Exposició "La Riuada del 62 a Terrassa. L'abans i el després de la ciutat"

LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat

20 www.terrassa.cat/museu

Catàlegs del Museu

Cultura

20

LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA L’abans i el després de la ciutat Museu de Terrassa

LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA L’abans i el després de la ciutat

del 7 de juny de 2012 al 28 de febrer de 2013

Museu de Terrassa

HI COL·LABORA

Exposició Ho organitza: Ajuntament de Terrassa Regidoria de Cultura Museu de Terrassa Coordinació: Domènec Ferran Comissariat: Gemma Ramos Restauració: Xavi Arnau i Conxa Armengol

Agraïments Arxiu Administratiu de Terrassa Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona Arxiu Tobella Institut Cartogràfic de Catalunya Servei de Cartografia i Població. Tecnologia, Logística i Qualitat de l’Ajuntament de Terrassa Cristóbal Castro Alba Clemente Joan Coma Rafel Comes Anna Maria Gallardo Lourdes Girona Ramon Pellin Jesús Romero Arnau Tarradas Pilar Ubrich Jaume Valls Joaquim Verdaguer

Catàleg Ho edita: Ajuntament de Terrassa Regidoria de Cultura Museu de Terrassa Coordinació: Domènec Ferran Catalogació i tria d’imatges: Gemma Ramos Fotografies del catàleg: Teresa Llordés Planimetria: Servei de Cartografia i Població. Tecnologia, Logística i Qualitat de l’Ajuntament de Terrassa Preimpressió i impressió: Prismàtic Arts Gràfiques, SA Dipòsit legal: B-18206/2012 ISBN: 978-84-86838-98-0 Fotografia de la portada: TAF. Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona

Sumari 5

Presentació

7

La riuada de 1962. Societat i cultura

AMAT

Manel Márquez

40

Catàleg

63

Bibliografia

LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat

Presentació

La nit del 25 al 26 de setembre de 1962 es produïren a la zona del Vallès uns aiguats terribles en què van perdre la vida nombroses persones. A Terrassa, la xifra de morts fou especialment elevada i les pèrdues materials, abundants. Enguany, cinquanta anys després del desastre, rememorem aquest fatídic esdeveniment amb una exposició i un catàleg que tracten del context social, econòmic i polític del període a l’entorn de la riuada, per tal d’entendre el perquè de la magnitud de la tragèdia.

Al llarg de la història de la ciutat, aquests fenòmens s’han anat repetint a causa de les característiques hidrogràfiques del terreny i d’una climatologia determinada, que concentra les seves màximes precipitacions a la primavera i a la tardor. Les riuades sempre han produït conseqüències més o menys tràgiques, però la del 62 fou especialment debastadora. La causa principal l’hem d’anar a buscar en l’ocupació irregular del territori i en la gestió inadequada en matèria urbanística de les autoritats locals i supralocals.

El Museu de Terrassa, seguint amb la seva política d’exposicions temporals de llarga durada, ha volgut recordar l’efemèride amb un muntatge fet amb objectes de les seves pròpies col·leccions. Aquesta mostra, dividida en tres àmbits: causes, riuada i conseqüències, posa l’accent en les causes que van propiciar la tragèdia. Aquestes són: l’arribada d’immigració que busca un futur millor, la necessitat de la indústria local de mà d’obra abundant, la construcció d’habitatges en zones inadequades, la manca d’infraestructures bàsiques i les condicions de vida infrahumanes de molts d’aquests nouvinguts.

Certament, les classes immigrants no foren les úniques que patiren la tromba apocalíptica d’aigua, es poden comptar víctimes de qualsevol estrat social. Per als nous terrassencs, les conseqüències foren realment dramàtiques. És per tot això que la mostra dóna especial protagonisme a aquest sector més desfavorit de la societat, que, alhora, va ser el més afectat.

L’exposició, entre altres coses, vol retratar el periple i les condicions de vida de la classe immigrant. I per fer-ho ha seleccionat unes peces del fons del Museu que il·lustren un període i una realitat social.

Els objectes no han estat triats per la seva procedència, que en molts casos és desconeguda, sinó per la representativitat de l’objecte en si dins el discurs museogràfic.

Les exposicions temporals del Museu tenen com a finalitat primordial divulgar i donar a conèixer les col·leccions del Museu que no estan exposades, i aprofitar l’ocasió per restaurar i, si és possible, documentar més profundament els objectes que formen part de la mostra. Per aquest motiu, per la manca de peces amb històries vivencials representatives de la realitat dels nouvinguts, hem triat aquelles que per període i tipologia són susceptibles de ser-ho.

Fig. 1. Destrucció i desolació després de la riuada, 1962.

Autor: Carles Duran. CECOT

5

LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat

Fig. 2. Xarxa hidrogràfica de la ciutat de Terrassa. Situació del 1962, abans dels aiguats.

Plànol base: Ortoimatge 1:5000. Institut Cartogràfic de Catalunya, 2009.

Font: Vistes aèries 1956-1957. CECAF. Diputació de Barcelona.

6

LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat

La riuada de 1962. Societat i cultura Manuel Márquez i Berrocal Historiador i magister en Història Moderna i Contemporània

Hi ha fets i dates que conformen els moments històrics fonamentals per a la formació de la memòria col·lectiva d’una societat. Terrassa, sense cap dubte, té en la riuada del 25 de setembre de 1962 un punt d’inflexió en el seu esdevenir històric.

La memòria pot ser construïda en forma de mite, sense realitat històrica contrastada, però l’experiència real dels fets patits pels terrassencs i terrassenques, en aquells dies, com a víctimes o testimonis, marcaren profundament els esdeveniments posteriors de la història de la vella Ègara.

La influència de la riuada en la vida dels ciutadans de Terrassa fou extraordinària. Les persones moriren i pati­ren, les propietats elementals durament reunides es perderen i les il·lusions s’hague­ren de refer, malgrat els problemes econòmics, polítics i socials que la immensa majo­ria de la Fig. 3. Precarietat als barris suburbials, dècada de 1950. Autor: Josep M. Alberó. població, els treballadors, suportava.

Procedència: Cristóbal Castro.

La mort va donar vida, ningú no oblidà la tragèdia, ni els morts, ni els responsables. D’aquella foscor va sorgir la llum en la negra nit franquista. Una Terrassa més combativa naixia de la mà del moviment veïnal i amb el recolzament de l’oposició sindical i política.

7

LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat

La conformació d’una ciutat sota la dictadura franquista

Terrassa, l’any 1962, era una ciutat en plena explosió demogràfica i filla de la immigració. Aquest any és quan arribà als cent mil habitants, cada dia el nombre de terrassencs augmentava en vint-i-dues persones; gairebé la meitat havien nascut fora de Catalunya i prop del 30% eren andalusos.

Una natalitat del 23,4‰ i un creixement natural d’un 14,2‰, en el període 1961-1965, va fer que tinguéssim una població immigrant més jove que la catalana i dedicada al treball: dues de cada tres persones en edat de treballar ho feien. La indústria, en la dècada dels seixanta, ocupava tres de cada quatre terrassencs i gairebé la meitat treballava al sector tèxtil. L’analfabetisme de la població mostra la discriminació de les dones en l’accés a l’educació, i per això el percentatge d’analfabetes és superior en 10 punts al dels homes (4,7%), l’any 1960, i no millorarà en una dècada.

La riuada no aturà el procés de creixement, ans al contrari: l’any 1963 és el que presenta la taxa de creixement anual més elevada de tota la història terrassenca del segle XX (9,2%).

Cada dia arribaven a la ciutat vint-i-cinc nous terrassencs, i uns divuit eren immigrants.

Hom es pot preguntar com la Terrassa de la dictadura franquista va rebre aquesta allau humana que cercava una vida millor. La resposta és senzilla: no hi havia rebuda organitzada per part de l’Administració pública. La presència de persones dedicades a oferir habitacles era habitual a les andanes de les dues estacions terrassenques. Els nouvinguts intentaven aixoplugar-se on podien, a casa d’amics o familiars, en propietats dels empresaris que els contractaven o en habitacions de lloguer miserables, com el famós “Barco de la Juana”.

Els habitatges atapeïts, els rellogats o les barraques i coves no eren elements estranys en la vida quotidiana dels nous terrassencs durant els primers mesos o anys d’estada a la ciutat, com en queda constància en diferents informes municipals dels anys cinquanta.

Fig. 4. Família immigrant, c. 1957.

Autora: Juanita Biarnés. AMAT.

8

Els nouvinguts arribats durant les onades migratòries de final dels anys cinquanta i seixanta s’instal·laren als barris perifèrics de la ciutat i en habitatges majoritàriament d’autoconstrucció, o als nous polígons. La manca de planificació urbanística va comportar un creixement desordenat, sense cap directriu

La conformació d’una ciutat sota la dictadura franquista

Fig. 5. Coves instal·lades als talussos de la plaça Catalunya, final de la dècada de 1940 i principi de 1950. AMAT.

Fig. 6. Interior d’una de les barraques del “Barco de la Juana”, c. 1952. Autor: Francino. AMAT.

9

LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat

o programació que pogués garantir unes formes urbanes homogènies. Això determinà un teixit urbà discontinu que dificultà enormement l’estructuració de la ciutat, així com la creació de les infraestructures urbanes bàsiques que donessin cohesió a una de les ciutats més importants de Catalunya. Però eren anys d’especulació. La ciutat es veia farcida de carrers sense urbanitzar i d’espais buits, i hi mancaven vials de comunicació entre els diferents barris en creixement; en resum, era una ciutat desestructurada i amb espais reservats per a futures accions especulatives.

L’any 1962, l’únic pla d’urbanisme vigent i aprovat era el de Vinyals (1934) i la seva reforma de Josep Pratmarsó (1949). L’any 1958 Pratmarsó, amb Jordi Alsius, per encàrrec de l’Ajuntament dissenya un nou pla, que en línies generals respectava la zonificació i els vials del Pla Baldrich (1951), i es va fer seguint les directrius de la Carta d’Atenes. Però no se’n va aprovar ni aplicar cap.

Fig. 7. Barraques del “Barco de la Juana”, 1952.

Autor: Francino. AMAT.

La manca de planificació urbanística fa que els habitatges obrers, majoritàriament de persones immigrades, es construeixin seguint l’espai definit per

Fig. 8. Barraques del “Barco de la Juana”, dècada de 1950. Autora: Juanita Biarnés. AMAT.

10

La conformació d’una ciutat sota la dictadura franquista

Fig. 9. Barri de la Maurina, c. 1960. AMAT.

Fig. 10. Barri de Ca n’Anglada, final de la dècada de 1950 i principi de 1960. Procedència: Aitor Torralbo.

11

LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat

l’illa d’eixample del model Vinyals i quedin reduïts al simple traçat dels carrers, que es connecten, o no, amb d’altres. El comprador adquireix la parcel·la (en forma rectangular, el casal, sense cap servei ni perspectives de tenir-ne) i hi edifica ell mateix, fet que dóna origen als primers barris de la perifèria terrassenca: Ca n’Anglada, les Arenes, Sant Pere Nord, la Maurina, Can Palet, Can Boada, Poble Nou i la Cogullada.

Fig. 11. Autoconstrucció dels habitatges i de les infraestructures més bàsiques, com les voreres. Barri de Ca n’Anglada, dècada de 1950. Procedència: Plácido Lordán.

Les condicions de vida dels terrassencs eren tan o més dures que als seus llocs d’origen. Viure en habitacions rellogades famílies senceres, o en barraques, sense aigua corrent, lavabo o electricitat, era habitual, com han explicat centenars de testimonis. El primer pas era l’habitació llogada; el segon, la barraqueta o cova, i el tercer, la compra d’un terreny per construir-hi amb quatre totxos i una uralita una casa pròpia, que s’aniria millorant amb el temps i els diners durament estalviats (hogares en formación, en la terminologia franquista). Lògicament, la solidesa dels habitatges d’autoconstrucció, fets pels interessats amb l’ajuda d’algun amic paleta i sense cap revisió professional (arquitecte, aparellador o mestre d’obra), era en molts casos simplement inexistent.

Fig. 12. Recollida d’àrids a la mateixa llera de la riera de les Arenes, 1955. Procedència: Saturnina Quadrado.

12

La conformació d’una ciutat sota la dictadura franquista

1949

1958*

Fig. 13. Plànol dels creixements urbans de la ciutat de Terrassa: 1949 i 1958.

*Al sector d’Ègara i Sant Llorenç, la informació s’ha actualitzat fins a l’any 1962. Plànol base: Ortoimatge 1:5000. ICC, 2009.

Fonts: Fotoplano de Tarrasa y sus alrededores 1:2000. 1949. CECAF. ICC. Fotoplano de Tarrasa y sus alrededores. 1958. CECAF. ICC. Vistes aèries 1956-1957.

CECAF. Diputació de Barcelona.

13

LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat

Fig. 14. Blocs d’habitatges del barri d’Ègara, c. 1952. Autor: Bros. AMAT.

Fig. 15. Grups Sant Llorenç, c. 1959. Autor: Màrius Heras Moreno. AMAT.

14

La conformació d’una ciutat sota la dictadura franquista

Fig. 16. Construcció del grup d’habitatges de Nostra Senyora de Montserrat, c. 1955. AMAT.

A Terrassa eren habituals, com a tot Catalunya, les llargues jornades laborals, les hores extres, els ritmes infernals de treball i els sous lligats a la producció, tot amb un escàs nivell de mecanització de moltes feines, i tot per obtenir uns salaris decents (molt més elevats que als llocs d’origen), però mínims per poder començar una nova vida des del no-res, sense casa ni tot el que cal en una llar. Així ho explica un informe signat pels “trabajadores textiles de Tarrasa” que es va distribuir al Sindicato Vertical i en diferents fàbriques i en què es preguntava: “¿Por qué los capitalistas textiles quieren ‘reestructurar’ el sector lanero?”, i tot seguit explicava les condicions de treball que existien en el sector tèxtil: “Desde 1955, la burguesía empezó a implantar la productividad en la mayoría de las empresas: es decir, los trabajadores tuvimos que hacer más trabajo del normal a cambio de unas primas que no representaban más de un 20% sobre el salario que veníamos cobrando. Sin embargo, en los años siguientes y hasta hoy, la productividad ha aumentado 3 veces más, mientras que los salarios sólo han subido como máximo un 40 por ciento más. O sea, que los capitalistas han visto aumentar sus beneficios a costa de nuestro trabajo 7 veces y media en 15 años. ¿Y qué han hecho para incrementar el rendimiento de nuestro trabajo? Han aumentado las cargas de trabajo de tal manera que no sabemos cuándo nos exigen a prima o cuándo exigen la actividad normal […]. ¿Qué ha ganado la patronal con todo esto? Ha ido acumulando capital a costa de nuestra fuerza de trabajo. […]”

La riuada deixà al descobert la brutalitat d’una societat capitalista i sotmesa a una cruel dictadura. La negligència administrativa, tant local com supramunicipal, és la que va permetre aquesta situació, que va tenir unes conseqüències terribles per a la població. En definitiva, el desastre, com era lògic

15

LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat

Fig. 17. Vista aèria de la riera de les Arenes, amb el barri del mateix nom, el de Ca n’Anglada i el de Montserrat, 1958.

Autor: CETFA. AMAT.

i d’esperar: una simple qüestió de temps. La manca de canalització de la riera de les Arenes, amb una amplada de 300 metres i ocupada per desenes de cases modestes, fetes amb materials barats i en zones susceptibles de ser negades; la inexistència d’una urbanització bàsica dels carrers, i la falta d’una bona xarxa de clavegueres, són els elements que tothom reconeix com a responsables materials d’aquest desastre. Evidentment, les responsabilitats profundes les hau­ríem de buscar en les autoritats polítiques de l’època, que mai no planificaren la ciutat com calia fer-ho; només ens cal recordar que el Pla Vinyals, quaranta-dos anys abans, ja preveia una separació entre el barri i la riera, així com també ho feien els plans Baldrich (1951) i Baldrich-Alsius (1958).

La responsabilitat d’aquesta catàstrofe va ser el més radical, inhumà i criminal laissez faire et laissez passer, le monde va de lui-même de les autoritats de la dictadura i dels seus aliats, socis o familiars: els especuladors urbanístics i immobiliaris. Els ritmes i les zones de creixement, així com els tipus de possibles habitatges a edifi­car, els decidia el lliure mercat, l’oferta i la demanda, sense cap limitació per part dels poders polítics de la dictadura. La relació entre poder econòmic i polític en aquests anys va permetre flagrants il·legalitats, com ara construir cases al llit major de la riera –com hom pot observar comparant fotografies aèries dels anys 1958 i 1962, sobretot al barri de les Arenes i de Ca n’Anglada– i en zones que podien ser negades en cas de forts aiguats, sense que l’Administració fes res per evi­tar-ho. Ans al contrari, ho van permetre, al marge dret, malgrat que encara no estaven

16

La conformació d’una ciutat sota la dictadura franquista

Fig. 18. Vista aèria de la riera de les Arenes, juny de 1963. Autor: Geocart SA. © Institut Cartogràfic de Catalunya.

construïts els murs de contenció de la riera de les Arenes que tots els plans teòricament preveien.

Persones amb participació en la vida política i social de l’època franquista diuen que les lleis estatals (Ley del Suelo, 1956) o els plans locals d’ordenació són paper mullat “quan es ventilen inte­ressos econòmics de notable envergadura”.

L’alcalde Josep Clapés i la seva administració van ser els responsables de la situació, per acció i per omissió. Clapés deia al Tarrasa Información que calia aturar les obres il·legals i advertir seriosament els que venien terrenys a preus abusius, però no feia res per solucionar el problema. Així ho denunciaren els arquitectes i urbanistes, durant la dècada dels cinquanta, en diferents informes municipals, com va fer Josep Pratmarsó (arquitecte municipal) o, al mateix diari, Josep Boix i, encara amb més duresa i rotunditat, Joan Baca, l’any 1961, quan era arquitecte municipal. El que hom podria considerar simplement un problema urbanístic amagava en realitat tot un entramat d’interessos econòmics i polítics de la minoria social dominant i governant.

Finalment, l’any 1963 es realitzà la planificació de les àrees limítrofes entre els municipis de Terrassa i Sabadell –arran de la creació de la Mancomunitat– i la canalització de les rieres de les Arenes i del Palau. La qualitat de la canalització també va ser posada en dubte pel moviment veïnal de Ca n’Anglada, car la fondària dels contraforts o defenses no era l’adequada, per la qual cosa alguns d’aquests van caure durant la riuada del 20 de setembre de 1971.

17

LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat

Terrassa, 1958* Zones de desbordament de les rieres.

Cases totalment destruïdes i greument afectades.

Fig. 19. Plànol del desbordament de les rieres i de les zones d’afectació. Plànol base: Ortoimatge 1:5000. ICC, 2009.

*Les dades del sector d’Ègara i Sant Llorenç estan actualitzades fins al 1962.

Fonts: Fotoplano de Tarrasa y sus alrededores. 1958. CECAF. ICC. Vistes aèries 1956-1957. CECAF. Diputació de Barcelona. Análisis estadístico de los daños ocasionados por las inundaciones. Ajuntament de Terrassa. Octubre de 1962.

18

La riuada

La riuada

Fig. 20. La riuada al seu pas pel barri del Poble Nou, setembre de 1962. Autor: Carles Duran. CECOT.

El 25 de setembre de 1962 és un dels dies més tràgics de la història de Terrassa. La natura desfermada, aquell vespre de setembre de fa cinquanta anys, va provocar una hecatombe humana, social i política –gairebé quatre-cents morts i desapareguts–, però no com a resultat d’una fatalitat natural, sinó com a conseqüència d’una realitat de misèria i explotació en què vivien milers de catalans. La manca absoluta d’escrúpols de la classe dominant i governant franquista va fer-se palesa a la ciutat després de la catàstrofe. La ciutat, sotmesa al poder franquista local, deixava al descobert la infàmia de l’enriquiment d’una minoria a costa de la penúria de la immensa majoria.

Unes pluges torrencials convertiren les seques rieres del nostre terme municipal (a l’esquerra, la riera de Palau; al mig, el torrent de Vallparadís, i a la dreta, la de les Arenes) en cabalosos corrents d’aigua impossibles d’engolir per les deficitàries infraestructures urbanes terrassenques. Les rieres anaren sembrant la mort al llarg del recorregut urbà i durant les sis hores que el cataclisme concretava el seu macabre destí. Entre les sis de la tarda i quarts d’una de la matinada del 25 de setembre, un terrible aiguat, d’entre 223 i 240 litres per metre quadrat, va provocar el desbordament de les rieres

19

LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat

Fig. 21-22. Els efectes de la riuada a la zona de la riera de les Arenes, setembre de 1962. Autor: TAF. Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona.

20

La riuada

Fig. 23. Vista aèria de la zona afectada per la riera del Palau, on es pot veure el camp de futbol anomenat dels Kubales, setembre de 1962. Autor: TAF. Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona.

de Terrassa. L’observatori meteorològic de Sabadell registrà 361,2 litres per metre quadrat en una hora, el rècord del segle XX. La de les Arenes va arribar a portar un cabal de 700 metres cúbics per segon, i de 200 la del Palau, a la Rambla, on el corrent d’aigua assolí els dos metres d’alçada.

Les hores del vespre foren les que produïren les morts, les desaparicions i els danys. Les aigües torrencials arrasaven i destruïen tot el que trobaven al seu pas; arrossegaven terra, pedres, roques, arbres, pals de telèfon o d’electricitat, que convertien el torrent d’aigua en una arma encara més mortífera. Les cases humils, d’autoconstrucció, situades al llit major de la riera de les Arenes o molt a prop, van desaparèixer ràpidament. La riera es desbordà inicialment a l’alçada del pont de la carretera de Castellar, un corrent d’aigua va recórrer el marge dret de la riera al barri d’Ègara. Un gran llac va aparèixer del no-res quan el pont de la via de RENFE va caure, en ser obstruït pels materials que portaven les aigües embogides. El barri de Ca n’Anglada també va quedar molt afectat i es van

21

LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat

Fig. 24. Afectació dels Grups Sant Llorenç, setembre de 1962. Autor: Carles Duran. CECOT.

Fig. 25. La zona de les Fonts després de la riuada amb el pont pràcticament destruït, 1962. Procedència: Maria Jesús Montero.

22

La riuada

perdre al voltant de 150 vides, igual que el de Sant Pere. Les aigües van escampar-se per ambdós marges de la riera; els Grups de Sant Llorenç, el barri de les Arenes i el d’Ègara estaven inundats.

Els testimonis de l’horror ens parlen dels crits d’auxili, dels xiscles d’horror i de gemecs que se sentien per tot arreu.

El desbordament de la riera del Palau va afectar el Poble Nou, Can Boada, la Maurina, la Cogullada i les cases de les carreteres de Martorell i Olesa. El centre urbà va patir extraordinàriament, perquè el col·lector de la rambla d’Ègara no va poder engolir la massa d’aigua ni els materials que baixaven de la serralada de Sant Llorenç del Munt. En quedar obturat, la Rambla es convertí en una mena de riu cabalós que arrossegava tot el que trobava al seu pas –persones, vehicles, arbres, mobles, eines, màquines, etc.– i penetrava impunement en cases, fàbriques, botigues, tallers i magatzems del cor econòmic, industrial i comercial de la ciutat. L’Estació dels Ferrocarrils dels Catalans (FGC) va quedar completament inundada, i es convertí, com expliquen els testimonis, en una trampa mortal per als qui s’hi aixoplugaren.

La rambla del Pare Alegre (Rambleta), el camp de futbol dels Kubales i les hortes adjacents van convertir-se en una mena de punt i final de trajecte de les restes del desastre. Tots els carrers adjacents van resultar greument afectats, especialment tots els establiments o els habitatges que feien cantonada. Al punt de confluència de les dues rieres, del Palau i de les Arenes, que sumaven el corrent de tots els torrents, rierols i corrents d’aigua que s’havien format, el cabal va ser enorme i va inundar la part baixa de les Fonts.

La magnitud del desastre, però, no va fer-se del tot evident per als terrassencs fins a les primeres hores del matí, quan els qui dormien durant l’aiguat intentaven incorporar-se a les activitats habituals, anar a la feina, a l’escola o a comprar. La sorpresa i el terror als seus rostres van ser l’evidència més punyent del cataclisme. Terrassa va quedar incomunicada per via telefònica, viària o ferroviària, i sense conèixer que la situació era similar a altres poblacions de les comarques del Vallès Occidental i el Baix Llobregat. La informació dels fets no arribà als mitjans de comunicació locals i catalans fins dos dies després de les riuades, a causa de la incomunicació.

La vigència de la riuada i dels fets succeïts és evident i, encara avui, en tots els llibres de memòries o en els nous formats digitals (pàgines web) podem trobar testimonis colpidors d’humanitat, heroisme i coratge de les persones que ho van viure o dels qui han sentit els relats d’avis o besavis. Però també el desconsol per la mort sobtada de gent plena de vida i energia que havia vingut a la nostra ciutat a cercar una vida millor, de la qual no va poder gaudir. Molts tenim a la memòria les nostres rierades o riuades (1971) i la imatge d’alguna persona estimada mirant el cel amb por; jo la tinc.

23

LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat

Fig. 26. Dolor per la mort d’un ésser estimat. Procedència: Joan Bonastre. MdT.

Fig. 27. Desesperació dels familiars de les víctimes. Procedència: Joan Bonastre. MdT.

24

La solidaritat

La solidaritat La societat civil terrassenca va reaccionar amb una dignitat exemplar. Veïns, familiars, amics i ciutadans anònims aixoplugaren els damnificats, els donaren consol i els acompanyaren en els moments durs dels enterraments o les identificacions. Ha quedat en la memòria terrassenca la imatge d’alguns col·lectius com ara els escoltes (colles de Joves Escoltes) o la Creu Roja, els bombers, voluntaris civils, periodistes (Joaquín Soler Serrano o el redactor en cap del Tarrassa Información, Francisco Lucio, més tard militant destacat del PSUC) i fins i tot l’exèrcit (sapadors de Manresa). També, les institucions de l’Estat i el règim, que ho havien de fer per obligació, la qual cosa no vol dir que no fos admirable la dedicació de molts dels seus membres en alguns casos, i totalment decebedora i absolutament interessada en d’altres.

L’Administració no tenia cap previsió ni mitjans preparats per enfrontar-se a cap tipus de catàstrofe.

Un poder local miserable amb els ciutadans i sense recursos per atendre’ls, desbordat, incapaç de coordinar les ajudes, ni tan sols les activitats de recerca i recollida dels morts o la seva classificació o identificació. Aquesta tasca la varen fer, entre d’altres, els homes i les dones d’Acció Catòlica.

Les mostres de solidaritat foren nombroses i arribaren d’arreu del món. El règim franquista fins i tot en va amagar i impedir algunes, com el cas de les audicions que va voler oferir el músic Pau Casals en benefici dels damnificats, que el dictador no va permetre.

Cal destacar l’actuació exemplar del periodista Joaquín Soler Serrano, que des de Ràdio Barcelona (Operación Dinero) va mobilitzar la població en favor de les víctimes. La ràdio va esdevenir un punt de connexió i d’esperança, explicant el que passava i demanant diners (30 milions de pessetes de l’època), roba i queviures per als damnificats. Altres emissores que col·laboraren van ser Radio Nacional de España (11 milions) i Ràdio Terrassa (1,2 milions).

El Govern Civil es va encarregar de centralitzar la recollida de donatius econòmics. Per fer-ho es va crear la Junta de Distribució de Fons, presidida pel governador civil de Barcelona, aleshores Matías Vega Guerra, i integrada pel president de la Diputació, l’alcalde de Barcelona, els delegats d’Hisenda, Auxili Social, Creu Roja i Sección Femenina, i pel que fa a les poblacions afectades, l’alcalde, un regidor, un capellà i el comandant de la Guàrdia Civil. La xifra de 134 milions és la que coneixem a partir de la informació del diari La Vanguardia (6 d’octubre), però en cap moment es varen fer públiques les xifres oficials ni les liquidacions o els repartiments. Altres fonts parlen de gairebé 200 milions.

Els donatius es van publicar a la premsa i prenien una forma de solidaritat publicitària, competitiva i interessada. Tots els bancs importants van donar més d’un milió de pessetes: Banc d’Espanya (10 milions), Banc Central, la Caja de Ahorros Provincial, Banco de Santander, Banco Español de Crédito, Banco de Bilbao, Banco Hispanoamericano i Caja de Ahorros y Monte de Piedad.

Les institucions del règim franquista també participaren en aquesta “solidaritat caritativa”, que substituïa la justícia social, que ni existia ni va existir durant tota la dictadura. Així, van fer donacions: la Delegación Provincial de Sindicatos (8 milions), l’Institut Nacional d’Indústria - INI (7 milions), l’Ajuntament de Barcelona (2 milions) i la Diputació de Barcelona (2 milions). Fins i tot el papa Joan XXIII, que va aportar mig milió de pessetes.

25

LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat

Fig. 28. Salvador Dalí i Gala, al Palau Provincial, fan entrega del quadre El Crist del Vallès al marquès de Castell-Florite, president de la Diputació de Barcelona, 17 de novembre de 1962. Autor: Joaquín M. Domínguez Pont. Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona.

Fig. 29. Inauguració de l’exposició-subhasta a l’antic Hospital de la Santa Creu. El marquès de Castell-Florite acompanyat pel ministre d’Educació, Manuel Lora Tamayo, 1 de desembre de 1962. Autor: Joaquín M. Domínguez Pont. Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona.

26

La solidaritat

Fig. 30. Assistents a l’exposició contemplant els quadres cedits per Pablo Picasso i Joan Miró, desembre de 1962. Autor: Joaquín M. Domínguez Pont. Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona.

També, en una subhasta es van reunir obres de Dalí, Tàpies, Miró, Picasso, Matisse i d’altres cedides pels mateixos autors o galeries d’art de tot Europa, però, com en altres casos, es desconeix la suma recollida.

Pel que fa a Terrassa, les entitats econòmiques que aportaren recursos van ser la Cambra de Comerç (200 mil pessetes), això sí, expressant la seva gratitud al seu Caudillo, i la Caixa de Terrassa (100 mil).

La televisió francesa va recollir 6 milions de pessetes destinats a construir escoles (el col·legi França).

La solidaritat dels exiliats i del seu entorn va ser molt important i sistemàticament silenciada pel règim, com és el cas del Casal Català de París, accions ignorades per la premsa de l’època. Molts altres exiliats van manifestar solidaritat, però els seus missatges eren amagats.

Pel que fa a la distribució de tots els béns rebuts, diners, roba o aliments, va ser tot un exemple tan sorprenent de desorganització, que la gent no s’ho podia creure. Mai s’ha pogut saber on van anar a parar, la qual cosa demostra, sigui certa o no la creença popular del malbaratament i d’un ús i destí diferents dels programats o esperats, l’elevat grau de desorganització de l’Administració franquista.

No insistirem en la picaresca d’aquells anys, ni en la corrupció, prou coneguda; però el fet que mai es presentessin uns comptes clars va provocar, un cop més, que la ciutadania desconfiés d’una administració autoritària, caracteritzada per ser incompetent, prevaricadora, insolidària i corrupta, que permetia, per exemple, que el capellà (legionari) de Ca n’Anglada cobrés als veïns del barri i de les Arenes per permetre’ls construir les cases en diumenge; evidentment, sense que ningú els demanés després els permisos d’obres, plànols o cap documentació, com han explicat testimonis qualificats de l’època (J. Boix).

27

LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat

Fig. 31 i 32. Famílies senceres sense sostre s’allotjaren als diferents centres d’acollida, 1962.

Autor: Juanita Biarnés. AMAT.

28

La solidaritat

Fig. 33 i 34. Als refugis per als damnificats s’habilitaren espais d’emmagatzematge de roba i sabates, gènere que havia arribat a través dels diversos donatius, 1962. Autor: Juanita Biarnés. AMAT.

29

LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat

Fig. 35. Franco rebut per l’alcalde de Terrassa, 2 d’octubre de 1962. Autor: Francino. AMAT.

Fig. 36. Franco visitant una de les empreses damnificades, 2 d’octubre de 1962. Autor: Ringier Bilderdienst AG. AMAT.

30

La solidaritat

Fig. 37. Franco al balcó de l’Ajuntament, 2 d’octubre de 1962. Autor: Carles Duran. AMAT.

El règim no va dubtar i el dictador, que visità Terrassa (l’octubre de 1962 i el juny de 1963), va capitalitzar l’hecatombe. A la segona visita, un gran cartell penjava de l’edifici de la Mútua de Terrassa, amb una fotografia de Franco interessant-se per les víctimes (un nen i una dona plorant) i amb l’eslògan: ¡Esto no se puede olvidar! Queda evident qui era el que havia d’aparèixer davant dels terrassencs com l’home solidari i benefactor. Franco, en el discurs del 2 d’octubre de 1962 des de la balconada de l’Ajuntament de Terrassa, va atribuir la “pertorbació” de la pau dels terrassencs i de les seves llars a una desgràcia natural: “La tromba apocalíptica de las aguas desbordadas... sentimos en nuestra carne vuestros dolores... Jamás en la historia de nuestro país, se recuerda un número tan grande de víctimas como el que aquí se sufrió... de la desgracia y del desafío de la Naturaleza, sacaremos bienes y fuerzas renovadas.” El règim sortia reforçat davant dels seus, però els terrassencs no van restar impassibles davant dels veritables culpables.

31

LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat

Fig. 38. Plànol de la canalització de la riera de les Arenes i transvasament de la del Palau.

Plànol base: Ortoimatge 1:5000. ICC, 2009.

Fonts: Vistes aèries 1956-1957. CECAF. Diputació de Barcelona.

32

Les conseqüències

Les conseqüències La ciutat es despertà, el 26 de setembre, conscient de la seva dualitat: al costat del centre històric, on vivien les classes mitjanes d’origen català, hi havia una realitat emergent, la nova Terrassa, l’obrera i immigrant; la que patí més que cap altra, justament per aquestes dues condicions. Així doncs, les riuades reactivaren la vida social i política dels barris, i la consternació inicial va ser substituïda per la voluntat de lluita dels milers de nous terrassencs, que no estaven disposats a continuar vivint en una situació de marginació, ni institucional ni social. Les autoritats municipals i les altes jerarquies del franquisme van haver de visitar i preocupar-se, malgrat que fos de forma cínica i interessada, pels habitants dels barris perifèrics. El poder local començava a conèixer que als indrets de la Terrassa “suburbial” hi havia una altra cosa que no eren les processons o el folklore.

Immediatament després de les riuades, es produí la confluència silenciosa i clandestina entre els sectors progressistes i antifranquistes, d’una banda, i els populars, de l’altra; el cas de Ca n’Anglada és emblemàtic, car es produí un treball conjunt a l’associació de veïns entre militants del nacionalisme català moderat (UDC), l’església progressista i els comunistes del PSUC. A les Arenes la situació era similar; allà ens trobem persones properes al socialisme clandestí, a l’església combativa i a sectors progressistes del centre, i tot plegat finalitzarà, o serà el principi, d’una nova forma d’intervenció que la dictadura no s’esperava: el naixement d’un municipalisme democràtic que va infiltrar-se en la mateixa Administració local franquista aprofitant l’anomenat terç familiar, amb una candidatura guanyadora que va dur a terme una tasca de denúncia social i va ser la veu dels veïns i els seus problemes.

Fig. 39. Danys a l’interior de la fàbrica d’Hilaturas Badiella, 1962. Autor: Altimira. AMAT.

33

LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat

Fig. 40. Treballadors netejant l’interior d’una nau al vapor Aymerich, Amat i Jover, 1962. Autor: Carles Duran. AMAT.

Terrassa es despertava sobtadament d’un somni de creixement econòmic recolzat en la misèria de la majoria. Moltes persones honestes, fins que no van trepitjar els barris obrers, no s’adonaren de la realitat punyent que tenien a uns centenars de metres de casa seva. Ciutadans en un total abandonament i absolutament discriminats respecte a altres sectors i classes socials, també afectats per les riuades, això és innegable, però privilegiats econòmicament, políticament i socialment per un sistema que els afavoria.

Cal recordar que les classes privilegiades del règim, una minoria, com ara industrials, constructors, immobiliàries, entitats financeres i professionals liberals afectes o ben relacionats amb el règim, van saber treure un doble profit de la desgràcia “previsible”. D’una banda, cobrant indemnitzacions per les pèrdues patides a les seves propietats, però alhora aprofitant el camp obert a la inversió especulativa que oferia la construcció dels nous habitatges, per la tradicional i lenta reacció de les autoritats civils en aquest i altres camps. La dècada dels seixanta seguirà les pautes de creixement urbà anàrquic de la dècada anterior, però amb la intervenció, ara massiva, d’un capital privat procedent en gran part dels beneficis industrials dels anys anteriors i canalitzat per entitats de crèdit, immobiliàries i constructores, comptant amb la indiferència, si no complicitat i fins i tot la col·laboració directa, d’unes institucions sorgides del franquisme i dominades per aquest i al servei exclusiu de les classes dominants locals.

Les contradiccions del règim franquista local s’agreujaren encara més en augmentar, al llarg dels anys seixanta, els dèficits tradicionals dels barris a causa d’un creixement espectacular de població (al final del franquisme hi haurà 161.047 terrassencs), però sobretot per una manca d’interès per solucionar els problemes dels nouvinguts, població desatesa en tots els aspectes, sense serveis sanitaris, escolars,

34

Les conseqüències

Fig. 41 i 42. Vista d’una nau del vapor Aymerich, Amat i Jover després de la riuada, setembre de 1962. Autor: Carles Duran. AMAT.

Visita de Franco al vapor Aymerich, Amat i Jover, juny de 1963. Autor: Carles Duran. AMAT.

En aquestes dues imatges es pot veure la important feina de neteja i reconstrucció que portà a terme la indústria local.

35

LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat

Fig. 43 i 44. Els crèdits rebuts foren invertits, en bona part, en la modernització de maquinària, mitjan dècada de 1960.

Autor: Salada Barbarroja. Procedència: Saphil. MdT.

mitjans de transport col·lectiu, zones verdes, carrers asfaltats o enllumenat, clavegueram adequat, etc.

Tot plegat es traduí en una forta solidaritat entre el veïnat per la desgràcia i els problemes comuns que aquella societat capitalista i dictatorial comportava.

Davant la magnitud del problema creat, l’Església fou la primera institució que reaccionà. No solament mitjançant la creació de parròquies als nous barris i nuclis de població que anaven sorgint, també amb l’inici d’estudis seriosos per tal de conèixer la realitat existent i constatar-ne les mancances, evidenciar el problema i, a partir de dades objectives, articular les solucions. Allò que l’administració franquista local no havia fet en gairebé trenta anys de dictadura. Un treball aprofundit, en aquest sentit, fou el dut a terme per l’Instituto de Sociología y Pastoral Aplicada (ISPA) el mes de novembre de 1967, publicat l’any 1968, que va ser fonamental per iniciar els canvis que necessitava la societat terrassenca.

El ball de xifres al voltant dels morts és una demostració de la ineficàcia d’una administració esquifida i al servei d’uns interessos molt particulars, que malgrat presumir de tenir un fort control sobre la societat, no coneixia ni tan sols el nombre real dels habitants de la ciutat. La gent arribava, s’instal·lava on podia i com podia, i a treballar! Aquesta era l‘única realitat que interessava a l’administració de la dictadura a Terrassa.

Les dades de què disposem són contradictòries i, segons converses mantingudes al llarg de diferents treballs amb diferents persones, semblen excessives, però, més que el nombre de morts, el que realment importa és cadascuna de les vides que es van perdre.

Les dades varien extraordinàriament segons les diferents fonts de què disposem, que són: Govern Civil (1962); J. Castells, M. Palomares i F. Torrella, al llibre Tarrasa y los tarrasenses, 1939-1964 (1966); diari oficial del règim, Tarrasa (1972); la revista progressista Al Vent (1987), i la revista Serra d’Or.

36

Les conseqüències

Així, els morts i desapareguts varien dels 317 de Castells als 351 del diari Tarrasa, passant pels 343 del Govern Civil (1962), fins a la xifra més gran, que és de 418 i la dóna la revista Serra d’Or (1962 i segons dades del cementiri de Terrassa). Els ferits, de 150 a 300, respectivament. Pel que fa a les edificacions, les dades encara són mes divergents: els habitatges o les edificacions destruïts totalment o parcialment van ser, respectivament: 350 i 300 (Castells i d’altres); 204 i 701 (Govern Civil); 61 i 62 (Tarrasa), i 265 i 700 (Al Vent).

Pel que fa al valor de les pèrdues materials, en milions de pessetes de l’època, de béns municipals, edificis industrials, materials i comerç i agricultura, van ser les següents, respectivament. Segons Tarrasa: 16,4, 36, 110 i 84, un total de 246,4 milions. Les dades de Castells i altres són: 74,5, 300, 50 i 73, i fan un total, afegint altres epígrafs, de 800 milions. El Diario de Terrassa dóna, l’any 1987, un total de 632 milions (130 en maquinària, 202 en matèries primeres i 300 en pèrdues indirectes).

Les xifres presenten unes diferències substancials que oscil·len entre els 250 i els 800 milions. En definitiva, si les xifres de morts van ser inicialment minimitzades, els danys materials van augmentant informe rere informe, i hom pot imaginar per quin motiu i en benefici de qui.

Els damnificats varen ser acollits inicialment als espais públics i privats, com ara cinemes, col·legis, centres oficials, teatres, etc. Posteriorment, en habitatges prefabricats (a l’avinguda Abat Marcet, 272, i a la carretera de Montcada, 224), i tres anys després, als nous polígons d’habitatges construïts per l’Administració al barri de Sant Llorenç.

Les indemnitzacions per habitatges oscil·laren entre les 10.000 i les 100.000 pessetes. Les investigacions van ser complicades, ja que no hi havia plànols, ni permisos o registres d’obres, o fotografies. Hom pot pensar que això podia afavorir una certa picaresca, potser sí, però mai en benefici dels pobres sinó més aviat dels rics i ben relacionats industrials.

Fig. 45. Com a mesura d’urgència i per tal d’acollir els afectats per la riuada, el Ministerio de Vivienda construí 500 habitatges provisionals en terrenys propers a la carretera de Montcada i a l’avinguda Abat Marcet, entre 1962 i 1965. AMAT.

37

LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat

Fig. 46. Treballs de reconstrucció als Grups de Sant Llorenç, 1964. Procedència: Baltasar Ragon. AMAT.

Les indemnitzacions van servir com a element de propaganda i de recerca de suport popular. Les indemnitzacions per persona morta van ser de 100.000 pessetes; 150.000 si era cap de família i, a més a més, 250.000 pessetes més si estava assegurada en concepte d’accident de treball, i lògicament les corresponents pensions de viduïtat i orfandat (100.000 pessetes de l’any 1962 equivalen aproximadament a 3,7 milions de pessetes de l’any 2000).

Però els industrials també van rebre una bona quantitat de diners, en concepte d’indemnització (fons perdut) o crèdits per les pèrdues patides en instal·lacions, maquinàries i matèries: els famosos 1.000 milions per a Terrassa i Sabadell, que van enriquir alguns i alhora també van permetre recuperar el sector. Aquest debat sobre els usos, els destins i el retorn dels diners que van rebre els industrials terrassencs encara dura. Jordi Calvet ha analitzat els crèdits de la riuada de forma extensa i perfectament documentada en un treball publicat a la revista d’història de Terrassa Terme, al número 17. Així, mostra l’agilitat, la capacitat de moviment de la burgesia vallesana, en especial la dels “veïns barallats”: “El matí del 26 una representació del Gremi de Fabricants de Sabadell, amb els peus enfangats pel recorregut que havien fet pels indrets assolats, es presentava a l’Institut Industrial de Terrassa per tractar de l’estratègia comuna per a redreçar la indústria. Va ser quan es començà a parlar dels danys a la indústria per valor de mil milions de pessetes.”

Les necessitats dels empresaris eren diners per, primer, solucionar l’atur obrer, que a Terrassa va afectar 7.462 persones; segon, els auxilis necessaris per a la indústria: crèdits per a la reactivació, exempcions fiscals, facilitats per a la importació de maquinària i crèdits per a la resta de la indústria indirectament afectada, i tercer, préstecs. No havien passat ni quinze dies de la riuada que ja se signaven els crèdits als

38

Les conseqüències

Fig. 47. Franco visitant una mostra de l’evolució dels treballs de reconstrucció de la ciutat, 18 de juny de 1963. Autor: Francino. AMAT. Nou mesos després de la tragèdia, Franco visità novament Terrassa i va fer un recorregut similar al de la tardor anterior.

afectats amb el Banc d’Espanya a Barcelona. Terrassa va rebre 411,7 milions (101,2 per danys i 310,5 per escanyament de la producció).

Aquests diners van permetre un creixement espectacular de la indústria tèxtil durant la dècada dels seixanta i un increment de la producció, gràcies a la renovació de la maquinària i al creixement de la demanda interior. Però la crisi, com va passar amb les riuades, era qüestió de temps, la competència amb els nous països emergents no era possible.

Arriba el mal tràngol de la finalització dels terminis de devolució dels crèdits (desembre de 1970), justament enmig de la reconversió i la crisi del sector. Tot en una fórmula contractual estranya, “segons la qual el Banc d’Espanya deixava diners a les patronals, que eren avalades per la Diputació, però en què cada prestatari signava el préstec amb el Banc d’Espanya, i amb el temps que va transcórrer sense que ningú no demanés fermament el retorn dels crèdits, no és estrany que les responsabilitats es diluïssin a mesura que passava el temps”. Resumint, enmig del desgavell polític dels anys de la transició, ningú no volia assumir les responsabilitats, ni la Diputació ni l’Estat. Finalment, el Banc d’Espanya va aconseguir que els tribunals obliguessin la Diputació a fer-se càrrec del deute. Aquesta va cercar l’acord amb els deutors, que no van respondre, per la qual cosa va haver de recórrer als tribunals. La patronal terrassenca, l’Institut Industrial, molt reticent a l’acord, va assumir el deute i el seu pagament anual.

Però la mortífera riuada de 1962 no va ser l’última. L’any 1971, també pel setembre, una nova riuada va deixar un mort i 42 cases destruïdes; la lliçó no havia estat apresa correctament pels terrassencs. Sembla difícil d’entendre, en aquest cas tan trist, la sentència clàssica: el poble que no coneix la seva història està condemnat a repetir-la. Però és així, i per això us convido a posar-hi remei.

39

LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat

Catàleg L’arribada a la terra promesa Els trens van esdevenir el mitjà de transport per excel·lència dels milers d’immigrants que arribaren a Catalunya. Un dels més coneguts fou El Sevillano, que portà un gran nombre d’andalusos a Catalunya.

Aquest tren arribava a l’Estació de França després de múltiples parades i diversos transbordaments. Per arribar a Terrassa, encara calia fer-ne un darrer.

Els viatges en tren eren interminables i feixucs. El Sevillano trigava unes 17 hores a arribar a Barcelona, una eternitat si tenim en compte les poques comoditats de què disposava un tren atapeït de gent amb uns compartiments on s’amuntegaven els paquets i les maletes de cartró.

Els nous catalans, exiliats de la seva terra a causa de la por i la gana, arribaven a la ciutat carregats de maletes on cabia tota una vida. Maletes plenes no només dels records d’un passat que havien deixat enrere, sinó també repletes d’esperança en el futur que els esperava.

Arribada d’immigrants a l’Estació del Nord, setembre de 1963. Autora: M. Esperança Serra Valls. AMAT.

40

L’arribada a la terra promesa

1.

Maleta Mitjan segle XX Cartró, fusta i metall 34 x 60 x 16 cm MdT 9570 Procedència: Elisa Ayala

2. Maleta Mitjan segle XX Cartró, metall, paper i fusta 33,5 x 60 x 16,5 cm MdT 9569 Procedència: Elisa Ayala

3.

Mocador de farcells Mitjan segle XX Teixit de cotó 91 x 83 cm MdT 21891 Procedència: Elisa Ayala

4.

Banc Primera meitat del segle XX Fusta, ferro i metall 83 x 200 x 46 cm MdT 22316 Procedència: Estació del Nord de Terrassa

5.

Rètol Primera meitat del segle XX Fusta 20,5 x 110 cm MdT 22282 Procedència: Estació del Nord de Terrassa

Aquests dos elements provinents de l’Estació del Nord de Terrassa foren retirats l’any 1992 pels tècnics del Museu de Terrassa amb motiu del soterrament de la línia i el desmantellament del mobiliari de les andanes i de bona part de l’estació.

41

LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat

La terra d’acollida i la nova llar L’intens creixement demogràfic va donar lloc a un veritable pseudourbanisme. D’una banda, la manca d’habitatge i, de l’altra, la poca previsió i planificació urbanística van provocar l’aparició de barraques i edificacions d’autoconstrucció, que creixien de manera anàrquica i allunyades del nucli urbà.

Sota els permissius ulls de l’Administració local es parcel·laven terrenys agrícoles en zones inadequades que després eren venudes a preu de sòl urbà. I mentre uns s’enriquien amb l’especulació dels terrenys, aquells que els compraven havien de fer un gran sacrifici per aixecar la casa on viurien.

Aquests habitatges s’anaven construint els caps de setmana, sobretot els diumenges, que era el dia de festa. Moltes vegades, els materials per a l’obra els havien de comprar a terminis. Les cases es començaven a habitar tan bon punt hi havia les quatre parets i la teulada. Després, els interiors s’anaven reformant a poc a poc, per tal de fer-les més habitables.

Treballant en la construcció d’un edifici, final de la dècada de 1950 i principi de 1960. Procedència: Maria Jesús Montero.

42

La terra d’acollida i la nova llar

6.

Garbell Mitjan segle XX Fusta i metall 10 x 73,2 x 143,5 cm MdT 6829 Utensili emprat per triar les pedres de la terregada o separar àrids de diferent grossària. Per a la construcció de moltes de les cases properes a la riera s’utilitzaren els mateixos àrids que proporcionava la riera. Aquest material barrejat i pastat amb un aglomerant s’utilitzava com a morter.

7.

Gaveta

8.

Mitjan segle XX Fusta 14 x 32,5 x 32 cm MdT 6808

Paleta Tercer quart del segle XX Ferro i fusta 15,5 x 33,5 x 12,5 cm MdT 19823

9.

Cabàs

Mitjan segle XX Fil i goma 18 cm d’alçada x 38 cm de diàmetre màxim MdT 22644 Procedència: c. Sant Joan, 92 (Terrassa) Serveix per contenir o transportar terra, pedres, ciment o sorra.

43

LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat

10.

Corriola

Mitjan segle XX Ferro i fusta 42 x 39 x 13 cm MdT 6550

11.

Mitjan segle XX Zenc 27 cm d’alçada x 33 cm de diàmetre màxim MdT 6796 Procedència: Josep Rigol

La corriola és una màquina simple que permet aixecar pesos amb comoditat. Està formada per un element de subjecció i una roda amb un canal per on passa una corda.

12.

Brotxa Mitjan segle XX Fusta, metall i cerres 38 cm d’alçada x 7,4 cm de diàmetre màxim MdT 5933

Galleda

13.

Plomada

Primera meitat del segle XX Plom, fusta i corda 23 x 5 x 3 cm MdT 23268 Procedència: c. Cremat (Terrassa) Instrument emprat per assenyalar la direcció vertical. El pes de plom estava penjat al cap d’un cordill passat pel forat d’una peça que s’aplicava a una paret o un altre objecte per comprovar-ne la verticalitat.

44

La terra d’acollida i la nova llar

14.

Aplanador o fregadora

15.

Aquesta eina s’utilitzava per igualar la superfície d’una paret arrebossada, tot descrivint moviments circulars al mateix temps que s’anava esquitxant amb aigua la part que es fregava.

L’eina servia per fregar i allisar l’arrebossat d’una paret.

16.

Martell

Primera meitat del segle XX Ferro i fusta 33,5 x 11 x 3,5 cm MdT 22272 Procedència: c. Sant Joan, 92 (Terrassa)

Remolinador Mitjan segle XX Fusta 15,5 x 20,2 x 8,7 cm MdT 6819

Mitjan segle XX Ferro i fusta 30 x 13,5 x 7 cm MdT 22280 Procedència: c. Sant Joan, 92 (Terrassa)

17.

Escarpra Primera meitat del segle XX Ferro 13,5 x 3 x 2 cm MdT 22494 Procedència: c. Sant Joan, 92 (Terrassa)

Martell de tall d’una banda i buixarda de l’altra. La buixarda té a la sola petites dents o puntes que servien per repicar les cares de les pedres i fer-les més llises. En aquest cas, la part de la buixarda està totalment desgastada per l’ús.

45

LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat

La suor del nostre front A mitjan dècada de 1940 s’inicià un èxode de treballadors de les zones rurals del sud d’Espanya a les ciutats industrialitzades. Per als jornalers l’única esperança per sortir de la misèria era l’exili. I en aquells moments la ciutat era sinònim de progrés i oportunitats.

Terrassa, en aquella època i dins l’Estat espanyol, era una gran potència econòmica que generava molts llocs de treball donada l’envergadura de la indústria tèxtil local. Per aquest motiu, molts treballadors del camp deixaren enrere tot allò que coneixien, tenien i estimaven i van emprendre un viatge vers una ciutat desconeguda, on els sons, les olors i els colors no tenien res a veure amb la terra que havien deixat enrere.

Els sentits del passat deixaren pas a la cançó repetitiva i reiterativa dels telers incansables, a la foscor i grisor de cases i fàbriques i a l’olor de greix i borra que s’escampava per tota la ciutat.

Les noves condicions laborals i la disminució de poder adquisitiu van suposar per als treballadors unes condicions gairebé d’esclavatge. La desarticulació de les seves xarxes organitzatives, així com la inoculació del virus de la por per part del règim franquista, obligava els treballadors a adoptar un silenci obedient i els deixava totalment desprotegits davant les exigències de fabricants i empresaris.

Treballadores als menjadors de la fàbrica Saphil, dècada de 1950. Autor: Altimira. Procedència: Saphil. MdT.

46

La suor del nostre front

18.

Termos

19.

Mitjan segle XX Alumini, ferro i vidre 31,3 cm d’alçada x 10 cm de diàmetre màxim MdT 6802

Carmanyola Mitjan segle XX Alumini 10,2 cm d’alçada x 16,5 cm de diàmetre màxim MdT 17772 Procedència: c. del Nord, 83

20.

Bobines de fil Mitjan segle XX Cartró i metall i cartró.

26 cm d’alçada x 3 cm de diàmetre màxim, 34,5 cm d’alçada x 5 cm de diàmetre màxim i 16,5 cm d’alçada x 3,7 cm de diàmetre màxim.

MdT 18479, MdT 20111 i MdT 18282.

Procedències: fàbrica Saphil, Hilaturas Castells i TAGSA (Tintes y Acabados Guardiola, SA)

21.

Bata de treball Dècada de 1960 Roba de cotó 100 x 69 cm (cos); 54 x 19 cm (mànigues) MdT 20994 Procedència: fàbrica Saphil

22.

Marcadors horari entrades i sortides Mitjan segle XX Metall i paper 101,5 x 10,6 x 4 cm MdT 20361 Procedència: Hilaturas Badiella

47

LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat

La ciutat oblidada: els invisibles Quan els immigrants arribaven a la ciutat un dels primers llocs on s’instal·laven era a casa de familiars, o bé de rellogats a casa d’algun conegut. També les barraques es comptaven entre les primeres ocupacions.

L’autoconstrucció i el barraquisme van provocar que la ciutat creixés de manera extensiva en zones aïllades i perifèriques. La ciutat s’anava escampant a base de cases de planta baixa instal·lades sobre terrenys sense urbanitzar, mancats de serveis i d’equipaments. Segons Francisco Candel, a la Terrassa suburbial abundaven els estatges de maó vist amb pegots de ciment. Aquests, agrupats en llargs corredors, formaven veritables nius d’habitacles.

Un altre problema greu era la falta de continuïtat de la trama urbana, cosa que va provocar greus problemes de comunicació. Els barris quedaven totalment separats de la resta de la ciutat. Aquest aïllament territorial també va implicar un aïllament social que va provocar un fort sentiment de pertinença al barri i no pas a la ciutat. Així mateix, per als terrassencs que vivien a la ciutat consolidada, els seus nous veïns eren completament invisibles.

Interior d’una de les barraques del “Barco de Juana”, c. 1957. Autora: Juanita Biarnés. AMAT.

48

La ciutat oblidada: els invisibles

23.

Escorreplats Mitjan segle XX Fusta 8,2 x 45,3 x 23,5 cm MdT 6355

25.

Fogonet de murri

Primera meitat del segle XX Terra cuita i ferro 20,5 x 21 x 24 cm MdT 20168 Procedència: c. de la Creu Gran, 61-67

24.

Cassó

26.

Paella

28.

Tasses i plats

Mitjan segle XX Ferro esmaltat 8,5 x 22 x 11 cm MdT 6322

Mitjan segle XX Ferro 50 x 26 x 18 cm MdT 22907 Procedència: c. Cremat

Aquests fogonets funcionaven amb carbonet d’alzina i durant les dècades dels 50 i 60 del segle XX moltes famílies immigrants, per manca d’una altra cosa, els van haver d’utilitzar com a única cuina.

27.

Tetera

Mitjan segle XX Ferro esmaltat 15 x 17 x 9 cm MdT 22808 Procedència: c. Cremat

Dècada de 1960 Vidre 5,6 x 8,7 x 6,8 cm (tassa) 2 x 13,4 cm de diàmetre (plat) MdT 21768-21773 La precarietat dels habitatges no era incompatible amb la voluntat de superació. Això, moltes vegades, passava per tenir aquells objectes materials que es consideraven sinònim de progrés. La possibilitat de comprar a terminis va facilitar l’accés de les classes més humils a determinats productes.

49

LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat

29.

Taula de braser Mitjan segle XX Fusta i cuir 79 cm d’alçada x 59 cm de diàmetre màxim MdT 7638 Aquest tipus de taules es vestien amb faldilles fins als peus, que tapaven el braser i mantenien l’escalfor.

30.

Braser Primera meitat del segle XX Ferro 11 cm d’alçada x 48,5 cm de diàmetre màxim MdT 22285 Procedència: c. Sant Joan (Terrassa)

50

31.

Pala de braser Mitjan segle XX Ferro 44,5 x 8,6 x 0,5 cm MdT 7646

La ciutat oblidada: els invisibles

32.

Ratera Primera meitat del segle XX Fusta i metall 15 x 27 x 8,5 cm MdT 19446 Procedència: c. Cremat

33.

Manxa d’insecticida Mitjan segle XX Fusta i metall 40 x 9 x 9 cm MdT 18604 Procedència: Biblioteca Soler i Palet

El paisatge de molts nuclis suburbials es caracteritzava, entre altres coses, per muntanyes d’escombraries arreu. Això portava implícit l’existència de rates i ratolins.

34.

Cubell de fregar Rodex Finals de la dècada de 1950 Zenc i fusta 30 x 37 x 28 cm MdT 6800

El més habitual era fregar agenollat, eren ben pocs els afortunats que es podien permetre tenir un cubell d’aquestes característiques que els permetés poder fregar el terra estant drets.

35.

Placa del Ministerio de la Vivienda

Final de la dècada de 1950 i principi de 1960 Alumini 19,5 x 30 cm MdT 18478 Placa d’habitatge social construït durant el període franquista.

Aquest cubell fou patentat per Manuel Jalón, enginyer aeronàutic, després d’un viatge als EUA, on havia anat a fer un curs de manteniment d’avions. Allà va veure que els hangars es netejaven amb un cubell metàl·lic amb dos corrons de fusta que s’accionaven amb el peu i que permetien escórrer la baieta.

51

LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat

Dormitori d’una barraca, c. 1957. Autora: Juanita Biarnés. AMAT.

52

La ciutat oblidada: els invisibles

36.

Llit

Mitjan segle XX Metall 146 x 140 x 200 cm MdT 6665 Les barraques majoritàriament tenien un sol dormitori on tota la família dormia amuntegada. El llit, a més, era un moble amb unes connotacions de gran transcendència, fet que provocava que fos un element que es transmetés d’una generació a una altra. Aquesta importància venia donada pel fet que, a part de dormir-hi, era el lloc on es naixia i es moria.

37.

Orinal

Primera meitat del segle XX Ferro esmaltat 13 x 28,5 x 24,2 cm MdT 25241 Procedència: Llibreria Grau (c. dels Gavatxons, 4, Terrassa)

38.

Palangana Mitjan segle XX Ferro esmaltat 9 cm d’alçada x 31,7 cm de diàmetre màxim MdT 6419

Un dels inconvenients de les barraques i els habitatges precaris era la manca de serveis sanitaris. Això obligava els seus estadants, durant la nit, a utilitzar un recipient qualsevol o un orinal.

39.

Penjador Mitjan segle XX Ferro 16 x 50,5 x 12,5 cm MdT 20876

40. Llum d’oli

Primera meitat del segle XX Llauna i llautó 21 x 16,5 x 11,5 cm MdT 18140 Llum fabricat a partir d’una llauna d’oli a la qual s’ha encastat un cremador i s’ha afegit una nansa per tal de poder-lo transportar.

53

LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat

La ciutat oblidada: l’educació com a camí de superació Un altre problema sorgit arran de l’increment de població fou la falta d’infraestructures i equipaments. Les principals mancances eren: escoles i centres mèdics.

Aquest dèficit escolar es va cobrir amb l’acció de l’Església, que, en alguns casos, va assumir la instrucció elemental dels barris emergents. És el cas de l’Escuela Hogar del Sagrado Corazón de Jesús, propera al barri de les Arenes; de l’Escuela Popular Salesiana, al barri de la Maurina, i de les escoles parroquials de Sant Cristòfor a Ca n’Anglada, de la Santa Creu al Poble Nou i de la Sagrada Família a la Cogullada.

Als anys cinquanta del segle XX, el contingent de nens i nenes terrassencs sense escola era força elevat.

Per tal de pal·liar aquest dèficit, l’Ajuntament endegà la construcció de tres grups escolars i de diversos parvularis amb caràcter d’urgència. El 25 de febrer de 1961 s’inauguraven el Ramón y Cajal a Ca n’Anglada, el Germans Amat a la Maurina i l’Abat Marcet al Poble Nou. Però, malauradament, els recursos de què disposaven aquestes escoles, ubicades en zones aïllades i sense urbanitzar, eren del tot insuficients.

L’obertura d’aquests grups escolars no donava resposta als infants sense escola, el nombre dels quals no parava de créixer, especialment als barris de la perifèria. Això va fer proliferar el que s’anomenava escoles de pis o acadèmies. En aquests barris, l’ensenyament començava a esdevenir un negoci rendible en tant que els seus pobladors veien en l’educació per als seus fills l’únic camí per superar les limitacions d’origen i escalar en l’estrat social.

Interior d’una aula de l’Escuela Hogar del Sagrado Corazón, dècada de 1950. AMAT.

54

La ciutat oblidada: l’educació com a camí de superació

41.

Il·lustració didàctica Mitjan segle XX Paper, fusta i tela 96 x 125 MdT 24762 Procedència: Escola Pia

42.

Pupitre Primera meitat del segle XX Fusta i ferro 71 x 106 x 62 cm MdT 22146 Procedència: c. Joaquim de Paz, 56

55

LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat

43.

Crucifix Mitjan segle XX Fusta i guix policromat 49 x 28,5 MdT 16581

44.

Làmina de Francisco Franco

45.

Entre 1940 i 1950 Paper imprès 44 x 31,5 cm MdT 13397

1960 Paper imprès 37,5 x 27,5 cm MdT 17026

46.

Pissarra Mitjan segle XX Fusta. 98,5 x 200 cm MdT 7160. Procedència: Josep Rigol

56

Làmina de José Antonio Primo de Rivera

La ciutat oblidada: l’educació com a camí de superació

Interior de l’escola Abat Marcet, 1961. Autor: Carlos Pérez de Rozas. AMAT.

57

LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat

La riuada i la calma després de la tragèdia El matí del 25 de setembre de 1962 s’aixecà assolellat i clar. A poc a poc, el dia s’anà ennuvolant i a primera hora de la tarda les primeres pluges ja regaven la ciutat. Precipitacions que a mesura que passava el dia s’anaren intensificant. Fou a partir de les 10 del vespre que començaren a fer-se presents les pluges torrencials que desencadenaren la tragèdia. L’immens aiguat que assolà bona part de la plana vallesana deixà un reguer de mort i destrucció al seu pas.

L’endemà ja havia parat de ploure, però a la claror del dia el paisatge era desolador i la situació esdevenia més dramàtica a cada instant que passava: escenaris irreconeixibles, cossos sense vida mig enterrats entre les runes, desconcert, caos i fang..., sobretot molt de fang. La desorganització en els primers moments fou tal que pics, aixades, pales i, fins i tot, les pròpies mans serviren d’eines per desenterrar els cadàvers que es trobaven colgats per l’allau de fang i pedres.

Les restes de l’aiguat. Procedència: Joan Bonastre. MdT.

58

La riuada i la calma després de la tragèdia

50.

Calendari

51. Pic

1962 Metall, plàstic i paper 14,5 x 30 cm MdT 7912 Procedència: Elisa Ayala

Primera meitat del segle XX Ferro i fusta 98 x 56 x 6 cm MdT 22631 Procedència: c. Sant Joan, 92 (Terrassa)

52.

53.

Fotografia Primera meitat del segle XX 5 x 6 cm MdT 23303 Procedència: c. Sant Joan, 92 (Terrassa)

Pala

Mitjan segle XX Ferro i fusta 86,4 x 20,6 x 3,8 cm MdT 6425

54.

Mirall Mitjan segle XX Vidre i metall 18,3 x 12,3 x 11 cm MdT 6341

59

LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat

Joaquín Soler Serrano, la veu dels aiguats Davant les primeres notícies de la tragèdia, el periodista Joaquín Soler Serrano es convertí, sense pretendreho, en la veu dels aiguats. A Ràdio Barcelona començà un maratonià programa radiofònic dedicat a les inundacions, que informava amb detall de les conseqüències de l’aiguat i apel·lava a la solidaritat de l’audiència. Els ciutadans respongueren a aquesta crida congregant-se als estudis de Ràdio Barcelona carregats de roba, mantes i menjar. Cáritas Diocesana de Barcelona fou l’encarregada de coordinar bona part de l’ajut, i feia arribar tot aquest material als damnificats de les inundacions. Fins a deu mil persones desfilaren per l’emissora per fer efectiva la seva aportació econòmica: es recaptaren 30 milions de les antigues pessetes.

Joaquín Soler Serrano visitant els estralls de l’aiguat, setembre de 1962. AMAT.

60

Joaquín Soler Serrano, la veu dels aiguats

55.

Ràdio c. 1960 Fusta, vidre, metall i tela 40 x 31 x 19 cm MdT 22113 Procedència: Àngel Carles

56.

Telegrama 29 de setembre de 1962 Paper Col·lecció: Jordi Aparicio Canadell A través dels mitjans de comunicació es va difondre l’abast de la tragèdia i l’alarmant situació portà moltes famílies i fins i tot corporacions municipals d’arreu d’Espanya a interessar-se per la sort dels seus familiars, parents, amics o veïns. A les oficines de Correus de la ciutat s’apilaven muntanyes de telegrames.

61

LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat

Bibliografia BALLARÍN ELCACHO, César; CASAS SORIANO, Just, i MÁRQUEZ i BERROCAL, Manuel. Ca n’Anglada.

Lluita d’un barri. Història social de Ca n’Anglada: el moviment veïnal, 1950-1995. Terrassa: AV de Ca n’Anglada, 1996.

BAULLES, Jordi. El municipi de Terrassa, 1877-1977. Terrassa: Caixa d’Estalvis de Terrassa, 1977.

BOIX GENÉ, José. Tarrasa 1877-1977: Cien años de urbanismo. Terrassa: Caixa d’Estalvis de Terrassa, 1977.

CALVET I PUIG, Jordi. “Els crèdits de la riuada”. Terme, núm. 17 (Terrassa, novembre del 2002).

CASTELLS I CAÑAMERAS, J.; PALOMARES TIRADO, i M. TORRELLA I NIUBÓ, F. Tarrassa y los tarrassenses (1939-1964). Terrassa: Artes Gráficas Marcet, 1966.

COMELLAS, Jaume, i MONTOLIU, Joan Josep. Història d’un barri de Terrassa. Terrassa: Associació de Veïns de les Arenes, la Grípia i Can Montllor, 1989.

DDAA (director: CARDÚS, Salvador). Els terrassencs del segle XX. Immigració, identitat i canvi. Barcelona: Diari de Terrassa, 2005.

DDAA (director: MARCET I GISBERT, Xavier). Terrassa, segle XX (1867-1993). Terrassa: Diari de Terrassa, 1993.

DDAA. “Las riadas de 1962, 25 años después”. Diari de Terrassa (Terrassa, suplement especial, 1987).

DDAA. “Vint-i-cinc anys de les riuades. La gran hecatombe del franquisme”. Al Vent, núm. 96 (any XI) (Terrassa, setembre de 1987).

DDAA. Riadas, ¿hasta cuándo? Terrassa, ¿a dónde vas? Barcelona: Associació de Propietaris per la Defensa de la Institució de la Propietat Privada a Catalunya i del Foment Forestal del Massís de Sant Llorenç del Munt-Castellar del Vallès, 1982.

DDAA. 100 anys a ritme de llançadora. Terrassa: Museu Tèxtil de Terrassa, 1993.

FERNÁNDEZ, Rubén. Les riuades del 62 a Terrassa (treball de recerca dirigit per Glòria Colomer, IES Viladecavalls, curs 2000/2001) Web: http://les_riuades.galeon.com/ [consultada el 14 d’abril de 2012].

LACUEVA, Josep Lluís; MÁRQUEZ, Manuel, i PLANS, Lourdes. Combat per la llibertat. Memòria de la lluita antifranquista a Terrassa (1939-1979). Terrassa: Fundació Torre del Palau, 2007.

LACUEVA MORENO, Josep Lluís. La conformació d’una ciutat: immigració, societat i economia. Terrassa (1900-1985). Montcada i Reixac: L’Abadia de Montserrat, 2008.

MARCET I GISBERT, Xavier (COORDINADOR). Història de Terrassa. Terrassa: Ajuntament de Terrassa, 1987.

OLIVA VILÀ, Montse. Ègara: Terrassa. Col·lecció “Els Barris d’ADIGSA”, 14. Barcelona: Generalitat de Catalunya.

Departament de Benestar Social (ADIGSA), 1995.

RICART OLLER, Josep. Egara. Una parroquia obrera bajo el franquismo. Terrassa: Editorial Pedagògica del Vallès, 1979.

VERDAGUER I CABALLÉ, Joaquim. Rieres i torrents del terme de Terrassa. Terrassa: Fundació la Mina, 2000.

63

LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat

20 www.terrassa.cat/museu

Catàlegs del Museu

Cultura

20

LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA L’abans i el després de la ciutat Museu de Terrassa