Butlletí informatiu de l’Associació d’Antics Alumnes Maristes de Mataró
· L’associació dels Antics alumnes Maristes de Mataró agrupa tots els exalumnes maristes de la ciutat, tant de l’antic col·legi del Sagrat Cor com de Valldemia. · Entitat d’exalumnes maristes degana de tot l’Estat, fundada el 1902. · Domicili social Col·legi Valldemia: La Riera 124. Apartat de correus 6 - 08300 Mataró. · Telèfon a disposició dels socis: 600 470 067, Fax: 93 741 42 98, E-mail: valldemiantics@gmail.com · Aquest butlletí es tramet de forma gratuïta a tots els associats, junt amb l’ESTIL DIRECTE. · Direcció i Maquetació: Clara Soteras i Acosta. · Disseny: Lluís Gallifa. · Equip tècnic de realització: Josep Prat i Molist, Clara Soteras i Acosta i Roger Torres i Liñán.
Núm. 52, DESEMBRE 2017
2 4 6 8
Aniversari Marista Xavi Gual, el germà marista més jove, i de Mataró
Personatges
L’arquitectura mataronina, amb la mirada de Lluís Gallifa
De professionals... Marc Armengol, director d’Unisport
La vida d’una antiga alumna a Argentina:
3 5 7
En el record... Germà Mugueta Pamplona, 1938Mataró, 2017 La fotografia Costellada als Vivers d’Argentona, 1954 La mirada científica El gran repte del CERN, per Antonio Vergara
K. Vallmajor: “Volia estar lluny de casa per no acomodar-me i atrevir-me a preguntar com i per on volia continuar la meva vida”
Us desitgem Bones Festes i Bon Nadal!
ANIVERSARI MARISTA
Xavi Gual, el germà marista més jove, i de Mataró
S PS QUE
Núm. 52
Entrevista realitzada per Clara Soteras @clarasoteras
2
Com a germà, actualment quina és la teva tasca? Actualment, i des de l’any passat, formo part de l’Equip de Pastoral de la Fundació Champagnat. Coordinem els diferents àmbits de pastoral als centres educatius de Catalunya, vetllem per les necessitats de cada indret. Em trobo immers a la pastoral juvenil a través dels moviments maristes CMS (escoltes) i FAJMACOR (Mà Oberta/Cor Obert). Actualment on estàs? Estàs relacionat encara amb la teva ciutat, Mataró? Resideixo a la comunitat del casal, a Barcelona, amb 4 germans més. És la comunitat on estan els serveis centrals de les obres maristes de Catalunya. Vaig néixer a Mataró i encara hi tinc tota la família. La feina, però, fa que no pugui gaudir gaire de la ciutat, tot i que hi tinc la família, raó per la qual de tant en tant faig alguna escapada; la veritat, menys del que m’agradaria. Per suposat, en algun moment de les Santes sempre m’hi deixo caure. Vas estudiar a Valldemia, com la recordes abans i com la veus ara? Des que tinc ús de raó recordo la meva vida a l’escola. Hi ha hagut molts canvis: no hi havia pavelló, Xavi Gual amb l’equip de pastoral. Foto: X.G.
la distribució d’alguns passadissos era diferent, al mur que dona a la Riera hi havia unes canyes on jugàvem a bales i on estava el bar per comprar els “escalofríos”... Però el que recordo més són les persones: tant germans, mestres com companys. Al final, crec que la vida de l’escola la fa la vida de les persones que s’hi dediquen amb cos i ànima cada dia. Com vas decidir ser germà i formar part dels maristes? Crec que al final, en el que et fixes és en les persones que tens a prop, t’emmiralles en elles i sents que allò que fan i com es relacionen va molt amb tu. Des de casa sempre hem viscut des d’uns valors religiosos i cristians, la fe em venia de casa. Això és el que em va cridar l’atenció de 3 germans, molt diferents, que hi havia a l’escola: el Germà José Conde —a les sortides de classe es posava a la plataforma i saludava a tothom—, el Germà Andrés Barrera —devia tenir 23 anys i tenia una vitalitat espectacular, sempre amb la guitarra i els patins— i el Germà Pau Fornells —la seva alçada feia honor al nom—. Van començar amb els grups de Mà Oberta i amb les campanyes de Nadal on em vaig apuntar. La vida em va portar a campaments, pasqües juvenils, la música de Kairoi, i m’anava empapant més de l’esperit marista. Va ser el 23 d’octubre de 2004 que vaig fer la meva consagració definitiva. Dificultats, dubtes, desencisos n’hi ha hagut i en continuarà havent, però
Xavi Gual
també la seguretat de qui m’he fiat i a qui dono la meva vida. Ets el germà més jove de tota la comunitat marista, què significa ser el més jove per tu? El juny passat vaig complir els 40 anys, i sí, podríem dir que sóc el germà més jove de la província de L’Hermitage. Ser el germà més jove no m’implica més ni menys que qualsevol altre germà. Personalment, no em posa ni em treu res de la vida quotidiana en la comunitat ni de la feina. Ara que la comunitat marista celebra els 200 anys, quina valoració en fas de la seva trajectòria? Durant 200 anys l’Institut ha estat llavor de vida per a moltes persones, especialment pels infants i joves. Vull fer esment del missatge del Germà Emili Turú, una acció de gràcies per tota la vida marista que hi ha hagut, i, en segon lloc, demanar perdó per totes aquelles vegades que no hem sigut exemple o testimonis de l’Evangeli, per aquelles vegades que no hem estat espais segurs pels infants i, per últim, un desig de compromís. La nostra vida, com a Maristes, és pels altres. Què creus que s’hauria de canviar o treballar de cara al futur de la comunitat? Ser germà i tot el que implica és un camí de creixement, sobretot personal. No pot donar-se cap canvi en la societat i en la vida religiosa si el canvi no comença per un mateix. Som una institució i unes comunitats que treballem
EN EL RECORD...
Germà Mugueta “Fer el bé sense fer soroll”
El passat juliol ens va deixar de forma sobtada l’estimat Germà Mugueta al que en la nostra edició de Pasqua del 2014, el ‘Saps que...’ nº41, li vàrem dedicar unes pàgines amb motiu de la seva jubilació. Fa uns anys que ja comencen a jubilar-se professors, majoritàriament seglars, que han passat tota la seva vida escolar a Valldemia, acumulant molts d’ells més de 25 anys. Quan parlem de germans maristes aquest fenomen no és habitual, ja que estant al servei de la institució i no de la pròpia escola, el temps de dedicació en cada una és més curt. Cas especial, el del Germà Mugueta, que ha dedicat 36 anys a la comunitat marista de la ciutat, 15 com a professor. Sobrepassant la seva timidesa, ha cultivat amistats amb els seus ex-alumnes i compartit vivències familiars tant amb ells com les seves famílies fentse proper, especialment en els moments difícils tal com diuen les constitucions maristes “haciendo el bien sin ruido”. El dia de Sant Jaume a la tarda es va celebrar l’Eucaristia d’acció de gràcies i comiat al Monestir de les Avellanes. En representació de l’associació i va assistir el president, també alguns antics alumnes amb els que hi va tenir una relació més propera, encara que la distància per anar fins a Balaguer no va ajudar a què la representació fos més nombrosa. En canvi, però, amb motiu d’un recés al Monestir, un gran nombre de germans i el vicari
provincial van donar un caliu molt “marista” a l’acte. En l’homilia, el company de promoció del Germà “Paco”, el Germà Antonio Ibáñez, va fer un repàs detallat dels aspectes de la vida marista del nostre professor, destacant la seva fonamentada vocació i la vivència permanent de Fe. Davant la imatge de la Bona Mare, a l’esplanada del cementiri van intervenir el Germà Félix Rodríguez i el Germà Vicari. Finalment el president de l’Associació d’Antics Alumnes, Josep Prat, va intervenir agraïnt en primer lloc els anys d’amistat i de vida compartida amb els antics alumnes de Mataró fent-se ressò d’una expressió al Facebook: “Hem tingut la sort de tenir-lo a les nostres vides i convertir-se en el Germà de Capçalera”. Acabà la seva intervenció llegint unes paraules que li va dedicar una alumna de la qual era “fan” i amb la qual compartia amistat, l’escriptora Care Santos. “Ha estat algú important, sense fer soroll. Al Germà Mugueta li agrada no fer soroll. Una d’aquelles persones que hi és sempre, potser sempre en segon pla. És difícil, el segon pla. És tot un art saber-hi ser”. Descansi en Pau.
Josep Prat, president de l’Associació d’Antics Alumnes de Valldemia
Núm. 52
Pamplona, 1938 - Mataró, 2017
S PS QUE
per l’educació i la promoció dels infants i dels joves i aquesta tasca no és possible si no ens actualitzem constantment, si no ens fem propers a la seva realitat. Ja fa temps que es diu que la religió està en crisi. Creus que és així? Certament, es diu que la religió està en crisi i si ens basem en la quantitat de persones que opten per la vida religiosa o per les persones que veiem a missa els diumenges podem caure en un sentiment de pessimisme. Però potser cal anar més a fons. Quantes persones viuen el missatge de l’Evangeli de Jesús des de la seva quotidianitat? Quantes persones dediquen temps pels altres de forma gratuïta? El que em preocuparia de veritat és que les persones creixin i visquin sense sentit. Pot ser que la religiositat externa hagi minvat o canviat de perspectiva però continua haventhi molta gent que, sense fer soroll, viu la pròpia vida intensament i des d’un sentit evangèlic. És difícil que els més joves entenguin la dedicació marista? La primera dificultat pels joves és entendre la decisió d’un compromís a llarg termini en una societat envoltada d’immediatesa. Per altra banda, hi ha la dificultat d’entendre les diferents opcions de vida per la pròpia desconeixença. A vegades referint-se a la vida religiosa, i en concret a la vida de germà marista, no és difícil caure en un reduccionisme vers alguns aspectes com la castedat, la pobresa o l’obediència. No obstant això, quan es coneix, quan es pregunta i es respon des de la sinceritat i testimoniant-ho amb la pròpia vida, els joves entenen les opcions, li donen sentit; i, fins i tot, se la plantegen. Creus que la comunitat podrà repetir aquest aniversari i celebrar 400 anys? Intentar veure el futur és impossible. Crec que tot en la societat està canviant. L’important és seguir avançant fermament en la proposta i en el carisma de Marcel·lí. Com en la societat, en la vida religiosa tot està canviant i les formes de presència són diferents. Igual de diferent pot ser aquesta futura celebració que planteges. Les formes són anècdotes.
3
PERSONATGES
L’arquitectura mataronina, amb la mirada de Lluís Gallifa Article realitzat per Roger Torres @RTLbcn —amb la col·laboració de Mariona Gallifa—
S PS QUE
Núm. 52
El mataroní Lluís Gallifa i Grenzner (1889 – 1963) va ser arquitecte municipal de l’Ajuntament de Mataró entre el 1916 i el 1959, ara tot just fa 100 anys. I per recordar la seva figura, el Museu Arxiu de Santa Maria va acollir al maig una exposició sobre el període de formació de Gallifa, titulada “Lluís Gallifa i Grenzner. La formació d’un arquitecte (1906 – 1916)”. Amb aquesta exposició, els visitants van descobrir com va créixer com a professional a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, on va aprendre amb els il·lustres Lluís Domènech i Muntaner i Josep Puig i Cadafalch. Abans de formar-se com a arquitecte, però, Lluís Gallifa i Grenzner va cursar els seus estudis de primària i secundària
La Farinera. Foto: M.G.
4
Lluís Gallifa i Grenzner, en època d’estudiant. Foto: M.G.
a Mataró. Al llarg de tot aquest temps, Gallifa va formar part de la comunitat Marista, primer a l’Escola dels Germans Maristes i després al Col·legi Valldemia, del qual va ser membre de la junta d’Antics Alumnes. La relació de Gallifa amb la ciutat de Mataró va molt més enllà. Com a arquitecte municipal va estar sota les ordres de 20 alcaldes diferents i el 1917 va esdevenir professor
a l’Escola d’Arts i Oficis de Mataró. Gallifa també era un gran humanista i, de fet, va ser Cap de Bombers Voluntaris de Mataró durant molts anys. Per tota la seva tasca incessant, l’Ajuntament de la ciutat va decidir el 1999 posar un carrer amb el seu nom: el passatge de Lluís Gallifa, al barri de l’Eixample. Qui passegi per altres carrers mataronins descobrirà desenes d’obres firmades per Gallifa. Va treballar colze a colze amb Puig i Cadafalch per fer l’estudi d’estabilitat de la volta que hi ha a la Basílica de Santa Maria i també són seus l’edifici del Cafè del Mar i l’Escola Angeleta Ferrer, ubicada a la plaça de Cuba. En aquesta mateixa plaça també hi ha el Mercat, que va projectar Gallifa el 1934, i la seva firma consta a l’actual Teatre Monumental —també a l’anterior fet el 1922, que es va cremar el 1946—. En l’obra actual va innovar
LA FOTOGRAFIA
El Velòdrom. Foto: M.G.
utilitzant jàsseres de ferro en gelosia, fet que va permetre construir una sala de gairebé 27 metres d’ample sense necessitar columnes. L’edifici de la Farinera Ylla Aymerich a la N-II també té la seva empremta. És un conjunt de fàbrica i vivendes construït el 1948. En destaca l’estructura de pòrtics d’obra en forma d’arcs de l’interior de la nau d’emmagatzematge.
Cal mencionar també l’edifici de Can Masriera, on hi havia l’antiga ferreteria de Can Damià i el Velòdrom de Mataró, un equipament esportiu que va afavorir l’impuls del ciclisme a Mataró als anys 50, després d’inaugurar-se el 1948. Lluís Gallifa i Grenzner va morir de forma inesperada amb 73 anys, després de superar una operació quirúrgica, l’any 1963.
El mercat municipal de la plaça de Cuba. Foto: M.G.
La fotografia: Costellada als Vivers d’Argentona, 1954 Núm. 52
Foto: Arxiu.
S PS QUE
Aquesta fotografia és del 17 d’octubre de 1954. El dia en què un grup d’alumnes acompanyats de germans maristes van anar a fer una costellada als Vivers d’Argentona. A continuació, la relació d’alguns dels alumnes que s’hi poden veure: 0. Germà Narcís 9. Rodon 1. Cabot 10. Barceló 2. Cabot (cosí) 11. Castelló 3. Safont-Tria 12. Josep 4. Gallifa Zaragoza 5. Nogueras 13. Graupera 6. Marc Zaragoza 14. Llop 7. Puigvert 8. Montasell
5
DE PROFESSIONALS...
“Quan el cos ja no pot competir al màxim nivell, encara queden molts anys per davant on cal guanyar-se la vida” Entrevista realitzada per Clara Soteras @clarasoteras
S PS QUE
Núm. 52
Marc Armengol ha passat d’estudiar a Valldemia a dirigir un altre centre educatiu, l’escola de negocis Unisport, instal·lada a Mataró. Ens explica per què va posar en marxa el projecte i els records que té de Valldemia.
6
Dirigeixes l’escola de negocis del sector esportiu Unisport, però explica’ns en què consisteix i què oferiu. A Unisport formem directius del món de l’esport. Desenvolupem competències tradicionalment dins l’àmbit de l’empresa, com el màrqueting, les finances, els recursos humans, etc... Però adaptades al sector esportiu. No oferim graus universitaris, només programes d’especialització, postgraus i màsters. Quin perfil tenen els vostres alumnes? Actualment tenim prop de 500 alumes en curs, i una comunitat d’uns 1.000 antics alumnes. L’edat mitjana dels nostres alumnes és de 29 anys, i tenen un perfil molt divers, tot i que predominen els titulats en Ciències de l’Activitat Física. Les noies són un 30%, i la seva procedència pot ser de qualsevol país de parla hispana. Al segle XXI, parlar de “ser esportista” ja no significa només entrenar en la disciplina de cadascú. Significa molt més, no? La pràctica esportiva no para de crèixer, i ser esportista significa practicar algun esport. L’esport és cada cop més un estil de vida, i no
només una manera de competir. Les societats s’estan adonant dels seus beneficis per la salut, tot i que lamentablement a Espanya i a Catalunya encara es fan poques hores d’esport en horari lectiu. Cada vegada hi ha més gent que pensa que cal formar-se i estudiar per ser esportista? Realment no és necessari formarse per ser esportista professional, només entrenar i evidentment conèixer bé la disciplina esportiva i com treballar el nostre cos per rendir al màxim. Una altra cosa és que la vida professional de l’esportista és molt curta i incerta, i sovint són col·lectius considerats en risc d’exclusió social. Això és a causa d’haver de renunciar a la seva formació a fi de poder competir, però quan el cos ja no pot competir al màxim nivell, encara queden molts anys de vida per davant on cal guanyar-se la vida. Aquí és on la formació es fa més necessària. Quants anys fa que vas engegar el projecte? Explica’ns com vas decidir crear-lo. Unisport es va crear al 2011, i des del seu inici es va ubicar al Tecnocampus de Mataró. Després de molts anys sent directiu d’empreses, vaig tenir contacte amb el món de l’educació i em va enganxar. En sortir de l’empresa
Marc Armengol amb Marc Gasol, alumne d’Unisport. Foto: M.A.
que estava, i estant en plena crisi, em va semblar el moment ideal per emprendre el meu projecte. És una idea d’escola poc habitual. Hi ha centres educatius similars? A Unisport el 90% de la formació que fem és online. Sempre hi ha competidors i el nostre esforç sempre va encaminat a anar per davant i innovar en el mètode educatiu. La tecnologia ajuda, però les persones i el tracte que tenim amb els nostres alumnes crec que són el nostre fort. Sempre has estat relacionat amb el món de l’esport? No, vaig estar molts anys en el món de la tecnologia tèxtil, com a bon mataroní, però de fet em considero més proper al món de l’educació que de l’esport.
Marc Armengol a l’estadi de Wembley. Foto: M.A.
LA MIRADA CIENTÍFICA
El gran repte del CERN, l’organització europea de recerca nuclear Antonio Vergara
xa com per explicar-la en un article curt, és suficient per ara saber que per la física actual, l’existència del Higgs era tan necessària com per a la biologia la de l’ADN. Si el Higgs no existia hi havia alguna cosa molt equivocada en la nostra idea de com funciona la naturalesa. Vam construir i instal·lar l’LHC. La màquina és tan complexa que, una vegada completada, vam aconseguir encendre-la i que les primeres partícules circulessin a baixa energia (vam posar-la al ralentí). Ens va portar dos anys i mig, però va funcionar. Els físics van recollir dades durant tres anys i un 4 de juliol de 2012, davant un públic que havia passat la nit fent cua a l’entrada de l’auditori, com si es tractés d’un concert de Justin Bieber, i amb un emocionat i ancià Peter Higgs a primera fila, el CERN va anunciar que havíem capturat el bosó més misteriós i fascinant. Aquell dia jo ja no estava al CERN, dos anys abans havia decidit fer les maletes i embarcar-me en el següent gran desafiament del segle XXI: la construcció del reactor de fusió ITER, un projecte cinc vegades més complex i car que l’LHC, on Europa, Japó, Índia, Rússia, Xina, Corea i els EUA han oblidat les seves diferències polítiques per intentar resoldre junts el problema energètic mundial d’una vegada per totes. Però aquesta ja és una altra història.
Núm. 52
El físic i Premi Nobel Leon Lederman ha influït en la meva vida de dues maneres. La primera pel seu llibre La Partícula Divina, on explica què és el bosó de Higgs i què estaven fent a finals del segle passat els físics i enginyers per trobar-lo. La segona, i per la qual és menys conegut, va ser per proposar la idea original de la meva sèrie preferida, The Big Bang Theory. El Higgs és una partícula tan petita que si poguéssim fer-nos de la seva mida, un gra de sorra ens semblaria tan gran com la Via Làctia. Per veure-ho, hem de fer mesures en dimensions on un protó sembla més gran que el Sol. Regions on governen les fantasmagòriques lleis quàntiques, on el temps no sempre va endavant i, en absolut, buit, de cop i volta, apareixen i desapareixen partícules. A Ginebra, al CERN, estava construint la màquina definitiva per estudiar aquests diminuts mons, i d’aquí me’n vaig anar fa 19 anys. L’LHC és la major màquina que mai s’ha construït. Consisteix en milers d’enormes imans superconductors instal·lats en un túnel circular a 100 metres sota terra. És tan gran que si es posés l’anell en vertical, seria més alt que l’Everest. Pel seu interior circulen partícules diminutes amb enorme energia i que, en xocar, reprodueixen les condicions que van existir moments després del Big Bang. Aquella època del nostre univers va durar només unes mil·lèsimes de segon, però durant la qual el Higgs va poder viure lliurement. La física darrere del Higgs és massa comple-
Enginyer nuclear i investigador científic. Ara treballa ajudant a empreses a entrar al món de la ciència. Ha treballat a l’ESS, al CERN i a l’ITER
S PS QUE
Tenies clar que volies dedicar-t’hi? Que ara em dediqui a això és segurament fruit de l’atzar, com en la majoria de feines. Esport i educació combinen molt bé. Són dues idees universalment ben vistes i que formen part del plantejament estratègic de qualsevol societat. Quan es va presentar l’oportunitat, ho vaig veure clar. Quan estudiaves a Valldemia, eres molt esportista? Sí, m’agradava molt jugar a futbol, i sempre esperava l’hora de “Gimnasia”. Recordo especialment quan vaig anar als primers Jocs Atlètics a Igualada i vaig guanyar una medalla. Estava tot orgullós. També els primers que es van fer a l’Estadi Olímpic, just abans dels JJOO de Barcelona. Molt bons records! Quins cursos vas fer-hi? Explica’ns alguna anècdota de la teva etapa escolar. A Valldemia vaig ser-hi durant tota la meva etapa escolar —des de P5 fins a COU—, o sigui que anècdotes moltes, i no totes es poden explicar! Recordo molt el pas de 8è d’EGB a 1r de BUP. Vam ser de les últimes generacions només de nois. A 1r de BUP entraven noies, i les hormones anaven molt disparades! Recordes algun professor en especial? Els primers anys d’escola el director era l’“Hermano” Ancheta, un “tio dur”. Sempre anava amb un xiulet d’àrbitre amb el que et cridava l’atenció al pati. Si la “liaves”, et feia recollir 50 papers del pati. A 2n de BUP em va marcar el Germà Rebugent, un professor amb majúscules. Ara pràcticament ja no hi ha germans a les escoles, per mi és un gran pas enrere. Vas formar-te en una escola i ara en dirigeixes una altra, creus que tenen punts en comú o han passat molts anys i les coses han canviat molt? Són tipus d’escola molt diferents i Valldemia ha canviat molt. Segueixo en contacte amb l’escola, però ara com a pare. Que el meu fill petit tingui la Montse Casas de professora em va fer molta il·lusió, ja que va ser la meva primera professora a preescolar!
7
FACEBOOK: MARISTES A ARGENTINA
K. Vallmajor: “Volia estar lluny de casa per no acomodar-me i atrevir-me a preguntar com i per on volia continuar la meva vida” Klara Vallmajor i Lluch País: Argentina Ciutat: Buenos Aires
i sempre voldré tornar, vagi on vagi. No sé quan s’acabarà la meva etapa a Buenos Aires, potser quan acabi la formació d’aquí a dos mesos, però també tinc clar que més endavant vull viure en altres països i seguir aprenent d’altres cultures i més llengües.
S PS QUE
Núm. 52
Digues-nos una cosa que trobes a faltar de la teva terra i que no tens on vius ara. Les persones que més estimo, el meravellós Mediterrani i anar a fer una paella a Can Margarit.
8
Què hi fas a Argentina? Principalment estudio, però també em toca treballar per poder sobreviure. Una vegada vaig acabar la carrera de comunicació audiovisual a la UAB vaig decidir dedicar-me a les arts escèniques ja que és el que sempre m’ha apassionat. Ara mateix estic finalitzant la formació en una escola Galpón FACE (Formación para el Artista Contemporáneo en la Escena), estudiant música, donant classes de dansa a nens amb altres capacitats (com síndrome de Down) i anant a gravar concerts per a una productora independent. El meu objectiu és dedicar-me al “screendance” que és un gènere que combina la dansa (el moviment) amb el llenguatge audiovisual. Quant temps fa que vas marxar de Catalunya i per què? Gairebé farà 3 anys. Vaig demanar una beca a la UAB per acabar la carrera fora del país ja que volia estar lluny de casa per no acomodar-me en el comfort del niu i atrevir-me a preguntar com i per on volia continuar la meva vida. Penses en tornar a Catalunya? Penso tornar perquè la terra és la terra
Quines diferències de ritme de vida i horaris hi ha respecte Catalunya? Força, subtils però bastants. Les persones tenen altres maneres i temps de fer les coses, per exemple, descansen menys al migdia, però a la tarda es prenen una bona estona per berenar i fer un “mate”. Ells, a més, no avancen ni retarden l’hora en tot l’any. Ara ve el Nadal. Com es viu aquesta època de l’any on vius? Doncs se’m fa molt estrany passar el dinar de Nadal en tirants, la veritat, ja que quan a Mataró és hivern a Buenos Aires és estiu. És tota una experiència. Estàs lluny de la teva família i amics. Com et comuniques amb ells? Per xarxes socials, amb els més propers per WhatsApp i amb moltes persones a través de Facebook o Instagram. Què en penses de poder estar en contacte amb tots els Antics Alumnes a través de Facebook? Has trobat algun amic amb qui havies perdut el contacte? M’encanta i n’he trobat a més d’un! Quin és el professor que recordes més? Quina assignatura donava? Doncs la veritat és que en recordo
ARGENTINA
→
La Klara Vallmajor ens explica com és el país on viu ara i els records que té de l’escola.
Argentina té quatre hores menys que Catalunya.
molts. Els germans Andrés Barrera, en Ton i en Carmelo i els professors Albert Esteve, Sílvia Oliveres, en Dotras, en José Martín Martín, en Tostón, l’Helena Martínez, la Cecília, en Vadell, la Montse Villaró, en Nadal, en Dani Gadea, en Ferran Cano, en César, la Botas, l’Eva Santos, la Montse Casas i molts altres i per suposat dos que malauradament ja no estan entre nosaltres, però els seguim recordant: en Litus i en Francesc Abril. Encara recordo quan em veien i em deien “Vallmajor!”. Què és el que més t’agradava de l’escola? Les festes de la Llum, les colònies i les convivències. Un valor moral que t’hagi transmès l’escola. El compartir i estimar.
FEU-VOS AMICS DE L’ASSOCIACIÓ AL FACEBOOK