Vilot 101

Benvolguts conciutadans i conciutadanes.

Ens tornem a retrobar en una diada de Sant Jordi, gràcies a una iniciativa tan interessant i necessària com és el d’oferir una narració a tota la gent d’Almacelles.

Un conte que, tot barrejant fets històrics verídics amb la ficció que hi aporta de manera magistral l’escriptor i periodista Josep Ramon Ribé, ens ajuda a entendre diferents passatges de la història de la nostra vila. Val a dir que aquesta iniciativa té els seus precedents en una primera novel·la que va publicar-se durant la diada de Sant Jordi de 2003, quan l’Associació Pro 2 de Març-Dia Internacional de l’Aigua, de la què n’era president, va publicar la primera novel·la que barrejava història local amb ficció: A la recerca de l’aigua, també de Josep Ramon Ribé. El 2005, seria quan el propi Ajuntament va decidir continuar amb aquesta aportació literària amb l’edició del primer número de la Col·lecció de Novel·la Curta Històrica. Són doncs, quinze anys, en els què s’ha anat consolidant aquesta tramesa de literatura vinculada amb la nostra història i que tant èxit ha tingut. En aquest punt, vull agrair la inestimable aportació de Josep Ramon Ribé, i dels il·lustradors que hi han participat, tant en Jordi Bibià com la Magda Vendrell.

En aquesta jornada tan especial de Sant Jordi, tot i les vicissituds que l’han condicionat enguany i que esperem no es tornin a produir mai més, vull mantenir ben viu l’esperit d’aquesta diada. Recordem que Sant Jordi, amb l’oferiment del llibre i de la rosa, és fruit d’una llarga tradició catalana, que es remunta a principis del segle XX. Seria l’escriptor valencià Vicent Clavel qui va proposar a la Cambra Oficial del Llibre de Catalunya fixar un dia per promoure la venda de llibres.

La iniciativa fou ben atesa i es va escollir el 7 d’octubre de 1929, tot coincidint amb l’Exposició Universal de Barcelona, quan es va dur a terme aquesta primera iniciativa. Fou tant l’èxit aconseguit i les vendes de llibres que es produiren, que

es va decidir continuar amb l’experiència tot i que es va canviar el dia passant-lo al 23 d’abril, a fi de lligar la data amb el món de literatura ja que és el dia en què van morir dos dels grans escriptors de la literatura universal: Miguel de Cervantes i William Shakespeare.

Per aquest Sant Jordi, l’Ajuntament d’Almacelles, a més de promoure i col· laborar amb totes les activitats culturals que es puguin dur a la vila, també contribueix amb l’edició d’aquest número especial del Vilot, que està dedicat a contar les vicissituds d’un episodi en el què es va veure involucrat l’arquitecte de la nova població d’Almacelles Josep Mas Dordal; l’orde dels mercedaris de Barcelona i la família del senyor d’Almacelles, Melcior de Guàrdia. Sé, que en aquests moments, quan estic escrivint aquestes línies, Almacelles i tot el país està patint les conseqüències d’un confinament històric a causa de la pandèmia del COVID-19, i que gran part dels actes institucionals i públics de Sant Jordi romandran suspesos per causes més que justificades.

Desitjo, doncs, que finalment aquesta publicació pugui ser repartida a totes les llars d’Almacelles, i que tots i cadascun de nosaltres la gaudim i recordem aquest trist episodi històric com quelcom que va formar part de les nostres vides durant uns mesos i que, afortunadament, vam poder superar i reeixir amb èxit.

Bona diada de Sant Jordi!

Josep Ibarz Gilart Alcalde d’Almacelles

La Pedra de Mas Dordal

M

ira el cel, mentre la brisa el descabella subtilment. El dia no s’acaba d’obrir, està com a mig lleganyós, poc clar. És un dia d’hivern rúfol, estrany per aquella Barcelona on l’estació freda era relativament benigna.

S’apuja el coll perquè no es vol constipar mentre espera que vingui el carruatge a recollir-lo, i just llavors sent el soroll dels cascos dels cavalls que precedeixen i anuncien la seva arribada.

Puja ràpid, se sent lleuger i se sorprèn de la seva agilitat malgrat que no ha dormit gens bé, creu que és del neguit que li genera aquesta trobada matutina.

Repassa nerviós els plànols que porta. Potser massa paperassa, pensa. I és que els precedents no conviden a l’optimisme. Ell no ha estat la primera opció per desenvolupar aquest ambiciós projecte i no està gens convençut de les seves possibilitats. Mentre reflexiona, comença de forma inconscient a menjar-se les ungles amb voracitat, sense control, fins que se n’adona de la seva tempestuosa intranquil·litat. De cop i volta, fa un senyal inequívoc al conductor perquè s’aturi. Aquella fresca que el molestava fa poca estona, ara la busca desesperadament, necessita centrar-se amb urgència i l’estímul l’ha de cercar en l’aire lliure.

Per això, i com està a pocs carrers de la seva destinació, opta per fer l’últim bocí caminant.

Ja més relaxat, arriba a una porta lateral de l’església de la Mercè. Respira profundament abans de trucar a la porta, mentre espera que l’obrin. Surt a rebre’l un novici, que li fa de guía.

Josep Mas Dordal s’identifica adequadament i el conviden amablement a entrar. El temple és vell, el nostre arquitecte ho recordava perfectament, i tot i que ha viscut algunes reformes fa ja ben bé un parell de segles, la seva factura ha quedat obsoleta i urgeix una transformació. De fet, té la sensació que fa més fred dins que fora, i això ho certifica el baf que emana al respirar, encara que tampoc ajuda l’obscuritat medieval d’aquelles sales on les espelmes són l’única il·luminació en un espai on sembla que la nit és eterna i on el sol té prohibida l’entrada.

Arriben davant una porta on s’intueix un treball de talla especial, una mena d’oasi en aquell desert d’austeritat. El novici truca tres cops i des de dins se’ls convida a entrar.

– Bon dia, senyor Mas Dordal – se li dirigeix amb un somriure de cortesia fra Anton Martí, prior del convent de Nostra Senyora de la Mercè. És un plaer retrobar-nos, m’han augurat que el vostre projecte ens captivarà i que honorarà les vostres excel·lents referències.

3

Especial Sant Jordi

El jove arquitecte, poc amant de les lloances, interpreta que allò és un detall que pot ser l’avantsala d’una predisposició cap al seu projecte, però en cap cas no està disposat a deixar-se impressionar per aquell gest i aposta per correspondre les floretes amb la mateixa cordialitat.

– Bon dia, reverend pare. Molt agraït per aquests mèrits que em reconeixeu i que crec que són del tot immerescuts. Us porto la meva proposta, i no sé si figura als vostres vaticinis, però potser la trobareu una mica agosarada...

– Vos creieu? Es tracta, potser, de reformes molt importants? Ja us avanço que això no ens fa cap por perquè tenim un problema d’espai important. El culte a la nostra marededéu no para de créixer a la nostra ciutat i nosaltres, els mercedaris, n’estem molt satisfets i desitgem que aquest fervor religiós cap a la nostra patrona continuï. Avui per avui, el nostre temple s’ha quedat petit per acollir les misses davant dels feligresos, cada cop més nombrosos, i no es pot permetre que la

4

Casa de Déu sigui incapaç d’acollir la totalitat dels nostres fidels. Tanmateix, les cel·les que ocupem els germans s’han hagut d’empetitir per acollir un allau de vocacions per servir la marededéu de la Mercè.

– Estic d’acord amb vostè i per acabar d’una vegada per totes amb aquest problema us porto un plantejament que hauria de ser la solució definitiva a tots els vostres problemes.

– Em satisfà aquesta confiança. Dieu-me, doncs.

– Si em permeteu...

I Mas Dordal treu la protecció dels plànols i els estén damunt la gran taula de roure que presideix la sala. Mentre li sostenen les puntes, hi posa en cadascuna d’elles un canelobre encès, que ajudarà a posar llum a aquell espai ombrívol i amb un punt de tenebrositat. Mentre ho fa, no pot evitar observar l’esguard del prior.

– Feu cara de sorpresa...

La Pedra de Mas Dordal

– ... i potser també, d’esglai, senyor arquitecte. O em falla la vista o el que tinc al davant diria que és un projecte nou de trinca. Aquí no veig reformes, ni grans ni petites, veig...

– ... un altre temple –el va interrompre amb suavitat Mas Dordal amb un somriure d’orella a orella. Ara que ja havia desplegat el plànol i el prior començava a veure cap a on anava, ja se sentia més tranquil i amb un punt d’orgull per la feina que considerava ben feta.

El prior, superada la commoció inicial, va escoltar amb interès màxim les explicacions que Mas Dordal li facilitava sobre el que havia de ser el nou temple. La proposta del jove arquitecte català no era la primera que es desplegava sobre aquella taula, però sí que havia estat la més valenta i rotunda, si és que era cert que els mercedaris estaven disposats a fer el que fes falta per tal de tenir un edifici religiós d’acord amb les seves necessitats.

Però ben aviat, aquella proposta acabaria comptant amb la benedicció de les autoritats eclesiàstiques, ansioses i contentes alhora de comptar amb un nou temple que acabaria tenint la consideració de basílica, el que el catapultava per convertir-se no només en el temple de referència dels barcelonins –sempre fidels a la seva patrona–, sinó perquè per davant seu, en importància, ja només hi quedava la Catedral de Barcelona.

El projecte de Mas Dordal començaria a executar-se el 1765, amb la col·locació de la primera pedra per part del marquès de Mina, capità general de Catalunya –actuant com a delegat del rei Carles III– i s’inauguraria 10 anys més tard (tot i que l’edifici no estaria enllestit amb la seva totalitat fins al 1777). No cal ni dir que, malgrat el sòlid projecte ideat per l’arquitecte, que va tenir cura de tots els detalls, els mercedaris no es van estar de dir la seva i el van, diguem-ne, obligar, a incloure algunes de les seves concessions, com va ser col·locar tribunes sobre les capelles i el cor elevat als peus del temple, característiques aquestes que parlen més de sumptuositat i de voler donar més rellevància a una església que es bastia de nou i que coincidia amb uns temps de puixança econòmica i comercial que es vivien llavors a Barcelona.

Una altra de les concessions va ser intentar aprofitar algun element significatiu d’aquesta antiga església medieval, que ara s’enderrocava per deixar pas a la nova. L’orde mercedari, nascut al segle XIII per l’impuls de Raimon de Penyafort i Pere Nolasc –que després esdevindrien sants–, amb la construcció d’una primera església, aixecaria el convent al segle XV, el substituiria per un altre al cap de 200 anys i, ara, escometia el projecte que havia de ser definitiu, de la mà de Mas Dordal.

Moltes peces es van vendre o, senzillament, van desaparèixer, però n’hi havia una, que era la joia de la corona, que s’havia perpetuat des dels orígens de l’orde i que havia estat present en cadascun dels temples successius: era la pedra que testimoniava l’origen mercedari, i que duia la següent inscripció: “Aquest és lo primer monestir del orde de la Verge Maria de la Mercè a X de agost fundat any MCCXVIII” Aquesta pedra fundacional havia d’ocupar un lloc preeminent, però l’evolució de les obres i els canvis que els frares imposaven periòdicament a Mas Dordal van comportar que les diferents opcions que s’anaven succeint, també es descartessin consecutivament fins arribar al punt que la pedra, tot i la seva rellevància, es va quedar sense ubicació.

Mas Dordal va arribar a conèixer molt bé aquella pedra perquè va ser una de les persones triades per l’orde per demostrar la seva autenticitat, qüestió que preocupava i molt als mercedaris.

Així, ell i el seu oncle Francesc van ser escollits a donar fe davant de notari si aquella era la peça original i aportant les proves que consideraven essencials per avalar la seva originalitat.

Però, al final, tot i la importància històrica de la pedra fundacional per als mercedaris, es va decidir guardar-la en una caixa especial, feta a tal efecte, feta a mida, tancada, clavada i segellada amb el segell de la Cúria. La decisió no li va fer gens de gràcia a Mas Dordal, que no se’n podia avenir. L’havien fet ballar perquè aquella peça fos un element definitori d’aquella nova basílica, proposant diferents llocs perquè es pogués lluir perquè, al cap i a la fi, acabés dins d’uns caixa de fusta.

5

Especial Sant Jordi

ot feia pensar que la famosa pedra restaria oblidada, però els mercedaris desconeixien la tossudesa de l’arquitecte, que ara, més que mai, estava decidit a trobar un lloc d’honor per aquella pedra del 1218. Però si Mas Dordal era dels que els costava apaivagar quan les seves conviccions eren fermes, els mercedaris encara era més difícil fer-los canviar d’opinió i decisió.

Però Mas Dordal, almenys, se sentia obligat a intentar-ho.

Aquella penombra que es respirava al vell temple mercedari, passaria a ser substituïda per un espai on la llum guanyava protagonisme i Mas Dordal, que era un ferm defensor de les noves idees arquitectòniques d’aquells temps que abandonaven definitivament la foscor, buscava precisament aquells raigs de llum com a font d’inspiració per intentar sortir d’aquell absurd atzucac. No era aquella una qüestió que li hagués d’afectar en el desenvolupament del nou temple, però cada cop que pensava en aquella caixa de fusta li venia una angúnia de la qual es volia desprendre.

6

C

oincidint amb la fase final dels treballs de la que seria la barcelonina Basílica de la Mercè, va rebre l’encàrrec de Melcior de Guàrdia, un destacat membre de la burgesia de la ciutat, que acabava de signar la concessió del llavors despoblat d’Almacelles perquè el retornés a la vida. Guàrdia, ferm defensor dels postulats de la Il·lustració, igual que Mas Dordal –que incloïa una radical i harmònica proposta arquitectònica– li va proposar al gran mestre d’obres aquell projecte revolucionari: aixecar del no-res una nova vila.

El model ideat era la retícula ortogonal on la disposició de carrers i cases guardava una brillant simetria i ordenació. El conjunt arquitectònic el formaven deu illes de cases. Dos grups de quatre i al centre, el palau de Melcior de Guàrdia i l’església.

– Tot el que em plantegeu em sembla tan agosarat com interessant. Em poseu al davant un repte que es fa molt difícil de defugir. Encara que m’hauríeu de donar uns dies, no sols per pensar-ho, sinó també per preparar-vos algun esbós que marqui les línies mestres.

La Pedra de Mas Dordal

Ara mateix, estic de feina fins al capdamunt.

– Me’n faig càrrec. Heu d’enllestir l’església dels mercedaris. És curiós, tot plegat.

– Per què?

– Perquè l’església que s’ha de bastir a Almacelles, i que espero que vos dissenyeu, també serà consagrada a la marededéu de la Mercè. I no us penseu que això és una casualitat. Els qui volem aixecar de nou Almacelles som barcelonins i la nostra patrona ens ha d’acompanyar i protegir allà on anem o ens establim.

– I jo que em pensava que la Il·lustració també havia de suscitar un debat sobre la fe cega en Déu...

– Senyor arquitecte –va respondre amb un somriure Melcior de Guàrdia–, ja veig per on voleu anar. Però penseu que això és un encàrrec, i aquest debat ètic també suposo que el vàreu tenir amb el projecte dels mercedaris... Entre nosaltres, i que això no surti d’aquí, us confessaré que no sóc massa de

missa, mentre que la meva esposa i un bon grapat de futurs colons es passarien la vida resant i passejant els sants. Una cosa és el discurs diguem-ne institucional i, l’altra, el que penso realment.

– No era la meva intenció ofendre-us. Només volia expressar la meva certa sorpresa, i no tant per l’església, sinó pel lloc preeminent que ocuparà en la futura població. Per cert, ara que parlàveu de l’església. Com heu dit que es consagrarà a la marededéu de la Mercè, resulta que al nou temple barceloní dels mercedaris, arran dels nombrosos canvis constructius, resulta que ara no ha quedat espai per col·locar-hi la placa fundacional de la primera església de l’orde que van edificar, allà pels principis del segle XIII. Com ho veuríeu que aquesta pedra s’ubiqués al temple almacellenc? Sempre amb el vistiplau de l’orde, és clar.

– Per a mi, no hi ha cap inconvenient que us emporteu un testimoni de la història de Barcelona fins a Almacelles, al contrari, em sembla una idea genial i, lògicament, n’esta-

7

Especial Sant Jordi

ria encantat, encara que potser no sé si els meus contactes, que tenen poc olor a incens, us podrien ser útils. Ja us acabo d’informar qui és la missaire de casa. Us recomano que li demaneu a ella que mogui els fils. Té més i millors relacions amb la Cúria que un servidor. Us ho ben asseguro! –va cloure amb una sorollosa riallada.

Mentre s’acomiadaven, Mas Dordal era plenament conscient que la dona de Melcior de Guàrdia podia convertir-se en una aliada crucial, la facilitadora necessària per extreure la pedra d’aquella caixa tancada a pany i forrellat.

Per això, i ja de tornada a Barcelona, el primer que va fer fou anar a la casa de Melcior de Guàrdia per demanar audiència per parlar amb la seva dona. Només saber el seu nom, i bona coneixedora del projecte que el seu 8

marit impulsava a Almacelles, va demanar que passés al moment, i no només per això, sinó perquè no el coneixia personalment i perquè estava sorpresa i volia saber a què venia aquest interès de l’arquitecte: – Senyora, és un plaer conèixer-vos i, en primer lloc, voldria agrair-vos que m’hagueu atès amb tanta rapidesa...

– Senyor arquitecte, el plaer és mutu i no us negaré que la vostra petició de voler parlar amb mi deu respondre a una necessitat important. Expliqueu-m’ho, doncs.

I Mas Dordal li va narrar fil per randa tota la història de la pedra, des dels seus orígens fins que va quedar dins de la caixa. L’esposa de Melcior de Guàrdia va escoltar amb atenció tot el que

La Pedra de Mas Dordal

l’arquitecte explicava i, fins i tot, li va ensenyar una còpia del dibuix que havia fet en el seu dia de la làpida en qüestió, però no aconseguia esbrinar el perquè li comentava a ella.

– Tot això que m’heu explicat ho trobo molt interessant, la veritat, i us ho agraeixo. Però no arribo a entendre què voleu de mi.

– Perdoneu, senyora. Potser us ho havia de dir des del principi. El que em cal és el vostre ajut.

– El meu? No ho entenc.

– Ras i curt, prego que intercediu davant els mercedaris perquè s’avinguin a cedir aquesta pedra fundacional perquè pugui formar part del futur temple d’Almacelles.

– Us agraeixo aquest vot de confiança, però continuo sense acabar-ho de comprendre...

– M’han assegurat que vos teniu bons contactes amb l’Església...

– Intueixo una indiscreció per part del meu marit... És així, oi?

– Espero que no us sàpiga greu...

– No patiu, m’agrada poder ajudar, però suposo que com vos mateix haureu patit, els mercedaris no són especialment coneguts pel seu tarannà negociador, sinó més perquè són especialment gelosos del seu patrimoni... encara que estigui tancat en una caixa. Intentaré moure alguns fils, però no us garanteixo res. Crec que serà un os de mal rossegar...

No s’equivocava la dona de Melcior de Guàrdia en els seus vaticinis. De fet, els mercedaris es van tancar en banda des del primer moment i van qüestionar els interessos de Mas Dordal per voler donar-li una sortida a la pedra i la possibilitat que s’ubiqués en un poble que ben just començava a renéixer no els acabava tampoc de fer el pes.

Era una situació sobrevinguda que en cap cas havia d’afectar l’arquitecte, però aquest defensava el seu interès perquè, a més que en

un principi ja havia dissenyat i redissenyat la nova basílica per ubicar-la, també havia estat l’encarregat –amb el seu germà– de garantir i avalar la seva autenticitat. Mas Dordal i aquella pedra tenien un vincle i ell no estava disposat a trencar-lo.

Van ser tantes les vegades que l’esposa del refundador d’Almacelles va insistir davant els màxims responsables de l’orde que, a la fi, després de reunir-se i debatre-ho profusament, es va acordar aquesta cessió de la pedra, amb la condició imprescindible que s’ubiqués en un lloc “el més visible possible de la façana principal”.

L’arquitecte, però, no els va voler decebre i va assegurar –per escrit– que estaria a la vora de la porta principal i a no gaire alçada perquè tots els feligresos la poguessin veure i llegir –pocs en sabien, però– abans d’accedir al temple almacellenc.

Els mercedaris van exigir Mas Dordal que totes les despeses anirien pel seu compte: el trasllat porta a porta de la pedra, així com el viatge d’anada i tornada d’un dels frares, que s’hauria d’encarregar de vetllar que la làpida arribés a bon port i que, davant de qualsevol problema, es tornaria cap a Barcelona. Més endavant, ja vindria a Almacelles un seguici de l’orde per comprovar la seva ubicació definitiva, així com una nodrida representació el dia, encara llunyà, de la inauguració de l’església.

L’arquitecte va dir sí a tot i al cap d’una setmana ja tenia preparat un carro per traslladar la làpida fundacional. Dues persones durien els cavalls i, a darrere, més còmodament, hi aniria un carruatge amb l’arquitecte i un ajudant seu.

Aquell seria un viatge llarg perquè s’havien d’ajustar a la velocitat del carro, que aniria ben carregat, i no només amb la pedra, sinó també amb queviures i roba.

Mas Dordal ja ho tenia tot planificat: les aturades a les fondes del camí i el temps que creia que es podia invertir en fer aquell viatge. Tot calculat fins a l’últim detall, fins que a darrera hora va tenir una sorpresa, precisament, en el moment en què va anunciar-li la bona nova a la senyora De Guàrdia, al mateix temps que li agraïa els serveis prestats i desinteressats: 9

Especial Sant Jordi

― Senyora, no sé com podria agrair-vos tot el que heu fet per aconseguir que em cedeixen la pedra. Per alguns comentaris que m’han arribat, sé que heu mogut cel i terra... ― Més cel que terra, crec! –va respondre amb satisfacció. He fet el que calia, no patiu per això, ha estat un plaer poder tirar endavant aquest petit vostre somni. Però encara que no us penseu, hi hauria una manera de tornar-me el favor, si voleu, és clar. ― Faltaria més, senyora. Demaneu el que vulgueu i si està a la meva mà, no dubteu que us ho aconseguiré. ― Doncs, és molt senzill: us voldria acompanyar en aquesta petita expedició a Almacelles.

Mas Dordal es va quedar petrificat, sense saber què dir i amb un nus a la gola. Per molta força que feia, no li sortien les paraules. ― Senyor arquitecte, sembla que us heu quedat mut... ― Senyora... ― Ja sé que no us esperàveu aquesta proposició. Espero no haver-vos incomodat. ― Sorprès, només. Perdoneu la gosadia, i el senyor Melcior de Guàrdia? ― El meu marit sempre està molt enfeinat i el seu desig és que no m’avorreixi. Aquest viatge em sembla ideal per sortir de la rutina de Barcelona. A més, ara ja som al maig, i si no ens cau algun xàfec, tindrem un viatge plàcid. El bon temps sempre anima a sortir de casa. No ho veieu així, senyor Mas Dordal?

― A les set, potser us faig matinar massa... ― Més matina el sol. Estarem a punt. Quan veiem arribar el carruatge, baixarem. ― Doncs, fins demà, senyora!

L’arquitecte va sortir de la mansió que els peus no li tocaven el terra. En alguna ocasió li havia semblat que les atencions que li prestava la senyora eren més que excel·lents, però en cap moment havia arribat a pensar que aquella dona arribés a gairebé convidar-se per acompanyar-lo a dur la pedra mercedària fins a Almacelles.

Ara, amb la presència d’aquelles dones, hauria de reorganitzar el viatge, però era aquesta una circumstància que no l’amoïnava especialment.

Ara, havia d’anar a la basílica per carregar amb molta cura la pedra. Quan va arribar davant el temple, al davant ja hi havia els quatres operaris que havia contractat amb el carro en qüestió on s’havia de preparar.

Les tasques per pujar-la i lligar-la perquè no es mogués i perdés estabilitat es van fer amb una precisió mil·limètrica i amb la vigilància d’un dels frares i del prior en persona, el qual, amb un moviment vertical del cap, va donar el vistiplau un cop va certificar que tot estava al seu lloc i en perfectes condicions per començar el transport.

― La meva intenció era sortir demà de ben matí, però potser ara caldria demorar-ho un dia o dos, perquè suposo que us haureu de preparar l’equipatge...

L’endemà al matí, només despuntar el dia, el carro amb la pedra i el carruatge amb el frare que enviava l’orde mercedària i Mas Dordal, van arribar més aviat del previst davant la casa de Melcior de Guàrdia, i a l’instant es va obrir la porta i va sortir l’assistenta de la senyora, que va indicar al cotxer que entrés a recollir l’equipatge. Quan ja l’havia col·locat de forma convenient dalt del carruatge, va sortir la senyora.

― D’això se n’encarrega l’Anna, la meva criada i amiga, que m’acompanyaria en el meu

Mas Dordal va adonar-se llavors de la bellesa que irradiava. Mai se l’havia mirat d’aquesta

― Exactament com vos, senyora. ― Bé, quan partim?

10

viatge. Per això, cap problema. Avui tenim gairebé el dia sencer per enllestir-ho tot i al vespre li comunicaré al meu marit. Per mi no cal que canvieu els plans. Així que demà al matí, a quina hora hem d’estar a punt?

La Pedra de Mas Dordal

manera, i se sorprenia de la inconsciència de la seva reacció. Ella el va saludar amb un esguard de complicitat, que encara el va desequilibrar més del que estava. Mentre l’obria la porta li va semblar veure al pis superior algú darrere d’una finestra, però va preferir no mirar i va pensar que totes aquelles interpretacions que feia de la situació eren només cabòries seves.

Era cert, però, que aquella mena de nus a la gola que havia tingut el dia abans, quan la senyora es va convidar a fer la sortida cap a Almacelles, no li acabava de marxar, i això feia que no sabés massa bé com s’havia de comportar, sobretot, perquè l’actitud i proximitat del frare i de la criada tampoc convidaven a petar la xerrada. Més el primer, per ser un home de Déu al qual li havien encarregat una missió, que ella, que segur que es mantenia en silenci per una qüestió de prudència.

El carruatge era còmode, però el carro tenia les seves limitacions i s’avançava a una velocitat molt lenta i tampoc podien rebentar les muntures arrossegant aquell pes per uns camins de

terra i pedres. Tot i això, l’arquitecte va calcular que en cinc dies es podria fer el trajecte que els separava de Barcelona a Almacelles.

Arribada la fi del primer dia i anant tot sobre el que s’havia previst, es va arribar a una fonda per sopar una mica d’àpat calent. El frare i la criada es van quedar en una altra taula, per al servei, i mentre el primer devorava tot el que li portaven, l’assistenta semblava que no li interessava el menjar i només feia que mirar l’arquitecte i somriure-li.

Mas Dordal cada cop entenia menys què passava, mentre intentava mantenir la conversa amb la senyora De Guàrdia i amb un altre parell de venedors de teixits, que tornaven cap a Igualada després d’haver tancat un parell de bones operacions. El vi els acabava d’afinar l’èxit obtingut i la taula era presidida per unes sorolloses riallades, que encara acabaven de despistar més l’arquitecte, que no sabia com s’havia de comportar, però sabia que no havia de prendre massa vi.

11

Especial Sant Jordi

― Els somriures que us dedicava al sopar i que sé que heu observat, no eren meus, en realitat, sinó, diguem-ne, que us els feia la meva senyora. Pensava que ho entendríeu... ― Bé, bé, deu ser un malentès. Torno de seguida! ―va respondre un cada cop més que desconcertat Mas Dordal.

Quan la força de l’alcohol va remetre i es van apaivagar els ànims, va arribar l’hora d’anar a dormir. Cadascú va anar cap a la seva habitació, tot semblava ben tranquil. Mas Dordal tenia costum de llegir una estona abans d’anar a dormir, tot i la tènue llum de la flama de les dues espelmes que tenia, va decidir fer un petit esforç, tot pensant que s’endormiscaria en breu i aviat dormiria després d’un llarg primer dia de viatge.

Ben just va iniciar la lectura, que van trucar suaument a la porta. Pensava que devia ser el cotxer que volia fer-li alguna consulta sobre la ruta de l’endemà, però en obrir es va trobar amb l’Anna, la criada. ― Perdoneu, què puc fer per vos? Està bé la senyora? ― Bona nit, senyor arquitecte, perdoneu que us molesti. La senyora està perfectament.

Sols venia a donar-vos un encàrrec. ― Dieu-me. ― Em demana si la podríeu anar a veure. ― Ara? ― Sí, clar. ― Doncs, anem. ― Si em permeteu, aneu vos i jo em quedo a la vostra habitació fins que torneu. ― Com dieu?

12

La resposta de l’Anna va ser un somriure similar als dedicats durant el sopar, va entrar amb pas ferm a l’habitació de l’arquitecte i acte seguit va tancar la porta, davant un atònit Mas Dordal, que va anar a corre-cuita cap a la cambra de la senyora De Guàrdia, més pensant en intentar esclarir què passava, que no esperant-se cap altra sorpresa.

Va trucar a la porta i una veu des de l’interior li va respondre: ― Endavant, senyor arquitecte. ― Com sabíeu que era jo? ― Senyor Mas Dordal, o potser ja hauria de dir-te Josep? Sou una mica ingenu i això, la veritat, encara provoca que em feu més gràcia. ― Senyora... ― Us seré franca, potser massa i tot. Mireu, des del primer dia que us vaig veure un no sé que em va captivar. El meu home ja fa temps que ni tan sols em mira, surto poc de casa i vos sou una persona encantadora. No sé si em podríeu fer sentir sensacions que ara ja tinc oblidades. Tampoc voldria que penséssiu que em dedico a insinuar-me. No ho he fet mai, ni tan sols se m’havia passat pel cap, però vos m’heu encisat. ― Senyora, estic confús... però si jo no he fet res! ― Potser precisament per això, senyor arquitecte... De vegades, la discreció és la major de les virtuts. I parlant d’això, suposo que sou un home discret...

I mentre Mas Dordal intentava mastegar una resposta coherent, es va quedar petrificat men-

La Pedra de Mas Dordal

tre la senyora De Guàrdia es començava a treure la roba. Ho va fer lentament, amb subtilesa, sense deixar de mirar un arquitecte pudorós, però que no apartava la vista de la dona.

Quan es va quedar completament nua a la llum de la vela, i veient que Mas Dordal continuava sense reaccionar, el va haver d’animar: ― Què voleu que us despulli jo? Potser ja demaneu massa...

I llavors, de manera automàtica, l’arquitecte va tornar al món real i va treure’s la roba amb rapidesa. No sabia massa bé el que feia; de fet, no ho sabia gens ni mica, però tampoc era incapaç de dir que no a aquella bella dama, que prou havia fet de convidar-lo a la seva cambra i mostrar-li explícitament les seves intencions.

Mas Dordal no era home donat a les aventures ni amant de les sorpreses, però aquella nit va saber adaptar-se a aquella oportunitat que la vida li havia brindat.

V

a ser una nit llarga en intensitat, que se’ls va fer curta. Aquella barreja de sentiments que tots dos emmagatzemàvem sense ser-ne massa conscients es va alliberar i va donar pas a un seguit d’amor i tendresa, mai experimentada per cap dels dos. Aquella va ser una nit irrepetible en els dos sentits de la paraula: perquè va ser inigualable i perquè mai tornarien a viure-la.

Abans que apareguessin les primeres llums del sol, Mas Dordal va separar dolçament el braç de la senyora que l’envoltava i es va aixecar.

No li va costar massa, i no perquè en tingués ganes, sinó perquè no havia aconseguit tancar els ulls, mai s’havia sentit tan despert.

L’arquitecte va sortir discretament de la cambra, intentant no fer cap soroll. Va arribar a la seva i va trucar la porta. Va haver d’insistir perquè l’Anna sí que havia dormit plàcidament.

Quan es va aixecar, va entreobrir la porta un instant per dir-li que li donés un parell de minuts mentre s’endreçava una mica. Quan

13

Especial Sant Jordi

l’assistenta va sortir de la petita habitació, va recórrer el passadís amb lleugeresa fins arribar a la cambra de la seva senyora, a la qual no va haver de despertar perquè duia la clau.

Mas Dordal es va quedar assegut al seu llit mentre recordava aquella nit meravellosa i es preguntava “i ara, què?”. Ja duia una estona astorat i immòbil, quan el frare el va trucar per dir-li que baixés tan aviat com pogués perquè els havien preparat un suculent esmorzar.

“Aquest frare en lloc de tenir Déu al seu cap, el que té és una gana infinita!”, va pensar.

Es va afanyar, però, en baixar perquè no volia despertar sospites. Allí va trobar entaulats el frare, que ja havia fet les primeres queixalades al pa, i l’Anna, que li continuava somrient com el dia abans, encara que ara ja entenia el perquè.

Al cap d’un quart d’hora va fer cap al menjador la senyora De Guàrdia. Mas Dordal, en observar-la, es va convèncer que encara irradiava més bellesa i es feia creus que havia jagut amb ella tota la nit. Va tornar a emmudir mentre ella el somreia amb una mirada d’aprovació.

Però no hi havia temps per romanços perquè el cotxer ja estava a punt feia estona i els que duien el carro també. Havien esmorzat mitja hora abans i el que volien era continuar amb el camí com més aviat millor.

Es van posar en marxa de seguida i, un cop al carruatge, Mas Dordal, d’una banda, estava preocupat perquè creia que el frare s’oloraria alguna cosa i, de l’altra, perquè ja neguitejava pensant en sí podria repetir aquella nit incomparable.

Malauradament, aquells dubtes se li van esvair de seguida. Les últimes pluges havien fet créixer algun corriol i això dificultava el trànsit. Ja havien estat a punt de quedar-se enxampats pel fang perquè la pedra pesava moltíssim. Per això, quan van arribar a un altre punt crític es va decidir passar-lo a més velocitat per evitar quedar-se aturats, però un dels cavalls va posar la pota en un forat que no es veia sota l’aigua, va perdre l’equilibri i va caure, arrossegant l’altre equí i tot el carro, amb la pedra, el cotxer i el seu ajudant, van bolcar amb tanta força, que la pedra es va desprendre de les cordes que la fixaven, va caure i es va escantellar.

14

Passat l’espant i després de comprovar que tothom –tant persones com equins– miraculosament estiguessin bé, el frare no va trigar a certificar que la pedra ja no estava en condicions i que el viatge no podia seguir. Mas Dordal va intentar replicar-lo, però sabia que tenia la batalla perduda: qualsevol incident durant el camí que afectés la làpida fundacional mercedària significava retornar-la cap al seu origen.

Entre tots els homes i amb l’ajut d’uns nois d’un poblet proper, van aconseguir, primer endreçar el carro i, després, amb cert enginy, tornar a pujar la pedra. Les tasques es van fer prou ràpid i com encara no era ni mig matí, el frare va recomanar amb insistència a Mas Dordal que quan abans tornessin a Barcelona, millor, que amb aquell accident ja s’havia guanyat el jornal. Fins i tot, li va pregar que com portaven alguns aliments, potser ja no caldria aturar-se més fins arribar a la basílica de la Mercè, on segurament l’arquitecte no rebria les benediccions dels mercedaris.

La tornada va ser en silenci. No hi havia esguards de complicitat, només de tristesa. Aquella nit màgica no gaudiria d’una segona oportunitat.

La gana perpètua del frare li va impedir que no es fes una petita aturada, segons ell, perquè descansessin els cavalls; segons la resta, perquè ell no es volia perdre un mos.

Aquell obligat recés va ser aprofitat pels amants per acomiadar-se. Només baixar, es van separar discretament de la resta des membres de l’expedició:

La Pedra de Mas Dordal

― Tot s’ha acabat, Josep. ― Com la nostra història. Curta, però intensa.

― Això espero, estimada. Gràcies per tot el que m’has donat.

― Sempre vaig pensar que seria així. I no me’n penedeixo de res. I tu?

― A tu, per tot el que m’has fet sentir.

― Gens ni mica, hi tornaria sense pensar-ho ni un segon. Només canviaria el final... ― A què et refereixes? ― M’hauria agradat que estiguéssim més temps junts i, de pas, estalviar-me el moc descomunal que em dedicaran els mercedaris quan vegin que tornem amb la pedra mig trencada. ― Estaré a la teva vora quan arribi el moment, segur que amb mi al davant seran més benvolents.

M

as Dordal i la senyora De Guàrdia van tornar a coincidir en algunes ocasions, poques, alguna a Barcelona i alguna altra a Almacelles, on l’arquitecte també va compartir el projecte de la colonització del poble construint-se una casa, però mai van poder tornar a tenir l’oportunitat d’estar sols.

15