Butlletí informatiu de l’Associació d’Antics Alumnes Maristes de Mataró
· L’associació dels Antics alumnes Maristes de Mataró agrupa tots els exalumnes maristes de la ciutat, tant de l’antic col·legi del Sagrat Cor com de Valldemia. · Entitat d’exalumnes maristes degana de tot l’Estat, fundada el 1902. · Domicili social Col·legi Valldemia: La Riera 124. Apartat de correus 6 - 08300 Mataró. · Telèfon a disposició dels socis: 600 470 067, Fax: 93 741 42 98, E-mail: valldemiantics@gmail.com · Aquest butlletí es tramet de forma gratuïta a tots els associats, junt amb l’ESTIL DIRECTE. · Direcció i Maquetació: Clara Soteras i Acosta. · Disseny: Lluís Gallifa. · Equip tècnic de realització: Josep Prat i Molist, Clara Soteras i Acosta i Roger Torres i Liñán.
Núm. 49, DESEMBRE 2016
2 6 8
El reportatge 200 anys d’història marista i 850 del Monestir de les Avellanes
Tornant a l’escola Alejandro Legido -LEGI Hardpop-
La vida d’un antic alumne a Colòmbia:
4
De professionals La història de Can Kiku, el forn de pa nascut fa gairebé 20 anys
7
La mirada científica Ones acústiques per Manel Bosch Aguilera
Sobre el procés de pau: “El país està dividit. Els contraris creuen que hi ha massa privilegis pels membres de les FARC”
El Monestir de les Avellanes arriba als 850 anys
EL REPORTATGE
200 anys d’història marista
Poble de La Valla-en-Gier.
Hem arribat als 200 anys dels maristes. La història, però va començar gairebé trenta anys abans de la fundació de la comunitat al raval de Le Rosey, al municipi de Marlhes el dia 20 de maig del 1789. És en aquest moment quan neix Josep Benet Champagnat, l’any en què també es dóna el tret d’inici a la Revolució Francesa. La família de Champagnat treballava en l’agricultura i el comerç i estaven compromesos amb els problemes de la societat d’aleshores. Les vivències polítiques i la sensibilitat religiosa de la mare i una tia religiosa de les
Germanes de Sant Josep, varen influir de forma decisiva en la personalitat de Marcel·lí i el seu projecte de vida. Es va dedicar a l’explotació agrícola ben aviat fins que va complir els 14 anys, quan decideix presentar-se a un seminari després que el país hagi aconseguit llibertat religiosa. Al novembre del 1813, entra com a alumne de teologia al seminari major de Lyon on és company de Joan Claudio Colin, que posteriorment va ser el primer superior general dels pares maristes. Tres anys més tard, el juliol del 1816 a Fourvière, Champagnat és ordenat sacerdot
S PS QUE
Núm. 49
Projecte del Col·legi Valldemia l’any 1877. Foto: Arxiu.
2
amb cinquanta companys més i l’endemà mateix es comprometen a fundar la societat marista. El dia que oficialment van fundar la comunitat va ser el 2 de gener de 1817, per tant, aquest 2017 farà 200 anys. Va ser en una caseta a prop de la rectoria del poble de La Valla-en-Gier. L’objectiu central del fundador va més enllà de l’educació catòlica, ja que vol formar bons ciutadans i es dedica, per això, molt als joves. Amb el pas del temps, l’any 1886, els primers maristes arriben a Girona i al cap de només un curs ja tenen 120 alumnes. El creixement es fa evident a finals de segle: 16 escoles a Catalunya i 6 més a l’Estat. La vinculació dels maristes amb Girona queda palesa al llibre “Girona, un llibre de records” del poeta i antic alumne Josep Pla. A Mataró, la primera comunitat obre el Col·legi Sagrat Cor; un any després una segona comunitat es fa càrrec d’una escola-internat fundada per H. Coll de Valldemia, primer al carrer de Sant Josep i des dels anys 70 a Valldemia. La fita històrica més recent és a l’abril de 1999: el Papa Joan Pau II canonitza Marcel·lí com a sant, tot i que moltes generacions encara el recorden com a “El Beato” i canten “Pueblen los aires triunfales voces” en el seu dia, el 6 de juny. En l’actualitat, la comunitat està formada per més de 3.000 membres, repartits per 81 països: seglars i maristes laics conviuen en comunitats obertes. Aquí a Mataró, el primer marista va ser el Gmà. Magí Dangla (1924-1981). Altres germans de la ciutat són Gmà. Àlex Gómez; Gmà. Joaquim Clotet (resident a
EL REPORTATGE
El Monestir de les Avellanes fa 850 anys
El proper Capítol General serà l’any 2017 i, per primera vegada, es convocarà fora de Roma, a Colòmbia. En la comissió preparatòria hi ha el Gmà. Pau Fornells (antic professor de Valldemia).
Descansin en pau i que Sant Marcel·lí aculli als nostres socis difunts.
Núm. 49
una il·luminació -comprovadaque al capvespre proporciona un ambient extraordinari. Noves campanes al campanar, tot i que encara queda un forat buit, i un orgue procedent d’una casa marista a França, són les altres novetats. En totes dues creiem que alguna empenta hi ha donat el músic Gmà. Simi. Campanes i orgue, instruments musicals. La pregunta: “Amb quin dels dos s’ho passa millor?” Aquest és també un aniversari que donarà pas als 200 anys maristes del dia 2 de gener. Les Avellanes, casal marista de Catalunya, en el que tots els antics alumnes hi tenim una estima molt particular ja que podem connectar fàcilment amb l’esperit marista viscut a les aules tot recordant amb agraïment i estima als nostres professors, alguns ja difunts enterrats al cementiri. Josep Prat, president de l’Associació d’Antics Alumnes de Valldemia
S PS QUE
Brasil); Gmà. Joaquim Bermúdez (antic professor a Valldemia i ara a Girona); Gmà. Ignasi Pruna (al Paraguai); i el més jove, el Gmà. Gual. Des de l’any 2001, Mataró forma part de la província de l’Hermitage, juntament amb les comunitats de França, Catalunya, Grècia, Suïssa, Hongria i Argèlia; i el Gmà. Emili Turú n’està al capdavant per complir les directrius que fixen els Capítols Generals, tot seguint les prioritats fundacionals. Al Consell General marista hi ha el Gmà. Josep Maria Soteras (director de Valldemia als anys 90).
Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes és una antiga abadia del segle XII, adaptada a les necessitats del segle XXI; emplaçada en un espectacular entorn natural de boscos, jardins i vinyes per anar a gaudir d’un plàcid descans. El Monestir celebra el 850è aniversari de la seva fundació. L’1 de febrer de 1166 un grup de monjos premonstratesos fundaren la primera comunitat del monestir sota l’esguard dels Comtes d’Urgell. Aquell dia es posaren les bases d’una llarga història que encara perdura. Malauradament el convuls segle XIX i la desamortització de Mendizábal posaren fi a l’etapa premonstratesa. El Monestir de les Avellanes va recuperar la vida religiosa de la mà dels Germans Maristes, que l’adquiriren el 1910 per emprar-lo com a seminari. Encara avui és el centre on s’han format més germans maristes del món i ha esdevingut la casa pairal de la congregació a Catalunya. Actualment Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes és un Monestir de portes obertes, al servei de les persones, la cultura i el territori. En el recinte, a part d’una comunitat de germans ja grans i la moderna hostatgeria, hi trobem una Comunitat d’Acollida i Casa d’Espiritualitat per aquelles persones o grups interessats a ferhi estada. Entre els germans hi tenim el Gmà. Simeó Camprubí i el Gmà. Ramon Llançana, que van ser professors de Valldemia. Els més grans són el Gmà. Eusebio Garcia i el Gmà. Manel Andreva. Entre les activitats i accions realitzades amb motiu de l’aniversari s’ha restaurat el claustre incorporant
Germà Simeó Camprubí al campanar. Foto: J.P.
Miquel Rovira Castellà P. 1935 Félix Colomines Clariana P. 1952
Francesc Robert Graupera P. 1949 Xavier Giribés Sala P. 1974
3
DE PROFESSIONALS...
Enric Francisco, de Can Kiku: “Fins ara el forner tradicional havia estat considerat un lladre” Entrevista realitzada per Clara Soteras @clarasoteras
L’Enric Francisco és antic alumne de Valldemia i és el responsable de l’empresa de pa Can Kiku. Va engegar el negoci sense coneixement del món de l’alimentació ara fa més de deu anys.
S PS QUE
Núm. 49
Com vas començar en aquest negoci del món del pa? Jo estava amb el meu pare al seu taller de motos i amb un client vam tenir la idea de fer donuts, intentant fer la competència a l’empresa més important de l’estat. Això va ser a l’any 1988 i després vam comptar amb un pastisser que ens feia altres productes perquè els clients ho demanaven. Tot això fins el 1993, quan vaig decidir que preferia treballar sol. D’aquesta manera vaig introduir-me en un sector, el de l’alimentació, el qual no coneixia, però em vaig espavilar molt.
4
Can Kiku ja té gairebé 20 anys de vida. Quina evolució ha tingut? Vam començar només dues persones, una dependenta i jo i ara ja som 33, però continuem amb la mateixa política, fer-ho tot nosaltres. Hem tingut tres canvis de local i ara distribuïm a Mataró, també a escoles, càterings, botigues... Cada dia, a part de les nostres botigues, potser subministrem a una vuitantena de llocs. Al principi, no va ser gens
Roger Torres @RTLbcn
fàcil que fessin cas a una persona jove que deia que volia muntar un forn. Quina és la teva feina al dia a dia? La meva feina és apagar focs. Un dels problemes d’aquest negoci és que s’ha de fer el pa cada dia. No fem pa congelat i s’ha de fer diàriament. Al client no li pots explicar que no hi ha pa perquè s’ha posat malalt un forner o ha marxat la llum. És complicat fer un equip de gent que funcioni i sigui competent. És un negoci en què s’ha de treballar festius i té uns horaris molt complicats.
“El problema d’aquest negoci és que s’ha de fer pa cada dia.”
Com s’organitza l’equip que treballa a Can Kiku? Doncs el primer forner entra a les set de la tarda, després a les vuit i l’últim torn dels forners és a les quatre del matí. En paral·lel els repartidors entren a les tres del matí i, és clar, també cal mantenir l’equip durant els set dies de la setmana. Què oferiu que sigui diferent a un altre forn o botiga que vengui pa? Hem apostat molt per allò artesà, de fet crec que és el futur en el sector. Amb el pa congelat tothom pot fer pa. Per això nosaltres no fem baguets perquè, a quin preu les pots oferir, si al super del costat te les oferiran sempre més barates? Intentem treballar bé amb una relació de qualitat-preu correcta. El sector del pa ha viscut un cert boom? Ha passat una mica com amb
Enric Francisco a l’obrador de Can Kiku a Mataró, al carrer de Batista i Roca, 61. Foto: C.S.
DE PROFESSIONALS...
“El pa és l’article amb més competència del món. Qualsevol persona que tingui un congelador i un forn pot fer pa.” Vosaltres heu tingut problemes per tirar endavant el negoci? Us heu plantejat tancar o, al contrari, ampliar-lo? Nosaltres no hem tingut problemes perquè sempre hem estat petits i ens hem mantingut. I la veritat és que ampliar el negoci dependrà d’un relleu generacional. Tinc tres fills que han passat per Valldemia i encara estan estudiant, però per mi ara no té sentit ampliar-lo si cap d’ells el vol continuar.
I veient els anys que fa que el negoci funciona, t’havies plantejat mai quan estudiaves a Valldemia acabar aquí? Doncs no. La vida m’hi va portar. Em vaig embolicar amb el sector de l’alimentària i m’hi vaig quedar. De fet, el que havia fet abans de posar-m’hi, estar al taller de motos amb el meu pare, m’ha ajudat molt perquè he pogut aplicar coneixements de mecànica amb problemes a la maquinària amb la qual treballem diàriament. Has trobat antics companys en el sector de l’alimentació? Doncs curiosament sí. Un company meu, l’Eduard García, és client meu perquè li subministro el pa. Ell té una empresa de càtering molt gran per a escoles i fa potser 20 anys que tenim aquesta relació més comercial. A un altre company li compro els tomàquets... però sempre hi ha amb qui perds el contacte. Què recordes del teu pas per Valldemia? Jo vaig passar per l’escola dels maristes que hi havia a Sant Josep. Vaig fer uns quatre o cinc cursos allà i després ja vaig canviar a Valldemia. Recordo que hi havia professors que realment eren molt
estrictes, però en canvi altres eren molt simpàtics. La veritat és que en tinc molt bons records i, de fet, els meus tres fills han estudiat al col·legi des de P3 i hi han acabat el Batxillerat.
“Sempre estàvem amb el “Francisco, copiez la leçon” i crec que així vaig acabar aprenent francès” Ens pots explicar alguna anècdota de tots els anys que vas estudiarhi? Sí! Crec que vaig acabar aprenent francès de tantes lliçons que vaig copiar. Sempre estàvem amb el “Francisco copier la leçon”. Després, també recordo que no hi havia la pista de bàsquet, sinó que antigament hi havia cavalls per allà. I una anècdota, tot i que ha estat posterior, és que jo era un alumne que fins a 6è o 8è no vaig necessitar estudiar i agafar un llibre, i anant un dia a una reunió amb la tutora del meu fill em va explicar el mateix. Aleshores vaig pensar en la meva infància a Valldemia i vaig veure que realment som una fotocòpia amb el meu fill. De fet, ell també es diu Enric.
Núm. 49
Hi ha molta competència concretament en el producte del pa? Moltíssima. Diria que és l’article amb més competència del món. El gran mal que han fet les empreses de pa congelat és que com són companyies molt grans. Qualsevol persona que tingui un congelador i un forn pot dedicar-se a fer pa comprant l’article en aquestes empreses. El pa ha degenerat molt, perquè tant els supermercats com les botigues regentades per paquistanesos o xinesos l’han pres com un article reclam perquè els clients entrin i comprin altres productes. I això ha comportat que molts forners hagin tancat.
Encara avui Can Kiku fa donuts, l’origen del negoci. Foto: C.S.
S PS QUE
la cuina. Nosaltres aquí anem més tard que a França. L’artesà a França està molt més considerat. És cert que hi ha hagut un boom perquè hi ha diferents forners que treballen amb diferents tipus de blats i masses mare. Està bé perquè resulta que fins ara el forner tradicional era considerat un lladre, perquè al supermercat era més barat. Ara als forns hi ha un valor afegit i és els ingredients que utilitzem.
5
TORNANT A L’ESCOLA...
Alejandro Legido -LEGI Hardpop- : “El teatre de Valldemia és màgic. És on tinc els millors records amb la Cançó Resposta ” Entrevista realitzada per Clara Soteras @clarasoteras
Legi Hardpop és un artista nascut entre les parets del col·legi Maristes Valldemia. Alejandro Legido ens explica com ha transformat la seva passió en el seu nou projecte musical i perquè ha enregistrat un dels videoclips del disc “Como vaya yo y lo encuentre” al teatre de Valldemia. A què et dediques actualment? Tinc una productora audiovisual entre Madrid i Barcelona i fem molta publicitat i vídeos per a empreses.
S PS QUE
Núm. 49
Tot i així, ara estàs molt immers en el projecte musical “Como vaya yo y lo encuentre”. Ens l’expliques? Sempre he estat guitarrista, però fa poc vaig decidir començar a cantar jo sol. Sempre he composat, però mai he cantat jo. El projecte que engego ara em fa molt feliç perquè faig música per la gent de la meva generació, els que hem crescut als anys 80.
6
Quins projectes musicals has dut a terme fins ara? Moltíssims. Amb diversos grups que al final no han arribat a res. Amb el que més vam triomfar i que, de fet, vam estar a punt d’anar a Eurovisión, va ser amb “El Pezón Rojo”, però finalment també es va acabar. He estat lligat sempre a la música, forma part de la meva vida, jo sóc part de la música i serà així fins que mori, segur. Com definiries la teva manera de fer música? Doncs de manera molt ràpida, m’agrada composar ràpid, pensar “això m’agrada”, doncs endavant. No sóc de donar moltes voltes a les lletres, no és una música amb moltes pretensions. No sóc un gran músic, no sóc un gran lletrista, no sóc un gran vocalista, però m’agrada ser “clar”, sobretot que les meves lletres s’entenguin. Ens has explicat que la teva passió per la música va néixer al col·legi.
Quant de temps vas estar a Valldemia? Des de parvulari fins a primer de BUP, molts anys. Vaig passar tota l’EGB al col·legi i tinc un gran record dels companys, dels professors i realment m’ha marcat molt positivament. Ens pots explicar alguna anècdota divertida dels teus anys a l’escola? Jo era bastant desastre i tinc força anècdotes per explicar, però recordo que un dia la professora Charo ens va castigar a un company meu que es deia Gil i a mi a estar a classe durant l’hora del pati, però vam trobar una pilota i vam començar a jugar a passar-nos-la; cada vegada més lluny, cada vegada més alta... Fins que vam tenir la gran idea de passar la pilota entre els llums -eren fluorescents que penjaven del sostre-. Ens vam acabar carregant tots els llums que hi havia a la classe i la bronca va ser monumental.
D’on surt el nom de LEGI? Doncs jo em dic Alejandro Legido i a l’escola sempre em deien LEGI i a mi no m’agradava, però ara he decidit utilitzar-lo com el meu nom pel projecte musical que he engegat. Quan vas decidir dedicar-te a la música? A mi em va començar a agradar la música per un professor de Valldemia, en Jaume, que ens va inculcar molt l’estimació per la música. Per la seva passió vaig començar a tocar la guitarra. I també pel meu germà Gustavo, que tocava el piano i jo també volia tocar algun instrument.
LEGI Hardpop en el videoclip gravat al teatre de Valldemia. Foto: LEGI HARDPOP
LA MIRADA CIENTÍFICA
En el videoclip veiem que et trobes en una de les orles penjades al teatre, què vas sentir quan et vas veure? Primer vaig pensar “que malament estic envellint!” i l’altra va ser “quina cara que tenia i quins pentinats que portàvem i quina camisa més ortera!”, però a part d’això, sents felicitat i orgull. Crec que és molt maco que el col·legi pengi les orles. Has fet participar als alumnes, per què? Doncs la veritat és que en Gustavo, el meu germà i professor de música de l’escola, em va ajudar molt a trobar els nens i nenes per poder fer el cor i em vaig sentir una mica com el Jaume, com un professor més. Va ser una classe meravellosa, ho van donar tot. Esperem tornar-te a veure i sobretot escoltar-te a Valldemia, però mentrestant com ho podem fer per conèixer la teva música? A través d’iTunes, Spotify i també a la web on es poden descarregar les cançons i deixar un donatiu.
Manel Bosch Aguilera
Un fenomen espectacular de les ones és el principi de superposició: si a una regió de l’espai hi arriben diverses ones, aquestes es superposen entre elles i donen lloc a una nova ona que és la suma de totes. Això és remarcablement diferent al que succeeix, per exemple, amb la matèria sòlida. Si llencem una bola de billar contra una altra, aquestes mai podran superposar-se donant lloc a una nova bola, sinó que xocaran entre elles. És aquest principi el que dóna lloc a les interferències: imaginem una ona que viatja en una direcció i a un moment donat arriba a una superfície on es reflexa. En aquest punt apareix una altra ona que viatjarà en direcció contrària a l’ona original i se sumarà amb l’ona incident donant-ne lloc a una de nova. El punt més elevat de l’oscil·lació d’una ona s’anomena cresta, i el de més baixa s’anomena vall. La distància entre dues crestes o, en general, dos punts amb un mateix estat d’oscil·lació, s’anomena longitud d’ona. Així doncs, quan dues ones interfereixin entre elles, en aquells punts en què es trobin dues crestes, l’amplitud d’oscil·lació es doblarà, i en aquells on una cresta es trobi amb una vall, donarà lloc a un punt d’oscil·lació nul·la. Quan les dues ones es troben confinades en l’espai, per a una longitud determinada d’aquesta regió (un nombre enter de mitges longituds d’ona), es forma una ona estacionària. És una ona que no es propaga i que té en cada punt de l’espai una amplitud d’oscil·lació determi-
Llicenciat en física per la UB. Màster en fotònica per la UPC. Actualment realitza la tesi doctoral al Laboratoire Kastler Brossel a París sobre simulació quàntica amb gasos quàntics ultrafreds. nada. Entre ells hi ha els nodes: que no oscil·len, i els ventres o anti-nodes: que són els punts d’oscil·lació màxima. El so és una ona longitudinal: un objecte vibra i crea una ona de pressió que fa que les partícules de l’aire es posin a oscil·lar en la mateixa direcció que la de propagació de l’ona. Si situem un altaveu i un reflector a la distància adequada, podem crear una ona sonora estacionària. Això vol dir que apareixen punts de pressió elevada (als anti-nodes) i punts de pressió nul·la (als nodes). Per a pressions prou elevades, és possible atrapar petites partícules en aquests punts i fer-les levitar gràcies a la pressió acústica. Aleshores, una ona sonora pot exercir una força sobre una partícula. Això té una aplicació en la detecció de cèl·lules tumorals al corrent sanguini. En una mostra, normalment hi haurà tot tipus de cèl·lules, i un repte actual és com separar de forma eficient i ràpida les cancerígenes de la resta. Les cèl·lules tumorals tenen masses i volums diferents a la resta: si sotmetem una mostra a una ona sonora estacionària, les cèl·lules més grosses sentiran forces diferents a les més petites i quan passin per l’ona sonora es desviaran les unes de les altres. Repetint aquest procés és possible anar filtrant la mostra fins a separar completament aquelles que siguin tumorals.
Núm. 49
Per què has escollit el teatre com a espai per gravar el videoclip? Tornaries a actuar-hi? Perquè el teatre de Valldemia és on tinc els millors records pel festival “Cançó Resposta”. Composàvem les cançons amb l’ajuda dels germans Buch, tocàvem els instruments, era màgia. El teatre de Valldemia és màgic i espero que encara continuï així. Realment no hi he acabat actuant, perquè només en vaig gravar el videoclip, però m’encantaria poder fer un concert al teatre de Valldemia, m’ho apunto.
Ones acústiques: de la levitació a la detecció de cèl· l ules tumorals
S PS QUE
Per què has tornat a l’escola i has enregistrat el videoclip de la cançó “Yo fui a EGB”? EGB és Valldemia i Valldemia és EGB. Volia fer-ho allà, amb un cor de nens. De fet el timbre que sona al principi de la cançó és el del col·legi. Quan vaig pensar la cançó vaig pensar directament en Valldemia i ha estat una gran idea perquè transmet el que jo volia: la felicitat d’haver estudiat aquí.
7
FACEBOOK: MARISTES A COLÒMBIA
Sobre el procés de pau, J. M. Albert: “El país està dividit. Els contraris creuen que hi ha massa privilegis pels membres de les FARC” Josep Maria Albert País: Colòmbia Ciutat: Bogotà
Què hi fas a Colòmbia? Hi treballo. Sóc director d’assessoria tributària per Ciència i Tecnologia a la consultora Ernst&Young.
S PS QUE
Núm. 49
Quant temps fa que vas marxar de Catalunya? Per què vas decidir-ho? Fa tres anys i mig. Va ser una qüestió purament laboral. L’empresa va internacionalitzar el servei de consultoria a Llatinoamèrica i em va oferir l’oportunitat de liderar el mercat colombià.
8
Fins quan tens previst quedar-te a Colòmbia? Pel projecte professional, encara continuaré un temps a Colòmbia. A més, tinc parella colombiana. Tot i així penso en tornar a Catalunya, tot i que no serà fins d’aquí uns quants anys. Digues-nos una cosa que trobaves a faltar de la teva terra. És difícil dir una sola cosa. La principal és la família, tenir a prop pares, avis, germans... I per descomptat, el menjar (seques amb botifarra), el clima mediterrani i el mar. I també la tranquil·litat d’una ciutat petita com Mataró. Quines diferències de ritme de vida hi ha respecte Catalunya? Es viu molt en funció de l’horari so-
lar. A les 5:30 ja és de dia i la gent ja va a treballar, els nens a l’escola... i al vespre es fa fosc a les 18:15 i ja s’ha plegat de treballar. Les famílies sopen i comparteixen les últimes hores del dia. Hi ajuda molt que durant tot l’any el sol surt i es pon a la mateixa hora perquè estem a l’Equador. Com s’està vivint el procés de pau a Colòmbia? Quina percepció hi ha? No vaig poder votar, però hagués votat “sí”. És difícil entendre que algú hagi votat “no”. El país està realment dividit. La meitat dels meus amics han votat a favor i l’altra meitat en contra. Els partidaris del “no” defensen que no són contraris a la pau, sinó al procés de pau subscrit, amb massa privilegis pels integrants de les FARC. També destaca que només ha votat un terç de la població en un plebiscit tan important. Ara s’acosta Nadal. Com es viu aquí? Els Nadals els passo a Catalunya, però aquí es viu molt diferent. Les festes comencen el 8 de desembre, el “día de las velitas”, quan tothom il·lumina els carrers. El més destacat són “Las Novenas”, una oració que es resa durant nou dies abans de Nadal i les famílies es reuneixen per sopar. El Pare Noel i els Reis no arriben a Colòmbia, sinó que qui porta els regals és el “Niño Dios”, l’infant Jesús, i es donen la nit de Nadal. Estàs lluny de la família i amics. Com et comuniques amb ells? Estem a 10.000 km de distància però les tecnologies ajuden molt a sentir-te a prop i a estar connectat; a través del WhatsApp, Skype, Facetime... Què en penses de poder estar en contacte amb els Antics Alumnes a través del compte de Facebook? No en sóc un gran usuari del Facebook, però em serveix per assabentar-me de les notícies de l’escola. Hi tinc antics companys a qui havies perdut la pista,
COLÒMBIA
→
En Josep Maria Albert ens explica com és el país on viu ara i els records que té de l’escola.
Colòmbia té sis hores menys que Catalunya.
però difícilment es pot tornar a generar l’amistat d’abans, els amics de sempre es conserven sense eines digitals. Quin professor recordes més? Recordaré sempre a Carles Josep i en Josep Lluís Martí. En Litus va ser el meu tutor però el recordo per l’assignatura de comptabilitat, va ser la llavor que va fer que estudiés ADE. i En Josep Lluís, professor d’anglès, em va donar l’oportunitat d’aconseguir el meu primer sou i entrenar equips de futbol a Valldemia. Què és el que més t’agradava de l’escola? Sens dubte, el pati, poder córrer sens parar tot el dia. La construcció del pavelló als 80 també va ser un canvi important amb unes instal·lacions de primera. Em vaig divertir molt a Valldemia. Un valor que t’hagi transmès l’escola: Integració, un valor que avui, amb les diferències socials cada vegada més àmplies, hauríem de tenir tots molt més present.
FEU-VOS AMICS DE L’ASSOCIACIÓ AL FACEBOOK