Vilot 108

(Una carta privada en un tractat del Museu d’Arquitectura i Urbanisme d’Almacelles) Josep Ramon Ribé

Per segon any consecutiu, la Diada de Sant Jordi és força diferent i trista, i ha deixat els carrers buits d’aquell ambient cultural envejable arreu. Però tot i aquesta situació, no podem perdre el bon costum de comprar llibres, no solament per a tots els professionals i escriptors que ho treballen, sinó que la lectura és essencial per estimular el cervell i per adquirir aprenentatges molt diversos. Hem de llegir i comprar llibres per Sant Jordi, però també durant la resta de l’any. A Almacelles tenim llibreters i llibreteres de primera, sempre expectants de les últimes novetats, i on també podem adquirir noves publicacions escrites pel jovent de la vila, una bona oportunitat per ajudar els nostres joves talents i, alhora, allò tan important com és fer poble.

La cultura i el coneixement s’han de difondre a tothora. Aquesta hauria de ser sempre una primícia de les Administracions, així almenys ho he cregut sempre jo.

D’aquí que des de l’Ajuntament fa anys que per Sant Jordi obsequiem les famílies del poble amb una novel·la històrica lligada sempre a Almacelles.

Enguany, teniu a les mans un nou treball del Josep Ramon Ribé que, amb el títol Darrere un llibre, una història, dibuixa una faula al voltant d’un personatge real, Hugues de Querret, ubicada en una ciutat algeriana (Mostaganem). En un primer moment, pensareu “I què té això a veure amb Almacelles?”, però hi ha una justificació: és la informació que vàrem trobar a l’interior d’un tractat del segle XVIII que es va adquirir per al fons del nostre Museu d’Arquitectura i Urbanisme (MAU).

I a través d’aquestes quatre ratlles, l’autor ha escrit un relat sobre com hauria estat

la relació del protagonista amb aquesta ciutat del nord d’Àfrica i amb un amic enginyer, al qui acabarà regalant el tractat d’urbanisme. Aquesta carta original la podeu veure al MAU juntament amb la resta de publicacions històriques i conèixer la història d’Almacelles, interessantíssima des de tots els punts de vista.

Però no hi trobareu només això, sinó també una reflexió sobre la importància dels museus com a element imprescindible per enriquir el coneixement, alhora que s’explica que el MAU fa una recerca arreu per aconseguir incrementar el seu fons patrimonial. Es tracta d’un museu que es troba en perenne evolució, sempre buscant materials que augmentin i amplifiquin els seu contingut.

El llibre acaba –i disculpeu-me per fervos spoiler i avançar-vos la fi– amb una crida a visitar el nostre Museu. Molts de vosaltres ja el coneixeu, però des d’aquestes línies us animo a tornar-hi i comprovar com ha anat creixent; i els qui encara no hi heu anat, ara és el moment idoni per fer-ne un recorregut. Us sorprendreu i aprendreu.

Bon Sant Jordi

Josep Ibarz Gilart Alcalde d’Almacelles

2

Darrere un llibre, una història

(Una carta privada en un tractat del Museu d’Arquitectura i Urbanisme d’Almacelles)

Q

uè és un museu? Si busquem una definició completa, trobarem que és “una institució sense finalitats lucratives, permanent, al servei de la societat i del seu desenvolupament, obert al públic, que adquireix, conserva, investiga i comunica el patrimoni material i immaterial de la humanitat i el seu medi ambient amb finalitats d’educació, estudi i oci”.

Sense cap mena de dubte, un museu ofereix multitud d’oportunitats i de lectures, però per damunt de tot esdevé un dels més importants espais de coneixement i de difusió, una eina indispensable perquè la cultura continuï caminant.

Cadascun, des de les seves possibilitats, atorga als seus visitants la possibilitat d’estimular-los l’estima cap a un aprenentatge que s’ha de perpetuar al llarg de tota la vida.

No tots els museus són iguals. Aquesta és una evidència que tothom coneix, però segur que tots, des del que té més mitjans i visitants, al més humil, compleixen una funció bàsica, com és enriquir la nostra ment. Tot sovint, quan pensem en els museus ens vénen al cap els més importants: Louvre de París, Prado de Madrid, British de Londres, Hermitage de Sant Petersburg...

Recomanables des de tots els punts de vista, perquè allí hi trobarem col·leccions dels millors artistes de diferents èpoques i estils, una simfonia

gairebé perfecta per als nostres ulls. L’experiència de conèixer-los de primera mà, és a dir, poder-los recórrer in situ, és espectacular. Hi ha tanta feina a observar i a descobrir que, de ben segur, ens caldria setmanes i mesos per poder assimilar tot el que es mostra.

Les grans capitals solen ser les que tenen els museus de referència perquè el seu volum demogràfic, econòmic i polític els ha permès, des de sempre, disposar d’un major nombre de recursos, i això complica amb escreix les opcions de les poblacions més petites, on impulsar un museu implica estar en possessió d’un projecte ben definit i sòlid. De vegades, el projecte ve definit per una donació d’un particular o d’una sèrie de veïns compromesos amb el seu poble. Un bon exemple d’això a casa nostra serien els museus bastits d’eines agrícoles antigues, que ens inviten d’una manera amena a entendre com era la vida d’aquest territori dècades i segles enrere, amb l’austeritat, l’esforç i el treball constant com a valors intrínsecs.

Poc habitual, però, és que una població petita impulsi una proposta museística perquè té una especificitat que la fa especial. De ben segur que la majoria de municipis tenen aquest aspecte que els diferencia dels altres, però també és cert que massa cops aquesta circumstància no condueix a impulsar un espai per promocionar-la.

3

A Almacelles, una vegada hem delimitat quin és el nostre tret diferencial, en aquest cas l’urbanisme de la Il·lustració de la segona meitat del segle XVIII, que va cristal·litzar amb la construcció de la nova vila al voltant del concepte arquitectònic de la retícula ortogonal, es van posar els pilars per a bastir una proposta museística. En aquest cas, l’objectiu era doble: d’una banda, posar en valor el patrimoni encara força desconegut per als propis almacellencs i almacellenques i, d’altra banda, difondre’l entre investigadors, arquitectes i visitants ansiosos de descobertes. A aquests col·lectius s’hi han afegits molts d’altres, però per davant de tots, cal destacar el dels escolars, les generacions del futur que ara saben més de com es va bastir la vila d’Almacelles des del no-res, una de les escasses poblacions que es coneixen que primer van ser creades sobre el paper i, després, es va posar fil a l’agulla.

Per aquelles paradoxes de la vida, el naixement del Museu d’Arquitectura i Urbanisme d’Almacelles (MAU) té moltes similituds amb el de la vila. Es va escollir un espai urbanísticament potent, com era la seu de l’antic i emblemàtic Liceu Escolar i el seu

entorn, un dels millors exponents del modernisme a Almacelles, que al mateix temps va acollir un sistema educatiu molt avançat al seu temps. I, a partir d’aquest punt, es va començar de zero; per això comentàvem el fet que té semblances amb l’origen de la vila.

Per donar-li contingut al museu, a més d’elaborar la pertinent proposta educativa, s’han adquirit plànols i llibres, entre d’altres elements, i des del primer dia sempre s’ha estat amatent per intentar trobar elements destacables per ajudar a entendre aquesta història de l’arquitectura i l’urbanisme. La recerca s’ha dut a terme pel que podríem dir “terra, mar i aire” i ha donat, lògicament, els seus fruits.

Darrere de les adquisicions sempre hi ha una història, però si n’hi ha una d'especialment peculiar ha estat la del llibre La idea de l'arquitectura universal de Vincenzo Scamozzi –un dels tractats que van ser un referent a la seva època, al començament del segle XVII–, a la qual, estirant del fil i investigant amb rigor i professionalitat, ens ha conduït fins a l’obtenció d’uns resultats sorprenents.

Aquesta és la seva història...

Exemplar del llibre La idea de l'arquitectura universal de Vincenzo Scamozzi 4

Q

uartier Latin és un dels barris mes autèntics de París, i un dels favorits no només dels turistes, sinó també dels mateixos parisencs. A poca distància hi trobem Nôtre-Dame i, encara més a prop, la Sorbona, la universitat parisenca, fundada l’any 1257 (una de les més antigues d’Europa), especialitzada en lletres i humanitats, i que, des de llavors, ha estat un dels temples de coneixement més importants de la societat occidental.

Per això, no ens ha d’estranyar que en el seu cercle d’influència hi hagi llibreries especialitzades.

Una d’aquestes és la Llibreria Le Bail, que ofereix una gran varietat de llibres de viatges antics, així com una àmplia gamma de mapes i vistes a la ciutat des del segle XVI sobre la capital francesa i sobre la resta del món.

Le Bail compta amb una pàgina web potent, on està documentat una bona part del seu fons gràfic i literari, que posa a la venda, i va ser fent una recerca online, tot pensant en reforçar el valor del MAU, que es va descobrir Oeuvres d’Architecture (que a casa nostra es traduiria per La idea de l’arquitectura universal), de Vincenzo Scamozzi, un recull que va ser un referent per al món de l’arquitectura de la seva època.

Qui era Scamozzi? Va ser un arquitecte renaixentista de finals del segle XVI i principis del XVII, que va treballar al nord de la Península Itàlica, especialment a la República de Venècia. En molts aspectes, va representar una figura moderna com arquitecte, estudiós i intel·lectual. Va tenir en compte la necessitat de reunir una notable biblioteca personal, col·leccionant llibres (quan en aquella època eren molt cars) de les més diverses disciplines, des de matemàtica fins a física. També va ser el primer a projectar el funcionament d’un museu, tenint cura no només de la disposició de les peces, sinó també estudiant la il·luminació natural, un aspecte molt avançat per a l’època que també es troba en molts dels seus altres projectes.

Després d’haver construït una important quantitat d’obres –especialment vil·les als voltants de la ciutat de Vicenza–, a les acaballes de la seva vida va escriure un dels més importants tractats de l’època, La idea de l’arquitectura universal (1615), que, per molt de temps, va ser adoptat com a text bàsic d’aprenentatge d’arquitectura i va tenir especial difusió al nord d’Europa. Compta amb tot un seguit de làmines amb il·lustracions vinculades amb l’ar-

Llibreria Le Bail de París, en l'actualitat quitectura clàssica, en un inequívoc homenatge cap a Vitruvi (segle I abans de Crist), arquitecte de l’antiga Roma, autor del primer tractat d’arquitectura que es coneix de la història: De Architectura, l’únic tractat grecoromà referit a l’arquitectura que ha arribat als nostres dies, i gran font d’inspiració durant segles en la història de l’art.

Amb aquests precedents i amb la importància d’aconseguir una peça històrica per enriquir el MAU es va adquirir aquest llibre, en aquest cas, en una edició francesa del segle XVIII, més concretament, de 1736. El tractat en qüestió va ser rebut a Almacelles i es va procedir a desembalar el paquet que el contenia tot parant compte pel valor de la peça. Quan ja estava a les mans dels curadors, repassant les seves magnífiques làmines amb què compta, de sobte va caure un paper de l’interior. En recollir-lo, es van poder adonar que era una carta personal, de la qual transcrivim íntegrament el seu contingut perquè serà rellevant pel que explicarem més endavant: 5

Dins l'obra adquirida pel MAU, Oeuvres d’Architecture, de Vincenzo Scamozzi, es va trobar una carta personal, d' Hugues de Querret

6

“Mostaganem (Algèria), 23 d’abril de 1853 Vulgueu, senyor, acceptar aquest llibre.

D’aquí ben poc deixaré de prestar els meus serveis d’edificació civil, i pugui ser –pels designis que té la vida– que algun dia ens tornem a retrobar. Seria molt feliç si en els vostres pensaments em tinguéssiu present. Us he de dir, que sou un d’aquests subjectes tan simpàtics, que ben rarament es troben per aquest món.

He pensat, senyor, que aquest llibre no podria estar en un millor lloc que en la vostra biblioteca.

Fou d’en Jean de Querret, el meu oncle-avi, enginyer del rei en els seus Consells al Mont Saint Michel, i qui va fer construir nombrosos ponts sobre el riu Doubs, els banys de Luxeuil, així com les famoses casernes de Besançon.

Vulgueu, doncs, rebre els meus més sentits i afectuosos sentiments.

Hugues de Querret” La sorpresa era majúscula. Estàvem davant de la carta que en el seu dia devia acompanyar el tractat d’Scamozzi i que es tractava d’un regal. Apareixien persones, com Jean i Hugues de Querret, i llocs com Mostaganem, Mont Saint-Michel o Besançon, i era evident que darrere de la donació hi havia un fort lligam d’amistat. Inquiets pel descobriment, es va decidir iniciar una recerca i intentar esbrinar cap a qui podia anar dirigida i qui eren els protagonistes.

Fidel a aquests principis, va crear i va militar en nombroses associacions agrícoles, des de les quals va propagar arreu de França els seus coneixements i els seus pensaments. La síntesi de la seva filosofia va ser recollida en el que s’ha considerat la seva bíblia: Catecisme agrícola que ha d’emprar la joventut bretona, un llibret de lectura quasi obligatòria per a tots aquells joves que volien dedicar-se a l’agricultura, però que es veien desmotivats per la situació de precarietat en aquest sector que es vivia a finals del segle XVIII i primers anys del XIX. Ell paga de la seva butxaca l’edició de 5.000 exemplars, que s’encarrega de repartir entre els joves que volien marxar de la regió cap a París, a la recerca d’una vida millor.

A grans trets, la revolució agrícola que proposava Hugues de Querret implicava millorar la xarxa de carreteres de la regió, especialment els camins rurals, per acabar amb l’agricultura de subsistència i millorar i augmentar la producció; la creació de comitès veïnals, formats per tres o quatre pagesos o ramaders escollits de cada poble, que seran els encarregats de gestionar l’estat dels camins i de les necessitats que requereixi la comunitat; oferir una línia de subvencions a aquells pagesos que introdueixin nous cultius al territori, que siguin més innovadors i, sobretot, que siguin més productius, i, finalment, incentivar totes aquelles iniciatives

Les primeres investigacions van anar cap al seu autor, és a dir, l’home que feia el regal. Hugues de Querret (1788-1862) va néixer a la Bretanya francesa. Oficial a la Marina Imperial l’any 1802, va ser un gran coneixedor dels vaixells de guerra i dels principals ports militars francesos. Se li reconegueren grans dots com a estratega militar en combats navals contra els anglesos. Napoleó el va incloure entre els seus principals consellers militars en grau d’almirall fins el 1814.

Tot i aquestes facultats d'enginyeria naval i arquitectònica, a Hugues du Querret se’l coneix millor pel seu vessant polític i regenerador de la societat, emparant-se en la necessitat de millorar i modernitzar l’agricultura i la ramaderia, ja que la Bretanya –d’on ell era originari– era en aquells anys una de les regions més deprimides de França i amb una forta emigració que impedia tirar endavant amb una societat que ell creia que podia ser millor i més avançada.

Jean de Querret du Bois (1703-1788), oncle-avi del nostre protagonista, Hugues de Querret 7

que comportin una unitat d’acció en cada poble, que tots vagin a una i que els pagesos treballin en equip.

Un altre aspecte clau és el seu pedigrí, ja que prové d’una nissaga important del nord de França, sobretot, tenint en compte que el seu oncle-avi va ser el reconegudíssim enginyer reial Jean de Querret du Bois (1703-1788). Enginyer de Ponts i Camins del Franc-Comtat a partir de 1736, sota el regnat de Lluís XV de França, va construir nombrosos edificis de caire militar i civil, especialment a la ciutat de Besançon i voltants. A més, va ser autor del traçat de nombroses carreteres i ponts, culminant la seva trajectòria l’any 1765 quan és ordenat Inspector General de Ponts i Camins.

Si tenim en compte la formació de Jean de Querret, més arquitectònica, i la data d’edició del llibre d’Scamozzi (1736) tot indica que el llibre en qüestió li van regalar o el va adquirir ell, quedant en la col·lecció bibliogràfica de la família, fins que va anar a parar a mans d’Hugues de Querret. També resulta mes que evident que per al nostre protagonista el llibre té un valor sentimental, i no només és clau pels seus continguts. Si no fos d’aquesta manera, de ben segur que no se l’hauria dut fins a Mostaganem.

Fins ara, per tot el que hem vist, si algun aspecte defineix el tarannà d’Hugues de Querret és el seu arrelament al seu territori, a l’agricultura i a la ramaderia. Amb tots aquests antecedents, ens assalta una primera pregunta: què hi feia, doncs, Hugues de Querret a la ciutat algeriana de Mostaganem?

Aquí hauríem de diferenciar entre la seva filosofia per a la transformació de les condicions de vida de la pagesia bretona i la seva expertesa en ports militars.

Quan va escriure la carta ja era força gran per aquella època –tenia 65 anys– i tot fa pensar que si estava a Mostaganem era perquè se l’havia destinat pels seus coneixements sobre defenses a les ciutats costaneres, en aquest cas, al sud de la Mediterrània. En aquest cas hi hauria anat en concepte d’assessor d’alguns enginyers o arquitectes perquè tot i que no tenia estudis específics sobre enginyeria civil, sí que se’l considerava un especialista en ports militars i un gran coneixedor de la Marina francesa, atès que hi va servir durant el període napoleònic i, a més, amb força èxit. Si tenim en compte que la importància de Mostaganem se centra en aquell període, bàsicament, en la construcció del seu port, tindríem el 8

nexe d’unió amb el fet que hi estigués allí.

Amb tots aquests antecedents, ens atrevim a imaginar la vida de Hugues de Querret a Mostaganem, en companyia del company i amic al qual va regalar el llibre d’Scamozzi, que no hem arribat a saber qui és, però al qui hem batejat com François Lacroze: “Quan encara no han fet la seva aparició els primers llums del dia, Hugues de Querret ja s’ha llevat. No és que en tingui especialment ganes, però cada cop li costa més quedar-se despert al llit. La son nocturna és més intransigent i a tot això cal afegir-hi aquell clima tan assolellat i calorós, radicalment diferent del temps de la seva Bretanya natal, on la pluja i el fred tenien un rol protagonista.

Suat com un poll, crida el seu servent, l’Ahmed, qui sense esperar la seva petició, entra a corre-cuita amb una gibrella plena d’aigua relativament fresca.

A aquelles hores el terrible sol encara no ha sortit i tot i que la brisa no transmet frescor ni humitat, encara es pot respirar amb certa facilitat.

L’Hugues se’n fa creus de com es pot viure amb una climatologia tan adversa. Ja fa nou mesos que és vingut a Mostaganem a supervisar les obres de reforçament de l’espigó del port per evitar incursions enemigues. En una Europa en guerra i amb potències com Gran Bretanya que li volen disputar a França el control marítim, es fa del tot indispensable que ubicacions estratègiques de la Mediterrània, com és Mostaganem, comptin amb unes defenses sòlides, que funcionin com a element dissuasiu de qualsevol atac.

Tot i que ja es troba en un moment de la vida on, pels estralls propis de l’edat, ja hauria de romandre a la seva estimada terra i descansar, no ha pogut negar-se quan se li ha demanat un últim esforç i fer de supervisor per convertir aquest port militar en un escull gairebé insuperable. Estava content que comptessin encara amb la seva sapiència i coneixements, però li havien dit que, com a molt, hi seria un any i ja gairebé portava nou mesos i el ritme de desenvolupament dels treballs feia presagiar que ben just anaven per la meitat de la feina.

«Almenys, aquí no hem de fer aturades perquè plou, fa fred o hi ha mal oratge. Només hi ha dos tipus de dies, els que fa molta calor i els que encara fa més calor», pensava mentre intentava eixugar-se amb un mocador la suor que li rajava a tothora per la seva arrugada cara.

Però si la lentitud i la calor l’exasperaven, hi havia, però, un factor que li feia oblidar aquests sofriments com era el tenir al seu equip al jove François, un enginyer prometedor que havia esdevingut la seva mà dreta des de que es van conèixer en aquestes terres algerianes. Despert, treballador i amb una il·lusió i unes espectaculars ganes d’aprendre, des de que va arribar, amb l’Hugues es van convertir en carn i ungla. Per molt que Hugues matinés perquè no podia dormir més, el François sempre arribava abans a les obres del port, i mentre esperava al que seria el seu mentor, aprofitava per repassar plànols, pesos i mides, alçades i resistències.

Quan l’Hugues feia acte de presència, ell ja tenia a punt tota una sèrie de preguntes que el seu mestre intentava respondre-li el millor que podia i desvetllar així les incògnites que passaven pel seu cap.

– Senyor De Querret, bon dia tingueu!

– Bon dia, François, crec que avui estàs encara més eixerit que de costum, que ja és dir...

– Gràcies, senyor enginyer, ja fa estona que hi ha una qüestió que em dóna tombs pel cap i li voldria transmetre.

– Pregunteu-me, François.

– El vent, tot i que generalment no destaca per la seva intensitat, sí que té tendència a canviar de direcció sovint, i això cal tenir-ho molt en compte a l’hora d’estructurar el moll i organitzar el contraatac davant un vaixell de guerra que ens vulgui bombardejar.

– Molt cert, jove. El vent és un factor sempre a tenir en compte. Ara la pregunta us la faig jo.

Imagineu-vos que sou el capità del vaixell i que la vostra missió és atacar Mostaganem com a una acció de càstig i, per tant, cal efectuar la incursió acostant-vos el màxim al port, però sense desembarcar. Heu dit que el vent canvia, però si haguéssiu de dir quin és el que més predomina, quin diríeu què es?

celeritat per poder precisar millor els objectius de les canonades. Per tant, em posaria a sobrevent, a la direcció d’on bufa.

– No sé si amb aquesta tàctica encertaríem, però si jo fos el capità us asseguro que faria exactament el mateix. Ara, penseu que vos sou el governador de la guarnició de Mostaganem i que creieu saber per on és més probable que us vulguin atacar. Què faríeu per combatre l’enemic?

– Concentrar tota la força de foc en la direcció que ve el vaixell el més ràpidament que pogués i...

– No teniu temps, penseu en un dia i una hora com avui, on l’aire que prové de desert ha reduït força la distància de visibilitat i que el vaixell de guerra ha arribat a trenc d’alba. Tothom dorm o gairebé, no teniu capacitat de reacció. La feina ja ha d’estar feta d’antuvi, no us diria que l’atacant té la batalla guanyada, però poc en faltaria.

– No sé on voleu anar a parar, senyor De Querret....

– El concepte clau per desequilibrar el combat és la defensa preventiva, que en el nostre cas significa que el vaixell s’estavelli contra un parany soterrat i invisible: muralles aquàtiques.

– Em sembla una idea brillant, senyor enginyer, però no podem construir sota l’aigua, no dic que potser sí que es podrà fer en un futur proper perquè cada vegada sorgeixen més enginys, però ara per ara és impossible.

– Llavors, per on atacaríeu?

– Hi ha una solució: prendre totes les grans pedres de les cases de la ciutat que ja estan mig enrunades i llençar-les a l’entrada del port per la banda nord, que es vagin amuntegant de manera natural com si fossin petits turons que sorgeixen del no-res i que els qui ens ataquen desconeixen totalment. Us reconec que no serà la millor muralla del món, però com no s’ho esperen, les possibilitats que xoquin i naufraguin no són gens menyspreables. La labor és feixuga i no garanteix l’èxit, però ara que estem en plena feina i tenim força treballadors, ja no vindrà d’una o dues setmanes més preparar aquesta defensa addicional. Què me’n dieu, François?

– Intentaria aprofitar la ratxa del vent per anar més ràpid i acostar-me fins al port amb la màxima

– Espero que no torneu a lamentar-vos que us hagin escollit per assessorar en matèria de

– Basant-me en les dades recollides en els últims anys, el vent que predomina és el del nord, amb les seves variants, nord-est i nord-oest.

9

10

Port de Mostaganem (s. XIX) 11

defensa naval. La vostra idea barreja brillantor i originalitat, és fruit, i permeteu-me que ho digui així, de molts anys d’experiència i de veure el que no veuen els altres.

– No és per tant, jove, però si us sembla bé la proposta, ja podeu donar les ordres pertinents. Hi haurà una mica de feina a anar traient les pedres i dur-les fins a l’entrada del port. I recordeu que haurem de prevenir els nostres vaixells grans perquè no entrin directament al moll...

– ...Seguint la direcció del vent quan aquest bufa de nord.

Després de dedicar-se sengles somriures mutus per haver madurat la idea amb tanta rapidesa i coincidència plena, en François no va trigar un instant per anar a veure l’encarregat d’obres i encomanar-li primer que es fes un inventari aproximat de les pedres que es podrien aprofitar i quines eren les seves característiques –mides i pes– per fer-ne la seva distribució abans de dipositar-les amb precaució i el màxim de precisió possible en l’indret que es considerés més apropiat.

A continuació, tots dos van continuar amb una inspecció ocular de la zona i poc després van pujar en una barca de pescadors a vela per recórrer l’àrea que es construïa amb la perspectiva del mar. La veritat és que, malgrat que encara li quedava molt per quedar enllestida, la formació defensiva començava a prendre forma i des de la distància ja s’apreciava que era un port que costaria molt de conquerir.

La frescor que emanava l’aigua era de les poques sensacions que feia sentir plaer el bo d’Hugues, però el sol ja s’havia alçat amb força i romania impertorbable a les queixes i renecs del veterà expert militar. Era l’hora de fer una aturada i aixoplugar-se de les fletxes de foc que queien del cel cada cop amb més virulència.

– Mai m’acostumaré a aquesta climatologia – assenyala un consternat Hugues. No hi ha res millor que una bona llimonada a mig matí i un sarpat de dàtils per agafar forces. Això, sí, a partir d’aquesta hora, lluny del bat de sol, que ja és prou difícil sobreviure a l’ombra, almenys, un servidor, que ja té una edat.

– Senyor De Querret, no us negaré que ja fa dies que les canes han colonitzat el vostre cap, però encara heu de donar molta guerra!

12

– Guerra? D’això en pots estar ben segur perquè m’he passat mitja vida dissenyant defenses bèl·liques. Però ara és el moment de la gent més jove, com vos, que sou els qui heu d’innovar i tirar endavant, amb coneixements i energia.

– Agraït com sempre per les vostres amables paraules, però recordeu que els enginys de guerra us escauen més a vos. Sóc més d’arquitectura clàssica. M’agrada que el que pugui construir romangui en peus tants anys com pugui ser possible, mentre que si basteixes defenses navals en qualsevol moment la teva obra pot saltar en mil bocins. I ara que parlàveu d’arquitectura, encara recordo com em va sorprendre en aquest racó allunyat de la nostra França natal el llibre d’Scamozzi que teniu a la vostra residència i que vàreu tenir la gentilesa de deixar-me fullejar quan vaig venir a sopar per primer cop a casa vostra.

– Allò potser és clàssic en excés, i sí que ho podeu fer servir com una referència, però estic convençut que sou capaç de fer construccions aplicant estratègies constructives més modernes, així com saber aprofitar les eines i sistemes arquitectònics més evolucionats.

– Em teniu sobrevalorat.. amb tantes floretes com em tireu.

– Gens ni mica. Barregeu preparació, interès i constància. Mai en teniu prou, el vostre afany de saber no té aturador. No seré un gran endevinador per augurar que sereu un gran enginyer i un gran arquitecte.

Mentre escuraven els seus gots abans de repassar els dissenys retocats i les càrregues que havia de suportar l’espigó, es va acostar un dels soldats de la guarnició amb una actitud una mica tremolosa: – Perdoneu, el senyor François Lacroze?

– Un servidor, soldat. En què us puc ajudar?

– Sabeu el vaixell que va arribar des de Marsella ara fa dues setmanes?

– Sí, és clar.

– Doncs en la documentació oficial que va arribar i que va ser consignada en primer lloc per al governador, es veu que hi havia una carta per a vos.

– Com pot ser aquesta errada? Això és imperdonable! –va intervenir un colèric Hugues de Querret.

– No patiu, estimat amic –va dir un sempre benhumorat François–. Segur que es tracta d’una informació que no té més importància. I on és ara la carta perduda i retrobada?

– Ara mateix us la lliuro, senyor Lacroze.

El jove soldat va obrir una cartera que portava lligada i va treure del seu interior el document.

Lacroze i De Querret van observar a l’instant que allò no era una carta qualsevol, sinó que provenia de les altes instàncies de la Marine Nationale, la branca naval de l’exèrcit francès. L’expectació era màxima i François no va trigar en obrir la missiva.

François comença a llegir i aquell somriure que sempre el caracteritzava es va convertir en una ganyota, que no feia presagiar res de bo: – François, per les cares que feu, intueixo que no són bones notícies...

– Volen que deixi Mostaganem i m’incorpori com a cap d’obres per dirigir els treballs de millora dels elements defensius del port de Bordeus.

Hugues de Querret va engolir la saliva per no dir el que pensava de veritat en escoltar aquell canvi de destinació que allunyava el seu amic més preuat. Va respirar profundament i aquella tremolor a les mans que li apareixia de tant en quant quan es posava nerviós, colèric o, simplement, trist, va resorgir amb més força que mai, fins al punt que no va passar desapercebut per a Lacroze. Tot i el desencís, De Querret va respondre positivament perquè allò no deixava de ser un ascens i un premi a la tasca del jove enginyer.

– Enhorabona, senyor de Lacroze! Us ho teniu ben merescut, aquí a Mostaganem heu fet una feina impressionant i pel que es veu això ha arribat a les oïdes dels qui prenen decisions i aquesta vegada l’han encertat de valent. Burdeus té un port magnífic i, ara, gràcies a les vostres aportacions, estarà més ben defensat que mai davant les escomeses dels anglesos. Què provin d’atacar-lo que sabran el que és bo!

– Gràcies de tot cor, senyor de Querret. No sé si

és una promoció o no. El que sí que sé és que us ho dec a vos. Tot el que m’heu ensenyat té un valor incalculable i aprofitaré els vostres coneixements per fer la meva labor el millor possible.

I dirigint-se al soldat que li ha portat la carta amb les pertinents instruccions, li pregunta: – Us tinc vist patrullant per la zona del port. No sabreu pas quin és el proper vaixell que ha d’arribar a Mostaganem?

– Tenim notícies que la fragata de guerra ‘Gloire’ va sortir de Toulon fa un mes per participar en el control de la Mediterrània i un dels ports que ha de recalar és el de Mostaganem.

– Quan creieu que podria ser aquí?

– No li podria assegurar, compteu entre dues i tres setmanes, i la seva estada es perllongaria durant 4 o 5 dies per avituallar-se i fer un repàs de l’estat del vaixell. Sempre pertoca alguna reparació o altra. Això és inevitable.

– Dues o tres setmanes... Aquest és el temps que em queda a Mostaganem. Ja em puc espabilar a enllestir els nous dissenys i donar totes les instruccions pertinents al meu successor. S’haurà de posar al dia sense dilació.

– Senyor Lacroze –va intervenir De Querret–, crec que aquest canvi de destinació ha estat del tot precipitada, no venia d'un dia, la veritat. Aquí estàveu fent molt bona feina i encara en queda molta per desenvolupar abans no estigui el nou port enllestit.

– Senyor De Querret, les ordres són les ordres, no cal que ens fem mala sang. Si us sóc franc, hauria preferit quedar-me aquí el temps que hagués fet falta. Sabeu perfectament que amb vos m’he entès des del primer dia i he après més que en cent anys d’estudi, us ho ben juro! Però també sé, i vos també en sou conscient, que el meu successor ja té la feina encarrilada i, amb el vostre inestimable suport, segur que se’n sortirà sense cap problema.

I acomiadant-se del missatger, li va dir: – Dieu-li al governador que ja he rebut la carta i les instruccions que hi havien. L’endemà l’aniré a visitar per informar-li personalment de les 13

Dibuix de Mostaganem, cap al segle XIX novetats i per preguntar-li si li escau quelcom en el meu retorn cap a terres franceses. Us podeu retirar!

El soldat va fer la salutació militar, va girar cua i va tornar cap a la seva guarnició per informar els seus superiors.

– Bé, senyor De Querret, en unes setmanes els nostres destins se separaran.

– No me’n parleu, estic que trec foc pels queixals i, alhora, ben aixafat. La vostra conversa i les vostres infinites ganes d’aprendre eren l’única motivació per aixecar-me cada matí i lluitar contra aquest clima infernal.

– Segur que amb el meu successor també us hi entendreu... No patiu.

– No comparteixo el vostre optimisme. Ja m’agradaria poder-vos donar la raó.

– Temps al temps. Ara voldria acabar de donar un tomb a les obres i començar a preparar tota la documentació, que això sí que em donarà feina.

Segur que més que preparar l’equipatge.

– Com m’agradaria poder-vos acompanyar i tornar a respirar l’aire de l’Atlàntic. Bordeus no té punt de comparació amb la meva enyorada Nantes, però en conformaria de bon grat.

La decepció per la partida de François Lacroze va anar creixent, dia rere dia, en un compte enrere que Hugues de Querret no aconseguia digerir de cap de les maneres. Al cap de tres setmanes exactes, el ‘Gloire’ va arribar a Mostaganem i va fixar la seva partida al cap d’una setmana. Calia abastir-se bé perquè des del port algerià iniciava el camí de retorn cap al port de partida, Toulon. Des d’allí, l’enginyer Lacroze creuaria tota Franca fins arribar a la ciutat bordolesa.

14

Aquella última setmana va servir perquè Lacroze ensenyés al nou enginyer els treballs fets, els que estaven pendents i indicar-li que en la figura d’Hugues de Querret tenia un expert per assessorar-lo davant de qualsevol incertesa constructiva. El nou enginyer, que es deia Auguste Mercier, era un bon professional, que de seguida es veia que treballava amb molta precisió i sense deixar de tenir cura per tots els detalls.

Lacroze estava convençut que faria una bona feina i que era un més que digne successor seu per aquests treballs. En canvi, no compartia amb ell la seva dèria per aprendre i molt menys les ganes contínues de fer preguntes. Per tot plegat, per a Hugues de Querret el canvi no li havia estat gens positiu: tal i com ell temia la marxa de Lacroze no seria un bon negoci per a la seva salut, si més no, l’espiritual, perquè la física ja la donava per perduda.

El dia temut per De Querret va arribar inexorablement, després d’una vigília emotiva, on el veterà expert en defenses militars va convidar a un sopar especial el seu deixeble avantatjat, que va servir de comiat. Hugues de Querret no es veia amb cor d’anar al moll per veure com marxava en Lacroze.

Sabia que es posaria a plorar i creia que, en un home dret i fet com ell, aquell signe de debilitat se’l podia estalviar ni que fos només per evitar-li aquesta escena al seu estimat amic. El ‘Gloire’ partia a l’alba i De Querret va argüir que últimament li costava molt aixecar-se al matí i patia unes migranyes terribles. De fet, eren cert aquests símptomes, però el diagnòstic, l’enyorança prèvia a la indesitjada marxa del jove enginyer, va preferir callar-se’l i va justificar l’empitjorament del seu estat de salut a les xacres de l’edat.

A l’hora que salpava el vaixell, De Querret era incapaç tan sols d’aixecar-se del llit. Una altra nit sense dormir, ja havia perdut el compte, igual que les ganes de viure...

(SIS MESOS DESPRÉS) La desobediència dels seus dits creixia, tots els esforços per guiar-los eren d’una esterilitat infinita.

Només havia de lligar aquell cordill i no se’n sortia.

Era un gest insignificant, sols havia d’encreuar aquells fils, però duia uns minuts intentant-ho sense aconseguir-ho. En la vista, i l’escassa llum del capvespre rumiava una justificació per comprendre la colossal inutilitat de les seves mans. La qüestió era buscar excuses per no voler assumir un dels signes inequívocs del crepuscle vital.

A l’estança, els últims raigs de sol que penetraven discretament per la finestra s’acomiadaven amb subtilesa, mentre a l’únic racó de la sala on la penombra començava el seu regnat una figura immòbil contemplava l’escena amb una discreció absoluta i un silenci reverencial que gairebé camuflava la respiració.

L’esguard es concentrava en el seu palmell esquerre, on el dit polze dret rastrejava amb un tacte suau els solcs que s’encreuaven. No sabia perquè ho feia, però amb el temps s’havia convertit en un ritual que el tranquil·litzava. Aquell dia, però, malgrat múltiples intents, no aconseguia assaborir el desassossec que cercava. Aquella imatge –incipient però ferma– de decrepitud que observava en la persona d’Hugues de Querret l’anava descentrant de manera gradual i inexorable. Va arribar un punt que l’entossudiment perenne del marquès el va obligar a intervenir: – Disculpi’m senyor, si em permet... –mentre intentava retirar cordialment el paquet sense lligar i esperant trobar una millor ocasió per completar aquella labor tan poc reeixida.

– Què fas Ahmed? No veus que estic ocupat?

– Tot apartant el seu assistent amb cara fastiguejada.

– S’acosta l’hora d’anar a sopar. És capvespre i gairebé no s’hi veu. Al matí ho podríeu acabar...

– Potser tens raó –va replicar el marquès amb una mirada més calmada i condescendent. El to amable d’Ahmed l’havia captivat. Com sempre, les seves facultats sedants eren el millor remei per combatre el seu caràcter cada vegada més agre–, demà serà un altre dia, però no vull retardar-ho més. Vull enviar quan abans millor el llibre a l’enginyer....

Al matí quan Hugues es va aixecar i va anar a l’estança, el llibre estava perfectament lligat. Es va mirar les mans i li tremolaven, però la feina estava feta. Al cap d’una curta estona, l’Ahmed li va demanar permís per portar el tractat d’Scamozzi al port i que, des d’allí, el primer vaixell que vagi cap a França, el fes arribar al seu estimat amic a Bordeus.

– Segur que al François li agradarà –somriu Hugues de Querret mentre observa des de la seva habitació un mar en calma que es perd en l’horitzó.”

H

* * *

aureu pogut comprovar que a través d’una carta es pot resseguir la vida dels personatges que, per motius diversos, van tenir relació, en aquest cas, amb un llibre, i, fins i tot, idear una faula sobre com hauria estat la seva relació personal. Pel que fa al manuscrit que va relliscar del llibre d’Scamozzi, hem pogut saber el paper d’aquest arquitecte, que va desenvolupar bona part de la seva trajectòria a la República de Venècia, i que a través del seu tractat va posar a l’abast dels seus companys de professió els coneixements bàsics de l’arquitectura.

I no només això, sinó que també hem pogut retrocedir prop de 200 anys a la França de l’època i a territoris que llavors eren colònies del continent africà, com es el cas d’Algèria, a través de la ciutat de Mostaganem. La història té un fil darrere que només cal estirar-lo i resseguir-lo. El cert és que si no s’hagués conservat la carta, difícilment hauríem arribat a conèixer la figura d’Hugues de Querret i la importància estratègica de ports com Mostaganem en l’equilibri de forces entre els grans imperis europeus de la meitat del segle XIX. Per acabar, si amb aquest relat hem aconseguit despertar la vostra curiositat, us voldríem convidar a estirar un altre fil, en aquesta ocasió, el del Museu d’Arquitectura i Urbanisme (MAU) d’Almacelles. Allí descobrireu quins han estat els urbanistes més destacats i quines les poblacions on van deixar la seva petjada, que en molts casos encara es manté gairebé intacta. El museu el teniu al costat de casa, acosteu-vos-hi i hi trobareu un univers d’informació que no us deixarà indiferents. Tot el contrari, el desig de conèixer us envairà.

Us ho garantim.

15