BIM número 90

BUTLLETÍ INFORMATIU MASDENVERGE núm.: 90

1

Tercera època

PREU: 3 euros

XXIX JORNADES CULTURALS

maig/juny 2018

2

Butlletí Informatiu Masdenverge Publicació bimensual que s’edita amb el suport de l’Ajuntament de Masdenverge i amb la col·laboració de la Diputació de Tarragona

Fundadors: J. Jesús Tomàs Reverté i Joaquín Tomàs Arasa Director: René Gonel Arasa Consell de redacció: Meritxell Sabaté Vida, Emilio Monfort Miró, Francisco Alcalde Torrente, Xavi Ocaña Amaré i Alba García Castells.

Col·laboradors: Ajuntament de Masdenverge, Club d’Escacs Masdenverge, Penya Che Bou, Ràdio Joventut, Associació de Jóvens Font del Peu, Club de Futbol Masdenverge, Josep M. Alomà Leche, Àngel Carles Gonel, Rubén Royo Espuny, Jordi Vidal Pérez, Daniel Tomàs Valldepérez, J. Jesús Tomàs Reverté, Maria Teresa Tomàs, Luci Farnós Arasa, Judit Chavarria Albiol i Asssociació de Pensionistes i Jubilats de Masdenverge.

Correcció lingüística: Pau Albiol Impressió: Impremta Salvadó Dipòsit legal: T-7/1998

Si voleu col·laborar amb els vostres articles, envieu-los al correu electrònic: rgonel@xtec.cat o contacteu amb qualsevol membre del Consell de Redacció

EDITORIAL Benvolgudes lectores i lectors, encetem la norantena edició del BIM, ja a les portes de les Festes Majors i després de la dimissió de Mariano Rajoy, l’entrada de Pedro Sánchez a la Moncloa, la posada en llibertat dels membres de la Manada, l’arribada al port de València i de Barcelona de migrants que volem acollir, la pujada dels salaris un 2% fix i un 1% variable, la celebració dels Jocs del Mediterrani a Tarragona... I moltes altres notícies que em dec de deixar. A natros, ni cas. Tot i que, d’altra banda, penso que és normal. De fet, els membres de l’antic govern de la Generalitat, continuen a l’exili o empresonats; així és d’injusta la vida. Si sou dels que creieu que amb l’entrada del PSOE a escena la nostra lluita canviarà, us recomano que llegiu l’entrevista que se li va fer a l'exconsellera d'Ensenyament de la Generalitat, Clara Ponsatí, en què assegura que el nou govern del PSOE no té intenció de negociar amb l'independentisme, sinó que només busca «escenificar-ne» la «rendició».

Ponsatí ho diu en una entrevista al digital eldiario.es feta a Edimburg, on va tornar al març per a reincorporar-se a la Universitat de Saint Andrews. Segons Ponsatí, Pedro Sánchez està molt pressionat «perquè les coses tornen al seu lloc». També assegura que sense «la intervenció de tercers neutrals» gairebé segur que no hi haurà negociació de debò: «Hi ha alguna oferta viable sobre la taula? Si hi hagués alguna cosa és evident que s'ha de considerar, però és que no hi ha res, tot es retòrica tramposa perquè el que volen provocar són moviments per part de l'independentisme. Que s'espavilen i facen propostes, que no n'han fet mai cap.»

«El plantejament que fa el govern del PSOE és de rendició. Diuen "tornar a la legalitat", però si de la legalitat no s'ha sortit mai! Hi ha una debat sobre la legalitat i ells tenen més força i és obvi que tenen la paella pel mànec a les institucions judicials. Però parlar de tornar a la legalitat és dir que el que fa el Parlament de Catalunya no és legítim, és no acceptar les majories, no acceptar el que la gent vota.»

«Saben que la Constitució es reforma en 24 hores, que ho facen si volen. Tot respon a la lògica d'escenificar la rendició de l'independentisme.» L’entrevista íntegra a Ponsatí podeu llegir-la a la nostra pàgina web, a la Cova de l’ermitanyo. Esta dona té les coses molt clares i, ho diu tot molt clar, massa i tot!

Aquí al nostre municipi ja ha arribat l’estiu, ja tenim les pubilles i els hereus preparats per a les festes (hi trobareu una entrevista en este BIM), ja hem passat les Jornades Culturals (de les quals us n’oferirem un bon reportatge fotogràfic), s’està treballant per a condicionar millor la zona esportiva i s’estan col•locant fanals a la zona Preyco. La vida continua i seguix al nostre municipi, ara ja a l’espera de les Festes Majors 2018, unes festes carregades amb molts actes, entre els quals trobarem una nit de playback. De fet, ho vam demanar a la nostra enquesta i la resposta va ser satisfactòria. Tot i això, dono fe que no tenen res a veure les enquestes que fem natros amb les decisions que es poden prendre des del consistori o des d’una comissió, com en este cas, la de festes; de totes formes, penso que serà un acte molt divertit.

I sense res més que comentar-vos, m’acomiado ja de tots vatros desitjant-vos molta salut i molt bones festes.

René Gonel Arasa

Notícies locals/opinió AL POBLE DEL GLOBO Hi ha viatges que mentre camino per Barcelona, inconscientment o volgudament, estiro el braç enlaire, abaixo la rama d’un lladoner i cullo uns quants lladons per a anar rossegant-los pel camí. Més d’una i de dos vegades, algun transeünt se m’ha quedat mirant amb uns ulls com a taronges i n’hi ha hagut que fins i tot m’han demanat si són comestibles. Llàstima no tindre un canyut a mà...

REGISTRE CIVIL MATRIMONIS Jorge Carlos Lleixà Gómez amb Estefania García Altabella (26-V-2018) David Moreso Pepió amb Ester Quiles Pérez (21-VI-2018)

També acostumo a collir un grapadet d’espàrics a les esparigueres que sobreviuen envoltades d’una zona de buguenvíl•lees a tocar del cementeri del Poble Nou, ben vigilat per dos ametlers, un garrofer i una aulivera orfena d’aulives. Quin munt de poll, penso quan la veig. Al parc, al tardet, acostumo a resseguir el pas de les aus cap al llac de la Ciutadella: res que no hagués vist mentre birbava de menut al de Cabusso, mentre alguns collverds s’amagaven entre xiribecs. Viure el poble a la ciutat, sí. O és que porto el poble a dins... Com l’ensalada de tomates en sardines de casco que vaig fer-me ahir per a sopar!

La meua amiga Teresa, de Benaguasil, va regalar-me un dia l’escolta d’una de les cançons del grup valencià Obrint Pas: “El país de l’olivera”. Matí sí, matí tam- Plaça bé, l’escoltava abans de començar a treballar; sense Major sa-ber ni perquè, sabia que hi hauria un moment en què les llàgrimes començarien a rodolar. Cada volta núm. 11 que l’escolto em passa.

43878

Ni soc poeta ni compositor, ni tan sols ho pretenc. Masdenverge Però sí que la necessitat interior va portar-me a escriure una cançó inspirada en “El país de l’olivera” que no es podia dir de cap altra manera que no fos “El poble del globo”. De globus, sí que no me n’he trobat cap per Barcelona!!

Com a 'penyora' al grup valencià, he decidit mantindre els dos bells versos de la tornada de l’original: un lligam que mai no es trenca, un amor que mai no es perd. La meua no és una cançó amb rimes treballades, sinó que és una cançó fruit d’una necessitat de reviure com és per a mi el poble del globo, el meu poble. Qui en tingue ganes, pot mirar de cantar-la per damunt de l’original (https://www.youtube.com/ watch?v=LNsPeE6AGVI).

Pau Albiol

3

Tel.977 718 728 619 025 283

4

Al poble del globo

Al poble del globo hi ha un barranc ple de còdols, unes muntanyes d’arena i un passeig de plataners.

Al poble de les sénies, hi dorm un lladoner a les nits, i una catifa de mores a l'ombra d'una cebera.

Al poble dels masos hi ha racons i carrerons, escaletes i costeres una font de color verd.

Al poble que més enyoro, hi amago un gran tresor, un lligam que mai no es trenca un amor que mai no es perd.

Al poble dels modronyos hi ha garrofes i ametles, formatgets i juncs ben drets i un plat de calent a taula.

Al poble dels cocs borratxos hi ha carquinyols i pastissets, i la música de la banda, de timbals i dolçainers.

Al poble del globo (x 2)

Al poble dels masos (x 2)

Al poble dels modronyos (x 2)

Al poble que rega al tard hi maduren les mangranes, els tractors porten triselles i els xiquets cullen lladons.

Al poble de les tavernes hi ha boles de mil licors, jóvens que corren la bassa i aronetes pels balcons.

Al poble dels espàrics hi ha aulives en salmorra, conills entre matises i tres raberes d’auvelles.

Al poble de les borraines, hi bufa el vent de dalt vigilant sempre el xiprés de la Seniassa a l’Ullal.

Al poble de la meua infància hi ha carreres dins d’un sac, bicicletes sense frens i granotes baix del llapó.

Al poble que més enyoro, hi amago un gran tresor, un lligam que mai no es trenca un amor que mai no es perd.

Al poble que rega al tard (x 2).

Al poble dels espàrics (x 2)

Pau Albiol

La foto divertida

5

Efectivament, els que apareixien a la foto eren, d’esquerra a dreta, a la part superior: Magda ‘de Reus’, Lluís Ortiz, Natàlia Borrego, Ferran Miró, Charo Borrego, Manolo Borrego, Carlos Albiol i Maite Guillén. A baix: Pili Guillén, Lídia Ortiz, Estela Royo, Maria José Ripollés, Agustí ‘Gallina’, Vicky Tomàs i Lluís González.

Esta vegada marxem cap a l’any 1967. Sabeu on està tirada la foto i qui són els jóvens que hi surten?

L’ENQUESTA

I la pròxima enquesta és:

T’agradaria que un dels actes de les Festes Majors fos una nit de “play-back “ com antany?

M’encantaria, tinc molt bons records 23 vots

Trobes que paga la pena arreglar la caseta de les basses de la Foia, sabent que cada dos per tres hi ha algú que la destrossa?

No em motiva massa 5 vots Estaria bé, no ho he vist mai i pot ser interessant 4 vots

(vota a la nostra pàgina web: www.bimmasdenverge.com)

6

La colla del Tello

Pepita: Bueno, això de la calor ja ha arribat! Ara si que ja podem traure ventiladors, aires condicionats i tots cap a les piscines o safarejos…

Francisca: També podem anar a fer un tomb pels voltants del poble, pac’allà al tardet. Heu anat últimament a la Foia?

Cinteta: Pos ara fa temps que no.

Francisca: Pos la caseta la van tornar a desmanegar! I mira que és bonica, eh! Entre les pintades i que han arrencat lo cartel i algunes fustes, està feta un nyap. Una vergonya!

Pepita: Tantes coses són una vergonya. Mira, ara amb això que els nostres presos polítics van a presons catalanes, diuen que tindran privilegis... I jo em pregunto: els de la manada, se’n van de vacances, els de la Blanquerna estan al carrer, i Urdangarín té una presó per a ell tot solet. I tot això, què són?

José: Sí, perquè tu has vist alguna foto d’Urdangarín a la presó?

Francisca: Ep, sí! A l’HOLA, tantes com ne vulgues: gent que l’ha visitat, etcètera, etcètera.

Pepita: A vore si ara que ha entrat lo PSOE a manar canvien algunes coses, tot i que trobo que tal com està tot, mos voltaran, mos giraran i tot això, però a l’hora de la veritat, res de res!

Cinteta: Vols dir que no? Va, dona, donem-los un vot de confiança, ja voràs com sí!

Pepita: De moment, Pedro Duque, ministre de Ciència, Innovació i Universitats, ja ha dit que, millor dit, ha recomanat a l’escola privada que continue anant per davant de la pública. Millor dit, ha

afirmat que l’educació privada va per davant de la pública i que per això ell ha portat als seus a la privada.

Cinteta: Pos sí que comencem bé! D’altra banda, va agradar-me molt el vídeo que ha fet TV3 referent a l’octubre passat i les paraules dels Jordis i del Trapero.

Amb això han desmuntat lo xiringuito de Llarena i la seua tropa.

Francisca: Sí, però qui el vorà este vídeo? Llevat dels bascos, segurament ningú més; i d’Europa, què vols que te’n digue. Ja saps lo que penso: ni ens ajuden ni ens ajudaran. Tant debò canvien de pensament, però ho veig fatal.

Pepita: Te’n conto una altra: el ministre d'Afers Exteriors, Josep Borrell, ha defensat este dimecres el discurs que l'ambaixador espanyol als Estats Units, Pedro Morenés, va fer a Washington en un acte previ al FolkLife Festival, responent a una intervenció del president de la Generalitat.

José: Sí, això va ser que Quim Torra va marxar, i en raó! Pos bueno, Josep Borrell ha defensat Morenés.

Pepita: Normal. I què me’n dieu dels Jocs del Mediterrani celebrats a Tarragona estos dies passats?

José: Pos bueno, com diuen a la Cava: «ni mos afiguren», i pareix que d’això estem sorpresos, un munt de gent. Pos no fa pocs anys que l’asunto està igual.

Cap a dalt no mos necessiten, ells baixen al Delta, a les Terres de l’Ebre que és quasi el mateix, fan una paelleta, dos copets a l’esquena i si te he visto no me acuerdo. Ara, tant de rebombori perquè no han fet cap prova olímpica a les nostres terres, ara? Us haguésseu queixat quan era hora! La culpa de qui és?

Penseu-ho!

Cinteta: Potser sí que tenia raó aquell regidor de Roquetes, Joaquim Llopis, que va dir que si mai Catalunya aconseguia la independència, les Terres de l’Ebre també haurien de ser independents d’ells.

José: Au va, dixeu-vos de romanços i anemon a dinar, que acaba de tocar la una al campanar.

CODERE

Afores, s/n 43878 Masdenverge (Tarragona)

ANC HEM DE CONTINUAR REMANT Amics i amigues, hem de continuar remant. Estem en un període històric en què cada dia vivim situacions noves, cada dia es fa realitat allò que una setmana abans pareixia impensable i som natros, els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya, els que ho estem fent possible.

I així hem de continuar, com aquell malabarista que perquè el plat no caigue de la punta del pal, ha de fer-lo girar contínuament.

Molts ens pensàvem que enguany ja s’haurien acabat les pancartes, els rètols i les camisetes.

Doncs, no. Este any hem de continuar remant i ho hem de fer, si cal, amb més força, amb més entusiasme, perquè sinó la corrent se’ns emportarà.

I la corrent que ens ve en contra, no afluixa, més aviat pareix que s’amplia: a la gent que hi ha a la presó s’hi afegixen artistes, pallassos, mestres, mecànics, alcaldes, castellers, llaços grocs, etc.

Hem de continuar remant i per això, tot seguit, us apuntem algunes iniciatives: EL PASSADÍS PER LA LLIBERTAT

L’11 de juliol, la Crida per la Llibertat organitza un acte a Barcelona, en què col•labora l’ANC, conjuntament amb altres entitats de la societat civil. L’acte, anomenat El Passadís per la Llibertat, té com a objectiu donar suport a totes les persones represaliades pel procés d’independència.

Els organitzadors preveuen que s’hi apuntin, prèviament, unes 1.000 persones, que portaran cartells que representaran cadascuna de les persones

represaliades.

Els interessats a participar-hi s’han d’inscriure a l’adreça de correu electrònic: passadis@cridaperlallibertat.cat.

7

ANC

8

MARXA REPÚBLICA ÉS LLIBERTAT L’any 2015, a les TTEE va tindre lloc una marxa amb cotxes que va sortir de Riba-roja i que, després de passar per diverses poblacions ebrenques, va acabar a Deltebre. El motiu era transportar i lliurar la primera estelada que va onejar a Riba-roja fins a la població de Deltebre.

En aquell acte es va adoptar el compromís que, un cop proclamada la República, es faria el recorregut a la inversa i es retornaria l’estelada a Riba-roja.

L’ANC a les TTEE ha programat fer-ho el diumenge 29 de juliol.

En esta ocasió el lema serà REPÚBLICA ÉS LLIBERTAT i durant tot el recorregut es tindrà un record especial per als presos i els exiliats.

Com es pot veure al mapa, la marxa preveu fer confluir els vehicles procedents de totes les poblacions de les TTEE cap a una única columna que transcorrerà per l’interior de les capitals de comarca, perquè la marxa sigue vista pel màxim nombre de persones.

Es preveu que els vehicles procedents de Godall, la Galera, Santa Bàrbara i Masdenverge facen cap a Amposta a les 10 del matí del dia 29.

Ja farem saber l’hora i el lloc on ens hi incorporarem, un cop ho hàgim coordinat amb estes poblacions.

ANC

9

amb relació al mandat del primer d’octubre i de les eleccions del 21 de desembre, i pretén reclamar que El dia 1 d’octubre, a Catalunya, més de dos milions es facen els passos necessaris per a avançar cap a la de persones —malgrat els cops, les amenaces i la República. repressió de l’Estat— vam votar en un referèndum i d’este referèndum en va sortir un mandat. El 27 PENDENTS DELS JUDICIS I DE LES d’octubre el Parlament de Catalunya en va donar ELECCIONS MUNICIPALS compliment en proclamar l’Estat Català en forma S’haurà d’estar amatent als judicis contra la preside República. denta Forcadell, el vicepresident Junqueras, els La República no es va fer efectiva i van pas- consellers i la resta de presos. Sobre quines notícies sar moltes coses: la suspensió de l’autonomia, arriben d’Alemanya, Escòcia, Bèlgica i Suïssa. l’empresonament i l’exili del Govern, l’aplicació del 155, les eleccions del 21 de desembre, les dificultats I, també, sobre què passarà a les eleccions municiper a formar un nou govern a Catalunya, el canvi pals, inicialment previstes per al maig del 2019. En este sentit, el Secretariat Nacional de l’ANC, reusobtat de govern a Madrid, etc. nit l’1 de juliol de 2018, ha aprovat una proposta El referèndum, però, ja s’ha fet i la independència ja d’organitzar primàries republicanes a les principals ciutats del país. L’objectiu és aconseguir el màxim ha estat proclamada. d’alcaldies independentistes, garantir la unitat d’acció, promoure el valor republicà de la participació i l’accés a la política municipal i fer efectiva la República catalana.

Estes primàries hauran de conformar una llista republicana unitària als municipis de més de 25.000 habitants i garantir l’elecció d’una alcaldia independentista. La llista estarà oberta a candidats de la societat civil i de partits.

Pel que fa als municipis de menys de 25.000 habitants, com és el cas de Masdenverge, les assemblees territorials hauran de valorar, d’acord amb el SN, si amb la situació actual de correlació de forces i la projecció de futur que tinguen és aconsellable imUN ALTRE 11 DE SETEMBRE pulsar un procés de primàries al municipi o és millor establir només compromisos amb els actors locals Cada any, l’11 de setembre determina com serà el per a continuar garantint l’alcaldia independencurs que comença i, enguany, més que mai, ja que tista. És lògic pensar en la conveniència d’impulsar este 11S serà una nova oportunitat per a reforçar candidatures unides dels partits republicans, alde manera inequívoca la voluntat de continuar en- menys en aquelles poblacions on presentar-se per davant i servirà per a empènyer, una vegada més, separat pot cedir l’alcaldia a un partit unionista. el Govern a prendre decisions encaminades a fer que la República proclamada sigue una realitat. En- Este posicionament de l’ANC davant les eleccions guany, la manifestació serà a l’avinguda Diagonal municipals del 2019 serà ratificat pels socis en una de Barcelona. consulta telemàtica les pròximes setmanes.

SOM REPÚBLICA

En un moment polític en què tot just s’ha desactivat Encara queda molt per fer; per tant, espolsem-nos l’aplicació de l’article 155, amb el govern de Quim la son de les orelles i a la faena!

Torra acabat d’estrenar i amb el canvi a la presidència espanyola de Mariano Rajoy per Pedro Sánchez, l’ANC vol pressionar perquè no hi haja renúncies Masdenverge per la República – ANC

Notícies locals/opinió

10

UNA CAMPIONA D’ESGRIMA!

I MÉS CAMPIONS

El cap de setmana del 28 de maig es va fer, a Cambrils-Barcelona, el Campionat de Catalunya d’Esgrima en categoria cadet. La Paula va quedar campiona individual i subcampiona per equips, així com a guanyadora de la lliga catalana de la mateixa categoria representant la Sala d’Esgrima d’Amposta. Ara s’estan preparant per als campionats de Catalunya junior i absolut que es properament a Barcelona.

A començament del mes de maig, la Paula també va participar en el Campionat d’Espanya celebrat a Chiclana de la Frontera (Cadis), on va quedar en una meritòria sexta posició en individuals. Moltes felicitats Paula!

Sergi Tomàs va aconseguir una medalla de bronze en els 100 metres lliures, amb una marca de 10,73 (MMT: millor marca de la temporada) i també va quedar en sexta posició en els 200 metres lliures en el Campionat de Catalunya Absolut disputat l’1 de juliol del 2018 a l’estadi de Serrahima.

Consell de redacció

Cal dir que a principis de juliol Sergi també va formar part de l’equip de 4x100 metres de l'Agrupa, que va vèncer la cursa amb nou rècord dels campionats i una marca de 41,11 segons.

Sergi ha estat convocat per a les concentracions de relleus prèvies al Campionat d'Espanya de federacions autonòmiques amb la selecció catalana.

Consell de redacció

Notícies locals/opinió ELS DIES DE VI I ROSES Fa molt de temps que no tinc notícies del meu amic Edelmiro Zúñiga. En fa tant que, si encara és viu, ja no sé si puc considerar-lo com a tal... Borges, el gran escriptor argentí, deia que l´amistat no necessita freqüentació —a diferència de l´amor, és clar.

Però el cert és que els anys no passen debades per a ningú. En qualsevol cas, del que no hi ha dubte és que vam ser bons amics. A Miro, com l´anomenava tothom, el vaig tractar amb assiduïtat durant llargues temporades a principis dels 2000. En aquella època ja s´acostava a la seixantena. Era de pell fosca, mestís, i li quedava poc pèl al cap. Destacant sobre una cara més aviat plana, els seus ulls eren molt grossos i s´enfonsaven al darrere d´unes parpelles inflades. Tanmateix, delataven sempre el seu caràcter jovial i irònic.

Miro coordinava el transport de mercaderies —tenia camions propis— de l´empresa on jo treballava, a les ciutats mexicanes de Celaya i Monterrey. Tot i la gran diferència d´edat, de seguida vam congeniar. No sé què va poder veure ell en aquell jove tímid i insegur que era jo, però a mi m´atreia la seua saviesa vital, la seua cultura absolutament cosmopolita. Podia recitar de memòria llargs poemes de Lorca o Shakespeare, i parlava d´una manera tan desimbolta de qualsevol país i qualsevol ciutat que semblava conèixer el món sencer.

Però potser tant com això va enganxar-me el seu vessant festiu i humorístic. Sortir a prendre alguna cosa o a sopar amb ell —i la resta d´amics— era sempre molt divertit. Allà on ens trobàvem, Miro es feia l´amo de la situació, l´autèntic protagonista, tot i que d´una manera gairebé involuntària.

No contava acudits, no era estrafolari, no buscava la provocació… Simplement aspirava a fer feliços tots els que l´envoltàvem. Amb la seua gran capacitat de relacionar les situacions i les persones més inversemblants, feia broma de qualsevol cosa —encara recordo la manera amb què imitava el meu accent—, fins al punt de riure´s d´ell mateix!

Crec que amb això n´hi ha prou per a entendre que era un home tolerant i bondadós, allò que se´n diu una bellíssima persona.

Miro havia viscut intensament, i sabia posar en la veu i les paraules l´emoció necessària per a trans-

11

metre aquelles vivències. Contagiava passió! Parlàvem molt, de moltes coses, però sens dubte la seua experiència ultrapassava de llarg el meu pobre bagatge, així que jo solia exercir més el paper d´oient; un oient, ho confesso, completament embadocat. En este sentit, és impossible donar compte exacte d´uns relats la màgia dels quals es concentra, tant com en els fets mateixos, en la categoria de l´orador. Si ho vull intentar a través d´estes línies és en homenatge al meu amic, un homenatge que mai rebrà i que tampoc acceptaria... D´entre les moltes històries que més o menys recordo, potser la que tinc més fresca en la memòria és la relacionada amb la seua època de mosso d´equipatge al Gran Hotel Monterrey. Miro solia parlar-me d´aquell període, que fou el de la seua posada de llarg en un món fins aleshores desconegut, fascinant, i que el va subjugar per sempre més; tot i que ara sospito que més endavant fins i tot arribà a odiar-lo… Les seues paraules, sovint amb un deix nostàlgic, venien a ser les següents: «Vaig entrar al Gran Hotel quan acabava de fer 16 anys. Era el 1961. Un oncle meu, amic del director, va facilitar-me moltíssim les coses. L´advertiment previ, però, fou rigorós: "No em faces quedar malament, eh? Puntualitat màxima, respecte total, sempre net i polit. Les ungles, les ungles! I davant de qualsevol amonestació: muts i a la gàbia!" El primer dia, quan em van donar l´uniforme, no sabia què em passava… Mai havia vestit una cosa tan lluïda, semblava sortir de la capsa! El problema va venir després… El tratge era molt bonic, sí, però un cop m´hi vaig introduir a penes podia moure´m i caminava ert com un totxo! Rebudes les pertinents indicacions de l´encarregat, els primers clients notaren sens dubte la meua angúnia, perquè la majoria no podien aguantar-se el riure quan em seguien a mi i les seues maletes... Va ser la primera anècdota de les moltes d´aquella estrena.

Com ara la de fer pujar tres pisos per les escales a una parella de nord-americans octogenaris, perquè se m´oblidà que l´hotel tenia ascensor —no sé com encara van donar-me propina!— o conduir una distingida vídua a una cambra que ja era ocupada… En fi, no pensava acabar el dia i m´hi vaig estar pràcticament tres anys!»

12

Notícies locals/opinió

«El Gran Hotel era un lloc meravellós, gairebé increïble per als qui, com jo mateix, mai havien sortit d´una passable mediocritat. Vist des de fora, l´edifici bastit a principis del segle XX s´assemblava a un autèntic palau. A dins, el “hall”, una plaça enorme, era extremadament sumptuós: el mosaic sempre encerat; la gran escalinata lateral, versallesca; el mobiliari de fustes nobles exquisidament treballades; la cúpula de vidre esmaltat… A més, a la nit, una immensa llum en forma d´aranya vessava feixos de llum cap a tots els racons, com si fos un sol càlid i amorós. Les habitacions eren luxoses, és clar, però d´un luxe fins i tot extravagant, vull dir pueril… Pel Gran Hotel hi ha passat sempre la flor i nata del país, així com personatges estrangers. Allà hi vaig veure Mario Moreno "Cantinflas" i també la Doña, María Félix, la gran actriu nacional. Polítics, banquers, empresaris i algun turista passavolant completaven la distingida nòmina de clients.»

«Els espais que més m´agradaven de l´hotel eren, amb tot, el bar i el restaurant. Sempre que podia m´hi apropava per a admirar la concurrència: aquí una taula on pontificava un vell milionari; allà una altra on un jove tocat i posat mirava de seduir aquella noieta que es feia l´estirada; o més enllà la d´un empresari “chilango”, en viatge de negocis, que es portava la bagassa per a passar l´estona… Era —i és!—- la fatxenderia i el masclisme desaforat de la classe alta mexicana, tot i que allavons per a mi significava la glòria. El moment estel•lar, però, es produïa amb el ball, durant els caps de setmana. La magnífica orquestra interpretava els grans clàssics americans i les parelles es movien al ritme d´esta música, ara lents i sensual, ara vigorosa, desenfrenada… Les senyores pugnaven per lluir el millor vestit, les joies més exclusives, el pentinat més audaç; mentre els hòmens semblaven menjar-se el món abillats amb tratge i corbata i fumant enormes cigars amb clamorosa ostentació. En tot este joc de vanitats les mirades, furtives o descaradament provocadores, esdevenien fletxes d´un Cupido omnipresent.

No he vist enlloc tanta luxúria continguda per metre quadrat! Mentrestant, els cambrers corrien amunt i avall amb safates on brillaven els

còctels, el xampany francès, tota classe de licors…

La temperatura anava in crescendo i encenia els rostres, colrats també per la beguda i l´excitació, per un frenesí del que semblava impossible escapar-ne.

De sobte, però, els primers clients sortien al jardí cercant aire pur, i una alenada portava l´aroma de les roses i les buguenvíl•lees en flor, ventilant una mica aquell ambient tan resclosit. Al final, quan la nit s´escolava i marxaven els últims noctàmbuls, restava només un silenci prenyat d´emocions… Jo veia tota aquella comèdia humana i em deia a mi mateix que algun dia la viuria com a protagonista, amb la meua Mercedes —allavons començàvem a festejar!—. Van haver de passar molts anys fins que vaig entendre que no era més que un frívol enlluernament de joventut. El mal, però, ja estava fet…»

Més endavant, en el que va ser el nostre comiat —pensàvem que només temporal—, Miro va parlar-me un altre cop del seu període a l´hotel. Tot i que a mi m´agradava tantíssim sentir-lo, en aquell moment no em vaig poder estar de dir-li: «Miro, per què et capfiques tant amb el passat? Ets un home al que no li manca res, se´t veu sempre feliç. Si a més t´he sentit dir cent vegades que el millor encara estar per viure! Parlem del nostre futur retrobament!» Ell continuà amb la mirada perduda i aquella mitja rialla tan seua i em digué una cosa sobre la que tan sols hi vaig pensar bastant després: «Tard o prompte, tu també enyoraràs els dies de vi i roses».

El 2003 vaig tornar a casa. El retorn a Mèxic, tantes vegades projectat, va anar ajornant-se indefinidament, i el record de Miro i dels altres amics, si no es va perdre del tot, s´esllanguí… Els anys van anar desgranant-se i un bon dia del 2013, treballant a Xile per a la mateixa empresa, va vindre a donarnos un cop de mà un antic company de Monterrey.

Jo, sentint-me una mica culpable per tant de temps d´estranyament, de seguida li vaig preguntar per Miro. Després de dubtar un instant em respongué que havia desaparegut feia quatre o cinc anys, d´un dia per a un altre, sense dixar rastre… La cosa se´m va fer tan difícil d´empassar que vaig posar-me en contacte amb altres coneguts mexicans per a mirar d´esbrinar-ne més detalls. Però després de moltes indagacions, ningú me´n va saber donar cap notícia certa. Sembla que en jubilar-se s´havia fet fonedís… Alguns deien que potser havia marxat als

Notícies locals/opinió

13

Estats Units, on vivia el seu únic fill… Altres que ho havia venut tot per a instal•lar-se a la costa mexicana de Mazatlán, on potser havia mort…

Suposicions, enraonies… Tan sols espero que, allà on es trobe, estigue molt bé i continue desenvolupant la seua gran virtut: fer feliços els altres.

per Miro, coneixent racons insòlits i les persones més diverses. Però sobretot trobo a faltar les converses amb ell, la seua capacitat d´enraonar, de trobar el quid de cada cosa, la paraula justa; i aquella insubornable decència amb què ho analitzava tot i emprenia qualsevol projecte. Déu meu, quina escola de vida!

Per la meua part, en estos últims temps penso sovint en aquella etapa mexicana. Recordo quan sortíem a sopar tots els amics, al Regio o al Rey del Cabrito, i de seguida ens guanyàvem al mariachi de torn, que només voltava per la nostra taula —gràcies a la butxaca foradada de Miro, tot s´ha de dir!— i acabàvem cantant plegats, fins que ens feien fora… Em venen a la memòria moltes tardes de divendres en què solíem trobarnos al Club, que no era altra cosa que un bar amb una enorme terrassa on es reunia tot un grup d´exjugadors de beisbol, capitanejats per Miro mateix, és clar. Eren uns amants de la gresca molt simpàtics! A més, gràcies a les bones arts del Lucho, el cuiner, hi menjàvem els frijoles charros més suculents i les cazuelitas més picants de tota la ciutat. Penso en els tours per aquella gran metròpolis que és Monterrey, sempre acomboiat

Acabo estes línies i em pregunto per quin motiu les he començat… És realment l´homenatge a Miro de què parlava més amunt? Sens dubte, però també hi té a veure el desig, punyent, de posar ordre en la meua consciència. No és estrany sentir recança cap a persones que han sigut importants en la nostra vida, sobretot quan ja les hem perdut… És una mena de fatalitat que ens assalta a tots, abans o després. Sempre hi ha tantes coses que hauríem pogut fer o hauríem volgut evitar! Però una manera de redimir-se de tot això és foradant el silenci amb què solem afrontar-ho: verbalitzar els errors, els deutes o posar-los sobre un paper per a atènyer si més no el consol que dona l´honestedat amb un mateix. I ja no sé què més puc afegir… Potser tan sols que Miro tenia raó: «Tard o prompte, tu també enyoraràs els dies de vi i roses.»

Rubén Royo Espuny

14

Notícies locals/opinió UNA SENYERA COMBATUDA

Tenia previst un altre escrit per a posar en este butlletí, però després de llegir el llibre “S.O.S. cristians” de Pilar Rahola, del qual en poques setmanes es va esgotar la primer edició, he decidit ajornar-lo i substituir-lo per este perquè m’ha semblat més oportú, ja que considero molt interessant el que la Pilar dona a conèixer en el seu llibre. M’agradaria fer-ne ressò a les persones interessades a conèixer més sobre la justícia, la llibertat, la convivència i els drets socials en el món en el moment actual.

El llibre és recomanable perquè no tracta, només, dels entrebancs que entropessa la fe, la supervivència dels cristianisme i els actes terrorífics i esgarrifosos pels que passen els cristians de totes les esglésies, per ser cristians i voler mantindre la fe, a tots els llocs que es regixen per les lleis de l’Islam. Si no que, la Pilar, deixa entreveure el que pot passar en la societat demòcrata, en el temps, si no es troba una solució.

Es manifest que per ser cristià sempre s’ha necessitat valentia i fortalesa per a confessar i viure la fe, per a donar-hi raó en qualsevol moment i lloc. La crisi del cristianisme, però, mai no ha estat tant forta com ara des del segle primer, tant física com espiritual, perquè estem vivint un temps en què fa la impressió d’estar suportant un eclipsi d’espiritualitat, un silenci de Déu, que fa difícil i dur el fet de ser cristià i manifestar-se com a tal. Déu no interessa en el món d’avui, ja no és un ésser necessari. La societat occidental, orgullosa pels seus avanços tècnics i el seu desenvolupament econòmic, sembla viure com si Déu no existís. Els cristians, hi ha llocs on passen per temps d’angoixa molt accentuat ja que no és prou estar reduïts a la categoria de pàries, sinó que estan sotmesos als sacrificis més esborronadors. A més d’això, per a eliminar la fe hi ha una altra manera de combatre-la menys cruel, però, molt eficaç, i és voler-la reduir en l’àmbit privat.

No obstant això, els cristians no faríem bé en acovardirnos ni declinar la nostra disposició a la fe per temor al ridícul, a la befa o a la por. En circumstàncies similars o tal vegada pitjors van passar els apòstols i Jesús els va dir: «que el vostre cor s’asserene. Creieu en Déu, creieu també en mi». (Jn. 14: 1) Pel fet de ser cristians no podem alliberar-nos de la resta de dones i hòmens que viuen al món, sinó que hem de compartir la construcció de la nostra societat tenint en compte el model que per a natros no pot ser un altre que la voluntat de Déu anunciada a l’Evangeli. Seguir

esta pauta pot comportar força dificultats com les han passat, i estan passant, molts bons cristians de tots els temps ja que, en el moment present, som el grup humà més perseguit del món. Perquè el món avorrix els cristians sense que l’hagin ofès només perquè renuncien a seguir les normes que no tenen cabuda al propòsit de Déu; aleshores no és nou que el missatge de l’Evangeli se li faça incòmode.

Que el món gire l’esquena a l’Evangeli, no hauria de ser noticia perquè a l’Evangeli de Sant Joan capítol quinze del versicle divuit fins al vint-i-set i els quatre primers del capítol setze, ho deixa molt clar. I quan a Jesús, en la seua infantesa, el van portar al temple per a complir la llei de Moisès, l’ancià Simeó, home just i pietós, el va pronosticar com a: «una senyera combatuda». I li digué a sa mare: «a tu mateixa una espasa et travessarà l’ànima. Este xiquet serà motiu de contradicció, i així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts». Això és una visió anticipada de tot el que està succeint, des de sempre, respecte al missatge de l’Evangeli i als qui l’anuncien. «Si el món us odia, va dir Jesús, sapigueu que a mi m’ha odiat primer que a vatros. El criat no és més important que el seu amo». (Jn.15:18-23) Per a continuar predicant el seu missatge Jesús va escollir uns hòmens que reprendrien la seua obra i no ho va fer buscant herois, ni exigint cap classe de currículum, ni que tinguessen molts mèrits en el seu historial.

Va fer l’elecció a la seua manera i va triar gent normal entre treballadors. Ningú no estava preparat per a la missió que havien de desenvolupar, tot i així els va elegir. Sorprèn que trie i entregue el seu poder i autoritat a persones que actuaran en nom seu que estan plenes de defectes, com tothom.

D’esta manera Jesús, amb persones diferents va formar una comunitat per a transformar el món. Gent que van ser els seus companys, els hòmens de confiança durant la seua tasca, i que després, quan ell manque, la continuaran. Els va instruir, la qual cosa van desenvolupar cadascun a la seua manera. Això fa que sorprengue l’obra de l’evangelització perquè amb mitjans molt limitats i humils, a vegades, s’aconseguixen grans coses per a fer avançar el missatge de Déu arreu del món. Els cristians estem cridats, cadascun, a fer la nostra faena tal com el Senyor ens suggerix. No hi ha motiu per al desànim, només cal tenir fe i com diu Jesús: «creieu en Déu i creieu també en mi». I l’Esperit Sant es cuidarà de fer la resta. Els guanys, però, creiem que són infinitament superiors a tot allò altre.

Joaquín Tomás

Escola Rosa Gisbert EL RACÓ DE L’ESCOLA Masdenverge, juny de 2018 Per estes dates, tanca l’escola i arriba el moment de passar balanç. Ha estat un curs dinàmic, entremaliat, divertit... en què hem après de tot i de tothom. Quina sort!!!

L’alumnat de cicle inicial va tindre el plaer de poder entrevistar l’alcalde de la localitat... per saber com funciona l’ajuntament. Se li va preguntar tot el que necessitàvem saber per a resoldre els nostres dubtes i després ens va demanar que li diguéssem què millorarien del nostre poble.

Una de les coses que els xiquets i les xiquetes volien millorar era el nostre pati de l’escola, demanaven posar nous tobogans, entre d’altres.

Per a finalitzar el curs, també l’alumnat de cicle inicial va fer un projecte interdisciplinar sobre el circ, que va acabar amb una gran representació davant de les famílies i la resta dels alumnes de l’escola. Quin gran acabament de curs!!!

Durant el trimestre, els alumnes de l’escola, tret dels més grans, van fer una sortida a la vall de la Jepa i la Fontcalda, sortint de l’estació de la via verda de Prat de Comte. Tots van poder gaudir d’un entorn de gran diversitat animal, vegetal i ple d’aigua.

Un any més, l’escola ha participat a la roda de teatre a Amposta amb l’obra Blancaneus i els set nans. Enguany, els protagonistes van ser els alumnes de cicle mitjà i la representació va ser tot un èxit. L’obra també va ser representada durant la Setmana Cultural que organitza l’Ajuntament de Masdenverge.

Esperem que passeu tots un bon estiu. Ens retrobem al setembre amb moltes noves il•lusions i ganes de fer coses.

El professorat de l’escola

15

Llar d’infants

16

FI DE CURS Al maig, la festa del color verd no ens la perdem mai. Cares pintades, globus, manipulació i tast d'aliments d'este color, plantes verdes i flors de colors van fer una festa molt divertida. Ja que també vam fer de jardiners! Cadascú va plantar una planta i la vam regar amb la regadora.

Ara, al mes de juny, dins de les Jornades Culturals, la llar d’infants va fer la funció de fi de curs. Enguany, les cançons anaven relacionades amb el circ! Desprès de ballar i d’algun plor, vam fer el comiat dels xiquets i les xiquetes de P2: Asier, Vera, Valentina, Jordi, Amy, Yasmin, Júlia, Leo i Òscar. Els desitgem molta sort per a la nova etapa que començaran al col•legi dels grans!!

I ara, ja som a l’estiu!! Comencem a observar els canvis produïts pel temps, coneixem algunes peces de roba i altres elements per a protegir el cos dels efectes del clima. Descobrirem aliments propis d’esta època, experimentarem sensacions i qualitats, desenvoluparem hàbits de precaució davant els efectes del sol i la calor. I, com no, també desenvoluparem destreses plàstiques. Acabarem el treball de l’estiu amb la festa de l’aigua, en què es menuts s’ho passen d’allò més bé!!

Estos mesos felicitem a Yune, Izan i Neizan pels seus dos anys! I a la Yasmin i Jordi pels seus tres anys!!!! D’avui a molts anys a tots!

Des de la llar d’infants us desitgem unes bones vacances!!

Desirée Simó

JORDI

Llar d’infants

17

IZAN

YUNE

YASMIN

NEIZAN

18

La biblioteca UNA BIBLIOTECA ACTIVA!

El mes de maig i juny, la biblioteca ha estat força activa. D’una banda, vam començar el mes de maig presentant un conta contes, El monstre de colors, que ens van explicar entre Mercè Esterlich i Clara Sabaté. Els xiquets van estar molt atents i van participar en diversos jocs relacionats amb el conte que els havien explicat.

De l’altra, al centre actiu, al local dels jóvens, hi vam projectar el vídeo «Dones de Masdenverge».

El vídeo s’ha fet des de la biblioteca i és un homenatge a les dones del poble; no hi són totes, però sí una representació acompanyades d’adjectius qualificatius tot positius. Una altra activitat que es va fer va ser la presentació del llibre, “Ebre, relats d’una batalla”, nou projecte d’Ebrejocs.cat, en què diversos autors i autores han escrit relats ficticis sobre els personatges del joc.

I un any mes, la biblioteca col•labora amb les Jornades Culturals del poble i organitza el tradicional concurs de dibuix de Sant Joan: el dibuix guanyador serà la portada del programa d’activitats culturals de l’any vinent. Enguany hi ha hagut 23 participants i cada cop ens ho posen mes difícil per a escollir el guanyador perquè cada any dibuixen millor. Com a anècdota us diré que és un concurs que els menuts esperen amb il•lusió; n’hi ha alguns que inclús es preparen les idees a casa per a dibuixar el que tenen pensat fer a la biblioteca. El guanyador de l’edició d’enguany ha estat Joan Tomàs Agudo, amb un dibuix que reflecteix l’essència de la revetlla de Sant Joan.

A més a més, amb col•laboració de l’associació Copate, hem fet un taller de reciclatge per a totes les edats monitoritzat per Mari Carme Esquerré i Sara Ferré que consistia en la creació d’agulles de pit molt diverticles per a tothom que ha volgut fer-se’n una.

I este any, s’ha fet un sopar de germanor com a cloenda del curs d’hivern de la biblioteca, en què la condició principal era que cadascú portés alguna cosa feta de casa. S’hi van inscriure un total de 25 persones i tothom vam poder degustar els diversos plats que cadascú va aportar. Esperem que els pròxims anys es pugue continuar fent i que la gent hi participe.

Fent un punt apart, us recordo que cada mes ens arriben nous números de les col•leccions de les revistes, subvencionades per la Generalitat, a les quals la biblioteca està subscrita. Fa poc també hem estat inclosos dins del sistema de lectura pública de Catalunya i ens han arribat els lots subvencionats per la Generalitat que consten de novetats en llibres, novel•les en català i en castellà, contes i pel•lícules. Us convido a passar per la biblioteca perquè hi feu una ullada. De ben segur que trobareu alguna cosa que us agrada, i si no tenim el que busqueu, intentarem aconseguirho.

A l’estiu no tanquem. El nostre horari es el mateix de sempre: de dilluns a divendres, de les 17 a les 20 hores.

I per acabar us deixo una frase de l’escriptor argentí Jorge Luis Borges (1899-1986): «Que altres presumisquen de les pàgines que han escrit; a mi m'enorgullixen les que he llegit».

Montse Parrot La bibliotecària

La biblioteca

19

20

XXIX Jornades Culturals

XXIX Jornades Culturals

21

Club de birles

22

RESULTATS 02/05/18 Amposta C Masdenverge

(204/227) (233/263)

14/05/18 Godall E Masdenverge

(218/193) (284/255)

«Enguany comencem el nostre camí en una categoria diferent de la de l’any anterior: ho fem a la segona divisió. Esperem fer un millor paper i, si és possible, retornar a la primer categoria.»

Esta era la introducció a l’inici de la temporada 2017/18. I com es pot comprovar hem aconseguit allò que ens havíem proposat en començar el campionat: tornar a la primera categoria de les Terres de l’Ebre.

ENHORABONA I FELICITACIONS per als nostres jugadors. Esperem que l’any que bé puguem mantindre-la.

En este BIM teniu un reportatge fotogràfic de la tirada de birles celebrada durant les Jornades Culturals.

Club de Birles Masdenverge

Club de birles

23

24

Pubilles 2018

Nom: Júlia Cognoms: Arasa Tena Edat: 16 anys Estudis: he acabat l’ESO

i al setembre començaré el batxillerat científic.

Entitat que representaràs:

Societat de Caçadors Sant Isidre.

Què significa esta entitat per a tu: he triat esta entitat perquè

mon pare n’és el president.

Com viuràs les Festes: espero disfrutar-les al màxim i crec que és una oportunitat diferent i especial que ens oferixen.

Quin és l’acte en què més t’agrada participar i per què:

la romeria, perquè és una festa especial ja que fan una representació de quan va caure el globo i després fan festa.

Quin acte no t’agrada i trauries de les Festes: jo no trauria

cap, ja que hi ha una mica de tot per a diverses edats i gustos.

Quin trobes que fa falta: trobo que estaria bé que tornessen a fer la matinada de vaquetes.

Pel•lícula preferida: “Amor a media noche”. Últim llibre llegit: “Terra baixa”, d’Àngel Guimerà.

Color preferit: negre.

Música i cantant preferit: el flamenc. No tinc cantant preferit, però m’agrada molt India Martinez i Niña Pastori.

Passatemps: tocar la guitarra i passar el temps lliure amb els amics.

Què t’agradaria ser de gran: alguna cosa relacionada amb la carrera d’INEF i fisioterapeuta.

El teu lloc preferit del poble: el poliesportiu, ja que hi pots anar a prendre alguna cosa, fer esport i hi ha un parc per als més menuts.

Zona que t’agradaria visitar i per què: el Carib, perquè és un lloc tranquil i m’agraden molt les platges i el paisatge.

Quin desig tens per a Masdenverge: que disfruteu d’estes festes i les que queden!!

Pubilles 2018

25

Nom: Nerea Cognoms: Prats Esterlich Edat: 17 anys Estudis: al setembre començaré

un mòdul de grau mitjà.

Associació de Jóvens Font del Peu. Entitat que representes:

Què significa esta entitat per a tu: és una entitat amb la qual

em sento identificada, ja que representa els jóvens del poble i jo en formo part.

Com viuràs les Festes: intentaré viure-les plenament i també intentaré que siguen inoblidables, ja que només les podré viure una vegada d'esta manera.

Quin és l’acte en què més t’agrada participar i per què:

la cursa enigmàtica, perquè considero que és una nit diferent i també una nit que tant adolescents com adults ens ho passem molt bé.

Quin acte no t’agrada i trauries de les Festes: crec que

no en falta ni en sobra cap, però jo posaria alguna tarde més de bous.

Quin trobes que fa falta: una festa aquàtica.

Pel•lícula preferida: “Mi primer beso”. Últim llibre llegit: “El juego del amor”, d’Emma Hart Color preferit: blau.

Música i cantant preferit:

reggaeton i EDM, i cantant, Aitana Ocaña.

Passatemps: el que més m'agrada és passar l'estona amb les meues quatre millors amigues: Júlia, Clàudia, Desirée i Kenya.

professora d'educació infantil, ja que m'agraden molt els xiquets menuts.

El teu lloc preferit del poble: el poliesportiu, perquè és el lloc on passo gairebé totes les tardes d'estiu.

Ciutat que t'agradaria visitar i per què: Los Angeles, ja que és un lloc que sempre m'ha cridat l'atenció.

Quin desig tens per a Masdenverge: desitjo que tot el poble disfrute al màxim d’estes Festes, tal com faré jo. Bones Festes a tothom!

Que t'agradaria ser de gran:

De bona llei

26

LA PLUSVÀLUA MUNICIPAL Que és la plusvàlua municipal?

La plusvàlua municipal o increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana (este és el seu nom tècnic) és un impost que grava l'augment de valor d'un habitatge durant els anys de possessió fins a la seua transmissió, ja sigue per compravenda, donació o herència. És a dir, si vas a vendre casa teua, la plusvàlua municipal establix quant s'ha revaloritzat el teu habitatge des que el vas adquirir fins que l'has venut; i si l'has heretat, has de pagar l'augment de valor que haja experimentat mentre pertanyia al seu propietari anterior.

L'impost és recaptat per l'ajuntament de cada municipi i, en principi, és pagat pel venedor de l'immoble. Diem «en principi» perquè, amb la llei a la mà, també podria ser pagat pel comprador si les dos parts així ho establixen. En altres paraules: si vas a comprar un habitatge és possible que el venedor pretengue que sigues tu qui ho pague.

Sentència del Tribunal Constitucional

El passat any el Tribunal Constitucional es va pronunciar sobre este impost davant d’un recurs plantejat pel Jutjat del Contenciós Administratiu número 3 de Sant Sebastià.

La sentència recorda la doctrina del Tribunal Constitu-

cional sobre els principis de l'article 31.1 de la Constitució espanyola i reitera que «en cap cas podrà el legislador establir un tribut prenent en consideració actes o fets que no siguen exponents d'una riquesa real o potencial», com succeix quan la venda de l'immoble es produïx sense obtindre cap guany o fins i tot amb pèrdues.

D'esta manera, precisa, «no podrà crear impostos que afecten aquells supòsits en els quals la capacitat econòmica gravada pel tribut sigue, no ja potencial, sinó inexistent, virtual o fictícia».

El tribunal insistix, a més, que el principi de capacitat econòmica «no només es predica del sistema tributari en el seu conjunt, sinó que ha d'estar present en cada impost en concret i no és possible en el nostre sistema tributs que no recaiguen sobre alguna font de capacitat econòmica».

La sentència analitza els preceptes qüestionats i conclou que establixen «una ficció d'increment de valor» que, a més, impedix al particular «tota prova en contrari». Segons indica el tribunal, «això és així perquè l'augment del valor del sòl es determina mitjançant l'aplicació automàtica dels coeficients previstos en la norma al valor cadastral del sòl en el moment de la transmissió», sense tindre en compte si efectivament el valor real s'ha incrementat o no.

De bona llei El Tribunal Constitucional assenyala que la fórmula prevista en la norma per a calcular l'impost provoca que haja de pagar-se igualment en aquells supòsits en els quals el valor dels terrenys no s'ha incrementat o fins i tot ha disminuït, «una circumstància no poc freqüent» com a conseqüència de la crisi econòmica. La sentència considera que esta conseqüència manca de tota justificació rao-nable en la mesura en què, en imposar als subjectes passius de l'impost l'obligació de suportar la mateixa càrrega tributària que correspon a les situacions d'increments derivats del pas del temps, s'estan sotmetent a tributació situacions de fet inexpressives de la capacitat econòmica, la qual cosa contradiu frontalment el principi de capacitat econòmica que la Constitució garantix».

Per això, el Tribunal declara parcialment inconstitucionals i nuls els preceptes qüestionats, «únicament quan sotmeten a tributació situacions inexpressives de capacitat econòmica, impedint als contribuents acreditar que no es va produir efectivament un increment de valor».

En conseqüència, indica que, a partir de la publicació de la sentència, «correspon al legislador dur a terme les modificacions o adaptacions del règim legal de l'impost que permeten no sotmetre a tributació les situacions d'inexistència d'increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana».

27

Jurisprudència recent

L'Ajuntament del municipi d’Arucas ha estat condemnat a retornar a un contribuent el que va pagar per l'impost de plusvàlua municipal per la venda d'un immoble en este municipi, fins i tot havent obtingut un guany en la transmissió.

Les sentències dels jutjats número 2 i número 6 de Las Palmas per partida doble confirmen la teoria que considera que s'han d'anul•lar les liquidacions i autoliquidacions de l'impost sobre l'increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana en haver estat declarat nul pel Tribunal Constitucional l'article que regula este tribut.

Les sentències prenen en consideració la sentència del Tribunal Constitucional en la qual s'anul•la l'article que regula l'impost (plusvàlua municipal) i retornen el 100% del pagat per este tribut per inexistència de norma actual per a liquidar l'impost.

Els recents pronunciament, a més, donarà motiu al fet que els contribuents que han abonat l'impost fins i tot quan es produïsca un guany en la transmissió, puguen reclamar que els sigue retornat el 100% de la plusvàlua municipal pagada.

Judit Chavarría Albiol

28

Les nostres mascotes

ELS CATALANS ABANDONEM MÉS DE 20.000 GOSSOS I GATS CADA ANY És principalment en esta època, a l’estiu i abans de marxar de vacances, i també durant l’any quan a Catalunya s'abandonen uns 20.000 animals de companyia i n'hi ha 8.400 més que s'extravien. La suma de les dos xifres —que varien uns milers amunt o avall segons les fonts— gairebé dupliquen les 15.000 places d'acollida que oferixen les gosseres públiques i privades. La desproporció és insostenible i s'agreuja cada any, ja que entre adopcions i recuperacions —el Consell de Col•legis Veterinaris calcula que es recuperen uns 5.400 gossos dels 8.400 perduts a l'any—, només un percentatge dels animals recollits surt dels centres. La resta es queden a les gosseres de per vida o gairebé, i va sumant.

La situació dels centres d'acollida municipals «ja no és de saturació, sinó d'hipersaturació». Per això, la Federació ha demanat per activa i per passiva «a tots els partits polítics» canviar la Llei de protecció dels animals, del 2003, que prohibix sacrificar-los i posa certes normes —als ulls dels alcaldes massa estrictes— sobre en quines condicions han de viure gossos i gats en estos centres.

Les associacions defensores dels animals, per part seua, interpreten els arguments econòmics dels ajuntaments com a simples excuses. Segons els animalistes, feia molts anys que els ajuntaments sabien que a partir del 2003 es prohibiria sacrificar i no van fer els deures. «El principal problema és la prevenció. Si quan era el moment de fer-ho s'haguessen fet les campanyes adequades d'identificació i sensibilització, els índexs d'abandonament no estarien en els nivells en què estan ara», apunta Alba Jornet, tècnica de gestió d'animals de companyia i responsable de la matèria a la Fundació per a l'Adopció, Apadrinament i defensa dels Animals (Faada).

Carmen Méndez, presidenta de l'Associació de Defensa dels Animals (Adda), afegix que molts municipis s'acullen als problemes econòmics per a intentar que se suspengue la prohibició del sacrifici, a la qual cosa el secretari general de l’FMC respon que «a cap alcalde li agrada sacrificar animals, però quan la situació és insostenible, potser és millor això que tenir els gossos malvivint de per vida en gosseres».

DESPESA INASSUMIBLE

Segons càlculs de l’FMC, si tots els animals abandonats estiguessin en centres d'acollida —tal com recull la llei, incomplerta diàriament—, estos animals suposarien un cost anual per a Catalunya d'entre 80 i 90 milions d'euros.

«En estes condicions és totalment impossible complir la llei», insistix el secretari general de l'organisme. Segons esta mateixa font, una gossera amb 140 places té un cost anual de mig milió d'euros. Pel que fa a la falta d'implicació de la Generalitat en el compliment de la llei de protecció dels animals, una mancança de la qual l'acusen tant l’FMC com els animalistes, és significatiu que des del 2005 el Govern no haja fet cap estudi sobre els abandonaments.

La Fundació Affinity sí que porta a terme anualment un estudi sobre este afer. En este estudi s'apunta que el 2010 a Catalunya es van abandonar gairebé 22.000 gossos i gats. D'altra banda, Faada eleva la xifra fins als 30.000, apuntant que l'enquesta d'Affinity no té en compte els animals recollits per particulars i que són en cases d'acollida, i la Fundació Altarriba fins als 35.000, ja que calculen també els atropellats a les carreteres i els que es mantenen assilvestrats en el medi rural.

Un altre dels maldecaps dels alcaldes, especialment als pobles rurals, és que cada gos trobat en un municipi és un gos responsabilitat d'este municipi. En principi, la responsabilitat de l'animal hauria de ser del propietari, òbviament, però l'assumpte de la identificació, tot i que és obligatòria, està com està; únicament el 30% dels animals porten el xip obligatori d'identificació, de manera que els gossos no identificats passen a ser responsabilitat dels municipis. I com que la gran majoria dels animals abandonats estan sense identificar, resulta del tot impossible localitzar-ne els amos. Este problema és especialment sagnant a les localitats rurals, ja que la gent té el costum d'abandonar el gos «a la muntanya».

«Ningú abandona el seu gos enmig de la ciutat. La gent els porta als pobles, que estan més que cremats».

Luci Farnós Arasa

Fila 13 En esta edició del FILA 13 recomano dos pel•lícules tant per als adults de casa com per als jóvens que volen viure un estiu ple d’aventures dintre de mons imaginaris. «Un pont cap a Therabithia» i «Un monstre em ve a veure» són dos pel•lícules que aprofundixen en temes tant importants com l’amistat, l’amor, la família o la mort. Us convido a reflexionar i gaudir del cinema amb un gran bol de mongetes!

Un pont cap a Therabithia (Bridge to Therabithia)

Jess Aarons se sent estrany a l’escola i inclús dins la seua pròpia família. Després d’estar tot l’estiu entrenant per a guanyar la cursa del col•legi, veu el seu somni frustrat quan Leslie Burke, una noia llunàtica, guanya la competició «només per a nois». A partir d’aquí els dos jóvens es convertixen en els millors amics. A Leslie li encanta explicar històries de fantasia i màgia. A Jess li agrada dibuixar. Esta és la combinació perfecta per a la creació d’un món màgic al que anomenen Therabithia. Per a accedir-hi, tots dos hauran de gronxar-se amb una vella corda que penja sobre un rierol situat al bosc a prop de casa seua. Allí, els dos amics governen el regne, lluiten contra el Mestre Fosc i les seues criatures, i creen diversos plans per a venjar-se dels aprofitats de la seua escola.

Gràcies a la seua amistat amb Leslie, Jess canvia per a sempre. Este film també està basat en el llibre escrit per Katherine Paterson.

29

Un monstre em ve a veure (A monster calls)

J. A. Bayona dirigix este drama fantàstic basat amb la novel•la de l’escriptor Patrick Ness. El film narra la història d’en Conor O’Malley, un jovenet de tretze anys que ha hagut d’assumir moltes responsabilitats.

Després de la separació dels seus pares i la greu malaltia que patix sa mare, en Conor s’ha vist obligat a fer-se gran. A més a més, a causa de l’assetjament escolar que patix al col•legi, el jove ha creat un món de fantasia que li permet escapar-se de les seues rutines i superar les seues temors a través de l’art de dibuixar. Tot comença un dia, minuts després de la mitjanit, quan Conor es desperta i es troba amb un monstre. Però no es tracta d’una terrible criatura que li vol fer temor; el monstre és molt diferent de tots aquells malsons que patix en Conor. La criatura màgica ajudarà el nen a enfrontar a la seua gran temor: la veritat.

Alba García

Records d’antany

30

REFRESCANT LA MEMÒRIA Per Àngel Carles

Estic davant la tele mirant la cerimònia de clausura del Jocs del Mediterrani, celebrats a la propera ciutat de Tarragona. Èxit? No ho sé, el que sí que sé és que d’aquí a quatre anys se celebraran a la ciutat algeriana d’Orà. És precisament en este moment que sento la seu dels pròxims jocs del Mediterrani que recordo quan, plegant per les planes, mon pare mos contava les històries de l’Àfrica. A ell, allí, en temps de guerra, li va tocar fer la mili. No era una cosa bona, no. Va tindre la sort que ell va ser carter i va poder escapar-se de pegar tirs, però sempre ens explicava que molts companys van dixar la vida per terres africanes; en este fet de refrescar la memòria, també la vull refrescar jo aquí recordant com mon pare recordava els seus, els temps de la nostra joventut.

cavava en aixada; les olives es plegaven a mans, no hi havia cap altra cosa, i l’amic més important que tenien per a les cases eren les aixades. D’aixades, n’hi havia de tota mena: ampla, aixolets, pics... i més eines de mànic. Tot això acompanyat d’uns sous en aquells temps irrisoris. Però, compte, no us penseu que pels altres llocs lligaven els gossos amb llonganisses; tot era més o menys igual, la joventut poques sortides tenien: camp o camp.

Molt poquetets van poder aixecar el cap oblidantse de l’aixada: jo potser vaig ser-ne un. Vaig anar al camp i als 18 anys ja havia muntat el taller de bicis a Masdenverge, i als 22, en vindre de la mili, vaig muntar-lo a Amposta. Durant molts anys vaig escapar-me del camp, però la faena als tallers tampoc era fàcil: bicicletes i motos que venien i reparàvem fins quan vaig endur-me d’aprenents el meu fillol Laureano i Rodolfo. Quan ens n’adonàvem, les llibretes estaven plenes de deutes: un tenia un barri que era tot el Grau i l’altre s’escampava per Amposta a arroplegar el que podien. I no era que la gent fos mal pagadora, eren les èpoques, que eren molt dures. Eren temps d’estraperlo; qui s’hi dedicava, feia diners, i el que no, a anar sobrevivint com podia.

I avui, fent referencia a este escrit, m’adono, voltant pel poble, que és el meu costum, i penso: estos tenen un fill i estudia a Barcelona; esta té una filla que té una carrera i treballa aquí o allà... Avui, estudiar i tindre la carrera treballant, ho aconseguiran, però l’interrogant és un títol universitari penjat, i al costat un diari que diu oferta de faena. A on?

No us cregueu que els temps de la nostra joventut eren millors, eren diferents. La variació era només una: en aquelles èpoques només hi havia treball i pagesia. No hi havia moltes sortides més, per la qual cosa la joventut es veia capbussada al camp. Altres sortides, no n’hi havien. Alguns més avançadets i les famílies un poc més acomodades van poder tindre la gran sort de fer uns estudis superiors, la qual cosa en aquells temps era una gran novetat; però tota la resta, treball i treball.

Quina diferencia teníem en aquelles èpoques i les d’avui: mires pel camp i no hi veus a ningú, ni grans ni vells. Maquinària i més maquinària, i en l’època de la qual avui us parlo, allí es llaurava en animals i es

A la porta de casa, molt pocs. Per a donar-vos-en un exemple, dels quatre nets que tinc, dos treballen a Londres. No fa massa dies, un net va dir-me: —no et penses que a Londres sobra la faena. Hi ha espanyols que venen en uns diners a la butxaca i prompte aquells diners desapareixen, i no troben faena. Algú tindrà sort i sí, però la majoria quan s’acaben els diners, tornen.

I ja, per acabar, recordo que no fa massa dies vam estar a Peníscola i vaig trobar una parella de nois coneguts i veïns del poble buscant faena per allí.

Ja portaven tot el dia voltant i, de moment, res, cap contracte. Què penso? Que aquella persona que avui té la gran sort de tindre a la butxaca un contracte de faena, que s’ho pense molt abans de buscar-ne una altra.

Tecnologia/internet

31

COM FUNCIONA LA TECNOLOGIA Ghz i per això s’anomenen també de doble banda.

Estos encaminadors generen dos noms de wifi: un WIFI per a la tecnologia de 2.4 Ghz i una altre per a la Explicarem com funciona esta tecnologia que ha nova tecnologia de 5 Ghz. Com que la tecnologia de passat a ser d’ús indispensable per al dia a dia, i que 5 Ghz fa servir ones de freqüència més alta és adealguns han aprofitat per redefinir la piràmide de ne- quada per a transmetre dades a més velocitat, però té el gran inconvenient que els obstacles afecten cessitats bàsiques humanes! molt la qualitat del senyal. Per tant, esta nova tecnologia seria recomanable sempre que els aparells que volem connectar estiguen en un mateix espai.

La tecnologia de 2.4 Ghz, encara que és més antiga, continua vigent i permet que la qualitat entre els aparells no decaigue encara que haja algun obstacle (típicament, les parets de la casa).

Per a comprovar la qualitat del senyal wifi podem instal•lar alguna aplicació al mòbil, com ara wifi analyzer, que ens oferix informació del nivell de senyal de cada wifi que detecta i el canal emprat. Això és molt útil per a detectar solapaments de canal entre diferents encaminadors wifi (per exemple, d’algun veí): tot i que la informació va encriptada i no es barreja, el fet d’utilitzar un canal ja ocupat per una altre encaminador fa que la qualitat i la velocitat caigue de manera important i fa la sensació que la connexió a Internet funciona malament.

Primer de tot, explicarem d’on prové el nom: wifi ve de “wireless-fidelity”, que vol dir fidelitat sense fils.

Es tractes d’un estàndard de comunicació perquè els aparells puguen comunicar-se entre ells sense cables, i sobretot en fem ús per a connectar aparells tipus mòbil/tauleta/portàtil sense la necessitat de cables conductors a un encaminador (en anglès, “router”) que té accés a Internet.

Per a fer possible la connexió s’utilitzen unes xicotetes antenes, que als nostres aparells acostumen a estar amagades dins del mateix dispositiu, encarregades d’enviar la informació mitjançant unes ones de baixa potència que oscil•len a una determinada freqüència (cicles per segon).

Des d’Augute us podem ajudar a millorar la cobertura wifi dins de la vostra llar, mirant la cobertura i Es poden utilitzar de manera lliure dos freqüèn- aconsellant-vos els millors aparells. De vegades, cies —de 2.4 i de 5 Ghz—, dins de cadascuna de les val la pena passar un cable dins de casa fent serquals hi ha diversos canals disponibles; per exem- vir els conductes ja existents i posar un segon enple, si el nostre encaminador és de 2.4 Ghz, que és caminador wifi a la zona que es quedava amb poca el més habitual, tindrem tretze canals disponibles cobertura que no pas comprar repetidors wifi, que que els aparells solen agafar de manera automàtica. el que fan és amplificar el senyal que ja sol ser de Últimament han sortit uns nous encaminadors wifi baixa qualitat i donen un baix rendiment. de 5 Ghz, que també solen oferir la banda de 2.4 Òscar Alavedra

32

Records d’antany MUNTANYETA

Vaig situar-me al cim de una muntanyeta i contemplava el meu poble, i em poso a recordar moments de la meua vida i de les persones que he tingut al costat i dono gràcies a Deu per este destí que m’ha donat.

No dic això perquè vaig criar-me en una casa de rics no faltant-me res i ser satisfets els meus capricis i en els estudis sempre aprovant en excel•lents i tindre clar el futur de la meua carrera, perquè teniem ja la plaça assegurada abans d’acabar-la. Res de tot això. Quan jo era menut les carreres eren per als que, a més de ser intel•ligents, els pares adinerats buscaven influències a base de regals per a col•locar bé a sos fills; cosa normal, però la meua família no era d’estes.

Per la voluntat de Deu, érem humils. Mon pare s’havia criat dins les serres del Montsià, al costat de sos pares, un iaio i cinc germans, en una muntanyeta que tenien en propietat i de la qual vivien. Ma mare, nascuda a Masdenverge, era la més menuda de tres germanes i es va criar també en una família de pagesos; i mon pare, fill d’Alcanar, es va posar a festejar en ma mare i van casar-se l’any 1935. D’entrada, van posar-se a viure a casa de sos pares d’ella. Hi vivien tots junts en molt bona convivència i estima familiar, tal com Deu mana. L’any 1936 vaig nàixer jo, però tot i l’alegria que sempre dona l’arribada al mon d’una nova criatura, el cel del país es cobria de núvols negres que tapaven el sol i projectàvem l’ombra d’un desastre. El 1936 va ser un any de bojos, que dic jo: va desencadenar-se una guerra que anomenen civil, però de civil no en té res: com pot dir-se civil si gent de la mateixa comarca s’odiava. Deu ens perdone a tots.

Van haver d’evacuar tota la família, excepte mon pare, que era al front defensant la República. Com que va patir una dolència a les oïdes, el van enviar a serveis auxiliars. Del temps que estàvem refugiats, recordo com m’agafava a les faldetes de ma iaia quan sentia un avió: tots teníem temor i pànic. Fins i tot jo que era ben menut, cridava: un ión, un ión! I la iaia esglaiada demanava a Deu que l’avió passés de llarg i que no tirés cap bomba, com ja havia fet dies abans bombardejant una barca de pesca en què van morir tots els tripulants. I una nit l’aviació també va bombardejar el cementeri i el va convertir en no cal dir-ho, però de seguida van arreglar-lo.

Acabada la contesa, vam tornar tots a casa menys mon pare, que va tardar uns dies a vindre de la guerra que pareixia que encara no s’havia acabat. Poc temps després d’estar en la família, a mon pare van tancar-lo a la presó de Tarragona per haver sigut membre de la CNT; hi va ser una setmana. Un cop recuperada la llibertat, dins d’una dictadura, es va posar a treballar en faenes del camp als diversos cultius de les terres del

país: bàsicament, oliveres, garrofers, arròs i hortalisses.

Ja al 1942, mos pares van traslladar-se a viure a Amposta. Per a mi començava una nova vida, ja que el primer que van pensar era en la meua educació. Tot i que al poble de Masdenverge ja anava a l’escola de la mestra Teresina de Miquel, a Amposta, a les monges, va ser el primer col•legi; després ja va arribar el torn de don Vicente. Molt poc temps en escoles nacionals, va arribar-me l’edat d’acompanyar mos pares a fer les temporades de l’oliva, que era l’única manera de passar l’hivern sense empenyorar-se a les botigues. Al poble, el treballador del camp que no tenia terra i havia de viure del jornal, ho tenia magre perquè només tenia faena a l’estiu; a l’hivern, a causa de la climatologia, hi havia setmanes que només treballava dos dies o cap, quan plovia.

Mon pare, tot i costar-li molt, per fi va aconseguir obtindre en arrendament un jornal de terra de regadiu a la finca de l’Oriola —on la terra cobria la roca a poca profunditat—, poc menys d’un jornal a la finca Mas Blach, partida de l’Esquerra, a dins de tot del Delta i a la vora del riu Ebre —aquí no hi havia roca, però sí un canyar ben ample que es va dedicar a arrabassar amb l’ajuda de l’aixada de mitja boca— i també va aconseguir quatre jornals de terra d’arròs a la finca de la Teulada. Així que ja tenia el que ell esperava en tanta il•lusió: portar terra i fer menjar per a casa i també per a vendre.

L’any 1943 va nàixer ma germana i tots estaven molt feliços, com és natural: tenien un xiquet i ara una xiqueta que fèiem la parelleta. A mi, però, que estava molt enjogassat, no em feia molta gràcia haver de cuidar de la germaneta quan la mare havia de sortir de casa: em cansava de bressolar-la per a intentar adormir-la i quan pareixia que ja s’havia adormit —i jo ja sentia els xiquets com jugaven al carrer—, només separar-me’n quatre passes, es despertava i arrencava a plorar. Jo m’enfadava d’allò més perquè volia anar a jugar i ella volia que la bressés i no tenia més remei que continuar gronxant-la, que de fet és el que volia, desperta o adormida. Ma germana pareixi entendre que jo estava ben enfadat per no poder sortir a jugar al carrer, i allavontes era quan deixava anar un somriure com a mostra d’estima; i jo, mogut pel seu detall tan tendre, ja no sentia els xiquets del carrer ni volia anar a jugarhi. Em dedicava a mostrar-li a l’infantil criatura que el meu amor per ella en aquell moment havia de ser més gran del que ella pogués sentir per mi. I molt feliçment gronxava ma germaneta i fins i tot mirava de cantar-li una cançó de bressol, però jo també m’adormia, i quan tornava la mare me n’anava a jugar.

Passat un temps, mos pares van comprar un solar gairebé als afores del poble i quan van poder van obrar la meitat del solar per a fer-hi la casa; l’altra meitat es va quedar de pati, i poc després mig pati el van cobrir per

Records d’antany fer-hi un magatzem menut que necessitaven per a guardar el gènere dels dos horts que treballava mon pare.

L’any 1948 vam augmentar la família: va nàixer una altra xiqueta que va portar l’alegria a la casa. Esta vegada, però, sí que ja vaig caure de la banqueta del tot, perquè ja era grandet i havia de ser així. Les germanetes eren menudes i necessitaven més atenció que jo. En haver augmentat la família, i a temporades tindre a la iaia a casa, ja es feia una colleta de sis persones, amb la qual cosa la situació econòmica era prou difícil. Així que, davant la necessitat, vaig haver d’abandonar les escoles per a poder ajudar a casa.

Vaig començar a treballar al costat de mon pare per al senyor Manuel: a la temporada de plantar l’arròs, anava a donar garbes a la colla. Quan ja em vaig fer una mica més grandet i m’havia ensenyat en les faenes de l’arròs, vaig començar en la colla a fer les temporades tant a la plantada com a la sega. Quan s’acabava aquí a la ribera, a vegades marxàvem fora.

Així va passar l’any 1954, quan vam formar una colleta d’amics i vam anar-nos-en a plantar arròs a un poble de la província de Saragossa, anomenat Velilla de Ebro, on els pagesos van dedicar-se al cultiu de l’arròs per a dessalinitzar les terres i després plantarhi arbres fruiters. Quan vam emprendre el viatge, era la primera vegada que quasi tots els companys sortíem del poble. Vam agafar el carrilet per a anar a Tortosa i des d’allí, per la via de Zafán, vam anar en tren fins a Puebla de Híjar. Recordo que era un dia del mes de juny i quan el tren anava a poc a poc perquè havia de muntar una costa, natros en baixàvem per a mirar de córrer la cirera; després havíem d’espavilarnos per a tornar a atrapar-lo.

Un cop arribats a Puebla de Híjar, vam haver de baixar del tren perquè la via de Zafán s’havia acabat i vam continuar amb un dels trens de la línia Barcelona-Saragossa. En tot moment, vam poder gaudir del pintoresc paisatge dominat pel riu Ebre. Una volta arribats a l’estació de Velilla de Ebro, acabat el viatge, vam anar en busca del riu, que era a pocs metres: en acostar-m’hi, va fer-me la impressió com si estés a l’hort de mon pare. En una barca comandada per un barquer, vam travessar el nostre venerable riu Ebre i per fi vam arribar a la nostra destinació: Velilla de Ebro.

El senyor patró ja ens havia preparat allotjament en cases particulars. A mi em va tocar una habitació ben en espaiosa on vaig dormir en un llit metàl•lic antic amb un matalap gruixut que quedava molt alt; tot estava ben net i ambientat amb detalls i objectes religiosos, cosa que va alegrar-me. Damunt de la tauleta de nit vaig deixar la meua menuda Bíblia, que sem-

33

pre porto amb mi, però la llibreta diari la tenia amagada dins la maleta. Després d’haver passat la primera nit una mica incòmode a causa de la tovor del matalap, a la qual no estava acostumat, i estant tots reunits, vam marxar a la finca situada a tocar del poble. De seguida vam posarnos a plantar arròs, fins a les 9, hora en què vam parar per a esmorzar: un entrepà preparat per cadascú de natros.

Amb bon humor i coratge entregàvem el vigor de la joventut al rendiment del treball i el senyor patró estava content i natros també. Teníem assignat un de la colla per a fer el dinar, que era en comunitat, i quan estava fet es col•locava la paella o la casolà damunt d’una roda de ferro —de les que feia servir el tractor per a revoldre la terra—, això sí, i tots menjàvem dempeus, omplíem la cullera i ens apartàvem per deixar lloc als altres. Les tardes eren molt llargues i miràvem d’aprofitar-les com fos; quan arretiràvem era quasi de nit i va cridar-nos l’atenció que quan arribàvem al poble sempre trobàvem un pastor amb una rabera de cabres: el més curiós era que cada cabra entrava a casa d’ella. Prèviament, la dona de la pensió va aclarir-nos que el pastor, ademés de les seues cabres, també portava les del poble, i com la gent sabia l’hora que passava el pastor a la tarda, ja deixaven la porta del corral oberta perquè hi entrés la cabra. I al matí, igual, per a incorporar-se a la rabera. Per a mi, particularment, va ser una experiència nova, perquè no ho havia vist mai abans.

El bon temps va acompanyar-nos i vam arribar a l’últim dia de plantar; vam acabar al migdia i després de dinar extra —un bon arròs de paella—, vam fer una llarga migdiada a l’ombra d’unes motes de regalèssia ben altes que abundaven a la zona. En sundemà vam anar en autobús fins a Saragossa, on vam tindre temps de visitar la basílica de la Pilarica; com a record, el meu amic Mariano i jo vam una figureta de la Pilarica i, en una botiga de la capital, una corbata que ell encara conserva; jo fa temps que no la tinc. Tornats al poble, vam dedicar-nos a passar comptes i a cobrar per a poder preparar la tornada al nostre poble i a casa.

Havent-nos acomiadat afectuosament de totes les persones que van acollir-nos en cristiana hospitalitat, quan vam tornar a passar el riu Ebre per a anar a agafar el tren de tornada, li vam demanar a les aigües que la barca solcava en aquell moment que li fessen arribar una estimada a la ciutat d´Amposta quan passen per allí. I així va ser: les aigües del riu Ebre de Velilla de Ebro, en compliment de l’encàrrec fet pels ampostins i un masdenvergenc, quan passaven per baix del pont li van fer a Amposta una forta abraçada i el bes enviat pels fills del molt honrat poble. Això és el que jo recordava mirant el poble on vaig nàixer, Masdenverge, del cim estant d’una muntanyeta i donant gràcies a Deu pel meu destí.

Miquel Ramos

34

Club d’escacs

VII IRT MASDENVERGE TERRES DE L'EBRE Un any més, amb molta dedicació, hem portat a terme l'OBERT INTERNACIONAL DE MASDENVERGE. Este torneig d'escacs, de dos dies i mig de durada, tot un clàssic per estes dates, s'ha celebrat al pavelló poliesportiu de Masdenverge durant els dies 29 i 39 de juny i l’1 de juliol.

Un total de 85 participants, arribats d’altres comarques de Catalunya, del País Valencià, d'Astúries, d'Andorra i principalment del nostre territori, han pres part en este esdeveniment escaquístic.

El torneig, vàlid per al rànquing català, espanyol i internacional, atès el seu format, és molt competitiu.

Hi participen tant esportistes consumats com jóvens que estan en bona progressió i dels quals en sentirem a parlar molt prompte.

En categoria absoluta, el guanyador va ser Miguel Jordan, del Circulo Mercantil de Castelló, amb 6,5 punts en 7 partides; en segona posició va quedar Teo Asensio, del Badalona; i en tercer lloc, Pablo Aymerich del Vila-real.

Com a primer local, el jove del CE Masdenverge, Rafel Cabrera. I com a campiona femenina, Julia Lisiewicz, també del CE Masdenverge, amb un total de 4 punts.

Com a campió del tram de fins a 2100 ha quedat JOAN BUCH, del CE Masdenverge, quart de la general amb 5,5 punts. Joan, a la edat de 15 anys, ja va quedar campió del I OBERT de MASDENVERGE. Com a campió veterà, el guanyador va ser Josep Miguel Sanchiz, amb 4,5 punts.

maneres el jove del CE Masdenverge Ivan Querol, que va acabar també en 4,5 punts. Bon torneig també d'Ivan.

El primer sub 2000 va ser Josep Ramos Lor; el primer sub 1900, José Sánchez; i el primer sub 1800, Jorge Alberto Insua.

En les categories dels més menuts, els premis se'ls van emportar Xavier Mompel d'Amposta (sub 8); Eric Fontanet, també d'Amposta (sub 10) i la jove promesa de Ruy Lopez de Vinaròs, Ruben Vinuesa El campió en categoria sub-18 va ser el jove jugador (sub 12), seguit de Lionel Sánchez, del CE Masdendel Peó 8, Gerard Añó, que malgrat la seua joven- verge. tut ha estat sempre lluitant entre els millors. Sens dubte, Gerard és el jove aspirant més ben posicio- El Club d'Escacs Masdenverge, amb la forta nat del territori per a, poder guanyar este disputat col•laboració de l'Ajuntament de Masdenverge i torneig en futures ocasions. moltes firmes comercials de la població i del territori, cases rurals de la població... organitza este inHi destaquen també les bones actuacions d'Arnau teressant torneig d'escacs, malauradament l’únic a Fosch, jove escaquista del CE Masdenverge, que va la nostra demarcació. L'esforç és immens per a una estar molt lluitador durant tot el torneig i que de- entitat menuda com la nostra, però creiem que mostra que té potencial per a arribar lluny i que amb paga la pena, a la vegada que diu molt de natros, 4,5 punts va quedar primer en categoria Sub-16. del nostre tarannà i de la nostra manera de ser.

En la categoria sub-14 també apunten molt bones Regna com a motiu principal i gairebé únic, que els

Club d’escacs

35

nostres jóvens valors, els del CE Masdenverge i els de les nostres comarques, perguen la temor a jugar un torneig d'escacs, animar-se a sortir a competir i a jugar altres torneigs més lluny i a formar-se a poc a poc com a bons jugadors d'escacs.

En acabar l'acte d'entrega de premis, presidit per l'alcalde de Masdenverge, Álvaro Gisbert i pel delegat provincial de la Federació, es va fer el sorteig de 25 lots, majoritàriament de productes de la comarca, i tot seguit un merescut berenar per a tots els participants i acompanyants.

Club d’Escacs Masdenverge

CLASSES D’ESCACS (durant tot l’any) NIVELLS D’INICIACIÓ, INTERMEDI I AVANÇAT Per a jóvens i adults a partir dels 5 anys

ELS ESCACS A MASDENVERGE CLASSES D’ESCACS GRATUÏTES PER A XIQUETS I XIQUETES A PARTIR DELS 5 ANYS GENER-JUNY 2018

Tots els dissabtes a la tarda de 18 a 20 h

DISSABTES DE 17 A 18 h DE LA TARDA.

Local: Planta baixa del Casal c/Montsià, 15 - Masdenverge T 661 918 470

NIVELLS: INICIACIÓ

A/e: cemasdenverge@yahoo.es Vine amb natros, aprendràs i t’ho passaràs bé!!!

Local: c/Montsià 15 - Casal Municipal - Masdenverge Interessats adreçar-se a: cemasdenverge@ yahoo.es T 661 918 470 (Josep M.)

ENIGMES ESCAQUÍSTICS (per Manolo Alcover)

A totes les posicions, blanques juguen i fan mat.

36

Club d’escacs

A l’esquerra, Joan Buch del CE MASDENVERGE 1r local i 4t classificat de la general. A dalt David Jordan, campió del VII IRT MASDENVERGE TE.

Club de futbol

37

FINAL DE TEMPORADA Arribem a la fi d'esta temporada llarga i un any més inoblidable. El passat 18 de maig vam jugar l’últim partit de la lliga al camp del Vinaròs: el domini de joc a l’inici del partit va ser dels blaus del Vinaròs, però de cara les dos últimes parts vam posar-nos les piles i vam superar el rival amb un marcador final de 3 a 6 (Biel Curto, 2; Pep, 1; Pau, 1; Nil, 1; Àlex Garcia, 1).

Finalitzem la lliga en la tercera posició de la classificació.

Un molt bon resultat per als menuts del club. Però no acabem aquí... Continuem fent amistosos, jugant tornejos... hem fet diversos amistosos, entre els quals hi ha el partit que vam jugar contra l'Amposta, on vam guanyar per un 2-0, o contra el Jesús i Maria, on vam guanyar dos partits i i en vam perdre un de les tres vegades en què ens hem enfrontat. I també per segona vegada vam viatjar a Barcelona per a jugar contra el benjamí MESSI, un partit en què vam perdre per 6 a 1, amb gol de Pau. Tot seguit, vam començar la temporada de tornejos. Torneig de Campredó: sotscampions, en perdre la final per 2 a 1 contra l'Atmella de Mar i trofeu amb el trofeu porter menys golejat per a Biel. Torneig de d'Altafulla: gran torneig, en què durant el matí van guanyar els quatre partits de grup, jugant un futbol grandíssim; a les semifinals vam pedre per 2 a 1 contra el Valls i ens vam quedar a les portes de la final.

Grandíssim esforç dels més menuts durant la temporada. Fins aquí arribem i tanquem de la millor manera esta temporada. Entrenadors, pares i jugadors. Volem donar les gràcies a tots pel suport del dia a dia, a ells, els protagonistes, per fer una altra temporada inoblidable i increïble, per fer un futbol grandíssim. Sou immensament enormes dins del camp. O-LE-LE, O-LA-LA, ser del Masden és... lo millor que hi ha! Fins aviat!

Yasmina López Campos

FINAL DE TEMPORADA I SALVACIÓ MERESCUDA: ENHORABONA EQUIP!!!

Només podem començar este últim escrit de la temporada donant l’enhorabona i les felicitacions al Masdenverge, CF; en concret, a tots els jugadors, al cos tècnic i a la junta per l’esforç fet i per haver aconseguit l’objectiu principal que era el de la permanència. Fins a l’últim partit es va mantindre l’emoció, ja que ens jugàvem la permanència amb el Pinell i el Vilalba. Per sort, el conte va tindre un final feliç i ara ja hem de tirar endavant i pensar amb la nova temporada que, de ben segur, serà igual d’emocionant.

Com a novetats més importants per a la pròxima temporada, ara per ara, no n’hi ha moltes, però el que sí que podem avançar és que Gerard Capera serà el nou entrenador; li desitgem molta sort en esta nova etapa. Altres novetats que no són molt positives, fins i tot podem considerar que són molt negatives per al nostre equip i que de ben segur ens afectarà bastant, són les baixes de Cristian Arasa, l’estrella i màxim golejador de l’equip que marxa a l’Ulldecona, i les dos baixes ja confirmades d’Ivan Arasa i de José Mulet, que marxen al Santa Bàrbara. Estes dos baixes encara són més doloroses perquè marxen a un rival directe, però la vida és així i el futbol té estes coses: els jugadors van i venen, i en cap cas entrarem a valorar les decisions dels futbolistes perquè tothom té la llibertat de decidir sobre allò que més li convé. Això sí, el que tenim clar és que donem les mil gràcies a estos jugadors pel seu compromís amb l’equip i amb el poble. Sempre tindran les portes obertes del nostre club.

Ara toca pensar amb els que continuen dins del vaixell i amb els que vindran; a tots ells, molts d’ànims i a lluitar per l’objectiu principal que és la permanència, sempre tenint en compte que es tracta d’un esport per a passarho bé tots junts els cap de setmana. La pretemporada ens deixarà moltes novetats que podrem informar en el pròxim butlletí i que esperem que siguen positives.

Tot seguit podeu llegir els resums dels últims partits de lliga, la taula classificatòria definitiva i els golejadors de l’equip.

Club de futbol

38 31a JORNADA: MÓRA LA NOVA, 4

MASDENVERGE 1

Partit molt desigual, ja que jugàvem contra un dels equips més en forma de la categoria. Només cal veure la classificació final per a comprovar que el Móra finalment va quedar subcampió. A la primera part, el Masdenverge ja va encaixar dos gols i durant la segona dos gols més de l’equip de casa sentenciaven el partit. Al minut 89’, el Masdenverge marcava el gol de l’honor per mitjà de Daniel Accensi.

32a JORNADA: L’ATMELLA 0

MASDENVERGE 2

Victòria vital per a mantindre la categoria. En esta ocasió el nostre equip va fer un partit molt seriós i amb solvència que va donar els seus fruits. José Mulet al minut 36’ marcava un gran gol i Ivan Arasa sentenciava a la segona part al minut 62’ amb el segon gol.

33a JORNADA: SANT JAUME MASDENVERGE

3 1

Penúltim partit de lliga amb derrota i que ens deixava en una posició molt incomoda, ja que deixàvem per a l’últim partit de lliga la incertesa de la salvació. Tot i així, el nostre equip va lluitar i fins i tot es va avançar amb gol de José Mulet (17’). Tot i marcar primer, a la segona part tot va canviar i el Masdenverge va encaixar tres gols seguits que deixaven l’equip en una situació delicada.

JUGADORS

GOLS

CRISTIAN ARASA

16

XAVI TOMÀS

9

JOSE MULET

9

EDUARD ROIG

6

PAU TOMÀS

4

IVAN ARASA

3

ARTURO SACRISTÀ

1

ROBERTO CARLES

1

ALEIX CAMPOS 1 BLAI GIL 1 DANIEL ACCENSI

1

34a JORNADA: MASDENVERGE 3

ALCANAR, CD 1

Últim partit de lliga on ens jugàvem en noranta minuts la faena feta durant tota la temporada. La victòria era decisiva per a mantindre la categoria. Només començar el partit, al minut 17’, l’Alcanar ens marcava i s’avançava en el marcador. Però el nostre equip va traure forces d’allà on no n’hi ha i es va poder refer amb dos gols consecutius de Pau Tomàs (23’) i José Mulet (28’). La segona part va ser més plàcida i el Masdenverge es va limitar a mantindre el resultat, tot i que va sentenciar el partit amb el gol de Xavier Tomàs al minut 52’.

Al final del partit el nostre poble va poder gaudir de la permanència del Masdenverge i va fer el passadís a Jordi Romeu, que deixa el futbol en actiu.

La junta

Temps d’oci

EL RACÓ D’EN XAVI (per Xavier Ocaña Amaré)

L’ENCREUAT (per J. Jesús Tomàs Reverté) HORITZONTALS 1. Un sentit. Barandat. 2. Que no és cuit. Consonant. Embarcació. 3. Déu egipci. Esclop. Article molt nostrat. 4. Vocal. Part dels pantalons. La tens a mà. 5. Format per nou. 6. Vocal. Forma verbal de cantar. Fa por. 7. Pronom. Facultat de discórrer. Infusió. 8. Impost. Angle recte. Condiment. 9. Perill.

Excavació d’una trinxera..

VERTICALS 1. Un cert color. Dia passat. 2. Còlera. Consonant.

Relatiu a l’ovella. 3. Porta. Pastis. Naip. 4. Vocal.

Curar. Mig zero. 5. Pertanyent al comú. 6. Vocal.

Demano almoina. Consonant. 7. Conjunció. Fibra tèxtil. Gaudint de salut. 8. Conjunt d’ocells. Punt cardinal. Cosa que obstruïx. 9. Partícula molt menuda. Pesseta.

39

40

La “contra”

SANT JOAN