Sant Jordi 2016

Concurs literari Sant Jordi 2015-2016 IES Arxiduc LluĂ­s Salvador Departament de Llengua Catalana i Literatura

Poesia 1r cicle d'ESO Enrique Peralta

Temps d'amor Hi ha un espai en aquest mar on mai ningú no va arribar i la terra es va deixar anar on mai cap amant entregat no va gosar arribar.

Un espai a un altre lloc lloc de mirades esvaïdes al lloc extrem des d´on tu m´enamores al lloc extrem on l´amor m´acarona.

De dins enfora, amor sentí i aquell mar em va esborrar el seny perdut en aquella estona on vaig sentir-me més perduda.

Hi ha un espai en aquest mar on mai ningú no havia d´arribar que em va portar a fer areny i duna i penyalar.

Tot allò es va esvair en aquell mar de temps d´ahir on les ones d´aquell amor ens van arribar a trair.

Narrativa 1r cicle d'ESO Laura Rocha

La més petita Aquesta és la meva vida diària; passats dos dies intranquils i d'estrès, arriba un dia tranquil i de pau absoluta. Abans que el sol surti, sona un renou molt estrany i horrorós. Després la meva germana gran s'aixeca del llit i es comença a “vestir”, sembla que això és posar-se trossos de tela per damunt.

La veritat és que no sé per què ho fan, jo no me'n pos, tenc la meva pròpia manta de color negre que em protegeix de tot, del vent, del fred i de la pluja.

Això no és tot, després es posa uns líquids davall les aixelles i pel coll. No entenc per què ho fa, l'únic que provoca és que la seva olor pròpia no es pugui identificar i a vegades no la puc reconèixer. Quan decideix anar cap a la cuina, li deman menjar, però no m'entén, m'ignora. Com que m'estic morint de fam, començ a cridar més fort fins que la meva germana gran em diu: “Calla rateta” i se'n va. Quan torna a comparèixer em dóna de menjar, sempre pens el mateix, per favor que em doni del pot petit, és el més bo, a vegades em fa cas. Ja després de menjar m'adon que ha partit i si tot segueix segons el previst, li queda quasi mig dia abans de tornar.

Passada una estoneta, els meus dos pares s'aixequen. El més gran és el més bo, sempre em dóna menjar, m'acarona i no em molesta. L'altre no m'acarona i pràcticament no em dóna menjar, en canvi, sempre em protegeix del meu gran enemic. Ell s'assembla a mi, però és més lleig, ros i gran. És el meu germà petit, sempre competim els dos i com que ell és més gran i fort que jo sempre em guanya, no em cau gens bé. Els meus dos pares van a la cuina i jo aprofit i torn a cridar, a veure si cau qualque altra cosa. Quan ja he acabat de menjar, el meu altre germà, molt més gran que jo, ja s'ha llevat i ja està menjant. ¡A la fi tots han partit! Ara crec que tenc la casa per mi tota sola. Puc dormir sense que ningú em molesti. La veritat és que tenc son, dormiré fins que em pegui gana. Quan estic tota sola he de confessar que a vegades m'avorresc, no tenc res a fer, menj i dorm durant molt de temps, és molt avorrit. Per això enyor la meva germana gran, ella em molesta però fa que la meva vida tengui sentit i jo l'estim molt. Com que no sé què fer començ a pensar en els moments feliços que he viscut, i sempre acab decidint el mateix: el millor moment de la setmana són els dissabtes al matí, que la meva germana gran es queda amb mi al llit fins que el sol ja és molt amunt. Tan perduda en els meus pensaments, que no m'adon que la meva germana gran ja ha tornat. Just en arribar la meva germana m'acarona i em diu “t'estim molt, rateta, véns a la cuina i et donaré menjar?” No sé què significa, però com que ella se'n va cap a la cuina, jo la seguesc i sempre em dóna menjar. La meva germana gran és molt bona amb mi, sempre em dóna menjar i m'acarona, els vespres em puja al seu llit i dorm amb ella. Em fa un poc de peneta perquè durant el vespre em pega gana i començ a plorar i sempre la despert, ella s'aixeca i em dóna menjar i torna al seu llit a dormir. El que no m'agrada d'ella és que durant l'horabaixa si no està mirant aquell vidre amb llum, ombres i veus tan estranyes que no les conec i que es passa hores mirant-la sense avorrir-se, sempre m'agafa en braços i em comença a donar voltes, jo crec que ella ho fa perquè creu que m'agrada.

Però realment no és així i a vegades em mareig, no dic res perquè sé que ella no ho fa per mal i em sap greu. Un dia li va pegar per tallar-me els cabells, vaig quedar fatal, però ella deia que estava guapíssima. En general jo l'estim molt i estic ben segura que ella a mi també.

Després està el meu germà gran. És molt gran, ell normalment no m'acarona molt, però tampoc em molesta. En alguns moments li pega per intentar-me fer pessigolles, però no ho aconsegueix perquè jo no en tenc. Ell en general és un nin molt feliç i sempre aconsegueix fer jocs en família.

Ell també mira un d'aquells vidres tan estranys però més petit i a més el remena d'un costat a l'altre com si això provocàs que les ombres de dedins sortissin, però no és així.

Després està mon pare, és molt estrany, però sempre em dóna menjar, ell no em molesta mai a vegades m'agradaria que m'acaronés un poquet més, ja que només ho fa abans d'anar a dormir, un petonet. Ell és l'únic que em va a comprar el menjar, i el que just quan en deman me'n dóna.

Possiblement, perquè creu que tenc dret a menjar igual que els altres. Sempre està assegut al sofà, a mi m'encanta seure'm devora ell, per sentir la seva calentor. Fins i tot a vegades vull pujar damunt d'ell però no em deixa perquè té damunt de les cames un d'aquells vidres que té la meva germana gran. L'únic que no m'agrada d'ell és que sempre deixa entrar el meu germà petit, es posa devora d'ell i em mira amb mala cara. Jo el mir plena de ràbia i després em pos trista perquè tenc enveja d'ell. Per la seva culpa jo no puc sortir al jardí ni a l'aparcament, perquè ell ho controla i segons ell és el seu territori.

Per últim està la meva mare, em dóna la sensació que sóc el fill que li caic pitjor, encara que ella ho nega. Deu ser perquè sóc un poc diferent dels altres tres. El que està molt bé és que ella sempre em protegeix del meu germà petit, possiblement perquè li cau fins i tot pitjor que jo. Ella no em dóna de menjar, ni m'acompanya a fer pixo, tampoc m'acarona, però en el fons jo sé que m'estima. Si no ¿per què quan estic malalta avisa al meu pare, o per què quan no hi ha ningú em dóna menjar i a vegades m'acarona? Tot això ho fa perquè m'estima, li costa acceptar-ho, però ho sap.

A vegades començ a pensar i pens... ¿Que és la meva vida?, menjar, pixar i dormir. ¿A això es limita la meva vida? ¿sóc jo tan feliç com els meus germans? La meva germana gran sempre té coses a fer i no està quieta ni un moment, el meu germà gran sempre riu, bota i crida, és molt feliç, crec que ja ho havia dit abans, no ho sé, és igual, per si un cas. El meu germà petit té tot el jardí per ell, intenta agafar els ocells, encara que mai ho aconsegueix. En canvi jo... no tenc res a fer.

Aquests pensaments no duren sempre, quan arriba la meva germana gran i m'abraça tot canvia, m'adon que sí té un sentit, tenc persones que m'estimen i jo les estim a elles, ¿què més vull?

Realment sí que tenc coses a fer, quan vull sortir al jardí, és una aventura, he d'intentar que el meu germà petit no em vegi, o el meu gran repte, endevinar el meu nom. Fa uns mesos vaig endevinar que començava per “m”, fa unes setmanes que continuava amb una “o”. A poc a poc descobriré el meu nom sencer.

El que encara no entenc és per què els meus dos germans grans no es renten, o això és el que crec, es fiquen en un poal gegant i es tiren aigua per sobre. ¡Quin horror! Jo odiï l'aigua, no m'agrada gens, la meva manera de rentar-me és molt més fàcil i eficaç. ¿O és que no veis el meu brillant pelatge negre? La meva llengua aspra és el millor sabó que existeix. Només conec un més que l'utilitza, el germà petit i ros. Que com jo duu sempre la cua alta.

Accèssit poesia 1r cicle d'ESO Yi Ke

Salvaburi Hi havia una vegada un cavaller molt intel·ligent la família del qual era molt famosa. El pare era un empresari de botigues i restaurants. La mare era una líder entre les dones. El seu germà era milionari. La seva germana era una gran executiva. Per tot això, el rei li tenia un gran respecte i el cavaller vivia tranquil i es mostrava amb tothom alegre i simpàtic.

Un dia, el cavaller va anar al bosc amb el seu cavall. L'acompanyava un germà seu. L'endemà era l'aniversari del seu pare i volien fer-li un regal molt especial. A l'alta muntanya, ben amunt però ben amunt, hi vivia un animal que es deia «salvaburi». La pell del «salvaburi» era molt bona: se'n podien fer uns abrics que feien tornar la bona sort a qui l'havia perduda. I aquest era el regal que volien fer al seu pare.

Per arribar al país on vivia l'animal màgic van haver de caminar moltes hores i, ja a prop del final del camí, sense haver trobat encara cap senyal del que cercaven, van veure un home i van demanar-li:

—¿És per aquí que viu aquell animal que es diu "salvaburi"?

—Sí, efectivament, però només en queda un en tota la Terra i és la meva mascota.

—Nosaltres volem comprar la teva mascota. Te'n podem donar un quilo d'or.

—No pot ser. No el puc vendre perquè és l'únic de la Terra i, si el matau, ja no quedarà cap animal d'aquesta espècie.

—Llàstima. Haurem de buscar un altre regal per al nostre pare.

En aquell moment, just quan els dos germans començaven a fer el gest per dir adéu, l'home de la muntanya els va aturar per dir-los: —Senyors, esperau, tenc un anell que també duu la bona sort. Donau-li aquest anell al vostre pare, serà un bon regal d'aniversari. Jo us el regal a vosaltres.

—Moltes gràcies, bon home.

—És que hem de protegir els animals. Els animals són iguals que nosaltres perquè també tenen vida i són part de la vida.

Aquell cavaller, amb el seu germà, va estar molt content i va tornar a casa seva. Van regalar l'anell de la bona sort al seu pare i, des d'aquell dia, la seva vida va ser molt diferent. No van saber mai si era o no a causa de l'anell, però tots se sentien com més plens de vida, com si el "salvaburi" se'ls miràs i els guiàs des del més alt de la seva muntanya.

Poesia Batxillerat Aina Díaz

Revolució Juntes surfejam onades petites, onades més grosses, que van i vénen a compàs amb les besades, fins que arriba l'arena i ja som unió, ja som passió, ja som lluita.

Juntes surfejam la nostra pròpia revolució.

Acc猫ssit poesia Batxillerat Karol Gunsha

Amor innocent Beses el meu ventre i un espasme recorre la meva esquena.

Beses el meu pit i m'encenc de plaer.

Beses els meus pits i la temperatura s'enc茅n de cop.

Ja no s贸n petits gemecs de plaer que surten de la meva boca i se'm fan presents en el cos.

Ara s贸n petits crits d'un plaer intens que em recorre tot el cos.

No puc creure que en un mes em vagi enamorar de tu.

No puc creure que els teus llavis siguin la droga dels meus llavis.

No puc creure que t'estimo tant com per negar-me que no puc estar sense tu mai i menys ara.

Accèssit poesia Batxillerat Lilian Heredia

NomĂŠs ho sap el vent Qui sap on van a parar les ones de la nostra mar...

Qui sap on van a parar les gavines al volar...

Qui sap si algun dia es trobaran les nostres mirades al mirar...

Qui sap si algun dia es trobaran els nostres llavis al besar...

Qui sap on es troben les deixalles que es deixen a la vora del mar...

Qui sap on es troben les mirades dels enamorats dels nostre parc...

Qui sap on han anat a parar els petons que mai et vaig donar...

Qui sap on han anat a parar les llĂ grimes que per tu vaig deixar...

Qui sap el que sent el meu cor quan cada dia veu sortir el sol...

Qui sap el que sent el meu cor quan escolta la paraula amor...

Qui sap on es troba la meva ment quan la Lluna brilla al firmament...

Qui sap on és el meu pensament quan el mar es mou lentament...

Qui sap on eres aquella nit...

Qui sap per què no t'ho vaig dir...

Qui sap per què ja no ets aquí...

Qui sap res que no hagi dit..

Qui sap per què t'he d'estimar...

Qui sap per què em vaig enamorar...

Qui sap per què no et puc oblidar...

Qui sap que de tu m'he enamorat...

Si en vols trobar la resposta, busca-la a dins la mar, busca-la darrera la lluna, busca-la al nostre parc.

Però has de saber que serà en va, perquè la resposta no és al firmament, tampoc no és al raig de sol. La resposta només la sap el vent.

Narrativa Batxillerat Andrea Asturiano

La meva fi Tot va acabar en el moment en què vaig decidir creuar el carrer corrent per trobar-me amb en Cristian i no vaig mirar si venia cap cotxe. Tan sols vaig veure el para-xocs a pocs centímetres de la meva cara. Sabia que la meva vida s'estava acabant i tot per tenir massa pressa. Sentia dolor, però va acabar ràpid ja que tot se'm va tornar negre. Quan em vaig despertar ja no era a la calçada sinó que era a un lloc desconegut, però no podria dir com era. Tan sols que tot estava molt il·luminat i pareixia molt ampli, però no ho podria dir amb seguretat, ja que hi havia una boira rara que no em deixava veure gran cosa. Allò més estrany era que, com més a prop de mi, més dissipada semblava, com si em rodegés. Llavors, mentre intentava pensar què hi feia jo allà, va aparèixer una veu que pertanyia a una espècie de fantasma amb figura indefinida. Em devia parlar a mi perquè no veia a ningú més per allà: —Veig que ja has arribat.

—Emm... supòs que sí, si et refereixes a mi.

On som? —era una pregunta estúpida, però em va fugir.

—És clar que t'ho dic a tu. Veus algú altre per aquí? Això és on visc jo i res més.

—D'acord... no fa falta ser tan antipàtic. I tu qui ets, però?

—Jo som el que els humans deis Déu.

—I de què ets déu? N'hi ha d'altres, de déus, per aquí? Els vull veure.

—Som l'únic que hi ha aquí. El que els humans coneixeu com a altres déus són les meves altres formes. Algunes fa segles que no les ús. I també estau molt equivocats amb les meves funcions. Jo només he de vigilar els humans, res més. El que faceu m'és igual, sou lliures de dur endavant les vostres decisions, de la mateixa manera que tampoc no us he de mantenir, ni procurar que visqueu bé. Tot això són males interpretacions vostres.

—Però, i les històries dels llibres sagrats? I per què hi ha gent que té una revelació o és testimoni de miracles? Són mentides?

—Això és simple. Un déu existeix per als humans i els humans per al déu. Si els humans no creuen en el déu, aquest no serveix de res. Perquè els humans hi creguin necessiten proves. Per això, a vegades he creat miracles per als humans, perquè creguin en mi. Així jo puc continuar vivint. A vegades m'he excedit un poc en la magnitud, però vosaltres també heu magnificat tot el que he fet. Jo tan sols us faig creure que ha passat alguna cosa bona i estranya i vosaltres us encarregau de trobar evidències que aquella cosa no pot existir. Però això no és un problema per a mi: així creureu més en mi.

—Això vol dir que també pots canviar el curs de les nostres vides...

—No siguis beneit! És clar que puc. Que no veus que la vida d'un déu és infinita i, a més, que no tenc ningú amb qui estar? —semblava que s'havia enfadat per la meva pregunta aparentment òbvia...

— Com vols que m'entretengui si no és jugant amb les vostres vides? Mira, no tenc res en contra vostre, però duc molt de temps viu i això cansa. Així que a vegades necessit fer coses i vosaltres sou l'únic que tenc per entretenir-me. A estones em sent molt tot sol aquí, sense ningú. És comprensible que tengui ganes de jugar.

—Per molt que siguis un déu no tens cap dret a fer això —ara vaig ser jo qui es va enfadar—.

No veus que nosaltres patim quan ens provoques una malaltia o una guerra, quan ens rompen el cor o quan mor algú a qui estimam? Per ser un déu ets un poc infantil. Queda ben clar que la imatge que tenim del fet que els déus sou els nostres protectors i que ens afavoriu és falsa. No t'importam per a res més que per divertir-te. No ets el déu bondadós en qui la gent creu.

—Per aquesta vegada et deixaré passar la teva impertinència. A vam si prestes més atenció al que dic. No cada dia podràs parlar amb una divinitat... Ja t'he dit abans que sou lliures de seguir les vostres decisions. Jo no us oblig a fer res, tan sols crei les condicions adequades. Per això és tan divertit experimentar amb diferents humans. Encara que sigueu biològicament iguals i teòricament reaccioneu igual davant diferents estímuls, quasi tots triau coses diferents i, a estones, he de canviar més coses per dur a terme els meus plans, que a la vegada us convenen per no tenir una vida tan avorrida. Tot i que a vegades us deix anar perquè vosaltres tots sols ja creau noves situacions ben prou interessants. Mai no sé què puc esperar dels humans. És a dir que, en realitat, totes les coses dolentes que passen les triau vosaltres amb les vostres accions. No perquè posi uns caramels a la taula els heu d'agafar.

—M'agradaria saber qui et va nomenar déu... Va ser una mala decisió. I una altra pregunta, parlant de desgràcies... Què passa una vegada morts? És a dir, jo som aquí, sigui on sigui això.

Però no veig ningú més. És vera això de l'Infern i del Cel? O potser és que ens reencarnam?

Supòs que d'això sí que te n'encarregues tu, si no només et dedicaries a jugar...

—Doncs sí, és tasca meva. Mira, quan un humà ja ha aportat alguna cosa als altres, o ja no tenc més idees per a aquesta persona, o simplement m'avorreix, prenc la decisió que li ha arribat l'hora. Encara que a vegades us moriu per vosaltres mateixos, perquè no sabeu cuidar el vostre cos i no alimentau la vostra ànima, o consciència, com li vulgueu dir. Si jo provoc la fi d'algú és quan moc les peces del joc perquè tengui alguna malaltia o patesqui algun accident. Una vegada mort, la seva consciència es reuneix amb mi i l'he de jutjar. Examín la consciència i els seus records per saber quines qualitats té. Algunes vegades moriu tots en un transcurs de temps massa breu i no puc jutjar-vos a tots; per això, d'alguna manera, intent que sobrevisqueu alguns dies més perquè la feina sigui més lleugera. Quan faig el judici, depenent de com siguin les ànimes, les envii

a l'Oblit si no valen la pena, on, bàsicament, supòs que desapareixen, perquè mai no hi he entrat i no sé què hi ha. En canvi, si tenen alguna cosa per aportar-me, passen a formar part del meu ésser. Els propietaris d'aquestes ànimes segueixen vius d'alguna manera, encara que no com ells mateixos. Sinó que els seus coneixements són el que en queda. Me'ls cedeixen a poc a poc, i tard un poc a tenir-los tots. Durant aquest procés encara són ells, però en el moment que acaben ja formen part de mi i ja no existeixen per si sols. Ha estat així des de sempre. Totes les històries de què hi ha després de la mort són mentides. Si són morts, no poden tornar al món dels vius per contar-ho; és pura lògica.

—Llavors... ara que he mort... què em passarà? M'absorbiràs? És per això que m'has duit aquí amb tu?

—T'he duit aquí perquè volia parlar amb algú, però no has aturat de fer-me preguntes. Tu ja no ets una consciència com les altres. Ara que ho saps tot, hauràs d'anar-te'n a l'Oblit. Totes les que han parlat amb mi hi han anat. I t'he triat a tu perquè ets normal, hi aniries de totes formes. Tan sols he endarrerit el que era inevitable.

En aquell moment tenia l'impuls de córrer i d'intentar fugir, però si ell era un déu m'agafaria de seguida. No valia la pena... A més, mai no he tingut por de morir, i aquesta seria com una segona mort.. I seria millor que no ser absorbit per ell. Hem costava pensar les paraules, fins que finalment només vaig poder dir, amb la veu que em tremolava: —Ha estat una bona conversa.

De sobte, aquella cosa pareguda a un espectre va anar-se'n per la boira. Cada vegada aquell lloc tornava més i més fosc, com si algú hi estigués apagant els llums. Llavors vaig sentir una brisa suau, acompanyada de la sensació de flotar. Era molt relaxant. Vaig voler tancar els ulls perquè, de fet, estava nerviós i no m'era gens còmoda aquesta sensació. Aleshores vaig començar a no sentir algunes parts del meu cos, però no vaig obrir els ulls ni vaig moure'm. En lloc d'això, a poc a poc em vaig quedar adormit mentre desapareixia del tot i l'única prova que havia existit era el meu cos, que ja es devia començar a descompondre.

Accèssit narrativa Batxillerat Dayana Bandres

Lletra Pareixies alegre, confiada, plena de vida. Sempre cridaves l'atenció per la teva forma de riure, pel color dels teus cabells i la teva roba. No eres una desconeguda, però tampoc la més popular, i moltes vegades, per la teva forma de caminar, feies sospirar.

Supòs que mai no et vares adonar que jo també sospirava per tu. Et mirava cada vegada que aixecaves la mà per contestar i, si ho feies bé, somreia amb tu i, si ho feies malament, et contemplava agafant apunts per no cometre el mateix error dues vegades.

Tot anava bé, ¿saps?, m'havia mentalitzat que eres insuperable i això et feia inassolible, fins que et vaig veure caminant en una direcció desconeguda. De debò que em sap greu, Nirvana, però et vaig seguir.

Agafàrem el bus i acabàrem en la tercera planta.

Vaig començar a tenir por i, fins i tot, em vaig girar abans de posar-me a córrer. però me'n vaig penedir. Vaig tornar a on eres i ara duies una camisola blava, una via i molts de cables. ¿On eren els teus cabells? ¿Per què estaves tan blanca?

Tercera planta. Oncologia. Càncer. Mort. Fred. Adéu. T'estim, Nirvana... Vaig començar a plorar i me'n vaig anar pensant —volent— que res d'això no era veritat.

A l'endemà, no hi eres. A la setmana següent, tampoc. Ningú no sabia on eres, ni les teves amigues. Mai no vaig dir res a ningú, però t'enyorava, ¿saps? Però, ara, ara que ja no puc fer-hi res... faré el mateix de cada dia: prendré la píndola de la invisibilitat, la darrera, i em reuniré amb tu.

Signat, Jordi *********** Va deixar el full escrit i se'n va anar lentament del cementeri.

GrĂ cies per regalar-nos les vostres creacions.

Enhorabona!