Issuu on Google+

 

EL RETRAT OVAL Edgar Allan Poe


«La  mansió  on  el  meu  ajudant  de  cambra  s’havia  arriscat  a  entrar  per  la  força  abans  de   permetre’m,   ferit   d’extrema   gravetat   com   estava,   que   passés   la   nit   a   la   intempèrie,   era   una  d’aquelles  moles  que  conjuguen  tenebrositat  i  magnificència  i  que  fa  tant  de  temps   que   s’alcen   arrogants   enmig   dels   Apenins,   no   pas   menys   en   la   realitat   que   en   la   imaginación  de  la  senyora  Radcliffe.  Pel  que  semblava  havia  estat  abandonada  feia  molt   poc.   Ens   vam   instal.lar   a   una   de   les   cambres   més   petites   i   menys   sumptuosament   moblades.   Es   trobava   en   una   torre   apartada   de   l’edifici.   La   decoració   era   exuberant,   però   rògena  i  antiquada.  Les  parets  estaven  recobertes  de  tapissos  i  engalandes  amb  diversitat   de  trofeos  heràldics  de  múltiples  formes,  així  coma  mb  una  quantitat  insòlita  de  cuadres   moderns   i   plens   de   vida,   amb   uns   marcs   adornats   am   arabescos   d’or.   Aquets   quadres,   que   estaven   penjats   no   tan   sols   als   panys   principals   de   les   parets,   sinó   també   en   molts   racons   que   la   singular   arquitectura   de   la   mansió   feia   inevitables,   em   va   desvetllar   un   profund   interès   possiblement   causat   pel   meu   deliri     incipient,   de   manera   que   vaig   ordrenar  a  Pedro  que  tanqués  els  feixucs  porticons  de  la  cambra  –  ja  que  s’havia  fet  fosc-­‐   ,   que   encengués   les   espelmes   d’un   gran   canelobre   que   hi   havia   a   la   meua   capçalera   i   que   obrís  de  bat  a  bat  les  cortines  de  vellut  negre  rivetejades  de  serrells  que  envoltaven  el  llit.   Vaig  voler  que  fes  tot  això  per  veure  si  podia,  si  no  dormir,  almenys  consolar-­‐me  alternant   la   contemplació   d’aqueix   quadres   amb   la   lectura   d’un   llibret   que   havia   trobat   sobre   el   coixí  i  que  em  feia  una  anàlisi  i  una  valoració.   Vaig   llegir   molta   estona,   molta;   i   ferventment,   devotament,   en   dedicava   a   la   contemplació.   Les   hores   van   passar   volant,   ràpides   i   glorioses,   i   va   arribar   la   profunda   mitjanit.  La  posició  del  canelobre  em  desagradava  i,  allargant  la  mà  amb  dificultat  per  no   molestar   el   meu   somnolent   ajudant,   el   vaig   col.locar   de   manera   que   els   seus   rajos   enfosquessin  directament  el  llibre.   Però  aquella  acció  va  produir  un  efecte  totalment  inesperat.  Els  rajos  de  les  nombroses   espelmes  (perquè  n’hi  havia  moltes)  van  iluminar  l’interior  d’una  fornícula  de  la  cambra   que  fins  aleshores  havia  quedat  relegada  totalment  a  l’ombra  per  uns  dels  pilars  del  llit.   Així   va   ser   com   vaig   veure,   il.luminat   per   una   viva   resplendor,   un   quadre   que   fins   aleshores   m’havia   passat   desapercebut.   Era   el   retrat   d’una   noia   que   vorejava   l’edat   adulta.  Vaig  fer  una  ullada  ràpida  i  desprès  vaig  tancar  els  ulls.  Per  què  havia  actuat  així  és   una  cosa  que,  al  principi,  no  se’n  va  fer  evident  ni  tan  sols  a  mi.  Però  mentre  les  meues   parpelles   van   ser   closes,   vaig   repassar   mentalment   la   raó   per   la   qual   les   havia   tancat   d’aquella   manera.   Havia   estat   un   gest   impulsiu   per   guanyar   temps   per   pensar,   per   assegurar-­‐se  que  els  ulls  no  m’havien  enganyat,  pre  calmar-­‐me  i  dominar  la  meua  fantasia   amb   una   mirda   més   freda   i   segura.   Al   cap   d’uns   instant,   vaig   tornar   a   mirar   el   quadre   fixament.     Ara  ja  no  podia-­‐ni  volia-­‐  dubtar  que  ho  veia  amb  claredat,  perquè  el  primer  centelleig  de   les   espelmes   sobre   aquella   tela   semblava   que   hagués   dissipat   l’estupor   hipnòtic   que   s’apoderava  dels  meus  sentits  i  que,  de  sobte,  m’hagués  transportat  a  la  vida  real.     El  retrat,  ja  ho  he  dit,  era  d’una  noia.  Era  només  el  cap  i  les  espatlles,  executats  amb  la   tècnica   de   l’esfumat,   que   es   denomina   vignette;   molt   a   l’estil   dels   caps   predilectes   de   Sully.   Els   braços,   el   pit   i   fins   i   tot   les   puntes   dels   cabells   radiants   es   fonien   imperceptiblement   en   l’ombra   borrosa   però   intensa   que   constituÏa   el   fons.   El   mar   era   oval,  decorat  amb  or  i  filigranes  moresques.  Com  a  obra  d’art,  res  no  poder  tn  admirable   com  aquell  quadre.  Però  no  podia  haver  estat  ni  l’execució  de  l’obra  ni  la  bellesa  immortal  


del   rostre   el   que   m’havia   trasbalsat   tan   sobtadament   i   amb   tanta   vehemència.   I   era   encara   menys   probable   que   la   meua   imaginació,   en   desvetllar-­‐se   del   seu   endormiscament,   hagués   confós   aquell   rostres   amb   el   d’una   persona   viva.   De   seguida   vaig   adonar-­‐me   que   les   peculiaritats   del   dibuix,   la   vignette   i   el   marc   haurien   dissipat   aquesta  idea  immediatament;  que  fins  i  tot  m’haurien  impedit  de  sospesar-­‐la,  ni  que  fos   per   un   instant.   Pensant   detingudament   en   aquestes   coses,   em   vaig   paassar   potser   una   hora,  mig  reclinat  mig  assegut,  amb  els  ulls  clavats  en  el  retrat.  Al  final,  satisfet  d’haver   trobat   l’autèntic   secret   del   se   efecte,   em   vaig   tornar   a   colgar   sota   els   llençols.   Havia   descobert   que   l’encís   del   quadre   residia   en   l’aparença   de   vida   de   l’expressió,   la   qual,   si   al   començament   m’havia   sobresaltat,   al   final   m’havia   consternat,   subjugat   i   aterrit.   Amb   un   temor  profund  i  reverencial,  vaig  tornar  el  canelobre  a  la  seua  posició  d’abans.  Així  havent   apartat   de   la   meua   vista   la   causa   d’aquella   profunda   agitació,   em   vaig   precipitar   a   examinar  el  llibre  que  analitzava  els  quadres  i  les  seues  històries.  Vaig  buscar  el  número   que  designava  el  retrat  oval  i  vaig  llegir  les  paraules  obscures  i  confuses  que  segueixen:   “Era   una   donzella   d’una   bellesa   excepcional,   tan   encantadora   com   plena   d’alegria.   I   en   una   mala   hora   va   veure,   estimar   i   esposar   el   pintor.   Ell,   apassionat,   estudiós,   auster   i   casat  ja  amb  el  seu  Art;  ella,  una  donzella  d’una  bellesa  excepcional,  tan  encantadora  com   plena   d’alegria;   tota   ella   llum   i   somriures,   i   entremaliada   com   un   cervatell;   estimava   i   apreciava   totes   les   coses;   només   detestava   l’Art,   que   era   el   seu   rival;   només   l’horroritzaven   la   paleta   i   els   pinzellls   i   altres   instruments     adversos   que   la   privaven   del   rostre   del   seu   estimat.   Així,   per   a   aquesta   dama   va   ser   terrible   sentir   que   el   pintor   expressava  el  seu  desig  de  retratar-­‐la  fins  i  tot  a  ella,  la  seua  jove  esposa.  Però  era  humil  i   obedient,   i   submisa,   i   es   va   passar   setmanes   asseguda   a   l’elevada   i   fosca   cambra   de   la   torre,  on  únicament  la  llum  que  baixava  des  del  sostre  fregava  aquella  pàl.lida  tela.  Però   ell,  el  pintor,  s’enaltia  amb  la  perfecció  de  la  seua  obra,  que  perseguia  hora  rere  hora,  dia   rere  dia.  Era  un  home  apassionat,  furiós  i  temperamental  i  estava  tan  abstret  que  no  es  va   adonar   que   aquella   llum   tan   lúgubre   que   es   filtrava   en   aquella   torre   solitària   afeblia   la   salut  i  l’ànima  de  la  seua  esposa;  el  seu  esllanguiment  era  visible  per  a  tothom  excepte   per  a  ell.  I,  malgrat  tot,  ella  somreia  una  vegada  i  un  altra  sense  queixar-­‐se,  perquè  veia   que  el  pintor  (que  ja  tenia  una  gran  fama)  experimentava  un  plaer  ardent  i  desenfrenat   amb  el  seu  quefer  i  treballava  dia  i  nit  per  dibuixar  aquella  que  tan  l’estimava,  però  que   cada   dia   estava   més   esllangida   i   més   dèbil   i,   de   fet,   els   que   hi   contemplaven   el   retrat   comentaven  la  semblança  en  veu  baixa,  com  una  meravella  immensa  i  com  una  prova,  no   tant   de   l’aptitud   del   pintor,   com   del   seu   profund   amor   per   ella   que   retratava   tan   extraordinàriament  bé.  Cap  al  final,  però,  a  mesura  que  l’obra  s’acostava  a  la  conclusió,  ja   no   es   va   permetra   que   ningú   accedís   a   la   torre:   el   pintor,   desaforat   per   l’ardor   de   la   seua   obra,  apenes  apartava  els  ulls  de  la  tela,  ni  tant  sols  per  mirar  el  rostre  de  la  seua  esposa.   I   es   negava   a   veure   que   els   colors   que   escampava   sobre   el   tela,   els   treia   de   les   galtes   d’aquelles  que  seia  al  seu  costat.  I  quan  van  haver  passat  moltes  setmanes  i  ja  faltava  ben   poc  per  acabar  el  quadre,  tret  d’una  pinzellada  a  la  boca  i  un  retoc  a  l’ull,  l’esperit  de  la   dama   va   tornar   centellejar   com   la   flama   dins   el   receptacle   del   lllum.   I   desprès   va   fer   la   pinzellada,   i   tot   seguit,   va   fer   el   retoc,   i,   per   un   moment,   el   pintor   va   quedar   sorprès   davant   l’obra   que   havia   executat;   però   immediatament,   mentre   encara   la   mirava,   va   començar   a   tremolar   i   a   empal.lidir   i,   horroritzat   i   plorós,   va   exclamar:   “Això   és   la   Vida   mateixa,  sens  dubte!”,  i  es  va  girar  tot  d’una  per  mirar  la  seua  estimada:  Era  morta!»  


El retrat oval