Els anys 60 i 70

ABRIL 2022

NÚM 14 • 3a època

Entorn de Calvià

U R B A N I S M E

·

S O C I E TAT

ELS ANYS 60 I 70

·

S I N D I C A L I S M E

·

C U LT U R A

2

Entorn de Calvià

PRESENTACIÓ

Presentació Calvià, als anys 60 i 70, va patir una autèntica transformació descontrolada i sense planificació conseqüència del “Boom turístic” que es va desenvolupar en aquestes dècades. Uns canvis que van dissenyar, sense pretendre-ho, el Calvià que avui som.

En aquesta edició de la revista Entorn coneixem, de primera mà, moltes veus protagonistes i líders del moviment socioeconòmic de la nostra història més recent de Calvià. Des de diferents punts de vista i opinions, però coincidint, des de la perspectiva que et donen els anys, que tot s’hauria d’haver fet d’una altra manera.

El desenvolupament econòmic, el creixement poblacional i urbanístic, es descriuen a les entrevistes, dossiers, pinzellades o perspectives que formen part de l’Entorn 14. El desenvolupament turístic va necessitar primer construir instal·lacions (hotels, comerços, restaurants, discoteques…), però també habitatge per als treballadors i treballadores que varen venir a buscar les oportunitats de feina que s’estaven creant a les zones costaneres. Un creixement molt ràpid i descontrolat que necessitava regulació i planificacio, però que ha tardat molts anys a produir-se.

L’urbanisme era a la carta, no va tenir planificació fins al PGOU del 1971 que va incorporar els plans parcials i sectorials, fets per particulars amb un gran interès econòmic, i va haver d’adaptar-se a la Llei del Sòl estatal, fet que va significar una continuïtat en la destrucció de la costa calvianera. Aquesta forma d’entendre la protecció de l’entorn i la planificació estratègica ha anat evolucionant amb els anys, i es va produir un canvi de paradigma amb la pionera “Agenda local 21” i el PGOU de l’any 2000 que tenien com a objectius acabar amb la visió a curt termini, el desenvolupament sostenible dels recursos i un canvi de model turístic no expansiu basat en la qualitat. Actualment, Calvià està a punt de presentar un nou Pla on protegeix el 70% del territori i frena el creixement del municipi. Defineix una estratègia innovadora per al Calvià dels pròxims 30 anys, donant veritables respostes a la ciutadania i intentant mitigar els excessos que s’han produït durant tants anys. Conceptes com el canvi climàtic, la perspectiva de gènere o la inundabilitat eren impensables a l’urbanisme de la dècada dels 60 i 70, però

que ara posen a l’avantguarda el planejament urbanístic de Calvià.

El desenvolupament del municipi va necessitar mà d’obra urgent que va provocar un gran flux d’immigració procedent de la península, que venien a ocupar llocs de feina amb males condicions i abusos en salaris, allotjament i manutenció. La lluita obrera es va fer imprescindible a Calvià i va ser promoguda per capellans, monges i missioneres, que es van acostar a la feina i van donar suport social. Una de les figures destacades, sens dubte, és Paco Obrador, entrevistat en aquesta revista. Un home culte, amb fortes conviccions i reconegut per la seva compromesa tasca com a sindicalista i com a batle de Calvià.

El creixement econòmic va crear un ampli teixit empresarial lligat al sector turístic i a la construcció. Petites empreses que van anar creixent molt de pressa i que algunes, avui, són grans empreses internacionals. A l’entrevista, Margalida Moner explica amb molta claredat com era el treball empresarial per a una dona emprenedora de l’època que va saber veure i treballar les oportunitats. Martí Xamena, a la seva entrevista, reflecteix la passió per l’hoteleria, la defensa del turisme i el pragmatisme amb què s’actuava aquells anys.

Però en aquesta edició també es tracten la cultura, la política, la moda… imprescindibles per entendre els canvis que es van produir i que ha canviat al llarg d’aquests anys. I també l’oci nocturn que es va desenvolupar al municipi per donar resposta al turisme de masses i que amb els anys va derivar, en algunes zones, creant el que coneixem com el turisme d’excessos convertint-se en una de les preocupacions més grans de la destinació.

La lectura d’aquesta edició de la revista Entorn serà per a molts de vosaltres recordar les vivències d’aquells anys, a d’altres ens recorden les històries i les anècdotes explicades pels nostres pares, amics o veïns i pels més joves descobrir el perquè Calvià va créixer salvatgement.

MARTA DE TEBA FERNÁNDEZ Directora general de Comunicació i Smart Office de l’Ajuntament de Calvià Entorn de Calvià

3

SUMARI Abril 2022 • Núm. 14

6 Entorn de Calvià, núm. 14 Abril 2022 Edita Ajuntament de Calvià C/Julià Bujosa Sans, batle, 1 07184 www.calvia.com Direcció Departament de Comunicacions Coordinadora tècnica, redacció i entrevistes Neus Fernández Quetglas Disseny i maquetació Editorial MIC Disseny publicitari Ajuntament de Calvià, Calvià 2000 i Ràdio Calvià Consell de Redacció Antoni Aguareles García, Agustí Aguiló i Llofriu, Catalina Caldentey Pascual, Maria Calderon Díaz, Marta de Teba Fernández, Neus Fernández Quetglas Assessorament i correcció lingüística Agustí Aguiló i Llofriu, O. J. Crespí Green i J. J. Sánchez Rowell Col·laboracions externes Marta Castillo García, Rafel M. Creus Oliver, Antoni Janer Torrens, Lila Thomàs i Andreu Portada Segment de la fotografia Una somera al camps de sa Porrassa, amb Magaluf de fons (1973), de Joan Llompart Torrelló, a Calvià Ahir, Ajuntament de Calvià, 2017.

D.L.: PM 1206-2015

4

Entorn de Calvià

DOSSIER

L’urbanisme al servei del turisme Rafel M. Creus Oliver / Periodista Guillem Reynés Corbella, «De 1965 al 1975 hi va haver un desenvolupisme enorme a Calvià, i es presumia d’això» Joseba Dañobeitia Mota, «Calvià era un municipi que pensava molt poc en els residents» 31

PARLAM

Martí Xamena Toro (Palma, 1945), director de l’Hotel Bonsol d’Illetes

39

PINZELLADA

Evolució del subministrament d’aigua potable a Calvià Empresa Pública Calvià 2000

44

PARLAM

Margalida Moner Tugores (Andratx, 1942), hotelera i política jubilada

49

PERSPECTIVA

La lluita de les dones a Calvià, entre la tradició i l’oberturisme Neus Fernández Quetglas / Periodista

58

PINZELLADA

Calvià i es Capdellà, del terròs al velomar Maria Avellà Caimari / Llicenciada en Història de l’Art

63

PERSPECTIVA

Les dones lluitadores a Calvià a les darreries del franquisme Lila Thomàs i Andreu / Professora de secundària jubilada de llengua i literatura catalanes

70 PARLAM Francesc Obrador Moratinos (S’hort des Ca, Palma, 1942), comptable, sindicalista i polític

74 DOSSIER

El naixement de la consciència obrera i l’associacionisme en el personal d’hostaleria El paper fonamental del moviment sociocristià Antoni Aguareles García / Geògraf

92 DOSSIER

Els anys del tardofranquisme a Calvià Anàlisi de la situació política de Calvià durant el últims anys de la dictadura franquista fins a les primeres eleccions democràtiques Marta Castillo García / Graduada en Ciències Polítiques i de l’Administració per la Universitat de Granada

107

DOSSIER

Els negocis foscos de la balearització Antoni Janer Torrens / Periodista

116

PARLAM

Maria Lluïsa Suau Perelló (Palma, 1939), periodista

122

PINZELLADA

Els temps canvien, i la cultura no n’és una excepció Catalina Caldentey Pascual / Funcionària de l’Ajuntament de Calvià

127

PERSPECTIVA

Quan Calvià va guanyar la partida per l’oci nocturn de Mallorca Neus Fernández Quetglas/ Periodista

137

PINZELLADA

La moda dels anys 60-70, i unes pinzellades de la moda a Calvià en fotografies Maria Antònia Ferragut Carreño / Funcionària de l’Ajuntament de Calvià

Entorn de Calvià

5

DOSSIER

R AFEL M . CREUS OLIVER / Pediodista

L’URBANISME AL SERVEI DEL TURISME Y bastaría pensar en el Arenal y Magaluf [...] para poder justificar el lamento que inevitablemente se produce al contemplar la destrucción de las ciudades y del paisaje que la arquitectura al servicio de los turistas trajo consigo.

RAFAEL MONEO

er alguna raó, quan hom demana opinió sobre l’urbanisme i el turisme durant els decennis 60 i 70 del passat segle a Calvià, les respostes majoritàries contenen el prefix negatiu des en els mots emprats: desgavell, despropòsit, desencert, desbarat, desordre... Si més no, desenvolupament ferotge i destrucció.

P

La percepció és legítima, perquè la realitat ho diu tot. El consum desbocat de territori durant aquests vint anys és depredador i fora mirar prim, sense tenir gens d’esment per a la víctima, la part física, la terra, el litoral, perquè va primar la part social, els condicionaments (vulgarment «interessos») polítics, econòmics i humans. Aquí radica el bessó de la problemàtica. El poc respecte per a l’entorn

6

Entorn de Calvià

va ser promogut i encoratjat per l’home impunement. Per tant, es pot analitzar, criticar i desaprovar, però el que no es pot és voler fer passar pel cap de l’agulla del present els fets ocorreguts fa tantes dècades, perquè, senzillament, no són només els temps els que ha canviat, sinó també la legislació, la percepció i la visió de les coses. És més, cal tenir present que les actuacions en matèria turística i urbanística dutes a terme aleshores estaven permeses per les lleis, ordenances i normes, o pitjor encara, no les regulaven. El resultat, a la vista està.

ANTECEDENTS

Per entendre per què i com Calvià, un municipi amb una superfície de 13.882 ha i 52 km de costa, amb dos únics nuclis de població (es

DOSSIER

Als anys 50 l’Ajuntament de Calvià no tramitava els planejaments, però el procés urbanitzador continuava al seu ritme, amb planejament aprovat o sense

Capdellà i Calvià) fins al segle XX, dedicat a l’agricultura i amb l’emigració com una constant entre els seus habitants, va passar a ser un municipi plurinuclear, el que més va créixer turísticament i, en conseqüència, urbanísticament a Mallorca les dècades dels seixanta i setanta, essent el principal municipi de turisme de masses de l’Illa a mitjans setanta i amb majoria de població immigrant censada, cal ampliar un poc el focus d’atenció i fixar-se en les dècades i els anys anteriors.

El principal punt a favor de Calvià quan va començar la cursa turística arreu d’Espanya és que el municipi de ponent ja duia un parell de voltes

d’avantatge. La dèria urbanística havia començat en temps de la Segona República i ja hi havia una mínima infraestructura al servei dels visitants.

El primer projecte de la urbanització Ciutat Jardí de Santa Ponça és de 1933, com també ho són els d’Illetes, Cas Català (tramitat durant el període republicà però aprovat per l’administració franquista) i Portals I i II. Just després, el 1935, va ser el torn de Palmanova i el 1936, poc abans del cop d’estat, de Peguera. Llavors arribaren Bendinat el 1949, Cala Blanca i Torrenova el 1956, i tres anys després el projecte definitiu d’urbanització de Magaluf.

No és difícil imaginar que, en una època en què les terres passaven de mans de nobles a promotors i se succeïen els projectes d’urbanisme, la precària administració municipal, davant la falta de legislació urbanística a la qual aferrar-se, es paralitzàs.

Als anys 50 l’Ajuntament de Calvià no tramitava els planejaments, però el procés urbanitzador continuava al seu ritme, amb planejament aprovat o sense. És aquí quan un dels grans terratinents vingut a menys, Fernando Truyols Dezcallar (la seva família havia estat propietària de la majoria de finques del litoral i havia venut entre finals del segle XIX i mitjans del XX ses Planes, sa Porrassa, Cas Saboners

Façana marítima de Santa Ponça, 1972. Foto: Joana Roca.

Entorn de Calvià

7

DOSSIER

Magaluf, dècada de 1950. Foto: V. Rotger Buils.

i Torrenova), va presentar el 1953, i posteriorment el 1956, el Plan General de Ordenación y Parcial de Cala Blanca a Cala Figuera, és a dir, incloent-hi també els nuclis de Palmanova, Torrenova i Magaluf. Un particular, per defensar els seus interessos a Cala Blanca, tot sigui dit, comptant amb el beneplàcit de la Comisión Provincial de Urbanismo davant la inacció municipal, va ser l’impulsor de l’única eina reguladora de Calvià durant quasi 20 anys, si bé només afectava part de la franja costanera.

El 1956 es produïren dos fets importants en la futura projecció de Calvià com a destinació turística. D’una banda, Espanya va aconseguir ingressar a l’ONU (desembre de 1955). Aquest fet posà fi a l’aïllament internacional de la dictadura, la qual cosa, en el terreny pràctic, vol dir que Espanya es podia (i volia) mostrar al món com un país modern, preparat i capaç d’atraure les anhelades divises que falta li feien

8

Entorn de Calvià

a l’economia nacional. L’altre succés, aquest en clau nacional, va ser la promulgació de la Ley sobre Régimen del Suelo y Ordenación Urbana (Llei del sòl) de 1956, un instrument que, si bé pretenia regular el sòl i evitar l’especulació mitjançant el planejament, en realitat, i com veurem més endavant, era una llei de mànega ampla que, segons molts d’autors (Seguí, García-Bellido, Yrigoy, Oliver et al... ), posava poques traves a l’hora d’urbanitzar i, a judici d’Ivan Murray (2012), va significar «la institucionalització de l’especulació urbano-turística».

Cal citar, així mateix, com a mesures afavoridores del desenvolupament turístic, el Crédito Hotelero del govern central per impulsar la indústria turística, i el Pla d’Estabilització de 1959, gràcies al qual s’eliminava la burocratització que dificultava les arribades de turistes, puix que afavoria el canvi de divises i millorava les condicions del visat.

L’INGREDIENT LEGISLATIU

Arribats a la dècada dels seixanta, la confusió en matèria urbanística estava servida i l’instrument per a arreglar-ho, en primera instància i d’àmbit nacional, era l’esmentada Llei del sòl.

Calvià, com hem vist, ja comptava aleshores amb nombrosos plans parcials i sectorials d’urbanització, però mancava d’una regulació d’abast municipal. Tampoc no n’existia cap de provincial. La Llei del sòl, al cap cucurull de la legislació, era el mirall normatiu on s’havien de reflectir els diferents plans, els quals classificava de manera jeràrquica en pla nacional d’urbanisme, plans provincials, plans comarcals i finalment plans municipals. És més, obligava a redactar els anomenats plans parcials, que ordenaven la zona a urbanitzar (o la seva ampliació) i que estaven inscrits en un pla general d’abast municipal, redactat prèviament o paral·lelament als anteriors. Calvià no va tenir el seu PGOU fins a quinze anys més tard.

DOSSIER

Magaluf, 2021. Foto: Jaume Gual.

En la seva voluntat reguladora i preventiva, la Llei del sòl qualificava el terreny com a urbà, reserva urbana, forestal i agricolaramader. Però no es contemplava de forma separada la urbanització turística, i per urbanitzar només es requeria la reserva d’un 10 % de superfície com a zona verda. Això comportà que les exigències fossin minses: una trama viària simple i l’establiment d’una mínima zonificació que en un principi es limitava a assenyalar els terrenys edificables i els reservats a zones verdes. La zonificació, tal com l’entenem –classificació segons els usos, densitats i tipus arquitectònics–, brillava per la seva absència. És en aquests moments que germina un dels problemes endèmics de la costa cal-

vianera: la indefinició dels usos. Així, devora segones residències unifamiliars, hi podien aparèixer hotels, blocs d’apartaments (turístics i residencials) i fins i tot instal·lacions esportives.

davant les pressions enormes i quotidianes a favor de permetre inversions multimilionàries en construccions il·legals, tant a les zones industrials com a les turístiques» (Buades, 2004).

Amb tot, si bé la filosofia de la Llei del sòl era positiva en molts d’aspectes, atesa la seva implementació, no va resultar una eina eficaç contra l’especulació ni com a regulació del sòl, i, vist amb els anys, va deixar en evidència el paper de les autoritats: «Algunas de las actuaciones surgidas en el período de vigencia de dicha ley son totalmente contrarias a la misma, lo que viene a demostrar la deficiente gestión realizada por las autoridades locales» (Seguí, 2001). «La llei va tenir una incidència gairebé nul·la

Tot esperant un PGOU de Calvià, als anys seixanta es varen presentar i desenvolupar nombrosos projectes d’urbanitzacions: es Pegueri (1961), plans d'ordenació de Son Caliu, es Castellot, Portals Vells, primera fase de Bahía de Palma i Projecte d’Urbanització de Cala Blanca (1962); també el 1962 el PO de Portals Vells. Els plans per dur a terme les urbanitzacions Costa de la Calma i Playas de Paguera són del 1963. El 1964 hi tornà a haver un allau de plans: segona fase del PP de Badia de Palma,

Arribats a la dècada dels seixanta, la confusió en matèria urbanística estava servida i l’instrument per a arreglar-ho, en primera instància i d’àmbit nacional, era la Llei del sòl

Entorn de Calvià

9

DOSSIER

Platja de Magaluf. Foto: Rafel M. Creus Oliver.

Projecte d’Urbanització des Romaní, PP de Son Maties, Magaluf, i PPO de Costa de la Calma. El PG de Voramar és de 1965 i el Projecte d’Urbanització Punta Marroig - Palmanova de 1967.

Sense regulació provincial ni municipal, amb una sola llei d’àmbit nacional que no contemplava la urbanització turística, com s’ho feien els urbanitzadors per tirar endavant els projectes? L’any 1963 es va celebrar a Palma la Primera Asamblea de Turismo de Baleares. En presidia la ponència de Serveis Públics Gabriel Alzamora i, en la seva exposició, segons recull Ivan Murray (2012), s’explica el modus operandi dels urbanitzadors: primer s’aixequen les edificacions i llavors es deixen sense ultimar els serveis urbanístics. Un cop tancades les operacions, el promotor «abandona el

10

Entorn de Calvià

camp d’operacions, tot lliurant el control i la responsabilitat al municipi corresponent».

A la fi, el 3 de juliol de 1971 va arribar l’esperat Pla General d’Ordenació Urbana de Calvià, un instrument que suposava l’adaptació del planejament municipal a la Llei del sòl del 56. Així, incorporava tots els plans parcials intentant cohesionar el frenesí urbanístic desenvolupat durant la dècada anterior, però, un cop més a judici dels investigadors, va ser clarament desenvolupista. «Suposa la consolidació de Calvià com el principal municipi de turisme de masses de l’illa», va escriure l’arquitecte Biel Horrach en aquesta mateixa revista el 2014. És veritat que incidia en aspectes tècnics com ara depuradores, aigües residuals, emissaris, il·luminació

i asfaltat de carrers, però no és menys cert que situava en 2.555 les hectàrees urbanitzables a la costa i fixava el sostre de població en 256.844 habitants a 15 anys vista (període previst de vigència) a raó de 109.662 residents i 147.182 habitatges turístics. Aleshores, segons les estimacions més engreixades, la capacitat d’allotjament construït a Calvià era d’unes 100.000 places, tant d’ús turístic com residencial (Yrigoy, 2015).

Com era de preveure, el principal obstacle en la tramitació d’aquest PGOU (com de la majoria) va ser la confrontació dels interessos en joc: «Los intereses privados coinciden no pocas veces con los defendidos por concejales y alcaldes... En 1975 se concedieron en este término más licencias que en todo el litoral mediterráneo» (Santiago

DOSSIER

Miró, 1978). Les crítiques coetànies, que també n’hi va haver, no provenien només de la societat civil. El Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears ho contemplava amb estupor i va impulsar l’informe Calvià. Estudio de unos fenómenos sociales y urbanísticos cuando el crecimiento se basa casi exclusivamente en el turismo (1973), signat pel cap de l’Oficina d’Informació Urbanística del Col·legi, Guillem Oliver, i els seus col·legues Joan J. Morey i Joana Roca. L’arquitecta Roca recorda: «El turisme de masses i la seva rendibilitat era ja una gran preocupació en 1973, fa 49 anys! La destrucció del paisatge era palès i els instruments urbanístics no podien frenar per si sols la deterioració de la costa». El seu treball és una precisa radiografia del mal. Segons escriuen, les especials condicions normatives conduïen quasi inevitablement

a la creació d’una «muralla de hormigón» al llarg de la costa i a particulars atemptats a la configuració natural del terreny que acabaven amb les poques restes de vegetació.

En termes similars s’havia expressat el Ministerio de Información y Turismo el 1972, en un escrit adreçat al Ministerio de Vivienda, referint-se a la zona Palmanova-Magaluf: «El aspecto paisajístico de la zona ha sufrido una tremenda y casi irremediable transformación [...] para contrarrestar esa ‘muralla de cemento’ que se está allí construyendo se proceda a la construcción de parques de recreo, jardines infantiles, aparcamientos de automóviles, etc., y sólo en una segunda línea, muy distante, se podría proceder a autorizar nuevas construcciones en

la ladera de la montaña, de poco volumen y en donde el verde ahogara la construcción [...] en esa zona no existe la infraestructura mínima necesaria para construir una habitación más, ya que el agua corriente ha de ser traída a cubos, porque determinados intereses han impedido hasta ahora la instalación de agua potable, y si esto es así, imagínate lo que sucederá con las aguas residuales» (Serra, 2003).

Una de les especials condicions normatives referides per Oliver i altres és la possibilitat d’augmentar l’edificabilitat, si més no l’alçada, atès que aquesta venia regulada per zona i tipologia edificatòria, que atorgava la norma als edificis que es destinassin a indústria hotelera segons la seva categoria: «Una estrella 10 %, dos estrellas 20 %,

Entorn de Calvià

11

DOSSIER L’edifici de «Las Leonas» (1960) va ser construït sobre un penya-segat i té vistes privilegiades damunt la mar. L’encàrrec de la construcció va ser originalment de Josph Hummel, llavors màxim responsable de Warner Bros a Europa. El nom de la finca és per tres lleones de pedra que guarden el xalet.

Té dues alçades i piscina, i una família mallorquina el va posar a la venda el 2019. Es tracta d’una mansió que va arreplegar grans figures del cinema i on es va rodar part de la pel·lícula Bahía de Palma (1962), protagonitzada per Elke Sommer i Arturo Fernández.

Plànols del xalet «Las Leonas».

12

Entorn de Calvià

DOSSIER

cuatro estrellas y cinco estrellas 30 % (norma 13, apartat 6 PGOU).

Però el vertader problema del PGOU 71 deriva de la norma que propicia les pantalles de ciment amb la regulació de l’alçada referida a tres de les tipologies edificatòries: CH (xalet), AS (edificació aïllada) i BQ (bloc exempt), en funció de la zona on s’ubiquin, atès que, a més de les grans alçades ja permeses, la norma 13.1 atorga un plus d’edificabilitat fins a un 40 % de la capacitat del terreny, que es pot construir sota la línia de rasant sense límit de plantes per davall d’aquesta. L’aplicació d’aquesta norma és especialment sagnant a la costa, on la ubicació de la línia de rasant en el perfil descendent del terreny dona la possibilitat d’un seguit de plantes ubicades sota rasant i, per tant, sense consideració del seu volum, amb l’única limitació abans esmentada. Això es tradueix en més plantes construïdes, en edificis de més alçada no comptabilitzada com a volum d’edificació (vegeu entrevistes adjuntes).

Cal citar que, vigent ja el PGOU, el 1975 es va construir la urbanització de Galatzó destinada als grans oblidats fins aleshores: el personal de la indústria turística i de la construcció i els petits propietaris.

El Pla Provincial d’Ordenació de les Balears, aprovat el 1973 seguint les directrius de la Llei del sòl del 56, no va ajudar gaire a arreglar les coses. Era un pla en la mateixa línia desenvolupista, que incidia en el model territorial fonamentat en l’economia turística (Rullan, 1987). Així, impulsava el desenvolupament urbanístic de pràcticament tot el litoral de les Illes on hi havia possibilitat d’expansió turística. També és veritat que contenia aspectes positius: contemplava les urbanitzacions turístiques, algunes mesures proteccionistes de costa i paisatge, i establia sostres de població i l’obligació d’unes mínimes infraestructures, si bé «va ser incomplert genera-

El 1975 es va construir la urbanització de Galatzó destinada als grans oblidats fins aleshores: el personal de la indústria turística i de la construcció i els petits propietaris

litzadament per institucions i empreses amb connexions immobiliàries sense que passés res» (Buades, 2004). El PPOB preveia una població resident als nuclis urbans de Calvià de 8.000 habitants. En canvi el PGOU fixava la xifra en 19.200 persones.

En aquest context, el 1975 s’aprova la nova Ley del Suelo, a grans trets més restrictiva que les anteriors regulacions i que atorgava un major control a les administracions pel que fa al planejament. El més destacat de la Llei del sòl de 1975 és la classificació del sòl en urbà, urbanitzable i no urbanitzable, diferenciant entre el sòl urbanitzable programat i el no programat, el que significa que el dret de propietat no implica el dret a edificar. La llei obre la possibilitat que el sòl no programat (sense definició d’usos i intensitats) sigui executat per qualsevol promotor que guanyi el corresponent concurs, sigui o no propietari dels terrenys en qüestió.

Cosa rara, aquesta particularitat de la llei no va tenir gaire incidència a Calvià, segons confirma Guillem Reynés, un dels arquitectes que més han treballat al municipi de ponent.

Tanmateix, el més determinant de la Llei del sòl de 1975 pel que fa a Calvià va ser haver de reajustar la normativa municipal a la nova llei nacional. Així doncs, tal com recull Ismael Yrigoy en la seva tesi doctoral, a finals dels setanta, a Calvià, cohabitaven tres tipus de plans parcials: a) Els plans parcials redactats a partir dels cinquanta i seixanta, alguns

redactats abans de l’aplicació de la Llei del sòl de 1956, però aprovats definitivament en el marc d’aquesta. b) Els plans parcials aprovats inicialment en la primera meitat dels anys setanta i aprovats definitivament després. c) Els plans parcials aprovats inicialment i definitivament amb la Llei del sòl de 1975.

Posar ordre en tota aquesta confusió passava per la redacció urgent d’un nou PGOU. El 9 de novembre de 1984 s’aprova definitivament un nou PGOU. Tot i que va néixer l’any 1979 amb la voluntat de canvi i de denúncia d’allò anterior (com així ho expressa Jaime Carbonero en la redacció del seu «Informe sobre el Plan General de Calvià y su adaptación a la Ley del Suelo»), va acabar essent una adaptació a la normativa en vigor més que una vertadera modificació del planejament.

Així doncs, no és fins vint anys després, novembre de 1991, quan s’aprova (amb prescripcions per part de la CPU) un PGOU que introdueix canvis substancials de regulació urbanística i planificació, enfocat principalment a un model territorial basat en l’organització de l’espai turístic. Mentrestant, el ciment va continuar escampant-se (vegeu entrevista adjunta a Joseba Dañobeitia).

ELS ALTRES INGREDIENTS

La legislació va resultar determinant en l’eclosió del boom turístic i de la construcció experimentat per Calvià durant les dècades dels 60 i 70 del passat segle, però no va ser l’única causa, ans al con-

Entorn de Calvià

13

DOSSIER

Platja de Santa Ponça. Foto: Rafel M. Creus Oliver.

trari, hi va haver una sèrie més d’ingredients que cal tenir en compte per entendre què i per què va passar.

L’estudi socioeconòmic sobre Calvià d’Eugeni Aguiló i altres (1989) assenyala un conjunt de circumstàncies que afavoriren aquest boom, resumides en les següents: el Pla d’Estabilització de 1959, el creixement de les economies europees, l’aparició dels «touroperadors», que canalitzen cap al turisme de masses la necessitat de temps de lleure, i l’aprofitament de les condicions favorables de clima, paisatge, infraestructures i distància de Mallorca. Per tal de ser un poc més exhaustius, es pot completar la relació amb una sèrie més de factors decisius, enumerats per l’Organización Sindical en el seu Análisis socio-económico de la hostelería de Baleares i recollit per Oliver et al. (1973) en l’estudi anteriorment citat, a saber: país llatí, zona pacífica, accessos per aire, preus a la baixa, concentració hotelera amb tradició, i l’empresariat. Per acabar-ho

14

Entorn de Calvià

d’arrodonir, s’hi pot afegir l’impuls al turisme per part del govern central amb el seu ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga, al capdavant, i remarcar l’aparició de les companyies aèries no regulars, que varen ser les impulsores del turisme cap al Mediterrani. Com a fet col·lateral, però no menys important per al desenvolupament i consolidació de Calvià com a destinació turística de masses, cal citar tres infraestructures cabdals: l’aeroport de Son Sant Joan, inaugurat el 1960 (dos anys després va superar el milió de passatgers), la construcció del Dic de l’Oest a Palma, i l’autopista fins Andratx, inaugurada el 1976. L’enginyer del projecte, Miquel Àngel Llauger, va deixar escrit; «A partir de la inauguració de l’autopista el desenvolupament urbanístic va créixer espectacularment».

Fraga (ministre de 1962 a 1969) va ser l’encarregat de rentar la cara al règim i d'aconseguir divises. Ho feu mitjançant la poderosa (i perillosa?) arma del turis-

me. En els seus discursos i declaracions ho deixà clar: «El turismo es, pues, el más claro ‘superfactor’ de desarrollo que hoy se ofrece a la economía española, y, como tal, debe ser tratado en el marco del Plan (de Desarrollo), otorgándole una prioridad absoluta [...].

Obligación de fomentar la construcción hotelera para evitar que la tasa de viajeros entrados –en vez de continuar en línea ascendente– se vea frenada por falta de alojamientos. Para evitarlo hay que impulsar la actividad privada» (Nuevo horizonte del turismo español, 1962).

El 1964 Espanya ja encapçala el rànquing turístic d’Europa, en gran part gràcies a la feina de touroperadors i companyies xàrter que havien trobat la gallina dels ous d’or, i Calvià era un magnífic corral on alimentar-la. El cas és que milers d’avions militars de la II Guerra Mundial varen ser venuts a noves companyies que, gràcies a la desregularització dels vols comercials a finals de la dècada dels anys 50, hi

DOSSIER

Cala de Santa Ponça. Foto: Rafel M. Creus Oliver.

varen començar a operar de manera distinta. Els majoristes o touroperadors oferien viatges a bon preu amb els seus avions o amb aeronaus llogades, a destinacions com per exemple Calvià.

Pack (2009) diu que el 1960 un britànic podia contractar unes vacances «tot inclòs» de dues setmanes a Mallorca per una mitjana de 125 $, al canvi unes 5.250 pessetes de llavors.

Gina Garcías i Sebastià Verd, a Calvià, del verde al azul (1986), exposen que el preu mitjà de 14 dies (vol inclòs i pensió completa) en un hotel de tres estrelles a Mallorca, a un britànic li costava 9.230 pessetes: 50 % per a l’hoteler, 25 % per al transport i 25 % de marge comercial.

El paper dels touroperadors no acabava aquí. Al corral de Calvià, autèntic laboratori de proves, feren una passa més.

Algú pensà que, si omplien els avions, s’havien d’assegurar l’estada, és a dir, tenir els llits suficients per al turisme de

masses que ja començaven a moure, i així és com varen entrar amb tot el pes dins el negoci turístic hoteler. Eren nombrosos els empresaris mallorquins que, tot i el crèdit hoteler del govern de Madrid, no tenien suficient capital per aixecar els edificis. Aquí és on entren en escena els touroperadors, oferint crèdits a canvi d’establir unes condicions favorables que solien ser mantenir els preus per un termini de quatre o cinc anys: «La forma de devolució era descomptant una certa quantitat de la facturació dels turistes, que el tour operator remetia a l’hotel, amb uns preus que s’estipulaven en el contracte» (Aguiló, 1981). La rendibilitat per a l’hoteler era mínima durant aquests anys, però al final l’hotel era seu. Llavors el que interessava era mantenir una ocupació alta per obtenir autèntics guanys i l’única manera d’aconseguir-ho era continuar treballant amb els operadors turístics, que eren els que movien els turistes cap allà on volien. El mateix Gabriel Escarrer conta en les seves memòries que el primer hotel que va construir a mitges

amb un touroperador va ser el Jamaica, de 306 habitacions, a la segona línia de Magaluf (Duran, 2021).

LA MAGNITUD DEL DESENCERT

Mesclats tots els ingredients, el resultat és un titular que el municipi va poder exhibir en les dècades posteriors: «Calvià, el municipi més ric d’Espanya». Ara bé, és sabut que això és només la façana.

Els fonaments sobre els quals es va construir l’edifici amaguen molta pobresa ètica, explotació, corrupció i favoritisme. El volum i l’alçada són desproporcionats i tot plegat denota una falta de visió de futur i deixa en evidència el poc respecte pel solar. Els residents i el medi ambient foren components secundaris que no es varen tenir en compte fins que el titular ja corria per tot Europa.

Tal volta si es veuen les xifres es podrà visualitzar de manera clara la magnitud del creixement. Fixant-nos primer en la població, servint-nos de les dades de Roque (2014) i Aguiló (1989), en

Entorn de Calvià

15

DOSSIER

destaca l’escalada durant els decennis estudiats:

3.579

1975

8.096

1980

11.777

Destaca l’increment entre 1970 i 1975 d’un 126 %. Aquestes dades es refereixen a la població inscrita. La real era bastant més elevada. Es calcula que el 1981 en realitat Calvià tenia més de 22.000 persones.

Per referir-nos al nombre d’establiments d’allotjament d’hostalatge i les seves places, prendrem les dades recollides per Murray (2012) de distintes fonts per fer una estimació comparativa del 1964 amb el 1973.

No tan sols havia augmentat el nombre d’establiments. També, i de forma significativa, les places per establiment.

Els hotels eren més grans.

Al consum de territori requerit per allotjar residents i visitants, se li ha d’afegir el de les aigües: potable i residuals. És evident que l’administració va reaccionar tard, massa, atès que a principis dels 60 ja hi havia un bon grapat d’urbanitzacions en marxa. Garcías i Verd (1986) transcriuen un article de Planas i Santmartí de l’estiu de 1974 al Diario de Mallorca on denuncia la inacció municipal amb els batles haguts: Jaume Martorell (1956-1970), Joan Terrassa (1970-

16

Entorn de Calvià

PLACES/ ESTABLIMENT

1970

PLACES

2.941

ESTABLIMENTS

1960

PLACES/ ESTABLIMENT

2.219

1973

PLACES

1950

1964 ESTABLIMENTS

Població de dret

ZONA

Any

Cas Català - Illetes

15

1.037

69

18

1.893

105

Bendinat - Portals

10

578

58

17

1.905

112

Palmanova

20

1.736

87

37

11.518

311

Magaluf

6

600

100

20

6.226

311

Santa Ponça

9

416

46

21

5.877

280

Peguera - Cala Fornells

52

2.483

48

82

8.468

103

Total

112

6.850

68

195

35.887

204

1974) i qui ho era aleshores, Nicolau Morell (1974-1976), tot enumerant els greus dèficits sanitaris: «Hoteles sin agua potable, calles anegadas en aguas residuales pestilentas, emisarios que no funcionan, playas contaminadas y estaciones impulsoras que, al atascarse, reventaban los depósitos y provocaban el desastre [...]. Lo único que se ha demostrado fué que el Ayuntamiento de Calvià jamás pudo resolver los problemas de unas zonas superpobladas, complejas y con escasas posibilidades».

A Calvià als anys 60 no anaven sobrats d’aigua per al poble i foravila, però sembla que ningú no va preveure abastir una població que no deixava de créixer. A principis dels anys 70, el més freqüent era que la majoria de les urbanitzacions s’abastissin gràcies

a concessions privades i a camions cisterna. Fins al 1973 no es va inaugurar la primera conducció des de la Vallverd a Peguera. Amb les aigües residuals passà deu reals del mateix. És vera que el 65 a Palmanova-Magaluf es va començar una xarxa d’aigua i clavegueram i que després es feren petites actuacions en altres nuclis, però, majorment, de les fosses sèptiques es va passar als emissaris submarins, que massa sovint contaminaven alguna de les platges, i fins a mitjans anys 70 no es comença a parlar seriosament de depuradores, que no arribarien fins a la dècada posterior.

EL PAPER DELS GRANS PROMOTORS-HOTELERS

Essent Calvià la Meca del turisme-construcció, no és estrany trobar entre els promotors-constructors-hotelers noms

DOSSIER

Torrenova-sa Porrassa. Foto: Rafel M. Creus Oliver.

Apartaments Europalma, Costa de la Calma.

La urbanització de Santa Ponça està lligada des de temps immemorial al Banc de Crèdit Balear i a la família Nigorra

propis prou coneguts. A vegades el llinatge conegut no és el de l’impulsor, sinó el de l’arquitecte i/o enginyer encarregat del projecte, o el terratinent.

Després, ja amb membres de la nissaga dirigint l’entitat, aquesta va constituir la filial IMISA (de la qual era conseller delegat Joan Nigorra) per a la promoció de la urbanització de Santa Ponça. L’autor del nou projecte signat el 1955 és l’enginyer Antonio Parietti. Miquel Nigorra, fill de Joan, és nomenat vicepresident del Crèdit el 1966 i president el 1970. Amb els anys, IMISA es deslligaria de la matriu per operar com una promotora de la família Nigorra i acabaria essent Habitat Golf Santa Ponça. Els Nigorra han estat els impulsors dels camps de golf, del Club Nàutic i sobretot d’una llarga llista d’urbanitzacions de luxe: Nova Santa Ponça, Porto Golf,

Entorn de Calvià

17

DOSSIER

Las Abubillas, Los Pámpanos, Lomas de Santa Ponça...

Dos llinatges prou coneguts com són Escarrer i Fluxà varen entrar a Calvià de la mà el 1962 llogant l’hotel Canaima a Palmanova. El mateix any Viajes Meliá promou la urbanització Bahía de Palma (entre Magaluf i Portals Vells) amb 250 apartaments.

El 1963 arriben dues urbanitzacions: Costa de la Calma i Playas de Paguera. La primera impulsada per Joan Frau, aleshores tinent de batle de Palma, Francesc Salvà, extinent de batle a la capital, i Esteve Fabra, de Bordados Mallorca. La segona, promoguda per la família Waring, els hereus d’Henry Waring, l’enginyer encarregat de la dessecació de l’Albufera. El mateix any, s’encarrega el Projecte d’ordenació edificatòria de Punta Marroig a un dels arquitectes de referència a Mallorca, Josep Ferragut, que paral·lelament projecta l’edifici de GESA a Palma. Curiosament, la nova ordenació de Punta Marroig augmentava l’altura màxima permesa de tres a tretze plantes, més o menys les de l’icònic edifici de Ciutat.

El 1964 s’inaugurava a Illetes l’hotel número mil de les Balears, l’Hotel de Mar, construït per Josep A. Coderch per encàrrec de la família Buadas, propietària de l’Hotel Formentor. Un any després, la família Blanes, promotora de la urbanització del litoral de la finca de s’Hostalet, inaugura l’Hotel Punta Negra.

El 1971 Construcciones Barceló, de la família Barceló, impulsa dos projectes d’urbanitzacions turístiques a la Costa de la Calma. En total hi construeixen prop de 150 xalets residencials.

En el trànsit dels anys 60 als 70, José María Ruiz Mateos va aterrar a Calvià, no tan sols gestionant hotels de la mà de la seva filial Hotasa a Palmanova i Magaluf, sinó també construint i promocionant habitatges a través de les

18

Entorn de Calvià

immobiliàries Cala Falcó SA i Doña Falcó SA. Ell i Barreiros foren els impulsors de Sol de Mallorca.

Per tal de fer un poc més complet el recompte, es poden citar un grapat de llinatges lligats a les terres i/o urbanitzacions que es feren a Calvià: l’industrial basc Victorio Luzuriaga (propietari de la finca Galatzó) a la Costa de la Calma; els descendents del notari Joan Alemany a Bahía de Palma; Josep Roses i Jaume Vaquer a Palmanova-Magaluf; Nadal Salas al Toro; la família Trujillo a Portals Vells, i Fernando Dameto, concessionari de l’aigua i propietari dels terrenys del futur Golf de Ponent, a Palmanova.

Si al principi dèiem que Nigorra és un llinatge intrínsecament lligat a Santa Ponça, Magaluf ha estat el feu d’Escarrer durant dècades. El 1965 Miquel Fluxà i Gabriel Escarrer es varen separar. Aleshores les seves propietats hoteleres a Calvià havien augmentat considerablement i procediren a repartir-se-les. Escarrer se’n va quedar sis en règim de lloguer, i altres dues de les quals era copropietari. El mateix any Escarrer va crear, amb el futur polític Jeroni Albertí, la cadena Hoteles Mallorquines i un any més tard ja comptaven amb tretze establiments.

Quan el 1971 es varen separar, Escarrer es va quedar Hoteles Mallorquines i va continuar creixent. A mitjan dels setanta, devuit hotels de Magaluf eren propietat de Gabriel Escarrer (Murray, 2012).

LES PEDRES PRECIOSES

Entre el dens bosc d’edificis s’amaguen un grapat de pedres precioses, joies de l’arquitectura dignes de ser recordades i, encara que sigui per afegir una mica de bon gust, val la pena anomenar-les.

Atenent a la seva finalitat, si es comença el recordatori pels habitatges unifamiliars, en destaca, pel joc de volums i combinació de línies rectes i corbes, la cinematogràfica mansió coneguda com

El 1964 s’inaugurava a Illetes l’hotel número mil de les Balears, l’Hotel de Mar, construït per Josep A. Coderch per encàrrec de la família Buadas, propietària de l’Hotel Formentor

Las Leonas, a Santa Ponça, projectada per Lluís Fuster Miró-Granada el 1958 i acabada el 1960 per encàrrec de Joseph Hummel, màxim responsable de Warner Bros a Europa. No és casualitat que al llarg dels anys seixanta, Ava Gardner, Grace Kelly, Frank Sinatra o John Wayne es passejassin per les seves estances, com tampoc no ho és que servís de plató de la pel·lícula Bahía de Palma, amb Arturo Fernández i Elke Sommer. També a Santa Ponça, l’arquitecte mallorquí Pere Garau va signar (1960) un gran xalet adaptat al desnivell del terreny on, lliure de consignes, juga amb les altures combinant-hi els materials: ciment, formigó, maçoneria, ceràmica, persianes mallorquines i revestiment de pedra.

En el capítol d’apartaments, per ventura destaquen més les solucions proposades pels arquitectes que no pas el resultat visual, puix que la majoria són blocs agressius de fins a catorze plantes (els més alts són els Apartamentos Rocamarina, de 1962, obra d’Antonio Lamela Martínez, a Illetes). Per això, fixarem l’atenció en els apartaments

DOSSIER

Europalma, realitzats per MBM Arquitectes (Josep M. Martorell, Oriol Bohigas i David Mackay) entre 1963 i 1964 a la Costa de la Calma. Dels onze edificis projectats, se’n varen construir cinc, cada un dels quals de set apartaments, amb tres tipus de plantes diferents. Per tal de reduir l’impacte visual, les construccions escalonades s’adapten al pendent del sòl, i l’ús de materials com ara la pedra i el ciment ajuden el conjunt a integrar-se en l’entorn. El resultat cercat pels autors era que s’assemblàs a un poblet. Així, les escales entre edificis per donar accés directe a cada un dels apartaments són com a carrerons i les cobertes més elevades són de teules.

En conjunt, l’impacte dels hotels és més evident, però, així i tot, per les seves característiques, la seva presència i la seva bellesa arquitectònica, és just fer referència a dos dels hotels ja citats. Un és l’Hotel de Mar (1964), de Coderch, un edifici que servirà de model per a futurs establiments hotelers a l’Illa, en el qual l’autor (que mai no va destacar l’Hotel de Mar com una de les seves obres a recordar, sinó tot el contrari) pretenia que el client se sentís com en un habitatge unifamiliar: la separació-unió d’habitació i terrassa amb la doble reculada de les vidrieres juntament amb la gelosia de lamel·les de dalt a baix de les terrasses han estat imitats i copiats fins a la sacietat. L’altre és el Punta Negra (1965), de Felipe Sanchez Cuenca i Gabriel Alomar, nascut amb la voluntat de ser diferent. Dels 16.000 m2 de la finca se n’edificaren 2.000, a fi d’evitar-ne l’impacte paisatgístic, estenent-se en horitzontal amb un edifici de dues alçades i bungalous envoltats de pinar.

Molts d’anys després, el 2005, va acollir la cimera de l’Aliança de Civilitzacions.

POST SCRIPTUM

Lateral de l’Hotel de Mar.

Analitzats els fets, veiem que a Calvià la legislació, la conjuntura política i social i l’actuació dels elements implicats en la trama (administracions, promotors, inversors i empresaris) va ser determinant. En el terreny pràctic, s’evidencia la falta de tres components sense cap mena de dub-

Entorn de Calvià

19

DOSSIER

L’impacte dels hotels és més que evident

20

Entorn de Calvià

DOSSIER Façana marítima de l’Hotel Roc Illetes, 1960.

Torrenova-sa Porrassa. Foto: Rafel M. Creus Oliver.

te bàsics per encarar un desenvolupament urbanístic gegantí: la planificació municipal, la vigilància i regulació, i la ambigüitat del concepte turisticoresidencial.

Calvià va abraçar ull clucs el turisme, i el turisme va dur de la mà la construcció. En molts de sentits, Calvià és Mallorca elevat a la màxima potència. El 1971 el geògraf Bartomeu Barceló va escriure: «Mallorca [...] parece haber hallado su realización perfecta de acuerdo con sus posibilidades y recursos físicos, y al modo de ser de sus habitantes: el turismo». En el mateix text advertia; «Detrás de la vida fàcil y ociosa de nuestros turistas, detrás de una sociedad casi opulenta, se tiene postergada, olvidada la previsión de un mañana que, por muy seguro que hoy parezca, está en dependencia de imponderables inexorables».

El demà és avui. Malauradament no podem demanar a Barceló com ho veu ara.

Sí en canvi a Joana Roca, coautora de

Calvià: Estudio...: «Sembla mentida, però el que descrivia l'estudi és de rabiosa actualitat el 2022, per moltes normatives proteccionistes, plans generals, plans territorials, desclassificacions i falta de dotació d'infraestructures denunciats fa gairebé 50 anys. El problema real és que ningú no s'ha esforçat a diversificar el model econòmic i ha estat més fàcil explotar la naturalesa que explotar els nostres cervells fent coses més qualificades. Però tot té un límit i aquest arribarà ja sigui en forma de pandèmia, de canvi climàtic, de conflicte bèl·lic o el que sigui... Llavors la reconversió serà traumàtica i ens lamentarem de no haver actuat a temps, però el pitjor és que ho sofriran els nostres fills o els nostres nets, no els qui varen causar o no varen impedir aquests excessos».

El problema real és que ningú no s’ha esforçat a diversificar el model econòmic

Analitzats els fets, que cadascú valori, cinquanta anys després, què hem après, si és que hem après qualque cosa.

Entorn de Calvià

21

DOSSIER Illetes. 1950. Fons: V. Rotger Buils.

ABREVIATURES BCB = Banc de Crèdit Balear CPU = Comissió Provincial d’Urbanisme DG = Direcció General PGOU/PG = Pla General d’Ordenació Urbana PP = Pla Parcial PPO = Pla Parcial d’Ordenació PO = Pla d’Ordenació PS = Pla Sectorial Tipologies edificatòries CH = Xalet AS = Edificació aïllada BQ = Bloc exempt TO = Touroperador

BIBLIOGRAFIA - BARCELÓ, Bartomeu (1966) Mallorca: fantasía, realidad y sinrazón del turismo. Cuadernos de Arquitectura.

- BUADES, Joan (2004). On brilla el sol : turisme a Balears abans del boom. Res Pública.

- MURRAY, Ivan (2012). Geografies del capitalisme balear: poder, metabolisme socioeconòmic i petjada ecològica d’una superpotència turística.

Universitat de les Illes Balears: Tesi Doctoral Inèdita.

- SEGUÍ AZNAR, M. (2001). La arquitectura del ocio en Baleares: La incidencia del turismo en la arquitectura y el urbanismo. Lleonard Muntaner Editor. Col. Refaubetx.

- YRIGOY CADENA, Ismael, 2015. La urbanización turística como ‘solución espacial’. Agentes, planeamiento y propiedad en la Playa de Palma y Magaluf (Mallorca). Tesi Doctoral.

Illetes, 2021. Font: Jaume Gual.

22

Entorn de Calvià

DOSSIER

Entorn de Calvià

23

DOSSIER

Guillem Reynés Corbella «DE 1965 AL 1975 HI VA HAVER UN DESENVOLUPISME ENORME A CALVIÀ, I ES PRESUMIA D’AIXÒ» Guillem Reynés (Palma, 1946), llicenciat a l’ETSAB (1970) i amb una carrera internacional, és un dels arquitectes que més ha treballat al terme de Calvià, majoritàriament a Santa Ponça, entorn que coneix bé perquè la seva família ja hi estiuejava. És l’autor, entre d’altres, del Club Nàutic i dels camps de golf de Santa Ponça.

Es critica la Llei del sòl de 1956 perquè pecava de moltes mancances. Com la definiríeu?

Tenia un gran avantatge, era molt clara. Potser tenia mancances, però classificava el sòl i definia el procediment. Era concisa, clara i molt ben feta pels temps en què es va fer.

Definia sòl urbanitzable i urbà, els plans parcials i el procediment, com s’havien de fer. Ara bé, tenia mancances, perquè no va preveure ni el gran desenvolupament que venia, ni noves concepcions com ara la densitat. Fixa’t que fins fa molt poc temps ningú no s’ha atrevit a tenir una llei del sòl com cal, perquè és una qüestió molt delicada... Se li podria fer un monument, per aquells temps!

La principal trava per a l’aprovació del PGOU de 1971 de Calvià va ser el conflicte d’interessos promotors-administració-propietaris.

Lògicament. El que va fer va ser intentar casar la normativa dels urbanitzadors que ja hi havia. No oblidem que Calvià ja comptava amb un munt de plans parcials, projectes, plans sectorials.

I és aquí, en la seva aplicació, on sorgeixen els problemes greus.

Si agafam Santa Ponça d’exemple es veu molt bé. Allà ja hi havia les normes de la urbanització que s’estava desenvolupant. Es va intentar congeniar l’esperit de la normativa de la urbanització amb el que volia preveure el PGOU i això va crear grans conflictes, perquè la normativa de la urba-

24

Entorn de Calvià

nitzadora eren més restrictiva que el PGOU. Aquest, sense anar més lluny, permetia el doble ús d’habitatge unifamiliar i plurifamiliar. Ho record perfectament. El PGOU de Bayo permetia tres tipologies: unifamiliar, una cosa que deia AS, i BQ, que eren blocs als quals tant es podia fer habitatge plurifamiliar com hotel. AS permetia unifamiliar i apartaments, o sigui, plurifamiliars, amb una alçada màxima de quatre plantes. Els BQ podien ser de sis plantes. Un propietari que havia comprat dos solars i els registrava tots dos segons les normes de la urbanitzadora com a xalets, a un es feia una casa i anys després venia l’altre solar. Al comprador, quan anava a l’ajuntament, li deien que segons el PGOU podia fer xalet o AS. Si triava les quatre alçades dels apartaments, ja tenim plet. Què prevalia més, la tramitació de l’ajuntament, que et permetia fer fins a quatre alçades, o la de la urbanitzadora, que només et deixava fer un xalet? Si estava inscrit en el registre com a xalet, jo he vist haver de fer passes enrere a l’Ajuntament per llicències donades segons el PGOU. El Pla General tenia de bo que definia les coses (obviant els plets per drets adquirits), però un gran defecte: establia normativament un plànol de referència de com es contaven les alçades i els volums. Si tenies un solar pla podies fer quatre o sis alçades, depenent si era AS o BQ, però si el solar era inclinat et creava un plànol de referència i per sota d’aquest tu podies fer totes les plantes que et sortissin.

Això és la part de la dreta de la platja de Santa Ponça, que

DOSSIER

Hi havia conflictes quan s’havien de fer les recepcions de les urbanitzacions

tenen més de sis alçades. Gent espavilada feia una excavació i encara en treia una altra. Això va motivar aquest escàndol del que hi ha allà. A posta els plans generals posteriors ho han corregit.

En acabar la construcció hi havia d’haver el certificat de final d’obra. Però, es tramitaven?

Interessant, la qüestió. Existia final d’obra, però no era necessari el municipal per a l’obtenció de la cèdula d’habitabilitat. Tu acabaves l’obra i amb el certificat de final d’obra d’arquitecte i aparellador anaves a la Dirección General de Vivienda del ministeri i obtenies la cèdula. No era ni necessari ni preceptiu. Això vol dir que si durant l’obra l’arquitecte certificava el final obra, no certificava que el projecte era exacte a la llicència. Amb els anys, què ha passat? Si tu revises l’expedient per fer una reforma, et trobes que el que està construït no s’atén als plànols pels quals es va donar la llicència. Llavors has de legalitzar, sempre que es pugui, segons la normativa del moment.

Va durar moltíssims d’anys. No només passava a Calvià.

Era el procediment habitual.

Segons la normativa, sí que era necessari.

Però no s’exigia.

L’any 1963 es va celebrar a Palma la Primera Asamblea de Turismo de Baleares (vegeu text adjunt). Segons les

conclusions d’aquest fòrum, els urbanitzadors deixaven sense ultimar els serveis urbanístics i ho deixaven tot en mans del municipi. És cert?

A Calvià jo no vaig veure mai això. A les urbanitzacions que jo coneixia (Costa de la Calma, Santa Ponça, Palmanova...) això no passava. Hi havia conflictes quan s’havien de fer les recepcions de les urbanitzacions. En principi el manteniment el feia l’urbanitzador mentre no havia venut els solars. Quan ja no li interessava mantenir-ho més, se’n fotia, abandonava i llavors l’Ajuntament havia d’assumir les despeses de les infraestructures. A posta, anys després, quan es crearen les comunitats, varen haver de fer serveis que abans no eren necessaris i que varen esdevenir imprescindibles. Estic pensant amb el clavegueram i les fosses sèptiques. Als anys 70, a Santa Ponça, funcionàvem amb fosses sèptiques i emissari enmig de la mar. Concretament, entre Cala Fornells i Santa Ponça hi havia la canonada de l’emissari.

Què va fallar?

Res, perquè no hi havia consciència del que estava passant.

Si n’hi hagués hagut seria punible, i ara ens podríem enfadar amb els batles i arquitectes municipals que hi havia en aquells moments, i amb tots els professionals implicats. No

Entorn de Calvià

25

DOSSIER

El client més habitual d’aquells anys era el promotor d’apartaments, perquè era més fàcil poder vendre un apartament que un xalet

hi havia consciència mediambiental i en no haver-n’hi... És a dir, no podem jutjar fets d’abans amb la moral d’ara.

S’ha d’intentar jutjar en aquells moments què li interessava a Calvià: recaptar, per poder fer coses. Tot el que era crear activitat econòmica interessava: crear llocs de feina. Els regidors d’Urbanisme, com ara una persona tan respectable com en Tarabini, no posaven traves als projectes perquè entenien que era feina per als veïns.

Quin paper hi jugaven els arquitectes?

La meva generació, els qui vàrem acabar entre el 68 i el 75, va viure un canvi absolut en la manera d’entendre la professió. Per primera vegada els projectes varen deixar de ser un alçat, una planta i un esquema d’estructures, cinc fulls per projecte. Nosaltres vàrem començar a presentar un projecte complet des del punt de vista tècnic, no des del punt de vista professional, ètic i estètic, això ja cadascú... I era per mor de la nostra formació, teníem unes altres idees.

Jo vaig tenir en Coderch i n’Oriol Bohigas de professors.

Vàrem passar de presentar quatre papers a anar amb les capses de documents.

Des del punt de vista professional, a l’arquitecte se l’escoltava, tenia una autoritat a l’obra. Per molt que el promotor (moltes vegades era promotor-constructor) volgués, hi havia un respecte pel que deia l’arquitecte. No existia la figura de l’arquitecte assalariat d’una empresa promotora o constructora. I amb la direcció de l’obra, si no t’agradava l’acabat o com s’havia fet una cosa, ho deies i es tornava a fer.

Això ha canviat?

Ha canviat molt. L’arquitecte ha passat de ser un professional lliure a ser un proveïdor. Si un promotor et confiava

26

Entorn de Calvià

un projecte de molts de milions, volia dir que confiava en tu cegament i tu havies d’assumir una responsabilitat immensa. Jo, per sort, encara tenc aquesta confiança amb els meus clients, però sé que en general s’ha diluït, perquè hi ha project managers, consultors i jo què sé, i el tracte directe i la confiança amb una persona que és el promotor s’ha diluït. Passes a ser un proveïdor: costos d’arquitecte, tant!

En molts de casos ets un mal necessari. Això sí, sempre, perquè hi hagi un bon projecte, hi ha d’haver un bon promotor, ho tenc claríssim.

Quin era el perfil dels clients?

Amb els clients particulars, per fer un xalet, la relació era i és enriquidora. Participes de la seva manera de ser, et trasllada gusts i preferències, i tu demanes, necessites saber fins i tot intimitats, perquè vas a fer una casa plegats. També he de dir que aleshores la gent començava a veure revistes i et demanaven per un material, una cuina així o aixà.

El client més habitual d’aquells anys era el promotor d’apartaments, perquè era més fàcil poder vendre un apartament que un xalet. Aleshores tu no fas l’edifici perquè l’habiti qui et contracta, sinó gent que no has vist mai, en un dels 40 o 100 apartaments de la promoció. Jo sempre he fet el mateix, posar-me al lloc d’una persona que ha de viure allà, i l’única manera de fer-ho es traslladant el que tu penses i creus als plànols: m’agradaria que començàs a considerar la cuina important, que la gent visqui així, o sigui, a través d’aquest projecte puc fer-ho com m’agradaria a mi per viure, perquè crec que la gent que hi vengui també hi viurà millor. Llavors l’encertes o no.

S’ha de dir que vós heu fet molta feina a Santa Ponça des dels anys 70.

Allà el promotor inicial era en Nigorra, primer amb IMISA i després Habitat. A mitjans anys 70 hi vaig fer el Club Nàutic, un camp de golf i vaig ser copartícip del disseny de la urbanització Nova Santa Ponça, que va ser innovadora en aquells moments perquè, quan el que es feia era edificar més en solars cada pic més petits i carrers estrets, allà hi ha una generositat d’espais: carrers amples, aparcaments abastament, no hi ha estretor.

Després en varen venir moltes, d’urbanitzacions, però des d’un primer moment vàreu intentar impregnar del vostre segell els projectes. Hi ha un estil Reynés?

A Nova Santa Ponça i altres en la mateixa línia, es va voler voluntàriament seguir una arquitectura d’aire mediterrani, més que mallorquí, que fugís del «mallorquino», però

DOSSIER

que en certa manera envelleixi bé. Jo veia edificis d’uns anys abans que havien estat molt impactants i ja estaven desfasats. El risc de l’aire mallorquí era no caure amb una roda de carro a la reixa de l’entrada [riallles]... Teula per descomptat, colors ocres, grocs, roses ben combinats, fugint de l’arquitectura clàssica, racionalista. Jo mateix descobresc ara que allò que vaig fer excessivament racionalista ha passat de moda i són edificis sense gens d’interès. En canvi, allà on vaig combinar el que et deia són edificis actuals. No vull dir que siguin grans arquitectures, ho admet, no ens donaran cap premi ni sortirem a cap revista, però la realitat demostra que aquests residencials, avui, al mercat de segona i tercera mà, van a un preu altíssim, i no passen. Els morters envelleixen, agafen la seva crosta, la seva pàtina, són correctes... I això va ser voluntari, no va ser imposat. Vàrem dir: «Crearem una manera que la gent, quan entri a Nova Santa Ponça, digui: ‘Això és distint’».

L’arquitecte ha de voler ser humil, fer edificis on la gent s’hi senti còmode. Amb el temps sembla que sí que s’ha aconseguit.

Podeu fer, per favor, una autocrítica del que considerau positiu i negatiu de les obres fetes aquells anys?

Estic content del plantejament del Club Nàutic i de l’hotel del Golf. L’any 78 la crítica d’art i arquitectura de l’ABC el va qualificar com «el mejor ejemplo de actualización de los inmanentes de la arquitectura mediterránea y un ejemplo a seguir». També destacaria les urbanitzacions dels vuitanta. Estic tranquil del seu aspecte. La teulada és important, és el capell i sempre quedarà bé.

Per ventura americana li quedarà estreta, però du un bon capell… Altres arquitectes em varen seguir.

No estic content de Cabo Azul, enfront de les Malgrats.

Són edificis que la llei permetia en primera línia de mar, blocs agressius. Normativament era bloc, i si el feies escalonat, que era el que volies fer, no podies, perquè ocupaves més del permès. Xalets: molts s’han tomat i n’han fet d’altres. Permeti’m que parlem dels propietaris dels xalets. Quan va començar la construcció a l’antiga urbanització Santa Ponça els propietaris eren metges, comerciants, advocats, funcionaris... gent que es podia fer un xalet. Als anys 80, quan parlava amb col·legues estrangers, no podien entendre que jo, amb 40-45 anys, tengués una casa per viure a Palma i una segona residència a Santa Ponça. Ara és tot a l’inrevés. El qui ve i es fa una casa o compra la casa que era del funcionari o l’oculis-

Quan va començar la construcció a l’antiga urbanització Santa Ponça els propietaris eren metges, comerciants, advocats, funcionaris... gent que es podia fer un xalet

ta és un arquitecte suís, un enginyer austríac. En canvi el d’aquí no pot comprar el solar (si li’n demanaran dos o tres milions!) i edificar, o comprar de segona mà. No pot... i l’alemany que ve i ho pot fer no és un empresari milionari, té la mateixa professió dels que s’estranyaven que un mallorquí ho pogués fer.

Us sentiu d’alguna manera copartícip, per la vostra feina d’encàrrec, de la destrucció del litoral calvianer?

Sota cap concepte. No he intervingut en cap edifici de grans alçades com les terribles actuacions a Costa de la Calma, ni a Magaluf, ni Palmanova, ni Torrenova. Uns habitatges unifamiliars a Cala Fornells i Santa Ponça han estat les meves actuacions a la costa.

Què en destacaríeu de positiu, d’aquells anys?

El PGOU posterior. Quan el varen presentar jo seia a primera línia, tenia dos projectes estrella: el passeig i el llac que connectava amb la Marina de Magaluf. Li vaig dir a na Nájera: «Això són somnis, tu ets la presidenta d’una comunitat de propietaris. Abans de pensar amb llacs i passejos, preocupa’t que els carrers estiguin bé, ben il·luminats, Ai que els serveis funcionin». He de reconèixer, i li he dit a ella moltes vegades, que em vaig equivocar. El passeig és el millor d’Europa, no hi ha res igual en cap municipi turístic, i conec Europa. Mai no podrem agrair prou als tècnics que el varen projectar i a la batlessa que el va defensar a mort que perseverassin.

Del 1965 al 1975 hi va haver un desenvolupisme enorme i es presumia d’això. «L’Ajuntament més ric d’Espanya«», deien.

Entorn de Calvià

27

DOSSIER

Joseba Dañobeitia Mota «CALVIÀ ERA UN MUNICIPI QUE PENSAVA MOLT POC EN ELS RESIDENTS» Joseba Dañobeitia (Bilbao, 1949), arquitecte per l’ETSAB (1975), abans d’arribar a Calvià per encarregar-se de la revisió del PGOU de 1971 havia desenvolupat tasques similars a Bilbao i a Palma. La revisió la va dur a terme en dues tongades: 1991 i 2000.

Aterrau a l’Ajuntament de Calvià el 1987 per coordinar la revisió del PGOU del 71. En quin context s’emmarca aquest encàrrec?

Després d’un temps entre Mallorca i Bilbao, el gener del 87 vaig instal·lar-me definitivament aquí, on ja hi residia la meva família. Margarita Nájera era regidora i m’ho va encarregar just quan acabava de deixar la direcció de l’oficina del PGOU de Bilbao. D’entrada, li vaig mostrar les meves reticències, perquè no controlava bé la realitat del municipi, els ressorts del poder, i vaig proposar contactar amb arquitectes capaços de dur-lo endavant i jo estar en segon terme coordinant. Així varen venir Damián Quero i Eduardo Leyra. Ells s’encarregaren del treball material de redacció i jo donava les directrius i transmetia les idees que s’havien de plasmar al PGOU. La prevista vigència del PGOU del 71 estava més que sobrepassada.

Sí, com sempre que es fan coses en termes polítics. Els imprevists, les pressions, les indecisions, tot ajuda a retardar.

Abans de jo arribar a l’Ajuntament, hi havia hagut una revisió per adaptar-lo a la nova Llei del sòl de 1975. Paco Triay n’era l’encarregat, però només feren adaptacions molt per damunt. No arribaren a revisar el Pla en l’estructura general, sòls classificats i tal... Seguia essent el del 71.

En el nostre cas, vàrem començar la legislatura d’abans que Nájera fos batlessa i, ja essent ella la batlessa, el vàrem acabar el 89 i es va aprovar el 1991.

Crec que amb certa polèmica amb la Comissió Provincial d’Urbanisme.

28

Entorn de Calvià

I tant. Quan el vàrem presentar a aprovació inicial a la Comissió ens varen donar galtades de per tot. Jeroni Saiz era el conseller d’Urbanisme. Vàrem tenir unes discussions molt fortes, però finalment ens varen aprovar el Pla, després d’imposar-nos un acord que nosaltres consideràvem una alteració de la revisió que havíem redactat. L’Ajuntament va interposar un recurs i mentre la justícia resolia, incorporades les alteracions imposades, el nou Pla General va començar a caminar.

Però la feina no estava acabada.

Hi va haver noves eleccions. Jo vaig deixar l’Ajuntament (no era funcionari), i al cap d’uns mesos na Margarita em torna a cridar, perquè havíem d’acabar la feina amb el Pla General.

Jo sempre he dit que el de 1991 era la primera passa, però que havíem de filar més prim. En el primer havíem aturat moltes iniciatives; en el segon, vàrem començar amb el procés de desclassificacions. Aquí jo dirigia l’equip i era responsable total del que es feia. En aquest cas el vàrem redactar en un període rècord. En dos anys el vàrem tenir aprovat definitivament. Havíem iniciat el procés en silenci, no vàrem suspendre llicències. Jo havia estat responsable de l’àrea d’Urbanisme i sabia com estava el tema de les sol·licituds i llicències, i vaig considerar que no era necessari, amb la qual cosa vàrem evitar un allau de sol·licituds i es va poder redactar el PGOU. Un cop aprovat, llavors sí que vàrem desclassificar un munt de terrenys.

Com era aquest PGOU del 71 objecte de revisió?

Un producte típic d’aquella època. Responia sobretot al procés socioeconòmic de l’Illa al llarg dels anys 60. En aquesta

DOSSIER

El PGOU del 71 va ser terriblement potenciador del desenvolupament

dècada ja comença a fluir el turisme com a negoci. Hi ha molta demanda i venen els capitals estrangers, que col·laboren amb agents d’aquí a Costa de la Calma, Bahía de Palma, Palmanova, Magaluf... És un procés molt curiós, perquè s’ha de tenir en compte que tota la costa de Calvià havia estat d’una única propietat fins als anys 30. Llavors es divideix entre tres germans i es va venent a distints agents que tiren endavant cadascú el seu projecte (amb capital estranger), amb uns plans parcials que deixen molt que desitjar des del punt de vista d’avui (per exemple, no hi havia equipaments; ara bé, la Llei del sòl tampoc no els exigia), però que ja eren qualque cosa: una ordenació, un poc de zones verdes... A més, posteriorment apareix una propietat (Santa Ponça) que està en mans d’un banc (el Banc de Crèdit Balear) i aquests tenen una visió més professional del procés d’urbanització.

De fet, munten una empresa encarada només a aquest procés (IMISA). La seva visió evidentment era més professional que la dels Alemany (Bahía de Palma), Roses (Palmanova), Blanes... A més, amb el banc donen valor als seus terrenys, tenen un actiu important.

El PGOU del 71 és una recopilació de tots els processos en marxa i va ser terriblement potenciador del desenvolupament, perquè posava a l’abast molt de sòl per construir i tenia una interpretació abusiva de les construccions que es podien fer segons els plans parcials aprovats, amb poques propostes quant a estructuració del territori.

Més sòl urbanitzable, més volum, interessos partidistes, agents professionals... Com s’afronta tot això?

Es pot dir que el PGOU va néixer hipotecat pels plans dels 60 ja aprovats. Aquestes iniciatives ja eren excessives pel que fa al sòl, i més en referència a algunes propietats. Però és que, a més a més, n’incorporava de noves, com ara Santa Ponça, cosa que creava unes expectatives de creixement que jo pens que estaven per damunt de les expectatives creades arran de la demanda. Invocant aquesta demanda, s’havia classificat el sòl en abundància, per uns interessos o tres. Per exemple, a IMISA li interessava que els terrenys seus fossin un actiu dins el banc. Altres propietaris volien que els seus terrenys rústics fossin urbans... Diuen les males llengües (jo no ho sé, perquè ni era a Mallorca ni havia aca-

bat els estudis) que el poder de la família que controlava el BCB era tant que posava i llevava batles, no ho sé.

Aquest és el pla general amb el qual ens vàrem trobar el 1987. A més, l’aplicació que se’n feia era sempre d’incrementar volum. Nosaltres vàrem deixar clara quina era la interpretació que s’havia de fer de la norma: en un solar AS et deixaven fer un xalet o un edifici d’apartaments. Idò no: si una urbanització en principi s’havia pensat de xalets, que fos així, a l’igual que si era per a apartaments o hotels, però no fer allò que es volgués en qualsevol part del territori, que és com va funcionar fins al 87. Home, criden molt l’atenció aquells d’edificis a Torrenova. Com hi han sorgit? Idò perquè és una interpretació de la llei que et deia quatre alçades sobre el nivell del carrer, però, clar, se n’anaven per avall dels penya-segats i te’n treien dotze més. Tot això ho vàrem tallar per acabar amb la mescladissa que ja s’havia produït.

Ho vàrem frenar, però el mal ja estava fet.

Es pot afirmar que, a causa del PGOU del 71, Calvià es va consolidar com un municipi de turisme de masses?

Sens dubte, però això venia donat per tots els antecedents.

Jo crec que, des de les parcel·lacions dels latifundis a les ur-

Entorn de Calvià

29

DOSSIER

banitzacions impulsades els anys 60, el municipi ja s’encaminava cap aquest tipus de turisme. S’ha de tenir en compte, a més, que des del 1968, amb el Club de Roma i les estratègies que s’estableixen a Europa respecte al paper d’Espanya en el procés de desenvolupament continental, Espanya sempre va tenir el paper del servidor d’Europa mitjançant el turisme. Per suposat que tot el PGOU de Calvià era com un anell al dit al procés de desenvolupament turístic. Tot és anterior al procés democràtic. Ens vàrem trobar amb això, i l’única cosa que poguérem fer en primera instancia va ser aturar la inèrcia aquesta i, de seguida que vàrem poder, fer-li la volta, revertir tot el procés. Però això ja va ser en la segona revisió.

Regulació a la carta: propietari de parcel·la tria tipologia d’edificació i ús. Era així?

No era urbanisme a la carta. Sí que en zones AS és xalet o apartament, i decidia el propietari el que més li convenia. D’aquí ve la diversitat tipològica de tot el terme. Sense anar més lluny, Illetes era una urbanització de xalets. Així i tot, emparats pel PGOU, no tan sols en els solars buits, també en altres que tenien xalets, s’hi varen construir blocs d’apartaments.

Aleshores, què creieu: la problemàtica es va mantenir i agreujar per manca de planificació, de vigilància i de regulació o per l’ambigüitat del concepte turístic? O tal volta per totes tres?

Falta de planejament no, perquè ja hi havia hagut plans.

No eren municipals, eren de part del territori, però no és correcte dir que, continuant amb l’exemple d’Illetes, va créixer fora pla. Ara, la infraestructura sorgida des d’aquell primitiu planejament és la que ha donat peu a interpretacions laxes, a transformar el que en principi era una urbanització de xalets habitats majoritàriament per gent de Palma en el que ara és gràcies al PGOU 71, que facilitava els hotels on abans hi havia unifamiliars, o edificis d’apartaments, que en principi eren turístics, en residencials. Tot això no es regulava al PGOU, tenia regulacions paral·leles o superposades. Un propietari construïa un edifici, anava a Turisme i demanava si el podia inscriure perquè fos turístic. Si reunia les condicions per ser-ho, els tècnics donaven l’OK. El problema és que, després, aquests edificis s’han transformat en residencials... Alguns sí que s’hi podien convertir, perquè tenien les dimensions adients, però n’hi ha una pila amb un sol dormitori, perquè eren aparthotels i han esdevingut habitatges. Tot això perquè el Pla General permetia qualsevol tipus edificatori, i en el cas dels hotels amb premi, perquè tenien més edificabilitat. No era desregulació, però sí no saber com situar els usos, i això provocà destorbar la població autòctona, perquè allà on ells residien o hi passaven les vacances s’hi feren de cop hotels.

30

Entorn de Calvià

Un propietari construïa un edifici, anava a Turisme i demanava si el podia inscriure perquè fos turístic. Si reunia les condicions per ser-ho, els tècnics donaven l’OK

Amb quines coses us quedau de la feina feta?

Honestament, pens que una cosa bona és la limitació del creixement i posar la mirada en el resident. Calvià era un municipi que pensava molt poc en els residents, els deixava estar allà i poc més. Hi havia deficiències greus, tot i ser declarat municipi turístic, i és que no s’invertia en el bé públic.

El segon PGOU (2000) es va pensar de cara als residents.

Es tractava de dotar d’infraestructures que, sí bé serveixen per al turisme, faciliten i milloren les condicions de vida dels ciutadans.

Tenc la satisfacció d’haver contribuït a fer que en un municipi molt poblat, però amb greus problemes de manca d’equipaments i zones verdes, aquestes mancances desapareguessin.

En el terreny personal, i això m’ha passat en dos moments de la meva vida, va ser la conjunció d’astres que va permetre situacions determinants per treballar en equip de manera favorable. El meu pas per Calvià va ser intens en tots els sentits, discutint fins a la matinada, però cercant i posant solució als problemes plantejats. Tothom amb ganes i posant en comú les seves idees, segons la pròpia formació: economistes, advocats, arquitectes..., dirigits per persones que deixaven fer, que no interferien políticament.

PARLAM

NEUS FERNÁNDE Z QUETGL AS

/ Periodista

Entrevista amb

Martí Xamena Toro (Palma, 1945), director de l’Hotel Bonsol d’Illetes «EL 1972 NO POGUÉREM AMPLIAR L’HOTEL PERQUÈ CALVIÀ ERA CONSIDERADA ZONA SATURADA»

Tenia clar des dels 14 anys que volia ser hoteler. Es va formar a l’Escola d’Hoteleria d’Estrasburg: disciplina alemanya i cuina francesa. Parla francès com si fos la seva llengua materna i en un intercanvi d’estudis a prop del llac de Tegernsee va millorar els seus coneixements d’alemany. La seva dona és anglesa i Xamena, per tant, també domina aquesta llengua.

Entorn de Calvià

31

PARLAM

Com varen ser els vostres inicis en el món del turisme?

Tot va començar perquè mon pare cercava una caleta a prop de Palma per nedar. A Cala Major de vegades hi havia rissaga, i va trobar cala Brogit, a Illetes. Allà hi havia una casa mig esbucada que pertanyia als propietaris del castell de Bendinat. Mon pare va comprar el solar i vàrem fer un xalet per viure-hi. Als voltants no hi havia res a un quilòmetre de distància. La botiga més a prop era la de la pensió de Cas Català. De dilluns a divendres vivia a ca s’abuela, a Palma, i el cap de setmana a Illetes.

Mon pare va dir de fer una pensió de catorze habitacions.

Al principi venien els turistes a l’hivern. A l’estiu feia calor i aquí no hi havia aire condicionat. Aquí l’hivern és una delícia. Venien a passejar, a llegir, a no passar fred i a veure el sol… L’estiu el passaven a Anglaterra.

Quan va començar a créixer l’Hotel Bon Sol? El 1956 vàrem passar a tenir 40 habitacions. El 1957, Guillermo Crins, propietari d’Ultramar Express, va veure que amb la seva agència només tenia un vol de Londres, un de París, un de Frankfurt, un de Madrid i un parell de Barcelona. A Son Bonet, què hi aterraven? Unes cent persones!

La majoria de turistes arribaven amb els ferris de Barcelona.

Així que varen anar a Anglaterra, on hi havia avions obsolets de la II Guerra Mundial, els DC3, que varen començar a operar com a xàrters. I a l’igual que Thomas Cook amb els trens, els xàrters varen servir per organitzar vols més econòmics cap a Mallorca. Així que el 1957 comencen a arribar joves que volien anar a la platja durant l’estiu. Mon pare va decidir que la nostra pensió havia de tenir accés a la costa, i ho va aconseguir. I tira a tira. El 1958 vàrem passar a tenir 73 habitacions, i després en vàrem afegir una trentena.

32

Entorn de Calvià

Errol Flynn a la terrassa del Bonsol, 1955.

Quina supervisió en feia l’administració, de la indústria turística als anys 60 i 70?

Sí. Hi havia els inspectors de turisme i de sanitat de les Balears. Miraven si cobraves els preus que tocava, que el personal anàs correctament uniformat, que no tenguessis més habitacions de les que tocava, que no hi hagués un llit suplementari, els menús, el llibre de reclamacions… Un pic en l’any venia un inspector enviat pel Ministerio de Información y Turismo enviat des de Madrid. Era el pànic, tothom tremolava! Eren molt exigents i posaven multes molt elevades. Revisaven les factures, si estaves al dia amb els impostos, si tenies els preus del bar exposats, que les habitacions estiguessin ben netes i arreglades, la cuina… Eren inspeccions serioses.

PARLAM

A partir de 1973 ens adonàrem que hi havia més oferta que demanda.

Llavors t’has d’espavilar.

Jo mateix anava a veure agències d’Anglaterra i d’Alemanya

Quin tipus de turisme caracteritzava Calvià?

Molt variat. A Peguera els alemanys, excepte al Villamil, que eren anglesos. A Palmanova i Magaluf, anglesos, i aquí, a Illetes, un poc mesclat. Clar, aquí teníem el Bon Sol del 53, l’Hotel Illetes del 55, l’Albatros del 58, el Bonanza Park l’any 60, l’Hotel de Mar el 64…

Quin era el principal atractiu per als turistes d’aleshores?

A partir de 1957, amb els vols xàrter, el turisme va ser el de sol i platja, ben igual que ara. I l’amabilitat de la gent! Els cambrers d’aquell temps parlaven més anglès que no ara!

Com es promocionaven?

Ja hi havia els touroperadors. Cal tenir en compte que nosaltres teníem molts de turistes francesos i italians, que només venien els mesos de juliol i agost. Vàrem fomentar la clientela alemanya i anglesa perquè venien també en temporada mitjana, i, a poc a poc, les reserves varen ser per a aquests dos països emissors, i això va passar a tot Mallorca.

Vàreu viure la crisi del 73 des del sector hoteler. Com va ser?

Va durar cinc anys! Va ser el que va permetre que persones alienes a l’hoteleria es fessin hotelers. Per exemple, tu havies construït un hotel i amb la crisi no podies pagar. Llavors donaves un percentatge al constructor, llanterner, electricista, etc., per poder fer efectiu el deute.

En la crisi hi va haver qualque interrupció, per exemple, el 74. Tots els hotelers tenien manca de turistes el mes de juny i llavors vàrem contactar amb els touroperadors i vàrem optar pel freebooking. «Veneu el que vulgueu, no tenim clients».

Però va passar que Turquia va envair l’illa de Xipre, i totes les reserves turístiques per anar allà i cap a Grècia varen ser anul·lades d’un dia per l’altre. Clar, amb el freeboking el que va passar és que d’un dia per l’altre ens varen arribar centenars de clients. N’hi havia sense reserva… va ser un overbooking.

Varen protestar a Turisme, no hi havia lloc enlloc, dormien pel Born. Va ser l’estiu de 1974, després la crisi va continuar.

Els bancs no donaven crèdit, un desastre!

Sempre la dinàmica ha consistit a tenir més turistes?

Home! Allò normal d’una persona que té un negoci i guanya doblers és dir: «Si amb deu en guany dos, amb cent en guanyaré vint». Allò normal és que vulguis créixer. A partir de 1973 ens adonàrem que hi havia més oferta que demanda.

Llavors t’has d’espavilar, has d’anar a cercar els turistes al seu país, que la Conselleria de Turisme faci workshops… Jo mateix anava a veure agències d’Anglaterra i d’Alemanya.

Grècia es va obrir, i molta altra competència.

Com a hoteler, quines han estat les vostres principals reivindicacions?

Volíem llibertat de preus, perquè estaven molt controlats.

Havíem de fer una declaració de preus i el Ministerio de Turismo ens autoritzava o no. Estava tot molt controlat segons les estrelles. No volien que els hotelers s’aprofitassin de pujar els preus a l’estiu perquè hi havia molta demanda. Però quan en Franco va morir es varen alliberar els sindicats. I, clar, el 77 i el 78 els sindicats demanaven augment de sou del 20 al 30 % . L’augment dels costs havia de repercutir en el client, però tampoc no hi havia tanta demanda, fins que el maig de 1978 hi va haver una espècie de miracle: de cop es va disparar la demanda, i venga turistes! Allò va tornar a arrancar.

Entorn de Calvià

33

PARLAM

Quines àrees d’inversió turística han estat més rendibles?

Això va canviant. Hi va haver una època que una copa de conyac ben plena potser valia 15 pessetes i a Anglaterra, al canvi, 100. En aquests casos, els hotels que tenien turistes joves feien fortunes al bar. El preu de l’habitació no els importava gaire. Nosaltres, per exemple, organitzàvem excursions amb taxi i hi guanyàvem molt. Els conserges feien fortunes. «Què val una volta a Mallorca? 150 pessetes?

Cobra-n’hi 200 i 50 són per a mi». Això va ser temporal, fins que el conseller de turisme Jaume Cladera va decidir que no es podien augmentar les places hoteleres. El 1972 no poguérem ampliar l’hotel, perquè Calvià era considerada zona saturada, segons el Ministerio de Turismo. Nosaltres vàrem argumentar que la zona d’Illetes no, que això era Magaluf, Palmanova, Santa Ponça i Peguera. Quatre anys més tard ens varen autoritzar l’ampliació, però a l’Ajuntament de Calvià es va declarar la suspensió de llicències.

Reconeixeu que alguna cosa s’ha fet malament en el desenvolupament de la indústria turística a Calvià?

A Calvià els desastres de construcció més grossos són dels habitatges, a qualsevol banda del municipi. Estan mal cuidats, són apartaments particulars. Aquí hi ha l’edifici Príncipe, el Bahía de Palma… són lletjos. Els hotels han d’estar ben cuidats. Per això cada any feim una renovació, però els apartaments no es mantenen. A Magaluf els hotels són chapeau! Els apartaments, no.

Quines iniciatives del desenvolupisme tenen mala solució ara?

Home! Hi ha hotels que estan obsolets perquè la seva situació i construcció no tenen atractiu. El problema no és que estiguin a prop o enfora de la costa, si no que no estiguin har34

Entorn de Calvià

monitzats amb el medi ambient. A la costa italiana d’Amalfi, Sorrento, etc., hi ha edificis que tenen la paret dins l’aigua de la mar i són preciosos! Com la casa del Rei, que està dins l’aigua, o les casetes que hi ha a Cala d’Or. N’hi ha de lletjos, com a Cala Galdana. També pots estar enfora de la mar si tens molt de terreny, i tens dotze piscines, i serveis, com un Zafiro Palace de cinc estrelles que han fet a Alcúdia. Si tens bones vistes i bon terreny, idò no hi ha problema. També hi ha hotels que compren el del costat i els uneixen, i entre els dos en fan un de bo. Això a Peguera ha passat bastant, hotels

PARLAM

A Calvià els desastres de construcció més grossos són dels habitatges, a qualsevol banda del municipi.

Estan mal cuidats

familiars que no s’han pogut renovar i s’han integrat amb el veí i s’han millorat.

Quines coses es varen fer bé i s’haurien de recuperar?

En aquell temps l’Ajuntament feia poques coses, res, es varen despertar amb na Margarita Nájera. N’Obrador va fer l’Ajuntament nou, però als turistes això no els aprofitava.

Potser en comptes de fer un ajuntament tan gros hagués pogut fer unes zones turístiques una mica més cuidades. És bona la dependència del turisme?

No és qüestió de bo o de dolent, si ens ho lleven ens morim.

Una illa com Mallorca no té altra solució més que el turisme.

A part del turisme, mobles? Sabates? Tot el que té molta mà d’obra i s’ha d’exportar, per a una illa amb sous –en comparació a la resta del món– elevats, no té futur. Una cadira feta a Mallorca costa cinc o deu vegades més que feta al Vietnam.

La indústria del coneixement necessita de personal superqualificat. Dels 150 mil treballadors d’hostaleria, quants n’hi ha així de preparats per ser reubicats? No tenim solució, sense turisme no podem fer res. Altres illes de la Mediterrània que no s’han obert al turisme, com Còrsega, que pertany a França i és cinc vegades més grossa que Mallorca, no tenen res. Hi vaig estar fa deu anys i està a cinquanta anys enrera de Mallorca. Per què? Perquè no volen turistes. El mercat de peix de qualsevol poble de Mallorca té més varietat que el d’Aiacciu. Mallorca fa setanta anys era una illa de pobresa digna. Avui en dia estaríem igual si no fos pel turisme.

Hi ha alternativa al turisme de sol i platja?

No. Turisme cultural? Qualsevol poblet d’Alemanya, França o Anglaterra té més oferta cultural que Palma. Està bé que en tenguem un poquet per als dies que plou i si ho organit-

zam bé. Amb un grup de suecs vàrem organitzar uns viatges musicals. Venien per anar a concerts a l’Auditòrium, al Teatre Principal, concerts de clàssica al propi hotel, però resulta que això s’ha de planificar amb un any d’antelació. Aquí t’avisen de concerts d’un mes per l’altre. L’oferta cultural, o t’espaviles per la teva banda o res. L’«Hivern a Mallorca» va funcionar uns anys, però, com que el va organitzar el PP, el PSOE el va llevar. Però, què té més, si som els mateixos! Tots som mallorquins i hem de fer feina plegats!

Si volguéssiu muntar ara un hotel, on el faríeu?

A Mallorca, no. Avui en dia hi ha hotels nous que funcionen molt bé a Palma, perquè hi ha restaurants extraordinaris i això ha permès que hi hagi hotels rendibles a Ciutat. El menjador i la cuina són els problemes d’un hotel, perquè és per on se’n va la major part de despesa de personal. Amb un recepcionista o dos, externalitzes la neteja de l’hotel, i gairebé les despeses fixes de l’hotel són zero. Així pots tenir obert tot l’any i no perds doblers. El Bon Sol necessita seixanta empleats per obrir l’hotel. Si de cop et ve un grup i necessites personal, d’on el treus? Una persona que està a l’atur no es reincorpora per només unes setmanes.

Jo no muntaria enlloc un hotel. Els que més en saben del negoci són les grans cadenes. Els hotels els fa –molt sovint amb doblers negres– qui té doblers i els materialitza. I llavors cerca una empresa que ho sàpiga gestionar. Ve Melià, Barceló, Hyatt… Que els turistes no volen venir a Mallorca perquè els turistes no els volen? No passa res, deixen la gestió i ja està.

El nivell de coneixement en gestió hotelera a les Balears és bo?

La cadena Sol tenia un crèdit amb iens, i aquesta moneda es va revalorar en la mateixa proporció que la pesseta es va deEntorn de Calvià

35

PARLAM

Si venia una família de la Península tots vivien junts i feien feina: l’al·lot de botones, les dues dones a la neteja, aquesta més gran a la bugaderia, el fill d’ajudant de cambrer, i l’home de fregaplats valuar. De cop, el seu deute va ser el doble, a la qual cosa el Banc de Santander els va dir que el valor dels seus hotels no valien el deute que tenien pendent. Davant aquesta situació, què es podia fer? El primogènit, Sebastià Escarrer Jaume, que va estudiar a la Wharton School de la Universitat de Pensilvània, el que va plantejar va ser posar en valor la gestió hotelera, el know-how i, en paral·lel, segregar els seus actius: la del coneixement (Sol Meliá S,A.) i la dels béns immobles (Inmotel S.A.). Sebastià Escarrer júnior va ser qui va liderar la sortida a borsa al juliol de 1996, la primera empresa hotelera d’Europa que ho va fer, i va contribuir a consolidar el reconeixement de la marca. A partir d’aquí Sol Melià gestionava els seus hotels i els d’altres propietaris. Això ho va fer molt rendible i va permetre comptar amb prou recursos financers per a la seva expansió. Però ara Melià no fa hotels, els ven. El negoci és gestionar.

Tenir un hotel és encara el millor negoci?

Un hotel torna vell cada dia, només podem amortitzar el dos per cent cada any. Hem de fer renovacions de deu a quinze habitacions cada any. De 400 a 800 mil euros gastam per mantenir l’hotel al dia: jardins, calderes, rentadores, pintar, l’ascensor, el muntacàrregues, etc. Després de pagar impostos, em queden 150 mil euros de beneficis que no basten per a res. Tampoc no guanyam tant.

Per què els fills dels hotelers no volen gestionar? Perquè un hotel és un risc alt, hi ha moltes despeses fixes. A un hotel l’has de tractar com a un fill, perquè com més el tractes més l’estimes... I estar disponible a qualsevol hora.

Com es fa compatible una feina tan absorbent amb surar una família amb infants?

Nosaltres vivim a l’hotel, tota la família. Els infants dinaven amb els clients i gràcies a això ells també volen ser hotelers.

El personal i els clients són com de la família, de fet el vuitanta per cent de la clientela és repetidora. A l’estiu tenim el club infantil, i les ninyeres dels altres infants també s’ocupaven dels nostres i jo procurava anar una estona a la platja amb ells. Ha estat com una família gran. És meravellós quan un infant no necessita l’estimació de son pare i sa mare de 36

Entorn de Calvià

PARLAM

manera intensa perquè té la de les amistats. Després, a l’hora de dormir, jo els hi acompanyava, o també els padrins. Sempre han tengut la nostra estimació i la del personal, i també amb la clientela. Ara passa el mateix amb els meus nets.

Abans alguns empleats podien viure de la propina…

Fa molts d’anys que no es pot viure de les propines. Abans el personal vivia a l’hotel, i era un estalvi de lloguer i menjar. Feien sis o set dies de feina a la setmana, de nou a deu hores de feina diàries. Si venia una família de la Península tots vivien junts i feien feina: l’al·lot de botones, les dues dones a la neteja, aquesta més gran a la bugaderia, el fill d’ajudant de cambrer, i l’home de fregaplats. Els mallorquins? Feina d’oficina al matí i de comptable a un hotel al vespre. Així és com es feien els doblers!

A més, si aquí el cognac valia 15 pessetes, a Anglaterra en costava 100, i per això deixaven propines!

Aquí hi havia un jove de Nigèria. Estava tot sol i volia fer més feina, i vàrem acceptar. I com que no pagaven impostos… Va comprar un pis per devers Son Gotleu, que rellogava a persones que arribaven del seu país. Llavors va vendre el pis i va partir a Anglaterra, on tenia els sogres, i allà té molt bona qualitat de vida.

Ara no es poden pagar les hores extres amb l’ERTO, i amb els impostos no els compensa.

Calvià és una destinació competitiva, amb les exigències actuals?

Ho és o no tendríem clients. Els preus són com a la resta d’Europa…, però si vas a un quatre o cinc estrelles d’Àsia…

no hi ha comparació amb la qualitat que tenen allà. Clar, els preus són tan igualats… i que s’entén que no deixin propina.

Nosaltres un parell de dies abans de partir enviam al client una carta per si vol deixar propina al personal i en quin percentatge per a cada servei. N’hi ha que deixen 5, 10 o 20 euros per repartir entre tot el personal!

Hem preservat la cultura pròpia?

El turisme que va als hotels no ha afectat la cultura. En els hotels no tenim gairebé empleats mallorquins. El que ha canviat la cultura és la immigració de peninsulars que han vengut a viure aquí. Jo som mig extremeny i la meva dona anglesa. Això ha afectat! Sobretot la importació de mà d’obra de la Península.

On heu viatjat per fer les vostres darreres vacances?

Bé, estam de vacances a Illetes quan tancam l’hotel. Després, el darrer viatge que vaig fer va ser a les Maldives, al març de 2020. És una illa on només hi ha empleats d’hotel i clients, és molt segura. Aquí tenim delictes menors i hem de vendre que som una destinació segura.

Mallorca va tenir tant d’èxit turístic perquè els mallorquins estimaven els turistes i no hi ha res més important per a una persona que sentir-se estimada. I ho necessitam! A qui estimes t’estarà agraït, ho han de veure en els teus ulls. I esper que això ho puguen continuar donant. * En acabar, l’entrevistat va voler fer constar la tasca que desenvolupen a Costa Rica amb la plantació de 200 mil arbres per contrarestar l’impacte ambiental del turisme. També donen feina a famílies de Nicaragua amb pocs recursos.

Entorn de Calvià

37

PINZELLADA

Evolució del subministrament d’aigua potable a Calvià EMPRESA PÚBLICA CALVIÀ 2000

 Arribada de l’aigua corrent a Calvià, 1974. Foto: Joan Llompart Torrrelló.

l municipi de Calvià es troba en una de les regions de Mallorca amb un índex pluviomètric més baix, amb dades mitjanes d’entre els 300 i els 600 mm anuals. Essent la part més meridional de la serra de Tramuntana, la seva pronunciada orografia, amb forts pendents i penya-segats que van a morir a la línia de costa, juntament a la sequera pròpia de la zona, ha condicionat en gran mesura el desenvolupament urbanístic del municipi i, en conseqüèn-

E

cia, el desenvolupament de tota la infraestructura hidràulica necessària per al seu manteniment.

pi mantenia un cert equilibri entre el creixement poblacional i la disponibilitat d’aigua per al consum.

Des dels primers assentaments, situats normalment a les zones més muntanyoses, on hi havia major disponibilitat i accessibilitat d’aigua, fins a l’inici del fort creixement urbanístic de la zona costanera que es va iniciar amb el «boom turístic» de la dècada dels seixanta, podríem dir que el munici-

A partir del fort impacte demogràfic derivat del desenvolupament turístic del municipi, aquest equilibri es va desestabilitzar, i s’entrà en una situació de precarietat hídrica que ha estat un denominador comú que ha marcat en gran mesura el desenvolupament i, especialment, la vida dels habitants del Entorn de Calvià

39

PINZELLADA

Alguns pous es troben actualment fora de servei per salinització

municipi de Calvià. Aquest augment de la demanda d’aigua per al consum va comportar que els recursos hídrics propis passassin a ser deficitaris i de baixa qualitat arran de la salinització de les aigües subterrànies derivada de la sobreexplotació dels pous. En conseqüència, s’inicià la dependència hídrica d’aportacions externes al municipi, especialment amb la connexió, en un principi, a extraccions situades al municipi de Palma, i, posteriorment amb la integració de Calvià en un sistema general de distribució d’aigua potable.

El desenvolupament d’infraestructures supramunicipals ha permès resistir l’estrès hídric en què es troba habitualment el municipi, especialment en temporada de major afluència turística, i adoptar mesures de resiliència hídrica a fi d’assolir, cada dia amb majors garanties, el subministrament d’aigua en els episodis de sequera que es repeteixen cíclicament.

Dins aquesta mateixa línia, el cicle de l’aigua a Calvià es troba iniciant una nova etapa d’optimització dels recursos hídrics disponibles gràcies al Pla de Reutilització d’Aigües de Calvià, que té com a objectiu estratègic la reutilització del 100 % de les aigües regenerades al municipi en substitució de la utilització d’aigües potables, per al seu ús en distintes tipologies de reg (zones verdes, jardins, activitats agrícoles, golf), usos urbans (neteges viàries, cisternes d’inodors) i altres usos ambientals. Es tracta d’arribar a eliminar totalment l’abocament a la mar d’aigües depurades.

Aquestes actuacions de regeneració i reutilització de l’aigua formen part dels Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’ONU, i van adreçades a la reducció de la petjada hídrica i de carboni, i a l’aportació de beneficis mediambientals i a la millora de l’entorn socioeconòmic i paisatgístic del municipi.

MASSES D’AIGUA SUBTERRÀNIES. UNITAT DE DEMANDA H - TRAMUNTANA SUD

Les masses d’aigua del municipi de Calvià es troben integrades en la 40

Entorn de Calvià

 L’Aljub Nou o de Dalt, a la plaça de la Vila de Calvià. Foto: Juan Pérez.

Unitat de Demanda H - Tramuntana Sud. Segons la descripció d’unitats de demanda, aquestes són el conjunt de masses d’aigua subterrània agrupades segons les seves característiques hidrogeològiques i climàtiques, que formen una unitat diferenciada. Aquesta unitat de demanda inclou, totalment o parcialment, els termes d’Andratx, Estellencs, Banyalbufar, Esporles, Deià, Puigpunyent, Palma, Bunyola, Sóller i Calvià. Com en la majoria de les UD de les Balears, aquesta unitat es proveeix gairebé exclusivament d’aigua subterrània captada mitjançant pous d’extracció i de fonts.

captació, conducció i emmagatzematge per aprofitar les aigües subterrànies o els cursos d’aigua superficials. Els elements més representatius des de les èpoques medievals fins al segle XX correspondrien a tres categories: •

Captacions d’aigües subterrànies per drenatge, com ara els qanats, on l’aigua circula per gravetat.

•

Captacions d’aigües subterrànies per elevació, entre les quals podem diferenciar les de sang (sínies i pous), amb energia proporcionada per la feina dels animals, i les de vent (molins aiguaders), que aprofitaven l’energia eòlica.

•

Captacions d’aigües superficials procedents de pluja o d’escorrentia.

Entre aquestes hi trobam sistemes hidràulics com ara el aljubs, les cisternes, els cocons i els bassols.

ELS SISTEMES HIDRÀULICS TRADICIONALS

Els assentaments de població tradicionals se situaven en els punts de muntanya on hi havia major disponibilitat i accessibilitat a l’aigua. S’hi varen desenvolupar elements tradicionals de

PINZELLADA

ELS PRIMERS SERVEIS D’AIGUA DOMICILIÀRIA

La concentració dels habitants de Calvià en nuclis de població interiors i el posterior creixement urbanístic i desenvolupament de les zones turístiques dels anys seixanta crea la necessitat de disposar d’un sistema unificat de distribució d’aigua potable, xarxa de sanejament i sistemes de depuració que prestin servei als distints nuclis i garanteixin l’habitabilitat i salubritat dels habitatges.

A partir del fort impacte demogràfic derivat del «boom turístic» de la dècada dels seixanta, es va entrant en una situació de precarietat hídrica i la disponibilitat d’aigua del municipi esdevé insuficient, essencialment la procedent dels pous, per fer front al fort increment de la demanda. D’ací que es faci imprescindible aconseguir aportacions d’aigua externes al municipi de Calvià. Aquesta dependència hídrica és un denominador comú en la història hidràulica de Calvià que dura fins a dia d’avui.

ZONA DE PALMANOVA-MAGALUF. 1965

L’any 1965 es va crear mitjançant l’empresa Bestard Sales SA un servei de distribució d’aigua potable per a les zones de Palmanova-Magaluf als carrers Ramon Llull, Av. de Son Caliu, Av. del Notari Alemany, la Pinada, carrer dels Montcada, Goleta i Torrenova. Per tal de donar servei a aquesta zona, es varen fer les instal·lacions necessàries per conduir les aigües procedents de pous de la zona de Gènova i de Son Rapinya, al terme municipal de Palma, i pous de les zones des Capdellà i de la Vallverd. Alguns d’aquests pous es troben actualment fora de servei per salinització. És el cas dels sondejos fets al carrer Toledo (Son Rapinya) i a Gènova, a Palma, i a Can Guixa, a Calvià, mentre que d’altres, com sa Cova, sa Coma o sa Figuereta, as Capdellà, encara es troben operatius.

Amb l’objectiu d’unificar la gestió directa dels serveis, l’Ajuntament de Cal-

vià va crear l’any 1989 l’empresa pública Calvià 2000 SAL, que va assumir les atribucions i gestió del servei públic d’aigua potable, a més dels d’eliminació de residus sòlids urbans, neteja viària, clavegueram i depuració. Dins l’àmbit de la gestió de l’aigua, després de ferse càrrec del servei de subministrament de la zona gestionada per Bestard Sales SA, l’empresa municipal Calvià 2000 es va fer càrrec de la la gestió del subministrament de les zones de Calvià es Capdellà i de la gestió del sistema de sanejament de tot el municipi.

Concessió des de l’any 1994 del dret per a la utilització del 50 % de l’aigua extreta a l’aqüífer de Llubí-Muro (sa Marineta), que representa un volum d’1.500.000 m3/any, en substitució de les extraccions de na Burguesa (Gènova), a causa de la seva salinització.

Aquesta concessió continua en vigor i el volum concedit es compensa amb aportacions d’aigua de fonts més properes.

ZONA DE PEGUERA. 1969

L’any 1969 l’Ajuntament de Calvià constituí el servei de dotació de xarxes d’aigua a la zona de Peguera, adjudicat a l’empresa Aguas Potables Salom SL (posteriorment Gesba i Acciona-aguas) per un període de 50 anys. La captació de les aigües de subministrament inicialment procedien de la zona de la Vallverd, amb els pous de na Barratxeta, fins al tancament per salinització d’aquests.

Posteriorment, varen ser substituïts per l’aigua en alta subministrada per l’artèria general d’aigua procedent de Palma i la incorporació del Pozo López. Finalitzada la concessió l’any 2019, aquesta zona s’ha integrat en el servei municipal d’aigua potable, gestionat per Hidrobal.

ZONA SANTA PONÇA - EL TORO. 1975

L’any 1975, l’Ajuntament de Calvià constituí el servei de dotació de xarxes d’aigua a la zones de Santa Ponça, el Toro, Costa de la Calma i ses Rotes Velles, adjudicat a l’empresa Aguas Término de Calvià SA per un període de 50 anys. Inicialment, l’alimentació de

les aigües procedia dels pous municipals de la finca de ses Algorfes (Calvià) i, posteriorment, s’hi va afegir el subministrament des de l’arteria general de Calvià. A la finalització d’aquest contracte, prevista per a l’any 2025, es preveu la seva integració en el servei municipal d’aigua potable, gestionat per Hidrobal.

ZONA CALVIÀ - ES CAPDELLÀ. 1977

L’Ajuntament de Calvià va posar en funcionament els sondejos de ses Algorfes i de Mofarès per alimentar d’aigua potable el nucli de Calvià. Els pous de ses Algorfes es comunicaren mitjançant una arteria general amb la zona de Santa Ponça, per tal de permetre l’alimentació de la zona costanera amb l’aigua excedent d’aquestes captacions.

També es comunica la zona des Capdellà amb la zona costanera per permetre-hi l’enviament de l’aigua excedent d’aquestes captacions.

L’EVOLUCIÓ DE LA GESTIÓ DE L’AIGUA A PARTIR DELS ANYS 70

Com s’ha comentat anteriorment, l’escassa autonomia de recursos hídrics propis del municipi de Calvià porta a una dependència directa de fonts externes per al subministrament d’aigua en alta, fet que dificulta en gran manera la dotació de reserves estratègiques i d’aportacions complementàries que puguin ser gestionades pel municipi mateix.

L’impacte ambiental derivat del fort creixement demogràfic i de l’activitat turística de les dècades del seixanta i setanta ha condicionat considerablement l’equilibri hídric del municipi, i ha accentuat una situació de precarietat hídrica que ha estat un denominador comú que ha marcat en gran mesura el desenvolupament i, especialment, la vida dels habitants del municipi de Calvià. La conseqüència més immediata d’aquest estat de coses va ser el dèficit de recursos propis del municipi per salinització dels pous o per reducció de la seva capacitat. Aquesta situació es mantén Entorn de Calvià

41

PINZELLADA

actualment, ja que el municipi depèn en un 85-87 % de fonts externes i únicament un 13-15 % procedeix de fonts pròpies.

Cal fer referència a la situació experimentada amb la forta sequera que patiren les Illes Balears a mitjan dècada dels 90, que provocà un empitjorament evident de la qualitat de l’aigua subministrada, a causa de la salinització dels pous, i una reducció de la disponibilitat d’aigua de subministrament, que obligà a prendre mesures coercitives severes i a fer actuacions d’urgència per pal· liar la situació. Calvià en va ser un dels municipis més afectats, ateses les seves condicions hidrogeogràfiques i la gran dependència que té de fonts externes.

Aquesta situació motivà la constitució del Consorci d’Aigües de Badia de Palma (1995), integrat pel Govern Balear, EMAYA i l’Ajuntament de Calvià, amb l’objectiu de prendre mesures urgents per pal·liar l’escassetat d’aigua de subministrament a la població.

Una de les actuacions més importants, i a la vegada més controvertides, en matèria hidràulica va ser la denominada «Operació Vaixell», consistent a traslladar, mitjançant un vaixell petrolier adaptat a aquest ús, l’aigua potable procedent de Tarragona necessària per al subministrament als municipis de l’entorn de la badia de Palma. Aquesta operació de trasllat d’aigua amb vaixells es va iniciar l’any 1995 i va finalitzar l’any 1997. Aquest consorci es va desfer l’any 2012 per falta d’activitat i va ser integrat en el Consorci d’Aigües únic per Balears.

Altres fites importants dins la gestió hidràulica varen ser la construcció per part del Govern Balear de la dessaladora d’aigües marines de Badia de Palma, ubicada en aquest municipi i que va entrar en funcionament l’any 1999, la construcció del dipòsit-pulmó de Calvià, ubicat a la zona de Costa d’en Blanes, i la connexió mitjançant l’artèria de Ponent del municipi de Palma i el d’Andratx, que travessa de costat a costat el municipi de Calvià i que permet l’entrega d’aigua en alta a distints 42

Entorn de Calvià

La procedència de l’aigua pot variar en funció dels anys segons la pluviometria, la variació de consums, l’estat de les instal·lacions i d’altres causes alienes

punts del municipi segons la demanda. És destacable l’actuació d’urgència que es va desenvolupar l’any 2000 per pal·liar l’efecte de la sequera, consistent en la instal·lació de plantes mòbils i modulars de dessalació d’aigua marina que servien de reforçament al sistema existent de distribució d’aigua, a les quals cal afegir les que es varen construir a Camp de Mar (Andratx), Sant Joan de Déu (Palma) i Son Ferrer (Calvià). Aquesta darrera va operar fins l’any 2009. Aquest sistema està integrat en el sistema general de distribució d’aigua potable gestionat pel Govern Balear, que és primordial per mantenir l’equilibri hídric i garantir el subministrament d’aigua a la població.

Aquestes aportacions externes tenen distintes fonts de subministrament: recursos convencionals (com ara l’aqüífer de Llubí-Muro, la font de sa Costera, la font de s’Estremera o diverses captacions) o no convencionals (dessalatge a les plantes de Badia de Palma o Camp de Mar). Actualment representen si fa no fa entre el 85 i el 87 % del total d’aigua subministrada al municipi de Calvià, i van en sentit ascendent en els darrers anys. Des de l’any 2009 es regulen mitjançant un conveni entre el Govern Balear, Abaqua i l’Ajuntament de Calvià, en el qual s’estableixen les condicions de lliurament i de preus per al subministrament en alta.

A més d’aquestes fonts de subministrament, es disposa de fonts pròpies procedents de les captacions situades a la Unitat de Demanda H - Tramuntana Sud, que representa aproximadament entre el 15 i el 13 % del total del volum d’ai-

gua subministrada. Les fonts pròpies es corresponen amb pous de captació d’aigües subterrànies ubicats a les zones des Capdellà i Calvià. Gran part d’aquestes aigües captades s’emmagatzemen al dipòsit de la finca de ses Algorfes i alimenten preferentment els nuclis de Calvià i es Capdellà. L’excedent és conduït per unes artèries de vehiculació fins a la zona costanera, per fer-n’hi la distribució.

La procedència de l’aigua pot variar en funció dels anys segons la pluviometria, la variació de consums, l’estat de les instal·lacions i d’altres causes alienes.

L’any 2010, l’Ajuntament de Calvià va adjudicar una concessió de la gestió de l’aigua domiciliària de Calvià a l’empresa Sorea (actualment Hidrobal) per un termini de 50 anys. Calvià 2000 va deixar de prestar-ne el servei directe i passà a fer les tasques de control i supervisió de la gestió indirecta del servei.

Cal destacar el compromís contractual d’inversió de 57 milions d’euros durant 50 anys en l’execució del Pla de millora d’infraestructures d’aigua potable, que ha permès assolir uns rendiments de xarxa de distribució molt superiors a la mitjana espanyola i complir sobradament els requisits del PHIB (Pla Hidrològic de les Illes Balears), així com l’optimització i modernització de les instal·lacions hidràuliques, que han suposat un gran avenç en l’optimització de la gestió

PINZELLADA

del servei, com ara la implantació de la telegestió i del telecontrol de les instal·lacions i de la telelectura en les escomeses domiciliàries.

PROCEDÈNCIA

PROJECTES I PERSPECTIVES DE FUTUR

Dins dels projectes de futur que es van desenvolupant en matèria de millora de la resiliència hídrica del municipi, d’optimització dels recursos i de manteniment de l’estat mediambiental, cal destacar-ne els següents: - Pel que fa a la gestió integral de l’aigua, el desenvolupament d’un ambiciós pla de regeneració i reutilització de l’aigua tractada a les estaciones regeneradores d’aigües de Calvià (les ERA) que està desenvolupant Calvià 2000, que esdevé una eina primordial per aconseguir la sostenibilitat ambiental i l’optimització en la gestió de recursos hídrics del municipi. L’impacte de la reutilització de les aigües sobre l’equilibri hídric del municipi és molt important, atès que suposa la substitució d’aigües de consum humà per aigües regenerades amb totes les garanties sanitàries i mediambientals.

• Les actuacions en regeneració i reutilització de l’aigua formen part dels Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’ONU, i contribueixen a la reducció de la petjada hídrica i de la petjada de carboni, així com a la generació de beneficis mediambientals i a la millora de l’entorn socioeconòmic i paisatgístic del municipi.

• D’altra banda, les actuacions plantejades en el Pla d’emergències en episodis de sequera de Calvià desenvolupa un pla d’acció preventiu per als períodes de normalitat enfocat a augmentar la resiliència hídrica del municipi amb actuacions dins l’àmbit de la promoció de la reutilització, la reducció de consums municipals, la gestió sostenible de l’aigua, la implantació de noves infraestructures de proveïment i de noves fonts de subministrament, etc.

TIPUS

FONTS

FONT NO CONVENCIONAL FONTS EXTERNES FONTS CONVENCIONALS

FONTS PRÒPIES

FONTS CONVENCIONALS

Aquest conjunt de mesures tenen un efecte directe sobre la gestió dels recursos hídrics del municipi i sobre totes les activitats que hi estan relacionades, ja que en pal·lien la dependència i garanteixen la qualitat del servei amb una perspectiva d’economia circular: • Reducció de la petjada hídrica grisa i blava • Reducció de la petjada de carboni • Reducció de la dependència hídrica del municipi de Calvià

%

Dessalinitzadores d’aigua marina

55,60%

Font de Sa Costera

20,00%

Aqüífer Marineta

6,70%

Manantial de s’Extremera

4,50%

Pous finca Galatzó

4,50%

Pous finca Algorfes

2,80%

Pou Son Hortolà

1,70%

Pou Can Mollà

1,30%

Pou Ses Figueretes

1,20%

Pou Sa Coma

1,10%

Pou Son Ballester

0,60%

Pou López

0,10%

• Millora de la garantia sanitària i de la protecció mediambiental • Potenciació de l’entorn socioeconòmic • Millora de l’entorn paisatgístic del municipi La gestió integral del cicle de l’aigua amb criteris de sostenibilitat és una necessitat que té un impacte directe sobre el medi ambient, el desenvolupament econòmic i social, el paisatge rural i urbà i, en definitiva, sobre la qualitat de vida de la ciutadania.

Entorn de Calvià

43

PARLAM

NEUS FERNÁNDE Z QUETGL AS

/ Periodista

Entrevista amb

Margalida Moner Tugores (Andratx, 1942), hotelera i política jubilada «VAREN SER UN TEMPS GUAPOS VÀREM APROFITAR AL MÀXIM LES POSSIBILITATS» Viu des de 1963 a Peguera, on els sogres ja s’havien establert el 1946 per regentar-hi una botiga de queviures, barberia i bar, a l’estil de l’Oest. Ho ampliaren amb un hostal que va tenir la primera discoteca de Peguera, i que ara és un hotel-boutique, el Treff.

44

Entorn de Calvià

PARLAM

Els picapedrers, fontaners, electricistes... anaven i venien en autobús, i tenien unes converses que reflectien els canvis de moralitat en la societat

sembre de 1964, i va ser a ca nostra. Les pel·lícules de l’Oest no es veien gens bé, hi havia molta boira.

Quines empreses heu gestionat?

Era l’Hostal Porcel. El vàrem doblar comprant el solar de devora i també vàrem muntar la primera discoteca, la Popins. Hem de reconèixer que la idea va ser del meu home.

Era a un solar d’uns 400 m que vàrem buidar per fer una discoteca a davall terra. A damunt la discoteca hi teníem un cafè. Eren anys en què feiem molta feina. Va ser la primera sala de festes amb música en directe d’orquestra, que duia Espectáculos Bravo, amb en Bohigas. Ni a Calvià ni a Andratx no hi havia cap grup de revetla que no vengués abans a fer una actuació al Popins. Era quan a Costa de la Calma no hi havia negocis i teníem tota aquella gent per aquí. A Santa Ponça no hi havia res i a Magaluf, poc. Tancàvem a les sis de la matinada. Et pots imaginar quins saraus que organitzàvem! Durant uns anys vàrem ser els únics. Llavors no hi havia aforament, hi ficàvem tots els qui podíem (rialles). Aquí va començar en Lorenzo Santa María, Los Sénnex, Mike Kennedy, The Platters, Miguel Ríos, José Luis Perales... Érem conscients que estàvem progressant. Tot el que guanyàvem a l’estiu ho gastàvem a l’hivern en obres a l’hotel i tornàvem a començar nets. Típic dels hotelers, tenir un sac guardat per renovar, perquè si no renovaves sorties de la roda.

Hi havia moltes dones emprenedores com vós?

Sí, sí. El que passa és que han desaparegudes. Hi havia n’Aina Gayà Mayol, de Cala Fornells, n’Antònia Gayà del Carabela i Maripins, na Catalina i na Francisca Gayà... les germanes que venien del poble de Sant Joan. Era una família que va venir a fer feina a una teulera i tots es varen establir aquí. Eren dones que comandaven més que es governador d’ara, dones de molta empenta. La del Carabela, que duia la Secció Femenina, passava de la Falange i de tot, però sí que comandava més que tots els homes.

 Margalida Moner, el seu espós i els dos fills de la parella.

Quina va ser la vostra primera feina?

La primera feina va ser a través de la família, als vint anys.

A poc a poc vaig entrar en el món de l’hostaleria. A Peguera ja hi havia qualque cosa de negocis i d’hotels —tot familiar—, però quedava molt a fer i jo ho he vist fer. Peguera va créixer tant de cara al turisme com en l’àmbit de fer poble.

A Peguera avui encara no tenim grans cadenes hoteleres, hi ha un fort arrelament familiar. Aquell bessó va anar pujant amb esforç amb tot el que apreníem i sabíem. Vàrem tenir ensopegades, no tothom neix ensenyat! Hi havies de posar moltes hores, tots el dies, i a partir d’aquí procurar envoltar-te de les persones que necessitaves per tirar endavant.

I què fèiem en la temporada baixa la dotzena de famílies que quedàvem a Peguera? Idò venien a casa a veure la tele. El primer televisor que va arribar a Peguera va ser el 28 de de-

També hi havia els pares de na Catalina Tous, na Maciana Rocafort del Cupido, na Maria de Can Tianet... La majoria són de la generació anterior a la meva. A Peguera, l’església era a una cotxerieta del carrer Eucaliptus i tothom anava a missa a les onze. Hi havia un ambient familiar.

Com era Peguera en la dècada dels seixanta i setanta?

Com l’Oest americà. A ca nostra, a l’Hostal Porcel, era on l’autobús tenia la parada, perquè era l’antiga carretera d’Andratx i on veníem els bitllets. Com que ningú no tenia tants de cotxes, tothom anava en autobús. Allà ens ajuntàvem a fer el cafè i la tertúlia. Començava a haver-hi obres a Peguera i els picapedrers, fontaners, electricistes... anaven i venien en autobús, i tenien unes converses que reflectien els canvis de moralitat en la societat.

La meva sogra, Catalina Colomar Alemany, que era una dona moderníssima, oberta i que havia viatjat molt, venia Entorn de Calvià

45

PARLAM

més bitllets dels que cabien dins un bus, i després la gent havia d’esperar que n’arribàs un altre. Era també on els autocars Pujol, manats per en Baltasar Pujol, tenien la seva seu, perquè nosaltres teníem telèfon a través del qual s’informava de l’arribada i sortida dels vols, així com dels possibles canvis de l’agència de viatges majorista Ultramar Express, que començava a arrancar i que estava lligada a la TUI. Com es gestionava compaginar els negocis i tenir cura dels infants?

Nosaltres a l’estiu, del maig a l’octubre, fèiem feina tot lo dia. Aquella manera de viure ha desaparegut. La vida personal i laboral no estava separada. Anava tot junt. Nosaltres teníem un apartament a l’hotel i després vàrem fer una casa a prop per als padrins perquè guardàssin els infants. Llavors la meva sogra era jove, tenia una cinquantena d’anys.

De veí teníem en Pep Rubio, que era molt infanter i que va muntar una hamburgueseria. Els meus fills, Pedro (1964) i Xisco (1967), eren a ca seva tot lo dia, perquè no havien ni de baixar la vorera. En Rubio va ser l’ànima que va muntar el CADE, el centre esportiu de Peguera, i a l’estiu organitzava olimpíades: carreres de sacs, de velomars... En acabar l’estiu hi havia el lliurament de medalles, que n’hi havia per a tots. I així és com col·locàvem els al·lots a l’estiu, els entreteníem. A l’hivern ells estaven internats al col·legi San Cayetano. Eren altres temps. Al conductor del bus de Peguera li deia que deixàs els al·lots davant ca ma mare, a Andratx.

En els negocis que hi havia un matrimoni fent feina, tots dos tenien el mateix pes en la gestió?

Tothom feia de tot, feina tot lo dia, era el que tocava. En el meu cas, jo era la que duia els papers, perquè el meu home no anava d’això. M’ha agradat molt la meva feina, perquè coneixes molta de gent. El meu home era, en canvi, un treballador nat. Era a ca nostra i duia el bar. Quan jo tornava al bar, ell s’havia barallat amb els cambrers i jo havia de posar pau. Com a dona, t’havies d’encarregar que el negoci marxàs, de la gestió dels treballadors —alguns eren de 14 i 15 anys, de Jabalquinto (Jaén) i vivien a l’hotel—, i de la família, és clar.

Tot el de defora era meu: personal, gestió econòmica, assegurances... I tots els treballadors estaven assegurats. Mai no vaig tenir una multa de res. Això sí, els has de tenir ben posats, has de plantar cara, i encara! És una qüestió de caràcter personal. Si ets una bleda, on has d’anar? Se’n riuran de tu allà on vagis. Les dones d’aquells temps ho teníem molt clar.

Com eren els primers turistes que vàreu tenir?

Llavors hi havia coses molt curioses. Com ara un home que feia fotos als turistes amb un ximpanzé i amb un lleó.

A Peguera, els turistes sempre han estat alemanys, excepte a l’Hotel Villamil, que era clientela britànica selecta. Jo no sé alemany, però l’entenc. El meu home sí. Va estudiar al Goethe Institut a Heilderberg tres hiverns durant la temporada baixa. La touroperadora Neckermann ens va ajudar 46

Entorn de Calvià

molt aquí. La TUI no. Aquí venia gent que encara repeteix, persones cultes i que sabien estar. Els turistes alemanys solen deixar l’habitació neta, són molt curiosos i ordenats. I si un dia es passaven, de beure o de grossers, l’endemà demanaven disculpes. Ara, tampoc no saben improvitzar, ho han de tenir tot planificat!

Com organitzàveu la política de preus de les habitacions que comercialitzàveu?

Sobretot va ser amb l’associació hotelera. En parlàvem i equilibràvem per categories, més o manco, el que cobrava un i altre. Llavors hi havia molts d’overbooking, i en aquests casos ens ajudàvem i ens respectàvem els preus que l’hotel receptor de turistes tenia establerts. I és que encara que hi havia hotels que tenien les mateixes estrelles hi havia diferents categories. Érem col·laboradors i ens contàvem les coses. «Ves a aquesta agència o no hi vagis...». En definitiva, intentàvem tenir bones relacions, no ens aprofitàvem uns dels altres. Pel juliol ja fèiem els contractes per a l’any següent.

Quina supervisió en feia l’administració, de la indústria turística, en els 60 i 70?

Des del Ministeri de Turisme enviaven uns inspectors que venien de tant en tant, miraven com tenies les habitacions, etc. Sanitat venia a veure la cuina i les geleres. Inspecció de treball... res, potser qualque vegada. Jo sabia que ho feia bé. Econòmicament, arribava una liquidació del govern central i ja està. Més tard, sí, vàrem haver de fer la transició amb la declaració de la renda, que necessitava una comptabilitat ben feta.

PARLAM

 Zona de cala Fornells, Peguera.

Va canviar molt Peguera durant aquelles dues dècades?

Vàrem muntar una associació de veïns molt potent i ben gestionada per en Munar, en Penya, en Jordana... que va ser l’embrió de l’associació hotelera de Peguera, la millor del terme. Llavors l’Ajuntament ens va deixar gestionar les platges. La senyora de la possessió de Peguera va donar el solar per fer l’església, l’escoleta —que duien les franciscanes— i el Casal de Peguera. Varen ser uns anys molts bons per fer poble, amb el cor, les Matines... Nosaltres no ens fèiem amb els altres pobles, la relació era just amb Palma. A Calvià poble només hi anaves perquè té l’Ajuntament, a fer tràmits, però contacte, gens. Tots els treballadors d’aquí eren bàsicament andritxols.

una mà on fes falta. Havien de ser persones que s’emmotllassin. Si no era així, als dos dies, fora! Si complien, arribaven que eren com de la família. Sempre he fet feina així. Clar, era perquè érem pocs. Jo tenc personal que fa 45 anys que són amb nosaltres. Ara, no contractava famílies senceres, no m’agrada, perquè feien clans. No ens anava bé això.

Enyorau aquells temps?

Jo m’ho vaig passar molt bé. Ara tot ha tornat molt gros. La gent ha perdut humanitat i els doblers van per davant moltes altres coses. La gent ha de ser honesta, tenir ganes de viure bé, però no a costa de res ni de ningú. Varen ser un temps macos. Vàrem aprofitar al màxim les possibilitats que ens brindaven. Ara que n’he de fer 79, estic contenta d’haver viscut com he viscut. Aquells al·lots que venien a fer feina aquí... em vaig cuidar d’on anaven a fer la mili, els deia quan havien de comprar un apartament... era la matriarca. Em sabia greu que no tenguessin res! Tots tenen ca seva, jo els vaig avalar, però m’ho tornaven. Alto!, jo no els vaig regalar res! Fins i tot dos d’ells em varen dir per anar-se’n i muntar un negoci. Els vaig dir que sí, i que si no els anava bé que podien tornar. I tornaren deu anys més tard. Avui tothom, tothom, és un número...

Essent una de les persones més significatives d’Andratx, per què heu triat Peguera per viure?

Va ser perquè el meu home és fill únic i els seus sogres volien viure aquí i jo, amb bon criteri, me n’havia de cuidar d’ells.

A Andratx tenim una casa, però el meu home sempre va voler viure aquí. Vàrem fer una casa gran i aquí quedàrem tots.

També ma mareta, perquè els meus germans vivien a fora i jo me’n vaig cuidar d’ella a ca nostra.

Quin era el criteri per contractar un o altre treballador?

La nostra manera de fer feina és que tots érem treballadors, tots ens havíem d’entendre i tots havíem de fer de tot, donar

Jo he de fer rutllar el negoci però també puc tenir la potestat d’ajudar, per què no? Ara, si no tens ca teva arreglada, no pots arreglar cals altres, eh? La responsabilitat de decidir en coses que no són teves és molt grossa. El referent és mon pare i els seus principis, Francisco Moner Juan, que va ser batle d’Andratx dos pics durant la postguerra.

Ara, jo mai vaig deixar les meves amigues d’Andratx. Som una colla que quedam cada diumenge per jugar a cartes, a l’estiu gelat, i a l’hivern, xocolata.

Quins consells donaríeu a una dona que vol ser empresària?

No em va doblegar mai ningú, perquè jo sempre he tengut on tornar si no volia passar pel tub. A l’hora de negociar sempre havies d’estar amb l’espasa dreta, amb el sentit de «no te passis». La gent no era beneita. Segons qui tenia davant es passava i segons qui no.

Entorn de Calvià

47

PARLAM

Una dona ha de tenir les idees clares, saber cap on vol anar i què vol fer. Si no ho sap, ja no ha de partir. Ha de voler ser empresària. Per això has de ser un poc viva, has de tenir una mica d’imaginació i has de saber per quin camí prendre. A partir d’aquí has de tenir uns criteris, i no has de tenir por de res ni de ningú. Has de seguir la norma que hi hagi fins arribar aquí on vols arribar.

Us penediu de la feina que vàreu fer o l’haguéssiu fet d’una altra forma?

Si hagués tengut més suport... Vaig pujar els al·lots així com vaig voler. El meu home mai no es va oposar a res, ni de doblers ni de res. Però no vaig tenir aquell suport, no érem equip... Vàrem fer coses, però haguéssim pogut fer més.

Tothom té la clientela que vol. Per què no vàrem tenir nosalres mai droga a la nostra sala de jocs?

Perquè era impossible

Ara l’Hostal Porcel és un hotel-boutique de quatre estrelles que es diu Paguera Treff (punt de trobada), preciós! Estam ben bé, hem viscut i vivim bé, no em queix de res.

En una entrevista vàreu dir que us enfadàveu tres pics en l’any. Com ha anat el 2021?

He estat fotuda, el 2021, i no m’he pogut enrabiar. He passat un mal any. Em varen operar de la medul·la i després vaig caure per les escales, desset escalons, i em vaig fotre una vèrtebra. Ha costat recuperar-me. Ara, això sí, he fet tot el possible per aconseguir-ho.

Reconeixeu que alguna cosa s’ha fet malament en el desenvolupament de la indústria turística a Calvià?

En el sentit urbanístic, es va fer el que tothom feia en aquells moments... Ara ho veus i penses: «Hem fet un desbarat», o: «Ho haguéssim pogut fer d’una altra manera». Per ventura no vàrem preveure preservar un poc més la costa, potser tothom veuria la mar i tots ens hi podríem passejar a devora. És una opinió que no és agre, no és contra ningú.

Calvià és una destinació competitiva amb les exigències actuals? És un municipi importantíssim. Jo crec que està un poc deixat amb la neteja. El que es veu passejant està bastant degradat. Hi ha moltes voreres fotudes. Si ho trobes bé, ja no tires un paper en terra, però si no ho trobes bé, el tires. A fora, com a Suïssa, veus unes rotondes precioses. Aquí només veus garballons sense arreglar, herba... Falta hermosear.

Tothom té la clientela que vol. Per què no vàrem tenir nosaltres mai droga a la nostra sala de jocs? Perquè era impossible.

Si haguéssim volgut tenir-ne, n’haguéssim tengut.

On heu anat la darrera vegada que vàreu tenir vacances?

Va ser el febrer de 2021, quan tothom estava amb el Covid. El meu net, que té un restaurant al port d’Andratx, em va dir que se n’anava dues setmanes a la República Dominicana. I jo li vaig dir: «Hi venc. Fes-me el favor de treure-me’n un bitllet!». Ja no 48

Entorn de Calvià

podia més amb el virus i amb tot el que hi va darrera, així que, si m’havia de morir, m’estimava més morir passejant.

Jo he viatjat molt, fins i tot he passat el cercle polar àrtic, i he fet tots els fluvials. Només em falta que omplin el torrent d’Andratx!

He passat molt de gust i sempre, sempre que he viatjat, he mirat com feien els altres les coses, com per exemple la recollida de fems quan jo era batlessa d’Andratx.

* Aquesta entrevista es va fer al jardí de ca seva, amb la companyia del seu fill Pedro Porcel. En acabar, ens va saludar el seu chihuahua.

PERSPECTIVA

NEUS FERNÁNDE Z QUETGL AS / Periodista

La lluita de les dones a Calvià, ENTRE LA TRADICIÓ I L’OBERTURISME De 1960 a 1979 al municipi de Calvià els canvis varen ser tan accelerats que ni homes ni dones eren conscients de les profundes transformacions que s’esdevindrien en el futur. Quan el concepte de feminisme era quelcom habitual en països com França, aquí la paraula no rodava entre la població. Així i tot, les dones calvianeres, com en molts altres indrets de Mallorca, varen anar obrint un camí que facilitaria el recorregut a les generacions posteriors.

 El corpus a la plaça de l’Ajuntament. Foto: Juan Pérez.

Entorn de Calvià

49

PERSPECTIVA

 Peguera.

l desenvolupisme, el tardofranquisme i la transició a la democràcia s’han vist, en general, com a una feina que ha estat responsabilitat de les persones preparades acadèmicament.

En els darrers anys, però, s’entreveu que aquells canvis no haguessin estat possibles sense l’esforç de la població en general, i de la dona en particular amb la seva tasca en diversos àmbits: laboral, acadèmic, mestresses de casa, artistes... No ens ha de venir de nou el compromís de les dones al llarg de la història. És una constant. Simplement s’ha atorgat més visibilitat als homes com a representants. A més a més, parlam d’uns anys, els de la dictadura, en els quals es considerava el paper de la dona com a secundari, quan –i ja ho sabem bé– el que és personal també és polític. No era, ni és casual encara, que la feina que les dones fan per tenir cura de la família no estigui remunerada.

E

El poder oficial pel que fa a la dona durant els anys 60 i 70 el tenia la secció 50

Entorn de Calvià

femenina de la Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista, que va perdurar fins al 1977. Part de l’adoctrinament d’aquesta entitat es va dur a terme a partir de 1946, quan es va imposar a les dones d’entre 17 i 35 anys que havien de fer un servei social, condició indispensable per obtenir el passaport o el carnet de conduir. A Mallorca, feren aquest servei social cinquanta mil dones.

Els primers grups feministes varen sorgir principalment a Madrid i a Barcelona a finals dels anys seixanta. Eren grups petits de dones, fonamentalment universitàries, de classe mitjana, que es reunien per intercanviar problemes i experiències. A Mallorca, les experiències que hi ha són molt minses, i més encara a Calvià, un poble petit en aquell moment que tot just començava a despertar amb la indústria turística.

A poc a poc la dona del franquisme, així com podia, va botar-se els límits del que se n’esperava i va obrir-se camí

en un món fet a mida de l’home. I així, tira a tira, es va avançar en els drets de les dones, com per exemple en les diverses lluites per a la legalització dels anticonceptius o la despenalització de l’adulteri.

PETITS AVANÇOS EN EL CODI CIVIL

Durant la dictadura i fins al 1972, les dones menors de 25 anys no podien abandonar el domicili familiar sense permís del pare, tret que fos per casar-se o per ingressar en un convent. Ja casades, estaven obligades a presentar l’anomenada «llicència marital» per fer feina, ocupar càrrecs públics o obtenir el passaport. És a dir, sempre havien d’estar sota les ordres d’un espòs, del pare o de l’Església.

El Codi Civil deixa palès el 1975 la igualtat entre dones i homes i ho fa explícit amb el fet que la dona havia de participar de manera igualitària en la tria de la llar, en què tots dos cònjuges podrien triar el règim econòmic de l’enllaç, que la dona també podria gestionar béns socials i, sobretot, que

PERSPECTIVA

La dona del franquisme, així com podia, va botarse els límits del que se n’esperava i va obrir-se camí en un món fet a mida de l’home

 Santa Ponça, 1968.

Entorn de Calvià

51

DOSSIER

 Actes commemoratius a Calvià i es Capdellà de la victòria de Franco a la Guerra Civil, coneguts com ‘Fiestas de la Victoria’. Se celebraren a tots els municipis a la primavera de 1939. Foto: Arxiu Rafel Ferrer de l’Ajuntament d’Andratx.

una dona casada podia representar-se a si mateixa davant la llei. Aquesta llibertat va ser una petita passa. Cal contextualitzar-la en un temps en què, gairebé de manera pràctica, no és fins a 1975 que hi ha dones dedicades a professions liberals, com ara advocades o periodistes, i no és fins a 1978 que es despenalitza l’adulteri i el concubinat. A Espanya, la Llei del divorci no s’aprovarà fins a 1981, i parteix del principi que l’home i la dona són iguals en el matrimoni en drets i deures.

ELS DRETS DE LES DONES

En aquest apartat es parteix de la base que la justícia no ha estat tradicional52

Entorn de Calvià

ment a favor de la defensa de la dona i els seus drets, però sabem que tampoc no ho ha estat en la defensa global de la humanitat.

La llei de subsidis familiars de 1938 determinava en el seu preàmbul que la dona tenia com a finalitat tenir fills, com més millor, i que estava lligada al nou Estat i a l’Església. El patriarcat, que condiciona tant el paper de la dona com el de l’home, era tal que se censurava el fet que un home no fos capaç de guanyar prou doblers per mantenir tota la família i que aquest fet menàs a la dona a contribuir econòmicament amb feina fora de casa, atès

que defensava que la principal comesa d’una dona era la de la cura dels infants. Aquestes disposicions varen ser vigents fins a 1975, quan s’eliminen de la llei les limitacions de la dona a treballar fora de la llar. Aquest avanç cal emmarcar-lo dins del procés de modernització, d’industrialització i d’urbanització viscut a partir dels anys seixanta, també a Calvià, on feia falta molta mà d’obra, per descomptat, de les dones també.

Hi havia una desconnexió total entre el que predicava l’Església catòlica i els canvis socials que s’esdevenien en territori calvianer. El 1965 va sorgir

PERSPECTIVA

a Mallorca el Moviment Democràtic de les Dones. Aquest moviment social i feminista va treballar, entre d’altres, la reivindicació per a la despenalització de l’adulteri el 1976. Després va reivindicar la necessitat de legalitzar els anticonceptius i l’avortament, així com el reconeixement de la llibertat sexual de les dones o la modificació de la Llei de divorci en pro de la igualtat i la no discriminació. En la mateixa línia de feina varen sortir altres formacions, com el Col·lectiu Pelvis, anomenat més endavant Associació de Dones per a la Salut (1976), creat per Leonor Taboada, les integrants de la qual reivindicaven, entre altres demandes, que les dones poguessin recuperar el control sobre el seu cos, aleshores en mans d’homes que legislaven i de la medicina patriarcal. També hi havia el Grup per l’Alliberament de la Dona Mallorca (1978), que comptava amb el suport del Moviment Comunista de les Balears.

Amb l’aprovació de la Constitució de 1978, es deixa palès en l’art. 14 que tots els ciutadans espanyols són iguals davant la llei, sense que hi pugui haver cap mena de discriminació per raó de sexe, raça, religió, etc.

Sí que és cert que l’adulteri va deixar d’estar penat per l’ordenament jurídic.

Malgrat tot, la justícia no s’aplicava igual si eres dona o home. La dona tenia presó de sis mesos a sis anys, tant ella com l’«amant». El Codi Penal recollia que la pena restava supeditada a la imposició, per part del marit, d’una querella. També el marit podia suspendre el compliment de la pena. En cas de l’home, però, el delicte de l’adulteri no era tal, sinó que era d’amistançada, per la qual cosa la pena era de presó menor.

LA VIOLÈNCIA, LLAVORS I ARA

El 24 d’abril de 1978 va succeir un fet tràgic a Calvià. Es va trobar el cadàver de Cristina Kajuik, una dona sueca de 25 anys. El cos mort era en un pinar a prop de la porta d’entrada al castell de Bendinat. Ella era una jove que feia feina com a guia a Mallorca. No estava promesa i solia estar amb amigues.

El cadàver estava nuu de cintura per avall i, tot i que l’autòpsia va rebutjar la hipòtesi de la violació, llavors no es tenien tècniques tan avançades com ara ni tampoc gaire interès en esbrinar aquests casos. La cara de l’al·lota estava desfigurada de tants de cops que li varen pegar amb una pedra, que deixaren plena de sang devora el cos.

Pocs dies més tard la premsa va recollir que un home es confessà autor del crim «per ordre del diable». Es tractava d’una persona amb un desequilibri mental, per la qual cosa va ingressar al psiquiàtric, però no va ser l’assassí.

I és un d’aquests crims sense esclarir.

Això no obstant, si a l’hora de fer les autòpsies de llavors no es parava especial esment, ni pensar-hi de parlar de maltractament en l’àmbit familiar!

No és fins al 1979 quan hi ha la primera manifestació de dones contra les agressions sexistes. A Mallorca, «Prou d’agressions. Prou violacions» era el que reclamaven amb esforç les dones comunistes, i nombroses independents que militaven en el Grup d’Alliberament de la Dona i en el Col·lectiu Pelvis.

La manifestació va acabar amb la crema d’un munt de revistes pornogràfiques com a protesta per la utilització que el sistema capitalista i que la societat burgesa i masclista feien –i fan– del cos de la dona. Una de les proclames era «Volem poder anar pel carrer sense tenir por».

Tenguem en compte que no és fins a 1979 que les dones varen poder accedir al Cos Nacional de Policia com a inspectores.

LA POLÍTICA

El 22 de juny de 1961 va ser aprovada quasi íntegrament la «Ley de los derechos de la mujer» presentada per la Sección Femenina. Un dels objectius d’aquesta llei era aconseguir «el acceso de la mujer a aquellas profesiones y tareas públicas y privadas para las cuales es perfectamente idónea, sin otras limitaciones que las que su condición femenina imponen». Però, de fet, la novetat més positiva de la llei, és que hi apareixia «el reconocimiento para la mujer del derecho de voto igual que el hombre», és a dir, més de vint anys després d’haver-se im-

posat el règim franquista es feia una llei que permetia a la dona votar en les mateixes condicions que els homes, tot i que era un règim dictatorial que no permetia eleccions lliures i, per tant, era una contradicció per se.

Després de la mort de Franco, i de la desarticulació del Partit Comunista mallorquí el 1948, l’advocada Francesca Bosch va fer el 1976 el primer acte públic del Partit Comunista d’Espanya, juntament amb Ramón Tamames al Teatre Balear de Palma.

A partir dels anys 70 es va iniciar una tímida integració de la dona en l’àmbit polític que es va fer palès a les eleccions de 1977 amb una participació plena, parlamentària i democràtica en l’àmbit polític.

Les eleccions locals a Costitx les va guanyar una dona, Maria Antònia Munar, qui del 1987 i fins al 1992 va ser consellera de Cultura, presidenta del Consell de Mallorca de 1999 fins al 2007, any en què va ser presidenta del Parlament de les Illes Balears. Posteriorment, va ser declarada culpable de diversos delictes de frau a l’Administració i malversació continuada, entre d’altres.

El 1977, el partit UCD va crear una Subdirección de la Condición Femenina dependent del Ministeri de Cultura, i el 15 de juny del mateix any es varen celebrar les primeres eleccions democràtiques per sufragi universal. Temes que afecten les dones, com pugui ser la visibilització del dret de les lesbianes o la funció de les cuidadores, no formaven part dels programes electorals. De fet, les primeres eleccions a les Balears varen girar entorn de l’autonomia. És a dir, les dones tenien dret a votar, però el contingut dels programes electorals no tenien en compte les circumstàncies i característiques de les dones en aquell moment, ignorar-les era una manera de desestimar el seu valor.

LA FEINA

Després de la Guerra Civil es va posar de manifest, i especialment a la dècada dels seixanta, que la mà d’obra de Entorn de Calvià

53

PERSPECTIVA

del pare, i ben alliçonades, com Mari Cruz Guzmán, que provenia d’un petit poble de Granada on els mateixos veïns feien de guardians de la moral de les dones. L’àmbit universitari també tenia perjudicis: la biòloga marina Isabel Moreno, en acabar la carrera li varen negar fer de voluntària a un laboratori, només li donaven permís per fer de secretària.

EL TURISME

 Capdellaneres el dia que anaven a la platja de Peguera. Foto: Catalina Cirer.

 Dones de la família Fernández originària de Cuenca.

dones era necessària en un dels àmbits que era especialment en auge al nostre municipi: el turisme. Així és com les dones varen ser una peça clau, especialment en el servei d’habitacions, una feina encara precaritzada i feminitzada. Anys abans diferents països ja havien començat a celebrar el 8 de març com a Dia Internacional de les Dones, o Dia de la Dona Treballadora, per a recordar la lluita obrera feminista.

Les humiliacions de les dones al lloc de feina han estat vàries. Al poble d’Es 54

Entorn de Calvià

Capdellà, llavors un petit nucli de terra endins, la lluita de les dones semblava llunyà. La veïna Catalina Cirer, quan va enviudar amb dos fills el 1965, va haver d’anar a fer feina l’establiment Vila Font de Peguera, un hotel d’una trentena d’habitacions. Allà també hi treballava la germana. Totes dues caminaven fins a Peguera i es podria dir que felen vida a l’hotel. Un de cada cinc els dies tocava guàrdia, per destapar llits als clients, una deferència de luxe.

El sou era de 3.000 PTA. D’altres kellis varen arribar a Calvià amb el permís

En aquest àmbit un dels exemples de calvianeres a destacar és el de Catalina Tous, hotelera, que entre 1962 i 1997 va ser la directora i «encarregada pràcticament de tot» de l’hotel Rosicler, d’unes 50 places, a Peguera. El Rosicler va obrir l’any 1962, quan a Peguera diferents cases es començaven a convertir en hotelets familiars. El negoci de l’hoteleria era una cosa totalment nova i diferent per a ella -i per a la majoria-, a la qual abans mai havia pensat dedicar-s’hi. Però hi va posar tota l’ànima per treure’l endavant. «Telefonaven i em deien que els passàs amb l’economat o el que fos i jo sempre era el departament corresponent». Catalina Tous vivia a l’hotel.

D’una banda, les dones emprenedores d’aquell temps, d’altra, la perspectiva oberturista que permetia el turisme, com la imatge que Elke Sommer va exportar al film Bahía de Palma, on surten diverses estampes de la costa de Santa Ponça. El fet rompedor era que duia un biquini, una vestimenta prohibida durant el franquisme. L’argument de la pel·lícula versava sobre un pianista que accepta un lloc de feina mediocre a una sala de festes. La qualificació del film era de 4, el que significava «gravemente peligrosa y desaconsejable para todos los públicos. De fet, la Guàrdia Civil va controlar a l’entrada del cinema l’edat dels assistents. En realitat, era un capítol més del material propagandístic del ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga Iribarne. L’objectiu era la promoció turística d’Espanya com a destinació de sol i platja, especialment a Alemanya.

El 1964 es va filmar a Calvià la pel·lícula Búsqueme a esa chica, protagonitzada per

PERSPECTIVA

la nina prodigi del franquisme, Marisol, i amb acutació del Dúo Dinámico a Santa Ponça. La pel·lícula va ser un èxit, una de les més taquilleres de l’any. Tres anys després, el 1967, es va rodar The Magus. Hi participaren actors de la talla de Michael Cane o Anthony Queen i d’actrius com Candince Bergen i Anna Karina. El rodatge va motivar el rebatiament del nom d’una cala de Portals Vells, que ara es coneix com El Mag, i que és refugi de nudistes.

La Llei General d’Educació de 1970 contemplava reprendre la coeducació i el mateix sistema educatiu per a tots dos sexes

La visió publicitària i propagandística de Calvià es basava en una destinació turística que en cap moment promulgava els signes identitaris del municipi, com els costums, la llengua i cultura, ni tan sols la ruralia. Es venia, sol, platja i, en menor mesura, aires de llibertat i canvi. Així és com es va vendre l’ànima de Calvià.

Una dotzena d’anys més tard, el 1979, uns veïns de Calvià varen fer arribar una carta al batle, aleshores l’independent Paco Font, en la qual sol·licitaven que s’impedís el topless a les platges del municipi i que es vigilàs a favor de mantenir-hi els bons costums cristians.

L’EDUCACIÓ

Segons el llibre Les primeres escoles públiques a Calvià de 1840 a 1977, editat per l’Ajuntament de Calvià, el 1963 hi havia un pla nou per dotar d’escoles al municipi. L’escola tendria tres aules per a nins, dues per a nines i una de pàrvuls, per donar assistència als infants de Santa Ponça, Peguera, sa Porrassa i Palmanova. És a dir, una escola per atendre la població dispersa que hi havia en aquests nuclis. Cal tenir en compte que la Llei General d’Educació dde 1970 contemplava reprendre la coeducació i el mateix sistema educatiu per a tots dos sexes.L’any 1973 funcionava a Calvià les següents escoles en les quals es podien matricular nines: • Graduada Mixta Calvià, amb sis unitats escolars. La darrera matrícula era de 260 estudiants.

• Escola de Germanes Franciscanes de Calvià, amb quatre seccions. La darrera matrícula de pàrvuls i Edu-

 La mestra Magdalena Bosch Oliver amb els menuts de l’estudiantina que va organitzar per la visita del bisbe d’Eivissa, Calvià, el dia de Sant Joan de 1963. Foto: cedida per Magdalena Bosch.

 Grup d’alumnes de la classe de gimnàstica de la mestra Magdalena Bosch.

Entorn de Calvià

55

PERSPECTIVA

 Aina Maria Martín Caimari, 1973.

• • • • •

cació General Bàsica era de 226 estudiants.

Escola Unitària de nines des Capdellà, amb 45 alumnes.

Germanes Franciscanes des Capdellà, també amb servei de pàrvuls, amb 32 infants.

Escola Unitària Mixta de sa Porrassa, darrera matrícula de 29 infants.

Escola Unitària Mixta de Peguera, amb 51 estudiants.

Escola Nacional Parroquial Mixta de Portals Nous, amb 44 infants.

 Catalina Caimari, Santa Ponça, anys 70.

fer les tasques de guàrdia dels infants, de donar-los de dinar, dur-los i cercar-los a l’escola, etc. A més a més, llavors, i en part també ara, la cuina es concebia com una tasca de la casa i, per tant, de dones. És a dir, la dona ocupava el lloc natural de mare-nutrícia i el lloc natural d’esposa-cuinera. Mare i esposa, nutrícia i cuinera, la cuina era una institució familiar, lligada sempre a la casa.

Els problemes més habituals que hi havia en l’oferta escolar es plantejaven des de moltes de vessants. Faltaven places escolars, menjador i transport escolar, habitatges pels mestres i els edificis d’Es Capdellà i sa Porrassa estaven en mal estat.

Així també, per la poca oferta d’escoles, molts d’elles tenien un problema greu per poder dur els infants més menuts a escola. No hi havia una xarxa de transport ni tampoc la majoria de famílies tenia vehicle propi. Eren poquíssimes les calvianeres que comptaven amb carnet de conduir i manco les que podien disposar de cotxe.

En general el que es demanava eren mesures que permetessin a les mares poder compatibilitzar la feina que feien fora de casa amb la cura dels infants. Moltes de les mares eres peninsulars i no estaven arrelades en el territori, per tant, no podien acudir a les padrines i padrins per

Per l’increment de la població i urgència de satisfer uns drets bàsics, des de l’Ajuntament es varen adoptar diverses mesures, com que les monges durien el menjador o demanar per fer un centre nou de setze unitats a Calvià vila. Aquest centre seria el col·legi de

56

Entorn de Calvià

Ses Quarterades, que es va inaugurar l’any 1977.

LES ARTS

La música és un dels àmbits en què els nuclis de Capdellà i Calvià tenen més tradició. En referència al món femení, la música religiosa de l’Església catòlica pateix un canvi notori a partir 1965 quan el Concili Vaticà II dona permís perquè les dones pugin al cor de l’església i participar del cor parroquial.

Així també, en els anys del boom, cal destacar la Nova Cançó (1959-1968), de seguiment no majoritari, i amb lletres d’autors mallorquins amb un grau baix de politització en comparació amb les lletres reivindicatives dels artistes catalans o valencians. En aquest context, Maria del Mar Bonet (1947) és una de les veus més importants de la música illenca i un dels rostres més identificatius. És especialment significativa la seva cançó Què volen aquesta gent? De referència clarament antifranquista, que va ser censurada. Dins la mateixa línia també hi ha Miquelina Lladó (1948),

PERSPECTIVA

que més endavant formaria el grup Música Nostra, formació que sona a gairebé totes les festes d’Es Capdellà i Calvià i on toca un calvianer. En referència a la dansa, la mestra de ball de bot Antònia Rubio assegura que el nostre ball era matriarcal, perquè era la dona la que menava, marcava el punt i podria provocar que l’home fes el ridícul, enganant-lo amb el moviment. Fins i tot en el ball en rotle solia comandar una dona. Un tema menor en comparació en moltes altres àrees on l’home sí tenia el poder i de manera, més o menys, velada frenava al progrés d’algunes dones en àmbits típicament masculinitzats.

Cal esmentar també Genia Tobin (Viena,1953) vocalista d’un dels grups referents de la música balear: Els Valldemoss. Va començar el 1967 al Centre de la Guitarra de Palma en substitució de l’artista Margaluz.

En l’àmbit de l’art visual durant segles s’ha establert, i reafirmat, que geni creatiu i masculinitat són sinònims i que les dones són muses. En una entrevista al pintor Ricard Chiang a Entorn de Calvià sobre Art, va explicar per què preferia pintar dones: «Supòs que per atracció visual. No ho sé. Veig millor la bellesa en una dona que en un home, particularment». Si a aquest fet àmpliament compartit hi afegim que les obres creades per dones han estat intencionadament esborrades dels llibres de divulgació, menyspreades o ridiculitzades, la situació és especialment pèssima fins que des del feminisme es va decidir publicar i recuperar la feina i la memòria de moltes creadores. Per exemple, el grup Tago, fundat el 1959, integra algunes artistes com Cati Juan, Merche Sofía Pintó i Teresa Heydel, que seran companyes de Xam, entre altres creadors, i que tenen la intenció de rompre amb el paisatgisme tradicional.

No és fins a la dècada dels setanta que esclata amb força la inquietud intel·lectual a Mallorca, en el franquisme agònic hi apareixen de forma tímida i excepcional, gairebé testimonial, algunes dones artistes com Sara Gibert o Katty Bonnín, la qual el 1971 participa en la mostra «Art Pobre» a la llibreria Tous de Palma.

A Calvià, és l’any 1971 quan es convoquen per primera vegada els premis Calvià de pintura, que esdevingueren, vint-i-cinc anys després, els premis Rei en Jaume. En la col·lecció d’art municipal, hi ha una bona representació d’artistes del panorama local.

A grans trets, els anys de la postguerra espanyola varen deixar un panorama cultural desert fins a l’aparició de grups d’avantguarda que representen l’inici d’una dècada d’obertura artística a la Mallorca preturística en la qual els moviments artístics d’arrel contracultural que mesclen manifestacions plàstiques i literàries. El 1974 es crea el grup Criada-74 que fa una exposició col·lectiva també a la llibreria Tous. Per la seva banda, Sara Gibert va participar a Neon de Suro, un fullet monogràfic de divulgació concebut com una publicació per ser enviada de franc, molt relacionada amb el Mail art, llenguatge del conceptual, que va tenir una vintena d’exemplars impresos en blanc i negre, apareguts entre el 1975 i el 1982. Prendrà el relleu a Neon de Suro una altra publicació de característiques semblants, el Correu de Son Coc, devers 1978. En pintura figurativa hi ha el grup Dimecres, constituït a mitjan anys setanta, i que compta puntualment amb les creadores Angela Von Neumann, dona de John Ulbricht, i Amelia Viejo.

La lluita de la dona també es fa palesa de manera especial en entorns intel· lectuals. Cal desatacar a Concha Alós, guanyadora del premi Planeta de 1964, parella del director del diari Baleares i després de l’escriptor andritxol Baltasar Porcel, que en la seva obra Las Hogueras relata amb cruesa la situació de diverses dones infelices en el temps que les toca viure, com la precarietat laboral d’una mestra, alhora que parla dels canvis que pateix l’illa amb el turisme i l’arribada de forasters.

L’autora catalana Maria Aurèlia Capmany el 1971 va editar a Mallorca el llibre Cartes impertinents de dona a dona, en el qual, a través de 27 missives escrites amb molta d’ironia, aflora el compromís de l’autora amb el feminisme. A Mallor-

ca, una de les exponents més valuoses és Carme Riera (1948), filòloga i professora de la Universitat Autònoma de Barcelona. El 1975 va publicar un dels seus majors èxits, Te deix, amor, la mar com a penyora i el 2013 va entrar a formar part a la Real Academia Española, la vuitena dona en aconseguir-ho. També cal esmentar a Antònia Vicens, que mentre va fer feina a Magaluf el 1979 va redactar la seva obra La Santa, en la qual també la protagonista és una dona que viu a un poble costaner.

De segur que en les vivències de les calvianeres durant el tardofranquisme, desenvolupisme i transició democràtica romanen molts de secrets que no han quedat escrits, sense enregistrar, i potser ni tan sols han estat confessats. Encara queda molta de memòria històrica de les nostres calvianeres per recuperar.

 MÉS INFORMACIÓ Ferragut, Maria Antònia. “La mar de Calvià, protagonista cinematrogràfica”.

Entorn de Calvià La Mar, novembre 2019.

Aguiló, Agustí. “Dones a jornal. Caires de la dona a Calvià a l’època preturística”.

Entorn de Calvià Dona, març 2018.

Roque Company, Joana Maria. “Entrevita a Catalina Tous”. Entorn de Calvià Dona, març 2018.

Rubí, Pilar. “Una aproximació a la presència contemporània de la dona en el patrimoni artístic de Calvià”. Entorn de Calvià Dona, març 2018.

Roque Company, Joana Maria. “Les dones i la cuina”. Entorn de Calvià Gastronomia, març 2015.

Roque Company, Joana Maria.

“Entrevista a Ricard Chiang”. Entorn de Calvià Art, desembre 2013.

Icasuriaga Dols, S. i Dols Roca, M. Les primeres escoles públiques a Calvià de 1840 a 1977. Ajuntament de Calvià, 2010.

Entorn de Calvià

57

PINZELLADA

M ARIA AVELL À CAIM ARI /

Llicenciada en Història de l’Art

meriavellacaimari@yahoo.es

CALVIÀ I ES CAPDELLÀ,

del terròs al velomar Calvià és bressol del turisme de masses i del fenomen conegut com a “balearització”.

Alguns historiadors asseguren que el topònim “Calvià” ve de “calvus”, és a dir, àrid, i això ho sabien bé els habitants de Calvià i Es Capdellà, únics nuclis habitats del municipi fins meitat del segle XX. Majorment, els capdellanaers i calvianers vivien d’una agricultura latifundista ofegada pel caciquisme on es cultivava cereal, vinya i llegum, s’ estreia llenya per dur a vendre a Palma i es vivia d’esquena a la mar. La costa es considerava un lloc perillós per on entraven els pirates i emigraven els familiars a la recerca d’un millor porvenir.

Cançons populars que fan referència a l’aridesa del camp calvianer

CALVIÀ LLOC SOCORRAT ES QUI T’HO ALABA T’ENGANA. VINE A ESPORLES, MACIANA, QUE DE TOT ÉS REGALAT A ANDRATX I CALVIÀ SES AIGOS FRESQUES SÓN POQUES PERÒ HI HA UNES AL’LOTES QUE ETS ULLS FAN ESPIREJAR

Francisca Caimari Tomàs i Francisca Marí Planells durant un moment de l’entrevista.

58

Entorn de Calvià

PINZELLADA

La família amb la Lambretta, davant El Conquistador a finals dels anys 60.

o va ser fins a la dècada del cinquanta que persones de fora varen valorar les nostres cales i platges i varen veure una possibilitat de negoci que els primers turoperadors varen saber aprofitar i que varen explotar fins al «tot inclòs». Els primers turistes europeus arribaven en avions de guerra reconvertits. Ja en aquell moment, sabem a través de testimonis epistolars, «del contrast entre la riquesa del litoral contraposada en la societat pagesa, pobre de l’ època»1.

No debades, durant les dècades del cinquanta i seixanta, aquells camperols passaren de les seves tasques tradicionals a fer feina progressivamentcom a picapedrers, cambrers, cuiners i recepcionistes als primers hotels. Es crearen més de cent mil llocs de feina, és per això que emigraren molts de peninsulars d’arreu de l’estat cap al municipi de Calvià a fer feina.

N

1 SEGUÍ LLINÀS, M. Assaig “Carta d’un britanic centenari”, a Entorn de Calvià.

Personatges, març de 2021.

Francisca Caimari Tomàs, coneguda com Paquita, va ser la modista del poble de Calvià durant més de quaranta anys. Ara, ja jubilada, és professora de Tall i Confecció al casal de Can Verger, Calvià. És filla d’un pobler que feia de borrobiner, aquell ofici que consistia en fer explosionar les pedres i roques amb barrinadores per perforar materials com ara pedra de canteres i mines. Va ser durant la construcció de la carretera de Sa Pobla a Palma, però una lesió a l’esquena el va a dur a fer de garriguer a la possessió de Valldurgent. Tot i que Gabriel Caimari va acabar fent de majoral, Paquita recorda aquells anys com a molt durs, on tothom havia d’ajudar en les feines del camp i el menjar escassejava. Lentament, les tasques de la finca es veure per albiraren anar mecanitzant i son pare va acabar fent de picapedrer a Santa Ponça des d’on, finalment, li sortiria l’oportunitat de fer de porter en un dels primers edificis d’apartaments de la zona. La filla recorda amb admiració com la

primera propina que li va donar un turista estranger era igual que el sou mensual d’un garriguer! Igualment, la mare va passar de fer de cuinera per al personal de Valldurgent -parellers, eixarmadors, vaquers, margers, pastors, etc- a servir a les senyores riques d'»El Conquistador». Per Paquita el turisme va dur la prosperitat, però no tot va ser bo. Recorda amb una fiblada al cor com, el paisatge verge de Santa Ponça va donar pas a edificacions sense fi i com els motors d’evacuació d’aigües brutes eren insuficients.

DAVANT D”EL CONQUISTADOR” NOMÉS HI HAVIA ROQUES, ALLÀ ON ANÀVEM A CAÇAR CRANCS DE COP ES VA COMENÇAR A EDIFICAR, EDIFICAR, EDIFICAR...

TOT ES VA ESPENYAR Entorn de Calvià

59

PINZELLADA

Catalina Cirer Ramis té noranta-dos anys, però ningú ho diria. Va néixer a Sencelles, però ja de ben petita els pares i els sis germans es traslladaren a una caseta de la Sa Porrassa des d’on es veien passar avions, que per sort, mai els bombardejaren. D’aquí passaren a una casa més gran a Calvià, on visqueren trenta anys sense llum, patint les misèries de la postguerra.

HO VÀREM PASSAR MOLT MALAMENT, TOT D’ESTRAPERLO, SENSE MENJAR, NI SABÓ, AMB POCA ROBA, NOMÉS EL QUE DONAVEN A SES POSSESSIONS... SI TENIES BO! Els germans grans estaven llogats a les possessions i els petits ajudaven a son pare, que feia paners, a fer feixos i pelar canyes. De joveneta va ajudar deu anys al metge Mulet, a Can Ros, i havia d’anar a la muntanya a cercar feixines per encendre els forns que traginava damunt el cap. Quan es va casar també ajudava al seu marit, que tallava pins manualment. Recorda com l’acompanyava en llargues travessies on sovint feien nit en precàries barraques i patien molt de fred. Aquesta valenta dona tant li era donar xorrac com anar a collir olives i espipellar-les entre la neu freda d’enterra. Quan va quedar vídua anava amb Mobilette a treballar a l’Hotel Villafont de Peguera, on feia cinquanta habitacions al dia. Això ho compaginava amb la feina de collidora i la criança de dos infants.

60

Entorn de Calvià

A Francisca Marí Planells el seu preciós accent, la delata: és eivissenca. Sembla que duu el color del mar pitiús als ulls.

Va néixer l’any 1936 i quan tenia catorze anys anaren amb la seva família a la possessió de Paguera. Casada amb un capdellaner, passaren l’any 1964 a fer de posaders a Son Vic Vell on el marit llaurava i feia totes les tasques de la finca. Estant allà nasqueren les seves dues filles, Francisca i Maria, i recorda quan pogueren passar a una casa al poble on ja sí, hi havia gelera! Amb la construcció dels primers hotels a la costa, començà a anar a treballar de cambrera perquè guanyava més dobles. Primer a Hotel Malgrats, després a Hotel Marfil Bendinat i finalment a El Terreno on feia de cambrera i cuinera. Tot i que aquestes feines eren ben feixugues les prefereix abans que la feina de collidora.

 Francisca Marí Planells, 1962.

NO VOLDRIA, PER RES DEL MÓN, QUE LES MEVES FILLES TORNASSIN A AQUELLS TEMPS, DE TREBALLAR AL CAMP  Francisca Marí Planells a finals dels seixanta.

 Francisca Marí Planells, en un reportatge de noces de la casa de fotografia Oliver, març de 1968.

PINZELLADA

El seu pare va venir l’any 1955 des d’Albacete a fer feina en les cada vegada més necessàries i demandades carreteres, en aquest cas a Santa Ponça.

Després va fer sempre de picapedrer.

 Trini Alarcón Barceló amb les companyes a l’Hotel Sentido Punta del Mar, Santa Ponça.

Trini Alarcón Barceló és la més jove de les nostres entrevistades, però recorda com la seva mare i la seva tia, als anys cinquanta, passaren de fer de brodadores al poble, a cambreres de pisos

Trinidad Alarcón Barceló és calvianera, d’ascendència cubana. El seu repadrí, capdellaner, era maquinista de barco. Feia el trajecte de Mallorca a Cuba on va conèixer la seva dona i tengueren sis fills. Trini fa vint-i-vuit anys que fa de cambrera de pisos, el seu cosset de nina no delata totes les molèsties que aquesta feina li ha provocat: artritis, hèrnies, neuràlgia, mal a les cervicals, etc. És la més jove de les nostres entrevistades, però recorda com la seva mare i la seva tia, als anys cinquanta, passaren de fer de brodadores al poble, a cambreres de pisos. Ella és la més major de les seves companyes i es fa càrrec de vint habitacions. Considera que la feina és més bona de dur que als seus inicis a l’hotel Son Caliu o a l’Hotel Cèsar de Santa Ponça.

CREC QUE ESTIC BEN TRACTADA I CONSIDERADA A L’HOTEL, M’HO HE GUANYAT!, PERÒ JA PENS AMB LA PREJUBILACIÓ

Segons aquests testimonis, podem concloure que era molt necessària una alternativa laboral a la pagesia que subsistia marginalment, però que la rapidesa del desenvolupament i fort creixement demogràfic ha passat factura al nostre paisatge. S’ha destruït més del setanta per cent del territori per fer hotels, segones residències i habitatge social per acollir el personal nouvingut. En definitiva vivim a una zona saturada on els residents difícilment poden adquirir un lloguer raonable i molt menys comprar una vivenda. De cap manera podem competir amb el poder adquisitiu d’altres europeus que sempre han tengut la vista posada, com és normal, al nostre privilegiat municipi, sigui per fer negoci o per les hores eternes de encisadora llum mediterrània.

Volem aprofitar aquest article per reivindicar el paper del personal del sector del turisme, especialment de les cambreres de pis. Des de l’any 2014 existeix a nivell nacional «Las Kellys» (joc de paraules que ve de «las que limpian») Aquesta associació, creada per dona veu a les moltíssimes queixes de les treballadores a través de les xarxes socials, es va formar per demanar alguns drets com la jubilació anticipada, la fi de les externalitzacions, l’augment de la jubilació anticipada, etc. Creim que a un municipi com Calvià aquest col·lectiu es mereix, com a mínim, una plaça amb el seu nom pel fet de fer una feina indispensable però poc visibilitzada.

Entorn de Calvià

61

PERSPECTIVA

LIL A THOM ÀS I ANDREU / Professora de secundària jubilada de llengua i literatura catalanes lilathomasiandreu@gmail.com

Les dones lluitadores a Calvià A LES DARRERIES DEL FRANQUISME

urant els anys de la dictadura franquista estava prohibit l’exercici de les llibertats d’expressió, reunió i associació. En el món laboral, s’imposà el Sindicat Vertical, des del 1940 fins al desembre del 1977. Així, oficialment, no hi havia ni obrers ni patrons, tots eren productores.

Una estructura a la qual per llei s’obligava a tots els treballadors i treballadores a afiliar-se, lloc de trobada dels personatges franquistes que controlaven la burocràcia, sense cap relació amb els vertaders problemes que es vivien en el món laboral. Tot i això, durant el decenni dels quaranta hi haurà una resistència clandestina organitzada a Mallorca, en la qual col·laboraran algunes dones.

D

A partir de la dècada dels anys 60 neixen les Comissions Obreres, en plural, que es formen en el moment en què hi ha una lluita concreta per la millora de les condicions. Plantegen la utilització de les eines legals que permet l’estructura sindical per canviar-la des de dins, i presenten candidatures a les eleccions dels enlaces y jurados —nom que rebien els representants del personal— que els possibiliten reunions «legals» en els locals del sindicat. També, més endavant, el sindicat USO usarà les mateixes eines d’infiltració en l’estructura del sindicat vertical. Consti que durant el decenni dels seixanta ja hi havia un grup de «dones democràtiques» a Mallorca.

En aquesta Illa aquests anys de les dècades dels 60 i 70 es viu l’arribada de turistes europeus. Es varen construir hotels en zones a vorera de mar.

Calvià fou un dels municipis on més es desenvolupà aquesta aparició de grans establiments hotelers, però també a Palma, zona de Cas Català, ses Illetes, Can Pastilla, s’Arenal... Això provocà una arribada

 L’australiana Jennifer Jayne Rowell Batch va venir a Calvià de turista i a la recepció de l’hotel va conèixer Manuel Sánchez García, resident a Calvià i de família de Màlaga. En la foto, el dia que ell va presentar als pares la que seria la seva futura esposa. Calvià, agost de 1973.

Els anys de les dècades dels 60 i 70 es viu l’arribada de turistes europeus Entorn de Calvià

63

PERSPECTIVA

 Francisca Marí Planells al Kiosko Adolfo de l’Hotel Malgrats, Peguera, 1956.

nombrosa de treballadors i treballadores d’altres zones de l’Estat, majoritàriament de Múrcia, Extremadura i Andalusia. Persones que malvivien en els pobles d’aquestes regions, que venien per treballar a la construcció i com a temporeres a l’hoteleria (això és, venien a fer la «temporada») i després se’n tornaven, en una primera fase. Venien famílies senceres, amb un fill o dos. Eren persones sense instrucció, que malvivien en zones rurals i alguns ja havien conegut la lluita clandestina. Els mateixos empresaris visitaven els pobles de la Península i coneixien els batles que els ajudaven a cercar les persones adients per dur-lescap a Mallorca.

Les condicions de vida d’aquestes persones a l’hoteleria eren «de jutjat de guàrdia», expressió col·loquial que significa de denúncia immediata.

Vivien als soterranis dels hotels, en habitacions separades d’homes i dones. Això és, l’hoteler els oferia lloc on dormir i menjar, a càrrec de l’empresa, i sous minsos, que completaven necessàriament amb les propines.

En la majoria d’aquests habitacles coincidia que passaven les canalitzacions d’aire condicionat, amb finestres minúscules. Mal ventilats, no 64

Entorn de Calvià

 Manifestació de personal hostaleria a Palma.

Si s’acomiadava una cambrera, com que no tenia un habitatge propi, ni on anar, això significava la tornada al poble, o la recerca d’un altre lloc immediatament eren espais pensats com a dormitoris.

Hi dormien en lliteres, per aprofitar més l’espai. La separació de dones i homes provocava que aquells matrimonis que feien feina al mateix hotel no poguessin gaudir d’un mínim d’intimitat. Per tant, la cercaven en les seves hores lliures als pinars, o a les hamaques de les platges en hores intempestives, sense gent.

de submissió, que provocava el fet que fora de l’hotel no tenien recursos. Si s’acomiadava una cambrera, com que no tenia un habitatge propi, ni on anar, això significava la tornada al poble, o la recerca d’un altre lloc immediatament. A més, eren itinerants. Només passaven una part de l’any a Mallorca.

L’altra, se n’anaven a la seva localitat d’origen.

Els treballadors fadrins, en el seu temps lliure, cercaven trobar-se amb les joves sueques, franceses, alemanyes, fossin estadants de l’hotel o no.

Com els joves mallorquins, que cercaven les relacions sexuals lliures que no trobaven ─o no volien─ amb les seves al·lotes compromeses, que reberen el nom de «picadors». Aquestes havien d’arribar «verges» al matrimoni, no en mancaria d’altra! En canvi les turistes eren una altra cosa...

Fins avui dia, en el segle XXI, cap responsable de les cadenes hoteleres, empresari propietari d’aquells hotels calvianers, ha demanat disculpes per aquestes condicions de vida a les quals van sotmetre els seus treballadors i treballadores. Els salaris eren baixos i els recomanaven les propines, ja que la lògica del capitalisme és l’enriquiment del patró gràcies als beneficis que genera la plusvàlua del treball. Però hi hem d’afegir que, amb aquestes condicions vitals, s’estalviaven uns llocs per als seus treballadors i treballadores mínimament dignes.

Cal conèixer aquestes condicions de treball per entendre l’actitud de por,

PERSPECTIVA

 Manifestació per l’amnistia laboral per als acomiadats en el sector de l’hostaleria. Al capdavant, entre d’altres, José Luis Ocaña, Bartolomé Pericàs, Maria Bonnín i Juan José Reboredo. Palma, 1976.

La lluita clandestina significava trobades de petits grups, «cèl·lules» comunistes, de màxim cinc persones, amb prevenció, mesures de seguretat, amb por a ser agafats per la temuda Brigada Político Social franquista S’hi ha d’afegir la manutenció, també a càrrec de l’hoteler, en aquells anys durs sense llibertats, amb por. I així s’ha de recordar, perquè el menjar que es destinava al personal de l’hotel moltes —massa— vegades consistia en les restes que sobraven de les safates per als hostes, o restes de la cuina que no eren adients per servir als menjadors.

Així, s’ha d’entendre que una de les primeres reivindicacions que plantejaren les i els sindicalistes fos un menjar mengívol, unes condicions de vida mínimament dignes.

Per ara cap hoteler, cap directiu o propietari de cadena hotelera ha fet, en les seves intervencions sobre la responsabilitat empresarial corporativa o sobre la història de la seva riquesa, com a hoteler exemplar, una referència a aquestes condicions laborals que tants beneficis econòmics els donà en aquells anys.

Fins i tot es podria fer per fer valer les diferències d’aquells anys amb l’actualitat, i posar-se medalles pel seu tarannà

«negociador». Ni tan sols així. El seu silenci demostra la complicitat amb les condicions laborals que imposava el dictador en els anys 60 i 70 del segle passat, que tants beneficis els reportà.

En aquest context, la dictadura franquista condicionà la vida laboral i també la personal, amb manca de llibertat d’expressió i de reunió. La lluita clandestina significava trobades de petits grups, «cèl·lules» comunistes, de màxim cinc persones, amb prevenció, mesures de seguretat, amb por a ser agafats per la temuda Brigada Político Social franquista. Per tant, por a reunir-se més de dues o tres persones per parlar de les condicions de treball que vivien als hotels, a l’obra de construcció, a l’oficina bancària, a...

Manca de llibertat d’afiliació. No era possible ser afiliat a un partit polític, llevat del Movimiento Nacional, ja que aquests estaven prohibits, ni a un sindicat de classe. Com hem dit abans, el

Sindicato Vertical era l’únic lloc on els productores —empresaris i obrers— es podien trobar.

En els anys 60 el Papa Joan XXIII impulsà la celebració del Concili Vaticà II. Significà un vertader sotrac en la mentalitat de molts de joves catòlics, amb pràctiques religioses fora de la litúrgia de les parròquies, o aquestes convertides en llocs de trobades clandestines de lluitadors, ja que el Concordat entre el Vaticà i el dictador prohibia l’entrada de les forces policials als recintes eclesiàstics.

I amb aquest panorama hem de començar a explicar la feina que feren les primeres lideresses en la lluita per unes condicions laborals humanes.

LA LLUITA DE LES PRIMERES SINDICALISTES

Tenint present les dures condicions de vida del franquisme, sense llibertats, amb repressió i persecució d’aquells que volien la democràcia com a sistema polític occidental que possibilitava l’existència de partits polítics, de sindicats, d’associacions professionals, culturals i altres, podem abordar què va significar la lluita de les primeres sindicalistes, treballadores d’hoteleria, a Calvià.

Entorn de Calvià

65

PERSPECTIVA

 Magaluf.

Les conclusions del Concili Vaticà II motivaren que moltes persones cristianes pensassin que, per ser conseqüents amb les seves creences, havien d’acostar aquestes a les persones que més patien.

Donaren aquestes passes molts de capellans que anaren a viure als barris obrers més pobres de les perifèries de les grans ciutats, com el «cura Paco» —Francisco García Salve, al Pozo del Tío Raimundo de Madrid. Un cura-obrero, com se’ls anomenava, que fou jutjat amb el procés 1001 juntament amb Marcelino Camacho, Nicolás Sartorius i altres, per ser dirigents de CCOO, l’any 1973.

També uns cent trenta capellans catalans protagonitzaren la primera manifestació, amb sotanes, pels carrers de Barcelona l’any 1966, per protestar per les tortures que patí un dirigent del Sindicat Democràtic d’Estudiants, protesta que acabà amb una càrrega duríssima de la policia.

A Mallorca alguns capellans s’acostaren al món del treball i es feren treballadors dels hotels, com ara Paco Obrador, Carmel Bonnín, Bartomeu Bennàssar, Ferran Bonnín i Jaume Santandreu, entre d’altres. I no es limitaren al treball als hotels, també crearen els «acolliments» aprofitant locals pròxims a les parròqui66

Entorn de Calvià

es, o propietat d’aquestes, a s’Arenal, a Calvià, on es reunien amb la tapadora de comentar pel·lícules, per exemple, si entrava un policia de la Social. Pensau que els homes tenien els bars per passar-hi el temps lliure. Les dones, no.

Gràcies a aquests nous aires vaticans, institucions eclesiàstiques com Càritas s’acostaren a la realitat que vivien els nous treballadors i treballadores que venien a les zones hoteleres de Calvià i Palma. He d’esmentar una de les impulsores d’aquests canvis en aquells anys, Maria Salleras Juan, a la zona de s’Arenal, o Aina Gomila, treballadora d’hoteleria a aquella zona. A s’Arenal, una monja de la Caritat es féu càrrec de la guarderia per a infants de les treballadores, i altres dues feren de cambreres a la zona de Manacor.

Cal esmentar la tasca que feren les monges franciscanes, que obriren una guarderia a Palmanova, a prop dels hotels, per als infants de les famílies treballadores, amb horaris flexibles segons els torns laborals. També oferiren una escola d’alfabetització per a dones en un apartament proper.

Com hem dit, la majoria de les treballadores que arribaven aquí provenia de zones rurals, amb un alt grau d’analfabetisme.

Antònia Andani i Joana Bernal passaren a ser vertaderes lideresses a les zones de Magaluf i Palmanova

D’aquesta primera època n’hem d’esmentar Sinforosa (Sinfo) García, provinent del Instituto de Misioneras Seculares, que es traslladà a Mallorca l’any 1968. Gràcies als contactes amb els joves capellans obrers, vingué a treballar al món de l’hoteleria.

Amb Maena Juan Marquès i Maria Bonnín crearen en els seixanta Mar Sis, un local ubicat al carrer del Mar, número 6, que Maena cedí amb la seva generositat habitual. Allà formaven joves vingudes de la Península, no només en el món laboral, també en aspectes d’alfabetització i cultura en general.

Maena Juan primer va tenir la idea de la Residència per a Joves; més envant, de l’Escola de Formació Social, per a la qual hagueren de cercar l’aixopluc de la jerarquia eclesiàstica, amb el bisbe Rafael Álvarez Lara i el vicari general Llorenç Alzina.

PERSPECTIVA

Per tenir una idea del que era aquesta iniciativa, per l’Escola passaren a donar conferències i xerrades persones com ara el periodista Andreu Ferret, el fiscal Miquel Miravet, el sociòleg Antoni Tarabini... tots ells reconeguts lluitadors antifranquistes. Fins i tot convidaren gent de Catalunya que treballaven clandestinament, com Carlos Navales, Jordi Borja o Isidor Boix.

També hi feien classes els capellans-obrers Paco Obrador, Carmel Bonnín i Tomeu Bennàssar, o advocats que es dedicarien a la legislació laboral, com ara Ferran Gomila, i assessors laborals i fiscals, com Jaume Ribas Cardona, etc.

En una paraula, a Mar Sis no només s’oferia formació en qüestions laborals, sinó també en marxisme i en història política, a la vegada que s’hi mantenia la unió de les pràctiques cristianes en les litúrgies a títol privat, que més envant, amb l’arribada del nou bisbe, Teodor Úbeda, l’any 1973, es va convertir en suport directe.

Aquí, per tant, es forjaren les futures lideresses sindicals en el món de l’hoteleria, com Maria Bonnín, Antònia Andani i tantes altres joves cambreres que conegueren un altre món, unes eines per interpretar-lo, i una legislació ofegadora dels drets laborals a la qual s’havien d’enfrontar per reivindicar la millora de les condicions de feina als hotels de Calvià i Palma.

A Calvià, les lluites als hotels de la cadena Hotasa-Rumasa, de Ruíz Mateos, que tenien noms d’ocells, com Los Mirlos i Los Tordos, i també altres establiments hotelers calvianers, com l’Hotel Antillas, el Jamaica, l’Hotel Magaluf Park o l’Hotel Trinidad, foren protagonitzades per aquelles valentes dones capdavanteres a l’hora d’aconseguir la reducció del nombre d’habitacions a netejar. És el cas d’Antònia Andani, que va venir de València i es va incorporar a fer feina amb Joana Bernal. Ambdues passaren a ser vertaderes lideresses a les zones de Magaluf i Palmanova. Joana Bernal a l’Hotel Ja-

maica, Antònia Andani, a Los Tordos y a Los Mirlos. La seva feina consistia en assessoraments i a controlar les liquidacions de fi de contracte. Animaven les companyes a lluitar pels seus drets, amb l’acompanyament de CCOO de la zona. Les dues encapçalaven les lluites amb Ana Soto, Maica, Ana Coronado, Angustias de las Heras, Esperanza Garijo i Teresa Maldonado. Reclamaven el pagament de les hores extres o un dia i mig lliure, abans només un, així com pagar les guàrdies o contractar substitutes per fer-les.

Aquestes dones no només lluitaven pel nombre d’habitacions a fer, a netejar. Per exemple, plantejaren la necessitat que els uniformes no fossin de niló sinó de cotó, perquè la fibra de niló —novetat en aquells anys— les feia suar en excés.

Per entendre la realitat i les lluites que dugueren a terme aquestes dones, cal llegir les paraules de Maria Bonnín Cortés al II Congrés de l’Associació Kellys Balears, del novembre de l’any 2019, amb el seu permís: «L’any 1966 jo formava part d’un grup de creients que arran del Concili Vaticà II ens vàrem plantejar des d’on podíem respondre millor a la inquie-

tud que teníem d’ajudar els qui més ho necessitaven.

En una de les reunions vàrem coincidir que era en el sector de l’hoteleria, ja que en aquells anys començava el boom del turisme i eren moltes les persones que venien de pobles de Castella, Andalusia, Galícia i altres comunitats a cercar feina a Mallorca, i concretament en aquest sector. Per tant, era important per a nosaltres mateixes, des de dins, que poguéssim conèixer com era la feina als hotels, per experimentar i conèixer millor la realitat del treball a l’hoteleria.

Els anys 1966 i 1967 vaig estudiar a l’Escola Professional d’Hoteleria, que pertanyia al Sindicato Vertical —el local és on ara té les seves dependències CCOO—, per treure el títol de subgovernanta. En aconseguir-lo, l’escola em va demanar que fes classes de governanta, cosa que vaig acceptar durant dos cursos.

Durant els estius es feien pràctiques als hotels. El primer va ser al Nixe Palace (Cala Major), durant un mes, i el segon, a l’Hotel Ondinas de s’Arenal. Va ser en aquest darrer on vaig veure clar que el paper de la governanta o subgovernanta suposava estar enmig entre Entorn de Calvià

67

PERSPECTIVA

No es pagaven les hores extres, ni es cobrien les baixes, les dones cobràvem menys que els cambrers, i això que pertanyíem a la mateixa categoria professional, menjar molt dolent, i qualque vegada en mal estat... i altres l’empresa i la direcció i el personal que tenia a càrrec seu, i això volia dir, en el meu cas, «treure el màxim de suc a les cambreres», això és, fer guàrdies sense cobrar-les, no cobrir les baixes, canviar els dies lliures avisant en el darrer moment en què la cambrera ja havia acabat la jornada, no pagar hores extres... i altres. Tot això per donar més beneficis a l’empresa o per ser la governanta més valorada per als seus superiors.

Aquesta experiència és la que em va fer veure clar que jo no estava disposada a jugar aquest paper i, per tant, vaig optar per posar-me a treballar de cambrera.

L’Hotel Bellver, al Passeig Marítim de Palma, va oferir-me treball de subgovernanta, cosa que no vaig acceptar, però sí els vaig dir que possiblement una amiga meva ho acceptaria i que era una persona molt preparada. Li ho vaig dir a na Maena Juan i va acceptar amb molta il·lusió. Pocs dies després la contractaren.

El 25 de gener de l’any 1971 vaig signar el contracte per treballar de cambrera a l’Hotel Bellver, crec que després d’un període de prova de 15 dies, com era habitual.

Aquest mateix any es varen fer eleccions sindicals i, juntament amb una companya, Júlia Écija, vaig ser elegida «enlace jurado», l’equivalent avui a delegada sindical, amb diferents variants.

Recordeu que era en el franquisme, sense llibertats.

Quan vaig entrar a l’Hotel Bellver, jo formava part de CCOO en la clandes68

Entorn de Calvià

tinitat i a la UTT —Union de Tècnicos y Trabajadores—, de l’antic Sindicato Vertical, on vaig ser elegida representant de les cambreres en l’àmbit de les Illes Balears.

A mesura que passaven els mesos procuràvem anar creant un ambient d’amistat i companyonia entre les cambreres de pisos i el personal d’altres departaments: menjador, cuina, neteja i bugaderia. Per això, procuràvem canviar dies lliures per coincidir per anar d’excursió, organitzar una festeta per celebrar l’aniversari d’una companya o una xerrada a Mar Sis sobre els nostres deures i drets com a treballadores del sector de l’hoteleria, etc.

Va ser aquest primer any que vàrem crear a l’Hotel Bellver la primera «comissió obrera» de l’hoteleria. Ens reuníem normalment al pinar del castell de Bellver, perquè durant la dictadura franquista estava prohibit reunir-se. Vivíem en plena clandestinitat. Normalment hi assistia Pep Vílchez de CCOO. En les diverses reunions exposàvem les condicions de feina: no es pagaven les hores extres, ni es cobrien les baixes, les dones cobràvem menys que els cambrers, i això que pertanyíem a la mateixa categoria professional, menjar molt dolent, i qualque vegada en mal estat... i altres.

En una reunió de la comissió obrera de l’hotel vàrem decidir exposar-ho a la reunió del jurat d’empresa. Davant la negativa de la direcció de l’empresa, es va decidir tirar endavant les reivindicacions fent una vaga «de baix rendiment». Això suposava, per part de les cambreres, deixar de fer diàriament

tres, cinc o sis habitacions per pis i ja vàrem posar data.

L’altra companya, na Júlia, i jo coordinàvem la vaga. La complicitat de Maena Juan, subgovernanta, va ser molt important.

Cada dia, en acabar la jornada de feina, ens reuníem al bar o al pinar del castell de Bellver per fer una valoració, contar anècdotes i animar-nos a seguir endavant.

Durant la primera setmana i part de la segona, la majoria de cambreres feren el baix rendiment, altres seguiren més temps. La direcció de l’hotel enviava els clients a altres hotels de la cadena, Hoteles Mallorquines, de Gabriel Escarrer.

La direcció va convocar el «comitè» d’empresa del Sindicato Vertical per exposar la situació i demanar-nos què era el que volíem. Nosaltres ja havíem enviat un escrit a la direcció amb les següents peticions: igualtat salarial amb els cambrers de menjador, ja que teníem la mateixa categoria professional; que s’abonassin les hores extres, les guàrdies obligatòries; que ens donassin d’alta a la Seguretat Social durant tot el contracte; i que milloràs el menjar. La nostra resposta va ser insistir en les nostres peticions. Després d’aquesta reunió varen començar els interrogatoris a subgovernantes i cambreres, en els quals aquestes darreres eren les més assetjades.

Durant la darrera jornada de feina, la governanta, recolzada en el bastiment de la porta de cada habitació, anava observant tot el procés de neteja i, una ve-

PERSPECTIVA

gada que jo la donava per acabada, passava els dits o la mà per tots els racons —podeu imaginar-vos la pressió que em va suposar aguantar aquesta senyora, i més havent estat companya meva a l’Escola d’Hoteleria. Acabada la jornada, em va dir que anàs al despatx de Direcció. Allà ens presentaren la carta d’acomiadament a Júlia Écija i a mi.

Les dues vàrem recórrer a Magistratura. Júlia va guanyar el plet i va ser readmesa, i jo el vaig perdre. Vaig recórrer a Madrid al Tribunal Suprem i també vaig perdre.

Durant tot el procés vàrem tenir l’ajut del sindicat de CCOO, d’un advocat laboralista i del grup cristià que ens reuníem a la nit a Mar Sis, ja residència de cambreres, per revisar com havia anat la jornada, per rebre assessorament, etc.

Aquesta vaga va motivar que part del personal de menjador reivindicàss una sèrie de millores. Varen fer vaga i l’empresa va respondre amb sancions i acomiadaments. A partir d’aquesta lluita es varen crear les «llistes negres» al sector d’hoteleria per part de l’empresariat.

Per a mi va ser bastant dolorós que una de les cambreres que havia participat en la preparació de la vaga es presentàs a testificar que jo era una de les caps de la lluita. Ho puc entendre, però va ser molt decebedor.

Al cap de poc temps, vaig seguir fent feina en diferents hotels: l’Hotel Horizonte, l’Hotel El Pueblo, els Apartamentos Cristina Park i l’Hotel Valparaiso. En tots, llevat del darrer, no hi durava més que unes setmanes o dies, arran d’estar inclosa dins les «llistes negres» dels hotelers.

A l’Hotel Valparaiso es varen fer eleccions sindicals i vaig tornar a ser elegida representant sindical. D’acord amb la plantilla de cambreres, en una reunió de jurats d’empresa vaig demanar en nom de totes que la nostra jornada fos de vuit hores i no de vuit i mitja, ja que

la paga era per les vuit. De seguida em varen donar la carta d’acomiadament, quan ja feia un any i mig que hi treballava. Les «llistes negres» ja eren eficaces.

Aquesta vegada ja no vaig anar a Magistratura, aconsellada per l’advocat.

Tot això són els aspectes negatius d’aquella lluita. Els positius, la readmissió de la companya Júlia Écija, el pagament de les hores extres i de les guàrdies, ser donades d’alta a la Seguretat Social durant tot el contracte.

Podem dir que són els inicis de les lluites reivindicatives en el sector. Hem de tenir present que va ser la primera vaga de dones cambreres en el sector de l’hoteleria de Mallorca. A la cadena Sol, propietària del Bellver, li va suposar una pèrdua de 21 milions de pessetes, que era molt en aquella època.

Aprofit l’avinentesa d’aquest congrés per comentar-vos que, en tota lluita, és important crear un ambient d’amistat i camaraderia per poder iniciar una reivindicació, comptar amb un suport sindical i conèixer les lleis, drets i deures. Pensau que estar sindicades no és suficient, cal estar actives i participar.

Avui dia els sindicats no són una assessoria, hem d’exigir formació, assessorament i sobretot que trepitgin més els hotels. Vosaltres, cambreres que heu adoptat el nom de «les kellys», heu de demanar i exigir formar part de la Mesa de Negociació Col·lectiva i heu d’aconseguir negociar la part important del conveni que us afecta.

Per acabar, manteniu-vos unides i ho aconseguireu!»

Un dia a la setmana havies d’afegir una guàrdia de les 4 a les 21 h i així, sense més, feies una jornada de 13 hores.

Fora de la jornada de feina ens reuníem en uns locals que anomenàrem «acolliments». N’hi havia a Palma, al Terreno, a s’Arenal, a Palmanova-Magalluf i a Santa Ponça. Allà ens trobàvem per poder rebre assessorament laboral per part d’en Carmel Bonnin i també fèiem tallers d’anglès».

Unes paraules que corroboren tot allò que han recollit les diverses publicacions de la història del moviment obrer a Mallorca en aquells anys durs del tardofranquisme, però calia un record a aquelles dones, que encapçalaren lluites en temps molt difícils per defensar els drets laborals del conjunt de cambreres i treballadores d’hoteleria.

 MÉS INFO: AROCA, Manuela. Sindicatos y Turismo de Masas en las Baleares. Del franquismo a la democracia. Edicions Documenta Balear, 2018.

GINARD FÉRON, D. «El moviment obrer balear del tardofranquisme a la transició democràtica». A: PAGÈS I BLANCH, Pelai (coord.). La transició democràtica als Països Catalans. Història i Memòria. Universitat de València UPV, 2005.

NASH, Mary. «El moviment feminista durant la Transició». A: PAGÈS I BLANCH, Pelai (coord.). La transició democràtica als Països Catalans. Història i Memòria. Universitat de València UPV, 2005.

Antònia Andani, cambrera de pisos que va fer feina la major part del temps a Calvià, també va participar en aquest Congrés de les kellys, el novembre de 2019:

BONNIN CORTÈS, M; SALLERAS JUAN, M. Maena Juan Marquès, una dona de coratge. Editorial Lleonard Muntaner, 2020.

Vaig començar a fer feina l’Hotel Magalluf Park. La jornada era de les 8 a les 4 del capvespre, un dia lliure a la setmana. Normalment mai sortíem a l’hora i ni tan sols podies davallar a dinar.

Les fotos de les lluites obreres als carrers les ha facilitades Pep Vílchez. Tal com varen assegurar Maria Bonnín i Antònia Andani, en aquells anys no es feien fotos, per seguretat.

Entorn de Calvià

69

PARLAM

NEUS FERNÁNDE Z QUETGL AS

/ Periodista

Entrevista amb

Francesc Obrador Moratinos (s’Hort des Ca, Palma, 1942), comptable, sindicalista i polític «NO CANVIA GAIRE NEGOCIAR COM A SINDICALISTA O COM A BATLE» La consciència de classe obrera la té de menut. Professionalment, es va desenvolupar com a comptable a Gorila, la Shipping International Holding i Acorn International Hotels. En els anys del desenvolupisme i el tardofranquisme va jugar un paper important en l’àmbit turístic com a sindicalista. Va començar a l’hotel Punta Negra i a Magaluf va estar a l’Hotel Bolero i al Carrousel, i després al Columbus de Santa Ponça. Va ser elegit batle de Calvià del 1983 al 1991. Continua al sindicat UGT, al PSOE i actualment estudia filosofia.

70

Entorn de Calvià

PARLAM

Quin paper han tengut els valors del cristianisme en la vostra vida?

Quan es va constituir el Consell Insular de Mallorca el 1979, dels qui el formàvem –només hi havia dues dones, una era Maria Antònia Munar– un seixanta per cent teníem formació de seminaristes. A les Balears, per a les persones de classe mitjana i baixa era l’única possibilitat de formació, a part de peritatge mercantil, ja que encara no hi havia universitat. Vaig ser escolta a s’Hort des Ca, quan el capellà n’era Fernando Bonnín. Quan va tornar de les missions al Perú el vaig rescatar per treballar amb les persones nouvingudes que s’havien instal·lat a la costa per fer feina en el turisme.

També a Jaume Santandreu.

litars. Al vespre, estudiava a l’Acadèmia Blanquerna del carrer dels Oms. Als 17 anys vaig començar al Seminari, i feia mig any d’estudi i mig any de feina a Gorila, perquè havia de dur doblers a ca meva. Vaig decidir que la meva carrera professional aniria encaminada a la comptabilitat, que vaig aprendre a Gorila. No obstant això, més envant vaig anar a fer feina a l’hotel Punta Negra (1968-1970), per una opció política, perquè ja havíem creat un grup de treball de Cristians pel Socialisme, l’Escola de Formació Social… El futur era l’hostaleria.

Més endavant vaig ser responsable de la JOC (Joventut Obrera Catòlica), que estava al carrer de Savellà de Palma.

Era quan començava el Concili Vaticà II. Quan vaig acabar al seminari, vaig tenir ordenació però no mandat, perquè, com deia el director de Ràdio Popular (COPE), Guillem Fiol, era un bitxo raro. El bisbe Álvarez Lara sempre em deia: «No te entiendo, pero te comprendo».

El sindicalisme neix a casa i dins la Joventut Obrera Catòlica. Jo vaig contactar amb catalans del Baix Llobregat, com el jesuïta García Nieto, un dels líders del moviment cristià i de Comissions Obreres. Devia ser el 1966-1967 quan vàrem començar les primeres comissions de sector. Al principi érem sis o set, que ens reuníem a Puntiró, d’amagat, enmig del bosc.

A partir de 1968-69 varen començar les detencions i la intervenció del bisbe Álvarez Lara, que a mi em va protegir quan m’arrestaren dient que estava sota la seva jurisdicció.

Quin paper va jugar la vostra mare en sensibilitzar-vos amb la situació precària de les persones treballadores?

Ma mare havia estat de la UGT. Ella feia feina a la fàbrica de Can Ribes. La meva padrina també estava sindicada, i havia fet feina a Flassaders. A mon pare li va tocar fer set anys de servei militar i, per tant, a ma mare li va tocar ser cap de família. Tant mon pare com ma mare repartiren propaganda clandestina i el 18 de juliol anaren a la Casa del Poble perquè els havien tancat la fàbrica i es trobaren amb soldats amb canons enmig del carrer. Encara que no teníem per menjar, venien a dinar el gat del barri i una gitana.

Vaig aprendre a llegir a ca meva amb els llibres de la Casa del Poble: el Libro de Buen Amor, de l’arxipreste d’Hita, La caverna del humorismo, d’Azorín, i uns llibres d’un anarquista valencià. Ah, i les Rondalles mallorquines!

Quin va ser el vostre primer lloc de feina?

El 15 de juny de 1956 vaig començar a fer feina a la fàbrica de sabates Gorila com a grum. Gorila era l’empresa sabatera més important d’Espanya després de la que feia les botes mi-

Vaig anar a fer feina a l’hotel Punta Negra (1968-1970), per una opció política, perquè ja havíem creat un grup de treball de Cristians pel Socialisme, l’Escola de Formació Social…

El futur era l’hostaleria

Com s’aprenia a ser sindicalista si no hi havia referents i sí, en canvi, molts d’emperons?

Allò més oposat al franquisme era abraçar les idees marxistes?

Sí, tots havíem estudiat Marx. Al Seminari duia la biblioteca i allà rebíem una revista en francès que era de la Universitat de Lovaina (Bèlgica). El contingut n’era superavançat, molt d’esquerres.

Sovint es critica que l’allau de peninsulars va suposar la pèrdua de l’ús de la llengua catalana. S’hagués pogut fer d’una altra manera?

Tant de part de pare com de mare, la meva família és emigrant. El 1959 vaig estar un mes i escaig a París per arreglar un tema d’herència de la família que teníem a França, i va ser tot un descobriment.

Sobre la llengua catalana? Som de la primera promoció de professors de català, premi especial amb Guillem Frontera i Serra de Gayeta, pel qual em varen regalar un viatge. Mon pare em llegia les Rondalles cada dia. Ara, la realitat és la realitat. En aquell moment allò que importava era menjar. En els menjadors de família, els dels treballadors, es parlava castellà, i en el menjador de correus, dels caps, es parlava català. Quan anaves a Palma (al centre) et deien: «Hable con la lengua del imperio». Calvià va ser el primer ajuntament on es va posar una assessora lingüística i es va desenvolupar el català.

Com a defensor de les possibilitats de progrés personal a través de l’educació, per què vareu posar més èmfasi en les condicions laborals que no pas en l’alfabetització dels nouvinguts?

Primum vivere. El 1971 més del quaranta per cent dels treballadors de la badia de Palma, segons l’Organització InternaEntorn de Calvià

71

PARLAM

 Manuel Bonmatí, Paco Obrador, Jesús Pérez i César Braña a la manifestació de la II Trobada Mundial de la Joventud Treballadora, Sevilla, 1981. Foto: Fundación Francisco Largo Caballero.

Vaig estar detingut tres dies un parell de vegades, però, com que era el cap, em respectaven

 Paco Obrador a l’Assemblea General d’Hostaleria de les Balears, 11 de març de 1976. Foto: Fundación Francisco Largo Caballero.

cional del Treball, era analfabeta. La feina la vàrem començar a fer en els menjadors de família de l’hotel Punta Negra.

Allà fèiem classe de castellà, perquè aprenguessin a llegir i a escriure. Un nucli ens vàrem mobilitzar fins que va venir la Brigada de Investigación Social i vaig haver de partir.

També va venir a parlar amb mi el propietari, Carlos Blanes, que no era contrari a les vagues però sí a les investigacions, perquè l’hotel Punta Negra era l’establiment on els ciutadans acudien a tenir-hi aventures extramatrimonials, i, clar, els brigadistes podrien afectar el negoci. D’allà vaig partir al Shipping International Holding el 1970-1971, que era el grup turístic més gran d’Europa i que a les Balears tenia una trentena d’hotels.

Als anys seixanta, quin era el vostre objectiu a la vida? I als setanta?

L’any 60 tenia 18 anys i volia viure i ser útil, m’apuntava a tot…, ser feliç, trobar sentit a la vida. Als 70, igual. Aquesta cadena em va dur a Amèrica i a Àfrica posteriorment per fer cooperació internacional en l’àmbit sindical com a voluntari.

En jubilar-me, vaig partir a l’Equador, d’on tenc la Medalla d’Or al Treball, i on vaig tenir amenaces de mort per haver descobert una xarxa corrupta de la Guàrdia Civil allà. No canviaria res de tota aquella implicació sindical que vaig tenir i que tenc.

72

Entorn de Calvià

Vàreu tenir represàlies i témer per la vostra vida durant el franquisme?

Vaig estar detingut tres dies un parell de vegades, però, com que era el cap, em respectaven. El 1996, quan era president de la Fundación Formación y Empleo en Turismo, vaig saber que el 1996, vint-i-cinc anys després d’entrar a fer feina al Shipping Industrial Holding, la policia havia informat al director general de la companyia sobre la meva ideologia de roig! El meu director també ho era: «I’m a red, I’m of the labour party!».

Creis que vàreu defensar el paper de la dona?

En el nostre grup tant hi havia dones com homes i defensàvem tant temes de salaris, com de categories o condicions de feina.

Des de 1974, amb els primers convenis, defensàvem coses com la igualtat de salaris entre cambreres de pisos i cambrers de bar. També defensàvem les dones, que havien de preparar el menjar per al marit a ca seva, feien feina a escarada per acabar a temps. Nosaltres vàrem plantejar els correturnos, a fi que una dona fes vuit hores de feina, com tothom. Llavors feien dotze o tretze habitacions netes. Vàrem eliminar la feina a escarada, perquè si una dona no podia acabar la feina encomanada la pogués fer la dona del torn següent. Hi va haver algunes discussions pel tema de les propines... També vàrem demanar l’exigència dels carros per poder dur el material.

Us hagués agradat construir una família convencional?

No, no m’ho vaig plantejar mai. Parelles n’he tengudes moltes, però sempre amb una llibertat plena. He tengut moltes companyes i companys, sobretot companyes molt estimades i apreciades, sempre amb respecte absolut. Som molt amic de totes les companyes que he tengut, però mai va passar d’aquí.

Durant el desenvolupisme, us vàreu plantejar mai aspectes relacionats amb l’ecologisme o de preservació del medi ambient?

Nosaltres vàrem viure amb profunditat els tres plans de desenvolupament de López Rodó i com Espanya va aconseguir el reconeixement internacional. Fins llavors la moneda no era convertible, la pesseta no servia per a res, érem una illa aïllada. Em deman si avui en som conscients, del medi ambient més enllà del que es parla…

Com es passa de defensar els treballadors turístics a governar un municipi amb un elevat poder de cacics i empresaris hotelers?

Vaig ser secretari general d’UGT, feia feina en un hotel i mai no vaig ser alliberat sindical. A les tres grans empreses que

PARLAM

he fet feina em varen oferir guanyar més doblers a canvi de deixar la lluita sindical, i ho vaig declinar. Sempre he tengut un sou bé, perquè la meva feina és molt especialitzada i em permetia tenir molta llibertat.

Amb l’empresari hoteler Escarrer m’hi barall des de 1969 i hem negociat moltíssim. Ell va reconèixer, en fer 90 anys, que vaig ser un amic que sempre li va dir la veritat. Tenc cartes seves que no publicaré mentre sigui viu. Sé que ha presentat un llibre de memòries, però no les llegiré.

Em vaig presentar a batle perquè m’ho varen demanar, i vaig guanyar al 83 i un altre pic al 87. No canvia gaire negociar com a sindicalista o com a batle. Vaig governar amb tots els grups municipals, gairebé tot es va votar per unanimitat.

Mai no vaig demanar cap favor a ningú.

Quan us vàreu adonar que teniu dots per al lideratge?

Tot d’una, als set o vuit anys, quan te n’adones que el que dius sona bé. Tenia tots els premis de catecisme, muntava totes les festes dels vells... Funcionava. Ja, a ma mare, tothom l’aturava pel carrer per demanar-li consell, tot i que ella no sabia ni llegir, ni escriure, ni tenia signatura. Em sent molt fill de ma mare, i de mon pare, en el sentit del que va haver de patir.

Quines circumstàncies varen fer que no comptàssiu amb major suport en la vostra carrera política?

Sempre he tengut tot el suport, mai no m’ha fallat ningú, excepte l’aparell del partit PSOE. El 1993 em vaig decantar de la política i només dos anys més tard em reenganxaren per anar a Madrid com a secretari de formació d’UGT. Després vaig ser director general de Formació del Govern Balear, president del Consell Econòmic i Social i després vaig partir a fer formació pel món. Sempre he format part de la minoria i com que sempre he tengut un lloc de feina… He tengut les excedències forçades mínimes i m’han tornat a acollir bé a l’empresa privada, perquè tenia un coneixement molt tècnic, era el meu patrimoni.

Com heu continuat exercint el paper de solidaritat que us ha caracteritzat?

Fent el que faig, amb el voluntariat juntament amb organitzacions internacionals a Àfrica i a Amèrica, on sobretot formaven gent sindicalment, fent cooperatives agràries, formant dones amb soldadura i electricitat, hostaleria. Intentàvem que no pujassin a una pastera. Com també puc explicar, assegut a Nouadhibou, port pesquer de la costa senegalesa, on hi ha emigrants nigerians a punt de partir en pastera, l’experiència de parlar amb aquests joves que tenen estudis i que s’arrisquen cercant una oportunitat! Em deien: «Qu’est que tu veux que j’y fasse?»

A UGT faig formació de delegats i ara preparam la nova programació perquè aprenguin habilitats per fer el que creguin que han de fer. Continuu a la UGT i al PSOE perquè crec que els som útil.

Existeix o existirà la desestacionalització turística?

A Calvià, nosaltres, amb Joaquín Almunia, fundàrem el turisme de gent gran, que es diria després IMSERSO i que més envant es va anar modificant amb aspectes més socials.

Amb el nostre programa les bonificacions econòmiques es recuperaven. Ara hem d’obrir noves fronteres, i així li ho vaig explicar a Catalina Cladera, presidenta del Consell de Mallorca. El Consell Econòmic i Social d’Europa està preparant una resolució sobre la nova configuració per la qual el 2030 hi haurà el doble de persones de més de 65 anys que de manco de 65. Hi ha tot un mercat europeu de gent gran!

Europa serà dels jubilats i és la gent gran la que té els doblers i llibertat durant dotze mesos a l’any. Ara, s’han de treballar aspectes com la seguretat social i personal, etc. És un model turístic que val la pena, que és rendible i no és estacional.

Enteneu que hi hagi cert sentiment, entre una part de la població, de turismofòbia?

El tema de la turismofòbia sempre ha existit. Abans deien que els forasters venien a robar-nos el pa!

Heu fet darrerament una revisió de vida?

Faig revisió de vida cada vespre i em not bé. Ara pas un moment dolent perquè he tengut una embòlia pulmonar i tenc una companya, amb la qual sempre ho hem compartit tot, que té Alzheimer, i no és agradable.

Estic content d’haver-me sentit qui era, de despertar el mateix respecte que ma mare despertava. Supòs que m’he equivocat amb moltíssimes coses, perquè he viscut. Llegesc molt els Assajos de Montaigne, és el meu llibre de capçalera, i diu que hem de tornar vells el més tard possible.

Com us agradaria que fos Calvià avui en dia?

No ho sé. El món vostre és molt diferent, hi ha molta figurera en les xarxes socials i els canvis són molts sobtats. Els polítics fan el que troben que han de fer i el que poden, que segur que no és el que jo faria. M’agradaria esmentar el filòsof Gianni Vattimo, que diu que hem perdut el sentit comunitari per fer-nos societaris. Cadascun de nosaltres cercam allò que ens garanteix alguna cosa, i per això existeixen empreses com les companyies d’assegurances. Reivindic la comunitat, la cooperativa d’habitatges que vàrem fer, la formació professional… Les coses es construeixen en comunitat. Encara que no pensem igual, feim una cosa en comú. Quan tu tries un representant és perquè s’ha treballat comunitàriament per triar-lo. Tot ara és el vot individual no representatiu, el vot directe, i la societat pot anar totalment equivocada.

* Aquesta entrevista es va fer a la seu de la UGT de Palma amb algunes presses, ja que Paco obrador havia de tenir cura d’una de les seves companyes de lluita sindical.

Entorn de Calvià

73

DOSSIER

ANTONI AGUARELES GARCÍA / Geògraf

EL NAIXEMENT DE LA CONSCIÈNCIA OBRERA I L’ASSOCIACIONISME EN EL PERSONAL D’HOSTALERIA El paper fonamental del moviment sociocristià

PRIMERA FASE: EL BOOM DEL TURISME A MALLORCA (1955-1973)

El desenvolupament turístic en el període que comprèn de l’any 1955 fins a l’any 1975 va ser significatiu a Mallorca. L’any 1963 el govern franquista va aprovar la Llei de centres d’interès turístic nacional, que va afectar en gran manera Mallorca. El desenvolupament de la planta hotelera va ser intensiu al llarg de la costa, majoritàriament a les badies de Palma i Alcúdia, però també en els litorals de ponent (Calvià) i llevant (des de Capdepera fins al cap de ses Salines). Va tenir com a conseqüència l’ocupació de la primera línia costanera, sense cap tipus de planificació i d’ordenació territorial, i n’alterà significativament l’entorn territorial i paisatgístic.

74

Entorn de Calvià

En el període que comprèn des de l’any 1960 fins a l’any 1973 es va produir un augment espectacular de l’arribada de turistes a Mallorca. Mentre que l’any 1960 van arribar 361.000 turistes, l’any 1973 en van arribar 2.850.000 milions. En 13 anys es va incrementar l’arribada de turistes en aproximadament 2.500.000 persones.

Aquest període es coneix com el primer «boom» turístic. La planta hotelera de l’any 1973 assolí una capacitat de 265.680 places turístiques (222.680 places hoteleres, 26.000 apartaments i 17.000 places no registrades turísticament). L’avanç de l’economia, impulsat pel desenvolupament del turisme de masses, provocà una sèrie de canvis demogràfics significatius a Mallorca, ja que, dels 341.450 habitants l’any 1950

a Mallorca, es va passar a 460.030 habitants l’any 1970, un increment en la taxa de creixement demogràfic del 34,72 % en 20 anys.

CRISI DEL PETROLI I ESTANCAMENT (1973-1981)

L’any 1973 comença la crisi del petroli i, per consegüent, la primera crisi turística a les Illes Balears, amb disminucions en l’arribada de passatgers als aeroports illencs. La crisi del petroli provoca un augment significatiu dels preus del petroli i dona lloc a un encariment del preu dels viatges, també a causa de la pujada en els preus dels bitllets d’avió, i, per tant, una disminució en l’arribada de turistes a les Illes Balears durant set anys consecutius, de l’any 1974 fins a 1980. L’any 1981 la

DOSSIER

 Peguera.

nostra comunitat autònoma va superar el rècord de l’any 1973 amb 3.905.538 turistes en els aeroports illencs i s’establí un nou rècord d’afluència turística.

El quadrienni dels anys 1973 a 1976 a les Illes Balears va ser especialment negatiu, amb una taxa de creixement del -3,3 %. L’any 1978 es recuperà el nivell d’arribades de turistes respecte de 1973. Aquesta recuperació es produí bàsicament per dos motius: la recuperació de les economies europees i una segona devaluació de la pesseta, que provocà un segon boom turístic.

Els hotelers eren més independents dels toursoperadors, la qual cosa els permeté comercialitzar el seu producte directament al client final, pujar preus i augmentar els marges de benefici empresarial. Durant el segon boom turístic augmentà exponencialment la construcció d’apartaments

turístics amb relació a la infraestructura hotelera. El sector turístic de les Illes Balears va haver d’emprendre al llarg del període 1973-1980 una readaptació del model d’oferta turística vigent fins aleshores i una millora de la planta hotelera, per establir les bases per continuar amb el desenvolupament turístic i la millora de l’economia de les Illes Balears a través d’aquest sector. A principi de 1980 va començar el que coneixem avui dia com el segon «boom» turístic.

SITUACIÓ A CALVIÀ

El municipi de Calvià anterior al desenvolupament del turisme es caracteritzava per la presència de dos nuclis de població, establerts al llarg de la història en el centre del municipi, corresponent a les zones agrícolament més afavorides. Ens referim a Calvià i as Capdellà. Quant a la seva activitat econòmica i evolució, ens trobem amb

un municipi totalment estancat i totalment dependent del sector primari.

La falta de dinamisme d’un municipi d’esquena a la costa, dominat pel latifundisme (amb uns propietaris que no vivien a les possessions sinó a la veïna Palma), suposava un decaïment per a l’economia de Calvià. Era molt més atractiu per a la seva població activa emigrar cap a Palma, el nord d’Àfrica o Amèrica. Les dades de població són esclaridores: l’any 1900 Calvià tenia una població de 2.551 habitants i 2.914 habitants en 1960 (tenint en compte que ja s’havia iniciat el preboom turístic).

A partir de 1960, el municipi de Calvià va experimentar una vertiginosa transformació econòmica, poblacional i d’assentament poblacional. De l’arada a la grua, i del camp, a l’hotel. En 1970, el cens ja marcava els 3.579 habitants i el 1975 el nombre de residents va créixer en un 126 % i va superar els 8.000

Entorn de Calvià

75

DOSSIER

No és d’estranyar que fos en aquestes terra del ponent de Mallorca on començés a germinar el naixement de la consciència obrera

habitants. Era clar que Calvià havia passat d’emissor d’emigrants a receptor d’immigració. Això va ser conseqüència de la bàrbara substitució en uns si fa no fa deu anys del model econòmic primari pel terciari, amb un turisme sense fre ni control, només amb un objectiu: benefici econòmic, i controlat gairebé totalment aquests primers anys, pel que fa a la gestió, pel poder dels touroperadors estrangers, sense cap anàlisi ni control per part de l’administració.

De fet, el primer Pla d’Ordenació Urbana de Calvià data de 1971, va fer deu anys tard a l’hora de controlar la voràgine, si és que l’haguessin volguda controlar.

Quines eren l’evolució i característiques d’aquest creixement? La població nascuda a Calvià en els anys seixanta corresponia a un 45,83 % i la de la resta d’Espanya només corresponia a un 15,71 %. I si ens en anam a 1995, ja es posen en evidència les dades que mostren aquest tomb: la població nascuda a Calvià disminueix fins a un 23,34 % i la població provinent de la resta d’Espanya passa a convertir-se en un 42,38 %. L’origen de la població que va ser obligada a emigrar per la conseqüències socioeconòmiques del règim estatal que havia ofegat el camp, evidentment procedia de zones rurals i amb poc nivell d’alfabetització i especialització.

En 1960, un 35,15 % provenia d’Andalusia, un 28,18 % de Castella - la Manxa i un 14,63 % de Múrcia.

Aquest al·luvió de joves treballadors, que en la seva majoria es van quedar i establir a Calvià, va ser fonamental, sense cap mena de dubtes, per al creixement del municipi, però en aquests primers anys van patir en les seves vides la falta de previsió, el descontrol i el creixement desmesurat del municipi, basat en una sola premissa –parlem dels 76

Entorn de Calvià

primers anys del boom turístic: la creació de places hoteleres i el ferri control per part dels touroperadors del model, amb finalitat lucrativa. No deixaven ni permetien unes polítiques d’integració i creació de noves infraestructures dedicades a la millora de la qualitat de vida d’aquests nous calvianers ni tan sols per part de la incipient administració autonòmica i local, fins i tot en la seva fase d’implementació després de la mort de Franco i el restabliment de les noves institucions democràtiques.

En aquest primera fase, ens trobem amb la problemàtica que van haver de patir els primers treballadors que es van incorporar a les tasques de construcció, primer, i com a mà d’obra en l’hostaleria, posteriorment. Aquesta problemàtica estava relacionada amb l’allotjament. El municipi de Calvià només tenia dos nuclis de població assentats a l’interior, amb gairebé nul·la capacitat d’absorció de nous habitants per la manca d’habitatges i pel preu d’aquests, i els avui florents devuit nuclis de població del municipi eren inexistents aleshores. Només hi havia una incipient construcció just en els nuclis pioners: Portals, Palmanova, Magaluf, Santa Ponça i Peguera. Per tant, i gairebé fins ben entrats els 70, la majoria del personal que va haver de suportar sobre l’esquena el naixement i impressionant desenvolupament de l’activitat turística del municipi, van haver d’establir-se, o bé als barris perifèrics de Palma, o bé als soterranis o annexos creats ad hoc en els propis hotels, o bé en les primeres construccions que es van començar a aixecar al costat de les zones urbanes en segona línia –ja que la primera òbviament es dedicava als establiments turístics – i de menor preu de mercat, i amb la consegüent falta de qualitat. Com relata Paco Obrador:

Hem de recordar que molts d’aquests treballadors varen arribar fins i tot abans de la construcció dels hotels.

La primera font d’atracció d’immigració fou la construcció, i en particular la construcció del dic de l’Oest, la cantera de Gènova, el nou aeroport de Son Sant Joan i el mercat de l’Olivar. Molts d’aquests immigrants provenien de la regió murciana, i d’aquí va sorgir el costum de referir-se als immigrants de la primera onada com a «murcians», apel·latiu substituït posteriorment pel de «forasters».

Aquests primers immigrants s’instal·laren com varen poder en patis, cotxeres i velles cases de lloguer, en els barris més pobres de Palma, com s’Hort des Ca i la Soledat.

Des dels finals dels anys cinquanta, i a conseqüència de l’activitat turística, la integració en el sistema capitalista de l’Europa occidental va afectar evidentment Mallorca amb un considerable augment de la riquesa i de la població. El fenomen del turisme va ser l’element transformador de l’Illa, cosa que suposà tota una sèrie de canvis en la composició dels sectors econòmics.

No és d’estranyar que fos en aquestes terres del ponent de Mallorca on començés a germinar el naixement de la consciència obrera i l’associacionisme en el col·lectiu del personal d’hostaleria.

INEXISTÈNCIA DELS SINDICATS TRADICIONALS I PAPER DE LES ORGANITZACIONS CRISTIANES EN EL GERMEN DE L’ASSOCIACIONISME I LA LLUITA SINDICAL

El naixement d’una preocupació social i una lluita pels drets dels treballadors, després del boom del turisme, va sorgir a Mallorca d’una forma molt especial. No va ser abanderada pels sindicats tradicionals, que en la primera fase del desenvolupament del turisme –del principi de la dècada dels seixanta a final de la dècada del setanta–, sinó per persones procedents dels moviments cristians.

Per donar cobertura a la indústria vacacional, es va desplaçar a Mallorca una

DOSSIER

població estacional o temporera que, durant anys, va mantenir la seva residència a les Illes només durant el període de la temporada turística. Des de mitjan seixanta, les condicions sociolaborals en les quals es va desenvolupar la vida del personal d’hostaleria van ser francament difícils i dures. La precarietat, el desarrelament i la temporalitat els van acompanyar durant aquesta etapa de desenvolupament.

En els anys seixanta, aquests treballadors tenien com a marc regulador la Reglamentació del treball de 30 de maig de 1944. En aquesta normativa es regulaven les categories, funcions, ingressos, ascensos, jornada laboral, etc. El resultat més visible d’aquesta normativa –arribava a regular fins a 1.120 salaris diferents– era l’establiment d’unes plantilles profundament jerarquitzades.

Com a exemple de l’anterior, els menjadors dels hotels tenien categories que abastaven des del maître, segon maître, caps de sector o de rang, cambrers, ajudants de cambrer, fins als passavins o els aprenents. Els escalafons es repetien en els altres serveis dels hotels, des de les governantes a les cambreres de pisos, la recepció o la cuina. Els comandaments intermedis eren generalment mallorquins, mentre que la majoria del personal de categories inferiors procedia de l’emigració. Encara que els salaris estaven estrictament regulats, ningú no controlava en la pràctica que es fes correctament.

L’allotjament i la manutenció constituïen els focus principals del conflicte en aquesta primera etapa del desenvolupament del turisme. La legislació vigent ordenava als hostalers que proporcionassin habitació i menjar als seus empleats. Els llocs que hi destinaven els empresaris en la majoria de casos no complien les mínimes condicions d’habitabilitat. S’havia evitat l’existència del barraquisme, però, tot i això, existia un barraquisme vertical integrat en els propis hotels, en els soterranis i edificis auxiliars, dels quals s’ocultava la mà d’obra immigrant.

 Antoni García Salvador fent de camber a Cala Major, 1968.

S’havia evitat l’existència del barraquisme, però, tot i això, existia un barraquisme vertical integrat en els propis hotels, en els soterranis i edificis auxiliars, dels quals s’ocultava la mà d’obra immigrant En els menjars, les condicions no eren molt diferents. En tots els hotels s’oferien menjadors jerarquitzats: els menjadors de correus –segons explicà a l’autor d’aquest article Paco Obrador, el nom de «menjador de correus» feia referència als correus de les diligències, que solien ser personal qualificat–, utilitzats per les categories superiors, i els menjadors de família –també explica Obrador que els menjadors de família venien del llatí famulus (criat, esclau)–, utilitzats pels treballadors inferiors, en els quals se servia menjar de baixa qualitat. La majoria de les protestes espontànies que sorgien a l’interior dels hotels s’originaven per les condicions d’allotjament, i sobretot per la manutenció. Els horaris de treball també era un altre punt de conflicte. Encara que estava estipulat per legislació que un mateix treballador no havia de fer els tres torns (desdejuni, menjar i sopar), en la pràctica el més habitual era que això fos així, circumstància a la qual en

moltes ocasions s’hi sumaven horaris intempestius per atendre l’arribada de turistes a qualsevol horari, excursions o qualsevol incidència que es produís. Els dies lliures i les vacances eren també un dret que s’aplicava discrecionalment. Miguel Cristóbal Arranz, un dels líders sindicals de l’ASDHUT a Calvià, va manifestar:

A la meva arribada a Mallorca a la fi dels setanta, des de Peñafiel (Valladolid), encara que ja havia treballat una temporada a Gandia (València), vaig entrar a treballar a l’Hotel Cala Blanca de Magaluf com a ajudant de cambrer. El sou era d’unes 7.500 pessetes al mes, de les quals l’empresa se’n quedava 500 cada mes, que ens eren retornades amb l’última paga del contracte anual. Si els treballadors ens n’anaven a una altra empresa o abandonàvem el lloc de treball, perdíem la totalitat de l’import retingut.

Entorn de Calvià

77

DOSSIER

Només el 50 % dels empleats de la plantilla estaven assegurats i les condicions de treball eren duríssimes fins a final dels setanta. Per exemple, tots fèiem els tres torns –dematí, horabaixa i nit–, i, si protestaves, et posaven a netejar vidres en el període entre els torns.

En el menjador de família es menjava molt malament i escassament, i ens les havíem d’enginyar per millorar la quantitat i qualitat del menjar servit. La manera de solucionar-ho va ser que es carregaven les comandes dels clients, de manera que els aliments que sobraven eren amagats pels cambrers i recuperats posteriorment per ser consumits. No obstant això, com que el cap de cuina i el maître duien un fortíssim control dels possibles amagatalls, ens vam haver d’espavilar i clavàvem amb un ganivet els aliments sostrets sota les taules dels clients. Més tard, al final del servei, i ja sense la vigilància dels caps, els recollíem i a la fi podíem menjar».

El règim estava molt interessat que el turisme funcionés i es va preocupar prou bé que la legislació fos favorable als empresaris i touroperadors. Se centrà a regular l’oferta turística i durant aquests primers anys –finals dels seixanta i principi dels setanta– deixà un ampli sector dels empleats del sector turístic en uns llimbs que van portar a situacions límit. Van començar a sorgir, com no podia ser d’una altra forma, problemes col·laterals a aquest creixement vertiginós. Escolarització dels infants, escoletes, habitatges familiars per als empleats, formació i altres aspectes similars van quedar sense tenir una solució a curt termini.

Com es va dir al principi, davant la insatisfacció i la feblesa enfront dels patrons amb què es trobava el personal de l’hostaleria, els sindicats històrics, desarticulats i expulsats de la vida laboral espanyola, a penes tenien presència en aquest sector i molt menys capacitat d’actuació i de pressió col· lectiva.

Al llarg de la dècada dels seixanta diversos militants d’origen catòlic es van 78

Entorn de Calvià

agrupar en nuclis estables amb la intenció de fer labor social i convertir-se en els precedents del moviment associacionista en el si del col·lectiu.

La celebració del Concili Vaticà II, entre octubre de 1962 i desembre de 1965, va suposar un canvi decisiu en la posició de l’Església i la seva visió del món. Les conclusions del Concili van estimular la contestació d’alguns membres destacats de l’Església, que van començar a plantejar-se qüestions com ara la necessitat d’articular una nova doctrina social. Es van començar a tractar qüestions com la justícia social o el paper dels sindicats en la societat. Membres de l’Església com Carlos Abaitua, Ricardo Alberdi o José María Setién, escrivien els seus comentaris a les encícliques papals i feien arribar a Espanya els aires d’aquesta nova doctrina social. Fins i tot alguns dels representants de l’Església que havien demostrat el seu indestructible suport al règim franquista s’acoblaven ara als nous temps.

El Concili Vaticà II va encoratjar el corrent d’especialització en el món obrer. Primer, a França s’havia estès la cultura dels capellans obrers, que van posar en pràctica la seva integració en el món del treball manual, de les fàbriques i de la producció. Després del Concili, aquesta pràctica es va desenvolupar en gran manera. Els primers sacerdots que es van incorporar a les fàbriques a Espanya ho van fer a mitjan dels seixanta, amb epicentre al País Basc. En aquest sentit, el seu nexe amb l’HOAC i la JOC era un fet fonamental.

El bisbe Enciso va tenir una acció moderada davant aquests moviments.

Seria el seu successor, Rafael Álvarez Lara, que va assumir la diòcesi el 1965, amb 76 anys, qui es trobaria amb el terratrèmol. Ja una part del sacerdoci mallorquí havia optat per una acció diferent a la tradicional. A treballar a les missions al Perú hi partiren el 1965 Miquel Febrer, Bernat Martorell i Miquel Pons. Aquesta nova manera d’abordar la qüestió social va influir en alguns cercles de l’Església, que es van interessar per aquesta nova me-

El bisbe Álvarez Lara va desenvolupar una actitud comprensiva i favorable, amb moderació, envers els qui es preocupaven per les condicions del personal de l’hostaleria todologia d’intervenció social. Més endavant, en 1967, es van incorporar a aquest corrent missioner persones interessades en la problemàtica social que estava generant el turisme, com ara Carmel Bonnín o Bartomeu Bennàssar. El nou bisbe va haver d’apostar per la nova Església, nascuda del Concili per respondre als nous interrogants socials, cosa que suscità en ell la reflexió sobre un tema que ja havia estat objecte d’anàlisi per part seva en el seu anterior destí: la qüestió de l’emigració i, per tant, del turisme.

Les organitzacions obreres d’Acció Catòlica van ser les que van començar a tenir iniciatives per atendre les conseqüències del canvi econòmic i social que s’estava vivint a Mallorca. La JOC va ser l’organització obrera més activa a l’Illa. Entre les seves crítiques, elevades al bisbe, hi podem trobar queixes com la següent:

Veiem per part del capellà una falta d'integració amb el poble, de la qual es desprenen una sèrie de conseqüències greus, com ara una superioritat sobre la classe obrera... Creiem necessari que en els barris humils hi hagi un sacerdoci pobre, amb una pobresa intel·ligible per als homes d’avui. Resulten deplorables les homilies dominicals explicant més aviat en forma de narració el pas de Crist per la terra. Pensem que les persones que van al temple viuen i sofreixen per uns problemes ben diferents, als quals l’Església no dona resposta.

DOSSIER

L’aplicació de la Doctrina Social es va desenvolupar amb més èmfasi i, en aquest context, el nou bisbe va propiciar un canvi radical en la interpretació del fenomen del turisme a l’Illa La jerarquia de l’Església es va continuar mantenint en una posició d’inhibició respecte dels problemes socials que es vivien a Mallorca, al contrari que el bisbe, que va considerar que era necessari desenvolupar algunes accions per pal·liar la situació en la qual es trobaven els emigrants. Un pas significatiu en aquest viratge de la resistència de la jerarquia eclesiàstica arribaria amb la circular que el bisbe va emetre el 1971, en què opinava que «l’home té dret a emigrar perquè té dret a viure i comprenem que moltes vegades forçosament haurà de fer-ho, si vol continuar vivint. Hi hem de correspondre, almenys amb una retribució justa i amb l’amabilitat i l’afecte que mereixen com a germans nostres, donant-los ajuda per a la seva pròpia i integral promoció». Al marge d’aquestes declaracions i d’algun suport puntual als qui serien líders del moviment cristià d’hostaleria, no va haver-hi molta major implicació.

El bisbe Álvarez Lara va desenvolupar una actitud comprensiva i favorable, amb moderació, envers els qui es preocupaven per les condicions del personal de l’hostaleria. Va protegir l’activitat dels militants sociocristians, fins i tot sense compartir els seus plantejaments. No es pot dir el mateix de la jerarquia eclesiàstica, que no es va moure del seu paper tradicional. És de justícia fer constar l'afecte i el respecte que Álvarez Lara sempre va demostrar a l’incipient dirigent sindical Paco Obrador. Durant el seu mandat, va ser vigilant en la protecció de la integritat del dirigent del moviment cristià, a qui, malgrat que no havia exercit mai com a sacerdot en una parròquia, considerava com un membre de la seva Església. Tal com Obrador va comentar anys després, en certa ocasió

va dir-li les següents paraules: «Jo no et comprenc, però t’entenc».

Com a anècdota il·lustrativa d’aquesta actitud del bisbe envers Obrador, transcrivim el testimoniatge del secretari personal del bisbe Álvarez Lara, Llorenç Alcina:

Un dia a les 23 h [el bisbe] em va cridar perquè em presentàs al Palau Episcopal. El vaig trobar vestit amb faixí morat, molt seriós. Em va dir que sense permís seu havien detingut el sacerdot Paco Obrador i que estava a la presó de la comissaria central.

Com que això era contrari al Concordat de 1953, desitjava anar a posar-lo en llibertat. Una vegada allà, va exigir veure el delegat del Govern. Li van dir que era molt tard i Don Rafael va respondre: “El meu secretari i jo esperarem asseguts aquí, en aquest banc, fins demà. Vostè veurà què fa!”.

Vam seure i em va dir: “Lorenzo, comença el Rosari”. No havíem arribat a la meitat i van tornar dient que no era possible veure el delegat. Però don Rafael va afegir: ”Continuem resant”.

Davant la persistència del bisbe, varen anar a cercar el delegat, el qual es va presentar molt alterat. Don Rafael, sense explicar res, va dir, mai no ho oblidaré: “Senyor Delegat, vostè reté a la presó un sacerdot meu, meu!”. I amb una veu molt enèrgica: “Això va contra el Concordat; per tant, he de tornar amb ell!”. Se li va contestar que no era factible. Però el bisbe va afegir: “Continuarem resant!”. El delegat marxà i al cap de vint minuts va tornar amb Paco Obrador. El bisbe va dir textualment: “No li don les gràcies, perquè vostè ha complert amb el seu deure”. De retorn, durant el trajecte en cotxe, li va dir amb afecte al sacerdot: “Si us plau, una altra vegada fes les teves reunions de dematí perquè no hagi de tornar a aquestes hores!”. Eren ja passats dos quarts de

dues o les dues de la matinada. Després em va dir d’acompanyar-lo a ell al Palau i al sacerdot a la seva casa.

Dubt que un altre bisbe a Espanya hagués fet allò en 1969.

En 1972, Álvarez Lara va ser apartat, per motius de salut, del capdavant del Bisbat. El seu successor, Teodor Úbeda Gramage, va prendre possessió com a administrador apostòlic primer i com a bisbe titular l’any següent. Amb el bisbat de Teodor Úbeda va canviar la posició oficial de la jerarquia eclesiàstica a Mallorca respecte a la interpretació de l’acció que l’Església havia de fer amb els desafavorits. L’aplicació de la Doctrina Social es va desenvolupar amb més èmfasi i, en aquest context, el nou bisbe va propiciar un canvi radical en la interpretació del fenomen del turisme a l’Illa. El turisme ja no era un problema per a l’Església perquè afavorís la desatenció de les obligacions cristianes dels turistes o el contacte amb conductes morals relaxades. El turisme era la causa que a Mallorca arribàs una població immigrant desvalguda i desatesa. Els qui venien dels llocs de la geografia espanyola més empobrida per fer-se càrrec dels treballs als hotels i restaurants eren ara els nous marginats, el nou sector social desafavorit de les Balears. A partir d’aquest moment, en els seus escrits el bisbe exhortava a acollir la població temporera i immigrant sense discriminacions i a facilitar-li una ajuda efectiva en tots els terrenys en què actuava la comunitat cristiana. D’aquesta manera, es van intensificar, amb el suport del bisbat, les cobertures que ja venia prestant l’Església de base al moviment sociocristià en l’àmbit de l’hostaleria.

L’Església de base va continuar cedint els seus locals i llocs de trobada per al desenvolupament de les reunions, trobades, seminaris... No obstant això, a mesura que creixia el projecte, depassant els límits dels grups cristians per incorporar-hi sectors sense cap connexió amb l’Església, es feia evident que eren necessaris altres instruments de cohesió. Calia habilitar llocs que es convertissin, no sols en llocs d’acolliment, Entorn de Calvià

79

DOSSIER

seus sacerdots. A la fi de la dècada dels setanta, Obrador va elevar al bisbe la petició de permís per anar un pas més enllà del permès i forjar instruments de defensa sindical del personal. El bisbe va agrair a Obrador aquesta demanda i, durant el seu bisbat, va comptar, almenys, amb la seva protecció en el terreny personal.  Paco Obrador a la manifestació de dia Primer de Maig a Santa Ponça.

sinó en referents d’un moviment de treballadors que començava a fer-se fort. I en aquest context, els líders sociocristians van gestionar la posada en marxa de dos tipus d’espais, que es convertirien, al seu torn, en icones del moviment sindical en hostaleria: els acolliments i l’Escola de Formació Social, amb seu al ja mític local del Mar Sis, on es donaven cita els marxistes, com eren coneguts en la societat palmesana.

En aquests grups va destacar la figura de Francesc Obrador Moratinos, des de la files de la Joventut Obrera Cristiana (JOC), de la qual va arribar a ser president, encara que havia abandonat aquest corrent en iniciar els seus estudis al Seminari. Fill d’una família treballadora, de pare i mare ugetistes, Obrador es va convertir en una de les figures catalitzadores del moviment sociocristià de Mallorca.

La família havia viscut la repressió i les privacions de la postguerra. Empleat a la fàbrica de calçats Gorila, va decidir entrar al Seminari per prosseguir estudis sense abandonar el seu treball. Encara que va acabar la seva formació en Teologia, mai no va voler dedicar-se a la pràctica convencional del sacerdoci, sinó que va continuar desenvolupant el seu treball en la societat civil, cada vegada més vinculat al món de l’hostaleria. Aviat va ser un referent entre els grups cristians mallorquins amb consciència social. Malgrat no exercir en una parròquia, el bisbe Álvarez Lara sempre el va considerar un dels 80

Entorn de Calvià

Un altre grup va ser el format per Maena Juan Marquès, neta d’un poderós industrial tèxtil de l’Illa i, des de 1960, hereva d’una de les famílies més adinerades de Mallorca. Amb profundes conviccions cristianes, va començar la seva tasca amb la posada en marxa d’una residència per a estudiants al carrer de la Mar de Palma, entorn de la qual, des d’aquest moment (1961), es van canalitzar moviments de joves cristians de Palma.

Altres sacerdots, en el si de l’Església, varen actuar a favor de pràctiques que afavorissin la seva tasca social. El sacerdot Pau Oliver –que, com a posterior director del Seminari i home de confiança del bisbe, va tenir un paper de vital importància en el suport al moviment sociocristià– era el rector de la Parròquia de Cas Català - Sant Agustí, i hi va proposar la posada en marxa d’una residència per a cambreres d’hotel. Fins i tot es va traslladar a l’Illa Sinforosa García, missionera procedent de l’Institut de Missioneres Seculars de Salamanca, per dirigir el projecte. Aquesta missionera seglar, després de fer un periple per diversos llocs de la geografia en els quals es reunia amb sacerdots i bisbes progressistes, va recalar al Seminari de Castelló, on va conèixer Toni García, un altre dels líders futurs del moviment sociocristià en l’hostaleria de les Balears.

L’activista Sinforosa García va dir que «quan el Concili Vaticà II va trencar aquesta dinàmica –es referia a la manca de suport de la jerarquia eclesiàstica a la Teologia de l’Alliberament i al paper dels seglars, dones incloses, en la labor de l’Església–, en l’Institut de Missioneres Seculars vam trencar el contracte que teníem. Cadascuna de nosaltres –

missioneres– va poder ja optar a ser més lliure, a anar-se’n a treballar i tenir responsabilitat». Afegia que ningú no se’n cuidaria d’ella, sinó que era ella la que hauria de cercar-se les garroves.

Aquí comencem a canviar-ho tot. Tot i això, jo vaig haver d’anar a Bechi, una casa d’exercicis espirituals que hi ha a Castelló. Una vegada allà, amb les primeres persones amb qui em vaig relacionar va ser amb gent de l’Església, i vaig conèixer gent del Seminari, entre ells en Toni García.

En aquest moment em vaig assabentar que a Palma volien posar una residència de cambreres i em van proposar d’anar-hi. Això era ja l’any 68 i ja hi havia molta feina, allà, amb el turisme. A mi em va venir de gust i vaig venir a Mallorca. Mai no havia tingut contacte amb el món de les organitzacions cristianes obreres.

El projecte no va fructificar, però la llavor estava sembrada. Sinforosa García es va quedar a Mallorca i va esdevenir una peça important en la posterior trajectòria de la lluita sindical.

Influïts per la idea dels anomenats capellans obrers, diversos d’aquests primers joves cristians preocupats per les condicions del personal van decidir incorporar-se com a treballadors a la indústria hostalera: Sinfo García, com a cambrera a l’Hotel Bristol, Maena Juan, com a subgovernanta a l’Hotel Bellver, juntament amb Maria Bonnín, que hi feia feina com a cambrera, i Paco Obrador, com a comptable a l’Hotel Punta Negra.

El grup Mar Sis, fundat per Maena Juan Marquès, va començar una tasca de difusió i captació de seminaristes perquè acudissin en temporada estival a treballar als hotels en categories inferiors. D’aquesta manera es possibilitava el contacte directe amb la problemàtica del sector.

En 1968 va arribar a la Illes Antoni García Salvador, i després Jesús Pérez Martínez, tots dos provinents del Seminari. Toni García, en arribar a Mallorca, ja coneixia Sinforosa García i va trobar un bon acolliment per part del

DOSSIER

la nostra experiència dins el món de l’hostaleria, el relat del que havien viscut.

 L’acolliment de Palmanova era al Bar Español, ara és una botiga d’electrodomèstics.

grup cristià. Però també unes pèssimes condicions laborals, que van suposar un xoc en la seva consciència de classe. En els dos mesos d’estiu que va fer feina com a ajudant de cambrer i com a cambrer de l’Hotel Cala Major, de cinc estrelles, va tenir ocasió de conèixer de primera mà la fortíssima jerarquització laboral i social que hi havia als hotels i les circumstàncies en què es desenvolupava la vida dels homes i dones que hi feien feina, en la seva majoria immigrants i pertanyents a classes marginades. Com el mateix Antoni García va manifestar en una entrevista:

En el 68 vinc a Mallorca per primera vegada. Jo en aquell any pensava anar-me'n a la verema a França i cercava canals per fer-ho. Hi havia un capellà que ja hi havia estat i jo vaig intentar posar-me en contacte amb ell i, cercant cercant, em van suggerir d’anar-me’n a Mallorca, que allà hi havia una persona que era Sinfo. Record com la vaig conèixer: ella estava en un poble de Castelló que es deia Bechi. A Mallorca hi havia un bon acolliment de Maena, de Sinfo, de les monges de l’IMS, i també del rector del Seminari de Mallorca, que era Pau Oliver, que encara viu. Jo em vaig trobar molt còmode, aquí. El primer any vaig estar dos mesos, juliol i agost, a l’Hotel Cala Major.

Després de mesos fent feina i de patir la realitat quotidiana dels treballadors, vaig experimentar un xoc bastant gran.

Des dels meus convenciments, o els meus valors cristians o humans, vaig prendre consciència de la doble vida de la gent de dretes, de com deien una cosa i feien el contrari, de com el propietari d’un hotel anava a missa mentre nosaltres treballàvem com a bèsties, i

menjant de qualsevol manera. Davant la falsedat d’aquesta situació, vaig començar a adonar-me que hi havia tota una doble vida hipòcrita, absurda, de tota la classe dominant, que era la més pròxima a l’Església.

A l’estiu següent, va arribar a Mallorca Jesús Pérez Martínez, procedent del Seminari d’Albacete. Coneixia l’existència del grup a través d’un company del Seminari. La seva primera experiència va ser com a ajudant de cambrer o passavins en un restaurant de la platja de Palma, sense alta a la Seguretat Social i allotjat en un annex del restaurant, una antiga casa de pagesos, en la qual no hi havia ni portes ni finestres.

En finalitzar l’any, va posar en comú amb els seus companys la seva experiència i la situació que havia percebut en aquells mesos d’estiu:

En aquest estiu del 69 vaig conèixer Maena, Paco Obrador, Toni García i Maria Bonnín. Teníem un horabaixa lliure a la setmana. Resultava difícil, perquè sorties del servei de migdia i havies de traslladar-te a Palma des de l’Arenal. El trajecte en autobús durava una mitja hora o tres quarts i havies de tornar a fer-lo per ser a temps al següent torn. Una vegada a Palma anàvem a Mar Sis. Allò, al principi, abans de ser Escola de Formació Social, era simplement una residència per a cambreres. A vegades no ens reuníem a Mar Sis, sinó que fèiem petites excursions. O bé anàvem al bosc de Bellver o a algun altre lloc que la gent autòctona de Mallorca, com Maena o Paco Obrador, coneixien.

Al final de l’estada els components del grup van decidir escriure totes les circumstàncies que van envoltar

En aquests moments, com a fruit de les reflexions en el Mar Sis, es va començar a posar en marxa una experiència complementària. Es tractava d’establir cases liderades per alguna de les persones més actives dels grups, en les quals s’aplegassin a conviure diversos immigrants, personal d’hostaleria que, si no hagués existit aquesta iniciativa, no tenien més opció que allotjar-se en els mateixos hotels. Maena Juan es va oferir a finançar o donar suport al lloguer i al manteniment dels habitatges.

Els primers d’aquests habitatges es van organitzar sota l’impuls de Sinfo García, que va llogar un xalet, Vila Ferrer, a la zona de Sant Agustí, on vivien cinc o sis cambreres d’hotel que havien arribat a l’Illa des de la Península. El domicili no sols servia per donar allotjament a les treballadores, també constituïa un lloc de trobada i d’organització per al col· lectiu cristià i els seus programes d’acció en el món laboral de l’hostaleria.

En 1969, Antoni García Salvador, també amb la protecció econòmica de Maena Juan, va organitzar, amb els mateixos objectius que Sinfo García, una casa on donar acolliment a diversos empleats homes d’hostaleria, en la mateixa zona, Sant Agustí, i amb la mateixa configuració que l’acolliment per a dones de Sinfo García. En el grup consideraven aquells habitatges els primers centres d’acolliment de Mallorca per a treballadors i treballadores immigrants de l’hostaleria. Permetien també crear xarxes socials i eren una de les seus on es feia també part de l’acció grupal, per donar reforç a iniciatives que es duien a terme a Mar Sis. Ningú no dubtà que aquestes cases d’acolliment serien l’embrió dels futurs acolliments, base de la germinació i desenvolupament de la lluita sindical en el sector de l’hostaleria.

Paral·lelament, Paco Obrador va anar consolidant els seus contactes polítics, que inicialment estaven molt vinculats al món català a causa de les reivindicaEntorn de Calvià

81

DOSSIER

cions sobre l’ús de la llengua i al contacte informal amb el grup del PCE de Mallorca, derivat de la seva relació amb Bernat Vidal i la família Thomàs.

En 1970, a través de les JOC, Obrador va conèixer una experiència que sorgia en aquell moment, les Comissions de Sector (impulsades per Bandera Vermella). Bandera Vermella era un partit nascut d’una escissió del PSUC en 1970, molt vinculat a la praxi comunista al Baix Llobregat i amb tints autogestionaris. Amb centre a Catalunya, Bandera Vermella es va convertir en una de les alternatives preferides dels intel·lectuals catalans i de les seves zones d’influència. A les Balears confluïen, a més d’una tradicional relació entre ambdós territoris, algunes circumstàncies similars a les del Baix Llobregat: una forta immigració que generava greus distorsions socials i un grup social-cristià potent, que en el cas català estava liderat pels jesuïtes de Cornellà i que va resultar fonamental en el suport a diversos moviments antifranquistes, especialment al moviment obrer. Les relacions de Paco Obrador amb Cornellà van marcar profundament els inicis de la conscienciació sindical a Mallorca.

Les Comissions de Sector, generalment contràries a la utilització dels mecanismes legals del règim (sindicats verticals), eren, com les mateixes CCOO, partidàries del moviment assembleari a les fàbriques i, per extensió, també als barris. Obrador havia conegut experiències inspirades en les Comissions de Sector com les de Cristalería Española, al Baix Llobregat, o la fàbrica tèxtil Intelhorce, a Màlaga.

Per al moviment mallorquí es van convertir en un exemple a seguir en els establiments hostalers.

Mar Sis, l’Escola de Formació Social i els acolliments es convertiran en les primeres fites en la formació d’una identitat de classe dels treballadors de l’hostaleria.

Mar Sis, que havia estat un espai difús de trobada, es va convertir en la seu oficial del grup. Es va erigir en una 82

Entorn de Calvià

Mar Sis, l’Escola de Formació Social i els acolliments es convertiran en les primeres fites en la formació d’una identitat de classe personal de l’hostaleria referència especial, al mateix temps que es convertia en el centre de formació per excel·lència. Per a la seva definitiva legalització van recórrer a convertir el centre en una Escola de Formació Social, dependent de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona (ICESB). Les escoles de formació delegades de l’ICESB, els principals artífexs de les quals van ser Antonio Navarro i Juan N. García, són exemples representatius de la tasca desenvolupada pels grups cristians en el naixement i desenvolupament del moviment obrer. Era lògic que els cristians de Mallorca, influïts per les experiències de l’ICESB català, volguessin formalitzar un organisme similar a Mallorca, un organisme per a conscienciar el personal d’hostaleria i proporcionar-los una formació com a líders o quadres sindicals.

L’Escola de Formació Social va transmetre la cultura política i sindical catalana i amb freqüència hi anaven líders del moviment obrer d’aquesta zona, com ara Carlos Navales o el dirigent del PSUC Jordi Borja. A Mar Sis, es feien classes de marxisme, de socialisme i de sindicalisme, entre molts altres ensenyaments pràctics necessaris per a la formació de la identitat i la consciència del personal d’hostaleria com a grup amb una problemàtica específica. També s’hi van celebrar reunions eucarístiques del grup fundador cristià i van comptar sempre amb el suport del Bisbat, que, amb l’arribada del bisbe Teodor Úbeda en 1973, es va convertir en un suport directe.

El segon instrument en mans dels treballadors van ser els acolliments, afavorits i sostinguts per Càritas.

El grup cristià, fonamentalment els membres que havien estat al Perú i que havien conegut la Teologia de l’Alliberament, com ara els sacerdots

Carmel Bonnín, Bartomeu Bennàssar o Jaume Santandreu, van proposar a col·lectius relacionats amb l’Església la idea de fer locals socials per al personal d’hostaleria, que després es coneixerien amb el nom d’«acolliments» i que posteriorment serien una eina fonamental en el procés de conscienciació del personal d’hostaleria.

El primers acolliments propiciats i sostinguts per Càritas van sorgir a l’Arenal, a la plaça del Progrés de Palma i a Palmanova (Calvià), llocs que es convertirien en el bressol del sindicalisme a Mallorca. A poc a poc, Càritas va anar transformant el seu model assistencial en un model que reivindicava una mínima justícia social, centrada cada vegada més en la problemàtica de la immigració i, per tant, en la situació del personal d’hostaleria. Ja hem esmentat el grup cristià que feia costat a Càritas en aquest projecte, format, entre d’altres, per antics missioners, que havien conegut de primera mà les teories de l’Alliberament. Una altra figura important a citar és Maria Salleras, treballadora social que amb els anys assumiria la direcció de Càritas.

L’Arenal va ser sens dubte l’acolliment més paradigmàtic per la seva ubicació en un gran centre urbà i hostaler. Càritas va secundar també les instal·lacions d’una guarderia per als fills de les treballadores d’hostaleria amb horaris difícils. En la guarderia va prestar els seus serveis, entre d’altres empleats, María José Gómez, esposa de Toni García Salvador.

Mentre que en els hotels el personal només tenien un llit on dormir en una habitació col·lectiva, els acolliments els brindaven un lloc de trobada. Hi tenien un bar, en alguns una guarderia, i serveis d’atenció social, amb professi-

DOSSIER

 Antoni García Salvador fent de camber a l’Hotel Punta Negra, 1974.

onals pagats per Càritas. Entre aquests hi havia assistents socials, psicòlegs i graduats socials. Van ser uns espais que van donar una alternativa d’oci i, sobretot, informació al personal sobre els seus drets.

A l’acolliment de Palmanova, que estava situat al carrer Miquel del Sants Oliver, on avui hi ha la tenda Expert i que duia per nom el de Bar El Español, va sorgir la idea, de la mà dels sindicalistes de l’entorn de Paco Obrador, de crear una cooperativa d’habitatges per a treballadors (en uns anys es va convertir en una realitat). Els mateixos líders –Obrador, Santandreu, Bravo i Pérez, entre d’altres– van fer visites i reunions als hotels, i, com no podia ser d’altra manera, aprofitaven la circumstància per impartir classes de formació sindical i per informar el personal de les prestacions que la legislació existent, encara que poques, els oferia.

El treball en els acolliments va permetre que s’hi incorporessin un bon nombre de treballadors que no tenien cap vinculació amb el moviment cristià. Les informacions, les xerrades, els debats sobre els drets del personal van començar a ser un puntal en la formació i presa de consciència del col·lectiu.

L’acolliment de Palma, a més de Jesús Pérez, comptava amb la presència freqüent de Maria Bonnín i Maena Juan, pel que fa a l’assessorament, i de Bartolomé Pericàs com a responsable de formació. El de l’Arenal, posat en marxa per Toni García i Jesús Pérez –aquest darrer fins que es va desplaçar al de

Palma per raons laborals– també prestava servei de guarderia i de menjador social. El responsable del debat sindical del centre va ser Juan José Reboredo. En aquest acolliment va començar a prestar els seus serveis com a assessor jurídic primer Maria Sbert i posteriorment Ferran Gomila, que donà així inici a una gran trajectòria com a advocat sindicalista. En 1975, es van fer una sèrie d’entrevistes als usuaris dels acolliments. Entre altres qüestions, se’ls preguntà pel que més valoraven de la informació rebuda. El més valorat pels entrevistats era la informació que els proporcionaven per evitar que fossin explotats en matèria laboral. En posaven com a exemple l’accés a la Guía del trabajador de hostelería, elaborada pels assessors del nucli cristià, que era molt clara i pròxima. Aquesta publicació va tenir un impacte considerable.

de la crisi econòmica del 73 va ser immediat i evident. La pressió sobre el personal va ser la primera estratègia a la qual van recórrer els empresaris per compensar la contracció que començava a patir el sector. L’any següent, el Règim actualitzava la normativa laboral en hostaleria. El febrer de 1974 s’aprovava l’Ordenança del treball per a la indústria d’hostaleria, que substituïa la reglamentació de 1944. Havien passat 30 anys, però les rectificacions van ser mínimes. No obstant això, per primera vegada s’aprovava, amb autorització prèvia, el tancament temporal en temporada baixa dels hotels i es permetia legalment la possibilitat de prescindir de treballadors fixos, mesura que reduïa considerablement els costos salarials dels hotels que tancaven en temporada baixa però que deixava nombrosos empleats sense dret al subsidi de desocupació.

En plena crisi i amb una nova normativa, les accions reivindicatives van anar prosperant en la vida laboral dels hotels. Les primeres protestes sorgien a manera de petits motins en relació amb la mala qualitat dels menjars, les deficiències en els allotjaments, la impossibilitat d’atendre l’enorme càrrega de treball o l’encavalcament de torns.

UN NOU ESCENARI, LA LLUITA SINDICAL EN L’HOSTALERIA DESPRÉS DE LA CRISI DEL 73

Entre les primeres accions importants, es van produir protestes a l’Hotel Santana de Cala Major, amb fort protagonisme de Sinforosa García.

També hi va haver protestes a l’Hotel Bellver, on el personal, liderat per Maria Bonnín, decidiren fer les seves funcions i tasques a un ritme molt lent, la qual cosa va arribar a afectar la productivitat de l’empresa. Maria Bonnín va pagar amb el seu acomiadament aquesta acció sindical. Les protestes en els hotels del Passeig Marítim de Palma varen ser liderades per José Luís Campos i per les representants sindicals Maria Bonnín i Julia Écija.

La crisi econòmica del 73 va accentuar la ja incipient consciència sindical del sector. En el sector turístic, l’impacte

Els líders d’aquestes accions van passar a integrar les anomenades llistes negres, que els empresaris comparti-

L’Escola de Formació, Mar Sis i els acolliments van ser els llocs de reunió, cohesió i conscienciació del col·lectiu de treballadors de l’hostaleria. Hi tenia un fortíssim protagonisme el nucli cristià. Partint d’una escassa politització, s’aniria incrementant a partir de 1975 arran dels esdeveniments que precipitarien el final del franquisme i de les fortes influències antifranquistes, procedents, sobretot, de Catalunya.

Entorn de Calvià

83

DOSSIER

semblees als hotels o en bars i cafeteries quan fallaven els locals habituals emparats i protegits per l’Església.

 Miguel Cristóbal Arranz al bar de l’Hotel Cala Blanca, 1975.

 El cambrer Pau Pérez Díaz servint a l’Hotel Delfín Playa, Palmanova, 20 de juny de 1975.

en per no integrar en les seves plantilles elements subversius.

L’existència de les llistes negres està documentada en l’àrea de Palmanova-Magaluf. En aquesta zona, l’encarregada d’elaborar i manejar les llistes era l’Associació de Propietaris i Veïns.

En 1969 s’hi havia ja elaborat una circular per als empresaris d’hostaleria, que contenia unes «Normas por las que se han de regir las industrias hoteleras para la contratación y abono de salarios». S’hi estipulava que les indústries hoteleres estaven obligades a emplenar unes fitxes que passarien a control de l’Associació, en les quals havia de figurar el motiu pel qual causava baixa cada treballador en un hotel. L’Associació quedava encarregada de confeccionar un llistat en el qual figuraven tots els empleats que 84

Entorn de Calvià

haguessin estat acomiadats per haver comès faltes greus, entre els quals s’incloïen, per descomptat, els acomiadats per protestes laborals, motins, organització sindical, etc. Era també preceptiu que els empresaris dels hotels, abans de contractar personal per a qualsevol categoria, sol·licitessin a l’Associació els informes respecte del productor. Amb aquesta mesura es preveia eliminar del mercat de treball tots els empleats que haguessin plantejat problemes a l’empresa amb protestes i mobilitzacions.

A causa de la crisi, els anys 74-75 van ser durs. Tot i que ja hi havia una organització capaç d’anar canalitzant petites reivindicacions, no van ser moltes les accions de protesta en l’hostaleria durant els darrers anys del franquisme.

El personal celebrava reunions i as-

Tot aquest ensopit procés es va accelerar, sens dubte, amb la convocatòria d’eleccions a enllaços i jurats del Sindicat Vertical en 1975. Fins a molt avançat el tardofranquisme, les preocupacions polítiques o ideològiques, així com l’enquadrament en formacions antifranquistes, no van ser una preocupació per a gairebé cap dels integrants del moviment sindical en hostaleria, tret del seu líder, Francesc Obrador. La majoria d’ells estaven absorbits per la feina als acolliments, als hotels o el Mar Sis, i donaven suport a les decisions ideologicoestratègiques d’Obrador, que, encara que consultades, eren adoptades directament per ell.

No obstant això, els quadres més significatius sota la influència d’Obrador militaven a Bandera Vermella i a les Comissions del Sector. Però a Catalunya es va produir un procés d’integració entre Bandera Vermella, el PSUC i el PCE. El procés d’unió en el sector obrer entre les Comissions de Sector de Bandera i la Comissió Obrera Nacional de Catalunya va concloure amb la reunificació de les Comissions Obreres a Catalunya, que seria aprovada a la tardor amb un pacte formal de fusió que va abastar tot el territori nacional.

Amb aquesta integració, i de la mà de líders catalans de l’entitat de Jordi Borja, Carlos Comín, Juan N. García i Jordi Solé Tura, es posen en marxa experiències molt potents en els moviments veïnals i educatius i en el moviment obrer. Posteriorment, s’hi va integrar l’organització mallorquina, vinculada en la seva major part al moviment obrer d’hostaleria i als moviments cristians.

CCOO, que havia nascut a les Illes per una iniciativa del PCE entorn de 1968, no va tenir en els primers anys gran implantació, fins que els nuclis

DOSSIER

Els cristians que havien creat les xarxes d’ajuda social i de conscienciació sindical majoritàriament varen seguir la trajectòria de Paco Obrador procedents en 1974 de Bandera Vermella i de les Comissions de Sector s’hi van incorporar. En 1973 CCOO va començar a organitzar-se entorn de Josep Vílchez, i amb la revitalització del 74 començaren a convertir-se en una perspectiva de futur per al personal, però encara amb una mínima implantació en el sector sindical.

A aquest sorgiment de CCOO es va unir part del moviment sindical mallorquí, entorn principalment de la figura de Josep Vilchez pel que concerneix a la lluita sindical de CCOO en hostaleria.

La nova formació, dependent de les directrius de l’encara no legalitzat, però sí potent, PCE, va permetre la reorganització a les Illes dels seus nous quadres sindicals i el primer intent organitzat de l’assalt al Sindicat Vertical en les eleccions del 75. També en aquest any, en els mesos de febrer i març, es va viure un fet molt important per al moviment sindical mallorquí: la incorporació, el març de 1975, de Bandera Vermella al PCE, la qual cosa en la pràctica sindical va suposar un abans i un després a CCOO, ja que es van unificar les Comissions de Sector amb les CCOO vinculades al PCE, que van incorporar un bon nombre de militants i quadres sindicals molt polititzats i que havien estat darrere de les mobilitzacions laborals més importants fins aleshores.

Fins i tot Paco Obrador, provinent de les Comissions de Sector, va esdevenir el màxim dirigent de les CCOO de les Illes. Aquesta unió també va suposar la fusió dels òrgans d’expressió de La Voz del Obrero i Acción Obrera, per crear a partir del mes de maig la revista Unidad.

El grup nuclear, compost pels cristians que havien creat les xarxes d’ajuda social i de conscienciació sindical, majoritàriament va seguir la trajectòria que continuava liderant Paco

Obrador. L’adhesió al PCE i a CCOO els va portar a entendre’s directament amb José María Vílchez. Mentre Obrador s’acostava al PCE i prenia contacte amb Carrillo, i encara que ideològicament estava en fase de canvi, el treball sindical en aquests primers anys, mitjan dels setanta, continuava en els acolliments i al Mar Sis, en els bars i cafeteries o en els locals de l’Església, on el personal prenia consciència de la seva força i tractaven de canalitzar les protestes puntuals que sorgien en els centres de treball cap a la consecució de bons quadres i d’una força important en el si del moviment obrer a l’hostaleria. A partir de 1975, es produeix el veritable sorgiment de la consciència i l’organització sindical del col·lectiu de treballadors de l’hostaleria de Mallorca De manera gradual, es consolidaven els lideratges sindicals en les zones d’influència i s’establien llocs de reunió. Començaven a sorgir, a més, espais alternatius que es convertirien en referents del col·lectiu. El personal feia reunions i assemblees als hotels o en espais com bars i cafeteries. Aquest procés es va accelerar, sens dubte, amb la convocatòria d’eleccions a enllaços i jurats del Sindicat Vertical en 1975.

Per a aquesta convocatòria començava a haver-hi líders sindicals destacats a Peguera –com Lorenzo Bravo, Juan Izquierdo, Miguel Lladó i Antonio Copete, que centralitzaven la militància en el destacat Hotel Beverly– i a Santa Ponça –amb figures com Pedro Calvo, que s’incorporaria una mica més tard, o el mateix Paco Obrador, i els germans Juan i María Carrasco, tots ells a l’Hotel Columbus. A Peguera, les reunions de tipus sindical es feien al Bar Pi. El seu propietari, Joan Porcell, obrir les portes de l’establiment per convertir-lo en una

espècie d’oficina per a treballadors on aquests rebien assessorament dels sindicalistes de la zona de Peguera, entre els quals destacaven Lorenzo Bravo i Pere Bàssora, secundats més tard per la filla d’aquest últim, Begonya Bàssora. Cal ressenyar, la interrelació d’aquest grup sindical amb la Associació de Veïns de Peguera, l’associació cultural CADE Peguera i la revista Voramar, que durant la dècada dels 70 va obrir els seus titulars i columnes a les reivindicacions dels sindicalistes de la zona.

A l’altre costat de la badia de Palma, Juan José Reboredo va començar a destacar com a líder de la zona de l’Arenal, encarregant-se de les funcions d’atenció al personal, mentre Jesús Pérez, Antonia Andani, Maria Bonnín i José L. Ocaña van consolidar el seu lideratge en l’àmbit del centre de Ciutat. Toni García va adquirir protagonisme a Palmanova-Magaluf, juntament amb Manuel Carigüela, Miguel Cristóbal, Florència Llosa i altres.

Els centres fonamentals del moviment sindical eren els acolliments, però també es feien reunions als domicilis particulars, en bars o cafeteries i en altres espais alternatius, i, a mesura que anaven adquirint pes específic, fins i tot en els mateixos hotels i centres de treball.

Tota aquesta fornada d’activistes va ser fonamental en l’activació de les reivindicacions en les darreries del franquisme i en la transmissió de la consciència de pertinença a un col·lectiu amb escassos drets laborals. S’estaven articulant els mecanismes que van portar al que després es concretaria en una plataforma de personal d’hostaleria per a copar els càrrecs electes en el Sindicat Vertical.

LA SUPERACIÓ DEL MOVIMENT CRISTIÀ

Les Candidatures Unitàries i Democràtiques, impulsades per CCOO, van aconseguir importants llocs de jurats, enllaços sindicals i vocals UTT (Unió de Treballadors i Tècnics) del Sindicat Vertical. Aquest fet va possibilitar, entre d’altres coses, la utilització del propi sindicat com a plataforma de lluita antifranquista i per a la ruptura democràtica, fins i tot encara que des de Entorn de Calvià

85

DOSSIER

dins es critiqués l’organització per estar «concebuda per als capitalistes i no per als obrers», com van fer els aturats a principis de gener de 1976. No és d’estranyar l’alt nombre de mobilitzacions i de demandes que van sorgir aleshores a través del Sindicat Vertical i que anaven encaminades en dos sentits: les millores laborals per als mateixos treballadors i la consecució de majors llibertats. Com va dir Antoni Tarabini l’abril de 1976:

El moviment obrer a Mallorca ha renascut gràcies al fet que hi havia persones i grups que van desenvolupar un profund treball de conscienciació i de lluita reivindicativa. Els dos fronts prioritaris avui són hostaleria i construcció. En aquests hi van guanyar les CUD (Candidatures Unitàries). A partir d’aquí, el treball es va centrar en plantejar d’una manera clara i decidida unes reivindicacions clares en les negociacions col·lectives de convenis.

Aquests representants antifranquistes no solament van tenir un paper organitzador, sinó que també van exercir un rol molt important en la divulgació de noves idees entre els obrers i la societat en general. La cobertura legal que tenien els permetia actuar a cara descoberta exposant la necessitat d’un canvi de sistema. Des de principis de 1976, a través de la participació en assemblees o reunions sindicals i en els mitjans de comunicació generalistes, s’anaven fent visibles els representants dels sindicats verticals (UTT) elegits per primera vegada democràticament: Gabriel Pericàs (vicepresident de la UTT d’hostaleria), Francesc Obrador (president de la UTT d’hostaleria), Rafael Azorín (directiu de la UTT de construcció), Maria Bonnín (presidenta de l’Agrupació de Cambreres de Pisos i membre del comitè executiu del Sindicat d’Hostaleria), Antoni García Salvador (també membre del comitè executiu del Sindicat d’Hostaleria), molt actiu en la creació dels acolliments i en la lluita sindical que en aquests moments tenia lloc a la zona de Palmanova-Magaluf, Miguel Cristóbal Arranz, Manuel Ca86

Entorn de Calvià

L’EVOLUCIÓ SINDICAL I L’APARICIÓ DEL SOCIALISME D’IDENTITAT NACIONAL COM A ALTERNATIVA AL COMUNISME

 Cartell d’ASUDHT. Imatge de la Federació de Serveis, Mobilitat i Consum d’UGT Illes Balears.

rigüela i Florenci Llosa (sindicalistes del sindicat de la CUD), i Pedro Calvo (president de la UTT de l’Agrupació d’Agències de Viatges).

Entre molts altres, tenien una presència pràcticament setmanal en la premsa amb un discurs crític contra el Règim i que advocava per una control obrer, sobretot pel que concernia a les demandes dels treballadors, al pagament de subsidis i a tot allò relacionat amb el món del treball. El més habitual era fer la petició d’un sindicat lliure, autònom, democràtic i totalment independent de les empreses i del Govern.

Com a nota curiosa, el butlletí del Bisbat de Mallorca, el 21 d’octubre de 1975, es referia a la militància sindical de Francesc Obrador en aquests termes:

El Sr. Francisco Obrador Moratinos, obrer sacerdot, resultà elegit, amb 55 vots, president de la Unió de Treballadors i Tècnics del Sindicat d’Hostaleria. El seu contrincant, Sr. Andreu Pizà, va comptabilitzar 28 vots. El Sr. Obrador Moratinos, des de l’any 1969, data de la seva ordenació presbiteral, i ja abans com a diaca, i amb successives aprovacions dels bisbes Sr. Rafael Álvarez i Sr. Teodor Úbeda, ha estat present en el món del treball hoteler, desenvolupant-hi un intens servei d’ajuda als immigrants. El bisbe Sr. Teodor va rebre a D. Francisco Obrador i el va animar a continuar en la seva inserció laboral.

Ideològicament, ja comença a sorgir un debat en el si de la CUD. Liderats per Obrador, els dirigents sindicals d’hostaleria no eren proclius a seguir els dictàmens del PCE més CCOO. Varen començar a sorgir les primeres diferències amb el PCE. La qüestió central i bàsica era sempre la mateixa: la relació entre l’important poder sindical que estaven conquistant les CCOO i el poder polític.

Els líders del moviment sindical de l’hostaleria a les Balears, militants de les CCOO, sota l’influx que havien deixat les Comissions de Sector i la seva militància a Bandera Vermella, creien en un moviment sociopolític aglutinant que integrés diverses opcions polítiques i mantingués una nítida autonomia respecte del PCE. A aquest efecte, eren partidaris d’un congrés sindical constituent.

En 1975, el PCE va reunir el seu comitè central a la ciutat francesa de Lisieux. Hi assistí el sector de Comissions liderat per José María Vílchez, però no hi va anar cap representant del moviment social cristià d’hostaleria. En aquest congrés, el líder comunista Santiago Carrillo va definir d’una forma clara i sense lloc a interpretacions cap a on havia d’anar la lluita sindical, advocant per la unió estratègica d’un Partit Socialista fort, que formaria, juntament amb el PCE i un partit d’arrel cristiana, el nucli de l’estructura política democràtica. Advocava, també, per la preeminència de la lluita política, fins i tot defensant el capital acumulat pel moviment polític de CCOO i la vocació inequívocament unitària del sindicalisme democràtic que s’havia d’instaurar.

Desmitificava l’assemblea i apostava per un model sindical clàssic dependent de la direcció política d’acció dels partits polítics sobre les organitzacions sindicals d’aquests.

La lluita estava servida. Els líders de Comissions de Sector no estaven, ni prop fer-s’hi, d’acord amb els nous postulats centralistes del PCE, que pretenien marcar l’estratègia política de la lluita

DOSSIER

sindical. La contestació a les directrius centrals i consignes del partit per part d’Obrador i de la resta de líders sindicals afins va concloure, com no podia ser d’altra manera, amb l’expulsió dels representants de CCOO. A partir d’aquest moment, a Mallorca es va començar a gestar una nova alternativa política d’esquerres, vertebrada sobre la singularitat nacional balear, liderada per Antoni Tarabini i Sebastià Serra, que es consolidaria amb la creació del Partit Socialista de les Illes (PSI). Aquest partit estava vinculat a corrents de reconstrucció socialistes liderats pel socialista Enrique Barón. A això cal afegir-hi que molts dels quadres i simpatitzants d’USO, a l’igual que molts d’espanyols d’esquerres, combreguessin amb els postulats socialistes dimanats del Congrés de Suresnes, en el qual es va encimbellar al nou líder dels socialistes, Felipe González. L’USO pretenia políticament donar suport al naixement d’un PSOE com a alternativa i eix de l’esquerra per sobre del PCE sobre la base de les convergències de partits socialistes menors, sorgits de l’àmbit regional. Semblava ser clar cap on començava a bufar el vent i l’estratègia de la lluita sindical balear. En aquest context, després de la seva sortida del PCE, va tenir lloc la incorporació al PSI de Paco Obrador, Jesús Pérez i Toni García.

L’INICI DE LA LLUITA SINDICAL ORGANITZADA: EL TANCAMENT DE SANT MIQUEL I EL CONFLICTE DE SETMANA SANTA (1976)

Amb la presidència de la UTT en mans de Paco Obrador i Bartomeu Pericàs com a vicepresident, es va afavorir d’una forma significativa l’organització i la mobilització obrera en hotels i empreses, es van incrementar els cursos de formació i es van multiplicar les consultes al personal. La seu dels sindicats, al carrer Matías Montero, es va convertir en un centre d’activitat de primer ordre, encara que, i és de justícia fer-ho constar, l’activitat sindicalista de formació, informació i organització no abandonés els seus tradicionals locals en els acolliments, o al Mar Sis, o a les sales de reunions on se celebraven assemblees.

 L’acolliment de Peguera era a l’antic Bar Pi del carrer d’Orient.

 Treballadores de l’hotel Jamaica, Magaluf, 1975.

La primera acció destacada de la UTT va tenir lloc en 1976, i va ser el tancament de quadres i treballadors a l’església de Sant Miquel de Palma. Les reivindicacions eren les següents: garantir l’assegurança de desocupació de tot el personal, inclosos els «temporers», i la realització de cursos de formació professional per als aturats. Des de Madrid, es varen acceptar les reivindicacions i es va cessar els funcionaris que havien actuat amb duresa contra els manifestants. A poc a poc les coses anaven canviant i es pot considerar aquesta mobilització sindical com un dels primers triomfs del sindicalisme a les Illes.

El denominat «Conflicte de Setmana Santa de 1976» va tenir lloc el primer semestre de 1976. El personal, amb les seves reivindicacions, pretenien trencar el Conveni de 1975, abans de la seva imminent prolongació un any més amb la subsegüent congelació de sous.

El personal, que encara patia els efectes de la crisi de 1973, volien sortir, de totes totes, d’aquest estancament salarial i millorar el seu poder adquisitiu i qualitat de vida.

De mica en mica la situació va anar derivant cap a la confrontació. Va ser la primera vegada que es va plantejar una vaga general del sector. La plataforma reivindicativa incloïa un augment salarial fins a un mínim de 20.000 pessetes mensuals i el respecte escrupolós dels acords sobre jornada continguts en la legislació.

Per primera vegada es va celebrar una assemblea multitudinària a l’Auditori de Palma, convocada per la UTT i a la qual van assistir més de dues mil persones.

En aquesta assemblea es va informar de la marxa de les negociacions sobre les modificacions del conveni i, el més important i significatiu, es va començar a debatre sobre el model sindical a Entorn de Calvià

87

DOSSIER

instaurar en el marc de llibertat que es preludiava i, més concretament, sobre la possibilitat de fundar un sindicat autènticament obrer i unitari. L’acte es va completar amb una marxa celebrada el dia 8 d’abril, amb un recorregut de més de dos quilòmetres, des del Portixol fins a la seu de la Delegació de Treball.

La celebració d’aquests dos actes va esdevenir una fita fonamental de la recuperació de la lluita sindical organitzada, que demostrà des d’aleshores la seva força. Amb la intervenció governamental, l’acord proposat a les parts va aconseguir evitar la vaga. El personal va acceptar una significativa pujada del sou mínim i, per tant, podem concloure que el desafiament de Setmana Santa es va saldar amb una clara victòria dels treballadors.

En el panorama sindical espanyol s’estava produint un procés de transformacions tendents a avançar en el marc de la normalització democràtica. CCOO encara no havia abandonat oficialment la idea d’un congrés constituent que donés pas a un únic sindicat unitari.

UGT, l’abril del 76, celebrà el seu XXX Congrés. El sindicalisme socialista no tan sols no havia desaparegut, sinó que no tenia intenció de permetre el desenvolupament d’un procés sindical en el país que el marginés. USO era una organització pràcticament inexistent a les Balears. En l’òrbita del PSI es gestava la iniciativa de construir un grup sindical sota el segell d’USO. L’estructuració del moviment obrer d’hostaleria va sorgir d’un procés combinat: el progressiu allunyament dels líders dels plantejaments de CCOO i la recepció d’una influència internacional, que va estimular la reflexió sobre models i acció sindical. La pertinença de la UGT a la CIOSL serà un factor decisiu durant el període de la clandestinitat i l’exili i ho serà en la Transició.

Dan Gallin, secretari general de la Internacional de l’Alimentació (UITA), que enquadrava els sindicats d’hostaleria, va recalar a Mallorca. Havia vingut a Espanya per assistir al XXX congrés de la UGT, afiliada igual que USO 88

Entorn de Calvià

 Pau Pérez Díaz, a l’esquerra, ben mudat de cambrer.

a la UITA. Atret per les notícies sobre el desenvolupament del moviment sindical de l’hostaleria, va acceptar la invitació que li van fer els seus líders per conèixer l’experiència mallorquina. Durant la seva estada va transmetre la idea que el moviment sindical es movia influït pels espais polítics. I en el panorama que endevinava en el futur immediat, el socialisme era el corrent que dominaria l’escenari nacional. Va plantejar la necessitat de construir un sindicat al marge del Vertical, que canalitzés l’acció generada a Mallorca. Durant la seva estada a Mallorca va sorgir una proximitat ideològica i el comú origen sobre la base del cristianisme social, el que va portar a Dan Gallin a sol·licitar a la CFDT francesa l’enviament d’un assessor que il· lustrés els integrants de la plataforma d’hostaleria en el funcionament d’un sindicat clàssic. D’aquesta manera, el juliol de 1976, arribava a Palma José Escámez, per iniciativa de la UITA. Paral·lelament, la confrontació entre els líders d’hostaleria mallorquina i la direcció de CCOO anava en augment.

El juny de 1976, Nicolás Sartorius va visitar l’Illa per tenir una trobada amb els empresaris. Es reuní també amb els líders d’hostaleria en una trobada tensa. L’enfrontament es va produir quan la premsa va recollir una entrevista al

mateix Sartorius en la qual alertava que, més enllà de la força obtinguda per la utilització de les plataformes del Vertical, els representants sindicals a Mallorca no havien d’oblidar el seu compromís amb CCOO. En aquest clima de confrontació, el juliol de 1976 una delegació mallorquina va assistir a l’assemblea de CCOO celebrada a Barcelona. Els seus components eren membres de la plataforma d’hostaleria liderats per Jesús Pérez i altres més pròxims al corrent ortodox, encapçalats per Pep Vilchez. En l’assemblea es va oficialitzar la decisió de construir un sindicat clàssic i de classe, d’abandonar definitivament la configuració de les Comissions com a moviment sociopolític i de renunciar, a la pràctica, a l’aspiració d’un sindicat unitari. El resultat de l’Assemblea va ser l’allunyament definitiu del grup balear.

Per la seva part, José Escámez va prosseguir amb la seva formació dels quadres del moviment obrer en hostaleria.

Aquesta formació tenia lloc a la mateixa seu del Sindicat Vertical i va ser determinant per al futur del sindicalisme balear, almenys el d’hostaleria. Els va mostrar com funcionava el sindicalisme francès. Els va informar de quins passos havien de donar per aconseguir

DOSSIER

una organització independent, sempre en termes de plataforma sindical, que posteriorment desembocaria en una organització més àmplia. Els va recomanar la integració d’aquesta plataforma a la UITA i al moviment sindical internacional, del qual podien venir ajudes. Escámez va tornar l’abril de 1977 per continuar donant una formació sindical que seria molt valuosa per als militants, especialment en termes d’organització.

NAIXEMENT D’ASUDTH (ALTERNATIVA PER UN SINDICAT UNITARI I DEMOCRÀTIC DE TREBALLADORS D'HOSTALERIA)

En el si de la mateixa UTT va néixer una direcció permanent, amb quaranta membres, encarregada d’organitzar l’Alternativa per un Sindicat Unitari i Democràtic de Treballadors d’Hostaleria (ASUDTH). En aquesta comissió permanent s’inicià el procés per constituir l’Alternativa. En la Permanent treballaven encara alguns membres de CCOO i d’USO, però el resultat immediat va ser l’augment, lògic d’altra banda, de les friccions amb CCOO. Encara que Paco Obrador ostentava la direcció de CCOO a Mallorca, aviat va ser substituït per Manuel Cámara.

No obstant això, el programa de creació d’Alternativa seguia el seu curs. El programa dissenyat sota la influència de la UITA i la CFDT –la influència d’Escámez havia estat fonamental– va continuar endavant i el 27 de setembre va tenir lloc al cinema de Magaluf la primera assemblea, que tenia com a objectiu la presentació de la futura Alternativa. El gener de 1977 es va celebrar la primera assemblea general. En els seus documents bàsics s’establia que a l’Alternativa hi tindrien cabuda tots els corrents sindicals, polítics i socials, i que es proclamaria a si mateixa com una plataforma per a la construcció d’un sindicat unitari, amb vocació internacionalista i relacions amb altres sectors de la producció, independent de qualsevol partit polític.

A final de setembre del mateix any, la premsa mallorquina es va fer ressò de la presentació en societat d’Alternativa.

Concretament, es van fer dos actes de presentació, un a Magaluf i un altre al Coll d’en Rabassa. A Magaluf, on l’acte havia estat anunciat amb nombrosos cartells i pamflets informatius, la presentació va tenir lloc el 27, amb l’assistència d’uns sis-cents treballadors del sector. La taula de presentadors estava formada per destacats sindicalistes com Paco Obrador, Serafín González, Antonia Andani, Bartomeu Pericàs, Maria Bonnín, Antoni García i Jesús Pérez. Alternativa s’hi va presentar no com un sindicat, sinó com una plataforma per a la construcció d’un sindicat de classe, democràtic, independent i unitari. Obrador la definia així:

L'evident falta de llibertat sindical determina en gran manera la nostra característica. Els nostres carnets, segells i cotitzacions no han de donar peu a la confusió: l'Alternativa no es defineix com un sindicat, no pretén ser una central Sindical més o rivalitzar amb les ja existents. L’Alternativa es presenta com una plataforma unitària de treball des de la qual construir el sindicat unitari. Les crítiques a aquesta realitat poden provenir de les sindicals a les quals els mengem terreny.1

Es va constituir una coordinadora d’organitzacions sindicals (COS) i a les Balears no va tenir cap arrelament. Les manifestacions que van seguir la vaga de novembre de 1976 posaren en evidència la divisió sindical i en el sector de l’hostaleria es va oficialitzar clarament la divisió entre dos sectors. D’una banda, Pep Vílchez i altres integrants es van mantenir al costat de la línia oficial de CCOO; els representants d’Alternativa eren finalment apartats de la coordinadora.

L’ASUDTH va continuar la línia de treball iniciada en les plataformes legals de l’últim franquisme i, para1 Una anècdota: preguntat Paco Obrador per un periodista el dia de la presentació sobre el perquè de donar un nom tan complicat i difícil de recordar a la nova plataforma, aquell va respondre: «Se li va donar en el moment del seu naixement, perquè, quan desaparegui, a ningú no se li ocorri recordar i tornar a utilitzar aquest nom».

l·lelament a la seva constitució, es van succeir les reivindicacions que havien arrencat en el primer semestre de l’any. La majoria de les mobilitzacions van tenir lloc a conseqüència de l’incompliment de l’anomenat Pacte de Setmana Santa i de la continuïtat dels problemes associats a l’estacionalitat de l’ocupació en hostaleria. A conseqüència dels desacords en les negociacions, el 4 de juny de 1977 es vivia per primera vegada una vaga d’un dia en el sector d’hostaleria. El moviment de vaga va ser secundat segons la premsa per uns 30.000 treballadors del sector.

Els llocs on va tenir més seguiment va ser la franja litoral que va des de Peguera (Calvià) fins a l’Arenal de Llucmajor. La concentració més grossa de vaguistes es va produir a Palmanova, a prop de l’acolliment. Al matí s’hi van congregar uns 3.000 treballadors i es van produir alguns enfrontaments entre els piquets informatius i les forces de seguretat. La Guàrdia Civil va ferhi algunes detencions.

La vaga coincidia amb la campanya de les eleccions generals del 15 de juny, i, davant la negativa de la patronal a continuar negociant, el personal, poc inclinat a participar en una nova vaga, va acceptar l’arbitratge de la Delegació de Treball.

El laude va matisar l’èxit de les protestes, però quedava fora de dubte la capacitat organitzativa i mobilitzadora de la nounada ASUDTH. Després de l’abandó de CCOO, uns trenta militants, entre els quals es trobava el nucli de direcció social-cristià del moviment d’hostaleria –Obrador, Sinfo García, Maena Juan, Jesús Pérez, Toni García i Pedro Calvo– es van adscriure a USO. Van argumentar que el marc d’USO els permetria un millor desenvolupament de l’Alternativa, en la qual continuaven coexistint militants de diferents opcions sindicals. L’operació d’entrada de la direcció de l’ASUDTH a USO permetia també al seu principal líder incorporar l’Alternativa a la UITA, operació que es va posar en marxa amb l’assistència d’Obrador i Pericàs al congrés d’aquesta organització, celebrat el febrer de 1977 a Ginebra.

Entorn de Calvià

89

DOSSIER

 L’acolliment de Magaluf era on ara hi ha aquest bar rodó, al carrer Martín Ros García.

No obstant això, dins d’Alternativa també existien descontentaments. Una part de l’organització va criticar també els canvis d’adscripció que, en principi, havia estat una decisió personal dels seus líders i els havia portat de ser cristians a militants de Bandera Vermella, després del PCE i CCOO, després del PSI i finalment d’USO. Legalitzats els sindicats el 28 d’abril de 1977, els dirigents d’Alternativa tenien clara la necessitat d’inscriure l’organització com una central sindical més.

Amb aquest objectiu, finalment Jesús Pérez i Bartomeu Pericàs van presentar els estatuts d’Alternativa davant l’Oficina de Dipòsits. Encara que cap de les centrals sindicals constituïdes descartava cercar la unió sindical, la realitat es movia en termes de competència i, a més, tot estava molt mediatitzat per les eleccions del 15 de juny.

La configuració dels espais polítics i electorals es va precipitar i es van començar a aclarir les opcions polítiques dels primers moviments sindicals. A les Balears, el PSI es va presentar, juntament amb el PSP, en el Bloc Socialista i Autonomista, candidatura en la qual es van integrar Obrador i Maria Bonnín.

En les eleccions, el PSOE va ser el partit d’esquerres amb més presència parlamentària. A les Balears va obtenir un 23,3 %. Al seu torn, la coalició autonòmica es mantenia amb un 5,1 % per davant fins i tot del PCE. És clar que 90

Entorn de Calvià

aquests resultats polítics recomponien el disseny sindical. La fusió d’USO amb UGT va començar a plantejar-se. L’organització balear d’USO va celebrar el seu primer congrés el 22 de juliol, molt llastada per la divisió en el seu si.

Poc després, es van iniciar les converses amb l’ASUDTH perquè s’adherís a USO, sempre amb la perspectiva de finalitzar en una adscripció a UGT. Paco Obrador es va reunir amb dirigents nacionals d’USO i també amb Dan Gallin, de la UITA, que secundava totalment la unitat del sindicalisme socialista.

En aquesta lluita no tots els històrics dirigents del moviment d’hostaleria van optar per l’adscripció a UGT. Això va trencar la unitat d’USO, que es dividí entre els partidaris de la seva unificació amb UGT i els partidaris de la seva independència, entre els quals destacà Maria Bonnín, que es convertiria en la secretària general d’USO després de la seva ruptura. En el congrés del 2 d’octubre, USO certificava la seva ruptura en dos i l’ASUDTH acordava la seva integració en l’USO, amb la perspectiva immediata d’entrar a la UGT. Ja desvinculada d’USO, i integrada a UGT, Alternativa va mantenir una gran independència del sindicat socialista.

Una de les realitzacions i assoliments més importants d’Alternativa van ser les relacionades amb la qüestió de l’habitatge. Es va promoure la construcció d’uns 150 habitatges socials per a tre-

balladors de Santa Ponça (Calvià) i es va aconseguir que els temporers tinguessin dret a l’assegurança d’atur. En relació amb el primer aspecte, el Ministerio de la Vivienda va concedir els habitatges citats a través de GADESO, que va dirigir les tasques de realització del projecte de la denominada Urbanització es Galatzó, a Calvià. El cost de cada habitatge era d’un milió de pessetes, que es podien pagar a través de préstecs de fins a vint-i-cinc anys.

Alternativa va tenir un paper important a Calvià, i molt especialment a Santa Ponça i Peguera. En aquest últim lloc disposem d’abundants articles publicats a la revista local Voramar, editada per l’Associació de Veïns de Peguera, a través dels quals hem pogut conèixer les reivindicacions i la intensa activitat sindical que van dur a terme l’ASUDTH-UGT de Peguera i Santa Ponça. Entre les seves reivindicacions hi havia la construcció d’habitatges socials per al personal, un ambulatori de la Seguretat Social i un local social per a les associacions locals. També s’incidia en la necessitat d’organitzar actes culturals i festes populars pròpies de Peguera, en les quals s’estimulés la sociabilitat dels habitants del nucli i alhora esdevinguessin un incentiu turístic. Cal destacar també l’actitud clarament ecologista que van adoptar enfront de l’existència d’un projecte de construcció de cinquanta apartaments a la platja dels Morts. Per tal d’evitar el projecte, van fer-hi una

DOSSIER

 Urbanització Galatzó.

campanya d’oposició, argumentant que en la zona ja hi havia massa exemples d’urbanització excessiva, com ara Cala Fornells. Finalment, l’assemblea de l’Associació de Veïns de Peguera, amb un 85 % dels vots, el va desestimar. La influència de l’ASUDTH-UGT entre el personal dels nuclis de Peguera i Santa Ponça és molt important i s’evidencia en la victòria en les eleccions sindicals celebrades l’any 1978.

LA PRIMERA VAGA EN EL SECTOR DE L’HOSTALERIA

El 5 d’abril de 1978 la Confederació Europea de Sindicats, que representava uns 39 milions de treballadors i a la qual estava adherida ASDUTH-UGT, va convocar una aturada simbòlica per reivindicar davant dels governants d’Europa Occidental l’aplicació de mesures serioses per fer front a la situació de creixement de l’atur. En els nuclis de Peguera i de Santa Ponça, la major part del personal va secundar la convocatòria d’una hora d’aturada. A més, el personal de l’Hotel Beverly Platja va enviar un escrit a la premsa en el qual exposaven la problemàtica de la zona. En l’escrit es posava de manifest la reducció de les plantilles de persona dels hotels, que empitjorava les situació dels que hi quedaven en produir-se casos de sobreocupació.

L’entrada del vigorós corrent de l’ASUDTH a la UGT, amb una cultura organitzativa fortament arrelada, va anar temperant l’espontaneïtat del moviment

sindical que havia nascut en l’hostaleria.

La potent estructura d’UGT, amb procediments orgànics molt consolidats, heretats de la seva trajectòria històrica, diluiria a poc a poc l’espontaneïtat primigènia del moviment sindical hostaler a les Balears, encara que fins i tot algunes de les mobilitzacions del sector d’ASUDTH-UGT estaven dotades d’originalitat i compromís, segons comenta Antoni García Salvador: Va ser molt important la protesta contra la multinacional Coca-Cola per la mort a Guatemala, el gener del 80, del sindicalista de la UITA Pedro Quevedo, i als pocs mesos van ser assassinats altres quatre membres més del sindicat. La protesta va consistir en què uns vehicles, propietat del sindicat, es van passejar pels carrers més significatius de l’Illa amb l’eslògan «COCA-COLA, L’ESPURNA DE LA MORT».

L’original i peculiar moviment sindical de l’hostaleria va marcar una empremta decisiva en la UGT a les Balears. Va aportar-hi quadres i estratègia, i la mobilització d’una afiliació combativa. I amb la seva irrupció en l’escena política i l’enquadrament de molts dels seus dirigents en llistes electorals del PSOE, va marcar en gran manera el futur polític de la jove democràcia i en molts de casos el poder municipal. Calvià n’és un exemple paradigmàtic.

BIBLIOGRAFIA Aguareles García, A. (2020). «L’emigració peninsular que va canviar Calvià per sempre». Revista Entorn de Calvià, núm. 10.

Ajuntament de Calvià.

Aroca Mohedano, M. (2018). Sindicatos y turismo de masas en las Baleares. Del Franquismo a la democracia. Edicions Documenta Balear, Palma.

Colom Montero, F. (2015). Las primeras fases del turismo de masas. El caso de Baleares (1955-1975). Memòria de Treball de Fi de Grau, Departament d’Economia Aplicada de la UIB. Comas, Albert; Huguet, Joan; Santana, Manel (2004). Història de la UGT a les Illes Balears. Edicions Documenta Balear, Palma.

García Munar, Pere Josep (2015). Sindicalismo en Mallorca durante la Transición (1973-1981). Tesi doctoral inèdita, Departament d’Història Contemporània de la UIB. Garcia Salvador, A.; Pérez, J.; Calvo, P. (1990). «El turismo en las islas, 19701990. Una visión sindical». Estudis Baleàrics, núm. 37-38, Palma.

Pérez Fariña, M. L. (2003). «El turismo y sus impactos en las Islas Baleares». Revista Carta Económica, año 15, núm. 85. Universidad de Guadalajara, Castilla - La Mancha.

Entorn de Calvià

91

DOSSIER

M ARTA CASTILLO GARCÍA /

Graduada en Ciències Polítiques i de l’Administració per la Universitat de Granada castillogarciamarta@hotmail.com

ELS ANYS DEL TARDOFRANQUISME A CALVIÀ

Anàlisi de la situació política de Calvià durant el últims anys de la dictadura franquista fins a les primeres eleccions democràtiques

 Plaça de l’Ajuntament Foto: Juan Pérez.

92

Entorn de Calvià

DOSSIER

 Presentació de la primera edició de les festes en commemoració de la reconquesta de Mallorca, 1971. Foto Joan Llompart Torrrelló, a Calvià ahir, Ajuntament de Calvià.

a dècada dels anys 60 va ser el temps dels canvis radicals. Va ser l’etapa en la qual va morir de manera definitiva la Mallorca tradicional. Això va ser conseqüència del desenvolupament internacional, la implantació del desenvolupisme tecnòcrata, i el fenomen del boom turístic. Ja res tornaria a ser igual. Desapareixia aquella societat mallorquina, i en especial, calvianera, de caràcter agrícola i empobrida, que hi havia fins aleshores, i que ràpidament es va convertir en una societat de serveis.

L

Els canvis en els processos econòmics i socials varen propiciar una nova mentalitat en la població, que va afavorir un important desenvolupament social i polític, i que alhora derivarien en un procés de transició cap a la democràcia uns anys després. És per això que considerem l’etapa del tardofranquisme com un moment decisiu a l’Espanya del segle XX. Aquests canvis van tenir una gran importància a Calvià. En els anys anteriors al tardofranquisme, és a dir, entre 1945 i 1950, trobem un municipi que va patir una greu situació de precarietat, amb una forta disminució de la població. Amb l’arribada del turisme de masses el joc dels interessos immobiliaris va marcar la política municipal.

La cultura a Mallorca als anys 60 era d’un nivell alt. Cal destacar que aquesta va ser la dècada en la

qual es va constituir l’Obra Cultural Balear, una institució cultural mallorquina de caràcter privat que ben aviat es va convertir en referent per a la recuperació lingüística del català a Mallorca, llengua que va estar totalment marginada durant els anys de la dictadura.

Pel que fa als anys 70, aquests suposen la fi de la dictadura i l’arribada de la democràcia. Espanya es va anar transformant a partir de 1975, any de la mort de Franco, en un Estat integrat per autonomies, on tornen a tenir rellevància els nacionalismes perifèrics basc, català i gallec. Es configura una Espanya en la qual es donava la coexistència d’una cultura comuna amb cultures i realitats grupals diverses. Aquest fet va comportar una ruptura amb el període anterior, caracteritzat per un nacionalisme unitari imposat de manera dictatorial.

L’antifranquisme és un dels fenòmens que varen augmentar entre els anys 60 i 70, però cal destacar que no va ser majoritari en la societat mallorquina.

Sí que hi va haver unes minories, de vegades molt actives, clarament antifranquistes. Dins aquesta oposició al Règim hi havia diversos grups polítics, des del comunisme més extremat fins als liberals demòcrates, però també hi havia diversos grups de caràcter sindical i cultural que tingueren rellevància i que varen desenvolupar la seva activitat en diferents institucions i associacions.

Entorn de Calvià

93

DOSSIER

Per entendre la debilitat amb la qual les forces d’esquerra antifranquista varen arribar a l’etapa democràtica cal tenir present l’escassa lluita durant els anys de règim dictatorial. Les Illes Balears varen conèixer des de 1936 moviments d’oposició al franquisme, però d’escassa presència social. A la forta resistència organitzada que hi va haver en els anys de postguerra la succeïren molts d’anys (1948-1968) en què les organitzacions antifranquistes no tenien la capacitat de sortir de la clandestinitat extrema i adaptar-se a les noves circumstàncies socials. El ressorgiment dels moviments d’oposició a la dictadura que es va anar produint a tot l’Estat durant el Tardofranquisme tingué un caràcter molt feble a les Illes. Aquest fracàs de l’antifranquisme organitzat en el nostre arxipèlag es va produir per diversos factors. El primer és la desarticulació de la base social d’esquerres, conseqüència de la implantació i consolidació d’un nou model econòmic basat en la expansió del turisme de masses. És per això que les Illes varen conèixer una nova classe obrera, procedent principalment de la immigració, i aquesta societat va presentar un grau de combativitat molt escàs. Va ser una societat amb una escassa formació cultural i sindical.

Molts d’ells eren temporers, i en general ignoraven el grau d’explotació al qual estaven sotmesos. Tot això va facilitar, sens dubte, la seva docilitat, i va assegurar que el desenvolupament econòmic de les Illes es dugués a terme sense quasi enfrontaments.

Cal destacar que és a mitjan dels anys 70 quan es percep un augment de l’activitat reivindicativa per part dels sindicats de personal, que van convocar una manifestació d’hostaleria el 1976 per lluitar per la millora de la situació laboral, en què sol·licitaven una regulació de l’assegurança de desocupació i l’amnistia per a tots els acomiadats i represaliats per motius laborals. Malgrat ser una manifestació legal, es va intentar atemorir-los i la Guàrdia Civil va detenir cinc persones que aferraven

94

Entorn de Calvià

cartells de la protesta a la zona de Magaluf. A la convocatòria hi acudiren uns dos mil treballadors, amb el suport de la major part d’organitzacions antifranquistes. La marxa va ser pacífica.

Un segon factor que va provocar aquesta inactivitat de l’antifranquisme a les Balears va ser l’estructuració partidista de l’oposició. Fins al 1975, els mallorquins que s’oposaven al règim tenien unes alternatives escasses a l’hora d’intervenir en política organitzada.

Un tercer factor és que les activitats que varen desenvolupar les organitzacions antifranquistes a les Illes foren escasses i de caràcter discret i modest, i es limitaren a l’edició i distribució de propaganda contra el Règim durant els últims anys de dictadura. Però amb l’arribada dels anys 70, l’oposició per part dels partits tenia cada vegada més importància. Cal destacar que aquesta es produïa especialment en ambients educatius, tant per part del professorat com de l’alumnat. De fet, el 1973 hi ha diverses detencions de joves universitaris mallorquins, ja que el Règim considerava les manifestacions estudiantils com una clara expressió del sentiment antifranquista.

Com a quart factor, el darrer antifranquisme a les Balears va patir una gran desestructuració i aïllament des del punt de vista geogràfic. En aquests anys, la implantació geogràfica de l’antifranquisme organitzat es va li-

 B andera penjada a l’Escola d’Empresarials, Palma, febrer de 1976.

mitar a la activitat dins la ciutat de Palma, però hi va haver intents d’alguna formació de comptar amb grups estables en alguns pobles de Mallorca, que tingueren una activitat molt escassa i mediocre abans de 1975.

Com a cinquè factor i últim, cal destacar que l’antifranquisme va tenir una gran feblesa en l’àmbit teòric, ja que es va veure incapaç d’elaborar un programa polític propi.

El gruix d’aquests grups i el període de més activitat contra el règim franquista se situa en els últims anys de la dictadura, moment en què el règim ja agonitza. Ens trobem en una etapa molt marcada per la intensa activitat de l’oposició rupturista, que es feia sentir cada vegada més, i en un moment en què comencen a arribar als càrrecs de les institucions franquistes persones amb un pensament més reformista, com es el cas, per exemple, de Miquel Duran o de Jordi Dezcallar, que varen estar acompanyats d’altres reformistes dins de les administracions franquistes de Palma.¹ Alhora que es produïa un auge dels reformistes i de l’oposició, també trobem un augment de la repressió com a resposta de la dictadura. El Règim no estava gens acostumat a tenir aquesta oposició rupturista, que cada vegada era més viva a Mallorca. Fins i tot diversos partits polítics, que ja eren relativament actius durant els anys 60, com el PCE o el PSOE, comencen a aparèixer amb força. No obstant això, la seva activitat encara es produeix dins cercles reduïts i amb persones de gran confiança, perquè persistia cert ambient de clandestinitat.

Aquests anys representen la fi del franquisme a Mallorca perquè, malgrat la por, el seguiment, les pallisses, les detencions i, en definitiva, la repressió, els partits i diversos sectors de la societat comencen a treure cap, i amb l’arribada dels anys 70 ens capfiquem dins la década definitiva.

DOSSIER

És de gran importancia parlar també del paper dels sectors que varen donar suport a la dictadura, per la seva identificació amb la defensa dels valors tradicionals de la societat. Entre aquests, en destaquen els petits i mitjans propietaris rurals, les classes mitjanes urbanes, l’oligarquia capitalista i empresarial, l’Exèrcit i l’Església. En els últims anys de dictadura, alguns grups d’aquests sectors comencen a separar-se tímidament del Règim, com és el cas de l’Església. Als anys seixanta la institució eclesiàstica va experimentar grans canvis. Va arribar al final del decenni amb grans divisions entre el clergat més conservador i immobilista i els qui varen seguir corrents més innovadors.

L’Església jove apostava per l’evangelització, mentre que una part dels membres de la institució es resistien al canvi.

A més, aquest fet va coincidir amb la transformació econòmica de la societat mallorquina a causa del boom turístic.

El canvi en l’economia va suposar una profunda secularització i una gran crisi d’identitat del clergat més sensible.

D’altra banda, el català es va començar a introduir de nou en els actes de l’Església. A partir de l’1 de gener de 1965 es va poder fer la lectura en català de l’epístola i de l’evangeli a totes les misses que se celebraven amb assistència del poble, i també s’hi varen administrar els sagraments del baptisme i la unció dels malalts. Els anys següents va produir-se una important defensa de l’ús social del català en les declaracions dels bisbes de les Illes.

Les normes sobre mortalitat i bons costums en platges, piscines i llocs d’esplai dictades per la Direcció General de Seguretat el 1951 en connivència amb l’Església foren revisades i atenuades el 1960.1 Amb l’arribada de la transició també trobem grups antifranquistes. Des d’un principi, l’oposició de caràcter més violent es va mostrar totalment oposada a 1

emòria Viva. Mallorca des de la mort M de Franco fins avui. 1975-1995.

 Visita del bisbe d’Eivissa, Francesc Planas Muntaner, al qual li varen regalar el llibre Calvià y su término, 1962.

qualsevol mena de negociació amb els dirigents més evolucionistes de la Dictadura. Aquest tipus d’oposició la conformaren diversos grups: el Front Revolucionari Antifeixista Patriòtic (FRAP), i els Grups Revolucionaris Antifeixistes Primer d’Octubre (GRAPO), d’ideologia marxista-leninista, que varen desenvolupar activitats violentes de manera més o menys intermitent. Finalment cal destacar ETA, l’organització independentista basca, que va ser el principal grup opositor i que va mantenir una forta activitat fins a l’any 2011.

També és interessant destacar el paper de l’altre sector opositor, l’Oposició Democràtica, en la qual han de distingir-se diversos nivells. En primer lloc, els partits polítics i les organitzacions de caràcter històric: el PSOE, el PCEPSUC, el PNB, la CNT i la UGT. En segon lloc, els grups polítics que es varen anar creant durant els anys de la Dictadura. En aquest grup podem destacar-hi Democràcia Cristiana, el PSP, i l’MSC, que va ser un grup socialista

català. En l’extrema esquerra hi havia grups com el PT (Partit del Treballador), l’MC (Moviment Comunista) i l’ORT (Organització Revolucionària de Treballadors). En tercer lloc, i seguint la dinàmica dels esdeveniments, hi va haver algunes organitzacions que es varen crear en 1975 i 1976, de les quals podem destacar el Front Conservador Nacionalista Català, que es va acabar fusionant en el PSC, amb relacions molt estretes amb el PSOE. En quart i últim lloc, també varen destacar fronts d’acció social concrets, en els quals operaven alguns partits i grups polítics, com per exemple el Sindicat Democràtic d’Estudiants o les plataformes de Comissions Obreres.

A Mallorca, l’any 1976, es va iniciar una liberalització que va permetre l’aparició de diferents formacions polítiques democràtiques. Aquestes varen aconseguir un cert nivell organitzatiu durant els primers anys de transició.

Això no obstant, encara hi havia moltes deficiències, motivades per la falta

Entorn de Calvià

95

DOSSIER

devenir de la dictadura, ja que el control d’un territori seria impossible sense el control directe que va proporcionar el consistori com una eina útil de control social i necessària en el desenvolupament diari del nou Règim.

 Darreres eleccions democràtiques durant la República, celebrades el 1936. A la imatge, plaça de l’Ajuntament, on s’instal·laren les urnes per a la jornada electoral.

d’arrelament popular, el baix nivell de debat polític i les diferències internes que caracteritzaven el moviment antifranquista illenc.

Tot i això, en els anys de transició destacà el Partit Socialista de les Illes (PSI), socialista i nacionalista, que va experimentar un ràpid creixement en els mitjans culturals i sindicals. Altres grups que van destacar a Mallorca foren el Moviment d’Alliberament Nacional (MAN) i, sobretot, l’Aliança Nacional Mallorquina (ANAM), que va ser creada el 1974 i dos anys després es va reconvertir en el Grup Autonomista i Socialista de les Illes (GASI).

Cal destacar que en els anys 70, el PCE va tenir certa presència en àmbits socials diversos, com ara col·legis d’advocats o grups d’estudiants i professors. I, finalment, l’esquerra revolucionària, que fins a la mort de Franco va tenir un nivell d’implantació baix, si bé hi destacà l’Organització d’Esquerra Comunista, que tingué influència en els mitjans cristians progressistes i en el món de l’hostaleria, i que l’any 1975 confluí amb el PCE i amb l’Organització d’Esquerra Comunista (OICE), que anys després va créixer ràpidament.

96

Entorn de Calvià

Hi hagué altres grups, com el maoista Partit del Treballador, el Partit Obrer Revolucionari d’Espanya (PORE) o el Moviment Comunista, que va ser influent dins l’Assemblea Democràtica de Mallorca.

L’ORGANITZACIÓ MUNICIPAL DE L’AJUNTAMENT DE CALVIÀ EN ELS ANYS DEL TARDOFRANQUISME

L’Ajuntament va ser una institució que va tenir una importància cabdal a causa de la proximitat amb el ciutadà i la capacitat per implantar la dictadura en l’àmbit local a través de la propaganda i el control social. D’altra banda, era un ens totalment subordinat dins un règim molt jeràrquic, la qual cosa el deixava sense marge de maniobra ni autonomia, i sota el control dels comandaments superiors del Govern Civil i de l’Estat. La importància de l’Ajuntament per al franquisme podia ser gran com a agent de contacte amb la ciutadania, però la realitat diària revela que a penes tenia poder de decisió i que les polítiques de major pes necessitaven de l’autorització d’altres institucions que estaven per damunt. Així i tot, seria un greu error concloure simplement que l’Ajuntament va ser una institució secundària sense responsabilitat en l’es-

Des de l’inici de la dictadura es va procedir a la substitució de les corporacions republicanes per comissions gestores integrades per persones afectes al Moviment Nacional. La lliure designació de tots els membres dels consistoris i la consegüent discrecionalitat governamental en els nomenaments i cessaments varen propiciar que en moltes ocasions es recorregués a les influències i a les relacions personals per accedir als llocs de responsabilitat, sobretot a les batlies. A això s’unien els continus abusos de poder i les pràctiques il·legals que varen ser característiques del personal polític del franquisme durant tots els anys de dictadura.

La regulació legal dels ajuntaments es va produir amb l’aprovació, el 17 de juliol de 1945, de la Llei de bases de règim local, que va estar vigent fins a la fi de la dictadura i que desenvolupava en els seus articles l’organització municipal. Aquesta organització era la següent: els regidors de cada corporació estaven dividits en terços, que, d’una banda, representaven als caps de família de cada localitat; per un altra, als organismes sindicals establerts en el terme municipal; i, finalment, a les entitats econòmiques, culturals i professionals no integrades en l’Organització Sindical o, en defecte d’aquestes, als veïns de reconegut prestigi.

El mandat dels edils es perllongava durant sis anys i era de caràcter obligatori i fora cobrar. La renovació s’efectuava per meitat de manera triennal i afectava en la mateixa proporció cadascun dels terços, si bé el nomenament adoptava diferents fórmules en funció del grup de representació.

Cal destacar que la votació de regidors en el cas de Calvià es va dur a terme

DOSSIER

a través de la divisió de les àrees poblacionals en districtes. Hi havia dos districtes, el primer, separat en dues seccions de població, i el segon, amb una secció única.

LA DESIGNACIÓ DELS BATLES

La figura del batle era, i és, sens dubte la més important dins un Ajuntament. La designació dels batles de les corporacions locals era independent de la dels regidors, tant en el procediment com en la durada dels mandats. Econòmicament només podia rebre una quantitat estipulada per a despeses de representació en els municipis de més de deu mil habitants.

Seguint la normativa legal vigent en aquell moment, el nomenament d’aquest càrrecs als municipis de menys de 10.000 habitants corresponia al governador civil de la província, mentre que en els nuclis de major població era competència del ministre de la Governació.

Per donar suport a la decisió, se sol·licitaven informes a les seccions locals de la Guàrdia Civil i de FET i de las JONS (Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista), que va ser el partit únic del règim franquista i l’únic permès a Espanya després de la Guerra Civil. Aquests dos òrgans indicaven els antecedents sociopolítics de les persones que havien estat proposades, la seva conducta moral, pública i privada, i la seva fidelitat al règim. El càrrec tenia caràcter obligatori, per garantir la subordinació i obediència a l’autoritat. A més, els cessaments eren determinats en qualsevol moment des del Govern, si justificaven raons d’interès públic. D’aquesta manera es generava un grau d’incertesa i discrecionalitat que afavoria el control del poder central i la lleialtat dels seus delegats municipals.

Els batles de Calvià que varen estar en el càrrec des de finals dels anys 50 fins a l’arribada de la democràcia, en 1978, varen ser:

 Jaume Martorell Vicens, que va ser batle de 1956 a 1970.

• Jaume Martorell Vicens (1956). Era del poble de Calvià i membre de la Falange local del municipi.

• Joan Terrassa Noguera (1970). De Calvià poble. Durant el seu mandat es van començar a celebrar les festes del desembarcament de Jaume I a Santa Ponça.

• Nicolau Morell Cabrer (1974). Era de Calvià poble i va ser l’últim batle del franquisme. Va ocupar el càrrec de cap de l’administració pel governador civil.

• Guillem Payeres Estrany (1976). Va ser batle interí. Abans d’aquest nomenament va tenir altres càrrecs, com ara el de tinent de batle o el de president de la Comissió d’Obres Públiques.

DESIGNACIÓ DEL TERÇ FAMILIAR

En el cas del terç familiar, els requisits per ser candidat eren: ser major de vint-i-tres anys, saber llegir i escriu-

re, ser cap de família i estar inscrit en el padró. És a dir, a més de l’edat, la capacitat lectora i l’empadronament, l’únic requisit era ser cap de família, considerant com a tal aquell de qui depenien els altres convivents. Això limitava l’elecció a una persona per família.

A l’hora de proclamar els candidats, la responsabilitat era de la Junta Municipal del Cens. Per ser-hi inclosos, els caps de família havien d’haver-ho sol·licitat abans, o haver estat proposats. Per proposar noms només podien fer-ho aquells regidors o exregidors que portessin almenys un any en el càrrec, mentre que per als altres eren necessaris una sèrie de requisits, com per exemple l'aval de dos procuradors o exprocuradors de les Corts, de tres diputats o exdiputats provincials i de quatre regidors o exregidors.

Entorn de Calvià

97

DOSSIER

Els edils se separaven en tres grups: obrers, empresaris i tècnics. Cada vocal de l’entitat triava el nombre de regidors que li corresponia, separantlos entre regidors econòmics, formats pels empresaris, i els regidors socials, configurats pels obrers, i els tècnics

En l’última elecció dels cap de família, que es va dur a terme en 1959, a Calvià hi va haver els següents candidats: 1.

2.

3.

4.

5.

6.

Joan Lladó Dols Benet Pallicer Martorell Joan Planas Juaneda Joan Gelabert Fiol Miquel Sastre Tous Miquel Frau Colomar

El resum dels vots per districtes va ser el següent: SECCIÓ PRIMERA DISTRICTE PRIMER

SECCIÓ SEGONA DISTRICTE PRIMER

SECCIÓ ÚNICA DISTRICTE SEGON

Joan Lladó Dols: 120 Joan Gelabert Fiol: 54 Benet Pallicer Martorell: 12 Joan Planas Juaneda: 0 Miquel Sastre Tous: 0 Miquel Frau Colomar: 0

Joan Gelabert Fiol: 96 Joan Lladó Dols: 60 Benet Pallicer Martorell: 18 Miquel Frau Colomar: 6 Joan Planas Juaneda: 0 Miquel Sastre Tous: 0

Miquel Frau Colomar: 138 Miquel Sastre Tous: 60 Joan Gelabert Fiol: 18 Joan Lladó Dols: 0 Benet Pallicer Martorell: 0 Joan Planas Juaneda: 0

Els edils se separaven en tres grups: obrers, empresaris i tècnics. Cada vocal de l’entitat triava el nombre de regidors que li corresponia, separant-los entre regidors econòmics, formats pels empresaris, i els regidors socials, configurats pels obrers i els tècnics.

El dia 27 de novembre de 1957 es va produir l’elecció dels regidors de representació sindical de Calvià, que varen ser:

Després de fer-se el recompte de tots els vots, el resultat va ser el següent: • Nombre total de sufragis emesos: 583 • Nombre total de vots vàlids: 582 Nombre total de vots obtinguts per cada candidat: • • • • • •

Joan Lladó Dols: 180 vots Joan Gelabert Fiol: 168 vots Miquel Frau Colomar: 144 vots Miquel Sastre Tous: 60 vots Benet Pallicer Martorell: 30 vots Joan Planas Juaneda: 0 vots

TERÇOS SINDICALS

Els representants del terç de representació sindical els triaven els organismes sindicals del municipi. La Junta Local d’Eleccions Sindicals assignava a cada entitat el nombre d’edils que havia de triar sobre la base de la importància i quantitat d’afiliats que tingués.

98

Entorn de Calvià

Els candidats eren sempre part del sindicat i durant els anys del franquisme, especialment en els primers, aquests varen ser col·laboradors lleials del Règim.

Per poder ser candidat a aquest terç, també s’exigia complir, almenys, una d’aquestes condicions: exercir o haver exercit un càrrec electiu sindical o ser proposat per escrit per dos procuradors sindicals de les Corts, per acord majoritari de dues juntes de grup o per un grup d’afiliats que representés almenys el vint per cent del total. Si en total no hi havia el doble de candidats que de vacants, la Junta triava els que faltaven.

1. Pere Josep Oliver Ximelis 2. Gabriel Capllonch Rotger 3. Isidre Planas Juaneda 4. Francesc Esteve Amengual 5. Francesc Bujosa Sans 6. Julià Fornés Balaguer 7. Bartomeu Ginard Vicens 8. Antoni Porcel Lladó 9. Miquel Frau Colomar 10. Pere Salvà Martorell TERÇOS D’ENTITATS

Els regidors d’aquest terç eren triats pels ja electes dels altres terços. L’únic requisit, que se sumava als genèrics, era pertànyer a una entitat econòmica, cultural o professional del municipi. La llista d’on eren triats era proposada pel governador civil, la qual cosa obligava

DOSSIER

a tenir una bona relació, o almenys no tenir-la dolenta, amb qui ostentés el càrrec.

Val a dir que la continuïtat es facilitava sense dissimulació. A això cal sumar-hi la necessitat de contactes per desenvolupar una carrera política. Sense amics, era molt complicat accedir al càrrec i, al contrari, coneixent les persones adequades es convertia en un mer tràmit. La qüestió central, per tant, eren els suports que un pogués aconseguir.

El governador civil, que en 1957 va ser Plácido Álvarez-Buylla i López-Villamil, va triar el 29 de novembre els següents candidats: 1. Benet Salvà Pellicer, de professió picapedrer.

2. Pere Jaume Planas, de professió farmacèutic.

3. Antoni Pujol Cerdó, de professió picapedrer.

Després de la votació per part d’alguns membres dels altres terços, els resultats varen ser: • Vots nuls: cap • Vots en blanc: cap Vots obtinguts per cada candidat de major a menor: 1. Antoni Pujol Cerdó: 5 vots 2. Benet Salvà Pellicer: 1 vot En definitiva, per tenir possibilitats d’optar a aconseguir ser un representant era necessari tenir contactes.

L’arribada a l’edifici consistorial de persones que no estiguessin ben relacionades amb el Règim era pràcticament impossible. D’altra banda, les elits socioeconòmiques col·locaven els afins a l’Ajuntament, de tal manera que, sense importar qui fos finalment triat, els seus interessos es mantindrien fora de perill.

NOMS DE CARRERS PER HOMENATJAR EL RÈGIM

Els ajuntaments franquistes es varen convertir en un important agent del Règim i tenien una funció important, que era la d’implantar, a escala local, el nou Estat. És ben coneguda la predilecció pels homenatges, honors, commemoracions o desfilades que el Règim duia a terme, i que es reproduïen en tota la geografia espanyola.

Els ajuntaments varen canviar els noms dels carrers, places, avingudes… i els convertiren en llocs que homenatjaven el franquisme i molts dels seus personatges. Amb aquesta nova nomenclatura, es recuperava el simbolisme de l’espai urbà a favor del nou Estat, i es donava visibilitat als qui el franquisme va considerar com els herois de la pàtria.

En el cas de Calvià, hi havia els següents noms franquistes en els carrers de diversos nuclis de població del municipi: • El carrer General García Ruiz, en el nucli municipal de Torrenova. El tinent coronel Garcia Ruiz, que va obtenir el rang de general en acabar la Guerra Civil, fou un destacat personatge de la repressió a Mallorca. Va ser nomenat governador civil pel general colpista Goded i, des d’aquest càrrec, va dirigir una dura repressió. Va ocupar el càrrec de governador civil durant un mes i mig. A finals d’agost, un cop arribada l’aviació de la Itàlia de Mussolini, que donaria suport als revoltats, fou nomenat cap d’operacions al front de Manacor. Poc temps després fou destinat a la Península, on primer va participar, al nord, en l’ofensiva contra el País Basc, i després, al sud, va seguir les ordres de Queipo de Llano. Avui día aquest carrer ha estat modificat pel nom de Francisca Pujol Terrassa, pionera i empresària de Magaluf.

• El carrer Policia Damià Barceló, a Calvià Vila. Damià Barceló Fer-

rer fou membre fundador de Falange Española de Porreres el mes de març de 1936, i integrant de la primera relació nominal de la Vieja Guardia de Porreres. Durant la Guerra Civil, va participar en la detenció de nombroses persones i diversos testimonis orals indiquen que formava part dels escamots falangistes que executaven extrajudicialment els detinguts a Porreres.

Després de la Guerra es va refugiar a Calvià per por als seus veïns, que coneixien els seus actes violents al seu poble. Actualment s’ha canviat el carrer pel nom de carrer de Can Sopa, que era la denominació de l’antic camí coincident amb l’actual carrer.

• El carrer de Sor Rosenda, també a Calvià Vila. Sor Rosenda va participar de forma activa en la repressió franquista, amb el paper de delatora de persones que s’amagaven de la violència repressora. El carrer, dit antigament del Convent, rebé el nou nom el 1950, només uns onze anys després del final de la Guerra Civil. Ara és novament anomenat carrer del Convent i així se’n recupera el nom tradicional.

ELS ANYS 70 A CALVIÀ

La dècada dels setanta destaca al municipi de Calvià, com a la resta de municipis costaners de Mallorca, pel procés de creixement econòmic derivat del fenomen del turisme de masses.

Aquests anys varen suposar la consolidació de les zones urbanes de la costa i de la nova activitat econòmica basada en el turisme.

Com a conseqüència de la immigració que es va produir, la població de Calvià va augmentar de forma considerable. En 1970 el municipi comptava amb 4.890 habitants, en 1975 en tenia 8.096, i l’any 1983, 13.861.

Pel que fa a la situació política de l’Ajuntament de Calvià, cal destacar

Entorn de Calvià

99

DOSSIER

que els anys 70 varen ser de gran activitat política, ja que s’hi succeïren cinc batles: Joan Terrassa Noguera (1970), Nicolau Morell Cabrer (1974), Guillem Payeres Estrany (1976). Jaume Lladó Dolç (1978) i Joan Gelabert (1978).

En un context de desenvolupament turístic i urbanístic desmesurat, el 1979 el consistori sorgit de les eleccions municipals va dedicar tots els esforços a millorar algunes mancances del terme, fent inversions molt importants en obres com ara les depuradores, l’asfaltat dels carrers o l’enllumenat públic, a fi de modernitzar el municipi.

En l’àmbit electoral cal destacar que, en aquesta dècada, a Calvià es va produir un gran augment del nombre d’electors, conseqüència del creixement exponencial de la població. L’any 1976, les persones que hi tenien dret eren 4.432, mentre que el 1983 ja n’hi havia 8.266, fet que va provocar l’augment del nombre de col·legis electorals a set, amb deu taules de votació. Tot i això, el creixement poblacional no va ser igual en totes les àrees del municipi. Per exemple, les zones costaneres varen duplicar el nombre d’electors, tret de Peguera. En canvi, als nuclis històrics d’interior, Calvià i es Capdellà, l’increment d’electors entre els comicis de 1978 i de 1983 només va ser d’un centenar de persones.

ELS REFERÈNDUMS

Després de la mort de Franco, Espanya va viure un període molt intens en l’escena política i l’illa de Mallorca no va quedar al marge de l’ambient polític del moment. L’any 1976 s’hi varen crear diversos partits i col·lectius polítics, i també es varen produir moltes manifestacions motivades pel desig de canvi social i polític, encapçalades per grups d’ideologia esquerrana.

Al municipi de Calvià també es varen produir jornades de manifestacions, especialmente en els llocs de més concentració hotelera. Call destacar-ne les organitzades a les zones de Palmanova

100 Entorn de Calvià

 Cantant el “Cara al sol” en la conferència que hi va fer el «Camarada Bonet». Sa Societat, Calvià, 1977. Foto: Joan Llompart Torrrelló, a Calvià ahir, Ajuntament de Calvià

i Magaluf, que reclamaven l’aprovació d’un estatut dels treballadors, l’equiparació salarial i un conveni d’hostaleria, entre altres reivindicacions.

Amb aquest context social, el 15 de desembre de 1976 es convocà un referèndum sobre el Projecte de Llei per a la Reforma Política. A les Balears, aquesta votació es va caracteritzar per una elevada participació. Hi votà un 82,6 % de les persones censades, amb una abstenció del 17,4 %. Els vots favorables varen ser un 95,1 %, els vots en contra un 3,2 % , i els vots en blanc un 3,2 % .

Pel que fa als resultats de les Balears, més de la meitat de l’electorat es va decantar per Unió de Centre Democràtic (UCD), seguida del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), i la resta de formacions no varen obtenir més d’un 10 % dels vots.

En el municipi calvianer la participació va ser 8 punts per sota de la mitjana de les Balears, a excepció de les zones de Santa Ponça i Palmanova, on la participació va ser molt més baixa, amb un 61,9 %, al contrari que as Capdellà i a la vila de Calvià, on els percentatges de participació varen superar el 80 %.

LES ELECCIONS DE DIPUTATS A CORTS DE 1977

Els resultats de l’àmbit estatal i de les Illes es reproduïren a Calvià, amb UCD com a partit més votat, fent el millor percentatge as Capdellà, amb un 62,8% dels vots. On va obtenir els pitjors resultats va ser a Palmanova i Santa Ponça, amb un 40,8%. En aquestes dues zones va obtenir una uns resultats molt favorables el PSOE, que va aconseguir un 36,6 % dels vots, només un 4,2 punts menys que la UCD.

Després dels anys de dictadura, el mes de juny de 1977 es varen celebrar les primeres eleccions democràtiques de diputats a Corts. Les Balears es varen caracteritzar per tenir una gran participació en aquesta votació. Un 80,9 % de l’electorat hi va exercir el dret a vot.

En l’àmbit de tot el municipi, el PSOE va obtenir 3,8 punts més que la mitjana balear. Els altres partits polítics varen aconseguir uns resultats similars als de la resta de les Balears, excepte Aliança Popular (AP), partit que va obtenir un percentatge de 4 punts per davall.

Pel que fa al municipi de Calvià, la participació va ser més baixa, especialment a les zones de costa, com ara Santa Ponça, on hi va haver una abstenció del 35,8 %. Al contrari, la participació a Calvià vila i as Capdellà va ser de més de 10 punts per sobre de la mitjana de les Balears. Pel que fa als vots positius, aquests suposaren un 97,2 % del total.

DOSSIER

 Ramiro Pérez-Maura, governador civil; Guillem Payeras, batle; Jaume Lladó; Joan Gelabert; no identificat; Jordi Marcó; Jaume Cabrer; Andreu Pizà; Toni Quetglas; Joaquín García del Jalón, secretari; no identificat; i Joan Colí, capellà, 1976.

Una vegada referendada i aprovada la Constitució espanyola el 1978, es varen tornar a convocar eleccions generals el dia 1 de març de 1979 i els resultats foren gairebé els mateixos que els de les votacions de 1977. També hi hagué uns resultats molt similars a Calvià, on la participació va continuar a la baixa, amb un 57 % de participació, mentre que en l’àmbit balear aquesta va ser del 67,3 %. Les àrees amb menys participació foren, una altra vegada, Santa Ponça i Palmanova, mentre que a Peguera hi va haver un 63 % de participació, i Cas Català, amb un 65,6 %, va tenir una participació molt elevada.

El partit UCD va tornar a ser el partit més votat en totes les zones del municipi, tret de Palmanova, on va guanyar el PSOE, que va superar en 5,5 punts el partit centrista. Cal destacar que en aquestes eleccions el partit Coalició Democràtica (CD) va obtenir a Cas Català i Costa d’en Blanes un 20,3 % dels vots, gairebé els mateixos resultats que el PSOE, que en va obtenir el 22 %.

LES ELECCIONS AUTONÒMIQUES

Dies abans de celebrar-se les eleccions generals de juny de 1977, tots el partits polítics de les Balears varen signar el conegut Pacte per l’Autonomia, que tenia com a objectiu l’aprovació d’un Estatut per a les Illes, amb el compromís dels sis diputats sorgits d’aquestes eleccions d’aconseguir aprovar-lo i vetlar perquè es complís. Els sis diputats electes van ser els següents: per la UCD, Francesc Garí, Miquel Duran, Raimundo Clar i Santiago Rodríguez-Miranda; pel PSOE, Fèlix Pons i Emilio Alonso.

A finals de 1977 es va celebrar una manifestació a Palma a favor de l’autonomia de les Illes Balears, a la qual assistiren unes 20 mil persones. El procés va finalitzar el juliol de 1978 quan es va produir l’acte de constitució del Consell General Interinsular, presidit per Jeroni Albertí.

En aquest context, el 3 d’abril de 1979 es varen convocar els primers comicis

per elegir els representants d’aquesta institució. S’elegiren 24 consellers per Mallorca, que formaren el Consell Insular de Mallorca, i que, juntament amb els representants del Consell d’Eivissa-Formentera i el Consell de Menorca, conformaren el Consell General Interinsular. Cal recalcar que la participació d’aquests comicis va ser la més baixa dels que se celebraren aquells anys, amb només un 61,1 % de participació.

Els resultats a Mallorca varen ser els següents: la UCD, amb el 48,1 % dels vots, va obtenir catorze consellers; el PSOE, amb el 26,7 % dels vots, set consellers; el PSM, amb l’11,5 % dels vots, dos consellers; i el PCIB (Partit Comunista de les Illes Balears), amb el 5,2 % dels vots, un conseller.

Pel que fa a Calvià, cal destacar que el percentatge de votants va ser de 8,7 punts per sobre de les xifres de tot Mallorca, però hi va haver més abstenció que participació a Cas Català, Palmanova i Santa Ponça, mentre que a la zona des Capdellà es va produir un augment

Entorn de Calvià 101

DOSSIER

2.

3.

considerable de la participació, amb un percentatge d’un 83,3 % d’electors que varen exercir el dret a vot.

En aquestes votacions els resultats del municipi varen ser semblants als de les illes Balears, ja que UCD va ser el partit més votat, amb l’excepció de Palmanova, on va guanyar el PSOE. La segona força política més votada va ser aquest partit, que aconseguí un percentatge de vots superior a la mitjana de Mallorca. El PCIB va ser el tercer partit més votat a Palmanova, a Santa Ponça, as Capdellà i a la vila de Calvià. El tercer partit més votat a Peguera va ser el PSM, amb un 10,8 % dels vots, i la CD a Cas Català, amb un 7,6 %.

LES ELECCIONS MUNICIPALS DE 1979 I 1983

El mes d’abril de 1979 es varen convocar comicis en l’àmbit local. En el cas del municipi de Calvià, la participació va ser del 53,9 % de l’electorat. Per zones, la participació as Capdellà, la vila de Calvià i Peguera va ser superior a la mitjana de la resta de zones del municipi. S’hi varen presentar sis candidatures: 1. Consenso Ante La Vía Independiente Administrativa (CALVIA):

102 Entorn de Calvià

4.

5.

6.

aquesta candidatura independent va ser la llista més votada a la vila de Calvià. A Santa Ponça, en canvi, obtingué els resultats més baixos.

Agrupació d’Electors (AE): una altra candidatura independent, que va aconseguir els millors resultats a les zones de Palmanova, la vila de Calvià, Cas Català i Peguera.

UCD: va ser la llista més votada al municipi. Va ser el partit més votat a les zones de Cas Català, Peguera i es Capdellà. A Santa Ponça, només va quedar tres vots per davall del PSOE. PSOE: va guanyar a Santa Ponça, amb només a tres vots per damunt de la UCD. PCIB: va aconseguir un regidor gràcies a l’11,9 % dels vots que va aconseguir a la vila de Calvià, on vivia el cap de llista.

CD: no aconseguí cap representació.

Els resultats varen donar representació a cinc de les sis candidatures. El partit UCD va obtenir cinc regidors, el PSOE tres, CALVIA dos, AE dos i el PCIB un. Va ser elegit batle Francesc Font, de CALVIA. Les eleccions locals que es varen celebrar el 1983 varen tenir una participació un poc més elevada que les anteriors, en concret de cinc punts més. Les zones on més participació hi va haver foren, com en altres eleccions anteriors, es Capdellà, la vila de Calvià i Peguera. Però la resta d’àrees començaven a apropar-se més a la mitjana municipal.

Les cinc candidatures que es varen presentar eren partits que comptaven amb implantació a gairebé tot Mallorca. Per tant, en aquesta ocasió no hi hagué cap grup de caràcter independent. Els resultats foren els següents: la candidatura del PSOE

aconseguí 8 regidors, la d’UM, en tragué 5, la d’AP, 4, i les del PCE i el PSM (Partit Socialista de Mallorca) no varen obtenir representació.

El Partit Socialista Obrer Espanyol va ser el partit més votat al municipi, amb un total del 41,1 % dels vots, amb una gran victòria a les zones de Santa Ponça, Palmanova i Peguera. Va ser la segona força més votada as Capdellà i a Peguera, i la tercera a Cas Català, Palmanova i Santa Ponça.

Pel que fa al PCE i al PSM, no varen obtenir cap representació en no superar la barrera del 5 % en l’àmbit municipal. En el cas del PCE, només aconseguí superar aquest percentatge a Santa Ponça, amb un 7,2%, i a Palmanova, amb un 4,9%.

En conclusió, els resultats de totes les eleccions que es varen celebrar a Calvià durant els primers anys de democràcia i enmig del procés de transició mostren una gran abstenció a les zones de la costa. Al contrari, els nuclis de l’interior es varen caracteritzar per un elevat nivell de participació, que va anar minvant de manera progressiva, tot i que no arribà als nivells d’abstenció d’algunes àrees de la costa.

Encara que en els primers anys de democràcia la majoria de la població va donar suport a la candidatura d’UCD, amb el pas dels anys comencen a tenir més força els anomenats partits d’esquerra, especialment el PSOE. Aquest partit va tenir gran rellevància a les zones turístiques amb gran volum d’hotels, és a dir, Palmanova, Santa Ponça i Peguera, mentre que les forces més conservadores foren predominants a les zones de Cas Català i es Capdellà, i de forma més progressiva a la vila de Calvià.

DOSSIER

EL PAPER DE LA DONA EN LA POLÍTICA MUNICIPAL EN ELS ANYS DEL FRANQUISME I EN DEMOCRÀCIA La dictadura franquista va voler imposar un model de societat amb una política de gènere que negava a les dones qualsevol classe d’autonomia individual i les convertia en eix de la moralitat social. Aquestes varen quedar relegades a un paper de subordinació que les recloïa en l’àmbit domèstic. En contrast amb les disposicions creixentment igualitaristes dels temps de la República, durant el règim encapçalat per Franco es va desenvolupar una legislació que excloïa les dones de nombroses activitats, en l’intent de mantenir-les en rols molt tradicionals. De fet, en l’àmbit polític, la figura de la dona va desaparèixer. En tots els càrrecs triats a l’Ajuntament de Calvià, ni tan sols en l’última etapa del Règim, hi trobem un lloc ocupat per una dona i tampoc no se la va tenir en compte a l’hora d’exercir el dret a vot. Per tant, descobrim un règim que, malgrat no impedir legalment l’accés de les dones a llocs de poder, encara que fossin regidores, sí que va dificultar aquesta possibilitat per una qüestió ideològica i d’ordre social.

3. Maria Bauzà Vicens 4. Maria Bonet Moragues 5. Esperança Amengual Pallicer 6. Antònia Amengual Oliver 7. Paula Lladó Garau 8. Antònia Lladó Bauzà 9. Margalida Martorell Estades 10. Margalida Mas Pascual 11. Magdalena Vicens Juaneda 12. Mercedes Gómez Ponce 13. Francisca Cañelles Pons 14. Catalina Pallicer Mas 15. Aina Alemany Roca 16. Margalida Bosch Barceló 17. Margalida Dols Mateu 18. Dolores Pérez Valero 19. Francisca Quetglas Colom 20. Petra Vaquer Nicolau El Règim tenia un ideari tan contrari als drets i llibertats de les dones que el va reflectir en les lleis. Per això podem afirmar que, si el conjunt de la població mancava dels drets individuals i polítics propis de les democràcies, a les dones se’ls varen eliminar de forma molt més pronunciada tots aquests drets.

Calvià va ser un clar exemple d’aquesta situació, ja que ni una sola dona va formar part del consistori durant el franquisme. En les eleccions duites a terme en 1957 per a l’elecció dels regidors de l’Ajuntament, en els vots recollits en el districte 1, secció primera, d’un total de 186 electors que varen exercir el vot en el municipi de Calvià només hi ha vint dones.

Varen ser les següents:

La propaganda franquista sempre parlava de la dona, d’una banda, com un ésser amb especials virtuts físiques, destinada exclusivament a la maternitat, i, d’altra, referint-se als seus atributs morals de dolçor i protecció. Però la realitat és que varen convertir aquestes virtuts en una forma de sotmetiment en la vida quotidiana. L’Església va ser la màxima defensora d’aquestes pautes de comportament, especialment pel que fa a la moralitat pública.

1. Maria Sastre Juaneda 2. Magdalena Carbonell Pallicer

És important conèixer de quina manera varen articular l'Estat i les

institucions franquistes la política referent al lloc que havien d'ocupar les dones en la societat. A més del pes de les lleis discriminatòries, es va desenvolupar una política al voltant d’una organització, la Secció Femenina de Falange Española y de las JONS. Les dones de la Secció Femenina varen ser les encarregades de transmetre les directrius del Règim a totes les dones, seguint les consignes de la Falange, l’Església i l’Estat del Moviment.

De les tres funcions de l’organització, que eren adoctrinar, educar i fer la funció d’assistència social, la que va tenir més rellevància va ser la del Servei Social. Comprenia una sèrie d’activitats de caràcter adoctrinador, bàsicament donar formació teòrica sobre el nacionalsindicalisme i l’estructura de l’Estat, i l’assistència a les conegudes com a Escoles de la Llar, on es rebien instruccions sobre com ser una bona mestressa de casa a través de la realització de treballs vinculats exclusivament a la llar, com ara cosir o classes de cuina, entre d’altres.

També es duien a terme tasques assistencials, que es podien satisfer en menjadors infantils, tallers, hospitals i diverses institucions. A això cal afegir la pràctica d’activitats esportives, fonamentalment gimnàstica. De fet, la projecció pública de les dones es va centrar en la seva presència en institucions benèfiques, o bé en la participació en exhibicions gimnàstiques i folklòriques. Amb aquestes funcions, el Règim donava la imatge que les dones no tenien cap poder real. Els

Entorn de Calvià 103

DOSSIER

104 Entorn de Calvià

S’evidencia així que la presència de dones en la presidència de les corporacions municipals durant la primera

legislatura va ser molt escassa. La comunitat autònoma amb un major percentatge de dones va ser Canàries, on sortiren electes dues batlesses. Al costat oposat, hi trobem Astúries i les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla, que no tingueren cap dona en la presidència de les corporacions locals. En el cas de les Balears, cal destacar que, de tots els batles que es varen triar d’un total de 66 municipis, tan sols en un cas el càrrec va ser per a una dona. Aquesta dona va ser Maria Antònia Munar, que va accedir a la Batlia de Costitx encapçalant el partit d’UCD. El 86 % de les batlesses de la primera legislatura local varen exercir el càrrec en municipis amb una població que no superava els 5.000 habitants. Cap d’elles no va presidir, en aquest període municipis amb poblacions superiors als 50.000 habitants, i tampoc no ho feren en cap de les capitals de província. El municipi més poblat que comptà amb una batlessa al capdavant va ser Mollet del Vallès, a Barcelona, que tenia més de 32.000 habitants.

Les batlesses de la primera legislatura tenien un perfil laboral de mestresses de casa i mestres. El primer grup d’ocupacions amb gairebé un 30 % era, efectivament, el de les tasques de la llar. El segon era el de les professions relacionades amb l’educació, que gai-

A or ltre sd s el al Ju l bi E s ar l E m ade tu s d iP pr ian es t àr ensi ies on ,I i st nd a us tri al Ed s i … uc ac Pr ió of es S an sio ita ns t Li Ad b er a m in ls ist ra ci ó Se rv eis O Co Ag fi n s ci ri c tru ul tu cc ra In ió ,P dú es ca s i R tria am ad er ia

La b

in ar

Batlesses per ocupació BATLESSES PER OCUPACIÓ

rm

Aquest imaginari de dona canvià de manera gradual en els anys cinquanta, quan va començar un procés d’obertura d’Espanya cap a l’exterior i una política d’industrialització modernitzadora del país. Així és com en 1958 i en 1961, per exemple, es varen publicar lleis que afectaven la vida civil i laboral de la dona, i que varen introduir algunes reformes tímides, assentades en una premissa que, aleshores, era absolutament nova: la no discriminació per raons de sexe respecte a la capacitat jurídica de les dones, és a dir, respecte als drets i obligacions. Els canvis econòmics que varen començar a tenir lloc des de l’adopció de les polítiques tecnòcrates varen repercutir també en la modernització social. Moltes dones anaren a viure als cinturons industrials i deixaren enrere la vida rural. A més a més, amb l’arribada del desenvolupament econòmic derivat del «boom» del turisme

Amb l’arribada de la democràcia, en els anys de transició es va plantejar una qüestió fonamental: la igualtat davant la llei d’homes i dones. Va ser una de les primeres qüestions entorn de les quals va girar la mobilització de les dones durant aquest període, amb l’objectiu d’aconseguir de bell nou tots els drets, com per exemple els drets polítics, per poder crear associacions, reunir-se, expressar-se lliurement i exercir el dret a vaga. Encara que es varen fer importants esforços per obtenir una igualtat real, en l’àmbit de la política es va reflectir un altre pic la desigualtat existent. Amb la celebració de les primeres eleccions municipals, pràcticament tots els ajuntaments del país varen estar dirigits per homes, concretament el 98,81 %, i la representació femenina hi va ser tan sols de l’1,19 %. En total, 8.362 homes varen ocupar la batlia dels nostres municipis durant el primer període democràtic, per tan sols 101 dones.

et e

Amb el pas del temps, el Servei Social va anar quedant únicament com un mecanisme per a la instrucció de la llar. La majoria de les dones, amb les vivències socials que experimentaven en aquell context polític i social al qual s’enfrontaven, i amb una capacitat de pensament crític totalment anul·lada, varen manifestar una clara apatia i falta d’inquietuds polítiques. Desconfiaven del discurs polític o de qualsevol idea que no estigués en sintonia amb els valors tradicionals del món que els envoltava. Per tot això, les consignes bàsiques del nacionalsindicalisme mai no varen generar el suficient interès, i les adhesions a l’organització varen ser menors de les esperades.

s’introdueixen en el mercat de treball.

Les possibilitats d’accés a l’educació es varen incrementar i es va instal·lar en la societat la idea que els estudis eren importants perquè les nines en el futur poguessin tenir majors possibilitats d’accedir a millors llocs de feina.

Se ns ed

falangistes encarnaven un model de feminitat que es caracteritzava per l’austeritat, la disciplina, la repressió sexual i la identificació amb la dictadura. El feixisme, com a representant màxim del patriarcat, va mostrar la dona com un ésser secundari, amb una posició de subordinació a l’home, i la creació de la Secció Femenina va reforçar aquesta idea.

DOSSIER

rebé assolia el 24 % (a més de mestres, aquest percentatge incloïa dues professores de secundària).

El tercer grup, amb gairebé un 10 %, estava compost per auxiliars de clínica, assistents sanitàries, farmacèutiques i una metgessa. Gairebé un 7 % de les dones es dedicaven al sector serveis i només un 5 % varen ser administratives, secretàries o telefonistes.

Pràcticament el 4 % eren estudiants, i el mateix nombre tenien la seva pròpia activitat econòmica. En la indústria, especialment en la branca tèxtil, hi trobem el 2,97 % de les dones batlesses. També s’observa el mateix percentatge entre les batlesses dedicades a professions liberals, com és el cas de tres advocades. En el sector primari hi havia dues agricultores. Una jubilada i una fornera completaven el perfil laboral de les primeres batlesses de la democràcia local.

Pel que fa al nivell de formació, la majoria tenia estudis primaris. Això no obstant, moltes de les batlesses de 1979 comptaven amb estudis universitaris. Per tant, els ajuntaments estaven en mans de dones molt preparades acadèmicament.

La UCD va ser el partit que incorporà la major representació femenina a les candidatures, seguida de les Agrupacions d’Electors i del PSOE. El 46,50

% de les batlesses pertanyien a la UCD, més del 25 % representaven les Agrupacions d’Electors i gairebé el 10 % el PSOE. La quarta força amb més representació femenina va ser CD (Convergència Democràtica), amb gairebé un 5 %, per sobre d’altres partits com CIU i el PCE, amb major representació en termes generals. La majoria de llistes regionalistes o nacionalistes no varen tenir la presència de dones.

DISTRIBUCIÓ PER SEXES

1.19% / 101

98,81% 8.362 Homes

BIBLIOGRAFIA Canyelles, B.; Vidal, F. (1977). L’oposició franquista a les Illes.

BATLESSES PER NIVELL D’ESTUDIS

Garcia Munar, Pere J. (2015). Sindicalismo en Mallorca durante la Transición (1973-1981).

López Crespí, M. (1994). L’ antifranquisme a Mallorca (1950-1970).

Ramon i Lidón, M. «Anàlisi electoral al municipi de Calvià: 1976-1983». A: Serra Busquets, Sebastià; Marimon Riutort, Antoni (1998). La Transició a les Illes Balears: Simposi 25 anys.

Serra, Pere A. (1995). Memòria Viva.

Mallorca des de la mort de Franco fins avui.

Dones

17%

7% 9%

21% 33% 5%

8%

Sense determinar

Batxillerat elemental

Sense estudis

Batxillerat superior

Primaris

Diplomat universitari Estudis superiors

Illes Balears

ILLES BALEARS

BATLESSES PER OCUPACIÓ 50

6%

45

6%

40 35 30

29%

25

59%

20 15 10 5 0 A.E.

BNG

C.G.

C.D.

CIU.

ERC.

HB.

PA.

PAR

PCE

PNW PSOE PSUC

PTA

UCD

UG

OTROS

UCD

AE

CD

PSOE

Entorn de Calvià 105

 La nova autopista Palma-Andratx, agost de 1976. Foto Joan Llompart Torrelló a Calvià ahir, Ajuntament de Calvià.

 Els reis d’Espanya inauguren la nova autopista Palma-Andratx, agost de 1976. Foto Joan Llompart Torrelló a Calvià ahir, Ajuntament de Calvià

DOSSIER

ANTONI JANER TORRENS / Periodista

ELS NEGOCIS FOSCOS DE LA BALEARITZACIÓ Als anys seixanta la construcció desbocada al municipi de Calvià estigué condicionada per la família d’empresaris immobiliaris i financers dels Nigorra

E

l 1964 Calvià, a vint quilòmetres de Palma (l’epicentre del boom turístic) ja era el segon terme municipal de Mallorca amb major nombre de places turístiques: en total, 6.850, la qual cosa representava l’11,9 per cent de les places de l’Illa. El 2 de maig d’aquell mateix any el municipi visqué el seu moment de glòria. El ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga, inaugurava a Illetes l’hotel número mil de Balears: l’Hotel de Mar. Dissenyat per l’arquitecte català Josep Antoni Coderch de Sentmenat, havia estat construït per Tomeu Buadas, que formava part de la família que uns anys abans havia recuperat l’Hotel Formentor, el símbol de la incipient indústria turística de principi del segle XX. El dia de la inauguració de l’Hotel de Mar, Fraga anava acompanyat per dos ministres més, el d’Afers Estrangers i el d’Indústria, i per una nodrida representació d’ambaixadors i celebritats, com el torero «El Cordobés» o els ducs d’Alba.

Aleshores el ministre del mannà turístic no s’estigué de pronunciar unes paraules que avui sonen a ironia: «Confii que la intel·ligència, la sensibilitat i el zel, mai no escatimats en aquesta illa en el seu llarg recorregut pel seu doctorat turístic, presidiran durant molt de temps les hores del seu futur».

Cobrint actes com aquell hi havia el NO-DO. El noticiari del règim convertiria Mallorca en la imatge promocional d’una Espanya aparentment amable i cosmopolita, que, en realitat, però, amagava una ominosa dictadura. El turisme no només era associat al progrés econòmic, sinó també a un clima de «pau social». Així, davant l’opinió pública, Franco se sentia més legitimat que mai. El 1964 Espanya ja era la primera destinació turística d’Europa, desplaçant Itàlia. I Mallorca era el lloc preferit per a molts.

El turisme no només era associat al progrés econòmic, sinó també a un clima de «pau social» El sus al boom turístic es produí el setembre de 1953.

Durant la postguerra i en plena Guerra Freda, després d’anys d’asfíxia autàrquica, Franco signava amb els EUA els Pactes de Madrid. Ho explica l’investigador Joan Buades, autor de llibres com On brilla el sol (2004), Exportando paraísos (2006) o Do not disturb Barceló (2009): «Els americans d’Eisenhower es comprometien a donar doblers a Espanya a canvi que es convertís en un bastió anticomunista. L’animaren a obrir-se en canal al seu principal potencial econòmic, sol i platja, que paradoxalment atemptava contra la moral nacionalcatolicista. Li exigiren, a més, que no hi posàs cap trava legislativa ni fiscal, ja que el pastís quedaria ben repartit».

El 1959 la tecnocràcia franquista posava en marxa el Pla Econòmic d’Estabilització, que incloïa, entre altres coses, la devaluació de la pesseta i l’obertura al capital estranger. «Aleshores –apunta l’investigador– zones com Canàries, Balears, Marbella, Alacant o Girona es convertiren en polígons de desenvolupament turístic». El desembre de 1960 Alfons Barceló, de la Cambra de Comerç de Mallorca, tenia clar el futur que esperava a la nostra illa: «España tiene, pues, en la Isla de Mallorca, una mina aurífera con filones a flor de tierra, que es menester cuidar cariñosa y sabiamente aplicando una política inversionista (carreteras, transportes aéreos y marítimos, etc.) y proteccionista (propaganda, concesión de créditos hoteleros, alivio fiscal, etc.) para coadyuvar Entorn de Calvià 107

DOSSIER

 Magaluf, 1973.

L’ARISTOCRÀCIA HOTELERA Simó Barceló Obrador (1902-1958). Natural de Felanitx, el 1931 comprà el seu primer camió, amb el qual constituí Autocares Barceló. El 1954 obria la primera agència de viatges a Palma, Viajes Barceló. I el 1962, Gabriel, el fill del patriarca, ja fundava la divisió hotelera del grup, Barceló Hotels –el seu germà Sebastià, en canvi, s’encarregà de l’empresa de transports. El 1972 es convertí en el primer grup turístic de les Illes a fer el salt a la Península. Ho feu inaugurant l’Hotel Pueblo Benidorm, amb 600 habitacions (1.250 places). A Calvià, actualment Barceló Hotel Group gestiona hotels a les zones d’Illetes i Cala Vinyes.

Gabriel Escarrer Julià. Nascut a Porreres el 1935, però criat a Palma, als 17 anys començà a treballar en el sector. El 1956, amb 21 anys, ja llogava un petit hotel del barri de Son Armadams de Palma.

Fou l’inici d’una carrera meteòrica que el portaria a aixecar el major imperi hoteler espanyol, la Cadena Sol, rebatiada el 1987 com a Sol Meliá, i el 2011 com a Meliá Hotels International. La zona de Magaluf ha estat històricament un dels bastions del grup turístic a l’Illa, on a dia d’avui encara gestiona diversos hotels, mentre que un dels seus hotels més em108 Entorn de Calvià

blemàtics, l’Hotel de Mar (avui Hotel de Mar Gran Meliá), es troba a Illetes.

La família Fluxà. La saga es remunta a Antoni Fluxà. Conegut com a «Mestre», el 1877 importà a Inca d’Anglaterra màquines per obrir la primera fàbrica de sabates de l’illa, Lottusse. Durant les dues guerres mundials faria doblers venent botes militars als diferents països contendents. El 1928 l’empresa ja havia passat a mans del fill, Llorenç Fluxà Figuerola, que entre 1938 i 1939 seria batle franquista d’Inca. El 1961 l’influent hereu es proposà diversificar el negoci i obrí el primer hotel de la família, el Flamingo, a Palma. El 1965 comprà al Banc de Crèdit Balear una petita agència de viatges, Viajes Iberia. El 1973 un dels seus fills, Miquel Fluxà Rosselló, creava el touroperador Iberojet i el 1983 la cadena hotelera Iberostar. El 1975, en canvi, l’altre fill, Llorenç, fidel a la tradició sabatera familiar, posaria en marxa la marca Camper. Iberostar Hotels & Resorts ha tingut poca presència a Calvià. Avui en dia gestiona un hotel a primera línia de mar a Costa de la Calma.

Joan Riu Masmitjà. El 1950 abandonà el seu Olot natal per gestionar un petit hotel a Veneçuela. El 1953, en tornar, decidí invertir els seus estalvis, no a Catalunya, sinó a Mallorca. A l’Arenal, comprà el seu primer hotel a l’illa, el San Francisco. Riu Hotels acabaria organitzant els primers

vols xàrters de turistes entre Alemanya i Mallorca. Riu Hotels no compta actualment amb presència a Calvià, pero durant molts d’anys ha gestionat dos coneguts establiments hotelers a Illetes.

Abel Matutes Juan. El seu padrí, Abel Matutes Torres, ja destacà per les seves activitats empresarials a Eivissa: tingué el monopoli de les comunicacions marítimes amb l’exterior, creà una companyia d’electricitat i fundà la Banca Abel Matutes. A més, durant la Segona República havia estat diputat per Mallorca pel mateix partit liberal que Joan March. Fou assassinat el setembre de 1936 per republicans de l’Illa. A final de la dictadura (1970-71) el seu net, Abel Matutes Juan, nascut el 1941, es convertiria en batle de la capital sense renunciar als seus negocis turístics al capdavant d’Agrupación Hotelera Doliga –rebatiada després com a Fiesta Hotel Group, el 2012 passaria a dir-se definitivament Palladium Hotel Group. Amb l’arribada de la democràcia, Matutes tindria una fulgurant carrera política en les files d’Alianza Popular (AP), l’embrió del PP. Entre 1996 i 2000 seria ministre d’Afers Exteriors de José María Aznar.

Palladium Hotel Group és propietari de diversos establiments hotelers a la zona de Magaluf, però des de fa aproximadament una dècada ja no els gestiona, sinó que es troben llogats i explotats per l’empresari Tolo Cursach.

DOSSIER

 Seu central del Banco de Crédito Balear. Es Crèdit, a Palma.

con estímulos y desgravaciones a que la iniciativa privada prosiga en el entusiasta despliegue de este auge inaudito para la mejor prosperidad de la Provincia y nutrición de la Economía Nacional en el ubérrimo caño de tan estupenda fuente de divisas».

Aviat es formà una casta hotelera liderada pels Escarrer, Barceló i Riu. «Era habitual –assegura Buades– que una vegada a l’any una representació d’hotelers illencs anàs a visitar el dictador a El Pardo. Li feien regals i li recordaven que estaven duent riquesa a Espanya. Franco els tornà el favor amb la construcció d’infraestructures. Així, amb doblers de la caixa pública, els hotelers aconseguiren unes infraestructures sobredimensionades per poder acollir el màxim nombre de turistes».

ELS TENTACLES DELS NIGORRA

A Calvià la llavor turística s’havia sembrat ja a principi de segle. El paisatge encara incòlume del municipi atragué visitants de gustos refinats. Als anys trenta recalà a Cala Fornells (Peguera) la ballarina nord-americana Natacha Rambova, vídua de Rodolfo Valentino, el primer latin lover del cinema. Hi llogà una casa amb el seu nou marit, l’aristòcrata Álvaro de Urzaiz. Avui és coneguda com «Ca na Tacha». El 1935, a Palmanova, Llorenç Roses Bermejo, un indiano procedent de Puerto Rico, ja havia promogut un projecte urbanístic de ciutat jardí, d’una extensió de 40,8 hectàrees.

L’encarregà a l’arquitecte català Josep Goday, un dels grans representants del noucentisme. L’esclat de la Guerra Civil paralitzaria aquell projecte i Roses, que era cunyat d’Emili Darder, també seria afusellat pels feixistes.

Als anys seixanta, amb el boom turístic, Calvià tornà a reviscolar. El 1973 ja concentrava el 21,1 per cent de les places turística de l’Illa, amb un total de 35,8 mil places. La majoria es concentraven a Palmanova, Peguera, Magaluf i Santa Ponça. Aleshores les gegantines torres de Magaluf es convertirien en tot un símbol del que la premsa francesa batià com a «balearització», això és, la destrucció de litoral amb un urbanisme salvatge. Fins i tot es diu que, a final dels cinquanta, les dues edificacions serviren de fotografia de portada de la revista Paris-Match, que hauria estat la primera a publicar el polèmic terme. Fa uns anys, però, Onofre Rullan, catedràtic de Geografia de la UIB, s’interessà per corroborar aquesta informació. «Me’n vaig anar –diu– a l’arxiu de la Universitat Autònoma de Barcelona i vaig revisar totes les porEntorn de Calvià 109

DOSSIER

tades del Paris-Match d’aquella època i no vaig trobar res de res.

El meu col·lega Joan Buades també se n’anà amb les mans buides d’una visita que feu a una biblioteca de Paris».

 Carmen Polo de Franco, a devora del dictador i dels qui serien els futurs reis d’Espanya, 1975.

MAGALUF, EL SÍMBOL Magaluf és el símbol de la balearització i avui s’erigeix en la meca del turisme de gatera. Els seus orígens es poden resseguir en el llibre Magaluf, més enllà del mite (Lleonard Muntaner, 2020), dels historiadors Gabriel Vives i Tomeu Canyelles. Els primers hotels que s’hi construïren atreien un turisme familiar. A partir dels vuitanta, però, alguns es convertiren en aparthotels. Ha estat un nucli on s’ha prioritzat la quantitat de visitants per damunt del poder adquisitiu d’aquests. Així, es fomentà l’arribada de visitants de baix poder adquisitiu. És el que es denominà «turisme d’espardenya» o «de senalleta».

L’ideòleg d’aquest nou turisme va ser l’empresari anglès Harry Goodman, a qui agradava dir que la seva gran missió era ensenyar als seus compatriotes a viatjar amb una sola lliura. En una reunió mantinguda el maig de 1986, Goodman insistí als hotelers mallorquins que havien de seguir mantenint els preus baixos.

Si no, corrien el risc de perdre turistes a favor d’altres destinacions més econòmiques com Grècia. «Magaluf –recorda Vives– ha estat creat pels touroperadors

110 Entorn de Calvià

britànics, que són els qui, aprofitant les conjuntures de crisi econòmica (la del petroli de 1973 o la recessió turística a principis dels anys noranta), cada vegada han augmentat el seu poder de decisió sobre el consistori. Moltes vegades s’han fet plans d’embelliment turístic per pressió dels touroperadors, els quals s’han atrevit a amenaçar que, si no es reconvertia la zona, se’n durien els turistes a una altra banda».

A la dècada dels setanta, les discoteques Banana’s i Alexandra’s marcaven el ritme de l’oci nocturn a la localitat calvianera. El 1988 l’empresari Bartomeu Cursach inaugurà la sumptuosa discoteca BCM, que acabà d’internacionalitzar el nom de Magaluf com a parc temàtic de l’hedonisme. Després arribarien les boats parties i més bars, que posaren de moda el pub crawling (ruta etílica) i la happy hour, begudes a preu més barat durant les hores en què minva la clientela. Aquest turisme bàquic, amb el carrer de Punta Balena com a epicentre, atrauria molts de hooligans, que protagonitzarien nombrosos d’aldarulls al carrer, unes conductes prohibides a Anglaterra, però que aquí, fins i tot ara, gaudeixen de més impunitat.

Malgrat no haver localitzat la font concreta que cita el concepte de la discòrdia, Rullan té clar com es forjà: «A final del segle XIX la gent benestant d’Anglaterra i Alemanya anava a estiuejar al Canal de la Mànega. La irrupció del tren faria que aquell turisme classista es desplaçàs al sud de França. Finalment, l’aviació posterior a la Segona Guerra Mundial permeté que des de Centreeuropa es pogués viatjar pel mateix preu tant a Marsella com a les Balears, que era una destinació més barata. Allò posà molt nerviosos els hotelers francesos, que, a través de la premsa, emprengueren una campanya de desprestigi contra el nostre arxipèlag. Aleshores digueren que calia evitar la balearització de Còrsega.

Insistien que els turistes no havien d’anar a les Balears perquè era una destinació dolenta per estar massificada i saturada d’edificis».

Part de la història de la corrupció a les Illes que dugué la balearització es pot resseguir en el llibre Paratges i personatges de ‘Balears S.A.’ (2005), d’Andreu Manresa.

El periodista parla de «gàngsters i pocavergonyes» que, amb els seus «negocis bàrbars», acabarien convertint el nostre paradís en la Meca de la corrupció. Tanmateix, el també periodista Miquel Payeras nega que Balears sigui molt més corrupta que altres comunitats: «Aquí, com al País Basc, Catalunya, Andalusia o València, hi ha hagut molta corrupció gràcies al substrat del creixement econòmic propiciat pel turisme. Els corruptors no van allà on hi ha pobresa, sinó on hi ha riquesa. Es tracta de constructors que no tenen cap problema per subornar els polítics de torn per tirar endavant els seus projectes».

DOSSIER

JOAN MARCH I MAGALUF

El 1959 Joan March tenia 79 anys. Va ser quan s’aprovà el Pla Econòmic d’Estabilització, que donà el sus definitiu al boom turístic

El 1959 Joan March tenia 79 anys.

Va ser quan s’aprovà el Pla Econòmic d’Estabilització, que donà el sus definitiu al boom turístic. Aleshores el banquer de Santa Margalida tenia participacions en un hotel de luxe a Acapulco (Mèxic), punt de trobada de la flor i nata del Hollywood i de la màfia de l’època. La llegenda diu que a casa nostra, en canvi, en Verga, mort el 1962 als 82 anys, sempre desconfià de les possibilitats d’aquella nova aposta econòmica. Un dia, passejant amb un arquitecte per les costes de Magaluf, assegurà: «No bastaran els ametlers de Mallorca perquè s’hi pengin tots els hotelers».

Ivan Murray, professor de geografia de la UIB, desmenteix que March estigués en contra de la nostra futura gallina dels ous d’or. És autor de la tesi doctoral Geografies del capitalisme balear: poder, metabolisme socieconòmic i petjada ecològica d’una superpotència turística, defensada el 2012. «Segurament -diu-, quan feu aquesta famosa afirmació, encara no la veia com una opció tan guanyadora. Però s’hi acabà apuntant. La seva gran maquinària per fer doblers va ser el contraban. Encara que mai no fou hoteler, a través de la Banca March, en Verga es convertí en una peça clau en la concessió de crèdits per a la construcció d’hotels».

Al marge del paper de mediador financer de March, no faltaren contrabandistes que amb la seva fortuna compraren un solar on poder construir un hotel. Murray, però, parla d’altres casos: «Hi hagué amos de possessions, que en tenir excedents, passaren a invertir en hotels. El mateix succeí amb una determinada burgesia industrial. N’és un bon exemple la de Sóller. Moltes famílies, en veure que les seves fàbriques tèxtils entraven en declivi, es posaren a obrir hotels.

Les que prosperaren més foren les que tingueren millors posicions amb el franquisme o contactes amb els touroperadors. Alguns touroperadors no dubtarien a avançar doblers a empresaris illencs perquè construïssin hotels i per així poder cobrir la gran demanda de places turístiques».

La dona de Joan Nigorra era Catalina Oliver Verger, reneboda del cacic de Santanyí Joan Verger Tomàs, conegut com sa Geneta. Verger fou batle de Santanyí durant 35 anys, un poble que era un dels principals centres del contraban a Mallorca. El 1935, en morir, havia quintuplicat el seu patrimoni. En no tenir descendència directa, deixà la seva gran herència

als seus renebots, entre ells Catalina Oliver, dona de Joan Nigorra.

El 1953 Joan Nigorra ja havia aconseguit el control del Banc de Crèdit Balear, més conegut com «Es Crèdit».

Als anys seixanta es llançà als negocis immobiliaris com a conseller delegat d’IMISA (Inmuebles y Materias Industriales SA). El seu objectiu fou Santa Ponça, on «Es Crèdit», abans de l’esclat de la Guerra Civil, ja havia comprat terrenys, intuint les possibilitats de la gallina dels ous d’or. IMISA hi construí dos camps de golf i projectà una macrourbanització damunt d’un turó coneguda popularment com l’«ensaïmada», per la seva forma. El 1970 el fill de Joan Nigorra, Miquel Nigorra Oliver (1929-2018), registrador de la propietat, li agafà el relleu al capdavant d’«Es Crèdit».

Miquel Nigorra, impulsor de les entitats gonellistes Círculo Balear i de la Fundació Jaume III, no només tingué bo amb els darrers batles franquistes del municipi, sinó també amb els de la Transició. Un d’ells va ser Guillermo Payeras Estrany, que els anys 1976 i 1978 compaginà la vara municipal amb el seu càrrec de secretari general d’«Es Crèdit».

«La batlia de Payeras –assegura Murray– exemplificà la deriva de la gestió municipal cap els interessos del lobby bancari-immobiliari –«Es Crèdit» i IMISA. En aquells anys de l’anomenada Transició, se succeïren casos obscurs amb la priorització de la inversió municipal cap a la zona de Santa Ponça (dels Nigorra); la compra per part de l’ajuntament d’un solar (Pineda de Santa Ponça), que era propietat d’IMISA per un preu desorbitat; el subministrament opac d’aigua a través de l’empresa ATERCA a les urbanitzacions de la Costa de la Calma, Ses Rotes Velles i Santa Ponça; i la utilització gratuïta de l’aigua depurada en el golf propietat d’IMISA».

Entorn de Calvià 111

DOSSIER

TERRITORI CURSACH En la Mallorca del boom turístic, Cursach, de família humil, començà fent de recollidor de pilotes al Mallorca Club de Tennis, on entrà en contacte amb l’alta societat palmesana. Ho feu gràcies a la seva amistat amb el president del club, Pedro Alomar, oficial franquista. El 1970 aquell jove de 22 anys començà a importar des d’Anglaterra roba per vendre a Palma. També s’animà a obrir la seva primera discoteca a s’Arenal, Smash.

Arran de la crisi del petroli de 1973, l’empresari mallorquí es posà a com-

El 1978 el periodista mallorquí Santiago Miró, de la revista Interviú, va ser el primer a denunciar les corrupteles que es produïren aquells anys bàrbars.

Ho feu en el llibre Caciquismo y corrupciones municipales en las islas (Ediciones Actuales). Miró hi assegura que Calvià era una mena de feu dels Nigorra, una família de banquers i empresaris immobiliaris. El periodista descriu el següent escenari: «La corrupció municipal assoleix nivells increïbles a Calvià, on hi viuen o tenen possessions, entre d’altres, els Barreiros, Carmen Polo de Franco, el príncep Tchokotua, amic íntim del Rei [Joan Carles de Borbó], el baró Izwor, i el gran negociant jueu, Nanor Goldstein, Álvarez Buylla, exgovernador de Balears i conseller del BCB [Banc de Crèdit Balear], alguns exministres i personalitats de les finances».

El patriarca dels Nigorra era Joan Nigorra Reynés. Natural de Santanyí, un cop acabats els estudis de farmàcia, n’obrí una a Santa Maria. Ho feu amb l’ajuda del financer i contrabandista Joan March. Fins al 1933 Joan Nigorra fou el representant d’en Verga al municipi del Raiguer (en el Partit Liberal). Llavors es passà a la coalició de dretes CEDA, rere la qual també hi havia March.

112

Entorn de Calvià

prar discoteques que estaven en decadència i les aconseguí reflotar a través d’una nova marca. N’és un exemple l’antiga Sgt. Peppers, reinagurada el 1975 amb el nom d’Alexandra. A poc a poc l’imperi Cursach abraçaria prop d’una trentena de locals nocturns, entre els quals les icòniques discoteques de Palma Tito’s, Pachá i Abraxas.

Magaluf és indissociable a la figura del magnat palmesà Bartomeu Cursach Mas. El 1988 emprà les seves inicials per batiar un dels seus projectes més faraònics, la discoteca BCM. Aleshores, amb un aforament inicial d’unes tres mil persones i dotada de tecnologia punta, fou considerada una de les millors d’Europa.

Magaluf és indissociable a la figura del magnat palmesà Bartomeu Cursach Mas. El 1988 emprà les seves inicials per batiar un dels seus projectes més faraònics, la discoteca BCM

CORRUPCIÓ EN DEMOCRÀCIA

El periodista Miquel Payeras insisteix que la Transició no suposà cap canvi de paradigma: «Durant la dictadura la corrupció era institucionalitzada, els polítics cobraven una misèria, però s’enriquiren amb els favors que feien. Aquestes pràctiques es varen mantenir a tot l’Estat amb el restabliment de la democràcia.

Els ressorts legals per combatre-les no arribarien fins molt més tard [la Fiscalia Anticorrupció de les Balears es crearia a finals del noranta]».

El 1976 havia entrat en funcionament l’autopista de Ponent (Palma-Palmanova), que comunicava els nuclis de Cas Català, Illetes, Portals Nous i Palmanova. Amb aquella nova infraestructura el desenvolupament urbanístic va créixer espectacularment. El poder dels Nigorra al municipi de Calvià es mantingué quasi intacte durant els anys d’ajuntaments democràtics. El 1998 la immobiliària IMISA es va desvincular d’«Es Crèdit» i va quedar completament en mans dels Nigorra sota el nom d’Habitat Golf Santa Ponça. Foren els anys en què més es construí al litoral calvianer. «Les urbanitzacions –assegura Murray– foren batejades amb noms extravagants [Nueva Santa Ponsa, Las Abubillas, Los Pámpanos,

 Severiano Ballesteros al Golf de Son Ferrer, 1977. Foto Joan Llompart Torrrelló, a Calvià ahir, Ajuntament de Calvià.

Lomas de Santa Ponsa, Porto Golf] i estaven adreçades a les elits, entre les quals destaca la rocambolesca figura de la princesa Brigitte de Suècia, que dona nom al campionat de golf de la família-empresa».

Miquel Nigorra fou un gran amic del canceller austríac Bruno Kreisky, que estiuejava a la Costa d’en Blanes. El desembre de 1984, a la seva casa de Santa Ponça, feu d’amfitrió d’una trobada històrica entre Kreisky, el president del Govern

DOSSIER

L’AMO DE LES COSTES L’agost de 2021 va morir, als 93 anys, l’enginyer de camins Antoni Garau Mulet. Natural d’Inca, fou durant 27 anys (1964-1991) el totpoderós cap de la Demarcació de Costes de Balears.

El càrrec de funcionari de l’Estat el va mantenir també durant la democràcia.

Ramon Aguiló, el primer batle socialista de Palma (1979-1991) amb el restabliment de les institucions, el va tractar en persona. Ho feu sobretot quan, en deixar la batlia, fou nomenat director provincial d’Obres Públiques: «Durant l’etapa de Garau a Costes –assegura– es va destruir bona part del paisatge de les Illes. Des de Madrid, el director general de Costes el va fer cessar».

El 2014 Garau va ser condemnat a tornar 240.000 euros més interessos que s’embutxacà de l’hoteler Jaume Moll. Es tractava d’unes comissions que permeté a Moll explotar comercialment la platja de sa Coma (Manacor) amb 475 para-sols, 1.580 gandules, 20 velomars i tres bars al costat del seu hotel, el Royal Mediterráneo.

Aquest cas de corrupció es destapà el 2007 quan el propi Garau, per via judicial, reclamà al seu antic amic el cobrament d’unes anualitats pendents.

Els hi havia deixat de pagar el 2004, tretze anys després que Garau deixàs de ser el màxim responsable insular de costes. Per sorpresa de tothom, en el judici, Moll va admetre que pagava per «por» a perdre els seus negocis. Assegurà que deixava a Garau «paquets de doblers negres ben fets» al hall del Banc de Crèdit Balear de Palma.

Per emmascarar aquell suborn, Moll va subscriure un contracte fals amb l’esposa de Garau, mestressa de casa de professió. El document fixava el pagament de «cinc milions de pessetes anuals» a canvi d’uns treballs inexistents sobre assessories turístiques. El pacte fins i tot era hereditari a la des-

 Llibre dAntoni Garau.

cendència en cas de mort. La fiscalia demanà cinc anys de presó per suborn, però el cas es donà per prescrit.

Tanmateix, una sentència condemnà la dona de Garau a tornar els doblers per ser qui figurava en el contracte.

Amb tot, no obviava que era el seu marit el cobrador, tal com ella mateixa confessà davant del jutge.

Un cop coneguda la sentència, el periodista Andreu Manresa feu el següent perfil de Garau en un article publicat al diari El País (24/08/2014): «Informà i atorgà l’explotació dels

jaciments d’or sobre l’arena i primera línia. Feu passejos i decidí sobre l’explotació de platges. Pautà 1.000 quilòmetres de Balears amb fites. Fixà allò privat i el domini públic, zones marítimo-terrestres, de proteccions i servitud. Va ser un règim: controlà delimitacions, concessions i negocis».

Ja jubilat, Garau es feu col·leccionista d’art i fou president del Cercle de Belles Arts. El 1992 també va ser un dels impulsors de l’ONG de marginats Es Refugi, de Jaume Santandreu. El 2020 publicà Yo, Antonio Garau M. La verdad desnuda.

Entorn de Calvià 113

DOSSIER

FERRAGUT, L’ARQUITECTE REBEL DEL BOOM TURÍSTIC

 Magaluf 1973.

L’esclat de la Guerra Civil paralitzà a Palmanova el projecte de ciutat jardí que el 1935 havia promogut Llorenç Roses Bermejo. El 1951 un net seu, José Roses Rovira, reprengué el procés d’urbanització de la zona. L’encarregà al prestigiós arquitecte palmesà Josep Ferragut, autor de més de dos mil projectes, entre els quals l’edifici de Gesa de Palma o l’església de la Porciúncula.

Ferragut, home d’una gran sensibilitat artística, morí en estranyes circumstàncies el 21 de febrer de 1968, als 56 anys. El seu cadàver aparegué en un descampat del camí vell de Bunyola.

Tenia la cara totalment desfigurada. En l’informe policial l’arquitecte fou titllat d’«invertit sexual», que practicava la seva «aberració amb la màxima discreció». Es convingué que morí assassinat a cop de pedra per dos joves delinqüents a qui suposadament havia sol·licitat els seus serveis homosexuals i que finalment foren deixats en llibertat per manca de proves. Aquell crim es pot resseguir en el documental Vida i mort d’un arquitecte (2017), de Miguel Eek. 114

Entorn de Calvià

La neboda de Ferragut, la periodista Mar Ferragut, assegura que la família tot d’una va contractar un detectiu per esbrinar les causes reals d’aquell crim.

«El detectiu –recalca– va trobar informació que apuntava a altes esferes. La por, però, feu que deixàs d’investigar més. El problema és que, quan morí la meva padrina, tota aquesta informació va anar al fems per la persona que s’encarregà de buidar la casa i que no era conscient del seu valor».

«No és vera –hi insisteix Ferragut– que la família s’inventàs la hipòtesi del complot de les altes esferes perquè no acceptava la seva homosexualitat. En ple boom turístic, el meu oncle era una veu incòmoda.

Criticava que la gent volgués guanyar doblers a tota costa, saltant-se la normativa i destruint el territori». Amant de les arts, el 1960 l’arquitecte enregistrà amb una càmera domèstica aquella orgia destructora en un documental titulat Ciudad de Mallorca. «Era conscient –continua la seva parenta– que el nostre paisatge estava en perill. A més, els darrers quatre anys ocupà el càrrec d’arquitecte municipal de Pollença. Va ser el primer arqui-

tecte a rebutjar fer projectes particulars al municipi on treballava».

Josep Ferragut no es cansà d’escriure nombroses cartes a Diario de Mallorca per denunciar els «desgavells urbanístics» d’aquells anys de franquisme exultant. El 1968, l’any de la seva mort, feia la següent confessió a la revista Lluc: «De la costa no s’ha fet cap planejament. L’única cosa que s’ha fet és donar completa llibertat als particulars, o als interessos particulars, per a desenvolupar allò que a ells els convenia, sense pensar mai en l’interès general ni en les necessitats paisatgístiques de la regió. Fa anys ‘Es Molinar’ era considerat la barriada d’estiueig de la classes baixa de Palma; el que hem fet ha estat convertir Mallorca en ‘Es Molinar’ d’Europa».

De ben segur que opinions com aquesta no caigueren molt bé entre els prohoms corruptes de la dictadura. «Prova d’això –assegura la seva neboda– és que Pere Garau, l’arquitecte que el va substituir a Pollença, un dia va sentir a peu d’obra: ‘Amb aquest hem de fer el mateix que férem amb en Ferragut’»

DOSSIER

 Port de Portals anys 1970. Foto Joan Llompart Torrrelló, a Calvià ahir, Ajuntament de Calvià.

Felipe González i el líder libi Muamar El Gadafi. Un dels projectes estrella dels Nigorra va ser la polèmica construcció d’un camp de golf gegant. Es coneixeria com la «Ciudad del Golf» i estava cridada a convertir-se en la més gran d’Europa amb la projecció de centenars d’habitatges residencials de luxe.

El socialista Francesc Obrador, batle de Calvià entre el 1983 i el 1991, aprovà un primer pla parcial, en el qual es limitaven les aspiracions dels Nigorra,

UNA XACRA ANCESTRAL El banquer margalidà Joan March (18801962), un dels grans tòtems de l’imaginari col·lectiu illenc, abonà el terreny per a la corrupció amb frases cèlebres: «Cada dia neix un beneit, el que cal és trobar-lo»; «Tot home té un preu i, si no, no val res».

La corrupció, tanmateix, existeix des de temps de Mesopotàmia. Amb tot, foren els romans qui ens regalaren aquesta paraula a partir de la preposició cum («amb») i del verb rumpo («trencar»). «Corrupció», per tant, vol dir, etimològicament, «trencament de la col·lectivitat». Segons les fonts clàssiques, en època romana el nostre arxipèlag va ser una presó flotant on anaren a parar corruptes castigats a la relegatio ad insulam («desterrament a una illa»).

Els polítics (magistrats), d’una reduïda classe benestant, no percebien cap remuneració per la seva dedicació a la res publica

que paralitzà la batlessa Margarita Nájera. Després esclataria el «cas Calvià», al darrera del qual, segons el periodista Andreu Manresa, hi havia diverses operacions especulativoimmobiliàries, entre les quals la de la «Marina Calviá Mallorca» i la «Ciudad del Golf».

Semblava que la corrupció estava institucionalitzada a tots els nivells, també al Govern balear. El periodista Miquel Payeras assegura que tots aquells casos de corrupció estaven més que normalit-

(«cosa pública»). Amb tot, s’enriquien a força de suborns. També s’asseguraven els vots amb una extensa xarxa clientelar.

Així, feien favors seguint la màxima de la religió romana do ut des («et dono perquè tu em donis»). Tampoc no faltaren els casos de nepotisme.

Els doblers dels impostos, a igual que avui, no sempre es gestionaren de la millor manera. Hi hagué nombrosos casos de malbaratament. El teatre de Nicea, a Bitínia (actual Turquia), en fou un exemple. La seva situació va ser denunciada per Plini el Jove, aleshores administrador provincial, en una carta que envià a l’emperador Trajà (segle II dC): «El teatre de Nicea, gairebé construït, encara està sense acabar i ha costat més de deu milions de sestercis […]. Tem que aquesta despesa sigui inútil. El teatre s’enfonsa i s’esquerda, ja per defecte del terreny, que és humit i es mou, ja perquè la pedra és prima i sense consistència. Cal pensar si s’ha d’acabar, si s’haurà de deixar o si tal volta és millor esbucar-lo […]». El cas recorda molt el fa-

zats per la ciutadania: «Abans que sortissin a la llum, un diputat de l’esquerra em contà que un dia avisà Cañellas que, si continuaven amb les mateixes irregularitats, es veurien obligats a denunciar-les. I la resposta del president balear va ser: ‘Feis el que vulgueu, però, desengana’t, perquè això no conduirà a res’. Aleshores, l’altre li replicà: ‘Sí, però quedaràs malament davant la teva gent’, a la qual cosa Cañellas contestà: ‘No, no t’equivoquis, no hi ha cap mallorquí que ho trobi mal fet’».

raònic velòdrom del Palma Arena de Jaume Matas, que triplicà el seu pressupost inicial i que avui està infrautilitzat.

Mentre la situació econòmica i social fou favorable, la corrupció a l’antiga Roma era poc visible o en tot cas irrellevant pels autors antics. En canvi, en períodes de crisi, sortia a la llum de manera més clara i servia d’instrument polític per criticar el poder establert, però no per proposar un model polític nou. Potser en aquest sentit, la corrupció romana no ens allunya tant del nostre propi present.

Al segle XVIII, vista l’experiència de la República i de l’Imperi Romà, teòrics com el francès Montesquieu arribaren a la conclusió que l’home és corrupte per naturalesa. La solució fou proposar un govern basat en el control mutu dels diferents poders: el legislatiu, el judicial i l’executiu. Per a Montesquieu, aquesta divisió de poders no evitarà la corrupció, però sí que aconseguirà que, en cas de ser descoberta, sigui castigada.

Entorn de Calvià 115

PARLAM

Maria Lluïsa Suau entrevista per a Ràdio Popular.

116 Entorn de Calvià

PARLAM

NEUS FERNÁNDE Z QUETGL AS / Periodista

Entrevista amb

Maria Lluïsa Suau Perelló (Palma, 1939), periodista «RÀDIO POPULAR VA SER L’EMISSORA QUE VA CONTAR LA CAIGUDA DEL RÈGIM FRANQUISTA» Pionera del periodisme televisiu, reconeix haver-se format i crescut a Ràdio Popular, que depenia del Bisbat de Mallorca. La programació durant el franquisme havia de passar pel control del Ministerio de Información y Turismo. A la ràdio va conèixer Francesc de Borja Moll i va aprendre la llengua catalana, perquè en aquell temps les persones de classe mitjana-alta eren educades en castellà i castigades a escola si parlaven català. Ha rebut el Premi Ramon Llull per la seva tasca periodística i per la seva contribució a la normalització lingüística.

Com es va viure el naixement i desenvolupament de la indústria turística a Mallorca?

De petita mon pare em va enviar a França a estudiar francès i també el batxiller era en francès. Som un persona molt inquieta. Quan tenia vint anys vaig fer unes oposicions per entrar al Sindicat Vertical, però, com que no m’agradava la vida d’oficinista, vaig anar el 1964 a Ràdio Popular. Al mateix temps, i com que a la ràdio guanyava pocs doblers i em volia independitzar, vaig fer un curs que organitzava el Ministerio de Información y Turismo, amb Manuel Fraga Iribarne, de guia i intèrpret en francès i castellà. Era la meva feina els caps de setmana. Anàvem a les Coves del Drac, les d’Artà, la Seu… A Ràdio Popular vaig fer un programa que es deia Rutas de Mallorca. Vaig ser una de les pioneres de l’excursionisme a Mallorca. El patrocinava Gabriel Barceló, l’hoteler. A final de mes organitzàvem un concurs en què el premi eren dos tiquets per anar en autocar gratis a visitar qualque lloc. Mallorca era una desconeguda per als mallorquins.

I de l’arribada de milers de peninsulars a fer feina en el turisme?

Record la feina que es va fer al carrer Mar, 6 (travessia del Passeig Sagrera de Palma), que era una residència per a nines bien de poble que venien a estudiar magisteri, infermeria, etc., on jo feia d’educadora i donava una mà. La directora era Maena Juan de Sentmenat. Allà es va impulsar molt el moviment obrer per part de Paco Obrador, Maria Bonnín, Maria Salleras… A les persones que venien de la Península els dèiem «forasters». Eren els pobres, els murcians…, que es varen integrar com a necessaris per a l’economia. Jo vaig viure les mobilitzacions reivindicatives d’aquesta gent.

Quina implicació va assumir la COPE amb els nouvinguts?

Per exemple, hi havia campanyes dels Reis d’Orient en el programa La otra cara de la Navidad perquè els infants forasters pobres poguessin tenir una jugueta. Càritas s’hi va involucrar molt. Pensa que aquí molts de cambrers vivien en naus de vint i trenta persones. No podien llogar cases, Entorn de Calvià 117

PARLAM

Per suposat que he patit masclisme, era imperant com ho és ara amb el sous que tenien! Ràdio Popular era molt progressista, no formava encara part de la COPE (Cadena de Ondas Populares de España), cada emissora depenia del seu bisbat.

L’única obligació era que havíem de connectar amb els partes informatius de Ràdio Nacional d’Espanya (RNE). La resta de la programació era local. A més a més, el bisbe Teodor Úbeda era un home humà i tolerant. Llavors hi havia un esperit més liberal. Record entrevistar la presidenta del Partit Comunista, Francesca Bosch, quan encara estàvem a la transició i no hi havia partits polítics. També anàvem a les manifestacions il·legals i n’informàvem. Crec que ara hi ha més censura. Jo n’he patida més amb posterioritat en altres mitjans de comunicació on he fet feina que durant la transició política. Alguna vegada vàrem tenir qualque avís d’anar alerta en relació a alguna manifestació, però jo ho cobria tot i en feia la crònica. De vegades el director em deia: «Vete con cuidado», però no m’ho revisaven, no hi havia editor.

En els seixanta i setanta, es veia bé el «boom» de la construcció?

Des de Mallorca vèiem Catalunya com a una fórmula de creixement, però no hem tengut un esperit impulsor propi. Tot allò de fora era millor, i per això els estrangers s’han quedat amb els nostres millors paisatges. El turisme ha determinat molt el mercat laboral, s’ha primat més el duro que no la cultura i això a mi sempre m’ha indignat. Què punyetes ha d’estudiar el meu fill si posant rajoles guanya més que un llicenciat? Era el «boom» del turisme i era vera. Una mes118 Entorn de Calvià

tra es menjava les ungles!, un picapedrer guanyava el triple.

Aquest era un dels handicaps del turisme. Ens ha empobrit culturalment. Als 14 anys ja es podia fer feina. Aquí sempre hem estat a la cua, ara comença a canviar. Ara la formació professional s’està revaloritzant.

Es respectava el dret dels treballadors? I de les treballadores?

Jo llavors era presidenta del comitè d’empresa i les reivindicacions no eren tant de caire econòmic. Eren problemes com ara que la jornalera no estava assegurada, un home que tenia una minusvalidesa i el volien treure… Era més d’esperit solidari. Érem poquets. Discriminació econòmica no record tenir-ne, dins el meu sector. En altres no m’hi fic, però per suposat que he patit masclisme, era imperant com ho és ara. També hi havia menys dones, la qual cosa també influïa. A TVE la majoria érem dones i era diferent.

Quina era la situació de la dona llavors?

Jo als 18 anys ja vaig partir a Alemanya. El meu cas és diferent, perquè venia d’una família liberal. Pensa que la dictadura aquí havia calat molt. La gent no sortia, no viatjava, no tenia món. Els estudis eren una cosa minoritària i és el que et permet estar a un nivell social, o pot ser determinant.

Pensa que a Palma només hi havia el Ramon Llull que feia el batxiller i venien professors de Barcelona a examinar-nos de cultura general. Hi entrava també urbanisme i cosir! La formació professional estava molt deteriorada, era com de pobres.

PARLAM

 Maria Lluïsa Suau a Ràdio Popular, quan tenia la seu al carrer Seminari de Palma.

El canvi també va comportar una relaxació de la moral. Alguna cosa us va escandalitzar?

Com una minifalda? Jo sempre he anat per lliure. Has de tenir en compte que la relaxació de la moral aquí va ser més notòria que en altres indrets d’Espanya. Per exemple, la moda Adlib ja era un moviment d’alliberament dins la dictadura. Anar a la discoteca, a la platja, els biquinis… Llavors no et subministraven pastilles anticonceptives, havies d’anar a ginecòlegs privats per comprar-les, això passava a tot el país. I, per avortar, havies de sortir fora d’Espanya.

En quins moviments reivindicatius us vàreu moure?

Afiliada a res, sempre he tengut ideologia i mai no m’he canviat de jaqueta, però me l’han respectada, mai no vaig tenir problemes. Sé que un pic varen dir. «Na Lluïsa no és dels nostres, però ens en fiam». S’ha de dir també que mai no he tengut el càrrec de cap. Bé, tampoc no tenc qualitats per ser-ho.

Ara, he estat per tot arreu, però. Dins el Grup d’Ornitologia Balear, a les manifestacions per la Dragonera, pes Trenc, «No més Ciment», «No talleu més arbres»…, com a persona, no com a periodista. És una visió meva personal. Vaig estar molt lligada als moviments contra la destrucció del territori.

Ja vèiem que eren duros a quatre pessetes, això d’anar fent més hotels i més carreteres. Els progressistes també vàrem ser molt crítics amb això d’invertir-ho tot en una sola indústria. Ens han desaparegut les fàbriques… Sempre he sentit

que s’havia de diversificar l’economia i ara, amb aquesta pandèmia que ens ha afectat de ple, els revé que és l’únic sector que ens dona de menjar. Els polítics sempre han estat devora els empresaris, no han escoltat les bases de la població. Això no ha passat ni a Catalunya ni al País Basc. Ells sí que han diversificat, mentre nosaltres només hem jugat a una carta. I crec que amb l’edat que tenc no veuré cap canvi.

Aquestes reivindicacions anaven d’acord amb el que postulava l’Església del moment o es contradeien?

No, perquè era un mitjà local. Va passar més dins TVE, perquè depenia del poder central. A Ràdio Popular érem dos redactors, i no hi havia competitivitat ni existien les grans estrelles de la ràdio, tampoc a Ràdio Mallorca (SER). Tampoc als diaris, tot i que de tant en tant hi ha qualque estrelleta que té una mica més de ressò. Record un grup lligat al moviment obrer. Es va tancar a l’església de Sant Nicolau de Palma per demanar millores. Els periodistes hi vàrem anar a vetlar. Hi havia la periodista Joana Roque, també, i els policies no ens deixaven accedir-hi.

Era un altre món i també saps fins on pots arribar. Hem de tenir en compte que l’objectivitat no existeix. Jo som una persona honesta en l’exercici del periodisme. He tractat tothom amb la mateixa mesura i tots els periodistes hauríem de ser així. No m’han importat els doblers, no m’ha importat trepar… M’ha importat aplicar la màxima honestedat que m’ha demanat la meva consciència.

Entorn de Calvià 119

PARLAM

Els mitjans de comunicació varen contribuir a donar veu a les reivindicacions socials i laborals, o més aviat les varen amagar?

No, l’únic que va mobilitzar una mica va ser el moviment veïnal, que va ser el motor del moviment social i polític. Mentre a Ràdio Popular es podien dir coses que en altres mitjans no era possible, el moviment veïnal era on es feia política, tenia una força tremenda! Va ser un canal polític, era on s’expressaven les necessitats de canvi: reivindicacions com la del Parc de la Mar, cultura als barris, equipaments esportius, etc., i se n’ha anat en orris. En el temps del batle Paulí Buchens, el moviment veïnal acudia als plens i muntava un bons ciris. També molts de capellans formats varen sortir de capellans per ficar-se dins aquests moviments. L’església tenia capellans rojos, com Jaume Santandreu.

Vaig ser la veu i la imatge dels primers informatius balears perquè cercaven una dona amb bona dicció en català, que donàs bé en pantalla i que volgués partir a Madrid a fer feina... i no n’hi havia tantes!

Com va ser presentar el primer informatiu balear per a TVE? Jo vaig ser la veu i la imatge dels primers informatius balears perquè cercaven una dona amb bona dicció en català, que donàs bé en pantalla i que volgués partir a Madrid a fer feina... i no n’hi havia tantes! Jo mai m’he sentit guapa. La feina a la capital també era en precari i el model de llengua que empràvem també va ser molt nou. Hi havia la lluita del català i mallorquí, el 1979. L’encert de Jeroni Albertí, president del Consell General Interinsular, va ser dir que els polítics no havien de decidir quin registre havíem d’emprar, que era cosa de la Universitat, que varen optar per l’article literari, a excepció de registres col·loquials, en els quals es podria emprar l’article salat. I tot això des de Madrid, enfora de Catalunya, no fos que ens contagiassin!

Creis que actualment els mitjans de comunicació tracten els temes laborals i els donen la repercussió necessària?

Des que hi ha gabinets de comunicació, els periodistes han perdut llibertat i això és una veritat com un temple. Abans els periodistes tenien un contacte directe, personalíssim, amb els responsables polítics, però amb els gabinets hi ha un control previ. La línia editorial està supeditada a l’economia. Això ha passat sempre, però ara més que mai. Crec que em costaria molt ser periodista avui en dia. Està molt precaritzat i els sous són una misèria. No hi ha plantilla, són subcontractes.

Estau orgullosa d’haver-vos identificat amb les idees utòpiques dels seixanta i setanta?

Totalment. Ha estat la millor experiència de vida que he pogut tenir! M’ha fet créixer com a persona, conèixer la realitat de front, conèixer l’ambient més pobre i més ric, on hi ha la veritat i on hi ha la mentida… L’experiència crua de la realitat és positiva. Ràdio Popular va ser l’emissora que va contar la caiguda del règim franquista, va ser una etapa en què vàrem funcionar amb autonomia i llibertat fora mida. Ara l’economia ho maneja tot i s’han perdut els valors humans. M’agradaria una societat en què no hi hagués grans desigualtats i a Mallorca encara hi ha massa desigualtats. Cal implicació.

120 Entorn de Calvià

* L’entrevista a la periodista es va fer al seu domicili de Palma. Amb posterioritat va telefonar per contrastar diverses informacions i assegurar-se que s’havia entès el que havia explicat.

PARLAM

Entorn de Calvià 121

PINZELLADA

ELS TEMPS CANVIEN,

i la cultura no n’és una excepció Han canviat moltes coses d’ençà dels 60, i déu n’hi do quants de tombs hem fet. En aquesta pinzellada plantejarem un esbós de com la cultura calvianera, el patrimoni cultural i els usos i costums del municipi, han evolucionat i s’han modernitzat.

122

Entorn de Calvià

PINZELLADA  «Cruzada de la Bondad», 1966. Foto Juan Pérez.

CATALINA CALDENTE Y PASCUAL / Funcionària de l’Ajuntament de Calvià

es dues dècades contemplades ─els anys 60 i 70 del segle XX─, tres lustres de les quals foren viscuts sota la dictadura franquista, suposen, econòmicament parlant, un augment del nivell de vida i un fort creixement de la població, conseqüències directes de deixar enrere el sector primari i de fer del terciari l’eix cabdal del sistema productiu. Tot i així, allò que eren els fonaments dels anys 60 ─turisme, inversió estrangera i emigració─ no han canviat del tot: el turisme continua tenint un creixement espectacular, la inversió estrangera continua arribant (ho veim cada dia en el sector constructiu), i l’emigració és tal volta la que ha experimentat més canvis en positiu, en el sentit que ja no hi ha aquelles grans onades cap a l’estranger de persones que havien de deixar ca seva per poder viure dignament.

L

verses problemàtiques sobre la taula, a mostrar-nos el món en què vivim i a convidar-nos a fer-hi canvis. Per als qui tenim una certa edat, el fet d’haver viscut en aquests dos mons ens dona una visió des d’una talaia enriquidora, en el sentit de poder comparar en primera persona les evolucions que hem fet en el camp que ens ocupa, el cultural.

Pel que fa al patrimoni cultural, entès com l’herència pròpia del passat

d’una comunitat, mantinguda fins a l’actualitat i transmesa a les generacions presents, i sobretot si ens referim al patrimoni immaterial (usos, representacions, coneixements, actes festius...), Calvià comptava, com gairebé tots els pobles, amb processons, revetles, celebracions religioses... Però haurem d’esperar a tombar els 80 per veure néixer el patrimoni de què gaudim avui en dia, el que ens identifica com a poble, ens cohesiona i, alhora, ens ajuda a mantenir la diversitat cultural.

Apareixen els Seat 600, les geleres, els televisors, les rentadores... sorgeix un món nou que fa que a mitjan dècada dels 70 el país hagi fet una gran passa cap al desenvolupament i la modernitat.

Però els canvis, naturalment, no s’aturaren en l’economia. També el sistema educatiu (els estudis universitaris, per exemple, s’estengueren a capes relativament àmplies), la música (el rock i el pop començaren a ser populars), el cine i el teatre, amb noves temàtiques, per posar uns pocs exemples, registraren orientacions fins llavors desconegudes.

S’ha dit, i ho creim, que la cultura espanyola començà a ser postfranquista molt abans de la fi de la dictadura, i no ens ha d’estranyar, perquè sol ser sempre el sector cultural el més capdavanter i agosarat a l’hora de posar les di-

 «Cruzada de la Bondad», 1966. Foto Juan Pérez.

Entorn de Calvià 123

PINZELLADA

En el nostre municipi no hi havia, per exemple, i com a mostra dels canvis profunds que s’han produït, res o gairebé res del patrimoni actual: ni festes del rei En Jaume, ni Escola de Música, ni Parc Arqueològic. Sort en tenim que, a partir dels 80, els mateixos calvianers i calvianeres prenguessin consciència d’aquesta mancança i, amb els anys, fessin del municipi un lloc molt més avançat, amb uns elements identificadors propis.

Però tornem als 60 i 70 tot fent un repàs a les diverses disciplines artístiques: arts visuals, escèniques, musicals i literàries. És cert que així com passaven els anys sorgiren moviments experimentals, nous enfocaments artístics, temàtiques alternatives, visions modernes..., i s’hi anaren incorporant perspectives de denúncia social i política, que pretenien deixar enrere la visió polsosa que majoritàriament es mostrava, aquella visió que tot allò relacionat amb la pàtria, la religió i la família era intocable.

Triomfava sobretot l’evasió, amb temà-

tica poc compromesa i títols de pel·lícules com ara La fiel infantería, No desearás al vecino del quinto, Pierna creciente falda menguante..., que ens fan palesos els canvis. Ben segur que un bon grapat d’aquestes pel·lícules es pogueren veure a Calvià, que en aquelles dècades comptava amb uns locals que no té ara. El local de Sa Societat, as Capdellà, el teatre parroquial, el de sa Central i, a Magaluf, la sala de l’hotel Antillas, permetien aleshores el gaudi del cinema setmanalment. Segurament era l’activitat cultural que obria més finestres a la gent, en un món més ofegat d’allò que n’érem conscients.

Però no només ha canviat la temàtica o els locals, també ha canviat la manera en què hi acudim. Ja no anam a cap doble sessió i per això mateix ja no es parla d’haver vist «la bona i la dolenta» en un mateix horabaixa.

El teatre, en canvi, no tenia a Calvià una presència significativa. Només hi ha constància del parroquial, on es feien representacions diverses, nor-

 Pastors al Betlem vivent, Costa de la Calma, 1966. Foto Juan Pérez.

124 Entorn de Calvià

malment promogudes pels mateixos veïns, sense presència de companyies. Juan Pérez Gambao, calvianer i aficionat al teatre i a la fotografia, ens ha fet arribar unes imatges, que s’inclouen en l’apartat teatral, de la representació que es feu a Costa de la Calma amb un betlem vivent en el qual ell mateix participà. Juan recorda que uns dies a la setmana anaven amb autocar al lloc assenyalat i allà recreaven diverses escenes.

Calvià no comptava tampoc amb cap biblioteca ni lloc de trobada relacionat amb les lletres. Tot i això, a partir de finals dels 60 sí que hi havia, a la parròquia, un espai per als llibres on els joves poguessin tenir publicacions al seu abast, una tasca que duia a terme Joan Colí Triay, l’ecònom, que també ensenyava dibuix i feia classes a al·lots per preparar-los per als exàmens de batxillerat a l’Institut Ramon Llull. Tasques de persones, a vegades conegudes, a vegades anònimes, que eren plenament conscients de la bondat de l’educació i de la necessitat d’avançar més enllà d’allò material.

PINZELLADA

 Obra de teatre amb Clara Barceló i Antoni Quetglas.

Menció especial mereixen els Premis Calvià, creats en 1971, que esdevingueren un referent cultural en les diverses disciplines artístiques que, així com passaven els anys, s’hi anaven incorporant: pintura, literatura, fotografia... i cinema. El setè art tengué un premi especial a partir de 1975 (Premis Calvià de Cinematografia), el que donà al municipi un impuls cultural desconegut fins aleshores.

S’han d’esmentar també les manifestacions religioses i com aquestes esdevenien trobades que ultrapassaven l’àmbit de la fe: anar a Matines, veure les processons, deixar flors al cementeri per Tots Sants, fer les alimares de Sant Antoni i Sant Sebastià, acudir a les beneïdes... Eren dates marcades que obligaven a complir rituals mantinguts al llarg dels anys. Fent-ne la comparació amb l’actualitat, la gran diferència tal volta sigui que ens hem deslliurat de l’obligació, no escrita enlloc, que comportava assistir a aquests actes.

Apartat especial mereix la que era coneguda com a «Cruzada de la Bondad», una processó participativa en què adolescents del poble adoctrinaven els menuts en els valors catòlics. En la imatge, que també ens ha cedit Juan Pérez, hi podem veure les nines vestides d’infermeres, els al·lots vestits de croats...

Aquí és on podem dir allò que «hi ha coses que canvien per a bé».

I també aquells esdeveniments no religiosos que permetien gaudir col·lectivament de la bauxa: les revetles i el Carnaval eren, segurament, les dates més esperades del calendari, perquè permetien sortir del motle (sempre dins uns límits, és clar), juntament amb altres activitats més discretes que reforçaven allò que avui en dia anomenaríem dinamització cultural. Bartomeu Ignasi Oliver i Vidal ens ha donat informació del ballet de Maria Rosa, amb classes periòdiques i representacions anuals, i de la música de La Rondalla i Els goigs, així com del Cor Parroquial, dirigit per Pere Julià, activitats totes elles que mantenimen encès el caliu cultural.

i, amb els anys, la consulta esdevingué voluntària. Això implicà l’autocensura tant d’autors com d’editors i traductors, exposats, en qualsevol moment, a veure retirades les seves creacions.

Seria bo demanar-nos fins a quin punt avui en dia aquesta autocensura és encara vigent i, sobretot, si tothom n’és conscient.

Totes aquestes manifestacions complien allò que, a part del caire artístic, és també present en l’activitat cultural, això és, compartir un gaudi comú amb unes actuacions, interpretacions, escenaris... que ens mostren altres realitats, que ens permeten somiar i ens obren les portes per fugir de la quotidianeitat.

Finalment, ens hem de referir a un darrer aspecte: la professionalització de la tasca de gestió. Les tasques de promoció, disseny i realització de projectes culturals, és a dir, allò que coneixem com a gestor cultural i que permet fer de mediador entre els creadors de l’art i els consumidors culturals, és relativament recent i una passa cap a la professionalització en general d’un món, l’artístic, considerat massa vegades de segona categoria.

Tancarem aquesta pinzellada fent unes breus referències a la censura, a la dona i a la dinamització cultural, amb uns exemples dels canvis viscuts.

Tant en cine com en teatre hi havia, sobretot en els primers anys de les dues dècades de què parlam, una forta censura. Llibres, pel·lícules i obres de teatre eren inspeccionats pels censors

I els canvis d’usos pel que fa a la dona?

Si una dona necessitava el permís d’un home per fer, per exemple, qualsevol tràmit administratiu, imaginau què devia passar si se li acudia, posem per cas, d’anar al cine tota sola... Els ciments de moltes cases haurien trontollat!

Canvis, canvis i més canvis que, a escala mundial, suposaren un trencament de models i el sorgiment de un nou món més avançat, més modern, un món amb uns esquemes i valors que encara avui es mantenen.

Entorn de Calvià 125

PINZELLADA

126 Entorn de Calvià

PERSPECTIVA

NEUS FERNÁNDE Z QUETGL AS/ Periodista

Quan Calvià va guanyar LA PARTIDA PER L’OCI NOCTURN DE MALLORCA La costa calvianera es va anar convertint en la Meca de la diversió com a reclam i complement de l’oferta turística

Entorn de Calvià 127

PERSPECTIVA

alvià es va configurar durant els anys seixanta i setanta com un dels nuclis clau en turisme després de Palma gràcies a la proximitat amb la capital i als quilòmetres de costa que té. En les dècades del desenvolupisme i de la consolidació dels nuclis turístics del municipi, a Calvià hi havia 75 locals d’espectacles, a més de bars, pubs i activitats diverses relacionades amb la música i l’oci nocturn. A Calvià hi actuaven les estrelles del moment, fins que, amb el pas dels anys, es va degradar l’oferta musical en directe i es varen replantejar alternatives més econòmiques a les propostes inicials de qualitat. Calvià era, i ho és encara per a molts, el municipi on es pot donar carta blanca a les ànsies de diversió. Cal tenir en compte que el concepte d’oci, així com el coneixem avui en dia, és relativament recent.

En el sector primari que caracteritzava Calvià abans del «boom» el personal tenia poc temps després de la jornada laboral, que era molt més llarga que les vuit hores legals permeses en l’actualitat. Un relat que confirma Pep Marroig (Palma, 1957), relacions públiques de locals d’oci:

C

La meva experiència com a relacions públiques de la nit comença amb l’esclat del turisme a Mallorca. Vaig ser testimoni, en la meva primera feina el 1965, amb tot just 18 anys, de l’enlairament de la música en viu en hotels i locals, perquè el concepte de discoteca res tenia a veure amb el que coneixem avui dia».

En els inicis del «boom» turístic, les sales d’espectacles de Calvià oferien, sobretot, música en directe i als hotels hi havia una alegria desbordant. Els turistes, perquè eren de vacances, i el personal, perquè l’economia creixia. Els hotels de la costa calvianera eren com a petits oasis de llibertat en ple franquisme, on els músics feien furor entre les turistes, conegudes amb l’apel·latiu genèric de «sueques».

128 Entorn de Calvià

ELS 75 LOCALS D’ESPECTACLES DEL DESENVOLUPISME1 Son Matías Hotel Villamil Madrigal Hotel La Norja Hotel Caribe Calablanca Bar Bar Criollo Pi Gros Capri Hotel Atlantic

Palmanova Peguera Peguera Peguera Magaluf Santa Ponça Calvià Portals Nous Peguera Magaluf

Mesón Son Caliu Hotel Flamboyan

Son Caliu Magaluf

Hotel Nilo Orfeo-Hotel de Mar H. Bonanza Park La Cueva-Sunna

Peguera Illetes Illetes Peguera

Hotel Coronado

Peguera

Cleopatra Hotel Maricel Hotel Cormorán Caravan Balmoral Club Kennedy Florymar La Velas Hotel Bermudas

Cas Català Peguera Palmanova Peguera Portals Nous Santa Ponça Palmanova

Hotel Coral Playa Caramba H. Playas Mallorca Hotel Playa Hotel Piscis Hotel María Luisa Club Veinticinco Hotel Forte Hotel Isabela

Magaluf Santa Ponça Santa Ponça Santa Ponça Santa Ponça Portals Nous Santa Ponça Cala Vinyes Santa Ponça

Club 21 Hotel Hotel Bolero

Palmanova

1954-1964 1955-1982 1956-1967 1957-1959 1959-1975 1959-1964 1960-1964 1960-1965 1960-1974 1961-1975 1976-1982 1963-1966 1963-1976 1979-1982 1963-1977 1964-1969 1964-1976 1964-1976 1977-1982 1964-1982 1977-1980 1965-1973 1965-1976 1965-1982 1966-1982 1967-1970 1968-1969 1968-1969 1968-1976 1977-1980 1968-1981 1968-1983 1969-1976 1970-1975 1970-1975 1970-1976 1970-1977 1970-1976 1970-1978 1977-1980 1971-1972 1971-1975

1 Sales de festa creades entre 1960 i 1979 a Calvià, segons els expedients del Govern Civil.

PERSPECTIVA

Hotel Linda Playa Hotel Playa Marina Hotel Bahía Chu-Chu-Ba Hotel Don Paco Hotel Fabiola

Peguera

Don Bigote

Palmanova

Tramp’s

Magaluf

Royal Savoy Hotel Mar y Pins H. Playas del Rey Hotel Torrenova Hotel Santa Lucía H. S. Ponça Park Hotel Verdemar Hotel Bahía del Sol Hotel San Valentín Disco 33 Hotel Bonanza

Cala Vinyes Peguera Santa Ponça Magaluf Palmanova Santa Ponça Santa Ponça Santa Ponça Peguera Palmanova Illetes

H. María Dolores Hotel Playa Charlot’s Hotel Illetas Hotel Playa Hotel Colorado Hotel Canaima Hotel Comodoro Hotel Barbados Hotel Barracuda Hotel Caribe Hotel Baney Hotel Carabela Cortijo Hotel la Cartuja Club 25-Armando

Peguera Palmanova Magaluf Illetes Peguera Portals Nous Palmanova Palmanova Magaluf Magaluf Magaluf Peguera Peguera Calvià Peguera Santa Ponça

1971-1976 1971-1976 1971-1982 1972-1973 1972-1978 1972-1974 1978-1980 1972-1976 1978-1982 1972-1974 1977-1982 1973-1976 1973-1976 1973-1977 1973-1978 1973-1981 1973-1981 1973-1982 1973-1980 1973-1982 1974-1981 1974-1976 1977-1982 1975-1976 1976-1978 1976-1982 1977-1980 1977-1980 1977-1982 1977-1982 1977-1982 1977-1982 1977-1982 1977-1982 1977-1982 1977-1982 1978 1978 1978-1982

Graf Zeppelin

Peguera

1978-1982

Hotel Coral

Alexandra’s 2 Ex

Peguera Portals Nous Magaluf Portals Nous

Santa Ponça Magaluf

Santa Ponça

1979-1982

1979-1982

1979-1982

L’any 1963 la marca Philips va inventar el casset, que va néixer com una alternativa a l’emmagatzematge d’àudio dels discos de vinil. Els cassets consumien poca energia i podien ser escoltats des d’equips transistors portàtils de manera senzilla. Els cassets estaven fets amb cinta magnètica, la qual, per a molts, conservava millor la qualitat de l’àudio que els discos de pasta. També eren molt més pràctics a l’hora de guardar-los, ja que ocupaven poc espai i la despesa era menor. A més a més, a partir de 1965 aparegueren els cassets verges de la marca Maxwell, que varen permetre el pirateig de la música que s’escoltava a la ràdio i fer recopilatoris a mida dels gustos de cadascú. Quan els cassets varen esdevenir el suport més popular per als enregistraments musicals es va començar a democratitzar i facilitar l’accés a la música.

Cal tenir en compte també el paper que començava a tenir la radiofórmula musical, és a dir, la ràdio basada en oferta musical i presentació de temes variats o d’un mateix estil per part d’un locutor que hi aportava més o menys informació. La radiofórmula va assolir encara major èxit a partir de 1965 quan el Govern espanyol va aprovar un decret pel qual obligava les emissores de ràdio, que llavors emetien en la freqüència d’ona mitjana (OM), a fer-ho en freqüència modulada (FM).

Això vol dir que, per amplitud d’ona, el so que es rebia era molt millor, especialment la música. A poc a poc els més joves es varen anar acostumant a escoltar les novetats musicals que no podien pagar a través de la ràdiofórmula.

Entorn de Calvià 129

PERSPECTIVA

Una altra manera d’estar al dia pel que fa a la música era anar a la discoteca, que oferia música i, alhora, espectacle. Entre els espais destacats a finals dels anys seixanta hi havia les sales de ball de l’Hotel Delfín Playa de Palmanova o de l’Hotel Albatros.

Record l’Hotel Albatros, on els grups actuaven vestits tots iguals, amb mànigues amples bollades, o el clàssic Hotel Morocco, amb bona música en directe i accés restringit a majors de 21 anys. Tot i això, en la pràctica, si pagaves, entraves.

L’Elephant es pot considerar la primera discoteca de Magaluf. Va obrir el 1967 i s’anunciava als diaris illencs amb reclams de bons preus, local climatitzat i música en directe gràcies a formacions locals com Los Fénix o Los Santos. Això era abans que aquest nucli calvianer fos erigit en el lloc ideal per passar les alcoholidays. De fet, a principis dels anys seixanta hi havia més interès a apostar pels locals d’espectacles a la zona de Peguera. Aquesta proliferació de locals d’oci va causar problemes als veïns i al turisme familiar, que es queixaven dels renous i de les molèsties que ocasionaven aquests locals a Peguera:

 Pau Pérez Díaz de celebració amb el grup musical que tocava en directe a l’hotel.

La societat de l’oci era la contrapartida a les llargues jornades de feina 130 Entorn de Calvià

He pasado mis vacaciones con mi familia en Paguera, en un chalet frente a la sala de fiestas MADRIGAL. Tengo que decirle a Vd. que la Delegación de Turismo debería velar por el descando (sic) de los turistas que vienen a España (trayendo bastante dinero) para descansar y no para oír una música de altavoces y rescindiendo el ruido de los coches y motos durante toda la noche. Si hace falta una sala de fiestas (la minoría de turistas la quieren) por favor fuera del pueblo y no en medio de un barrio de viviendas de hoteles. Yo y mi familia no quieren volver hasta que sepan que la Delegación de Turismo se preocupa y vela más del descanso de nosotros y sé que muchos alemanes piensan como yo.2 2 Carta de denúncia d’un turista alemany, Feijju Zungen, dirigida al Ministerio de información y Turismo, datada el 5 de desembre de 1963, citada per Margalida PUJALS MAS a Oci als anys seixanta (2002).

PERSPECTIVA

OCI PER A TOTS ELS GUSTOS

Els espais d’oci eren majoritàriament per als homes illencs, mentre que les dones restaven relegades a les cases. Ells sortien i es mesclaven amb les estrangeres; les mallorquines, no. A Calvià, de llavors ençà es varen casar desenes d’homes del poble amb estrangeres, i també homes peninsulars amb guiris. La majoria d’aquests matrimonis són parelles estables encara ara. Eren els anys de l’oberturisme per als homes, ja que, en les dones, la repressió franquista i els preceptes catòlics havien calat més a fons. Les calvianeres, en general, seguien la moral nacionalcatolicista.

Els responsables de mantenir la moralitat i de lluitar contra els excessos eren els guàrdies civils, que solien vestir de paisà i que es passejaven per controlar l’ambient. Coneguts com «la secreta», només actuaven de manera ocasional, això sí, amb contundència conductista. I és que la possibilitat que homes i dones compartissin activitats d’oci, com ara el ball d’aferrat, topava amb la rectitud moral del nacionalcatolicisme. Però també cal dir que la relaxació en la moral conservadora era permesa en part perquè servia per vendre a l’exterior una imatge d’una Espanya que s’estava modernitzant.

La societat de l’oci s’implantava arreu de l’Estat, es convertia en essencial i adoptava tot tipus d’estils. Era la contrapartida a la feina, a les llargues jornades de treball, millorava la qualitat de vida, ja que restava obsoleta aquella divisió entre el temps de feina i el temps de descans per recuperar la força de treball, i es contemplava el temps per a l’oci.

A poc a poc els joves es varen anar desculpabilitzant de la inversió en temps i doblers que feien en les seves jornades de lleure.

Tira a tira allò es va anar convertint amb un dret i una llibertat personal referendats també pel que es veia a la televisió, que mostrava els canvis socials profunds que se succeïen i que servien de propaganda per mostrar l’oberturisme d’Espanya al món.

Pep Marroig recorda la diversitat d’ambients lligats a l’oci que es podien trobar a Calvià i que satisfeien tant als turistes estrangers i peninsulars com a la població resident i treballadora:

La societat de l’oci s’implantava arreu de l’Estat, es convertia en essencial i adoptava tot tipus d’estils Portada disc Grupo GT a l’Hotel Jaime I Sta Ponsa (1972) - Toni Morlà al centre.

Entorn de Calvià 131

PERSPECTIVA

grups com Los Millonarios, Orquesta Bolero, Los Patri... i s’hi oferiren xous de revista de vedettes peninsulars. Un altre local que destacava per la seva espectacularitat era el Club 21 de Palmanova, que llavors ja tenia una màquina que produïa bombolles de sabó, confeti i boira artificial. A més a més, amb aquests negocis Espanya es beneficiava de les divises que generava la indústria turística.

 Turistes prenent el sol.

Locals capdavanters que varen destacar foren l’Atlantis, molt ben situat, o el Banana’s, que, juntament amb l’Alexandra’s 2, eren el triumvirat.

També record el Pygmalion o el Capri, més esnob. O el Kennedy’s, o el Bolero-Boccaccio, que eren de sèrie B, amb música però gairebé sense actuacions en directe. Coneixia tots els locals, perquè s’observava de prop la competència. Un concepte diferent era el Makoki, lligat a la publicació de còmics, que en decoraven el local. Les parets eren blanques de calç, a l’estil

eivissenc, i al centre hi havia una taula de billar. Els moters palmesans s’hi aplegaven en un ambient rocker».

A Palmanova hi havia la sala Bolero, inaugurada el 2 de setembre de 1966, que pregonava: «¡No hay discoteca! ¡No hay barbacoa! ¡No hay melenudos! Pero sí hay el misterio, la belleza, la alegría de la España eterna. No lo olvide: una noche en Bolero es inolvidable». A prop hi havia el Boccaccio per a «música camp». S’hi celebraren actuacions de diferents estils amb un marcat accent retro, en què la música no impedia la conversa. Hi actuaren

 Grup de dones bevent amb l’amo del bar. Portals Nous, 1968.

132

Entorn de Calvià

Record molt bé locals com ara el Sir Lawrence, on s’organitzaren festes amb magnífiques posades en escena, espectacles temàtics cada cap de setmana.

En el costat oposat, amb música gravada i èxit desigual, hi havia els locals més centrats en el lligar, com el Club 33, que en el seu propi nom indicava l’edat màxima per a entrar-hi. Ambdós models de negoci varen ser escenaris de bogeria, batibull i irreverència, també locals on fluïen les divises.

Com a oferta complementària a l’oci de desenfrè, l’11 d’agost de 1968 es va dur a terme el I Festival de la Nova Cançó de Palmanova, al reputat Hotel Morocco. Hi participaren Joan Ramon Bonet, Miquela Lladó, Gerard Mates i Marià Albero. Dos anys més tard, al Festival Barbarela, unes dues-centes

PERSPECTIVA

 Portada de recordatori de l’estada a Mallorca per a turistes, 1975. Foto cedida per Pau Pérez Díaz.

persones, entre músics, membres del jurat, periodistes, mànagers, músics i persones implicades en el festival, compartiren, el migdia del dia de la final, un pícnic a l’aire lliure a la platja de Palmanova, alhora que la cantautora nord-americana Julie Felix hi oferia un concert pacífic i improvisat a ritme de folk. I és que també hi havia alternatives decantades cap al moviment hippie i cap a la cançó protesta.

L’ENTRETENIMENT TERRA ENDINS I A LA COSTA DE CALVIÀ

Així mateix, molts de músics d’hotels del «boom» turístic també tocaven a les festes tradicionals i a les revetles d’estiu, indrets de terra endins que es mantenien sota la vigilància del poder eclesial. Cal destacar-ne les festes de Sant Joan de 1965 a Calvià poble, en què es varen trobar els Runaways amb el conjunt Los Sonor, circumstància que provocaria l’imminet fusió i naixement dels mítics Los Bravos.

Aquesta formació va ser el grup espanyol

de més marcada orientació internacional i que va guanyar el primer premi del Festival Internacional Barbarela de rock l’any 1970 amb la cançó «People talking».

Segons el bateria de la formació, Pablo Sanllehí, va ser una alegria molt gran, perquè demostrava que el repertori de Los Bravos s’havia actualitzat. Cada vegada tenien més èxit les cançons cantades en anglès enfront de les que es feien en castellà, una mostra més del procés de canvi que s’estava produint.

Rombos, Los Condes, Los del Sol o Los Hermanos Calatrava. Als anys seixanta, els hotels de Calvià varen ser un autèntic planter de nombrosos grups d’orquestra, alguns dels quals, com Los Javaloyas, feren el bot a l’escena internacional.

Amb la crisi del petroli de 1973 va arribar la primera gran crisi de la indústria

Al municipi de Calvià, a part de Los Bravos, vàrem tenir altres actuacions estel·lars, i molt ben pagades, com les de Manolo Escobar, Los Talayots, Los Telstars, Los Javaloyas, Los Pekenikes, Rudy Ventura, Grupo 15, Los Tamara, Los Beta, Los 3 de Castilla, Los Españoles, Las Siluetas, Los Mustang, Los Gatos Negros, Los Z-66, Los Stop, José Guardiola, Los Flamingos, El Harlem, Los Canarios, Los Pop-Tops, Tony Ronald, Los Ros, Los

 Casino de Mallorca, 1978.

Entorn de Calvià 133

PERSPECTIVA

 L’avió de sa Porrassa, destinat a bar-restaurant, 1971. Foto Joan Llompart Torrrelló, a

L’empresari mallorquí Bartomeu Cursach, i arran de la crisi del petroli de 1973, va començar a comprar discoteques que estaven en decadència i les va reflotar

Calvià ahir, Ajuntament de Calvià.

de sol i platja a Calvià, que provocà el tancament de moltes discoteques. D’altres, en canvi, varen cercar fórmules alternatives per economitzar les despeses.

Així, els grups musicals varen perdre força de forma progressiva, mentre els primers discjòqueis es feien cada cop més presents, tant als pubs com a les discoteques o als hotels. La recessió va encetar així uns anys d’incertesa, reflectida de manera automàtica en la davallada de propostes de música en viu.

VA DE PICADORS

 L’avió de sa Porrassa, destinat a bar-restaurant, 1973. Foto Joan Llompart Torrrelló, a Calvià ahir, Ajuntament de Calvià.

 Joves calvianers els anys setanta.

134

Entorn de Calvià

En els anys setanta varen començar a proliferar locals amb poc glamur que acollien la clientela emergent a l’època: joventut amb pocs recursos que feia feina a l’hostaleria, sovint peninsulars, i que volia gaudir del temps d’oci, d’evasió, de diversió i d’entreteniment, sense que suposàs una despesa gaire elevada. Allò de Sábado, sabadete, camisa limpia y... encaixa perfectament en aquells anys en què els picadors festejaven amb les estrangeres, que tenien accés a la píndola anticonceptiva, i cercaven aventures romàntiques. Ells eren part important del paisatge en transformació de la Mallorca turística que canviava a passes accelerades.

Eren una espècie de playboys del turisme, seductors i seduïts, que defugien de la repressió moral que havien hagut de patir per part de l’Església.

Alguns testimonis de l’època s’atreveixen a aventurar que les nòrdiques venien a Mallorca a fer turisme sexual. En

PERSPECTIVA

una entrevista al diari Baleares el 1969, s’assegurava que les vacances a Mallorca estaven perfectament organitzades però que calia un servei d’acompanyants per a les turistes joves. En aquest sentit, hi havia una demanda de joves escandinaves de tenir unes vacances que poguessin compartir amb un jove espanyol, un acompanyant moreno. El picador era l’encarregat de dedicar el seu temps a les al·lotes estrangeres, de vegades per pur romanticisme, però moltes altres no. Aquesta possibilitat no sempre fructificava, per la qual cosa algunes turistes dels països nòrdics tornaves defraudades, fins i tot perquè no havien rebut cap floreta. En aquest sentit, la relacions públiques Lil Heaning va fer feina perquè les joves escandinaves poguessin preparar el seu viatge a Mallorca i hi trobassin ja un contacte recomanat, un home reclutat per agents especialitzats per motius diversos, com parlar un idioma estranger, per exemple. Es demanava també que fossin joves educats, de cert nivell intel·lectual i hospitalaris, però no un servei professionalitzat. En la informació apareguda en el diari Baleares queda palès que el servei d’homes acompanyants no tenia res de romàntic i que si sorgia un matrimoni era fruit d’un accident, o era un cas entre mil. L’objectiu de les nòrdiques després de passar quinze dies de vacances de sol i platja a la costa mallorquina era la d’haver tengut una aventura amb

un home espanyol i endur-se’n un bon record. Una experiència que hauria estat organitzada i planificada amb tres o quatre mesos d’antelació.

L’ASCENS IMPARABLE DE MAGALUF

En aquest context, en què el contrast entre el conservadorisme illenc i els aires llibertins dels visitants era cada vegada més fort, Magaluf ja es perfilava com l’indret amb majors possibilitats, ja que aplegava locals polivalents on tant es podia organitzar un concert com una desfilada de moda. Marroig confirma com Magaluf va guanyar definitivament la batalla per l’oci nocturn a Mallorca:

En els anys seixanta, el model de negoci basat en l’oci nocturn tenia major força a s’Arenal de Palma, però aviat Magaluf guanyaria la partida.

S’Arenal va guanyar inicialment, per la seva proximitat amb Palma i la qualitat de la carretera i accessos, perquè arribar a Magaluf era un calvari. Però, a mesura que creixia el nombre d’hotels a la costa calvianera, també ho va fer el nombre de discoteques, comerços i llicències de taxi. Els engranatges funcionaven a la perfecció, i la comercialització des dels hotels i la connivència amb els recepcionistes era clau».

L’agost de 1972, a l’Hotel Melià de Magaluf es va organitzar una taula rodona moderada pel periodista Coco Meneses on els principals directors de les sales de festa debateren sobre els grans problemes de la seva indústria: Joan Sorell (Tagomago), Josep Taltavull (Barbarela), Pablo Rothpletz (Tiffany’s España), Gabriel Garcia (Club 21), Daniel Andris (Sea Club), el periodista Pau Llull i Félix Yerro (Melià). En resposta a la pregunta: «Considera que el nombre de sales de festa i discoteques es proporcional al moviment turístic de l’Illa?», els empresaris coincidiren en el fet que s’havia creat un desequilibri clar entre l’excessiva oferta i la demanda. Els turistes preferien gastar divises en locals barats que no pas en discoteques o night-clubs de renom i prestigi. De llavors ençà la qualitat no va ser una prioritat, amb concordança amb l’arribada de turistes de baix poder adquisitiu. El 1976 una agència londinenca ja feia ofertes de viatges a Mallorca per unes 5.500 pessetes, preu que cobria vols, estada, manutenció i «tota la beguda gratis»3.

La bauxa i la festa eren signes d’identitat a Magaluf. L’únic problema que presentava la zona era l’elevat nombre de sales de festa. Tot constituïa una amalgama d’anglesos borratxos, juntament amb tiqueters, tafaners i tota un reguitzell de gent a la recerca de diners. El client begut és un client fàcil, bé com a consumidor, bé com a persona bona d’estafar. Però va arribar un moment en què a la zona de Magaluf i Palmanova ja hi havia massa discoteques, massa bars i pubs, massa guiris. En definitiva, un pastís que no donava per a tant d’empresari. Un visionari es va obstinar a monopolitzar-ho tot. Prou difícil, perquè era necessari aglutinar discoteques i negocis diversos. Un procés per a professionals: anar cruspint-se les sales ja existents a fi d’aconseguir tenir en les seves mans la 3 B. CANYELLES; G. VIVES: Magaluf, més enllà del mite, Lleonard Muntaner Editor, 2020.

Entorn de Calvià 135

PERSPECTIVA

realment atractiu que va acabar de director d’un dels hotels més importants del Passeig Marítim de Palma».

política de preus, de taxes i altres “problemes”. Va trencar el mercat, especialment amb BCM. Sens dubte l’oci nocturn és un negoci, i encara que les actuacions eren una cosa puntual a la macrodiscoteca i no era la marca identitària de la casa, sí que va saber distribuir-hi dos ambients: a dalt, el més actual, i a baix, l’ambient camp, un concepte per a atreure clients de més edat».

Llavors, els touroperadors britànics promogueren un turisme barater que va fer les delícies de la premsa groga del Regne Unit. No era cosa només dels touroperadors, però. L’empresari mallorquí Bartomeu Cursach, i arran de la crisi del petroli de 1973, va començar a comprar discoteques que estaven en decadència i les va reflotar. A poc a poc va muntar un imperi amb quasi una trentena de locals nocturns. La seva aposta més emblemàtica va ser el BCM. Abans, però, la discoteca més popular va ser l’Alexandra’s, inaugurada la primavera de 1979, on acudiren les celebritats espanyoles de l’època: Camilo Sesto, Susana Estrada, Fiorella Faltoyano, Juan Luis Galiardo, Sancho Gracia o Bibiana Fernández. Segons Pep Marroig:

La meva principal experiència a Calvià va ser a l’Alexandra’s 2, a Punta Balena, on es va fer una gran inversió 136

Entorn de Calvià

econòmica. Era un local ple de colors i de llums de neó. El model de discoteca es configurava de tal manera que des de qualsevol lloc de la pista poguessis veure tots els assistents, fet que ajudava a crear ambient i, per què no dir-ho, a veure quines possibilitats de lligar hi havia. Ja se sap, la gent va on hi ha gent. Aquest negoci es va caracteritzar per ser pioner en les posades en escena amb multitud de ballarins, alguns d’ells guanyadors de concursos i que fins i tot varen actuar a TVE en el programa Aplauso. També es varen dur a terme altres idees d’èxit, com l’atractiu de les gogós, els concursos de samarretes xopes, o que el DJ es pegàs fuetades a ritme de la música de Ian Dury i la seva «Hit me with your rhythm stick». Felipe de la Cruz era un dels grans dinamitzadors, juntament amb Armando Armenteros o Ramón Gil. Aquí també cal destacar la figura de l’andalús Toni El Simio, discjòquei que seleccionava música anglosaxona i precursor del xou de cabina. Ell sí que en sabia, d’enardir el públic. Passades unes temporades, va ser fitxat per BCM. També va destacar com a DJ en Germán, del Barrabás (Magaluf), un discjòquei molt sol·licitat que després també va treballar per al Joy i altres locals nocturns. Altres estrelles del moment varen ser Manolo Ben-Hur, cocteler professional de l’Abraxas i altres locals, o Ángel El Mercenario, un tipus

La dècada dels seixanta i setanta varen suposar un canvi enorme en l’oci que s’oferia en els nuclis turístics de Calvià, no sempre vist amb bons ulls, però que al cap i a la fi aplegava tant els interessos empresarials com de bauxa dels locals, personal nouvingut i visitants. En els darrers anys de la censura franquista la costa calvianera va esdevenir l’escenari de la construcció d’una cultura chonin, com la de les barriades de les grans ciutats japoneses que eren l’espai on es mesclava l’hedonisme, l’oci i el sexe, on es respiraven aires de llibertat i de modernitat, mentre la tradició i el conservadorisme lligats a l’Església Catòlica es mantenien en els nuclis interiors de Calvià i es Capdellà.

Tanmateix, en tot el terme es va anar implantant la cultura de l’oci, el temps per a la diversió amb música i ball, temps del qual havien disposat sobretot les classes benestants. L’accés a la música que agrada es va democratitzar i el temps de festa va tornar accessible, d’alguna manera, a totes les classes socials, sobretot en temporada alta, quan hi havia turistes.

 MÉS INFO: CANYELLES, Bartomeu. Nous estils musicals i canvis socials a Mallorca (1960-1975), 2013. Tesi en línia.

CANYELLES, Bartomeu; VIVES, Gabriel. Magaluf, més enllà del mite, Lleonard Muntaner Editor, 2020.

CANYELLES, Bartomeu. «La música en viu va ser un reclam històric per a l’arribada i entreteniment de turistes a Calvià». A: Entorn de Calvià: Música, núm. 11, setembre 2020.

PUJALS MAS, Margalida. Oci als anys seixanta. Música, cançó i sales de festa. Edicions Cort, 2002.

PINZELLADA

M ARIA ANTÒNIA FERR AGUT CARREÑO / Funcionària de l’Ajuntament de Calvià maferragutc@gmail.com

LA MODA DELS ANYS 60-70 Una aproximació a l’estilisme dels anys 60-70 i unes pinzellades de la moda a Calvià en fotografies

Pilar Palmer de Montes i José Vaquer Sastre.

Entorn de Calvià

137

PINZELLADA

arlar de moda i estilisme als anys 6070 a Espanya pot parèixer una frivolitat i més si ens referim a la moda femenina. Durant la postguerra s’havia degradat la dona a l’esclavitud del Règim franquista i del seu marit, amb un model de dona tradicional reclosa en l’àmbit domèstic i amb un paper exclusiu de mestressa de casa basada en la doctrina del nacionalcatolicisme.

Així, la Secció Femenina, en un fragment de la seva Declaració de Principis, deia: «[...] donde se les enseñará a las jóvenes a ser buenas patriotas, buenas cristianas, buenas esposas, dóciles, sumisas, y con una función principal: la maternidad». En altres guies es donen instruccions per complaure l’home, amb perles com aquesta: «Prepárate: retoca tu maquillaje, ponte una cinta en tu cabello, hazte un poco más interesante para él: su duro día de trabajo quizá necesite de un poco de ánimo, y uno de tus deberes es proporcionárselo».

P

138

dústria de la moda espanyola. La indústria tèxtil es trobava a Catalunya, zona republicana, i les dones es varen veure obligades a arreglar o transformar, en la mesura del possible, la roba i abrics que ja tenien. Acabada la guerra, les teles que estaven a l’abast eren aspres i de mala qualitat. Els temps imposaven, a més, patrons sobris, senzills, amb escots petits, coll redó o en «v» i dissenys discrets. Es comença a fer famós l’ús de l’anomenat «negro español», amb algunes pinzellades de marró o gris, responent a la tristor i la monotonia del dia a dia.

En aquest context, la moda podia ser per a algunes dones una obligació imposada per agradar el seu home, encara que també, en altres casos, una forma de rebel·lia. Ja ho deia Coco Chanel (1883-1971): «Si estàs trista, posa’t més pintamorros i ataca».

En aquesta època –primera meitat de segle XX– les boutiques no existien i la roba la feien les modistes i costureres inspirant-se en les poques revistes nacionals del moment. En els primers anys de la dictadura la premsa de moda era molt escassa. Existia una revista mensual que es va atracar al món de la moda i la llar anomenada precisament La moda y el hogar, i també en podem veure pinzellades a la premsa del cor o als NO-DO, però amb informació molt minsa i sesgada, ja que estava controlada pel Règim.

Figures reconegudes de la moda espanyola com ara el modista Balenciaga varen haver d’abandonar el país per poder desenvolupar la seva carrera professional.

La Guerra Civil havia destruït el fràgil teixit social i productiu que sustentava la incipient in-

A partir dels seixanta i durant els setanta, el Règim cerca una modernització del país. El

Entorn de Calvià

PINZELLADA

Figures reconegudes de la moda espanyola com ara el modista Balenciaga varen haver d’abandonar el país per poder desenvolupar la seva carrera professional món occidental i particularment Europa es troba en un moment culminant de la recuperació de la postguerra.

Els anys que van de 1945 a 1975 s’han anomenat els «trenta anys gloriosos», perquè suposaren una reconstrucció econòmica total i una expansió economicosocial sense precedents. Aquesta és l’època d’una gran sacsejada social a tot Europa, amb un esdeveniment cabdal com va ser el Maig del 68 i totes les alteracions i canvis que va introduir. L’Espanya franquista, que aposta pel capitalisme de mercat del món occidental, pels seus valors i com-

portaments, i que vol integrar-se en la Comunitat Europea, no té més remei que obrir-se i intentar imitar els principis europeus, per la qual cosa ha de començar a renunciar discretament a les formes tradicionals i autoritàries.

El vertader protagonisme, però, el té la societat civil que, posant distància als moments polítics, va aferrar-se als esdeveniments i va accelerar el ritme del canvi en tots els sectors.

La novetat més significativa serà la total renovació de les classes mitjanes i també l’augment dels sous de la classe

treballadora, cosa que facilita la seva entrada a la societat de consum: piset, Seat 600, televisor i minivacances, entre d’altres, varen minvar la seva combativitat laboral i, d’altra banda, afinaren la seva consciència de classe, que els sindicats clandestins s’encarreguen de mantenir viva.

Els canvis comencen amb un tímid oberturisme, amb una nova llei de premsa que dona pas a una situació un poc més flexible. Amb la incorporació de la dona al mercat de feina, les revistes cerquen un punt de modernitat encara distant dels models democràtics. Es construeix així la imatge d’una dona moderna més preparada, culte i inquieta, però sempre sense perdre de vista que la seva màxima felicitat l’aconseguirà amb un bon matrimoni i essent una perfecta mestressa de casa cuidadora del marit i dels infants.

La primera revista que es coneix pròpiament de moda neix l’any 1963 i encara la podem trobar a les botigues. Es tracta de la revista Telva, que únicament s’edita i publica al nostre país. Aquesta publicació bevia dels magazins de moda francesos o anglesos com Elle o Marie Claire, mitjans propers al feminisme i a la independència de la dona. Això no obstant, amb incoherència, de fet Telva tenia un discurs molt proper a la religió catòlica i s’adreçava a un perfil d’una dona catòlica practicant, de classe mitjana-alta, de valors tradicionals –basats en el respecte a la família–, Entorn de Calvià 139

PINZELLADA

i amb una visió de la moda pudorosa i discreta. No va ser fins al 1967 quan varen publicar fotografies de dones amb calçons. El minishort o el biquini no aparegueren a la publicació fins a la meitat de 1970. Seria ja en la dècada dels 80 quan es desenvolupa el periodisme de moda a l’Estat espanyol i les revistes internacionals Vogue, Cosmopolitan, Woman o Elle, entre d’altres, arribaran per aportar un aire fresc a l’estilisme femení.

En qualsevol cas, és durant els anys seixanta que la moda baixa als carrers i s’incorpora al circuit de consum.

L’aparició i desenvolupament del prêtà-porter, que significa «llest per a portar-ho», va lligat a la millora del nivell de vida i a l’aparició de la classe mitjana amb capacitat de consumir roba de moda. Els avenços tecnològics i els nous sistemes de fabricació ajuden a l’adveniment del fenomen. A partir de 1960, el prêt-à-porter té un creixement molt ràpid, que traspassa fronteres i nacions i arriba tímidament al nostre país. Per cercar els seus referents, les dones espanyoles s’inspiren sobretot en les actrius que veuen a les pel·lícules i en les dones de societat que apareixen a la televisió i a les revistes, i podem imaginar que a Calvià també va servir com a referent la nova font de finançament del creixement eco-

Les dones espanyoles s’inspiren sobretot en les actrius que veuen a les pel·lícules i en les dones de societat que apareixen a la televisió i a les revistes

nòmic del país: el turisme. Les dones de tots els indrets turístics havien de veure amb els ulls ben oberts la manera de comportar-se i de vestir-se de les turistes que arribaven d’una Europa molt més oberta i desvergonyida, que a poc a poc va anar calant en els seus estilismes.

Amb el temps, la creació d’indumentària esdevé un fenomen social.

Els joves també varen contribuir al seu desenvolupament cercant noves formes d’evasió i varen irrompre en l’escena com a veritables protagonistes de la vida pública amb l’expressió de les seves opinions. Aquest alliberament parteix principalment de la música, que desperta les seves mentalitats i que suposa un canvi en les tendències de moda. Aquest reflex també va incidir en les arts, que desembocaren en manifestacions rupturistes i transgressores que propiciaren el Pop Art de Warhol. Tot això representa el model de referència ideal de tota la cultura del consum. En aquesta dècada ja no es determina la manera de vestir de les persones segons el poder adquisitiu. Els nous valors proposen el dinamisme i la llibertat com a bandera, i el gust pel luxe decau. El desenvolupament del prêt-à-porter no significa l’adeu a l’alta costura, sinó el naixement d’una altra manera de crear i de produir moda que conviurà amb aquesta.

A mitjans dels seixanta, la dissenyadora Mary Quant impulsa la moda mini i el 1965 André Courreges crea les peces rectes i suggereix les mini-

140 Entorn de Calvià

faldilles amb botes blanques i roba espacial, metàl·lica i fluorescent. Al mateix temps, Saint Laurent crea els vestits de tub que encara avui són als armaris.

Apareixen, doncs, dues influències ben diferenciades: la moda little girl, on predomina la imatge d’innocència i la sensualitat; i, d’altra banda, la moda psicodèlica amb formes geomètriques i rectes i on es comença a mostrar el cos obertament. Descobrim també teixits nous gràcies a les innovacions espacials i es comença a emprar el plàstic per fer roba i accessoris. Comencen a aparèixer els colors vius, els estampats florals, el cabell més llarg. Coetàniament, comença a aparèixer la tendència pixie de cabell curt, el maquillatge, la bijuteria de plàstic, les transparències, les sabates de falca, les minifaldilles i els pantis de colors. Com a complements, les bosses de mà grans i les ulleres també grans en forma ovalada. Els joves imiten els Beatles en el pentinat i en la vestimenta, i també és l’època dels texans com a símbol de rebel·lia –i que James Dean convertí en protagonistes. Els texans varen evolucionar com a icona de la joventut, tant per a homes com per a dones, amb dissenys diversos i afegint-los la campana, que s’acabà imposant en la moda dels anys setanta.

L’alliberació de la dona i el feminisme creixen i varen tenir impacte en la publicitat, la moda i la cosmètica. Les marques es modernitzen per atreure les dones independents amb

PINZELLADA

 Pilar Palmer de Montes a la seva casa de Portals Nous.

campanyes molt naturals amb llavis vermells, màscara a les pipelles per fer-les llargues, poc maquillatge, pentinats amb perruca, capes i molt de volum. La minifaldilla més curta i estreta s’imposa definitivament en aquesta dècada. Com a complement, les bosses de mà s’usen més petites.

Destaca una nova característica de la moda: la renovació de les col·leccions cada temporada.

La moda, una cosa d’aparença intranscendent, proporciona informació de la persona que la porta i del context històric, polític, econòmic i social en el qual es veu representada.

Mirar fotos d’aquesta època i veure com vestia la gent de Calvià, els nostres pares i padrins, o veure les revistes de l’època, ens fa posar en Entorn de Calvià 141

PINZELLADA

 Pilar Palmer a Portals Nous.

La platja deshinibeix bastant i això es reflecteix en la manera de vestir context una altra manera de viure, una altra societat ben diferent a la que vivim ara.

Depenent de l’estatus social, la moda és més o menys present, però també s’ha de tenir en compte que, per la situació d’Espanya, anàvem passes enrere respecte dels turistes que venien a visitar-nos. I així els calvianers i calvianeres vàrem aprendre a deixar d’escandalitzar-nos amb els biquinis i les minifaldilles que portaven les al·lotes i els cabells llargs dels al·lots. De fet, i tal vegada per aquesta influència europea que deixaven els visitants, les persones de Calvià, sobretot els qui vivien a les zones més turístiques del municipi, possiblement eren més moderns que a la resta del país. Viure a vorera de la platja desinhibeix bastant i això es reflecteix en la manera de vestir, i hem de recordar que al nostre municipi va arribar el primer biquini amb la pel·lícula Bahía de Palma, estrenada el 1962. En aquest film, l’actriu Elke Sommer desafià la censura espanyola lluint aquesta peça en una platja de Calvià. I no hem de perdre de vista que el 1960 el Ministerio de Gobernación espanyol anunciava que «queda prohibido el uso de prendas de baño indecorosas, exigiendo que cubran el pecho y espalda debidamente, además de que lleven faldas para las mujeres y pantalón de deporte para los hombres». Però a Calvià, encara que els locals manteníem el decòrum, ja estàvem curats d’espant.

142

Entorn de Calvià