Llengua Catalana i Litratura
Sant Jordi 2014
POESIA
Escrivint per sempre Estc escrivint aquesta poesia amb l’esperança de la tva alegria. Escric pel dolor que causa l’amor, quan els tus somriures ja no viuen. He escrit a pareles que ja no veuen més enlà de la malenconia amb les tves malaltes. He escrit a la mort quan es porta aquela fagància de vida sense cap parleria. No puc escriure més, estc mirant els tus uls i estc naufagant a les tves pupil·les, les tves paraules m’il·luminen.
Angie Figueroa - 1r ESO D
HI HA UN TEMPS Hi ha un temps, un moment, un instant... per deixar que les coses prenguin vida elles soles. De vegades, és millor fer-ho així.
TENC MOLTES GANES Tenc moltes ganes de veure't, moltes ganes d'abraçar-te. Voldria que fossis aquí, al meu costat, O jo allà, al teu, per besar-te i fondre'm amb tu en dir-te, mirant-te als ulls: −Jo som aquí per valorar-te i estimar-te.
NO VA SER UN ERROR Estimar-te no va ser un error. Arribares a mi per una raó, però te n'anares i em deixares, tan sols, cendra i carbó.
Noelia Maller 2n ESO A
Els lleugers instants Entre romputs vidres, podrit ciment, trobo a faltar aquells lleugers moments de voler i odiar.
De cel a cel i entre estel i estel
manca, saber apreciar aquells instants on tot importa, on triomfa el riure, on s’inaugura el viure, on passa fugaç el desig ja desitjat, on tot acaba quan encara no ha començat.
Sigui vall o muntanya sempre et perseguiran aquells moments deixats enrere que et recordaran la pols que vares veure.
Són els segons de tendresa i odi, que com plomes i pedres faran valdre la teva vida. Seran, les gotes de rosada que guiaran la teva vida.
Perquè cada minut compta perquè cada segon m’importa.
Selva Belmaña 3rC
FELIÇ AQUELL... Feliç aquell... que se sent lliure de cor, que sempre pot donar un somriure als altres, que pot deixar les pors enrere, com aquell que lluita per uns ulls blaus on navegar durant tots els dies de la vida, on fer de l’hivern primavera. La felicitat està en tu mateix: si tot està bé, tens les claus per obrir el paradís. Perdonar i deixar el passat, donar un somriure, pintar el teu món –deixar que el pintin per tantes promeses que ens tornen bojos–, oblidar-te dels problemes, valorar el que tens i cantar fins a quedar afònics. Donar i rebre... consisteix a tenir totes les coses bones que ja tens. –I com més gran, més emocionant– Donar i rebre... és un estat passatger de bogeria. No és més feliç qui més té, sinó qui menys necessita.
Alison Ávila 4t B (ESO)
LA FLOR DIU... La for diu: –La felicitat és la primera pluja de primavera. L’ocell diu: –La felicitat és el cel serè de l’estiu. El vent diu: –La felicitat és la fulla daurada de tardor. La neu diu: –La felicitat és la terra blanca de l’hivern. El cavall diu: –La felicitat és l’estepa immensa on puc córrer. El peix diu: –La felicitat és el mar on puc nedar. La papallona diu: –La felicitat és l’herba i les fors per on vol. El nen diu: –La felicitat és el joc a què jugava amb els amics. El vell diu: –La felicitat és la memòria aturada a la infància. Jo dic: –Que cadascú la prengui, la seva felicitat. Yijing Zheng 2n-A (batxillerat)
TU, LA MEVA FELICITAT Tothom viu i mor per la felicitat, tresor de llum cega i valor infinit. El meu moment de trobar-la ha arribat i, sense adonar-me’n, mon cor has engrandit. La teva mirada tot ho ha canviat. Com brillantor divina m’ha engolit. Ara de tu estic enamorat, i, amb cada respir, més ho estic. Felicitat és veure el teu somriure, que cada dematí, com llum del sol, em dóna forces per poder viure. I sentir ta veu, com un rossinyol que em porta a un regne llunyà i lliure, on tu, princesa, regnes el meu cor.
Mariano Ledo González 2n-A (Batxillerat)
NARRATIVA
NO PENSEN IGUAL
Feia temps que no el veia somriure, era com si no sapigués sortir
de
fer-ho, casa.
duia Jo,
quasi
sis
preocupat
mesos
per
les
sense seves
accions, no vaig poder evitar la tentació i li vaig demanar el perquè del seu malestar. Em va contestar molt ràpid, ràpidissim, pareixia que esperava que li ho demanés. -Estic bé, no hi ha cap problema.- Em contestà sense
raonament
previ.
Li
ho
vaig
tornar
a
demanar, la seva resposta no em va ser vàlida. Aquest cop la seva resposta va canviar. -Per què creus que no estic bé? -Fa molt que no surts de casa i encara fa més que no et veig somriure. -I això que significa?
-Ehem, no ho sé... (No sabia què dir-li.) -Idò, per què demanes? -És veure't i enfonsar-me, sembles molt trist. -I ara, què dius? -Ja no somrius, estic preocupat per tu, ja no ets feliç? -Per no somriure ja no sóc feliç? -Mai surts de casa, és imposible que estiguis bé. -T'he de contradir, ara sóc feliç. -Però què dius? No és veritat, ho sé. M'ho pots dir. -No fa falta que em demanis què passa, perquè no hi ha res. -No m'ho crec. -No em creus perquè per creure'm primer has de sebre que no tots pensen com tu. -Què vols dir ara?
-És molt simple, no tots volen el mateix. -No t'entenc. -Digues-me, per tu, que és la felicitat? -La felicitat? Poder estar amb amics i familiars i riure i passar una bona estona i tot això. -Tu sempre ets feliç? -Sí, quasi sempre, però és veure't i... -No em va deixar continuar.-Jo sóc feliç, el fet que tu creguis que la felicitat és això que m'has dit, no significa que jo pensi igual. En aquell moment em va fer raonar, tenia raó quan deia que no tots pensen igual, i va ser en aquell moment quan vaig entendre per què ja no sortia de casa, tot allò que ell volia ho tenia. Però per què no feia cap somriure mai? Li ho vaig demanar. -Ara t'entenc, el que no comprenc és per què no somrius.
-T'ho tornaré a dir. No tots pensen igual. Per tu un somriure mostra felicitat, aquest no és el meu cas. Encara que per entrendre'l em va costar, a la fi el vaig comprendre. Quan anava a dir-li que ja l'entenia, paraula,
va
tornar
a
llevar-me
però
aquest
cop
les
el
seves
torn
de
paraules,
encara que sonassin normals em varen arribar. Cal dir que aquestes darreres paraules, si no fos per l'anterior xerrada que havíem fet, mai hauria arribat
a
comprendrer-les.
Les
seves
paraules
varen ser: -No et preocupis, sóc feliç.
Leonardo Ortega Gómez 4tB
Records d'una vida L'avi jeu al llit, mig incorporat, recolza l'esquena contra la paret. No pareix que tengui els quasi cent anys que te, jo sempre he pensat que es per les arrues que te a les comissures de la boca i al voltant dels ulls, prova que al llarg de la seva vida ha rigut amb frequencia i que, al meu parer, el fa pareixer mes jove. - Isabel, estimada meva, acosta't a aquest pobre ancia.en sentir que entr a la seva habitacio em crida impacient al seu costat amb un somriure i una brillantor especial als seus ulls blaus com el cel.- Pareix mentida que cada vegada que et veig estiguis mes guapa.- va romandre callat uns segons, mirant-me intensament, com si estigues memoritzant el meu rostre.- Veure't es una de les coses que mes trobare a faltar.
- Va avi, no diguis bestieses, encara et queden molts anys per aguantar-me! -encara que fa una setmana que em van cridar per dir-me que l'avi es troba molt debil i no li queda massa temps, jo estic decidida a pensar que no es res mes que un refredat, una grip o un virus que el faran estar al llit uns dies. - Va avi, no diguis bestieses, encara et queden molts anys per aguantar-me! -encara que fa una setmana que em van cridar per dir-me que l'avi es troba molt debil i no li queda massa temps, jo estic decidida a pensar que no es res mes que un refredat, una grip o un virus que el faran estar al llit uns dies. Em neg a creure que sigui res mes greu, per molt rotund que hagi estat el metge amb el seu diagnostic. "No pateix cap malaltia en concret, senzillament el seu cos, i pot ser ell tambe, esta cansat de viure i nomes cerca descansar."
En sentir aquestes paraules, vaig anar a l'habitacio de l'avi, amb el rostre negat de llagrimes esperant que ell desmentis el que el metge em volia fer creure, pero es va limitar a somriure tristament i a tractar de fer-me entendre. Pero jo no volia entendre. No podia. Tots els altres pareixen haver-ho acceptat, i es limiten a esperar, jo no. El venc a veure cada dia, i pas el maxim d'hores que em permet la mare xerrant amb ell, de tots els moments felicos que hem viscut, demanant-li que em conti totes les histories que em contava quan jo era una nina, intentant en va, que recuperi la il路lusio i les ganes de viure. Duem una setmana aixi i cap dels dos es un clar guanyador. - Isabel...- per primera vegada la seva veu sembla cansada- T'han contat mai els teus pares per que et dius aixi? Es una pregunta trampa, es clar que m'ho han contat, i ell ho sap. -L'avia es deia aixi tambe.
Ell fa que si amb el cap, somrient, recordant la dona que jo no havia arribat a coneixer. L'avia Isabel havia mort quan el meu pare era molt petit, tot el que se d'ella es el que l'avi em contava de petita, era un dels seus temes preferits. -No crec que hi hagi moltes persones que puguin dir que han estimat a algu de la manera que jo l'he estimada, i ho hagin pogut gaudir tan poc temps. -l'avi parla mot serios, pero els seus ulls delaten el sentiment tan fot que hi ha darrera d'aquelles paraules, encara ara, tants d'anys despres.M'ha contat tantes vegades com la va coneixer i com va saber tot d'una que era la seva altra meitat, que quasi ho puc veure com si fos una pel路licula. No van estar massa a casar-se i exactament un any despres va neixer el meu pare. El matrimoni nomes va poder gaudir del seu nado tres mesos, na Isabel va caure malalta, i ningu no va poder fer res per ella mes que prometre cuidar del seu fill i del seu marit destrossat.
Quan l'avi arribava a aquest punt de la historia jo ja solia estar plorant com una Magdalena, pero l'avi sempre somreia i continuava dient que encara que sentia com li havien llevat el que mes felic el feia, en el moment en que mes felic era, mai es va donar per vencut. Ell creia amb tota seguretat que tornaria a veure la seva dona, pero mentre el moment no arribes, s'encarregaria de cuidar el seu fill i de contar-li amb tot luxe de detalls com era la seva mare. No es va tornar a casar, i quan el seu fill em va tenir a jo, tots sabien el nom que em posarien. L'avi deia que de tant xerrar-li al meu pare de l'avia, per forca jo m'havia de pareixer a ella. -No es just.- em queix sense pensar. -Ja ho se, pero la vida no es justa. Hem de saber aprofitar els moments de felicitat que ens proporciona, i hem d'aprofitar-los al maxim, ja que solen ser mes aviat escassos. -l'avi parla tan cruament que em fa mal sentir-lo.
-Vols dir que nomes has gaudit de la teva felicitat quan eres amb ella? -la possibilitat que ell hagi estat esperant aquest moment al llarg de tota la seva vida em fa mal, molt de mal. - No, clar que no. He tingut una vida molt llarga, i he viscut moltes coses. Es cert que ho vaig passar molt malament amb la mort de na Isabel, pero despres d'ella hi ha hagut moltes mes coses que m'han donat la forca necessaria per viure tants d'anys. I ara, que ja estic arribant al final, son aquest moments de felicitat els que em portare amb jo, tot allo pel que ha valgut la pena arribar fins aqui. I per descomptat, tu ets a molts d'aquests moments, per aixo vull que ho entenguis, vull recordar el teu somriure, no les teves llagrimes. Ara mateix estic plorant, massa commocionada per tot el que m'ha dit, pero intent somriure per ell. -No em pots demanar que ho entengui, no del tot.
-Clar que no, encara ets massa jove i et queden moltes coses per viure, pero vull que recordis el que t'he dit, i m'has de prometre que aprofitaras al maxim tots els moments de felicitat que et doni la vida. - T'ho promet.- no puc dir-li res mes, aixi que l'abrac amb forca, decidida a conservar aquest record per sempre. El temps decidira si, arribat el moment, aquest sera un dels records que em vulgui portar amb jo.
Cristina Puente Rotger 4t C
Un dia com els altres, a les 06.00 h de la matinada, en un barri del suburbi de
VIDA FELIÇ O INFELIÇ?
Dakar, la capital del Senegal, el jove Modou, despertat pel cant del muetzi, bota del llit, tot mullat per la calor sufocant.
Fa un gran badall, se’n va cap a la porta llargament oberta i surt d'aquesta cambra en que conviu amb dos germans petits i dos cosins. Modou se'n va als banys, es renta, es vesteix, resa, saluda la seva mare, que el beneeix, i es dirigeix cap al lloc de feina. Son ja les 06.30 h. Gairebe no s’hi pot veure alla fora, pero la familiaritat amb el cami fa que Modou no caigui en cap obstacle. Botar per aqui i per alla, a la recerca d'una pedra on sostenir-se amb tanta rapidesa com ell ho fa, no ho pot fer qualsevol, un s'hi ha d'acostumar molt. El terra es envait per l'aigua, aquesta aigua que ve de la pluja de no se quan, que s’aferma i no vol de cap manera anar-se'n. Aquell sol ja ha tirat la tovallola. Fa anys que perduren les inundacions, que roben les cases a molt de gent. Si al poble l'agricultura no va be per l'escassetat de pluja, a Dakar les inundacions fan desastres. Resulta que aquestes zones eren llacs antics que es van dessecar al moment de la gran sequera dels anys 70 a l'Africa subsahariana. Molta de gent, com els cosins de Modou, no tenia cap altre remei que venir a Dakar per subsistir. Ara que hi ha tornat, la pluja ho devasta tot. L'equacio, la solucio de la qual tot pare que viu aqui troba dificil, es com garantir la seguretat dels seus nins. El perill pot venir en qualsevol moment. Quants casos de colera i de morts infantils s'han reportat aquest any a causa d'aquesta bestia?
Quan Modou arriba a la carretera, son les 07.00 h. Agafa el bus que es dirigeix cap al lloc de feina. El mitja de transport va tan sobrecarregat que ni te lloc per asseure's, com acostuma a passar. S'hi sent un poquet de tot, des de converses mes intimes fins a bromes, passant per queixes. A penes es pot veure allo que passa a fora per una persona que no es trobi a prop de les finestres, tot i que estan totes obertes. Pero Modou albira les cases, la majoria de les quals no arriben a 5 metres d'altura, separades per minusculs carrers sinuosos plens d'aigua. Despres d'unes quantes sotragades del cotxe, arriba a la seva destinacio. Pero el primer que fa es anar a berenar En un raco del carrer, sobre una taula coberta d'una manta blanca, es troben dos bols, un munt de tassons posats damunt una safata gran i el pa, guardat en talecs que pengen del mur. La dona que hi serveix nom Fatou, te una trentena d'anys; l'al¡lota que l'ajuda es la seva filla major. Avui no ha anat a l'escola a causa de les vagues dels professors. Aquests s'estimen mes impartir classes a escoles privades, on els remuneren mes be que a les publiques, ja que l'Estat no els paga fa ara ja molts d'anys. “Pero no passa gran cosa perque la filla nomes es troba a classe de primer de Batxillerat.â€? Com sempre, mare i filla estan molt ocupades en aquestes hores: entre servir i escurar la vaixella per tornar a utilitzar-la per servir, no hi ha qui pugui parar. Modou demana cafe amb llet i pa amb fava, que li ha de costar 300 F CFA (0,50 E). Ell ho paga tot ara, pero els altres, que son majoritariament venedors en el mercat, esperen el vespre, quan hauran ingressat alguna cosa. La gent que hi ha gaudeix del moment amb les delicies de Fatou i amb les bromes que es fan.
Ara, que son les 07.30 h, ja es hora de treballar. Modou desplaca la pedra que va aferrada a la porta del taller per obrir-la. Aquest no es seu, sino d’un home major que l'ha empleat com a encarregat en aquest local, on s'elaboren estris d’alumini. Tanta sort que les inundacions no han afectat aquesta zona perque, si no, la seva familia no sabria com fer s'ho. Des de la mort del seu pare, Modou s'ha convertit en el principal suport familiar. La seva mare, com moltes altres persones, fa anys que no pot exercir el seu ofici a causa de l'aigua que ocupa la seva casa. No te on instal·lar-se per vendre verdures, allo que sempre havia fet fins que va arribar la calamitat. Modou es posa el seu uniforme, un vestit de parracs molt brut, s'asseu damunt una pedra i... ma a l'obra: avui toca llimar algunes olles que s'havien tret del forn ahir. El renou no el molesta gaire, hi esta acostumat. Molt concentrat en allo que fa, nomes alca el cap quan veu venir un client o els altres dos operaris. I aixi continua fins a les 3, hora del dinar. Despres del reces, torna al seu ofici. Son les 7 del vespre, hora de tornar a casa. Modou s'acomiada dels seus companys, compra algunes coses per a la seva familia i empren el cami de retorn. I ara... a gaudir de la resta del dia amb la seva familia. “Dema sera un dia millor!”
Oumoul Khayri Seye 2n-A (Batxillerat)
Fa molt de temps, a la llunyana India, hi vivia una familia molt pobra. Els pares
EL REPARTIDOR DE LLET
treballaven quasi tot el dia, guanyaven just per menjar i no es podien permetre gairebe res mes.
Tot i aixo, aquests pares tenien molt clar, des del moment en que es casaren, que volien que els seus fls tinguessin l ’oportunitat d’estudiar i, d’aquesta manera, poder tenir una vida millor i amb mes oportunitats.En els primers anys de vida dels infants, pensaren molt en la manera de poder guanyar diners perque el somni de donar-los estudis fos possible. Finalment, varen arribar a la conclusio que l ́unica manera era comprar una vaca.Cada dia, de bon mati, el pare munyia la vaca i omplia una gerra molt gran de llet. Llavors posava la gerra dins un carreto perque el seu fl major, tira a tira i casa per casa, oferis un tasso de llet a la gent a canvi d’una petita quantitat de diners. Havia de fer aixo cada dia, els matins, i amb els guanys podria anar a escola els capvespres. Ben aviat, en Said, que era el fl major, va saber que era molt complicat vendre la llet de la gerra i per aixo va decidir caminar un poc mes, anar a barris de gent mes rica i, d ’aquesta manera, tenir mes oportunitats de vendre mes llet.
A l’India, pero, les diferencies entre la gent rica i la gent pobra son molt grans i en Said tenia moltes difcultats per vendre la llet; fns que, un dia, li passa un fet ben curios: a una casa molt gran i de gent molt rica, va intentar vendre aquella llet que duia, pero els criats li tacaren les portes a la cara i el feren fora de mala manera. En Said queda molt trist i, quasi plorant, agafa el carreto i gira en coa cap a casa seva. No havia fet cent passes i va sentir que el cridaven, pero no gosava a girar-se. Quasi sense adonar-se ’n, una nina de la seva edat es planta a vora seu i el mira amb uns ulls grans i clars mentre una rialla blanca es dibuixava a la seva cara. En Said va correspondre amb una rialla pero mes be forcada i, amb cara de sorpres, li demana que volia. Aquella nina, que nomia Mahrino, li va dir que estava avergonyida pel tractament que li havien dispensat els criats de casa seva i li va proposar comprar-li tota la gerra de llet cada dia, si la portava fns a casa seva, i li va prometre que li ’n pagaria una quantitat que ell no podia pensar guanyar mai en tota la setmana. Al principi en Said creia que li prenia el pel, pero ben aviat comprova que anava de veres perque el pare de na Mahrino va sortir al carrer a cercar-la i li va dir el mateix, i com a prova li compra la gerra d’aquell mateix dia pagant l’import acordat.
Durant molts anys, en Said va dur la llet a casa de na Mahrino i cobrava puntualment, al temps que saludava i parlava uns minuts amb la que ja s’havia convertit en la seva amiga. En arribar a casa seva, en Said entregava els diners als seus pares, que els portaven al banc perque, en haver d ’estudiar a la universitat, tingues estalvis sufcients. Un dia pero, en Said, va saber per un dels criats que na Mahrino havia marxat a un internat a estudiar, molt lluny, i mes concretament a un pais d’Europa anomenat Suissa. Mai mes no va tornar a veure aquella nina que s’havia convertit en la seva amiga i en la persona que havia canviat la seva vida. Amb el pas dels anys, en Said torna major i, en comencar a estudiar a la universitat, va haver de deixar casa seva i marxar a la ciutat. Aixo implica, tambe, deixar de portar llet a casa de na Mahrino. Durant tots aquells anys, havia estalviat tants diners que podia fer una carrera sense preocupacions; i aixi ho va fer. Durant sis llargs anys, en Said s’aplica molt en els estudis i va aconseguir una titulacio universitaria per orgull de la seva familia, que veia un somni realitzat. Ben aviat, en Said troba feina, i molt ben pagada, perque s’havia convertit en un metge amb molta projeccio i fama, especialitzat en malalties del cor i, per aixo, treballava en el millor hospital del seu pais.
Passats uns anys, va rebre la visita d ’un advocat que representava un senyor molt ric que tenia un problema molt serios: la seva fla tenia una greu malaltia de cor i havia visitat quasi tots els especialistes dels millors hospitals del mon, pero cap no li donava solucio. Aixo el tenia sotmes en un gran tristesa perque veia que la seva fla es moriria sense poder-hi fer res. En Said, intrigat en aquest cas, va dir a l ’advocat que acceptava veure la fla del senyor ric i donar-hi la seva opinio, i quedaren que anirien a la seva consulta la setmana seguent. El senyor i la seva fla anaren a la consulta d ’en Said, que durant dies li feu proves a la clinica i, fnalment, decidi operar-la. Passat quasi un mes, aquella al·lota s ’havia recuperat completament i es trobava en disposicio d’iniciar una vida normal. El dia de l’alta, ella i el seu pare anaren a la consulta d ’en Said per acomiadar-se’n. En aquell moment, el senyor va treure el talonari per emplenar i donar un xec al metge per l ’import que l’hi digues, pero en Said li va dir que els diners fossin per ajudar els nins de l’India a anar escola, i acte seguit, s ’aixeca i ana a la gelera que tenia dins la consulta. Va omplir un tasso de llet i el va donar a la fla d’aquell senyor, que nomia Mahrino.
Francisca Rotger Colomar 2n-B (Batxillerat)