Issuu on Google+

Crítica

Renovar-se o morir

Títol: The Artist. Direcció i guió: Michel Hazanavicius. Any i país: 2011, França. Repartiment: Jean Dijardin, Bérénice Bejo, John Goodman, James Cromwell. Productora: The Weinstein Company, La Petite Reine, Studio 37, La Classe Américaine, JD Prod, France3 Cinéma, Jouror Production, uFilms. Fotografia: Guillaume Schiffman. Música: Ludovic Bource. Durada: 100 minuts. ADRIANA DÍAZ MARTÍN-ZAMORANO

R

enovar-se o morir; aquesta expressió popular adopta el seu punt àlgid a The Artist. En uns temps on sembla que pràcticament totes les idees han estat esgotades i on l’originalitat ha quedat desgastada, Michel Hazanavicius ha decidit fer un viatge retrospectiu i recuperar aquelles tècniques que restaven oblidades: el cinema mut i el blanc i negre. El director francès va créixer de la mà dels clàs-

sics, ja que al costat de la seva casa a París hi havia un cinema que projectava clàssics en versió original. Així que fascinat per aquest cinema, Hazanavicius ha decidit arriscadament revifar la màgia del clàssic a The Artist. De fet, el ‘renovar-se o morir’ també és aplicable al fil argumental de la pel·lícula, que ens situa a l’era dels anys 30 als estudis de Hollywood i relata l’exitosa carrera cinematogràfica de George Valentin (Jean Dijardin) com a estrella de cinema mut, qui queda oblidat com a actor amb l’arribada del sonor en detriment de la jove actriu Peppy Miller (Bérénice Bejo), qui simplement havia actuat com a extra en els temps de glòria de Valentin. El crac del 29 i la crisi borsària dels anys 30 als Estats Units i el pas del cinema mut al sonor i les seves conseqüències pels actors i per a les productores nordamericanes són alguns dels fets històrics que es veuen reflectits a The Artist. Però més enllà del paper clau com a film de narració històrica del cinema, The Artist també convida a l’espectador a reflexionar sobre


temes més existencials com ara la moralitat professional i l’orgull. A través del rol de George Valentin, qui s’enfonsa en la misèria i l’oblit per no voler adaptar-se al cinema sonor, Hazanavicius busca alliçonar a l’espectador sobre la importància de la flexibilitat i la versatilitat en l’àmbit professional i per extensió a la vida quotidiana. Tot i això, si bé The Artist ha merescut el reconeixement de la crítica i el premi del públic del Festival de San Sebastián no és tan pel què explica, sinó com ho explica. Fins el moment, Hazanavicius s’havia guanyat l’aclamació únicament al seu país natal, França, amb les direccions de les comèdies OSS 117: El Cairo, nido de espías (2006) i OSS 117: Perdido en Río (2009), però és evident que ha estat The Artist el llargmetratge que ha marcat la diferència i l’ha catapultat a l’escenari internacional. El cineasta ha aconseguit miraculosament amb The Artist que gran part de la societat trenqui el recorrent prejudici de ‘el cinema clàssic està passat de moda’ i s’adreci al cinema a visionar una pel·lícula muda en blanc i negre que presenta al cap i a la fi una història romàntica, però curiosament sense petó final. Una accentuada i treballada expressivitat i gestualitat per part dels dos actors protagonistes juntament amb un vestuari ben caracteritzat fan que l’espectador pugui traslladar-se perfectament als carrers de Hollywood i a l’elitisme de les grans estrelles nord-americanes del moment. En aquest sentit, el mèrit de Jean Dijardin -guardonat com a millor actor al Festival de Cannes d’enguany- i Bérénice Bejo com a actors polifacètics capaços de fer un salt retrospectiu i recobrar les tècniques escèniques del cinema mut és innegable. Precisament per contribuir a aquesta idea de viatge temporal i també per dinamitzar la manca de paraules, la banda sonora a càrrec Ludovic Bource perfectament seleccionada pren un paper més destacat que en cap altre pel·lícula contemporània. La tria de Ludovic Bource aconsegueix que el públic passi de la tensió i el patiment a la distesa riallada o les ganes de ballar claqué. Fet i fet, ha estat probablement necessària l’aparició d’un film novament en format mut perquè l’espectador apreciï el silenci de l’espai del cinema i s’adoni així de la importància de la seva reacció com a visionador. Fins ara tot apunta que The Artist pot tenir un paper rellevant en la cerimònia d’entrega dels premis Òscar

el proper febrer. A través d’aquest homenatge al cinema mut en blanc i negre, s’ha demostrat que la capacitat de sorprendre al públic segueix sent l’objectiu principal motivador de l’art del cinema i que, ja sigui a través de la renovació o la innovació, encara resten molts àmbits i moltes tècniques per explorar.


The Artist