El Sot de l'Aubó by Carles Sàiz

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó BUTLLETÍ DEL CENTRE D’ESTUDIS CANETENCS · NÚM. 2 · FEBRER

Liberals, federals i carlins a Canet

2003

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó reproduirà cada vegada, a partir d’aquest butlletí, una il·lustració d’un pintor canetenc o vinculat a la nostra població. Enguany hem cregut convenient començar per una tinta de 1992 del traspassat artista canetenc Josep Tenas. Agraïm a l’Estudi Tenas el permís per a la seva publicació. La capçalera d’El Sot de l’Aubó és una aquarel·la del pintor canetenc Salvador Castellà, creada expressament per aquesta fi i dipositada al fons documental del Centre d’Estudis Canetencs.

E d i t o r i a l

El Sot de l’Aubó

La marxa del Centre d’Estudis Durant el temps que va des de la constitució del Centre d’Estudis Canetencs fins avui, ja hem iniciat la tasca de recollida de papers antics que se’ns vulguin proporcionar. Entre d’altres ja hem rebut i classificat un grup de documents referents, en la seva major part, als dos anys anteriors a l’obertura de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Canet de Mar. Tot aquest material possiblement ja podria permetre escriure la història d’aquesta entitat a Canet; ja que comptem també amb abundant material –especialment gràfic- de les Festes de la Vellesa i els 22 anys de vida de l’Esplai. També hem rebut documentació referent al Club de Botxes Misericòrdia, corresponent a la dècada dels anys 50. Des de la Unió de Botiguers i Comerciants de Canet se’ns ha proporcionat dues caixes de material i propaganda comercial de l’entitat que classificarem tot seguit. Del tema de la navegació a vela, especialment de la Carrera d’Amèrica, ja s’han iniciat estudis a fons, per tal d’anar recollint tota la informació que poguem abastar i anar-la estudiant àmpliament. Per aquest afer ens hem posat en contacte amb Bartomeu Roig, de Caldes d’Estrac, propietari d’un extens arxiu del seus avantpassats canetencs que té degudament catalogat i digitalitzat. D’altra banda, cercant informació sobre la persona del Dr. Moisès Jaumejoan Roca, la seva néta, Maria Rosa Soler Jaumejoan, ens va proporcionar un vell llibret de poesies del seu avi, que data de 1891. Degut a la seva antiguitat, ens hem afanyat a fer-ne una còpia digital, hem localitzat una fotografia del Dr. Jaumejoan i estem fent-ne una breu biografia. Ja hi ha dos grups que estan treballant sobre la història de dues entitats locals prou significatives com són el Col·legi Yglesias i el Centre Catòlic, actualment Centre Parroquial. D’altra banda estem corregint i posant a net tota l’obra poètica –i posteriorment ho farem també amb la teatralde Josep Masvidal i Espàrrech. De moment ja passem de més d’un centenar les poesies classificades. Requerim, doncs, altra vegada, que tota persona que disposi de vells papers, siguin programes de qualsevol activitat, documents, fotografies, etc.. que ens ho comuniqui, i si no vol cedir-los, que ens deixi fer fotocòpies per poder anar seguint els nostres estudis. Francesc Verdura i Campeny Secretari del CEC

Les vivències passades Fa uns anys, un bon amic capellà, contestant a un escrit meu, em digué: “...escriure sobre les vivències passades és molt important, els historiadors les valoren molt, ja que des d’aquests fonaments és d’on es pot escriure la història veritable. Cada població hauria de tenir testimonis escrits sobre la seva col·lectivitat i en tots els àmbits: econòmic, social, docent, religiós....” Amb poques paraules, em fa una semblança del que pretén el Centre d’Estudis Canetencs: aflorar fets i vivències passades i reconstruir la memòria històrica d’uns col·lectius, que amb el seu esforç, ens van construir uns camins molt ben fressats i que ara, nosaltres, en gaudim. Ells van forjar la identitat del nostre poble. Som hereus d’una idiosincràsia mil·lenària que des d’avui, aquest Centre, amb la seva tasca, modesta però creativa, vol furetejar el passat, catalogar-lo al present pensant en el futur. Ni més ni menys, aquesta és la qüestió que es cobeja, amb el crèdit essencial de la participació de tots els canetencs que puguin aportar dades en la investigació i recerca de documentació de temps reculats. Joan Rius i Planas

El Sot de l’Aubó

BUTLLETÍ TRIMESTRAL D’HISTÒRIA LOCAL

Edita: Centre d’Estudis Canetencs · Abell, 2, 2n · 08360 Canet de Mar Junta: Xavier Mas (president), Francesc Verdura (secretari), Carles Sàiz (tresorer), Antoni Cruanyes, Lluís Llovet, Francesc Arcas, Francesc Bertran (vocals) Disseny i compaginació: Carles Sàiz · Assessorament lingüístic: M. Rosa Verdura Amb la col·laboració d’Edicions Els 2 Pins i l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Canet de Mar

El Sot de l’Aubó

A r t i c l e

El pessebrisme al nostre Canet de Mar

La vella tradició del pessebrisme a Canet es perd en la llunyania dels temps. Aquests pessebres es feien seguint els vells cànons, o sigui, el que popularment s’anomenava de “mata i molsa”. Eren prou coneguts, entre molts altres, els que es solien visitar durant les Festes Nadalenques, com per exemple el de can Fontàs, a la coneguda pensió de la carretera, nomenat popularment com el “Farolito”, pel llumet que en forma de fanal penjava sobre la porta d’entrada. El de can Vaquer, situat a la riera de Lledoners era conegut com a Can Medecineta, pel fet que un dels seus avantpassat era l’apotecari de Canet. El de can Mas, a la primera casa de la riera de Gavarra, i conegut per cal “Burot gros”, pel fet de que complia aquestes funcions. El de can Tassà, a la casa d’en Joaquim Vinyals, conegut per can Pauleta i del qual el mateix Tassà es construïa les figures. Un darrer pessebre que causà força impacte va ser el de Ca la Josefa, una petita pensió ubicada al Torrent de Lledoners, al costat de can Llorich. Hem escrit primer que des de sempre els pessebres eren construïts amb mata i molsa, però aquest de Ca la Josefa era en forma de diorama i qui el va construir es deia Plana i treballava a la Companyia Elèctrica del Montseny, amb oficines al carrer Ample. Això era el Nadal de l’any 1935. Després del temps de la guerra civil, per tant a l’any 1940 i seguint la nova tendència d’aquell temps, va començar una nova etapa que ha durat fins als nostres dies. Ens referim a la construcció de pessebres artístics, una nova corrent que es va prendre seriosament i que va fer que sortissin a Canet una unió de joves i no tan joves que van fer brillar aquest nou art. Van formar aquest grup de nous

artistes, entre possibles oblits, Joan Geli, Joaquim Dotras, Agustí Chinchilla, Joan Puig de ca la Coloma, Paco Solé, Bonaventura Roca, confiter, Josep Rovira, el marit de Paquita Romero, Pedro

Al pessebre de Can Tassà, fins i tot es construïen les figures Iglesias, Bartomeu Amatller, Àngel Murillo i destacant sobre tots, Antoni Utzet. No hem d’oblidar tampoc l’Alsina, Xavier Mas, Josep Masvidal pare i Benet Masvidal, en Puigvert de ca l’Acedo, Isidre Riera, etc... lamentant el possible oblit d’alguns altres. Cada any es formava una comissió específica, que després de les visites a tots els que concursaven, repartien premis força interessants. Canet va assolir una certa

importància dins del pessebrisme, tant com per ser tinguts en compte per l’Associació de Pessebristes de Barcelona. Durant uns anys un pessebrista de Canet formava part del Jurat del Concurs de Mataró. Durant aquest temps, almenys dues vegades, membres de l’Associació de Barcelona ens van visitar a Canet per ensenyar les tècniques de construcció de pessebres, fent demostracions pràctiques al local del Centre Parroquial que van ser molt concorregudes. En aquest mateix temps, l’Associació va editar un llibre amb el títol de “Com construir un pessebre”, que va tenir molt bona acollida entre l’afecció. Llàstima, però, que com totes les coses del nostre món, la societat es regeix per una mena de llei del pèndol on res no dura massa però tot torna. Amb aquesta confiança, esperem que retorni aquest bell costum dels pessebres artístics i els puguem visitar en els dies entranyables de les festes nadalenques. FRANCESC SOLÉ I GIBERT

El Sot de l’Aubó

Monogràfic

Liberals, federals i carlins Les convulsions polítiques al Canet de Mar del Sexenni Revolucionari (1868-1874) La revolució liberal de Setembre de 1868 va tenir com a causa el desgast que patí el règim d’Isabel II. A Catalunya la reina tingué un escàs suport i les élites polítiques liberals progressistes van dissenyar un canvi, a través d’un pronunciament militar amb una mobilització social molt controlada. La Gloriosa va iniciar-se a Cadis el 17 de setembre de 1868 i tardà més de 10 dies a triomfar, amb la conseqüent formació de juntes i la victòria de les tropes sollevades sobre les governamentals. El 29 de setembre, Isabel II, veient la situació, deixava el tro i abandonava el país1 . La revolució havia triomfat, però no va ser fins aquell moment que Barcelona s’afegí al moviment i tot seguit ho van fer un ampli ventall de pobles i ciutats catalanes. A Canet, l’1 d’octubre, l’alcalde, Francesc Carbonell, va comunicar al consistori canetenc que Barcelona s’havia sumat a la revolució2 donant suport al govern liberal constituït a Madrid i després de fer públic el programa de reformes de la ciutat comtal, proposà – mig forçat- que Canet secundés el moviment. Tant és així que l’Ajuntament de Canet comunicà a la Junta Provisional Revolucionària de Barcelona -que era l’organisme representatiu del principat- que es posava a la seva disposició. El canetenc Miquel Roura Blanxart, de tendència progressista, va aconseguir de la Junta Revolucionària de Barcelona amples poders i constituí així la Junta Revolucionària de Canet. Francesc Briera va ser nomenat president; Miquel

Canet de Mar, poc abans que comencés el Sexenni Revolucionari (Arxiu Sàiz-Xiqués)

Roura, vicepresident i Joan Soler Puig, vocal secretari. El 3 d’octubre es van reunir els membres de la junta revolucionària de Canet a fi de prendre el control a la situació. Formaven part de la Junta Revolucionària, Miquel Roura, Joaquim Llinàs, Joan Busquets, Jaume Misser, Jacint Cortés, els quals van aconseguir suplantar l’ajuntament monàrquic amb una nova corporació integrada per liberals i algun republicà, encapçalada per Joan Molet -de signe progressista- i els regidors Ramon Roura, Maties Arruga, Miquel Castañer, Joaquim Torrus, Isidre Casellas, Vicenç Juntàs, Isidre Codina, Josep Olivé, Josep Boher i Josep Antoni Dotras, els quals van prendre possessió de la faixa creuada3 el 6 d’octubre davant

del president de la Junta Revolucionària de Canet, Francesc Briera. Poc després, el 19 d’octubre es nomenà, d’acord amb les directius del Governador Civil de la Província, nou individus per a composar la comissió o Junta local d’instrucció primària4 La nova corporació va tenir com a primer objectiu designar els col·legis per a les eleccions municipals del desembre del mateix any. Dies abans, per decret del 9 de novembre, s’implantà a tot el país el sufragi universal masculí per a majors de vint-i-cinc anys i a les eleccions de desembre el triomf dels republicans a Catalunya va ser aclaparador en municipis grans. Per contra als petits municipis com Canet, que en aquell moment xifrava menys de 3000 habitants,

RISQUES, M. (dir): Història de la Catalunya Contemporània. Proa, Barcelona, 1999 Acords Municipals, 1-10-1868 (AHMCM) 3 3 Acords Municipals, 3-10-1868 (AHMCM). La insígnia de regidor del moment era la faixa creuada, de color moratós, element que va ser vigent fins el 1902, any a partir del qual es fan les medalles de plata que encara porten els regidors municipals cada vegada que hi ha l’acte d’investidura de la nova corporació. 4 Els càrrecs van recaure a Josep Llauger, Joan Busquets, Joan Soler, Jaume Cantallops, Joaquim Llinàs, Fèlix Cassà, Joan Dotras. A: Acords Municipals, 19-10-1868 (AHMCM) Desconeixem si aquest Busquets és Joan Busquets Llinàs, Diputat Provincial pel Partit Conservador a l’igual que el seu germà, Josep Busquets Llinàs, el gran cacic de Canet durant la Restauració. 2

El Sot de l’Aubó les dues forces del moment – liberals i federals- van quedar força igualades, per bé que els liberals aconseguissin la majoria. A primers de gener de 1869 es constituí l’Ajuntament amb els càrrecs electes. Per la banda liberal, van ser nomenats Fèlix Vaquer, Joan Carbonell, Josep Oliver, Jaume Misser, Joan Soler i Puig i Joan Molet i Llauger i pel que fa als federals, formaren el govern Josep Jover Mora, Cosme Montsant, Miquel Oms, Joan Soler i Puig, Lluís Jover i Vicenç Fontàs. Joan Molet i Llauger va ser escollit «en votación por medio de papeletas»5 , alcalde constitucional de la població i al dia següent es van procedir a crear les comissions de treball6 , a més de nomenar Enrique de Rojas i Cantos com a secretari interí, tenint en compte que l’anterior havia estat destituït durant els primers dies de la revolució pel seu signe marcadament monàrquic.7 Poc després de posar en funcionament el nou ajuntament, el consistori de Canet entrà en polèmica en debatre el govern del país la forma d’estat que havia de definir la nova constitució. L’aprovació majoritària l’1 de juny de 1869, d’una Constitució d’inspiració democràtica basada en el reconeixement de la sobirania nacional i en una completa relació de drets de l’individu, inclòs el de la llibertat de cultes, era un pas endavant; tanmateix fixava també la monarquia com a forma de govern per a Espanya, fet que demostrava que les pressions federals perdien molt pes. Malgrat les desavinences amb el text constitucional, el 4 juliol de 1869, l’alcalde Joan Molet i Llauger convocà als regidors de l’Ajuntament per a jurar la Constitució i es trobà amb l’oposició dels regidors federals. El regidor Vicenç Fontàs va manifestar que «atendiedo a las ideas que se profesaba [referint-se a la 5

Monogràfic Constitució] no se creia en el caso de prestar el juramento que se exigia, manifestando que este era la opinión de los concejales S. D. Cosme Monsant, José Jover y Mora, Miguel Oms y Luís Jover»8 . Juraren només la Constitució l’alcalde Joan Molet i Llauger i els regidors liberals Fèlix Vaquer, Joan Carbonell, Josep Oliver, Joan Soler i Puig. La negativa de jurar la Constitució per part de federals va ser un cas generalitzat a la majoria de municipis catalans, acom-

El poble es dividia entre progressistes i federals panyats a més a més de situacions tenses i crispades. Tant és així que a finals de l’estiu de 1869 el Ministre de Governació va atorgar als governadors civils poders discrecionals per a actuar contra les manifestacions antimonàr-

quiques. Aquest fet va portar que el 22 de setembre, el Governador Civil de Barcelona suspengués dels càrrecs als regidors que s’havien negat a jurar la Constitució de la monarquia espanyola, que foren substituïts pels nomenats directament pel governador. Quedaren suspesos per tant els regidors federals de Canet i foren substituïts pels liberals Francesc Briera, Ramon Roura, Maties Arruga, Joaquim Torrus i Miquel Castanyer9 , la majoria dels quals ja havien estat regidors abans de les eleccions. La destitució governativa dels federals va ser força polèmica, ja que els resultats de les eleccions demostren que Canet es trobava dividit en dos bàndols. Cal tenir present que a algunes grans ciutats les revoltes i barricades s’estengueren arreu de Catalunya i fins i tot el partit federal va fer una crida a favor de la República. Més de 8000 homes van seguir l’alçament federal i també els de Canet, que s’alçaren en armes el 3 d’octubre, constituïren una Junta Revolucionària Provisional i dissolgueren l’ajuntament de la població. Malgrat el primers passos, sembla ser que

Durant el Sexenni, federals i carlins van provocar constants aixecaments

Acords Municipals, 1-1-1869 (AHMCM) Josep Oliver va ser nomenat síndic. Lluís Jover, regidor interventor «debiendo componen la comissión de policia urbana y de vigilància». De «pesos y medidas» Miquel Oms, Cosme Muntsant i Josep Jover Mora i d’Obres Públiques formaven la comissió Josep Oliver, Jaume Misser i Vicenç Fontàs, 7 Acords Municipals 20-2-1869 (AHMCM) 8 Acords Municipals, 4-7-1869 (AHMCM) 9 Acords Municipals, 22-9-1869 (AHMCM) 6

El Sot de l’Aubó

Monogràfic l’intent no triomfà ni tampoc ho feren els revoltats federals de Canet, que marxaren amb la partida de Sant Celoni i tornaren atemorits a les seves cases el mateix dia.10 El 4 d’octubre, el regidor liberal Joan Carbonell, per absència de l’alcalde Joan Molet, convocà als membres de l’Ajuntament de Canet, per tornar a reconstituir l’ens municipal i «para ponerse de acuerdo sobre las providencias que deberian adoptar a fin de prevenir cualquier nueva agresión por parte de los insurrectos y al mismo tiempo de que se proceden a formar las primeras diligencias en averiguación de los hechos que tuvieron lugar en esta vila en la mañana del citado dia tres». Paral·lelament, es va encarregar la tasca de mantenir l’ordre a un grup de canetencs en cas d’un nou enfrontament federal, atès que «muchos de los sublevados que salieron de esta villa habian regresado y solicitaban indulto”.11 Arran de tots els aixecaments federals del país, el 5 d’octubre el govern suspengué les garanties constitucionals i es declarà l’estat de guerra a tota Catalunya. Les revoltes van acabar del tot sufocades a principis de novembre amb dures repressions que passaren per detencions o l’exili de dirigents republicans. Contràriament, el Capità General de Barcelona concedí l’indult als sollevats canetencs de la partida de Sant Celoni després que l’Ajuntament de Canet el sol·licités. La petició de l’indult, de ben segur va ser mal vista per a les autoritats governatives i va provocar poc després la destitució de l’alcalde de Canet. El 26 d’octubre el Tinent Coronel Manuel Aranza, en representació del Governador Civil de Barcelona reemplaçava Joan Molet i també el primer tinent d’alcalde, Fèlix Vaquer, per Joan Carbonell i Andreu i Josep Oliver i Jover respectivament. Inexplicablement, dos dies després el

mateix Aranza va destituir tot l’Ajuntament12 i va nomenar un nou consistori format per Joan Busquets, Isidre Casellas, Josep Vidal, Francesc Roig, Joaquim Vidal, Salvador Font, Pau Adroher, Jaume Mora, Joan Campins, Josep Rocosa i Magí Jover.13 Poc després, a inicis de 1870, Joan Molet tornava a ser alcalde de Canet. Aquell consistori va viure de ple la pujada d’Amadeu de Savòia al tron espanyol. Després de molts candidats de diverses proce- El campanar de Canet va ser el lloc de guaita de les dències, el General diferents partides durant el Sexenni Revolucionari Prim aconseguí que les Corts votessin a favor del determinar no visitar Canet. El fill de Víctor Manuel II d’Itàlia, el 16 consistori liberal de Canet esperava de novembre de 1870. La vinguda davant l’estació de ferrocarril de la d’Amadeu a Espanya va venir població l’arribada del monarca i acompanyada d’un viatge per quan la comitiva va comunicar les Catalunya i el 20 de setembre de seves intencions l’alcalde Joan Molet va suplicar al rei la visita amb un elegant discurs en castellà i el rei, aixecant-se, va baixar a l’andana. Segons el cronista local Magí Xiqués, Amadeu I va ser aclamat en passar entre els canetencs, que havien engalanat els balcons amb domassos i els carrers amb arcs de triomf; tanmateix, Xiqués de ben segur que faltava a la veritat en el seu relat, si es té en compte que més de la meitat de la població era antimonàrquica. A Canet, Amadeu I va visitar el Santuari de la 1871 el monarca passà per Canet. Misericòrdia, i després els indusLa comitiva reial havia promès que trials de la població li mostraren els s’aturaria unes hores a la població productes tèxtils que fabricaven. però com que urgia que retornés Amadeu I va prometre fer una cap a Barcelona, la comissió va donació important al temple de la

Els federals de Canet van ser indultats pel governador civil

Acords Municipals, 4-10-1869 i 6-10-1869 (AHMCM) Acords Municipals, 6-101869 (AHMCM) 12 El consistori estava format per Joan Carbonell, Josep Oliver, Francesc Briera, Ramon Roura, Joan Soler i Puig, Joaquim Torrus, Miquel Castanyer, Matias Arruga i Jaume Misser 13 Acords Municipals, 28-10-1869 (AHMCM). L’alcalde va ser Joan Busquets, el tinent d’alcalde Isidre Caselles i el síndic, Francesc Roig. 11

El Sot de l’Aubó Misericòrdia, però els trastorns polítics que li vingueren a sobre van impedir el compliment de la promesa. 1 4 Els partits monàrquics estaven molt dividits, els federals cada vegada eren més forts i protagonitzaven aixecaments armats i els carlins encetaven la tercera guerra carlina. Davant d’aquest panorama, Amadeu I va optar per abdicar i amb la marxa del monarca es va preveure que arribaria la República. Els mateixos federals de Canet, ressentits encara per la seva destitució a l’ajuntament, a mesura que veien que la situació política portaria un canvi, van fer famosa aquella frase de «ja es veu la República entrant per les roques de la Catel». L’11 de febrer de 1873 el Congrés i el Senat proclamaven la República com a forma de govern. L’eufòria omplí els sectors republicans de la població que dominaren ben aviat l’Ajuntament de Canet. No sabem si en aquest moment el liberal Ramon Roura deixà l’alcaldia de la població per donar pas al federal Lluís Jover Llavena, tanmateix és possible si tenim en compte que aquest darrer ja tenia un poder prou significatiu amb la vigilància de la població per evitar les incursions carlines, que com a tot arreu, comptaven amb petits nuclis de simpatitzants. Canet no en quedà exempt, amb algunes famílies, generalment propietaris rurals, que es debatien entre el federalisme i el carlisme donat el poc pes significatiu que tenia aquest darrer moviment a la comarca.15 La Primera República va ser un 14

Monogràfic fracàs. Això quedà ben palès amb la successió dels quatre presidents en els només deu mesos que durà i l’etapa final del període es va caracteritzar per l’autoritarisme de Castelar, el qual fins i tot va ser desautoritzat per les Corts a finals de 1873. Aquest fet va provocar el cop d’Estat del general Pavía el 3 de gener de 1874 i la presidència de la República va ser assumida pel General Serrano fins que el 29 de desembre de 1874 el General Martínez Campos va donar el cop d’Estat que conduí a la Restauració Borbònica sota la fi-

Els carlins van entrar a Canet en diferents ocasions gura d’Alfons XII. El consistori municipal de Canet, que llavors estava format majoritàriament per federals, va deixar l’Ajuntament immediatament i només es mantingué el seu càrrec de regidor Miquel Pujadas, que hagué de fer front, en més d’una ocasió, a l’entrada dels escamots carlins reclamant aliments per a les tropes que voltaven el litoral barceloní, fins que a l’any 1875 fou aixecat el Sometent a Catalunya16 i poc després, al 1876 es donà per tancada la guerra carlina. Amb la Restauració, va començar a caminar la política de torns implantada per Canovas del Castillo, amb l’alternança dual dels partits

dinàstics, el Partit Conservador i el partit Liberal. Els republicans no van aixecar el cap durant molt anys mentre que els liberals de Canet ràpidament van passar a ser membres del Partit Liberal de Sagasta i, fins i tot, Joan Molet es va convertir en el primer alcalde del Canet de la Restauració. Anys després també Ramon Roura i Blanxart, que havia endegat la Junta Revolucionària el setembre de 1868 va també ser alcalde de Canet de 1880 a 1884 pel mateix partit Liberal17 . Però L’instint de supervivència de la política no acaba aquí. La victòria del Partit Conservador, en detriment del Partit Liberal a l’Ajuntament de Canet l’any 1887 va fer que el Liberal anés perdent pes polític i simpatitzants fins al punt que l’any 1895 va tancar la seu política de l’Ateneu Canetenc. Veient això, molts d’aquests liberals es van anar acostant cap a les files de l’emergent moviment catalanista de la població. No en va, a diferència del catalanisme tradicional, que s’integra del carlisme i el federalisme, en el cas de Canet, també cal afegir-hi moltes de les antigues famílies progressistes del Sexenni i del mateix Partit Liberal de la Restauració. Si fem una lectura històrica de la política local de les primeres dècades del segle XX, trobarem que molts fills d’aquells liberals, són al capdavant del moviment catalanista de Canet, entre ells, l’eximi Dr. Marià Serra i Font. CARLES SÀIZ I XIQUÉS historiador

XIQUÉS I SOLER, Magí: Ressenya Històrica de Canet. Edicions Els 2 Pins, Canet de Mar, 1995. L’1 de novembre de 1872 un escamot de carlins van entrar a Canet i malgrat la vigilància dels de la partida de la Porra, van prendre el poble. (Dietari de Canet de Mar, febrer 1896). Anys després, per l’agost de 1876 tenim constància que els carlins van tornar a Canet i cremaren tota la documentació del registre civil de la població. Vegeu SÀIZ, Carles: Anècdotes sobre les Guerres Carlines al Canet del XIX. A: ÀMBIT, maig 1997 16 El Dietari de Canet de Mar, al Setembre de 1894 diu de Miquel Pujadas que “en temps de la darrera guerra civil, se fugia d’ésser de l’Ajuntament per les responsabilitats que’l cárrech reportava; donchs en Doy, essent regidor y’l darrer de tots, se trobá un dia que’ls seus companys de corporació l’havien abandonat, quedantse completament sol; no s’espantá pas per aixó, sinó que empunyá lavara y fent d’amo absolut, esperá ab molta tranquilitat que’l rellevessin, cosa que tardá forsa temps en conseguirho, puix la guerra portava altres tráfechs y no era cas d’entretenirse en petiteses com aquesta. Lo resultat fou que quan venien los carlins demanant diners, ell may los hi deya que nó, hi bromejava un xich fins a lograr amansir un bon tros les cares ferrenyes; y aquest seu sistema lo seguia igualment ab la tropa y’ls voluntaris, y s’ha de confessar que obtenia ventatjes que potser cap més Alcalde haguera conseguit. Lo seu humoristich caracter quedá demostrat el dia de Sant Pere. Volgué complir ab lo deber de l’autoritat que exercia y aná en corporació al ofici, ell sol; peró aixó si, acompanyat del secretari, agutzils, serenos y la música. Alguns lo criticaren com a fatxenderia, més la majoria del poble ho va veure ab bons ulls y fins se l’aplaudi y tot; es clar, Sant Pere no’n té la culpa, deya tot rihent, si m’ han deixat sol. 17 Fins i tot el mateix secretari municipal, Enrique de Rojas, nomenat l’any 1869 per l’ajuntament demòcrata i federal va ser secretari municipal de Canet amb els alcaldes del Partit Liberal fins que va ser destituït amb el triomf del Partit Conservador el 1887. 15

El Sot de l’Aubó

Monogràfic

Els murs dels rials, un dels últims vestigis de l’agricultura En els darrers anys, la pressió urbanística i l’augment demogràfic de la població han comportat l’ocupació d’antics camps de conreu, com els de can Salat Busquets i el Grau. Aquestes noves urbanitzacions, junt amb la més que possible creació del polígon industrial a la part mitja-alta de la Gavarra, han implicat la desaparició de l’agricultura a Canet. Des de l’arribada dels ibers fins al primer terç del segle passat, l’agricultura va ser una part essencial de la societat i l’economia de la vila. Ara ben poques restes queden d’aquell passat i per això convé estudiar els senyals més visibles abans que només quedin en el record. Un dels elements més lligats a l’agricultura a Canet han estat els murs de les vinyes. Actualment, aquestes parets encara es poden veure al casc urbà de la població en alguns trossos de la riera Gavarra i del Pinar. Caldrà pujar una mica més amunt per poder-los veure en el seu estat pur i entendre la seva utilitat. En aquests moments disposem de molt poca informació sobre la construcció dels murs als rials. Qui més dades va aportar va ser el polític i metge Marià Serra. El 1888 a causa d’un aiguat per santa Llúcia, va escriure en el seu dietari: “tronchs d’arbres y grossses pedres resten escampades per tot arreu; parets de tanca, en gran nombre destruides; safreigs d’hortes reventats; inundats els camps y convertits en inmensos sorrals” i afegeix, en parlar sobre la caiguda d’un enorme pi a la riera del Pinar a l’alçada del carrer Misericòrdia “y fortuna grossa ha sigut que al caure, s’ha decantat pel cantó del hort de la casa, car si ho fa al revés, al mitg de la riera del Pinar, hauria quedat aquesta tancada y llavors ab l’aygua embutida, sobreixint y escapantse pels costats, Deu sap los perjudicis que hagueren sufert los vehins del

esmentat carrer”. Per Serra, tot aquest seguit de desperfectes tenen una explicació lògica en la construcció massiva de murs als costats de les rieres i rials, “cap

Els murs van reduir l’espai de la riera riera, cap torrent ha pogut engolir la corrent, tots han reventat; y s’explica per la tendencia dels propietaris llindants a reforsar les hortes a costa de la via pública que

per aquest motiu s’han anat estrenyent d’una manera que no s’hauria de permetrer més, per evitar novament succesos com aquest”. Com podem observar, la construcció dels murs als rials va provocar una disminució de l’espai per on abans passava l’aigua. Així doncs, en passar l’aigua encaixada aquesta prenia més potència i en arribar als carrers del casc urbà rebentava tot allò que se li posava al davant. Però, per què es van construir aquests murs? Marià Serra ens dóna la resposta el gener de 1911, quan escriu sobre la construcció d’unes tanques al rial de can Figuerola (actualment passa soterrat pel carrer del

Dos barris de les hortes de la riera Gavarra (Foto: F. Arcas)

El Sot de l’Aubó mateix nom) per part de l’amo dels terrenys, Ramir Busquets. Serra explica que “de cinquanta anys en aquesta part, entre els propietaris, sobretot d’hortes, hi ha hagut una verdadera mania de fer tanques ab sengles parets que tapen la vista del vianant, de manera que rieres y torrents semblen caixons”. Per Serra aquesta nova construcció “ni millora les finques ni priva de saltar les parets per part de qui vulguin anar a fer mal”. Així doncs, mitjançant el testimoni directe de Marià Serra podem definir dos utilitats dels murs situats a banda i banda de les rieres i els rials. Una primera utilitat era per tal de guardar les hortes de qualsevol robatori o acte delictiu. Si ens hi fixem, la

Sauló i pedra granítica del Montnegre majoria de murs superen l’alçada d’una persona i fins i tot, alguns tenen a la seva part superior vidres trencats o ferros afilats. La segona utilitat era per delimitar les hortes i aprofitar el màxim possible el terreny i també per evitar que l’aigua s’emportés les collites. Sense els murs de les hortes, la riera en baixar podia agafar tota l’amplada que volia i arrasava els camps sense cap impediment. L’alt cost de treball humà i econòmic que va suposar la construcció d’aquestes tanques demostren fins a quin punt els propietaris agrícoles volien conservar les collites de les rierades i els lladres. Per fer els murs s’utilitzaven diverses tècniques constructives. La més utilitzada va ser construir la tanca mitjançant la unió de pedres granítiques de diferent mida, a través de la barreja del sauló i la calç que produïa el morter. Posteriorment, el Secció

Monogràfic mur era arrebossat amb aquest mateix material. Una altra tècnica constructiva era barrejar material de rebuig i pedres granítiques. Així, si ens fixem podrem veure en alguns murs trossos de teules, maons d’argila, canonades i pedres de diferents mides, unit tot mitjançant el morter. A més a més, algunes tanques utilitzaven material nou per donar més alçada i evitar l’entrada de lladres. La utilització del sauló i les pe- Entrada d’una mina dres granítiques és conseqüència de la situació de la serralada del Montnegre, damunt d’un bloc granític. El granit és una roca aparentment dura i resistent, que en ambients humits i amb temperatura benigna es descompon i esdevé un material tou de textura sorrenca anomenat

a la riera Gavarra (Foto: F. Arcas)

sauló. La disgregació del granit al llarg de milers d’anys ha originat el relleu suau d’aquestes terres cobertes d’un gruix considerable de sauló, que és la terra que trobem a tota la zona de la vall de Canet. A sota de les tanques els pagesos hi solien fer forats, que anaven a

d’un mur de la riera del Pinar (Foto: F. Arcas)

El Sot de l’Aubó

Monogràfic

El rial de can Figuerola, amb els murs a banda i banda (Foto: F. Arcas)

desembocar a la riera per tal d’evacuar l’aigua sobrant i evitar que quedés encerclada entre els murs i els acabés trencant. La majoria d’aquests sobreeixidors tenien reixes de ferro per evitar l’entrada de lladres. Així doncs, durant els darrers anys del segle XIX, els propietaris de les vinyes van començar a emmurallar els seus camps just fins arribar al casc antic del poble. Si tiréssim endarrere en el temps fins el 1940 podríem observar un poble ben diferent. A la riera Gavarra els murs de les vinyes i hortes arribaven fins una mica més

enllà del carrer Barcelona i continuaven fins a l’alçada de cal Sagal. Pel que fa a la riera Buscarons, els murs anaven des de la riera del Pinar fins a l’alçada del castell de s a n t a Florentina. Entremig de les dues rieres principals, a la zona del rial dels Oms, el Grau i el rial del Sant Crist els pagesos hi havien construït també un gran nombre de murs i tanques, però que ara, per raons d’espai no ens en podem ocupar. A part dels murs, un dels elements més significatius eren els barris d’entrada a les

Fa 60 anys els murs d’hortes es trobaven ja a l’alçada de l’actual carrer Barcelona

hortes. Actualment en queden molt pocs i la majoria estan en condicions molt precàries, però destaquen el de Vil·la Flora i el de can Gallina (a prop del castell de Santa Florentina). Els barris estaven compostos per dues columnes de maons d’una alçada una mica superior als murs. La reixa solia ser de dues fulles i en alguns casos s’obria cap a fora per resistir millor la força de les rierades, a més la part superior era de ferros molt afilats. En alguns casos la reixa era molt treballada, com és el cas de la de can Gallina. Ara, la majoria dels murs estan en un procés important d’erosió i en alguns punts fins i tot perilla la seva estabilitat. Una de les causes d’aquest problema està en les rierades periòdiques i la manca de manteniment. La força de l’aigua arrenca les pedres i el sauló mentre va erosionant el mur i també els seus fonaments. Tot i això, als llocs més apartats del trànsit i de les zones urbanitzades encara es poden veure restes de la fauna i la flora típiques dels rials. Dins d’aquest petit microclima específic s’han observat dragons, sargantanes, algunes classes de rosegadors, eriçons, rates pinyades i granotes a les zones més humides. Pel que fa a la vegetació dels marges hi ha un domini gairebé absolut de les canyes en detriment d’espècies autòctones com l’al·locar. Algunes espècies més són l’esbarzer, el roldor, l’esparreguera i algunes classes de falguera. FRANCESC ARCAS estudiant de periodisme

Bibliografia: Arcas, F: Masies i vida agrària a Canet. Edicions Els 2 Pins, 1998 Serra, M: Dietari de Canet. 1888, p.30. 1888, p.33. 1908, p.25. 1911, p.6. Webs: http://odeon.nautes.org/rials.htm : Informació abundant sobre la fauna i la flora dels rials de Canet. http://www.arenys.org/riera/elsrials.htm : Estudi des del punt de vista biològic dels rials d’Arenys de Mar. http://www.estelnet.com/rierapineda : La riera de Pineda serà urbanitzada properament. Per això un grup de gent ha decidit fer un estudi per reivindicar el seu valor històric i biològic. http://www.diba.es/parcs/montnegre/montnegre.htm : Pàgina oficial del Parc Natural del Montnegre-Corredor.

El Sot de l’Aubó

Els oficis antics

La botiga de Can Mistos Can Mistos és una antiga botiga que presta els seus serveis de ferreteria a l’actual carrer Ample, 39 i actualment està sota la direcció del senyor Antoni Fita i Cortada. El fundador d’aquesta botiga va ser un immigrant aragonès, fill del a població de Pastriz de nom Maties Arruga Lizán, que en arribar a Catalunya es va assentar a la veïna població de Vilassar de Mar, on es guanyava la vida venent vetes i fils; seria el que ara coneixeríem com una merceria. Anava amb un carret per tots els carrers d’aquesta població i rodalies. Tal vegada va creure que la nostra població li oferia unes millors perspectives per guanar-se la vida i acompanyat de la seva filla Carme, va establir les seves futures activitats a la casa n. 39 de l’actual carrer Ample de Canet, que en aquell temps s’anomenava «Plaça de la Constitució». Això succeí a l’any 1860. La filla que l’acompanyava, la Carme Arruga i Corominas, era una jove de gran simpatia i molt activa que amb la seva entrega i diligència va ajudar a fer prosperar la botiga. Tenien molta clientela, que havien guanyat amb treball constant i gran seriositat. En Matíes va ajudar a fer popular una tornada (estribillo), que a manera de reclam anava pregonant pels carrers de Canet i tota la comarca, amb el seu carret i el seu accent castellà: Noies boniques, veniu aquí, que tinc agulles i fil de cosir, mistons, cordons i escopetes de matar polls... (Les escopetes de matar polls no eren altra cosa que pintes espesses per lluitar contra aquesta plaga). Aquesta cançoneta, repetidament escoltada pels canetencs, va donar lloc al naixemenent del sobrenom de «Can Mistos» que ha arribat fins als nostres dies. En aquests temps, anys 60, van fer aparició al mercat les que passat el temps serien conegudes

com a «puntes de París», per ser provinents de França, que foren una gran novetat per a la gent d’ofici i particularment pels fusters que encara avui dia s’expressen així «aquí hi clavarem quatre puntes» i mai en diu claus com antigament. Passat el temps, la Carme es va casar amb Ramon Gibert i Codina, transportista, anant a viure a «Can Manillo», a la riera Gavarra, on va residir fins a la seva mort, Maties Arruga, fundador de Can Mistos l’any 1948, a l’edat de cent taller de «Can Ricardo» del carrer anys ben complerts. Ample. Mentrestant la botiga va anar a pa- Ja havien passat uns anys i l’Anton rar a les mans de Joan Arruga, fill s’havia casat amb Magdalena de Maties; el van succeir els seus Salicrú Vila i havent-se informat de fills Manuel (àlies Manolo) i la possibilitat d’adquirir la botiga de després les germanes Manela, can Mistos, que havia quedat Pepeta i Ramona, aquesta última vacant, fou aconsellat i ajudat pel casada amb Josep Gregori, maqui- seu germà Francesc, que ja estava nista de tren de la companyia MZA. establert a Arenys de Mar exercint La Ramona va portar la botiga, que la mateixa activitat de l’esmentada amb el pas dels anys s’havia anat botiga. Dos anys després i amb adaptant a les noves necessitats l’esclat de la Guerra Civil dels temps, fins que a la dècada Espanyola, la situació es va endurir, dels trenta va passar a viure a Bar- més encara si pensem que l’Anton celona. En aquest moment va Fita va ser mobilitzat i destinat a la traspassar la botiga a un anomenat fabricació de material de guerra a Muns -que era família de Cal Terri- la ciutat de Barcelona. Els tres ble- per un període de poca durada anys següents foren molt magres fins que a l’any 1934 la va adquirir per a tothom i també per a l’Anton Anton Fita Marull, fill de Boadella, que fins després d’acabar la guea l’Empordà. rra no va començar a refer la seva El nou propietari de la botiga de situació. Tot i la penúria existent, Can Mistos provenia de la veïna vila la botiga va anar creixent, ampliant d’Arenys de Mar, on exercia la seva la seva oferta al públic i adequantprofessió de ferrer-forjador en el se a les necessitats dels nous

El Sot de l’Aubó temps i així fou durant molts anys. El pas del temps no va excloure que la botiga fos sempre coneguda i anomenada per «Can Mistos». L’any 1957 l’Anton Fita va patir un atac de feridura i per aquest motiu la titularitat de la vella botiga va canviar de nom i de propietari, passant a ser regentada pel seu fill Salvador Fita Salicrú. A partir d’aquesta data, doncs, «Can Mistos» va anar seguint l’activitat acostumada, sempre posada al dia i al servei dels canetencs, fins que l’any 1988

Salvador fou víctima d’una cruel malaltia que li va fer perdre la vista. Aquest fet va obligar a nomenar la seva esposa, Montserrat Cortada, titular de l’antiga botiga, exercintla fins que l’any 2000, per raons de jubilació, el titular de la botiga de «Can Mistos» passà a mans del seu fill, Antoni Fita Cortada, que és qui actualment la regenta. Aquesta pot ser, en grans línies, la senzilla i llarga vida de l’antiga botiga de «Can Mistos», que té al seu darrera sis generacions, tres dels Arruga i tres dels Fita, omplint

l’espai de més de cent-quaranta anys al servei del públic canetenc. Per la seva llarga trajectòria, la botiga de «Can Mistos» ens ha semblat un exemple a destacar, més encara si considerem la fugacitat dels nostres temps en què gairebé tot és breu i efímer i poques coses perduren. Per molts anys «Can Mistos». ANTONI CRUANYES BECANA Agraïm les informacions rebudes dels senyors Paco Solé i Salvador Fita.

i n t e r n e t

El Centre d’Estudis Canetencs ja té pàgina web a internet A partir de finals de gener ja podeu consultar la informació referent al Centre d’Estudis Canetencs mitjançant internet. El CEC ha confeccionat una pàgina web que estarà inclosa dins de la secció d’entitats de l’Ajuntament de Canet de Mar. A la plana podeu trobar informació sobre les dades de l’entitat i els membres de la junta. Properament s’anirà ampliant la pàgina on podreu trobar les últimes novetats que vagin apareixent sobre la història local de Canet. També podreu trobar informació sobre els butlletins que publica l’entitat i les activitats organitzades durant el mes en curs. Les diferents comissions que es vagin formant de l’entitat també tindran espai per explicar quins avenços van fent i donar la possibilitat que nova gent s’incorpori als grups de treball. La pàgina web s’ha fet gràcies a l’Ajuntament, que va organitzar un taller per ensenyar a les associacions del poble com crear i actualitzar la seva pròpia plana digital, a través de la web www.canetdemar.org. La web l’ha fet l’empresa Ample 24, per encàrrec de la Diputació. LLUÍS LLOVET BAYER

El Sot de l’Aubó

Racó de paraules

Recopilació de paraules en desús que encara vaig sentir a Canet (I) En aquesta secció us presentarem elements lèxics que encara eren vius a Canet de Mar a la primera meitat del segle XX. Haig de dir que la majoria d’aquestes paraules les vaig sentir utilitzar a persones de les generacions anteriors a la meva, especialment les que havien nascut a la segona meitat del segle XIX i les primeres dècades del XX. No cal dir que la majoria d’aquestes paraules han desaparegut de la llengua viva, per bé que gairebé totes les podreu trobar als diccionaris. Quan es tracti de modismes exclusivament locals ho farem constar i tant utilitzarem verbs com substantius o adjectius. També farem constar els orígens locals d’aquestes persones perquè si no ho féssim podria donar lloc a confusions. A part del tipus de paraules esmentades, sempre que el seu interès ho justifiqui, també hi portarem elements de la toponímia. ABUNDONAT/DA adj. No volia dir abandonat en el sentit de deixat, brut o mal vestit, sinó de poc retingut, mà foradat, disbauxat etc.. La meva tia àvia Vilara (Teresa Mas Vilà)(1), m’ho deia amb insistència i jo pensava que es referia a la meva poca cura indumentària, quan en realitat em deia PRÒDIG, la qual cosa en el seu codi de referència devia ser molt pitjor. ABERRAR v. Sofrir una aberració. Jo ho havia sentit utilitzar en seu

(1) (2)

sentit genuí, que no és altre que equivocar el camí o el lloc. Aberrar el rumb per exemple i no errar, com alguns ignorants diuen o aberrar la roca a l’hora de calar-hi l’ormeig. ABUIRAR, XEBUIRAR, ESBUIRAR Verbs. Xebuirar (esternudar), en forma de verb ho utilitzaven a la Vallalta (St. Iscle i St. Cebrià); a Canet no es conjugava el verb, però

en canvi d’un esternut en dèiem un BUIRO. A part de dir BUIRO per esternut, a Canet un ESBUIRAT volia dir eixelebrat, ximplet de tipus dispers verbal o mental. En català medieval ABUIRAR volia dir sobreixir, vessar per excés, etc..., d’aquí que hom ho utilitzés per a designar l’esternut i l’esternudar i també aquests altres desordres o excessos de la personalitat. Segons Joan Alegret, aquesta paraula tan peculiar i tan nostra de BUIRO i xebuirar, vindria del terme llatí AUGURUM, atès que els romans consideraven que esternudar era un bon auguri, un bon auspici.

Teresa Mas Vilà, àlies La Vilara (Canet de Mar 1885-1966) Salvador Mas Vilà (Canet de Mar 1881-1968)

ACOMPARAR en lloc de COMPARAR. A l’època de la meva infantesa encara hi havia persones que utilitzaven aquest modisme arcaic, el meu avi Salvador Mas Vilà(2) sovint ho deia així. També deia ACORDAR-SE’N en lloc de recordar-se’n i ENDEVERES per DEVERES. Es tracta de formes medievals i no de castellanismes com podria semblar. ADOBAR en lloc de REPARAR. V., portar les sabates a adobar per exemple. També s’usava com a eufemisme per amenaçar d’apallissar algú: «Ja t’adobaré jo!».Originalment però, adobar algú era armar-lo cavaller. Potser l’eufemisme venia que si s’armava cavaller a algú era perquè aquest ja havia rebut de valent. Per cert, que aquesta última expressió de «rebre de valent» sembla apuntar en el mateix sentit. ADUAR O DUAR. s. Significa conjunt de tendes disposades en forma circular. A Canet, però, aquesta paraula s’utilitzava com a connotació pejorativa. Quan un lloc era brut o desordenat era fàcil escoltar interjectivament: «Sembla un duar això! Continuarà... XAVIER MAS GIBERT Escriptor

El Sot de l’Aubó

CONFERÈNCIES

d’història

de Canet

25 de febrer L’origen del catalanisme a Canet, a cavall dels segles XIX i XX a càrrec de Carles Sàiz i Xiqués 20 de març La Guerra Civil a Canet, a càrrec de Xavier Mas Ajuntament de Canet de Mar Àrea de Cultura

vilaweb.com/canet

AAVV 11 de Setembre