Page 1

ANAR AL COR DE LA FE


ELS BISBES DE FRANÇA

ANAR AL COR DE LA FE Preguntes de futur per a la catequesi


Títol original Aller au coeur de la foi. Questions d'avenir pour la catéchèse. © Bayard / Cerf / Fleurus-Mame (2003) Versió catalana de Pere Codina i Mas Edició privada per a ús pastoral


ANAR AL COR DE LA FE PREGUNTES DE FUTUR PER A LA CATEQUESI Un document de la Comissió episcopal de la catequesi i del catecumenat: Mgr Michel Dubost, president, Mgr Michel Muïsse, Mgr Jean-Lous Papin, Mgr André Fort, Mgr Marcel Herriot, Mgr Jean-Claude Boulanger, Mgr. Bernard Barsi, Mgr Christophe Dufour. Secretaris: Mgr André Dupleix, P. Jean-Claude Reichert.

PRÒLEG El concili Vaticà II va subratllar que la preocupació per la catequesi és una de les primeres responsabilitats dels bisbes. «Els bisbes procuraran que amb interès continu sigui proporcionada als infants i als adolescents, als joves i àdhuc als adults, la formació catequística encaminada a transformar la fe, il·lustrada per l’ensenyament, en viva, explícita i operant en l’home; [...] i que aquesta formació es basi en la Sagrada Escriptura, en la Tradició, en la Litúrgia, en el Magisteri i en la vida de l’Església.» (Christus Dominus, 14). Conscients de la seva responsabilitat, els bisbes de França, en les seves Assemblees de la Conferència Episcopal celebrades al novembre de 2001 i de 2002, van dedicar un dels punts de la seva reflexió a la catequesi a França i van decidir obrir un «taller» perquè totes les comunitats i tots els cristians fossin més conscients de la seva responsabilitat en aquest terreny. Com s’ho farà el nostre món per descobrir Crist si cadascú no l’anuncia i el fa conèixer? Aquest document vol ajudar a aquesta prendre consciència i també a compartir els dons que l’Esperit Sant ha fet a les Esglésies particulars suscitant noves experiències en molts llocs. 5


La responsabilitat de la catequesi correspon al bisbe local. Tot el que aquí presentem no té cap altre objectiu que el de ser una eina posada a disposició de les Esglésies locals, directament pensant en el treball que cal promoure a cada lloc i indirectament donant a conèixer el que es realitza en altres llocs. La tasca del taller és immensa. I és important. Anunciar avui l’Evangeli vol dir acollir el que l’Esperit diu a la nostra Església... Que aquest document ens hi ajudi. Jean-Pierre Ricard, Arquebisbe de Bordeus, President de la Conferència Episcopal Francesa

6


I CARTA AL POBLE DE DÉU ANAR AL COR DE LA FE: CRIDA A LA RENOVAR LA PRÀCTICA DE LA CATEQUESI A FRANÇA Els bisbes, reunits en Assemblea plenària, adrecen avui aquesta carta al conjunt del poble de Déu per a convidar tots els qui vulguin a implicar-se en una reflexió en vista a la renovació de la pràctica de la catequesi a França.

1. El camí Abans de decidir el que caldrà fer i abans de triar els mitjans per fer-ho, estem convençuts que el que ens cal és anar plegats, els uns amb els altres, al cor de la fe. Per guiar aquest camí hem fet l’opció d’anar a aquest cor tal com la vetlla pasqual ens ho fa viure cada any. Fent-nos recórrer la nit pasqual, aquesta celebració torna a submergir les nostres vides en allò que constitueix la nostra comuna vocació: formar tots plegats un poble de deixebles que caminen darrere el seu Senyor. Deixebles, mai no ho som d’una vegada per totes. Ens n’anem fent dia rere dia amb la força de l’Esperit. Dient «no» a tot allò que ens ho impedeix, escollim el seguiment de Crist mort i ressuscitat. Cada vegada que celebrem la vetlla pasqual, les nostres vides se submergeixen en aquesta dinàmica baptismal.

2. Les raons d'una opció Quan proposem deixar-nos conduir d’aquesta manera, creiem que se’ns està oferint l’ocasió de prolongar l’esperit de la Carta als catòlics de França. Com podem «formar una Església que proposa la fe» si nosaltres mateixos no tornem a plantejar-nos allò que ens manté ferms en la nostra vida de creients? 7


Però, alhora, com ho podem fer per incloure la catequesi en l’àmbit de la responsabilitat que a tots incumbeix de «proposar la fe en la societat actual»? Avui se’ns fa una interpel·lació: quan enmig de la nit caminem a les palpentes, on és la llum que ens podrà donar raons per viure? On podrem trobar l’empenta per a aventurar-nos en la vida, sobretot quan se’ns fa costa amunt? Qui ens ajudarà a trobar el nostre lloc entre tants altres?... Durant molt de temps, la catequesi s’ha preocupat dels creients, treballant per estructurar la seva fe. Quan l’entorn s’ha fet hostil o crític, hem hagut de justificar la nostra fe, hem hagut de fer-la creïble. Avui truquen a la porta persones que cerquen un camí possible. Esperen de l’Evangeli una força per renovar la seva vida. La catequesi, aleshores, s’ha de preocupar que aquests homes i dones puguin mantenir-se en la vida com a creients, fent per manera que obrin el llibre de la Paraula de Déu i que vagin a l’Eucaristia com qui va a una font. Tot això vol dir el vincle viu i vivificant que hi ha d’haver entre la catequesi i la litúrgia, per una banda, i entre la catequesi i el conjunt de la comunitat creient, per una altra. En les Esglésies joves, és la cosa més natural que la nit pasqual esdevingui el punt culminant de l’any, la primera de les festes. Aquesta nit, al cap dels quaranta dies de la Quaresma, després d’haver passat per la celebració de la Creu, les comunitats cristianes es reuneixen per al baptisme dels nous creients. I aquesta mateixa celebració que els congrega, els arrela igualment en el seguiment de Crist mort i ressuscitat. En les nostres «velles» cristiandats no hi altra manera, certament, de respondre als reptes que se li presenten a la catequesi si no és tornant a submergir-nos en la novetat que aporta la fe cristiana.

3. Una crida Emprenguem plegats el camí perquè revinguin als nostres llavis les paraules que donen raó de l’esperança que hi ha en nosaltres, perquè realitzem les accions que testimonien aquesta esperança, perquè hi hagi comunitats cristianes en el sí de les quals se la pugui experimentar. És aquí, precisament, en el 8


cor d’aquestes comunitats, on volem tornar a situar la catequesi. Certament, hauríem d’imaginar idees noves, trobar ritmes nous per a la catequesi, organitzar amb un nou estil la seva pràctica... En aquest terreny, ens mantenim alhora modestos, humils i profundament feliços quan constatem la generositat i la creativitat de què donen prova les persones implicades en la catequesi. Però està obert ja el diàleg i traçat el camí de la recerca. Els instruments que la «Comissió Episcopal de catequesi i catecumenat» ens forneix, poden ajudar-nos. Des d’ara, donem ja les gràcies a tots els qui voldran fer-hi la seva contribució, escriure’ns per compartir amb nosaltres les seves reaccions i suggeriments, prendre temps per a intercanviar idees; en una paraula, fer-se participants d’aquest diàleg. Anem al cor de la fe. Anem allí on batega el cor de les nostres comunitats. Que els catequistes es mantinguin ferms en la missió que els ha estat confiada. Que tots els membres del poble de Déu assumeixin la seva part en el servei i la responsabilitat. «Aneu, diu el Ressuscitat. Aneu, que jo sóc amb vosaltres tots els dies». Som-hi, amb confiança. Lorda, 8 de novembre de 2002

9


II INVITACIÓ AL CAMÍ

En la seva Assemblea de Lourdes de 2002, els bisbes van escriure aquesta carta «al poble de Déu» que acabem de llegir «per a convidar tots els qui vulguin fer-ho a implicar-se en una reflexió en vista a renovar la pràctica de la catequesi a França» En aquesta mateixa carta s’anunciava que la «Comissió Episcopal de catequesi i catecumenat» proposaria una sèrie de «instruments» per alimentar el diàleg que els bisbes es proposaven d’iniciar. Teniu a les mans és el primer d’aquests instruments.

1. Per què a França ens cal «renovar la nostra pràctica de la catequesi»? El novembre de 2001 –tal com es fa regularment– l’Assemblea de la Conferència dels Bisbes de França va prendre com a tema d’estudi la situació de la catequesi a França. Es va presentar aleshores com una mena de «llibre blanc» de la catequesi a França. En opinió de molts, el balanç va resultar positiu. És que és possible no admirar el treball realitzat per desenes de milers de catequistes a tot França? En condicions sovint difícils, a vegades sense suport real per part de les comunitats cristianes, adreçant-se sovint a infants que no tenen cap coneixement aparent de la fe cristiana, ells i elles han donat el millor de si mateixos perquè no falti la «proposta de la fe». I per fer front a la disminució d’efectius, al trasbalsament d’horaris, als canvis culturals, ara els mateixos catequistes demanen que s’encetin camins nous. Només pel fet de constatar el valor del seu treball resulta obligat prestar una més gran atenció a les seves recerques i a les seves peticions. A més, els bisbes s’han adonat de la diversitat extrema de demandes i propostes actuals en l’àmbit de la catequesi, tant si 10


és en la destinada als més petits –que és el que se sol anomenar el «desvetllar religiós»– com en la destinada als joves adults –en determinades preparacions al matrimoni– o bé als adults, bé sigui als «catecúmens» i o bé als qui «retornen a la fe». En tots aquests camps hi ha encara una vertadera demanda de punts de referència per anar avançant. En la seva carta, els bisbes descriuen així aquesta nova situació: «Durant molt de temps, la catequesi s’ha preocupat dels creients. Maldava per estructurar la seva fe. Quan l’entorn s’ha ha tornat hostil o crític, hem hagut de justificar la nostra fe, hem hagut de fer-la creïble. Avui truquen a la porta persones que busquen un camí possible. De l’Evangeli, n’esperen una força de renovació de la seva vida. La catequesi, aleshores, ha de preocupar-se perquè aquests homes i dones puguin mantenir-se ferms en la vida com a creients, fent que puguin obrir el llibre de la Paraula de Déu i anar a l’Eucaristia com qui va a una font». Es va imposar, doncs, l’evidència d’haver de repensar la catequesi en funció de les necessitats d’avui. Aquesta evidència connectava amb la intuïció de nombrosos documents publicats des de feia anys: El Catecisme d’adults dels bisbes de França (1991)1 presenta la fe d’una manera adaptada al nostre país al voltant del tema de l’Aliança entre Déu i els homes. El Catecisme de l’Església Catòlica (1992-1997)2 presenta la doctrina i la vida cristiana d’una manera sistemàtica i organitzada. I dóna la següent definició de catequesi: «Molt aviat es va anomenar catequesi el conjunt dels esforços realitzats en l’Església per a fer deixebles, per a ajudar als homes a creure que Jesús és el Fill de Déu a fi que, per la fe, tinguin la vida en el seu nom, i per a educar-los i instruir-los en aquesta vida i construir així el Cos de Crist» (Catecisme de l’Església Catòlica, 4). 1.

ELS BISBES DE FRANÇA, Catecisme per a adults, Claret, Barcelona, 1992.

2.

Catecisme de l’Església Catòlica, Coeditors catalans del Catecisme, Barcelona, 1993

11


Una carta dels bisbes de França, Proposar la fe en la societat actual, ens convida a nosaltres, els catòlics, a comprendre la nostra situació en la societat actual i acceptar «sense vacil·lar situar-nos com a catòlics en el context cultural i institucional d’avui, marcat sobretot per l’emergència de l’individualisme i pel principi de la laïcitat». Aquesta carta constitueix una veritable crida a acceptar el repte de l’evangelització en la nostra època. El Directori general per a la catequesi (publicat a Roma el 1997) demana sobretot que es pensi la catequesi a partir de la catequesi d’adults i recorda les sis tasques fonamentals de la catequesi:

• Afavorir el coneixement de la fe. • Aprendre a celebrar la presència de Crist en els sagraments. • Formar per al seguiment de Crist, és a dir, tenir el mateix comportament que Crist, la qual cosa exigeix una conversió moral. • Ensenyar a pregar. • Educar en la vida comunitària. • Educar en la missió.

2. Per què fer una crida a les comunitats? Reprenent el treball iniciat l’any anterior, els bisbes de França, en la seva trobada de novembre de 2002, van pensar que per a respondre a aquesta nova situació, els calia fer una crida al conjunt del poble de Déu, però més especialment als grups, als moviments, als consells i les comunitats, perquè es fessin càrrec d’aquesta qüestió. Per què fer una crida a les comunitats? Per què no acontentar-se amb demanar únicament als catequistes un nou esforç d’adaptació? Per falta de confiança en els catequistes? De cap de les maneres! És per una convicció pregona. Les dificultats actuals són àmpliament ignorades per les comunitats; doncs bé, no hi ha bona catequesi sense vinculació amb una comunitat. La fe no és únicament la descoberta d’un «saber» sobre Crist... És una vida en Crist, una vida en el Cos de Crist: només l’amor dels cristians reunits per l’Esperit anuncia veritablement el Crist. El concili Vaticà II afirmava a propòsit dels catecúmens alguna cosa que pot aplicar-se amb veritat a tots els catequitzats: 12


«Aquesta iniciació cristianaen el catecumenatno ha de ser assegurada només pels catequistes o pels sacerdots, sinó per tota la comunitatdels fidels [...], de forma que els catecúmens, ja des del començament, s’adonin que pertanyen al Poble de Déu. I com que la vida de l’Església és apostòlica, també els catecúmens han d’aprendre a col·laborar activament en l’evangelització i en l’edificació de l’Església amb el testimoniatge de la vida i amb la professió de la fe.» (Ad Gentes, 14). El repte és considerable: moltes de les nostres comunitats no posen la catequesi en el centre de la seva vida. Aquest desafiament pot semblar a alguns una cosa inútil o, pel contrari, massa carregós. A nosaltres ens sembla necessari subratllar-ho en aquest món en què la fe ja no és una cosa evident: només l’amor és digne de fe. Més encara, posar la catequesi en el centre de la vida d’una comunitat ha d’ajudar aquesta comunitat a centrar la seva vida –de bell nou– en el misteri de Crist i de l’Església. Per a renovar la catequesi cal que es renovin les comunitats... Cal que tota l’Església, humilment, torni a la font per a deixar-se renovar amb tots aquells que busquen i es plantegen interrogants. La litúrgia, especialment, és el lloc on la comunitat es deixa visitar per Crist. L’Eucaristia és «font i cimal de tota la vida cristiana» (Lumen Gentium, 11), i el desenvolupament de l’any litúrgic, festa rere festa, un diumenge sí i un altre també, ens fa anar al cor de la fe, al cor del misteri pasqual. En cada Eucaristia s’anuncia, se celebra i es viu el misteri pasqual, ja que en ella s’hi troba el Crist vivent, pa per al camí, aliment per a la fe, fonament per a la unitat de l’Església, força per al testimoniatge i per al do de si. L’Eucaristia és el fonament sobre el qual recolzen les tres tasques fonamentals de la comunitat: la lloança del Senyor, el servei dels homes i el testimoniatge de la fe. La catequesi ha de permetre que cada catequitzat trobi el seu lloc de cristià, sigui iniciat i participi, a la seva manera, en aquestes tres tasques. La carta dels bisbes ho diu breument: «Tot això significa que hi ha d’haver un vincle viu i vivificant entre la catequesi i la litúrgia, per una banda, i entre la catequesi i la comunitat creient, per una altra». 13


Però si expressem això mateix d’una manera lleugerament diferent, podrem percebre millor la immensitat del repte que tenim davant: com fer-ho per situar el diumenge, el dia del Senyor, en el cor de la comunitat cristiana per tal que aquesta comunitat es constitueixi en la fe, i com fer-ho per ajudar els catequitzats a descobrir els tresors d’aquesta comunitat?

3. La crida a les comunitats és una invitació a proposar una catequesi per a totes les edats Des de fa segles, la catequesi s’adreçava als infants, i es donava per descomptat que els adults ja en sabien! Avui, clarament, les necessitats de formació catequètica apareixen a totes les edats. «Volem parlar doncs, en primer lloc, dels catecúmens, però també dels qui tornen a la fe i, més àmpliament, de tots aquells i aquelles, joves i adults, que estan o van estant progressivament a l’espera d’alguna cosa, que no sempre saben anomenar explícitament, però que els pot portar fins al descobriment de Crist, de la seva Paraula, dels seus sagraments i del seu Cos eclesial.» (Proposar la fe en la societat actual, III part, 2). Podem treure dues conclusions a partir d’aquesta constatació: • És important oferir itineraris catequètics adaptats a cada edat. • És important oferir itineraris catequètics diferenciats, fins i tot per a persones d’edat semblant: sembla difícil no tenir present que alguns infants poden haver aconseguit una veritable maduresa en la seva fe d’infants, mentre que hi ha adults que continuen sent «infants en la fe» (1Co 3,2). Cal oferir a cadascú un itinerari adaptat! Proposar la fe en la societat actual afegia:«Tots estem cridats, adults i joves, a entrar en aquest diàleg vital, gràcies al qual les nostres preguntes humanes s’obren a la Revelació de Déu. Avui més que en altres èpoques relativament tranquil·les, l’Església que proposa la fe en el Déu de Jesucrist ha d’arrelar constantment en aquesta fe, i no ha de defugir les interpel·lacions, ni tan sols els proves, que l’obliguen a anar també ella a la font de la fe, a comprendre’n la novetat i a anunciar-la amb fermesa.» (Tercera part, III, 3c). 14


Com fer-ho per oferir aquest diàleg vital al conjunt dels fidels catòlics?

4. Una crida a anar a la font Els bisbes, en la seva carta, declaren: «Abans de decidir el que convindrà de fer i abans de triar els mitjans per a dur-ho a terme, estem persuadits que cal anar plegats, els uns amb uns altres, al cor de la fe. Per a guiar aquest itinerari hem fet l'opció d’anar a aquest cor tal com la vetlla pasqual ens ho fa viure cada any». Els bisbes demanen que prenguem temps per a l’oració, per a la meditació i per al diàleg abans d’embarcar-nos en respostes concretes. Monsenyor Ricard, president de la Conferència Episcopal Francesa, afirmava en la clausura de l’Assemblea de l’any 2002: «A aquest repte, només li podrem donar resposta convidant les comunitats cristianes a prendre més consciència cada dia del misteri de la fe que les aplega: “La catequesi té el seu origen en la confessió de la fe i condueix cap a la confessió de la fe” (Directori general per a la catequesi, n. 82). Les comunitats cristianes estan cridades a ser aquests llocs en què infants, joves i adults són acollits, convidats a accedir a l’experiència cristiana i engendrats en la fe gràcies a l’acció de l’Esperit Sant. Això suposa que les comunitats visquin en profunditat el misteri de Crist, i que vagin fins al cor mateix de la fe. No ens podem estar de convidar cada catòlic, cada comunitat, a viure plenament aquesta experiència. No ens podem estar de convocar les parròquies, els moviments, perquè es prenguin seriosament la crida que els ha estat feta a reflexionar sobre les seves responsabilitats catequètiques?». Els bisbes proposen que, per tal de prendre una més gran consciència del misteri de la fe, es faci aquest camí a partir de la vetlla pasqual. No cal dir que es podien haver triat altres camins. Tanmateix, no falten raons per justificar aquesta reflexió sobre l’acte catequètic passant per aquesta «marrada» de la vetlla pasqual. 15


La vetlla pasqual, en els nostres dies, ha tornat a ser allò que era en els orígens de l’Església: el cimal de la iniciació cristiana per als adults que hi són batejats, confirmats, i que participen per vegada primera en l’Eucaristia: «En la Santa Eucaristia hi ha tot el bé espiritual de l’Església, és a dir, el mateix Crist, la nostra Pasqua i pa vivent, per mitjà de la seva Carn, vivificada i vivificant per l’Esperit Sant, dóna vida als homes, els quals són així convidats i conduïts a oferir-se amb Ell ells mateixos, llurs treballs i totes les coses creades. I així, l’Eucaristia es manifesta font i cimal de tota l’evangelització pel fet que els catecúmens són a poc a poc introduïts a participar en l’Eucaristia,i els fidels, ja assenyalats amb el sagrat baptisme i la confirmació, són plenament empeltats en el Cos de Crist per la recepció de l’Eucaristia.» (Presbyterorum Ordinis, 5. Vegeu també altres textos del Concili: Lumen Gentium, 11; Unitatis Redintegratio, 15; Christus Dominus, 30; Apostolicam Actuositatem, 3).

Partint del fet que la catequesi té com a finalitat fer retrobar el Crist vivent i inserir el fidel en el Cos de Crist, es comprèn que la vetlla pasqual pugui il·luminar el seu camí: veure el cim de la muntanya pot ajudar a triar el camí que hi mena! L’Eucaristia pasqual es mostra com font i cimal de tota evangelització real: en la nit entre el dissabte i el diumenge, l’Església celebra la Pasqua de Crist, el seu pas de la mort a la vida per infantar una humanitat nova, que viu de la seva pròpia vida amb la força de l’Esperit Sant. Mentre Crist passa de la mort a la vida, el neòfit pot cantar la victòria de Crist en la seva pròpia vida, i la seva acció de gràcies al Pare marca la seva entrada en la vida eterna. Amb els bisbes de la Conferència episcopal us diem: «Anem al cor de la fe. Anem allà on batega el cor de les nostres comunitats. Que els catequistes es mantinguin ferms en la missió que els ha estat confiada. Que tots els membres del poble de Déu assumeixin la seva part en el servei i la responsabilitat. “Aneu, diu el Ressuscitat. Aneu, jo sóc amb vosaltres tots els dies”. Anem, amb confiança». Per a ajudar-vos a fer aquest camí, aquí teniu l’instrument de treball que us proposem. 16


III EINA DE TREBALL OFERTA A LES COMUNITATS CRISTIANES Anem al cor de la fe tal com la vetlla pasqual ens el fa viure, per tal que aquesta marrada ens doni una mirada nova sobre la responsabilitat catequètica. Primera etapa: Llum enmig del món Segona etapa: Una paraula vivent Tercera etapa: Atrapats per Crist Quarta etapa: Esdevenir el Cos de Crist Enviament Aquest document és ben senzill. Evoca l’experiència feta pels fidels a l’hora de la vetlla pasqual, proposa una reflexió breu sobre aquesta mateixa experiència i a la seva llum planteja qüestions sobre la catequesi. L’itinerari proposat ve a ser com un «encetar la reflexió». La contemplació del misteri pasqual pot superar –i fins a quin punt!– aquestes meres «indicacions»... PRIMERA ETAPA

LLUM ENMIG DEL MÓN Allò que la celebració de la vetlla pasqual ens fa viure És plena nit. Tot comença al davant de l’església, a la plaça, enmig del vianants. Al redós de l’escalfor d’un foc s’il·luminen tènuement els esguards del qui han volgut acostar-se. I amb una flama d’aquest foc nou s’encén el gran ciri pasqual. Aleshores, tothom es posa en marxa, darrere aquesta llum. Es fa una processó al so d’una aclamació que marca el ritme de l’avançament: «Llum de Crist». Aquesta nit, la paraula de Jesús als seus deixebles pren tota la seva importància: «Jo sóc la llum del món. El qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida.» (Jn 8, 12). I entrem a l’església, tot encenent cadascú el seu ciri a la flama del ciri pasqual. 17


En l’església il·luminada amb les flames de les nostres candeles, ens quedem drets davant el Senyor per dir-li totes les raons que tenim per lloar-lo amb els nostres cants. Amb els nostres ulls fits en Ell, celebrem en Jesús mort i ressuscitat Aquell que il·lumina la nostra nit. «Crist, llum nostra! Tu il·lumines! Tu escalfes! Tu irradies! Tu purifiques! Tu transfigures! Tu ressuscites!» (Joseph Gelineau)

Al cor de la fe A fora: És on viuen la gent. Ens hi trobem, cadascú amb el que és, compartint amb tothom les mateixes tenebres. Un creient no és pas algú que ja ha «arribat», és germà en humanitat de tots aquells, que enmig del món, van a les palpentes i cerquen el seu camí. Un do que ens ha estat fet: No ens hem reunit per iniciativa pròpia. El que ens ha reunit és una llum: la presència activa del Crist mort i ressuscitat. Se’ns ofereix la possibilitat d’una companyonia amb ell, a tots i a cadascú com, com una llum que atrau. Tant se val on siguem, tant se val el punt on ens trobem de la nostra vida, sempre ens hi podem girar. Un pas que hem de fer. Ens hem reunit a fora, a l’exterior, però no pas per quedar-nos-hi. La invitació es va precisant: no és una invitació a escoltar o a mirar. És una invitació a entrar. De la mateixa manera que ens sembla bé de fer un salt sobre un rierol per passar a l’altra banda, hem de viure un salt cap a aquell que obre el camí. Es tracta de deixar una situació i anar cap a una altra. La marxa: És una invitació a prendre lloc en el poble de tots aquells que segueixen el Crist. La vida cristiana, de fet, no es defineix primerament per un estat (s’és cristià o no se n’és), sinó per una acció: els cristians es comprometen en l’existència marxant en seguiment del Crist. 18


En la lloança: Aquesta nit, és evident que no som pas uns estranys per a Déu: la nostra fe ens empeny a tractar-lo amb familiaritat («tutejar-lo»). No ens cal que preguntar-nos de quina manera podem fer que Déu sigui benvolent amb nosaltres. Senzillament li donem gràcies per ser-ho, i per ser-ho per sempre més. Ens girem vers Ell com vers Algú que salva.

Amb vista a renovar la nostra pràctica de la catequesi 1. Unes persones arriben de fora. Se senten atretes. Truquen a la porta amb una demanda precisa. Vénen perquè es plantegen tota mena de preguntes: sota la batzacada d’un sofriment, a l’ocasió d’un naixement, perquè els seu fill/a va al catecisme i ells mateixos no hi han anat mai... De quina manera la vostra comunitat escolta, fa seves aquestes crides i peticions? Amb quines iniciatives els presta atenció? 2. Altres persones vénen de pas, i prou. Vénen per una ocasió puntual i tornen a marxar. Potser tornaran un altre dia. De moment vénen a veure. Però no estan disposats a entrar en un procés. Heu elaborat propostes específiques per a ells? Al vostre criteri, què hem de tenir present per respectar-los? 3. Alguns no vénen mai. Què se li pot dir a algú que no veu com viu, prega, celebra una comunitat cristiana? Mai no se li podrà explicar el que ell mateix no ha experimentat. Si la catequesi no es preocupava del fet que la gent pugui «veure una llum», entrellucar alguna cosa d’interès per a la seva vida, què hauria de proposar? 4. L’activitat catequètica es desplega en el cor de les nostres viles i dels nostres pobles. Segons vosaltres, la comunitat cristiana té la responsabilitat de fer propostes en l’espai públic? Com fer-ho? Quins aspectes caldria desenvolupar per tal que l’oferta catequètica vagi destinada a tothom? En quins àmbits és més important? Quins mitjans s’haurien de menester? 5. De quina manera la catequesi pot estar al cas de les cultures contemporànies? Amb quines condicions, amb quins llenguatges nous, fent servir quins mitjans de comunicació la catequesi pot entrar en diàleg amb elles? Quines recomanacions voldríeu fer a propòsit d’això? 19


SEGONA ETAPA

UNA PARAULA VIVENT Allò que la celebració de la vetlla pasqual ens fa viure El ciri pasqual està dreçat ben alt, sobre el candeler. Ara podem escoltar, escoltar més i més, perquè aquesta nit és per als cristians «la nit de la vertadera felicitat». I per començar, la primera pàgina de la Bíblia (Gn 1,1–2,2). Ens explica de quina manera Déu posa l’home al bell cim de l’univers. «Per a tu la llum fa enrere les tenebres que l’envolten, per a tu el cel s’il·lumina amb la variada claredat del sol, de la lluna i dels estels, per a tu la terra s’esmalta de flors, d’arbres i de fruits, per a tu va ser creada la meravellosa multiplicitat dels éssers vivents3». Cada home i cada dona tenen un valor immens als ulls de Déu! Al moment en què celebrem Jesús que ha passat per la mort, per nosaltres i per tots els homes, quina crida a creure en Ell! «Beneeix el Senyor, ànima meva», responem amb un salm de la Bíblia. Però, podem fonamentar la nostra vida sobre aquest anunci, si tot porta à creure el contrari? Arriba l’episodi terrible en què Déu demana a Abraham que immoli el seu fill (Gn 22,1-13.15. 18). N’hi ha per tremolar! Tanmateix, escoltant la història d’Abraham que passa aquesta crisi de confiança, apareix del tot clar que Déu mai no es fa enrere de la seva promesa de vida. Jesús mort i ressuscitat allibera del vertigen de creure que Déu està del costat de la mort! «Guardeu-me, Déu meu, en vós trobo refugi. Vós m’ensenyeu el camí de la vida», responem nosaltres amb un altre salm de la Bíblia. Arribats aquí, és impossible no escoltar la història que va viure el poble d’Israel a Egipte: Per alliberar-lo del domini del Faraó, Déu el fa travessar el mar Roig per terra eixuta (Ex 14, 15–15,1). De la mateixa manera que en altre temps el poble es va deixar guiar per un núvol de foc, oi que nosaltres acabem de avançar guiats per un núvol que ens obria el camí? La mateixa promesa de llibertat, la trobem doncs en llavor en el camí que fem tot seguint Crist mort i ressuscitat. Com la cosa més natural, un altre salm es fa aleshores la nostra pregària: 3.

20

SANT PERE CRISÒLEG (380-450), Sermó 148.


«Cantem al Senyor que s’ha cobert de glòria», «Del Senyor em ve la força i el triomf, és ell qui m’ha salvat». Ha arribat l’hora d’escoltar els profetes. El primer de la colla ens evoca una confidència que Déu fa al seu poble a cau d’orella amb una dolcesa fora mida (Is 54, 5-14): al llarg del camí hi haurà crisis, moments difícils, però «ni que desapareguin les muntanyes i se somoguin els turons, no desapareixerà l’amor que jo et tinc». Ve a continuació un profeta que recorda el desfici de Déu per tots els qui el cerquen (Is 55, 1-11): «Oh tots els assedegats, veniu a l’aigua, veniu el qui no teniu diners, compreu i mengeu sense diners, sense pagar res. [...] Tastareu cosa bona, i us delectareu assaborint el bo i millor». I més endavant un altre profeta evoca de quina manera Déu pren sempre la iniciativa per venir a trobar-nos (Ez 36, 16-28): podeu desdir-vos i fins i tot equivocar-vos. Jo, el Senyor, «abocaré sobre vosaltres aigua pura perquè sigueu purs de tota màcula.[...] Us donaré un cor nou i posaré un esperit nou dins vostre». La nostra pregària pren aleshores forma de salm: «Com la cérvola es deleix per l’aigua viva, també em deleixo jo per vós, Déu meu», «Celebro les promeses de Déu; confio en ell, no tinc por de res». Ara poden repicar les campanes i pot ressonar el cant del «Glòria a Déu». Podríem, potser, deixar de fer festa plegats per aquests llaços actius que Déu manté sempre amb nosaltres? I ara, la carta de l’apòstol sant Pau, que s’adreça a la comunitat cristiana de Roma (Rm 6,3-11). Per a nosaltres hi ha alguna cosa més que anuncis i promeses de la Bíblia. Nosaltres, gràcies al baptisme, en som contemporanis i beneficiaris: el qui ha estat batejat en Jesucrist, no està lliurat a ell mateix. Ha esta com «incorporat», vinculat a Crist mort i ressuscitat. Després d’això no podem fer altra cosa que alçar-nos, per prendre la mesura exacta de la dinàmica donada a les nostres existències. A l’evangeli, escoltem precisament que les dones que tornen del sepulcre de Jesús anuncien el regal que els ha estat fet: el que ha mort i ressuscitat ens va al davant en el camí de les nostres vides. «Al·leluia», és el que ens fa cantar un darrer salm. «La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’e21


difici». Damunt d’ella, cadascú s’hi pot assentar per afrontar el risc d’aquesta aventura que és la vida. Finalment, tenim l’homilia: en uns minuts el prevere dóna el sentit del que s’està celebrant i proclamant; fa ressonar la Paraula de Déu perquè penetri profundament en el cor dels qui estan escoltant, i desplega tota l’actualitat de la vida del Crist ressuscitat.

Al cor de la fe És llarg: Aquesta nit, dediquem més temps que de costum a llegir la Bíblia. No sols hi ha moltes lectures sinó que a més són llargues! Unes vegades evoquen realitats que fàcils d’entendre i d’altres realitats que no acabem de comprendre. Vol dir que la nostra oïda s’ha de deixar configurar per allò que escolta. La Paraula de Déu, l’assaboreix plenament el qui la freqüenta extensament. Acollir: Escoltar no té res a veure amb estudiar. Quan escoltem entrem en un procés de transformació. No cerquem per tornar a trobar el que ja coneixem. Escoltem per nodrir-nos del que escoltem. El qui escolta accepta que li girin la mirada, que el renovin per dins. Està d’acord a esdevenir diferent a força d’escoltar. Una història per fer-la nostra: En temps passats, en les vetllades nocturnes, a la gent dels pobles els agradava de sentir els seus ancians explicar-los la història de la família comuna. Quan obrim el llibre que explica la història entre Déu i el seu poble, posem ja un peu dins la família de tots aquells a qui Déu es revela en la riquesa dels seus dons. Aquesta família esdevé la nostra. Una simfonia: Quan Déu parla, ho fa mitjançant els esdeveniments que han fet la història del poble de la Bíblia, mitjançant la veu dels profetes i savis d’Israel que ens fan entrellucar el seu desfici i passió pels homes, mitjançant els apòstols que ens animen en la nostra vida de deixebles. Així, d’un cap a l’altre de la Bíblia, els textos es responen i s’il·luminen uns els altres. Tanmateix, la Paraula vivent de Déu, és sobretot Jesús mateix. A partir d’Ell tot pren densitat i gust. 22


Un diàleg: Escoltem, però no ens limitem a ser espectadors. Se’ns convida a respondre. Però no ho fem cadascú amb les seves pròpies peticions i desigs, sinó amb la resposta de la mateixa Bíblia: cantant els salms. Reprenem i fem nostra una pregària que ens precedeix.

Amb vista a renovar la nostra pràctica de la catequesi 1. La Paraula de Déu, normalment, és proclamada al poble reunit, en una assemblea. Dins la nostra tradició catòlica, és aquest en tot cas el seu lloc natural. Preneu-vos el temps d’explicar-vos situacions en què la Paraula de Déu, llegida i escoltada en comunitat, ha pres sentit i gust. En quins aspectes aquestes experiències són de feliç record per a vosaltres? 2. Ens trobem al bell mig d’un món saturats d’informacions de tota mena. Us sembla que hi ha llocs, moments, condicions més favorables que d’altres per acollir la Paraula de Déu? Les heu constatat en la vida de la vostra comunitat cristiana? De quina manera són accessibles a tothom? 3. La Paraula de Déu ens ha estat confiada perquè la proposem, perquè la transmetem. Es tracta que d’altres també puguin escoltar i descobrir l’esguard del Déu que els parla igual que a nosaltres. De quina manera penseu assumir aquesta responsabilitat? 4. La vetlla pasqual, la presideix un prevere i mitjançant el seu «ministeri» arriba fins a nosaltres la Paraula de Déu. Avui ens podem trobar que el lloc del mossèn no sigui fàcil d’explicar a no cristians, o fins i tot a cristians. Quin lloc té per a vosaltres, per a la vostra comunitat cristiana... i en particular quin lloc té en l’anunci de la Paraula de Déu? 5. La catequesi es nodreix avui de la Paraula de Déu, i ho fa d’una manera important. Us heu adonat de la fecunditat d’aquesta manera de fer? Heu constatat que se n’alimentaven infants, joves i adults? Els heu escoltat anar a fons en alguna cosa que havien memoritzat? Coneixeu exemples en què aquesta freqüentació de la Paraula de Déu s’ha traduït en opcions personals? 6. Avui arriben a la catequesi persones per a les quals el llenguatge bíblic resulta estrany, poc clar, incomprensible... Si us heu adonat d’aquest desfasament, quines reflexions us suggereix? Quins mitjans concrets proposeu per respondre a aquest repte? 23


TERCERA ETAPA

ATRAPATS PER CRIST Allò que la celebració de la vetlla pasqual ens fa viure Al voltant de la pica baptismal comença ara un llarg diàleg. Primerament amb el poble invisible que són tots els qui ens han precedit en el camí de la fe. Ells han configurat la seva existència d’acord amb la Paraula de Déu, i els demanem que ens enrolin també a nosaltres en aquest camí: «Tots els sants i santes de Déu, pregueu per nosaltres!». D’aquesta manera, vinculats a una família que ultrapassa àmpliament el nostre grup, podem ara escoltar la pregunta que fan als o a les que s’han de batejar o de confirmar: vols fer part d’aquesta família creient, vols ser d’aquest poble que segueix el Crist mort i ressuscitat? Per a ells, hi ha una paraula de Jesús que apareix en primer terme: «Ningú no pot servir dos senyor. O estimarà l’un i deixarà l’altre, o deixarà l’un i estimarà l’altre» (Mt 6,24). Els qui han de ser batejats cal que se situïn: «Renuncieu al pecat, per viure en la llibertat dels fills de Déu?»; «Renuncieu a Satanàs, que és l’origen i l’instigador del pecat?» Si escollim de seguir el Crist, els cal renunciar a tot el que ens pugui dur lluny d’Ell. Cada un dels qui són preguntats diu aleshores «hi crec». I se’ls bateja «en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant», ja que no ens és possible d’implicar-nos en una vida de fe sense deixar-nos prendre per l’amor de sempre i fidel que Déu ens ofereix perquè l’acollim; són confirmats perquè no es possible fer l’opció pel Crist sense basar-nos en la presència actuant de l’Esperit Sant que ens hi incorpora. Mirar-nos-ho des de fora? La fe dels uns és una crida a la fe dels altres! Aquest moviment de la fe implica tothom, també els que ja estan batejats i confirmats. La flama dels ciris que cadascú té a la mà torna a il·luminar l’església. Tothom, dret, continua el diàleg: «Vosaltres heu escollit de seguir el Crist, nosaltres també creiem en Ell. La nostra vida es base sobre la mateixa certesa: pel baptisme hem estat alliberats de tot allò a què estem cridats a dir «no». 24


Tots rebem l’aspersió amb l’aigua del baptisme i fem sobre nosaltres el signe de la Creu. Aquest gest val més i vol dir més que totes les paraules.

Al cor de la fe Un suport: Quan un s’adhereix al Crist, mai no és el primer a creure. Quan fa aquesta opció, es veu tot d’una inserit en una llarga cadena de creients que s’hi havia aventurat molt abans que ell. Mai no prenem tot sols el camí del deixeble. Hi rebem el cent per un de germans i germanes. Una responsabilitat: Una celebració del baptisme i de la confirmació demana sempre un compromís de tota la comunitat cristiana: acollir, portar, sentir-se responsable el que està tot just naixent, deixar lloc per a la novetat d’aquell o aquella que arriba. El qui segueix el Crist pot comptar amb la pregària de tota l’Església. Una fe sacramental: L’opció d’adherir-se al Crist suposa unes implicacions molt concretes a la vida. Però la fe no és només un esforç de voluntat. Les coses no van pas per elles mateixes. El Crist mateix és l’origen de tot. És Ell el qui ens agafa per llançar-nos endavant tot seguit. Diem «si» al que fa el camí amb nosaltres. Altrament, com podríem mantenir-nos?

Amb vista a renovar la nostra pràctica de la catequesi 1. Hi ha pares que no sempre troben important que el seu fill sigui batejat. «Ell mateix escollirà, més tard», es diuen. N’hi ha que vénen a demanar el baptisme sense que a vegades siguin capaços de dir-se per què fan aquest pas. Més en general, avui hi ha molts adults que creuen que es possible creure sense celebrar els sagraments. Aquesta situació, us afecta de prop? Quin lloc doneu als sagraments en la vostra vida creient? 2. Gent de tota edat i que es troben en situacions diverses del camí, reben els sagraments. No responen forçosament a un perfil estàndard. Vénen d’altres llocs. No estan inserits en els nostres enquadraments. Com viviu aquesta situació de fet? La seva «diferència» us diu res del que representa la vida amb Déu? La seva presència us estimula a innovar en la responsabilitat d’encaminar cap els sagraments? 25


3. La situació actual obliga a replantejar molt particularment una organització catequètica basada sobre edats precises, amb itineraris que duren diversos cursos, d’acord amb una progressió definida per endavant.... A les vostres parròquies, hi ha altres propostes catequètiques diferents del catecisme d’infants? Percebeu, potser, demandes diferents? Quines? En quines situacions o ocasions s’expressen? Quines coses us sembla que seria important de promoure com a iniciativa? 4. Per a molts el descobriment de Crist és una cosa progressiva i tothom necessita temps per convertir-se. Quins són els accents que la catequesi ha de tenir per poder fer aquest camí, per suscitar interès? Com fer-ho, perquè les nostres comunitats cristianes acompanyin i sostinguin els que estan fent aquest camí? Quins canvis, quines conversions se’ls convida a fer per tal de permetre l’acompanyament dels catequitzats? QUARTA ETAPA

ESDEVENIR EL COS DE CRIST Allò que la celebració de la vetlla pasqual ens fa viure A partir d’ara tot convergeix cap a l’altar. És allí on ens unim al camí que Jesús ha fet passant per la mort. És allí on, d’un manera especial, tenim part en la promesa de vida que aquest camí porta germinalment per a cadascú de nosaltres. Primerament aportem el pa i el vi, «fruit de la terra i del treball dels homes». D’aquesta manera presentem a Déu el que som i el que ens anem fent, per unir aquesta ofrena amb el que Jesús volia més que res abans de morir: donar-se ell mateix, perquè mai més res no ens pugui separar d’Ell i del Pare que ens vol estimar. I la nostra pregària és aquesta: envia, Senyor, el teu Esperit perquè el pa i el vi de les nostres vides humanes esdevinguin el cos i la sang de Crist, l’ofrena de la seva pròpia vida, i que així «la nostra vida ja no ens pertanyi a nosaltres sinó a Ell que ha mort i ressuscitat». Ara tot està preparat. Pel ministeri del prevere, nosaltres poden unir la nostra acció de gràcies a la que omplia el cor del Crist la nit en què va ser lliurat: quan es disposava a partir el pa per donar-lo als seus amics, «alçà els 26


ulls al cel i donà gràcies al seu Pare». Va ser ben bé per nosaltres i per la multitud que va decidir d’estimar fins a l’extrem. L’ofrena de la seva vida, va ser per nosaltres i per tots els homes. S’ha despullat d’ell mateix perquè la nostra humanitat sigui per sempre més alliberada del pecat. És un regal, això que rebem. Ell ens aplega els uns als altres perquè s’ha ofert a tots de forma igual, avui i per sempre. Però esperem alhora el dia en què el Crist mateix vindrà a mostrar completament el seu poder. Amb els ulls fits sobre aquest horitzó, demanem a Déu que enviï el seu Esperit sobre l’agrupament ben concret que estem fent: «Que Ell faci de nosaltres un sol cos i un sol esperit en el Crist». La pregària del Pare nostre ve als nostres cors i als nostres llavis! I testimonia que tots hem rebut el do de compartir una mateixa dignitat: la de fills. De totes totes hem de fer que «la pau de Crist» circuli entre nosaltres! És el ciment de la nostra unitat. Tanmateix, quan nosaltres combreguem amb el mateix pa, aleshores esdevenim realment allò que som: el cos de Crist.

Al cor de la fe El secret d’un camí: En una mateixa dinàmica es troben aplegades aquesta nit la mort de Jesús i la seva resurrecció. Aquesta nit el secret de Jesús apareix a plena llum: una solidaritat total amb els homes que el porta a estimar fins a la creu, i una adhesió al seu pare que res ni ningú no pot abastar ni trencar. La força d’un camí: aquesta nit s’esdevé el nostre acte de naixement com a «comunitat cristiana». Ja que el nostre aplec de «fidels» s’arrela en la nostra relació amb Crist mort i ressuscitat. Si ens trobem aplegats no és perquè ho hàgim decidit nosaltres mateixos, sinó perquè els uns i els altres prenem part en el camí de Jesús i en els seus fruits. El desig de Déu: Cada una de les nostres comunitats, per petita que sigui, té la vocació de ser la imatge viva del desig de Déu per al món: que tots ens trobem aplegats en Ell, com a fills i germans. El que fa atractiva i «eloqüent» una comunitat cristiana no és precisament el que ella expressa, sinó l’atenció mútua que s’hi viu visiblement i les relacions fraternes que s’hi poden experimentar. 27


Amb vista a renovar la nostra pràctica de la catequesi 1. Hi ha persones que no comprenen l’interès d’una comunitat per viure la seva fe. A vegades han pres «les seves distàncies». A vegades s’han anat desvinculant progressivament de tot entorn eclesial. N’hi ha que no han crescut dins l’Església. Encara n’han de fer l’experiència. Hi ha també els qui, per guardar la seva llibertat, miren de no «deixar-se agafar» per la vida eclesial. Com fer-ho perquè aquestes persones puguin empalmar o tornar a empalmar amb una comunitat cristiana? Quins projectes heu elaborat ja per respondre a aquest seu desig? 2. Quins mitjans caldria desenvolupar perquè persones acollides en catequesi reconeguin que pertanyen «al cos», a la família? Quins obstacles o resistències heu identificat en els qui descobreixen la vida de fe? Quins ponts podrien facilitar la seva participació a la vida de la comunitat? 3. Moltes de les nostres comunitats cristianes d’avui es troben dispersades o reagrupades a l’interior de conjunts més amplis. Què passa amb el teixit de relacions de proximitat sense les qual no hi ha cap mena de vida eclesial visible i que digui alguna cosa? Què heu experimentat fins ara per aconseguir connectar l’activitat catequètica amb els esforços d’intercanvi, d’ajuda i de servei mutu que formen part també de les comunitats cristianes? 4. A l’interior d’una comunitat cristiana, i ha necessàriament persones amb graus diferents de maduresa. Un infant no viu pas les coses com un adult. Un jove no té les mateixes necessitats ni s’expressa amb el mateix llenguatge que un adult. Tanmateix l’un i l’altre tenen preguntes i aspiracions pregones. Amb quines iniciatives afavoriu la participació de cadascú a la vida eclesial? Quin espai els deixeu perquè s’hi puguin expressar d’acord amb seu propi grau de maduresa? 5. Sovint ens referim dolorosament a la qüestió del petit nombre de participants a la celebració eucarística. De quina manera es manifesta entre vosaltres la preocupació pels qui no hi són? Heu creat espai on d’altres hi puguin venir? Quins tipus nous d’organització i de temps per a la catequesi podem imaginar per evitar que la comunitat es replegui sobre ella mateixa? 28


ENVIAMENT La celebració s’acaba amb un darrer Al·leluia. Aviat serà matinada i el món no és pas diferent. Ens en tornem cap al lloc d’on hem vingut. Però hi retornem envigorits amb l’itinerari que la vetlla pasqual ens ha fet recórrer. Rebem una benedicció per al camí: «Que resti en vosaltres la gràcia de Déu, la gràcia pasqual que avui us ofereix. Que ella us guardi de l’oblit o del dubte». Amb una intensitat molt particular ressona avui aquesta paraula de Jesús: «Com el Pare m’ha enviat, jo també us envio a vosaltres» (Jn 20,21). 1. Les quatre etapes de la vetlla pasqual ens conviden a viure el cor, el nucli, de la fe. Teniu realment el sentiment que el procediment proposat en aquest document a engegat transformacions en vosaltres? Què n’ha resultat aclarit, reforçat, construït? Què es el que us ha tocat? 2. Se’ns ha convidat a deixar-nos guiar per aquesta celebració de la vetlla pasqual. Aquest camí que hem seguit, us ha rellançat o estimulat en la vostra responsabilitat per proposar la fe? Us ha portat a esguardar amb una mirada nova l’activitat catequètica? Quin lloc doneu ara a la catequesi en la vida de la vostra comunitat cristiana?

4. ESCRIVIU-NOS! Us estarem molt agraïts si ens feu arribar la vostra reflexió i, idees d’aplicació que aquesta reflexió us suggereixi. Però rebrem també amb molt de gust propostes que hàgiu elaborat amb altres mètodes. El camí que us hem proposat s’acaba. No cal dir que estem impacients d’acollir el que l’Esperit ens dirà mitjançant els vostres testimonis, respostes i suggeriments: hem de construir i els materials que ens aportareu ens són essencials. El conjunt de les vostres trameses han de ser fetes abans de Pasqua 2004, com a més tard. «Aller au coeur de la foi» Secrétariat Général de la Conférence des évêques de France 106, rue du Bac 75341 Paris Cedex 07 29


En la seva carta, els bisbes afegeixen En les Esglésies joves, és la cosa més natural que la nit pasqual esdevingui el punt culminant de l’any, la primera de les festes. Aquesta nit, al cap dels quaranta dies de la Quaresma, després d’haver passat per la celebració de la Creu, les comunitats cristianes es reuneixen per al baptisme dels nous creients. I aquesta mateixa celebració que els congrega, els arrela igualment en el seguiment de Crist mort i ressuscitat. En les nostres «velles» cristiandats no hi altra manera, certament, de respondre als reptes que se li presenten a la catequesi si no és tornant a submergir-nos en la novetat que aporta la fe cristiana. És a fer aquesta capbussada, al que nosaltres us convidem. Les vostres respostes serviran per construir la catequesi de demà i per a escriure el document que serà la continuació del Directoire de la catechèse, publicat pels bisbes de França el 1964, que proposava els objectius, els mètodes, els mitjans i l’organització de la catequesi a França...i que va ser actualitzat amb el Texte de référence el 1979. Serem feliços si la nostra meditació comuna ens emmena tots plegats a redescobrir més pregonament el do de Déu. Joan Pau II, adreçant-se a tots els fidels, escrivia després del Sínode dels laics: «Al terme d’aquestes reflexions, adreçades a definir la condició eclesial del fidel laic, retorna a la ment la cèlebre exhortació de sant Lleó el Gran: «Agnosce, o Christiane, dignitatem tuam». És la mateixa admonició que sant Màxim, bisbe de Torí, dirigí als qui havien rebut la unció del sant Baptisme: «Considereu l’honor que se us fa amb aquest ministeri!». Tots els batejats estan convidats a escoltar novament aquestes paraules de sant Agustí: «Alegrem-nos i donem gràcies: hem estat fets no sols cristians, sinó Crist (...). Meravelleu-vos i alegreu-vos: hem estat fets Crist!». [Christifideles laici, 17] Alegrem-nos i donem gràcies. En el cor d’aquest món, la catequesi serà signe de la novetat que el Crist ens porta, només si neix de la nostra joia i de la nostra acció de gràcies. 30


ÍNDEX PRÒLEG . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

5

I Carta al Poble de Déu. . . . . . . . . . . . . . . . . .

7

1. El camí . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

7

2. Les raons de l’opció . . . . . . . . . . . . . . . . . .

7

3. Una crida . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

8

II Invitació al camí

. . . . . . . . . . . . . . . . . . .

10

1. Per què a França ens cal «renovar la nostra pràctica de la catequesi»? . . . . . . 2. Per què fer una crida a les comunitats? . . . . . . . . .

10 14

3. La crida a les comunitats és una invitació a proposar una catequesi per a totes les edats

. . . . .

14

4. Una crida a anar a la font . . . . . . . . . . . . . . .

15

III Eina de treball oferta a les comunitats cristianes . . . .

17

1. Llum enmig del món . . . . . . . . . . . . . . . . Allò que la celebració de la vetlla pasqual ens fa viure Al cor de la fe . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Amb vista a renovar la nostra pràctica de la catequesi

. . . .

. . . .

17 17 18 19

2. Una paraula vivent . . . . . . . . . . . . . . . . . Allò que la celebració de la vetlla pasqual ens fa viure Al cor de la fe . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Amb vista a renovar la nostra pràctica de la catequesi 3. Atrapats per Crist . . . . . . . . . . . . . . . . . Allò que la celebració de la vetlla pasqual ens fa viure Al cor de la fe . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Amb vista a renovar la nostra pràctica de la catequesi

. . . . . . . .

. . . . . . . .

20 20 22 23 24 24 25 25

4. Esdevenir el cos de Crist . . . . . . . . . . . . . . Allò que la celebració de la vetlla pasqual ens fa viure Al cor de la fe . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Amb vista a renovar la nostra pràctica de la catequesi Enviament . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

. . . . .

. . . . .

26 26 27 28 29

IV. Escriviu-nos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

29

31

Anar al cor de la fe  

Document de la Comissió Episcopal de la catequesi i del catecumenat,dels bisbes de França, en què fan al Poble de Déu la proposta i alhora l...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you