José Mujica: Soc del Sud, vinc del Sud. A la cruïlla de l'Atlàntic amb el Riu de la Plata

ISBN

978-84-17440-54-1

ÍNDEX DISCURS

Pronunciat per José Mujica davant l’Assemblea de les Nacions Unides a Nova York

CLAUS DEL DISCURS

Un president que diu el que pensa «Soc del Sud, vinc del Sud» «El president més pobre del món» El qui, el què i el com Consumir ens fa menys lliures Contra el govern de l’economia, el govern global Contra l’ambició i el malbaratament: austeritat i ecologia Què en penses tu?

11

45 46 48 50 53 55 58 60

Amics tots, Soc del Sud, vinc del Sud. A la cruïlla de l’Atlàntic amb el Riu de la Plata, el meu país és una plana suau, temperada, pecuària. La seva història, de ports, cuirs, tasajo, llana i carn, va tenir dècades porpres de llances i cavalls fins que, a la fi, en arrencar el segle xx, va passar a l’avantguarda en els aspectes socials, l’Estat, l’ensenyament. M’atreviria a dir que la socialdemocràcia es va inventar a l’Uruguai.

Gairebé durant cinquanta anys, el món ens va veure com una espècie de Suïssa. En realitat, en els aspectes econòmics, vam ser fillets bastards de l’Imperi Britànic. I, quan aquest es va esfondrar, vam tastar les mels amargues dels termes d’intercanvis funestos i vam quedar estancats en l’enyor del passat.

Hem estat prop de cinquanta anys recordant la victòria al Maracaná, la nostra gran gesta esportiva.

12

Avui hem ressorgit en aquest món globalitzat, havent après potser alguna cosa del nostre dolor. La meva història personal: la d’un noi —perquè alguna vegada vaig ser noi— que, com d’altres, va voler canviar la seva època i el seu món a partir d’un somni: el d’una societat llibertària i sense classes. Els meus errors, en part, són fills del meu temps; els assumeixo, sens dubte, però de vegades em crido a mi mateix, amb nostàlgia: «Qui tingués aquella força de quan érem capaços d’abraçar tanta utopia!».

Així i tot, no miro mai enrere, perquè l’avui real neix de les cendres fèrtils de l’ahir. I no visc per cobrar deutes pendents o reverberar records, ben a l’inrevés.

M’angoixa —i de quina manera— el futur que no veuré i pel qual em comprometo. Sí, és possible un món amb una humanitat millor; però potser, avui, la primera tasca que tenim al davant és salvar la vida.

Però jo soc del Sud i vinc del Sud a aquesta assemblea. Carrego damunt meu, de manera inequívoca, els milions de compatriotes pobres de les ciutats, dels erms, de les selves, de les pampes i dels sots de l’Amèrica Llatina, pàtria comuna que està naixent. Carrego damunt meu les cultures originals esclafades, les restes del colonialisme a les Malvines, els bloqueigs inútils que ha patit aquest caiman anomenat Cuba

14

que jau sota el sol del Carib. Carrego damunt meu les conseqüències de la vigilància electrònica, que no fa més que sembrar desconfiança, una desconfiança amb la qual ens enverinen inútilment. Carrego damunt meu un deute social gegantesc i la necessitat de defensar l’Amazònia, els mars i els nostres grans rius d’Amèrica.

Carrego damunt meu el deure de lluitar per a una pàtria per a tots, i perquè Colòmbia pugui trobar el camí de la pau. I carrego damunt meu, també, el deure de lluitar per la tolerància. La tolerància és necessària envers aquells que són diferents i amb els quals

15

tenim desacords i discrepem. No és necessària envers aquells amb els quals ja estem d’acord. La tolerància és el fonament per poder conviure en pau i entenent que, en aquest món, tots som diferents.

El combat contra l’economia bruta, el narcotràfic, l’estafa i el frau, la corrupció, plagues contemporànies generades per l’antivalor que afirma que som més feliços com més ens enriquim, sigui de la manera que sigui. Hem sacrificat els vells déus immaterials i ocupem el temple amb el déu Mercat. Ell ens organitza l’economia, la política, els hàbits, la vida, i fins i tot ens finança, amb quotes i targetes, l’aparença de felicitat. Es diria que hem nascut només per consumir i consumir i, quan no podem fer-ho, hem de suportar la frustració, la pobresa i, fins i tot, l’autoexclusió.

El cert és que si, avui, com a humanitat, aspiréssim a consumir com un ciutadà mitjà dels Estats Units, ens caldrien tres planetes sencers per viure. És a dir: la nostra civilització ha ordit un desafiament mentider,

16

ha donat a la vida el sentit del malbaratament i, tal com anem, és impossible que tots puguem satisfer-lo. En els fets, la nostra època s’està massificant en una cultura dirigida sempre per l’acumulació i el mercat.

Prometem una vida de dispendi i malbaratament que, en el fons, esdevé un compte enrere contra la natura i contra el futur de la humanitat. Una civilització que va contra la senzillesa, contra la sobrietat, contra tots els cicles naturals, i, encara pitjor: una civilització que va contra la llibertat que suposa tenir temps per viure les relacions humanes, que és l’únic que és transcendent: l’amor, l’amistat, l’aventura, la solidaritat, la família. Una civilització que va contra el temps lliure que no dona diners, que no es compra i que ens permet contemplar i explorar l’escenari de la natura. Arrasem les selves, les selves veritables, i hi implantem selves anònimes de ciment. Afrontem el sedentarisme amb cintes de córrer, l’insomni amb píndoles, la solitud amb electrònica... Som feliços, tan allunyats del que des de sempre ens constitueix com a humans? Hauríem de fer-nos aquesta pregunta. Confosos, fugim de la nostra pròpia biologia, que defensa la vida per la vida mateixa, com a causa superior, i la suplantem pel consumisme funcional, sempre en funció de l’acumulació.

17

La política, mare eterna de l’esdevenir humà, ha quedat encadenada a l’economia i al mercat. De salt en salt, la política no pot sinó perpetuar-se i per això ha delegat el poder que tenia i, atordida, s’entreté lluitant per governar. Esbojarradament es desenvolupa la història humana que tot ho compra i tot ho ven, i que innova per poder negociar, com sigui, el que és innegociable. Hi ha màrqueting per a tot: per als cementiris, per als serveis fúnebres, per a les maternitats;

ISBN

978-84-17440-54-1