1
Editorial
entorn que queda impregnat tambe en ell. • Abundant en que no es igual encara que ho semble en este número li donem entrada als instruments i ho fem en el saxofo: “Puix un saxofo, sera sempre un saxofo, se vullga mirar com se vullga”. Llegir-lo i …voran com … un tros de metal en forma va a anar … enamorant-mos, sugerint-mos, captivant-mos, embaucant-mos i metamorfosejant-mos (per l'instrument o l'instrumentiste), en els seus desempenyoraments melodics i dialogants, en personages dinamics a cada instant.
SI TOT SEMBLA IGUAL ¿ES LO MATEIX? ¡No, no i no! Ya ocurrix en qualsevol disciplina no mecanica, ni asepticament racional. Alguna cosa que mos resulta aparentment igual va i ocorre que… per un menut matis acaba sent diametralment diferent. Com opcio des de DO-RE-CIM sempre hem defes la riquea del detall com valor afegit, i com constructor intrinsec en la musica i el music.
¡Que ho disfruten!
De nou celebrem Santa Cecilia, el calendari no perdona, els actes tradicionals…diriem que els mateixos, pero els protagonistes… atres: nova llacor d'educants, nous acompanyant ilusionats, noves peces musicals i …noves posades en escena. Que per que me recree en aço si es lo mateix que l'any passat… puix perque no me canse, es mes m'agrada, parlar de lo emotiu de la musica: • Un dels articuls va a afondar en la musica emocional, i eixe tint ya no es que els melomans ho gogem, perque aixina ho hem elegit; va implicit en el género huma a on cada ser es diferent o lo matis, segons el moment, d'una manera diferent, per tant les seqüencies musicals no van a incidir d'igual forma; i aço, al ser sistematic, ho posem en solfa i en consistencia cientifica no soles per a que ho disfruten el que ho viu en present, sino tambe el propi
Teodoro Morales Paraiso Edita: Centre Instructiu Musical de Mislata Direcció: Junta Directiva del CIM Departament Creatiu: Rafa Perelló Teo Morales Esta revista ha sigut impresa i recol·lectada per l’Associació Valenciana Foment d’Ocupació Natzaret amb operaris discapacitats. correu electrònic: cim.revista@gmail.com Telèfon: 96 3705618 DO-RE-CIM no es fa més responsable de les opinions abocades pels col·laboradors en els seus articles.
2
Fitxa de contacte Nom i Cognoms:
D.N.I.:
Direcció:
C.Postal:
Correu Electrònic:
Població:
Si vols informar-te de los nostres notícies i activitats, estem en C/ Major, 30 (Mislata) València Teléfon 96 370 56 18. Aporta les teues dades en esta fitxa.
3
Fill d’un fabricant d’instruments musicals, Antoine Joseph Sax, conegut per Adolphe Sax, va nàixer en Dinant, Bèlgica, el 6 de novembre de 1814. Iniciat des de molt jove en la fabricació d’instruments i en la interpretació del clarinet, percep les imperfeccions d’este i es dedica a remeiar-les. Un ideal obsessionava a Sax mentres dirigia el taller de son pare: inventar un instrument de vent que "por el carácter de su voz pueda aproximarse a los instrumentos de cuerda, pero que tenga más fuerza e intensidad". Treballant sobre modificacions per a aconseguir una major qualitat de so i resoldre alguns dels problemes acústics del clarinet, Sax construïx el que hui es coneix com a Saxòfon. "Millor que qualsevol altre instrument, el saxòfon és susceptible de modificar el seu so a fi de poder donar les qualitats que convinguen o de poder conservar una igualtat perfecta en tota la seua extensió. Ho he fabricat -afig l’inventor- de coure i en forma de con parabòlic. El saxòfon té per embocadura una embocadura de canya simple. La digitació és com la de la flauta i la del clarinet. D’altra banda, se li poden aplicar totes les digitacions possibles" En els primers anys era el propi Sax qui executava el saxòfon. En 1841, en la ciutat de Brussel·les, va tocar el saxòfon davall per primera vegada davant de públic. En 1842 el jove fabricant arriba a París amb el seu saxòfon embrionari, rebent una càlida acollida de part d’importants compositors. Després de constants treballs per a perfeccionar-ho, la família de saxòfons va ser patentada a París, el 28 de juny de 1846. Héctor Berlioz va compondre en 1844 la primera obra coneguda per a saxòfon: el sextet Cant Sagrat, estrenada el 3 de febrer del mateix any en la sala Hertz, sota la direcció del mateix Berlioz i amb Adolfo Sax interpretant la part de saxòfon. L’entusiasme de Berlioz per la sonoritat del nou instrument va quedar expressat en un treball que va publicar en 1842 en el Journal dónes Debats i que assenyala: "és de tal naturalesa que que no conec cap instrument actualment en ús que puga comparar-se-li, a eixe respecte. És ple, bla, vibrant, d’enorme força i susceptible d’endolcir" I va concloure en estos termes: "Els compositors li deuran molt al senyor Sax, quan els seus instruments aconseguixen un ús general. Que persevere; no li faltaran els estímuls dels amics de l’art".(3) Però no sols Berlioz va tindre frases elogioses per al saxòfon.
4
Rossini, després de sentir-ho en 1844 va expressar: "Mai he escoltat res tan bell" Mayerbeer, per la seua banda, va assenyalar: "És este per a mi l’ideal del so". El saxòfon va començar a aparéixer en composicions simfòniques i operístiques de l’època, per només mencionar algunes podem citar: Li Dernier Vaig rosegar de Juda, de Georges Kastner (1810-1867), estrenada en 1844; Hamlet d’Ambroise Thomas (1811-1896), creada en 1868; El rei de Lahore i La Mare de Déu, de Jules Massenet (1842-1912), en 1877 i sobretot L’Arlesiana, de Georges Bizet (1838-1875), en 1872, on va aconseguir gran èxit. L’interés que despertava el nou instrument va ocasionar al seu inventores múltiples amargures enfront de la reacció d’altres fabricants d’instruments i inclús d’intèrprets, que veien en l’aparició del saxòfon un perill. A pesar d’això les bandes militars van acollir entusiastament al saxòfon des de 1845 i després de breus anys d’exclusió provocat per canvis de règim a França, ressorgix novament en eixes formacions en 1853, al punt que Adolfo Sax va ser anomenat, en 1854, "fabricant d’instruments musicals de la Casa Militar de l’Emperador". En 1857 es van crear càtedres especials per a integrants de les bandes militars en el Conservatori de París, obrint-se la classe de saxòfon, encarregada a Adolfo Sax. Entre 1857 i 1870 es van formar en ella 130 saxofonistes. Es van compondre més de trenta obres com a peces de concurs del Conservatori, escrites majoritàriament per Jean Baptiste Singelée i Jules Demerssemann. Altres compositors que van crear peces per a saxòfon en l’època van ser Cressanois, Savari, Petit, Genin, Signard i Colin, la majoria d’ells directors de bandes. Les obres escrites per a saxòfon a finals del segle XIX eren fonamentalment fantasies i variacions sobre temes diversos (especialment d’òperes) Raons financeres van provocar el tancament de la classe de saxòfon creada per Sax en 1870, a pesar de la protesta de Thomas, en eixe llavors Director del Conservatori. Eixe fet va influir negativament al desenrotllament del saxòfon, ja que sense virtuosos un instrument musical no pot imposar-se i això ho demostra l’escassetat d’obres entre 1905 i 1930. Un paper essencial en la creació d’un repertori per a saxòfon al començament del segle XX correspon a Elise Hall, nascuda a França en 1853 i casada amb un eminent metge nordamericà. Per raons de malaltia, (tenia una deficiència auditiva i va ser aconsellada pels metges a estudiar un instrument de vent) va començar a estudiar saxòfon als 47 anys, dedicant la seua vida a desenrotllar el Club Orquestral de Boston i a difondre l’instrument que amava. En tant cap benefactora del Club, va comissionar prop de 20 obres per a saxòfon, d’entre les que es destaquen: la Rapsòdia, per a orquestra i saxòfon alt, de Claude Debussy (19031905)), La Coral Variada, de Vincent d’Indy (1903) i la Llegenda Op. 66 de Florent Schmitt (1918), per només citar les més famoses entre altres de diversos compositors, com ara Loeffler, Gilson, Caplet, etc. Va ser amb notable desgane que Debussy va rebre l’encàrrec d’escriure una obra per a saxòfon. Elise Hall era persistent. En 1904 va tocar a París la Coral Variada, de d’Indy i Debussy
5
va declarar que resultava ridícul veure una dona vestida de rosat tocant un instrument difícil de manejar. En una carta al seu amic Pierre Louys s’excusa per la demora a escriure-li, per la seua preocupació amb la composició d’un treball que descriu com una Fantasia, que li havien pagat un any abans i que s’havia menjat ja. Durant alguns dies va escriure: " Atés que esta Fantasia ha sigut encarregada, pagada i menjar des de fa un any, em pareix que estic retardat... El saxòfon és un instrument de canya els costums del qual no conec bé. ¿ Ama la romàntica dolçor dels clarinets?" Un any després va escriure: "Mrs E. Hall, la Mujer-Saxofón, em reclama tallsment la seua Fantasia, voldria acontentar-la, perquè mereix una recompensa per la seua paciència". En una altra carta a Messager, elogia la permanent paciència de la Mujer-Saxofón: "La tenacitat dels americans és provervial i la dama del saxòfon ha desembarcat fa huit o deu dies a París, carrer Cardinet 58, requerint-me notícies del seu tros. Naturalment, li vaig assegurar que, després de Ramsés II, això era el que més ocupava la meua atenció. No obstant això, he hagut de dedicar-me a la tasca i he’m ací buscant desesperadament combinacions, les més inèdites i apropiades a l’intent de destacar eixe instrument aquàtic..." La persistència de la Sra Hall va ser finalment recompensada amb una obra que per sempre va preservar el seu nom en la música, perquè porta la inigualable marca de Debussy i l’altura dels seus poders evocatius. Sax va morir a París en 1894. La seua mort, sumada a la dels seus principals aliats (Berlioz, Kastner,...), va provocar una letargia per al saxòfon. Entre els saxofonistes francesos destacats en l’època Souallé i Wuille, amb les seues gires a Anglaterra i els Estats Units van portar a eixos països la nova sonoritat del saxòfon. Contràriament al que molts pensen, va ser primer amb la música simfònica i les bandes militars o civils que l’instrument es va donar a conéixer als Estats Units. Als ja citats Wuille i Elise Hall, caldria agregar els noms de Lefebre, Klose, Henton, Gurewich i Stephens que, tant com solistes que com a integrants de la Souza Band, van prestigiar el saxòfon. El primer saxòfon construït als Estats Units és de la Corporació Conn i està basat en el model de Sax de Lefebre. De les bandes van ser derivant-se xicotetes agrupacions que tocaven temes populars i ragtimes. El fet de que el saxòfon era novetat i no difícil d’aprendre a un nivell elemental d’execució, va influir en la seua creixent acceptació popular. Apareixent en els parcs i els carrers, l’instrument es va popularitzar tan enjorn com en 1911 i cap a 1918 causava un gran furor, només comparable al de la guitarra elèctrica en la dècada del 60. Probablement va ser el vodevil el que va generar una forta imatge pública del saxòfon. La majoria de les persones començaven a identificar-ho amb arreglaments frívols, que no escatimaven efectes vulgars i el costat trivial de les possibilitats de l’instrument. Circs i activitats de vodevil ho van acollir i grups d’intèrprets de saxòfon vestits de pallassos i amb màscares negres van ser vistos en xous guies de carrers.
6
Sobre la reputació del saxòfon en eixa època Horwood diu: "El legítim món de la música va ser en diversos graus choqueado, disgustat i ultratjat per eixa cacofonia comercial... Per a molts era el propi saxòfon i no la manera de tocar-ho, el culpable de l’ofensa. Els altres instruments de les bandes ballables (trompeta, trombó, clarinet, etc.) no van patir les mateixes crítiques, a pesar que el seu tractament en elles era tan poc ortodox com el del saxòfon, degut tal vegada a què eixos instruments tenien una respectable existència en les orquestres simfòniques i altres formacions. El saxòfon no tenia antecedents ‘nobles’ i va ser per això l’evident acusat". Des de l’Armistici de la Primera Guerra Mundial, passant pels anys 20, es va produir una espècie d’epidèmia de saxomanía. Protegint una àmplia producció d’instruments, es van distribuir publicacions amb fotos d’intèrprets o grups que anunciaven els seus saxòfons. Les companyies de fabricants Conn i Buescher llançaven anuncis tan sorprenents com els següents: . Si vosté pot xiular una tonada, vosté pot tocar saxòfon. . Tres lliçons gratis li permeten un avanç. . Toc escales en una hora, tonades en una setmana. . Tot el món pot aprendre ràpid a tocar aires populars en el saxòfon. . Popularitat, plaer, profit, tot és seu quan toca un saxòfon Conn. Entretinga els seus amics. Toc professionalment tot o una part... Cap a 1918 el saxofonista Rudy Wiedoeft va adquirir un gran nivell tècnic interpretatiu en la música lleugera, atorgant una certa respetabilitat al saxòfon. El seu artistismo i brillantor tècnica es van difondre (sobretot per les seues gravacions) Les seues interpretacions incorporaven moltes de les possibilitats de l’instrument, marcant els anys de la postguerra. Es va convertir en un anomenat virtuós del seu temps, que va aconseguir l’entusiasme del públic en les seues presentacions i va inspirar molts altres intèrprets a explotar l’expressivitat i el potencial tècnic del saxòfon. Va recopilar una sèrie de sols adequats al seu talent i amb l’ajuda de diversos arranjadors, va escriure nous sols arreplegats en les seues populars gravacions entre 1916 i 1931. A causa de la immensa popularitat del saxòfon i la seua força en el mercat, les orquestres ballables van començar a afegir-ho per a augmentar la sonoritat del conjunt. Moltes persones atribuïxen la popularitat del saxòfon únicament al jazz, la qual cosa és totalment fals en els seus orígens, perquè a pesar de l’interés del públic pel saxòfon, pocs músics professionals del jazz ho tocaven abans de 1920. En New Orleans, bressol del Dixieland s’usava escassament, només de manera rítmica i no com a solista, com sí ho eren el clarinet, la trompeta o el trombó. Va ser cap a mitjan dels anys 20 que l’ús del saxòfon va començar a ser acceptat com nou mètode per al desenrotllament comercial del jazz. El jazz desenrotllat en Kansas, al declinar el de Nova Orleans, partia de la concepció de les tres veus i les seccions rítmiques, però va ser creixent lentament fins a aconseguir la idea de la big band, que incloïa grups de cada instrument. Entre els instruments individuals que es van desenrotllar per si mateixos en els anys 20, el saxòfon és àmpliament el més important. Amb l’art de la improvisació practicat en les jam sessions es va desenrotllar el saxòfon com a instrument insuperable per als solistes de jazz.
7
Quan els músics van abandonar New Orleans i inclús Chicago, en busca de millors ocupacions, es van dirigir a St. Louis, Oklahoma City i Kansas City. L’estil jazzístic d’esta última ciutat estava particularment orientat cap al saxòfon, que resultava l’instrument més important en les agrupacions de jazz cap a 1920. Kansas va produir molts grans solistes: Lester Young, Charlie Parker, Colemann Hawkins i altres, el talent del qual va contribuir granment al desenrotllament del saxòfon. Sent el jazz una espècie de conversació entre instruments, el saxòfon va adquirir en ell una indiscutible mestria. El jazz, a partir d’eixos intèrprets, va crear l’ambient que va ajudar a la música contemporània a ampliar el seu espectre sonor, a l’emprar timbres fins llavors desconeguts i estendre el camp de les combinacions sonores. Al créixer la popularitat del saxòfon durant els anys 20, el nombre de composicions simfòniques i operístiques amb l’instrument es va incrementar de 36 a 65, cap a fins dels anys 30. Es destaquen en particular el bell només de La creació del món, de Darius Milhaud (inspirat en temes de jazz, en 1923) i l’ocupació de tres saxòfons en la Rapsodie in Blue, de Gershwin (1924) Cap a 1940, no obstant això, va haver-hi un cert decreixement en l’ocupació del saxòfon en la música simfònica i operística, paral·lelament al declivi de la popularitat del jazz. És a Europa que dos virtuosos de personalitats complementàries serien els encarregats de confirmar definitivament el saxòfon clàssic: Marcel Mule i Sigurd Rascher. Marcel Mule (França 1901), solista de la Banda de la Garde Republicaine, havia aconseguit un altíssim nivell tècnic i els seus estudis sobre el vibrato li havien fet adquirir un gran prestigi i atret l’atenció de nombrosos compositors. Amb ell, el saxòfon va entrar en els grans concerts: Va concertar de Pierre Vellons (1935), Va concertar d’Eugene Bozza (1937) i la Ballade d’Henri Tomasi (1938), entre els més coneguts. En 1936 funda el Quartet de Saxòfons de París, el repertori original del qual ho integraven transcripcions realitzades pel propi Mule. Ràpidament els compositors es van sentir atrets per eixa formació i escriuen per a ella (Glazounov, Rivier, Absil, Bozza, Desenclos, Dubois i altres) En 1942, un esdeveniment musical va tindre lloc, gràcies a la notorietat aconseguida per este prestigiós artista: la reobertura de la càtedra de saxòfon en el Conservatori Nacional Superior de Música de París, encarregada, òbviament, a Mule. Des de llavors la seua triple labor de solista, pedagog i director del quartet (esdevingut en 1951 Quartet Marcel Mule) van ser un impuls i un estímul al desenrotllament del saxòfon. Per la seua banda, Sigurd Rascher (Alemanya, 1907) començava a ser conegut pels anys 30 i va estrenar el Va concertar d’Edmund Bork en 1932. Temps després va abandonar el seu país a causa del prejuí nazi contra el saxòfon. Va aconseguir virtuosisme notable, en particular a l’emprar amb mestria els sons sobreaguts. Durant les seues nombroses presentacions a Europa, Amèrica i Austràlia, a més de la seua capacitat de persuasió i a l’atractiu de la seua interpretació, va aconseguir interessar en el saxòfon a destacats compositors: Glazounov (Va concertar en Eb, 1934), Jacques Ibert (Concertino dóna Camera, 1934), Paul Hindemith (Konzertstuch, 1933), i molts altres que al llarg de la seua carrera li van dedicar importants obres que hui en dia conformen el repertori de l’instrument.
8
Emigrat d’Alemanya en 1933, on el saxòfon va ser considerat proscrit, Rascher s’instal·la primer a Dinamarca i després, definitivament, als Estats Units, adoptant posteriorment la nacionalitat nord-americana. Cecil Lligson (1902), està considerat el pioner dels solistes nord-americans. Va oferir el primer recital de saxòfon a Nova York (Town Hall), el 5 de febrer de 1937 i va estrenar en 1938 el Concert de A. Glazounov als Estats Units, amb l’Orquestra Simfònica de Rochester. A més de diversos concerts, Cecil Lligson va encarregar i va estrenar vint sonates i dènou obres de música de cambra a diversos compositors nord-americans com Lleó Stein, Burnet Tuthill, Eduard Moritz, Paul Cresta, Janomir Weinberger, Robert Sherman i Morris Knight. És així com es demostra que només a partir del virtuosisme interpretatiu, el saxòfon va aconseguir un rang solístico que ha permés que d’unes 900 obres escrites abans de 1942, en 1985 existiren 4500 obres originals, 2000 obres simfòniques amb un o més saxòfons i més de 3500 transcripcions. En l’actualitat existixen més de 3000 compositors vius que han escrit sobre 5000 obres originals per a saxòfon. Entre ells: Luciano Berio i Karlheinz Stockhausen, per només citar alguns. A partir de la reobertura de la càtedra de saxòfon en el Conservatori Nacional Superior de Música de París, eixe centre ha sigut el focus fonamental d’expansió del saxòfon. Nombrosos intèrprets de totes parts del món han adquirit en les ensenyances de Mule, o dels seus deixebles la mestria que ha permés acostar a nous compositors a la sonoritat del saxòfon. La versatilitat del saxòfon és àmplia i a 160 anys de la seua invenció ens mostra el seu protagonisme com a instrument de jazz, de música popular, lleugera, però també de música docta i contemporània, capaç de satisfer aspiracions creadores diverses, des de les més convencionals fins als avantguardismes més audaços. Fa alguns anys que el saxòfon s’ha convertit quasi en un fenomen de societat: instrument de moda, símbol musical. La seua imatge és utilitzada sovint en la publicitat, siga quin siga el seu propòsit, inclús per a temes tan allunyats d’ell com a mobles, aparells de vídeo, etc. El seu nom ha servit per a batejar automòbils i objectes no musicals. Potser el pròxim segle XXI faça justícia total a la genialitat d’Adolfo Sax. Dotze Congressos Mundials de Saxòfon han tingut lloc des del primer, realitzat als Estats Units, en 1969, on s’han pogut escoltar estrenes mundials, xarrades pedagògiques, exposicions dels fabricants, conferències, concerts etc. El saxòfon ha fet la seua entrada en importants concursos internacionals com el de Ginebra, entre altres. A més de França, països com Bèlgica, Suïssa, Estats Units, Canadà, Holanda i Japó van al cap del moviment saxofonístico mundial i el saxòfon s’estudia en la major part dels conservatoris i universitats.
9
10
11
12
Hi ha els que qüestionen la troballa a finals del s. XVI del cos incorrupte de la màrtir romana Sta. Cecilia (s. III), que Stefano Maderno diu en una inscripció haver vist tal com la va esculpir, indicant amb els seus dits “1” i “3”, la creença catòlica en la Santíssima Trinitat, tres persones en un sol Déu.
També està embolicat en misteri l’associació d’esta màrtir romana en particular amb la música, que tan popular va ser que el Papa Gregorio XIII li va declarar Patrona de la música i dels músics en 1584. Alguns pensen que es relaciona a Sta. Cecilia amb la música perquè es diu que quan es va casar per desig de son pare (a pesar d’haver decidit oferir-se al Senyor), mentres els músics tocaven, la santa cantava a Déu en el seu cor. La santa li va revelar al seu espòs pagà Valeriano que ella podia veure el seu àngel custodi, qui s’ofendria si ell no respectara la seua virginitat i a qui veuria si creia en el verdader Déu i es batejava, la qual cosa va fer. Tant Valeriano com el seu germà van ser martiritzats després de convertir-se a la fe cristiana. Sta. Cecilia va ajudar moltes altres persones a convertirse també, i per això li van condemnar a morir sufocada en sa casa pels gasos d’un forn. Van acabar el seu martiri decapitant-li. El professor d’història de música Jesús Ignacio Pérez Perazzo explica en “Santa Cecília: Patrona de la Música i dels Músics?” dos raons més probable del famós patronatge de la santa: “El fet més probable perquè se li relacione amb la música és, perquè des de molt jove i d’acord amb els costums i tradicions de les famílies patrícies romanes, Cecilia va haver d’iniciar-se i tocar algun instrument musical, probablement la lira, la cítara o algun tipus d’arpa de les utilitzades per les dames de la societat romana.“[… A més,] El text de l’Acta diu: ‘Candéntibus órganis Cæcilia Dómino decantábat dic-nos…’ o dit d’una altra manera: ‘Mentres estava el forn al roig viu, Cecilia cantava al Senyor dient…’ El copista de l’època en què es va realitzar la transcripció va haver de traduir la paraula Òrgan –que per a l’època de Cecilia, segle III, significava: espècie de manxa, ferramenta o utensili per a fer insuflar quelcom-, pel neologisme que anomena a l’instrument musical actual que va derivar del Hydraulis utilitzat pels romans per a animar inclús, les festivitats del circ romà.
13
Según la RAE, la música es “el arte de combinar los sonidos de la voz humana o de los instrumentos, o de unos y otros a la vez, de suerte que produzcan deleite, conmoviendo la sensibilidad, ya sea alegre, ya tristemente.” Así, el canto, el sonido de una guitarra o un violín, de una orquesta de música o un grupo de rock… todo es música. Desde la antigüedad la música se ha considerado como un arte. Es un código, un lenguaje universal, que está presente en todas las culturas de la historia de la humanidad. Curiosamente, los signos jeroglíficos que representaban la palabra “música” eran idénticos a aquellos que representaban los estados de “alegría” y “bienestar”. Y en China, los dos ideogramas que la representan, significan “disfrutar del sonido”. Por lo tanto, hay una gran coincidencia en relación a los significados sobre lo que es la música, que ha perdurado a lo largo del tiempo, donde predominan las sensaciones agradables y placenteras que produce.
Posiblemente, los orígenes de la utilización terapéutica de los sonidos y la música se remonten al principio de la humanidad. Ya Platón citaba que “la música era para el alma lo que la gimnasia para el cuerpo”, reconociendo que ésta poseía determinadas cualidades o propiedades que incidían en nuestras dimensiones emocional y/o espiritual. La American Music Therapy Association (AMTA) define la musicoterapia como “una profesión, en el campo de la salud, que utiliza la música y actividades musicales para tratar las necesidades físicas, psicológicas y sociales de personas de todas las edades. La Musicoterapia mejora la calidad de vida de las personas sanas y cubre las necesidades de niños y adultos con discapacidades y enfermedades. Sus intervenciones pueden diseñarse para mejorar el bienestar, controlar el estrés, disminuir el dolor, expresar sentimientos, potenciar la memoria, mejorar la comunicación y facilitar la rehabilitación física” Así, si consideramos a la enfermedad como una ruptura, desequilibrio o una falta de comunicación, podemos pensar que la música puede ayudar a tender los puentes necesarios para que esa comunicación que se encuentra bloqueada, fluya; contribuyendo al restablecimiento o mejora de la salud. En la actualidad, la musicoterapia se aplica a un amplio campo en relación a diversos trastornos, dirigida a personas de todas las edades. Son frecuentes las aplicaciones en la educación (Autismos, hiperactividad, síndrome de Down…), salud mental (depresión, ansiedad, estrés…), medicina (oncología, dolor, personas en la UCI…) y geriatría (demencias…) Gracias a la capacidad de la música de actuar a todos los niveles, con la musicoterapia se pueden conseguir algunos objetivos como: -Mejora el nivel de afectividad y conducta. -Desarrollar la comunicación y medios de expresión.
14
-Liberar energía reprimida. -Desarrollar la sensibilización afectiva-emocional. -Dotar a las personas de vivencias musicales enriquecedoras que ayuden a motivarse. -Reforzar la autoestima y personalidad. -Rehabilitar, socializar y educar.
¿Quién no ha experimentado en alguna ocasión cierta emoción mientras escuchaba música? El sonido y la música nos producen emociones, y éstas, modifican nuestra fisiología, nuestras hormonas, alteran nuestro ritmo cardíaco y pulsaciones. Existen multitud de momentos en los que utilizamos la música, ya sea de forma consciente e inconsciente. La música se empleaba en la antigüedad para animar a guerreros y cazadores. Incluso, en el cine se utiliza como medio para multiplicar los efectos de determinadas escenas, convirtiéndose en un código indispensable para la caracterización emocional del guión y las situaciones (Cohen, 2011). Nuestro estado de ánimo, muchas veces se ve reflejado por el tipo de música que escuchamos o entonamos. Una canción triste puede inducirnos a un estado melancólico, mientras que una canción alegre puede excitarnos y proporcionarnos unos minutos de felicidad. Al igual que una música suave y armónica nos acompaña en nuestros momentos de relajación y estudio o una música rítmica nos estimula mientras hacemos ejercicio. También la música tiene efecto en muchos de nuestros recuerdos importantes. ¿Quién no ha asociado alguna vez determinada situación con un tema musical? Las áreas cerebrales que se activan con las emociones y la música son prácticamente las mismas. Cuando el cerebro percibe las ondas sonoras, se producen ciertas reacciones psicofisiológicas. Así, respondemos con emociones y éstas provocan alteraciones fisiológicas como el aumento de la segregación de neurotransmisores y otras hormonas, que actúan sobre el sistema nervioso central. La música puede modificar nuestros ritmos fisiológicos, alterar nuestro estado emocional y ser capaz de cambiar nuestra actitud mental, aportando paz y armonía a nuestro espíritu. La música ejerce una poderosa influencia sobre el ser humano a todos los niveles. “El arte de la música es el que más cercano se halla de las lágrimas y los recuerdos” (Oscar Wilde) Y tú, piensas que ¿Podríamos vivir sin la música?
15
SABÍES QUE... Durant
una
actuació,
Monserrat
Caballé li va tirar el ram de flors que portava,
al
director
de
l’orquestra,
interrompent l’escena, perquè per a ella no estava dirigint com devia fer-ho.
SABÍES QUE... Tina de Jarque va ser una singular vedette espanyola durant la dècada dels vint i part dels trenta, en esta última dècada i durant la Guerra Civil
Espanyola,
d’enamorar-se
va d’un
tindre
la
insensatesa
comandant,
Abel
Domínguez, que pertanyia a la C.N.T.. Van tramar escapar-se els dos a Argentina, amb joies valorades en més de deu milions de pessetes de l’època, fruit de les requises revolucionàries. Van ser detinguts a Castelló a punt d’embarcar, jutjats i condemnats a mort. Les restes mortals d’ella estan depositats en el cementeri de València.
SABÍES QUE... Luis Aguilé, popular compositor i cantant argentí, també va fer una incursió en el món de la lírica.
16
Va compondre una sarsuela titulada “Viva la Verbena” d’ambient madrileny; Va patir una gran decepció al no trobar-se ací a Espanya
cap
empresari
que
voldria
estrenar-la, el pensava que al ser el tema de Madrid li seria més fàcil. Va ser a Argentina, concretament en el Teatre Monumental de Buenos Aires on la van posar en escena, passant després a representar-se a Miami. Més tard, es va fer a Madrid, però, en versió concert.
SABÍES QUE... El passat mes de juny va morir a pamplona, el famós director Rafael Frühbeck de Burgos. Tenia 80 anys i havia nascut a Burgos, d’ací el seu segon cognom de Burgos. Estava considerat com el millor director espanyol i el de major prestigi internacional. Era director de l’O.N.E. i titular de l’Orquestra
Simfònica
de
Dinamarca. Descanse en pau
Vicent Ferragut
17
18
19
20