Butlletí informatiu de l’Associació d’Antics Alumnes Maristes de Mataró
· L’associació dels Antics alumnes Maristes de Mataró agrupa tots els exalumnes maristes de la ciutat, tant de l’antic col·legi del Sagrat Cor com de Valldemia. · Entitat d’exalumnes maristes degana de tot l’Estat, fundada el 1902. · Domicili social Col·legi Valldemia: La Riera 124. Apartat de correus 6 - 08300 Mataró. · Telèfon a disposició dels socis: 600 470 067, Fax: 93 741 42 98, E-mail: valldemiantics@gmail.com · Aquest butlletí es tramet de forma gratuïta a tots els associats, junt amb l’ESTIL DIRECTE. · Direcció i Maquetació: Clara Soteras i Acosta. · Disseny: Lluís Gallifa. · Equip tècnic de realització: Josep Prat i Molist, Clara Soteras i Acosta i Roger Torres i Liñán.
Núm. 50, MARÇ 2017
2 4 7
Concert de les Candeles L’arpa, protagonista per primera vegada del Concert de les Candeles
De lectura...
“Parlar de tot i no saber de res”: l’ofici de tertulià vist per Joan López Alegre La mirada científica Per què hi ha cooperatives al sector energètic? per Cristian Suñé
3
Aniversari Marista 200 anys dels maristes, Mataró - Roma, per J.M. Soteras
6
De professionals...
8
Oriol Ricós i Marc Vilarrubia ens presenten el secret d’Inmobling
La vida d’una antiga alumna, dissenyadora, a Corea del Sud
El concert de les candeles arriba a la vuitena edició
CONCERT DE LES CANDELES
L’arpa, protagonista per primera vegada del Concert de les Candeles Esther Piñol, tocant l’arpa al concert. Foto: R.T.
Reportatge realitzat per Roger Torres @RTLbcn
S PS QUE
Núm. 50
Com mana la tradició per aquestes dates, la capella de Valldemia s’ha vestit una vegada més de gala pel Concert de les Candeles que organitza l’Associació d’Antics Alumnes Maristes de Valldemia. Amb motiu de les Festes de la Llum, les espelmes es van obrir pas a l’altar per abraçar càlidament la desena d’alumnes que van delectar els assistents al concert. Els acords de la guitarra d’Emma Luna van trencar el gel després que Josep Prat, president de l’Associació, donés la benvinguda al públic. Les notes tímides de “Wake me up”, una de les peces més conegudes d’Avicii que Luna va interpretar amb molt de sentiment, va donar pas a l’elegància de “Let it be” –de The Beatles– i el ritme d’“Acércate” que Gala Aymà i David Cortés van interpretar, respectivament, al piano. Acte seguit, la capella de Valldemia es va omplir de la contundència del saxo de Roger Padrino, que va retre homenatge al rei del Memphis –Elvis Presley–
2
amb “Can’t help falling in love”. A mesura que passaven els artistes, la llum de les espelmes es confonia –per instants– amb l’espetec dels flaixos de les càmeres que mares, pares, oncles, avis, àvies i, fins i tot, amigues i amics usaven per immortalitzar la celebració de la festa de la Candelera. També van ajudar a fer inoblidable la vetllada Ana Aparicio, Xènia Ortega, Joan Pratdepàdua i Alba González (tots ells al piano) i Dan Vivas amb la guitarra. Van interpretar un repertori ben variat, amb peces modernes com “Natalia” de J. Moustaki i d’altres més clàssiques com el “Preludi en Do Major” de Bach. No hi van faltar, tampoc,
Alumnes participants al Concert de les Candeles. Foto: R.T.
les veus dolces i potents d’Emma Pintor i Ester Sánchez, que van cantar “Dancing on my own” –de Calum Scott– i “If I ain’t got you” –d’Alicia Keys–, respectivament. La darrera alumna en posar el seu gra de llum a la nit va ser Bet Pujol, amb una magistral interpretació de la “Sonata en Sol Major” i “Courante”, del compositor anglès Henry Eccles. Tots els músics petits –però alhora grans– van rebre com a obsequi i record de la vetllada una flor, símbol d’agraïment de l’Associació dels Antics Alumnes Maristes. Una foto de família –amb tots els flaixos barrejats de nou– i mitja part. Un dels moments més esperats de la nit, quan l’oïda deixa pas a un altre sentit: el gust. La pastisseria Uñó, una vegada més, va ser l’encarregada d’afegir la nota dolça de la nit amb els tradicionals “llantions”; i com no podia ser de cap altra manera, un vas de vi calent dels Cellers Montserrat per fer-ho baixar gola avall. Per als més melòmans, la pausa per tastar els “llantions” no va impedir que la música parés: els professors Emili Òrrit, Dani Gadea i Eduard Galindo, van fer oferir un repertori de peces en què la tarota -juntament amb l’acordió- va ser
ANIVERSARI MARISTA
el pal de paller. Però això no va ser tot: el Concert de les Candeles va acabar la vetllada amb una convidada de luxe. Esther Piñol, acompanyada de la seva arpa, va interpretar peces com “Chansons dans la nuit” –de Carlos Salzedo– o “Los rumores de la caleta” –del barceloní Isaac Albéniz–. Piñol, a més, va acompanyar el concert amb explicacions de les històries que amaguen cada cançó. Unes peces que han convertit Esther Piñol en una de les millors arpistes del moment. Tarotes i acordió, a la pausa. Foto: R.T.
Tot i la seva joventut, ha format part d’un bon grapat d’orquestres, com la Nacional de Catalunya (JONC) o la Simfònica de Monzón. Esther Piñol actualment col·labora amb d’altres orquestres, com la Nacional d’Andorra, la Simfònica de la Universitat de Colòmbia i l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). A banda de la faceta més clàssica, Piñol també ha col·laborat recentment amb el grup de música Manel, tot interpretant la cançó “Aniversari”.
Benvolguda comunitat educativa de Maristes Valldemia! Amb motiu del bicentenari de la fundació dels Germans Maristes (1817-2017), se’m convida a fer-me present en el vostre butlletí a través d’aquestes ratlles. A mesura que passa el temps, recordo cada cop amb més agraïment i satisfacció els anys passats a Mataró, compartint amb vosaltres el camí marista, a través de la comunitat i de l’escola. Moltes vivències d’aquells anys em venen a la memòria, quan tot just deixava enrere la meva joventut i havíem d’encaixar un canvi d’època en la centenària presència dels maristes a Mataró. Recordant-ho, em fa l’efecte d’haver viscut en miniatura, anticipadament, allò que ara estem vivint a escala global, a tot l’Institut marista amb motiu del bicentenari. En aquells anys a Mataró, principis dels 90, tot un món de tradicions i vivències extraordinàriament vàlides i significatives semblava arribar a bon terme i, alhora, noves oportunitats i desafiaments despuntaven a l’horitzó: una reforma educativa que implicaria una important renovació de l’edifici; una nova ubicació de la comunitat de Germans; una nova presència i responsabilitat dels laics i dels germans en el dia a dia de l’escola... I tot això, enmig d’una profunda transformació de la ciutat. No era pas clar per a tothom, i tots miràvem de navegar entre la nostàlgia del que no volíem perdre i l’encís pel que ens sentíem cridats a promoure i recrear per a un futur que demanava noves fórmules. No tot eren encerts, però ningú tenia la vareta màgica del futur i el manual de l’èxit. I amb aquest bagatge, es va fer camí. Un camí que ha tingut molts protagonistes; un camí fruit de l’esforç i la contribució de tants. Gràcies a tot això, el que hauria pogut ser el final d’una època -i per a altres institucions, el final de
la història-, es va convertir en un nou inici, ple de vida, d’esperança, de significat i sentit per a les noves generacions que, entre aquestes parets, van forjant el seu futur. Tot plegat, repeteixo, em sembla una imatge eloqüent del que significa el bicentenari de la fundació dels Germans maristes. No tant una commemoració del passat, sinó sobretot, un capgirar-se vers un nou futur, amb els peus ben posats sobre el llegat que hem rebut. Per a aquest viatge, no cal omplir les alforges amb tot allò aconseguit. No és possible i no seria bo. N’hi ha prou amb l’essencial, perquè no es tracta de “repetir” sinó de “recrear”, precisament per fidelitat a allò que altres generacions van fer i van ser. També elles van “reinventar-se” més d’una vegada. La vivència de l’Evangeli al llarg de la història, n’és un bon testimoniatge. D’un cantó, aquest Evangeli fa olor a ranci i, alhora, mai no deixa d’encisar i suscitar nova vida. Aquesta esperança no és, doncs, una aposta cega: en Déu, sempre hi ha un futur possible, i la història ja n’està plena d’exemples. Per la nostra part, només ens cal recórrer el tram que ens pertoca, amb el mateix esperit amb què altres van obrir nous camins, on semblava que tot s’acabava. Participar en aquesta experiència de vida és d’allò més estimulant i tots, des d’on som i amb el que fem, podem fer-la nostra. Fent-ho, no sols col·laborem en quelcom compartit, sinó que en resulta afectat el nostre propi itinerari vital, enriquit amb un contingut i una qualitat impossibles des del marge i l’aïllament. Tant de bo que així ho sapiguem viure, i no només alguns, sinó tots els que ens hem sentit “tocats” d’alguna manera per l’experiència que va tenir origen en Sant Marcel·lí Champagnat. Bon Bicentenari per a tots! Josep Maria Soteras, Casa Generalizia “Fratelli Maristi”
S PS QUE
Llantions de la pastisseria Uñó. Foto: R.T.
Núm. 50
200 anys dels maristes, Mataró - Roma
3
DE LECTURA...
“Parlar de tot i no saber de res”: l’ofici de tertulià vist pels ulls d’un d’ells, l’antic alumne Joan López Alegre Entrevista realitzada per Clara Soteras @clarasoteras
El Joan López Alegre és antic alumne de Valldemia. És conegut per ser tertulià en diversos mitjans catalans que debaten sobre l’actualitat. Precisament sobre les tertúlies tracta el seu últim llibre.
S PS QUE
Núm. 50
Hablar de todo y no saber de nada. Aquest és el títol del teu últim llibre i dit així sembla tot un art. És així com definiries la professió de tertulià? Tu també t’hi inclouries? Hi ha ocasions en les que sí. L’actualitat té imprevistos com els terratrèmols de la plataforma Castor davant de Sant Carles de la Ràpita, i és clar, no sempre saps de tot, i menys de geologia. Per tant això obliga a un exercici d’improvisació.
4
Creus que és complicat ser tertulià? Està ben valorat per la societat? És més difícil saber actuar davant d’un micròfon o una càmera que no tenir molta informació. De fet conec molta gent intel·lectualment molt més preparada que jo per opinar, així que el valor diferencial és la capacitat de donar una mica d’espectacle. Les tertúlies són valorades per la gent ja que és una forma amable d’informar-te, altra cosa és que tots els tertulians caiguem bé o no. Com s’arriba a convertir-se en tertulià?
Hi ha tertulians de molts tipus, els que són del propi mitjà i participen a la tertúlia com una forma de promocionar el seu programa, mitjà o secció, com passa amb el Màrius Carol, director de La Vanguardia, al programa del Basté a RAC1 o els d’altres mitjans que els conviden perquè generen polèmica com per exemple Eduardo Inda d’Ok Diario quan el conviden a La Sexta Noche. També hi ha els ex-polítics que estan molt acostumats a sortir per la tele o a parlar per ràdio i solen donar molt de joc. Després hi ha el tertulià intel·lectual, aquest sempre és el més preparat però no sempre el més valorat per l’audiència. Pels qui combineu diferents mitjans de comunicació, mesureu els vostres arguments i els exposeu d’una manera o una altra segons el mitjà? Sí, sens dubte. Si no ho fessis acabaries sempre enmig d’una bronca amb la resta de tertulians o inclús amb el director del programa. Ara bé, moderar el discurs no vol dir tenir un discurs diferent a cada mitjà. Si no ets coherent amb la teva línia, la gent no et valorarà perquè no sabrà a què atendre’s. Des dels mitjans de comunicació, quin creus que és l’objectiu de les tertúlies? Les tertúlies dels mitjans privats són més “espectacularitzades” i les dels mitjans públics són més
formals, però totes tenen en comú que busquen ritme, intervencions curtes, confrontació d’opinió i que siguin dinàmiques perquè l’audiència no s’avorreixi. El format de les tertúlies s’ha assentat completament als programes de televisió i ràdio, comptant amb una, dues o fins i tot tres tertúlies en diferents moments del magazine. Per què creus que s’aposta pel format? Les tertúlies tenen molts ingredients que les fan interessants pels mitjans. Són un producte més econòmic que no pas una sèrie o un reality com Got Talent. A més tenen bones dades d’audiència,
DE LECTURA... Quants anys fa que participes en tertúlies? Has dit alguna vegada que no podies participar en alguna tertúlia perquè no coneixies suficientment el tema i no en tenies opinió? Participo a tertúlies de forma intermitent des de 1991, les primeres van ser a TV Mataró quan aquesta estava a la Sala Tertre al carrer de Los Álamos. Sí que en certes ocasions, o bé pel format o bé pel tema, he dit que no era la persona adient per anar al programa. Però per ser sincer, això no ho he hagut de dir gaire vegades.
especialment en un país com el nostre en el que ha passat de tot en molt poc temps: ha abdicat el Rei, han aparegut partits polítics nous, han jutjat a la filla del monarca, tenim eleccions cada dos per tres, etc... Creus que s’està desgastant i caducarà en poc temps? Les tertúlies existeixen des dels inicis de la TV, sols que ara n’hi ha més i són més vistes pel seu format més atractiu. No crec que desapareguin. A països propers a nosaltres, com França, no tenen tant d’èxit però els espanyols som gent apassionada amb tendència a fer tertúlies de tot i a tot arreu: al bar, a la feina, a casa, tots tenim dins un president de Govern, un entrenador de futbol i un metge.
Per què no es conviden experts sobre els temes que tracteu? Sí que es fa quan es decideix tractar un tema que es pot programar però si malauradament hi ha un atemptat en diumenge, el dilluns les tertúlies tindran experts en terrorisme, però en ocasions les coses més imprevistes passen sobre la marxa i aleshores és quan s’ha de parlar de qualsevol cosa i aquí entra en joc l’opinàtica.
Sobre les tertúlies s’han fet milers d’estudis per demostrar si són plurals o no. Creus que ho són? Hi ha de tot, però en el cas de Catalunya hi ha un clar desequilibri a favor de les tesis independentistes, en ocasions els que no ho som sols ens conviden per justificar una falsa pluralitat. Per acabar, explica’ns alguna qüestió o anècdota que exposis al teu llibre i que ens faci fer un tast del que podem descobrir-hi. Pels mataronins el llibre parla molt de la importància de l’escola de la Televisió de Mataró sense la que hagués estat impossible per mi fer la feina que faig ara.
Núm. 50
Últimament parleu de política, sobretot a Catalunya, però ens podries explicar com funciona la dinàmica d’una tertúlia? Els programes, encara que no tots, solen enviar-te el temes que tractaràs una estona abans de l’inici, així que no és de gran ajuda perquè en realitat sempre els temes a tractar són sobre l’actualitat del dia i, per tant, la clau està en estar sempre connectat i informat. Llegir, llegir i llegir, escollir qui són els teus articulistes de referència i seguir quants més mitjans millor. A més, els tertulians tenim l’avantatge que hi ha molta gent que ens truca i ens dona informació que després ens és molt útil a les tertúlies. Òbviament no són trucades altruistes, sinó que busquen influir en nosaltres.
S PS QUE
Entre els que us dediqueu al món de les tertúlies, s’és conscient d’aquesta manca d’informació sobre alguns temes dels quals parleu? I tant, i la veritat és que el tertulià d’avui com que pot tirar d’internet i d’iPad ho tenim més fàcil que els que sortien, per exemple, a La Clave, que no tenien aquests suports que et donaven informació a l’instant.
Quin és el tema més estrany o complex sobre el qual has hagut d’opinar? N’hi ha molts, tenir fills en tribu al fil del que va dir Anna Gabriel, el descobriment de nous planetes a 40 anys llum, la llista és llarguíssima....
5
DE PROFESSIONALS...
El secret de dos antics alumnes per engegar una immobiliària als inicis de la crisi Entrevista realitzada per Clara Soteras @clarasoteras
S PS QUE
Núm. 50
Els antics alumnes Marc Vilarrubia i Oriol Ricós es coneixen des de petits i volien muntar un negoci junts. Fa cinc anys van obrir una immobiliària quan justament començava la crisi. Estaven convençuts de la idea i ja han hagut d’ampliar la plantilla. Ens expliquen quin és el secret del seu èxit. Com va sorgir aquesta idea de crear una immobiliària? Vam estudiar carreres diferents a universitats diferents i ens va enganxar que acabàvem de formarnos quan just començava la crisi. L’Oriol ja tenia família al món de la immobiliària, però jo -Marc- vaig estar al món de la borsa, era broker. Era un estrès brutal i sempre dèiem de fer alguna cosa junts i vam decidir començar amb el tema de la immobiliària, però en el món del lloguer. Quan va començar la crisi la compravenda es va parar en sec i es començava a moure el tema del lloguer, sobretot entre la gent jove.
6
Com us diferencieu de les altres immobiliàries? Des de l’inici ens hem basat en el lloguer destinat a la gent jove aquí a la comarca. A Mataró hi havia molts pisos, però realment “macos” no tants. Ens vam centrar en tenir en cartera aquells on hi aniríem nosaltres a viure. No volíem agafar algun pis per llogar que no ens agradaria i la gent que venia a nosaltres ja sabia què es trobaria. Els inicis d’un negoci sempre són complicats pel que fa al finançament. Com vau fer-ho? No vam haver d’invertir res. Ens vam instal·lar en una nau antiga amb tot de màquines velles. El propietari ens el va deixar uns mesos molt barat amb la condició que l’arregléssim, però al principi la nostra feina era
Oficina d’Inmobling, al carrer d’Argentona, 34, a Mataró. Foto: C.S.
només amb el mòbil i amb el cotxe i hem utilitzat molt les xarxes socials per donar-nos a conèixer.
lloguen. I nosaltres teníem aquest espai, començant el negoci amb només lloguer.
Què us deien els vostres amics i familiars quan vau encetar una immobiliària en temps de crisi? Ens deien que si érem tontos. Ningú ho entenia. Tothom pensava que la immobiliària era quelcom negatiu, però ho teníem clar. A més, les immobiliàries tradicionals, la majoria de les que encara hi ha, tenien el lloguer com una cosa de segona fila. S’han descuidat una mica aquest tema perquè la compravenda els donava honoraris més importants. Tenien una plantilla per vendre habitatges i llavors ni venen ni
El més difícil per un negoci que comença de zero és captar i fidelitzar els clients. Com hi heu treballat? Molts dels clients que tenim repeteixen amb nosaltres. Ja sigui per buscar un nou pis perquè han tingut un fill o perquè tenen altres immobles per llogar o vendre. El que fem i hem fet sempre és buscar un bon inquilí i moltes vegades el feeling quan estàs ensenyant el pis hi ajuda. El vostre negoci ha canviat. Us heu traslladat al centre de Mataró i això ja és un indicador.
Oriol Ricós, a l’esquerra, i Marc Vilarrubia, a la dreta, a la seva nova oficina. Foto: C.S.
LA MIRADA CIENTÍFICA
Per la vostra feina coneixeu a molta gent. Segurament haureu ajudat a trobar pis o a vendre’l a algú de Valldemia. La veritat és que sí. És sorprenent perquè no només a gent del nostre curs o altres cursos a qui coneixíem de vista, sinó també a professors i això sí que és curiós perquè ara ets tu qui els ensenyes i fa un temps era a l’inrevés. Expliqueu-nos alguna anècdota de quan anàveu junts a l’escola. Doncs segurament érem coneguts per “aixecar roda” amb la moto quan anàvem a Valldemia, era una època en què es va posar de moda. De fet, quan teníem 14 anys havies d’arribar 20 minuts abans per poder aparcarla, perquè si arribaves massa puntual ja no hi havia lloc. I recordeu algun professor en especial? En Nadal de gimnàstica, en Litus, que era molt autèntic i ens feia anar a tots a ratlla... I l’Eusebio, amb la classe dels minerals, una espècie de cabanya on anàvem a comprar-li els minerals. Per acabar, portaríeu els vostres fills a l’escola? Sí, sense dubtar-ho. Els de la meva generació ara han començat a tenir fills i molts els porten allà.
Cristian Suñé
Consultor energètic, soci de Som Energia i antic alumne L’any 1997, ara ja fa 20 anys, es va liberalitzar el mercat elèctric espanyol. Fins a aquell moment gaudíem d’una xarxa elèctrica pública que es finançava amb aquell principi de “tants caps, tants barrets”, és a dir, es repercutien els costos de generació i d’operació del sistema repartits entre la potència contractada (kW) i l’energia adquirida (kWh) de tots els usuaris finals. Tècnicament l’esquema de funcionament del lliure mercat del sector elèctric espanyol no va canviar gens respecte a l’anterior model, però econòmicament tot es va transformar ja que es va regalar tota la infraestructura elèctrica del país a cinc grans elèctriques perquè se’n fessin càrrec i en poguessin treure profit econòmic. Tot i que diuen que la lliure competència millora el servei i redueix els preus, durant aquests 20 anys hem estat testimonis de tot el contrari. El preu de l’electricitat del sector domèstic s’ha duplicat, situant a Espanya en el primer lloc d’Europa en increment percentual del preu de l’electricitat. Ens han explicat que s’ha generat un dèficit anual amb les grans elèctriques que ha acumulat un deute de 30.000 milions d’euros que haurem d’anar pagant entre tots. També hem pogut saber que hi ha uns quants expolítics als que els va molt bé la vida cobrant sous milionaris assessorant a aquestes grans empreses. Hem vist com la irracional política espanyola primer potenciava les energies renovables amb unes
subvencions exagerades i després, les ha enfonsat en la misèria eliminant totes les ajudes i tancant les portes a fer més instal·lacions, mentre Espanya continua essent un dels països d’Europa més dependents dels combustibles fòssils. Fins i tot s’ha barrat el pas a l’autoconsum, que és la forma més eficient de generar i consumir energia elèctrica. Mentre tot això passava la infraestructura elèctrica del país, que s’hauria d’haver anat renovant i mantenint en perfecte estat per les grans elèctriques, ha quedat obsoleta i antiquada mentre aquestes companyies han gaudit de beneficis multimilionaris any rere any. I com una planta que creix de les cendres d’un incendi, a partir de l’any 2010 van començar a aparèixer cooperatives sense ànim de lucre que, comercialitzen energies renovables i que volen canviar el model energètic actual. Cooperatives com Som Energia, Goiener, Enerplus, Nosa Enerxia, Zencer, etc... Són el resultat de la indignació de la societat davant de la impunitat amb la que les grans elèctriques abusen del seu poder. Aquestes cooperatives són la màxima expressió de la ciutadania mobilitzada i el model amb el que la societat confia, ja que les hem creat entre tots. Les cooperatives energètiques han vingut per quedar-se, necessitaran temps i dedicació ciutadana, però estan destinades a canviar, d’una vegada per totes, el model energètic espanyol.
Núm. 50
Us havíeu plantejat ja aquest negoci al col·legi? Ens portem dos anys i érem amics de sempre, de Llavaneres i de l’escola. Des de petits volíem fer alguna cosa junts, però va venir una mica rodat, no ens ho havíem plantejat.
Per què hi ha cooperatives al sector energètic?
S PS QUE
Sí. Ens hem reinventat. Quan els preus s’han estabilitzat la gent ha tornat a comprar i ara ja hem entrat en la compravenda, quan aquest sector s’ha reactivat. I ens hem traslladat perquè per rebre clients que volen comprar o vendre no els podíem rebre en una nau. Per això ens hem traslladat també, hem de fer-nos visibles. I continuem a les xarxes socials molt actius. Ens segueixen més d’11.000 persones, una xifra que quan anem a reunions d’APIS al·lucinen.
7
FACEBOOK: MARISTES A COREA DEL SUD
Una mataronina dissenyant quimonos a Corea del Sud, després de passar per Itàlia, França, Bangla Desh i la Xina L’Anna Valero ens explica com és el país on viu ara i els records que té de l’escola.
Fins quan tens previst quedar-te a Corea del Sud? Ara per ara no tinc una data. Tinc la sort que la meva feina em necessita a Àsia i que la meva parella té moltes ofertes aquí.
S PS QUE
Núm. 50
Què hi fas a Corea del Sud? Treballo com a dissenyadora de moda, a una empresa que hem fundat amb uns amics de Canadà. La meva parella treballa com a professor de disseny de producte a una escola internacional i jo visc amb ell. Com que la nostra producció està establerta a Bali, passo també llargues temporades allà.
8
Quant temps fa que vas marxar de Catalunya? Per què vas decidir-ho? Vaig marxar el 2008 a Florència per estudiar un màster en disseny, després vaig anar a fer d’au-pair a França i tot i que vaig tornar a Mataró jo ja sabia que no duraria molt. Com a persona inquieta volia aprendre i construir la meva carrera d’una manera més “profunda”, així que vaig estar buscant feina a països de producció. Vaig marxar a Dacca (Bangla Desh). A Dacca, vaig conèixer la Yana i l’Eric, una parella que treballava en el món de les ONG, i vàrem començar un petit projecte de quimonos que, bàsicament, ajudava a un orfenat d’un barri molt pobre. Era més un hobby
Digues-nos una cosa que trobes a faltar de la teva terra. La família, els amics de tota la vida, un bon aperitiu davant de la platja amb pernil, escopinyes... No hi ha res millor com el menjar de casa. Quines diferències de ritme de vida hi ha respecte Catalunya? La veritat és que cada país on he viscut té els seus horaris. El que sí que he notat és que si el país té molts canvis climatològics, la vida s’adapta a aquests. Estàs lluny de la família i amics. Com et comuniques amb ells? No sé què faríem sense Skype, WhatsApp o Facebook. Les xarxes socials fan que sempre estiguis connectat amb els que estan més lluny. També et comuniques per aquesta via amb els teus companys de l’escola? Sí, a través del Facebook. És perfecte, amb els companys que estan “desperfilats”. Normalment Facebook és la millor opció, ja que pots veure si estan viatjant a prop teu.
COREA DEL SUD
→
Anna Valero Domènech País: Corea del Sud Ciutat: Busan
que una professió, però a la gent li encantava el producte i a finals del 2015 ens vam proposar deixar les nostres feines i començar una empresa en la que realment creiem. Així va ser com TAMGA Designs va sortir a la llum, una empresa que creu en un canvi en la indústria de la moda. Els nostres valors es basen en una producció ètica, un producte sostenible i una empresa totalment transparent. Ens mirem tots els detalls.
Corea del Sud té vuit hores més que Catalunya.
Parlant de l’escola, ens en pots explicar alguna anècdota? Anècdotes moltíssimes, però les millors a les Festes de la Llum! Quin professor recordes més? És impossible escollir només un professor, però si en destaco un de cada etapa puc dir-te en Toni Llamas –amb una boníssima manera d’ensenyar–, en Carles “Litus” –que en el seu moment no entenia el seu sarcasme i ara només en tinc bons records de les seva persistència i paciència– i l’Edu Ruiz –érem la classe dels “Simpsons” i si no fos per ell el meu castellà no seria el mateix–. Què és el que més t’agradava de l’escola? Els amics. Mitja vida ha estat a Valldemia i tinc la sort de conservar encara les millors amistats que vaig fer allà. Un valor que t’hagi transmès l’escola: Persistència. Per conèixer més sobre la marca d’Anna Valero: www.tamgadesigns.com
FEU-VOS AMICS DE L’ASSOCIACIÓ AL FACEBOOK