El retrat oval

EL RETRAT OVAL Edgar Allan Poe

«La mansió on el meu ajudant de cambra s’havia arriscat a entrar per la força abans de permetre’m, ferit d’extrema gravetat com estava, que passés la nit a la intempèrie, era una d’aquelles moles que conjuguen tenebrositat i magnificència i que fa tant de temps que s’alcen arrogants enmig dels Apenins, no pas menys en la realitat que en la imaginación de la senyora Radcliffe. Pel que semblava havia estat abandonada feia molt poc. Ens vam instal.lar a una de les cambres més petites i menys sumptuosament moblades. Es trobava en una torre apartada de l’edifici. La decoració era exuberant, però rògena i antiquada. Les parets estaven recobertes de tapissos i engalandes amb diversitat de trofeos heràldics de múltiples formes, així coma mb una quantitat insòlita de cuadres moderns i plens de vida, amb uns marcs adornats am arabescos d’or. Aquets quadres, que estaven penjats no tan sols als panys principals de les parets, sinó també en molts racons que la singular arquitectura de la mansió feia inevitables, em va desvetllar un profund interès possiblement causat pel meu deliri incipient, de manera que vaig ordrenar a Pedro que tanqués els feixucs porticons de la cambra – ja que s’havia fet fosc-­‐ , que encengués les espelmes d’un gran canelobre que hi havia a la meua capçalera i que obrís de bat a bat les cortines de vellut negre rivetejades de serrells que envoltaven el llit.

Vaig voler que fes tot això per veure si podia, si no dormir, almenys consolar-­‐me alternant la contemplació d’aqueix quadres amb la lectura d’un llibret que havia trobat sobre el coixí i que em feia una anàlisi i una valoració.

Vaig llegir molta estona, molta; i ferventment, devotament, en dedicava a la contemplació. Les hores van passar volant, ràpides i glorioses, i va arribar la profunda mitjanit. La posició del canelobre em desagradava i, allargant la mà amb dificultat per no molestar el meu somnolent ajudant, el vaig col.locar de manera que els seus rajos enfosquessin directament el llibre.

Però aquella acció va produir un efecte totalment inesperat. Els rajos de les nombroses espelmes (perquè n’hi havia moltes) van iluminar l’interior d’una fornícula de la cambra que fins aleshores havia quedat relegada totalment a l’ombra per uns dels pilars del llit.

Així va ser com vaig veure, il.luminat per una viva resplendor, un quadre que fins aleshores m’havia passat desapercebut. Era el retrat d’una noia que vorejava l’edat adulta. Vaig fer una ullada ràpida i desprès vaig tancar els ulls. Per què havia actuat així és una cosa que, al principi, no se’n va fer evident ni tan sols a mi. Però mentre les meues parpelles van ser closes, vaig repassar mentalment la raó per la qual les havia tancat d’aquella manera. Havia estat un gest impulsiu per guanyar temps per pensar, per assegurar-­‐se que els ulls no m’havien enganyat, pre calmar-­‐me i dominar la meua fantasia amb una mirda més freda i segura. Al cap d’uns instant, vaig tornar a mirar el quadre fixament.

Ara ja no podia-­‐ni volia-­‐ dubtar que ho veia amb claredat, perquè el primer centelleig de les espelmes sobre aquella tela semblava que hagués dissipat l’estupor hipnòtic que s’apoderava dels meus sentits i que, de sobte, m’hagués transportat a la vida real.

El retrat, ja ho he dit, era d’una noia. Era només el cap i les espatlles, executats amb la tècnica de l’esfumat, que es denomina vignette; molt a l’estil dels caps predilectes de Sully. Els braços, el pit i fins i tot les puntes dels cabells radiants es fonien imperceptiblement en l’ombra borrosa però intensa que constituÏa el fons. El mar era oval, decorat amb or i filigranes moresques. Com a obra d’art, res no poder tn admirable com aquell quadre. Però no podia haver estat ni l’execució de l’obra ni la bellesa immortal

del rostre el que m’havia trasbalsat tan sobtadament i amb tanta vehemència. I era encara menys probable que la meua imaginació, en desvetllar-­‐se del seu endormiscament, hagués confós aquell rostres amb el d’una persona viva. De seguida vaig adonar-­‐me que les peculiaritats del dibuix, la vignette i el marc haurien dissipat aquesta idea immediatament; que fins i tot m’haurien impedit de sospesar-­‐la, ni que fos per un instant. Pensant detingudament en aquestes coses, em vaig paassar potser una hora, mig reclinat mig assegut, amb els ulls clavats en el retrat. Al final, satisfet d’haver trobat l’autèntic secret del se efecte, em vaig tornar a colgar sota els llençols. Havia descobert que l’encís del quadre residia en l’aparença de vida de l’expressió, la qual, si al començament m’havia sobresaltat, al final m’havia consternat, subjugat i aterrit. Amb un temor profund i reverencial, vaig tornar el canelobre a la seua posició d’abans. Així havent apartat de la meua vista la causa d’aquella profunda agitació, em vaig precipitar a examinar el llibre que analitzava els quadres i les seues històries. Vaig buscar el número que designava el retrat oval i vaig llegir les paraules obscures i confuses que segueixen: “Era una donzella d’una bellesa excepcional, tan encantadora com plena d’alegria. I en una mala hora va veure, estimar i esposar el pintor. Ell, apassionat, estudiós, auster i casat ja amb el seu Art; ella, una donzella d’una bellesa excepcional, tan encantadora com plena d’alegria; tota ella llum i somriures, i entremaliada com un cervatell; estimava i apreciava totes les coses; només detestava l’Art, que era el seu rival; només l’horroritzaven la paleta i els pinzellls i altres instruments adversos que la privaven del rostre del seu estimat. Així, per a aquesta dama va ser terrible sentir que el pintor expressava el seu desig de retratar-­‐la fins i tot a ella, la seua jove esposa. Però era humil i obedient, i submisa, i es va passar setmanes asseguda a l’elevada i fosca cambra de la torre, on únicament la llum que baixava des del sostre fregava aquella pàl.lida tela. Però ell, el pintor, s’enaltia amb la perfecció de la seua obra, que perseguia hora rere hora, dia rere dia. Era un home apassionat, furiós i temperamental i estava tan abstret que no es va adonar que aquella llum tan lúgubre que es filtrava en aquella torre solitària afeblia la salut i l’ànima de la seua esposa; el seu esllanguiment era visible per a tothom excepte per a ell. I, malgrat tot, ella somreia una vegada i un altra sense queixar-­‐se, perquè veia que el pintor (que ja tenia una gran fama) experimentava un plaer ardent i desenfrenat amb el seu quefer i treballava dia i nit per dibuixar aquella que tan l’estimava, però que cada dia estava més esllangida i més dèbil i, de fet, els que hi contemplaven el retrat comentaven la semblança en veu baixa, com una meravella immensa i com una prova, no tant de l’aptitud del pintor, com del seu profund amor per ella que retratava tan extraordinàriament bé. Cap al final, però, a mesura que l’obra s’acostava a la conclusió, ja no es va permetra que ningú accedís a la torre: el pintor, desaforat per l’ardor de la seua obra, apenes apartava els ulls de la tela, ni tant sols per mirar el rostre de la seua esposa.

I es negava a veure que els colors que escampava sobre el tela, els treia de les galtes d’aquelles que seia al seu costat. I quan van haver passat moltes setmanes i ja faltava ben poc per acabar el quadre, tret d’una pinzellada a la boca i un retoc a l’ull, l’esperit de la dama va tornar centellejar com la flama dins el receptacle del lllum. I desprès va fer la pinzellada, i tot seguit, va fer el retoc, i, per un moment, el pintor va quedar sorprès davant l’obra que havia executat; però immediatament, mentre encara la mirava, va començar a tremolar i a empal.lidir i, horroritzat i plorós, va exclamar: “Això és la Vida mateixa, sens dubte!”, i es va girar tot d’una per mirar la seua estimada: Era morta!»