EQ' 49_12/20 - 30 ANYS DE L'AAPV

PORTADA - 30 ANYS DE L'AAPV

editorial

AAPV i EDAV reclamen un increment del pressupost d'À Punt

La Llei 6/2016, de 15 de juliol, de la Generalitat, del Servei Públic de Radiodifusió i Televisió d’Àmbit Autonòmic, de Titularitat de la Generalitat, en el seu Article 5. Principis que cal observar en la prestació del servei públic, diu:…

1. En l’exercici de la funció de servei públic, la Corporació i les societats prestadores dels serveis de ràdio i televisió, per a la gestió i la realització dels interessos generals que tenen encomanats, hauran de:

…

v) Fomentar la producció de continguts audiovisuals i promoure la creació digital i multimèdia, com també la difusió, com a aportació al desenvolupament de la indústria cultural i audiovisual valenciana, i contribuir a la creació d’ocupació, a la dignificació professionals dels treballadors i treballadores del sector públic i privat de l’audiovisual valencià i a la dinamització econòmica de la Comunitat Valenciana.

instalacions d'À Punt

En 2018 van començar les emissions de la televisió À Punt i va generar molta il·lusió i molt de treball durant uns mesos, però la directora de la CVMC va demanar a la Generalitat un pressupost de 69 milions d'euros per a 2019 com la xifra mínima que necessitava per a poder dinamitzar realment el sector audiovisual i millorar l'oferta, ja que els 55 milions que va tindre en 2018 eren insuficients, però desgraciadament el govern valencià no li va fer cas.

Els pressupostos d'altres televisions autonòmiques són: Catalunya: 231 milions d'euros, Andalucia: 163, Euskadi: 134, Galícia: 107, Telemadrid: 80,…

En 2019 hem pogut comprovar com la quantitat de treball encarregat per a produir ficció i doblatge ha minvat prou respecte a l'any anterior, amb la qual cosa el sector està patint de nou una davallada en el nombre de contractacions. De fet la televisió pública porta mesos reemetent sèries de fa més de 10 anys, per la manca de productes nous.

El sector audiovisual valencià podria ser un factoria de crear llocs de treball donant feina a actors, directors, guionistes, tècnics, productors, estudis de doblatge, etc. i per això, reclamem als partits polítics que formen part del govern de la Generalitat que incrementen el pressupost de la CVMV en les quantitats mínimes reclamades.

VEUENON

30 anys de l’AAPV

Amb motiu del 30 aniversari de l’AAPV, hem preparat una bateria de preguntes perquè, aquells qui han participat en alguna de les diferents juntes directives, expresen la seua opinió com a actors,

1 - Què et va portar a ser actor/actriu?

2 - Què et va motivar a implicarte en la Junta Directiva de l'AAPV? Quina era la situació cultural en eixe moment?

3 - Quins eren els vostres objectius i què es va aconseguir?

4 - Com veus l'evolució del panomara actoral en aquest 30 anys?

5 - Vols afegir quelcom?

Ferran Gadea

1 - Des de menut feia teatre a l’escola i la falla. Però no va ser fins que vaig anar a l’Escola Municipal de Teatre de Burjassot que ho vaig veure clar. Amb les classes d’Andrés Moreno vaig descobrir un món que em va canviar la vida. Em va ajudar a aceptar-me com a persona i formar-me. En eixe moment, vaig veure clar que era el que volia fer.

2 - Des que vaig conéixer el món professional vaig sentir parlar de l’AAPV... La necessitat de consolidar la professionalitat del nostre treball és el que em va fer sindicarme. A més de lluitar contra els abusos laborals.

Quan jo vaig arrivar la situació ja anava empitjorant. Encara que era molt millor que ara mateix, on la Cultura està lluny de ser realment important.

3 - Quan vaig entrar de president els objectius eren signar el Conveni de Teatre, millorar la lluita sindical, treballar per un teatre públic de qualitat i al nivell de la resta de l’Estat, treballar mà amb mà amb la resta de sindicats i AISGE i fer de contrapés de les retallades del PP en les polítiques culturals. Després vingué el tancament de C9 per a empitjorar-ho tot més. Crec que el més important que vam fer, va ser resistir.

4 - Donçs crec que anem fent-nos un camí a pesar dels entrebancs polítics, encara que estem lluny d’una situació normalitzada. Per exemple, l'audiovisual no acaba de consolidar-se, ni en À Punt, ni en cinema, ni res... Continuem sent la figuració del cinema que ve a rodar-se açí.

5 - M'agradaria dir que encara que sóc optimista de normal, estem en una época prou desmotivadora, on culturalment parlant, el canvi polític no ha arribat a la cultura amb la força i revolució que feia falta.

Cristina García

1 - La veritat és que m’ho pregunte quasi tots els dies. Interpretar a una altra persona és com viatjar. No tant a un altre espai, més bé a una altra manera de pensar, de vore el món. I a mi m’agrada viatjar pel món i per les ànimes de les persones. Interpretar és contar històries, reencarnar-les amb l’objectiu d’entendre com som, perquè fem el que fem i en tot cas, intentar arreglar-ho

2 - Vaig pensar que era el moment, que em tocava tirar una mà, que havia de treballar pel bé comú. Havia vist a companys deixar-se les hores treballant de valent per a l’AAPV i aleshores em tocava a mi. Potser les coses que parlava al bar amb els meus companys, eternes queixes sobre com funciona el nostre ofici es podrien arreglar des de l’AAPV. Estàvem vivint moments convulsos de grans projectes fastuosos per part de l’Administació i veiem que calia reeinventar el sector.

3 - Tot va començar en una gala de Premis les Arts Escèniques. Tots els nominats s’organitzàrem i convertírem l’acte en una reivindicació conjunta. Va ser la bomba i va funcionar. Conseguírem que es creara una Taula de Negociació de les Arts Escèniques on estàvem representats tot el sector. Ens reunírem al llarg de mesos amb representants de Teatres de la Generalitat amb l’objectiu de redefinir el sector. Per altra banda, vam começar a negociar un Conveni de Teatre amb els representants de l'AVETID. En resum, teniem molta feina. Vam aconseguir tindre veu a les administracions i una serie de millores en les polítiques teatrals.

4 - L’evolució més important i més positiva la detecte en l’àmbit de la perspectiva de gènere. Les dones actrius, les dones creadores estan ocupant un espai públic i mental que fa 30 anys era impensable. Necessitem com l'oxígen representació de la meitat de la població al món de la ficció. Com anem a fer el viatge d'intentar entendre qui som i perquè fem el que fem, si la meitat de nosaltres no té bitllet?.

Juli Disla

1 - No sabria respondre amb exactitud esta pregunta. Supose que era molt menut i havia experimentat la sensació d’eixir a l’escenari. Era l’època de l’Escola Municipal de Teatre d’Aldaia i crec que tenia 11 anys. Supose que va influir el recolzament dels meus pares i l’amor al teatre que em van trasmetre Santiago Sánchez i Xus Romero en aquell final dels huitanta. Alguna cosa va quedar perquè després vaig continuar i continuar...

2 - Sempre em va motivar la capacitat de canviar les coses per a millorar-les i l’opció que tenen els col·lectius per a influir en les polítiques.

Vaig estar en dos etapes diferents. La primera amb menys dedicació, en un segon pla, quan va ser presidenta Empar Canet. Era l’època de Concha Gómez de Secretària Autonòmica (algú se’n recorda?) i Consuelo Císcar... res més a afegir.

La segona amb més intensitat va ser quan vaig acompanyar, com a secretari general, Ferran Gadea com a president. Va ser una de les etapes més dures amb Trini Miró primer i Lola Johnson després com a conselleres i sempre amb Inmaculada Gil-Lázaro al capdavant de les arts escèniques valencianes. Uns temps de conflicte continu amb l’administració. Amb enganys, mentides, retallades, divisió i reunions molt agressives que ens feien tindre un sentiment de frustració constant.

L’última etapa va ser la de Manuel Tomás... que va ser exactament el mateix però amb unes formes aparentment més amables.

3 - Em fa la sensació que els objectius eren els mateixos que ara.També crec que es van aconseguir moltes coses. Algunes petites, unes altres més grans, algunes més visible, unes altres no tant. Però en qualsevol cas sempre vetllant per la millora i la dignitat de la nostra professió en coherència amb la realitat i amb la resta de col·lectius.

4 - Molt millor que fa 30 anys. Molt millor. Perquè tenim generacions d'actors i actrius consolidades, perquè sabem i hem demostrat poder enfrontar-nos als reptes professionals de gran alçada, perquè hem sabut sobreviure a situacions hostils. Ara bé, en relació amb les administracions encara queda molt de camí per recórrer i millorar-lo.

5 - És fonamental l’activisme i la participació per continuar endavant. Encoratge els companys i companyes que dediquen una part del seu temps a treballar per a la resta i felicite a tots i totes les que hem format part de les juntes directives perquè, malgrat moltes coses, podem dir que ha sigut plaenter i exitós.

Isabel Requena

1 - El desig. L’atzar. La fortuna. L’amor. El vent de popa. Els vents contraris, la dictadura: Espanya era una presó. I posats a haver de viure, el teatre era el més semblant a la vida, un pla de fugida i sabotatge que no triomfa mai però que és la millor manera de divertir-se. Perquè sí.

L’ofici mai em va enganyar: mai vaig esperar d’aquest joc diners, ni fama, ni seguretat. Lo mío no es hacer carrera, lo mío es estar por ahí.

2 - “Estaba por aquí”, era necessari, i no podia ni devia ni volia abstindre’m. Vaig estar implicada des de la creació de l’AAPV. El doblatge, que va aparéixer amb la promesa de la televisió autonòmica, ens va posar en contacte als uns amb els altres i amb l’evidència que som treballadors i els treballadors han d’unir-se per a defensar-se de l’explotació. Què, llenguatge antic? Doncs és així i continuarà sent-ho.

L’esperit de servei públic de la televisió autonòmica fou traït quasi des del principi. La política, clarament dirigida al menyspreu de la cultura, el desconeixement de la pròpia identitat, història i llengua, el cultiu de la ignorància prepotent, i la megalomania mitjançant el robatori dels diners públics.

3 - Cohesionar el nostre col·lectiu professional i fer-lo visible. Participar en el debat públic, manifestar-nos en la premsa, denunciar el mal ús dels diners en les àrees culturals, barallar amb l’Administració per a participar en els òrgans de decisió, el Consell Rector de Teatres, les comissions d’ajudes, la redacció de la Llei de l’Audiovisual Valencià, etc. Unir esforços amb altres col·lectius de l’espectacle per a presentar un front comú: empreses de teatre, productores d’audiovisual, tècnics, etc. Açò, amb molt poc o nul èxit.

Propiciar cursos de formació.

Sobretot, regular el sector, negociar convenis laborals, denunciar els incompliments.

No aconseguirem signar el Conveni de Teatre malgrat anys d’esforços, reunions i promeses. Però afortunadament ho va signar l’anterior Junta Directiva.

Negociàrem i signàrem el Conveni de Doblatge. Més encara, ho vam defensar fins a aconseguir, després d’un llarg i dur procés judicial, que el Tribunal Suprem dictara sentència definitiva aclarint que som treballadors per compte alié.

Associats amb Euzkadi, Catalunya, Balears i Aragó en OSAAEE (Organización de Sindicatos de Artistas del Estado Español), negociàrem el Convenio Estatal del Audiovisual, que és el que regula el nostre treball també al PaísValencià, ja que era impossible reunir-se amb la patronal d’ací.

Et caetera... que ja m’estic aborrint.

4 - La veig amb goig. Estupendes actrius, actors estupends, muntatges interessants realitzats amb esforç i resistència malgrat la precarietat en la producció privada. Últimament, m’alegre molt d’haver pogut veure la producció pública d’excel·lents textos deguts a professionals valencians, dirigits i interpretats per professionals valencians. I per primera vegada, deguts molts d’ells al talent de dones creadores.

5 - No sé. Segurament m’equivoque, però a vegades tinc la sensació que en aquesta ciutat (desconec que passa a Alacant i Castelló) hi ha clans teatrals estancs, poc permeables a la col·laboració per a fer front comú, en allò que és comú, quant a política teatral, més enllà dels naturals interessos particulars. Segurament m’equivoque, perquè faig poca vida social i no passa de ser una sensació. Però m’ inquieta.

Paco Gisbert

1 - La veritat és que tot i que la meua vida professional s’encarava cap al món dels serveis socials (vaig formar part de la tercera promoció de l’Escola Universitària de Treball Social de València), sempre m’havia atret l’escenari des del seu vessant musical. Vaig començar cantant al cor de l’institut Cid Campeador de València, on ja vaig flirtejar amb el teatre amb una versió de “El Mikado”, basada en la de Dagoll Dagom. Posteriorment i com a membre del Cor Ciutat de València, vaig participar en els primers muntatges de l’AVAZ (Asociación Valenciana de Amigos de la Zarzuela) on algún agosarat director d’escena va decidir donar-me algunes frases. Paral·lelament a això la Televisió Valenciana, començava les seues emissions i es buscaven veus per doblar en valencià. Així que em vaig inscriure a l’Escola Valenciana de Doblatge, on vaig descobrir que no tenia ni idea d’interpretació. Així i tot, vaig començar a fer algun ambientet i algun personatge solt a “La Bola del Drac”.

Als pocs mesos vaig començar a rebre cursos de teatre en vers a la Fundación Shakespeare i... ja la meua vida va agafar una direcció que, afortunadament, encara continua. Després va vindre el Micalet, el Talia, el Rialto, el Principal, algunes aparicions en sèries a la tele... I el doblatge (com actor i com a director). A hores d’ara i des de fa uns 8 o 9 anys, desenvolupe la meua carrera bàsicament a Madrid.

2 - No recorde exactament quan vaig formar-ne part per primera vegada. Sé que he estat allà en diverses èpoques. Com a vocal i després també com a membre de la Comissió de Doblatge. En qualsevol cas la raó sempre ha estat la mateixa i és la d’aportar el meu granet d’arena en la defensa dels nostres drets com a treballadors. Al meu parer la millora de les nostres condicions laborals jugava i encara juga un paper fonamental en la consolidació del sector cultural iaudiovisual.

Sobre la situació cultural en aquell moment... Si parlem de finals dels 90 o principis del segle XXI, la veritat és que ens queixavem molt. Hi havia moltes mancances (No hem d’oblidar que el Conveni de Teatre és de fa quatre dies) però malgrat tot hi havia molt més volum de treball que no pas ara. En tots els àmbits: audiovisual, teatre, doblatge, cinema... Era possible per a un nombrós col·lectiu d’actors i actrius poder viure al País Valencià treballant exclusivament en el nostre ofici. Malauradament crec que ara no podem dir el mateix.

3 - Crec que els objectius eren els mateixos que ara: La defensa dels drets laborals d’actors i actrius, paral·lelament la formació contínua dels seus associats mitjançant cursos promoguts per l’AAPV, i la col·laboració amb diverses entitats en la consolidació del sector cultural i audiovisual al País Valencià. També vam ser fonamentals en la posada en marxa de les societats de gestió dels nostres drets audiovisuals com AISGE.

Cal destacar que és també en aquesta etapa quan l’Associació passa a anomenar-se Sindicat als seus Estatuts, doncs aquesta és la seua principal raó de ser.

No puc passar per alt que aproximadament des de l'any 2002 fins el 2010 vam lliurar una batalla judicial molt dura amb les empreses de doblatge en la defensa de la nostra condició de treballadors per compte alié i no com autònoms, que era el que pretenien les empreses. El conflicte va acabar amb una cascada de sentències del Tribunal Suprem que ens donaven la raó. Això va tindre conseqüències a la resta de l'Estat on els companys d'altres comunitats van veure reconegut també el seu dret a ser contractats. Les conseqüències també van tindre un altre caire en els companys i companyes que havien estat en la primera línia del conflicte i què van veure minvades les seues possibilitats de desenvolupament professional.

4 - Així, resumidet? Crec que cada vegada hi ha gent millor preparada. Gent amb una formació tècnica molt més completa que potser la nostra fa 30 anys. Però també observe una precarització en la nostra feina que malauradament va a més. El que passa en el món actoral no és més que un reflexe del que passa a nivell general en la nostra societat: Joves millor preparats amb unes expectatives de feina molt escasses i unes condicions laborals cada vegada pitjors. D’altra banda, estem assistint des de fa uns anys a un cert miratge on l’oferta cultural i teatral a les grans ciutats és potser més variada que mai, però això no es tradueix necessàriament en feina ben remunerada per als intèrprets, ni tampoc en una mínima continuïtat.

Pel que fa al sector audiovisual, la posada en marxa d’À Punt va generar una gran il·lusió i unes expectatives que un any més tard no s’han satisfet ni de bon tros. Tal vegada és un problema de pressupost o tal vegada no és això només.

5 - Afegir que la defensa dels drets laborals només es pot dur a terme de manera col·lectiva i sense escletxes. Les conquestes socials costen molt d’esforç però tanmateix costa ben poc perdre-les. I recuperar-les suposa, en la majoria dels casos, tornar a començar des de zero. Només ens respectaran si ens respectem a nosaltres mateixos.

Maria Almudéver

1 - La veritat és que és una decisió que no he pres. No he tingut un moment en el que he dit: “vaig a ser actriu”, ho he sabut o sentit desde sempre. Jo vaig començar a fer ballet als 5 anys, fins als 14 més o menys, i recorde els festivals de fi de curs que sempre obria jo, perquè les meues companyes estaven a punt de morir mentre jo era feliç. També ha influit l’educació que em van donar els meus pares, recorde anar a vore concerts de música clàssica o ballets al Teatre Principal, al·lucinava amb els corredors circulars, també anàvem al Micalet, a l’Escalante. I recorde molt especialment quan vam vore “La nit de Sant Joan”, de Dagoll Dagom, el meu pare va comprar la cinta amb les cançons de Jaume Sisa i la sentia sense parar. Si hi ha un moment de “decissió” pot ser eixe, però jo tenia 4 ó 5 anys, ja veus.

Per altra banda, el somni del meu iaio matern era ser actor, va fer la mili a Madrid i va entrar en contacte amb la companyia de Mercedes Vecino, però el meu besavi el va fer tornar a València. Es va treure l’espineta dirigint el grup de teatre del poble i professionalmemt es va convertir en empresari de cine. Portaba diversos cines, entre ells l’actual Teatre Antonio Ferrandis de Paterna, que és el que jo més recorde. Pujaba a la sala de projecció, com en “Cinema Paradiso”. També tenia molta relació amb Enrique Fayos pare, ja que compartien professió. Malauradament va morir quan jo tenia 4 anys, però d’alguna manera sé que està amb i en mi.

2 - El motiu principal d’entrar en la Junta Directiva va ser la necessitat de canviar les coses, o al menys intentar-ho. Sempre hi ha coses a canviar i millorar, però era l’època d’Inmaculada Gil-lLázaro, “esa señora”... Va ser una etapa duríssima en què les produccions i les subvencions eren mínimes. Hi havia un atur altíssim en el sector, crec recordar que era com d’un 90%, una animalada. Així que vam demandar la dimissió d’esta dona, vam convocar assemblees amb una assistència com feia temps no es veia, vam fer manifestacions, vam repartir quartilles explicatives a les portes dels teatres, vam llegir el nostre manifest al acabar les representacions perquè el públic coneguera la nostra situació que era realment angoixant... Vam fer un munt d’actes reivindicatius en defensa de la nostra cultura i els nostres drets, per a poder treballar i fer-ho d’una manera digna.

La situació en l’audiovisual i el doblatge no era millor, no es respectaven ni convenis, ni horaris, ni res de res. I el pitjor de tot, per a mi, és que les pròpies productores s’aprofitaven d’aquesta situació desesperada dels professionals, i això és mesquí.

3 - Els nostres objectius eren els de sempre. Amb més o menys dificultats, em dóna la impressió que sempre lluitem pel mateix: més producció pública (o privada), un temps d’exhibició raonable, una línia de treball oberta a tot tipus de llenguatges, lliure. Que a més de donar treball resulte atractiva, tant per a nosaltres com per al públic. Que faça a la gent vindre al teatre, que es plenen les sales com passa a altres ciutats. I sobre tot la signatura dels convenis que ens garantitze unes mesures dignes de treball.

4 - Hem passat una etapa vertaderament dramàtica de la que sembla n’estem sortint. Desgraciadament han tancat companyies, d’altres han sobreviscut com han pogut i han aparegut de noves que estàn fent coses realment interessants. Crec que ara mateix estem en un moment creatiu fantàstic. No vull dir que abans no fora així, però potser ens faltaven les forces, ens vam esgotar, ens van esgotar.

Va haver tota una generació que va sortir de les escoles i no va poder treballar, i en este ofici un aprén pujant a l’escenari, escoltant els companys amb més experiència, provant textos, autors, públics, directors... Quan ixes de l’escola dos i dos mai són quatre, has de trobar la teua manera, provar-te, equivocar-te, dubtar i seguir aprenent, sempre. Si no tens l’oportunitat, com vas a desenvolupar el teu potencial, la teua capacitat?

I d’altra banda la gent que de tota la vida, els actors dels que jo havia aprés tantes coses, mestres, companys... Ens vam quedar tots en un limbo injust i incomprensible, he vist a amics patir, realment patir, i això és molt trist.

Però vull pensar que això està quedant enrere, perquè ho veig en tota l’activitat actual, en tota la gent també més jove que ha agafat impuls i ens arrastra, en tota la gent de sempre que continúa i es recicla i ens dóna lliçons, que ens deixa clavats a la butaca i pensant que si, que val la pena, que ho estem fent bé, que la lluita ha de continuar perque és el que volem, el que ens mereixem.

Crec que també el canvi polític ha contribuït d’alguna manera a que agafem aire, però no ens enganyem, encara ens queda molt per fer i mai hem de perdre l’esperit crític.

5 - Voldria fer una reflexió, de vegades m’he trobat amb situacions injustes, d’abús de poder, inclús de maltracte. No ho podem permetre, no ens podem callar, no podem mirar cap altre costat.

Una vegada vaig patir una situació molt desagradable amb un director, com que no ho podia suportar vaig demanar una reunió amb ell i la persona que era la seua mà dreta en aquell momemt, per expressar-los el meu malestar. No només el meu, també el dels meus companys.

Ella em va preguntar: - "I per què ells no han dit res?"

I abans de que jo poguera respondre, ell va dir: - "Perquè tenen por, no hi ha feina i tenen por".

Aleshores ho vaig entendre tot. No callem, per favor, no tinguem més por. Mai més.

Pep Ricart

1 - Sempre m’ha agradat molt jugar. I crec que el teatre és un gran joc, on actors i actrius som els jugaires més afortunats.

2 - La situació cultural ja era un marasme. Llegia per aquells temps a Strehler, que deia: «el teatre no està en crisi, el teatre és crisi». I, en integrar-me a l’AAPV, els companys i companyes em van animar a compartir una gran utopia. La de lluitar per millorar la depreciada condició dels que havíem triat fer del teatre la nostra forma d’acostar-nos al clot. Estàvem en crisi, potser sempre estarem en crisi, i em sembla que, efectivament som l’encarnació de la crisi, és a dir: el trànsit, la mutació, l’alteració, el trasbals, l’alarma, el malestar i la misèria.

3 - Parle només d’allò que tenia a vore amb la Secretaria de Teatre.

A curt termini: visibilització dels actors i actrius valencians com a professionals; exigència de la contractació laboral i condicions mínimament dignes pel desenvolupament del treball creatiu (tot açò començaria a ser un poc així a mig termini realment).

A mig termini: reconeixement i presència d’actors i actrius en consells, taules, plataformes de teatre, etc.; l’increment de la producció pública; la signatura d’un Conveni de Teatre (açò acabaria sent a molt llarg termini).

A llarg termini: el creixement artístic del teatre valencià (aquest objectiu amb molts aspectes encara per acarar i desenvolupar).

4 - M’agradaria creure que, després de tot eixe temps, hem caminat en la millora de la qualitat de les nostres interpretacions. I per això, m’agradaria sentir que els actors i actrius valencians són més estimats a casa, tant pel teatre privat, com pel teatre públic. No pocs actors i actrius valencians aconsegueixen fora el prestigi i reconeixement que ací tarda en arribar. I el seu allunyament és una enorme pèrdua de capacitat i energia actoral. Però tinc molta fe en els i les crisàlides.

5 - Em sembla que hi ha, en les empreses i gerents del «teatre valencià», unes formes d’acarar els muntatges que s’han fet majoritàries i preeminents, encara que no afavoreixen massa el creixement artístic del nostre teatre. El “teatre comercial” ja no és un anatema. Però, potser per això, l’oferta i la demanda justifiquen massa sovint que hi haja muntatges que no «giren», que no fan pràcticament bolos, fins i tot que es representen només una o dues voltes. Té cap sentit, això? Sabem que no, i culpem moltes vegades a les programadores i programadors... La anàlisi d’açò últim mereix una tesi a banda. En la meua opinió, mentre continuem considerant els espectadors com un nombre a assolir, com un fi, i no com els generadors dels temes que ha de tractar l’escena, no construirem un autèntic teatre d’art.

Pep Sellés

1 - De sempre a l'escola, als Salesians d’Alcoi, on es van criar també, Joan Gadea o Pau Durà entre altres, ens feien fer teatre de ben menuts. Sobretot al Nadal “El Betlem” on a mesura que anaves creixent anaves canviant de paper, de ben xicotets angelets, després patges o pastors i quan asomaba el bigot ja entraves a fer de dimoni. D’ahí a seguir jugant a l’institut amb Pepa Miralles, Rossana Espinós o Xavi Castillo a fer teatre. I el que ho va acabar d’apanyar va ser l’aparició de Pep Cortés que ens va juntar a tota una generació d’actors i ens va fer enamorar-nos de l’ofici.

2 - Sobretot que Empar Canet em va dir si volia estar amb ella com a presidenta i amb Pep Ricard, Juli Disla i jo en una espècie de triunvirat de vicepresidents, i la presa de consciència, que si vols que alguna cosa es faça t’has d’arromangar.

3 - Va ser una época amb molta feina, començavem amb les primeres reunions amb les empreses pel Conveni, teniem tot l’embolic amb el doblatge i es va crear també la plataforma del sector que va recolzar Juanvi Martínez Luciano i li va costar el lloc i que va concloure pràcticament amb l’Assemblea de l’Olympia, on varem baixar el cap i varem acceptar unes regles de joc, que crec que a la llarga no ens han anat bé.

4 - FATAL. Hem anat a molt pitjor. Estem sempre en la casella d’eixida. Fa 30 anys que estem gestionant misèria. Per no parlar que tenim una televisió sense quasi cap presencia d’artistes professionals valencians, i sense cap intenció de crear un star system o ser l’aparador de la resta de la cultura. El nostres polítics tenen al cap la idea de Sanitat que volen o la idea d’Escola que volen, però no tenen ni idea de la cultura que volen, sent com ha de ser un del engranatges d’un país modern i amb entitat pròpia.

5 - Sí, que tots els que som, hauríem de passar alguna vegada a formar part dels equips de gestió de l’Associació. Això faria que fora més diversa i rica.

organitza[ció]

Regularització de la Seguretat Social

Per Sergi Mira

La regularització és voluntària, la Tresoreria General de la Seguretat Social fa una liquidació de les vostres cotitzacions i vosaltres podeu optar entre pagar aquesta liquidació o quedar-vos amb les cotitzacions que heu aportat durant tot l’any. Si accepteu pagar, tindreu un mes de termini des de la notificació de la liquidació, encara que es pot sol·licitar un ajornament del pagament fins a un màxim de sis mesos.

Us recordem a tots que si accepteu les regularitzacions podeu incrementar els dies i les quantitats cotitzades, la qual cosa significa que les vostres prestacions poden ser majors. De totes formes cal estudiar cada cas de manera particular.

Tots aquells actors o actrius que teniu més de 43 anys ja esteu dins del període que serveix per al càlcul de la futura pensió, per això, i sempre que el treball i els ingressos ho permeten, heu de procurar estar mínimament pendents de les vostres cotitzacions. Cal tenir en compte que la quantia de la pensió que se li ha de reconèixer al sol·licitant de la jubilació ara es calcula dels 22 anys anteriors, a més a més, cada any anirà pujant el temps de càlcul.

Recordem també que les cotitzacions a la Seguretat Social són deduïbles en la declaració de la Renda.

Si teniu cap dubte, telefoneu a l’AAPV.

Amb el patrocini de: