Records d’antany
22
ENTRE SANTA BÀRBARA I AMPOSTA Per Àngel Carles Què mos diuen estes paraules? Quin significat tenen? Evidentment, un record molt significatiu del nostre poble. Simplement, Masdenverge està situat ben bé en mig dels dos pobles. En els anys de la meua joventut, estos tres pobles estàvem units gràcies a uns mitjans de comunicació, els cotxes de línia, que mos unien amb molts més pobles de les nostres comarques. Amb les fotos que adjunto –dos joies d’època, que avui són peces de museu–, molts de vatros recordareu estos autocars i, de ben segur, us agradaria fer-hi una volta per a recordar temps passats. Els cotxes de línia els teníem batejats: al més antic li diem la parrala, la perona o el betis. El betis era, simplement, perquè al conductor li dien Betis; era un home gran, un bonàs, molt xerrador i amable amb les persones que pujaven al cotxe. Hi cabia tothom, sinó a baix, a dalt, persones i embalums tots barrejats. Mai hi veia cap problema: si es punxava una roda, en un tres i no res ja estava arreglada. En aquella època els pneumàtics es punxaven molt sovint. Sabeu per què? El material era molt roí. Betis, a Masdenverge, va dixar-nos una bona llavor perquè al poble viu una persona molt estimada, l’Angelita (dona de Joaquín lo Paulo), que era neboda de Betis.
LA PARRALA
L’altre cotxe era més gran i luxós. En aquella època, tamé hi cabíem tots: uns seien a baix i els altres a dalt, en un espai molt més modern on cabia molt més gent. Este cotxe era el que feia la línia de Santa Bàrbara a Amposta. A l’estiu i durant les festes de l’hivern tamé feia el recorregut fins a la Ràpita gràcies a un tracte que s’havia fet entre l’empresa i el restaurant Juanito. Els propietaris dels cotxes eren de Santa Bàrbara i estaven molt vinculats a Masdenverge per motius de faena. Els propietaris del autocars eren germans, els pubillets carnissers, gent de tracte i de diners que al nostre poble tenien una mina, valga’m l’expressió. Ells compraven el bestiar que natros criàvem als nostres patis i se coneixien casa per casa; era sogre del farmacèutic Bartomeu i durant molts anys alcalde de Santa Bàrbara. I qui era el conductor del segon autocar? El senyor Juanito, el xaval. Tenia molt de caràcter: quan dia no, era que no. La seua frase era: “i d’això, que no se’n parle més”. Era ben bé tot el contrari del bonàs del Betis. Este segon autocar tamé el teníem batejat: era la violeta. Tenia la parada al davant de la taverna de la tia Quica, en un bon lloc. No recordo ben bé quin preu tenia, però devia rondar la pesseta. Molts vegades, Juanito arrencava i jo i algú més pujàvem al cotxe per l’escala i de cara al cine d’Amposta. Els dissabtes hi anàvem molta joventut i moltes vegades amb els nostres pares. Ells pagaven el viatge i l’entrada del cine. Una vegada, per festes de Vinaròs, vaig pujar quan el cotxe ja arrencava. Li vaig de-