Llibret 2020 A.C. Falla Plaça del Cid. El Cid a escena!

PLAÇA DEL CID Albalat i adjacents Llibret 2020

Edita A. C. Falla Plaça del Cid llibret@fallaplazadelcid.es www.fallaplazadelcid.es

Ainhoa Abaunz i Arregi Enric Lluch i Girbés Il·lustracions Enrique Colomer i Puchades

Direcció, coordinació i maquetació Antonio Santiago i Castillo Azahara Colomer i Niclòs

Col·laboració fotogràfica Jaume Tomás Jose V. Puigvert i Presencia Mª Carmen Silvestre i López Antonio Santiago i Castillo

Direcció publicitat José Esteve i Baldoví Antonio Santiago i Castillo Salut Tristante i Romeu

Correcció lingüística Azahara Colomer i Niclòs

Col·laboracions Marta Trenzano i Rubio Azahara Colomer i Niclòs Vicent J. Climent i Blasco Pep Mondria i Colomer Carla Carbonell i Such Mar Rubio i Prats Carles Alberola i Ortiz Enrique Colomer i Puchades Alejandro Puigvert i Bolinches Immaculada Cerdà i Sanchis Miriam Ortiz i Navarro Alberto Hernandis i Rubio Carmen Botella i Galbis Marta Ortiz i Navarro Vicent J. Vidal i Esteve Joan Santacreu Teresa Broseta i Fandos Fina Girbés i Nácher Pupetes Salut Tristante i Romeu Lorena Soriano i Oroval

Llibrets 500 Exemplars Impressió Blauverd Impressors S.L. Disseny portada Enrique Bastida i Berenguer

Dipòsit legal V 143 - 2017

L’Associació Cultural Falla Plaça del Cid no s’identifica necessàriament amb l’opinió expressada en els articles pels seus col·laboradors.

Difusió il·limitada i en valencià

2

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià en l’àmbit festiu.

Este llibret participa en el Premi de les Lletres Falleres.

3

55 56 58 62 64 67 68 72 75 76 80 82 84 6 7 8 10 12 16 28 22 33 34 40 48 52

87 88

Cartell de la festa fallera d’Algemesí Falleres Majors de la Ciutat Salutació de l’alcaldessa Salutació del President Junta executiva Fallera Major Entrevista a la Fallera Major Explicació i crítica del monument Premis i recompenses Falleres i fallers Fotos Escenificant, Pep Mondria El valencià alça el teló, Vicen J. Climent

93 96 98 100 102 109 110 112 114 120 122

4

Cinema

Cinema a Algemesí

Cine i falles

Artistes fallers de cine

Dones valencianes i actrius Teatre

On podem gaudir de les arts escèniques

a València?

L’antic teatre espanyol d’Algemesí

La dama valenciana del teatre

Entrevista a Carles Alberola

El teatre a la falla, Enrique Colomer

Falles i teatre

Estimar el teatre de la falla,

Alejandro Puigvert Música

Com cantem els valencians... i les

valencianes, Immaculada Cerdà

Música i falles La lentejuela mai mor

Josep Moreno Gans

Música al carrer, Ars Notoria Medieval

Música amb veu de dona,

Carmen Botella Dansa

Grup de danses Berca

Quan callen les pedres, els homes

parlen, Vicent J. Vidal

Maduixa Teatre

Llibertat per a estimar, llibertat

per a ballar

Homes i dansa

129 130 132 136 142 144 147 148 153 154 156 158 164 167 170 173 174 180 184 191 192 193 194 197

Secció infantil Fallera Major Infantil Entrevista a la Fallera Major Infantil Explicació i crítica del monument infantil Falleres i fallers infantils Fotos Cine

Unes falles de pel·lícula, Carla Carbonell Teatre

Fem teatre, Teresa Broseta

El teatre, un recurs educatiu a l’abast de tots,

Fina Girbés

El teatre infantil valencià

Arts escèniques per als menuts i les menudes

a València

Pupetes, 21 anys... d’emocions...

El teatre infantil, Salut Tristante Música Musiescola

Entrevista a Ainhoa Abaunz, de CantaJuego

Música ratolinera, Enric Lluch Dansa

DALE, Dansa a les escoles

Beneficis de la dansa Passatemps Programa d’actes

5

6

CARTELL GUANYADOR DE LES FALLES D’ALGEMESÍ, QUIQUE BASTIDA.

FALLERES MAJORS DE LA CIUTAT 2020

7

MARTA TRENZANO Alcaldessa

Amigues i amics de la falla Plaça del Cid,

actes i presentacions. Inés i Irene vos representen i representaran, amb gràcia i elegància, com a fallares majors de la ciutat allà on les criden. Una confluència astral que, de segur, aprofitareu al màxim.

L’enhorabona! És la felicitació amb què necessàriament he d’encetar aquest escrit. Si l’any 2019 la falla recollí una tirallonga de reconeixements que ompliren de banderins el vostre monument, les expectatives per al 2020 es presenten immillorables. D’entrada, la vostra presència en les festes josefines d’enguany s’ha multiplicat. A més de les falleres majors de la vostra comissió, Marina i Annia, el vostre nom no deixarà de ressonar en

També, com la família Falla Plaça del Cid ha crescut tant, heu estrenat casal. El creixement és senyal de vida, de moltes activitats que acullen i atrauen gent. I, és cert que, com associació cultural, teniu una agenda farcida d’actes i celebracions.

8

El grup artístic o la Trobada de Boixets ja estan consolidats i compten amb un prestigi propi. El vostre llibret de falla competeix en el premis de la Generalitat i no ix mai de buit. L’equip responsable de la seua edició sap ben bé l’esforç i els maldecaps que comporta aconseguir-ho.

«Qui no s’arrisca, no pisca», és a dir, per a obtindre resultats, cal posar recursos, arriscar-se. I la falla Plaça del Cid fa mans i mànegues en tot allò que mamprén. Una mostra del 2020 és que el cartell guanyador del concurs porta el nom d’un membre de la vostra comissió i esperem amb ànsia fullejar les pàgines d’aquest llibret de falla acabat de coure. Segur que donarà com sempre la talla o, fins i tot, superarà l’anterior. Que no siga per hores de treball!

Vos felicite per endavant per tot el que aconseguireu en el 2020. No tinc cap bola de vidre, però la vostra trajectòria m’assegura que continuareu col·leccionat banderins.

Gaudiu dels dies grans de les festes!

L’alcaldessa Marta Trenzano Rubio

9

SALUTACIÓ President 2020

E

stimades falleres i fallers, no em puc sentir més orgullós de representar-vos.

Podem dir que aquest any és any de celebració; celebrem que dos de les nostres falleres són les falleres majors de la ciutat i que tant Esther com Íker passen a formar part de la Federació Junta Local Fallera.

Celebrem que el nostre amic faller, Enrique Bastida, ha sigut el guanyador del cartell que anuncia la festa fallera d’Algemesí Celebrem, també, l’any que els espera a Marina i Annia, ja que estic segur de que va a ser un any inoblidable tant per a elles com per a mi.

els qui compartim i vivim la festa de les falles junts.

I, com no, celebre el càrrec que aquest any estrene, gràcies a la junta que ha dipositat la seua confiança en mi. Espere seguir a l’altura que Antonio Maroto ha estat aquestos quatre últims anys.

Per últim, falleres i fallers, veïnes i veïns del barri, dir-vos que esta és la vostra falla i el casal, la vostra casa. Gaudiu de la festa i no tingau mai cap pega en dir el que penseu o en col·laborar en qualsevol cosa que se vos ocórrega.

Tots som una família fallera i entre tots podem fer més gran aquesta falla.

Gràcies i bones festes josefines!

Antonio Santiago, el vostre president.

Celebrem que la nostra família fallera augmenta, que cada vegada som més els fallers i les falleres del Cid, som més

10

11

JUNTA EXECUTIVA Falla Plaça del Cid

ANTONIO SANTIAGO

JAVI MONDRIA

ALEJANDRO PUIGVERT Vicepresident 2n

Secretària

ENRIQUE COLOMER

INMA BUENO

CARLA LLORCA

IRINA GIMÉNEZ

President

Vice-secretari

Vicepresident

Tresorera

Xarxes socials

12

NOELIA DOMINGO

Disfresses

MIREIA HUERTAS

SALUT TRISTANTE

MAR RUBIO

MARI C. SILVESTRE

ROSA FONTANA

SONIA DOMINGO

RAQUEL POUS

SOFIA GRAU

CLARA GRAU

JOSE ESPIRITUSANTO

TONI MAROTO

SALVA PUJOL

Disfresses

Menjars

Comissiรณ jove

Comissiรณ infantil

Loteries

Loteries

Comissiรณ infantil

Teatre

Aprovisionament

13

Bandes, xupetins i bruses

Disfresses

Aprovisionament

JOSE JUAN ORTIZ Decorat

KIKO DOMINGO

Pirotècnia

JOSE ESTEVE

JORGE ARANDA

SALVI ORTIZ

JOSE NAVARRO

Xaranga

Menjars

Pirotècnia

Menjars

14

15

FALLERA MAJOR 2019

MARINA VARELA I SUCH

A Marina Varela i Such Des de menuda fallera amb un somni per complir, bonica, simpàtica i festera aquest 2020, un munt de coses et farà sentir.

Faller Major volies ser per demanar-ho aprofitaves cada ocasió i aquest any tens el plaer de representar a la teua gran comissió.

Amb la teua fallereta i president, que per a ells també és una nova aventura, gaudiràs de cada moment i estic segura que tots tres estareu a l’altura.

La Cuadraeta des d’on estiga, sempre a la falla molt vinculada, et mirarà desvanida doncs, la seua Marina Fallera Major ha sigut proclamada.

I no em podia acomiadar sense abans poder dir què més orgullosa no puc estar quan vestida de valenciana et veig lluir.

Carla Carbonell i Such

16

17

MARINA VARELA I SUCH

ENTREVISTA

Marina és una jove de 24 anys, infermera de professió. És fallera de la falla Plaça del Cid des de que va nàixer, ve de família amb sang fallera i viu intensament la festa de les falles.

La seua germana va ser Fallera Major Infantil de la nostra comissió l’any 2000 i la seua cosina, amb qui comparteix aquesta passió per les falles, ho va ser un any abans, al 1999 i posteriorment, al 2008, va ser la nostra Fallera Major. A Marina, després de desitjar-ho intensament i durant molt de temps, li ha arribat el torn, enguany farà realitat el somni de ser la Fallera Major de la falla del seu barri. Anem a conèixer-la una mica millor amb la següent entrevista.

18

Com et definiries amb, tan sols, tres paraules?

Alegre, tossuda i amb un poc de caràcter.

Qui series si fores..?

Una actriu: Emma Watson

Una ballarina: Maria Pedraza.

Una cantant: Rosalia.

Una obra de teatre: Romeo y Julieta.

Un musical: Els Miserables.

Una pel·lícula: Eduardo Manostijeras.

Si hagueres de rebre un premi Óscar seria...? Per què?

Si he de fer cas a ma mare i a com de dramàtica m’ha dit sempre que soc, supose que tot aquell que premiï un bon drama.

Quin art escènic t’agrada més? Per què?

Si m’he de decantar diria que la música.

M’agrada molt sentir-ne i m’acompanya en molts moments del dia. Acompanya també molts records, tots associem cançons a records o a persones, per a mi és imprescindible.

Què és el que més t’agrada fer en el teu temps lliure?

Llegir. M’apassiona molt llegir. És el que faig quan tinc temps lliure i inclòs quan no el tinc.

Fer un poc d’esport, que sempre m’ha agradat, però, sobretot, traure tot el temps possible per als meus; prendre alguna cosa, un sopar o una xerrada, t’alegren els dies.

19

I quan vas al casal?

Al casal m’agrada tot, fins i tot, sempre que es necessita, tirar una maneta, que mai ve mal i sempre hi ha molta feina. Però el meu moment preferit és la cerveseta abans de dinar. Eixe moment en que tots s’ajunten al voltant de la barra o fora al solet i, sigues del grup d’amics que sigues, parles amb tots i saps de tots.

Defineix la festa de les falles amb tres paraules.

Passió, emoció, tradició.

Canviaries alguna cosa d’aquesta festa?

Diria, com ho farien tots, la duració. Se’ns fan molt curts tan sols 3 dies. I sobretot que foren festius, que tots pogueren gaudir tots els moments de les falles i acudir a tots els actes.

Què aporta la festa de les falles a la teua vida?

Molta vida. M’ha aportat molta gent que aparegué al meu món faller i ha decidit quedar-se, m’ha donat il·lusió per un càrrec que sé que vaig a gaudir molt i, sobretot, un vincle amb la meua cosina Carla que és únic per a mi.

Què és el més especial de la teua falla?

La gent, que és la que et fa ser falla. Són meravellosos en moltíssims aspectes; treballen tan sols per veure un treball sempre el millor ben fet possible, o tan sols per veure a una fallera major feliç. Et tracten i et fan tractar-los com si foren família, sigues faller de tota la vida o de fa un dia.

Qui creus que t’ha inculcat l’estima per esta festa?

Ma tia Mª José. Sempre ella m’ha vestit i pentinat de valenciana, ja sigui per a fallera, com per a llauradora. Sé que si no fora per ella no estimaria tant esta festa ni hauria desitjat tant ser fallera major. Tant ella com la meua cosina, són els meus referents fallers.

Per què vols ser Fallera Major?

Per poder viure, encara que sigui sols un any, la festa de les falles amb tota la intensitat possible, en primera persona i d’una for-

ma molt única. Per compartir-lo, en el meu cas, amb un president i una fallereta meravellosos. Pel repte que un càrrec com aquest suposa, per fer sentir als meus i a la meua falla l’orgull de que els representi de la mateixa manera que ells m’han fet sentir-lo a mi durant molts anys.

Què penses que és el millor de ser-ho? És tot el que vius, tota la gent nova que coneixes, els vincles que crees amb altres falleres majors. També com d’afortunada i especial et sents durant el teu any. Tenir a tota la gent que t’envolta recolzantte i acompanyant-te en tot, treballant dur per la falla però també per tu, per a que el gaudeixes al màxim.

I el pitjor?

Que algun dia s’acaba. Que saps que un dia deixes de ser-ho i probablement t’ha faltat temps o no has pogut captar tots els moments i a totes les persones al teu voltant.

20

Quin és l’acte faller que més t’agrada? Per què?

Cada acte és únic i té el seu encant. Diria que el més esperat i el més treballat, el dia de la teua exaltació com a fallera major, però el més emotiu per a mi ocorre en l’últim dia. Al finalitzar l’última cercavila, quant tots entonen un Guapa, guapa i guapa al ritme de la música.

Seguit d’una cremà del monument. És un moment trist per a una fallera major, les seues falles acaben, però tan carregat d’emocions que resulta aclaparador.

Pocs moments són més bonics que eixos.

Com serien per a tu unes falles ideals?

Ja estan sent unes falles ideals amb tot el que ja estic vivint, i sé que amb la gent que tinc, el que s’acosta va a ser-ho encara més. Però ho seran si aconsegueix esprémer els dies al màxim, obrint els ulls, gaudint-les i fent-les gaudir a la resta.

I per finalitzar, què desitges per al 2020?

Seguir sempre envoltada dels meus. He tingut tant de recolzament per part d’ells, sobretot dels meus pares, que si em creia afortunada abans de ser-ho, açò m’ha ensenyat que ho sóc moltíssim més del que em pensava. En tenir-los al meu costat, ho tinc tot.

Nosaltres et desitgem un any intens i molt especial, en el que pugues viure, al costat de Toni, Annia i tota la teua gent, tot el que esperes. Saps que els fallers i les falleres de la teua falla estarem al teu costat, acompanyant-te, vivint i gaudint amb tu. Enhorabona Marina! Viu intensament el teu somni que, per fi, s’ha fet realitat.

21

Propostes artístiques amb essència.

Estèticament originals i molt belles.

Remouen, adés i ara, les nostres consciències.

Arts vives, teatres, circs o danses...

Moltes creacions admirables.

Obres redones, grans espectacles.

Representen les passions humanes.

Art primari dalt de l’escenari.

L’emoció esclata amb l’últim compàs.

Aplaudiments, gran satisfacció.

Reconeixement quan cau el teló.

Tot paga la pena, tot per amor a l’art.

PER AMOR A L’ART Víctor Hugo Giner CRÍTICA Vicent J. Climent IL·LUSTRACIONS Enrique Colomer

22

MARE (i PARE), JO TAMBÉ VULL SER ARTISTA!

En cada casa hi ha una estrella i molts pares s’afiguren un gran futur quan la criatura a tots meravella en els festivals de fi de curs.

El meu fill té un talent impressionant.

El meu fill és un artista molt brillant.

El meu fill viatjarà per tot el planeta i nosaltres li portarem la maleta.

Que l’art és porta en la sang, i molts infants des del bressol ja mostren les seues qualitats quan esclaten en un plor.

—Mireu-los, que tenen art a punta pala!

Crida l’àvia emocionada quan observa la menudalla ballant al casal de la falla.

Que la festa fallera és assaonada terra on germina esponerosa la llavor més agradosa.

Perquè les falles són art de primera, amb denominació d’origen València, i amb el segell de la Ribera, que en garanteix la seua excel·lència.

Però el camí no és tan plaent res de bufar i fer ampolles, i sovint cal nadar contra corrent si algú et busca les pessigolles.

—No em muntes una altra escena!

Crida el pare poc faller quan la xiqueta li ix rebel i li diu que vol ser fallera.

23

EL GRAN CIRC DEL MISERABLES Al bell mig de la pista el mestre de cerimònies anuncia amb solemnitat i veu de tro l’inici d’una nova funció: —Senyores i senyors, avis, pares i menuts, sigueu tots benvinguts al major espectacle del món.

Amb només un colp d’ull podran gaudir del bo i millor, en un festival ple a caramull de sorprenents actuacions.

Ah! Un avís ben important: En compliment de la llei, perquè veieu que tot té remei, hem despatxat els animals.

I perquè cal oferir oportunitats, als nostres artistes locals, comencem amb un número genial que us deixarà a tots bocabadats.

Amb tots vostés, el llaurador valencià, que ha de fer jocs malabars per traure trellat del camp i no enviar-ho tot a fer la mà.

Ara apareix l’Administració, un gran prestidigitador, que fa desaparéixer les subvencions que han de rebre els llauradors.

I conclou la faena l’empresari, que llança punyals que rematen els pocs llauradors temeraris que encara no han arrancat els arbres.

I el trapezista-autònom allà dalt, que a tothom deixa meravellat amb acrobàcies i salts mortals sense xarxa de seguretat.

I entre el públic, una parella: La dona li pega una bona colzada al marit que enfilava una becada i li amolla a cau d’orella: —Nosaltres també seríem un bon reclam, que sense un euro en la llibreta cada mes hem de fer la figuereta sobre un primíssim fil d’aram.

També els mitjans de comunicació són un circ molt decadent que prenen el pèl a la gent quan manipulen la informació.

24

És ben curiós que trenta anys més tard, els costums no hagen canviat i ara els adolescents també s’entretenen amb els pallassos de la tele.

Renovar-se o morir cada any.

I tothom s’esprem la neurona per engalipar qualsevol persona amb estratagemes i enganys.

Que per a vendre qualsevol coseta i que el comprador s’engula l’ham les empreses empren mil reclams perquè perdes la xaveta.

—Açò sembla el Circ del Sol! Crida el comprador admirat mentre sol com un mussol passeja pel centre comercial.

I el consumidor estupefacte, mentre observa l’espectacle no s’adona que cada mes van fotent-li els diners.

25

CINEMA PARADISO Enguany tenim un monument de cine, perquè tothom el veja i opine.

Molts gaudiran en viu de la falla i altres la voran a la gran pantalla.

Al nostre poble tenim un carrer Goya i a la nostra plaça tenim una falla que es mereix un Òscar pel que treballa i per ser una autèntica joia.

Arribar al seté cel és una utopia, perquè triomfar en el seté art clar i ras, només està a l’abast d’artistes de molta categoria.

Ací tenim un rebel sense causa, un autèntic gegant sense pausa, una icona bastant imprudent que vivia a l’est de l’Edén.

I al seu costat, el gran Charlot, que amb el seu bastó i el seu bigot ja criticà amb molt d’humor explotadors i dictadors.

La gent del cinema està amarga doncs entre Netflix i tant de pirata ningú ja no compra cap entrada i el ciri és curt i la processó, ben llarga.

26

ENTRE BAMBOLINES La societat és un com un mim, que du la boca tancada, i que ha de filar molt prim per parlar sense paraula.

La vida és pura comèdia, esta vida és tot un drama, la vida no és cap tragèdia ni quan pren encesa la flama.

Tots ens posem la carassa, per amagar la nostra por perquè val més vergonya en la cara que portar dolor en el cor.

La política és pur teatre, una enorme pantomima de la qual viuen més de quatre que no han treballat en sa vida.

La política és un art molt coral, dialogat i farcit de democràcia, però ara ha esdevingut insubstancial, avorrit i amb molt poca gràcia.

27

DO DE PIT Una experiència única que a molta gent li encanta quan el teatre té música i el repartiment també canta.

I sopranos i tenors de nomenada que canten de bona gana deixen bocabadada molta gent cada setmana.

Ací tenim Madame Butterfly, una jove geisha japonesa enamorada d’una oficial de la Marina a qui no pensava abandonar mai.

Però aquesta òpera de Puccini, acaba com el ball de Torrent quan l’americà se’n desentén i la donzella es fa l’harakiri.

Esta obra és un autèntic drama que fa que esclaten en un plor dos simpàtics ossos panda que assistien d’espectadors.

Una nit d’òpera a Roma, sembla cada plenari municipal, tothom vol ser la prima donna, en aquest guirigall televisat.

Aclariu-vos i poseu fil a l’agulla, que qui més crida no té més raó i el poble tremola com una fulla i necessita propostes i solucions.

28

TRANSFORMERS El transformisme està de moda entre els polítics d’etiqueta molts es canvien de jaqueta quan veuen perillar la poltrona.

Que això de canviar de cara, qualsevol faller ho treballa quan s’enfila cap a la barra i es fa la tercera cassalla.

A les xarxes les nostres vides són un manoll de flors i violes. que les alegries són compartides i les tristeses es passen a soles.

29

TOT EL DIA EN DANSA La ballarines emocionades dansen totes estirades mentre escolten extasiades melodies compassades.

La dansa és una joia preciosa, una mascletà rítmica i sonora, que la gent espera molt ansiosa: mentre crida: Aire a la balladora!

I el president balla amb un peu i la fallera l’acompanya quan els atorguen a la plaça el més valuós trofeu.

I de sobte s’apaguen els llums, i aquella veu molt solemne demana que apaguem els aparells, i el poble que ja està fins al nassos de votar cada diumenge sense trellat ni forrellat i de vore com no són capaços de tirar el carro avant, es posa les mans al cap quan s’adona amb pesar que l’espectacle anunciat amb tabal i dolçaina és la pegada de cartells i el primer míting electoral de l’enèsima campanya.

Perquè al final de la funció l’esforç mereix recompensa i encara que tot és per la festa a ningú no li amarga un dolç.

I després de la darrera carcassa, quan alguna fusta encara fumeja, una veu poderosa escridassa: —On aneu? D’ací ningú es meneja!

30

31

32

PREMIS FALLES

Monument Gran -4t Premi Monument Gran

Monument infantil -5è Premi Monument Infantil.

Cavalcada -Millor Comparsa.

Premi Falles per la Igualtat

Llibret faller -Premi Roberto Martínez al Millor Llibret de Falles d’Algemesí.

-Millor maquetació.

-21é Premi de la Generalitat Valenciana a la promoció de l’ús del valencià.

RECOMPENSES Bunyol Brillants i Fulles de Llorer Miguel Díaz i Crespo Roberto Martínez i Ferrís Bunyol Fulles de Llorer Alicia Marco i Velázquez Nacho Vendrell i Colomer Bunyol d’Or Lucía Bastida i Giménez Euguenio Colomer i Girbés Helena Escola i Peinado Sofia Grau i Del Amor Mª Jose Ortiz i Boils Aitana Pilar i Esteve Inés Puigvert i Bolinches Itziar Vargas i Copoví

Bunyol d’Argent Javier Belenguer i Navarro Andreu Esteve i Tristante Mª Inmaculada Marco i Puchades Rafa Pous i Llopis Noel Silla i Ibáñez

33

VOCALS 2020

FALLERA MAJOR 2020 Marina Varela i Such CORT D’HONOR F.M.C Esther Huguet i Gumbau

Carla Adam i Girbés Angela Adam i Girbés Marc Adam i Manzano Vicente Adam i Merino Cristina Albentosa i Climent Dolores Alfonso i Ruiz Clara del Amor i Bastida Juanlu Andrés i Vidal Beatriz Aranda i Pérez Ignacio Arcos i Perales Raúl Armada i Carrión Oscar Azorín i Díaz Noelia Bañón i Mas Ramón Bañón i Serrano Miryam Baños i González Pilar Barrera i Llamas Enrique Bastida i Berenguer Lucia Bastida i Giménez Alba Bastida i Giménez Adrián Bayona i Carrasco Raimon A. Belenguer i Llopis Raquel Berenguer i Castell Javier Belenguer i Navarro Lidia Bixquert i Martínez Sergio Belenguer i Navarro Rosa M. Bolinches i Del Río Maruja Boluda i Gadea 34

Andrea Borrás i Escartí Joaquín Bresó i Esteve Javier Bresó i Sáez Joaquín Bresó i Santiago Celia Bresó i Santiago Alfredo A. Brotons i Esteve Beatriz Brotons i Esteve Sergio Brotons i Esteve Albert Bueno i Miralles Isabel Cantó i Herrera Jose Camarasa i Teresi Carla Carbonell i Such Rosa Mari Carrasco i Llorens Helena Carrascosa i Salvador Marta Castell i Cervera Irene Castell i Cervera Sara Castelló i Andrés Rosa M. Castillo i Esteve Julia Carrasco i Cubells Antonio Català i Bayot Juan M. Cerezo i Ferrero Adrià Cerezo i Talens Victoria M. Cervera i Roig Alfredo Chambó i Colomer Enrique Chambó i Colomer Mª Teresa Clarí i Aullo Mª Fina Climent i Ferrís

Javier Colomer i Aliaga Eugenio Colomer i Girbés Davinia Colomer i Niclòs Azahara Colomer i Niclòs Rosana Cózar i Girbés María Corts i Guillem M. Ángeles Crespo i Cortijo Marta Cuesta i Súñer Miguel Ángel Díaz i Crespo Jorge Díaz i Crespo Miguel Díaz i Tarazona César Díez i Adam Carla Doménech i Carbonell Vicente Domingo i Samper Purín Escarti i González Celia Escartí i González Helena Escolai Peinado Silvia Escrivá i Higón Sergio España i Chambó Carla España i Ortiz Xana Espinar i Mallorquín Rosy Estelles i Trejo María Jose Esteve i Baldoví Patricia Salud Esteve i Baldoví Jorge Espert i Ripollés Ricardo Esteve i Esteve Sara Esteve i Navarro

Víctor Esteve i Tristante Andreu Esteve i Tristante Isabel Esteve i Manzano Sara Esteve i Ferrís Sara Felip i Mascarell Rosa Ferragud i Cerdán Laia Ferragut i Ferrís Héctor Ferrer i Sangrós Marta Ferrero i López Teresa Ferrís i Castell Elena Ferrís i Girbés David Galán i Martínez Mario García i Bonet Belen García i Casas Ainoa García i Fuentes Ana M. García i Montoro Andrea García i Betí Andrea García i Ribes Iván Giménez i Silvestre Ylenia Giménez i Silvestre Vitor Hugo Giner i Blasco Fina Girbés i Chambó José Girbés i Chambó Jaime Girbés i Maroto Carolina Girbés i Moya Vicent Girbés i Trull Héctor Gomis i Sanchis

35

Anna Gomera i Llopis Esther Gómez i Navarro Cristina González i Noqués Jose Alberto Grau i Jordán Amparo Grau i Tormo M. Teresa Gumbau i Gascó Jorge Hernandis i Rubio Beatriz Hervás i Ramón Juan Higuera i Masià Ainhoa Higuera i Cózar Josep Higuera i Gallego José Luís Huertas i Santiago Luís Huertas i Timon José D. Huguet i Cabo Óscar Huguet i Gumbau Laura Iglesias i Ribes Anna Vicenta Lacosta i Bueno Mireia Lara i Úbeda María Teresa Latorre i Soler Javier Lerín i Botella Aroa López i Bejar Marta LLácer i Aliaga Laura Llácer i Girbés María Llamas i Tébar Patricia Llopis i Corts Saul Llopis i Nacher Andrea Llorca i Fontana

Juan C. Llorca i Tortajada Angel Lluch i Soria Héctor Manero i Órtega Esther Manzano i Frías Raquel Manzano i Frías María Maravilla i Vidal Noelia Maravilla i Amón Immacula Marco i Puchades Alicia Marco i Velázquez Vicente J. Martínez i Alabau Roberto Martínez i Ferris Míriam Martínez i Moreno Alba Martínez i Marco Andreas Mathew i Lloyd Isaac Martín i Asín Iván Masiá i Casas Esther Masiá i Llopis Mª Dolores Mas i Girbés J. Vicente Mascarell i Vendrell Sergio Meléndez i Ballester Gema Belén Mera i Redondo Carmen Mesas i Escribano Josep Miralles i Crespo Desireé Miravalls i Maroto Francisco L. Miravet i García Laura Miravet i Morcillo María Molina i Llopis

Francisco Molina i Maestre Rafa Mondría i Colomer Alberto Mondría i Santiago Adrián Moreno i Ferrís Iván Moreno i Niclòs Antonio Morillas i Felip Cristina Navarro i Carrasco Raquel Navarro i Puchal Ana Cristina Navarro i Puchal Jose Navarro i Rodenes Isaac Navarro i Vidal Aroon Navarro i Vidal Sergio Niclòs i Moratalla Jonathan Niclòs i Súñer Amparo Niclòs i Tortajada Cristina Nogués i González Berta Núñez i Ferragud Claudia Núñez i Ferragud Sara Oliver i Abel Yaiza Ordiñana i Esteve Noel Ortega i Morales Mª Josep Ortiz i Boils Jaume Ortiz i Bueno Marta Ortiz i Navarro Miriam Ortiz i Navarro Carola Pascual i Girbés Noemi Pastor i Borjas 36

Pedro Pastor i Carretero Jeronimo Pastor i Ruiz Lorena Pérez i López Aitana Pilar i Esteve Borja Pilar i Esteve Aron Piqueras i Tortajada Bernat Pol i Vinal Maria L. Pont i Moñinos Rafa Pous i Llopis Mercedes Pous i Más Mar Puertas i Alventosa Ana Puchal i Sanchis Patricia Puchades i Sarrión Inés Puigvert i Bolinches Jose V. Puigvert i Presencia Jose Antonio Pujol i Pastor Lidia Ramos i Castany Mireya Roca i Medrano Juan P. Rodríguez i González Laura Rodríguez i Suñer Andrés Roig i Escrivá Adrián Roig i Escrivá Salvador Roig i Faura Jessica Roig i Serra Ernesto Roig i Sánchez Mª Salut Romeu i Goig Paula Rosell i Carbonell

Enrique Rosell i Ros Andrés Roses i Albert Francisco Rubio i Alandete Pablo Ruiz i Galdón Alicia Ruiz i Montoro Fran Ruiz i Montoro Vicente Ruiz i Ruescas Tamara Ruiz i Moreno Consuelo Sabater i Bueno Esther Sáez i Albentosa Enrique Sáez i Alfonso Virgilio Sáez i Del Amo Amanda Saez i Gómez Julian Sánchez i Albentosa Rebecca Sánchez i Borrás Estefanía Sánchez i Vidal Antonio Santiago i Fuentes Encarna Santiago i Fuentes Mª Carmen Santiago i Fuentes Pascuala Santiago i Fuentes Amina Sarr i Forner Inmaculada Satorres i Corts Vicente Satorres i García Amadeo Selles i Borrás Noel Silla i Ibáñez Lorena Soriano i Oroval Vanesa Súñer i Pérez

Judith Talens i Gil Loles Talens i Girbés Cristina Tarazona i Puchades Olegario Traver i Marqués Inés Torres i Osca Josep Tortajada i López Carmen Traver i Camarasa Enrique Tristante i Romeu Sonia Tristante i Romeu Paula Tristante i Sabater Nuria Tristante i Sabater Enrique Tristante i Vicent Silvia Trull i Climent José María Trull i Policarpo Maria Trull i Roca Paula Trull i Trull Carlos Vanoli i Pietrone Erica Varela i Chilet Itziar Vargas i Copoví Carla Vendrell i Colomer Nacho Vendrell i Colomer Amparo Vidal i Climent Manuel Zaera i Campos Lucía Zaera i Esteve

37

38

Obert per a sopars de dijous a dissabte Arrossos i dinars per encĂ rrec Menjar per a endur Esdeveniments, batejos i comunions AlgemesĂ­, C/ Albalat, 56B

39

961 317 179 665 556 553

40

41

42

43

44

45

46

47

ESCENIFICANT Una de les preocupacions que sempre ha acompanyat a l’home ha sigut satisfer les seues necessitats. A més a més de les més elementals, com són alimentar-se, vestir-se, protegir-se etc. hi ha una que ocupa un lloc important en el seu viure, encara que no ho semble: comunicar-se amb els demés i saber escenificar allò que vol transmetre per a que el comprenguen. Què faríem si davant la necessitat de comunicar-nos, no sabérem expressar-nos o no poguérem fer-ho? Seria catastròfic.

JOSEP MONDRIA Escenificant

La Comissió de la Falla del Cid té experiència en el tema, compta amb una magnífica colla de gent, capaç de posar en escena, en tota mena d’escenaris, espectacles amb un grau alt de qualitat:

La natura ens ha proveït de recursos per poder comunicar-nos: per regla general fem ús de la paraula i l’escriptura però, tenim un altre recurs al que, en massa ocasions, no li donem la importància que realment té i, mira per on, és qui millor escenifica el que volem comunicar; em refereix al nostre cos, l’habitacle físic on viu el nostre jo, el principal transmissor d’allò que sentim i pensem; les danses i ritus que veiem en totes les civilitzacions són en exemple. Per tant, cal dir que escenificar esdevé una necessitat per a l’home.

Ja de menuts, i abans d’ensenyar-nos a parlar, recorríem a l’escenificació per comunicar que teníem fam, o fred, o quan ens molestava allò que expulsa el cos quan ja no ho ne48

cessita, per no parlar-ne de l’alt grau d’especialització escènica que alguns xiquets assolíem per aconseguir alguna cosa o, simplement, per donar-nos el gust; a l’hora dels reconeixements interpretatius solíem escoltar expressions com és més bord que la canyota i alguna que altra passà d’espardenya. Superada la infantesa i ja en l’etapa adulta, alguns espècimens li han pres gust a allò de la posada en escena, i segueixen en l’empeny d’escenificar, davant la societat, allò que no són i, es dona la paradoxa, que escenifiquen el que realment són, els fantasmes de sempre.

En moltes ocasions ens veiem abocats a fer front a les expectatives que se’ns presenten: entrevistes de treball, exposar idees, proposar accions, demanar disculpes o escoltar allò que ens proposen; en totes elles, la nostra actitud es fonamental per a que aplegue a la gent allò que diem o proposem, és en eixes circumstàncies quan el llenguatge del cos pren protagonisme, recolzant i potenciant el missatge oral.

Bé, a grans trets hem vist l’útil que li és a l’home l’escenificació però, hui toca parlar de les Arts Escèniques, un tema suggestiu que la Comissió ha proposat per tractar al Llibre de la Falla, tot un repte per a qui ama A eixa nova ciència -que sempre ha estat les Arts Escèniques i li s’ofereix un espai, entre nosaltres- se l’anomena postureo, és encara que siga limitat, per plasmar allò el cas que, estes escenificacions van pre- que li signifiquen. nent vol i són un nombre prou elevat la gent que les practica: assidus a les revistes del Posats en la tasca direm que les Arts Escècor o mitjans de comunicació i algun que niques són manifestacions socioculturals i altre polític, animetes que, a falta de recur- artístiques que se caracteritzen per la seua sos, s’acullen a eixa ciència on es conju- manera de comunicar, mitjançant la síntesi guen de manera natural l’estupidesa i la i integració d’altres expressions artístiques, neciesa. És el que hi ha, què li anem a fer? literàries o plàstiques, i que es materialitzen en un escenari.

49

Bé, esta és una de les definicions de les Arts Escèniques més simplificades que podem trobar. Hi trobarem d’altres més completes però, a la fi, totes venen a dir el mateix.

provoca una coreografia? De veres creuen que es pot descriure amb la paraula escrita l’experiència que es viu dalt d’un escenari?

Sincerament jo em sent incapaç de fer-ho amb tota l’amplitud del seu context, honradament crec que faria una caricatura.

Després de llegir la definició d’una cosa que m’apassiona, les Arts Escèniques ho són, per a mi el més important és pensar què li podria afegir a eixa definició i, una vegada posats, què hi veig més enllà del que exposa, doncs, eixa és la disjuntiva que es presenta al meu davant: faig ús de la divulgació i amplie la definició, tot presentant un llistat fred de les diferents arts que s’acullen a les Arts Escèniques, que no hi són poques: el teatre en totes les seues varietats, la música, la dansa, el circ i totes les alternatives de representació que aporten els moviments avantguardistes contemporanis, performance etc. o, més bé, m’acull als sentiments i expose com les interprete? Com explique les sensacions que em prenen quan desxifre el missatge d’un cos immergit en la dansa? O les que em suggereix la paraula revestida de poesia i bressolada per la música? O, com m’emociona el desenllaç d’una història interpretada dalt de l’escenari? O la fascinació que em

Davant de tota la barreja de percepcions que ens ofereixen, només se m’ocorre dir que les Arts Escèniques ens produeixen sensacions i sentiments i fa que les puguem compartir.

Per suposat que per fer eixa reflexió cal conèixer i viure el tema, ser una part activa, tant dins com a la part de fora, no vagen a creure que només compta la visió que tenen autors i actors, el punt de vista de l’espectador és importantíssim, atès que l’espectacle es realitza per a ell i es troba en la millor disposició per extraure una conclusió de l’espectacle i fer una crítica amb un bon fonament.

La Comissió de la Falla del Cid té experiència en el tema, compta amb una magnífica colla de gent, capaç de posar en escena, en tota mena d’escenaris -en un teatre o 50

al carrer- espectacles amb un grau alt de qualitat: ens fan gaudir en les representacions transportant-nos a la fantasia i la imaginació, ens submergeixen en el món del musical, fent-nos vibrar amb les seues coreografies i ritmes. És molt gran el que aconsegueixen mitjançant les Arts Escèniques: dibuixar un somriure i fer que la gent vibre per l’emoció, és, més que un art, un privilegi de la gent que troba a l’escenari el seu espai natural.

lant, és molt important el que aporten en matèria social i pedagògica: cerca formes d’expressió, aconseguint el domini dels recursos que té l’actor –expressió corporal, gestual i espacial, relaxació, concentració- propicia l’actitud activa i participativa, afavorint la solidaritat entre els companys del grup i d’altres. També afavoreixen l’autoestima, és molt reconfortant comprovar que hem sigut capaços de realitzar allò que, en un principi, veiem molt lluny del nostre abast i, una altra cosa que fomenten les Arts és la creativitat, no es pot descriure en paraules el que se sent quan es posa en escena un text, o una partitura, o una coreografia que has escrit o dissenyat. Valors en definitiva, que ens permeten veure la vida amb la mirada positiva.

No sé si s’han adonat d’un detall quan exercim d’espectadors en una representació, si no ho han fet en alguna ocasió, els suggereisc que ho facen en la primera que tinguen: quan els actors estan dalt l’escenari, només cal mirar els seus rostres i les seues mirades, per adonar-se’n de la simbiosi dels seus cossos amb la dansa, el ritme i la música; viuen, en definitiva, la màgia de l’espectacle, compartint amb l’espectador totes eixes sensacions de les que estem parlant.

Arts Escèniques, arts visuals i auditives, formes, estructures, creació individual o del grup, cultura a l’escenari i bellesa creada amb l’harmonia dels elements que la formen, tot aconseguint el gaudi de l’espectacle.

Bé, sembla que parlar de les Arts Escèniques comporta parlar de l’espectacle i, així és, al cap i a la fi eixa és la seua finalitat però, a més a més de tot el que estem par-

Bones falles.

51

Pep Mondria

TELÓ ALÇA EL IÀ C N E L EL VA liment Vicent J. C

Q

ualsevol manifestació artística arrela en el fons de l’ànima, i les arts escèniques són una de les formes d’expressió més antigues, espontànies, naturals i creatives que ha concebut l’ésser humà. Algunes d’aquestes per tal de poder transmetre-les i que puguem copsar tot el seu sentit tenen necessitat, a més de la gestualitat o dels moviments creats amb el propi cos, del poder de la paraula, i cap paraula resulta més adient i encertada que la paraula pròpia, compartida per artistes i espectadors.

Després d’una llarga època de silenci en la qual, en l’àmbit educatiu o cultural, el valencià va haver de seure mut i resignat en el pati de butaques, i una posterior travessia del desert en la qual, malgrat obrir-se algun badall en aquell espés teló, els prejudicis heretats i els costums adquirits la feren romandre entre bambolines, ja fa alguns anys que el valencià va decidir fer un pas endavant i pujar-se’n dalt de l’escenari.

52

De fet, a hores d’ara, en el món de l’escena, en qualsevol de les seues representacions artístiques, la nòmina d’autors i de companyies que creen textos i que elaboren espectacles de gran qualitat en la nostra llengua, sortosament, és cada dia més extensa.

a representacions de caire sainetístic que reproduïen la visió diglòssica d’una societat que encara no concebia la majoria d’edat per a l’ús social de la nostra llengua.

Per tot això abans esmentat, els valencians com a societat hem d’empoderar-nos i treballar plegats per tal de fer créixer allò que ens fa únics: el nostre art, la nostra cultura, les nostres tradicions, la nostra gastronomia i, per descomptat, la nostra llengua. I per a maurar lingüísticament cal emprar-la en tots els àmbits, perquè hi ha moltes llengües al món i totes són vàlides i útils, però el valencià és la llengua que ens fa ser qui som.

Sens dubte, per consolidar i fomentar aquestes propostes escèniques que empren el valencià com a llengua vehicular cal l’espenta coordinada i decidida del món educatiu, que ha de presentar i familiaritzar els alumnes de des de ben menuts amb aquest tipus d’espectacles; l’administració, que ha de programar-los i possibilitar-los; i els mitjans de comunicació, que han de publicitar-los i donar veu als nostres artistes i creadors.

I a aquells que no dubten a negar en redó qualsevol intent de fer reviscolar la nostra Però tots aquests esforços quedaran en llengua tot esgrimint asèptics criteris de fum de botges si a l’hora de la veritat no productivitat o d’hipotètica eficiència cocompten amb la confiança, la complicitat municativa, només cal recordar-los que, i el beneplàcit dels espectadors. No ens al cap i a la fi, el valencià, la nostra llenenganyem, qualsevol espectacle sense el gua, és un producte de la nostra col·lecsuport del públic resta incomplet, tal com tivitat, natural, de proximitat i amb moltes una falla a la qual li manca el seu remat propietats i varietats. És doncs, un article central. de primera necessitat, el consum del qual, sens dubte, ens cal fomentar, perquè, a Com deia abans, el valencià, dins del món l’engròs i a la menuda, els valencià fins i de les arts escèniques, ja fa temps que ha tot en termes d’eficiència i sostenibilitat, trencat el sostre de vidre que el relegava sempre és una aposta segura.

Vicent J. Climent 53

54

CINEMA

55

56

CINEMA A ALGEMESÍ

A

Algemesí també tinguérem cine. Al llarg del segle XX van hi haure a Algemesí aproximadament una dotzena de llocs, funcionant en un moment o en un altre, on es projectava cine. Cines normals, locals diversos i, fins i tot, cines d’estiu. Hi havia funcions de cine en el Teatre Espanyol, en els anys 30 Cine – teatre, com torna a fer-se avui en dia.

Als anys 70 es projectaven els programes dobles per a xiquets i xiquetes en el desaparegut teatre del Patronat, entrant pel carrer Capella, on ficaven sobretot clàssics en blanc i negre i, com a complement, cine mut i dibuixos animats. També projectaven vells reportatges del Nodo, que pocs veien perquè aprofitaven eixe moment per a festejar.

El Eslava i el Mavi van ser els últims dos cines que va hi haure a Algemesí. El cine Mavi estava situat en la Plaça del Mercat, número 4, i va obrir les seues portes al públic al mes d’octubre de 1952, programant sessions en els millors temps de l’anomenat setè art, fins arribar els complicats finals dels anys 70 i següents, dominats per la televisió i el vídeo. Va ser el penúltim en tancar. El teatre Eslava va ser inaugurat en octubre de 1943, en el número 7 del carrer Muntanya i en la seua última època va resistir projectant cine fins ser l’últim local de la ciutat en tancar, en els anys 80.

57

CINE I FALLES

D

e les primeres imatges de cine i reportatge que s’amaguen en els arxius històrics es desprèn que la intenció global de la festa josefina és tal des de fa quasi un segle. Imatges, sense capacitat per a registrar el so dels petards ni el color amb el que mostrar els colors dels ninots i que tornaren a veure la llum amb motiu del cicle Falles de cel·luloide celebrat a la Ciutat de les Arts i les Ciències al 2016.

Obra del director Joan Andreu Moragas, una de les peces, restaurada per la Filmoteca al 1992, mostra fragments de dos reportatges sobre les festes dels anys 1928 i 1929, imatges dels principals monuments i dels premiats, alguns festejos fallers i vistes dels carrers i places del centre de la ciutat. Aquesta suposa una de les peces més antigues que donen testimoni en format audiovisual la celebració de les falles.

La peça més antiga que s’ha trobat es va realitzar una dècada abans, el documental Valence: Fête traditionnelle des Falles (1917), de Pathé-Gaumont.

Valencia celebra su fiesta de las Fallas (1931) És una altra de les peces més antigues que formen part de l’arxiu de CulturArts. Es tracta d’un reportatge que afirma que: De Madrid, Barcelona i altres ciutats arriben a València trens especials completament plens de milers d’ànimes, que acudeixen a la invitació de la ciutat germana. L’animació és extraordinària, comptant-se per 50.000 forasters els arribats a la ciutat del Túria per a visitar les falles.

58

També compta amb un tur pels llocs més característics de València i una definició del monument per a la història. Les falles: tradicionals i típics monuments alçats per l’humorisme inesgotable del poble valencià, bells com les seues flors, nascuts en el misteri d’una nit per a abrasar-se, dos dies més tard, en la carícia satànica d’una tromba de foc.

Dona conèixer una festa pura, encara que muda i en blanc i negre, i ens mostra la festa josefina de fa quasi un segle.

Altres peces en blanc i negre són: Fallas de Valencia (1928/1929) de Joan Andreu Moragas, Fallas en Valencia (1943) de Arturo Ruiz Castillo.

El color arribà amb les peces Fiesta del fuego (1956) de Luís Torreblanca i Valencia en San Josep (1958).

Del passat al present...

3D flames, historia de una falla. (2013) Es tracta del primer documental realitzat amb la tecnologia d’immersió sensorial IN3D per a donar a conèixer a qualsevol persona, en qualsevol part del món, el significat de les falles.

Leonardo Da Vinci conta en primera persona com passa d’una idea de l’artista faller, Manolo García, a una obra d’art plantada per la falla Na Jordana al 2012.

59

60

El documental narra grans moments de la vida fallera com la plantà o l’Ofrena però també moments íntims en el taller de l’artista. Tot emmarcat per una banda sonora original realitzada per Borja Penalba i com a fil conductor la falla de Na Jordana de 2012, que tenia com a remat un gran cap de Leonardo da Vinci.

Rodat en valencià – castellà, s’ha doblat al castellà, anglés, italià i francès. Idiomes que cada espectador pot seleccionar a l’hora de vore el documental.

Fallas 37. El arte en guerra. (2013) Fallas 37. El arte en guerra, de Óscar Martín, tracta, tal i com diu el seu nom, de la festa durant la Guerra Civil i la postguerra. Durant la guerra civil, mentre València és la capital de la República i sofreix constants bombardejos, un grup d’artistes i intel·lectuals impulsen la creació de quatre falles antifeixistes, sàtira i crítica mitjançat ninots i elements de la reacció.

Aquest documental mostra com una expressió cultural popular pot ser revolucionària i transformadora, no ja tant pel descontent que suggerisca com pel foment d’una imaginació satírica i explosiva, que fica en el carrer l’esperit crític dels ciutadans.

Va obtenir els següents premis: Premis Gàrgola Audiovisual Vicente Monfort, Premi Gàrgola D’Or.

61

Segon premi en la I Mostra de Curtmetratges Alboraia en curt.

Premi Especial del Jurat i Nominat al Millor Documental en el II Festival de Curtmetratges K-Lidoscopi 20013.

També va obtenir una candidatura al millor curtmetratge documental en els Premis Goya al 2014.

I’m burning. (2018) Un atípic documental sobre falles, I’m burning, està triomfant per festivals de tot el món. Aquest treball audiovisual, que uneix la festa amb el festival d’art Burning, a través de la falla que plantaren allí David Moreno i Miguel Arraiz, va aconseguir al 2018 els premis al millor documental en el Festival de Cinema de Taurasi, on també va tenir el millor guardó al millor muntatge, en el Kolkata Shorts Film Festival i en el Montreal International Wreath Awards Film Festival. Reconeixements per al documental dirigit per Andreu Singes que valoren el seu esforç en un complicat muntatge i que també augmenten la visibilitat internacional de la festa fallera.

ARTISTES FALLERS DE CINE

S

abies que Charlton Heston ha actuat entre creacions d’artistes fallers?

I que alguns camells de Lawrence de Arabia els va construir el mateix artista que diverses de les falles municipals de València?

62

ARTISTES FALLERS DE CINE Entre estrelles de cine de la gran pantalla hi ha vegades que es troben treballs d’artistes fallers en forma de decorats, ja que des de sempre aquests professionals han elaborat alguns dels seus elements i, fins i tot, decorats sencers que avui en dia es poden vore en superproduccions americanes. I es que, a més a més dels treballs esporàdics que feren i fan alguns artistes fallers en el camp de l’espectacle, hi ha escenògrafs i decoradors que començaren fent falles.

Entre les produccions on han treballat aquests professionals vinculats a la festa fallera trobem moltes espanyoles entre les dècades dels 30 i 70. Per exemple, títols com Un Caballero andaluz (1954), Lola la piconera (1952), La leona de Castilla (1951) i Agustina de Aragón (1950).

La hermana de San Sulpicio (1934) va tenir decorats fets per un integrant d’una família d’artistes fallers, Teddy Villaba, qui va realitzar carrosses i falles. Ell va treballar amb una productora valenciana fins als anys cinquanta, va ser decorador en 60 pel·lícules i, a més a més, va ser director d’art de deu i director de producció d’unes altres deu.

Un altre artista que es va passar de les falles al cine va ser Francisco Canet. Va començar la seua carrera en l’espectacle en els estudis CEA, un dels més importants de Madrid fins als anys 60. L’església de la pel·lícula de Berlanga, Bienvenido Mister Marshall (1952), que era falsa, va ser obra d’ell.

Canet va treballar en més de 50 pel·lícules com a decorador, encara que també va ser director artístic en sis i fins dissenyador de producció en tretze.

La vinculació dels artistes de la festa amb el cine espanyol ha continuat en temps més recents. Per exemple, el taller de Fet d’Encàrrec que ha plantat nombroses falles en el barri del Carme de València, ha realitzat els decorats de la pel·lícula Los vecinos de abajo (1990) i del curtmetratge El Sueño del Lobo (1993) entre altres.

Però la presència d’artistes fallers és també internacional. Nombroses produccions estrangeres rodades a Espanya han tingut decorats realitzats per ells, com la pel·lícula Los amantes de Verona (1964) i Gringo (1963), decorades per Canet. Francisco Prósper va construir els decorats de bona part de pel·lícules nord-americanes rodades a Espanya, com SOS Pacífico (1959), El Cid Campeador (1961) i Lawrence de Arabia (1962) i també va participar en els grandiosos decorats construïts a Madrid per a 55 días en Pekín (1963).

En una altra superproducció, La caída del Imperio Romano (1964), trobem estàtues de Regino Mas, Luna y Debón, mentre que part del món gegant de Gulliver (1960) és obra de l’últim. També Doctor Zhivago (1965) va tenir el seu toc d’artista faller amb obres de l’artista Ricardo Rubert.

63

DONES, VALENCIANES I ACTRIUS Moltes són les dones valencianes que mereixen un reconeixement en el món del cinema. Valentes, artistes, atrevides, lluitadores... dones admirables, com a actrius i com a persones, dones com de les que parlem a continuació.

ANA DUATO BOIX 1968

Ana Duato Boix, una actriu que conta.

Ha tingut molts noms però un personatge anirà lligat sempre a la trajectòria personal i professional d’Ana Duato, el de Mercedes, la Merche que totes les setmanes des de 2001 es cola en les cases de milions d’espanyols en la sèrie televisiva Cuéntame cómo pasó.

La seua vida, per contra, poc té a vore amb la de Mercedes, o tal vegada sí. El personatge, que en un principi no es va escriure per a ella sinó per a Adriana Ozores, qui el va rebutjar, es va inspirar en una altra Mercedes, la seua sogra, la mare del seu marit, el productor de la sèrie, Miguel Ángel Bernardeau. A la fi he aconseguit fer de Mercedes el meu somni, convertir-la en totes les dones que admire.

Dones que han lluitat, que han anant aconseguit metes ha confessat en alguna ocasió.

Tant que, a més de guanyar-se el favor del públic, ha rebut infinitat de premis i reconeixements entre els que es troben el de semifinalista europea a un Premi Emmy Internacional en 2005, set TP d’Or, tres Premis Eñe, dos Fotogramas de Plata, dos Zapping i un de l’Acadèmia de la Televisió.

64

Esta valenciana del 68 no pot deslligar-se, ni vol tampoc, de Mercedes. És la menuda de quatre germans, cap d’ells tan famós com ella, i cosina del reconegut coreògraf Nacho Duato. De caràcter generalment molt alegre, està molt compromesa amb temes socials. És ambaixadora de bona voluntat d’UNICEF des de fa més de 15 anys, temps en el que s’ha implicat en projectes humanitaris en països com Haití després del terratrèmol de 2010 o en Níger en 2006 per a millorar les condicions de vida dels xiquetes del país.

Ana va presentar en 2013 i 2014 els documentals gastronòmics Un país para comérselo, viatjant, entre altres destins, a la seua terra, València. A més de reviure olors i sabors de la infància, va compartir confidències amb les pescadores del Palmar, va cuinar arròs en plena Albufera i confessà que els diumenges es sa casa la paella és sagrada.

LOLA GAOS 1921

Lola Gaos, la integritat d’una reina.

El seu físic podria haver vingut de l’Espanya més endarrerida, però venia de l’Espanya refinada, culta i perdedora. Era una actriu enorme, encara que el seu aspecte fora menut i esquelètic. Millorava amb la seua poderosa presència qualsevol pel·lícula.

Lola Gaos va ser veu ronca en la lluita contra el franquisme, una indignada que no va miliar en cap partit però que participà en molts moviments. Al 1976 va estar detinguda per recolzar una reunió sindical. En Esa pareja feliz interpretava a una digna reina que es tirava d’un castell al crit de: Mora amb mi l’honor de Palencia! La integritat d’eixa reina és la de Lola Gaos.

Nascuda a València al 1921, Dolores Gaos González-Pola era filla de notari i germana del filòsof José Gaos i dels poetes Alejandro i Vicente. Va voler ser metgessa però la guerra civil desvià la seua vocació. Va marxar a Amèrica amb la seua família al 1939 i, des de 1934, va viure a Madrid. Lola Gaos podia tenir papers menuts però està present en alguna de les pel·lícules més significatives del cine espanyol. Quasi mig centenar de pel·lícules a les que va donar la seua desgarrada veu. La meua veu m’ajudà en el mateix sentit que el meu físic. Sempre vaig tindre veu molt greu, molt especial, i imagine que això va contribuir a que em donaren personatges de més edat que la meua, dramàtics i rars, va declarar.

Dramàtic personatges va ser el de Furtivos (1975), pel·lícula clau en la Transició, la més important en la filmografia de Lola Gaos i que va contribuir a la seua imatge de duresa.

65

AMPARO RIVELLES 1925

Amparo Rivelles, senyora i sex symbol de la postguerra.

No es pot entendre com a hores d’ara la gent s’escandalitza quan una dona no vol revelar el nom del pare del seu fill. Amparo Rivelles ja ho va fer al principi de la dècada dels cinquanta.

Aleshores sí que va ser un escàndol que la gran dama de l’escena va resoldre amb un: tenia ganes de tindre un fill i no tenia ganes de casar-me.

I punt. No va ser en l’únic que la bella Amparo va decidir ficar-se la primera de la fila o, millor, passar de la fila i recórrer el seu camí pel seu compte.

Després de la seua mort, al 2013, a l’edat de 88 anys, molts mitjans la qualificaren com la figura femenina més important del cine de la postguerra, la reina de les telenovel·les mexicanes o la major i més brillant d’una llarga saga d’artistes. Molta gent es queda amb el seu saber estar impecable i sensual, a l’estil Rita Hayworth i amb el seu gest rebel i contestador tipus Sara Montiel. Uns atributs sols superats pel seu caràcter rotund i la seua humilitat.

66

També se li atribueix un llarg llistat d’amors.

Quan se li preguntava pels noms d’aquestos esquivava la contestació i aclaria: no em penedisc d’haver estat soltera, és veritat que he tingut uns quants homes al meu costat, però uns estan casats i la resta estan morts. No vull destrossar un matrimoni ni fer que alguns es reboliquen en les seues tombes.

Va tindre una trajectòria imparable que es va vore compensada amb una extensa llista de reconeixements, entre ells el de convertir-se, al 1986, en la primera actriu guardonada amb un Goya per Hay que deshacer la casa. Amparo es considerava a si mateixa una còmica, terme que s’atribuïa amb orgull. També va ser ella qui va decidir com retirar-se de les taules, va escollir una representació de La duda, peça a la que li tenia especial estima per ser l’última obra que havia fet son pare, Rafael Rivelles. Va ser durant els aplaudiments de la fi quan va donar per conclosa la seua carrera amb la mateixa elegància i senzillesa que la van acompanyar durant tota la seua vida.

TEATRE

67

ON PODEM GAUDIR DE LES ARTS ESCÈNIQUES A VALÈNCIA? Cada vegada és més freqüent anar a teatres i sales a gaudir d’obres que ens ajuden a passar bons moments. Ací a València en tenim un fum i a continuació vos mostrarem un recull d’algunes de les més conegudes.

Teatre Olympia El teatre Olympia es va construir l’any 1915 sent un projecte de l’arquitecte valencià Vicente Rodríguez Martín.

El 10 de novembre d’eixe mateix any va obrir les seues portes al públic amb una obra digna d’un gran teatre com era El barbero de Sevilla.

Des de l’any 1917 es va paralitzar la reproducció d’obres teatrals per a donar-li ús solament com a sala de cinema, arribant a considerar-se un dels llocs més emblemàtics en la història del cine d’aquella època.

Al 1984, el teatre Olympia recuperà els seus orígens i l’ús per al qual va ser creat, obrint així una nova etapa on el teatre era el seu principal reclam.

Situat al carrer Sant Vicent número 44, actualment a ell es representen obres de teatre familiar, ballet, monòlegs, musicals, concerts de música...

Té capacitat per a més de 1000 espectadors, i entre altres comoditats, compta amb servei de restauració els dies que hi ha funció.

68

Teatre Principal

Teatre Talia

És considerat el primer teatre construït a la capital del Túria. Situat al carrer de les Barques número 15, es va inaugurar l’any 1832 encara que les seues obres continuaren i no va estar totalment acabat fins l’any 1854.

Als anys 90 per aconseguir adaptar al teatre a les exigències que es demanaven, va sofrir diferents reformes per fer-lo un lloc més còmode i accessible a tot el món.

Des de 1943 i fins la inauguració del Palau Reina Sofia, va tindre el plaer de ser la seu oficial de l’orquestra de València. També, el 16 de març de 1969 va acollir la presentació al públic d’un gran cantant com era Nino Bravo i el seu grup Los Superson.

L’òpera va ser un dels gèneres que més va reproduir als seus inicis.

La seua programació actual és bastant variada, agafa des d’espectacles de teatre passant per la música i la dansa i pot albergar més de 1200 persones per a gaudir dels seus actes.

Gestionat actualment per la mateixa empresa que dirigeix el teatre Olympia, el teatre Talia es va inaugurar a l’any 1928.

Situat en el barri del Carme, al carrer Caballeros número 31, des dels seus inicis va promoure els espectacles populars donant oportunitats a multitud de companyies de la localitat. Era un lloc conegut a València per representar obres tant en castellà com en valencià i per fer-ho dirigit especialment a un públic poc instruït.

Cal ressaltar del teatre Talia la seua porta d’entrada blindada i feta de fusta que crida l’atenció de qualsevol vianant que passege per la zona.

Després de la seua última reforma, s’ha ampliat l’aforament de gent, s’ha fet més accessible al públic en general i l’han dotat de diferents comoditats que fan d’ell un lloc acollidor.

Obres de teatre clàssiques, espectacles de flamenc, humor, màgia... són el seu reclam per a atreure a tot tipus de públic, des dels més adults fins els més menuts.

69

Teatre El Musical Gestionat pel propi Ajuntament de València i construït sobre un antic cinema es troba situat a la Plaça del Rosari número 3. Conegut per la seua porta d’entrada, que és considerada la més alta de tota la ciutat, l’any 2004 va obrir les seues portes al públic després d’anys d’inactivitat amb gran quantitat de reformes com la seua façana i demés comoditats que fan que actualment siga una de les sales més modernes i ben equipades de tota València.

Impressionant és també el seu hall utilitzat per a celebrar multitud d’esdeveniments i exposicions. Compta amb sala d’assajos pròpia i vestidors per als seus actors i actrius tant individuals com col·lectius.

La clau del seu èxit la podem trobar en la gran quantitat de programació diversa que oferta en la que trobem obres de teatre, de dansa, màgia, espectacles infantils,i bandes musicals.

També ofereix bons descomptes per a tot aquell que vulgui gaudir de la cultura a un preu assequible.

Teatre Flumen Molts han sigut els usos que se li han donat a aquest teatre situat al carrer Gregorio Gea número 15. Començà com a sala de projecció de pel·lícules, més avant va passar a ser una sala d’art i assaig, i, finalment, li donaren ús de terrassa d’estiu, fins que va ser considerat teatre.

La seua inauguració es va produir l’any 1959 i va cessar l’any 2007 definitivament fins que al 2010 es va reformar i tornà a reprendre la seua activitat oferint al públic una varietat d’espectacles envejable: monòlegs, espectacles familiars, concerts i musicals i, fins i tot, sarsuela.

Les 400 persones, aproximadament, que l’omplin, poden gaudir de les seues instal·lacions com ara restaurants, cafeteries, terrassa amb jardí i pàrquing que contribueixen a que la seua estada siga més agradable.

70

Teatre Rialto El teatre cine Rialto, construït l’any 1939, està situat en ple centre de València, més en concret a la Plaça de l’Ajuntament número 17.

A l’igual que altres sales teatrals de l’època, els seus orígens la reconeixen com a cinema, saló de té i restaurant. Més tard es va rehabilitar donant pas a una sala de projeccions cinematogràfiques, un Music-hall al seu soterrani i el teatre Rialto que és el que dona nom a l’edifici.

Les quasi 400 persones que té d’aforament poden accedir a ell per un pòrtic situat a la mateixa Plaça de l’Ajuntament de 6 metres d’altura que fa que l’edifici siga majestuós.

Sala Russafa El Barri de Russafa, conegut antigament per tenir més de 10 sales de teatre i posteriorment quedar-se sense cap, tenia la necessitat de comptar amb una sala on els seus veïns pogueren gaudir d’espectacles d’aquest tipus i, és per això, que a 2011, i després de diversos anys d’obres, s’inaugurà aquesta sala.

Al cap davant de la companyia teatral ARDEN, que és qui la gestiona, sempre s’ha intentat fomentar el desenvolupament de les arts escèniques facilitant-ho tot a les diferents companyies que actuen i intentant aplegar amb les seues obres a un públic divers.

No és una sala molt gran, ja que sols alberga 178 seients, però a ella es pot gaudir de peces de teatre clàssic i contemporani, teatre infantil i concerts de música.

A més, també dona l’oportunitat a companyies que estan començant i intentant introduir-se en aquest món.

Una característica que té aquest lloc i que agrada als seus assistents és que, una vegada acabada la funció, els seus espectadors l’avaluen mitjançant unes paperetes que introdueixen a unes urnes.

71

L’ANTIC TEATRE ESPANYOL D’ALGEMESÍ

La revista valenciana La Reclam Cine, en el número 198 de l’1 de març , va publicar un article – entrevista sobre el Teatre Espanyol d’Algemesí, del qui eren empresaris Manuel Pérez i José Sanchis. El periodista va entrevistar primer a Manuel Pérez. No hi ha a València un altre cafè més conegut, per empreses, agents artístics i artistes, explicava. I quedaren en viatjar a Algemesí per tal de visitar el Teatre Espanyol. Una vegada a Algemesí, visitaren també el Casino Lliberal.

Manuel Pérez explica com va començar la història del teatre: Eliseo i Juan Sanchis van construir el teatre i, degut a la bona amistat que ens unia a mi i a Jose Sanchis amb ells, férem empresa amb els dos germans. Al poc de temps va morir Eliseo i, aleshores, el seu germà es va retirar del negoci i ens quedàrem el meu bon amic Jose Sanchis i jo com a únics empresaris.

72

En una de les taules del Casino Lliberal.

ple de luxe, elegància, comoditat i bon gust.

Actualment el teatre, avui en dia anomenat Teatre Municipal, és un teatre renovat i, després de tant de temps, dedicat una altra vegada al seu ús original: teatre, cine, concerts, presentacions falleres i altres diverses activitats.

Al teatre es representaven diferents espectacles, des de varietés i circ, a sarsueles i obres de teatre, però el que més estava de moda era el cine. L’empresa d’Algemesí formava part d’una associació d’empresaris i la seua activitat es centrava, sobretot, en la projecció de pel· lícules, espectacle molt més econòmic i rentable pel seu menor cost. Les pel·lícules, mudes encara, eren de vegades per episodis, com les sèries actuals, i comptaven amb un públic fidel que les seguia.

Durant l’entrevista, Manuel Pérez comenta l’èxit de la seua gestió del teatre, de la que diu: A part de que és molt bonic l’Espanyol (...) hem introduït totes les comoditats possibles, el públic d’Algemesí ens afavoreix i, per aquesta raó, no reparem en sacrificis i tractem de poder oferir-los el millor que en el mercat cinematogràfic existeix.

De xerrada amb els empresaris del Teatre Espanyol. En la fotografia es veu en la paret un fragment del cartell de la pel·lícula de Raquel Meller, Violetas Imperiales, de 1923.

El periodista, a la fi de l’article diu que quan arribaren al teatre l’edifici no li va parèixer gens especial però, per contra, l’interior era un exem-

73

74

LA DAMA VALENCIANA DEL TEATRE

MARÍA LUISA MERLO 1941

María Luisa Merlo, la dama que nasqué per al teatre.

María Luisa Merlo ha consagrat tota la seua vida a les arts escèniques i, si tornara a nàixer, repetiria sense dubte. Riallera, moderna i molt vital. Va debutar als quinze anys a Verona, en el teatre de l’òpera, als setze ballà en l’espectacle de revista Te espero en el Eslava, de Lluís Escobar Kirkpatrich, a l’any 1957, i, a partir d’eixe moment, ja no va deixar de pujar a un escenari. Unes taules que la veieren créixer i sobre les que, segons ha relatat, no es vol morir. Quan em retire, ho faré sense acomiadaments, no s’enterarà ningú, diu.

Pocs anys després va vore per primera vegada la funció Cosas de papà y mamá en el teatre Infanta Isabel de Madrid. Havia arribat a la capital espanyola per a estudiar ball i asseguda en les butaques es va dir a si mateixa: Jo de major faré aquesta funció!

75 75

El seu desig es va complir 55 anys després. Encara que assegura que el vertader paper de la seua vida no té res a vore amb l’art dramàtic sinó amb el de ser iaia i besàvia.

L’actriu, qui va nàixer a València a l’any 1941, va anar consolidant-se amb els anys fins a convertir-se en una de les grans, en un referent del teatre espanyol. No oblida les seues arrels valencianes, porta el barri de Russafa en el cor. L’actriu ha reconegut que no parlar valencià és una espineta que té clavada. Diva, encara que ella es declara anti-diva, estrella, reina front les butaques. La seua família li va ensenyar a deixar a l’actriu en el camerino i ser una persona corrent en el carrer.

Cinquanta anys de professió i els seus reconeixements l’avalen. Al 2013 va ser guardonada amb la Distinció de la Generalitat al Mèrit Cultural, al 2009, amb el Premi Ercilla de Teatre per la seua trajectòria en teatre i al 1967 se li va concedir el Premi Antena de Oro de Televisió.

Amb cada interpretació, gest o moviment ha continuat la tradició artística familiar. És filla dels actors valencians Ismael Merlo i María Luisa Colomina, també mare de professionals: Amparo, Luis i Pedro Larrañaga. Tota una saga. La versatilitat d’esta intèrpret valenciana formada en l’autèntica escola que és el teatre li ha permés treballar en altre mitjans com la televisió o el cine.

Té una vida de llibre, per això al 2003 es va publicar una biografia autoritzada: María Luisa Merlo: Más allà del teatro. També ella va escriure un llibre d’autoajuda en el que conta com aprengué a ser feliç.

ENTREVISTA

És veí nostre, un orgull per als alzirenys però, també, per a tots els valencians. Conte’ns una mica quines són les seues arrels. Aquestes l’encaminaren ja cap al món de les arts escèniques?

Soc nascut a Alzira, tinc tota la família ací a Alzira, i des de ben menut el món del cinema i la literatura, van ser companys de viatge.

En aquell moment a Alzira feia moltes hores a les sales.

Hi havia 4 sales de cine, El Colón, el Reino , el Salomón i el Gran Teatre, jo era un lector àvid de descobrir històries que en feren conviure altres vides. Després he tingut la sort de poder dedicar-me professionalment a allò que des de ben menut era el que més m’agradava.

CARLES ALBEROLA 1964

Sabem que és del València C.F. i que, a més, és un bon aficionat. Què més li agrada com a bon valencià?

No hi ha una cosa en concret que m’agrade més que una altra, m’agrada viure ací i gaudir de la nostra llengua i de la nostra cultura en general.

E

l passat mes de juliol va fer 25 anys des de la fundació d’Albena Teatre, un pilar fonamental del teatre i l’audiovisual valencià de les últimes dècades fundat per Toni Benavent i Carles Alberola. Hem realitzat una entrevista a l’intèrpret i dramaturg responsable de diverses fites en la història del teatre, qui també va fer un gran salt al món audiovisual.

Coneguem millor a Carles Alberola.

Ha sigut faller? No (entre rialles).

Sabem que va estudiar a la universitat laboral de Xest, va ser allí on començà la teua trajectòria artística?

Allí teníem al nostre abast molts mitjans i professors que t’endinsaven en el coneixement del llenguatge teatral i cinematogràfic i jo, des de ben jovenet, escrivia guions i vaig tindre la possibilitat de rodar-los allí, fer pel·lícules. Als 11 anys vaig gravar un disc, en una rondalla i vaig anar per tota Espanya de gira.

La veritat que, en eixe sentit, la laboral tenia unes ofertes en molts àmbits, també en l’àmbit de l’esport, per exemple, molts dels campions nacionals, infantils i alevins venien d’universitats laborals.

Podies fer teatre, estimular la creativitat de la gent, per a que, en un futur, encara que no et dedicares professionalment a això, com a mínim, tingueres una formació per a poder gaudir-la com a espectador.

76

Quina diferència de sensacions i sentiments trobes quan escrius un paper, quan l’interpretes i quan el dirigeixes?

Es viu de la mateixa manera?

No, són processos diferents. La part que més m’agrada és la de, el que jo anomene, somiar els espectacles, pensar-los, definir-los, fins i tot, és una fase anterior a l’escriptura. És molt plaent, però és molt dolorosa, també, perquè estàs tu sol, amb els teus fantasmes, intentant donar-li forma.

L’escriptura és un procés on veus clarament com va a ser l’espectacle. I el dirigir és l’oportunitat de treballar amb tota la gent, amb tot l’equip que va a fer real eixe projecte.

Primer estàs tu sol, després et reuneixes amb molta gent per tal de posar-lo en peu i, finalment, la interpretació és una cosa, diguem-ne, com l’últim escaló, perquè també es produeix davant de la gent, que sempre et causa molt de respecte, cada dia , cada nit. Però després també reps per part d’ells, sobretot en el tipus de teatre que fem nosaltres, que sol ser comèdia o espectacles d’humor. És una resposta directa, immediata, molt gratificant. Tot té una part molt plaent i molt dolorosa, perquè eixir a un escenari, davant de la gent, (rialles) moltes vegades quan estàs a punt de fer-ho, no fas una altra cosa que pensar que estaries millor a casa (rialles).

Quin va ser el primer espectacle en el que va participar?

El primer espectacle, a nivell professional, encara estava estudiant en l’escola d’Art Dramàtic i em vaig presentar a unes proves acompanyant a una companya meua, em vaig presentar i em van agafar. Es tractava d’una obra que es deia Festa Aristófenes i que es va representar per tota Espanya (Mérida, Sagunt, Màlaga, Barcelona, Madrid). La veritat és que va ser una experiència fantàstica quan encara no estava format.

Què va sentir en aquell moment?

Era, d’alguna manera, descobrir una part molt plaent d’aquesta professió, que no sempre és així; en eixe moment, pensant-ho bé, em sentia molt afortunat. Que t’escolliren entre tanta gent, en un espectacle amb el director Stavros Doufixis i amb els actors Esperanza Roy i Manel Barceló per tota Espanya, era una grandíssima aventura, molta responsabilitat també, perquè eres jove, però en eixos moments també ho vius com el que ha de ser el teatre; cada dia és una meravellosa oportunitat de gaudir i fer gaudir a la gent.

77

Al 1994 formà la companyia Albena Teatre i va crear un primer espectacle, Currículum, que va obtenir el premi de les arts escèniques al millor text i vostè va rebre el premi de la crítica de Barcelona com a millor actor. No hi havia millor forma d’encetar aquesta etapa en la seua trajectòria. Quina creu que va ser la clau de l’èxit?

Crec que l’espectacle estava construït de tal manera que provocava una sorpresa en l’espectador des de l’inici, sorpresa que ja no s’abandonava durant l’hora i vint minuts que durava l’espectacle. Era, dir que no vas a poder fer l’espectacle i poder contar-lo, i la veritat és que entroncava també en tot un univers personal, en una manera de contar, en la tradició oral.

Quan una cosa funciona és que hi ha una sèrie d’elements que tenen a veure en la vida dels espectadors d’una o d’altra manera, i això ajuda a que les obres no siguen únicament d’aquell qui les fa, sinó dels qui les veuen.

Albena Teatre va celebrar el seu vintè aniversari amb la representació número 1.000 de Besos, un fenomen ja històric del teatre valencià. Amb aquesta trajectòria tan exitosa al món del teatre, com se’ls va ocórrer botar al món de la televisió?

Des de l’inici, ja quan crearem Albena Teatre, ho teníem en el punt de mira, tant Toni Benavent, com jo. Ho vam intentar però no era gens fàcil. Durant un període de temps, la televisió, l’antiga Canal 9, vivia un poc d’esquenes als creadors de ficció en valencià. Quan vam fer els 10 anys de companyia, ja amb una marca assentada i reconeguda a nivell, no únicament de la comunitat, sinó també nacional, vam decidir que havíem de dedicar-li més temps i més esforços al món audiovisual. Vam presentar una sèrie de projectes que, en este cas, sí que anaren endavant i funcionaren molt bé (Maniàtics, Autoindefinits, Socarrats) líders d’audiència en aquell moment. Durant uns anys, no molts, 5 anys, estiguérem fent producció per a la televisió.

En una de les entrevistes que vostè va fer per a À Punt, comentava que quan presentaren els seus projectes per a la televisió (Canal 9) una de les respostes que va obtenir va ser: ¿Van a hacer humor en valenciano?

A mi quan em digueren això en una reunió la veritat és que em van descol·locar molt, perquè ja portava molts anys de professió teatral, tots els espectacles els teníem en valencià i funcionaven molt bé tant ací com fora, per tant no sabia quina era la pretensió que existia, probablement era el desconeixement cap a una llengua i cap als ciutadans. En el moment en que van recolzar una cosa, immediatament es va obrir una escletxa que donà pas a moltes altres produccions, perquè, lògicament, hi havia un públic que estava àvid d’escoltar la seua llengua.

78

Imaginem que el tancament de RTVV suposaria un colp dur, què ha suposat per a vostès la posada en marxa d’À Punt?

Va ser un colp duríssim per al sector del que no ens hem recuperat. La travessia pel desert, encara no ha acabat.

En obrir À Punt ha hagut un esforç per a tornar a activar el sector, però realment, en els recursos que hi ha abocats per a fer realitat la televisió, el canvi de model que hi ha hagut de consum televisiu, també fa que siga impossible que s’assente un sector. La veritat és que si no canvia alguna cosa, jo, molt optimista, no soc.

Si haguera d’elegir un dels papers que ha escrit, dirigit o interpretat, quin seria?

A mi m’agrada pensar que el millor paper és el que està per vindre, estem en un parell de projectes, tant a teatre com a televisió, i espere que eixos siguen els papers ja que, d’alguna manera, connecten en el teu present, en el teu jo, en el que vols contar en estos moments.

Hi hagut molts papers que han sigut fantàstics, en els que he gaudit moltíssim.

Jo li guarde una especial estima a Ficció, que resumia un poc la meua visió sobre moltes coses que tenen a veure amb esta professió, amb el plaer de contar històries, inventar-les, de fer que la gent visca situacions que crega que són reals quan tot és una ficció.

79

Teatre, cine, televisió... li queda alguna cosa pendent per fer?

En queden moltes, en tots eixos àmbits, en els que he treballat, en els que hem trobe molt a gust, i tant de bo, en el futur pugam continuar fent cinema, que hem fet una primera pel·lícula que ha anat molt bé, ara hem escrit el guió de la segona.

Cada mitjà et dona una sèrie de possibilitats i hi ha històries que pertanyen a un territori i no a un altre, tant de bo puga ser real que pugam treballar en diferents àmbits.

A nosaltres, personalment, ens agradaria que feren un altre musical com Tic-Tac. Ai! A mi també m’agradaria. Els espectacles musicals demanen uns pressupostos i una estructura que, malauradament, les companyies tenen molt difícil d’aconseguir, no per nosaltres, sinó per altra gent; que es pot fer, es pot fer en valencià, que tens molt de públic. Durant dos temporades omplírem el teatre Principal de València i amb un espectacle de creació, no era la importació d’un musical que ha sigut un èxit en un altre país.

Què suposen o què han suposat per a vostè les arts escèniques en la seua vida? És la meua vida, en el que visc; el territori de les històries, de somiar-les, escriure-les, assajar-les i, finalment, representar-les.

ENRIQUE COLOMER 1953

El teatre a la falla.

Des de sempre la falla Plaça del Cid ha tingut clar que els seus actes principals, com són la proclamació i la presentació de les Falleres Majors, els premis als Importants... han d’anar acompanyats d’actuacions dalt a l’escenari. És veritat que en els primers anys de la falla sols fèiem playbacks, però també és cert que és una forma d’actuar, ja que a l’actuació musical s’uneix l’expressió corporal i, a més a més, actuant en grup, resulta una forma d’actuació més que completa.

E

n tots els teatres hem posat tota la nostra il·lusió, dedicació i estima, s’han convertit en experiències que mai oblidarem.

D’aquesta forma, un grup de fallers i falleres formàrem el Grup Artístic i ens atrevírem a participar en diversos concursos provincials de playbacks, aconseguint primers premis.

Poc a poc al playback anàrem introduint guions escrits per nosaltres, en els quals les cançons cobraven un sentit dins del text. La primera actuació que recorde en la que text i música anaven de la mà va ser La Cort del Faraó. Després d’aquesta intentàrem que la música i el guió anaren, cada vegada més, en concordança, i ho aconseguírem moltes vegades més.

Traduíem sainets antics valencians, actualitzant-los, i els afegíem música del moment, fent una barreja que agradava molt a la gent.

80

No voldria acabar l’article sense fer menció a la nostra última actuació. Aquesta tingué lloc fa poc de temps, en la presentació de les nostres Falleres Majors de la ciutat, Inés i Irene; actuació en la que, una vegada més, el Grup Artístic de la falla Plaça del Cid estigué a l’altura de tal esdeveniment representat el musical d’Aladdin.

Amb el temps el grup va anar fent-se més gran, la joventut de la falla s’enganxà a aquesta activitat i, en poc de temps, haguérem de fer un grup d’elenc de ballarins i ballarines. Aquest fet va donar peu a que ens platejàrem fer musicals.

El primer musical que interpretàrem com a tal va ser Mouline Rouge, en la presentació de la fallera major, l’any 2008. Des d’aquell any fina a hores d’ara molts i variats han sigut els musicals que hem interpretat en la falla.

Gràcies a tots i totes, artistes, modistes, electricistes, fusters, encarregats de material... per la vostra entrega i, com no dir-ho, professionalitat.

Moltes gràcies a tots el que heu fet possible que durant aquest temps hagem sigut i sigam sent un referent, en quant a teatre, en el món de les falles.

Recorde Mare Meua, musical que va marcar, per a mi, un abans i un després. Li seguiren musicals tan divertits com Gàbia de Grills, Campanades de Boda o Spamalot. Sols dir que en tots ells hem posat tota la nostra il·lusió, dedicació i estima i que s’han convertit en experiències que mai oblidarem.

El Perero, director de teatre.

81

FALLES I TEATRE

MARE MEUA

RECORDS DE PEL·LÍCULA

COM EN CASA...RES

CAMPANADES DE BODA

2013

2012

2014

2015

82

LISÍSTRATA

LA GÀBIA DE GRILLS

2016

2017

LA FAMÍLIA ADDAMS 2019

SPAMALOT 2018

83

ALEJANDRO PUIGVERT

A

1986

una falla sempre hi ha un grup de persones que es fan avant per gaudir i fer gaudir a la gent realitzant teatres, actuacions o playbacks, tant al casal com als teatres o a les exaltacions.

La Falla Plaça del Cid no és diferent a cap altra, o sí?

ESTIMAR EL TEATRE DE FALLA

Des de que la meua memòria recorda, he viscut l’ambient del teatre de falla al meu casal. Els divendres és el dia on les falleres i fallers que sentim eixe cuquet pel teatre es reunim per sopar, fer comboi i assajar.

Però va ser en 2008 quan les circumstàncies van fer que m’implicara més al grup de teatre. Llançava la possibilitat de realitzar alguna cosa nova. Passar del tradicional sainet a realitzar l’adaptació d’un musical cinematogràfic: Moulin Rouge. Després passaren els anys i, gràcies al meu predecessor, Enrique Colomer El Perero, que es va fiar plenament de mi, vam poder continuar donant un pas més amb els teatrets de falla.

84

Seguírem amb l’adaptació de teatre musical i sainet tradicional amb la inclusió d’escenes musicals. Però el punt d’inflexió va arribar al 2012. A la meua ment estava la idea d’adaptar el musical Mamma Mia! Amb la confiança, el suport i el treball que realitza el Grup Artístic de la Falla Plaça del Cid va ser molt fàcil. Cert és que era la primera vegada de moltes coses, on participaven més de 30 persones, on es va treballar el guió, les coreografies, vestuari, atrezzo i escenografia. La Falla Plaça del Cid va captivar, sorprendre i emocionar amb el seu Mare Meua!

dels Monty Python on es narra la història del rei Artur: Spamalot, on, per primera vegada a Algemesí, una falla cantava les cançons del propi musical en valencià i en directe.

Són dies, molts dies. Són hores, moltes hores. Assajos, preparatius, treball.

Tot per fer d’una nit, la nit més màgica i inesborrable per a una Fallera Major, per a sentir-se orgullosa tota una comissió i per fer gaudir a tot un poble que ve a vore’ns i a acompanyar-nos en un dia tan especial.

I venen els moments de desesperació, de voler deixar-ho, de no tornar. Però la gent, la teua gent amb la que comparteixes l’estima pel teatret de falla, fa que la il·lusió mai es perda, que tingues ganes de seguir, de compartir, de superar-se, de fer teatre.

I des d’aleshores no hem parat. Hem adaptat clàssics com Lisístrata amb una posada en escena innovadora, suggerent i impactant. Hem realitzat els nostres propis musicals inèdits com Records de Pel·lícula o La Vida és un Musical.

Amb la companyia de La Cubana hem Fent teatre fem falla. fet nostres Cómeme el Coco Negro o Campanades de Boda. També hem seguit amb musicals com Gàbia de Grills o La Família Addams, fins arribar a altre Alejandro Puigvert i Bolinches. punt d’inflexió, l’adaptació del musical 85

86

MÚSICA

87

Q

uan parlem del cant valencià ens ve al cap de seguida el cant d’estil, amb les cançons de batre i les d’albades.

Tots dos cants tenen en comú que són pràcticament vocals; a cappella, és a dir «que s’executa (una obra o un fragment vocal) sense acompanyament instrumental». Ara bé, mentre la cançó de treball remet a un món rural; el cant d’albades, creat molt més posterior, és un cant de vila i amb una altra finalitat.

IMMACULADA CERDÀ 1965

COM CANTEM ELS VALENCIANS… I LES VALENCIANES

Canta Pep Gimeno Botifarra en una cançó de batre «La faena és el dimoni», inclosa en el disc El robatori del terme i és que les cançons de treball, a l’era o a la vila, servien per a marcar el ritme i eren fomentades pels mateixos patrons per augmentar-ne la productivitat. Tenen un origen similar a les cançons d’esclaus que donaren lloc al blues als Estats Units d’Amèrica.

88

Les albades són una «peça de música vocal o instrumental que s’interpreta a la nit o a la matinada davant de la casa d’algú, generalment dones jóvens a les quals es vol homenatjar o requerir». Si volem assegurar-nos l’èxit en la nostra pretensió bé farem de requerir la presència d’un versador o versadora. «En el cant d’albades, persona que elabora la lletra de les composicions i va dient-la a l’orella de qui canta.» Els textos són improvisats in situ per un versador especialista assistit per l’anomeEncara no són onze nat llistero —persona que organitza la cantada i el sol ja pica. i informa el versador de tots els detalls sobre Què serà quan toquen dotze les persones a qui cantarà. El versos, en paraui ser migdia. les de Frechina, «tant en les albaes com en el El cant de batre pot ser el cant popular més ar- cant d’estil, expressen sempre una opinió que caic i es va veure ampliat per altres cants pro- s’exposa directament, alabant o criticant algú vinents de la Corona d’Aragó, com ara la jota, o algun fet, o indirectament, mitjançant recuri altres duts des de les terres del sud per les sos com la ironia, el sobreentés, l’exageració o colles de temporers, com ara les seguidilles, l’eufemisme». les malaguenyes, les granadines i els fandangos.

El gran crític musical Josep Vicent Frechina en el llibre La cançó en valencià. Dels repertoris tradicionals als gèneres moderns descriu les cançons de batre com «cançons interpretades per una sola veu, a gola oberta, amb entonació aguda i penetrant, a l’aire —és a dir, sense mesura rítmica convencional— i amb moviments melismàtics de la veu». Eren cançons de temàtica civil, que cantaven les penúries de la vida del llaurador

89

Però hauríem de parar atenció a altres singularitats en la cançó en valencià. La primera és el manteniment d’un cant medieval que ha merescut la protecció de la UNESCO: el Misteri d’Elx: la «representació sacra els orígens de la qual se situen al segle XV, que es representa els dies 14 i 15 d’agost en l’església de Santa Maria d’Elx, i que consta de dos parts amb 26 fragments musicals diferents en què es recreen la mort, l’Assumpció i la coronació de la Mare de Déu».

El cant practicat per xiquets (recordem que estava prohibida la presència de dones en l’espai públic en les representacions teatrals profanes, més encara ho estava en les sacres, com els misteris o el cant de la Sibil·la) té en els melisme: la «successió de diverses notes sobre una mateixa síl·laba» la màxima expressió.

I una altra és l’estil particular de la nostra cançó de bressol, és a dir la «cançó per a adormir els xiquets menuts». La cançó de bressol està vinculada a un àmbit privat, on la mare, per fi, té veu. És un moment, el de la dormició, que la mare, acompanyada per la repetició d’onomatopeies com «non-non» o «nana naneta», aprofita per xiuxiuejar els valors que li atorga a la seua criatura:

La meua xica és l’ama, del corral i del carrer, de la flor de la perera, i de la fulla del taronger A diferència de la nana castellana, on l’amenaça guanya pes, Duérmete niño duérmete ya que viene el coco y te llevará. la nostra cançó de bressol és capaç de donar veu, fins i tot la criatura que es bressola Mareta, mareta, hui que és el meu sant, compra’m la nineta, no em faces plorar.

Que tinga la nina bonicos els ulls, la cara molt fina i els cabells molt rulls.

90

Lligades al món popular, les cançons de ball, d’asguilando, de Pasqua, del Corpus... es van matindre de manera desigual en els pobles més que no en les ciutats. No agrairem mai prou el treball de recuperació del cançoner valencià fet per Salvador Seguí, Maria Teresa Oller o Fermín Pardo als qui devem la pervivència de gran part de la música i el ball populars. Les ciutats, mentrestant, mantenien escasses mostres del folklore valencià lligat a les festes només, abandonant altres àmbits vinculats al món rural i associat a un passat considerat poc resplendent.

Cantar en valencià era sinònim de ser de poble i ser de poble, de ser ignorant.

La darrera dècada de la dictadura de Franco va estar aparellada a moviments protesta que reclamaven democràcia i llibertats polítiques i sindicals. Moviments urbans, vinculats al món la-

boral de les empreses i a l’universitari. En aquell clima naix l’anomenada cançó protesta, un «moviment musical sorgit al començament de la dècada dels seixanta del segle XX que, a través de les lletres de les cançons, mostra la seua disconformitat amb l’autoritat, les formes de vida o les idees establides». La cançó protesta, en les nostres terres es va sumar a un altre moviment: la Nova Cançó un «moviment artístic i cultural restaurador de les expressions populars musicals en els àmbits valencià i català, sorgit al començament de la dècada dels anys seixanta del segle XX», vinculat a la reclamació de la nostra llengua. Quan Raimon, màxim exponent del nou moviment, cantà Al vent en 1959 emergia d’un silenci d’anys. Junt amb Raimon, Lluís Miquel i Els 4Z, que haurien pogut crear el primer grup de rock valencià, i sobretot Ovidi Montllor que

91

lligà la cançó en valencià a la cançó francesa de Brassens però també a la poesia contemporània, sobretot de Vicent Andrés Estellés, i a la tradició musical valenciana.

La nova música popular en valencià recupera i poa dels cançoners amb la intenció d’actualitzar-la. Al Tall, Carraixet, Saó o Els Pavesos foren els primers d’una llarga sèrie que, vinculant els nostres cants tradicionals amb els altres de la Mediterrània, seguiren grups com Cànem, Trullars (d’Algemesí) i els actuals Urbàlia Rurana, Tres Fan Ball, Miquel Gil, Carles i Eva Dénia, Mara Aranda, Pep Gimeno, Botifarra... El nou cant d’estil té en Botifarra un dels valedors més coneguts, però no podem perdre de vista Apa, Violí, Xavi de Bétera, Jonatan Penalba, Tatiana Prades, Teresa Segarra...

sitat d’un nou cançoner infantil, posà Paco Muñoz, primer, i Dani Miquel. després, en l’agenda cultural. El Col·lectiu Ovidi Montllor, amb la creació dels premis de la música en valencià, i La Gira de la Federació Escola Valenciana, que ha creat un festival que programa un cartell amb vora una trentena de bandes, ha creat el caldo de cultiu suficient perquè apareguen bandes de pop com Arthur Caravan, Tardor o Novembre Elèctric; de mestissatge, com Aspencat; jazz, Soul Atac; tecno, Orxata Sound System; rap, com Frida; rock, Mox... i Obrint Pas que, com el nom mateix avançava, fou el primer de tots.

El futur no està escrit. El mercat és incert, les descàrregues il·legals fan tremolar una La moguda en les nostres terres es feu en indústria massa precària però una cosa castellà. Llevat d’honroses excepcions com està clara, amb la qualitat que tenim, hi ha Pantaix, els grups de pop, rock i el bakalao cant en valencià per a una eternitat. no usaren el valencià. El renaixement de la cançó en valencià té a veure amb la introducció del valencià a les escoles. La necesImmaculada Cerdà

92

MÚSICA I FALLES.

La festa de les falles no s’entendria sense música.

Per a les falles es conceben gran quantitat de partitures originals, que prenen forma de pasdobles i altres composicions populars, algunes de les quals han arribat a constituir himnes oficials de la festa.

La ciutat de València, així com totes les localitats valencianes que celebren la festa de les falles, entre elles Algemesí, es converteixen en un escenari obert on la gent pot veure’s sorpresa en cada racó per les notes de la música festiva.

La música fallera és una peça fonamental per a conèixer les falles i la història de València, és protagonista indiscutible de la festa fallera i una part important del Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Per tant, trobem interessant fer un recull de les principals cançons que s’escolten, baLa tradició musical valenciana, a partir de llen, canten i formen part de la festa de les les societats musicals, les xarangues i els falles. grups de tabal i dolçaina, han ampliat el seu desenvolupament gràcies a la festa de les falles. Els carrers es desperten a totes hores amb les partitures interpretades pels músics en els diferents actes que les comissions celebrem al llarg del dia.

Amparito Roca

El Fallero

Paquito el Chocolatero

La manta al coll

L’Entrada a la Murta

Lo cant del Valencià Himne de València Xàbia *Per tal d’escoltar-les, llegiu el codi QR amb el vostre telèfon mòbil.

93

94

MIRIAM ORTIZ 2005

95

LA LENTEJUELA MAI MOR.

Encara avui continuen fent brillar la lentejuela, perquè les velles glòries mai moren.

Es planta Rosita Amores en meitat de l’escenari i amolla un acudit entre verd i violeta sobre un calb, un mos, una mamella, una perruca... i el públic esclata, ressona una riallada comú des de les butaques.

Són artistes que, com ella, encara segueixen en la bretxa a través d’actuacions modestes, figures apreciades pels valencians i les valencianes. La seua presència suposa un guinyo a un temps passat, a escenaris plens de coples, vedets i bromes picants.

Per a una persona familiaritzada amb l’espectacle valencià, Rosita Amores, Julita Díaz, Mari Cruz Navarro, Vicente Ramírez o Pepe Marqués són velles glòries i no els costarà entendre la sensació de tristor general propiciada per la pèrdua de El Titi o Joan Monleón. Per sort, pocs són els nascuts prop del Túria o del Xúquer que, al marge dels seus gust musicals o teatrals, es mostren indiferents davant genis i figures que lluïren en els lluminosos cartells dels teatres valencians dels anys 60, que aguantaren el tiró en els 70 i 80 i que alguns d’ells participaren en pel·lícules amb arrels saineteres, que cantaren i bromejaren amb el públic, primer en teatres i després en sales de festa, discoteques o sopars de grans empreses i que encara avui continuen fent brillar la lentejuela en centres cívics, residències o festes patronals. Perquè les velles glòries mai moren.

96

Qui disposa d’un historial important és Julita Díaz, qui va arribar a cantar durant tres funcions en el Olympia de París. Gràcies a Déu puc alçar el dit per a dir que no pare, perquè la situació no està per a tirar coets. És difícil cantar en meitat d’una plaça i que la gent t’escolte, perquè en un escenari amb milers de watts de potència canta fins a una xiqueta de quatre anys, afirma Julita qui porta bé la diferència entre aquelles actuacions parisines i les actuals. M’entregue a tope.

M’agrada més cantar en La Latina de Madrid, com vaig fer en el seu temps, però les coses canvien i fins els més grans s’adapten al que hi ha.

Rosita Amores pujà als escenaris als 11 anys. La naturalesa va ser molt generosa amb aquesta menuda valenciana, i és que la seua estatura sempre va ser el que menys importava, ja que ressaltaven altres mesures que a la vista han estat sempre, a pesar de la censura, tan habitual en els teatres. Els censors feien el que els deien però bé sabien que, una vegada ens donaven l’apte a la funció, nosaltres alleugeràvem el vestuari, llevàvem les plomes i el que no eren les plomes, comenta Rosita.

Els anys bons de veritat van ser els de la dècada dels 60, però en els 70 començà el declivi, primer a causa del cine i de la moda del destape i després degut a que l’oferta de l’oci es va ampliar molt. Durant els 70 la majoria de teatres es reconvertiren en cines, els i les artistes que continuaren sobre els escenaris ho feren a través de les sales de festes, que prompte també es trobaren amb la competència de les discoteques.

Si Rosita va debutar als 11 anys, Mari Cruz Navarro, qui ha sigut vicepresidenta de la Casa del Artista de València, va xafar un escenari als 14. Jo veia el teatre

Alkázar com eixa sèrie de televisió, Fama. Per a mi va ser una escola, d’allí eixiren molts actors, actrius i cantants. En aquell temps començaves ballant. Als 16 anys havies d’examinar-te per a traure’t un carnet.

Conta Mari Cruz, qui en estiu segueix celebrant gales, sarsueles i participant en actuacions en centres per a persones majors. Un artista, si no te peguen una pedrada per a tirar-te de l’escenari, sempre segueix ahí.

Tant abans com ara, aquests artistes continuen donant gran importància al vestuari i, precisament per això, es va distingir molt Pepe Marqués. Hi havia pique per vore qui vestia millor o pitjor. Jo sempre vaig ser creatiu, eixia ben vestit però sense ficar-me plomalls. A mi m’havien de mirar, no podia competir amb les vedets. Jo no era cançoner, sinó un galant cantant ben vestit. Explica Pepe Marqués. Érem molt pobres, m’ha costat tant de guanyar que la roba la cuide com or, explica Rosita, tant que assegura que mai es va asseure en una cadira amb els seus vestits d’artista perquè valen molts diners. Això sí, cap d’ells dubta ni un moment a l’hora de desplegar lentejueles, rasos i teles de poderío que conserven impol·lutes i, en alguns casos, poden fins a usar-les.

Aquella gent eren grans professionals, bona gent, que tirava de picardia però que, en realitat, eren persones molt innocents, sense maldat, ja que es criaren entre companys d’escenari i, malgrat la seua capacitat per a improvisar davant el públic i provocar-lo, es tracta de gent bona. Protagonistes de fa uns anys que encara brillen en les lentejueles d’un vestuari conservat com les caçadores de cuir dels vells rockers que mai moren.

97

Al 1928 va obtenir el Premi Nacional de Música per la seua obra Pinceladas Goyescas. Al 1932 va ser becat per l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando per a ampliar els seus estudis en l’estranger. Al 1943 va aconseguir novament el Premi nacional de Música amb la Sonata en Fa sostenido menor per a violí i piano, atorgant-li la Fundació Conde de Cartagena una beca, per les seues extraordinàries facultats, per a prosseguir els seus estudis a Madrid, Viena, Berlín i París. Al 1963 la Fundació Juan March li va concedir una pensió per a composar un Tríptic simfònic nadalenc sobre temes gregorians.

JOSEP MORENO GANS 1897

V

a nàixer a Algemesí, a l’any 1897, on va rebre les seues primeres lliçons de música. Es va traslladar al 1918 a Madrid, ingressant en el Real Conservatori de Música i cursant allí els estudis d’Harmonia i Composició amb el Mestre Corrado del Campo.

Obres seues son el Concierto para Violonchelo y Orquesta, sobre el que Pau Casals va dir que era el millor concert per a violoncel escrit per un espanyol, Preludio y Danza per a orquestra i transcrit per a banda, Sinfonía de estampas levantinas, per a orquestra, Concierto para piano y orquesta i un gran número de peces de música de càmera per a corda, piano i veus.

Va morir als 79 anys a La Corunya, quan es trobava de viatge per a assistir a l’estrena de la seua tercera sonata per a piano, dedicada al gran pianista valencià Perfecto García Chornet. A l’any 1998 la Societat musical d’Algemesí li va rendir un homenatge i, després de nombroses gestions, van poder recuperar les seues restes que havien sigut enterrades i oblidades al poble corunyès de Muxia.

És, sense cap mena de dubte, un dels millors compositors contemporanis valencians i espanyols. La seua música és emotiva, a la vegada que mostra un marcat sabor llevantí amb un timbre colorit i extraordinari.

98

ESCOLA DE MÚSICA JOSE MORENO GANS

El curs 2018-2019 obriren una nova aula de Jardí Musical per a l’alumnat de 3 i 4 anys on els infants donen les seues primeres petjades al món de la música de la mà de professorat especialitzat.

Els alumnes de 5 i 6 anys realitzen classes d’Estimulació Musical en grups dividits per edats. A partir dels 7 anys comencen les classes de Preparatori de Llenguatge Musical i al següent curs s’inicien amb les classes d’instrument. També compten amb una línia específica per a adults.

Els/les alumnes reben una formació musical íntegra i de qualitat, ja que l’escola compta amb un equip de 25 professors i professores amb la millor preparació acadèmica i que es reinventa cada dia, portant a terme diferents projectes educatius pioners a Algemesí com són l’Aula de Jardí Musical i l’Aula d’Estimulació Musical per als més menuts i l’Escola d’Estiu Musical al mes de Juliol.

L’Escola de Música d’Algemesí porta el seu nom. Es tracta d’una associació sense ànim de lucre que té com a principal objectiu promoure la música i la cultura al poble i és l’encarregada de nodrir de músics les agrupacions de la Societat Musical d’Algemesí. Compta amb una Banda Infantil, Banda Juvenil, Coral, Grup de Corda Elemental, Orquestra de Cambra i la Banda Simfònica. A més, estudiant a l’Escola JMG els alumnes adquireixen un gran nivell musical, que els permet continuar amb els estudis musicals professionals si ho desitgen.

El curs passat més de 600 alumnes van realitzar estudis musicals a l’escola i 240 d’ells amb instruments cedits de forma gratuïta per la Societat Musical.

99

ENTREVISTA

Sentim que els problemes s’esvaeixen i és tot una festa i, a més, és això el que volem transmetre a la gent que ve a veure’ns.

ALBERTO HERNANDIS 2000

MÚSICA AL CARRER: ARS NOTORIA MEDIEVAL Gaudim molt del que fem i ens ho passem molt bé.

Sóc Alberto Hernandis, membre d’Ars Notoria Medieval, el grup de música medieval en el que treballe.

Els meus estudis musicals comencen en l’escola de música Josep Moreno Gans de la Societat Musical d’Algemesí, quan jo tenia 6 anys. Tenia molt clar des del principi que el meu instrument havia de ser la percussió, el qual vaig estudiar 4 cursos en Algemesí. Una vegada obtingut el Grau Elemental, vaig fer les proves d’accés al Conservatori Mestre Vert de Carcaixent.

Actualment, amb 20 anys, acabaré enguany el Grau Professional, tot i que pense seguir formant-me com a músic percussionista. A més forme part de la Banda Simfònica de la Societat Musical d’Algemesí, de La Colla de dolçaines i percussió d’Algemesí, del grup Nius de Nit, faig col·laboracions amb altres agrupacions i, com he dit al principi, també soc membre de Ars Notoria.

En què consisteix Ars Notoria Medieval?

Ars Notoria és en projecte musical que neix de les ganes de gaudir de la música com a intèrprets en format de grup reduït, d’entre dos a cinc membres, ambientant els carrers dels mercats medievals d’allà on anem.

100

Com va sorgir la idea? Quan es va formar?

El grup es formà fa poc més d’un any a causa de les inquietuds que ens movien (i ens mouen) a mi i al meu company: divulgar la música folk d’una manera divertida, amb un directe amb molt de moviment.

Què tenen d’especial les vostres actuacions?

El que està clar és que el nostre punt més fort és el directe en el carrer, animant al públic, ballant amb la gent que s’acosta a veure’ns i fent-los també partícips del nostre espectacle.

Quins pobles i ciutats heu visitat?

Ens movem molt pel territori valencià, encara que també viatgem per tot l’estat espanyol. Com a exemple, hem visitat: Toledo, Borriol, Benicarló, Xàtiva i també A Coruña (Galícia).

Hi ha algun lloc especial on vos agradaria actuar?

L’experiència d’A Coruña va ser mol enriquidora, tant a nivell musical com a personal, ja que, a banda de nosaltres, hi havia altres grups amb els qui poguérem parlar amb i aprendre mútuament. Ens encantaria repetir però un destí molt especial és la fira de Cocentaina.

Què és el que més vos agrada de la música al carrer? Podeu contar-nos alguna anècdota?

El que més ens agrada és el contacte amb la gent.

Tocar a peu de carrer i el contacte que es té amb els visitants del mercat és molt agradable. Ens agrada, potser, més que tocar dalt d’un escenari, perquè des de dalt la participació de la gent és menor, i ens agrada que se senten inclosos en el nostre espectacle.

Una anècdota que es repeteix molt sol ser que els xiquets i xiquetes més menuts i menudes solen esglaiar -se, però els més majors solen gaudir molt.

Actualment es troben moltes dones en la música al carrer? És cert que podem trobar-ne ben poques, però cada vegada en són més, cosa que ens alegra molt. Aprofitem per a dir que si hi ha alguna dona disposada a fer el nostre tipus d’espectacle i toca algun instrument del nostre estil, la convidem a posar-se en contacte amb nosaltres.

Sembla que hi ha més ballarines que músiques, penseu que aquesta situació ha canviat o anirà canviant?

Sembla que, des de sempre, la música ha estat reservada per a homes i el ball per a dones, però aquesta situació està canviant. De fet, cada vegada podem trobar més dones als conservatoris i als centres de música.

Què és el que sentiu quan toqueu?

Gaudim molt del que fem i ens ho passem molt bé. A més, també toquem temes propis que estan composats necessàriament per a ballar. Sentim que els problemes s’esvaeixen i és tot una festa i, a més, és això el que volem transmetre a la gent que ve a veure’ns.

Què suposa per a vosaltres la música en la vostra vida?

Ha passat de ser un hobbie a ser la nostra professió, per tant, significa molt per a nosaltres. En el meu cas, seguisc estudiant i formant-me com a músic al mateix temps que done classe en distintes escoles de música. A banda, el meu company es dedica a la fabricació artesanal de canyes per a dolçaina i tarota (Sahiro) i segueix, sempre que pot, estudiant gaita per a millorar en tots els sentits.

101

CARMEN BOTELLA 1973

MÚSICA AMB VEU DE DONA. A mi sempre m’ha agradat cantar.

De ben xicoteta.

A ma casa sempre s’ha escoltat música i la il·lusió dels meus pares era que jo en sabera. Per això, només vaig complir l’edat adequada, em matricularen al Conservatori Joan Baptista Cabanilles. Recorde que el que més m’agradava era cantar les lliçons de solfeig a pesar de què em costava plors que mon pare me les fera aprendre. Ja destacava en aquella època per la meua veueta de xiqueta, clara i afinada, però va ser ja al final de l’adolescència quan entrí al món coral. I va ser escoltant un concert de Nadal del Cor Cabanilles quan li vaig dir a ma mare: ”jo vull cantar ahí”. Era màgic veure com una massa de gent feia una música tan meravellosa: tots cantant la seua veu en perfecta harmonia. I així va ser quan entrí a formar part del cor i em vaig estrenar cantant la Missa de la Coronació de Mozart, a lo grande. Cantar en el cor no era sols una afició per a mi, era molt més: eren unes ànsies d’aprendre, de descobrir el cant, de descobrir compositors i un muntó de peces musicals. I no em valia sols cantar en el cor, jo volia aprendre a saber cantar. Escoltava als solistes i m’encisaven i pensava: Com ho fan per poder cantar tan bé estes partitures? I així comencí a rebre classes de tècnica vocal d’Olatz Moreno, a qui dec les meues primeres ensenyances vocals. Prompte comencí a cantar de solista en el cor, gràcies a què Diego Ramon es fixà i confià en mi.

102

Però el bot d’afició a estudi seriós esde- a concerts i òperes a preu d’estudiant en vingué quan comencí a estudiar al Con- llocs emblemàtics com l’Òpera de Viena, servatori Joaquín Rodrigo de València. el Konzerthaus o el Musikverein (on fan Allí es formaven cantants, cantants pro- el concert d’Any Nou), a més a més vaig fessionals que vivien de la música. Com aprendre alemany. Estant vivint allí vaig que jo encara no ho tenia clar si em volia començar a fer els meus primers treballs dedicar professionalment o no, vaig aca- com a soprano professional i al 1999 bar els meus estudis de Filologia Hispà- vaig gravar el meu primer CD de solista.

I...uff, ara m’adone nica encara pensant compte que ja duc que dedicar-se a la Cantar en el cor no era sols una vint anys de carrera música, a ser canafició per a mi, era molt més: musical! Les meues tant professional, era eren unes ànsies d’aprendre, professores d’allí: un somni molt difícil de descobrir el cant.

Regina Winkelmayer d’acomplir. i Margarita Lilova em En canvi, tot va anar rodant, agafant les donaren una base tècnica sòlida per pooportunitats que m’anava trobant pel der solucionar jo soleta les partitures que camí. Un dels moments decisius va ser el m’anara trobant al llarg de la carrera. presentar-me a l’Escola Superior de Cant de Viena després que una de les profes- El que coneguem com música clàssica sores de l’Escola m’ho aconsellara en abasta un període molt extens que més un curs de tècnica vocal que vaig fer en o menys coincideix amb els períodes Santiago de Compostel·la. I seguint eixe historicoartístics: Edat Mitjana, Renaixefil, vaig arribar a Viena i vaig superar les ment, Barroc, Classicisme, Romanticisproves d’accés. Eixa Escola m’obrí tot un me i Música Contemporània. I com tot univers. Hi havia alumnes de totes parts té una evolució, no s’interpreta igual una del món estudiant allí i vaig poder assistir partitura del segle XI com una del XIX.

103

És precís conèixer l’estil interpretatiu de cada època que cantes, per això existeixen les especialitzacions. I jo em vaig especialitzar en cant antic: des d’Edat Mitjana fins a finals del Barroc. Així que vaig estar rebent classes de cant històric i estil del meu mestre Lambert Climent, mentre compaginava els treballs musicals – cada volta amb més freqüènciaque m’anaven sorgint.

sa especialitzada ... Durant tots aquests anys he anat guardant programes de la majoria de concerts que he fet per tota Espanya i també per diversos països europeus, tinc un armari ple de vestits i complements per a les actuacions i duc un diari musical on anote tot el que haja de veure amb la meua trajectòria musical: concerts, enregistraments, audicions, entrevistes, etc.

En un món com aquest és molt important Potser a molts de vosaltres vos semble un món fascinant, irque la gent t’escolreal, fantàstic...i és te, et conega, et veja En un món com aquest és cert, ho és; però decantar i has de fer molt important que la gent dicar-se a la música visible el teu treball. t’escolte, et conega, et és una professió dura Són una vintena els veja cantar. i sacrificada on la CDs que he enregisconstància, la discitrat, he fet diversos vídeos musicals, he actuat en llocs ex- plina i l’esforç és fonamental. A vegades cepcionals, he conegut a gent important, no hi ha vacances, no hi ha caps de sethe donat entrevistes en diversos mitjans mana, no hi ha festes i el no poder gaudir de comunicació: premsa, ràdio i televi- de la teua família o renunciar a formar-ne sió, he aparegut en crítiques de prem- una és un preu molt elevat.

104

Moltes voltes dic que jo no sóc sols una cantant, sinó que sóc historiadora, musicòloga, secretària, manager, redactora, touroperadora... Perquè ser cantant no significa sols estudiar una partitura, assajar i fer un concert sinó que moltes voltes has de crear els teus propis projectes i fer-los rodar i resar a veure si hi ha sort i eixen endavant o es queden adormits en qualsevol calaix d’algun edifici institucional.

Però esta professió – com tantes d’altresés una professió vocacional i a pesar de tots els obstacles és altament gratificant.

A mi encara em queda molta energia i moltes ganes de seguir en aquest món: cantant, estudiant i investigant. Encara que l’eix principal és la meua dedicació a la música antiga, aquella anterior al segle XIX, faig xicotetes incursions en altres gèneres musicals: m’agrada la música de cine, els musicals, la música folk i és me-

ravellós que una tècnica vocal depurada i assolida faça que et pugues adaptar fàcilment a altres estils.

He complit ja vint anys de professió i l’agenda continua omplint-se de compromisos musicals. Estic molt agraïda de tot el que m’ha donat la música, tot el que he vist i conegut i tots els amics que he fet, de molts llocs diferents. La música m’ha fet ser una persona oberta, lluitadora, treballadora i responsable. És possible que tornant arrere canviara algunes coses que he fet o no he fet, però com deia una amiga meua el i si... no existeix i no paga la pena calfar-se el cap pensant. Gaudeix del que tens. Estima el que fas. Escolta música. Viu-la!

105

Carmen Botella

FALLERA

106

I MÚSICA

107

108

DANSA

109

GRUP DE DANSES BERCA

R

eproduïm, literalment, la breu nota publicada en la revista de l’Associació d’Antics Alumnes dels Maristes, amb la que es presentava el Grup de Danses Berca al 1982.

Amb el nom de Berca, nom de la partida on es troba el col·legi i nom de tant de significat històric per al nostre poble, s’ha format dins de la nostra Associació un grup de danses.

Aquest grup naix amb el propòsit de que el nostre folklore, tan ric i variat, amb cançons, balls, costums (alguns, per desgràcia, ja perduts) vestimentes, etc... no es perden del tot i així poder passar-lo als nostres fills.

El formen un grup d’entusiastes de totes les nostres coses, els quals, a l’iniciar aquesta tasca, demanen i esperen la col·laboració de tots els qui formen la Família Marista local i, en especial, d’aquelles persones amb similars inquietuds a les nostres, desitjant, a més a més, quantes idees i suggeriments ens puguen aportar.

A més de ballar, al Grup, es pot cantar, tocar algun instrument, etc... i els que vulguin formar part del mateix han de dirigir-se a algun dels membres actuals o de la Junta, i només fa falta tindre molta il·lusió.

La tasca que estem començant és llarga, i per a que el Grup siga com volem, s’ha de treballar i lluitar molt amb molta serietat i responsabilitat per prestigiar com cal el nostre nom.

Grup de danses Berca.

Maristes, abril de 1982.

110

Arran la creació del grup de danses Berca, s’hi anaren afegint immediatament algemesinencs aficionats i interessats en cants, balls, danses i indumentària, tradicions folklòriques valencianes en general, però, no locals. És per això que, des del 2003 ençà, Berca ha mamprès la laboriosa i costosa tasca d’investigació i recuperació o restauració d’elements folklòrics locals diferents d’aquells altres que hi tenen manifestació a Algemesí els 7 i 8 de setembre dintre les processons de la Festa a la Mare de Déu de la Salut, recentment declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO, sent així com es retrauen els Cabuts amb dues danses, els Gegants Jaume I i Violant d’Hongria i la seua dansa -reincorporats a la Festa Major el 2007-, la Ronda de Nadales i, especialment, les danses o ball de carrer tradicional d›Algemesí, la dansada de les quals en les darreres edicions ha

111

comptat amb més de 400 participants. Organitza i du a terme la Mascarada de Carnestoltes, juntament amb l’Escola Municipal de Tabalet i Dolçaina d’Algemesí i la novella agrupació de batucada Trabukatu. A més de tot això, ha restaurat i difós l’antic Bolero Vell, origen dels esquarterats boleros processionals actuals; la Jota “la Cebera” i les Valencianes, recollides aquestes per Laura Castell de “el Campanero”, recordat Mestre de Ball de renom.

Berca és una associació legalment constituïda, sent una entitat lliure i sense ànim de lucre, oberta a tota persona interessada de participar de les seues finalitats. Des de l’any 1990 és Mestre o Director de Berca Grup de Danses d’Algemesí, Vicent J. Vidal Esteve “el Menescal”, qui és membre de l’agrupació des del 1985.

S VICENT J. VIDAL 1966

QUAN CALLEN LES PEDRES, ELS HOMES PARLEN

i les pedres parlaren, els venerables rajols de la Capella de la Troballa o les vetustes lloses i llambordins del carrer de Berca cridarien gojosos tot explicant l’admirable revitalització del ball de carrer algemesinenc, la prodigiosa recuperació de les antigues Danses d’Algemesí, eixes que cada cinc de setembre des de fa uns quinze anys, ben entrat el segle XXI, són ballades de bell nou ara amb motiu de la Festa de la Mare de Déu de la Salut.

Si les pedres parlaren, fins la calç del decrèpit encalcinat de les façanes de respectables cases velles i casalots, d’eixes poques que, malgrat tot, encara queden dempeus a carrers com el de sant Joan Baptista, dit de l’Horta en d’altres temps, o als de sant Benet i de Lluís Vives que és l’antic de Campoamor, ens contarien com de discretes, senzilles i testimonials eren les Danses que des de ben antic, com a mínim des que els respectius carrers foren bastits i edificats de nova planta al llarg dels segles XVIII, XIX i arribant al XX, any rere anys dansava el veïnat en plena festa de carrer; uns carrers de festa als sants de la seua devoció particular, fins que ho desusaren de fer per antic i carrincló, quedant-se al racó de l’oblit en pro de nouvinguts costums i d’un suposat però imparable afany per modernitzar.

112

Si les pedres parlaren, la pedregosa terra o els repolits cudols dels majestuosos horts i corrals del primigeni nucli urbà d’Algemesí potser ens referirien com per una incipient devoció a una morena imatge de Santa Maria, Mare de Déu, de la qual de boca en boca es relatava i mantenia viva la seua meravellosa troballa al tronc buit d’una morera a la partida de l’Horta pel carrer de Berca eixint, es ballaven les Danses als començaments del segle XVII quan tan sols aquella celebració era una festa de carrer, d’un carrer amb una Capella al seu remat.

Callen les pedres i parlen els homes, per testimoniar com el carrer de Berca al segle XVII, en una principiant i discreta celebració a la Mare de Déu de la Morera llogava dolçainer per, possiblement, dur a terme les Danses a la festa del carrer.

Si les pedres parlaren, els antics carreus de l’honorable temple basilical de sant Jaume i els centenaris graons que l’engalanaven i que hui a dures penes s’entreveuen, ens narrarien les Danses que al segle XVI, entre lluminàries i alimares, hi tenien lloc a la plaça Major per celebrar sant Jaume gloriós, cap d’altar i patró titular de la novella Universitat.

Callen les pedres però, sortosament, parlen els homes. I quan parlen els homes acostumem de deixar testimoniatge per escrit, perquè les pedres perduraran però els homes i llurs actes i paraules desapareixeran i quedarien en no res de no ser per la paraula escrita.

I, finalment, callen les pedres, però parlen els homes i les dones i tota aquella ancianitat que conegué i fins i tot ballà les Danses a diferents i nombrosos carrers de festa d’Algemesí, els mateixos homes, les mateixes dones, que saberen transmetre als actuals algemesinencs a través de Berca Grup de Danses la suficient informació i el valuós testimoni de com eren, de com són, les Danses que de manera exemplar -per multitudinària- cada cinc de setembre els descendents d’aquells altres dansem, ara, a la Mare de Déu de la Salut, la de la Morera, la de Berca.

Quan les pedres callen i els homes parlen ho fan per palesar com de solemnes al segle XVI eren les festes al gloriós sant Jaume, que incloïen, entre d’altres, danses a la plaça Major amb lluminàries.

Callen les pedres i els homes parlen per descriure els carrers de l’antiga Vila i explicar per a l’esdevenidor les antigues festes de carrer que hi dedicaven a determinat sant o santa, amb la constància de Danses per a esbarjo social o de diversió del veïnat.

Parlen els homes i sempre ens quedarà, però, que parlen les pedres. Com ho escrigué sant Lluc, l’evangelista, i com ens ho va recordar Martí Domínguez, si els homes callen, parlaran les pedres, perquè no devem oblidar valors tan essencials com els nostres arrels culturals, com Algemesí ha demostrat.

Vicent J. Vidal Esteve, director de Berca Grup de Danses d’Algemesí

113

LLENGUATGE ESCÈNIC QUE CONQUESTA EL MÓN. Maduixa Teatre

D MADUIXA TEATRE 2004

TEATRE + DANSA + POESIA VISUAL

es de la seua fundació al 2004 a Sueca pel seu director Joan Santacreu, Maduixa elabora creacions teatrals de carrer i sala per a tots els públics.

Amb l’estrena de Maniàtics, al 2006, la jove companyia va rebre el reconeixement del sector professional i es va consolidar dins del circuit de les arts vives valencianes. Poc a poc i amb la mirada fixa en el creixement com a companyia i la internacionalització de les seus produccions es van anar teixint els seus valors, que encara hui es mantenen vius: conjugar teatre, dansa, arts plàstiques, noves tecnologies, una nova posta en escena i una sòlida interpretació.

L’aposta de Maduixa per a fer de cada producció una investigació dota la companyia d’un llenguatge propi que s’entén en tot el món. La mescla de disciplines aconsegueix que l’espectacle Ras! (2010) plene de sensacions la majoria dels festivals europeus més importants, amb una important gira per França. DOT (2014) va fer possible unir els punts entre la dansa, la música i la tecnologia i va ficar, segons públic, crítica i sector en la singularitat de l’espectacle.

114

Tota l’experiència adquirida al llarg de més de 10 anys de creacions fa possible Mulïer, un espectacle en que la maduresa de la companyia apel·la a les emocions del públic, que assisteix bocabadat a una experiència tan senzilla com brutal, poètica i sincera. Els jurats dels premis MAX; Moritz i Umore Azoka no han dubtat en guardonar una producció amb què Maduixa dona un pas avant cap al futur. A més a més, aquesta temporada, Maduixa ha sigut guardonada amb el prestigiós Premi Onda Cero a la Cultura per la seua trajectòria en aquests quinze anys de companyia. Els espectacles de Maduixa s’han representat a més de 20 països del món i han sigut vistos per més de dos milions d’espectadors.

Joan Santacreu compagina la direcció de la Cia.Maduixa amb la direcció artística de la Mostra Internacional del Mim de Sueca, prestigiós i únic festival de teatre gestual que es celebra a Sueca des de 1990.

Maduixa ha delectat al seu públic amb les meravelloses, fascinants i impactants actuacions següents: 2005: Maniàtics, espectacle de sala juvenil.

2009: Premi Escènia del Jurat.

2007: Megànimals, espectacle de carrer.

2009: Premis Abril de les Arts Escèniques Valencianes, Millor espectacle de carrer.

2008: Ras! , arts plàstiques i tecnologia.

2010: Premi Teatres de la Generalitat Valenciana, Millor espectacle infantil.

2010: Premi Teatres de la Generalitat Valenciana, Millor il·luminació.

2010: Premis Abril de les Arts Escèniques Valencianes, Millor espectacle infantil.

2010: Premis Abril de les Arts Escèniques Valencianes, Millor espai escènic.

2010: Premis Abril de les Arts Escèniques Valencianes, Millor direcció coreogràfica.

2010: Premis Abril de les Arts Escèniques Valencianes, Millor empresa productora.

2010: Premis Abril de les Arts Escèniques Valencianes, Millor vestuari.

2010: Premis Abril de les Arts Escèniques Valencianes, 7 nominacions.

2010: Premi Feten, Noves propostes teatrals.

2011: Consonant, ombres dansa i audiovisuals.

2012: Premi Feten, Aplicació en escena de les noves tecnologies.

2011: Paratge Virtual, instal·lació de dansa i audiovi-

115

sual.

2012: Tam Tam, espectacle de carrer. CRI 2012: Crida València, espectacle inaugural de les falles de València.

2013: DOT, dansa i noves tecnologies.

2013: Pop’s Corn, concert musical.

2016: Mulïer, espectacle de dansa sobre crosses.

2018: Mulïer (Indoor), espectacle de dansa sobre crosses.

2019: LÙ, dansa + tecnologia + arts plàstiques.

A hores d’ara estan en gira internacional amb DOT, Mulïer i LÛ.

DOT, dansa i noves tecnologies.

DOT és un sorprenent espectacle en el que dansa, teatre, música i noves tecnologies es combinen per a oferir un trencaclosques màgic en el que tot és possible. Prenent com a punt de partida l’estimulant treball de l’artista nord-americà Sol Lewitt, es transforma una gegant paret blanca en un espectacle ple de color.

En DOT Laia s’ocupa de borar qualsevol taca que aparega en la seua gran paret blanca. Quan Dot arriba, ella no s’imagina tot el que pot ocórrer. Amb un poc de màgia i molta imaginació, dot i Laia emprenen un viatge a través de la música i el color. Sols han d’unir els punts per a que comence la màgia.

2014: Premi Feten, Millor espectacle infantil.

2014: Premis Butaca, Nominat a millor espectacle familiar.

2015: Premis Max, Millor espectacle infantil.

“Mulïer”, dansa + emocions + poesia visual.

2016: Premi Moritz, Millor estrena Fira Tàrrega.

2017: Premis Max, Millor espectacle de carrer.

2017: Premis Max, Millor Composició Musical.

2017: Deventer Award, Contribució a les arts de carrer.

2018: Premis Arts Escèniques Valencianes, Millor direcció coreogràfica.

2018: Premis Arts Escèniques Valencianes, Millor composició musical.

2018: Premis Arts Escèniques Valencianes, Millor ballarina Laia Sorribes.

2018: Premis Arts Escèniques Valencianes, Millor espectacle de carrer.

Cinc dones es pugen a unes xanques i sorprenen el públic amb el seu pas ferm i l’entonació d’unes misterioses frases en diversos idiomes.

Semblen posseïdes. O més aviat centrades en un món ocult al qual només elles tenen accés.

Així comença «Mulïer», una dansa convertida en poesia visual que ha conquistat mig món i ha posat d›acord al món especialitzat. Tots pensen que és una autèntica obra d›art. I els resultats han arribat. Continuen arribant. No deixen d›arribar. La companyia Maduixa Teatre de Sueca porta ja tres anys de gira amb l›obra i ha visitat gairebé vint països, entre ells Polònia, Alemanya, Itàlia, França, Taiwan, Hondures, Nicaragua, El Salvador, Costa Rica, Corea del Sud, Regne Unit, Dinamarca o Portugal. Laia Sorribes, Lara Llávata, Melissa Usina, Esther

116

Latorre, Ana Lola Cosin i Paula Quiles han representat l’obra més de dues-centes vegades. Aquesta mateixa setmana han estat a Barcelona i d’aquí partien de nou cap a Alemanya, Àustria o França. No paren.

Mulïer és un espectacle de dansa sobre xanques interpretat per cinc ballarines que busca investigar els límits físics amb la modalitat artística i l›equilibri, el moviment i la poesia o la força i les emocions. Les dones són el seu punt de partida. L›espectacle neix de la necessitat d›explorar la identitat femenina a través del joc corporal, posant l›accent en la imatge, la poètica visual i la narració per a arribar a la sensibilitat de l›espectador.

L›espectacle és un homenatge a totes les dones que durant segles d›opressió han lluitat i continuen lluitant per a mantenir viu el seu jo salvatge i que reclamen el seu dret de ballar i córrer lliurement per la societat.

L’obra ha estat complimentada per la crítica. Va rebre en 2018 quatre Premis Arts Escèniques Valencianes per Millor espectacle de carrer, Millor ballarina Laia Sorribes, Millor composició musical i Millor adreça coreogràfica. Un any abans, en 2017, havia rebut el premi DeventerAward per la contribució a les arts de

carrer, el Premi Umore Azoka com a Millor espectacle i dos Premis Max per la Millor Composició Musical i Millor espectacle de carrer. Els reconeixements van començar en 2016 amb el Premi Moritz per la Millor Estrena en la FiraTàrrega.

LÙ, dansa i arts plàstiques.

2019: Premi Mostra Alcoi, Millor espectacle familiar.

Les protagonistes d’aquesta història viuen en un lloc envoltat de terra i pobresa. Treballen i treballen al camp sense descansa, però per a sobreviure, han convertit el seu treball en joc, i és que... és impossible prohibir-li a un xiquet que jugue. Aquest espectacle parla sobre el poder de la creativitat i la imaginació com a forma d’evasió davant la crueltat i la duresa de la vida.

LÙ que significa camí en xinés tradicional, combina la dansa, l’ingeni i l’audiovisual. Amb aquest projecte la Companyia Maduixa aposta per un espectacle íntim carregat d’imatges poètiques i sentiments. Una producció especial per a celebrar els 15 anys de companyia.

Aquest nou espectacle es representarà als pròxims anys als millors festivals de teatre i dansa de l’Estat Espanyol i també es donarà a conèixer a França, Holanda i Xina.

117

118

MARTA ORTIZ

119

120

LLIBERTAT PER A

ESTIMAR.

LLIBERTAT PER A

BALLAR.

121

Amb motiu de la celebració del Dia de l’Orgull LGTBI+ i, per primera vegada, emmarcada dins dels actes reivindicatius de l’Orgull, es va celebrar a València una Dansà LGTBI+ baix el lema: Llibertat per a estimar.

Llibertat per a ballar.

Aquesta dansà va suposar un pas més enllà de les danses tradicionals ja que va ser inclusiva en quant a diversitat de gènere i va servir per a reivindicar la llibertat per a estimar. És per això que van poder ballar tant parelles masculines, com femenines o mixtes amb independència de la seua relació de gènere, siga LGTBI+o heterosexual.

HOMES I DANSA Quasi sempre la dansa és relacionada amb el gènere femení, més encara si es tracta de la dansa clàssica, de seguida s’associa la dansa a una figura d’una ballarina, dalt de les seues puntes, flotant entre tuls. Encara que en els albors del ballet teatral, pels temps de Luis XIII, sols els homes tenien accés al gran ballet de cort, avui en dia són les dones les que emplenen els escenaris quan parlem de dansa. És per açò que hem trobat interessant reconèixer el treball d’alguns ballarins valencians, reconeguts a nivell nacional i internacional.

122

Formas de silencio y vacío, rebut la medalla al Mérit en les Belles Arts i el Premi Nacional de Dansa en Espanya i anomenat Chevalier des Arts et des Lettres en França.

NACHO DUATO 1957

Nacho Duato, elegància natural.

Nacho Duato és, sense dubte, el coreògraf espanyol amb major reconeixement internacional en les dos últimes dècades. Les seues coreografies formen part del repertori de les millors companyies de ballet del món i, per esmentar sols algunes, es poden anomenar el Royal Ballet de Londres, la Ópera de París, el Ballet Bolshoí o el American Ballet Theatre. Ha sigut premiat amb el prestigiós Benois de la Danse, a l’any 2000, per la seua obra Multiplicidad.

Una trajectòria impressionant que té el seu nucli en els vint anys passats al cap de la Companyia Nacional de Dansa en Espanya (CND), de 1990 a 2010, un període de constants gires internacionals i intensa activitat creativa durant la qual va crear més de trenta obres. Vint anys que consolidaren una identitat artística cada vegada més personal, definint no sols un estil coreogràfic propi, sinó també la personalitat d’una magnífica companyia, aplaudida en els més importants escenaris internacionals.

No deguem oblidar la qualitat aconseguida per la CND. Un elenc de ballarins excepcionals, vinguts de tot el món, per a treballar amb Nacho. I ell, amb la seua elegància natural i una facilitat sorprenent, construïa eixa dansa fluida i musical que pareixia haver estat sempre ahí. Potser fora això, Nacho Duato encarnava la dansa sense dificultat. El model de companyia, el rigor en el treball, la importància de la música i de la il·luminació, la qualitat del moviment, l’execució impecable... trets que portaria amb ell quan al 1990 el Ministeri de Cultura li va encarregar la direcció de la Companyia Nacional. Nacho va mostrar prompte el seu potencial creatiu i el seu saber fer professional. El seu període en la CND acabà i ara aquest excel·lent ballarí i coreògraf, valencià inquiet, dirigeix en la seua maduresa el Ballet de Berlin.

123

FALLERA

124

I BALLARINA

125

126

127

128

PLAร A DEL CID

Secciรณ infatil Llibret2020

129

FALLERA MAJOR INFANTIL 2020

Annia Retamosa i García Angelical és la meua Nineta que ve plena de Nostàlgia i amor per Imaginar-nos la màgia Aclaparadora del seu ser.

A Annia Retamosa i García D’un somriure es va vore engalanada una nineta amb el vestit de valenciana a tot este món de la traca i la flama.

Amb tot sentiment crideu pels voltants, fallera des del seu naixement, fem sonar totes les dolçaines i els tabals.

Tia caldosa, amb amor i delicadesa, paraules des de dins del seu cor li dedica a la seua princesa.

Sonia García i Montoro

130

131

ENTREVISTA

A

nnia és una xiqueta de 9 anys que, actualment, cursa quart d’educació primària en el col·legi Maristes. Ha sigut fallera tota la seua vida, la seua mare va ser Fallera Major i la seua tia Fallera Major de la ciutat, així és que viu, des del seu naixement, envoltada per la festa fallera. Enguany serà l’encarregada de representar a tota la xicalla de la falla i farà realitat el seu somni de ser Fallera Major Infantil. Anem a conèixer-la una mica millor amb aquesta entrevista.

132

Explica’ns com eres amb, tan sols, tres paraules.

Divertida, afectuosa i xerradora.

I què és el que més t’agrada fer quan vas al casal?

Jugar amb les meues amigues i fer coreografies de ball amb elles.

Qui és la teua cantant o el teu cantant preferit?

Aitana Ocaña, és una xica molt simpàtica i m’agrada molt el seu to de veu.

I la teua cançó?

Me quedo, el videoclip es xulíssim.

Quina és la pel·lícula que més t’agrada?

Descendents, m’agrada molt la roba que porten i els colors de pèl que tenen, és una pel·lícula molt original.

Si fores un personatge de pel·lícula, qui series?

Mal, m’agrada molt el seu color de cabell i els encanteris que fa.

Què és el que més t’agrada fer en el teu temps lliure?

Fer vídeos al Tik-Tok i passar temps amb el meu germà.

Per què t’agrada la festa de les falles?

Des de xicoteta recorde les falles amb molta màgia i il·lusió, així que no imagine la meua vida sense falles, també m’agrada perquè no anem al col·le.

Canviaries alguna cosa?

Sí, que duren més dies, encara que pensant-ho bé no sé si podria dur els rodetes tants dies (jajajaja...)

Per què vols ser Fallera Major Infantil?

Pense que totes les xiquetes i xiquets fallers els agradaria gaudir com a màxims representants de la seua falla, i per a mi es complir un somni molt gran.

Què penses que és el millor de ser-ho?

Vestir-me de fallera i ballar en la xaranga.

I el pitjor?

Pitjor no crec que siga res, però el que menys m’agrada és dur els rodetes.

133

Quin és l’acte faller que més t’agrada? Per què?

M’agraden molt tots. El dia dels premis, amb els nervis que passem, és súper emocionant, però, en especial, la cabalcada perquè en la nostra falla les disfresses són espectaculars i m’agrada disfressar-me.

Com serien les teues falles ideals?

Junt a les meues amigues i família, gaudint de les mascletaes i ballant en la xaranga.

T’agradaria ser, quan sigues major, Fallera Major de la falla?

Sí, desprès de ser infantil, ser major serà el meu pròxim somni faller.

134

I per finalitzar, què desitges per a aquest 2020?

M’agradaria gaudir d’aquestes falles amb sol, que últimament plou molt en falles.

Nosaltres desitgem que visques un any molt especial, que t’ho passes genial amb Toni, Marina i tots els amics i les amigues de la falla i que sigues molt feliç. Sabem que vas a ser una gran Fallera Major Infantil. Enhorabona Annia!

135

Cagadets de por La fallereta balla i canta, la fallereta no té por, la fallereta no s’espanta, i el falleret tampoc.

La bruixa és la masovera de la falleta d’enguany i amb la seua granera en té cura amb molt d’afany.

Ella té la paella pel mànec i la vigila amb mà de ferro.

No deixa que ningú faça l’ànec, ni que se li acoste cap gamberro.

CAGADETS DE POR Víctor Hugo Giner CRÍTICA Vicent J. Climent IL·LUSTRACIONS Enrique Colomer

La gàrgola i les rates penades espanten amb la seua presència les turistes encantades a la lluna de València.

A la rata que només sap un forat, prompte se la fa el gat, però este gat està embruixat i té enamorat el veïnat .

136

El vampir va de vint-i-un botó, sempre molt endiumenjat, polit i ben repentinat i amb els ullals ben esmolats.

El fantasma amb molta tristor observa mentre fa la bugada que ha llavat a la vegada els llençols blancs i els de color.

L’home del sac mai no descansa, un monstre pesat com el plom, sempre porta el sac en dansa i ple de gom a gom.

I quan anava atrafegat, carregat amb dues bosses, s’ha fotut un bon bac i ara ha de caminar amb crosses.

El zombi està convalescent enllitat i amb molta febra perquè cada nit la celebra com si fora un adolescent.

La mòmia sent molta pena perquè ha de gastar-se el jornal en molts metres de bena i en rotllets d’esparadrap.

Frankenstein és l’estrella que voldria qualsevol equip perquè jugara molts partits i esclafara la cistella.

Però el Doctor anava amb presses per a acabar l’experiment, i ara a este monstre imponent li falten una cabàs de peces.

Però és un virtuós de la guitarra i acompanya la rondalla que melodies avitualla quan canta el Botifarra.

137

L’ogre és un tipus malcarat i està sempre de mala lluna, i si a més està estufat, no li pots dir ni pruna.

El metge de capçalera ha aconsellat a l’esquelet que deixe el règim un poquet durant esta setmana fallera.

Al monstre de l’armari li ha entrat molta perea perquè l’han triat voluntari per a anar-se’n a l’Ikea.

—Que no... que és una disfressa, que esta nit és Jalouín, i ara me’n vaig de pressa a demanar a cals veïns.

Perquè la vespra de Tots Sants, quan ja han acabat les classes, tots els carrers i places s’omplin de centenars d’infants.

Pares i xiquets ben disfressats, tots molt acomboiats, carreguen entusiasmats llepolies a grapats.

Cada nit de lluna plena hi ha a cal senyor barber un home llop molt sorneguer retallant-se la melena.

Els avis observen la seua neta i ignoren què li passa: —La xiqueta s’ha tornat carabassa, es veu que ha perdut la xaveta...

El pare respon amb desconfiança: —I què vols que li faça, si només pot estar-se queta cara la pantalleta?

I fins els nassos la xiqueta de sentir tanta insolència, arrefila la maquineta i aclareix a la concurrència: 138

I una colla jovencella toca la primera portella i desperta una parella que ja xafava l’orella.

El senyor obri la porta, la senyora els ignora, i el més menut li exhorta: —Truc o tracte, paga o plora!

I l’home mig endormiscat, mentre es lleva les lleganyes, els amenaça molt enutjat: —No me toqueu les castanyes... ...ni truc, ni retruc, ni la manilla ni l’espasa, jo vos envide la falta, la falta que feu en casa.

Que tant de xiquet pel carrer amagat en cada cantonada entremaliat i juganer fa més por que una tronada.

Vicent J. Climent Blasco

139

PS. I disculpe que em descare, però el “monstre” del valencià ve del llatí “monstrare” que significa “ensenyar”.

I per seguir fil per randa el sentit de la paraula, hem creat un gran aparador amb criatures de terror.

I per això us volem ensenyar confieu, que m’heu de creure, esta falleta tan singular i tan digna de veure.

140

141

FALLERA MAJOR INFANTIL 2020 Annia Retamosa i García DELEGACIÓ INFANTIL EN FJLFA Íker Rodríguez i Súñer

VOCALS

RECOMPENSES INFANTILS BUNYOL D’OR INFANTIL LucÍa Armada i Manzano Mario Pastor i Crespo

BUNYOL D’ARGENT Ian Retamosa i García

142

Clara Adan i López Noa Adam i López Ignacio Arcos i Escartí Lucía Armada i Manzano Mireia Armada i Manzano Elsa Bastida i Pascual Ágatha Bastida i Pascual Sara Blanco i Vidal Martina Borrás i Escartí Neus Borras i Llamas Pablo Cerezo i Talens Joel Colomer i Egea Elisabeth Colomino i Tello Élia Díaz i Castelló Raúl Díaz i Castelló Álex Díaz i Tarazona Emma Díez i Latorre Vera Díez i Latorre

Erica Domingo Campos Maria Domingo i Domingo Elena Domingo i Domingo Irene Espiritusanto i Domingo Cristina Espiritusanto i Domingo María Espert i Pous Jordi Espert i Pous Ricardo Esteve i Navarro Hugo Ferrer i Llácer Noa Ferrer i Llácer Nacho Galán i Mera Julia Galán i Mera Elena García i Gonzalez Irene García i Gonzalez Pelayo Giner i Maravilla Arya Girbés i Cuesta Ana Gomez i Linares Alberto Grau i Clarí

Julia Grau i Clarí Isabel Lerín i Adam Gorka Martínez i Hervás Darío Martínez i Hervás Raúl Martínez i Marco Yaiza Martínez i Martínez Adara Martínez i Moreno Nico Meléndez i Tristante Noa Meléndez i Tristante Diego Molina i Colomer Marc Molina i Colomer Paula Morillas i Trull Martí Moreno i Carrasco Marc Navarro i Pérez María Ortuño i Satorres Joan Ortuño i Satorres Mario Pastor i Crespo Annia Retamosa i García

143

Ian Retamosa i García Iker Rodríguez i Súñer Carla Roig i Carrascosa Claudia Ruiz i Climent Diana Ruiz i Climent Pedro Ruiz i Rubio Blanca Santiago i Colomer Paula Sapinya I López Íker Sarrión i Girbés Ainhoa Selles i Gómez Mario Sellés Gomez Iker Silla i Carbonell Julia Silla i Carbonell Zoe Tortajada i Borja Alba Tortajada i Mesas Daniela Tortajada i Mesas Martín Traver i Bañón Joel Trull i Varela Noelia Vidagany i Arcos

144

145

146

CINE

147

CARLA CARBONELL 1986

B

envinguts a aquest viatge amb la cavalcada com a destí, amb les pel·lícules com a equipatge i en el cor la falla Plaça del Cid. Començàrem aquesta aventura amb el regne del lleó perquè no hi ha res que aconseguir no puga aquesta gran comissió.

UNES FALLES DE PEL·LÍCULA...

Gran quantitat d’animals pel carrer Muntanya desfilaren, tots ells molt especials doncs amb dedicació fets estaven.

Hienes, zebres i girafes a Simba rendien pleitesia elefants, rinoceronts i herbes formaven part d’aquesta travessia.

Nala sempre molt contenta al seu amic acompanyava estant expectant i atenta a tot el que al voltant passava.

148

Mario, Maria i Elena no ho pogueren fer millor, gaudiren d’aquesta escena junt a la seua fallera major.

Deixant de costat els lleons, arribàrem a un xicotet poblat i començàrem a fer gestions per tornar a deixar tothom bocabadat.

Amb la gràcia que els caracteritzava Pumba i Timón caminaven, la seua presència a cap atemoria les rialles assegurades estaven.

Plats, coberts i tovallons, tot preparat a la gran taula, ballàrem el Bella i Bestia són i la gent es quedà sense paraula.

Rafiki el savi ho presenciava, el simi no podia faltar, i amb un maquillatge que impressionava Sofía el va representar.

Din-Don i els plomalls passejaven en aquesta comparsa monumental, al canelobre Lumière animaven sent reconegut com a pilar fonamental.

I Maroto, el nostre president, quin personatge seria?

Sempre conegut per ser valent del gran Skar es disfressaria.

Inés i Irene per la seua bellesa, la protagonista els quedava ideal, un personatge ple de tendresa, feien que tot pareixera real.

Ací acaba la història de la sabana africana, sempre quedarà a la memòria ja que al 2017 engalana.

Simpàtics, forts i galants, Maroto i Gorka lluïen vestits de formes elegants, de bèsties a prínceps es convertirien.

149

Un any més acabava un 2018 ple d’anècdotes i il·lusions, a la pròxima cavalcada tocava viatjar a l’oest i a l’espai buscant noves missions.

I totes aquestes festes amb balls van amenitzades doncs tenim grans falleres que munten coreografies adequades.

Toy Story tenia un bon guió per als més menuts emocionar, el món de les joguines és la seua passió i en aquesta ocasió tornaríem a triomfar.

I què dir dels fallers que munten el decorat? passen hores fent i fent per a que tot estiga preparat.

Cada grup elaborà les seues disfresses, Barbies, Kents i soldats, junt als cavalls, porquets i ovelletes els bons moments estaven assegurats.

Per donar punt i final a la junta hem d’anomenar pel seu treball fenomenal i tots els actes organitzar.

I no podien faltar Mr. Potato i el dinosaure que també volgueren desfilar i al món faller complaure.

Ací queda demostrat que el Cid té molt bona gent que amb esforç, germanor i bondat ho aconsegueixen tot àmpliament.

Buzz i Woddy l’eix central d’aquesta gran gentada, Esther i Iker ho feren genial acabava així una nova cavalcada.

Carla Carbonell i Such.

150

151

152

TEATRE

153

154

FEM TEATRE!

Em puja el riure a la cara perquè tinc temps per davant per ser robot o pirata, astronauta, flor, carranc, extraterrestre, fantasma, malabarista, esquimal...

Quina sort poder tastar mil vides en un instant!

Només entrar per la porta de la sala on fem teatre és com si de colp i volta els maldecaps s’esborraren i un riu d’energia nova m’omplira de goig i ganes d’imaginar altres mons pintats de tots els colors.

Quan s’acaba la sessió sempre em costa una miqueta tornar de nou a ser jo i haver de donar-me pressa per fer els deures d’un bot si no vull tindre una gresca.

Però no m’importa gens...

Fer teatre és un plaer!

Teresa Broseta

155

Sovint i sempre per problemes de temps, per complir el currículum acadèmic, el teatre es limita en els centres escolars a l’obra que prepara un grup determinat per a representar-la a final de curs...

I encara sort! Hauríem de perdre eixa por i salvar les limitacions curriculars per a experimentar com n’és de bo el teatre. Aquest art desenvolupa aspectes tant importants per a l’educació com el treball en equip o les habilitats lingüístiques. Dos exemples d’una llista infinita de beneficis.

FINA GIRBÉS 1957

EL TEATRE UN RECURS EDUCATIU A L’ABAST DE TOTS Tota la vida he sigut una enamorada del teatre. En gaudisc sempre que puc, principalment com a espectadora. Ara l’encàrrec d’escriure sobre aquest tema m’ha fet recordar un temps passat en què també vaig xafar l’escenari i, sobretot, he rememorat els meus anys com a mestra.

Recorde especialment els cursos de 3r i 4t de Primària quan organitzava representacions per a cada trimestre. Per Nadal no podia faltar un betlem vivent. Primer, em proveïa d’un guió casolà, amb molts personatges, de manera que el curs sencer poguera participar-hi. Amb un càsting dins de l’aula i entre tots, distribuíem els diferents papers. Les companyes i companys es coneixen de sobres i, a més dels protagonistes, calien bons dibuixants per als decorats, encarregats del so i d’altres tasques que feien possible la implicació de tots.

No entraré en disquisicions sobre la teoria del teatre, que per a això n’hi ha, i molts, d’especialistes en la matèria. Em centraré en la meua experiència personal que em va descobrir, des d’un primer moment, la quantitat de recursos i beneficis que reporta a l’alumnat viure el teatre a l’escola.

156

Per al segon trimestre, el teatre de titelles. Una caixa de cartó, en la qual es retallava i es buidava un requadre per on apareixien els titelles, era fàcil d’aconseguir. No resultava difícil i hui encara menys, trobar titelles de guant que encarnaven personatges de contes clàssics.

La sorpresa més gran era que algun alumne o alumna d’allò més tímids, amagats darrere la caixa, s’atrevia a posar veus i gestos mentre que a cara descoberta solien emmudir.

I, en l’últim trimestre, arribava la representació final de curs. Les obres anteriors s’interpretaven al saló del col·legi per a la resta de cursos i per als pares.

La que tancava l’any escolar era especial. L’entaulat al pati i el gran nombre d’espectadors li afegia molta pressió.

Qui ha dirigit, participat o col·laborat d’alguna manera en el muntatge d’una peça teatral estarà d’acord que un dels principals beneficis és la cohesió del grup humà, el lligam que crea entre les persones. Una experiència inoblidable, que resta gravada en la memòria més que qualsevol lliçó de llengua o matemàtiques.

Així mateix, qui fa teatre, desenvolupa unes habilitats com ara l’expressió oral, la creativitat, la comunicació gestual, l’empatia, el moviment corporal i un llarg etcètera impossible d’encabir en aquest escrit.

A més de l’escola, hi ha altres àmbits des d’on es valoren aquests beneficis. Per exemple, algunes falles inclouen en les seues celebracions representacions teatrals. El Grup Artístic de la Falla Plaça del Cid té experiència en muntatges escènics i aconsegueix D’açò fa més de trenta anys i la iniciativa de les Jor- sorprendre el seu públic amb un teatre viu que comnades de Teatre Escolar encara no havia vist la llum. bina jocs de llums, música, dansa i guions teatrals.

El seu naixement va suposar un impuls perquè el te- I, com el meu article supose que el llegirà algun que atre es consolidara en els diferents centres escolars. altre faller i fallera, els anime que continuen donant vida als personatges que habiten en els llibres o en Una iniciativa encomiable i exportable. guions de creació pròpia. M’és igual... Però... que s’alce el teló!

Fina Girbés i Nàcher, Poetessa.

157

FRANCESC GISBERT 1976

EL TEATRE INFANTIL VALENCIÀ

Temps era temps, el teatre va ser un dels gèneres literaris més vius, entre el poble. Arreu del País Valencià, perduren representacions més o menys populars, al voltant de determinades celebracions: els miracles de Sant Vicent, a València; les titelles del Betlem de Tirisiti, a Alcoi; La Pigà, a Castelló; els sainets costumistes, els sainets festers, etc. A diferència de la literatura escrita, introduïda parcialment gràcies al món educatiu, el teatre és un gènere d’una certa pervivència popular.

158

El caràcter festiu o tradicional de moltes d’aquestes representacions, sempre a càrrec de grups aficionats, afavorí la continuïtat en l’ús de la llengua col·loquial; però en condicionà la temàtica, costumista, i l’estructura, conservadora.

El teatre per a infants distingeix entre les obres escrites expressament per als més menuts i les adaptacions de rondalles o altres textos. Comparteixen uns recursos estilístics semblants, destinats a captar l’atenció del públic infantil (trencament de les regles habituals del teatre d’adults, tècniques del teatre de carrer o experimental, interacció, participació, efectes especials...

El teatre infantil, com s’entén actualment, és una formulació moderna. Es tracta d’un gènere d’un immens aprofitament didàctic, ja que els textos poden ser llegits i treballats a l’aula de forma individual o col·lectiva. Malgrat això, crida l’atenció l’escassa atenció que

les editorials valencianes han parat al teatre infantil i juvenil fins fa relativament poc. La majoria d’obres teatrals infantils escrites en valencià comencen a aparéixer alhora que un altre gènere, també injustament bandejat, la poesia per a infants: a partir de la dècada dels noranta. Amb tot, mentre que la majoria d’editorials valencianes han incorporat algun títol de poesia al seu catàleg, no ocorre el mateix amb el teatre, que continua sent una rara avis, llevat d’algunes excepcions: Tàndem, Bromera i Andana.

Al Principat, existia una tradició de fer i representar teatre, amb grups amateurs que interpretaven obres populars, religioses, costumistes i, de vegades, per a infants. Josep Maria Folch i Torres va ser l’autor més prolífic i d’èxit de peces teatrals per a joves, amb una clara voluntat didàctica i moralitzadora. Modernament, Jordi Teixidor ha estat capaç d’arribar al gran públic amb obres com El retaule del flautista (1970), que ha marcat pautes i escola.

159

i el to popular: Això diu que era… (1994, Tàndem), de Manel Rodríguez Castelló, adapta i dramatitza una versió de la rondalla L’envejós d’Alcalà, d’Enric Valor; i una obra sorprenent, d’elevada qualitat i modernitat, T’he agafat Caputxeta! (1995, Bruño) de Carles Cano.

Cano porta la teoria transgressora de Gianni Rodari al teatre i ofereix un món de contes al revés, des del Al País Valencià, l’obra que inaugura el gènere és sentit de l’humor i una imaginació desbocada.

Mitja dotzena (1984), d’Empar de Lanuza. Sis peces teatrals breus, d’unes poques pàgines, de caràcter La primera col·lecció de teatre específicament infanmiscel·lani, però amb el denominador comú d’incor- til naix el 1995. És «El Micalet Teatre» de Bromera, porar propostes didàctiques per a la representació amb vora cinquanta llibres publicats fins ara. Aquest a escola. Una obra insòlita, per ser l’únic recull de mateix any, Tàndem comença a incorporar títols a teatre infantil durant més de deu anys, i l’única obra la col·lecció general de «La Bicicleta Negra». Carejuvenil publicada en 3i4, que només podreu trobar na Edicions, Germania, Brosquil i Tabarca intentaren a biblioteques. Les peces van precedides d’una in- posar en marxa les seues col·leccions, que acabaren troducció amb consells per a la posada en escena i paralitzant-se poc després. l’aplicació didàctica a l’aula. És, per tant, un producte recomanable per a les classes de teatre, ara i abans, El teatre infantil i juvenil és un gènere de difícil publien un moment en què començava a introduir-se el cació, covat al caliu de la fortuna de determinats prevalencià a escola, com a assignatura i com a llengua mis literaris. Tàndem publicava el Premi de Paterna, vehicular de l’ensenyament. Hi ha una gran varietat biennal; Bromera, el Xaro Vidal; Tabarca, la modalide tècniques: quatre d’arrel popular, una de titelles i tat de teatre juvenil dels Premis Ciutat de Torrent; i Brosquil, l’efímer Vila de Massamagrell. Tots aquests la cinquena d’ombres xineses. premis van deixar de convocar-se, arran la crisi de Caldrà esperar fins a la dècada dels noranta per a tro- fa una dècada, víctimes de les retallades. No penseu bar noves obres teatrals. Tenen en comú la inspiració que caldria convocar un Premi de Teatre Infantil?

A pesar que la situació social de la llengua és tan diferent, respecte al País Valencià o les Illes, tampoc hi ha massa editorials que hagen apostat per crear col·leccions específiques de teatre, llevat d’Edebé o La Galera. La resta opta, en el millor dels casos, per incorporar títols solts de tant en tant.

160

Entre els autors teatrals que han fornit les col·leccions, n’hi ha d’habituals de la literatura infantil i juvenil valenciana (Pasqual Alapont, Teresa Broseta, Carles Cano o Enric Lluch); dramaturgs professionals (Manuel Molins, els germans Sirera, Pasqual Alapont, Carles Alberola o Eduardo Zamanillo); o especialistes del teatre infantil (Manel Cubedo, Roberto García, Carles Pons o Vicent Vila).

A partir de les obres publicades en aquestes col· leccions, es poden establir algunes coordenades temàtiques i estructurals: a) Inspiració popular. Adaptacions de rondalles o de contes clàssics. També obres protagonitzades per prínceps, princeses, bruixes, donyets, etc: La princesa Neus i la Cuca Fera, de Josep Ballester; La llegenda del drac i la princesa, de Vicent Berenguer; La gallina que volgué reinar i T’he agafat, Caputxeta!, de Carles Cano; El gos que no sabia lladrar. L’aneguet lleig, de Carme Corberan

i Empar Claramunt; Gesta. La llegenda del drac i el cavaller, de Carles Dinarés; El gorg blau, de Pau Faner; La ciutat dels gratacels, de Josep Antoni Fluixà; Ventures i desventures de Gànim ben Aiub, d’Antoni Martínez i altres; Els valents de Valor, de Manuel Molins; El cigroner de Vilafreda, de Vicent Pallarés; El xicot de la taca i Sac de Panxa, de Vicent Penya; Història d’un rei vell que tenia el nas vermell, de Josep Lluís Pitarch; Els cinc desitjos, de Joan Carles Simó, etc. b) Adaptacions d’obres literàries universals. Alícia de Lewis Carrol, de Pasqual Alapont; L’illa del teatre, de Didac Botella; Retorn al centre de la terra, J. M. Diéguez; El príncep i la flor, d’Antoni Martínez i altres; L’illa del tresor, de Ramon Moreno i Rafa Contreras; La volta al món en 80 dies, de Juli Disla; El llibre de la selva, de Carles Pons; El gabinet del doctor Galigari, de Francesc Raga; Les botes del gat amb botes. Els somnis de Gulliver i Pinotxo, de Vicent Vila; Somni d’una nit d’estiu, d’Eduardo Zamanillo, etc.

161

c) Temàtica adolescent, intimista o valors: Joan el Cendrós, de Carles Alberola i Roberto García; Nassos, nassos, nassis, de Quim Canals; El rellotge de cucut, de Teresa Broseta; El somni on hi havia massa gent, Carme Carceler; Castigats, de Juli Disla; Imagine i El far, d’Octavi Egea; L’home tranquil?, de Vicent Marçà; Rosegó, el rodamón, Monopatins (Skaters), de Manuel Molins, etc. d) Intriga, aventures i humor: Els viatges de Marco Polo i Això era i no era, de Pasqual Alapont; La draga Draga, de Pep Albanell; Maleïda poma, d’Anna Ballester; No puges a l’andana, de Teresa Broseta; El cas de les esquelles, de Robert Cortell; El drac, de Manuel Cubedo; Jaume i el cavaller Albert, d’Octavi Egea; Campcantat, de Joan Giralt; El circ dels somnis, de Joan Guasp; Curteatre, de Vicent Palatsí; Merlí i el jove Artús, de Carles Pons; La princesa del desert, de Rodolf Sirera; L’amo dels ocells, de Tomeu Vidal; I de sobte… plif!, d’Eduardo Zamanillo; Empar, fallera major infantil, de Fani Grande, etc.

Es tracta d’obres pensades per a ser llegides o representades a l’aula. En poques ocasions fan el pas als espectacles del circuit teatral. No obstant això, voldria fer esment d’algunes excepcions. En primer lloc, els últims anys ha aparegut una proposta espe-

162

rançadora, l’aposta de la companyia Esclafit Teatre per oferir unes produccions de qualitat, per a tots els públics, però que han tingut molt bona acollida als instituts. Em referisc a Joan Nave, un actor formidable, amb Joanot, un monòleg basat en la vida de l’escriptor Joanot Martorell (publicat en Bromera), i Rita Trobador (Bromera). Una oferta que es completa amb el text bilingüe valencià-anglés de Shoes.

les Cano, el tio Vicent, Eva Andújar, Domingo Chinchilla, Sílvia Colomer, Blai Senabre, encapçalats pel mestratge de Llorenç Giménez. Els rondallaires són una peça fonamental de la màgia de la paraula, sovint ignorada o menystinguda. I alhora, un element clau per fomentar el gust per la dramatització, la narració oral i, evidentment, el teatre.

Dins del teatre infantil, cal assenyalar la feina de tantes companyies teatrals, que incorporen alguna obra per als més joves al seu catàleg. Entre tantes, permeteu-me que en destaque una: la companyia Disparatario. Disparatario fa rodar unes obres de gran exigència i elaboració, com ara l’espectacle de La Maria no té por (sobre l’imaginari fantàstic valencià), basat en l’àlbum il·lustrat del mateix nom. O Astrolabi, el viatge de Duna, amb text de Paco Romeu. Un altre bon exemple de teatre per a tots els públics són algunes produccions de la companyia La Dependent, com ara Lletraferida (sobre els nostres escriptors clàssics) o Fem i desfem (sobre el reciclatge).

Trobada de contacontes de Penàguila (per l’esquerI és clar, si parlem de teatre, cal parlar també de dra- ra): Dani Miquel, Rosanna Espinós, Joan Borja, Mimatització, de narració oral. No voldria acabar l’article quel Puig, Almudena Francés, Enric Lluch, Llorenç sense esmentar la gran tasca dels nostres contacon- Giménez, Sílvia Colomer, Jordi Raül Verdú, Carles tes. Gent com Almudena Francés, Tània Muñoz, Car- Cano, Anna Ballester, Francesc Gisbert.

163

ARTS ESCÈNIQUES PER ALS MENUTS I LES MENUDES A VALÈNCIA. A l’igual que hem parlat de teatres i sales on els adults podem gaudir de les arts escèniques a València, també trobem un grapat de teatres i sales especialitzades en el públic infantil. Fem ací un recull de les més destacades.

TEATRE CAROLINA Situat en el carrer del Rugat número 10 és una de les sales més conegudes per escenificar obres de teatre per als més menuts. Mostra d’això és, que a més de comptar amb dues sales per als seus espectacles, entre les seues estàncies podem trobar dues aules per a la realització de tallers i cursos.

Creada a l’any 2007, a més d’acollir grans representacions teatrals, ha sigut seu de presentacions falleres, exposicions, presentacions de llibres, sala de conferències...

L’any 2017 va ser considerada la millor sala de programació infantil de tota Espanya. A més d’entretenir els infants de la casa, també ofereix espectacles per als més majors com musicals, monòlegs, màgia... És una sala molt completa amb un escenari de 8 metres, molta il·luminació, còmodes butaques, aire condicionat, dos vestidors completament equipats per als seus artistes, sala d’assajos... No li falta cap detall!

164

SALA L’ESTRELLA Companyia de teatre amb dues sales de teatre infantil i familiar a València, una anomenada Sala la Petxina situada al carrer Doctor Sanchis Bergon número 29, i l’altra anomenada Sala Cabanyal al carrer Los Ángeles 33.

La companyia L’Estrella compta amb una llarga trajectòria dedicada al món de la cultura participant en espectacles de titelles, fent guions d’obres i participant a programes tan coneguts com Barrio Sésamo.

Les seues dues sales són reconegudes per la seua decoració feta per ells mateixos amb els personatges de les seues obres a mode de titelles.

Són sales menudes dedicades exclusivament al públic infantil on s’han reproduït obres tan conegudes com: Los músicos de Bremen, Los tres cerditos, La verdadera historia de Caperucita Roja...

SALA L’HORTA A la pedania de Castellar-Oliveral trobem la companyia l’Horta teatre amb més de 40 anys d’experiència en aquest sector.

Es va inaugurar l’any 1995 com a magatzem i local d’assajos però acabà convertint-se en un edifici amb oficines, diferents sales i un teatre per a més de 280 espectadors. Degut al lloc on estava situada no pensaven als seus inicis que anara a dur-se endavant aquest projecte, però el pas del temps ha demostrat que tot es pot aconseguir i l’ha consolidat com una de les sales més conegudes i més compromeses amb el teatre infantil.

Actualment, encara que aquesta companyia està més centrada en el teatre per a escolars, també emet espectacles per a adults i dona oportunitats a autors de l’època actual com Carles Alberola, Pascual Alapont, Pau Pons, Ximo Llorens, Sergio Martínez...

165

SALA TÍTERE La sala Títere es troba al barri de Russafa de València, concretament al carrer Puerto Rico número 33.

Aquest projecte neix de la mà de l’artista Joan Picó, reconegut a aquest món per ser cantant, compositor i titellaire. L’any 2001 Joan va crear aquest grup anomenat Títere i es va dedicar a anar reproduint les obres que ell mateix realitzava a diferents teatres, fins que l’any 2012 va crear aquesta sala. Actualment compta amb un equip de professionals molt nombrós. És molt coneguda a la capital per combinar tècniques com el teatre, el conte infantil i la música.

Teatre Micalet Construït a finals dels anys 50 va ser un referent cultural de l’època fins que l’any 1971 va sofrir un incendi. Al 1974 es va obrir altra vegada al públic després d’una reconstrucció, sent considerat, aleshores, com una plataforma per a defensar la llibertat d’expressió.

Als anys 90, degut a la presència en València de diferents sales que contaven amb més comoditats, va sofrir una decadència que tornà a recuperar l’any 2001 amb la inauguració d’un nou teatre Micalet molt ben equipat.

Actualment el teatre Micalet ofereix gran quantitat d’espectacles per a tots els públics, prestant especial atenció als espectadors més menuts, tenint ben present l’atenció a la diversitat.

166

ROSANA MIRA Pupetes

PUPETES. 21 ANYS...

D’EMOCIONS...

167

El meu nom és Rosana Mira Talón, encara que molts i moltes de vosaltres em coneixereu més com a Pupetes, la meua pallassa, i sí, porte 21 anys al servici de la infància, 21 anys gaudint i creant per a i per ells i elles, a través dels meus espectacles, tallers de teatre... 21 anys aprenent d’elles i d’ells, del seu món, alimentant a la meua pallassa Pupetes amb els seus gestos, absorbint el seu llenguatge, el llenguatge emocional, amb eixa riquesa i eixa noblesa de sentiments que caracteritzen als xiquets i a les xiquetes.

Seguisc aprenent, nodrint-me d’ells i elles i Pupetes, la meua pallassa, va creixent.

De la senzillesa a la profunditat. L’objectiu és anar més enllà, es tracta d’establir un nivell de comunicació amb els xiquets i les xiquetes més enllà de la paraula en un escenari sense barreres entre actors i públic, on flueixi l’emoció a través de tots els sentits. Firmava aquestes paraules farà set anys i les refirme i reafirme.

Comunicació i escolta, eixos dos objectius han estat sempre presents en tots i cadascun dels espectacles que he creat, perquè de què serveix pujar-se’n a un escenari sense tenir en compte cadascuna de les seues reaccions, dels seus comentaris, de les seues respiracions, de vegades contingudes per l’emoció?

Des dels meus espectacles, abans en Engrata Teatre i ara des de Mira Rosana Proyectos Teatrales, intente sempre apropar-me a la infància, la de tots i totes, i aposte per les diferències, la comunicació i l’empatia, alentint un temps que va massa de pressa en els dies en que vivim. Intente rascar cadascun dels corets, rascar o fer pessigolles, commoure i que el temps es pare durant el conte o l’acte teatral...

Ahí està la màgia, en eixe intercanvi de mirades, de gestos, de rialles... Eixe viatge conjunt que vivim mentre dura l’espectacle, pura màgia!

168

Paral·lelament a l’evolució tecnològica a la que estem exposades i exposats existeix una involució a nivell d’apropament, contacte directe i comunicació emocional entre les persones; busquem l’autenticitat en emocions fortes sense parar-nos ni observar què és l’estar i el ser el que ens dona l’autenticitat i el sentit de la vida. És per açò que, en la mesura del possible, seguiré lluitant per trobar eixos espais d’encontre de ser i estar, des dels meus Emoticuentos: La Flor Flora (primavera - tendresa), La Pez Paz (estiu - alegria), El Tronk Tronket (tardor - tristesa), La Tortuga Huga (hivern - por), que reflecteixen les emocions segons les estacions i van dedicades a la primera infància, fins a la Nànets Band Rock, espectacle-concert de rock and roll per a tota la família. Tractaré sempre a través de les arts escèniques, siga teatre, clown o música, que el públic puga gaudir del viatge i la vivència que suposa assistir a un acte teatral.

S’atreviu a viure l’experiència? Paga la pena...

Ja sols em queda agrair a eixe públic, a eixos xiquets i xiquetes que m’han donat i em donen tant... Gràcies a ells i elles sent que el meu treball mereix la pena... Bé, la pena no, el somriure!

Gràcies.

Rosana Mira. Pupetes. www.mirarosana.com

169

Des de fa més de 40 anys la falla Plaça del Cid està plantant falles, tant major com infantil, i gaudint dels diferents actes que es fan en ella. Un dels actes en el que més ens agrada participar, als que tenim una faceta d‘actors, és la presentació. En aquesta ocasió vaig a parlar concretament de la presentació infantil, de la seua evolució, del bon ambient que es respira i dels beneficis que té per als més menuts.

SALUT TRISTANTE 1970

EL TEATRE INFANTIL

Les presentacions infantils si avui en dia es caracteritzen per alguna cosa és perquè els temes a tractar són histories o contes escrits exclusivament per als xiquets i les xiquetes i representades, en la seua majoria, pels més menuts i menudes de nostra falla.

Anys enrere, a principi de fer presentacions infantils, el nostre amic el Perero, després de donar-ho tot un dissabte de presentació, treia forces i comboiava a uns quants per a fer algun squet graciós i, així, mantenir entretinguts als xiquets i a les xiquetes.

Ensenyar-los valors com l’amistat, la companyonia i el saber respectar-se els uns als altres en cada assaig, fent-los traure el millor que tenen dins, superant la vergonya i la por a l’escenari.

170

La composició del teatret començà a canviar quan el meu marit i jo presentàrem al nostre fill Víctor i a la nostra neboda Beatriz com a President i Fallera Major infantils, a l’any 1995.

Involucràrem a un grapat d‘amiguets, germans i cosins i gent de la falla per a representar el conte de Blancaneus amb cançons modernes i posant-li algun toc d‘humor.

Obres adaptades o inèdites, com la que representarem enguany, María i els Unicorns, són un exemple del que es pot fer amb esforç, dedicació i moltes hores d‘assaig, això sí, sempre amb un somriure i en forma de joc, perquè jugar a ser actors i actrius és una de les aficions que més m‘agrada en la vida i poder transmetre aquesta forma de viure als més menuts, ensenyant-los valors com l’amistat, la companyonia i el saber respectar-se els uns als altres en cada assaig, fent-los traure el millor que tenen dins, superant la vergonya i la por a l’escenari, per a la fi fer-nos gaudir de personatges verdaderament humans, que ens han portat moltes vegades a reflexionar si este món no seria millor si tots mantinguérem la innocència i la il·lusió d‘estos xiquets.

L‘èxit d‘aquest teatret innovador, per ser el primer musical infantil fet per xiquets, donà pas a un nombrós número de teatres que fins a hui continuen delectant tan a majors com a menuts.

Títols com L‘evolució dels contes, La pirata Valentina, El Circ, Mulán, Hércules, La volta al món, Les aventures de Campanilla, El bes perdut, La flauta màgica, Un monstre a l‘armari, Una estrela per a la princesa o El llibre de la Selva han sigut representats al llarg d‘estos anys.

Donar les gràcies a alguns seria oblidar-me d´uns altres i no seria just, perquè per a mi tots són importants i el que sempre els dic: Sense vosaltres les meues idees no tindríen vida.

Gràcies a tots per continuar fent falla.

Salut Tristante, directora del teatre infantil.

171

172

MÚSICA

173

MU SI ES CO LA

MUSIESCOLA

Volem mostrar el poder màgic de la música per a fer bones persones que desperten al món en el que vivim.

H

em de de descobrir el poder que té la musica, i que pot ser no canvie el món, però sí els sentiments de les persones que viuen dins d’aquest durant un instant; i si no les pot fer ser millor eternament, sí que aconsegueix que s’obriguen per dins i vore qui són realment mentre escolten o interpreten música activament. I nosaltres, com a mestres de música tenim la sort de gestionar les emocions dels nostres alumnes mitjançant els sons.

174

MUSIESCOLA és una trobada musical i artística on participen alumnes i mestres d’Educació Primària provinents de centres de quasi totes les comarques valencianes.

Aquesta experiència, que va creixent any rere any, naix de la iniciativa d’alguns mestres de música que, amb il·lusió i entusiasme dediquen tots els esforços per a dur a terme, una jornada anual de convivència musical escolar.

porta, Favara, Castelló de la Rivera i Algemesí són les localitats que han participat en l’última edició de MUSIESCOLA. Enguany la trobada es durà a terme a tres localitats valencianes: a Tavernes de la Valldigna el dia 6 de maig, a Castelló el dia 12 de maig i al nostre poble, Algemesí, el dia 14 de maig. El CEIP Verge del Pilar i el CEIP Salvador Andrés duen a terme aquest projecte i participaran en la sisena edició Tavernes de la Valldigna, Simat de la Vall- de MUSIESCOLA. digna, Benifairó de la Valldigna, Xeraco, Gandia, Quatretonda, València, Oliva, Alfauir, Ròtova, Cullera, Benidorm, Albal, Pai-

175

Concursos Es realitzen diferents concursos per als alumnes participants, per tal d’aconseguir motivar-los i fer-los partícips des d’un primer moment d’aquest experiència.

Passa carrers Trobem passa carrers al llarg de les seves edicions per que sàpiguen que la música està viva i en moviment i per a que tothom puga gaudir d’ella. Per tant trauen les batucades, grups de percussió, xarangues, xirimiters al carrer.

Actuacions Diferents actuacions envolten la trobada des de diferents escenaris. Actuacions vocals, instrumentals, danses, balls, moviments, percussió corporal, coreografies... amb música en directe.

176

Agermanament Es tracta d’una jornada de convivència musical on tots son i tots estan per a compartir escenaris i música. Tots s’identifiquen com a part de MUSIESCOLA i una samarreta els defineix com a grup i com a equip.

Tallers Des de balls a flashmobs, MUSIESCOLA organitza tallers per a que tots participen.

Bon ambient La música els uneix i per tant predomina el bon ambient, la col·laboració, la solidaritat... i altres valors que comporta l’art i, entre elles, l’Educació musical.

Tots tenen cabuda MUSIESCOLA creix any rere any incorporant noves localitats i nous centres educatius, convertint-se en una trobada en continua ebullició i creixement i amb nous reptes.

Després de cinc edicions, MUSIESCOLA s’ha convertit en un agent socialitzador que contribueix a la integració artística grupal creant llaços afectius, facilitant la cooperació, el treball en equip, fomentant la socialització i les relacions interpersonals, el treball emocional i en valors, valorant el talent innat, la coeducació, la inclusió, millorant la convivència, i arribant a que es formen altres projectes alternatius i transversals mitjançant el cant, la pràctica instrumental, la creació, la improvisació, la dansa, l’expressió corporal en grup i l’art en general. MUSIESCOLA facilita la interacció d’idees i propostes innovadores, enriquint de l’experiència col·lectiva compartida.

ELS PREMIS MIQUELET GUARDONEN A MUSIESCOLA PEL SEU TREBALL SOBRE LA MÚSICA COM A EINA PEDAGÒGICA. 30 de novembre de 2019 La Societat el Micalet va celebrar el dia 30 de Novembre de 2019 la 32ª edició del tradicional lliurament dels seus guardons anuals, els Premis Miquelet.

El guardó Enric Soler i Godes d’experiències pedagògiques ha estat per a MUSIESCOLA per tractar-se d’una experiència nascuda de l’entusiasme, la il·lusió i l’esforç del professorat de música d’escoles públiques en valencià

de les diferents comarques, que duen a terme al llarg de sis cursos consecutius estes jornades. Un treball col·laboratiu i intercentres que culmina amb unes trobades anuals de convivència musical escolar que enguany se celebraran a Tavernes de la Valldigna, Algemesí i Castelló de la Ribera. És una proposta pedagògica amb els objectius ben seqüenciats, estimulant, participativa, integradora, innovadora i creativa que fa de les arts, de la música, de l›expressió corporal i de les danses de diverses cultures un mitjà per a treballar a l’escola les emocions i valors com l’ecologia, l’amistat, la tolerància, la pau i la igualtat de gènere.

177

MUSIESCOLA GUANYA EL PREMI BANKIA 14 de setembre de 2019

Premi al projecte educatiu musical: MUSIESCOLA, “L’empoderament de la música a les escoles”

Musiescola és un projecte col·laboratiu interLa Federació de Societats Musicals de la Co- centres que neix a partir de la iniciativa d’un munitat Valenciana (FSMCV), en col·labora- col·lectiu de mestres d’Educació musical que ció amb l’Institut Valencià de Cultura (IVC) i pretenien unir tots els esforços per dur a terel patrocini de Bankia, ha reconegut sis pro- me una jornada anual de convivència musijectes d’excel·lència musical a les cinc ca- cal escolar per lluitar contra el fracàs escolar tegories de la segona edició de la gala dels a través de la música. D’aquesta manera, es ‘Premis Bankia al Talent Musical a la Comu- pretén fer un treball divulgatiu que ressalta la nitat Valenciana’. importància de l’educació musical per des pertar i desenvolupar les facultats humanes (Willems, 1981), i per aconseguir una educació integra

178

MUSIESCOLA GUANYA EL PREMI BALDIRI 2 de juny de 2019 Musiescola va guanyar el premi Baldiri Reixac el passat 2 de juny de 2019 pel projecte col·laboratiu MUSIESCOLA V, “La mediterrània en clau de dona”.

Fa 41 anys que els Baldiri reconeixen, impulsen i fan realitat projectes educatius que donen resposta als reptes de l’educació del s.XXI, que s’enfronten al fracàs escolar i a la desigualtat educativa, que impulsen noves competències, que generen oportunitats i eduquen en la solidaritat o la inclusió. I tot això ho fan posant la cultura, les arts i la llengua al centre. Perquè és amb la cultura i a través de la cultura que podrem transformar l’educació i la societat.

179

Hem conegut a una de les cantants de CantaJuego, Ainhoa Abaunz, qui ens ha contat la seua experiència en aquest grup.

Com vas començar al grup CantaJuego?

Soc integrant del grup CantaJuego des de 2009, vaig començar al grup mitjançant un càsting on em vaig mostrar com a cantant, ballarina i actriu. Els meus estudis universitaris com a professora, especialitzada en anglés, també és l’altra faceta que desenvolupe en aquest projecte, no sols musical sinó també pedagògic.

AINHOA ABAUNZ CantaJuego

C

antaJuego és un projecte pedagògic-musical desenvolupat per especialistes en l’estimulació psicomotriu i el treball pisco-pedagògic. Orientat als xiquets i xiquetes de 0 a 6 anys, CantaJuego ens proposa utilitzar la música i el moviment per a ficar en funcionament la imaginació i la fantasia; aquestes vivències desenvolupen la psicomotricitat, potencien el món afectiu i les relacions socials.

Cantar i jugar de manera divertida i visualment impactant, permet a les xiquetes i xiquets educar l’oïda, desenvolupar el sentit rítmic, la veu, el moviment, el gest i l’expressió corporal, augmentant la confiança en sí mateixa, l’autoestima i el benestar personal.

Com vas començar al món de la música?

Estic formada en teatre musical, tant en Madrid com en Londres, i he estudiat diferents disciplines artístiques també en Azpeita (Guipúscoa) i voltants, on estan les meues arrels. He treballat en la televisió ETB, en la primera sèrie musical Goazen, en esquetxs musicals, en Vaya semanita, en homenatges a músics i, inclòs, he participat en col·legis a Madrid.

Actualment estic gaudint de les gires nacionals i internacionals amb CantaJuego, el qual m’ha donat l’oportunitat de créixer professionalment, d’actuar en escenaris tan admirats en els que abans jo havia estat com a públic i inclòs de viure l’experiència d’haver estat nominada als Latin GRAMMY, amb la nostra sèrie musical Viva mi planeta, entre altres coses. Estic vivint el meu somni.

180

Que és el que més t’agrada del teu treball?

Per una part, em sent satisfeta de que el meu treball em permeta combinar les meues dos variants, la pedagògica i l’artística, la meua passió.

Per altra banda, el fet de recordar que no hi ha edat per a ser xiquets i despertar eixa xiqueta que hi ha dintre de mi i en cadascun de nosaltres, tant dins com fora dels escenaris, i descobrir cada dia la màgia que existeix al nostre voltant en cada cosa, en cada lloc, en cada persona, així com ho fèiem en la nostra infància. Convertir-se en xiquets una vegada més i tornar a cantar La vaca lechera o El corro de la patata, per exemple, és una experiència meravellosa.

Per últim, l’amor tan pur, fidel i incondicional que rebem dels xiquets; les seues mirades, besos i abraçades, són el seu llenguatge, més enllà de totes les paraules, i la nostra energia en aquestes gires ininterrompudes nacionals i internacionals.

La música no entén de fronteres. M’emociona, sobretot, veure créixer als xiquets i fer-ho junt amb ells, acompanyar-los durant anys i reconèixer-los i sentir que fórem part de la seua família, il·lusió i felicitat.

Que creus que aportes tu o, en general, el teu grup musical al món de la dansa i de la música?

En CantaJuego tenim una finalitat musical-pedagògica. Utilitzem la música com a principal eina per a que els xiquets i les xiquetes puguen aprendre d’una manera divertida. Treballem l’entreteniment junt amb la psicomotricitat i l’educació en valors (la solidaritat, la sostenibilitat, el respecte, l’amistat, el treball en equip, la família...) el benestar i el desenvolupament saludable dels xiquets en cada cançó, ball i història que interpretem. La fantasia, la imaginació, els colors i la creativitat estan presents en cada show, per això donem vida a cada personatge com Coco, Buby o el burret Pepe, entre d’altres.

Tenim tant cançons populars com les pròpies de Cantajuegos. Busquem també la interacció dels adults, els pares amb els seus fills i, inclòs, els més menuts entre ells, que puga donar-se eixe moment íntim on els pares poden dedicar temps per a ells i jugar.

El meu personatge, qui porta el meu vertader nom, és realment la xiqueta que sempre vaig ser i seré; enèrgica, jovial, riallera, innocent, divertida, atrevida i molt afectuosa. Entenc la connexió amb els xiquets i amb les xiquetes des de l’amor i sempre he trobat en la música, aportant corporalment, i la meua veu, eixa llibertat per a expressar el que el meu cor desitja.

181

182

Quina sensació tens quan veus als xiquets i a les xiquetes cantar la teua música?

Em sent molt estimada i com a casa quan estic als escenaris. Són els desconeguts més coneguts! L’estima que em fan sentir no es pot explicar amb paraules. Per això és fonamental el diàleg amb el públic, que ells se senten protagonistes.

Personalment, gaudisc molt amb les cançons que em permeten interactuar com, per exemple, Chindolele; quan ells canten i aplaudeixen és un dels meus moments preferits. També gaudisc veient a tot el públic, com aquells pares que han vingut d’acompanyants i acaben ballant més que els seus fills. Com estan amb ells, poden experimentar de nou el sentiment que una vegada tots tinguérem. És increïble veure com tots ballen La taza i ahí és quan m’adone del creixement i de la magnitud d’aquest projecte. Com va començar com a ferramenta de treball en

183

guarderies i col·legis sense anar més enllà i fins a on ha arribat...

Per altra banda, soc conscient de què cada xiquet és un espill i reflecteix el nostre treball, per tant, assumeisc, a l’igual que els meus companys, la responsabilitat de donar exemple en cada cosa que fem i diguem.

Saber que la nostra música és l’estímul per a molts xiquets en el seu creixement saludable i que gràcies a ella han obtingut millores que es creien impossibles és, sense cap dubte, el més gratificant del meu treball; que hagen pronunciat les seues primeres paraules, que hagen aconseguit mobilitat quan tenien dificultats, fins i tot, gent amb discapacitat... Ells són els vertaders mestres de tota aquesta història i el seu somriure és, per a mi, la música més bonica. Hi ha una cançó de CantaJuego per a tu, per a recordar-ho: Cosquillas.

MÚSICA RATOLINERA El ratolí Julià Marguerit es va posar més seriós que la sota d’espases de la baralla. Es va dirigir al fill i li va dir: —Ja tens edat per a eixir del cau, buscar-te la vida i trobar nóvia.

Al ratolinet —li deien Jan Marguerit i a penes alçava un dit de terra— li va entrar un tremolí que li naixia del bescoll i s’estenia, garres avall, per les quatre potetes i la cua.

—Pare, no sé què és buscar-se la vida ni buscar nóvia.

Aleshores, el pare va considerar que el fill encara no estava preparat per a fer tot allò que li demanava.

—D’acord, fill. Començaràs per eixir del cau i aprendre a buscar alguna cosa per menjar. Ah! I fes compte, que hi ha gats famolencs i persones que, quan veuen un ratolí, agafen una espardenya i li desfan les costelles.

Jan Marguerit va eixir del cau i va caminar arrimat a la paret per si de cas el veia un gat o una persona amb ganes de fer-li la guitza.

De sobte, va sentir un soroll estrany. Es va parar en sec i va plantar les orelles.

—Que xuli! —va murmurar.

184

Una estona després, es va encaminar, molt a poc a poc, cap al lloc des d’on venia aquell soroll tan preciós.

Va descobrir una xiqueta que tocava una guitarra i, alhora, cantava una cançó que deia: Un ratolinet va anar a la fira a comprar-se uns calçotets.

Quan hi va arribar ja no era de dia i se’ n va tornar nuet.

Jan Marguerit va escoltar tres o quatre cançons més.

—Uf! Se m’ha fet tard. Tornaré al cau de seguida.

El pare l’esperava llegint el diari Ratolins Today.

—Com has quedat, fill?

—Mmmm. Se m’ha oblidat buscar alguna cosa per menjar.

Julià Marguerit es va posar com un bou.

—Torna a eixir de seguida i no tornes al cau sense portar alguna cosa mengívola!

185

En aquesta segona ocasió, el ratolinet va trobar una molla de pa de la grandària d’un fesol. Se la va posar davall d’una pota i, a continuació, va caminar decidit cap on la xiqueta tocava la guitarra. Abans d’arribar-hi, davall d’una taula, va observar una aranya que teixia la seua teranyina.

—On vas, ratolí?

—A escoltar una xiqueta que fa música i canta cançons ben boniques.

—Uf! Fes compte, que les persones tenen mala beta.

Jan Marguerit, amb totes les precaucions del món, s’acostà a la xiqueta. Durant una estona, va escoltar la música de la guitarra i quasi aprengué la lletra de la cançó del ratolinet que va anar a la fira.

—Uf! Se m’ha fet tard. Tornaré al cau de seguida.

El pare l’esperava amb el diari entre mans.

—Com has quedat, fill?

—M’he trobat aquesta molla de pa —va contestar alhora que mostrava la troballa.

Mentre el pare rosegava amb deliri la molla de pa, Jan Marguerit va tornar al lloc on la xiqueta tocava la guitarra.

—Que xuli!

En aquesta ocasió, el ratolinet va observar atentament la guitarra que tocava la xiqueta.

—No deu ser massa difícil de fabricar aquest instrument —va murmurar—. És un pal i sis filets.

186

Va recular a poc a poc i, al costat d’una bossa de deixalles, va localitzar un pal d’un xupa xups.

—Ja tinc el pal.

A continuació, va buscar l’aranya davall de la taula.

—Em pots prestar sis filets de la teua teranyina?

L’aranya va mirar el ratolinet de dalt a baix.

—Per a què vols els filets?

—Per a fabricar-me una guitarra.

Amb el pal del xupa xups i els sis filets de la teranyina, el ratolinet es va fabricar una guitarra menuda i senzilla. De seguida, es va col·locar al costat de la xiqueta i, per primera vegada en tota la història ratolinera, un ratolí menut i encongit, va tocar una guitarra.

—Rinc,rinc!

No podia sonar millor, és clar, perquè era un instrument construït, únicament, amb ganes i il·lusió.

Però...

En aquell instant, la xiqueta va acabar de tocar la guitarra, es va posar a caminar i, sense voler...

—Xaff!

Va posar el peu dret damunt del ratolí i de la seua guitarreta.

187

Pensareu que el ratolí Jan Marguerit se’n va anar a l’altre món amb la guitarra penjada del coll.

No, no. La xiqueta només li va xafar una de les potes davanteres.

El que són les coses dels contes: l’aranya va avisar el pare, el pare va portar el fill a l’hospital (d’estrangis, perquè els hospitals no solen atendre els ratolins lesionats), els metges li van enguixar la poteta davantera i, en quatre dies com aquell qui diu, el ratolí Jan Marguerit va tornar a caminar com si res.

—Pare, ja sé com he de buscar-me la vida. Vull aprendre a tocar la guitarra i ser músic.

Julià Marguerit, el pare, va estar pensant fins que li va eixir fum per les orelles.

Després, va decidir anar a la capital amb un tren de rodalia.

Va tornar amb un paquet molt ben enrotllat.

—Tin, fill. Obri el paquet.

Jan Marguerit va obeir el pare i va descobrir una guitarra elèctrica menuda i lluent, de la marca Harley Benton, que és una marca molt bona i de garantia.

I amb aquella guitarra i amb l’ajut de quatre ratolines i tres ratolins més, totes i tots molt aficionades a la música, va formar un grup musical, Ratolins on the Rock, que es van dedicar a amenitzar batejos, aniversaris i festes de carrer.

Al cap i a la fi, els ratolins i les ratolines també tenien dret a gaudir de la música.

O no?

Escriptor: Enric Lluch Il·lustracions d’Enrique Colomer 188

Ratolins on the Rock

189

190

DANSA

191

DALE,

Dansa A Les Escoles La dansa, com a expressió corporal i d’emocions, ens uneix cada vegada més, deixant un camí que recórrer i que explorar.

DALE 2005

D

ansa A Les Escoles, DALE, és un projecte pedagògic innovador nascut al 2005, una porta oberta a la comunicació no verbal que brinda l’oportunitat tant a escolars com a docents. Utilitzant la dansa com a vehicle que, a més de contribuir a adquirir coneixements bàsics sobre la disciplina, desenvolupa la creativitat, facilita l’expressió dels sentiments i fomenta el respecte cap als companys i les companyes i les manifestacions artístiques.

Des de 2005, edició rere edició, han arribat cada any puntuals a la seua cita les convocatòries de Dansa A Les Escoles d’Algemesí. Més de 1700 participants entre alumnes, docents i famílies que han viscut activament cadascuna de les activitats amb alegria, energia i implicació.

Els centres Maria Auxiliadora, Escolapis, Maristes, Santa Ana, els IES Sant Vicent Ferrer i Bernat Guinovart i el Conservatori Professional de Dansa Joan Baptiste Cabanilles han participat en aquesta última edició. Dansa A Les Escoles va complir els seus objectius el darrer 2019 i esperem seguisca creixent, amb la mateixa dedicació i il·lusió que fins ara, per a que tots puguem seguir gaudint de la dansa aquest 2020.

Taller De Danza En Familia En Mª Auxiliadora Algemesí 192

BENEFICIS DE LA DANSA

S

i t’agrada ballar, si quan escoltes una cançó no pots parar, si mous el teu cos al so de qualsevol música... estàs fent-ho molt bé!

La dansa t’aporta molts beneficis!

- Ajuda a que sigues més elàstic o elàstica.

- Fa que et coordines millor, que sigues més àgil i que tingues més equilibri.

- Col·labora en el teu desenvolupament muscular.

193

- Fa que respires millor.

- Estimula la teua circulació sanguínia.

- Afavoreix l’eliminació de grasses.

- Millora els teus reflexes.

- Desenvolupa l’expressió corporal, l’oïda i la memòria.

- Fa que et divertisques i ho passes molt bé!

Així que ja saps! Anima’t a participar en els festivals de la falla! Aprofita i balla sempre que pugues!

ANEM AL CINEMA! A vore si eres capaç de completar els següents mots encreuats seguint les pistes que et proposem...

1. País al que va viatjar Alicia.

2. Animal que atemoritza al capità Garfio.

3. Objecte amb el que volava Aladdí.

4. Menjar que dóna nom a la fàbrica de Charlie.

5. Xip és aquest recipient.

6. Company d’aventures del suricata Timó.

7. A la mitja nit havia d’estar a casa si no volia convertir-se en carabassa.

8. Cognom del mag amb una cicatriu al front.

9. Personatge de color verd que vol eliminar el Nadal.

10. Animal de color roig que regenta el Crustaci Cruixent.

11. Personatge de color blanc que apareix a Frozen.

12. Allí viatja Dorothy i és un món de Fantasia.

194

DE QUI PARLEM...?

Pensa en personatges de pel·lícules infantils i esbrina de qui estem parlant...

1. No arriba mai a les despertaes perquè les fan massa matí i sempre té son...

2. És blanc i gelat com la cassalla...

3. Quan la mare quan no ens deixa quedar-nos a la disco-mòbil i ens envia cap a casa es pareix a ella...

4. Ell pot fer realitat 3 desitjos, inclòs el de ser Fallera Major Infantil o President...

5. El seu cos està fet de fusta, com els ninots de la falla...

6. Com no vol pagar més quota no vol ser major...

7. Estima als amics de la falla Fins a l’infinit i més enllà!

8. Són una parella com la fallera major i el president, ella molt guapa, ell molt gran...

9. Ix en tots els festivals, balla en totes les cercaviles i li encanten les disco-mòbils...

10. Va perdre la sabata al creuar la passarel·la el dia de la presentació...

5. Pinotxo

195

10. La Cenicienta

4. El Geni

9. Ballerina

3. Malèfica

8. La Bella i la Bestia

2. Olaf

7. Buzz Lightyear

1. La Bella Dorment.

6. Peter Pan

Solucions:

Busca i encercla les 7 diferències entre aquestes dos imatges

196

-Diumenge 16 de febrer 14:00h Dinar amb tiquet: paella.

-Divendres 28 de febrer 19:30h Presentació del Llibret

de la falla.

Programa d’actes falles2020

-Dissabte 29 de febrer 10:00h Gran bunyolà.

14:30h Dinar de sobaquet i barra.

17:00h Eixida des del casal cap a la Crida

fallera.

21:30h Sopar de sobaquet.

23:30h Disco mòbil i barra.

-Diumenge 1 de març 13:30h Concurs d’allioli.

14:00h Dinar amb tiquet: Arròs a banda.

15:30h Concurs de truc i parxís.

-Dissabte 7 de març 9:00h Muntatge de la carrossa.

18:00h Eixida des del casal cap a

la Cavalcada del Ninot.

21:30h Sopar de sobaquet.

23:30h Gran disco mòbil i barra.

-Diumenge 8 de març 11:00h Festa infantil temàtica:

El món dels unicorns amb jocs i activitats.

14:00h Dinar infantil amb tiquet 14:30h Dinar amb tiquet: paella.

15:30h Concurs de truc i parxís.

17:00h Playback infantil i desfilada de models.

-Dissabte 14 de març 14:00h Dinar.

16:00h Festa temàtica.

21:30h Sopar de sobaquet.

23:30h Disco mòbil i barra.

-Diumenge 15 de març 14:00 Dinar amb tiquet.

17:00h Berenar infantil.

197

-Dilluns 16 de març 10:00h Muntatge del monument faller.

21:30h Sopar de sobaquet.

23:00h Decoració del monument faller.

-Dijous 19 de març 08:00h Gran despertà.

11:00h Eixida des del casal cap a la missa de

Sant Josep.

12:00h Missa a la Basílica Menor de Sant

Jaume.

13:30h Mascletà al parc Salvador Castell.

14:30h Dinar amb tiquet.

18:30h Cercavila pel barri i acomiadament

de la xaranga.

21:00h Cremà del monument faller infantil (l’horari pot variar depenent del premi).

22:00h Sopar de sobaquet.

23:00h Entrega de premis dels concursos

de truc i parxís.

Nit dels Importants.

00:00h Cremà del monument faller gran.

(l’horari pot variar depenent del premi).

-Dimarts 17 de març 08:00h Gran despertà.

11:30h Cercavila pel barri.

13:30h Mascletà al parc Salvador Castell.

14:30h Dinar amb tiquet.

17:30h Eixida des del casal cap a l’Entrega

de premis.

21:30h Sopar de sobaquet.

23:30h Disco mòbil i barra.

-Dimecres 18 de març 08:00h Gran despertà.

11:30h Cercavila pel barri.

13:30h Mascletà al parc Salvador Castell.

14:30h Dinar amb tiquet.

17:30h Eixida des del casal cap a l’Ofrena de

flors a la Mare de Déu de la Salut.

21:30h Sopar de sobaquet.

23:30h Gran disco mòbil i barra.

Nit de disfresses.

- Dissabte 6 de juny 09:00h Trobada de Penyes Valencianistes.

- Diumenge 21 de juny 09:00h VII Trobada de Boixets.

198

GuiaComercial

199

200

201

202

203

2020

204

205

206

207

208

209

210

211

212