Opuscle "Terrassa en la Guerra de Successió" (setembre 2013)

TERRASSA EN LA GUERRA DE SUCCESSIÓ

Jaume Valls i Vila

Edita: Ajuntament de Terrassa Recerca i text: Jaume Valls i Vila Disseny i maquetaci贸: Servei de Comunicaci贸 Col路laboren: Arxiu Hist貌ric Comarcal de Terrassa, Museu de Terrassa Terrassa, setembre de 2013

PRESENTACIÓ Aquest any commemorem el tercer centenari de l’atac de les tropes borbòniques contra la vila de Terrassa, en el marc de la Guerra de Successió que va trasbalsar Europa a principis del segle XVIII. El saqueig i els incendis que va patir la vila el 3 de setembre de 1713 i els dies següents figuren entre les pàgines més dramàtiques de la història de Terrassa i ens conviden a reflexionar sobre els desastres de la guerra i sobre el passat i el present del nostre país.

La tragèdia terrassenca del 1713 està òbviament vinculada a la derrota catalana del 1714 i a les seves profundes conseqüències, de les quals el Decret de Nova Planta n’és probablement el principal símbol. El present opuscle ofereix un relat complet d’aquells fets i del seu context històric: la formació d’una monarquia absolutista a Espanya, els equilibris de poder entre les monarquies europees, la supressió de les institucions catalanes i la persecució de la llengua i la cultura pròpies de Catalunya.

Tres segles després, en el context d’un intens debat sobre l’encaix de Catalunya a Espanya, el record dels fets del 1713 i del dolor i la destrucció que van deixar ens ofereixen l’oportunitat de refermar el nostre compromís col.lectiu amb la pau i la convivència, amb la llibertat i el respecte, així com amb la democràcia. Aquests són els valors fonamentals que ens ofereix com a lliçó la nostra història i que han de guiar la legítima voluntat de construir entre totes i tots una ciutat i un país millors, conscients del nostre passat, esperançats amb el nostre futur.

Jordi Ballart i Pastor Alcalde de Terrassa

PRÒLEG La guerra al segle XVII era, com tot conflicte armat, l’expressió brutal de la falta d’acord entre els alts dignataris. A les guerres hi participaven els militars professionals i els soldats rasos reclutats entre el poble. L’estament militar oficial tenia les seves pròpies regles de joc i el seu codi d’honor. Si vencia era recompensat amb ascensos i pagues. Si era derrotat, sabia que la vida li seria respectada. Per contra la tropa, reclutada entre els segments més pobres de l’escala social, els homes sense terra ni propietats, els desposseïts que no tenien res a perdre, podia ser massacrada sense cap remordiment.

La lluita de la infanteria amb rudimentaris fusells de pólvora que calia recarregar a cada tret, alentia les possibilitats de mantenir-se dempeus, és a dir, amb vida. En la majoria de batalles i escaramusses la lluita derivava en l’enfrontament cos a cos, feta amb les atàviques armes de tall.

El panorama social i econòmic català en els primers anys del segle XVIII -el que més endavant seria anomenat el segle de les llums- era, com veurem pels antecedents, francament desolador. És per això que per pura necessitat de subsistència els homes joves s’enrolaven en els regiments d’un i altre bàndol, manta vegades sense cap convicció ni continuïtat temporal, perquè els oficials militars no els podien garantir la paga ni tan sols l’alimentació.

Les llargues jornades de marxa a peu d’una a altra comarca, malgrat el costum de caminar, delmaven les forces d’aquells homes rudes. La guerra s’interrompia els mesos d’hivern per ser represa a la primavera, amb el bon temps. Els combatents catalans foren enrolats i lluitaren en els dos exèrcits antagònics, exèrcits que eren integrats per mercenaris, puix que els enfrontaments eren entre les monarquies i no entre els pobles.

La posició oficial de Catalunya va variar en el decurs de la guerra de successió i així la seva capital Barcelona, va ser assetjada els anys 1704 i 1705 per les tropes anglo-austríaques i entre els anys 1706 i 1714 pels exèrcits francoespanyols de les dues Corones. D’acollir a Felip V com a rei d’Espanya fins a 1705, Catalunya passà a ser partidària de Carles III d’Àustria.

Per això convé no deixar-se portar pel romanticisme i situar la història en el seu just context. Catalunya arran d’aquesta guerra va perdre els seus drets i constitucions per passar a fer part d’una monarquia absolutista, la del Borbó Felip V, que adoptà les lleis de Castella. La pau i l’estabiltat assolides afavorí el progrés econòmic del país i l’any 1717 la població de Catalunya ja era de 550.00 habitants.

Jaume Valls i Vila

ELS ANTECEDENTS HISTÒRICS El segle XVII va ser per al Principat de Catalunya un període de decadència.

Fou un segle convuls, tant com a conseqüència de la violència que assolà el país, amb una tinença generalitzada d’armes, com també per les epidèmies que delmaren la població, com la de la terrible pesta negra de mitjan segle.

Els primers anys d’aquell segle XVII foren els de l’eclosió del bandolerisme, un fenomen que no va desaparèixer fins a l’inici del regnat de Felip IV, l’any 1620, quan aquest monarca només comptava setze anys d’edat. Felip IV regnà sota la fèrula del Comte-Duc d’Olivares, un polític centralista, partidari de l’absolutisme i entestat en reduir els regnes hispànics a les lleis de Castella.

Les dues primeres dècades del segle havien estat també les de la màxima repressió de la bruixeria, -és a dir de les dones solitàries i de les creences populars- pel tribunal de la inquisició. Després, el quinquenni entre 16271631, fou d’una greu penúria i de fam generalitzada com a conseqüència de les pèssimes collites.

Un context bèl·lic L’Europa siscentista vivia també importants convulsions, com les derivades de l’anomenada guerra dels trenta anys, el conflicte que sotraguejà el vell continent entre 1618 i 1648., i en la qual la Corona d’Espanya lluità fent costat a l’Imperi germànic contra una aliança nordeuropea i França i que acabà amb la pau de Westfalia que reconeixeria la Confederació Helvètica i a les Províncies Unides holandeses com a nous estats. En aquest context bèl·lic, de mobilització continuada, Catalunya va patir, a resultes de la guerra entre Espanya i França, l’ocupació de les tropes de l’exèrcit de Felip IV, les quals es comportaren a Catalunya com si es trobessin en país enemic, fent de la depredació una realitat quotidiana. Com a terra fronterera de la monarquia hispànica, a la qual s’encomanava la seva defensa, els pobles catalans havien d’allotjar les tropes del rei (formades per espanyols, napolitans, irlandesos i valons), en les cases dels pagesos i els menestrals, subministrar-los el menjar per a ells i per a les seves cavalleries, i al damunt, patir el seu mal tracte. Per

això arreu del país es desfermaren revoltes locals contra la tropa, les lleves forçoses de soldats o contra la feixuga càrrega dels pobles per a mantenir-les.

En aquest context de militarització del país, i arran de la guerra amb França d’ençà de 1635, l’any 1639 els francesos envaïren el Rosselló i van fer-se amb la plaça fronterera del castell de Salses (situada al límit nord del Rosselló), diuen que per una traïció de l’alcaid davant els assetjadors francesos. Llavors els catalans formaren un gran exèrcit -entre vint-i-cinc i trenta mil homesque assolí reconquerir la plaça forta de Salses l’any 1640 amb moltes baixes.

La guerra dels Segadors Amb la reconquesta de Salses i la retirada de l’exèrcit francès, els catalans volien també que es produís el retorn de l’exèrcit del Rei a Castella, per tal d’alliberar-se de les càrregues que suportaven, però el Comte-Duc d’Olivares deixà l’exèrcit ociós i desplegat pel país, practicant els militars abusos i exigint talles exorbitants a les viles pels allotjaments, un fet que en incrementar la pressió fiscal, va contribuir a la inflació econòmica.

El Corpus de sang

Pau Claris i Casademunt

Com a resposta popular es produí l’alçament dels pagesos, iniciat en terres gironines i que s’estendria arreu del Principat, fins que el 7 juny de l’any 1640, conegut com el Corpus de Sang, més de tres mil segadors entraren a Barcelona, forçant la presó per tal d’alliberar les autoritats catalanes engarjolades pel virrei, el comte de Santa Coloma, al qual després, assassinaren. En el decurs de la guerra que seguí a aquells fets, el president de torn de la Generalitat, el canonge de la Seu d’Urgell Pau Claris, s’alià amb el regne de França contra els castellans, signant amb el Cardenal Richelieu, ministre plenipotenciari

del rei francès Lluís XIII, el pacte de Ceret el setembre de 1640. La guerra continuà durant dotze anys, tot i que el Comte-Duc d’Olivares deixà el poder l’any 1643, i que llavors, el Rei Felip IV es decidí a respectar els drets i les constitucions de Catalunya.

La guerra dels segadors assegurà i enfortí per a la resta de segle XVII les institucions i constitucions de Catalunya, malgrat que, el novembre de l’any 1659, les corones d’Espanya i França signaren a l’illa dels Faisans, el tractat de pau dels Pirineus, pel qual la frontera entre els dos estats es situava en el carener pirinenc, tot partint la Cerdanya, i lliurant les terres catalanes del Rosselló, el Vallespir, el Conflent i el Capcir al regne de França.

D’aquest període cal assenyalar el greu episodi de fam i misèria desfermat per l’epidèmia de pesta negra entre els anys 1650 i 1653. L’epidèmia de pesta començà a Barcelona i aviat s’estengué pel Vallès, obligant, l’any 1651, al propi Govern de la Generalitat a refugiar-se a Terrassa i després a Manresa. El “mal contagiós”, com es coneixia, causà una gran mortalitat entre la població. Superada aquesta pandèmia, ja des de mitjan segle es produí una certa recuperació econòmica i humana, que va fer créixer la població catalana fins arribar al mig milió d’habitants a finals del segle XVII. El descontentament dels pagesos però no s’havia apaigavat i entre 1667 i 1675 es produí la revolta dels “angelets de la terra”, els pagesos del Rosselló, contra l’ocupació francesa, conflicte que s’estengué pel Vallespir i el Conflent.

Entre 1687 i 1689 es revoltaren els anomenats “barretines o gorretes”, és a dir, els pagesos d’Osona, el Bages i també del Vallès, contra els abusos de les tropes reials de Carles II. L’any 1689 s’inicià una nova guerra contra França, l’anomenada guerra dels vuit anys, que tindria a Catalunya com a camp de batalla, i que produí la invasió per les tropes franceses d’una bona part del país, amb l’ocupació de Barcelona l’any 1697. En esclatar aquest conflicte armat els pagesos es negaren a participar-hi, i el virrei emprengué una dura repressió contra els revoltats.

Les Corts Catalanes i la Generalitat A Catalunya l’organització social era molt rígida, amb diferències notables de caire estamental que es traduïen en grans desnivells econòmics, dificultant la mobilitat social. Les Corts Catalanes es començaren a convocar en del regnat de Jaume I, però prengueren forma en el regnat de Pere el Gran, a final del segle XIII. Des d’aleshores les Corts eren formades per tres terços o “braços”: el militar o de la noblesa; l’eclesiàstic, i el braç reial o popular, representant de les viles i ciutats.

El privilegi de la noblesa, que formava l’estament militar, constituïa menys de l’ú per cent dels habitants del principat, però controlava directament o per jurisdicció, una bona part del territori i de la població catalana, de l’explotació de la qual n’extreia les seves rendes. Amb tot, cal distingir entre l’alta noblesa que constituïen no més de deu famílies de latifundistes, proclius a emparentar-se entre elles i amb l’aristocràcia espanyola, i la baixa noblesa, menys poderosa i ben arrelada als seus feus.

El braç eclesiàstic representava també un terç a les Corts, però tenia una base més àmplia. De fet era un complement de l’aristocràcia, i exercia la seva jurisdicció sobre molts llocs. L’Església, sobretot la jerarquia dels bisbats, canongies i abadies, posseïa amplis senyorius i es comportava socialment com els nobles. Altra cosa era el clergat parroquial, que només tenia petites propietats i disposava tan sols dels delmes dels parroquians per a la subsistència, tot i exercir el monopoli de l’espiritualitat i de la moral pública i privada.

El darrer terç de les Corts, el “braç reial”, era format, en teoria, per la resta de la població, tot i que la seva representativitat quedava reservada als mandataris d’unes poques ciutats i pobles. Els pagesos emfiteutes i tots aquells que no depenien de la jurisdicció directa del rei, n’estaven exclosos. És a dir, que la immensa majoria de la població catalana no participava de les institucions ni del govern del país.

Per a finançar les despeses de les Corts Catalanes instituïren un organisme permanent de recaptació de diners. Aquest òrgan executiu s’anomenà la Diputació del General o Generalitat de Catalunya. Era formada per un diputat de cada braç, elegit pel mètode d’insaculació (sorteig), i per tres oïdors de comptes, per a un període de tres anys. Les funcions de la Generalitat a més de recaptatòries i financeres, eren també polítiques, militars i judicials. Per articular aquesta administració, el territori català es dividí en vegueries, regides per un veguer amb autoritat judicial i funcions de policia, que jutjava en primera instància, feia observar la llei, complir les ordres i perseguia els delinqüents.

Les Corts Catalanes no es reuniren en el decurs dels segle XVII en que exercí el poder la Diputació del General. Es tornaren a reunir els anys 1701 i 1702.

LA GUERRA DE SUCCESSIÓ A LA CORONA D’ESPANYA La guerra de successió a la corona d’Espanya fou un conflicte bèl·lic de dimensió internacional on s’implicaren totes les potències europees i que es resolgué amb la pau d’Utrecht. A Espanya però la guerra continuà, i acabaria l’any 1715 amb el triomf de Felip V, de la dinastia borbònica, el qual posà fi als drets, constitucions i privilegis històrics de Catalunya i dels altres territoris de la Corona d’Aragó, que foren assimilats a les lleis de Castella.

En el decurs de la guerra, el Principat de Catalunya va mantenir una posició erràtica en les seves aliances, un fet que li suposaria caure derrotada i perdre els seus furs històrics, però la historiografia romàntica de la Renaixença convertí aquella derrota militar en un símbol. L’onze de setembre, la Diada Nacional de Catalunya, commemora, precisament, la caiguda de Barcelona en aquella data de l’any 1714.

La successió de Carles II al tron Carles II, darrer monarca hispànic de la casa d’Àustria, conegut com l“encisat”, va morir l’any 1700 sense descendència directa. La successió al tron d’Espanya se la van disputar l’Arxiduc Carles, segon fill de l’emperador del sacre imperi romanogermànic Leopold d’Àustria; i Felip de Borbó, duc d’Anjou, net de Lluís XIV de França -el poderós i temut monarca absolutista conegut com el “Rei Sol”-.

Les potències europees es van posar en guàrdia, puix que si França o Àustria podien sumar els territoris hispànics -la península i les colònies americanesa les seves possessions, es convertirien en la potència mundial hegemònica.

Carles II havia llegat la Corona hispànica a Felip d’Anjou de la dinastia dels Borbó, el qual va ser coronat rei a Madrid el febrer de l’any 1701 amb el nom de Felip V. Després es va fer reconèixer com a sobirà a la Corona d’Aragó. A Catalunya, Felip V va convocar les Corts, va jurar les Constitucions catalanes i fou proclamat comte de Barcelona, malgrat els recels que despertava, puix que en el país subsistia una forta animadversió envers el regne de França,

fruit tant de la mutilació de part del territori català del nord pel Tractat dels Pirineus com dels ressons de la recent guerra dels vuit anys entre França i Espanya. Malgrat aquestes circumstàncies, la fidelitat al rei Borbó dels catalans va durar fins a l’any 1705.

Retrats de Felip de Borbó i Carles d’Àustria

El tractat de La Haia: la segona Gran Aliança El rei sol, Lluís XIV, va reconèixer llavors al seu net Felip d’Anjou els drets de successió al regne de França, i les tropes d’aquest país ocuparen el Milanesat i les províncies unides holandeses. A partir d’aleshores la guerra a Europa va esdevenir imparable. A la ciutat de La Haia es van aplegar les potències partidàries del manteniment de la dinastia dels Àustries a Espanya, en la persona de Carles d’Habsburg, i signaren el tractat conegut com la Segona Gran Aliança. Les monarquies signants foren el Regne Unit, el Sacre Imperi romanogermànic i les províncies unides dels Països Baixos, és a dir: Anglaterra, Portugal, Àustria, Holanda, Prússia, Hannover i Saboia. Aquests països tement que les dues corones de França i Espanya acabessin a mans d’un mateix sobirà, establiren una política conjunta i acordaren donar-se assistència mútua en cas d’atac als seus territoris. El maig de 1702 aquests aliats declararen la guerra als Borbons de França i d’Espanya, reclamant els drets de successió a la corona hispànica per a l’Arxiduc Carles, tot iniciant l’anomenada guerra de successió.

La guerra va esdevenir un veritable conflicte mundial. S’enfrontaven dos models de monarquia pel futur d’Europa. D’una banda l’absolutisme de la monarquia dels Borbons, la qual des de França i Espanya pretenia esdevenir hegemònica. De l’altre costat, l’Europa més comercial, industriosa i protodemocràtica, representada per les potències marítimes i per la monarquia d’Àustria, respectuosa amb els drets i constitucions als territoris del seu imperi. La guerra de Successió fou llarga i terrible. Un conflicte internacional que va tenir una especial dimensió peninsular, amb Castella donant suport a les dues corones borbòniques enfrontada als territoris de la Corona d’Aragó, favorables als Àustries.

Catalunya amb la Gran Aliança Catalunya i la corona d‘Aragó es van alinear, l’any 1705, en favor de les opcions de la Gran Aliança. El 20 de juny d’aquell any els catalans austriacistes -els anomenats vigatans- van signar amb el Regne Unit el pacte de Gènova, mitjançant el qual es comprometien a facilitar el desembarcament de les tropes britàniques a les costes catalanes, mentre, al seu torn, la monarquia

anglesa, adquiria el compromís de garantir la integritat de Catalunya, fent respectar els seus privilegis i drets. En virtut d’aquest pacte o Tractat de Gènova, el mateix any 1705 la flota angloholandesa per mar i els voluntaris exèrcits austriacistes per terra -tropes imperials a les ordres del príncep de Darmstadt-, després d’alliberar València, ocuparen la ciutat de Barcelona, bombardejant-la des de Montjuïc, i on els exèrcits filipistes capitularen el 9 d’octubre. L’Arxiduc Carles d’Habsburg entrà tretze dies després al cap i casal, i el dia 7 de novembre va jurar les Constitucions catalanes i va ser proclamat rei amb el nom de Carles III. Ell i la seva esposa Elisabeth de Brunswick esdevingueren els joves monarques que, des de Barcelona estant, on residien, maldaven per liderar la transformació d’Europa.

Des d’aleshores, la Guerra de Successió esdevingué també una lluita civil a la península ibèrica, entre els territoris de l’antiga Corona d’Aragó (Catalunya, el País Valencià, les illes Balears i l’Aragó) i el regne de Castella. La guerra va ser molt llarga i els exèrcits aliats van estar a punt de vèncer en diferents ocasions, però les tropes borbòniques van poder aguantar les escomeses. L’any 1706 les forces de l’Arxiduc Carles III, van aconseguir aixecar el primer setge borbònic de la ciutat de Barcelona, i aleshores van contraatacar i van arribar a ocupar Madrid, però a la capital del regne no s’hi van poder mantenir gaire temps per la hostilitat de la població.

La derrota d’Almansa El 25 d’abril de 1707, els dos exèrcits s’enfrontaren en la estratègica batalla d’Almansa, on els batallons d’infanteria i els esquadrons de cavalleria de les dues corones, dirigits pel Duc de Berwick, s’imposaren a l’exèrcit aliat. Després d’aquesta cruenta batalla, el País Valencià La batalla d’Almansa passaria a mans de Felip V que derogà el 29 de juny els furs de València i l’Aragó.

L’any 1710 es produí una nova ofensiva austriacista comandada pel comte d’Stramberg, derrotant al capdavant de les tropes de l’Aliança, els exèrcits borbònics, a la batalla d’Almenar (Segrià) i el 20 d’agost a la batalla de

Monte Torrero (Saragossa). Seguint aquesta ofensiva, Carles III ocupà de nou la capital, Madrid, però tampoc en aquesta ocasió va tenir prou força per a continuar-hi atesa l’hostilitat dels castellans. En la retirada dels austriacistes, per a hivernar en els antics territoris de la Corona d’Aragó, els exèrcits borbònics van obtenir una nova victòria a Brihuega, malgrat caure derrotats a Villaviciosa. Llavors també l’Aragó, a mans de Felip V, va perdre els seus furs. Després d’aturar l’exèrcit de les dues corones a la batalla de Els Prats del Rei (Anoia), tan sols una part del Principat de Catalunya restava fidel a l’Arxiduc Carles.

Canvi d’aliances: La pau d’Utrecht L’any 1711 va començar amb expectatives de pau. A Anglaterra havien passat a governar els conservadors, els “tories”, disposats a sortir del conflicte. Però un nou fet luctuós aniria en contra dels catalans. El 17 d’abril de 1711 va morir a Viena Josep I, rei d’Àustria i emperador d’Alemanya, i el seu germà segon Carles III, instal·lat a Barcelona, n’era el legítim successor. Un futur amb França i Espanya sota el regnat dels Borbó i amb la possibilitat d’un sol rei, era el risc que intentava combatre la Gran Aliança, però també resultava indigerible, per a la Gran Bretanya i Holanda, que Carles d’Habsburg, regnés, alhora a Àustria, Espanya i part d’Alemanya. Havia arribat l’hora de negociar per fer la pau. A tot Europa van aturar-se els combats, però no fou així al front català, on els borbònics continuaren amb la pressió militar.

Durant el febrer i el març l’exèrcit de les dues corones, amb comandaments espanyols, es va fer amb les places fortes de Balaguer, Cervera, Morella i Miravet. Pel nord del país, l’exèrcit francès dominava l’Empordà, la Selva, el Gironès i una part d’Osona. Amb tot i això els combatents imperials van poder parar l’enemic a la Segarra i a Hostalric, i pogueren sobreviure a la forta ofensiva desfermada per les dues corones. Carles III va abandonar Barcelona el 27 de setembre del 1711, per tal d’assistir a Viena a la seva coronació com a emperador del Sacre Imperi romanogermànic. La seva esposa, Elisabeth de Brunswick, es va quedar a residir a la ciutat comtal com a lloctinent i, en certa manera, com a penyora del compromís de l’emperador Carles amb els catalans.

Mentrestant començaren les converses de pau a la ciutat holandesa d’Utrecht. Malgrat que l’emperador Carles no estava disposat a transigir

i va intentar mantenir la Gran Aliança, provant d’alentir les converses de pau, no ho va aconseguir. Llavors va optar per continuar atiant el conflicte. Així en la primavera de 1712 va desplaçar noves tropes als Països Baixos, per tal de revifar la guerra. De res li serviria, puix que el 25 de juny la Gran Bretanya i França acordaren la suspensió de les hostilitats. El príncep Eugeni de Savoia que continuava lluitant contra França, va ser derrotat a Denain el 24 de juliol.

Ofensiva borbònica a Catalunya A Catalunya la guerra continuava i el rei Felip V pretenia assolir la pau definitiva sotmetent els catalans. La campanya de 1712 havia de començar amb una ofensiva des de Tortosa, que es va poder aturar, puix que el cap de l’exèrcit borbònic Vendôme va morir a Vinaròs l’11 de juny. Starhemberg, cap de l’exèrcit imperial, rebria reforços i pogué aplegar un exèrcit d’uns 24.000 soldats regulars. Amenaçà Balaguer i obligà al general francès Tserclaes a abandonar les terres de l’Ebre per acudir a la defensa del front oriental de Lleida. Els imperials també van intentar bloquejar Girona, amb el suport de partides de miquelets. Alhora, les tropes britàniques, coherents amb la posició del seu govern, abandonaren Catalunya per mar. A finals d’estiu de 1712 els francesos van reforçar poderosament el front nord. El duc de Berwick va entrar a Catalunya amb un exèrcit de vint mil soldats, els quals van aixecar el bloqueig de Girona. A tot això els combatents portuguesos i holandesos també van evacuar Catalunya.

Mentrestant, a les converses d’Utrecht es perfilava el nou mapa d’Europa.

La pau internacional es signà en aquesta ciutat holandesa l’abril de 1713.

Mitjançant el tractat d’Utrecht, Felip V era reconegut com a rei d’Espanya i de les colònies americanes, amb el compromís explícit de renunciar a la Corona de França, i a canvi de cedir diversos territoris europeus. Així Nàpols, el Milanesat i els Països Baixos espanyols passaven a l’imperi austrogermànic. El regne de Sicília era cedit a Savoia; les fortaleses de Bèlgica passaven a mans holandeses; i el penyal de Gibraltar i la illa de Menorca al Regne Unit de la Gran Bretanya, el qual consolidava així el seu predomini a

la Mediterrània occidental, i obtenia, a més a més, l’hegemonia en el rendible negoci del tràfec d’esclaus. El pacte de Gènova amb Catalunya esdevenia un paper mullat.

Catalunya abandonada a la seva sort Vet aquí que la primavera de l’any 1713 el futur de Catalunya es presentava obscur. Mentre Felip V no renunciava al domini militar del Principat, en el bàndol aliat les conseqüències del tractat d’Utrecht es feien sentir. La Corona britànica no va complir els evanescents compromisos de Gènova signats l’any 1705 amb els catalans, i l’Emperador Carles es preparava també per a trair Catalunya. Així l’emperadriu Elisabet de Brunswick va abandonar Barcelona el 19 de març. L’onze d’abril França va confirmar la pau amb Holanda i la Gran Bretanya; Savoia i Prussia, passaven a reconèixer Felip V com a rei d’Espanya. El 17 de maig francesos i imperials pactaren un conveni secret d’evacuació.

L’Imperi va seguir mantenint un estat de guerra de baixa intensitat, que no tenia altre objectiu que pressionar els Borbó per assolir millores territorials.

Alhora el militar austríac Guido Rudiger Von Starhemberg, nomenat virrei i cap militar de Catalunya, es disposava a evacuar les seves tropes i a lliurar les fortaleses catalanes exèrcits borbònics de Felip V. Starhemberg apaivagava els catalans com podia, indicant que el respecte de les Constitucions era una condició indispensable, sense la qual no es produiria l’evacuació de les seves tropes, però en paral·lel les autoritats imperials van maldar per dissoldre les unitats catalanes de fusellers de muntanya, els anomenats miquelets. Tots els soldats imperials, inclosos els regiments catalans regulars, es van concentrar a la desembocadura del Besòs i al port de Tarragona, a fi de poder embarcar en vaixells anglesos per abandonar el país.

La concreció del tractat de pau d’Utrecht en el territori català s’establí mitjançant el conveni de l’Hospitalet de Llobregat, signat en secret el 22 de juny de 1713, entre els representants dels aliats que encara romanien

a Catalunya, però disposats a l’evacuació, i les forces de Felip V, que progressivament ocupaven el país. Imperials i borbònics acabaren de lligar l’evacuació: les forces aliades deixarien lliures camins; fortaleses i poblacions per a concentrar-se als punts d’embarcament, a canvi de no ser fustigades.

Les Corts Catalanes prenen el poder A final de segle XVII les Corts catalanes havien entrat en franca decadència i ja no es convocaven amb regularitat. Però davant la necessitat d’omplir el buit de poder, es van revifar. Més i quan el virrei austríac Starhemberg es va fer escàpol. El poder polític català es va reestructurar a partir de la Junta de Braços, els Estats Generals de Catalunya, que tot i no tenir capacitat legislativa i d’estar composats únicament pels membres dels braços residents a Barcelona i el seu entorn -a causa de l’ocupació borbònica de bona part del Principat- prendrien les regnes de la situació, per adoptar resolucions en la guerra.

La reunió de les Corts, al Saló de Sant Jordi, es va convocar el 30 de juny de 1713 reunint-se els tres braços (militar, eclesiàstic i reial o popular) per separat. L’eclesiàstic es va inhibir, i el militar, tot i les seves discrepàncies internes, va optar per la submissió al Borbó. El braç reial, fou el darrer en reunir-se, el 5 de juliol, i es decidí per la resistència en defensa de les “Constitucions, Usos, Costums i immunitats del present Principat”. A la matinada de l’endemà, el braç militar va rectificar la seva posició i optà també per la resistència a ultrança. Finalment es publicà la “crida” (el ban de guerra) per a resistir, mentre alguns prohoms, partidaris dels borbons i anomenats “botiflers”, abandonaren a corre-cuita la ciutat de Barcelona per instal·lar-se a Mataró i altres poblacions.

La resistència catalana als poderosos exèrcits franco-espanyols era una posició gairebé suïcida en aquelles circumstàncies. Capitulades Tortosa, Lleida i Girona, els catalans tan sols conservaven fora de Barcelona la fortificació de Cardona i algunes partides de miquelets disseminades pel territori. El Cap i Casal, malgrat tenir el seu recinte murallat, era una plaça molt difícil de defensar, sobretot tenint present el bloqueig del port per l’esquadra francesa.

Amb tot i amb això s’optà per resistir a ultrança, puix que la rendició al Borbó significava un definitiu punt i final, atès que ja s’havien manifestat les intencions del monarca a València i Aragó, on foren derogats els seus

furs, i per descomptat hom coneixia quines eren les pretensions respecte a Catalunya. Es creia que Barcelona podria aguantar mentre no es formalitzés un setge en tota regla per part dels borbònics i poder així guanyar temps, mentre s’acabaven de fixar els pactes de pau europeus. De fet la pau d’Utrecht s’havia imposat per un seguit de casualitats, potser la principal de les quals fou la mort de l’emperador austríac. Igualment les casualitats, creien els resistents, podien recomposar en un moment donat, els joc d’equilibri europeu. La mort d’un rei o una reina, un canvi de govern, una revolta... podien tenir conseqüències insospitades en la turbulenta política europea.

Si Catalunya es mantenia viva en la lluita tenia la remota possibilitat, de la mà de l’emperador, de preservar l’herència de les seves Constitucions. Això sense excloure una incerta victòria militar. No li seria fàcil a Felip V dominar militarment els catalans amb l’exèrcit castellà. De fet només ho va poder fer amb el suport massiu de França. L’estratègia de resistència a ultrança catalana, va permetre prorrogar un any i dos mesos la derrota, període en el qual els esdeveniments no foren suficients per capgirar el consens d’Utrecht.

El setge i la caiguda de Barcelona Aviat la ciutat de Barcelona va ser assetjada per terra i per mar. El setge s’establí el 25 de juliol de 1713 per part dels exèrcits de les dues corones -espanyola i francesa- comandats per Restayno Cantelmo Stuart, el Duc de Populi. Barcelona resistia el setge mentre les tropes franco-espanyoles eren objecte d’atacs per part del voluntariós exèrcit català comandat per Antoni

Desvalls i Vergós, el Marquès de Poal, que lluitava per tot el territori, plantant cara als militars borbònics, però que no assolia consolidar les posicions guanyades.

El juliol de 1714 el mariscal de França, el Duc de Berwick, al capdavant d’un poderós El Duc de Berwick i Antonio de Villaroel exèrcit format per 47.000 homes, va rellevar el Duc de Populi en el setge de Barcelona. Tanmateix l’estratègia catalana de resistir va ser plenament vàlida fins a la batalla del baluard de Santa Clara el 12 d’agost de 1714, en què l’exèrcit de les dues corones -que intentà l’assalt pel mètode de l’enginyer Vauban- va haver de retirar-se. Aleshores ja es va veure que la resistència a ultrança dirigida pel general Antoni de Villaroel i Peláez, comandant en cap de l’exèrcit català, tenia límits, en uns moments en el que panorama internacional no presentava clares oportunitats de canvi. El 13 i el 14 d’agost de 1714 es produí la darrera victòria de l’exèrcit austriacista català dirigit pel Marquès de Poal en la batalla de Talamanca i Sant Llorenç Savall, en la qual hi participaren els coronels terrassencs Pere Brichfeus i Francesc Busquets “Mitjans”.

El dia 3 de setembre el Duc de Berwick oferí la rendició als barcelonins, però el conseller en cap Rafael de Casanova i la Junta de Braços decidiren continuar resistint. Llavors el general Antoni de Villaroel dimití el càrrec perquè entenia que la resistència ja no tenia sentit, i en aquest context cal entendre la seva dimissió.

La coronela La milícia de Barcelona encarregada de la defensa de la ciutat amb autonomia militar per armar-se i defensarse, era la Coronela, una força d’uns quatre mil setcents homes, civils armats, formada pels treballadors dels diferents gremis. El juliol de 1713 la Coronela de Barcelona s’organitzava en aquests sis batallons: 1 El de la Santíssima Trinitat integrat pels membres del gremis de paletes, mercaders, adroguers,espasers, manyans i sastres.

2 El de la Immaculada Concepció era format per forners, velluters, julians, paraires, tintorers, cotoners i curtidors, mariners, espardenyers i candelers.

3 El de Santa Eulàlia l’integraven sabaters, escultors,notaris, sombrerers, boters i teixidors de llana.

4 El de Santa Madrona que aplegava argenters, pintors, teixidors de lli, hortolans, velers i bastaixos.

5 El de Sant Sever del qual en feien part carnissers, ferrers, calderers, ollers, daguers i sabaters.

6 El de Nostra Senyora de la Mercè format per revenedors, freners, perxers, cirurgians, mercers, fusters, blanquejadors, ceramistes i taverners, respectivament.

A final de novembre de 1713 el notari Rafael de Casanova fou nomenat conseller en cap del Consell de Cent, és a dir màxima autoritat barcelonina. El càrrec duia aparellat el de Coronel de la milícia ciutadana: La Coronela, que a mitjan 1714 mobilitzà tots els barcelonins majors de catorze anys.

Tanmateix la inèrcia de la resistència va forçar la lògica, plantejant i provocant la terrible jornada de l’Onze de Setembre en la qual finalment Barcelona va ser ocupada. El castell de Cardona, darrera plaça que resistia al Principat, va capitular el 18 de setembre.

A la resta d’Espanya la guerra de successió es perllongaria a les illes balears fins l’11 de juliol de 1715, amb la capitulació de Mallorca i les Pitiusses.

Entre 1702 i 1715 s’estima que moriren en la guerra de successió prop d’un milió de combatents.

TERRASSA EN LA GUERRA DE SUCCESSIÓ Terrassa va viure i patir directament els avatars i les conseqüències de la guerra de successió. La seva proximitat a Barcelona i al massís de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, van fer que tant la vila com la Universitat forana, favorables a l’arxiduc Carles, haguessin d’aportar homes al combat –entre els quals destacaren els coronels Mitjans i Brichfeus- i fer-se càrrec d’allotjaments de tropes i de subministraments materials en el decurs dels nou anys que duraria aquest conflicte a Catalunya.

A més, la vila de Terrassa va ser assaltada i en bona part cremada per un destacament de l’exèrcit borbònic comandat per Feliciano de Bracamonte en les tràgiques jornades del 3,4 i 5 de setembre de 1713, és a dir, un any abans de la caiguda de Barcelona. La ciutat commemora des de fa uns anys aquells fets luctuosos en què l’exèrcit de les dues corones, va incendiar més de cent cases de la vila i produí la mort d’una vintena de terrassencs. Aquest era el tracte que l’exèrcit de les dues corones donava a les viles contràries al Borbó i del qual ara en commemorem el tricentenari.

D’aquella violenta pàgina de la història local n’hem pogut tenir notícia per mitjà de la crònica escrita pel frare recol·lecte Miquel Garriga, fill de La Bisbal d’Empordà, i guardià del convent de Sant Francesc, una crònica que fou transcrita l’any 1843 per l’historiador terrassenc Anton Rodó.

Com era Terrassa? La vila i la universitat forana Terrassa, a la primeria del segle XVIII era dividida en dos termes municipals diferenciats des de l’any 1562: la Universitat de la Vila i la Universitat Forana o de Sant Pere, disseminada sobre un ampli territori que l’encerclava.

Ambdós termes municipals separats administrativament, disposaven dels seus propis òrgans de govern, tot i que es reunien periòdicament, en un Consell General, on hi participaven els tres principals consellers de les dues Universitats. Cada Universitat disposava de la seva pròpia fiscalitat i d’alguns serveis del comú, com els de carnisseria, taverna i l’hostal.

La Universitat de la Vila era un enclavament dins l’extens territori de la Universitat forana o de Sant Pere, la qual aglutinava set parròquies amb la seva població disseminada. Per contra, la vila de Terrassa més compacta, i habitada per poc més d’un miler de persones, només comprenia l’actual Raval de Montserrat i el carrers de Sant Pere, dels Gavatxons, la Font Vella, el de Joc de Bitlles (avui carrer de la Palla), la Plaça Major, (l’actual Plaça Vella), - l’indret central on se celebrava el mercat, amb l’església parroquial del Sant Esperit, - i els carrers de l’Església, del Vall, l’Inferior (l’actual Baix Plaça), de la Unió, Cremat, del Joc de la Rutlla (l’actual Rutlla) o els carrers Major i del Portal Nou, tots ells situats dins de les antigues muralles. S’havia començat a construir extramurs del recinte murat sobre els terrenys dels antics fossats i també a l’arrencada dels camins que partien de la vila en direcció a Sant Pere, Sabadell, Sant Quirze, Barcelona i Manresa. Prop del torrent de Vallparadís s’erigia el convent de Sant Francesc, de l’orde franciscana dels frares menors recol·lectes (edifici que, en part, persisteix en l’actual Plaça del Dr. Robert).

Càrrecs electes La Vila de Terrassa aglutinava unes tres-centes cases, i llur principal activitat econòmica era la producció tèxtil de “draps”, combinada amb l’activitat agrícola i els oficis artesanals. Disposava d’un hospital, de mestre de minyons, d’un notari i de dos cirurgians. Ingressava els diners del comú d’una sèrie d’arrendaments com els de la fleca i la carnisseria, o els de la venda del peix salat, l’oli, i els drets del vi i l’aiguardent. L’organització municipal, presidida pel batlle, era a càrrec del Consell de la Vila, integrat per tres consellers -dels quals el primer era el conseller en cap- i per un total de dotze homes, anomenats jurats, que completaven el consell ordinari, i que es reunien en una sala situada sobre la sagristia de l’església del Sant Esperit. El sistema d’elecció d’aquests representants locals es feia mitjançant la insaculació (és a dir, dipositant els noms dels candidats dins d’un sac d’on un infant extreia els noms de les persones que ocuparien els càrrecs de representació). Per aquest sistema de sorteig, el dia 30 de novembre de cada any -diada de Sant Andreu- s’escollien els càrrecs. Prèviament, el mes de febrer, es determinaven les persones candidates a exercir-los, els noms de les quals serien insaculats (posats al sac) per a poder procedir al sorteig.

També s’insaculaven una sèrie de càrrecs administratius de la vila: dos obrers, que tenien cura de les obres públiques i de la neteja; el prohom, que representava els gremis; els tres oïdors de comptes, que s’encarregaven d’examinar i aprovar els comptes municipals; el clavari que controlava el cobrament dels impostos, i els dos mostassafs, els quals vetllaven pel control dels pesos i les mesures utilitzats per a la venda del pa, el vi, o l’oli. A més també s’escollien dos síndics, que tenien la missió de representar a la Universitat de la Vila a les Corts catalanes, i dos diputats, els quals havien de recaptar els impostos establerts per la Generalitat entre la població.

La Universitat forana El terme de la Universitat Forana, separat del de la Vila de Terrassa, a partir d’un privilegi de l’any 1562, comprenia un total de set parròquies, -les de Sant Pere de Terrassa, Sant Quirze de Galliners, Sant Feliu de Vilamilanys, Sant Julià d’Altura, Sant Vicenç de Jonqueres, Sant Miquel de Toudell i Sant Martí de Sorbet,- però comptava tan sols amb dos nuclis de població concentrada, situats en els carrers entorn de les parròquies de Sant Pere i

de Sant Quirze. La resta d’habitatges eren masies disseminades, dedicades bàsicament a l’agricultura. La Universitat forana comptava també amb un miler d’habitants i amb dos batlles (un pel nucli de Sant Pere, i l’altre per a les sis altres parròquies). El règim municipal i el sistema d’elecció dels càrrecs era similar al de la vila. Els santperencs es comunicaven amb la vila de Terrassa mitjançant el pont de pedra sobre el torrent de Vallparadís.

Dins el terme de Terrassa existia encara un altre poder: la Quadra de Vallparadis la qual, des de mitjan segle XV era en poder de la nissaga dels Sentmenat.

Notícies terrassenques de la guerra A Terrassa, sembla ser que els vigatans van plantar a la plaça Major de la vila, un pasquí a favor de l’Arxiduc on s’incitava a la revolta, tot oferint armes, vestits i una paga als revoltats. A primers de setembre de 1705, Terrassa manifestà adhesió i obediència a la Casa d’Àustria. Terrassa va ser vila austriacista i no va decantar la seva fidelitat en el decurs de la guerra, fins a la seva ocupació pels exèrcits borbònics el setembre de 1713.

La primera noticia trobada en els arxius municipals de la guerra de successió, correspon al 6 de setembre de 1705 quan el Consell General de les universitats de la vila i la part forana de Terrassa, decidiren enviar trenta homes del sometent per a participar en el setge i la conquesta de Barcelona amb les tropes imperials. Dies després, el 13 de setembre del mateix any, i responent a la demanda del príncep Jordi d’Hessen Darmstad, cap de les tropes imperials, el Consell General de la vila i terme decidí enviar dotze matxos o mules per al transport d’homes, materials i armament de l’esmentat setge.

El 3 d’octubre de 1705 el Consell General atenent la petició del braç militar de la Generalitat, aixecà un sometent de cent homes i dos acompanyants que, després de concentrar-se a Sant Cugat del Vallès amb altres tropes, anaren a la muntanya de Montjuïc on estarien tres dies de servei. Les universitats els havien de pagar als soldats un sou i sis diners, una maitadella de vi (equivalent a un porró gros, és a dir un litre) i un pa de sou.

El 6 d’agost del mateix any tenim noticia del robatori d’un ase llogat a Joan Aurell pels partidaris de Felip V, quan retornava a Terrassa. El fet fou denunciat pel propietari de l’animal, el pagès Carles Costa al batlle Marià

Ubach, el qual dictaminà que Aurell pagaria a Costa una lliura i set sous de penyora. Un altre fet jutjat pel batlle Ubach fou un plet per una escopeta deixada a un somatèn l’any 1706. El 14 de març la vila envià cinc homes a Girona pagats amb sis sous diaris i el pa de munició, i pel setembre fou la Universitat Forana la que envià gent a treballar en les fortificacions de Montjuïc. El gener de 1707 la vila es decidí a reparar les muralles, portals i ponts que la protegien, i per l’octubre assumí la despesa de vestir i armar els soldats del marquès de Rubí. També durant tot l’any la Universitat Forana cridà diverses vegades el sometent per a anar a lluitar.

L’any 1708 la vila obligà a contribuir a cavallers i capellans al pagament de les tropes del rei, i la pressió fiscal sobre els vilatans s’anà incrementant. Així els terrassencs van haver d’aportar palla i farratge per a la cavalleria catalana i, l’octubre de 1711, van haver d’enviar quatre homes pagats per la vila per a fortificar Hostalric assetjada pels francesos, i allotjar un oficial portuguès.

A la reunió de la Junta de Braços celebrada a Barcelona el juliol de 1713 per decidir si és continuava lluitant per la defensa de les llibertats i privilegis els síndics terrassencs, Francesc Busquets i Mitjans i Miquel Bellver, membres del Braç Reial, votaren a favor de la resistència fins al final, decisió que va ser la majoritària en la Junta de Braços. El desembre d’aquell any la universitat envià un emissari a Barcelona per tractar d’alleugerir la quota de la vila i terme a la guerra, puix que havia de mantenir quatre-cents cavalls. A principi de 1713 les dues universitats enviaren socors a Girona, i per ordre del batlle Josep Mas es van alliberar uns presoners filipistes, capturats per fet Francesc Almirall, caporal d’una partida de miquelets. Pel març la universitat es qüestionà el manteniment de les tropes holandeses allotjades a la vila, després de la signatura del tractat de pau d’Utrecht.

L’agost de 1714 els germans Josep i Antoni Bru, ciutadans de Barcelona i acusats de deserció, van ser detinguts a la torre que posseïen a Terrassa, juntament amb el seu procurador Pau Busquets, conseller de la vila, per uns dos-cents homes armats, dirigits per Francesc Almirall per ordre de la Generalitat El batlle i els consellers van aconseguir retornar-los a Terrassa pagant un considerable rescat.

Dos coronels terrassencs en l’exèrcit català Les efemèrides terrassenques a la darrera part de la guerra de succesió no van limitar-se a l’episodi del 3 i 4 de setembre. Terrassa va aportar a la lluita el concurs dels coronels Pere Brichfeus i Francesc Busquets (Mitjans), dos oficials que tot i no ser professionals militars, destacaren en l’exèrcit de la Generalitat.

Es tractava de dos pagesos que s’enriquiren per raó dels respectius matrimonis amb pubilles de Terrassa i que varen fer part dels Consells de les Universitats de la Vila i de la part forana, respectivament. També es dóna la circumstància que tant en Pere Brichfeus com en Francesc Busquets (Mitjans) serien escollits síndics per les Universitats de la vila i forana, en representació de les quals ambdós participaren en la Junta de Braços de les Corts Catalanes que el juny de 1713 decidiren la resistència a ultrança davant l’escomesa dels exèrcits espanyol i francès que lluitaven per Felip V. L’any 1713 per pressió popular a causa de les visions d’un ermità instal·lat als Òbits de Sant Llorenç del Munt -el valencià Andreu Joan Ricó-, Brichfeus i Busquets reberen les corresponents patents i s’incorporaren, amb el grau de coronel, a l’exèrcit català que recorria el país a les ordres d’Antoni Desvalls i de Vergos, el Marquès de Poal, seguint historials d’armes paral·lels i participant en la victoriosa batalla de Talamanca i Sant Llorenç Savall.

Ambdós foren nomenats per Carles III ciutadans honrats de Barcelona i, després de la desfeta de 1714, moriren exiliats a Viena.

Ocupació, incendi i saqueig de Terrassa Els primers dies de setembre de 1713 la vila de Terrassa, va ser ocupada, saquejada i incendiada per l’exèrcit filipista. Les tropes franco-castellanes de les dues corones, -les quals des del mes de juliol d’aquell any assetjaven la ciutat de Barcelona,- feien sovint incursions per l’interior del territori per a intentar evitar els atacs dels catalans a la reraguarda dels assetjadors des de l’interior del país.

Així l’exèrcit filipista desplegat entre el Bages i Osona es dirigí a Terrassa perseguint a una partida de tropes catalanes comandades pe Diputat militar Antoni Berenguer. El destacament de l’exèrcit filipista, comandat pel general Feliciano de Bracamonte, era integrat per un miler d’homes a cavall, i per entre tres i quatre mil soldats d’infanteria, la majoria francesos,. L’acompanyava el duc de Pópuli, capità general de l’exèrcit filipista a Catalunya i el Coronel català Pou de Jafre.

Amb la intenció d’aturar l’exèrcit filipista, el coronel Antoni Desvall, marquès del Poal, va arribar a darrera hora del dia 2 de setembre a Terrassa al front de trescents soldats de cavalleria. Aquesta força van fer nit a la vila acompanyada pels miquelets fusellers de muntanya sota les ordres del coronel Ermengol Amill.

A primeres hores de l’endemà dia 3 de setembre i a les ordres del general Rafael Nebot, els soldats catalans sortiren de Terrassa per anar a l’encontre de l’exèrcit franco-espanyol pujant fins al Coll Cardús. Allí havien de trobar-se amb les tropes del diputat militar, Antoni Berenguer, les quals eren perseguides per les forces franco-espanyoles del general Feliciano Bracamonte. El general Nebot ordenà dividir les forces catalanes i les va situar en tres colls diferents. Quan les tropes filipistes arribaren prop de coll Cardús, en comptes d’avançar de dret per enfrontar-se amb les tropes catalanes, formades per prop de dos mil homes, decidiren seguir un altre camí, més discret, guiats per un terrassenc bon coneixedor del territori.

Així pogueren esquivar el xoc directe amb les tropes catalanes, i pogueren continuar sense contratemps la seva marxa cap a la vila de Terrassa, tot i rebre l’escomesa de l’exèrcit català que els provocà algunes baixes.

D’allò que s’esdevingué a la vila n’hem pogut tenir notícia per mitjà de la crònica escrita pel frare menor recol·lecte Enric Garriga, transcrita anys després per l’historiador Rodó.

Prop de les vuit del vespre, d’aquell infaust dia, els soldats franco-castellans arribaren a Terrassa per la riera del Palau, entrant a la vila pel Portal de Sant Roc. Com que els terrassencs en edat de lluitar havien partit de la vila amb les tropes, la primera i única resistència que va trobar el destacament de les dues corones, fou la d’alguns fadrins i de gent jove. A conseqüència del xoc, es produí un intercanvi de trets i caigueren els primers morts del bàndol català.

El convent de Sant Francesc Per la por a l’assalt, moltes famílies vilatanes havien abandonat Terrassa per a refugiar-se en les zones rurals de l’entorn. Un centenar de persones, la majoria dones, es van refugiar a l’interior del convent de Sant Francesc.

Quan les tropes borbòniques van arribar-hi, el pare Garriga els obrí les portes i entraren soldats buscant homes refugiats. Els soldats van estar a punt de matar al pare Garriga, però aquest els hi mostrà un document on jurava fidelitat a Felip V i gràcies a aquest fet va poder salvar la vida.

Fra Miquel Garriga fou conduït pel coronel Pou de Jafre, a qui coneixia de l’Empordà, en presència del general del destacament, que no havia entrat encara a la vila “Y posat en sa presència me va tractar de traïdor y altres baldons a mi y a tots los de esta vila de Terrassa. Jo el vaig mitigar i li entreguí lo paper de obediència y havent-lo fet llegir me l’entregà y donant-me ordre que no m’apartàs del seu costat va pujar a cavall i ab molts altres cabos entraren dins la vila”. Explica fra Miquel que va aposentar els caporals en les millors cases, prop de les nou de la nit quan no restava cap paisà a la vila.Mentrestant, la tropa derrocava les portes de les cases i començava a posar-hi foc.

Tot i que el pare Garriga suplicà al General Bracamonte que quatre soldats custodiessin l’església parroquial del Sant Esperit, donant-los dos doblers a cadascun, a la nit alguns homes van entrar-hi -per un forat sobre la capella del Sant Crist- i van robar provisions i objectes de valor.

El general Bracamonte es va aposentar al Castell-Palau i explica fra Garriga que ell va fer retirar el castlà, Pere de Fizes, “que estava més mort que viu d’espant”. Per a complimentar el general li va fer servir candeles de seu, gallines, cansalada, neu, i altres aliments i begudes. Després de servir-lo fra Garriga obtingué una salvaguarda pel Convent.

El Convent de Sant Francesc. Il路lustraci贸: Antoni Messeguer

Incendi de cases Des de les nou del vespre del dia 3 de setembre els ocupants ja havien pres tota la vila, i començaren a saquejar i cremar algunes cases. En una d’elles hi trobaren el canonge i jurista Josep Deona, que havia estat jutge de cort de i que s’havia refugiat a Terrassa, per abstenir-se en el conflicte. Els assaltants el trobaren malalt i el mataren a baionetades dins el llit, per que creien que no havia estat prou fidel al rei Borbó.

A primeres hores de la matinada, el Pare Llaurador, acompanyat de fra Francesc Casanova i del propi pare Garriga, van traslladar al convent de Sant Francesc alguns homes que havien estat despullats i nafrats pels ocupants.

Entre aquestes persones recollides al convent, s’hi trobava el síndic de la vila, Francesc Farrés, que va ser robat i torturat pels soldats borbònics.

En sortir del convent, amb les primeres llums del dilluns dia 4 de setembre, fra Garriga va contemplar com els soldats cremaven les cases de la vila.

Agenollat als peus del general Bracamonte li va suplicar que no ho fessin, però la resposta de Bracamonte va ser que tot s’havia de cremar i que també el convent i l’església havien de ser saquejats. Amb tot, per la mediació del coronel Pou de Jafre, el frare Garriga va poder evitar-ho.

Segons el relat de Fra Garriga el foc el van atacar com van poder, però a la tarda va ploure en abundància i es va apagar.

“Del convent i l’església de la vila no van robar, però de l’església van treure unes seixanta quarteres de gra pels cavalls i cinquanta llençols, mentre que del

convent s’emportaren unes cinc-centes quarteres de blati altres grans, i vuit o deu llençols per l’hospital dels malalts i nafrats”. “Durant aquests dies -explica fra Garriga-el pare Llaurador va treure el combregar del Sant Esperit dues vegades, acompanyat de fra Vicens Terrats que portava la bandera”.

El dimarts dia 5 va continuar el saqueig i el robatori de Terrassa a mans de les tropes filipistes. Dimecres al matí, 6 de setembre, el destacament de Feliciano de Bracamonte abandonava la vila, deixant darrera seu un rastre de destrucció, incendis, robatoris i morts, emportant-se gran quantitat d’aliments, i objectes de valor.

En total, un centenar de cases terrassenques van ser preses de les flames, uns habitatges que, amb anterioritat, havien estat assaltades, robades i saquejades.

També van saquejar l’església de Sant Pere d’on robaren la custòdia amb el santíssim sacrament.

Segons les fonts consultades van morir una vintena de terrassencs.

Les víctimes terrassenques Al llibre d’òbits o defuncions, de l’arxiu parroquial del Sant Esperit, de 1702 a 1745 es relacionen aquestes divuit víctimes mortals: “Francec Janer, fuster.

Pere Ramoneda, oller.

Sebastià Forment, oller.

Pau Bufí, teixidor de lli.

Altre Pau Bufí, fill del sobredit i també teixidor de lli.

Josep Bastart, jove adroguer, fill de Josep Bastart candeler de cera i de Madrona Matas, cònjuges.

Valentí Trullàs, pagès.

Jaume Prasega, teixidor de llana.

Francisco Montaner, jove cirurgià.

Pere Joan Font, pagès.

Martí Font, pagès.

Josep Gorina, assaonador.

Antoni Gall, pagès.

Josep Oliu, pagès.

Jaume Bugunyà, fill de Josep Bugunyà.

Joan Vidal, pagès.

I un minyó d’Antoni Sevall, d’uns vuit anys.

Los quals tots eren de dita vila i moriren la nit que dit destacament arribà, que es pot comprendre les insolències que farien.”

La narració de fra Miquel Garriga explica que “Los morts los va recollir tots lo dit pare Pere Llaurador amb un novici i un corista” i també que “Lo dilluns a la tarda vaig fer enterrar los morts, uns en lo hospital, altres en lo cementiri de la vila, i altres, que són tres, en la tomba de la capella de Santa Elisabet, en lo convent”.

Contribució a l’exèrcit borbònic Les universitats de la vila i la part forana un cop conquerides, van haver de continuar contribuint a les despeses de guerra ara pel bàndol borbònic. Així l’abril de 1714 Diego González, brigadier dels exèrcits i coronel del regiment de dragons d’Osuna, que residia a Sabadell, fa portar a aquesta ciutat dues mil racions de pa. Ja acabada la guerra quan l’any 1715 s’inicià a Barcelona la construcció de la Ciutadella que controlaria militarment el Cap i Casal, els terrassencs foren obligats a aportar quatre carretes de bous o mules als forns de prop de Montgat per carregar calç per l’obra que acabà l’any 1720.

LES CONSEQÜÈNCIES DE LA DERROTA Barcelona finalment capitulà el dia 11 de setembre de l’any 1714. La diada nacional de Catalunya commemora, precisament, aquella desfeta. Cardona fou la darrera plaça forta de Catalunya en resistir l’ocupació borbònica.

Mallorca i les illes Pitiüses capitularien deu mesos després, l’11 de juliol de 1715. Només la illa de Menorca -que quedà sotmesa a l’ocupació anglesa durant 44 anys- no fou reincorporada al Regne d’Espanya.

Després d’entrar a Barcelona el Duc de Berwick esbandí mitjançant un decret la representació de la Diputació i Generalitat de Catalunya i amb ella el Consell de Cent, la Diputació del General, els tres braços, la Coronela i altres “ruidosos comunes”, és a dir, totes les institucions polítiques pròpies del Principat.

El 10 de gener de l’any 1716, Felip V signà el decret de Nova Planta, que posava fi a les constitucions de Catalunya. El seu reglament posterior, obra del marquès de Castel-Rodrigo i datat el 7 de juliol de 1717, configurà un estat centralista regit per les lleis de Castella. El país s’administrà en dotze corregiments. La sots-vegueria del Vallès quedà integrada en el corregiment de Mataró, amb un corregidor castellà nomenat pel Rei. El virrei o lloctinent general se substituí pel Capità General.

La llengua castellana s’imposà oficialment, tant a l’administració com a l’ensenyament. S’instaurà també la contribució del Reial Cadastre, impost general que gravava amb un 10% les rendes del capital i amb un 8,5% les del treball, però aquesta imposició reial, era independent de la tradicional, és a dir, els delmes i primícies.

Els Consells municipals es convertiren en Ajuntaments i el procurador reial fou substituït per l’Alcalde. Això posa fi al sistema electiu d’insaculació. L’any 1719 començaren a fer servei per garantir l’ordre públic les esquadres del poble de Valls, forces que després es coneixerien com a Mossos d’Esquadra.

A Terrassa La vila de Terrassa a partir de l’entrada dels filipistes estigué sota influència de l’exèrcit borbònic. Josep d’Alòs, assessor militar de les tropes castellanes va esdevenir la màxima autoritat.

L’activitat municipal no es va reprendre fins el 25 d’octubre. Després de reunir-se els consellers de la Universitat de la vila i de la Universitat Forana, s’acordà el pagament de les despeses que havien ocasionat els diferents allotjaments. Un mes després, la vila realitzà una nova insaculació, tal hi com manava la tradició. Tot i que en algunes viles la insaculació va ser prohibida, de moment Terrassa va fer-ne la dels anys 1713 i 1714. Quan tocava fer la de novembre de 1715 no es va fer i els consellers van restar en el seu càrrec fins el 21 de desembre de 1715, data de la primera convocatòria de l’Ajuntament, una nova organització que substituïa els Consells de la Vila.

A Terrassa, com a la majoria de poblacions catalanes, des del febrer de 1714, la moneda imposada fou la de Castella. També les dues Universitats van haver d’usar exclusivament paper oficial segellat per les noves autoritats per a tota classe d’actes, ordres, instàncies...

Entre les noves obligacions que es van trobar els ciutadans, podem citar que als consellers i jurats se’ls prohibí l’ús de gramalles o la reunió més de tres persones si no eren familiars després del toc de tambor de recollida (retreta).

S’obligà allotjar els destacaments de soldats filipistes en cases particulars, i als vilatans a de treballar en la construcció de la Ciutadella de Barcelona, mantenint amb els seus diners les despeses que s’ocasionaven. També es prohibí la fabricació, venda i tràfic d’armes.

Terrassa i Sant Pere que fins aleshores pertanyien a la sots-vegueria del Vallès, van ser incorporades al Corregiment de Mataró i patiren els efectes del nou impost creat especialment per Felip V, el cadastre. Un impost que era quatre vegades major del que es pagava fins llavors. Amb aquest impost es finançava el seu exèrcit. A la vila va arribar una ordre el setembre de 1716, on s’havien de publicar les primeres diligències pel cadastre sota pena de presó.

Amb la progressiva arribada de funcionaris castellans i la imposició del castellà, el nom de la vila, s’anirà castellanitzant fins perdent la doble “ss” i durant molt de temps s’anomenà Terrasa (i posteriorment Tarrasa).

Algunes de les disposicions dictades per Felip V Abolició de tots els organismes de govern amb l’extinció de la Generalitat, el Consell de Cent i tot el règim municipal de Catalunya.

Extinció de la Universitat de Barcelona, que és traslladà a Cervera i dels estudis de Lleida, Vic, Girona i Tarragona.

Confiscació dels béns de tots els catalans austriacistes, fins i tot dels que havien mort a la lluita.

Ajusticiament a Barcelona el dia 27 de març de 1715 del general Josep Moragas i els seus companys Francesc Solanic, Jaume Roca i Pau Macip, per haver defensat Barcelona.

Execució al garrot, el 5 d’abril de 1715, d’en Francesc Casllar, oficial del Regiment del Roser, que es va cobrir de glòria durant el setge.

Empresonament entre el febrer i l’abril de 1715, de 3.876 persones. Moltes foren desterrades i les altres tancades a Montjuïc, Lleida, Tortosa i Tarragona.

Ajusticiament a la forca, a Girona, dels guerrillers Noi d’Avinyonet, Joan Oliver i Francesc Montfort. Execució a Vic de Bach de Roda.

Empresonament dels vint-i-cinc principals dirigents de la defensa de Barcelona, els quals foren reclosos per a tota la vida a llunyans castells, com Valladolid, La Corunya, Sant Sebastià, malgrat la promesa de respecte al vençut a l’acta de capitulació de Barcelona.

Acomiadament, sense cap excepció, tots els empleats de la ciutat de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya. Imposició de la contribució del paper segellat. Exili, per ordre del capità general, de molts canonges, religiosos, nobles, jutges, advocats, escrivans i persones austriacistes.

Prohibició del Sometent a tot Catalunya. Supressió de la Junta de Sanitat de Barcelona.

Recollida i destrucció dels “Anals de Catalunya”, escrits per Feliu de la Penya, i de tots els escrits publicats durant la guerra. Enderrocament de tots els castells de Catalunya, la conservació dels quals no convenia a l’absolutisme reial.

Abolició, el primer d’octubre de 1718, de tota la moneda catalana, rebaixant a una tercera part del seu valor la moneda catalana dels ardits.

Prohibició de tot tipus d’armes i de l’ús de l’espasa als catalans que tenien dret a portar-ne. Ordre que cap català pogués tenir a casa seva més que un ganivet de llescar pa, i encara lligat la taula amb una cadena.

Malgrat la desfeta, el regnat de Felip V aportà pau i estabilitat al país, i un cert progrés econòmic. L’any 1717 els catalans ja eren 550.000. La ciutat de Barcelona aplegava aleshores unes 30.000 persones.

BIBLIOGRAFIA ALBERTÍ, SANTIAGO. L’Onze de Setembre Editorial Albertí, Editor SL. Barcelona, 2006.

ALCOBERRO I PERICAY, AGUSTÍ (director de l’obra). Catalunya durant la Guerra de Successió. Vol I. Àustries contra Borbons (1705-1713).

Editorial: ara LLIBRES, Barcelona.

ALCOBERRO I PERICAY, AGUSTÍ (director de l’obra). Catalunya durant la Guerra de Successió. Vol II. La Guerra dels Catalans. (1713-1714).

Editorial: ara LLIBRES, Barcelona.

ALCOBERRO I PERICAY, AGUSTÍ (director de l’obra). Catalunya durant la Guerra de Successió. Vol III. La desfeta i la memòria històrica (1714-2014).

Editorial: ara LLIBRES, Barcelona.

AUTORS DIVERSOS. Història de Terrassa. Col•lecció Papers de la Ciutat, nº1. Ajuntament de Terrassa,1987.

AUTORS DIVERSOS. Dossier Especial: 1714. La Guerra de Successió.

Revista Sàpiens. Octubre 2007. Número 60.

BERENGUER I CASAL, JACINT. Un estudi sobre l’austriacista Francesc Busquets i Mitjans.

FERRER I MURILLO, MARC. El cas dels germans Bru: dos ciutadans honrats de Barcelona, segrestats a Terrassa per un escamot austriacista l’agost del 1713. Revista Terme nº17. Terrassa, 2002.

FERRER I MURILLO, MARC. Els fets. Dins la pàgina de la Comissió pel 4 de setembre de 1713 Terrassa. http://4setembre1713.blogspot.com MESSEGUER I BELL, POL. Els efectes de la guerra de successió a Terrassa (1704-1721).

Col·lecció Terraça.doc nº 2. Arxiu Històric de Terrassa. Arxiu Comarcal del Vallès Occidental. Terrassa, 2011.

SAMPERE I MIQUEL, SALVADOR. Fin de la nación catalana. Tipografia l’Avenç.

Barcelona, 1905.

SERRA I SELLARÉS, FRANCESC; ERILL I PINYOT, GUSTAU. La darrera victòria de l’exèrcit català: La batalla de Talamanca. Farell Editors.

WEB PAGE Museu virtual de la Guerra de Successió (1702-1714). www.guerradesuccessio.cat