Butlletí informatiu de l’Associació d’Antics Alumnes Maristes de Mataró
· L’associació dels Antics alumnes Maristes de Mataró agrupa tots els exalumnes maristes de la ciutat, tant de l’antic col·legi del Sagrat Cor com de Valldemia. · Entitat d’exalumnes maristes degana de tot l’Estat, fundada el 1902. · Domicili social Col·legi Valldemia: La Riera 124. Apartat de correus 6 - 08300 Mataró. · Telèfon a disposició dels socis: 600 470 067, Fax: 93 741 42 98, E-mail: valldemiantics@gmail.com · Aquest butlletí es tramet de forma gratuïta a tots els associats, junt amb l’ESTIL DIRECTE. · Direcció i Maquetació: Clara Soteras i Acosta. · Disseny: Lluís Gallifa. · Equip tècnic de realització: Josep Prat i Molist, Clara Soteras i Acosta i Roger Torres i Liñán.
Núm. 53, MARÇ 2018
2 5 7
Personatges Pelegrí Ferrer, cofundador i director del col·legi Valldemia
Beques d’estudi
per als millors treballs de recerca de 2n de batxillerat
La mirada científica El dia en què una gran catàstrofe econòmica va emmascarar-ne una altra a la ciència
4 6 8
De professionals... Jaume Arqué, enginyer aeronàutic i president de l’Associació Europea d’Helicòpters En el record... Adeu germà dels minerals, Eusebio Garcia Facebook La vida d’un antic alumne als Emirats Àrabs Units
La fotografia: Equip de futbol d’antics alumnes, 1977
Recuperem de l’arxiu la fotografia de l’equip d’antics alumnes que van disputar el trofeu ‘Festa Anyal’ del 1977 contra l’equip dels millors jugadors de l’escola. Tant en la competició de futbol com de bàsquet van guanyar als aleshores alumnes de Valldemia. Aquesta és la relació dels antics alumnes de l’equip: Salvador Fernández, Jaume Cervera, Jaume Badalona, Jose Guarda, Ramon Badalona, Tomàs Ribera, Jose J. Ribera, Just Cabré, Emili Florensa, Antoni Luis i Carles Nogueras.
PERSONATGES
Pelegrí Ferrer, cofundador i director del col·l e gi Valldemia
Montserrat Gurrera i Lluch (Mataró, 1958)
S PS QUE
Núm. 53
Llicenciada en Filosofia i Ciències de l’Educació per la Universitat de Barcelona i doctorada per la mateixa, obtenint un Premi extraordinari. És directora del Centre de Recursos Pedagògics de Mataró i professora associada al Departament de THE de la UB. El seu estudi i interès s’ha centrat en la transformació que han tingut els centres educatius. El 2011 va guanyar el Premi Iluro, que donava a conèixer el sistema educatiu del s.XIX a la ciutat de Mataró.
2
El col·legi Valldemia el funden el 1855, amb el nom de Colegio de Cataluña, Hermenegild Coll de Valldemia, Pelegrí Ferrer i Ramon Cuspinera, com ja hem esmentat en altres ocasions en aquesta mateixa publicació. Avui anem a conèixer el primer sotsdirector. Pelegrí Ferrer Bu(i)xó neix a Sant Hipòlit de Voltregà el 1813 i als 8 anys ve a viure a la nostra ciutat, on hi té l’oncle patern, Pelegrí Ferrer Palmerola, que és fabricant. Estudia humanitats i llatinitat al col·legi de les Escoles Pies i després fa el noviciat a l’orde entre Balaguer, Sabadell i Mataró, però no arriba a professar. El 1835, durant la guerra carlina, es cremen convents i, amb l’exclaustració, els tres futurs cofundadors coincideixen en anar a Cuba, on l’arquebisbe de Santiago els acull per desenvolupar l’ensenyament. Ferrer i Cuspinera
funden el col·legi calassanci de Puerto Príncipe i més tard el de Santiago, on Ferrer n’és director en diferents moments. Aquests centres tenen gran renom pels bons resultats educatius i es relacionen amb persones influents del país i autoritats de l’illa. Així mateix, com a expert en educació, redacta els reglaments i programes de la carrera de mestre de primer ensenyament i n’és examinador. També es dedica als necessitats, fa accions en favor de l’abolició de l’esclavitud i elabora un projecte per a l’illa, intervé en la fundació i organització de la Caixa d’Estalvis de Santiago, etc. El 1851 Espanya signa el Concordat amb la Santa Seu i, amb els canvis polítics i socials que experimenta el país, els tres futurs fundadors decideixen tornar a Mataró l’any següent.
La fundació del col·legi Amb l’experiència docent adquirida a Cuba, tant en el vessant pedagogicodidàctic com de direcció de centres, Ferrer proposa a Coll de Valldemia i Cuspinera col·laborar estretament amb ell per fundar a la ciutat un col·legi masculí destinat a l’educació dels fills de classes benestants i dirigents, doncs n’hi ha pocs a la península i aquestes famílies els envien fora. A Mataró hi conflueixen diverses circumstàncies: l’oncle de Ferrer hi té una finca (anomenada de mossèn Albas) de més de 23.000 m2 als afores que en poden disposar, la ciutat està en plena expansió i el ferrocarril la connecta amb Barcelona. Tots tres es posen d’acord i decideixen formar una societat mancomunant els seus béns i fixen la residència a la ciutat, doncs fins ara l’han tingut a Cuba: Coll i Cuspinera, a l’Havana, i Ferrer, a Santiago.
Pelegrí Ferrer
El 19 de juny de 1855 Pelegrí Ferrer informa l’Ajuntament que, junt amb Coll de Valldemia, pretenen establir el Colegio de Cataluña. Presenta els plànols, exposa els objectius i rep l’aprovació, essent conscient el consistori que l’establiment serà beneficiós per a la ciutat. La direcció del centre està a càrrec de Coll de Valldemia, amb un Consell format al voltant dels tres fundadors i professors eminents en les diverses àrees. Inicialment, Pelegrí Ferrer n’és el sotsdirector i inspector de l’ensenyament, Jaume Squella el primer prefecte, i Ramon Cuspinera, el segon. L’1 d’octubre d’aquest any s’inicien les classes amb quaranta alumnes pensionistes que fan primer ensenyament, preparació o comerç, i l’any següent s’edita el primer prospecte educatiu. El 1857 s’amplien les classes amb segon ensenyament i Ferrer demana acreditacions sobre la seva activitat docent a l’administració cubana, doncs Coll de Valldemia ha de ser predicador d’Isabel II i potser haurà de deixar el centre, però finalment compagina els dos càrrecs.
PERSONATGES
Pelegrí Ferrer passa a ser director del col·legi el 1876, arran de la mort de Coll de Valldemia i exerceix el càrrec fins 1888, en què el centre passa a mans dels Germans Maristes. La seva direcció continua l’esperit inicial de la fundació, si bé porta a terme alguns canvis per pal·liar la possible pèrdua del prestigi. En destaca que el 1877 es redacta i es publica un nou prospecte educatiu i el 1878 el centre és distingit amb la medalla d’or a l’excel·lència educativa de l’Exposició Universal de París i el seu corresponent diploma.
La figura del director es redueix a un pla menys preeminent i el professorat i les seves realitzacions professionals van adquirint més importància. Quant al currículum, el 1876 s’inicia la introducció a l’agricultura i el 1877 s’inclouen cursos preparatoris per a carreres universitàries militars. El butlletí del col·legi està consolidat. No obstant això, tot seguit s’inicia un temps difícil on baixa la matrícula, Ferrer ja és gran i comença a pensar en un successor. El 1888, l’Arxiprest de la parròquia de Santa Maria posa en contacte a Ferrer i els Germans Maristes, que fa un any han arribat de França i han fundat una modesta escola al carrer de Sant Simó. El juliol els lloga el col·legi amb opció de compra i el juliol de 1891 es fa efectiva l’adquisició.
A més de les seves responsabilitats al col·legi, Ferrer també és director dels Ferrocarrils de Barcelona a Girona i la frontera, i en l’àmbit local és administrador de l’Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena durant més de vint anys, el 1864 forma part de la comissió per reformar la companyia de bombers, el 1874 participa en l’arribada de les Germanetes dels pobres, el 1881 participa en la reorganització de les conferències de Sant Vicenç de Paül i n’és elegit president, el 1884 participa en la fundació del Cercle Catòlic d’Obrers i n’és soci protector, etc. Entre les distincions oficials que rep en destaquen que el 1871 és nomenat vicecònsol de França a Mataró i el 1877 Alfons XII li atorga la comenda d’Isabel la Catòlica. Mor a Mataró el 7 de juny de 1891, als 78 anys. Núm. 53
Ferrer, director del col·legi Valldemia
Boletín del Colegio de Valldemía, 1-8-1879. Font: Fons de la Biblioteca de la Fundació Iluro
S PS QUE
A partir de 1858 ja s’anomena Colegio de Valldemia i no de Cataluña, en reconeixement a la popularitat del director. S’afirma que aquest canvi el fa efectiu Ferrer durant una de les absències de Coll de Valldemia, amb motiu de les seves prèdiques, i ja consta en el tercer prospecte (de 1861). El centre està en un període de consolidació, tant educativament com organitzativa, i entre els fets més rellevants hi ha que entre 1867 i 1868 es vol incorporar a l’Escola Pia (però no es porta a terme), el 1868 es comença a editar la publicació del Boletín del Colegio de Valldemía que és considerat el primer butlletí escolar de la Península i el 1874 el col·legi està agregat a l’Institut Provincial de segon ensenyament. El 1875, el centre comença a veure’s afectat per la mort de dos dels fundadors. A Ferrer, com a sotsdirector i inspector dels ensenyaments, li pertoca substituir el director en la seva absència, dirigir l’acadèmia, distribuir i inspeccionar les classes, vetllar per l’ordre de professors i alumnes, fer acomplir el reglament i portar el llibre de registre de cada alumne amb les notes de matèries i de conducta. Entre els professors d’aquest moment hi ha els eminents Terenci Thos i Codina i Josep M. Pellicer.
Medalla d’or obtinguda el 1878 a l’Exposició Universal de Paris, quan Ferrer és director.
3
DE PROFESSIONALS...
“En 10 anys no reconeixerem l’espai aeri, per la quantitat d’elements que veurem volant” Entrevista realitzada per Clara Soteras @clarasoteras
Núm. 53
Jaume Arqué és enginyer aeronàutic i tota la seva vida ha tingut la mirada posada al cel, sobretot per fixar-se en els helicòpters. Ens explica la seva trajectòria fins a arribar a ser president de l’Associació Europea d’Helicòpters i els records que té de Valldemia. El món dels helicòpters s’allunya del dia a dia dels ciutadans. Com explicaria per a què serveixen els helicòpters al segle XXI? Els helicòpters, malgrat siguin uns grans desconeguts, són fonamentals pel benestar social. Hi ha serveis com el transport de treballadors a plataformes petrolíferes d’alta mar, serveis d’emergències sanitàries, salvament i rescat a mar i muntanya, així com la lluita contra incendis forestals... És un sector aclaparat pels avions i els vols comercials. Què els diferencia? És normal tenir aquesta percepció. A Europa l’aviació dona feina a 5,5 milions de persones i els helicòpters són una part molt petita del sector, amb uns 100.000 treballadors. Per la limitada autonomia dels helicòpters, les operacions són molt locals, pel qual la competència
S PS QUE
Helicòpter en tasques de rescat a alta mar. Foto: J.A.
4
és molt menor que la de l’aviació comercial. A Espanya, el mercat és molt petit, i pràcticament saturat, aproximadament al voltant de 330 milions d’euros, i el 95 % dels clients són de l’administració pública. A què es dedica actualment? Quina és la seva funció? Jo soc enginyer aeronàutic des del 1975, i el 1980 vaig entrar en el sector dels helicòpters. He dirigit diverses empreses des del 1993. Actualment ja no estic directament lligat a les operacions, però soc el president de l’Associació Europea d’Helicòpters (EHA), que és la veu de tots els operadors d’helicòpters d’Europa, a on a més estic representant els operadors espanyols. Com és que ha acabat dedicat al món dels helicòpters? Li fascinaven des de petit, aquests aparells? La vida ens porta per camins que no havíem previst i el meu interès per l’aeronàutica va començar amb la carrera espacial dels anys 60. D’aquí que marxés a Madrid a estudiar enginyeria aeronàutica. M’apassionaven els reactors, però les circumstàncies em van portar a treballar a Messerschmitt Bölkow Blohm que acabava de contractar la venta de 60 BO-105 per l’exèrcit de terra. Des d’aleshores he estat sempre amb els helicòpters. I us asseguro que és també una activitat apassionant.
Jaume Arqué. Foto: J.A.
Tinc entès que fa temps hi va haver un “boom” al sector. Actualment com està? Han canviat les funcions dels aparells amb els anys? Efectivament hi va haver un boom de vendes d’helicòpters entre el 2003 i el 2009, i els terminis d’entrega dels fabricants eren llarguíssims. La crisi mundial que va començar el 2008 va afectar molt les compres i va haver-hi una baixada dràstica de les vendes. I en aquests darrers anys, l’enorme baixada dels preus del petroli ha generat una disminució de prospeccions petrolíferes i, conseqüentment, l’entrada en servei de menys helicòpters pesats. Les funcions no han canviat en els últims 20 anys, però l’evolució tecnològica ha fet canviar l’electrònica, els automatismes i, sobretot, els sistemes i procediments de seguretat. Quins reptes es proposen ara les operadores? Adaptar-se a la normativa europea és un treball dur per a les operadores. Les exigències organitzatives, de personal, de formació i de tecnologia requereixen companyies amb una certa dimensió, i per a les empreses petites és un procés complicat. Per aconseguir una massa crítica de clients s’estan produint fusions i les empreses també opten per internacionalitzar-se per tenir accés a altres mercats.
DE PROFESSIONALS...
sense fer-les impossibles per excés de restriccions. Quan vostè estudiava a Valldemia ja apuntava “alt” per dedicar-se a això? No, en absolut. El que sí és cert és que sempre em vaig sentir molt més pròxim a les matemàtiques, la física, o la química que a la filosofia, art o literatura. Per això em vaig decantar per les ciències i vaig encaminar-me cap a la enginyeria. Quins cursos va fer a Valldemia? Expliqui’ns alguna anècdota de la seva etapa escolar. Vaig entrar com a intern a Valldemia amb 8 anys i vaig acabar 6è de batxillerat el 1968. Quan vaig començar, teníem el Germà Luis “El Pirata”. Em sembla que els dissabtes ens tocava dutxa, i per comprovar que ens havíem canviat de roba interior, cridava: “Calzoncillos y camisetes a la vista, que voy a pasar revista”. Es passejava cel·la per cel·la comprovant a través de l’espiell, que teníem la roba bruta penjada a la capçalera i només llavors podíem posar-la a la bossa per rentar. Per nosaltres, els interns, la possibilitat de fer esport diverses vegades al dia era un plaer. És veritat que acabàvem suant i només ens dutxàvem un dia a la setmana...
Premis de 300€ pels millors treballs de recerca de 2n de Batxillerat
Recorda algun professor que el marqués especialment o que l’ajudés a encaminar-se cap a la seva feina? A mi les matemàtiques em costaven, com a gairebé tothom, però a 5è vam tenir un professor seglar que es deia Romeu, i que el recordo especialment perquè em va fer entendre la lògica i que el raonament matemàtic podia ser molt més senzill. De fet, a partir d’aquí vaig ser bastant bo en les diverses branques de les matemàtiques. Va haver-hi altres professors, com el germà Sixto, Cecilio, Antonio Aragón... que em van fer estimar la literatura francesa i, precisament el francès ha estat un idioma molt important en la meva professió. Aleshores no s’estudiava anglès, desgraciadament. No sé si vostè sap conduir un helicòpter... i dedicant-se a això, li agrada volar? No, jo no sóc pilot, tot i que ho he intentat alguna vegada per veure les sensacions i també he volat en avionetes fa molts anys, però sempre amb un pilot expert al costat. El que sí que tinc són milers i milers d’hores de vol com a passatger.
BEQUES D’ESTUDI Es poden pres entar els treballs amb nota igual o superior a 8. L’exposició pú blica serà el 13 d’ab ril.
Podeu consultar les bases a: valldemialumni. demanar org o a informació consergeria.
Núm. 53
Helicòpter en tasques d’emergència. Foto: J.A.
S PS QUE
Cada vegada hi ha més aparells capaços de volar. A un altre nivell, els drons s’afegeixen a l’espai aeri. Creu que poden treure feina als helicòpters? L’entrada dels drons al mercat té dos aspectes. Per una banda, la seguretat, per evitar possibles incidents o accidents amb altres aeronaus que operen a baixa altitud. EASA està treballant molt a fons en aquest aspecte i les autoritats nacionals també, per a drons de menys de 150 kg. Pel que fa al mercat, és cert que els drons captaran algunes activitats que actualment fan els helicòpters, però també s’estan creant activitats que encara no fa cap aeronau. Estic convençut que en 10 anys no reconeixerem el nostre espai aeri per la quantitat d’elements que veurem volant per totes bandes. Creu que hi ha massa “vehicles” circulant pel cel o que encara tenim més capacitat? Encara hi ha molta capacitat, però cal reorganitzar el trànsit aeri i actualment s’està treballant, amb grans inversions a Europa a través del projecte SESAR. Les noves tecnologies i el suport a la navegació de baixa altitud, faran possible, que els helicòpters puguin entrar i sortir dels heliports dels hospitals, en situacions de baixa visibilitat, cosa que avui encara no és possible. I la normativa, en quin punt està? L’aviació és una activitat hiperregulada i estem subjectes a reglaments europeus. Les normes estan en evolució constant i precisament la nostra missió és que s’adaptin el més possible a les operacions d’helicòpters, però
5
EN EL RECORD...
Adeu, germà dels minerals, Eusebio Garcia
S PS QUE
Núm. 53
+17 de gener de 2018
6
Nascut a la localitat de Tremellos, a la província de Burgos, als setze anys comença la seva formació a Les Avellanes. A partir del seu primer destí, a Saragossa, també és professor a diversos col·legis de Catalunya, però a l’arc mediterrani entre Barcelona i Canet de Mar transcorre la majoria de la seva vida com a professor: quasi 40 anys, dels quals 24 a Valldemia. Per la proximitat geogràfica destaquem la seva estada de jove marista, durant tres anys al col·legi de Canet de Mar, població a la que va tenir gran popularitat degut al seu interès en les indústries i tallers manufacturers, la majoria regentats pels pares dels nois que anaven a l’escola. La seva relació amb Valldemia està determinada en tres aspectes. Per una banda, com a professor responsable amb ganes d’entusiasmar amb les seves matèries, relacionades amb les ciències naturals, que fins i tot el portaven a convertir les seves explicacions en petits relats dels que als alumnes ens costava saber fins a quin punt eren veritat. Per altra, la seva preocupació per l’edifici de l’escola, mantenir-lo constructivament en el millor estat en tots els seus detalls i dels que en treia exemples didàctics, com l’estudi del parallamps. Durant els anys 60, compatibilitzava la feina de professor de ciències amb la responsabilitat d’una secció dels interns. També va ser responsable de les obres d’ampliació i pavimentació de la anomenada “plataforma”. Les palmeres van quedar incorporades, es va crear el nou jardí i paviment de mosaic verd i blanc, encara existent. De caire anecdòtic, en un dels reportatges del Diario de Mataró, amb motiu de la nevada del 62, juntament amb els germans Pasqual i Cecilio va ser protagonista d’una fotografia mentre obrien amb pales el primer camí a tot el llarg del carrer de la Riera.
Ara bé, la majoria ja sabeu el contingut del que no he dit res fins ara... El germà Eusebio, tant en els anys de professor, com en els de jubilat, va ser el germà dels minerals. Al darrere del seu àlies tenim una gran persona que ha aportat molt tant en projectes com en feina feta a la nostra escola, a part de la promoció de l’afició als minerals que regalava als alumnes més petits. Es fàcil preveure la seva primera entrada a l’antic museu i el repàs una a una de totes les vitrines dels passadissos; segur que el van “enganxar” amb aquesta relació que ja ha estat quasi de per vida. Hem d’agrair a l’Institut que destinessin el germà a casa nostra. El trasllat i la renovació del museu de zoologia i minerals, l’aula de biologia i la renovació total del contingut de les vitrines del passadís al teatre, varen anar a càrrec seu, tant el disseny com la realització; una gran feina. Un treball al qual, de forma constant, s’hi va dedicar tots els anys a Mataró. Les nostres col·leccions de minerals, el dissecat de papallones i bestioles... que li portàvem com a gran objectiu realitzat. Ell va treballar per aconseguir animals que portava a dissecar pel nostre museu. Alguns, deien, quan acabaven la seva vida al parc central; un mico, un paó... Al museu hi són. I el seu descobriment d’un mineral radioactiu anomenat anapaïta, en un paratge secret, el secret d’il·lusionar els alumnes a cada classe.
Una vida de marista, de vocació familiar, ja que dos germans també ho són i ara, ja jubilats, formant la comunitat de Mataró. A ells el nostre condol i a la vegada manifestar l’agraïment i estima al nostre professor i amic. Un home de moltes facetes i poc d’estar parat, que sempre ha fet la feina i el bé sense fer remor, com a bon marista. De tracte fred d’inici, però noble i sincer, generós, entregat i sempre atent, amb fonamentades i arrelades conviccions que s’ha fet estimar més pels fets que per les paraules. Sense voler destacar ni tenir protagonisme, amb el que, per tant, ha estat difícil aconseguir la foto amb alumnes. Aquesta és del curs 1986, 5è d’EGB. Què pot demanar més un professor que el bon record dels seus alumnes? En tenim testimoni personal i a través de les més de 150 visites a Facebook. Bales, bata blanca, olor a pipa... i butxaques plenes de sorpreses. Descansa en pau. Josep Prat, president de l’Associació d’Antics Alumnes de Valldemia
LA MIRADA CIENTÍFICA
El dia en què una gran catàstrofe econòmica va emmascarar-ne una altra a la ciència
Antonio Vergara
alguna alarma en vermell és normal i durant un torn de vuit hores això passa diverses vegades. Que s’hi posin totes és impossible i, precisament per això, tant jo com el meu amic vam assumir que la connexió amb el túnel havia caigut i els monitors havien anat al vermell per seguretat. Ens va portar unes tres hores, moltes reunions i desenes de trucades per adonar-nos que no havíem perdut la connexió amb el túnel, sinó que havíem perdut el túnel. Una mala connexió entre dos d’aquells milers d’imans havia fet saltar una espurna que en mil·lèsimes de segon va evaporar tones d’heli des dels 270 graus sota zero fins a la temperatura de fusió del coure, fent que una cinquena part de la màquina, literalment, saltés mig metre del terra. Després de dos anys de proves i ajustaments, quan més segurs estàvem que tot estava bé, va passar l’impensable. Una petita connexió entre dos cables de la mida d’un cordó d’una sabata ens deixava en evidència davant el CERN i al CERN davant el món. El dia següent vam seguir les notícies esperant que tot el planeta conegués la nostra vergonya de la mateixa manera que havien sabut del nostre èxit una setmana abans, però misteriosament: res.
En les nostres hores d’aïllament a la sala de control del CERN no ens havíem assabentat que un altre accident acabava de sacsejar el planeta: Lehman Brothers acabava de caure i amb ells arrossegava a tot occident a la pitjor crisi financera en segles. A l’octubre de 2009, 13 mesos després, altres col·legues completaven un any de reparacions i milers de proves, encenent de nou, molt a poc a poc i quasi en secret, els imans de l’LHC. Era un èxit enorme del CERN haver reparat la màquina en tan poc temps i en uns mesos els enormes experiments començarien a veure trames del que en dos anys es confirmaria com el Bosó de Higgs, l’última partícula del model estàndard que tancaria una era de la física i obriria la porta a un futur fascinant per a la investigació bàsica. Però, això va ser més tard, aquella nit la posada en marxa va ser discreta, tranquil·la, sense càmeres.Fora de la sala de control, països sencers havien de ser rescatats, bancs massa grans per caure, queien. Satoshi Nakamoto, el misteriós creador (o creadora) del bitcoin minava la primera criptomònada i el món començava la llarga recuperació que encara patim. Al CERN, malgrat tot, alguns s’atrevien a somriure de nou.
Núm. 53
Enginyer nuclear i investigador científic. Ara treballa ajudant a empreses a entrar al món de la ciència. Ha treballat a l’ESS, al CERN i a l’ITER
S PS QUE
Quan fa unes setmanes veia l’enorme coet Falcon de SpaceX enlairar-se des de Florida per posar el vell Tesla d’Elon Musk en trajectòria lliure cap a l’òrbita de Mart, no podia evitar recordar les dues vegades a la meva via en què la ciència m’ha posat la pell de gallina. La primera va ser el 10 de setembre de 2008, quan amb uns amics vam posar en marxa el LHC del CERN. La segona va ser nou dies després, quan el vam trencar. I el vam trencar bé, en gran. Jo havia fet el torn de nit i a les nou del matí li estava explicant al meu col·lega italià, que s’ocuparia de l’accelerador durant les següents vuit hores, els detalls d’una nit tranquil·la. Havíem deixat de circular protons dins de la màquina i el meu amic es disposava a fer uns tests rutinaris en els 2.000 enormes imans superconductors que donen forma a l’anell de 27 quilòmetres. La sala de control del CERN és enorme, amb centenars de pantalles reflectint el que passa a 100 metres de profunditat. En aquell matí semblava més gran encara després que tots els periodistes i càmeres que van retransmetre en directe l’encesa del col·lisionador uns dies abans haguessin marxat. Recordo posar-me el casc de la moto mentre sortia quan totes les pantalles que tenia a la meva esquerra es van tornar vermelles al mateix temps que la cara del meu company es posava blanca. A les màquines nuclears, i l’LHC ho és, quan un monitor deixa de rebre l’estat d’algun component, aquest es posa en vermell. Les alarmes, en cas de dubtes, sempre assumeixen el pitjor. Que es posi
7
FACEBOOK: MARISTES ALS EMIRATS ÀRABS UNITS
S. Cabrespina: “Encara bo que no vaig haver de repetir la selectivitat. Qui sap on seria ara!” Sergi Cabrespina Gallemí País: Emirats Àrabs Units Ciutat: Dubai
Què hi fas als Emirats Àrabs Units? Treballo a Dubai perquè l’empresa per la qual treballo m’hi va enviar. És una multinacional de serveis de consultoria amb seu a Londres i ara soc cap de departament a l’Orient Mitjà, i gestionem el personal de l’empresa.
S PS QUE
Núm. 53
Quant temps fa que vas marxar de Catalunya i per què? Farà ja 10 anys. Inicialment vaig marxar per finalitzar els meus estudis universitaris al Regne Unit. La idea era marxar per un any, però en acabar la carrera universitària em vaig animar a fer un màster, el que va fer que comencés a allargar els plans. En acabar el màster vaig trobar una feina i m’hi vaig quedar.
8
Penses en tornar a Catalunya? La veritat és que a Dubai hi vaig venir inicialment per un projecte de dos anys i ara mateix ja estic renovant visat per quedar-m’hi més temps, suposo que un o dos anys més. A curt termini no tinc previst tornar a Catalunya, però per descomptat que algun dia voldré tornar. Digues-nos una cosa que trobes a faltar de la teva terra i que no tens on vius ara. Tot i que a Dubai hi visc molt bé, la veritat és que sempre es troben a faltar coses de Catalunya i de la seva gent. Sempre dic que a Catalunya tenim
molta sort ja que tenim molt bon clima, bon menjar, mar i muntanya, etc... Aquí, de muntanyes, n’hi ha ben poques (la majoria és desert) i no tenen rius ni res de verd! El clima està molt bé, però a l’estiu no es pot sortir al carrer ja que es pot arribar als 50 ºC. Quines diferències de ritme de vida i horaris hi ha respecte Catalunya? Una peculiaritat de la majoria dels països de l’Orient Mitjà és que treballem de diumenge a dijous. El cap de setmana és els divendres i dissabtes. Ara vindrà la Setmana Santa. Com es viu aquesta època de l’any on vius? Estem en un país musulmà i no se celebra la Setmana Santa. Se celebren altres festivitats, com el Ramadà que es fa el novè mes del calendari musulmà; aquest any serà a mitjan maig. Com a català que viu lluny de casa, com estàs vivint el procés polític a Catalunya? L’he viscut molt de prop. Facebook, ràdios a través d’Internet i un grapat de grups de WhatsApp m’han mantingut molt al dia. Aquí a Orient Mitjà se n’ha fet molt de ressò; els diaris del país informaven dels fets amb detall i sense censura. Estàs lluny de la teva família i amics. Com et comuniques amb ells? Estic lluny de la família i de fet soc l’únic que viu a l’exterior. La veritat és que molts amics de tota la vida també viuen fora de Catalunya i moltes de les meves amistats que he anat fent amb els anys estan tambe repartides per arreu del món! Utilitzo Facebook, WhatsApp i Skype per mantenir-me en contacte amb la meva gent. Què en penses de poder estar en contacte amb tots els Antics Alumnes a través de Facebook? Em sembla perfecte i necessari. A Valldemia la majoria de gent hi passa molts anys i s’hi fan amistats que duren tota la vida i professors que et marquen positivament. He trobat algun amic, sobretot professors.
EMIRATS ÀRABS UNITS
→
En Sergi Cabrespina ens explica com és el país on viu ara i els records que té de l’escola.
Els Emirats Àrabs Units té tres hores més que Catalunya.
Explica’ns una anècdota durant els teus anys a l’escola. Tot i que normalment vaig ser bon estudiant, l’últim any vaig afluixar molt i quasi suspenc la selectivitat. De fet el primer resultat oficial era suspès, però em vaig adonar que s’havien equivocat amb la nota de Mecànica. Estava convençudíssim que s’havien equivocat i vaig reclamar. Em van donar la raó i vaig acabar aprovant pels pèls. Encara bo que no vaig haver de repetir la selectivitat...qui sap on seria ara! Què és el que més t’agradava de l’escola? Home, l’edifici en si, les palmeres, el pati... crec que és molt emblemàtic. No seria la primera vegada que presumeixo d’escola amb els amics! Un valor moral que t’hagi transmès l’escola. Trobo que Valldemia es diferencia per molts valors ètics i morals. Un cop es marxa de l’escola t’emportes un grup de valors que van amb tu. A l’escola vaig apendre solidaritat amb els altres i esforç de superació per aconseguir els reptes personals que em plantegi aconseguir.
FEU-VOS AMICS DE L’ASSOCIACIÓ AL FACEBOOK