Casal de Joves de Prosperitat: molta vida i espais precaris

Malgrat el dèficit històric d’espais dignes per desenvolupar activitats socials, esportives i culturals, el joves de la Prosperitat sempre s’han organitzat per defensar els seus interessos i fer propostes al barri. Ja als anys 70 del segle passat, a través del Centro Social de vida comunitària de la parròquia de Santa Engràcia, mitjançant la vocalia de cultura de l’AV o muntant mogudes a l’antic Canasto Volador, els joves sempre han format part del teixit associatiu i han generat iniciatives tant lúdiques com reivindicatives, sempre en espais precaris que s’han sabut aprofitar o fins i tot sense tenir local propi. L’any 1979 l’AV de Prosperitat fa el primer escrit a l’Ajuntament demanant la construcció d’un Casal de joves amb cara i ulls. Hauran de passar 44 anys i moltes lluites perquè s’aconsegueixi.

VoLTAnT PEL BARRI A LA ConquEsTA d’un EsPAI dIGnE Fins que a principis dels 80 es van traslladar a l’antic edifici de Muebles Narciso, al carrer Joaquim Valls 82, els joves havien començat a realitzar activitats al carrer del Molí 32 i, buscant un espai millor, al carrer Japó 9. Mentre es feien obres van estar provisionalment al carrer Baltasar Gracián 24, l’actual seu de l’AV. Aquesta interinitat no va impedir una explosió d’iniciatives polítiques, musicals i culturals durant tota una dècada dels 80, que van culminar amb la inauguració oficial del nou Casal a Joaquim Valls, el 10 de juny de 1990, que va començar amb mal peu.

La gestió de l’empresa NEO va generar molt malestar i dos anys després va començar una campanya per demanar la gestió directa de l’equipament. Una gran pancarta a la Via Júlia deia: “El Casal de Joves de Prospe vol prendre les seves decisions. No a la imposició de nous animadors! Comitè de suport”.

L’any 1994 es constitueix l’Associació Juvenil sociocultural de Prosperitat, a la qual finalment el Districte cedeix la gestió del Casal. Comença una història de 29 anys d’autogestió i uns anys intensos que veuen el naixement del Prospe Beach, San Xibeco, el Festival Solo para Cortos o “La Cuarta”, en referència al bar i centre neuràlgic del Casal, que ha sobreviscut als canvis de local.

EdIFICI oBsoLET I TAnCAMEnT TRAuMàTIC dEsAsTRE RERE dEsAsTRE:

Iniciada la dècada dels 2000, l’activitat del casal provoca les queixes d’alguns veïns per molèsties i s’inicien obres d’insonorització amb una inversió descomunal que no serveixen per a res.

L’any 2008 les entitats del barri publiquen un contundent manifest sobre l’estat lamentable del conjunt dels equipaments del barri, entre ells el Casal de Joves, i demanen un pla d’equipaments.

El 18 de setembre de 2010, el Districte de Nou Barris amb la regidora Carmen de Andrés (PSC) al capdavant, tanca de manera unilateral el Casal pressionat per les denúncies. Es canvia el pany de la porta amb nocturnitat i els joves es queden sense local d’un dia per l’altre.

La indignació al barri és enorme. El 20 de novembre se celebra una gran manifestació que recorre la Via Júlia fins a la seu del Districte encapçalada amb una pancarta amb el lema “Defensem la vida associativa de Nou Barris”, reivindicant un espai digne per als joves. Mentrestant, el Casal de Joves, que aconsegueix un petit local provisional al carrer de Boada, manté de manera simbòlica la programació, sense local, i s’organitzen concerts de suport a places i equipaments.

12 AnYs En BARRACoTs

El febrer del 2011 l’Ajuntament col·loca uns barracots a l’avinguda Rio de Janeiro, on s’instal·la de manera “provisional” el Casal de Joves (batejat com a “Casal d’Anxoves”), fins que no es construeixi el nou equipament. El que havia de ser una solució temporal s’allarga fins al dia d’avui, durant 12 anys.

El mandat de la regidora Irma Rognoni (CIU) és temps perdut per a les reivindicacions d’equipaments. El nou govern, que en campanya electoral havia rebutjat la construcció de pisos al solar del passeig Valldaura, reprèn la idea i pretén instal·lar el nou Casal de Joves als baixos de l’edifici. El barri ho rebutja i aconsegueix que no es facin pisos, però tampoc el Casal. La decisió s’interpreta com un xantatge al barri.

Durant els següents quatre anys, amb els Comuns, tampoc no hi haurà nou Casal, tot i que el teixit veïnal aconsegueix el compromís de la seva construcció. L’Ajuntament no sabia que el sòl estava hipotecat i dedica tot el mandat a alliberar-lo. També ressuscita la idea de fer pisos, i també ho acaba descartant per la pressió del barri.

Els Joves es dediquen a lluitar perquè la situació dels barracots sigui menys precària mentre continuen reivindicant un espai digne. Aconsegueixen millores en lavabos, al terra i a l’entorn dels barracots. Neix l’hort Ecovincles, que ajuda a dignificar el solar contigu. L’Ajuntament continua pagant un preu descomunal pel lloguer dels barracots.

I PER REMATAR-ho, LA PAndèMIA

L’any 2020 esclata la pandèmia de Covid, es confina la població i el teixit veïnal en queda molt tocat. Els joves reaccionen muntant la Xarxa de Suport de Prospe. Reparteixen aliments i medecines durant el confinament, obren xarxes comunicatives i intenten mantenir un mínim d’activitat que permeti mantenir la base social. Els lligams del dia a dia, però, són difícils de refer. La població jove és una de les més afectades psicològicament per la pandèmia. El temps perdut fa que es succeeixin canvis generacionals al Casal sense poder fer-ne un traspàs natural.

Així i tot, la gestora del Casal es renova i manté l’activitat als barracots mentre comença la construcció, ara sí, del nou Casal de Joves, del qual es fa el seguiment d’obres. Un equipament dissenyat des que es van dibuixar els plànols amb l’aportació dels mateixos joves.

La lluita actual, com la de tots els equipaments de gestió ciutadana, és aconseguir convenis dignes i el suport necessari per tirar endavant un Casal de i per a les joves del barri.

A l’igual que tenir un espai digne no és imprescindible -tot i que recomanable- per generar una activitat útil per al barri, un teixit social fort és imprescindible perquè qualsevol equipament estigui arrelat al barri. Un teixit veïnal que té a les esquenes 35 anys de gestió.