Editorial A TU T’AGRADA I A MI TAMBÉ
En este número volem remarcar no tant en el factor lúdic, que fa disfrutar al complagut públic, que és receptor i al qual li ha transcendit el gaudi del músic executor (si el músic ha disfrutat el públic ho ha percebut i ha tingut una dosi de disfrut afegit per això). Però insistisc anem a fer un pas més i elevar-nos sobre el simplement lúdic: transcendim a matisos finalistes. Quan parlem de música de moros i cristians parlarem d’un poc més que pasdobles, parlarem d’animar a grups en consecució d’uns objectius concrets: Entrades, Ambaixades, Processons, etc. Distingirem les idiosincràsies pròpies de cada grup: en els pentagrames mateixos es plasmaran diferències entre si són marxes mores o marxes cristianes. Distingirem entre si s’acosten o prenen ja el castell; en la vestimenta que lluïxen ens entrarà la vistositat, en les seues músiques l’emotivitat i ambdós portaran a l’exaltació del propi, cada un el seu. La gràcia estarà a descobrir-ho i assimilar-ho des de fora d’eixos grups. I afig res ens pareixerà ni millor, ni pitjor de cada u, senzillament diferent. D’altra banda i en esta línia finalista en este número fem veure la diferent musicalitat, emotivitat, context, predisposició, execució, entorn que aporten, i de forma diferenciada, tant els grans col·lectius i els seus fastos com els xicotets grups i els seus projectes. No em facen triar. Miren si es donen matisos, que no deixem de percebre (parle de dades sistematitzats meticulosament: atribuir-los a un poc més que l’atzar o la casualitat), dic, es donen matisos, i finalistes, que afecten altres sers vius: per exemple les plantes. Atents perquè als detalls amb què la música ens embolica a les persones i els nostres entorns.
Que cada u traga les seues conclusions!
DO-RE-CIM vos dóna les gràcies a tots els que, amb el vostre esforç i simpatia feu possible estos disfrutes, que, sense voler, els hem fet els nostres. Gràcies.
Teodoro Morales Paraiso
Edita: Centre Instructiu Musical de Mislata Direcció: Junta Directiva del CIM Departament Creatiu: Rafa Perelló Teo Morales Esta revista ha sigut impresa i recol·lectada per l’Associació Valenciana Foment d’Ocupació Natzaret amb operaris discapacitats. correu electrònic: cim.revista@gmail.com Telèfon: 96 3705618 DO-RE-CIM no es fa més responsable de les opinions abocades pels col·laboradors en els seus articles.
Fitxa de contacte Nom i Cognoms:
D.N.I.:
Direcció:
C.Postal:
Correu Electrònic:
Població:
Si vols informar-te de los nostres notícies i activitats, estem en C/ Major, 30 (Mislata) València Teléfon 96 370 56 18. Aporta les teues dades en esta fitxa.
SOUL BRASS QUINTET El quintet de metall Soul Brass Quintet és una jove agrupació de música de cambra formada l’estiu de 2013 i composada per José Real (trompeta) Omar Escobar (trompeta), Raquel Jiménez (trompa), Francesc
Rozalén
(trombó) i Manuel Melchor (tuba).
Alguns dels components
del
quintet
han
ja
finalitzat els seus estudis superiors de música al Conservatori Joaquín Rodrigo de València i altres estan cursant els últims cursos als Conservatoris Superiors de València i Castelló. També han completat estudis en l’Academia de Estudios Orquestales de la Fundación Baremboin-Said de Sevilla i al Joseph Haydn Konservatorium (Àustria).
Tots els components del quintet són solistes de les bandes dels seus respectius pobles, com Mislata, El Cabanyal, Manises i la Unió Musical de Llíria. A més, han
completat
els
seus
estudis en jóvens orquestres de les quals han format part, com
la
Jove
Orquestra
Nacional d’Espanya, Jove Orquestra de la Comunitat Valenciana, Jove Orquestra Nacional de Catalunya, Jove Orquestra
de
la
Unió
Europea, Jove Orquestra Simfònica de l’Acadèmia Europea, Orquestra Juvenil Nacional d’Holanda, Master Symphony Orchestra, Orquestra Filharmònica de la Universitat de València, Barvinsky Philarmonic Orchestra i Jove Orquestra Simfònica de Castelló.
Recentment alguns dels seus membres han estat seleccionats per a formar part de The World Orchestra (Orquestra Mundial) i també han actuat com a solistes amb l’Orquestra de València i al Palau de la Música d’esta ciutat.
A
nivell
professional i malgrat la seua joventut han col·laborat l’Orquestra
amb de
la
Comunitat Valenciana, l’Orquestra Simfònica de Madrid, Orquestra Filharmònica Màlaga,
de Orquestra
Simfònica de Castelló, Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida, Orquestra Simfònica del Mediterrani i les Bandes Municipals de Barcelona i Bilbao. A nivell individual, han format part d’agrupacions musicals que han estat dirigides per directors com Zubin Mehta, Lorin Maazel, Jesús López Cobos, Valery Gergiev, Teodor Currentzis, Omer Wellber, Alejo Pérez, Enrique Artiga, José M.ª Cervera, Cristóbal Soler, Jordi Bernàcer i Bruno Apea. També han participat com a intèrprets en recitals amb Plácido Domingo. A més, i de manera individual, els integrants d’este quintet han obtingut diversos premis i distincions en concursos nacionals i internacionals de jóvens intèrprets com en l’International Competitions Talents of Tallinn (Estònia), concursos de les ciutats de Palma de Mallorca, Tarragona, Astorga (León) , Alba de Tormes (Salamanca) i en el de les ciutats valencianes de Llíria, Xàtiva, Altea, Villena, Benimodo, Manises, Betxí, L’Alcora i Castellnovo. El passat 10 de maig el quintet es presentà per primera vegada a un concurs, en concret al III Concurs Nacional de Música de Cambra Ciutat de La Vall d’Uixò, on competiren amb 16 grups i guanyaren el primer premi. En el poc de temps que funciona el quintet, ja ha oferit concerts com al cicle de concerts de la Universitat de Valencia, als concerts del cicle d’estiu de Llíria, Benaguasil i Quartell.
La música i les plantes La música es una dels arts que propaga emocions i sentiments de manera mes real i palpable. És part de la nostra vida diària, i molts de nosaltres no podríem viure sense ella. Però només és amor a l’art? O és que potser la música és el secret per a millorar certs aspectes vitals? En el personal, per exemple, he escoltat centenars de vegades parlar a doctors, psicòlegs i mares, com la música influïx positivament durant el desenrotllament d’un bebé. No obstant això, mai m’haguera imaginat, que els efectes musicals seríen una efectivaterapia para que les nostres plantes i flors creixquen fortes, saludables i belles. Vols descobrir en mi aquesta interessant tècnica?. Si be és cert que no hi ha una llei oficial que corrobore que davall la influència de la música, o de la veu de l’amo, és troben diferències en el desenrotllament en la pràctica pot observar-se esta afirmació clarament. Experiments han demostrat com les plantes que han rebut estímuls solen germinar amb major rapidesa i aconseguir una major grandària en comparació amb aquelles que estan rodejades només de silenci. Aquestos estudis e investigacions han arribat a proposar, inclós, quina música és la més adequada per al perfecte desenrotllament de les plantes. La música per excel·lència recomenada és la clásica, la qual al ser suau, exercix una energia positiva sobre estes, intervenint en el nivell de resistencia i temps de vida de la planta com ho indiquen estudis de Dorothy Retallack, en 1973 i els de Stefano Mancuso, en el 2006. Anem a centrar-nos en 1973, Dorothy Retallack va publicar un xicotet llibre cridat The Sound of Music and Plants (El o de la música i les plantes). El seu llibre detallava experiments que va estar conduint en el
Colorado Woman’s College de Denver, usant els tres gabinets de Control Biotrónico de l’escola. La senyora Retallack va posar les plantes en cada gabinet i parlants a través de què tocava sons i estils de música. Ella observava les plantes i registrava els seus progressos diaris. Va quedar atònita davant del que va descobrir. El seu primer experiment va ser simplement tocar un to constant. En els primers tres gabinets va tocar un continu to uniforme per huit hores. En el segon, va tocar el to intermitentment per tres hores i en el tercer gabinet no va tocar cap to. -Les plantes del primer gabinet, amb el to constant, van morir en catorze dies. -Les plantes en el segon gabinet van créixer abundantment i estaven extremadament saludables, inclús mes que les plantes del tercer gabinet. Este
va
ser
un
interessant
descobriment, molt semblant als resultats obtinguts en experiments realitzats per la Muzak Corporation en els inicis dels 1940’s per a determinar l’efecte de la música ambiental
en
els
treballadors
fabrils. Quan la música era tocada contínuament, estaven
mes
els fatigats
treballadors i
menys
productius, quan era tocada només per algunes hores, diverses vegades per dia, els treballadors estaven menys cansats, menys productius i mes alertes i atenta que quan no era tocada cap música. Per al seu pròxim experiment, la senyora Retallack va usar dos gabinets (i plantes jóvens). Ella va ubicar ràdios en cada gabinet. En u, la ràdio estava sintonitzada en una estació local de rock i en l’altra una estació de ràdio amb una suau música “a mitjan camí”. Només eren tocades tres hores de música en cada gabinet. En el quint dia, ella va començar a notar canvis dràstics. En el gabinet amb la música suau les plantes estaven creixents saludablement i els seus tiges estaven començant a inclinar-se cap a la ràdio. En el gabinet de rock, la mitat de les plantes tenien fulls xicotets i havien crescut
dèbils, mentres els altres estaven atrofiades. Després de dos setmanes, les plantes en el gabinet de la música suau romanien uniformes és grandària, robustes i florents, i estaven reclinant-se entre 15 i 20 graus cap a la ràdio. Les plantes en el gabinet de rock havien crescut extremadament altes i estaven inclinades, la floració havia decrescut i les tiges estaven inclinant-se per fora de la ràdio. En el dia setze, tots menys unixes poques plantes en el gabinet de rock estaven en estats terminals. En l’altre gabinet les plantes eren vius, belles i creixent abundantment. Una altra variable que s’ha de manejar amb atenció en el moment de sotmetre a les nostres plantes a este “tractament musical” és el nivel del sota. Segons estudis de l’Institut Nacional de Biotecnologia Agrícola de Corea del sud, la freqüència dels sons serà proporcional al creixement. La freqüència ideal proposta ha d’oscil·lar entre els 125 Hz i els 250 Hz. Sent així, per què no veus
el
teu
mateix?.
La
pròxima vegada que regues les teues plantes o en la teua pràctica quotidiana per al seu atenció
prova
encendre
la
ràdio, posa un CD amb els millors d’eixos clàssics que subleven l’ànima, i deixa que la teua planta gaudi d’eixa màgia que la farà créixer fort i sana. Després de tot, és un ser viu, i igual que nosaltres, necessita notes de tranquil·litat.
Rafael Perelló
Moros, Cristianos y la Música de Banda La fiesta de Moros y Cristianos es una de las celebraciones más genuinas dentro del amplio y rico compendio de celebraciones festivas de gran arraigo y tradición en toda España. Esta fiesta tiene un
origen
y
una
base
profundamente religiosa, que se ha ido enriqueciendo a la vez con un claro componente lúdico, existente en cualquier festividad. Sin embargo, es su componente teatral y representativo de la Historia lo que la hace única en su género.
La
invasión
y
dominación musulmana en la Península Ibérica durante varios centenares de años dejó una gran huella en la sociedad medieval española, que no terminó con el final de la Reconquista de los reinos cristianos a finales del siglo XV. Con el paso de los siglos, las poblaciones que celebraban Moros y Cristianos fueron enriqueciendo y moldeando esta representación histórica adaptándola a hechos históricos locales o a otros hechos históricos acaecidos a lo largo de los siglos pasados de especial relevancia social, como las campañas contra los piratas turcos o berberiscos en los siglos XV, XVI y XVII en las costas valencianas o la toma de Tetúan por parte del ejército español a mediados del siglo XIX, que supuso un renacimiento de la cometida histórica y cultural en relación con el mundo árabe, dando lugar a un renacer de distintas e interesantes nuevas tradiciones y costumbres alrededor de esta fiesta, que contribuyeron a expandirla todavía más por gran parte del territorio español y a considerarla cada vez más como una fiesta de referencia cultural en toda España. Es, quizá, el siglo XX el que dará testimonio de una mayor expansión de la Fiesta, especialmente tras la Guerra Civil. La expansión geográfica y la imitación de los modelos de fiesta de referencia en el mundo morocristiano hará que algunas de las poblaciones con mayor tradición y pujanza en la fiesta se afiancen como referentes nacionales e incluso internacionales.
Es el caso de Alcoy (Alicante), cuya fiesta está declarada de Interés Turístico Internacional desde 1980, o Caravaca de la Cruz (Murcia), cuya fiesta recibió esa declaración en 2004. Las fiestas de Onteniente (Valencia) o Bañeres (Alicante), Cocentaina (Alicante) y Villena (Alicante) están declaradas de Interés Turístico Nacional, al igual que las de Almansa (Albacete) y Caudete (Albacete). Otras poblaciones de referencia son Caravaca de la Cruz (Murcia) declarada de Interés Turístico Internacional o Villajoyosa (Alicante) cuyo acto del desembarco también está declarado de Interés Turístico Internacional. Otras poblaciones con gran tradición en esta fiesta son Muro del Alcoy (Alicante), Bocairente (Valencia), Ibi (Alicante), etc. Con grandes o pequeñas diferencias, esta fiesta se compone de distintos actos, entre los que invariablemente se encuentran las Entradas (o Desfiles), Embajadas y la Procesión (suelen estar ligadas a la festividad del patrón de la ciudad o población correspondiente). Los participantes se dividen en dos bandos, moros y cristianos, vestidos de forma que parece la correspondiente a la época medieval de cada cultura, dejando, sin embargo, gran espacio a la ornamentación de fantasía. De esta norma se suelen desligar comparsas o "filaes". Más formaron
tarde
se
agrupaciones
que tomaron otra identidad diferenciatoria primeras,
tales
de
las como
Almogávares, "Templarios" , Labradores o Contrabandistas
Maseros, o
Andaluces, Bandoleros, Mirenos, Pescadores o Marineros, Bucaneros o Piratas, Corsarios, Zíngaros, etc. Estas comparsas o filaes visten de acuerdo a la indumentaria con la que habitualmente se les asocia. En algunas localidades si originariamente existían sólo comparsas de "Cristianos" y de "Moros", en el caso de Villena (Alicante) o Bañeres (Alicante) la de "Moros" posteriormente se desdobló en Moros Viejos y Moros
Nuevos. En el bando cristiano destacaba la comparsa de los "Cristianos", que también se encuentra en poblaciones como Biar (Alicante) o Bocairente (Valencia). La música siempre ha acompañado a las Fiestas de Moros y Cristianos desde sus inicios. Está documentada en Alcoy la utilización de tamboriles y atabales, pífanos, dulzainas o castañuelas en los siglos XVI y XVII y de tambores y trompetas –músicas de retreta– en el siglo XVIII. La música es unos de los aspectos que también destacan en esta fiesta, sobre todo el famoso pasodoble español Paquito el Chocolatero escrito por Gustavo Pascual Falcó, compositor de Cocentaina (Alicante), así como el también contestano Manuel Ferrando González que compuso en 1864 el primer pasodoble para las fiestas de Moros y Cristianos llamado El Moro Guerrero. Será
en
el
siglo
XIX
cuando las bandas de música se unen a las Fiestas, a partir de 1817, año en que la Filá Llana de Alcoy contrató a la Banda de Milicianos Nacionales, la única banda que existía en la ciudad, germen de la Corporación Musical Primitiva. En pocos años, el resto de filaes también se hicieron acompañar por su respectiva banda de música, contratadas en Alcoy o en los pueblos cercanos, favorecida por una época de expansión y florecimiento de las bandas civiles de música. Las propias Fiestas motivaron una música adecuada, un ritmo propio para acompasar los desfiles, a partir del pasodoble, una variedad musical dentro de la forma marcha. Las marchas son obras musicales que entran dentro de las composiciones definidas por el movimiento o por el ritmo. Las marchas regulan el paso de un cierto número de personas. Los pasodobles son marchas ligeras, adoptadas como paso reglamentario de la infantería, con una característica especial que hace que la tropa pueda llevar el paso ordinario de desfile.
A finales del siglo XIX, el compositor alcoyano Juan Cantó Francés escribe los pasodobles La Primers Diana (1880) y Mahomet (1882), creados expresamente para los Moros y Cristianos de Alcoy. Éstos presentaban una estructura, forma y ritmo que los diferenciaban del resto de pasodobles hasta entonces conocidos, iniciando de este modo la música festera alcoyana, con personalidad propia. Desde finales del siglo XIX y sobre todo, con el inicio del siglo XX, la Entrada de Moros cobra una espectacularidad inusitada, denominándose en los programas de actos de la época como el más llamativo y pintoresco acto de las fiestas. Por supuesto, la música se adaptará a dicho acto, apareciendo un nuevo género musical festero: la marcha mora. La composición A-Ben-Amet, del autor alcoyano Antonio Pérez Verdú, estrenada en las Fiestas de 1907, está catalogada como la primera de este tipo, aunque bien es cierto que ya existían otras composiciones denominadas marchas árabes, expresamente escritas para la Entrada de Moros, que nos hacen pensar en una evolución paulatina del pasodoble, con la incorporación de elementos de percusión, hasta consolidar dicho género musical. En 1958 con la obra Aleluya, el gran creador alcoyano Amando Blanquer Ponsoda desarrollará una música específica para el acto de la Entrada de Cristianos: la marcha cristiana, abriendo un nuevo camino en el devenir de la música de la Fiestas de Moros y Cristianos. Así pues, los tres grandes géneros musicales de las Fiestas de Moros y Cristianos son el pasodoble, la marcha mora y la marcha cristiana. Su diferenciación está marcada por el ritmo que se les imprime a cada uno de ellos: •
Pasodoble: composición utilizada tanto por Moros como Cristianos y destinada principalmente para desfilar en los actos de la Gloria, Primera Diana, Segunda Diana, etc. Se caracteriza por un metrónomo de 85 a 95 negras por minuto, es decir, 85 a 95 pasos por minuto.
•
Marcha Mora: composición utilizada en la Entrada de Moros, con un aire más parsimonioso y melodía con resonancia oriental, caracterizada por un metrónomo de 50-55 negras por minuto, aproximadamente.
•
Marcha Cristiana: composición utilizada en la Entrada de Cristianos, con un aire épico y marcial, caracterizada por un metrónomo de 80 negras por minuto.
La música para la Fiesta de Moros y Cristianos ha desarrollado además de los géneros citados, otras composiciones como las marchas de procesión –entre las cuales cabe destacar la marcha 23 de abril, de José María Valls Satorre–, himnos de fiestas, himnos al patrón, ballets, música incidental para boatos, etc. Un caso significativo sería el de la misa festera, destacando la Misa a San Jorge de Amando Blanquer Ponsoda, obra de carácter litúrgico para la celebración religiosa del día dedicado al Patrón San Jorge (en Alcoy).
SABÍES QUE... El CIM de Mislata es troba ubicat en el carrer Major per part delatera i cantó amb el carrer Salvador Giner, i estes línies van dedicades a la memòria d’este
compositor
valencià.
Naix
Salvador Giner Vidal a València el 19 de Gener de 1832. Va compondre de tot, tant simfònic com camerístic, coral, sarsuela, òpera, però sobretot religiós; d’estes últimes té més de 200 obres, destaquen les nou misses de Rèquiem, una d’elles especial per als funerals de la Reina Maria de les Mercedes d’Orleans, esposa del Rei Alfons XII, per la que va ser condecorat.
Les sarsueles que va compondre van ser d’àmbit regionalista, com entre Ires “Foc en l’era”, “Les ensamades”, Plors i alegries”, etc. i especialment conegudes “Nit d’albaes” i “L’entra de la murta” estrenades en el teatre Princesa de València en 1909. Va ser també director de la Banda Municipal de València i va exercir la docència, entre alguns dels seus alumnes destaquem Manuel Penella o Vicente Lleo. Va morir a València el 3 de Novembre de 1911. Els 25 anys de la seua mort s’homenatge en els Jardins de Vivers de València. Es va posar en escena una de les seues òperes, “El soñador”, interpretada per dos cantants valencians de fama mundial com eren María Llácer i Antonio Cortis. En un pròxim número, pense dedicar unes línies a estos famosos cantants, un poc oblidats.
SABÍES QUE...
Gràcia Imperio, (en realitat es cridava Emilia Catalina Fernández), va ser una de les més grans “vedettes” que va tindre Espanya en els anys 50 i 60 de l’anterior segle. Va començar cantant sarsuela per a passar al món de la revista contractada per l’empresari català Matías Losada. Ací a València era molt volguda, va debutar en el Teatre Russafa junt a Pedro Peña, i el graciosíssim Luís Cuenca, en la revista “Ay que trio”, encara recorde les llarguíssimes cues que es formaven, el teatre ple tots els dies. Tenia 35 anys quan va morir en estranyes circumstàncies en el carrer Conca de València, junt amb el seu nóvio. El pis on va ocórrer el cas, diuen que olia fortament a gas, però mai es va saber si provocat o buscat per ells mateixos.
SABÍES QUE...
Un joguet tots sabem el que és; però també hi ha el joguet com a gènere teatral, normalment este gènere sol ser de contingut trivial i còmic. Segons Emilio Casares hi ha un catàleg de prop de 700 obres, el primer joguet conegut va ser el titulat “El tio Pinini” amb música de Soriano Fuertes. La trama del “joguet” és quasi sempre un embull amorós i equívoc, van destacar en este gènere els actors Antonio Riquelme o Julián Romea. Vicent Ferragut
Va un americano y se encuentra con un español y empiezan a hablar. Y el americano le dice al español. -Yo tengo un buen trabajo y toco es violín. Y cuando voy a tocar a la virgen le saco unas gotas que te cagas Y ahora le dice el español. -Pues yo también toco el violín y cuando le toco al cristo me dice. -Menos mal que tu tocas el violín mejor que aquel americano que hace llorar a mi madre cuando toca - Doctor, doctor.....dígame la verdad, después de la operación podré tocar la guitarra? - Si hombre, perfectamente. - Que bien!!!Porque antes no sabía. Dos amigos: - Hombre, cuánto tiempo! Esta es mi hija, la menor. - Pues este es mi hijo, fa sostenido -Mi vecino es músico -¿Y qué toca? -LOS HUEVOS - ¿Cómo le va con el violín a tu hijo? - Muy bien; le han pagado una beca para que termine los estudios en Viena. -¡Qué suerte! ¿Quién se la ha pagado, el Conservatorio? -No, los vecinos.
¿Cómo conseguir que dos flautines suenen al unísono? Echando a uno de los dos. -¿Sabías que Beethoven dedicó su quinta sinfonía a su padre? - ¿Cómo lo sabes? - Fíjate en el comienzo: "Para papá..." Un tenor cantaba tan desafinado que una vez se desmayó y, en vez de volver en sí volvió en la sostenido. Había un gallego tan bruto que en vez acercar el banquito al piano corría el piano hacia el banquito.