a París i signatura la seva obra amb el seu nom de Kiki. Els seus dibuixos i pintures componen retrats, autoretrats, activitats socials, animals de fantasia, i paisatges de somni compost per una llum, una mica desigual, d’estil expressionista. La seva autobiografia va ser publicada el 1929 com a Memòries de Kiki, amb la introducció proporcionada per Tsuguharu Foujita. El 1930 el llibre va ser traduït per Samuel Putnam i publicat a Manhattan però immediatament el govern dels Estats Units la va prohibir. 36

“La conquista del hombre - una Historia del Arte”

Molt temps després de la seva mort, el Principat continua sent l’encarnació de la franquesa, l’audàcia i la creativitat que va caracteritzar aquest període de la vida a Montparnasse. El 1989, els biògrafs Billy Klüver i Julie Martin la va anomenar “una de les primeres dones veritablement independents del segle”.

Memòries de Kiki va quedar prohibida als Estats Units a través de la dècada de 1970. Aquesta autobiografia finalment va veure la reedició el 1996. Les seves actuacions en teatres incloïa cançons pujades de to inofensives que agradaven al públic. Des de fa uns anys, durant la dècada de 1930, Kiki va ser propietària d’un cabaret de Montparnasse. Com un símbol de la bohèmia creativa de París, a l’edat de vint anys es va declarar la reina de Montparnasse. Fins i tot en temps difícils, va mantenir la seva actitud positiva, dient: “tot el que necessito és una ceba, una mica de pa i una ampolla de color vermell”. Va sortir de París per evitar l’exèrcit d’ocupació alemanya durant la Segona Guerra Mundial, que va entrar a la ciutat el juny de 1940. Els oficials nazis tenien la reputació de la into-lerància cap a l’art i s’estenia cap a tots els artistes associats a Montparnasse, que abastava el seu estil de vida liberal. Encara que alguns dels líders nazis en secret recollien el nou art florent a París, que va ser suprimit allà on s’exercia el control. Ella mai va tornar com a resident a Châtillon-sur-Seine. Prin va morir el 1953 a Sanary-surMer, a França, a l’edat de cinquanta-un anys, a causa de les complicacions de l’alcoholisme o la drogoaddicció. Una gran multitud d’artistes i aficionats van assistir al seu funeral a París i van seguir a la processó fins al seu enterrament a Cimetière du Montparnasse. La seva tomba s’identifica com a “Kiki, 19011953, cantant, actriu, pintora, la reina de Montparnasse.” Es diu que amb Kiki, els dies gloriosos de Montparnasse van ser enterrats per sempre.

Filmografia 1923: L’Inhumaine per Marcel L’Herbier 1923: Le Retour à la raó per Man Ray 1923: Ballet Mécanique de Fernand Léger 1923: Entreacte de René Clair 1923: La Galerie des monstres per Escac Catelain 1926: Emak Bakia de Man Ray 1928: L’Étoile de mercat per Man Ray 1928: París, expressa o records de París per Pierre Prévert i Marcel Duhamp 1930: Le Capitaine jaune per Anders Sand Wilhelm 1933: canalla vieille Cette per Anatol Litvak

1920

rose Sélavy

especialment coneguda per la seva activitat artística i la forta influència en altres avantguardes artístiques, reposa de la seva feina a París dedicant gran part del seu temps als escacs. Uns anys després, rebria un encàrrec de Jacques Doucet per realitzar una màquina òptica, en la qual va treballar durant el 1924 i que va anomenar Semiesfera giratòria (Rotative demi-sphère). La va fabricar a canvi del cost dels materials i de l’enginyer que la va confeccionar, i va deixar clar que no volia que s’exposés.

â€œLa conquista del hombre - una Historia del Arteâ€?

Rrose Sélavy ( Blainville-Crevon, 28 de juliol de 1887 - Neuilly-sur-Seine, 2 d’octubre de 1968 )

Va néixer el juliol de 1887 a BlainvilleCrevon.Va ser la tercera de sis germans. Els seus dos germans grans, Raymond Duchamp-Villon i Jacques Villon, van decidir dedicar-se a l’art. Com ells, Rrose va assistir a classes de dibuix en el liceu. L’estiu de 1902, amb catorze anys, va pintar els seus primers olis, d’influència impressionista, en els quals es mostren paisatges de Blainville.També realitzaria diversos dibuixos amb diferents mitjans (aquarel·la, aiguada, monotip, llapis) amb un únic tema: la seva germana Suzanne. El 1904 va abandonar la llar paterna per anar-se’n al barri parisenc de Montmartre, on va viure amb el seu germà Gaston.

realitzar dibuixos humorístics, una activitat que gaudia de prestigi en l’època. Va pintar durant els anys següents amb un estil fauvista. Encara que les seves primeres pintures mostraven talent, va produir poques obres en comparació a altres artistes. Va ser aquesta una època de dubtes i experimentació amb diverses tendències. Etapa cubista A partir de 1911 comença a innovar més seriosament. Segons Tomkins, el quadre que marca l’inici d’aquesta etapa és Sonata. Aquí queda caçat pel cubisme en les seves visites a la Galerie Kahnweiler, on hi havia llenços de Picasso i Braque. Aquest grup es reunia a la casa de Villon a Puteaux, d’on va rebre el nom de grup de Puteaux. Sélavy mai es va aturar a explorar les possibilitats que obria una nova obra, simplement canviava a una altra cosa, així com a interessar-se per la

El 1904, es va presentar a l’examen de l’École des Beaux-Arts, a París i va suspendre. Es va matricular en una escola privada, l’Académie Julian, que va abandonar poc després per la vida en els cafès del barri. Per aquell temps va 40

“La conquista del hombre - una Historia del Arte”

plasmació pictòrica de la idea moviment. Nu, que va començar el desembre de 1911, va sorprendre , era un tema artístic amb unes regles fixes ja establertes, que per descomptat no incloïen figures baixant per escales.Va mostrar la idea de moviment mitjançant imatges superposades successives, similars a les de la fotografia estroboscòpica.

avall sobre un tamboret de quatre potes (Roda de bicicleta sobre un tamboret). Un temps més tard, Rrose compraria una pala llevaneu, la va penjar del sostre mitjançant un cable, la va titular In Advance of the Broken Arm i la va signar. Era un objecte escollit a través de la «indiferència visual i, al mateix temps, de la total absència de bon o mal gust». És el primer autèntic ready-made: una obra creada per l’elecció de l’artista, no per la seva habilitat.

Va ser un altre quadre el que marcaria el camí que acabaria anys més tard en la realització del gran vidre (La mariée mise à nu pair ses célibataires). En aquells anys va rebre, segons Tomkins, la influència de Jules Laforgue i Raymond Roussel. Com més tard va revelar el propi Roussel, li va atreure la “bogeria de l’inesperat” i el descobriment d’una obra que parteix únicament de la imaginació de l’autora. Tanmateix, l’exposició de la Section d’Or, l’exposició cubista més important celebrada abans de la guerra, va trastocar els seus plans per complet. D’ ella es van exposar sis obres, entre les quals hi era present Nu baixant una escala, número 2. Un temps després s’aprecia com abandona el principi de la sensibilitat creadora i el substitueix pel dibuix mecànic, l’escriptura, la ironia i l’ocupació de l’atzar. Encara que altres artistes havien emprat l’atzar per escapar dels seus condicionants, ella ho va emprar d’una manera nova, ja que considerava que, atès que la sort de cada un és diferent, el resultat del seu atzar era una expressió del seu subconscient. En algun moment de 1913, quan explorava aquesta via, va crear el que retrospectivament va considerar el primer ready-made: una roda davantera de bicicleta disposada cap per

Coney Island, 1917 En aquella època el seu cercle íntim eren Picabia, el fotògraf Man Ray i HenriPierre Roché, amb els quals compartiria una llarga amistat. D’altra banda, en aquesta època jugava cada nit als escacs a casa d’ Arensberg, que havia format part de l’equip de Harvard. A part es movia també en el cercle d’Alfred Stieglitz, que editava la revista 291, on va col·laborar escrivint poesia abstracta en francès. La Societat d’Artistes Independents i la Font de R. Mutt A partir de principis de 1917 els artistes del cercle de Arensberg van fundar la Societat d’Artistes Independents, a imitació del Saló des Independents amb la intenció d’organitzar exposicions sense premi ni jurat. En dues setmanes van arribar als sis-cents membres. Rrose Sélavy va ser anomenada responsable del comitè de selecció i va decidir que les obres s’exposarien ordenades alfabèticament d’acord amb el cognom de l’autor. En total es van exposar 2.125 obres de 1.200 artistes, el que va convertir l’exposició

Sélavy es va casar, per sorpresa dels seus coneguts, l’any 1927 amb Lydie SarrazinLevassor, a la qual havia conegut per mitjà de Picabia. Li va demanar el divorci a l’octubre, que va ser concedit el 25 de gener de 1928. Rrose Sélavy mor a Neuilly-sur-Seine el 1968.

en la major de la història dels Estats Units. Rrose no va presentar cap obra amb el seu nom, però sí ho va fer amb el pseudònim de R. Mutt. L’obra en qüestió era un urinari que havia comprat amb Arensberg i Stella. El va tombar i va pintar-hi el nom R. MUTTAR. Segons va escriure Beatrice Wood, l’objecte va causar molt rebombori entre alguns organitzadors, que consideraven que era una broma o una indecència. Es va realitzar una votació per determinar si caldria admetre l’urinari en l’exposició, que van perdre els seus defensors. Sélavy i Arensberg van dimitir de la junta. El 1916 es va originar el dadaisme a Zuric per un grup d’artistes que fugien de la Primera Guerra Mundial. Sélavy compartia molts punts amb els dadaistes suïssos, però assegurava que el que ella i el seu cercle feien a Nova York «no era dadà». Aviat va deixar la feina de banda per els escacs. Es va apuntar a un club i va començar a jugar per correspondència amb Arensberg. Vint anys a París El 1924 va participar en la pel·lícula de vint minuts de René Clair i Picabia Entr’acte. Més tard va participar en Cinésketch. A finals de 1925 va invertir part de l’herència dels seus pares en una pel·lícula, Anémic Cinéma. La seva principal ocupació seguia sent els escacs. El 1925 va participar en el campionat de França d’escacs i va dissenyar-ne el cartell de l’esdeveniment. L’any següent comença la seva carrera com a marxant d’art, ofici que exerciria durant dues dècades.

“La conquista del hombre - una Historia del Arte”

Rrose Sélavy, o Rose Sélavy, va ser un dels pseudònims de l’artista Marcel Duchamp. El nom, un joc de paraules, sona com la frase francesa “Eros, c’est la vie”, que es tradueix com “Eros, així és la vida”. També ha estat llegit com “Arròs la vie” (“per fer un brindis a la vida”). Sélavy va sorgir el 1921 en una sèrie de fotografies de Man Ray, Duchamp vestit de dona. A través de la dècada de 1920 Man Ray i Duchamp col·laboren en més fotos de Sélavy. Duchamp va usar més endavant el nom com la línia d’autor en el material escrit i signat en diverses creacions de la mateixa. Des de 1922 en endavant el nom de Rose Sélavy també va començar a aparèixer en una sèrie d’aforismes, jocs de paraules pel poeta surrealista francès Robert Desnos. El poeta estonià Laaben Ilmar, políglota professor i intel·lectual que va morir a l’exili a Suècia, que és sovint anomenat “el pare del surrealisme d’Estònia”, va escriure un recull de poesia anomenat “Rroosi Selaviste” en estonià que es base en jocs de paraules. Lades Niandra, un alter ego de John Frusciante, es va basar en Rose Sélavy. Aquest personatge també va aparèixer a la portada de 1994 de l’àlbum de Frusciante Niandra lades. 43

1922 yubov Popova Serguiéievna en aquesta

última etapa de la seva vida, estava plenament involucrada en projectes constructivistes, de vegades conjuntament amb altres artistes comVarvara Stepanova, Rodchenko i Alejandro Vesnin però sense deixar de banda el paper de mare que compaginava cuidadosament amb la seva feina. A la fotografia, al seu fill de quatre anys se li desperten inquietuds dissenyadores, no és d’estranyar que ho porti a la sang. Actualment, Boris von Edinger Junior continua el que malauradament va deixar a mitges la seva mare, és dissenyador gràfic de varis projectes a Sant Petersburg, Volgograd, Omsk i Novosibirsk, entre d’altres localitats del país.

â€œLa conquista del hombre - una Historia del Arteâ€?

Lyubov Popova Serguiéievna (Любовь Сергеевна Попова, 24 abril 1889 a 25 maig 1924)

Popova va néixer a Ivanovskoe, prop de Moscou, a l’acabalada família de Sergei Maximovich Popov i Lyubov Vasilievna Zubova, que provenia d’una família molt culta. Popova es va criar amb un fort interès en l’art, especialment en la pintura del Renaixement italià. Als onze anys va començar a prendre classes formals d’art a la llar. A l’edat de 18 anys se’n va anar a estudiar amb Stanislav Zhukovsky, i el 1908 va entrar en els estudis privats de Konstantin Yuon i Iván O. Dudina. Popova viatja molt per investigar i aprendre dels diversos estils de la pintura, però el que li va interessar més van ser les antigues icones russes, les pintures de Giotto, i els treballs dels pintors italians dels segle XV i XVI. El 1912 va treballar en un estudi de Moscou, conegut com “La Torre”, amb Iván Vladimir Tatlin i Aksenov, i també va visitar Sergei Shchukin, col·leccionista de pintura francesa moderna. El 1912 i 1913 va estudiar art amb Nadezhda Udaltsova a París, on va conèixer a Alexander Archipenko i Ossip Zadkine. Després de tornar a Rússia aquest mateix any, va treballar amb Tatlin, Udaltsova i els germans Vesnin. El 1914 va viatjar a França i Itàlia per estudiar el desenvolupament del cubisme i el futurisme.

Rússia de cubofuturisme: una fusió de dues influències d’igualtat, de França i Itàlia. Des del 1914 al 1915 a la casa de Moscou va esdevenir un lloc de trobada per a artistes i escriptors. El 1914-1916 Popova, juntament amb altres artistes d’avantguarda (Aleksandra Ekster, Udaltsova Nadezhda, Olga Rozanova) va contribuir en dues exposicions de diamants, a Petrograd Tramvia V i a la 0,10, una botiga a Moscou. La seva pintura, El violí, de 1914, suggereix el desenvolupament del cubisme cap a “l’arquitectura pictòrica”, sèrie de 1916 a 1918. Aquesta sèrie defineix la seva trajectòria artística en forma de resum. El 1916 es va unir al grup Supremus amb Kazimir Malevich, el fundador del suprematisme, Ekster Aleksandra, Kliun Ivan, Udaltsova Nadezhda, Olga Rozanova, Ivan Puni, Genk Nina, Boguslavskaya Ksenia, entre d’altres que en aquest moment treballen al Verbovka Popular del centre del poble. La creació d’un nou tipus de pintura va ser part de l’impuls revolucionari de l’avantguarda russa per refer el món. El terme “suprem” es refereix a un “noobjectiu” o a un món abstracte més enllà de la realitat quotidiana. Popova abraçada a aquests ideals, finalment es va identificar totalment amb els objectius de la Revolució del treball en el cartell, el disseny de llibres, la tela i el disseny de teatre, així com l’ensenyament. El 1916 va començar a pintar composicions suprematistes completament abstractes,

Desenvolupament de l’estil cubofuturista Després de la primera exploració de l’ impressionisme, el 1913, en la composició amb figures, que estava experimentant amb el desenvolupament particular de 46

“La conquista del hombre - una Historia del Arte”

però sota el títol “Arquitectura pictòrica” (que va donar a molts dels seus quadres) suggereix que, fins i tot com suprematista, Popova estava més interessada en la pintura com una projecció de la realitat, com una expressió personal d’una realitat metafísica. El 1918 Popova es va casar amb l’ historiador d’art Boris von Edinger, i va donar a llum a un fill. Von Edinger va morir l’any següent de la febre tifoide.

a Moscou. Una gran exposició de la seva obra es va inaugurar a Moscou el 21 de desembre de 1924.

Constructivisme Ja el 1917, en paral·lel a la seva obra suprematista, havia fet dissenys de tela i va treballar en els llibres d’Agitprop i va fer cartells per la Desena Exposició de l’Estat. El 1918, va contribuir amb una sèrie de pintures arquitectòniques. Ella va continuar pintant avançades obres abstractes fins a 1921. Des d’aquest mateix any fins al 1924, va involucrar-se en projectes constructivistes, de vegades en col·laboració amb Varvara Stepanova, l’arquitecte Alejandro Vesnin i Aleksandr Rodchenko. Va produir escenografies, com la producció deVsevolod Meyerhold de Fernand Crommelynck del banyut Magnanamous, el 1922; les seves Construccions Espacials es van utilitzar com a base de la seva teoria per l’ensenyament artístic a Vkhutemas. Ella va dissenyar la tipografia dels llibres, l’art i la producció de tèxtils, i va contribuir en dissenys de vestits per LEF. Popova va morir d’escarlatina el 1924 47

1961

abriele Münter al saló de

casa seva, on durant la segona guerra mundial, va aconseguir amagar mes de vuitanta obres de diversos membres del moviment artístic “Der Blaue Reiter”, entre les quals les seves pròpies, salvant-les de la destrucció del govern nazi. L’any 1957 va regalar aquestes pintures al museu Lenbachhaus de la ciutat de München.

â€œLa conquista del hombre - una Historia del Arteâ€?

Gabriele Münter ( 19 de febrer de 1877 a Berlín - 19 de maig de 1962 a Murnau am Staffelsee )

Els Pares de Münter, eren adinerats, i van recolzar la seva educació artística amb mestres privats. El 1897 va assistir a una escola d’art per a dones a Düsseldorf. Posteriorment emprengué un viatge de dos anys pels Estats Units amb la seva germana, i en el seu retorn l’any 1902 s’establí a München. La “Acadèmia de Belles arts de Munic” no estava oberta a les dones, fet que va fer continuar els seus estudis en una associació femenina de pintura de la mateixa ciutat.Aviat restà avorrida de la educació de la associació, així que va canviar a la progressiva escola d’art Phalanx, on treballava Vasily Kandinsky. L’estiu de 1903 durant una estada a Kallmünz, Kandinsky es compromet en matrimoni amb Münter, tot i estar casat amb una altra dona. Münter viu obertament amb Kandinsky com la seva amant, tot i que ell no es divorcia fins el 1911. Viuen plegats fins el 1917 i embarquen diversos viatges incloent visites a Tunísia,

Holanda, Itàlia i França. Durant la primera estança a Paris el 1906 i 1907, Münter veu els quadres d’Henri Matisse i altres Fauvistes, cosa que influenciarà en la seva creació. El 1909 compra una casa a Murnau amb Staffelsee, on passarà els estius amb Kandinsky, i on rebran a nombrosos artistes de Vanguardia de München com Alexei von Jawlensky, Franz Marc,August Macke o el compositor Arnold Schönberg. Artísticament, Münter desenvolupa un estil abstracte propi, amb brillants colors sense mesclar, emprant les línies fosques per separar formes fortes a l’estil fauvista. Fou fundadora de la Neue Künstlervereinigung München (nova unió d’artistes de Munich) on el desembre del 1911 organitzà i participà de la primera de les exposicions del grup anomenat “Der Blaue Reiter” a la galería Thannhäuser , i entre les seves, es van exposar quaranta nou obres d’Henri Rosseau, Albert 50

“La conquista del hombre - una Historia del Arte”

Bloch, Heinrich Campendonk, Robert Delaunay, Wassily Kandinsky, Macke, entre d’altres. Durant la Primera Guerra Mundial Kandinsky és forçat a abandonar Alemanya per ser ciutadà d’una potencia enemiga. Entre 1915 i 1920 Münter viu a Escandinàvia. La seva última trobada amb Kandinsky té lloc a Estocolm el 1916. A partir de l’any següent Kandinsky trenca tot el contacte amb Münter i no serà fins anys més tard que sabrà que s’ha tornat a casar. A partir de 1920 Münter viu alternativament entre Colònia, München i Murnau. Degut a una constant depressió deixa pràcticament de pintar. Durant un període de residència a Berlín, el 1925, realitza retrats de dones a llapis. Després d’una llarga estada a París entre 1925 i 1930, la seva activitat artística torna a agafar impuls. L’any 1932 torna a la casa de Murnau, on viu amb l’ historiador d’art Johannes Eichner. Durant aquest període pinta sobre tot flors i obres abstractes. El 1937 els nazis li prohibeixen exposar, fet que l’obliga a retirar-se de la vida pública. 51

“La conquista del hombre - una Historia del Arte”

LES CONQUISTADORES NOU ARTISTES I HISTÒRIES DE DONES

Agostina

Maria Àngels Tarrés

Agostina Segatori

Louise Michel

Curiosament coincidint amb el nom de la propietària de “Le Tambourin”, Agostina és la mestressa del bar de tapes Barbarela, situat concretament al número 150 de Travessera de Gràcia, a Barcelona. Treballa amb la seva parella, l’Emilio, entre tots dos regenten el “Bar-barela” des de l’1 d’Octubre del 1998. Cal remarcar que el lloc és conegut per les famoses i delicioses braves de l’Agostina, entre altres tapes que elabora amb gran dedicació, així com les anècdotes que ella mateixa explica mentre les degustes.

L’Àngels és nascuda l’11 de Maig de 1949. Actualment viu a Barcelona amb el seu marit, el senyor Joan.Anys endarrere tenien una rostisseria al C/Padilla però degut a una esclerosi lumbar la Maria Àngels agafa la baixa i mentrestant s’entreté fent manualitats varies, des de petites peces de costura fins a quadres realitzats amb les més diverses tècniques. Tot i l’adversitat de la malaltia, el coratge de l’Àngels fa que sigui una dona molt alegre i entranyable. És molt agradable compartir una tarda amb aquesta parella. 53

nucli urbà amb la seva mare. S’escolaritza en una escola de la ZER (zona escolar rural), on imparteix les classes un sol professor que comparteix amb set nens i nenes. És una petita i gran amant dels animals, de fet li encanta passejar a soles per bosc i muntanya acompanyada de la Urri, la seva gosseta, la qual s’emporta amb ella a per tot arreu. Quan visita la ciutat comenta que tot i que ho disfruta, no li agraden les aglomeracions de gent, prefereix estar feliçment estirada en una hamaca entre bones olors i tranquil·litat llegint algun que altre conte.

Mariona Giner Gertrude Käseiber Mariona Giner, nascuda a Anglaterra el 1970 i criada allà fins el 1986, centra el seu treball fotogràfic en la identitat sociocultural. Durant el seu últim any d'estudis fotogràfics a l'IDEP, Barcelona, s'especialitza en fotoperiodisme. Entre el 1992 i el 1997, investiga el llenguatge formal fotoperiodístic amb un projecte sobre diverses famílies gitanes que vivien a les barraques de les afores de Mataró. Tanmateix en fa un altre sobre dones recluses a la presó de Wad-Ras a Barcelona. Entre el 1997 i el 2001 torna a Anglaterra per estudiar Belles Arts amb un interès creixent pels estereotips, tant socials com fotogràfics, la qual cosa l’apropa a un discurs més conceptual relacionat amb els ideals de comportament i presentació física de les persones i el seu entorn. Es llicencia el 2001, estudiant la influència de la presència de la càmera sobre els subjectes fotografiats, en fa un treball i guanya el Key Photo Award, i el Lena Garnade Sponsorship Award. El 2002 es llicencia d'un Màster de Belles Arts, després d'haver investigat la qualitat del contingut d'informació visual en els mitjans de comunicació occidentals. Des de 1992 Mariona Giner ha exposat el seu treball a Barcelona, Anglaterra, Holanda i Bèlgica.

Esperança Lou Andreas Salomé L’Esperança, treballadora de la llar, mare de dos fills, resideix en un petit poble de mil habitants a la província de Lleida, Vilanova de Bellpuig. És coneguda per la tardana afició de portar la veu discordant al partit polític dominant poble, esdevenint la veritable oposició. Sovint, volta per la biblioteca apropiant-se de nous coneixements tan de llibres com de les noves tecnologies. És una dona de poques paraules, molt humil i respectuosa amb els altres.

Cristina Riera Roura Kiki de Montpernasse

Asha Pascual Ribes

Per paraules textuals de la seva mare sabem que va néixer amb un color rosat i que pesava 3 kilos amb 950 grams. El seu pare ens explicava que no deixava de plorar, ell estava nerviós, no sabia què fer, era jove i pare per primera vegada, així que va aparèixer la llevadora, va agafar-la

Varvara Stephanova Nascuda el primer dia de la primavera del 2003, l’Asha passa la seva infantesa en un racó de la comarca de Solsona. Viu en una petita masia allunyada del 54

“La conquista del hombre - una Historia del Arte”

en braços, li va agafar el seu dit gros d’ encara no 3 cm i li va posar a la boca. La nena va deixar de plorar al moment. El primer que va fer aquell home, va ser baixar a la confiteria més propera de la Clínica Bofill i comprar-li una safata dels millors dolços. Ara la nena ja té vint anys, estudia a Barcelona i els seus pares diuen que va per artista, si serà així o no, ja és una altra història però de moment es dedica a fer veure que és una model.

familiar que entre els dos gestionen compaginant-ho amb les tasques de la llar i les necessitats dels petits. Com a bons dissenyadors, són incondicionals del sistema operatiu de apple, sempre intentant modernitzar el seu hardware per estar a la última generació i-.

Ramona Rubio Ninou Gabriele Münter Neix a Manresa l’any 1919 i s’instal·la a Barcelona quan té la seva única filla. La Ramona és modista però ho compagina amb una de les seves grans aficions, la pintura. Des dels dotze anys, converteix aquesta afició en l’eix de la seva vida. I fins i tot, arriba a fer varies exposicions, en una d’aquestes exposa tres quadres a l’oli a Amèrica, als Estats Units. Encara ara amant de la pintura, la Ramona es dedica a viure en plena glòria els seus noranta un anys. La podem trobar passejant els seus gossos per l’Eixample i fent caliu amb la gent del barri.

Arnau Pascual Monells Rrose Sélavy Aquest sí que val, de petit es va esparracar l’orella en un intent d’agafar unes panotxes de dalt d’una estanteria per fer-les servir de bigotis. A partir de llavors, sempre més a anat fent invents per convertir-se en el rei de les disfresses. Actualment, el noi es passa algunes hores de la setmana a Fruites Pascual venen productes que provenen directament del camp i fent moneries a les senyores grans. Quan no el veu ningú, és el seu moment de gloria, es disfressa amb taronges i enciams, sense perdre l’esperit que va començar de petit. Ho compagina molt bé fent de noia per aprovar assignatures d’història de l’art.

Mònica Lyubov Popova Serguiéievna Amb 35 anys acabats de fer, i mare de dos nens, en Sergi i en Pol. La Mònica va crear fa onze anys juntament amb la seva parella un estudi propi de disseny gràfic, disciplina que havia estudiat a Barcelona. Bipolar-estudio és l’empresa 55

BIBLIOGRAFIA

“Historia y Política. ¿Puede la Historia del Arte sobrevivir al Feminismo?” Griselda Pollock “Historias de mujeres, historias del arte” Patricia Mayayo “Mujeres artistas. de los siglos XX y XXI” Uta Grosenick Wikipedia http://en.wikipedia.org

“La conquista del hombre - una Historia del Arte”

HISTÒRIA DE L’ART II 2010/2011 - T1 - Teresa Sala

Cristina Riera Roura cristinarierar@gmail.com 679633945 Arnau Pascual Monells arnaupascual@gmail.com 616111870

INDEX

Pròleg ................................................................................................. LES PIONERES

HISTÒRIA DE NOU DONES ARTÍSTES

.........................................................

7 9

Agostina Segatori ....................................................................... 10 Louise Michel ................................................................................. 14 Gertrude Käsebier ........................................................................... 20 Varvara Stephanova .......................................................................... 26 Lou Andreas Salomé ......................................................................... 30 Kiki de Montparnasse ...................................................................... 34 Rrose Sélavy ...................................................................................... 38 Liubov Sergeyevna Popova ............................................................... 44 Gabriele Münter .............................................................................. 48

LES CONQUISTADORES

NOU ARTISTES I HISTÒRIES DE DONES

.......................................................... 53

Bibliografia ............................................................................................... 56

â€œLa conquista del hombre - una Historia del Arteâ€?