Foto: Francesc Arcas
El Sot de l’Aubó
Festejador del segle XVI de la masia Rocosa, avui Casa museu Domènech i Montaner
noia perquè les dones en aquests afers sempre tenien preferència: símptoma incontestable que són elles sempre les que acceptaven i les que accepten. A partir de la formalització del prometatge, no es podia pas anar a festejar cada dia, perquè s’hauria considerat excessiu i per allò que deien que “d’entre els nois i les noies el dimoni hi fa joies”. O sigui, que una relació massa sovintejada era més procliu a que es produïssin les relacions prematrimonials indesitjades. Indesitjades per part de les famílies, és clar. Per tant, normalment, s’anava a festejar el diumenge (el dissabte no, perquè les noies havien d’ajudar la seva mare a fer la neteja) i després un dia entre setmana, que molt majoritàriament era el dijous, suposo que per un concepte d’equidistància altres hi anaven el dimecres. Abans en aquestes coses es tendia a ser rigorista. A mesura que el prometatge avançava, si tot anava bé i la família agafava confiança al futur gendre, llavors el convidaven a sopar i per compensar-ho el diumenge ell s’emportava la promesa a dinar a casa seva. Aquestes coses òbviament no eren axiomàtiques, però marcaven les pautes com si diguéssim i moltes
26
vegades suscitaven un mar de xafarderia. Abans de la societat de la informació o dit sense pedanteria, abans de la ràdio i la televisió, el poble vivia immers en la seva pròpia xafarderia i les qüestions sentimentals i de família eren temes destacats o d’interès preferent. Tothom vigilava sobretot els promesos, ningú no parlava d’aquestes coses, però tothom devia considerar que estaven en zel: vigilaven els pares i els germans, vigilaven els parents, amics i veïns i com que tothom es coneixia, tothom vigilava tothom, la intimitat tal i com ara s’entén no existia pas. Cal dir que els promesos s’havien de deixar veure als llocs més cèntrics i en cas de no serho, havia de ser com a molt el parc de la Mare de Déu de la Misericòrdia per exemple, com si l’ombra venerable de la verge privés als promesos de fer segons quines coses. Al cinema tothom vigilava si s’agafaven més del compte, era un món tremendament blindat pels costums, però en gairebé tots a sota només hi havia la mateixa intenció repressora i encara n’hi havia que trobaven la manera de fer Pasqua abans del Ram. Vol dir que l’instint de reproducció de l’espècie és tremendament poderós. Com és ben sabut,
El Sot de l’Aubó