Encara No Vull Oblidar-te Malgrat que la distància no em permeti veure't, jo observaré amb atenció el cel i buscaré l'estrella més bella per tenir una cosa que s'assembli a la teva bellesa. Malgrat que la distància no em permeti tocar-te, jo tots els matins buscaré les roses més fines per tenir una cosa que s'assembli a la teva pell. Malgrat que la distància no em permeti assaborir els teus llavis, jo dia i nit no pararé fins trobar el dolç sabor del teu amor. Malgrat que la distància no em permeti escoltar-te, jo trobaré les melodies més harmonioses per tenir una cosa que s'assembli a la teva veu. Malgrat que la distància no em permeti sentir l'olor dels teus cabells, jo buscaré les flors més pures per tenir-te de nou amb mi.
Melany Dueñas - 2n ESO D
UN SUïCIDA ENAMORAT Són les dues de la matinada i estic contemplant les estrelles perquè és l’únic record que em queda de tu i el que em fa sentir una mica millor. Encara no puc creure que estiguis morta, que no estiguis al meu costat i no sentir la teva olor. Eres l’única raó per la qual tenia ganes de viure, no tenir-te al meu costat em posa molt trist i em fa pensar altra vegada en el suïcidi. Record quan eres nova a l’institut i et vares apropar a mi, em vares començar a parlar i vaig començar a conèixer-te a poc a poc. Quan et vares quedar al meu costat vaig quedar sorprès no només per la teva aparença sinó perquè tot el que cercava estava davant de mi. Em vaig enamorar de tu perquè em vares estimar quan ni jo m’estimava. Quan estava sol en la foscor plorant, escoltant música trista i sentint-me insignificant, de qualque forma em feies riure i mai podré donar-te les gràcies.
Tu em vares fer feliç, vares donar color a la meva vida i em vares ensenyar a mirar els aspectes positius i això em va ajudar a superar els meus problemes físics i mentals i em vares fer oblidar coses tan horribles com el suïcidi. Al teu costat no m’importava cap altra cosa que ser el millor possible per a tu. Mai he estimat a algú com t’he estimat i sempre pregava en silenci que si us plau no em deixessis perquè et necessitava. Els meus somnis sempre trobaran un camí de tornada a tu. No tens ni idea quant t’estim, tot el que em vares fer sentir, com m’agradava parlar amb tu. A vegades em desperto i em pregunto quin és el punt de viure si no em desperto el teu costat. Jo era feliç perquè tu estaves al meu costat però ara que no estàs, no li veig sentit a la vida. Penso suïcidar-me i faig tot el possible per no fer-ho perquè sé com et disgustaria però sempre que intent pensar en coses positives, el meu cervell comença a preguntar per tu tot el temps. Seré fort perquè és el que et vaig prometre. I ara que estàs allà dalt miraré el cel amb l’esperança de retrobar-me amb tu i sense parar recorro el cel amb els meus ulls per si de cas contemplo l’estrella que tu mires.
Whitney Osegie - 2n ESO D
AMOR T'estimo per ser el principal somriure. Per ser part d'aquesta cosa estranya anomenada la meva vida. Per ajudar-me a aixecar. Quan ho aconsegueixo m'abraces i et faig una bona abraçada. La meva vida consta d'una persona anomenada "tu" i d'un cor que s'anomena com tu. Sóc com ets tu i faig el mateix que tu. T'ESTIM
Luciano Martínez Villar – 1r ESO C
Camí Pareix que sempre em falten els últims metres per creuar el pont, que em farà volar. Tan a prop del final tan lluny de fer-ho real mir al cel i trobo el somni. Ho tinc pensat aniré passos enrere per tornar a avançar. Amb el destí tan a prop com deixar-lo anar?
Tot és un mapa no acabat. Deixaré petjada a la nova terra i després d'estimar-la seguiré caminant. El meu camí no ha acabat encara he de caure i he de travelar. A més, quan l'acabi el tornaré a començar.
S.Belmaña - 4t ESO C
Hola, pare! No sé com et trobes, tampoc el que sents. T'enyor. Portes cinc mesos desaparegut. Per què no tornes? T'estic esperant, port tota la meva vida esperant-te, de vegades tinc records de quan era bebè i em deies que m’estimaves. No sé com pots estimar-te més aquesta substància abans que la teva família. Vares deixar un buit en mi. Una vegada em vares dir que si em despertava i no hi eres, mirés els estels i tu també els miraries. Ara els mir cada nit. Però tu, els mires? Em recordes? Sempre m'he preguntat com seria explicar-te tots els meus problemes, que em diguessis: "Tranquil·la, princesa, mai et deixaré sola". No sé com parlar-te, tampoc no sé si vius o no, però vull escriure't aquestes paraules per si alguna vegada les arribes a llegir. Papà, papito estimat, diuen que com es pot estimar algú que mai ha estat al teu costat. No ho sé, però ets el meu pare, em vares engendrar i aquest sentiment que hi ha dins de mi simplement neix. Et necessit papà, necessit dir-te que et perdon, que no passa res. No sé com estàs, però vull que sàpigues que aquí totes les nits li deman al meu déu que et cuidi i et guardi. Tinc tantes coses a dir-te. Saps, vull ser química de major. Saps per què? Perquè vull crear una substància millor que les drogues, una substància que et faci sentir les mateixes sensacions que et fa sentir aquesta porqueria; però vull que sigui una substància neta, pura, bona i natural, que no et faci mal, que tota aquesta gent que deixa les seves famílies torni. Papà, no sé com és de difícil això que fas, però força papà, que encara que ja faci setze anys que esper per tenir-te aquí al meu costat, jo seguiré esperant tots els anys possibles, sempre t'esperaré.
No et jutjo. Saps per què? Perquè no em vares deixar sola, em vares deixar amb una dona esplèndida, una dona lluitadora i bona. Ella m'estima, jo també a ella i això és l'única cosa que importa. Gràcies perquè vares triar una bona dona perquè em criés. Avui és el meu aniversari. Complesc 16 anys. No he crescut molt. He estat esperant una trucada teva, un missatge, un encàrrec, alguna cosa, però no ha arribat. No sé per què sóc tan ximple de pensar que em diries alguna cosa si mai ho has fet. Papà, què he de sentir? Amor perquè ets el meu pare o odi perquè em vares abandonar, perquè te’n vares anar i em vares deixar sola, perquè si no te n’haguessis anat no m'haurien passat tantes coses dolentes. Què he de sentir? Jo et perdon, però qui ocupa aquest buit en mi? Qui mira els mateixos estels que jo? Qui? Tantes preguntes i ni una sola resposta. La meva mare em diu que vares ser un gran home, que eres bo amb ella, que t'agradava el futbol i molt les dones. Ella m'explica quan vos vàreu conèixer i també m'explica quan te’n vares començar a anar a poc a poc del nostre costat. Això que consumeixes cada dia et torna boig, t'està matant a poc a poc i tu no vols fer res per guarir-te. El dia que vaig anar a veure't a Colòmbia estaves molt malament, molt desganat, estaves mort en vida. Saps, jo pensava que en veure'm a mi i a la meva germana reaccionaries i que decidiries guarir-te, però veig que no. No vull que moris, no vull que moris sense haver-nos pres un gelat junts, sense que em facis un petó a la galta, no vull que te’n vagis del tot. Torna, papito, que aquí et necessit tant! T’he plorat tant! Però ja veig que no serveix de res. A part del que has fet i no has fet, jo sé que ets un gran home. Tinc la certesa que facis el que facis serà per alguna cosa. No sé perquè em vares deixar sense família, però tu ho saps. Tal
vegada no volies, però som humans i tenim errors. Aquesta situació per la qual pas i enfront cada dia m'ajuda a ser una dona forta i a valorar el que tinc al meu costat. Papà, a vegades veig pel carrer nens i nenes que tracten molt malament els seus pares i jo pens que desitjaria que estiguessis aquí. I, saps, jo et tractaria com un rei, perquè això és el que ets, perquè abans de res ets el rei del meu cor, ets el meu únic papà i això ho valor. Papà, estic tan preocupada per tu, no sé com estàs, no sé què penses, tant de bo estiguis bé. Aquestes paraules se m'estan fent difícils de dir, però no vull que te’n vagis al cel sense que sàpigues que jo som aquí pensant en tu i davant les teves virtuts i defectes, T'estim. Una abraçada i molts petons. Tant de bo t'arribi aquesta carta i mirem junts els mateixos estels.
Nicol Garcia - 3r ESO B
Insomni i lucidesa Només em queda mirar al cel. Potser sigui un acte de bogeria, potser sigui la desesperança arribant al meu port.
Si la meva musa m'ha abandonat, no lluitaré amb el destí, no lluitaré fins a tenir ben esmolades les experiències i ben tancada la covardia.
Així i tot, no puc evitar recórrer el cel amb els meus ulls, tal vegada la meva musa s’estigui allà fora, mirant també al cel, caminant sense destí a través dels túnels dels meus somnis,
confonent tactes i cercant unes ulleres tacades de cafè i unes paraules borroses pel fum d'un cigarret.
Contemplo les estrelles un instant més, un instant que es transforma en eternitat mentre la meva ment cerca la clau que obrirà la porta que ens separa i mentre recull les llàgrimes d'una lluna que s'ha adormit una vegada més escoltant els deliris d'una musa perduda.
Tema: Sense parar recorro el cel amb els meus ulls, per si de cas contemplo l'estrella que tu mires.
Viviana Rengifo Hernández - 2n Batxillerat A
L'estrella de la nit Nit d'estiu, després d'un dia interminable i ple de labors, anades, vingudes, entrades i sortides de llocs que lamentablement han esdevingut avorrits i monòtons, destinacions tan monòtones com la meva vida sencera. Però eres aquí, a uns pocs metres d'on tenia posats els meus peus, a una distància que fins llavors no existia, perquè no existies, fins que els meus ulls, amb un lent i acurat parpelleig, es van fixar en l'ombra que sota la llum d'un xiringuito de platja projectaves. Ombra perfecta, impecable i immillorable. Retirar la meva mirada del sòl era tot un repte, concentrada en cada moviment del teu cos, amb les meves orelles atentes en cada paraula que de la teva boca sortia cap a l'home que et portava la beguda. "Gràcies" vas dir, amb un to dolç i cortès. Va ser el moment en què, interrompuda per la presència del cambrer en distorsionar la teva ombra, vaig alçar el meu cap i, després de donar un llarg parpelleig amb un profund sospir, et vaig veure. Ja no eres una ombra, no eres una paraula cortesa, eres perfecció en carn i ossos. Tot d'una, els dies monòtons que fins llavors inundaven la meva vida van tenir un altre sentit, un altre significat. Eres tu, aquell home de qui el nom desconeixia, aquell home que canviaria la meva vida, aquell home que, sense saber com, on i per què, em regalaria una estrella, aquesta estrella que vaig estar observant mentre prenia aire, i
m'arriscava a escurçar la distància que entre nosaltres hi havia. "Calorosa i estrellada nit", vaig comentar. La primera frase que, en lloc d'un simple "Hola, sóc la Sara, m'encantaria conèixer-te", vaig voler utilitzar. Per sorpresa meva, mirant cap al cel, vas continuar el comentari que molt originalment vaig enginyar com a excusa per iniciar una conversa: "calorosa i estrellada nit de lluna radiant i estrelles brillants". Era aquest moment el moment que des de temps enrere estava esperant. Vaig saber que després d'aquell sobtat i inesperat encontre les nostres vides mai no se separarien. Va ser així 6 anys, temps en el qual, estiu rere estiu, visitàvem a les nits estrellades aquell lloc, aquell destí que per més que freqüentés, mai no es convertiria ja en avorrit i monòton. En un de tants estius, la meva superstició inicial es va complir. Deixant-nos guiar per l'amor que els nostres cors ja sentien, elevàrem simultàniament els nostres caps cap al cel i, assenyalant amb el seu dit índex un punt del firmament mentre acostava el seu cap al meu, em diu: "¿Veus aquesta estrella, la més resplendent del firmament? Doncs, aquesta estrella la nit en què em vas veure per primera vegada em va informar que molt segura i convençuda estaves que un dia te la regalaria, gairebé sense saber que continuaria el teu comentari enginyós i que et desitjava conèixer igualment". Ho sabia tot, vaig pensar, potser la naturalitat amb què em vaig voler dirigir a ell no va ser suficient, o sí, perquè va ser suficient perquè les nostres vides emprenguessin un nou camí. Continuant amb la seva intervenció i mentre feia un parèntesi en la meva ment, va dir: "Aquesta estrella, te l’ofereixo, com t'ofereixo la meva vida, els meus
somnis, il·lusions i esperances, te l’ofereixo perquè t'acompanyi, perquè et serveixi de consol, perquè siguem tu i jo els únics que puguem contemplar-la, te la deixo com l'únic record que, si un dia ens va unir, avui ens separa ". Va ser un moment inefable, una confusió d'emocions... ¿riure? ¿plorar? ¿Què fer? Es va complir aquell somni que després de mirar la seva ombra vaig tenir, però se n'esfondrava un altre d'aquell mateix dia: mai no separar-me d'ell. Mai no vaig saber el motiu de la seva partida, del seu comiat inesperat, tan inesperat com el dia que ens vam conèixer. Però així com arriben les persones, així se'n van, trista realitat. No precipitar el teu destí, no predestinar la teva vida. El girs que aquesta dóna, per més segura i confiada que estiguis, són independents del que desitja. Avui, després d'aquell dia, bonic però confús, em trobo un cop més mirant el cel, però no en temporada d'estiu, ni en aquell mateix lloc habitual on solia anar agafada de la teva mà, i només hi veig núvols foscos, en una nit gelada i esquifida. Necessito la companyia de l'estrella, la teva companyia. Sense descansar recorro el cel amb els meus ulls, per si de cas contemplo l'estrella que tu mires, aquella estrella que un dia em vas regalar, la nostra estrella.
Sara Milena Londoño Sánchez - 2n Batxillerat A