Psiara juliol 2024

Page 72


PSIARA

Reflexió i pràctica

L’evolució de la intervenció

familiar als serveis socioeducatius

Araceli Alba i Rosa Maria

Sacristan

Ressenya Otras lecturas. Literatura y clínica

Josep Vilajoana

Activitats

Parlar del suïcidi no mata. Notes sobre la jornada de dol i suïcidi. Annalaura Cardella, María Duran, Jordi López i Carolina Chinchilla.

La Psiara és el suport en què el Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya comparteix reflexió, anàlisi i opinió amb totes les persones col·legiades i no col·legiades que tenen interès en el món de la psicologia.

La revista permet la participació de psicòlegs i psicòlogues i reflecteix al màxim la realitat de la professió. S’hi publiquen els següents tipus de textos: articles sobre qüestions professionals, articles d’opinió, entrevistes i resums d’activitats.

Si fruit de la teva praxi professional o acadèmica vols compartir un article amb els teus companys i companyes psicòlegs, si us plau, envia’ns-el a comunicacio@copc.cat.

Esperem la teva aportació!

Sumari

La salut psicològica a la feina. Un camp ple d’oportunitats per als i les psicòlogues - Per Dolors Liria

“La teràpia d’arts expressives fa que els individus passin d’estar «en les seves ments» a estar més plenament als seus cossos, i això de manera natural” - Cathy Malchiodi, PhD

L’evolució de la intervenció familiar als serveis socioeducatius- Per Araceli Alba Pérez i Rosa Maria Sacristan Valencia

La Comissió de Psicoanàlisi del COPC i l’Espai Freud fan un sentit homenatge ‘in memoriam’ a Salvador Foraster

Otras lecturas. Literatura y clínica - Per Josep Vilajoana

Procés participatiu en salut mental “Tallers de salut mental per a usuaris i familiars” - Per Carme Hidalgo Arjona

Primer cicle de conferències ‘El professional de la psicologia en la comunitat educativa’ de la Secció de Psicologia de l’Educació i les Delegacions del COPC

Parlar del suïcidi no mata. Notes sobre la jornada de dol i suïcidi iente bien, vive mejor - Per Annalaura Cardella, María Duran Font, Jordi López Puig i Carolina Chinchilla Sánchez

Integrant la psicologia i l’ambientalisme: abordant els desafiaments del medi ambient des de la perspectiva interdisciplinària - Per Mayte Serrat

Sumari

Entrevista a protagonistes dels cursos d’especialització en psicologia jurídica: “Què en pensen docents i alumnes?”

És una contradicció mantenir el secret professional de la psicologia i compartir a la història clínica informatitzada la informació sensible facilitada pel o la pacient? - Per Anna Rodríguez

Morera “Ni el control parental funciona ni la tecnología va a resolver el problema que ella misma ha creado” - Marino Pérez i José R. Ubieto

Cuinant les nostres emocions a foc lent

La Junta de la Secció de Psicologia d’Emergències del Col·legi va participar en l’organització del ‘I Congrés Nacional d’Avenços en la Intervenció Psicològica en Crisis i Emergències’

LA SALUT PSICOLÒGICA A LA FEINA. UN CAMP PLE D’OPORTUNITATS PER ALS I LES PSICÒLOGUES

Per DOLORS LIRIA, VICEDEGANA del copc

A diferència de temps passats, on es percebien la vida i la feina de forma més estable, actualment vivim en una societat hiperdemandant, hiperconnectada, amb una molt baixa tolerància a la frustració i amb canvis constants. En aquest context, el sentiment d’inestabilitat i d’incertesa que se’n deriva és l’únic estable.

Ens trobem davant d’entorns laborals complexos, canviants i competitius, que ens presenten el repte de gestionar la pressió i l’estrès, les tensions que dificulten la comunicació i les relacions interpersonals.

Les incerteses de la vida econòmica i professional, es tradueixen en un augment del malestar, sovint agreujat per un grau d’exigència superior als recursos dels quals es disposa, augmentant així els nivells d’estrès que, experimentats de forma continuada, també eleven els casos de l’anomenada síndrome del treballador cremat o burnout. D’això, en sabem molt els i les professionals de la psicologia, cosa que fa que cada cop més la nostra contribució resulti molt útil dins les organitzacions.

En l’actualitat, el temps per pensar és un bé molt escàs - també a la feina -, on els espais per reflexionar sobre el funcionament dels equips

i sobre com estem, són pràcticament nuls, deixant-nos vulnerables emocionalment davant un entorn excessivament accelerat.

Per tal de fer front a totes aquestes dificultats i riscos, és important considerar que la responsabilitat amb relació a la salut psicològica de les organitzacions i de les persones que hi treballen ha de ser compartida.

Els treballadors i treballadores han de tenir cura d’ells mateixos, formar-se i demanar ajuda quan ho necessitin. L’autocura és una responsabilitat personal però també professional. A la vegada, però, les organitzacions han de promoure espais de treball saludables, amb lideratges orientats a les persones, que assumeixin una de les seves funcions fonamentals i indelegables: fer-se càrrec dels malestars dels grups o equips. A tal efecte, a banda de complir amb la normativa vigent en matèria de Riscos Laborals, igualtat i assetjament laboral, entre d’altres, hauran d’estar atentes a les dinàmiques grupals dels equips, on passen les coses. És a dir, ser-hi presents a través de la relació i la comunicació. I d’això també en sabem molt, els psicòlegs i les psicòlogues.

Fa molts anys que a les organitzacions hi treballen professionals de la psicologia duent a terme una gran tasca en matèria de selecció, formació, desenvolupament professional, prevenció de riscos psicosocials… No cal dir que, si bé aquestes funcions no són exclusives de la psicologia, el nostre és el perfil més idoni per a realitzar-les. En el cas dels serveis de prevenció de riscos, a banda de la figura del metge o metgessa del treball, no hi hauria d’haver, per llei, un o una psicòloga? No va sent hora de revisar la Llei 31/1995 de Prevenció de Riscos Laborals, que va entrar en vigor el febrer de 1996? La manera d’entendre la salut laboral en l’actualitat ha canviat, i sens dubte, nosaltres hem de poder dir algunes coses al respecte.

Ara més que mai, l’àmbit de les organitzacions és un terreny fèrtil per a l’ocupació a la nostra professió. Com a col·lectiu hem d’apostar per ser-hi i aportar el valor diferencial que ens atorga ser experts en el funcionament psicològic de les persones, però també dels grups i equips. Els

i les professionals de la psicologia som capaços d’observar si les dinàmiques relacionals en el si d’un equip són saludables (i, per tant, protectores de la salut dels seus membres), o si són disfuncionals i poden derivar en risc d’emmalaltir.

A la vegada, tenim el repte d’estar en més llocs de responsabilitat dins les organitzacions. El nostre perfil és idoni per exercir funcions de lideratge. Hem de poder donar-nos el valor que els anys de formació, supervisió i experiència garanteixen.

Sens dubte, un àmbit ple d’oportunitats tant per als perfils més clàssics com per a la nostra participació com a experts en salut mental. Baixes de llarga durada, incorporacions després de patir una malaltia greu, violència ocupacional… entre moltes altres casuístiques.

Resulta fonamental fer visible i donar valor a la nostra contribució en aquest àmbit amb un gran potencial des del punt de vista de l’ocupabilitat, com també ho són altres dels quals se’n parlarà en els articles d’aquesta edició com, per exemple, la psicologia educativa (amb nous reptes a davant) o l’emergent psicologia ambiental.

Desitjo de tot cor que gaudiu d’aquesta nova edició de la revista Psiara.

Cathy Malchiodi, PhD:
“La teràpia d’arts expressives fa que els individus passin d’estar «en les seves ments» a estar més plenament als seus cossos, i això de manera natural”

Cathy Malchiodi, PhD, és doctora en psicologia, investigadora, artterapeuta i assessora clínica. Fundadora i directora executiva del Trauma-Informed Practices and Expressive Arts Therapy Institute, que forma a professionals de la salut mental i atenció sanitària en entorns mèdics, educatius i comunitaris. La Dra. Malchiodi ha donat més de cinc-centes conferències als Estats Units, Canadà, Europa, Orient Mitjà, Àsia i Austràlia. Ha escrit desenes de llibres, més de cinquanta capítols a compilacions i centenars d’articles especialitzats.

Cathy Malchiodi és fundadora i presidenta d’Artteràpia Sense Fronteres i coopera en desastres i activitats humanitàries a tot el món. En el seu temps lliure, Cathy és pilot d’aviació lleugera probablement motivada per la seva fascinació de tota la vida per Amelia Earhart.

En honor a les seves contribucions clíniques i acadèmiques, la Dra. Malchiodi és la primera persona que ha rebut els tres màxims guardons de l’American Art Therapy Association: Distinguished Service Award, Clinician Award i Honorary Life Member Award. També ha rebut el reconeixement del Kennedy Center Very Special Arts (VSA),

Cathy Malchiodi és una destacada experta internacional als camps de l’artteràpia, la teràpia d’arts expressives, el trauma i l’aplicació de les arts a l’atenció sanitària.

organització que promou l’ús de les arts per incloure les persones amb discapacitat a tots els aspectes de la societat; el Presidential Award de l’Association for Humanistic Counseling; i el William Steele Award 2011 per les seves contribucions al camp del trauma del National Institute for Trauma and Loss in Children.Cathy Malchiodi, PhD, és una destacada experta internacional, escriptora i educadora als camps de l’artteràpia, la teràpia d’arts expressives, el trauma i l’aplicació de les arts a l’atenció sanitària.

Psiara: Quan i per què va començar el teu interès pel trauma?

Cathy Malchiodi, PhD: Probablement hi pot haver diverses respostes a això. Per una banda, una de les coses sobre les quals vaig escriure al llibre és sobre el meu primer record de trauma. I això va ser quan tenia uns vuit anys i va morir el meu avi: va ser la primera mort que vaig viure.

Professionalment, però, va ser una història una mica diferent. Sortint de la universitat vaig co-

mençar com a artista visual i després sempre em va interessar treballar amb gent i no sabia que hi havia una manera de combinar l’ús de l’art en un tipus de teràpia.

Aleshores, vaig trobar aquest programa, un màster en artteràpia. Realment no sabia què era, però volia fer-ho i quan vaig sortir d’aquesta formació el primer treball que em van oferir va ser amb el que en aquell moment es deia refugi per a violència domèstica.

Aleshores ni tan sols feien servir la paraula trauma. Fa dècades, la paraula trauma no s’utilitzava. Ho van entendre com a estrès, com una crisi. I així vaig caure immediatament en aquest camp, el del trauma.

Com definiries la relació entre trauma i artteràpia?

Torno a les meves experiències personals; d’estar involucrada primer en l’art visual, després en l’art de la performance i després amb enfocaments més creatius. Ho vaig fer sempre creient que no es tractava només de fer art i mostrar-lo, o d’actuar i ser observat, sinó que alguna cosa més profunda em passava amb aquella obra.

Aquesta era la connexió que estava intentant establir i que anava a estudiar al postgrau. Aquesta idea de l’artteràpia tenia molt sentit a nivell personal però, fa dècades, en aquells programes no sabíem el què sabem ara sobre per què fer diferents tipus d’enfocaments expressius és realment útil per a la ment i el cos. No teníem tota aquesta informació, així que vam viure l’experiència intuïtivament veient com la gent es recuperava i restaurava mitjançant aquests mètodes.

Ara tenim la neurociència que ens acompanya. Si ens fixem en les diferents formes d’expressió creativa, de teràpia d’art expressiva, sabem que quan la gent simplement fa ratlles al paper estimula l’àrea del llenguatge del cervell.

I això se sap des de fa uns 20 anys gràcies a diferents estudis. Per tant, hi ha alguna cosa realment potent.

“Posiblemente, la razón más convincente para el uso de las artes expresivas en el trabajo con el trauma es la naturaleza sensorial de las propias artes; sus cualidades implican experiencias visuales, táctiles, olfativas, auditivas, vestibulares y propioceptivas“

Trauma y terapia de artes expresivas: Cerebro, cuerpo e imaginación en el proceso de curación, Malchiodi, 2023

Creus que l’artteràpia és una alternativa per dir alguna cosa que no pots dir de la manera habitual?

Sí, crec que és una acció que estimula.

Una cosa que sabem, a partir d’estudis que tenen a veure amb la integració sensorial, és que quan les persones estan traumatitzades molt

profundament i tenen un grau d’estrès posttraumàtic, sovint congelen el seu cos i la seva ment, els seus patrons de pensament.

No poden relacionar les coses. El seu funcionament executiu no hi és i, introduint elements com el moviment i el so, comença a disminuir aquest estat de congelació.

El bloqueig és el que està més relacionat amb l’estrès posttraumàtic. Així doncs, totes aquestes accions expressives – fins i tot el dibuix –però més encara el moviment, el so i el treball gestual, trenquen el bloqueig que està relacionat amb l’estrès posttraumàtic.

“La expresión creativa también sirve como medio no verbal para «romper el silencio» (Malchiodi, 1990, 1997) y para «contar sin hablar» (Malchiodi, 2008) en el caso de aquellos individuos que no pueden hablar en público de sus experiencias por varias razones“.

Trauma y terapia de artes expresivas: Cerebro, cuerpo e imaginación en el proceso de curación, Malchiodi, 2023

Estem parlant del present i hem parlat del passat del trauma relacionat amb l’artteràpia. Però, com veus el futur?

Bé, encara hi ha resistència i malentès sobre de què tracta la teràpia d’art expressiva o l’artteràpia, la musicoteràpia… totes aquestes teràpies diferents.

De vegades pensen que és només per a infants i, realment, és aplicable a qualsevol etapa de la vida.

Les teràpies verbals són molt eficaces per al trauma, hi ha models de comportament cogni-

tiu i altres tipus de teràpia verbal a les quals donen suport bons estudis.

Però el que crec que trobem amb els enfocaments cognitius és que poden fer alguna cosa per ajudar al funcionament executiu de les persones. Aquesta part del cervell, però, no aborda el que experimenta el cos i moltes vegades aquests són els tipus de pacients que veig. Ho han fet molt bé amb la teràpia, però senten que alguna cosa no està bé. Encara tenen reaccions. L’ansietat o la preocupació prové del cos.

I és per això que realment crec que els i les professionals de la psicologia, les persones que treballen en salut mental en general, haurien d’integrar aquests enfocaments amb el que ja estan fent, perquè han d’abordar els casos d’una manera orientada a l’acció que comenci a ajudar els cossos de les persones. Canviar i restaurar d’alguna manera i almenys ser capaç d’expressar el que està passant al cos no només a través de la conversa.

“…la

terapia de artes expresivas hace que los individuos pasen de estar «en sus mentes» a estar más plenamente en sus cuerpos, y ello de un modo natural. En los casos en los que las personas se ven inmovilizadas a causa de un trauma no resuelto, los métodos basados en las artes también pueden facilitar una reconexión con el cuerpo cuando está paralizado a causa de recuerdos, reacciones o sensaciones abrumadores”

Trauma y terapia de artes expresivas: Cerebro, cuerpo e imaginación en el proceso de curación, Malchiodi, 2023

Has participat en tallers, cursos, conferències als Estats Units, Canadà, Orient Mitjà, Àsia i Europa. Creus que hi ha diferències en l’aplicació de l’artteràpia entre els Estats Units i la resta de països?

Crec que la formació en diferents països és molt diferent.

El més interessant del treball expressiu és que és molt intercultural. Així, quan ets a diferents països, hi ha diferents tradicions culturals i això és molt interessant d’esbrinar, perquè és un recurs que tenim ja sigui fent formació o treballant amb persones en comunitats en els quals hi ha tants costums.

Per exemple, actualment visc a la part central dels Estats Units. Probablement és una zona predominantment cristiana i això porta certes tradicions quan de vegades he de fer treballs de socors en cas de catàstrofes naturals. En aquestes situacions particulars, les persones de la comunitat cristiana canten cançons o reciten oracions. Tenen tradicions diferents que els uneixen com a comunitat. Totes formen part de les teràpies expressives, però necessito saber quines són les seves específicament.

El teu nou llibre ja està disponible en el nostre país, l’enhorabona. A qui va dirigit?

El llibre està adreçat principalment a professionals de la salut mental (professionals de la psicologia, altres treballadors de salut mental, etc.) tot i que hi ha hagut molta gent no profes-

sional que l’ha pogut entendre.

Això és positiu, intento escriure amb claredat i espero que altres persones també el puguin llegir.

Hem pogut veure que estàs col·laborant amb el Departament d’Ensenyament dels EUA per integrar l’artteràpia expressiva a les aules. Ens agradaria saber més d’aquest projecte i sobre la integració de l’art expressiu en infants i joves.

El primer que he de dir és que no sabíem que rebríem aquesta ajuda. Vam escriure la proposta durant la pandèmia quan estàvem tancats a les nostres cases i a finals de 2020 vam aconseguir una subvenció de 3,7 milions de dòlars per incorporar les arts expressives a les aules.

Vam haver de començar amb la programació en plataformes digitals i el meu primer objectiu va ser formar al professorat en aquests mètodes perquè poguessin portar-ho a l’aula.

Vam començar a abordar els problemes de salut mental creixents en infants i adolescents perquè els mestres estaven preocupats per la situació a la qual s’enfrontarien. Vaig recollir moltes experiències viscudes i dades dels mestres sobre la seva participació en les formacions.

La quantitat d’estrès que pateixen els mestres als EUA, les condicions amb les quals treballen o la preocupació per la violència armada són algunes de les situacions a les quals han de fer front aquestes persones. I, de fet, em van fer saber fins a quin punt els va canviar a nivell personal aquesta formació i com van obtenir-ne un gran benefici. I això no m’ho esperava, així que ara l’ajuda rebuda està evolucionant en aquesta direcció.

Sempre he pensat que els i les mestres són la primera línia per a la salut mental. Els mestres volen ajudar els infants i adolescents a regular les seves emocions i ajudar-los a expressar-se dins la raó. Tot i que tot això passa en un entorn educatiu, saben que estan veient problemes de salut mental en tot moment i volen el millor per als seus alumnes.

Una darrera petició. T’agradaria compartir algunes recomanacions o comentaris per a tots els professionals interessats a convertir-se en terapeuta d’art expressiu?

Sí, hi ha dues maneres de veure-ho. Hi ha diferents credencials o acreditacions. N’hi ha una d’internacional, que és una acreditació de teràpia expressiva d’art. Això és correcte, però no ho recomano.

Crec que la majoria de les persones que ja són professionals que han estat en actiu i que han desenvolupat les seves pròpies maneres de treballar són força competents. Però això és una cosa que crec que és un valor afegit. Cal fer programes de desenvolupament professional per començar a integrar part d’això (la teràpia d’art expressiu) en la seva feina.

Ja tenen habilitats avançades d’assessorament o psicoteràpia i és una eina que es pot integrar dins del model de teràpia de conversa que ja poden estar utilitzant.

Aquest llibre sintetitza l’amplitud de la investigació sobre el trauma i el cervell i presenta un marc innovador per al tractament del trauma a través de les arts expressives.

Cathy Malchiodi descriu tècniques que aprofiten les experiències corporals i sensorials prenent-les com a base per explorar de manera segura emocions, records i narratives personals. Exemples clínics commovedors il·lustren l’ús del moviment, so, joc, art i teatre amb nens i adults. L’autora integra la neurociència, la perspectiva sistèmica, l’herència cultural i la justícia social amb un ampli ventall d’arts expressives que permeten als supervivents de fets traumàtics expressar les vivències que desafien la verbalització. Sense oblidar la importància de la relació terapèutica, els ajuda a transformar i integrar el trauma, recuperar la sensació de vitalitat i imaginar un futur possible.

«Estamos asistiendo a un cambio trascendental en los enfoques terapéuticos que ayudan a tratar a las personas angustiadas: la inclusión del cuerpo vivo, sensible y conocedor. Este libro ofrece una contribución vital al incorporar pintura, danza, teatro, música y más al arsenal de terapia del trauma. Es una guía clara tanto para terapeutas y educadores que ya utilizan las artes expresivas como para todos aquellos que quieran ampliar y profundizar su práctica»

Peter

Autor de Trauma

La Dra. Cathy Malchiodi impartint un taller organitzat per l’Instituto Cuatro Ciclos, el novembre de 2023 a Sitges

L’EVOLUCIÓ DE LA INTERVENCIÓ

FAMILIAR ALS

SERVEIS

SOCIOEDUCATIUS

Per Araceli Alba Pérez, col·legiada número 3.930, treballadora social i terapeuta familiar del SIS Famílies del Consell Comarcal del Tarragonès, i Rosa Maria Sacristan Valencia, col·legiada número 14.578, psicòloga de Serveis Socials d’Atenció Primària al Consell Comarcal del Tarragonès.

L’article que reproduïm a continuació és un recull del treball realitzat durant sis anys per les seves autores en la intervenció amb families des dels Serveis d’Intervenció Socioeducativa (SIS) des de la creació, per part de l’Administració a l’any 2017, de la línia 5.3 (intervenció amb famílies de 0 a 17 anys) al Consell Comarcal del Tarragonès.

Aquest servei inicialment estava format per dues professionals: una treballadora social i una psicòloga, ambdues terapeutes familiars.

En tractar-se d’un servei nou, les autores volen compartir la seva experiència en la intervenció terapèutica en el context social, concretament en l’Atenció Primària de Serveis Socials. L’article exposa l’adaptació i creació d’algunes tècniques a la tipologia de famílies i el context social (amb la pandèmia inclosa) i l’evolució cap un model psicosocioeducatiu que té com a característica principal el treball integrat amb les altres línies del SIS i els i les altres professionals dels Serveis Socials.

Introducció

L’any 2017 la Generalitat crea diferents serveis que tenen com a objectiu l’atenció a les famílies, amb caràcter universal i a les famílies que tenen una situació de vulnerabilitat i estan en seguiment dels Equips Bàsics d’Atenció Social (EBAS). Aquests serveis són anomenats Serveis d’Orientació i Assessorament a les Famílies (SOAF) i Serveis d’Intervenció Socioeducativa (SIS) respectivament. En aquest escrit ens centrarem en el SIS itinerant, específicament en la línia 5. 3: Servei d’Intervenció en Famílies amb Infants i Adolescents en situació de risc, d’aquí en davant SIS Famílies.

El SIS Famílies del Consell Comarcal del Tarragonès ha anat evolucionant al llarg d’aquests sis anys (2017-2023). S’emmarca dins de l’Àrea Bàsica de Serveis Socials (ABSS), i s’encarrega de les teràpies i l’atenció psicològica a les famílies derivades per les EBAS, preferentment amb expedients de risc social, complementant l’atenció social i educativa buscant canvis duradors. Tots els serveis/equips que formen els Serveis Socials comparteixen un mateix objectiu però tenen encàrrecs diferents, per aquest motiu calen canals de coordinació, derivacions i definicions clares, senzilles i àgils.

L’objectiu d’aquest article és explicar com ha evolucionat el SIS Famílies en el Consell; quins aspectes han estat més útils, compartir els aprenentatges dels errors comesos, l’experiència de la intervenció psicològica i terapèutica a Serveis Socials i deixar-ne constància pels professionals futurs.

1. Intervenció terapèutica/psicològica en els Serveis Socials d’Atenció Primària

L’atenció psicològica ha estat present des de fa anys en alguns Serveis Socials mentre que la intervenció terapèutica és una intervenció “nova” en el context dels Serveis Socials. Des dels anys 90, el marc de referència dels professionals del Departament de Benestar Social i Família del Consell ha estat el model de teràpia familiar sistèmica.

“L’objectiu d’aquest article és explicar com ha evolucionat el SIS Famílies en el Consell”

L’experiència d’aquests anys mostra que el tractament comença en el moment que el/ la derivant li recomana o deriva a la família al servei. Els casos amb millor resultats es donen en aquells en que el/la derivant ha informat a tots dos progenitors/es i no només al que fa la demanda. Hi ha un pitjor pronòstic quan un dels dos no ha rebut la informació ja que té un sentiment de que no se l’ha tingut en compte i sent poca objectivitat del professional. Mostrarà moltes resistències quan es contacti. La majoria de vegades és el pare qui no ha estat informat ja que les usuàries habituals solen ser les mares. També s’ha vist que tot i que la persona convocada decideixi no participar en la teràpia, el fet d’haver estat informada facilita mantenir algun tipus de contacte i/o intervenció directa o indirectament.

• Equip terapèutic

El SIS Famílies estava format per una treballadora social i una psicòloga que adoptaven el rol de referent i/o coreferent en les intervencions segons la tipologia de família. Les terapeutes inicials provenen d’altres Serveis del Consell: Servei d’Atenció a la Infància, EBAS, Servei d’Atenció a Dones i violència masclista (SIAD)… i tenien en comú la formació en teràpia familiar sistèmica i d’altres formacions com són: la teoria del vincle, la psicologia humanista i la traumateràpia. I una experiència de vint-i-cinc i trenta-quatre anys respectivament al món social.

• La importància del context

L’orientació i/o la teràpia familiar dins de l’ABSS té unes característiques concretes que la diferencia d’altres intervencions de la Xarxa dels Serveis Social i de Salut Mental Pública, ja que l’objectiu final és incidir en els aspectes de la parentalitat i la coparentalitat en conflicte o disfuncional per garantir el benestar dels nens, nenes i adolescents (NNA). La intervenció es centra en les persones, els rols i les relacions. Busca rescatar les figures vinculars de les famílies d’origen per disminuir “traumes” en els progenitor/es, separar aspectes de parentalitat i de conjugalitat; intervé sobre els trets de la personalitat que incideixen de forma negativa en les relacions familiars, les capacitats parentals, en la manera “subjectiva” de construir la realitat de les persones, revisant les creences i cognicions que sustenten els comportaments disfuncionals. Preveu preservar als NNA triangulats i promoure la reparació dels danys causats als NNA. Busca intervencions creatives a les dificultats. Avalua i deriva a serveis especialitats de salut mental quan es necessari.

L’atenció terapèutica es troba en el marc de context d’ajuda i de control. En l’inici es donen confusions sobre aspectes com: quines informacions de les teràpies es compartien amb els professionals de les EBAS, contingut dels informes, límits entre l’ajuda i el control… Aquestes qüestions es van solucionar explicant a les famílies els objectius del servei durant l’acollida, compartint les devolutives tècniques a cada

sessió, fent-les partícips de les valoracions i informacions que es traspassarien: algunes pactades, altres només informades… el que augmentava “la confiança” de les famílies.

• Tipologia de famílies

Les famílies que arriben al SIS eren derivades per les EBAS. El perfil majoritàriament atès van ser famílies separades amb conflicte relacional.

Pel que fa a les franges d’edats dels fill/es ha estat de zero a disset anys, tot i que la majoria en tenien algun en l’etapa d’adolescència. Les problemàtiques familiars principals varen ser: pares o mares amb conflicte obert, manca d’habilitats personals o parentals, i/o trastorns mentals que interferia en les habilitats parentals.

En els nens, nenes i adolescents (NNA), el patiment emocional donava lloc a problemes de comportament a casa o als centres educatius, absentisme escolar, dificultat de gestió emocional, malestar per les triangulacions en els conflictes conjugals, i/o diagnòstics d’algun trastorn mental.

La majoria d’aquestes famílies eren famílies coneixedores dels equips de la xarxa públiques: salut, ensenyament, infància, legal… i assistien a les sessions amb una expectativa negativa. En moltes ocasions, eren usuàries de diversos serveis alhora: “famílies multiintervingudes”. En aquestes circumstàncies, la coordinació i definició de tasques entre serveis era primordial, així com demanar “permís” a la família per coordinar-se i posar “ordre” en les intervencions per evitar confondre-les.

• El vincle terapèutic en context ajuda-control

Els i les professionals de l’EBAS eren l’equip de referència, els primers en establir un vincle, i els que ajudaven la família que arribés al SIS. Posteriorment a aquest contacte, el SIS Famílies havia de vetllar per fer una bona vinculació i mantenir-la. Hi ha molta literatura sobre les característiques de o la terapeuta (empatia, proximitat, escolta empàtica, comprensió, formació…). En aquest article volem parlar d’altres elements que també han estat molt útils: les intervencions breus, els tipus de convocatòries, les tècniques utilitzades i les devolutives en cada sessió. Les famílies arribaven amb un sentiment d’haver estat molt qüestionades pel sistema, per les pròpies famílies d’origen… Per aquest motiu és important assenyalar, cercar i reconèixer les potencialitats dels diferents membres familiars, pactant els aspectes a millorar. La reformulació realista de les demandes; el llenguatge senzill i la connexió emocional terapeutes/famílies han estat molt útils. Les famílies esperen el compromís de les terapeutes i aquestes han de cercar la manera d’implicar les famílies en aquest procés. Aquests elements ajudaven la família a guanyar en seguretat, confiança, motivació i consciència de les dificultats. Elements imprescindibles pel canvi.

• Intervencions breus

El context de ABSS permet la proximitat a les famílies i a la xarxa: educativa, salut, oci… amb una mirada “privilegiada” del dia a dia de les famílies i les seves relacions. També facilita la relació directa amb els altres serveis i equips dels municipis. Les EBAS aporten una “visió global” que s’ha de transmetre a la resta de professionals implicats i als serveis especialitzats quan sigui necessària la coordinació i la derivació de la família.

Amb les famílies en general, i amb les famílies multiintervingudes en concret, el millor és una intervenció breu, específica, intensa i propera com s’explicarà més endavant.

• Prevenció de l’absentisme i abandonament

Els objectius dels professionals derivants de vegades eren molt ambiciosos i els “canvis” esperats no coincidien amb les possibilitats i motivacions de les famílies. Cada família te-

nia el seu “sostre” i, si no es tenia en compte, el risc d’abandonament era molt alt. La família arribava amb el seu propi “equilibri”, qualsevol modificació d’aquest es valorava positivament, independentment del sentit d’aquest canvi: “els petits canvis són poderosos”. Les professionals havien de ser previsores i avançar-se al moment de finalitzar la intervenció quan el risc d’abandonament era molt alt, prioritzant els aspectes de parentalitat i coparentalitat, fent el tancament del procés terapèutic en el moment oportú, deixant així una possibilitat de retorn de la família en el futur.

En els casos en els quals no era possible aquest tancament amb alguna família o algun membre era molt útil fer arribar, mitjançant el correu electrònic, la devolutiva escrita (cartes terapèutiques).

Al llarg d’aquests anys, es va veure que en les valoracions finals acostumava a haver-hi una percepció bastant semblant de la família i els professionals dels progressos. Calia, però, visibilitat a l’equip derivant el moment actual de la família per tal de continuar des d’aquest punt i no ancorar-se en la visió que tenia de la família en el moment de la derivació.

• Tipus de convocatòria

La convocatòria familiar disminueix el nombre de sessions i el risc d’abandonament. Aquesta era preferible a la individual ja que en el si de les famílies es donaven les dificultats però també és on es trobava la millor solució. Permetia tenir una visió més global i enriquidora perquè les terapeutes podien “escoltar” com cadascun “construïa” la realitat, com es donaven les relacions i posicionaments en l’espai de la teràpia on les terapeutes són cocreadores privilegiades de la seva història.

Tanmateix, hi ha situacions en les quals és més convenient la convocatòria per separat:

1. Un dels dos progenitor/es no tenia relació amb els fills/es durant molts anys (deu anys aproximadament), o no havia reconegut legalment al fill/a i no hi havia relació.

2. Quan hi havia una ordre d’allunyament vi-

gent entre progenitor/es.

3. Existia una relació intensa i conflictiva entre pare i mare (ajuntar-los sense un treball individual primer, solia ser perjudicial). En aquests casos la convocatòria conjunta despertava el conflicte entre ells. La sala es convertia en un escenari “en guerra” on les professionals només podien fer de “guàrdia urbana”.

Els progenitors/res en conflicte dipositaven el “canvi” en l’altre, se sentien qüestionats, tractats injustament, barrejaven aspectes de parentalitat i conjugalitat. En aquests casos, les intervencions individuals (1 o 2 sessions) eren útils per explorar les famílies d’origen, buscant les relacions vinculars i models positius de criança mitjançant genograma trigeneracionals. També eren útils les entrevistes d’aferrament adult (EVAA) i l’ús de l’anàlisi transaccional (PAN) adaptades pel servei (veure apartat de tècniques).

4. Quan un progenitor/a no volia participar: el feien “present” a les sessions per conèixer la construcció, presència i significat emocional que tenia pel NNA, acompanyant a/la progenitor/a present a regular les emocions del NNA. Quan no era possible, donaven una visió més amable de la situació que descarregués al NNA de qualsevol culpabilitat i que els/les col·loqués d’una manera més funcional.

5. Un o cap dels dos progenitors no volia assistir a cap sessió conjunta: havia estat útil veure a cada un d’ells amb els fill/es, fer una orientació terapèutica (2-4 sessions) centrada en aspectes de parentalitat i coparentalitat. Les intervencions reforçaven aspectes positius de cada progenitor i es demanava l’acceptació dels mateixos per tal que els fills/es, que són utilitzats de “missatgers”, els puguin recordar la recomanació professional de dir als pares: “això no em toca”, sense represàlies. En la majoria de les famílies, els fills ho posaven en pràctica (generalment amb NNA a partir de 6-8 anys).

6. Cicle vital de les famílies: amb les famílies reconstituïdes era més útil la convocatòria conjunta del pare i/o mare i la seva actual parella i/o família amb les separades i/o en procés.

7. Beneficis i dificultats de les intervencions online

Durant la pandèmia, anys 2020-21, la totalitat de les entrevistes es van realitzar online. Si bé es va perdre proximitat i calidesa, van augmentar considerablement les sessions conjuntes amb els pares/mares en conflicte, que es connectaven amb el/s fill/es que residien amb ell/a el dia de la convocatòria. Va ser molt útil formular la convocatòria següent: “volem escoltar al fill/ es amb vosaltres davant ”. S’acordava amb els progenitors/es que les professionals intervindrien per aturar comentaris inadequats, gestos despectius… Els elements negatius detectats en aquesta modalitat eren la confidencialitat i la connectivitat. Alguns pares/mares es connectaven mentre estaven conduint, a la feina, anant caminant pel carrer… Un altre element distorsionador era que al trobar-se a casa els fills/es, sobretot els/les adolescents, estaven pendents de la conversa entre adults i donava lloc a situacions tenses a casa. Els aspectes positius varen ser: que en ocasions vàrem poder incloure a una persona de la família que no volia participar a les entrevistes ja que estava en el domicili en el moment de la connexió; i “entrar” d’alguna manera a les cases. Algunes famílies “representaven” el context de la teràpia a casa seva amb molts detalls. Els inconvenients esmentats es van solucionar demanant que la família busques un espai amb privacitat amb el compromís que si entrava alguna altra persona a l’habitació/sala poguessin avisar per parar un moment i que quan es donaven situacions inadequades finalitzaríem l’entrevista si ho consideraven adient.

Es va observar que si la primera sessió havia “impactat” als pares/mares, ja es veien canvis en la segona sessió “alliberant” als fills/es que estaven atrapats en el conflicte. Aquests casos eren de bon pronòstic independentment del nombre de sessions i objectius pendents.

2. SIS famílies: un model en evolució

Podem diferenciar tres moments:

L’inici del servei: moment de definició, creació de material i documents (contracte terapèutic, informes, protocols…).

Les famílies eren derivades per les EBAS mitjançant reunió del Departament de Benestar i protocol de derivació posterior. Les derivacions al SIS Famílies i/o SIS Adolescent es feien mitjançant circuits diferents, si bé es realitzaven reunions internes d’ambdós serveis per tractar estratègies d’intervenció conjuntament.

Les sessions eren presencials. El primer contacte el feia la família. Les convocatòries de pares i mares conjuntament es feien quan hi havia convivència i, per separat, quan hi havia conflicte amb l’objectiu d’ajuntar-los després.

La mitjana de sessions anaven de vuit a deu per a família amb la presència de terapeuta i coterapeuta. Les sessions es dividien en les següents parts: fase social, sessió pròpiament, pausa per la elaboració de les devolutives i la comunicació

“Les derivacions al SIS
Famílies i/o SIS Adolescent es feien mitjançant circuits diferents, si bé es realitzaven reunions internes d’ambdós serveis per tractar estratègies d’intervenció conjuntament”

de la devolutiva a la família. Les devolutives es feien en cada sessió i la darrera per escrit. Donar a les famílies alguna “cosa escrita” era molt útil. Aquesta manera de treballar tenia molt punts forts: la presència de la terapeuta i coterapeuta facilitava el diagnòstic, la vinculació, proposar convocatòries i devolutives més arriscades, major elaboració i participació de les famílies en les devolutives. Mentre una terapeuta conduïa la sessió, l’altra s’encarregava del que “estava passant i com estava passant”; la presencialitat permetia “captar” més matisos durant les sessions. Algunes de les entrevistes eren gravades. I es realitzaven fotografies de la tècnica de les famílies[1] per comentar amb pares i mares.

Els punts febles d’aquesta primera etapa va ser que les intervencions s’allargaven excessi-

vament en el temps ja que es dedicaven varies sessions individuals a preparar la sessió conjunta però tot i així els pares i les mares en conflicte eren molt resistents a la mateixa; el primer contacte es realitzava amb el/la progenitor/a que havia fet la demanda en les EBAS, mares generalment, i posteriorment es contactava amb als pares que es mostraven molt reticents a assistir a una entrevista individualment i/o conjunta. Difícilment es podia abordar els conflictes de coparentalitat ja que poques famílies acceptaven la convocatòria presencial conjunta i quan es feien es donaven situacions molt “tenses”. Pel que fa a la relació entre professionals dels SIS i les EBAS, es realitzaven coordinacions periòdiques si bé es preservava l’espai terapèutic, el que donava lloc a que l’equip derivant no veiés el procés fins el final tot i les coordinacions, els informes de seguiment i els informes de tancament on es recollien les estratègies que havien funcionat.

En aquesta primera fase es va dissenyar un qüestionari propi (no validat) que compartia els mateixos ítems que constaven als informes de derivació de les EBAS, l’autoinforme de les famílies i la valoració dels professionals del SIS. Aquests ítems valoren diferents àrees: la coparentalitat, les habilitats parentals, la diada, família origen, relacions fraternals, aspectes de salut, organització domèstica, l’àrea educativa, consciència del problema i motivació. Als sis mesos es feia una trucada de seguiment a les famílies.

Els resultats de les intervencions des del SIS Famílies, valorades amb les famílies i en les trucades de seguiment, eren la majoria positives, però calia un model més àgil, més integrat entre les línies del SIS, amb major proximitat amb els municipis i als professionals de les EBAS.

I buscar maneres de vincular a les famílies que no arribaven al SIS. Buscar estratègies per abordar la coparentalitat en conflicte i ja que produïa fills/es que es trobaven “triangulats”.

[1] Veure apartat: tècniques creades i utilitzades.

Segona etapa del model: aquesta etapa va ser molt creativa. Parteix de la pràctica anterior, i buscava millorar les dificultats de la primera etapa. Es fa un estudi del perfil de famílies. Es

busquen instruments que ajudin al diagnòstic de la coparentalitat i l’any 2020 el SIS Famílies, i altres serveis del Consell, varen participar en la validació del qüestionari de la coparentalitat (CERFB_cop), projecte I+D de la Universitat Ramón Llull, Facultat de psicologia, ciències de l’educació i de l’esport Blanquerna.

Pel que fa a la derivació, en els protocols, les EBAS tenien l’opció de marcar si era necessària la intervenció conjunta dels SIS Famílies i SIS adolescents. El primer contacte amb les famílies el fan els tècnics del SIS Famílies. S’amplia un nou tipus d’intervenció on no era possible una teràpia. Es realitzaven en una o dues sessions únicament en les que s’abordaven la coparentalitat conflictiva de forma directa i/o amb la provocació, sobretot en aquells casos que es preveia que no hi hauria una continuïtat. La majoria de sessions continuen sent amb la figura de la terapeuta i la coterapeuta i la mitja de sessions es redueixen de sis a vuit sessions/famílies.

“En les derivacions, les EBAS poden marcar si cal la intervenció conjunta de SIS Fam i Sis Adolescent. La mitjana de sessions es redueixen de 8 a 6 i s’amplia a noves maneres d’intervenir quan no era possible la teràpia”

des, i que ha perdurat a l’actualitat, són les supervisions periòdiques: aquest espai ha existit des dels inicis del servei permetent tractar aspectes professionals: presentació de casos, reflexió de la intervenció de la teràpia en el context de Serveis Socials, revisió dels models i resoldre les dificultats que s’han comentat… però també era un espai per abordar aspectes personals de les professionals que s’activen en les intervencions amb famílies i les persones (emocions que desperten els casos, expectatives, posicionament…) i que sovint no es tenen en compte i són elements clau en la vinculació amb les famílies.

El model va anant evolucionant fins arribar a la tercera etapa o etapa actual de transversalitat dels professionals de les línies del SIS i les EBAS. A continuació, expliquem aquesta evolució/integració.

Pel que fa a les devolutives, es reservava el format escrit per aquells casos on el progenitor/a no assistia o havia abandonat, per assegurar que arribava el missatge.

El primer i segon període del model tenien en comú alguns elements com: realització de la fitxa telefònica per conèixer la construcció del problema de cada progenitor/a, la demanda de la família (que en moltes ocasions era diferent a la del servei derivant), la motivació i possibilitats de convocatòria i primeres hipòtesis de treball. Abans o després d’aquest primer contacte o de la primera sessió, es facilitava el Contracte Terapèutic (CT) i el qüestionari propi als que s’afegeixen ítems de personalitat. Es segueix amb la trucada/sessió de seguiment dels 6 mesos que s’allarga a 8 o 12 mesos durant la pandèmia. Les trucades de seguiment permetien veure com es mantenen les millores fins i tot un any després.

Una altra característica dels dos primers perío-

3. Model actual: Model psico-socio-educatiu

La pandèmia, els canvis dins de la institució, la supervisió, l’experiència i reflexió des de la pràctica van portar al model actual que es pot definir com d’intervenció psicosocioeducativa. A grans trets, els canvis més destacats són:

El model d’intervenció de la teràpia familiar, amb terapeuta i coterapeuta evoluciona a un model d’intervenció psicosocioeducatiu, on les tècniques del SIS Famílies intervenen conjuntament amb els tècnics de les EBAS, generalment amb els educador/es socials i amb els tècnics de la línia itinerant 5.4: SIS d’Acompanyament Socioeducatiu per Adolescents.

Les convocatòries familiars: les EBAS fan el primer contacte i convocatòria prèvia acord amb el SIS Famílies. Les següents entrevistes s’acorden directament amb la família al finalitzar cada in-

tervenció.

És important que les tres primeres entrevistes siguin consecutives, quinzenals, per crear vincle amb el nou servei. Després d’aquestes entrevistes els tècnics, conjuntament amb la família, fan una valoració sobre la continuïtat i/o finalització de la intervenció. La mitja d’entrevistes és de tres a sis. Aquestes augmenten quan no es poden fer convocatòries conjuntes si bé el temps d’intervenció no supera els tres o quatre mesos, aproximadament.

Actualment, es prioritza que les entrevistes es realitzen als municipis, tot i que de vegades és recomanable fer-les al Consell Comarcal, i cada vegada és més residual la modalitat online que s’utilitza quan pares i mares viuen lluny del territori, amb pares i mares en conflicte, persones amb problemes de salut o mobilitat, i adolescents que es neguen a l’entrevista presencial. En aquests casos, s’asseguren tenir almenys un primer contacte.

Les derivacions: es continua amb les reunions del Departament de Benestar, i s’utilitza l’exposició a la reunió com a derivació al SIS Famílies. S’estableix que el període transcorregut des de la derivació a les primeres intervencions es facin en el període d’una setmana o deu dies. Si ja està funcionant alguna línia del SIS, l’activació de les altres és immediata i la presentació del nou servei a la família la fa qui té més vincle en aquell moment.

El treball conjunt de les diferents línies del SIS i les EBAS permet una intervenció on les necessitats dels adolescents, i les mancances dels pares/mares estan rebent una atenció comple-

“El treball conjunt de les diferents línies del SIS i les EBAS permet una intervenció on les necessitats dels adolescents, i les mancances dels pares/mares estan rebent una atenció complementària per aconseguir uns objectius comuns”

mentària per aconseguir uns objectius comuns: la millora de les habilitats parentals i el benestar dels fills/es. Les intervencions han de tenir em compte que les persones formen part d’un sistema: “tot adolescent, infant… té una família”. Difícilment es mantindrà una millora si no s’intervé al nucli familiar.

Compartir un mateix espai de treball de les diverses línies del SIS itinerant, facilita l’agilitat de la intervenció.

Aquesta nova visió reforça que l’abordatge professional ha de contemplar tant els aspectes socials, com educatius i psicològics. El treball suposa que cada professional aporta el “saber” de la seva disciplina. El subjecte de treball (persona, família) és el mateix però l’abordatge es específic de cada perfil, serveis i objectius.

Els primers resultats del “Model actual” apunten a que és molt útil per arribar a unes famílies que difícilment arribarien al SIS si prèviament no es fa aquesta aproximació al territori. I també que el treball conjunt entre professionals de les diverses línies i les EBAS aporta un enriquiment de coneixements i facilita arribar a famílies complexes.

El model està en contínua evolució i transformació. Les experiències fan que vagin evolucionant les maneres d’intervenir. Hi ha aspectes que cal tenir en compte: a les convocatòries de professionals de diferents serveis i línies del SIS, cal continuar preservant l’espai d’intervenció familiar. Si cal donar una informació fora del context de família, aquesta ha de ser puntual i a l’inici per tal que la intervenció no perdi potència. Pel que fa a les intervencions conjuntes dels professionals de varies línies del SIS, és molt útil que mentre el SIS Famílies centra més la intervenció en els progenitors, el SIS Adolescents “posi veu” a les necessitat de l’adolescent apropant i facilitant la comprensió entre pares/mares i filles/es. De la mateixa manera, els professionals de l’EBAS aporten la capacitat de convocatòria única i “la mirada global” com s’ha mencionat anteriorment.

Cal continuar reflexionant i recollint les experiències per consolidar el model i/o millorar les dificultats que sorgiran. Veiem recomanable que al voltant dels cinc anys es faci una revisió escrita del model.

Les potencialitats del modell psicosocioeducatiu:

• La proximitat al territori: facilita el vincle a les famílies. Per contra, la dispersió territorial de la comarca redueix la ràtio de famílies per professional.

• La transversalitat del treball conjunt: va

més enllà de la coordinació i l’entrada i sortida de professionals i serveis. En aquesta metodologia, el “tot” de la intervenció professional és superior a la suma dels treballs individuals de cada tècnic/a fent un treball simultani professionals de diferents serveis i disciplines, cosa que possibilita que tots, famílies i professionals, canviïn conjuntament.

• Canvi de la posició de l’EBAS: el fet de compartir les intervencions afavoreix que els professionals referents de l’EBAS siguin partícips actius del canvi familiar en tot el procés, facilitant “el canvi de la mirada” millorant les relacions família–EBAS quedant-se l’equip referent en una posició més favorable que la inicial.

• Hi ha un benefici mutu entre professionals: Les EBAS tenen la història de la família i són qui valoren la derivació alSIS amb l’objectiu de tenir una mirada més “comprensiva” de les dificultats. La intervenció del SIS Famílies ajuda a potenciar el canvi i a trencar aquest estancament.

Després de finalitzar les intervencions, les EBAS tenen la responsabilitat de valorar i decidir si el canvi provocat és suficient per cobrir les necessitats dels NNA o no ha estat suficient i es requereix la intervenció dels serveis especialitzat de protecció als infants.

4. Tècniques creades i utilitzades prinicpalment pel SIS Famílies

Les professionals del SIS Famílies van elaborar un material específic per a aquest servei. Pel que fa a les tècniques, algunes varen sorgir a partir de la lectura d’articles sobre famílies[1] recomanats als espai de supervisió. Altres, sorgeixen de formacions[2] realitzades per les professionals. Ambdues es readaptaren al SIS. Finalment, algunes tècniques van ser creades directament[3] per les professionals de la pràctica al servei. A continuació, es fa una breu explicació:

Joc del te: jocs que comparteixen els progenitors i els fills/es. Serveix per valorar la parentalitat i la coparentalitat. Es feia en una única

sessió, generalment gravada per visionar posteriorment amb els pares i mares assenyalant els elements positius (seguint la tècnica de la interacció guiada) per potenciar-los. Tècnica que ens arriba del Centre de Psicoteràpia Relacional i Familiar de Tarragona.

Representació de la família: família feta de “ninos de llana” perquè els NNA representessin les posicions i relacions familiars.

Aquesta tècnica era útil per veure les realitats “subjectives“, les relacions, les jerarquies, els mecanismes de defensa, les necessitats segons el cicle vital… Avantatges: permet expressar sense paraula, molt visual. Utilitzada a partir dels sis anys, o abans segons la capacitat del NNA. Adaptació de la tècnica dels peluixos del Centre de Psicoteràpia Relacional i Familiar de Tarragona.

Bareta màgica: es recullen els desitjos de progenitors i NNA. Només recull desitjos no materials

i familiars. S’escull un desig per a cada persona present i per un mateix de forma rotativa. Útil per veure les creences, expectatives, les pors, els desitjos no expressats de pares i mares i fills/ es. Fomenta la consciència dels pares i la relació família.

Ens indica la direcció dels canvis. Adaptació dea tècnica del Centre de Psicoteràpia Relacional i Familiar de Tarragona.

Cercle de la seguretat COS-P: des del SIS s’adapta i elabora un esquema del COS-p en material movible (mans, tauró, figura del fill/a…) que facilita la integració dels conceptes d’aferrament, necessitats i modifica la visió dels pares i mares cap a les necessitats dels fills/es. Tècnica originària del COS-P.

Anàlisi transaccional PAN: material didàctic per treballar aspectes d’estructura de personalitat i relacionals. La presentació didàctica i mobilitats dels tres estats facilita la integració dels conceptes d’estats, conflictes interns i relacionals que estan interferint en les habilitats parentals. Tècnica originària d’Anàlisis Transaccional de l’Eric Berne.

Entrevista EVAA: adaptació de l’entrevista amb funció educativa i de diagnòstic. Complementada amb el genograma trigeneracional. Útil per buscar figures d’aferrament que puguin ser “models” a seguir i mostrar isomorfismes de la família d’origen i la família actual potenciant els propis recursos.

Triangle de jerarquia familiar (creació del SIS): representació gràfica de la jerarquia familiar representat en un triangle on es distribueixen

diferents punts que representen als membres familiars. Útil per que la família pregui consciència de les jerarquies disfuncionals. Mostra la direcció del canvi.

Termòmetre emocional: ús d’un termòmetre on es dibuixa la puntuació de la intensitat de les emocions sentides. Facilitar el coneixement, la regulació emocional i l’empatia amb els altres. Útil per l’autoregulació, evidenciar i consolidar els canvis de forma objectiva. Tècnica adaptada del llibre: “Tus diversos rostros. El primer paso para ser amado” de Virginia Sàtir.

Gràfica de parentalitat i conjugalitat: ajuda als pares i mares a veure la diferència entre aquest binomi i com un pot influir en l’altra. Tècnica que ens arriba del llibre: “Prácticas alineadores familiares. El síndrome de “Alienación parental reformulado” de J.L. Linares.

[1] “La terapia familiar con niños: La fase de consulta”. Referenciat a bibliografia [2] COS-P [3] Triangle de la jerarquia familiar

Algunes tècniques de la traumateràpia adaptades al camp social

Utilització educativa de la neurociència social i del sistema nerviós amb les famílies. Poder explicar el funcionament del cervell reptilià o el funcionament de “ventana de tolerància” ajuda a donar una resposta comprensiva a les famílies que les relaxa.

Utilitzar figures miniatura/metàfores: “el increïble Hulk” per exemple, és útil amb els adolescents amb dificultats conductuals. També s’ha utilitzat amb els adults, o com a metàfora familiar. La tècnica consisteix en identificar a un personatge en plena conducta d’ira, ràbia. Veure com es comporta aquesta persona quan surt el seu “Hulk” i fer la comparativa. Els permet identificar-se, tenint en compte que és un personatge positiu quan està tranquil.

La importància de que les famílies es sentin “sentides”. El propi professional com a recurs tècnic. Crear vincle genuí fa que les persones es sentin segures i puguin estar preparades per realitzar un canvi. Que la pròpia relació profes-

sional-familiar sigui en sí mateixa educativa i puguin aprendre una manera diferent de relació.

5. Conclusions i suggeriments

1. Professionals amb experiència: el SIS ha de ser un suport a les EBAS. Han de ser tècnics experimentats i amb formació específica en família, vincle o trauma que puguin donar un “plus” al treball que es realitza a les EBAS.

2. Resposta àgil: donar resposta en una setmana o deu dies. La intervenció amb la família té un temps òptim si no “com l’arròs, o es passa o queda dur”.

3. Les intervencions han d’estar delimitades en el temps: màxim tres/quatre mesos amb possibilitat de pròrroga. Després de la segona/tercera entrevista es pot fer el pronòstic del cas i decidir objectius realistes per evitar l’absentisme.

4. Assegurar la continuïtat de les tres primeres visites: començar la intervenció quan es puguin fer correlatives. És contraindicat iniciar el cas i continuar-lo després d’un temps llarg d’absentisme (exemple, vacances) especialment quan no hi ha massa motivació i no s’ha establert la vinculació.

5. Dedicació exclusiva i continuïtat professional: cal assegurar una estada mínima (uns cinc anys) i delimitar les ràtios famílies/any/professional per assegurar l’agilitat del model.

6. Prioritzar la intervenció directa en el municipi sense deixar les altres possibilitats. Les intervencions en el municipi permet arribar a famílies molt resistents però hi ha intervencions que cal fer-les a altres contextos i/o en format online.

7. “No toquis allò que no pots reconduir”. Els professionals compartim tècniques. Si no ets un expert en la tècnica no l’apliquis ja que pots remoure aspectes emocionals que no sabràs tancar i el patiment pot ser elevat

8. Transversalitat: hi ha intervencions, estratègicament escollides, en les quals l’efecte de l’actuació es “multiplicarà” quan es treballa des d’aquesta metodologia.

9. La formació i supervisió continuada: elements necessaris de millora i evolució de la intervenció.

10. Potenciar el treball d’aspectes personals dels professionals: ja que tenen una relació directa amb la vinculació i treball amb les famílies, en els equips i les institucions.

BIBLIOGRAFIA

• “Comprendiendo como somos, dimensiones de la personalidad”. Ana Gimeno-Bayón. (2002)

• “Divorcio difícil. Terapia para los hijos y la familia.”. Marla B. Isaacs, Braulio Moltalvo, David Abelsohn. (2009)

• “El poder de la palabra PNL”. La magia del cambio de creencias a través de la conversación”. Robert Dilts. (2021)

• “Estilos de personalidad. La personalidad y sus trastornos. T Millon y GS Everly (1994)

• “Familias obligadas, terapeutas forzosos. La alianza terapéutica en contextos coercitivos”.

Ana Paula Relvas. Luciano Sotero. (2014)

• “Il circolo della sicurezza”. Bert Power. Glen Cooper. Kent Hoffman. Bob Marvin. (2019)

• “Las cartas terapéuticas. Una técnica narrativa en terapia familiar”. Juan Luis Linares. Mª Jose Pubill y Ricardo Ramos. (2005)

• “Poner límites a tus hijos” Tania Zagury. (2005)

• “Práctica alineadoras familiares”. El síndrome de Alienación parental reformulado”. Juan Luis Linares. (2015)

• “Teoría de la regulación del afecto”. Un modelo clínico. Daniel Hill. (2018)

• “Terapia estratègica breve”. Pasos hacia un cambio de percepción de la realidad “. Paul Watzlawick y Giorgio Nardone. (2014)

• “Tratamiento de los trastornos de personalidad y algunos síndromes con análisis transaccional “. Ramón Rosal, Ana Gime-

no-Bayón. Ana Dalia García. 2003

Articles i guies:

• “El arte de realizar reestructuraciones desde la circularidad” Alejandra González

• “Escala de bienestar infantil.” Joaquín de Paul y Maria Ignacia Arruabarrena. Universidad del País Vasco. (1999)

• “Guía entrevista apego para adultos. (AAI)”. capítol 6. Mario Marrone

• “Guía para la evaluación de las competencias parentales y la resiliencia parental”. J. Barudy. Maryorie Dautagnan Con la colaboración de Emilia Comas. Esta guía está incluida en el libro editada en febrero (2010): “los desafíos invisibles de ser madre y padre”.

• “Interaction Guide” de Susan McDonough

• Guía para la interacción (I.G.): promover y apoyar la relación

• de crianza (caregiving)

• “La terapia familiar con niños: La fase de consulta”. Carlos Lamas Peris. Ana Alonso Rosell i Sergi Andreu Gelabert.

• “Los primeros contactos”. Carlos Lamas (Extracto de Intervenciones Sistémicas de Juan Luis Linares).

La Comissió de Psicoanàlisi del COPC i l’Espai Freud fan un sentit homenatge ‘in memoriam’ a Salvador Foraster

El passat 6 de febrer la seu central del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya va acollir un emotiu acte en homenatge al llibreter Salvador Foraster.

Salvador Foraster ens va deixar el passat mes de setembre, però la seva figura i influència segueixen ben presents. És per això que, per rememorar tot el que va significar, la Comissió de Psicoanàlisi del COPC i l’Espai Freud van voler retre homenatge a qui va ser un llibreter vocacional i un gran difusor cultural.

Va obrir l’acte Ana Molinaro, membre de la Comissió de Psicoanàlisi del COPC. Després, hi va intervenir el degà del Col·legi Guillermo Mattioli i, per torns de taula coordinats per Mercè Collell, representants de diferents associacions psicoanalítiques i testimonis personals dels col·laboradors en les diverses activitats organitzades per Xoroi i La Casa de la Paraula. L’acte va convocar un gran nombre de persones, la sala era pena de gom a gom.

Salvador Foraster juntament amb la seva companya Marga Damian van obrir la llibreria Xoroi el 1980. La llibreria es va anar especialitzant en psicoanàlisi, psicologia i psicoteràpies, sense deixar de banda altres àmbits de la cultura com la literatura, el cinema o l’art.

Des de l’inici, va ser més que una llibreria. Va crear espais de formació i diàleg: “Mesos Monogràfics”, “Conferències de Psicoanàlisi”, “Institut Sigmund Freud”, conferències “De la ficció”, “L’Any Freud” amb motiu del 150è aniversari del naixement del pare de la psicoanàlisi, “l’Espai Freud” i, en col.laboració amb la Filmoteca de Catalunya, diversos cicles de “Fantasmagories del Desig”. En el si d’aquests espais es promovien taules rodones, debats, cursos i presentacions de llibres. La llibreria comptava amb el fòrum “Amigos de la libreria Xoroi” creat per iniciativa de Manuel Pombo Sánchez. La seva trajectòria va culminar amb la creació de La Casa de la Paraula i de l’editorial Xoroi Edicions, aquesta darrera en col.laboració amb Henry Odell.

La Comissió de Psicoanàlisi del COPC i l’Espai Freud van voler retre homenatge a Salvador Foraster, un llibreter vocacional i un gran difusor cultural.

En les intervencions de la taula i després entre el públic va haver-hi gran coincidència en destacar la vàlua intel·lectual, la personalitat i la singular manera de fer del Salvador. Va ser un gran llibreter i amic. Les seves passions eren la lectura i el cinema. Va publicar juntament amb l’Anne-Helène Suárez, el llibre El secreto del cristal- Aforismos y desafueros de Gonzalo Suárez. Foraster orientava als clients-amics sobre el tema que se li demanava i els brindava la seva ajuda. A més, oferia un tracte personalitzat a tothom qui el visitava a la llibreria; sabia dels interessos dels seus clients i els informava de les novetats. Era

una persona acollidora, amable, amb una gran capacitat d’escoltar, i amb un compromís amb la difusió de la psicoanàlisi i amb tota mena d’activitats que incentivessin la reflexió i el diàleg. Com a llibreter i promotor cultural era reconegut fins i tot fora de l’estat espanyol.

Xoroi i ell mateix van ser un referent ineludible pel col·lectiu psicoanalític de Barcelona. Va mantenir bona relació amb totes les associacions de la ciutat (se’n van comptar trenta-sis), tasca enormement meritòria si tenim en compte les diferents orientacions teòriques.

Al final de l’acte es va lliurar un opuscle conformat per una mostra de petits escrits alguns elaborats en representació de diverses associacions i, d’altres, escrits a títol personal. Tots ells, però, testimonis d’agraïment i reconeixement d’aquesta fecunda trajectòria. Aquest text es troba a la biblioteca del COPC i també en versió en línia.

La cloenda va anar a càrrec de Julieta Piastro. A la sala no hi cabia més gent; tanmateix es va crear un clima d’intimitat, d’emoció i respecte. En tot moment, es va fer palès el buit que deixa el seu traspàs però també l’agraïment i reconeixement per la seva tasca. Salvador deixa profundes empremtes. Un bon llegat com a intel·lectual, llibreter, promotor cultural i amic.

Comissió organitzadora: Mercè Collell, Ana Molinaro, Julieta Piastro.

Ressenya

OTRAS LECTURAS. LITERATURA Y CLÍNICA

Por Josep Vilajoana, doctor en psicología, coordinador de la División de Psicología de la Salud del Consejo General de la Psicología de España y exdecano del COPC.

Autoría: Carlos Rey

Editorial: Xoroi Edicions

Páginas: 490

ISBN: 978-84-128042-1-8

1ª edición: febrero de 2024

Xoroi Edicions acaba de publicar Otras Lecturas. Literatura y clínica, de nuestro colega Carlos Rey, especialista en psicología clínica, con una larga trayectoria profesional y cultural. Los textos reunidos en este libro tienen su origen en la sección cultural de nuestra revista colegial que, siendo yo vicedecano, le propuse llevara a cabo.

Como se recordará, la sección llevaba el título de Otras lecturas y, durante ocho años, de 2004 a 2012, pudimos disfrutar de sus reflexiones, proponiéndonos otras lecturas para comprender mejor la condición humana de nuestro sujeto de estudio y tratamiento clínico. El autor parte de la evidencia de que nuestro lenguaje científico tiene limitaciones para dar cuenta de la subjetividad humana, por eso nos propone el lenguaje figurado de la literatura y el cine; así como hacernos eco del relato literario de pacientes que publicaron sus experiencias subjetivas, así como sus tratamientos psíquicos.

Una buena parte de mi biblioteca más estimada, a caballo entre la literatura y la salud mental, en

el sentido más amplio posible, surge de esas otras lecturas y sigue siendo un enorme placer releerlas. Será también un placer para aquellos primeros lectores que no pudieron leerlo en su momento, a los cuales aviso ya, desde estas líneas, que sus relatos, de una longitud muy fácilmente digerible, producen adicción.

La edición que aquí se presenta es una selección de los artículos que se publicaron en la revista colegial, revisados y mejorados, así como las reseñas realizadas desde 2016 a 2023, y publicadas en otras revistas de profesionales, sobre la mayor parte de los libros publicados por la Otra psiquiatría/psicología. Todos los artículos que componen esta edición mantienen su frescor y vigencia, e incluso muchos de ellos son de una rabiosa actualidad, por lo que hay que valorar el doble impacto que se produjo en su momento. De allí que el autor haya querido recordar en cada texto la fecha de su publicación para destacar el contexto en que fueron escritos. No podemos ignorar que persisten algunos círculos fóbicos hacia el ejercicio de la reflexión. Hay un interés manifiesto en convertir a la Psicología en una técnica algo mecanicista, aritmética o estadística. Por eso es tan importante abrir espacios de comunicación libre, no sometidos a dictados restringidos y limitativos, sorprendentemente autodenominados científicos.

“El autor parte de la evidencia de que nuestro lenguaje científico tiene limitaciones”

Como dice José María Álvarez en el prólogo de esta edición, Carlos Rey es un lector, escritor y clínico –en el orden que cada lector quiera priorizar– y que, como él mismo dice, ha estado dando la matraca al pensamiento único, combinando el rigor y la sencillez argumental con la calidad literaria de sus ideas li(e)bres.

Lo único que se echa en falta en esta edición es la ausencia de las viñetas de El Roto, El Tute y Forges con las que el autor quiso acompañar sus textos, por los derechos de imagen, al ser esta una edición comercial; y que en sus primeras ediciones contamos con la autorización, por ser

El especialista en psicología clínica, psicoanalista, supervisor y docente Carlos Rey. (Fuente: Xoroi Edicions)

una revista colegial. El lector interesado puede recurrir a los cuatro compendios (uno cada dos años de artículos) que obran en la biblioteca colegial, donde textos y viñetas satíricas se combinan para ir más lejos y más libres en un diálogo posible entre la ciencia, el arte y la clínica.

(Haz clic sobre la imagen para empezar a leer)

Reflexió i pràctica

PROCÉS PARTICIPATIU EN SALUT MENTAL “TALLERS DE SALUT MENTAL

PER A USUARIS I FAMILIARS”

Per Carme Hidalgo Arjona, col·legiada núm. 5976, psicòloga clínica a l’Hospital

de Mollet.

Les persones amb problemes de salut mental històricament han estat un grup social particularment desafavorit que ha patit condicions d’opressió institucional i d’estigma. Tradicionalment, s’ha posat el focus en el pes de la biologia desenfocant la importància dels condicionants socials en la salut mental i afavorint la construcció de la identitat al voltant de l’etiqueta psiquiàtrica. El tracte a les institucions a fomentat una actitud paternalista i sobreprotectora, dificultant la participació i implicació dels pacients i de les seves famílies en els processos de recuperació.

Resulta de gran importància revertir aquesta situació que encara és molt present i qüestionar la suposada incapacitat de les persones etiquetades amb diagnòstics psiquiàtrics greus. Cal transformar aquesta dinàmica limitadora de forma clara i decidida i revisar els perjudicis que han afectat negativament a l’exercici ple de la seva ciutadania.

Durant aquests últims anys des de la Fundació Sanitària Mollet (FSM ) estem innovant les nostres metodologies d’intervenció amb un model més participatiu, horitzontal i eficaç on les mateixes persones que viuen un problema de salut mental siguin les protagonistes.

A continuació, ens centrarem a explicar l’experiència dels tallers de salut mental desenvolupada a la FSM durant els anys 2021-2024 amb l’objectiu de promoure l’emancipació dels participants i reconèixer els beneficis del treball compartit en la recerca de solucions.

Tallers de salut mental

Durant el 2021 es va fer un recull dels treballs d’investigació sobre els psicoeducatius en salut mental i una discussió dins de l’equip del Servei de Rehabilitació Comunitària. La conclusió va ser que hi havia evidències sobre la major eficàcia de les intervencions en què participen usuaris i familiars amb experiència pròpia com a agents de suport mutu, i que incloïen variables relacionades amb factors culturals i experiències subjectives (Bonsack, Rexhaj, & Favrod, 2015).

Els programes psicoeducatius realitzats fins ara en el Servei i impartits exclusivament pels professionals, tot i estar ben valorats, tenien un nombre baix de participants i un elevat nombre d’abandonaments.

És per això que durant el 2022 s’acorda iniciar un procés participatiu entre les persones usuàries del servei, familiars i professionals per implementar una nova intervenció en psicoeducació, que es portarà a terme durant els anys 20232024.

Es fan sessions d’informació i sensibilització als i les professionals de la resta dels dispositius de salut mental i diverses reunions amb pacients, familiars i professionals interessats per detectar les necessitats i demandes dels participants. Posteriorment, es constitueix un grup motor, en el que s’acorda conjuntament la temàtica de les sessions, la planificació horària, el nom de la intervenció, el nombre de sessions, el material de les sessions, el sistema d’avaluació

i el disseny per la difusió. També es recull informació de necessitats via qüestionari escrit i es dona bibliografia als membres assistents.

Durant el 2023 es du a terme la difusió dels tallers a través de la pàgina web de la FSM, amb un formulari i cartells informatius. La impartició dels 6 tallers es realitza durant el mes de maigjuny de 2023 (1) i es repeteixen durant el mes de novembre i desembre de 2023 (2) per a nous participants.

Material de difusió

Els temes escollits són:

Recuperació i estigma

Dinàmica familiar

Intervenció en crisis

Recursos de la xarxa de salut mental

Condicionants socials

Dinàmica familiar

Mesures legals de protecció a la persona

Durant el 2024 es creen nous tallers amb els següents temes:

Addiccions

Prevenció del suïcidi

Maneig de la simptomatologia

Metodologia

En la planificació, disseny i impartició dels tallers es fan servir els principis de la metodologia participativa i del model de recuperació. Són tallers transdiagnostics i centrats en el benestar, la salut i les fortaleses personals i socials, en comptes de la patologia i els símptomes.

Els tallers, tenen per objectiu generar espais de participació interactius i de reflexió col·lectius per fer valdre la subjectivitat de les persones amb experiències de trastorn mental i les seves famílies. La funció principal dels i les professionals consisteix a facilitar un espai comú de seguretat i respecte per afavorir la col·laboració i l’elaboració de respostes coparticipants.

Objectius

1. Crear un espai de comunicació i col·laboració entre professionals, usuaris i familiars per cogenerar reflexió, informació i suport mutu per la millora de la salut mental.

2. Fomentar el canvi de la passivitat a la participació i redefinir la manera de veure el significat dels símptomes.

3. Reconèixer i reflexionar sobre la incidència dels factors individuals, familiars i social en la salut mental.

4. Afavorir estratègies saludables de relació i una actitud assertiva davant dels probles de la vida.

5. Facilitar el coneixement i l’ús dels diferents recursos socials, sanitaris i econòmics que poden ser útils i necessaris.

6. Fomentar l’emancipació dels participants. Evitar la sobreprotecció i ajudar desenvolupar els recursos de la família i de l’usuari.

7. Reduir el nivell d’estrès familiar i promoure espais de diàleg i d’esperança.

Resultats obtinguts

Participació de pacients i familiars a les sessions preparatòries (GRUP MOTOR): En total hi han participat 20 persones.

• Participació d’un equip de professionals multidisciplinari: 2 treballadores socials, 3 psicòlogues, 1 psiquiatra, 1 infermera, 2 terapeutes ocupacionals i 1 educadora social.

• Participació d’un equip de professionals multidisciplinari: 2 treballadores socials, 3 psicòlogues, 1 psiquiatra, 1 infermera, 2 terapeutes ocupacionals i 1 educadora social.

• Participació en els tallers de salut mental( 1) amb 25 persones usuàries i 9 familiars. En total hi han participat 34 persones en la 1a edició.

• Participació en els tallers de salut mental( 2) amb 14 persones usuàries i 6 familiars. En total hi han participat 20 persones en la 2a edició.

Valoració dels pacients i familiars

Valoració final de cada taller (puntuació ascendent de l’1 al 5 ( 1- totalment insatisfactori i 5totalment satisfactori).

(1)

(2)

Valoració global dels tallers ( puntuació ascendent de l’1 al 5 ( 1-totalment insatisfactori i 5totalment satisfactori).

Valoració global dels tallers ( puntuació ascendent de l’1 al 5 ( 1-totalment insatisfactori i 5totalment satisfactori).

(1)

(2)

Comentaris

Durant la sessió, es van destacar diversos comentaris. A continuació, es detallen els principals punts abordats:

1. El nombre de sessions i l’horari són correctes: Els participants van expressar que la freqüència i la programació de les sessions actuals són adequades.

2. Mantenir la continuïtat a les trobades i ampliar temes.

3. Seria interessant crear un grup dajuda mútua: Una de les propostes va ser la creació dun grup específic per ajuda mútua.

4. Bona dinàmica de la sessió considerant el temps disponible: La dinàmica de les sessions va ser valorada positivament, especialment pel que fa a la gestió del temps.

5. Bon suport a les famílies, pacients i acompanyants: Es va reconèixer el bon treball realitzat quant al suport brindat a les famílies, pacients i acompanyants.

6. Que segueixi si us plau així, ajudant-nos a tots i donant-nos suport a tots: Hi va haver una crida a continuar amb la mateixa línia de treball.

7. Espero que les situacions serveixin dajuda per a tots: Sespera que les diferents situacions discutides durant les sessions siguin dutilitat per a tots els presents.

8. Les experiències de les persones poden ajudar a les crisis i als ingressos: Es va destacar el valor de compartir les experiències.

9. Millor les sessions que hem estat asseguts en cercle per veure’ns millor: Es va suggerir que les sessions en què se sentin en cercle són més efectives.

10. Seria important facilitar a cada sessió documentació.

11. Caldria mantenir aquest espai de diàleg conjunt i de parlar sobre experiències personals: Es va posar èmfasi en la importància de preservar aquest espai de diàleg obert i sincer, on es comparteixen experiències personals.

12. Molt útil les experiències personals representades, ajuden a comprendre la situació i empatitzar amb els altres: Finalment, es va valorar altament la representació dexperiències personals, ja que ajuden a comprendre millor les situacions dels altres i fomenten lempatia entre els participants.

Valoracions i conclusions

La valoració dels tallers ha estat molt satisfactòria. La puntuació més baixa ha estat d’un 4,3 sobre 5 i la més alta d’un 4,6. Al qüestionari general de valoració, la mitja ha estat de 4,5 i la puntuació més valorada ha estat la dels formadors amb un 4.9. Els tallers de novembre- desembre han millorat el seu grau de satisfacció general.

Comparant els antics programes de psicoeducació amb els tallers participatius s’observa que ha augmentat exponencialment el nombre de participants. S’ha afavorit una major motivació, participació i valoració de l’experiència. Els participants s’han mostrat favorables a mantenir la continuïtat dels tallers i ampliar els temes tractats. La valoració dels professionals que han participat en els tallers ha estat molt positiva

destacant la generació de vincles humans més propers, un aprenentatge més vivencial i una millor compressió dels elements individuals i socials que afecten la salut mental.

Hi ha hagut aproximadament un 50% de participants amb un elevat grau de compromís que han participat en la majoria de les sessions. La resta han escollit només els tallers en què estaven interessats.

La resposta de les persones usuàries i familiars indiquen la necessitat de continuar preparant diferents tallers i xerrades informatives d’interès pels pacients i per les seves famílies i que ens ajudin a la reflexió sobre les actituds i comportaments més útils.

La condició d’”experts per experiència” en salut mental ha suposat un valor enriquidor per dissenyar uns tallers més adaptats a les demandes de la població directament interessada. La participació activa de les persones usuàries en la seva planificació, impartició i avaluació, ha contrarestat els sentiments d’impotència i passivitat i incrementat la percepció de capacitat de la persona. Sentir-se protagonistes del procés augmenta la corresponsabilitat en el canvi i possibilita una actitud positiva i proactiva davant de les situacions d’adversitat de la vida.

S’han pogut crear dinàmiques molt participatives, inclusives i reflexives des de l’horitzontalitat i el respecte mutu. Aquest espai comú ha permès l’experiència relacional, el contacte, el coneixement i el diàleg entre totes les persones participants i també construir un coneixement conjunt que supera el que podria sorgir des de qualsevol de les parts per si mateixes.

En el marc del model comunitari resulta necessari abordar la recuperació de les persones amb problemes de salut mental des del prisma de la garantia de drets, entre ells el de la participació. Caldria continuar implementant la investigació en salut mental des de la metodologia d’acció participativa. Els agents involucrats en una realitat determinada, en itineraris d’aprenentatge oberts i interactius, permeten vincular idees, i compartir coneixements i experiències per resoldre problemes (Zurbriggen & González Lago, 2014).

Caldria valorar la necessitat de contractació en els equips de persones amb experiència pròpia de salut mental i amb formació per a millorar l’eficàcia i eficiència de les nostres intervencions.

Els diferents sistemes de difusió (cartells, web hospital…) han estat adequats per arribar a més població.

Cal reflexionar sobre la importància de millorar les pràctiques professionals en el sentit de generar relacions de confiança i menys jeràrquiques. Per això també seria necessari poder realitzar accions que arribin a més professionals tant de l’àmbit de la salut mental, atenció primària i altres especialitats mèdiques i que impulsin accions transformadores de la pràctica assistencial.

REFERÈNCIES

• “Psychoéducation:définition, historique, intérêt et limites. Annales Médico-Psychologiques, Revue Psychiatrique”.Bonsack, C., Rexhaj, S., & Favrod, J. (2015).

• “Innovación y co-creación: nuevos desafíos para las políticas públicas . Revista de Gestión Pública”. Zurbriggen & Gonzalez Lago, (2014)

• “Síntesi de l’informe de resultats del diagnòstic de necessitats d’informació en salut mental. 2016 Activa’t per la salut mental Federació Salut Mental Catalunya”. Generalitat de Catalunya. Fundació veus

• “Informe previ per l’elaboració d’un manual de recuperació. 2018 Activa’t per la salut mental”. Generalitat de Catalunya. Fundació Veus. https://activatperlasalutmental.org

• “Manual per a la recuperació i l’autogestió del benestar.2020. Activa’t per la salut mental” Generalitat de Catalunya. Fundació Veus. https://www.salutmental.org

• “Guía Partisam, promoción de la participación y autonomía en Salud Mental”. Asociación Española de Neuropsiquiatría. (2014) https://consaludmental.org/publicaciones/PARTISAM.pdf

PRIMER CICLE DE CONFERÈNCIES ‘EL

PROFESSIONAL DE LA PSICOLOGIA

EN LA COMUNITAT EDUCATIVA’ DE LA

SECCIÓ DE PSICOLOGIA DE L’EDUCACIÓ I LES DELEGACIONS DEL COPC

La Secció de Psicologia de l’Educació del COPC, juntament amb les tres delegacions territorials, han organitzat el primer cicle de conferències amb el títol general El professional de la psicologia en la comunitat educativa.

Aquesta proposta neix arran de les trobades prèvies de la presidenta de la Secció, Olga Piazuelo, i la secretaria, Mònica Cortés, juntament amb les delegacions territorials del Col·legi. A Girona amb el president de la Junta Rectora, Àngel Guirado, i la vocal, Marianna Lozano.

A Tarragona amb Montserrat Domènech, tresorera de la Delegació, i Mabel Montserrat, coordinadora del Grup de treball d’Intervenció psicoeducativa. I a Lleida amb Thelma Hernando, tresorera de la Junta Rectora, i la vocal, Núria Vita.

S’han fet quatre trobades on cada Delegació s’ha responsabilitzat d’una conferència:

Girona, 12 de març: Els actuals processos de canvi en el subjecte escolar i l’orientació psico

A Tarragona amb Montserrat Domènech, tresorera de la Delegació, i Mabel Montserrat, coordinadora del Grup de treball d’Intervenció psicoeducativa. I a Lleida amb Thelma Hernando, tresorera de la Junta Rectora, i la vocal, Núria Vita.

S’han fet quatre trobades on cada Delegació s’ha responsabilitzat d’una conferència:

Girona, 12 de març: Els actuals processos de canvi en el subjecte escolar i l’orientació psicopedagògica, a càrrec de Joan Serra.

Tarragona, 11 d’abril: El disseny universal d’aprenentatge com a element de benestar i cohesió social a l´aula, a càrrec de Teresa Morales i Laura Tomás.

Lleida, 14 de maig: Desenreda la psicologia educativa. Què és realment ser professional de la psicologia educativa?, a càrrec de Jaume Romero.

Barcelona, 11 de juny: Què seria una educació saludable en l´era digital?, a càrrec de José Ramón Ubieto.

En aquest cicle s’han parlat de moltes qüestions, per exemple en com han de ser les institucions educatives i si l’aprenentatge serà diferent, el paper i els reptes de les persones orientadores, l’aprenentatge significatiu, recuperar la funció d’assessorar, la prevenció i la dualitat educativa.

També s’ha tractat el DUA com a facilitador que permet la participació, la presència i el progrés de l’alumnat d’una aula, facilitant així la inclusió i la cohesió del grup. A més, d’ajudar i formar els docents en el tema de la inclusió, la importància de l’anticipació a la variabilitat dels alumnes i el disseny d’experiències d’aprenentatge.

El rol de l’educació dins del camp de la psicologia també ha tingut cabuda al cicle de conferències, així com les funcions de les persones que hi treballen, tenint en compte els diferents sistemes en els

quals poden dur a terme les seves tasques. La convivència dins del món digital, en què adults, adolescents i nens i nenes habiten una realitat  híbrida amb nous interlocutors que exerceixen la seva influència a través de les xarxes socials, paral·lelament a la tasca educativa pròpia de la família i l’escola, ha generat altres temes de debats relacionats en la salut i l’educació. Per exemple, tres preguntes relacionades amb la identitat, la pertinença i el cos sexual; com cal actuar en aquesta era digital i com pot el psicòleg o psicòloga col·laborar i acompanyar aquest col·lectiu.A les conferències en línia i presencial hi han assistit 174 persones. A més, tots els assistents n’han fet una valoració molt positiva i ho han seguit amb molt d’interès i participació en tot el territori, amb l’objectiu comú de continuar aquest cicle de conferències l´any vinent.

Per a qualsevol consulta, contacta directament a seccioeducacio@copc.cat.

PARAULA DE PSICO

“La gran majoria de causes per voler canviar de feina tenen a veure amb coses que passen al treball: no estar a gust amb un company o companya, amb l’estil de lideratge del nostre responsable, amb tenir discrepàncies amb la cultura organitzativa de l’empresa, no tant pel sou o l’horari”

Dolors Liria, 3/4/2024, Catalunya Ràdio

“La violencia vicaria, como mecanismo de dominación para controlar o dañar a la mujer después de la separación, se ejerce a través de los hijos en común. La forma más extrema es el asesinato, pero puede hacerlo mediante la manipulación o tratando de quitarle la custodia”

Elisa Micciola, 11/4/2024, ABC

“Hi ha persones que tenen més tendència a ser més vulnerables a les addiccions. La ciberaddicció es pot detectar amb un seguit de símptomes com la irritabilitat, increment de l’ansietat i l’aïllament”

Susana Mantas, 7/5/2024, Girona TV

“Projectem les coses que volem que tinguin els nostres fills, amb un desig de perdurar, de tenir transcendència. Saber que després dels teus fills el llegat seguirà. La majoria preferim pensar que el que hem fet, el nostre pas per aquest món, té una certa durada”

Teresa Moratalla, 19/5/2024, La Vanguardia

“No hem de confondre passar-ho malament amb el fet que no s’estigui adaptant a la situació. Em preocuparia més un nen feliç i content en una situació dramàtica que no pas un que plori. És una reacció saludable, que cal acompanyar. No hem d’evitar que se senti malament, sinó acompanyarlo en el procés”

Roger Ballescà, 25/5/2024, Diari Ara

“En el món laboral, sempre hi ha l’opció de deixar la feina i buscar una altra sortida, de la mateixa manera que quan no estàs bé amb una parella, el millor és no continuar”

Xavier Montero, 26/6/2024, RAC1

“Respecte a l’atenció psicologia, el COVID va produir un fenomen positiu: va caure l’estigma. Va caure l’estigma d’anar al psicòleg. Ara es demana ajuda psicològica, no només patològica”

Guillermo Mattioli, 1/7/2024, Catalunya Ràdio

“A l’hora d’escollir feina, una part dels joves està posant sobre la taula la necessitat de cuidar-se, cosa que els adults ja fa temps que reclamem. El salari, la jerarquia tenen un cert valor, i ara s’està posant en joc el valor del temps”

Roger Ballescà, 7/7/2024, 3Cat

PARLAR DEL SUICÏDI NO MATA. NOTES SOBRE LA JORNADA DE DOL I SUÏCIDI

Per Annalaura Cardella, coordinadora del GT Dol i pèrdues, María Duran Font, Jordi López Puig i Carolina Chinchilla Sánchez, membres del GT Dol i pèrdues.

El passat 24 de novembre de 2023 es va celebrar la Jornada Dol i suïcidi a la seu central del COPC a Barcelona, organitzada pel Grup de Treball de Dol i pèrdues de la Secció de Psicologia

Clínica, de la Salut i Psicoteràpia del Col·legi. La jornada va tenir una durada de set hores, es va presentar en format híbrid, i va obtenir un gran èxit d’assistència, amb un total de 140 persones, de les quals 63 van ser-hi presents.

Primer de tot, volem, des del Grup de Treball, expressar la nostra satisfacció per la calidesa, flexibilitat i generositat dels professionals convidats, així com les interessants aportacions dels participants i el tracte amable dels tècnics del Col·legi.

L’objectiu principal de la jornada va ser posar de manifest la urgent necessitat de proporcionar suport, visualització i naturalitzar el procés de dol que acompanya aquest esdeveniment traumàtic.

Begoña Román, Doctora en Filosofia, profesora d’ètica a la Facultat de Filosofia (UB), en la primera ponència de la jornada, va exposar que estem en una societat happycratica, on es dificulta la possibilitat de connectar-se amb la naturalesa humana, basada en el misteri, la manca de control, i l’experimentació de la vida en el moment present. Afirmava que la societat laica ha perdut el discurs sobre la mort, i que les persones suïcides, carregades de dolor, es veuen impotents per cobrir les seves necessitats dins d’un món impulsiu, addicte a l’instant, que ha sacrificat presència per connectivitat, i on la vida no està a l’alçada de les seves expectatives. Román ens anima a apostar al desig com a vitalitat (Spinoza), a acceptar que som éssers finits i protagonistes de les nostres memòries i experiència vital.

Alba Payàs, psicoterapeuta directora Institut IPIR de Barcelona, des d’un enfocament psicològic, va voler compartir amb els assistents com s’enfoca el procés terapèutic per a persones que han sobreviscut a un familiar que s’ha suïcidat: des de l’entrevista inicial, passant per les circumstàncies de la mort, recollida del cos, la reconciliació amb el/la difunt/a, el dol i el patiment. Entrant en el tractament, Payàs ho estructura en diferents blocs: fase d’estabilització del dol agut (atendre vulnerables, xarxa de suport, restabliment del funcionament diari, evitar doble dol, psicoeducació); fase de dissolució de la resposta de trauma (psicoeduació, tècnica d’autoregulació i arrelament, EMDR, Somatic Experiencing, tècniques de reconsolidació per a imatges difícils, validació de les defenses del pacient, creences limitants del dolor); fase elaborativa del processament de tasques (circumstàncies de la mort, relacionat amb la mort –guies sobre la història, imatges difícils, incertesa, impotència, culpa, tristesa, enuig, futur no viscut, mirall trencat, reparar la relació i l’ambivalència pel diàleg imaginari amb el ser estimat–; i per últim la fase de transformació i llegat (explorar tipus

de llegat, identificar nou projecte vital, dissoldre possible culpa del supervivent, potenciar la figura interna simbòlica fructífera). Payàs acabà la seva intervenció recordant que el dol és una mica més de temps que ens dona la vida per aprendre a estimar.

“Estem en una societat happycratica, on es dificulta la possibilitat de connectarse amb la naturalesa humana”

Per altra banda, la psicooncòloga i especialista en cures pal·liatives i docent col·laboradora de la Fundació Galatea, Ainhoa Videgain, ens va oferir una ponència sobre l’autocura del professional. Videgain va compartir la guia d’eines d’autocura de la Fundació Galatea, ressaltant que la taxa de suïcidis entre els professionals de salut mental és significativament superior a la del públic en general. Videgain va parlar de la importància d’espais formals i informals dins de l’àmbit laboral com a elements de protecció, la necessitat d’intervencions comunitàries, la dimensió ètica d’aquest tipus de tasques, i va destacar la teoria polivagal de Porges com a marc neurofisiològic de la compassió.

Dins de la comunicació als familiars del suïcidi, la jornada va disposar de la xerrada de Jordi García, psicòleg, coordinador del Grup de Treball Ètica en intervenció psicològica avançada de la Secció de Psicologia d’Emergències del COPC. García va començar desplegant 10 punts imprescindibles en aquest tipus de comunicació i pels quals un no necessita cap talent especial: ser puntual, treballar amb ètica, esforçar-se, tenir cura del llenguatge corporal, tenir bona actitud, saludar quan s’entra en l’espai privat del domicili, mirar als ulls quan es parla, saber identificar quan no estàs sol en un lloc, fer més del que toca estrictament i estar preparat per a qualsevol cosa. Afegeix que és important fer el mínim possible a favor de potenciar l’autonomia de l’altre, i que el professional sempre ha d’actuar com un factor protector. Ressalta el moment extremadament difícil de reconeixement del cos, on tothom ha de ser molt curós i explicar bé el que es necessita del familiar. Més endavant, afegeix que és imprescindible permetre que la persona s’acomiadi del suïcida, que sigui breu, ja que està enmig d’una disposició judicial, de manera presencial, i que és recomanable que a posteriori digui la veritat, per reduir l’espai al rumor.

“El dol és una mica més de temps que ens dona la vida per aprendre a estimar”

Cecilia Borràs, psicòloga presidenta fundadora de l’Associació DSAS (Després del suïcidi. Associació de Supervivents), fou la veu de l’experiència, des seus 10 anys de treball amb supervivents al suïcidi. Borràs exposà dades oficials del 2022 on a Espanya es van matar 4.097 persones (640 a Catalunya: 72% homes, 28% dones), manifestant la gravetat i l’abast actual del problema en salut mental. Primer de tot, cal abordar el per què ho ha fet i veure el context global del suïcidi (agressió psicològica extrema, absència de comiat, solitud, estigma, exhibició pública d’un acte íntim, mort a destemps). La segona gran pregunta és quina influència he tingut en la seva decisió. Més endavant arriba el moment

del ritual d’acomiadament, revisar la història i desfer-se de les pertinences del mort.

Borràs adverteix que els mitjans han d’evitar explicar el mètode utilitzat pel suïcida, per tal de no donar idees a persones vulnerables, i que aquesta regla d’or moltes vegades s’incompleix. A més a més, denuncia que la prevenció és un fenomen que va massa lent, i que és una injustícia social el poc temps de baixa laboral en aquests casos (3-4 dies).

Els supervivents tenen 5 vegades més probabilitats de desenvolupar un dol prolongat, i també d’adquirir conductes addictives.

Des del DSAS, es dona assessorament sobre el procés de dol i s’ofereixen grups de suport. També orienten a recursos professionals, mostren material informatiu sobre el procés de dol, es comparteix l’experiència de la mort i es potencien les habilitats per connectar amb la vida. “Està a les nostres mans reconstruir les seves vides i posar en valor allò que van ser i ens van aportar (…) i no començar a parlar d’ells explicant el seu final” ens digué Cecilia Borràs. DSAS ha atès a data d’avui 5.849 supervivents.

En la taula rodona moderada pel psicòleg Daniele Vasta -qui forma part del Grup de Treball Dol i pèrdues del COPC-, Eduardo Brignani, professor del Màster de Psicopatologia clínica infanto-juvenil (UAB) i Josep Pascual, llicenciat

“La taxa de suïcidis entre els professionals de salut mental és significativament superior a la del públic en general”

Activitats en psicologia, direcció tècnica de serveis a la discapacitat intel•lectual, van dialogar sobre el tema complex de la relació entre discapacitat, dol i suïcidi.

“Els mitjans han d’evitar explicar el mètode utilitzat pel suïcida, per tal de no donar idees a persones vulnerables, i que aquesta regla d’or moltes

vegades s’incompleix”

Pascual va subratllar el paper de l’aïllament social com a factor de risc per aquells amb ideació suïcida.

Es va discutir sobre com la discapacitat intel·lectual, especialment quan hi ha manca de consciència de les seves limitacions, pot augmentar la segregació i l’estigmatització, exacerbant així la discapacitat percebuda.

Es va plantejar la pregunta de com treballar en un projecte vital significatiu per a aquells amb un diagnòstic de discapacitat física o intel·lectual, destacant la importància de trobar un propòsit i evitar caure en pensaments com “¿para qué seguir?” o “quitarme del medio”.

“Hi ha una manca de dades sobre suïcidis en persones amb discapacitats físiques, que s’atribueix a les limitacions físiques que dificulten els actes autolesius i la dependència al suport extern”

Per últim, es van examinar casos específics de malalties greus sense tractament disponible, malalties heredades genèticament, on la manca de perspectives vitals era molt peremptòria.

María Duran, psicòloga i membre del Grup de Dol i pèrdues del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, i Ana Herrero, col·laboradora de l’Associació Mans Amigues del Maresme, van dur a terme les aportacions més emotives amb els seus testimonis. Van exposar, de manera molt valenta, els seus propis casos. María Duran va ressaltar com va marcar en el seu procés de dol el secretisme, el tabú, el silenci i la falta d’acompanyament professional de la família i Ana Herrero, va ressaltar com va ser d’aclaparadora la càrrega del “per què?”, i el “què podria haver fet”.

Ambdues van remarcar que és un problema que ens pot tocar a tots, que encara hi ha molt per a fer, de com és de necessari els fer actes públics com la present jornada per parlar-ne. I fer-nos com a societat la següent pregunta: “què estem fent com a humanitat per provocar el suïcidi?”

Trencar l’estigma, acompanyar els familiars en el seu profund dolor, mitigant la culpa, vergonya, enuig i confusió, assumint que el suïcidi és la pitjor de les morts, que la persona que es suïcida no pot connectar, volia i no podia, amb la vida, i evitar el pensament circular dels “i si…”; són un bon inici per transitar per el camí de la salut i la dignitat.

Les conclusions de la Jornada sobre Dol i Suïcidi reflecteixen una trobada de vital importància per a la comunitat psicològica. Amb la participació de destacats ponents, una assistència

excepcional i un interès evident per part del públic, queda patent la rellevància i la necessitat d’abordar aquests temes de manera integral.

“Parlar del suïcidi no mata, l’evita”

La jornada no sols ha proporcionat un espai per a l’intercanvi de coneixements i experiències, sinó que també ha enfortit la consciència sobre la importància de la prevenció i el suport en situacions de dol i risc de suïcidi. És fonamental que aquest impuls d’aprenentatge i sensibilització es tradueixi en accions concretes dins de la pràctica clínica i comunitària, amb l’objectiu d’oferir un millor acompanyament a aquells que travessen aquests processos difícils. Perquè parlar del suïcidi no mata, l’evita.

Si vols veure la sessió completa, pots fer-ho a continuació:

Reflexió i pràctica

INTEGRANT LA PSICOLOGIA I L’AMBIENTALISME: ABORDANT ELS DESAFIAMENTS DEL MEDI

AMBIENT DES DE LA PERSPECTIVA

INTERDISCIPLINÀRIA

PER MAYTE SERRAT, COORDINADORA DEL GRUP DE TREBALL SALUT PLANETÀRIA I AMBIENTAL INTERCOL·LEGIAL

El principal objectiu d’aquest grup de treball és analitzar les implicacions del canvi climàtic per a la salut i promoure la implantació d’accions destinades a mitigar-lo. També es vol fomentar la comprensió de la interconnexió entre la salut mental, la salut física i el benestar ambiental, així com la importància d’accions sostenibles i investigar l’impacte psicològic de problemes ambientals, entre altres.

Amb la creixent consciència sobre la interconnexió entre la salut humana i la salut del nostre planeta, el Grup de Treball en Salut Planetària i Ambiental emergeix com una resposta vital a aquesta crida urgent. Aquest grup ha estat concebut per abordar les creixents amenaces globals per a la salut i el medi am-

bient des de la perspectiva de la psicologia juntament amb l’ambientalisme. Neix de la voluntat de canvi en la mirada, les reflexions i les accions dels dos col·legis professionals: el de psicologia i el d’ambientòlegs/òlogues.

La justificació d’aquest grup radica en una sèrie de factors crucials que demostren la necessitat de la seva existència. Des del canvi climàtic fins als desastres naturals, passant per la contaminació, les pandèmies i altres amenaces, la salut planetària és una qüestió crítica. Les relacions entre la degradació del medi ambient i la salut mental són inqüestionables, i és aquí on la psicologia juga un paper fonamental.

Els objectius del Grup de Treball són clars i determinats. Des de fomentar la consciència sobre la interconnexió entre la salut mental, la física i el benestar ambiental fins a la investigació de l’impacte psicològic dels problemes ambientals, aquest grup aspira a desenvolupar intervencions psicològiques per a la resiliència ambiental i la promoció d’estils de vida sostenibles.

Les activitats que es desenvoluparan abasten un espectre ampli i inclusiu, des de programes edu-

catius fins a investigacions avaluatives, teràpies ecoterapèutiques i promoció d’estils de vida sostenibles. La col·laboració amb altres professionals i la participació en la formulació de polítiques també estan en el centre de les accions planejades.

“Aquest

grup aspira a desenvolupar intervencions psicològiques per a la resiliència ambiental i la promoció d’estils de vida sostenibles”

Per garantir l’eficàcia i l’impacte del grup, s’han establert diferents criteris d’avaluació.

A través de l’avaluació de l’assistència a reunions, l’efectivitat de les activitats formatives, l’impacte a la comunitat i la col·laboració interdisciplinària, es buscarà mesurar i ajustar constantment l’actuació del grup.

Més

informació sobre el Grup de Treball

Salut Planetària i Ambiental

Entrevista a protagonistes dels cursos d’especialització en psicologia jurídica:

“Què en pensen docents i alumnes?”

La victimologia és una disciplina jove que tingué la seva gènesi durant la dècada dels anys 40 i 50 del segle XX. En els darrers anys, aquest camp d’estudi ha suscitat un gran interès, motiu pel qual ha gaudit d’una gran evolució i d’un lloc destacable a la nostra societat.

Atenent a la seva creixent importància, el COPC va considerar pertinent crear i impartir un curs especialitzat en aquest àmbit des del vessant de la psicologia jurídica. La multitud d’àrees de la victimologia va permetre als estudiants aprendre un ampli ventall de continguts de la mà de professionals especialitzats que disposaven d’una àmplia experiència laboral en estatut de la víctima del delicte, dany psíquic, violència sexual, de parella, assetjament laboral per raó de sexe o gènere, delictes digitals, sectes, delictes de trànsit, terrorisme, suport a les exploracions judicials a infants…

Des de 2023, la Secció de Psicologia Jurídica proposa cicles formatius d’especialització en els diferents àmbits i temàtiques de la psicologia forense. Per a l’octubre de 2024, programa el Curs d’Especialització juridicoforense en l’àmbit de família per a professionals de la psicologia. Per tal que els lectors i lectores de la revista puguin saber-ne una mica més, la Psiara entrevista Raquel Esquina i Montse Farran, docents, i a Jose Fernández i M. Teresa Martínez, alumnes, del passat curs d’especialització en victimologia en una conversa a 5 molt aclaridora.

Psiara: Per començar, fem una breu presentació de les persones que ens acompanyen. Quin àmbit de la psicologia desenvolupeu actualment?

Raquel Esquina: L’any 2017 vaig superar les oposicions del cos de psicòlegs d’execució penal i des de l’any 2018 soc psicòloga a l’Equip d’Assessorament Tècnic Penal, on, principalment, realitzo exploracions judicials a víctimes vulnerables i pericials psicològiques de víctimes i investigats, informes que posteriorment he de defensar en l’acte de judici oral.

Montse Farran: Vaig començar com a psicòloga en un centre penitenciari on vaig treballar durant 7 anys. Tancada aquesta etapa laboral, el desembre de 2001 vaig començar a treballar com a psicòloga en l’àmbit forense a l’equip d’assessorament tècnic penal de Barcelona. Actualment, i des del juny de 2021, soc la coordinadora de l’equip de Barcelona Ciutat de la Justícia.

M. Teresa Martínez: Actualmente, tengo mi propio despacho en Terrassa donde llevo a cabo intervención psicológica en casos de adicciones,

violencia y trauma complejo y complemento este àrea con la psicologia jurídica y forense, realizando informes periciales en el contexto de família, civil y penal.

También formo parte del turno de intervención professional (TIP) del Colegio Oficial de Psicología de Catalunya y además soy miembro del Grupo de trabajo de Psicologia forense en el ámbito penal.

José Fernández: La meva principal feina és la de psicoterapeuta. Soc psicòleg general sanitari i psicòleg especialista en psicoteràpia (EFPA) i treballo en la pràctica privada. També sóc mediador i coordinador de parentalitat. Realitzo avaluacions i peritatges en temes de família, bàsicament per a custòdies. Va ser aquesta darrera tasca professional la que em va portar a especialitzar-me com a mediador i coordinador de parentalitat, ja que vaig voler tenir un rol més d’intervenció en el conflicte familiar respecte al d’avaluador.

Psiara: En primer lloc, a les docents del curs: Com a psicòlogues expertes en l’àmbit victi

mològic, què us va impulsar a triar aquesta branca de la psicologia jurídica?

Montse Farran: L’interès per treballar en l’àmbit forense em va dur, com he dit abans, a treballar a l’equip d’assessorament tècnic penal de Barcelona amb l’encàrrec de fer avaluacions tant a persones víctimes d’un delicte com a persones investigades. La implicació dels professionals de l’equip i la detecció de necessitats en víctimes especialment vulnerables (NNA i persones amb diagnòstic en salut mental) ens va dur a promoure actuacions dirigides a millorar l’atenció que des de justícia es donava a aquestes persones. Per això, fa ja més de 20 anys, vam treballar per promocionar i impulsar les proves preconstituïdes en aquest grup de víctimes. Actualment ja es recull a la legislació vigent (LO 8/21, de protecció integral a la infància i adolescència front a la violència modifica diversos articles de la LECrim.) que la prova preconstituïda serà la norma general per a menors de 14 anys. I amb aquest objectiu de poder aportar em vaig anar especialitzant en aquesta branca.

Raquel Esquina: Quan preparava les oposicions d’accés al cos de psicòlegs d’execució penal la meva intenció era ser psicòloga penitenciària. La psicologia criminal m’atreia des de l’adolescència i sempre havia volgut dedicar-me a aquest sector. La meva trobada amb l’àmbit victimològic va ser casual però un cop vaig descobrir aquesta branca de la psicologia jurídica, em va fascinar. La victimologia exigeix una formació continua que resulta estimulant i molt interessant. Els psicòlegs que ens dediquem a aquest camp hem de tenir un ampli coneixement en psicologia del testimoni, evolutiva, clínica, neuropsicologia… fet que obliga a estar aprenent contínuament. A més, treballar amb les víctimes resulta altament gratificant, especialment en els casos en els quals realitzem suports a l’exploració judicial. Aquesta tasca consisteix principalment a prendre declaració a les víctimes vulnerables, algunes de les quals es realitzen amb requisits de proves preconstituïdes. La nostra intervenció minimitza les probabilitats que es produeixi una victimització secundària alhora que facilita l’obtenció d’un testimoni ric i amb menors errors.

Psiara: Seguim amb els alumnes del curs: Quina va ser la teva principal motivació per inscriure’t al curs d’especialització?

M. Teresa Martínez: Mi principal motivación fue la actualización de mis conocimientos como professional, así como tener la posibilidad de profundizar en los diferentes aspectos que forman parte de un proceso de victimización. Ya que el contexto en el que desarrollamos nuestro trabajo es un entorno en el que debemos tener un conocimineto profundo no solo a la hora de realizar un informe pericial sino también de poder comprender cuáles son los processos psicológicos humanos ya sean individuales o relacionales que van a configurar un proceso de victimización.

Jose Fernández: Un àmbit d’interès i d’especialització dins la meva feina és l’abús psicològic en grups, parella i altres àmbits. De manera natural semblava que aquest interès m’havia de portar a matricular-me en aquest curs. Quan vaig veure l’amplitud de temes que abordava i la qualitat dels docents no m’ho vaig pensar dues vegades.

Psiara: Preguntem, doncs, als docents sobre el que diuen els alumnes, i als alumnes sobre el que diuen els docents.

En primer lloc, Raquel, considereu que aquesta formació acosta l’alumnat a l’aplicació dels coneixements en la pràctica professional?

Raquel Esquina: Sense dubte. Tots els professionals que hem impartit docència ens dediquem laboralment a un sector molt concret de la victimologia. El nostre objectiu ha estat traslladar als alumnes la nostra tasca i explicar-los quina és la base teòrica de la nostra feina. Per exemple, a la sessió que vaig impartir, els alumnes van aprendre com es realitzen els suports a l’exploració judicial de víctimes vulnerables a Catalunya i van descobrir l’ús d’eines tan interessants com l’entrevista cognitiva o el protocol d’anàlisi psicològica del testimoni CBCA-SVA.

Psiara: Jose, com a alumne del curs, consideres que podràs traslladar el que vas aprendre a l’àmbit laboral?

Jose Fernández: Sens dubte. Precisament per

aquest doble vessant pericial/intervenció terapèutica i/o assistencial. Els professors són especialistes en àmbits concrets de victimització i treballen cada dia amb víctimes en diferents organismes i entitats. La seva procedència professional és molt variada. Això els dona una capacitat didàctica gran perquè tot el que expliquen està unit a la pràctica amb pacients i víctimes que pateixen en el dia a dia.

Psiara: Montse, pel que fa als continguts que es proporcionen al curs, són complets pel que fa a l’abordatge de les diferents temàtiques existents en l’àmbit victimològic?

Montse Farran: Sí, penso que es proporciona una formació àmplia que permet tenir, al finalitzar la formació, coneixement sobre les diverses formes d’intervenir en aquest àmbit.

Psiara: Destaquem alguna d’aquestes temàtiques. Per a les docents, quin és el tema que consideres més important dels que has donat a la teva sessió?

Raquel: Sense dubte, la importància de prevenir la victimització secundària, tant des de les nostres institucions com des dels professionals de la psicologia. En aquest sentit, resulta indispensable si es vol treballar amb víctimes partir d’una sòlida formació, ser molt curós i prudent i tenir molt clar que el centre de la nostra intervenció són els infants i adolescents.

Montse: És difícil respondre aquesta pregunta, però si hagués de destacar algun aspecte seria la importància del coneixement i especialització en psicologia del testimoni i la prudència i rigor inherent al treball en l’àmbit forense i, específicament, quan fem avaluació del testimoni.

Psiara: Als alumnes, quina temàtica us ha cridat més l’atenció i per què?

M. Teresa: Personalmente la temática que más me ha llamado la atención por el hecho de ser menos conocida para mí ha sido victimización psicológica en sectas coercitivas y la victimización en trata de blanca. Me han interesado mucho estos temas por las dinámicas violentas, abusivas y crueles que un ser humano puede llegar a ejercer sobre otro y de cómo la persona afectada es “secuestrada”, es decir, como pierde su libertad individual debido a estos procesos de manipulación que más allá de ser procesos violentos físicamente son procesos de control mental.

Jose: A mi, em van semblar molt interessants els temes de la credibilitat del testimoni, per la seva rellevància ja que tot el procés penal pot dependre de l’únic testimoni d’un menor, el maltractament a les persones grans, perquè la societat mira a un altre lloc i els abusos en aquest àmbit queden silenciats, i l’assetjament laboral, perquè és un àmbit molt rellevant on s’està posant el focus recentment i anirà a més.

Psiara: Desenvolupant encara més continguts del curs, Raquel, hi ha algun aspecte del teu àmbit de treball que sigui especialment desconegut i caldria que es conegués per part dels i les professionals de la psicologia?

Raquel: Penso que encara no hi ha prou consciència de la importància de preservar el testimoni infantil i de no culpabilitzar-los. Malauradament encara és habitual que, quan els infants arriben al jutjat, hagin parlat dels fets denunciats (principalment maltractaments o/i agressions sexuals) amb diversos professionals, els quals, probablement amb la millor intenció, van considerar que era necessari que l’infant els expliqués el fet delictiu. És molt important que tots els professionals que treballen amb nens siguin conscients que cal preservar el record dels infants el millor possible, almenys fins el moment de declarar en seu judicial. Això implica que, per exemple, mestres, professors, psicòlegs forenses de l’àmbit privat o psicòlegs clínics, s’abstinguin d’abordar els fets denunciats amb els infants si aquests encara no han declarat en seu judicial. Els professionals que ens encarreguem de prendre’ls declaració, fa més de 20 anys que formem part dels equips d’assessorament tècnic penal. Aquests equips estan formats per psicòlegs i treballadors socials i formem part del departament de justícia de la Generalitat de Catalunya.

Psiara: Relacionant totes les preguntes anteriors, Jose, el curs va complir les teves expectatives?

Jose: Sí. El curs està centrat en l’avaluació pericial de tot tipus de víctimes. Haig de dir que l’esforç per fer exhaustiu el ventall de víctimes i els seus agressors per part de l’organització és palpable i li dona un segell de qualitat al curs que per mi és evident. A més, penso que la profunditat a l’hora de tractar cada context de victimització fa del curs un instrument totalment vàlid per a aquells alumnes el principal objectiu dels quals sigui la intervenció terapèutica. Aquesta doble vessant pericial i d’intervenció per a mi és el que li dona més valor afegit al curs.

Psiara: Per acabar, com a docents del curs, quin consell donaríeu als col·legiats i col·legia-

des interessades en aquest àmbit?

Raquel: Primerament, que abans de treballar amb les víctimes es formin el millor possible. Posteriorment, si tenen el privilegi de dedicar-se a aquest sector, que la prudència, la humilitat, l’aprenentatge continu, el compromís, la voluntat de servei i el respecte els acompanyin al llarg de tota la trajectòria laboral.

Psiara: I els alumnes, quin consell donaríeu?

Si una persona col·legiada contactés amb vosaltres per demanar-vos l’opinió sobre el curs, què li diríeu?

M. Teresa: Le animaria totalmente a cursarlo, ya que le va a aportar un conocimiento profundo y científico que le dará seguridad a la hora de enfrentarse a una evaluación pericial de victimización psicológica.

La propera edició de cursos d’especialització en l’àmbit de la psicologia jurídica s’iniciarà a l’octubre de 2024 i tractarà en profunditat l’avaluació psicològica forense en l’àmbit de la família. Podeu consultar tota la informació en aquest enllaç.

La Secció de Psicologia Jurídica del COPC us anima a participar-hi i us convida a seguir-la a les xarxes, on us continuarà informant de futures formacions d’especialització.

ÉS UNA CONTRADICCIÓ MANTENIR EL SECRET PROFESSIONAL DE LA PSICOLOGIA I COMPARTIR

A LA HISTÒRIA CLÍNICA

INFORMATITZADA LA INFORMACIÓ SENSIBLE FACILITADA PEL O LA

PACIENT?

Per Anna Rodríguez Morera, col·legiada núm. 8.498, psicooncòloga a l’Institut

Català d’Oncologia (ICO) i professora associada mèdica a la Facultat de Medicina de la UdG.

Els canvis tecnològics produïts en els darrers temps és evident que han canviat la praxi clínica dels i les professionals de la psicologia. No cal tirar gaire enrere per recordar com era d’important fa un temps mantenir el secret professional entre el o la pacient i el psicòleg o psicòloga durant els processos d’intervenció psicoterapèutica. Tots i totes sabíem, pacients i professionals, que allò que parlàvem i compartíem durant la visita era confidencial i no sortia d’aquell espai, llevat que hi hagués un acord explícit entre ambdues parts de fer-ho públic a altres persones o que hi hagués algun risc important pel o la pacient o per la resta de persones.

Arran de l’evolució de la clàssica història clínica en paper (anterior al 2008) a la història informatitzada i compartida (posterior al 2008), la privacitat i la confidencialitat de les dades del o la pacient estan exposades de manera més oberta i descontrolada. En aquest punt, cal fer un incís, fa uns anys el o la professional de la psicologia tenia molt poca visibilitat dins el món mèdic – per no dir gens – i les

Arran de l’evolució de la clàssica història clínica en paper (anterior al 2008) a la història informatitzada i compartida (posterior al 2008), la privacitat i la confidencialitat de les dades del o la pacient estan exposades de manera més oberta i descontrolada. En aquest punt, cal fer un incís, fa uns anys el o la professional de la psicologia tenia molt poca visibilitat dins el món mèdic –per no dir gens – i les històries clíniques eren majoritàriament fetes per professionals de la medicina i la infermeria.

Aquest buit de confidencialitat creat per la tecnologia ha estat regulat amb la Llei orgànica 3/2018, de 5 de desembre, de protecció de dades personals i garantia dels drets digitals adaptada al Reglament (UE) núm. 2016/679 del Parlament Europeu i del Consell, de 27 d’abril de 2016, relatiu a la protecció de les persones físiques pel que fa al tractament de dades personals i a la lliure circulació d’aquestes dades i pel qual es deroga la Directiva 95/46/CE (Reglament general de protecció de dades). Però, per centrar-nos en el tema, aquests ordenaments legals regulen les mesures a aplicar en funció del nivell que tinguin les dades registrades protegint especialment les dades qualificades de nivell alt, que són les relacionades amb els drets fonamentals de les persones (aquí s’hi inclourien la ideologia, afiliació, religió, orientació sexual, creences, origen racial o ètnic i característiques psicològiques de la persona).

Davant el dilema que podem tenir a l’hora de redactar un curs clínic o un informe psicològic, potser és el moment de valorar quina és l’aplicabilitat real de la llei i com de respectada és pels i les professionals de la salut, entre ells, els psicòlegs i psicòlogues. Els i les professionals de la psicologia, en la nostra pràctica professional, som conscients que la confidencialitat de les dades sensibles i íntimes que ens expliquen els

i les pacients per resoldre el seu problema psicològic o emocional és el fonament intocable del nostre treball i de la nostra professionalitat. És poc probable que sense preservar el secret professional s’estableixi una autèntica relació psicoterapèutica entre psicòleg i pacient, i això ho sabem prou bé. Coneixem també que el concepte de secret professional es fonamenta en l’obligació del o la professional (de la medicina, l’advocacia, la psicologia, etc.) de no divulgar allò que ha conegut per raó del seu ofici i amb relació al servei. En són excepcions la declaració de consentiment de qui ho pot autoritzar i els casos que preveu la llei.

“És poc probable que sense preservar el secret professional s’estableixi una autèntica relació psicoterapèutica entre psicòleg i pacient”

D’altra banda, la tecnologia no va acompanyada d’aquest secret professional inherent a la tasca a la qual ens devem com a psicòlegs i psicòlogues, ans al contrari, cada cop més es comparteixen les dades sensibles per la xarxa sanitària a través d’informes i cursos clínics on pot accedir molta gent i de la que no tenim cap control.

Possiblement hi ha preguntes que ens poden ajudar a ser conscients de l’abast d’allò que fem públic amb les històries clíniques informatitzades dels i les pacients i ens puguem replantejar què queda del significat genuí del secret professional del professional de la psicologia:

• Qui ha llegit el curs clínic que he escrit d’aquest o aquesta pacient?

• Com s’ha interpretat el que he escrit?

• He pogut escriure alguna cosa que perjudi-

qui la imatge i credibilitat de la persona pacient?

• He comunicat al o la pacient les dades sensibles que registraré al seu curs clínic i que formaran part de la seva història clínica?

• He vulnerat alguna dada personal que impliqui altres persones que no són el o la pacient?

Algunes senzilles eines ens poden ajudar a mantenir el secret professional i alhora compartir, en la història clínica informatitzada, aquells aspectes psicològics i emocionals que facilitaran una òptima intervenció sanitària en el o la pacient.

“El pacient presenta idees intrusives que li provoquen malestar emocional significatiu en la seva vida quotidiana” en comptes de “El pacient és obsessiu i difícil”.

“La pacient sent una gran tristesa, pena i buit per la pèrdua recent i inesperada de la parella” en comptes de “La pacient està depressiva i ansiosa arran de la mort per accident de moto del seu segon marit fa un mes”.

En els primers exemples s’evita posar etiquetes de psicopatologia a processos psicològics que poden ser naturals dins el context i s’estalvien dades personals i subjectives que són prescindibles. Podem adonar-nos, revisant les històries clíniques, que moltes vegades els cursos clínics de psicologia s’assemblen més als de la segona opció. És en aquest punt on els psicòlegs i psicòlogues hauríem de fer una reflexió sincera, crítica i constructiva.

Tanmateix, la Comissió Deontològica disposa d’un Codi Deontològic actualitzat pels psicòlegs i psicòlogues col·legiats del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya per orientar la intervenció professional en el marc de l’ètica, la deontologia i la llei. Aquest equip té estructurat un torn de guàrdia per a les consultes ètiques i/o deontològiques i poden resoldre de manera eficient dilemes ètics i legals als i les professionals de la psicologia.

“La Comissió Deontològica disposa d’un Codi Deontològic actualitzat pels psicòlegs i psicòlogues col·le-
giats del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya per orientar la intervenció professional en el marc de l’ètica, la deontologia i la llei”

Si som psicòlegs i psicòlogues no podem trair el secret professional que ens diposita la persona pacient, això és un principi infranquejable. Però també tenim un altre gran repte com a professionals de la psicologia; saber-nos integrar dins el món sanitari i mèdic aportant la nostra visió psicològica i emocional de la persona pacient. De ben segur que podem fer possible aquests dos objectius, que no són contradictoris per se. L’art del psicòleg o psicòloga serà, doncs, fer-los en tot moment complementaris

BIBLIOGRAFIA

1.Codi Deontotògic del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya RESOLUCIÓ JUS/3018/2014, de 17 de desembre, per la qual s’inscriu al Registre de Col·legis Professionals de la Generalitat de Catalunya el Codi Deontològic del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya. Publicada al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya Núm. 679929.1.2015 CVE-DOGC-A-15022088-2015 ISSN 1988298X DL B 38014-2007 http://www.gencat.cat/dogc

2.Llei orgànica 3/2018, de 5 de desembre, de protecció de dades personals i garantia dels drets digitals BOE 294, de 6 de desembre de 2019 https://www.boe.es/boe/dias/2018/12/06/pdfs/ BOE-A-2018-16673.pdf

3.Reglament (UE) núm. 2016/679 del Parlament Europeu i del Consell, de 27 d’abril de 2016, relatiu a la protecció de les persones físiques pel que fa al tractament de dades personals i a la lliure circulació d’aquestes dades i pel qual es deroga la Directiva 95/46/CE (Reglament general de protecció de dades).

• DOUE L 119/1 (04/05/2016)

• https://eur-lex.europa.eu/legal-content/ES/ TXT/PDF/?uri=CELEX:32016R0679

Marino Pérez y José R. Ubieto: “Ni el control parental funciona ni la

tecnología

va a resolver el problema que ella misma ha creado”

63.000 firmas llegaron este año al Congreso pidiendo prohibir los móviles a menores de 16 años. ¿Hay para tanto? ¿O no estamos entendiendo a los “nativos digitales”? Reflexionamos sobre este asunto con Marino Pérez Álvarez y José Ramón Ubieto, los dos psicólogos autores de ‘Niñ@s hiper. Infancias hiperactivas, hipersexualizadas, hiperconectadas’ (NED Ediciones), en una nada breve entrevista en la que no pararon de disparar titulares y regalarnos perlas de sabiduría, de la que solo se consigue leyendo y reflexionando.

Psiara: ¿Por qué tantas plataformas ciudadanas, de padres, madres y profesorado, han empezado ahora a estar en guerra con el uso de móviles por parte de los y las menores? ¿Qué han visto para este inicio de rebelión?

Marino: Desde 2012 y hasta el momento actual, las redes sociales se han generalizado de forma creciente, y se ha observado un deterioro en la salud mental, que afecta a niños, adolescentes, y jóvenes.No es que las redes sociales hayan creado estos malestares, pero los han

exacerbado, sobre todo en lo que se refiere a ansiedad y depresión y, cuando se analiza un poco más despacio, vemos que las redes sociales han traído problemas que no había hasta ahora, como la adicción al móvil, una nueva adicción comportamental. Al final, la misma problemática de otras adicciones que ya existían, como la adicción a los videojuegos, a las máquinas tragaperras y a las sustancias. No es que las redes sociales hayan creado estos malestares, pero los han exacerbado, sobre todo en lo que se refiere a ansiedad y depresión y,

cuando se analiza un poco más despacio, vemos que las redes sociales han traído problemas que no había hasta ahora, como la adicción al móvil, una nueva adicción comportamental. Al final, la misma problemática de otras adicciones que ya existían, como la adicción a los videojuegos, a las máquinas tragaperras y a las sustancias.

“Las redes sociales influyen en los niños más que los padres y más que la sociedad” – Marino Pérez

Alguna vez he discutido si los niños pertenecen a la familia o al Estado, y da la impresión de que pertenecen a TikTok. Y entonces aparece el fenómeno nuevo de los selfies, la manía de hacerse selfies, que da lugar a colgarlos y revisarlos y retocarlos, de personas que se identifican más con su imagen ideal filtrada, un yo un ideal que no se corresponde con el yo real, y al punto que quieren parecerse a su imagen filtrada incluso yendo al cirujano.

P.: Lo de los filtros está llegando al límite.

M.P.A.: Yo creo que sí. No ha sido repentino, pero después de la pandemia ha quedado al descubierto. Todo va muy rápido y hemos tardado en verlo. Hoy en día, los siglos duran 10 años, de manera que el tiempo que transcurrió desde el desde la generalización de las redes sociales hasta ahora ha cambiado las cosas que antes duraban casi un siglo en cambiar.

P: ¿Y por qué nos hemos dado cuenta justo ahora?

José Ramón Ubieto: El economista Schumpeter habla de las olas tecnológicas (ahora estaríamos en la sexta de la historia), que son como un sunami que cambia el modo de producción, de socialización, y afecta a todos los ámbitos de la vida (trabajo, ocio, relaciones sociales…). Irrumpe provocando lo que se llama la curva de sobreexpectación de Gartner, que quiere decir que, al inicio, hay un periodo de fascinación, de deslumbre, con la nueva tecnología. De repente, uno se queda hipnotizado porque resulta que solo tocas una tecla y aparece tu abuela que

Los psicólogos clínicos Marino Pérez Álvarez y José Ramón Ubieto.

vive en Nueva Zelanda.tO cualquier cosa que te imagines: hablar con un holograma, con tu hija muerta… Como dice Umberto Eco, la tecnología es como la magia. De repente, de la causa. La tecnología tiene este efecto mágico que te deja un poco fascinado. Yo creo que ahora estamos en el final de la curva, donde empezamos a ver, como decía Marino, el aspecto oscuro, el aspecto no tan brillante, aquellas cosas que resulta que no eran gratis. La pandemia fue quizá el elemento que exacerbó todo esto porque nos hizo a todos sumergirnos en la tecnología. La tecnología, además, tuvo un hype, una especie de subidón. La computación cuántica, por ejemplo, que estaba todavía muy verde, empezó aquí, en Barcelona. Y ya tenemos el Supercomputing Center, el Mare Nostrum 5, que es 30 veces más rápido que el anterior, en muy poco tiempo. Entonces, la convergencia de la tecnología, por un lado, y de la industria, por el otro (porque los fondos de inversión empezaban a perder dinero en la industria tecnológica y exigieron novedades como el metaverso, la inteligencia artificial, etc.), hicieron que ese pollo sin cabeza empezara a correr y todos nos hemos quedado asustados y no hemos mirado los más vulnerables: los niños y adolescentes.

P: ¿Como expertos que habéis escrito varias publicaciones sobre el tema, creéis que esta prohibición de los móviles a menores de 16 puede ser una medida eficaz?

M.P.A.: Las prohibiciones suenan mal en nuestra sociedad permisiva y abierta, pero no habría que olvidar que las prohibiciones también forman parte de los aprendizajes y de la propia educación. Está prohibido, sin estar escrito en ningún sitio, escupir en el suelo en la escuela. Está prohibido pasar el semáforo en rojo. Y son prohibiciones que forman parte de nuestro contexto. Entonces, en relación con el uso de los móviles y en vista de la problemática en la que estamos, yo creo que la prohibición del uso de los móviles en los contextos escolares, y aunque supuestamente lo tengas en la mochila o apagado, es una prohibición educativa que yo no vería tan negativa. A menudo se invoca lo de que el móvil forma parte de del aprendizaje de tareas escolares. Bien, pues podría ser buena cosa que no se hiciera tan dependiente. Lo que el pro-

fesor necesitará quizá es disponer de tabletas que formen parte de las dotaciones del aula.

“Los países más desarrollados de Asia o Europa, con más rendimiento según PISA, no se caracterizan precisamente por el uso de pantallas en el aula” – Marino Pérez

Entonces ahí hay también una especie de fetichismo acerca de las prestaciones del móvil, como si todo dependiera de ello. Y lo de apelar a la autorregulación de los niños, siendo que el móvil está diseñado para captar nuestra atención y venderla al mejor postor… Tampoco hay máquinas tragaperras en el aula, para darle a los niños la libertad de no usarlas.

P.: ¿Para ti también, José Ramón, la prohibición podría estar bien?

J.R.U.: Por lo que decíamos antes de esta curva de sobreexpectación, creo que ahora es el momento efectivamente de introducir un movimiento de corrección social, no de corregir solo lo abusivo, lo colonizador, lo intrusivo que tiene esta tecnología, sino también los sesgos y las brechas que va perpetuando no tanto la inteligencia artificial como lo digital en general. Y corregir además una serie de tecnomitos, mitos que la propia industria ha ido alimentando y que nos hacen pensar que no hay que corregir nada y que eso se auto gestiona solo. Y, como explicaba muy bien Marino, no se autogestiona. Evidentemente que no. Empezando por la idea de que hay nativos digitales. No hay nativos digitales, como diciendo que ellos ya sabrán, porque han nacido con eso, ya conocen la tecnología y sabrán hacer.

“No

existen los nativos digitales. Nadie nace de un iPad. Se nace del deseo de unos padres, y son los padres quienes les dan dispositivos a sus hijos” – José R. Ubieto

Por tanto, esa regulación ha de venir de fuera, de la misma manera que la tecnología tampoco es neutra. Esta, desde luego, no es neutra porque es muy invasiva a veces. El otro día, en una exposición del CCCB, la educadora terminó hablándonos de que, bueno, tenemos que pensar que la inteligencia artificial es como un martillo, que la puedes usar para clavar un clavo o para darle a alguien en la cabeza. Pero esa comparación no sirve con esta tecnología, porque los martillos no te piden datos, no te envían notificaciones, no te sugieren otros usos. Quiero decir que los martillos y el resto de tecnología está quieta, pero esta tecnología es colonizadora, porque tú delegas en ella cosas, desde la identidad hasta los contactos, hasta los vídeos que vas a ver, elegidos por el algoritmo.

“La autogestión no existe y es necesario que haya un método de regulación” – José R. Ubieto

La RAE nos dice que regular es ajustar algo que se ha desajustado, que se ha salido de madre. Y yo creo que eso nos vendría bien. Porque nos damos cuenta cada vez más que la tecnología hoy es una OPA hostil a la educación y a la crianza, a la familia y a la escuela, ya que les ofrece unos estímulos que ni la familia ni la escuela pueden competir, como te dicen también muchos chavales. Hombre, entre escuchar la “turra” que me da este sobre las matemáticas y ver un video en YouTube… Me parece que la clave está en darse cuenta de que prohibir es un elemento necesario, en el sentido este de introducir la regulación desde fuera. Pero prohibir forma parte de un plan más amplio, no podemos reducirlo todo solo a prohibir, también tenemos que acompañarles.

P.: ¿Y cómo tendría que ser esa regulación?

¿Tendría que pasar por familias, escuelas y Administración?

J.R.U.: Yo creo que esa regulación tiene tres condiciones para que sea eficaz: 1. Que sea colectiva, es decir, que todo el mundo aguante la vela que le toca. La Administración tiene que saber que, en estos momentos, le corresponde establecer normas colectivas para evitar las presiones, las situaciones, digamos, de desigualdad que se pueden generar. Tiene que establecer normas en la escuela. Evidentemente en la familia es otro asunto, pero la escuela tiene que establecerlas. No totalmente rígidas, pero sí lo suficientemente claras.

“En primaria no es necesaria absolutamente ninguna tecnología, y en secundaria hay que ver en cada momento cuál” – José R. Ubieto

A mí, que hago muchas reuniones con maestros y escuelas, me explican por ejemplo que el 80% de los problemas de orden que se generan hoy en las escuelas es por los móviles, que sacan cuando no toca. Entonces el argumento de que hay que dejárselos llevar cuando están en primero o segundo o tercero de la ESO y que ellos solos aprendan… Por eso me parece que ahora toca ser estrictos en ese tema de la escuela, pero también la industria tiene que hacer una reflexión,sobre cuáles son sus estándares éticos, que ni lo ha hecho ni le interesa hacerlo.

P.: Parece que no.

J.R.U.: Pero lo tendrá que acabar haciendo porque si no va a tener también un problema social. Dijo Zuckerberg en una reunión que el problema era que la sociedad tenía que adaptarse a sus valores. Yo creo que es justo al contrario: es la industria la que tiene que adaptarse a los valores éticos, sociales, y no al revés. Y, luego, cada familia, evidentemente, tiene que hacerse cargo.

M.P.A.: Sí.

J.R.U.: Porque sabemos que el 50% apro

ximadamente de las familias desconocen todo uso que hacen sus hijos de lo digital, así que ellos también tienen una responsabilidad, pero por eso tiene que ser colectiva.

2.La segunda característica es que tiene que ser consensuada. Estos grupos de familias deben tener claro que deben consensuar los tipos y los objetivos específicos. Si no lo hacen, producirán una brecha digital entre familias concienciadas y que van hacia adelante y familias que no lo van a estar o que van a tardar.

3. Por eso tiene que ser también gradual. Yo creo que hay objetivos que, si los planteamos maximalistas, nos llevan al fracaso. Si el 50% los niños de 10 años tienen hoy un smartphone, plantearnos que mañana haya una ley que lo prohíba a los 16 creo que es un salto demasiado grande. Más bien habría que empezar diciendo, bueno, en la escuela pongamos ese límite porque es más fácil ponerlo, y en casa vamos a buscar unos procesos graduales de retraso de la entrega del móvil, de usos limitados, pero no nos pongamos a nosotros mismos una mandato superior como que a partir de mañana las familias tienen que prohibirlos, porque eso no va a ser viable y va a generar mucha culpa en muchos padres y madres.

P.: Marino, con respecto al control parental, ¿tú crees que funciona?

M.P.: No.

“El control parental no funciona porque en general los niños saben más de las del manejo del móvil que los padres” – Marino Pérez

Ese control parental tiene que formar parte de un de un cambio, como decía Ramón, colectivo, que implique a las instituciones, a las instituciones escolares, y luego las familias, que son los que están en el frente del problema de los niños, pero que poco pueden hacer si no cuentan con otros cambios más envolventes, de la escuela, de las normativas y demás.

También habría que encontrar la manera de que los estados no estuvieran desbordados por las

multinacionales, tomar medidas regulatorias. No se puede confiar en que las tecnológicas vayan a introducirlas. Están diseñadas para captar nuestra atención y venderla al mejor postor para que, luego, este nos venda lo que sea, y que eso forma parte de lo que se llama el capitalismo de la vigilancia y de la economía, y de la atención.

Lo más valioso hoy en día para el que nos quiera vender algo es captar nuestra atención, y las redes sociales están diseñadas para ello. Bastaría con que las tecnológicas introdujeran unos pequeños cambios. Si sacaran del uso cotidiano de las redes sociales ciertos ispositivos se produciría un gran cambio.

“Creo que el ‘genio maligno’ de las redes

sociales está en los likes.

Si se suprimieran, probablemente se reduciría el mal uso o el uso abusivo de las redes sociales” – Marino Pérez

Lo mismo que el scroll infinito y los avisos de nuevo mensaje, que nos puede parecer una cortesía, saber que nos ha llegado un mensaje, pero eso nos está captando la atención. Si se suprimieran esas tres cosas, las redes sociales serían más amigables para un uso no enloquecido, como el de ahora.

P.: ¿Y qué papel os queda a los psicólogos y psicólogas en este debate?

M.P.A.: Los psicólogos y psicólogas tenemos un papel muy importante por muchas razones. Entre ellas que las redes sociales están construidas con la misma lógica de las máquinas tragaperras. Entonces los psicólogos conocemos esos mecanismos conductuales que convierten la tecnología en adictiva. Y con esos mismos conocimientos, también se podrían enseñar tácticas de contracontrol, que diría Skinner. O de autocontrol, frente a ese eterno control que nos envuelve.También podemos analizar cómo el uso de las redes sociales está produciendo efectos perniciosos en la en la salud mental. Y esos mecanismos tienen que ver, en mi opinión, sobre todo con la comparación a la que llevan las redes sociales, por la cual una persona está vien-

do lo que exponen otros e infiriendo, sacando la conclusión de que los demás son más felices que uno, a la vez que uno pone y selecciona cosas de sí mismo para captar admiración y atención, visitas, likes, y entonces se establece una distancia entre uno y su yo proyectado y falsificado.

“La psicología tiene el deber de explicar todos esos malestares que están inducidos por la tecnología” – Marino Perez

Todo esto son fenómenos psicológicos, sociales, que están en la base del malestar que producen las redes sociales. Ansiedad, depresión y, sobre todo soledad. Y como la soledad no es una categoría clínica como la depresión y la ansiedad, pues apenas se pone de relieve pero, cuando se analiza más despacio el funcionamiento de las redes sociales, paradójicamente, por muchas redes sociales que se definan, producen soledad.

Y otra cosa: nosotros nos concebimos como usuarios de una tecnología a nuestro servicio pero, como ha dicho Ramón antes, la tecnología no es nada neutra, y en realidad ella nos usa más a nosotros.

J.R.U.: Complementando lo que ha dicho Marino, creo que hay dos funciones que nos tocan a los psicólogos en relación a estos temas. Por un lado, ayudar a los padres y a las familias y a otros profesionales a entender qué es lo que buscan los niños y los adolescentes en las redes sociales, porque es un mundo nuevo y que les ocupa mucho tiempo. Entonces, ellos buscan información, buscan señales de identidad, buscan grupos de pertenencia, buscan prescripciones o iniciación a la sexualidad… Es decir, que es una ventana abierta que les da muchas oportunidades. Y hay que saber cuáles son esas oportunidades, pero al mismo tiempo también los riesgos que tienen. Informarte en YouTube o en TikTok te puede dar muchas pistas sobre la vida, pero también muchos bulos, mucha desinformación, etcétera.

Esa es una parte importante, enseñarles a los padres que los niños y los adolescentes allí no solo están jugando, pongamos, al Minecraft, sino que aprenden a comportarse en sociedad. Las tendencias virales de los TikTok por ejemplo, delulu y todas esas tendencias que pueden

resultar un poco frívolas para nosotros, en realidad son prescripciones de vida, es decir, son formas de cómo se vive en la sociedad, qué filosofía tener, como se interpreta el mundo. Por eso los padres tienen que ser conscientes de que ellos y ellas necesitan buscar respuestas antes que criminalizarlos. Y, al mismo tiempo, como también hay riesgos evidentes, deben enseñarles a hacer un buen uso, una alfabetización digital con una serie de principios que nos orientan en la vida con una diversidad que el algoritmo nunca les dará. Porque el algoritmo nunca les va a enseñar aquello que no se monetiza. En cambio, los padres deben poder enseñarle que hay igualdad, que hay webs de lectura, de escritura. Y también que hay vida más allá de las pantallas, o sea, alternativas presenciales.

“Es evidente que la tecnología sola no resolverá los problemas que ella misma ha creado” – José R. Ubieto

De hecho, otro mito es que la tecnología, por definición, puede ayudarnos. La llamada inteligencia artificial, por ejemplo, no piensa, simplemente calcula con patrones previos. Por ejemplo, si tú le dices que estás pensando en suicidarte, la “cámara de eco” del algoritmo te puede confirmar y darte métodos para hacerlo, exactamente igual que si le preguntaras cómo hacer una tortilla de patatas.

J.R.U.: Yo siempre cuento la anécdota de una adolescente que me dijo: “Mira, tengo 3 cuentas de Instagram. La primera, que es la que todo el mundo conoce, mis padres incluidos. La segunda, que mis padres conocen pero piensan que yo no sé que la conocen. Y luego, la tercera”. Ahora que el Gobierno español se llena la boca diciendo que ha encontrado con la Agencia de Protección de Datos un sistema de control del porno, un chaval me decía: “Vaya pringaos, porque ellos tienen una VPN y se hacen una IP fuera del control territorial”. Y ahí se acabó toda la Protección de Datos del Estado español.

P.: Esta nueva realidad, ¿cómo debería cambiar el ejercicio de nuestra profesión? O sea, ¿qué hay que hay que tener en cuenta como profesionales de la psicología?

M.P.A.: Es una pregunta abierta que permite muchas asociaciones y respuestas posibles. Por un lado, las redes sociales permiten llevar a cabo las ayudas psicológicas por ejemplo online, y sirven para llevar la psicología a otra modalidad a personas que tienen más dificultades para acceder a ella, pero a su vez estas prestaciones también ponen de relieve lo imprescindible que es la relación presencial para realmente llevar a cabo una psicoterapia de hablar y de escuchar.También creo que las redes sociales están poniendo de nuevo de relieve cosas obvias tradicionales que quedan ahora al descubierto como fundamentales, como lo importante que es el juego colectivo, saltar a la comba, el juego del recreo de los de los niños para la socialización, para aprender el autocontrol, la regulación, etcétera, en vez del móvil y lo que siga.

“Es paradójico tener que respaldar la importancia de los libros para el aprendizaje escolar” – Marino Pérez

La importancia de la lectura como un aprendizaje de otro ritmo, de otro tiempo, saber esperar, y la importancia de la conversación, ya no solo para las relaciones interpersonales, sino para pensar, porque pensar es hablar con uno mismo en silencio, que deriva de la práctica de hablar con otros y, si esta está mermada, se va a mermar también la capacidad de pensar.

Yo cito en el libro El individuo flotante (Deusto)

un experimento donde se ve que es insoportable estar 15 minutos sin hacer nada. Y de aquí la psicología saca muchas conclusiones y nuevas tareas. Entre ellas, hacer una crítica del funcionamiento de las redes sociales y destacar alternativas tradicionales como hablar, jugar y la importancia de lo presencial.

J.R.U.: Hay tres cosas que nos afectan en la práctica como psicólogos:

1. La primera es que tenemos que incluir ese nuevo mundo digital en nuestras conversaciones con los pacientes, sean jóvenes o adultos, porque eso forma parte del contexto de su vida, de sus modos de satisfacción. Muchos de ellos encuentran pareja a través de las redes sociales, o se satisfacen, digamos, a través de esas redes. Por tanto, tenemos que incluir ese mundo también como un contexto de vida de esas personas, sobre todo en el caso de los adolescentes. Si no te interesas por lo que miran allá, no les vas a interesar tú tampoco.

2. La segunda es que tenemos que aprovechar la tecnología para que sea evocativa de la presencia, no que la sustituya, es decir, no hay problema en que tú puedas hacer una videoconferencia o una llamada telefónica para continuar un tratamiento cuando alguien está enfermo o está de viaje o situaciones de estas, eso no invalida el trabajo. Pero siempre que eso sea evocativo de encuentros que ha habido y que habrá, no cuando eso sea sustitutivo.

3. Y después creo que sí, que tenemos que descartar las soluciones universales. Por ejemplo, lo que proponen los chatbots psicoterapéuticos, como este que creó un estudiante psicología de Nueva Zelanda, que tiene como 80 millones de consultas y toda una serie de frases hechas de recomendaciones prêt à porter. Y ahí la singularidad de cada una queda eliminada, porque se toman, digamos, aspectos comunes y uniformados.

Creo que es una fórmula, económicamente muy rentable, y por eso muchas empresas ahora ofrecen esos chats a sus empleados, pero va en contra, me parece, de todos los principios psicológicos, no solo de psicoanálisis, sino de

cualquier otro tipo de psicoterapia rigurosa.

“Creo que esos chats psicoterapéuticos no son el futuro de la psicología para nada” – José R. Ubieto

P.: Entonces, ¿qué soluciones propondríais, alternativas, a prohibir los móviles totalmente?

M.P.A.: Hay que poner de relieve cómo las redes sociales generan los problemas que están trayendo, inherentes a su lógica, y cómo están construidas, precisamente para usarnos más que para nuestro servicio de una forma neutral o altruista o algo así. Debemos tener muy claro que están diseñadas para captar nuestra atención y no para hacernos felices o conectarnos más con los demás, de forma abierta, etc. Por otro lado, yo creo que se deben recuperar maneras alternativas de entretenimiento de los de los niños y adolescentes en los contextos escolares y familiares, relativas a los juegos colectivos, a los juegos de interactuar, de hablar. Entonces, crear contextos, crear espacios en los que esté suprimido el móvil y, en su lugar, que haya maneras de entretenimiento y comunicación que permitan que los niños interactúen con otros. Eso es fundamental.

J.R.U.: Sí, sí. Y para acabar un poco lo que decía Marino, creo que Martin Heidegger, el filósofo, explicaba muy bien en una conferencia “Serenidad” que hay que acoger siempre los misterios que trae cualquier novedad técnica sin renunciar a los principios. Esa es una buena orientación. ¿Podemos acoger lo digital sin renunciar a la privacidad, al respeto a la igualdad, la diversidad, a principios fundamentales? La gente no insulta por la calle porque lo va a hacer en X (antes Twitter). La gente no cuelga las fotos en el balcón de su familia porque lo colgaría en Facebook o en otras redes.

“El principio debería ser ese: acoger la novedad, pero sin renunciar

a los principios” – José R. Ubieto

Y, sobre todo, sin dejarnos alienar por esa tecnología, en el sentido de que somos nosotros, como decía Marino, los que debemos controlar la tecnología.

P.: ¿Qué mitos corren sobre los usos de la tecnología que, como profesionales de la psicología, deberíamos desmentir?

J.R.U.: Hay 3 mitos fundamentales que habría que cuestionar:

Llamarles nativos digitales. Eso induce a pensar que los chicos y chicas autogestionan y que no hay que enseñarles nada porque ya vienen con la impronta genética. Eso es falso. Somos los adultos quienes les damos el objeto y les enseñamos a gozar. Por tanto, un padre o madre que no esté dispuesto, un maestro o maestra que no esté dispuesto a desconectarse lo tendrá difícil para proponer eso mismo a sus hijos o alumnos.

Decir que la tecnología es neutra. No. Debemos ser proactivos porque la tecnología va siempre cuatro pasos por delante. Ahora lo vemos con la inteligencia artificial. Ahora que piden regularla es porque ellos ya han ido 500 pasos más allá y regularán 100.

Decir que es lo mismo lo virtual que lo real, o llamarlo conexión o vínculo. Como decía en ¿Bienvenido Metaverso? (NED Ediciones), no todo lo que se puede hacer realidad se puede hacer también allá. Eso no es cierto, porque la presencia, junto con la atención y el deseo, es imprescindible para educar a alguien, para tener una relación social, sentimental o de cualquier tipo. Creo que eso es tres mitos de la industria son los que tenemos que cuestionar para tener una buena vida.

P.: ¿Algún consejo para prevenir estos malestares provocados en parte por las redes?

M.P.A.: Yo creo que algo que algún día va a haber que empezar a recuperar la autoridad racional a la que se refería a Erich Fromm. No la imposición, pero sí la autoridad que corresponde en los contextos familiares y en los contextos educativos.

J.R.U.: El respeto de los de los estudiantes digamos que se ha se ha diluido y eso genera una pérdida de roles y de funciones, y también desorientación por parte de los de los niños que luego van a chocar con la realidad, más allá de un sistema de educación basado en el consentimiento, en el temor -y este es el fenómeno nuevo- que tienen los padres a los hijos, cuando antes eran los hijos los que tenían un cierto miedo de los padres los riñeran o castigaran o que no estuvieran contentos con algo que hacían, y ahora son los padres los que tienen miedo de traumatizar a los hijos. Yo creo que la psicología ha contribuido negativamente en general esta supuesta vulnerabilidad de los niños.

P.: ¿Y es recuperable esa autoridad?

J.R.U.: Sí, yo creo que esa esa autoridad tendría que ser recuperable, también de una forma colectiva. Algún día yo creo que tendrá que empezar a revisarse esta educación que podríamos llamar una educación en la vulnerabilidad de los de los niños. Hay un dicho según el cual si tratas a alguien como como es, termina siendo como es. Y si lo tratas como debe ser, termina siendo como debe ser. Es decir, si tratas a los niños como vulnerables que van a coger cualquier trauma como el que coge un catarro a resultas de un no, pues estás haciendo a los niños vulnerables.

“Buena parte de la crisis de salud mental de estas edades tiene que ver con esta educación en la vulnerabilidad” – José R. Ubieto

Se prepara el camino para que el niño no tenga tropiezos, charcos, piedras. No se prepara al niño para el camino, que va a tener siempre piedras, subidas, bajadas, bifurcaciones. Algún día habría que repensar.

M.P.A.: Sí, yo creo que hay que ir a las limitaciones y generar contextos alternativos, de entretenimiento y de ocio y de diversión que faciliten los juegos tradicionales de contacto o conversación. No solo la prohibición, sino la creación de contextos alternativos y juegos de manera que no se eche de menos el móvil que uno ha dejado en la taquilla o en la mochila en casa. Y tener muy diferenciado que hay que hay tiempos en los que la vida es sin el móvil y otros tiempos en los que tiene un uso.

P.: En el libro habláis de lo hiper como un rasgo de la infancia contemporánea. ¿En qué medida lo digital contribuye a ello?

M.P.A.: Las redes sociales han venido a incrementar y a exacerbar la hiperactividad en los niños. No es que ellos tengan un problema de atención, de hecho, tienen la atención muy educada para aquello a lo que quieren a lo que quieren atender a la pantalla, pero esa atención no está destinada a lo que los padres esperan en un momento dado en un en el contexto doméstico, o a lo que tenga que ocurrir en el aula.

Otro ejemplo es la hipersexualización, sobre todo en las niñas y a edades muy tempranas. Los selfies, las modas, las redes, TikTok… Necesitan captar la atención de seguidores. Se va a medir por los likes que reciban. Y entonces, el niño o la niña tiene que poner más: ser más audaz, más atrevido.

J.R.U.: También lo digital es una tecnología que claramente acelera el tiempo y a la vez reduce la reflexión, sobre todo la resonancia. La resonancia es ese efecto de que algo te produzca en

ti y seas consciente de lo que te produce. Lo digital no te permite ese tiempo para comprender, porque acelera la respuesta e imprime una velocidad a las decisiones. Además, al carecer de intervalo, reduce la potencia del pensamiento, y sobre todo reduce la mediación del otro. Por ejemplo, cuando alguien, chico, chica, adolescente, joven, viene a consultar sobre identidad sexual, se pregunta si es gay, si es lesbiana, te das cuenta de que a esa pregunta, que ya se la ha hecho a las redes sociales, no ha encontrado respuesta, porque la mediación del otro en las redes sociales es muy escasa. ¿Ese otro quién es? ¿Es un interlocutor anónimo? ¿Son unos foros? ¿Es un influencer al que apenas conoces? ¿Quién es ese otro? ¿Es un verdadero otro? Esa falta de una mediación real, de alguien que pueda cuestionar tu decisión, que te pueda introducir otros elementos, y que interactúe, es algo que en lo digital es muy difícil de encontrar. Porque, además, muchas veces, el otro digital con el que hablamos es anónimo, es decir, que puede tener un nombre, un avatar, pero en realidad, no hay un vínculo.

P.: Eso enlaza con lo que vosotros llamáis “individuo flotante”.

M.P.A.: Sí, un tipo de individuo que se genera en las sociedades modernas, abiertas y plurales, como la nuestra, sociedades que ofrecen muchas posibilidades sin que sea fácil engranar con ninguna de ellas. Porque todas las posibilidades de vida son parecidas, intercambiables, precarias. El “individuo flotante” alude a la ligereza y levedad del del ser que, aunque son adaptativas en una sociedad, también pueden llegar a ser insoportables. Y dentro de la abundancia de posibilidades, no hay nada sólido y duradero en lo que estés enraizado, no encuentras sentido a la vida, ni dirección ni significado, y quedas expuesto a modas, tendencias y a los influencers de turno.

P.: Y vosotros lo asociais a la soledad.

M.P.A.: La soledad en una sociedad como como la nuestra es paradójica porque se da dentro de la colectividad, de las redes sociales, en una sociedad que es muy individualista y que necesita de los otros, pero solo como público, como

seguidores, como proveedores de likes. Estás solo dentro de redes, de conexiones. Y al mismo tiempo te sientes desconectado. Las redes sociales han fomentado el “individuo flotante”, porque se prestan a picotear, a navegar, andar sin rumbo, mirando esto y lo otro, comparando tu vida con otras vidas posibles, porque te da la impresión de que podría ser de otra manera y que los demás son más felices que tú.

P.: Eso no ayuda. Y menos a los chicos y chicas.

M.P.A.: Imagina una chica, que después de apagar la luz para dormir, se queda un rato aún con el móvil, mirando mensajes, subiendo cosas, revisando los selfies que no ha colgado, comparando los que ha colgado con otros, etc., etc. Ahí tenemos la soledad del narcisismo inundado con su propia imagen. A solas, a oscuras, sin más iluminación que la de la pantalla.

P.: Qué buena metáfora, “sin más iluminación…”. Muchas gracias a los dos por aportar un poco de luz a este tema.

Autoría: José R. Ubieto y Marino Pérez

Editorial: NED Ediciones

Páginas: 174

ISBN: 9788416737369

CUINANT LES NOSTRES EMOCIONS A FOC LENT

Autoria: Sol Idàries

Editorial: Llibres Parcir

Páginas: 245

ISBN: 978-84-10087-14-9

1ª edició: març de 2024

Sis psicòlogues de la Fundació

Althaia –M. Cruz Crespo, M. Jesús Creus, Dominica Díez, Yolanda Martínez, Antònia Raich i Rosa Tejedor– ens presenten aquest llibre solidari que proposa “una descoberta de les emocions des de la ciència i també des del paladar” o, dit d’una altra manera, fer servir la cuina més suculenta per donar les millors pautes sobre salut mental.

Així, sota el nom Sol Idàries, les autores volien publicar les recomanacions sobre gestió emocional i la cura del benestar que fan habitualment als seus pacients i que moltes vegades inclouen exemples culinaris.

A la iniciativa s’hi va sumar el cuiner Benvingut Aligué, que va ser clau a l’hora d’aconseguir que els 29 xefs més reputats i cèlebres de Catalunya participessin en el llibre publicant les seves receptes (escudella, flor d’ametlla, pollastre amb cireres, salmorejo de maduixes, sobrassada de tonyina, bunyols de bacallà…), entre els quals trobem figures de la talla de Carme Ruscalleda, els germans Roca, Ada Parellada, Jordi Cruz i Ferran Adrià.

“Un llibre solidari fet des del cor per alimentar el cos i l’ànima”
Ressenya

Un llibre com un menú

Cuinant les nostres emocions a foc lent inclou uns entrants, uns plats principals i unes postres. Els entrants són el fil conductor per exposar els aspectes a tenir en compte a l’hora de gestionar les emocions (el canvi, punts de vista, acceptació…). Els plats principals descriuen les emocions bàsiques (la por, la vergonya, la ira, la tristesa…). I les postres van acompanyades d’unes recomanacions per a cultivar el benestar (flexibilitat, curiositat, amabilitat…).

Cada un dels capítols s’inicia amb un petit conte que situa el tema. Tot seguit hi ha una explicació psicològica sobre l’emoció o tema a tractar, que és la part científica. I el capítol es clou amb una recepta d’un o una xef que ha pensat en aquell plat bé perquè ha connectat amb el conte o amb l’emoció explicada per les psicòlogues autores, i que ens deixa una frase per a reflexionar:

“Un aroma, un sabor… poden ser el bitllet a un viatge d’emocions” – Germans Roca
“Amb acceptació la vida té un millor sabor” – Xavier Pellicer

La publicació inclou també un capítol escrit per experts de la Fundació Alícia sobre l’evidència científica en relació amb com l’alimentació pot influir en la salut mental, és a dir, com la cuina pot ajudar les persones a gestionar les emocions.

Una iniciativa solidària per a la recerca i l’atenció en salut mental

Cuinant les nostres emocions a foc lent és un llibre solidari que, amb la col·laboració dels xefs, del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya i de l’Ajuntament de Manresa, destinarà els beneficis que generi a un nou programa de mecenatge d’Althaia que té per objectiu aconseguir fons per a la recerca i millorar l’atenció de l’àrea de salut mental.

“Dels àpats de la vida que van passant, el plat més bo i més ben acabat és el que ens porta l’amor, l’afecte i l’amistat” – Jaume Font

Tal com explica la seva nota de premsa, “El nou projecte de mecenatge d’Althaia té per objectiu aconseguir recursos per poder investigar i, alhora, humanitzar l’atenció i posar en marxa nous programes de suport que facilitin la recuperació del projecte de vida a persones amb problemes de salut mental i evitar així que tinguin possibles recaigudes.

En la societat actual, l’increment de malalties en salut mental posa de manifest la necessitat de canviar l’enfocament del seu abordatge. Cal evitar la visió exclusivament farmacològica i avançar cap a una metodologia que incorpori intervencions més holístiques i que posin la persona al centre. Això implica una transformació dels espais, passant de l’enfocament clínic tradicional a entorns més amables, acollidors i comunitaris que permetin una atenció més humanitzada.

També és important que les persones amb problemes de salut mental puguin accedir a programes de suport de diferents àmbits, com l’artístic, esportiu o d’oci, així com a aquells que puguin fomentar la seva autonomia. Aquestes activitats no només proporcionen suport terapèutic sinó que les ajuden a connectar amb la seva comunitat i a recuperar un propòsit personal i un sentiment de pertinença“.

En definitiva, un llibre amè, càlid i pràctic, ple d’il·lustracions, receptes, frases i consells, per a conèixer-se millor i assaborir, amb una perspectiva amable i comprensiva, la suma d’instants que van cuinant la vida.

Si vols comprar el llibre prem aquí

LA JUNTA DE LA SECCIÓ DE

PSICOLOGIA D’EMERGÈNCIES

DEL COL·LEGI VA PARTICIPAR EN L’ORGANITZACIÓ

DEL ‘I CONGRÉS NACIONAL D’AVENÇOS EN LA INTERVENCIÓ PSICOLÒGICA EN CRISIS

I EMERGÈNCIES’

Del 30 de maig fins a l’1 de juny es va celebrar a Barcelona el I Congrés Nacional d’Avenços en la Intervenció Psicològica en Crisis i Emergències.

La Secció de Psicologia d’Emergències del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, amb la seva missió i els seus valors d’oferir coneixements i difondre la psicologia d’emergències, va ser contactada per organitzar ponències en el programa del Congrés.

En concret, la Junta de la Secció d’Emergències va organitzar la conferència principal titulada El uso de la Inteligencia Artificial (IA) en situacions de crisis y emergencias, oferida pel Dr. Rodolfo Ramos.

Per altra banda, també hi va participar en l’organització de la comunicació oral Atenció a persones desaparegudes, que va comptar amb la Sra. Ana Isabel Álvarez del Colegio Oficial de la Psicología de Madrid i la Sra. Laura Villanueva del cos dels Mossos d’Esquadra.

Finalment, la Junta també va coordinar la comunicació oral Psicologia d’Emergències en

el final de la vida, impartida per la Sra. Èlia Tomás (EAPS Mutuam a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron), la Dra. Laura Fàbregas (IAS-Hospital Santa Caterina) i el Sr. Joe Vinyes (Sistema d’Emergències Mèdiques).

Addicionalment, les diferents persones membres que conformen la Junta de la Secció de Psicologia d’Emergències van participar en la moderació de les diferents conferències i comunicacions orals que conformaven el programa del Congrés.

A l’acte de clausura, Beatriz Pujante, presidenta de la Junta de la Secció d’Emergències del COPC, va destacar que “després del treball de més de vint anys en aquest àmbit, el que va començar amb un voluntariat, avui en dia es pot presentar com a un model basat en l’evidència”.

La Junta de la Secció de Psicologia d’Emergències va destacar-hi el compromís en continuar oferint formació i transmetent els coneixements sobre la psicologia d’emergències, amb l’organització de conferències, jornades o congressos.

Reflexió i pràctica

¿CUÁNTO DEBE DURAR UNA PSICOTERAPIA?

Pablo Palmero es psicólogo general sanitario y divulgador. Tiene 25 años de experiencia clínica y ha escrito varios ensayos sobre su campo de estudio. El último de ellos, “Crecimiento Interpersonal. Más allá del Crecimiento Personal”, donde explora y reflexiona sobre la situación actual en el campo de la psicología, desmontando mitos y extralimitaciones, y ofreciendo comprensiones para orientarse en el actual maremágnum de ofertas milagrosas.

Una de las dudas más habituales de los pacientes al iniciar una psicoterapia es cuánto va a durar el tratamiento. Una inquietud del todo comprensible, puesto que están adentrándose en un proceso de incierto recorrido, con pocas o ninguna experiencia previa. Intuyendo que van a tener que dejarse sentir cosas de las que huyen, con una persona que apenas conocen. Motivados por una parte que quiere poner la carne en el asador, y otra que, a su vez, desearía salir corriendo. Pero, ante todo, con unas enormes prisas, fruto de las ganas de zanjar su crisis personal y “estar bien” lo antes posible. Desafortunadamente, no hay, ni puede haber, una respuesta predeterminada a ese interrogante.

La duración de los procesos psicoterapéuticos ha sido un recurrente objeto de debate por parte del colectivo de la psicología; objeto de discusiones, más bien, porque más que un diálogo constructivo han primado los planteamientos excluyentes, entre los que afirman que un proceso debe tratar de ser breve, y los que opinan que las terapias en tanto que enfocadas a profundizar en el autoconocimiento, deberían ser, a priori, largas ¿Quién o qué debería determinar la duración de una terapia?

Mi deseo es que esta reposada reflexión sobre el tema sirva para orientar tanto a profesionales como a pacientes presentes y futuros. Hablar de ello, desvelará, como veréis, otros temas de gran relevancia teórica y práctica. Veámoslo.

¿Por qué existe una polarización entre los profesionales?

En el campo de la psicología existe una miríada de enfoques teóricos y prácticos. Aunque no hay un criterio unificado, se suelen nombrar entre 4

y 10 grandes corrientes de psicología clínica, divididas, a su vez, en muchas subvariantes.

Expertos como Alan E. Kazdin calculaba, ya en el 1994, que existían unas 400 escuelas de psicoterapia diferentes. Y dentro de cada una de ellas, también hemos de dar por hecho, que cada profesional tendrá su particular manera de aplicarla. En este ámbito se cumple plenamente ese dicho de “cada maestrillo tiene su librillo”. Y aunque esta multiplicidad pueda ser considerada como una indeseable anomalía, atiende a una insoslayable lógica: es normal que cada psicólogo acabe aplicando aquella propuesta que a él mismo le ha servido, matizada por su propia manera de entender al ser humano y la vida. La elección de un psicólogo/a, no es, sin duda, una tarea fácil.

En lo personal, y por tal de ayudar a orientarse en este vasto océano de propuestas, distingo entre dos grandes grupos, las terapias orientadas al cambio, y las integrativas. En las primeras, el origen del sufrimiento es situado en una disfunción o desarreglo concreto, y el objetivo terapéutico consiste en una subsanación o “reparación” mental o emocional, para que la persona logre lo que se ha fijado, o bien, lo que el terapeuta considera deseable. La transformación se busca mediante estrategias que pueden ser, bien frontales o bien indirectas y disruptivas. Las más de las veces, su propósito último es lograr “estar bien”, tal como cada uno entienda esa idea. En las integrativas, el sufrimiento es atribuido a una falta de contacto con la persona, es decir, con uno mismo y con los demás. El objetivo fundamental, por tanto, es ayudar a conocerse e integrar las partes negadas de uno mismo. Aumentar el nivel de consciencia sobre los diferentes aspectos del Ser, y la responsabilidad sobre la propia vida. En este caso, las transformaciones suceden de manera lateral, como consecuencia misma del proceso de consolidación de la autonomía.

En ocasiones puede suceder, y de hecho suele ser así, que en un mismo proceso

terapéutico se combinen procederes de ambos enfoques, pero no hay que perder de vista que una cosa es el trabajo de aspectos puntuales, y otra, la dirección de la propuesta. Eso es lo que hará, por ejemplo, que en determinadas bifurcaciones interventivas cruciales, el terapeuta acabe decantando el foco de atención y del trabajo, hacia uno u otro lado. Si el profesional no tiene suficientemente madurada esta cuestión, o no es consciente de la dirección que está siguiendo, el tratamiento será errático. Sea como sea, hay que tener claro que esta orientación general no la determina su teoría, ni la etiqueta que cada uno se autoasigna, sino sus prácticas concretas en el ejercicio clínico. Desafortunadamente, en este ámbito las incoherencias entre la teoría y la práctica son constantes, y tanto los pacientes como los profesionales deben y debemos estar activamente observantes al respecto.

Esta resumida explicación sobre los dos principales tipos de enfoques nos permite, ahora sí, entender el porqué de la polarizada discrepancia respecto a lo que debe durar una terapia. Los profesionales que trabajan en un enfoque orientado al cambio defienden que los procesos deben ser cortos, porque se enfocan a una lógica de problema-solución, y en esa lógica gobierna un principio de economía, “lograr el máximo rendimiento con el mínimo esfuerzo/tiempo”. Los integrativos, en tanto que entienden la terapia como un proceso evolutivo de naturaleza profunda e imbricada, sobreentienden que esta ha de ser prolongada. Ambos planteamientos entrañan, desde mi punto de vista, ciertos peligros inherentes. Los primeros, en tanto que enfocados al cambio, pueden ser presas de una tendencia a acortarlo, los segundos, a alargarlo.

Acortamiento prematuro del proceso

Cuando el profesional está excesivamente enfocado en los síntomas y en los objetivos a lograr, corre el riesgo de instrumentalizar el proceso terapéutico con sus protocolos y expectativas, en detrimento de la calidad de la escucha, el trato y el diálogo. Si a nivel personal, además, el facultativo tiene dificultad para dejarse sentir su propio malestar, y para comunicarse desde un lugar de sincero interés y cercanía, es lógico que abogue por un control más férreo sobre el devenir de la relación, predefiniendo la duración el tratamiento o, llegado el caso, acortándolo prematuramente. Convendría valorar, por tanto, cuándo estos marcos de temporalidad acotados (como por ejemplo en las terapias con un número de sesiones preestablecidas) se diseñan para el bien del paciente, y cuándo se hacen más bien para la comodidad del terapeuta. Hay propuestas, de hecho, que se autodefinen poniendo en el propio nombre de la terapia la duración de la misma; namings, todo sea dicho, insuperables desde el punto de vista de la mercadotecnia moderna ¿Quién no querría una solución estratégica y breve a sus problemas? Sea como fuere, presuponer de antemano la velocidad con la que el paciente va a acoger e integrar la ayuda, me parece, cuando menos, osado.

Una de las argumentaciones que suelen hacer los defensores de acortar las terapias, es que, alargarla puede conducir a una dependencia por parte del paciente. Y ciertamente, las adicciones y las dependencias son omnipresentes en nuestra especie y uno de nuestros grandes talones de Aquiles. La posibilidad de “engancharse” a una terapia o a un profesional no es una excepción. Pero creo que también es un hecho evidente que para salir de ciertas dependencias físicas, comportamentales o relacionales se necesita una ayuda constante y comprometida en el tiempo. Y aunque ese miedo a hacerse dependientes es comprensible cuando lo expresan pacientes y legos, por su falta de perspectiva al respecto, no me parece admisible para los profesionales, que sí deberíamos haber reflexionado y aprendido a distinguir entre las dependencias insanas y las dependencias necesarias y transitorias que ayudan a consolidar

una mayor autonomía. Así mismo, ¿no es acaso menospreciar la capacidad de discernimiento de los pacientes dar por hecho que hay que incrustarles límites al proceso, porque si no ellos no van a saber ponerlos? Malo sería pensar así, si lo que queremos es legitimarlos.

Existe un tipo de cese terapéutico que, aunque no podría considerarse prematuro puesto que parte de una legítima decisión del paciente, sí considero que vale la pena nombrarlo. Es un hecho contrastado que una gran cantidad de pacientes, por el mero hecho de sentirse comprendidos y acompañados sienten una mejoría inicial; y eso es algo que sucede independientemente del tipo de modelo terapéutico. Una vez superada esa fase entran en otra de latencia, en la que los cambios ya no son tan evidentes, y que requiere de un trabajo más específico en función de la problemática y la manera de ser de cada persona. Es en este punto, cuando habiéndose aflojado del pico de malestar de la crisis inicial, muchos pacientes dejan la terapia. Ese es un hecho con el que todos los profesionales debemos contar, porque, no nos engañemos, por mucho que entiendan la base y el potencial de nuestra propuesta, e incluso comulguen con ella, la inmensa mayoría viene a nuestras consultas para zafarse del sufrimiento. El compromiso con la persona, con uno mismo y con los demás, para cristalizarse, necesita de mucho más que un tránsito puntual por una crisis personal, y haber descubierto algunas ideas sugerentes sobre nuestro potencial humano y evolutivo. Sucede también, en ocasiones, que tanto el objetivo inicial como el compromiso de los pacientes evolucionan a medida que van descubriendo aspectos que desconocían, comprometiéndose con ellos mismos a niveles que ultrapasan el objetivo inicial que un día los llevó a la consulta.

Personalmente he comprobado que tanto los profanos como los profesionales que afirman que las terapias deberían ser cortas, no suelen haber experimentado en sus propias carnes los beneficios de una terapia profunda. Y hablar sobre lo que no hemos vivido es algo arriesgado e incluso imprudente cuando se ostenta una potestad profesional y además se clama a los cuatro vientos. En lo personal, aprovecho para decir que, para mí, el aspecto más fundamental para ejercer una buena práctica clínica es, con

creces, que el profesional haya realizado o esté realizando un proceso de autoconocimiento serio y consistente (me extiendo sobre este tema en mi artículo -Retos internos de la Psicología-).

Para mí es un hecho que los procesos de humanización requieren tiempo (no así, o no necesariamente, los orientados al síntoma), porque en éstos hay que acercarse a males apestados y dolores desterrados, avanzando, muchas veces, a contracorriente. Porque se necesita forjar una relación con el terapeuta que permita sustentar el imprescindible nivel de confianza e intimidad para acoger y dejarse acoger, cuando azoten los vendavales internos, que tarde o temprano, sí, azotarán.

Alargamiento innecesario del proceso

Las terapias autoconsideradas “profundas”, a menudo se sienten legitimadas a la hora de extender las psicoterapias en el tiempo, porque apelan a la compleja naturaleza del ser humano, y al tiempo necesario e imprescindible para desentrañar la madeja psicológica que hay tras el sufrimiento humano. Aunque es cierto que muchas terapias se alargan en el tiempo más de lo que sería necesario, mi crítica en estos casos no se dirige tanto al tiempo invertido, sino a sus frecuentes incoherencias y trastabilleos clínicos. Demasiado a menudo, estos inician la propuesta de una manera y acaban trabajando de otra muy diferente e incluso opuesta, perdiendo el oremus, girando en círculos, y pervirtien-

do su cometido integrativo, si es que en alguna ocasión lo tuvieron. Mi crítica, como digo, no es tanto sobre el tiempo destinado, sino a sus pérdidas de rumbo y sus cuestionables pretensiones. Una de ellas es encarar la psicoterapia como si hubiera que descubrir el origen del actual sufrimiento, marcando la conversación con el paciente con una agenda detectivesca, y revisitando el pasado una y otra vez en busca de traumas, situaciones o culpables de su malestar. Los traumas existen y condicionan, pero no nos determoremus, girando en círculos, y pervirtiendo su cometido integrativo, si es que en alguna ocasión lo tuvieron. Mi crítica, como digo, no es tanto sobre el tiempo destinado, sino a sus pérdidas de rumbo y sus cuestionables pretensiones. Una de ellas es encarar la psicoterapia como si hubiera que descubrir el origen del actual sufrimiento, marcando la conversación con el paciente con una agenda detectivesca, y revisitando el pasado una y otra vez en busca de traumas, situaciones o culpables de su malestar. Los traumas existen y condicionan, pero no nos determinan; nuestros males no son fruto de lo que sucedió, sino de como nosotros nos adaptamos a ello, y de lo que tuvimos que sacrificar por el camino para poder seguir adelante, tratando de mantener un mínimo sentido de la dignidad. Desde mi punto de vista, la consecución de la anhelada estabilidad pasa, ante todo, por establecer un buen contacto con la persona (con uno mismo y con los demás), y no por resolver o arreglar nada. Si el trabajo terapéutico no se entiende de esta manera, estamos de nuevo ante un proceso orientado al cambio, y a su lógica problema-solución. Buscar la sanación, la autorrealización, el bienestar, la felicidad, o la “iluminación”, por poner algunos ejemplos, difiere del propósito integrativo. Existe, por tanto, en estos casos, un peligro de alargar innecesariamente los trabajos psicoterapéuticos en pos de un utópico e irrealizable ideal de uno mismo.

Otro de los motivos que puede llevar a extender el recorrido más de la cuenta es la dificultad del propio terapeuta para soltar la relación. Finalizar una relación en la que sea ha creado un vínculo emocional, aunque este sea de tipo profesional, puede despertarnos sentimientos de pérdida, rechazo o abandono. Por tal de no retener a los pacientes y ayudarles a hacer el debido proceso de separación y cierre, el terapeu-

ta debe haber hecho por conocerse lo suficiente a este nivel, tener domadas sus contratransferencias y una buena gestión de la frustración.

Hay, por otra parte, pacientes que pretenden utilizar la terapia como una especie de confesionario; como un lugar donde enjuagar sus sentimientos de culpa; buscando cómplices indulgentes para continuar eludiendo la responsabilidad sobre su propia vida.Ir a terapia les permite autoexonerarse amparándose en la creencia de que ya están haciendo algo por ellos; o aún peor, sofisticando el relato psicológico, y su arsenal de autojustificaciones. Y aunque este hecho distorsionador parta del paciente, es de nuevo el terapeuta quien tiene el deber de identificar y elaborar de manera explícita y sin ambages esta perversa motivación terapéutica. No hacerlo es colaborar con el autoengaño. Trabajar este aspecto, por contrapunto, y eso es algo que he comprobado en mi práctica profesional, puede marcar un importante y significativo punto de inflexión en su vida.

Otro hecho, nada desdeñable y moralmente deleznable, tiene que ver con la falta de ética de algunos profesionales de la salud, que de manera más o menos consciente anteponen sus intereses egoístas, crematísticos o de la índole que sea, reteniendo a sus pacientes con maniobras como la problematización o la confluencia. Una mala praxis de la que no escapa ninguna profesión ni ámbito, pero que sea como sea, conviene identificar y denunciar.

tearé mi criterio fundamental al respecto.

Y este es que, independientemente de nuestro parecer, la duración de un proceso terapéutico debe decidirla siempre el paciente, porque es él quien tiene la plena y total potestad para decidir sobre su itinerario vital, sus objetivos y la profundidad de su recorrido. Y si pensamos lo contrario

es que estamos faltando el respeto a su sentir y a su dignidad. Nuestro enfoque, recursos técnicos y calidad humana son ofrecimientos que han de ponerse a su servicio, y son ellos los que decidirán sobre la marcha, y en función de lo que vayan descubriendo, qué, cuánto y hasta dónde quieren perseverar.

Personalmente, a lo largo de mis ya casi 25 años de experiencia clínica, he realizado intervenciones que van desde una única y efectiva sesión de orientación, hasta procesos de terapia profunda y seguimiento cercanos a las dos décadas. Aprovecho para decir que la confianza que muchas personas han depositado y depositan en mí me convierte en un privilegiado, y que siento un absoluto agradecimiento hacia ellas por permitirme conocerlas, ora con una antorcha en sus oscuras catacumbas, ora con unas gafas de sol en sus más luminosas colinas ¡Gracias, guapos/as!

Reflexiones finales

En conclusión, podemos criticar las teorías y las praxis, tal como he hecho a lo largo del presente documento, pero no la profundidad ni el tiempo que la persona decide dejarse ayudar. Y por tal de salvaguardar esta máxima sagrada, he pensado en algunas preguntas de sano autocuestionamiento que creo que podrían ayudar al colectivo sanitario:

¿Tenemos claro dónde nos situamos nosotros a nivel profesional (cambio o integración)?

¿Cuestionamos o despreciamos de manera más o menos explícita a los pacientes cuando no se ajustan a lo que nosotros creemos deseable para ellos?

Después de toda esta exposición sobre los muchos factores que pueden incidir tanto en el acortamiento como en el alargamiento innecesario de un tratamiento psicológico, plan-

¿Sabemos reconocer cuando no estamos preparados para asistirlo en sus objetivos y necesidades emergentes?

El paciente como protagonista

¿Tenemos una buena gestión de la frustración y las despedidas?

¿Interponemos distancia con el paciente? ¿En tal caso a qué se debe? ¿Podría estar escondiendo alguna dificultad relacional nuestra?

Para los que queráis seguir profundizando en estas cuestiones recomiendo el capítulo –Seis disposiciones esenciales para la ayuda- de mi libro “Crecimiento INTERpersonal – Más allá del Crecimiento Personal” (Ed. Bubok. 2012), en el que reflexiono sobre virtudes fundamentales en el ejercicio terapéutico. También mi artículo, “Retos internos de la Psicología”, y el instrumento de –Autoevaluación de la Relación Terapéutica- ART, creado en colaboración con el también terapeuta, Joan Rodríguez el 2019, para el asesoramiento a profesionales y empresas del sector asistencial.

Aunque es evidente que me he pronunciado influido por mi posicionamiento terapéutico integrativo, mi objetivo en el presente artículo ha sido adoptar una mirada más amplia y desapegada. Ojalá haya servido para reflexionar desde otro prisma, sobre este vigente y poco ponderado debate en el campo de la salud mental.

Soy consciente que los artículos largos ya no están de moda en esta era de la celeridad, los Reels, los Shorts y los TikToks ¡Y por no tener, este documento no tiene ni un mísero clickbait! Mi más sincera felicitación, por tanto, a los outsiders que habéis llegado hasta aquí. Para los que deseéis más información os comparto a continuación mi contacto y redes sociales. Un saludo afectuoso.

MI CUADERNO DE TERAPIA

Autoría: Alexandra Glink Lezana

Editorial: Neuroon Clínic

Páginas: 222

ISBN: 978-84-09-53888-1

1ª edición: 2023

La doctora en psicología, salud y calidad de vida Alexandra Glink, miembro de la Sección Psicología Clínica, de la Salud y Psicoterapia del COPC, nos presenta su nuevo libro, Mi cuaderno de terapia que, más que una obra de consulta, es una herramienta terapéutica práctica, para facilitar el proceso terapéutico tanto al/la paciente como al/la profesional de la psicología, basado en su experiencia en la práctica clínica.

La herramienta está ideada para ser útil a personas que van a iniciar o ya están realizando terapia y quieren aprovecharla al máximo, personas que no acuden a terapia pero quieren empezar un trabajo personal con una guía respaldada por la evidencia científica, y profesionales de la psicología que quieran aportar un valor añadido a sus terapias, ofreciendo a sus pacientes un complemento al proceso terapéutico y obteniendo, a la vez, un análisis continuo del progreso de la terapia.

La Dra. Glink explica que “Después de estos años de experiencia en terapia psicológica, brindando acompañamiento emocional y orientado a pacientes a evaluar y comprender sus problemas, y ofreciéndoles estrategias para lidiar con diferentes circunstancias, conflictos y/o trastornos, diseñé este cuaderno como una herramienta práctica para facilitar el proceso terapéutico tanto al paciente como al psicólogo”.

Sobre todo, con el objetivo de evitar:

• La pérdida de información relevante durante y

Ressenya

entre sesiones.

• La falta de organización y estructura de la información.

• La sensación de sesiones poco útiles, el desviarse de los objetivos terapéuticos y de las necesidades detectadas, la repetición de sesiones, el tiempo destinado a la búsqueda de herramientas terapéuticas, entre otros.

Para ello, el libro ofrece algunas de las herramientas más útiles, según la evidencia científica, de diferentes enfoques en terapia (psicología positiva, terapia breve, terapia cognitivo-conductual, terapia de aceptación y compromiso…), así como una guía para registrar y organizar la información relevante surgida de las sesiones de terapia.

Alejandra Glink.

El cuaderno se divide en tres apartados principales:

• “Objetivos terapéuticos”, con preguntas reflexivas que ayudan a definir estos objetivos, ir descubriendo cómo lograrlo y cuáles son los obstáculos.

• “Cuaderno de terapia”, un espacio guiado de preparación, reflexión y registro de las sesiones, para obtener un máximo aprovechamiento del

proceso terapéutico que incluye un apartado con reflexiones semanales positivas.

• “Apéndices”, con herramientas como estrategias de afrontamiento y relajación, técnica de los cuatro filtros, la rueda de las emociones, modelo ABC…

En definitiva, un complemento al proceso de psicoterapia, pensado para sacarle todo el rendimiento, a través de la organización de pensamientos, emociones y vivencias, espacios de reflexión para adquirir mayor conciencia y autoconocimiento, y herramientas y recursos seleccionados para facilitar el proceso de cambio.

Libro disponible para todas las personas colegiades en la BIBLIOTECA DEL COPC.

Visita El web del Psiara, la revista digital

del COPC

Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya c/ Rocafort, 129 - 08015 Barcelona Tel: 932 478 650 copc@copc.cat

Segueix-nos

Patrocini:

Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook
Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.