...una tarda qualsevol a la

Un dia a la Menja de Contes em vaig atrevir a explicar un conte. Com sóc així, més aviat tímid, vaig pensar que una manera de fer-ho divertit, seria fer participar la meva nena de p4. El que no comptava és que aquesta punyetera, boicotegés el conte del seu propi pare amb atacs de protagonisme que em feien perdre el fil de la història. Les nenes i nens que escoltaven el conte, que aquella tarda tenien un d’aquells dies graciosos, digue’m, de poca concentració, animaven la meva boicotejadora amb aplaudiments i riallades estridents cada vegada que ella feia alguna gracieta fora de to o que m’impedia girar la pàgina... i sabeu què va passar?...

... que quan ho vaig donar tot perdut i vaig tancar el llibre un nen espavilat de la primera fila em va preguntar si jo era del Barça. I què punyetes tenia a veure el Barça en tot allò?, si la història que jo intentava explicar, anava de sentiments i aquestes mandangues!

Doncs sabeu què? Que amb aquella pregunta fora de lloc, absurda i sense avisar, vam començar a establir una conversa relaxada, divertida, sobre el futbol, el Barça i el Madrid, si el Messi era millor que el CR7 i qüestions transcendents d’aquest estil i va quedar una sessió perfecta de sentiments en comú i motivacions personals. La que havia de ser una intranscendent història sobre un monstre absurd de colors i no sé què més i que va acabar amb el més dels absoluts fracassos, va remuntar en el moment que vaig tancar el llibre i vaig començar, ja sense pressió, a parlar de coses que realment els interessava a tots.

Vaig acabar amb bon gust de boca, molt divertit i animat perquè realment m’havia fet amic d’aquells liants i a més vaig posar les bases, perquè els dos contes que van venir darrere meu, van anar com una seda. Ningú m’ho va agrair i va quedar la cosa com si jo hagués fracas sat estrepitosament, però només jo sé, que va servir per relaxar-los i deixar-los ben preparats i motivats i atents, per escoltar amb moltes ganes les dues històries que anaven darrere meu.

Ja fa molts anys d’aquella experiència i la nena que m’in terrompia és una doneta que ja va a l’institut, però recordo com si fos avui, aquell dia, quan vaig perdre la por a les interrupcions, als nens dispersos i a la por al fracàs i em vaig convertir amb un contador, més que acceptable, al menys, des del meu objectiu punt de vista i m’enfronto a les històries en públic, d’una manera més relaxada. Ara m’encanta veure les cares de les petites i petits, m’encanta que participin, m’encanta que de vegades m’interrompin amb algunes sortides que no tenen res a veure, m’encanta que estiguin atents i m’encanta que n’hi hagi algun que tingui la tarda moguda i m’encanta que es mostrin, en fi, com són les nenes i nens: un terra trèmol d’emocions, d’alegria, de motivació. La Menja és un xou sempre, per qui escolta i participa i també, pel que explica.

Gràcies menja de Contes per tots aquests anys i tots aquests contes!