Sot de l'Aubó 30

El Sot de l’Aubó

NÚMERO ESPECIAL DE NADAL

La capella de Música de Canet de Mar 1

El Sot de l’Aubó

QUADERNS D’HISTÒRIA LOCAL CENTRE D’ESTUDIS CANETENCS NÚM. 30 · Desembre 2009 · 3 Euros

article

El Sot de l’Aubó

Presentació

Sumari

Foto: Arxiu Parroquial

E Presentació .......... 2 Òscar Figuerola La capella de música de l’església de Sant Pere i Sant Pau: La «Catedral de la Costa» dels segles XVII i XVIII Xavier Mas i Carles Sàiz ........... 3 Tomàs Milans 1672-1742 i el fons musical de Sant Pere i Sant Pau de Canet Josep M. Gregori ... 18 Els milans de Canet, un llinatge de la burgesia canetenca de metges, comerciants i músics Jordi Soler .......... 24 El thesaurus de l’Arxiu Parroquial de Canet i la força del canetisme Josep Rovira ......... 30 L’Arxiu Musical de Canet Pere Xirau ............ 34

l Centre d’Estudis Canetencs impulsa i emprèn iniciatives amb un objectiu clar: la difusió del nostre patrimoni cultural material i immaterial. Hi ha una clara coincidència amb la política cultural impulsada des de l’Ajuntament. En aquest sentit, el Pla de Cultura 2008–2011 té com a primer objectiu en l’àmbit de la difusió cultural la promoció del patrimoni a través de publicacions, adquisicions i polítiques urbanístiques conservacionistes. Per això el Centre d’Estudis i l’Ajuntament col·laborem de forma constant. He de reconèixer que a vegades des de l’Ajuntament ens costa seguir-ne el ritme, però ho intentem. Entre els projectes més rellevants que lidera el Centre d’Estudis hi ha la publicació trimestral d’aquest butlletí, el projecte de recuperació de la memòria històrica centrada en la figura del pedagog i polític Carles Carqués i Martí i la digitalització dels llibres sagramentals (batejos, òbits i matrimonis) de l’arxiu parroquial per facilitar-ne la consulta, que duu a terme l’anomenat Equip Ramon Rovira Fors.

L’àrea de cultura, a través de l’arxiu, la biblioteca, el museu, l’oficina tècnica i amb la col·laboració del Centre d’Estudis Canetencs i d’Edicions Els 2 Pins editem la col·lecció estudis de Patrimoni que té per objectiu, precisament la difusió d’aquest patrimoni privilegiat. Estem enllestint el Catàleg de Patrimoni que aviat serà editat. També treballem en temes de preservació de la memòria i en aquest sentit, estem preparant l’elaboració d’un audiovisual sobre la nostra història més recent a través de la memòria oral de molts canetencs. Espero que el 2010 puguem fer-ne la presentació.

La difusió del patrimoni sovint implica la generació de coneixement.

Bàsicament, des de l’Ajuntament, ho fomentem a través de la Beca Bonal.

En aquest sentit, la convocatòria del 2004 va ser atorgada a l’equip encapçalat pel Dr. Francesc Bonastre per estudiar i catalogar el fons musical de l’arxiu parroquial. I recentment, la Generalitat de Catalunya ha publicat el Fons Musical de l’església parroquial de Sant Pere i Sant Pau de Canet de Mar, de Francesc Bonastre i de Josep M. Gregori.

Un dels tresors més ben estudiats però poc divulgats i menys coneguts fora de l’àmbit dels especialistes és, precisament, aquest fons musical.

Per això, aquesta iniciativa de divulgar la història de la capella de Música de Canet, el seu contingut i la figura d’en Tomàs Milans és molt valuosa.

Només si coneixem els nostres tresors els podrem valorar i sentir-nos-en orgullosos. És en aquest context que pren sentit aquest número especial de El Sot de l’Aubó. És en el marc d’una política sistemàtica de generació de coneixement i de la seva divulgació que podem capir aquests projectes i iniciatives com la lògica resposta a l’objectiu inicial: el coneixement del nostre patrimoni i de les nostres singularitats més preuades. Disposem d’un arxiu musical de primera categoria i del mateix nivell que el que hi ha a Montserrat. Coneguem-ne la seva existència, el seu contingut, el seu valor i, en acabat, fem-ne difusió. ÒSCAR FIGUEROLA, regidor de Comunicació, de Cultura i d’Urbanisme

El Sot de l’Aubó Centre d’Estudis Canetencs

AJUNTAMENT DE CANET DE MAR Àrea de Cultura

REVISTA TRIMESTRAL D’HISTÒRIA LOCAL

Edita: Centre d’Estudis Canetencs · Saüc, 2 · 08360 Canet de Mar · Tel. 93 795 46 15 Junta: Xavier Mas (president), Francesc Verdura (secretari), Joan Ballart (tresorer), Antoni Cruanyes i Carles Sàiz (vocals). Ass. lingüístic: M. Rosa Verdura · Disseny: papyrusdisseny.com DL: B-12.828-2008 · ISSN: 2013-6285 Amb el patrocini de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Canet de Mar

2

El Sot de l’Aubó

article

La capella de Música de l’església de Sant Pere i Sant Pau de Canet

La «catedral de la costa» dels segles XVII i XVIII Xavier Mas i Carles Sàiz En aquest article volem posar de relleu la importància del fons musical de Canet, que es correspon amb l’època de més transcendència social, econòmica i sobretot, cultural, que ha tingut la nostra vila. Hi ho van fer possible les activitats relacionades amb el mar: construcció naval, navegació i comerç marítim, fem palès que l’exercici de la música ha estat l’activitat artística més important que s’ha desenvolupat a Canet de Mar, de manera continuada, al llarg de la seva història. També, gràcies a la presència dels músics il·lustrats que integraven la capella de Música a Canet, ja hi va haver des del segle XVI escola de minyons en una època molt primerenca quan al nostre país l’alfabetització era pràcticament inexistent.

Foto: F. Arcas

A Maria Pujadas Vergés, que tant havia insistit en la divulgació d’aquest fons musical de Canet

1. La transformació urbana i patrimonial del Canet del XVII i XVIII

E

l segle XVII i el XVIII va ser una època de creixement per Catalunya. El discret moviment comercial entre el Principat i Amèrica durant els segles XVI i XVII, a la segona meitat del segle XVIII es va accelerar considerablement fins a tal punt que el comerç marítim es va convertir en la principal activitat de les poblacions marineres. Arran d’això Canet va viure la que deu haver estat la millor època de la seva història gràcies a l’activitat marítima en tot els seus apartats, des de la construcció naval a la navegació d’altura i de cabotatge i el comerç marítim. Més de quaranta vaixells de propietaris de la vila navegaven les rutes tradicionals i clàssiques per la Mediterrània occidental però, a partir de la segona meitat del segle XVIII, per les 3

Imatge de la nau gòtica de l’església parroquial de Canet

“rutes de la mar gran” o sigui, la travessa de l’Atlàntic amb destinació a les colònies espanyoles d’Amèrica. També feien les rutes

El Sot de l’Aubó

Foto: Arxiu de Papers Can Bartoldo

El Sot de l’Aubó després s’empraven per al comerç marítim. El viatger Arthur Young, al seu pas per Canet el 1789, va deixar constància en el seu dietari, que «és una gran vila amb drassanes, embarcacions de pesca, un poble ben construït, treballador». I és que a Canet no hi havia ni un pam de terra sense conrear: la vinya, la garrofa i la taronja, eren els conreus principals.

A part de l’agriculDibuix d’un vaixell de la família canetenca de navegants, els Roig, construït a la platja de Canet tura i la construcció naval i el comerç del nord d’Europa i fins i tot d’Àsia, aprofitant marítim, amb la nova conjuntura econòmica el centre operatiu del port de Manila a les també va permetre una important activitat Filipines, sobre el qual pivotava tot el comerç artesana, especialment l’elaboració de puntes del sud-est asiàtic. La Confraria de Sant Elm de coixí, i d’una incipient activitat industrial comptava amb 400 matriculats de marina del tèxtil per a la fabricació de lones inicialment (pilots, mariners, contramestres, etc…) i la per a les veles dels vaixells, i també d’una majoria dels canetencs comerciaven primer incipient indústria de gènere de punt que es amb els productes autòctons i més tard amb dedicava a la fabricació de mitges, mitjots i tota mena d’articles tant industrials com faixes de general i de torero. L’activitat artesans que transportaven i venien a Amèrica fonamental però, això que modernament s’ha i de retorn transportaven productes americans anomenat amb la metàfora de “la locomoto—els cèlebres colonials— que descarregaven a ra del sistema” era l’activitat marítima en qualsevol dels ports hispànics, però molt general de la qual, d’una manera o altre, especialment al de Barcelona. La màxima n’eren plenament o parcialment tributàries activitat dels navegants canetencs cap al nou totes les altres. món, va arribar amb la promulgació del Reial Decret de Carles III, de 1778 que va posar fi a 2.Creixement econòmic, l’hegemonia del monopoli del port de Càdis i creixement demogràfic donava llibertat de comerç als de la resta dels antics regnes hispànics (inclòs el de tràfic de Entre els anys 1717 i 1787 la població de negres). Això va permetre la tramesa directa Catalunya va passar de 500.000 a 900.000 sense els intermediaris andalusos que cobraven habitants. A la comarca, a principis del segle només per actuar de mitjancers entre els XVIII, al cens de Pedrajas (1718), Mataró era catalans que hi arribaven per despatxar amb la primera població amb 5.918 d’habitants, els carregaments dels vaixells catalans amb però la segona era Canet de Mar amb 1.861, destinació al nou Món. després venien Arenys de Mar amb 1.245, VilasAl llarg del segle XVIII Catalunya s’anava sar de Mar 1.243, Tordera 967, Calella 768, i configurant com el territori de la península Pineda 483. Canet va ser un dels exemples ibèrica amb més capacitat productiva i més singulars d’aquest creixement que va exportadora. A Canet i als pobles de la seva tenir lloc sobretot en els pobles del litoral. I si rodalia, l’ocupació principal i de molt la més el 1717 Canet tenia 1.861 habitants, en el lucrativa, era la construcció de vaixells que 1787 va arribar a 3.356 [segons el cens de 4

El Sot de l’Aubó

5

El Sot de l’Aubó

Foto: AMCNM

Floridablanca]. L’augment de població més important de la seva història. En conseqüència, aquest l’increment humà va generar també la primera onada urbanística a la vall de Canet, que es va determinar per comunicar les rieres entre si amb l’obertura de nous carrers en paral·lel al mar. Aquest increment de la construcció però, ja va néixer marcat pel fenomen de l’especulació, amb l’edificació dels horts que les cases del carrer Saüc i de l’Alba tenien al davant i els defensaven de les rierades i aquesta és Can Dalmau -a dalt- i can Llauger -a baix-, dues cases de fragata del segle XVIII la causa per la qual les cases d’aquests carrers són més antigues que no pas les de la riera de Buscarons. Es van alçar doncs, els nous habitacles arran mateix del curs de l’aigua i això condicionaria la vida d’una població amb un clima caracteritzat per llargs episodis de sequera que es resolen gairebé sempre en pluges torrencials especialment durant els equinoccis de tardor i de primavera.

Aquella primera especulació va causar, durant tres segles! tota mena de incomoditats, de planta i dos pisos els quals, segons dificultats, accidents i pèrdues materials l’estudiosa del tema Rosa Almuzara, la casa importantíssimes. Fins que la tecnologia del de doble cós es denominava com a casa de segle XXI no va permetre soterrar les rieres fragata i les d’un sol cós de bergantí, perquè no es va poder resoldre el problema. els seus constructors feien l’una o l’altre També en aquesta època es va obrir el carrer depenent de si eren propietaris d’una fragata del Gram en el quintà de can Medir de les o d’un bergantí. Moltes d’aquestes Escales. Això devia deixar exhaurit el que construccions, sobretot les de doble amplada, aleshores devien considerar com a l’espai les feien amb finestrals grans i portalades urbà. L’any 1790 el poble es va estendre cap coronades de llindes de granit i amb les pora ponent amb la urbanització del carrer Nou tes i les finestres emmarcades de pedra «perque las necesitats del poble ho exigian buixardada. determinaren obrirlo en lo más Cabanyes, També incorporaren balcons de pedra amb de 22 pams d’amplada». baranes de ferro forjat, amb forma de Les noves construccions dels segle XVII i XVIII tirabuixó; a vegades fins i tot la balconada van deixar enrera la casa de cós, de planta anava de llarg a llarg de la façana. Els diners baixa i pis, pròpia de les classes populars dels de Canet per a dur a terme totes aquestes mariners, els mestres d’aixa i dels bracers, i edificacions provenien fonamentalment del fet van començar a aparèixer edificis més grans que el poble era capdavanter en l’activitat

Foto: Arxiu Carles Sàiz

article

El Sot de l’Aubó nàutica, com es pot comprovar pel cens de naus de les poblacions de la Costa de Llevant de 1766: Malgrat: Calella:

Sant Pol: Mataró: Arenys de Mar: Canet de Mar

6 naus de 200 quintars 3 naus de 250 quintars 4 naus de 400 quintars 6 naus de 100 quintars 1 nau de 100 quintars 10 naus de 3.000 quintars 16 naus de 200 quintars 8 naus de 3.000 quintars 12 naus de 200 quintars 1 nau de 5.000 quintars 12 naus de 4.000 quintars 20 naus de 3.000 quintars 12 naus de 200 quintars

Foto: Fons Serra-Viñas Biblioteca P. Gual

Tot i que en gran part aquests edificis de la burgesia marítima han anat desapareixent, (en especial als darrers cinquanta anys), encara n’hi ha diversos que resten dempeus com el que van bastir els Llauger, a la riera Sant Domènec, que si bé va ser reconstruït als anys 50 encara manté el seu aspecte original, el casalot de can Font, a la riera Buscarons que fa cantonada carrer de la Font, la dels Dalmau, totalment rehabilitada, davant l’actual Font dels Gossos o d’altres no tant espectaculars però també interessants com les que podem veure al carrer de l’Església –ca l’Augusto Llauger-, les de can Fors i a can Llaví al carrer

de la Font, can Briera al carrer de la Caldeta o exemples més populars com l’enfilall de cases d’un sol cós, construïdes d’una sola tongada pel navilier canetenc Jaume Pagà (al tram superior del carrer que ara porta el seu nom), les del carrer de Sant Antoni, construïdes per la família Beya el 1791 i que per això es coneixia com el carrer d’en Beya. Aquest eixampla es va fer als terrenys de l’antic mas Xaró.

També les masies del XVIII es feien en estil barroc -can Rossega, situada avui a la part alta del nucli urbà, al carrer Verdaguer i Callís, encara conserva part dels seus elements originals- i fins i tot les mateixes barraques de vinya s’arribaren a fer en aquest estil arquitectònic.

Aquesta burgesia marítima canetenca però, no només farà la transformació del poble a nivell particular, sinó que també serà clau per a la l’ampliació i la millora dels edificis religiosos. Al segle XVIII, entre 1706 i 1716, es va construir la Capella del Santíssim i el primer edifici d’obra civil de la vila: l’antic Hospital dels Pobres de Canet i a partir de 1768 la Capella annexa. A finals de segle, el 1785 l’església parroquial de sant Pere i sant Pau es va allargar amb un creuer, la “mitja taronja” o cúpula tot d’estil Renaixentista i, anys més tard, entre 1793 i 1803, es va aixecar el

L’edifici de l’Hospital dels Pobres es va construir l’any 1737 dins l’època de bonança de la navegació canetenca

6

El Sot de l’Aubó

Foto: Arxiu Parroquial Canet de Mar

Foto: Arxiu Carles Sàiz

article

Imatge barroca de la Mare de Déu de la Misericòrdia

L’ampliació de l’església parroquial es va realitzar el 1785

campanar de 42 metres d’alçada, dissenyat per Joan Garrido i construït pel mestre de cases Joan Soler amb pedra tallada portada des de Menorca amb barca de mitjana, amb un estil de transició entre el barroc i el neoclàssicisme. Per rematar l’obra es va decorar tota la façana del temple amb un esgrafiat barroc de motius geomètrics i un rellotge de sol totalment d’acord amb el gust de l’època. Aquest esgrafiat, malmès pel pas dels anys, va ser substituït per l’actual, amb no massa bon encert, malauradament, durant la reforma de la façana de l’església parroquial de l’any 1998.

L’any 1726, també es va eixamplar l’ermita de la Misericòrdia i, més tard, a iniciativa de Mn. Marià Martínez, s’hi va instal·lar una nova imatge d’estil barroc, es va fer també la font (també barroca) que encara subsisteix a l’esplanada de davant del Santuari actual i finalment, al segle XIX, l’entrada de la mina corresponent a un pur estil clàssic.

3. Contingut de l’arxiu musical

7

El continent de l’època marítima del poble es correspon bàsicament a les obres d’estil barroc i està representat pel patrimoni arquitectònic civil i religiós que s’ha relacionat en l’apartat anterior. Ara bé, el patrimoni intel·lectual més important d’aquella mateixa època correspon al Fons Musical conservat a la parròquia de Sant Pere i Sant Pau, que tantes admiracions suscita entre els estudiosos que l’han visitat i que el coneixen. El fons musical de Canet té una importància cabdal tant pel seu abast, com per la categoria dels autors de les obres conservades i pel fet excepcional, atesos els convulsos avatars històrics del país, d’haverse preservat íntegrament. Ben al contrari doncs, del que ha passat amb el patrimoni arquitectònic d’aquella època que ha estat víctima de destruccions quasi sistemàtiques, transformacions i mutilacions reprovables, i la pitjor de totes: les agressions vandàliques a

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó

4. Moments històrics crítics per al fons musical de Canet Aquest patrimoni musical però, no es pas que no hagi estat mai en perill. Va estar-hi sobretot l’estiu de 1936, quan la passió i l’ofuscació iconoclasta va cremar i destruir pràcticament tot el patrimoni religiós de la vila. Podeu consultar al respecte “Guerra- revolució i contrarevolució a Canet de Mar (1936-1943), dintre del capítol 4 “La persecució religiosa”, a l’apartat de “Destrucció del patrimoni religiós”. En aquells moments si es va salvar va ser perquè el fons musical no era a l’interior del temple parroquial, [d’haver estat allí també hauria cremat com tot el que el temple contenia i hauria desaparegut], sinó que per fortuna estava a l’arxiu parroquial de la rectoria. Aquesta dependència religiosa va anar a parar a mans d’ERC i, quan els incendiaris es van presentar allí per cremar l’arxiu parroquial, gràcies a Manuel Maíllo Ramos —segons unes versions— i a Emili Feliu Fors —segons unes altres—, els féu desistir de cremar l’arxiu argumentant que dels llibres sacramentals, provocarien una confusió total sobre els antecedents familiars de tota la població, inclosos els dels mateixos incendiaris. Si haguessin cremat l’arxiu també haurien cremat les partitures que estaven al mateix lloc a l’interior d’una vella calaixera.

Un altre moment crític va ser quan arran dels canvis litúrgics introduïts pel Concili Vaticà II, a la dècada dels seixanta del segle passat. Un rector amb poca sensibilitat musical va arribar a posar-lo a mig 8

del patí de la rectoria i a l’intempèrie, disposat i a punt de ser lliurat al drapaire. Una acció d’última hora, les pressions de determinats i determinants catòlics canetencs, va impedirho in extremis. Mn. Joan Serrabella ajudat pel seu nebot Jaume Dotras van poder restituir les partitures al seu lloc. Per tant, es pot afirmar que, l’arxiu es va salvar primer per pura sort i també perquè en els pitjors moments de perill hi ha hagut canetencs disposats a vetllar per aquest patrimoni.

El cas és, doncs, que l’arxiu musical s’ha preservat en la seva integritat. La seva presència, juntament amb la del campanar i la capella fonda són les úniques referències que ens permeten fer-nos una idea aproximada de la importància que Canet va tenir en l’època del barroc. En aquell període Canet va ser molt important, per més que ara pugui semblar-nos impossible o sorprenent. Francesc Bonastre, al principi dels seus contactes amb els fons de Canet, pensava que no eren originals de la nostra vila i es feia la pregunta de «com pot explicar-se aquesta gran representativitat, que no concorda amb els fons musicals del nostre país, almenys pel que fa a viles i petites ciutats que han conservat fons musicals?» I abans ja havia manifestat que, en un primer moment, van sospitar que en realitat aquest fons musical era el d’una ciutat més gran i que, per la causa que fos, havia anat a parar a Canet. Tot i les rectificacions d’aquests experts de la UAB, que ja s’han publicat, encara hi ha penjat a la xarxa d’internet un treball de Mireia Ruíz Puig, de l’Escola Munici-

El Sot de l’Aubó

Foto: Carles Sàiz

causa de la revolució iconoclasta dels anys trenta que es va acarnissar sobretot en la part religiosa d’aquest patrimoni. Pel que fa a l’obra civil però, els darrers vint o trenta anys han estat atziacs atesa la cobejança de propietaris i d‘agents immobiliaris en connivència amb els poders públics que havia de vetllar per preservar-los.

Foto: AMCNM

article

Convocatòria d’una oposició per a mestre de gramàtica per a la capella de música de l’església (AMCNM)

pal de Música Carles G. Vidiella d’Arenys de Mar que encara manté aquesta teoria errònia.

A desgrat d’aquesta opinió tan infonamentada, a Canet hi va haver una gran tradició musical tal com ho palesa no solament la presència totalment pròpia d’aquest fons, sinó la filiació dels seus principals apropiadors que són perfectament coneguts i que ara es poden resseguir als dos volums de la col·lecció “Arxius i documents”. “Inventaris dels fons musicals de Catalunya”, detallats a l’apartat de bibliografia que trobareu al final d’aquest article.

I pel que fa a les obres, les que es conserven a Canet són: 2119 partitures (l’arxiu d’Arenys de Mar n’hi ha unes 400 i a Calella moltes menys encara). A més a més, hi ha representats pràcticament tots els autors hispànics del període i això fa que sigui una de les mostres més completes i de major referència del barroc a casa nostra, tant a nivell nacional com internacional. Segons Francesc Bonastre, en el context dels segles XVII i el primer terç del XVIII, la Capella de Música de Canet devia estar entre els centres més importants de pràctica musical a Catalunya, això en el període de màxim esplendor d’aquesta activitat. Al nostre país, hi havia en primer lloc i per ordre d’importància, 9

la Capella de la Catedral de Tarragona, a Barcelona n’hi havia una seixantena, entenent com a capelles musicals un conjunt estable de cantants i instrumentistes que en formaven part de manera oficial. Les de Barcelona, per ordre d’importància eren: la de la Catedral, i després les basíliques de Santa Maria del Mar, Santa Maria del Pi i Sant Just i Pastor; però sobretot la Capella del Palau de la Comtessa, residència dels Virreis, on va actuar de mestre de capella el canetenc Tomàs Milans i Godayol.

A Barcelona, n’hi havia una cinquantena més en monestirs i convents masculins i femenins que tenien capella de música. A la resta de Catalunya, hi havia la Capella de Música de Tortosa, que segons el professor Bonastre, feia de pont amb les de València, Saragossa i Barcelona. A Vic, encara que no es conserva cap manuscrit d’aquella època, hi havia una capella musical important i a Girona (molt ben representada pel que fa al fons musical de Canet), també comptava amb una capella de remarca en la qual va passar-hi els darrers anys de la seva vida professional Tomàs Milans i Godayol, mig desterrat provablement per la seva condició de partidari dels de la terra durant la guerra de Successió. Finalment hi havia també capelles en catedrals com ara Solsona, la Seu d’Urgell, Òsca i Elna, entre d’altres.

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó 5. Autors, mantenidors i proveïdors de l’Arxiu A l’arxiu de Canet, hi ha músics i compositors tant importants del barroc hispànic del XVII, com els mestres de la Capella Reial de Madrid Juan Hidalgo, Cristobal Galán, Sebastian Durón; i d’altres mestres castellans d’altíssim nivell com: Gregorio Enciso, Paredes, Cuenca, Agustín de Santa María, Matías Ruíz, Matías Veana, Pedro Ardanaz i Miguel Tello. També compta amb còpies manuscrites provenints de la Catedral de Barcelona originals de: Joan Pau Pujol, Marcià Albareda, Lluís Vicenç Gargallo i Joan Berter. Del Palau de la Comtessa de Felip Olivelles. De la Catedral de València de, Joan Baptista Cabanilles, Geroni de la Torre, Teodor Ortells, Joan de Navas. De la Catedral de Girona, Josep Sol, Joan Pusalgas, Gabriel Argany i Josep Gas. De la Catedral de Saragossa, Diego de Cassera. De la Catedral de Tortosa, Balsasar Sanz i Isidre Escoriohuela.

Del Monestir de Montserrat, Joan Cererols, Benet Soler, Joan Simon, Francesc Rossell i Miquel López.

I dels músics de la pròpia capella de Canet hi ha obres de: Joan Pica, Miquel Oller, Pau Missé, Pau Llauger, Francesc Catà i un nombre importantíssim d’anònims que s’hauran d’investigar per tal d’establir la seva filiació i la seva identitat.

Al segle XVIII l’arxiu musical va continuar amb la mateixa empenta, si bé –afectada segurament— per la repressió castellanista, però malgrat tot hi ha una clara preeminència de músics catalans, entre els quals cal destacar Francesc Valls, mestre de capella de la Catedral de Barcelona i els seus deixebles: Pere Rabassa –mestre de capella de la Catedral de Girona, Vic, València i Sevilla-, Josep Picanyol –mestre de capella del Monestir de la Encarnación de Madrid- Bernat Tria –mestre de la capella del Palau de la Comtessa de Barcelona-, Jaume Casellas, de Valls –que ho fou de la capella de la Catedral de Toledo- i finalment, Salvador Laverni, mestre de la Capella de Santa Maria de Mataró. Per damunt de tots, però, cal destacar al canetenc Tomàs Milans i Godayol, que va arribar a ser mestre de la capella del Palau de la Comtessa de Barcelona: es tractava de la residència del virrei, per tant de la màxima representació de la corona a Catalunya i que com a tal tenia una relació intensa amb la Cort espanyola i els centres musicals més rellevants tant del Principat com 10

de la resta dels regnes hispànics. Probablement Tomàs Milans, va ser el principal benefactor d’aquest fons musicològic de Canet, des de la seva posició de mestre de capella del Palau de la Comtessa va copiar o va fer copiar la majoria de partitures que els devien arribar a aquesta capella comtal i que, després eren trameses a Canet. Un cop desaparegut Tomàs Milans i Godayol, la tasca d’aportació de partitures a la capella de l’església de Sant Pere i Sant Pau de Canet la continuaria el seu nebot i fillol, Tomàs Milans i Campús, que també era músic i compositor.

Des del segle XVII fins al XIX la còpia manuscrita era l’element habitual per a la recepció i transmissió dels textos musicals. I fins i tot, a l’Arxiu de Canet, gairebé sempre hi ha dues partitures de cadascuna de les obres, per tal d’evitar que la pèrdua d’un dels exemplars representés la seva desaparició.

A banda del llegat de la família Milans, les aportacions de particel·les a la capella de Música de Canet es va anar engruixint amb les obres originals dels mestres de la capella local i a més a més, de músics com ara, Joan Pica, Miquel Oller, Pau Misser, Pau Llauger, Francesc Catà, Miquel Medir, Josep Saurí i Ramon Clausell i els compositors canetencs Bonaventura Bruguera, Josep Castanyer, Salvador Jordana, Joaquim Jovenet, Isidre Jover i d’altres, que van completar l’arxiu actual.

6. Els mecenes de l’Arxiu: l’obra magna de la burgesia i menestralia marítima canetenca Aquest transvasament de partitures durant el segle XVII, XVIII i, amb menys intensitat, durant el XIX a la capella de Canet es feia per tal de proveir d’elements artístics i litúrgics l’activitat religiosa de la vila, a càrrec, òbviament, de la capella de música de l’església de Sant Pere i Sant Pau. I a partir del segle XIX, aquesta capella també tenia al seu càrrec els fastos corresponents a la cada vegada més important activitat litúrgica del Santuari de la Misericòrdia.

Tal i com diu el professor Francesc Bonastre al pròleg de l’inventari musical del Fons de Canet (Generalitat de Catalunya, vol. 5: 2009) allò que ens dóna una visió de la magnificència de la funció litúrgica a l’època del barroc, que és quan fonamentalment es va engruixir l’arxiu, és la missa, que constitueix la part fonamental del que s’ha conegut com la festa barroca: els colors del vestuari, els moviments

El Sot de l’Aubó

Foto: Jordi Soler

article

La burgesia terratinent i marítima de Canet rebia el privilegi de ser enterrada a l’interior de l’església.

escenogràfics i gestuals dels celebrants, les flors, els ciris, l’olor de l’encens i, per damunt de tot, la solemnitat de la música, que és l’element unificador i hegemonitzador alhora i que dóna caràcter inefable a tot el conjunt.

Lògicament la Capella de Música de Canet tenia un cost econòmic important, que se subvenia íntegrament gràcies als benefactors locals: la Confraria de Sant Elm de Mariners i Navegants i també hi contribuïen les grans famílies dedicades al comerç marítim de la població i, naturalment, altres corporacions gremials, la majoria d’elles subordinades o subsidiàries a la construcció naval. Els principals contribuents d’aquesta obra van ser noms de navegants i comerciants de Canet com les nissagues Llauger, Roura, Clausell, Xiqués, Misser, Colomer, Marçal, Misser, Castanyer, Font, Fors, Cabanes, Roig i tants d’altres. Tots aquests comerciants tenia parents que comanaven els vaixells. Noms de patrons com Jaume Cabuy, Jaume Dillat, Jaume Cruanyes, Pere Rolderat, Joan Baptista Ferrer, Joan Baptista Ferrer fill, Josep Ferrer, Félix Llauger, Josep Arrufat, Salvador Soler, Bonaventura Jover, Salvador Clausell, Francesc Missé, etc... també van contribuir en el manteniment de la capella de Música a través de la Confraria de Sant Elm, que era en definitiva, el principal sostenidor de l’activitat musical. Aquesta participació econòmica es veia recompensada per l’església amb el dret de ser enterrat en 11

el seu interior, cosa que en aquell moment només era concedida als eclesiàstics i a persones d’alta consideració econòmica i religiosa. A la parròquia de Canet hi trobem perfectament documentat l’enterrament dels grans terratinents de la vall i els principals comerciants i navegants. Nissagues com els Catà, Missé, Milans, Llauger, Vaquer, Cabanes, Macià i Vendrell, entre d’altres, figuren en les làpides funeràries que encara es conserven al pati de la sagristia.

7. Els membres de la capella de música Tal i com és fàcilment deduïble, una litúrgia d’aquestes característiques tenia uns costos econòmics elevats. Essencialment, des del segle XVII fins a mitjans del XIX la capella musical de Canet la formaven catorze preveres els quals, havien accedit a la plaça per rigorosa oposició.

Els membres de la capella havien de justificar coneixements musicals superiors –cant, interpretació i composició i harmonia-.

Aquesta capella, no només comptava amb aquestes elements fixos sinó que també estava participada per altres músics i cantors que donaven suport a les grans celebracions.

Una acta de la Universitat de Canet, del 12 de juny de 1680 concreta que “los senyors Jurats compartescan la vila ab sinch parts per los sinch dies de la infroctava del Cor-

El Sot de l’Aubó

La manxa de l’orgue formava una fornícula cap a l’exterior del temple

12

El Sot de l’Aubó

Grafisme: papyrus Foto: Carles Sàiz

pus; so es lo dia del Corpus pagarà la Confraria (de Mariners i de Pescadors) y lo diumenge los Srs Capellans, y lo cap de Octava hagen de pagar dels diners de la Universitat, com assí se acostuma los demés anys, per tal so elegescan dúes persones de cada quarto per replegar dins de son quarto per pagar la festa de sa diada”.

D’altra banda també trobem documentat el nombre de membres de la capella. Una concòrdia del 24 de desembre de 1717, conservada a l’Arxiu Parroquial de Canet de Mar, especifica que el nombre de Espai on hi havia hagut l’escola de minyons de la capella membres de la capella seran 14 comptant-hi, entre ells, el rector, el vicari i el diaca. Per tant, la capella de música estava for8 mada, a més dels tres preveres esmentats, per onze clergues que 7 6 9 no eren fills de la vila. D’aquests n’hi havia quatre de confessors, que eren nomenats pel rector i els jurats. Havien de tenir 24 anys com a mínim i el superior 3 acreditava la seva aptitud i 5 4 2 idoneïtat.

Un dels confessors era mestre de 5 1 gramàtica i ensenyava de lletra als minyons de la vila, sense percebre emoluments comple1. Entrada 6. Orgue de la capella mentaris. De fet doncs, la Capella 2. Cor (al pis superior) 7. Suports d’aire de l’orgue de Música va ser la que va fornir 3. Escala d’accés al cor 8. Tombes de la burgesia al poble del primer ensenyament 4. Escola de minyons marítima i terratinent de minyons, el qual tenia lloc a 5. Bancs correguts 9. Capelles laterals l’interior de l’església, en un espai acotat per una mampara de fusta que hi havia a l’entrada de l’església a sota mateix del cor.

També hi havia un mestre de capella. La seva funció era cantar i fer cantar la capella i ensenyar a tocar instruments de corda com l’arpa, el violí i d’altres. El mestre de capella comptava sempre amb dos minyons que cantaven de tiple, els quals ensenyava el cant pla per entornar antífones i respondre responsoris des del cor.

Un altre prevere destacat de la

Foto: Carles Sàiz

El Sot de l’Aubó

Foto: Josep Salvany

Foto: Arxiu Carles Sàiz

article

Imatge de com quedà el suport que aguantava la manxa de l’orgue després de la crema de l’església parroquial, l’any 1936.

A la dreta, imatge inèdita de l’interior de l’església, dels anys 20, amb les gelosies a primer pla.

capella era l’organista. En ordre d’importància era el segon càrrec. Estava a les ordres del mestre de capella i, quan li manava el rector, havia d’acompanyar el cant de les hores i les misses cantades. D’altra banda, l’organista tenia l’obligació d’ensenyar a tocar l’orgue si algun fill del poble en volia aprendre.

L’orgue original de la capella de Música de l’església de Sant Pere era de mitjans segle XVII. Trobem documentat quan el Consell de jurats de la Vila acordaren encarregar un orgue a Barcelona i vint-i-sis anys després, tal i com consta al Libro de Notas, decretos y demás pertenecientes á la parroquial de Canet de Mar, “los obrers de Canet donaren a preu fer la cadira del orga de dita Vila”.

També en una acta de la Universitat de Canet de l’1 de febrer de 1679 es diu que “se ha determinat acerca de fer festa per les gales se han de fer per les paus. Se fará un ofici solemne ab processó, completes a cant de orga, juntament amb músics y se dispari la artilleria de la torre”.

Pel que fa a les veus, la capella comptava amb un tenor, un contraalt i un baxonista. Tots tres sabien tocar algun instrument de corda com l’arpa o el violí o instruments de vent.

Pel que fa al baxonista (baix) tenia la obligació d’ensenyar als fills de la vila que així ho demanessin.

Per completar els residents de la capella es reservava un lloc per un fill del poble amb els mateixos drets i deures que la resta.

Els emoluments anuals que rebien cadascun d’aquests capellans eren de 200 lliures anuals però els llibres i partitures anaven a càrrec d’ells.

En aquest mateix document també s’hi fa esment que en cas d’augmentar les rendes de l’església, també s’incrementaria el nombre de capellans residents.

13

8. L’orgue de l’església i la seva ubicació original i funcionament Per tal de portar a terme les funcions musicals, la capella cantava des del cor, que ja era el mateix que encara es conserva a l’actualitat.

L’únic instrument que no era dalt del cor era l’orgue, que estava instal·lat a la segona capella, entrant a mà esquerra al que avui forma la capella de Sant Antoni. Aquest magne instrument sonava impulsat per l’aire d’una manxa situada al damunt de la balustrada de pedra que encara es conserva l’exterior del temple al començament del mur de ponent.

Aquestes formidables mènsules de pedra són l’únic que resta d’un instrument que avui tindria un valor inapreciable i que va ser víctima de les flames iconoclastes de l’estiu de

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó 1936. La manxa inhalava i exhalava l’aire que era el que feia sonar els tubs accionada amb una corda a través de politges exactament igual a com funcionaven les manxes de les fargues i les fornals dels serrallers i dels ferrers. En aquest cas, els manxaires eren dos escolans situats al costat mateix de l’organista.

9. Els bancs d’ensenyar El mestre de gramàtica ensenyava les primeres lletres als minyons a l’espai de la part inferior del cor. Fins a l’incendi de la Guerra Civil, encara existia la mampara de fusta que tancava el recinte corresponent a les dues primeres capelles laterals. Aquesta mampara suportava un banc a tot vol que era on seien els alumnes.

10. Les gelosies D’altra banda, al final dels laterals i a tocar al creuer Renaixentista, a les balconades que encara hi ha, en aquell temps estaven revestides d’unes gelosies de fusta trenada. pintades de negre, molt típiques del barroc.

Aquestes evitaven que els fidels perdessin l’atenció amb la contemplació dels minyons quan cantaven les veus blanques des d’aquell lloc.

11. Les ordinacions de 1773 El 1762 es va renovar l’orgue de la capella de música i el 1764 s’hi van afegir clarins. Tot i així sembla ser que les rendes de l’església ja no eren suficients per al manteniment de l’activitat de la capella i l’empenta musical de la capella va anar disminuint en el darrer terç del segle XVIII. Sembla però una crisi conjuntural atès que el comerç canetenc ja s’havia recuperat de la desfeta de 1714 i estava a punt de beneficiar-se de la Reial Cèdula de Carles III promulgant llibertat de comerç i de tràfic d’esclaus. Una altra prova d’aquesta transitorietat és que es van seguir mantenint les catorze capellanies a l’església i el 1773 el rector Joan Prat i els regidors de l’Ajuntament van decidir aprovar unes ordinacions per a la capella de Música. Aquest document, que es conserva a l’arxiu parroquial, comença amb un exordi que diu “Atenent que la capella de música de dita Iglesia es honorifica á la dita Iglesia per lo 14

lluhiment que dona á las funcions de ella; y utilosa al publich de dita vila per los fills de ella que dedicats en sa menor edat al estudi dedita art, adquireixen per tal medi, comoditats perpetuas en dita Iglesias o en altres. Per lo tant moguts los predits Patrons dezel perque la referida capella musica no experimente declinacio en lo venider, com en el dia se experimenta per falta tal vegada de ordinacions o estatuts; antes be á fi de procurar son augment o á lo menos una competent conservació de ella, han vingut acordes á fer, ordenar y manar los estatuts y ordinacions següents per a que ara y en lo venider sian perpetuament observats y observadas».

Les ordinacions normativitzaven el bon funcionament de la capella per tal que «no experimente declinacio en lo venider, com en el dia se experimenta». Les ordinacions establien que el mestre de minyons que pagava el Consell municipal s’incorporés a la capella.

També establia l’entrada a la capella de música de clergues o seculars «que en veu o en algun instrument sian habils e idoneos per dita capella». Aquests eren pagats a proporció de l’activitat que desenvolupaven. El text, dividit en 11 capítols també marcava el funcionament intern de la organització, amb les penalitzacions de sous per absències no justificades i també es marcava les obligacions del mestre de capella i de l’organista.

12. Mn. Ramon Clausell i Llauger: l’enllaç entre la Capella barroca tradicional i els músics del XIX, XX i XXI Mn. Ramon Clausell va néixer i morir a Canet de Mar (*1807+1868) i va succeir com a mestre de Capella a Mn. Josep Saurí el 1834 fins a la seva mort el 1868. Després, tots els músics del poble del segle XX i fins als nostres dies, venien a ser descendents dels “Quirretes” i per tant néts dels músics de l’antiga Capella.

A La Costa de Llevant del 9 de desembre de 1905, hi ha una referència a la capella de Música de l’església de Canet, del qual diu que va arribar a tenir 16 músics beneficiats (o sigui de plantilla) i era considerada per la seva gran qualitat com “la catedral de la Costa”. El que feia aquesta crònica no signada aclaria que les dades venien d’una conferència que havia pronunciat el també prevere canetenc Mn. Anton Fors el 9 de setembre de 1905. Mn. Anton Fors deia que gràcies a la

El Sot de l’Aubó

qualitat de la música s’afluixava la bossa dels rics, sobretot en els enterraments: la música del ritual de difunts moltes vegades influïa en l’estat emocional dels assistents i els parents del mort sota els seus efectes mostraven el seu agraïment gratificant la Capella per la seva interpretació; igual com passava o passaria més tard en les gran interpretacions de música profana.

En la seva intervenció Mn. Anton Fors parlant de Mn. Ramon Clausell i Llauger, també va esmentar el fet que Isidre Jover Laberna fundador de l’orquestra “Els Quirretes” va ser un dels seus deixebles predilectes. Mn. Ramon Clausell va ser alumne del mestre Barba de Girona (els coneixements de música i cant eren de gran importància per a un futur eclesiàstic).

L’any 1836, Mn. Clausell va aconseguir per oposició la plaça de mestre de Capella a l’església de Sant Pere i Sant Pau de Canet.

Aquesta plaça va ocupar-la 33 anys amb l’obligació [segons estatuts que diríem ara] de compondre una missa Solemne a gran orquestra cada tres anys. L’any 1915, Mn. Anton Fors, també reportava en el parlament esmentat que, Mn. Ramon Clausell, havia escrit 16 misses de Glòria a gran orquestra. 2 Misses de rèquiem. 3 Misses amb orgue (una de pastoral). 1 Villancet dedicat a Sant Pere que es cantava cada any a la processó de la Festa Major. 2 Tedeums a gran orquestra. Un dels quals es va cantar l’any 1857 amb motiu de la benedicció del nou santuari de la Misericòrdia, i deixava dit de passada que entre les obres de Mn. Clausell hi havia completes, vespres, motets, benedictus, salutaris ostia, sacris sequentia, goigs i moltes altres peces de música religiosa, fou un virtuós tocant l’orgue i va crear una orquestra de 34 músics que tots eren deixebles seus per tocar música clàssica i religiosa. Mn. Fors deia que, a més a més, Mn. Clausell havia deixat una gran quantitat d’obra inèdita que, gràcies als treballs de catalogació que s’han dut a terme, ara sabem que consta d’un total de 201 peces catalogades des del 117 al 307 ambdós inclosos impresos a les pàgines 61 al 153 del catàleg.

Mn. Ramon Clausell, a més a més de ser un gran músic, era un home docte que posseïa la que devia ser la biblioteca més important del Canet del seu temps i que, després de la seva mort va llegar-la al seu nebot-nét Marià Serra Font. Clausell havia nascut l’any 1807 —en plena ocupació dels francesos— a la casa pairal de la seva família que era al carrer de la

15

Foto: Arxiu Carles Sàiz

article

Els integrants de l’Orfeó Canetenc el 1904, al pati de can Clausell

Santíssima Trinitat núm. 2. Aquesta casa més tard seria aterrada per a construir-hi l’estatge social del primer orfeó, o sigui, l’Orfeó Canetenc.

13. La continuïtat de la Capella de Música i la transformació en orfeó.

La capella de Música Barroca de la Parròquia de Sant Pere i Sant Pau de Canet de Mar va mantenir la seva activitat durant tot el segle XIX i fins i tot, el 1857, amb la consagració del Santuari de la Misericòrdia, la Capella també tingué cura de l’orgue del nou temple, si bé cal dir que des de mitjans de segle s’experimenta una minva de la seva activitat musical. Això va fer que les catorze capellanies es va començar a reduir, amb la mort del mestre de capella Ramon Clausell a 12 a finals dels anys 60 del segle XIX i amb el temps es va anar reduint l’activitat. Probablement la crisi de la capella guarda relació amb la de l’activitat econòmica de la població que va entrar en franca decadència i no es recuperaria fins ja ben entrat el segle XX. Malgrat tot, la Capella va mantenir l’activitat encara que els membres professionals a plena dedicació van acabar per ser únicament dos o tres i es van complementar amb cantors i músics que participaven a temps parcial. A partir del 23 de maig de l’any 1903, Tomàs Jover i Sallarès va fundar l’Orfeó Canetenc. Era fill de Tomàs Jover Labera, el deixeble del mestre de capella Mn. Ramon Clausell, i va fundar l’Orfeó Canetenc amb el recolzament del Dr. Marià Serra, que era fillol

El Sot de l’Aubó

16

El Sot de l’Aubó

Foto: Arxiu ÀMBIT

de Mn. Clausell. L’Orfeó Canetenc va suposar una nova etapa de la música religiosa a Canet de gairebé quinze anys.

L’Orfeó Canetenc, va desaparèixer circumstancialment l’any 1917 però ressorgiria poc més tard, el 1919 amb el nom d’Orfeó Misericòrdia que és el que encara porta a l’actualitat. Inicialment l’orfeó va actuar sota la batuta inicial de Mn. Josep Soler, que va dirigir-lo fins a 1928, que va haver de plegar per motius de salut.

Llavors va prendre la L’Orfeó Misericòrdia, el 1922, amb Mn. Josep Soler a primer pla direcció Alfons Dotras Feliu fins a l’any 1957 que va passar-la al seu fill, Jaume Dotras Serrabella.

Amb la mort de Jaume Dotras l’any 2003, el seu fill Xavier Dotras Dotras ha estat el director de l’Orfeó, càrrec que comparteix amb Imma Roig i Travesa. A partir del moment que a Canet hi va haver orfeó, els membres de l’antiga Capella van entrar a formar-ne part.

L’orfeó intervenia a totes les grans solemnitats, però uns cinc o sis membres Actuació de l’Orfeó Misericòrdia en el pati del Castell de Santa Florentina, el 1999 (només de veus masculines) que també eren músics, juntament amb des de 1936 al 1938 perquè l’any 1939 ja va el mestre de capella i l’organista, encara tornar a fer un recital al local del germans constituïen la Capella i actuaven de forma res- Maristes. A l’època de la Capella hi havia tringida en celebracions litúrgiques especials, sempre unes quantes veus blanques (tiples en sobretot en els enterraments de primera. el llenguatge de l’època), o sigui, veus d’infants Podem dir, per tant, que la Capella de música impúbers que contestaven sobretot el cant pla no va desaparèixer del tot fins al canvi de i les antífones dels oficiants, després va haverlitúrgia imposada per les reformes del Concili hi escolania que es va ampliar fins a set o vuit Vaticà II, i si bé de manera molt limitada, va membres. L’escolania si que devia desaparèixer arribar fins a la dècada del seixanta del segle amb la reforma del Concili Vaticà II. XX. Ara bé, des del moment que va haver-hi Pel que fa a la música instrumental derivada orfeó, tot el pes de la música religiosa a Canet de la Capella, a finals del segle XIX, es van va anar a càrrec seu i va tenir un llarg període començar a formar les orquestres per a tocar ascendent. Als anys seixanta del segle passat en els balls populars i el seu format venia l’Orfeó va arribar a tenir seixanta cinc determinat generalment pel fet que sempre cantaires entre veus masculines i femenines. eren doblades de cobla de sardanes i la majoria L’orfeó només va suspendre la seva activitat dels músics (llevat dels que eren sacerdots),

Foto: Arxiu Carles Sàiz

El Sot de l’Aubó

article van deixar d’estar al servei exclusiu de l’Església, i alternaven les actuacions de la litúrgia amb la interpretació de música profana. No és que això comencés aleshores però si que podríem dir que la música es va democratitzar però també es va vulgaritzar.

A Canet però, tots els músics del poble havien sorgit de l’Església i eren tributaris de la Capella. La primera orquestra d’aquest gènere que hi va haver a Canet, la cèlebre orquestra d’“Els Quirretes” va fundar-la Isidre Jover Labera alumne de Mn. Ramon Clausell.

14.El retrobament i apreciació per part dels experts del Fons Musical de Canet Durant els primers anys del segle XX alguns estudiosos de la música ja havien fet consultes a l’arxiu musical de Canet, que es conservava a la part més vella de la rectoria i que donava al carrer Eusebi Golart. El pare David Pujol havia treballat ja els villancets de Cererols que es conserven a l’arxiu, i també va consultar la documentació el pare Gregori Estrada, organista del Monestir de Montserrat, que en definitiva, va ser qui va redescobrir l’arxiu per als experts.

L’any 1981 el catedràtic de musicologia de la UAB, Francesc Bonastre començà a estudiar el fons i a fer-ne una primera catalogació, que ha durat 28 anys i en la que han participat de manera molt especial Josep Maria Gregori, Gretel Klein, Carme Romeu i Milà, Valentín Atxotegi, Maria Vila-Coro, Maria Farré, Francesc Cortès i Andreu Guinart.

Arran d’això, entre els anys 1980 i 1986, a manera de divulgació, es van anar celebrant diferents concerts de Nadal a l’església de Canet, que oferien obres de l’arxiu musical, i també es van anar celebrant, durant tota l’alcaldia de Josep Rovira, Seminaris Internacionals de música barroca, amb la vinguda d’experts d’arreu del món, especialmente d’Alemanya i Itàlia, que posaren de relleu la importància que mereixia l’arxiu de Canet.

L’any 2004 l’Ajuntament de Canet va atorgar la Beca d’Investigació Raimon Bonal a l’equip format pel catedràtic en musicologia Francesc Bonastre i els musicòlegs Francesc Cortès i Maria Teresa Ximenes amb el títol de Catalogació i estudi de l’arxiu musical de Canet i recentment la Generalitat de Catalunya ha publicat l’inventari del seu fons, en dos volums sota el títol de «Inventaris dels fons

17

musicals de Catalunya” Fons de l’església parroquial de Sant Pere i Sant Pau de Canet de Mar”, de Francesc Bonastre i Bertran i Josep Maria Gregori i Cifré, amb la col·laboració d’Andreu Guitart i Verdaguer.

15. A manera de conclusió Amb la publicació dels treballs d’indexació i catalogació dels treballs portats a terme per la Càtedra de Musicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, la pregunta que es planteja és que, sense que es pugui posar en perill la seva conservació, el puguin consultar tant els experts com els afeccionats a la música barroca, i des de qualsevol lloc del món, cosa que amb les tècniques digitals d’avui és perfectament possible.

Per part del Centre d’Estudis Canetencs, tant punt acabi la digitalització dels llibres sagramentals de l’arxiu Parroquial que està fent l’equip Ramon Rovira Fors, sota la direcció i realització de Jordi Soler, s’emprendrà la captació digital del fons musical, després de demanar òbviament els permisos necessaris a les autoritats eclesiàstiques que són les propietaries legals d’aquest fons.

XAVIER MAS i CARLES SÀIZ

BIBLIOGRAFIA: BONASTRE, Francesc; GREGORI, Josep M:, GUITARD, Andreu (Col.): Inventaris dels fons musicals de Catalunya. Volum 2/1.

Fons de l’església parroquial de Sant Pere i Sant Pau de Canet de Mar, Dep. De Cultura i Mitjans de Comunicació.

BALLESTER I CLARAMUNT, Juan: Vida de San José Oriol.

Impremta Eugenio Subirana, Barcelona 1909 BALLART, Joan: Alguns aspectes de la indústria tèxtil canentenca (1a, 2a, 3a, 4a, 5a, 6a, 7a i 8a) A: El Sot de l’Aubó, Desembre 2006 - setembre 2008 MAS, Xavier: Guerra i revolució i contrarevolució a Canet de Mar (1936-1943). Caixa d’Estalvis Laietana” MAS, Xavier: Memorial dels pescadors i els peixos, Caixa d’Estalvis Laietana.

MAS, Xavier; AMAT, Jordi: De la guerra de Cuba a la guerra civil (inèdit).

MATAMALA, Pere: L’Hospital dels Pobres. Editorial Cannetum, 1983 COMERMA, Josep: Novena, Història i Cançoner de Ntra. Sra. de la Misericòrdia de Canet de Mar. Taller Gràfics M. I R. Gilabert, Barcelona, 1947.

ROVIRA, Josep: Facsímil d’un document històric. “Cèdula Reial de Carles III, als mariners de Canet, de 19 d’agost de 1761” A: “Plaça de la Llenya” desembre de 1982, faciscle 36 -Vol II. SÀIZ, Carles: Catalanisme i cant coral a Canet. L’històric Orfeó Canetenc. A la memòria de Jaume Dotras Serrabella. A: El Sot de l’Aubó, núm. 6 gener 2004 SÀIZ, Carles: Història i arquitectura. Introducció a: Canet de Mar, història i patrimoni. Col·lecció Estudis del Patrimoni, Edicions Els 2 Pins-Ajuntament de Canet-Centre d’Estudis Canetencs

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó

Tomàs Milans (1672-1742) i el Fons Musical de l’església parroquial de Canet Josep M. Gregori i Cifré

18

Foto: Fons Serra-Viñas Biblioteca P. Gual

F

ill de Marc Antoni Milans i Macià (16251708) i germà de Carles Milans i Godayol, nasqué a Canet de Mar el 7 de març de 1672. A l’entorn del 1680, aproximadament, sant Josep Oriol l’acollí a casa seva a Barcelona amb Carles, el seu germà gran. Tal com ja hem esmentat abans, gràcies a l’amistat del sant amb Jeroni Oller, l’organista del Palau de la Comtessa, els infants Milans van ser admesos per Felip Olivelles a la capella de música del Palau de la Comtessa.

Ja fa uns anys vam assajar sobre la relació entre el sant i Tomàs Milans,[1] la relació entre els dos fou força intensa a la llum dels documents que n’han deixat testimoni; encara que no sigui ara el moment de fer-ho amb detall, podem, tanmateix, fer esment de noves dades sobre els lligams de parentiu que unien sant Josep Oriol amb la família Milans de Canet de Mar. En una carta dirigida a Marc Antoni Milans del 30 d’agost de 1682, sant Josep Oriol l’informava del curs dels estudis musicals dels petits Carles i Tomàs: “Lo cas es que la ultima vegada que parlí a al Sr. mestra dels minyons com se aportavan, me respongué en presensia del Sr. Rnt. Oller, que Carlos anava reixint molt bé y que aprendre orga més que Thomas may ha tingut lo cor al cant, y que no y a remey de que aprenga y que més valdria que se trates de donar-li atra estrancont, yo li fiu de resposta que les y escriuria a V. y axy si pot venir a donar-i una vista sera molt bo… y los minyons estan bisarros…”[2] La tutoria del sant envers els germans Milans degué concloure a l’entorn de l’any 1685.

Tomàs Milans, “sota la vigilancia d’Oriol, pogué continuar la carrera eclesiástica y arribar després a sacerdot,”[3] als vint-i-cinc anys,

L’església parroquial, durant els primers anys de segle XX

és a dir, el 1697.[4] El 23 de desembre d’aquell any Josep Oriol escriví a Canet de Mar a Susanna Bonamich—vídua de Marc Antoni Milans i Godayol, germà gran de Carles i Tomàs—, fent palesa la difícil situació econòmica que hom vivia a Barcelona a causa del setge de l’exèrcit francès, expressant com “el pobre Tomàs per ara encara no guanya per menjar… malgrat tot ell ajudarà en el que pugui el seu pare i la consolarà a vosté…”[5].

L’any 1698 sant Josep Oriol emprengué un segon viatge a Roma —a partir d’aquella data el sant començà a curar de gràcia— i el 31 de març, abans de marxar, va deixar un

El Sot de l’Aubó

article testament de prevenció en el qual donava “la capa corta de chamelote, que mando a Tomás Milans, maestro de capilla de música del Palau de la Condesa, mi pariente…”[6].

En dues declaracions dels processos de beatificació, iniciats el 1758, s’esmenta que el sant havia proposat a Tomàs Milans d’acompanyar-lo en el seu segon viatge a Roma, el 1698.[7] Sant Josep Oriol arribà a Marsella, caigué malalt i retornà en veler a Barcelona, on desembarcà el 22 de maig de 1698; “un cop hagué vist els seus companys [del Pi] va anar a casa de Tomàs Milans, parent llunyà seu i fill de padrí de primera missa.”[8] L’anècdota del seu retrobament amb Tomàs Milans és força eloqüent: “Quan tornà de Marsella, una de les primeres visites que féu, va ser al seu parent Tomàs Milans. Aquest tenia, en aquells moments, una criada que no havia conegut el sant. Quan arribà a la casa i preguntà per mossèn Milans, la criada li diu que no hi és. Havent rebut ordres perquè digués que no hi era, ja que mossèn Milans estava enfeinat. El sant, amb afabilitat, respon: «Mireu-ho bé, que ja el trobareu».

La criada insisteix i rep del sant la mateixa petició. Estranyada aquella, va a dintre a comunicar-ho al seu amo. Mossèn Milans endevina que el visitant és el doctor Oriol i surt amb alegria a rebre’l. El sant s’adreça a la criada i li diu: «Ja us ho deia que el trobaríeu»”[9].

L’any següent, el 1699, Tomàs Milans s’havia desplaçat a Cartagena amb altres músics de la capella del Palau, mentre creixia la fama del seu bon art com a tenor i arpista.[10] Des d’allà va escriure a Josep Oriol, el qual, el 21 de novembre, adreçava un correu a la família Milans, a través del seu amic mossèn Antoni Filiperes de Canet, per fer-los saber que “estos dies passats Thomás son fill me scrigué de Cartagena que stava bo y molt aplaudit dels Srs., y que per respecte que avien arribat alli altres dos de la musica del Palau, creu se tractará de tornar prest y que segons varies cartas que han vingut dant noticies de les qualitats de Thomás crech aurá guaniat molta fama, pero no se si aurá perdut lo poch que avia guaniat, que es lo que jo li digué quant sen aná, que no mo feu á saber fins que ja estava empenyat y del tot per anarsen…”[11].

Sant Josep Oriol degué deixar una profunda empremta espiritual en els germans Milans, en especial en Tomàs Milans; des de la seva convivència durant la infantesa, el despertar

19

de la seva vocació sacerdotal i les vivències que compartí amb el sant, algunes de les quals foren, sens dubte, extraordinàries,[12] com el goig d’assistir-lo, amb els escolans del Pi, en un moment tan íntim com el del traspàs.

Carreras i Bulbena, citant la biografia del Pare Nadal, recull com Tomàs Milans “mentre fou mestre de la Seu de Girona feya llegir á sos dexebles una llibreta escrita de sa mà, hon se descrivíen miracles fets per lo Beat Joseph Oriol, la efigie del qual guardava amb molta veneració.”[13] Reprenent el fil biogràfic de Tomàs Milans, el mateix any del seu viatge amb la capella del Palau a Cartagena, el 1699, es jubilava Felip Olivellas, el seu mestre titular, el qual hi traspassà a l’estiu de 1702.[14] Gabriel Argany havia accedit a l’esmentat magisteri el 12 d’agost del 1699, però “a 22 de noviembre de 1701 tomó posesión de la capellanía el Rdo. D. Tomàs Milans subdiacono… A 7 Noviembre de 1714 por renuncia del Rdo. Milans Pbro. tomó posesión el Sr. D. José Picañol.”[15] Tomàs Milans exercí el magisteri d’aquella prestigiosa capella barcelonina durant el període austriacista, fins el 1714, moment en què li fou concedit, “bien que con cierto sigilo”, el magisteri de la catedral de Girona.[16] Efectivament, el 22 d’octubre de 1714 Milans era acceptat al cor catedralici pel capítol gironí per cantar i celebrar els oficis, reverendus Thomas / Milans Magister Capelle musice petit licentiam […] de cantatur et dum divina officia celebrantur. Cinc dies després, el 27 d’octubre, el comissari de música de la catedral proposà al capítol que, atesa l’arribada de Milans a Girona, davant la novetat de la seva presència al cor hom fes com si res, ja que encara no s’havia consumat la seva possessió del magisteri de la catedral.

A mitjans de març de 1715 Milans ja constava com a mestre de capella de la catedral de Girona.[17] La seva presència es perllongà fins al final dels seus dies, tot i el seu desig reiterat de ser admès com a resident a la parroquial de Canet de Mar, a causa de la seva possessió d’un benefici fundat a l’església de la seva vila natal, probablement les rendes íntegres del qual, sumades a les distribucions derivades de l’admissió com a resident, li suposaven uns guanys més substanciosos que els que obtenia a la pròpia catedral de Girona.[18] El 21 d’abril de 1735 Tomàs Milans presentà una súplica al capítol on al·legava que per espatium 21 annorum deservir dictum

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó Tomàs Milans, que en fou membre entre els anys 1680, aproximadament i 1714, primer en qualitat d’infant cantor i després com a arpista i mestre de capella, tingué la sensibilitat i l’afany de voler copiar o fer copiar,[21] moltes de les obres que, procedents de la Cort espanyola i dels centres musicals més rellevants de Madrid, les grans catedrals del Principat, les de l’antiga Confederació — principalment Saragossa i València—, i els principals centres catedralicis hispànics, arribaren a mans dels músics del Palau.

Vegem amb una mica de detall la procedència d’aquest repertori:[22] El 1715 Tomàs Milans ja era mestre de capella de la Catedral de Girona

ministerium et / cum ratione etatis, et infirmitatum quibus molestatur amplius non possit / predictum ministerium exercere, ideo suplicat quod Vra Dne dig-/ netur eum jubilare.

La nit del 18 al 19 de gener de 1742 Tomàs Milans traspassà a Girona. El mateix dia 19, l’acta capitular fa esment del desig de Tomàs Milans —preterita nocte decessit—, segons el qual eligens sepulturam in villa de Canet de Mar in qua erat oriundum. L’endemà mateix rebia sepultura a la parròquia de Sant Pere i Sant Pau de la seva vila natal, “en dita Iglesia â la tomba de la casa de Milans davant Nª Señora del Carme”.

Val a dir que hem localitzat un altre Tomàs Milans dins la mateixa família de Canet. Es tracta d’un fill del Dr. Aleix Milans († 1747)[19] —germà de Carles i Tomàs— batejat a Canet el 9 d’agost de 1728, del qual el seu oncle Tomàs Milans i Godayol en fou el padrí.[20] 2.- El Fons Musical de Canet de Mar i l’obra recopiladora de Tomàs Milans i Godayol Tal i com ha assenyalat Francesc Bonastre en el seu prefaci, una molt bona part del repertori que ha perviscut fins als nostres dies d’aquest important fons musical prové, bé que indirectament, del fons de la capella musical del Palau de la Comtessa de Barcelona, desaparegut durant la darrera guerra civil.

20

1.- 107 obres de mestres de la Capella del Palau de la Comtessa: 24 d’Olivellas (1679—1700), 19 de Milans i Godayol (1690—1714)[23] 14 de J. Picanyol (1714—1726) 50 de Tria (1726—1754) 2.- 75 obres de mestres de capella de la Real Capilla i dels monestirs reials de Madrid (Descalzas reales i Encarnación): 18 de J. Hidalgo 13 de M. Ruiz 12 de C. Galán 8 de S. Durón 7 de M. Tello 6 de J. de Paredes 3 de C. Patiño 3 de J. de Navas 1 de M. de Veana 1 de J. de Vaquedano 1 de j. Mir 1 de Roldán 1 de F. Sanz 3.- 167 obres d’autors de centres eclesiàstics barcelonins: a) 98 de mestres de la capella de la Catedral: 5 de J. Pujol (1612—1626) 3 de M. Albareda (1626—1664) 4 de M. Selma (1664—1667) 31 de Ll. V. Gargallo (1667—1682) 25 de J. Barter (1682—1696)

El Sot de l’Aubó

article 30 de F. Valls (1696—1726) b) 55 de mestres de la capella de Santa Maria del Mar, sense comptar les de Gas: 1 de J. Reig (1618—1669) 2 de F. Milà (1670—1679) 1 de M. Rosquelles (1674—1684) 6 de J. Subies (1684), ¿? de J. Gas (1685—1690) 5 de Ll. Serra (1699—1715) 16 de J. Casellas (1716—1732) 5 de S. Figuera (1734—1745) 19 de P. Montserrat (1745—1759) c) 13 de T. Milans i Campús mestre de capella de Sant Just i Pastor (1733—1761) 4.- 31 obres de mestres de la capella de la catedral de Girona, on Milans i Godayol hi regí el magisteri durant vint-i-vuit anys: 2 de J. Verdalet (1652—1685) 1 de F. Parellada (1663—1682) 1 de J. Sol (s. XVII) 26 de T. Milans i Godayol[24] (1714—1742) 1 de T. Lacavalleria (Sant Feliu, 1740—1763) 5.- 20 obres de mestres de capella d’altres catedrals catalanes: a) 6 de Lleida: 1 de F. Verge (1607—1612) 1 de F. Vallès (1654—1673) 2 de J. Ferrer (1681—1684) 2 d G. Argany (1690—1716) b) 6 de La Seu d’Urgell: 1 de P. Serrano (1642—1658) 1 de J. Forcada (1700—1706) 3 de F. Andreu (1735) 1 de B. Pagueras (s. XVIII) c) 3 de mestres de capella de la seu de Vic: 1 de J. Baseia (1668—1680) 2 de P. Rabassa (1713) 8 d’A. Jordi (…1797) d) 3 de mestres de la capella de la catedral de Tarragona: 1 de P. Enciso (1685…)

2 d’I. Escorihuela (1672, 1691) e) 2 de de B. Sanz (1673—1708), mestre de capella de la catedral de Tortosa.

6.- 40 obres de mestres de capella de les principals catedrals de l’antiga Confederació catalanoaragonesa i valenciana: a) 22 de mestres de la capella de la catedral de València: 1 d’U. de Vargas (1653—1655) 2 de G. Babán (1657—1675) 1 d’A. Baylón (1677) 3 de J. B. Cabanilles (1666—1712) 4 d’A. T. Ortells (1677—1704) 11 de J. de la Torre (1645—1665)

21

b) 18 de mestres de la capella de la Seu de Saragossa: 10 de Cáseda [Diego o José?]

6 de D. de Cáseda (1673—1694) 1 de J. de Cáseda (1695—1705) 1 de D. Jaraba (1674—1677) 7.- 75 obres de mestres de la capella de Santa Maria de Mataró, en especial de S. Laverni, del qual és ben coneguda la relació de la seva família amb Sant Josep Oriol: 1 de Pujolar (1675) 13 de Gas[25] (1675—1685) 2 de Ll. Simon 59 de Laverni (1699—1741) 7.- 11 obres de mestre de l’Escolania de Montserrat: 4 de J. Cererols (1653—1680) 4 de B. Soler (1680—1682) 1 de J. Simon (s. XVII) 1 de F. Rossell (s. XVII) 1 de M. López (1697—1704, 1715—1720).

La mà de Tomàs Milans oncle es fa, doncs, evident a l’hora de fer un balanç de la quantitat i la qualitat del repertori forani que recopilà durant el període comprès entre 1680 i 1742. La seva posició estratègica a la Capella del Palau de la Comtessa de Barcelona, una capella d’una categoria pròpia a la d’una capella reial, li permeté de dur a terme la còpia d’obres que eren del seu interès personal, tant per la seva qualitat, com potser pensant en la varietat del seu repertori. És molt probable que Milans iniciés la recopilació d’aquest thesaurus des de la dècada de 1690, quan acabava de formar-se al costat de Felip Olivelles i que intensifiqués la còpia d’aquelles obres durant l’època en què regí la capella del Palau, primer de forma interina i després com a màxim responsable, entre 1701 i 1714.

Tot i la marxa de Milans de la capella del Palau el maig de 1714, les obres dels compositors vinculats amb aquella prestigiosa capella seguien arribant a Canet ben bé fins mitjan segle XVIII. Aquest és el cas de les còpies de les obres de Bernat Tria, mestre de capella del Palau entre 1726 i 1754; resulta curiós d’observar que la darrera obra datada de Tria que es conserva en el fons canetenc és de 1742, el mateix any del traspàs de Tomàs Milans i Godayol.

Ara com ara, em pregunto si durant l’època en què Milans regí el magisteri gironí, entre 1714 i 1742, el seu nebot, Tomàs Milans i Campús, seguí nodrint per encàrrec seu el fons

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó musical de Canet amb còpies de les obres dels mestres del Palau que succeïren al seu oncle.

Aital fet ens ajudaria a explicar la presència de les obres de Josep Picanyol i Bernat Tria copiades entre els anys 1714 i 1750, aproximadament i també les dels mestres de Santa Maria del Mar, Jaume Casellas, Salvador Figuera i Pau Montserrat, que no arribarien a Canet fins a mitjan segle XVIII. Cal tenir present que Tomàs Milans i Campús regí l’important magisteri de la parroquial de Sant Just i Pastor entre 1733 i 1761, per la qual cosa podia haver estat el continuador de l’enriquiment del fons canetenc. Si Milans oncle nodrí la part del fons que correspon al període 1685/1690—1733, no em sembla inversemblant pensar que fou el seu nebot qui ho seguí fent a partir de la seva incorporació al magisteri de Sant Just i Pastor, amb el repertori dels compositors de l’àrea barcelonina.

Tot i la recreació imaginària que representa mirar d’esbossar aquesta recepció atenent a la seva procedència, els nombres no deixen de ser significatius. Al repertori generat pels propis mestres de la capella del Palau -107-, li caldria sumar el que aquell mateix centre rebia, a causa de la seva rellevància, de l’entorn de la Cort de Madrid, de la seva Real Capilla i dels monestirs de les Descalzas reales i la Encarnación -75-, com també de mestres d’importants catedrals de la Península (Sevilla, Toledo, Málaga, Pamplona, Granada, Burgos, Ávila), 26.

A la capella del Palau hi arribarien amb facilitat còpies d’obres significatives dels mestres de les catedrals de Catalunya -149- i del mapa de l’antiga Confederació -40-, així com dels mestres de Santa Maria del Mar de Barcelona -55-. El càlcul de la presència d’aquest repertori, via capella del Palau, donaria un resultat aproximat de 426 composicions, la qual cosa representa un 35’6 per cent de les 1196 obres d’autor conservades en el fons canetenc.

La proximitat de Mataró i els lligams d’amistat entre els Milans i els Laverni també ajuden a entendre el nombre de les obres dels seus mestres de capella que avui es troben a Canet -75- i d’altra banda, també hi són presents 11 còpies d’obres de mestres de capella del monestir de Montserrat, el centre formatiu més prestigiós del Principat en aquella època.

El repertori format per l’obra compositiva dels mestres de capella de la parroquial de Canet fins a l’època dels Milans ofereix un còmput

22

de 131 obres, de les quals 100 pertanyen a M. Oller, 16 a J. Pica, 11 a P. Llauger, 3 a P. Misser i 1 a F. Catà. A partir del traspàs de Tomàs Milans oncle, el repertori canetenc roman centrat en la pròpia producció escrita per als serveis musicals de la seva capella, amb una notable reducció dels seus efectius vocals i instrumentals. És per això que des de la segona meitat del segle XVIII els autors representats de forma majoritària són els propis mestres de la parroquial, especialment, Josep Saurí (191) i Ramon Clausell (192), a banda d’I. Jover (18), S. Jordana (1) i J. Jovenet (1). La xifra del repertori autòcton canetenc és de 536 obres d’autor —el 44’8 per cent del total—, a les quals caldria afegirhi una part important de les 923 obres anònimes del fons.

Pel que fa a l’obra compositiva de Tomàs Milans oncle, vull remarcar que les 42 obres seves que es conserven a l’actual Fons de Música de la Biblioteca Nacional de Catalunya corresponen a la seva etapa gironina (1715-1742), les quals, juntament amb les 6 que van aconseguir sobreviure a la catedral de Girona i les 67 de Canet, formen un corpus compositiu global de 115 obres o més ben dit, de manuscrits, ja que algunes concorden entre elles.

Del repertori del seu nebot, Tomàs Milans i Campús, n’he localitzat 1 a la Biblioteca Nacional de Catalunya —procedent també de la catedral de Girona amb el Fons Carreras Dagas— i 13 a Canet, mentre que en el Fons Musical de la parroquial de Sant Just i Pastor, on treballà durant vint-i-vuit anys, no n’ha perviscut cap.

Pel que fa a la distribució de les atribucions entre ambdós Tomàs Milans, oncle i nebot, les obres del primer corresponen als manuscrits copiats entre 1690 i 1730, aproximadament, mentre les del segon van ser escrites durant el segon terç del s. XVIII i tant a les de Canet com a les de la Biblioteca Nacional de Catalunya, en el Tit Dip, a continuació del cognom Milans hi especifica sempre “Lidº”, llicenciat.

JOSEP MARIA GREGORI I CIFRÉ Catedràtic de Patrimoni Musical de la UAB NOTES [1] Cf. Gregori i Cifré, Josep Maria, “Sant Josep Oriol i Tomàs Milans, notes per a una hagiografia musical”, Campos interdisciplinares de la Musicología. Madrid: Sociedad Españo-

El Sot de l’Aubó

article la de Musicología, 2001, vol. 2, pàgs. 861-884.

[14] Cf. Id., p. 20.

[2] Cf. Ballester y Claramunt, Juan. Vida de San José Oriol.

Barcelona: Imp. de Eugenio Subirana, 1909, p. 633.

[15] Arxiu Nacional de Catalunya: Fons Carreras i Bulbena, Josep Rafael, 04.02.105. Carreras i Bulbena va extreure aquestes dades de l’arxiu del Palau quan preparava el seu llibret sobre La música en la agonía… del 1898; entre la seva documentació conservada a l’ANC —vegeu, 04. 02. 37—, es conserva també una relació dels mestres de capella de Santa Maria del Mar des del 1582.

[3] Cf. Salotti, Carles. Vida de Sant Joseph Oriol. Barcelona: Eugeni Subirana, 1910, p. 68.

[4] Cf. Ballester, p. 67.

[5] Marc Antoni Milans i Macià, el pare de Carles, Tomàs i del recentment traspassat Marc Antoni, tenia llavors setantados anys i vivia a Canet amb la seva nora, Susanna Bonamich, i el petit Aleix i els seus germans orfes de pare, i Francesca.

Tant en Milans pare com Tomàs Milans volien destinar els seus béns als fills de la vídua Bonamich, segons li ho va expressar Josep Oriol en una carta del 23 de desembre de 1697. Cf. Ballester, p. 131—132.

[6] Cf. Ballester, p. 167.

[7] Així ho relata mossèn Carles Ferrer de Canet de Mar: “[…] en cierta ocasión dicho Siervo de Dios (Oriol) dijo al Rvdo.

Tomás Milans si quería ir a Roma con él, y respondióle (Milans) que sí, le dijo (Oriol) que lo encomendase a Dios y a María Santísima, que él haría lo mismo; y pasados algunos días se fué dicho Siervo de Dios sin decir cosa alguna a dicho Milans; infieriendo de aquí Milans que el Siervo de Dios había tenido alguna inspiración de que él (Milans) no fuese a Roma; pues habiéndose quejado dicho Tomás Milans a dicho Doctor Oriol, cuando regresó por haberse marchado sin decirle nada, respondió el Dr. Oriol: ‹‹Yo te había dicho que lo encomendares a Dios y a María Santísima, que yo haría lo mismo, y si hubiese convenido ya habrías marchado conmigo». Lo que dice el declarante por habérselo referido así dicho Tomás Milans.” Cf. la Declaració extreta dels manuscrits dels processos conservats a l’Arxiu del Pi, que recull Rosendo Llates en la seva Vida de San José Oriol. Barcelona: Barna, 1953, p. 177.

[8] Cf. Vergés, Tomàs. El Doctor Pa i Aigua (Sant Josep Oriol).

Barcelona: Claret, 1981, p. 57.

[9] Cf. Id., p. 121. Extret de l’Arxiu del Pi: Procés 1, f. 1118.

[10] Cf. Carreras i Bulbena, Josep Rafel. La música en la agonía del Beat Joseph Oriol, pàg. 15.

[11] Sant Josep Oriol escriví tres cartes a Marc Antoni Milans, datades els anys 1669, 1673 i 1682, les quals el 1909, segons el canonge Ballester, estaven en possessió de “los Sres. de Craywinckel y Metzger, descendientes de la família Milans de Canet de Mar, quienes los tienen guardados —els autògrafs— dentro de precioso relicario, en el rico oratorio que hay en la hermosa quinta que poseen en el paseo de San Gervasio, llamada del Frare Blanch.” Cf. Ballester, p. 80, i 635—636. La carta del 21 de novembre de 1699, objecte d’aquesta nota, estava en mans d’Antònia Rodríguez de Ureta. Cf. Ballester, p. 231. El 25 d’abril de 1700, sant Josep Oriol escriví una altra carta a mossèn Filiperes de Canet de Mar per fer-li saber que la senyora Susanna rebria dos doblons d’or de Tomàs Milans, per poder satisfer el deute que la casa Milans havia de pagar a l’església de Canet. Cf. Ballester, p. 231—232.

[12] En aquest sentit vegeu en l’apèndix I del meu article sobre “Sant Josep Oriol i Tomas Milans…”, p. 878, la carta de mossèn Josep Figueró del 1754 —segons el testimoniatge de Carles Ferrer de Canet, el qual concorda amb el testimoni d’Antoni Llampuig del 1762, deixeble de Milans a la catedral de Girona—, on fa la narració d’un viatge que van fer junts Sant Josep Oriol i Tomàs Milans de Barcelona a Canet de Mar, i que Rosend Llates recull a la seva biografia, Vida de San José Oriol.

Barcelona: Barcelona, 1953, pàgs. 242—243.

[13] Citat a Carreras i Bulbena, Joseph Rafel, La música en la agonía del Beat Joseph Oriol, p. 16—17.

23

[16] Civil Castellví, Francesc. “La capilla de música de la catedral de Gerona (Siglo XVIII)”, Anales del Instituto de Estudios Gerundenses, XIX (1968—1969), p. 140 i ss. L’al·lusió a la silenciosa entrada de Milans a Girona fa pensar en la possibilitat que hagués estat “estranyat”. Jordi Rifé suggereix que l’opció de Milans per anar a Girona podia obeir a la ferotge repressió que els Borbons exercien a Catalunya contra els seguidors de l’Arxiduc Carles, de fet el Palau de la Comtessa es trobava en mans dels Vélez, de reconeguda filiació borbònica. Cf. Rifé i Santaló, Jordi. “La música al Palau de la Comtessa de Barcelona durant el govern de l’Arxiduc Carles d’Àustria a Catalunya (1705-1714)”, Revista Catalana de Musicologia, II (2004), 131143 [17] Cf. Civil Castellví, Francesc. “La capilla de música…”, p.

142.

[18] En el fons documental de l’APCM es conserva una extensa i completa documentació sobre el plet que Milans interposà contra els jurats de la vila i el rector de Canet de Mar per negar-li l’admissió a la residència malgrat la seva possessió del benefici de sant Miquel Arcàngel i sant Antoni abat. El litigi es perllongà en diverses etapes i amb nous intents per part de Milans, però fou sempre endebades. La documentació comprèn tres plecs notarials redactats entre 1704 i 1739 i entre els testimonis de les declaracions hi ha Pau Misser i Isidre Misser, aquest darrer va ocupar la plaça de tenor des de 1730 fins que traspassà el 1760, cf. Capsa Admissions 1624-1856: Ad-20 i 48.

Pel que fa al plet, cf. Plets 1, 1650—1750: Pl-2, 6, 7 i 25.

[19] APCM: Òbits 3. 4 / 1693—1760, f 101 v.

[20] APCM: Baptismes 6. 7. / 1687—1732, f 99. “[…] foren padrins lo Rt. Thomas Milans Pre. y mestre / de capella de la Iglesia Cathedral de Gerona […]”. El Ms 595 conté a l’interior del bf de la coberta un petit paper amb la inscripció: “Num. 2.

Pl. 5. / Dr. Aleix Milans”. A tall de curiositat, volem assenyalar que el Tit Dip del Ms 563, conté en el seu interior un dibuix amb una sanefa simètrica coronada per dues aus. Al pati de la sagristia de l’església de Canet de Mar s’hi conserva la làpida del vas dels Milans amb el seu escut d’armes, en el qual hi apareix un lleó a l’esquerra i dues aus a la dreta.

[21] El manuscrit anònim CMar 546 de finals del s. XVII, a sota del Tit Dip s’hi llegeix “no la copieu”, la qual cosa podria assenyalar com Milans encarregava la còpia d’obres del Palau quan n’era membre de la capella i ell mateix era qui les duia a Canet.

[22] Assenyalo entre parèntesi els anys de dedicació dels compositors en els respectius centres.

[23] Contemplo les seves obres copiades entre finals del s.

XVII i el primer quart del XVIII. [24] Contemplo les seves obres copiades a partir del segon quart del s. XVIII. [25] Les seves obres conservades a Canet daten del darrer terç del s. XVII i, per tant, algunes podrien venir també de la seva etapa de mestre de Santa Maria del Mar (1685-1690).

[26] Seria el cas de les còpies de les obres de P. Ardanaz (6), B. F. Diruelo (2), G. López de Guevara (1) i D. J. de Salazar (1), entre d’altres.

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó

Els Milans de Canet Un llinatge de la burgesia canetenca de metges, comerciants i músics Jordi Soler i Moradell Tomàs Milans Godayol, el seu germà Carles, músics il·lustres fills de Canet i el fill d’aquest Tomàs Milans Campús nat a Martorell, tot i que no formaren part de la capella de música de la parròquia de St. Pere i St. Pau de Canet, contribuïren al seu esplendor amb l’aportació de còpies de les partitures del Palau de la Comtessa, de la Catedral de Girona i de l’església del Pi, on eren mestres de capella. Fem un repàs al llinatge Milans de Canet.[1] Origen del cognom Milans es de l’inici dels registres parroquials ordenats pel Concili de Trent i posats en pràctica a final del segle XVI podem seguir famílies Milans a Sant Vicenç de Llavaneres[2], de Arenys de Mar i de Canet de Mar. És possible que tinguin un origen comú, però no l’he pogut confirmar. El fogatge nominatiu de 1497[3] únicament esmenta un únic Milans del Bosch a Sant Vicenç de Llavaneres (tot i que falten 10 focs no expressats nominalment), cap a Arenys ni tampoc a Canet-Sant Iscle.

En el següent i últim fogatge nominatiu de 1553[4] trobem un Bartomeu Milans a Caldes d’Estrac i a St. Andreu-St. Vicens de Llavaneres -fogajats conjuntament- se’n registra un: “En Milans”, sense cap complement. És interessant veure que al mateix fogatge apareixen un “Montalt de la Plassa” i un “Montalt del Boschs”, diferenciats per la seva posició geogràfica al centre del poble i a les afores, “ al bosc”. Molt probablement en el cas dels Milans aquesta dualitat també existís, generant del cognom compost “Milans del Bosch” corresponent als Milans de la masia situada fora vila, que fou la nissaga militar que produí un heroi de la Guerra de la

D

24

Independència i un colpista fascistoide del 23F. A Sta. Maria d’Arenys (de Mar) el primer Milans inscrit al llibre de baptismes es Joan Milans, batejat el 29 d’agost de 1587, fill de Pau i Caterina. Un seu descendent Bonaventura Milans fou fet, ja difunt, Ciutadà Honrat de Barcelona i Cavaller per privilegi del Borbó Felip V el 1739, dignitats que heretaren els seus descendents, que prengueren un escut amb un lleó rampant d’or sobre camp atzur. A la catedral de Barcelona, al terra de la Capella de les Ànimes del Purgatori[5], es pot llegir amb claredat la inscripció i escut de la tomba de Bonaventura de Milans, Arxidiaca, mort el 13 de gener de 1747.

Milans de Canet Bartomeu Milans (*?, +Canet1603) casat amb Eulària és el primer que puc datar i que genera la nissaga Milans canetenca, molt extensa, però pel present treball em limito a la branca que ens porta als personatges que el motiven i que he reflectit en l’arbre genealògic.

Bartomeu, ja viudo de Eulària, testà instituint hereu al seu fill Marc Antoni, com ell negociant i mercader. Per al seu altre fill Salvador, que a ulls del seu pare degué ser un tarambana, encomana als marmessors “..li sia donat lo

El Sot de l’Aubó

Foto: Jordi Soler

article

Els Milans eren enterrats a l’església de Canet, davant l’altar del Roser. La làpida de la família es conserva encara avui al pati interior del temple i mostra l’escut familiar: un lleó rampant sostenint un escut i dos aus volant (dos milans).

dret de legítima conforme mos manimasors ordenaran. Y si cas que lo dit Salvador.. fa d’home de bé li pugan ratxar lo que serà just perque jo mhe guanyats los bens.”[6] Marc Antoni Milans[7], (*Barcelona1569?, + Canet 1629) es casà a Palamós el 1593 amb Magina Roig, tingueren vuit fills dels que sis superaren la infantesa. Morí sens testar. Dos dels fills mascles Joan i Bartomeu continuaren la nissaga, el descendents d’aquest últim emparentaren amb els cognoms canetencs: Prats, Xiqués, Gofau, Cirés, Puig, Figarola, molts d’ells foren mariners.

Seguirem, però, la descendència del primogènit Joan.

Joan Milans i Roig C.H. de B. (*Canet 1596, +Canet 1636) manà els negocis familiars amb èxit i aconseguí que el 1643 Felip IV li concedís el privilegi, per a ell i descendents, d’esdevenir Ciutadans Honrats de Barcelona[8]. Es casà al 1621 amb Margarida dels Macià de Canet també comerciants, tingué quatre fills. Un fill, Marc Antoni i una filla Maria Joana superaren

25

la infantesa.

Els negocis el portarien a tractar i fer amistat amb Francesc Bogunyà, calçater i més endavant, 1625, del gremi de velluters instal·lat al davant del convent de St. Agustí de Barcelona. Gertrudis Bogunyà de nou anys d’edat, filla de Francesc, fou padrina el 1630 de la primera filla de Joan Milans. Gertrudis serà més endavant la mare de Sant Josep Oriol.

Pel testament de Joan Milans sabem la localització de la seva casa i que el seu pare tingué una segona esposa[9].

Marc Antoni Milans i Macià, C.H. de B. (*Canet1625, +Canet 1708). Es casà el 1648 amb Marianna Godayol, filla de Didac Godayol i de Maria pagesos d’Espinelves. Tingueren deu fills, dels que tres nois i una noia arribarien a adults. Tingué cura de donar educació superior als tres nois a Barcelona tutelats per les famílies Bogunyà i Oriol. Fou protector de St. Josep Oriol fundant un benefici al seu favor al inici de la seva carrera eclesiàstica. Es con-

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó serven les cartes creuades entre ells. Visqué fins la respectable edat de 83 anys, els darrers a Canet, a la casa de la Caldeta Baixa, acompanyat per la seva nora Susanna Bonamich ja vídua del seu fill Marc Antoni. Sembla que als darrers temps patí dificultats econòmiques.

Marc Antoni Milans i Godayol, doctor en medecina, C.H.de B. (* Canet 1654, +Arenys de Mar 1695), fill de Marc Antoni Milans Macià, estudià Arts i Medecina a la Universitat de Barcelona. Hostatjat durant 7 anys a casa de Gertrudis Bogunyà amb el fill d’aquesta: Josep Oriol. La casa era situada al carrer d’en Xuclet,

al barri de marina que després del 1714 Felip V ordenà enderrocar per construir la Ciutadella, avui parc. A l’arxiu parroquial de Santa Maria del Mar es conservaven els registres del compliment pasqual de tots tres. El 25 de maig de 1678 es graduà Doctor en Medecina[10] i es casà amb Sussana Bonamich[11]. Exercí la medecina a Arenys de Mar on naixé el seu fill Aleix i altres dos que moriren infants a Canet.

Carles Milans i Godayol (*Canet 1669, +Martorell? 1724) , germà de l’anterior, exercí el magisteri de l’orgue a Martorell (per la seva

Descendents de Bartomeu Milans i Eulària

26

El Sot de l’Aubó

article biografia i la del seu fill Tomàs Milans i Campús (*Martorell 1707, + Barcelona 1761) em remeto al treball de Josep Maria Gregori, publicat en aquest volum).

Tomàs Milans i Godayol (*Canet 1672d, + Girona 1742), germà dels dos anteriors (per la seva biografia veure el treball de Josep Maria Gregori publicat en aquest volum).

Aleix Milans i Bonamic, doctor en medecina, C.H. de B. (*Arenys de Mar 1689, +Canet 1747), com el seu pare seguí la carrera de medicina. El 1721 es casà amb Anna Macià Cortada, de Canet, que aportà part del

27

patrimoni dels Macià. Tingueren sis fills. Una filla Anna, emparentà amb la família Clausell de Canet. El seu fill gran Francesc seguí la tradició mèdica familiar.

Francesc Milans i Macià, doctor en medecina, C.H. de B. (*Canet 1726, +Canet1801) exercí a Tortosa, on naixeren els seus tres primers fills del seu matrimoni amb Felipa Sellarés Margalef. Els altres quatre naixeren a Canet.

Arribaren a adults el primogènit Ferran i dues filles Marianna i Tomasa que foren casades amb militars.

El seu fill, Ferran Milans i Sellarés (*Tortosa,

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó +Canet 1830) fou escrivà reial de Guerra i Marina i Notari titular de Canet, exercint a Arenys.

Es mantingué solter. A la seva mort el patrimoni dels Milans passà al seu nebot Tomàs Metzger, fill de Marianna.

Els Metzger i Milans Francesc Milans casà les seves dues filles a Canet, amb militars. La petita, Tomasa, amb Miquel Ugarte Sabater, tinent coronel i sargent major de la vila d’Hostalric; i la gran, Marianna Milans i Sellarés, amb Tomàs Metzger i Lang, comte de Turn (Suïssa) tinent de granaders del primer batalló del regiment suïs de Sant Gall, fill de Francesc-Xavier Metzger i de Margarida Lang de la vila de Ottmarsheim a Alsacia, bisbat de Basilea a l’Imperi. El matrimoni es celebrà [12] a Canet el 22 de Març de 1789. Els Metzger Milans tingueren dos fills Tomàs i Maria Carme, aquesta nascuda a Canet, on la seva mare morí als pocs mesos (març de 1795).

Tomàs Metzger i Milans, alcalde de Barcelona.

Tomàs Metzger i Milans (* c. 1789, + ?) feu la carrera militar i fou “Coronel excedente de Estados Mayores de Plaza” quant per decret reial del 5 d’agost de 1846, fou nomenat “Alcalde Corregidor de la Ciudad de Barcelona”, substituint a Erasme de Janer i de Gònima, l’home més ric de Barcelona segons es deia.

En el llibre d’actes de l’Ajuntament de Barcelona[13], darrera de l’acta de la sessió extraordinària del seu nomenament el 20 d’agost de 1846 es guarda, del seu puny i lletra, les paraules que va dirigir als regidors, remarcant la seva vinculació al país i prometent ser just i recte.

Fou el 15è alcalde de Barcelona des de la institució d’aquest càrrec el 1835. Actuà amb prudència, tal com prometé al prendre possessió. El seu mandat fou d’un any com 28

era habitual. El 8 de setembre 1847 fou nomenat el seu successor, Pere Bardagí, que destacà per la seva habilitat per enfrontar-se a tothom.

Entre tant els Macià de Canet van extingir-se i a la mort de Josepa Macià Moreta de Pagès, cap al 1840 el seu patrimoni va passar a Tomàs Metzger, que per via materna era besnét d’Anna Macià i Cortada muller del Dr. Aleix Milans. Es casà amb Josefa Aznar i tingueren tres fills. Un morí infant. José Oriol Metzger i Aznar fou el seu hereu i la filla Maria Anna Metzger Aznar de Salom vengué, el 1915 essent alcalde el Dr. Marià Serra [14], l’antiga casa Macià que s’enderrocà per crear l’actual plaça Macià.

Dels Metzger, el patrimoni dels Milans i dels Macià acabà revertint en l’empresari Ramon Conill i Bastús, gendre de Josep Puig i Cadafalch [15].

Els Metzger de Barcelona a Nova York i el iogurt.

El desembre de 1918 Edmond Metzger fou el president de la primera comunitat jueva que es constituïa oficialment a Barcelona des de l’assalt i destrucció del call el 5 d’agost de 1391. Aplegava més de 300 jueus molts d’ells sefardites que retornaven a la que, més de cinc-cents anys enrere, havia estat la seva

El Sot de l’Aubó

article ciutat. Molts vingueren de Salònica i més endavant de la Turquia en guerra.

Issac Carasso cap al 1919 començà a elaborar iogurt a Barcelona i el comercialitzà amb el nom de Danone, que era el nom familiar del seu fill Daniel. Deu anys més tard, amb el seu amic i soci Josep Metzger, traslladaren a França la producció. Segons explica Ferran Soldevila[16] els Metzger , que foren companys d’escola, havien tingut la concessió de neteja de Barcelona.

Amb l’ocupació nazi de França Issac Carasso, Josep Metzger i el seu fill Joan marxaren a Nova York. Instal·lats al Bronx crearen una filial canviant el nom per Danon, que sona millor en anglès. El fill Joan, de 24 anys, comença a treballar-hi rentant i esterilitzant els pots de vidre. L’empresa familiar es transformà en multinacional. Joan en fou director general des de 1959 i president de 1965 a 1981.

A Joan Metzger se li va acudir incorporar fruita fresca als pots de iogurt. Això, i uns encertats spots televisius protagonitzats per uns georgians centenaris consumidors de iogurt dispararen les vendes.

Joan Metzger va néixer a Barcelona el 1918 i morí a Nova York el 6 de setembre de 1998.[17] Final Els Milans, com moltes altres famílies de pagesos, comerciants, negociants, navegants, mestres d’aixa, corders, boters, calafats, pilots de Canet, contribuïren amb el seu impuls emprenedor a la prosperitat de la vila i del nostre país, la branca que acabem de revisar destacà també en medecina i musica. Ho feren en uns segles en que Catalunya fou un permanent camp de batalla en el que la monarquia hispànica esgotà els darrers recursos d’Amèrica en infructuosos conflictes de religió i dinàstics, esgotant-se ella mateixa i retardant el desenvolupament dels pobles ibèrics.

JORDI SOLER i MORADELL

Vicenç de Montalt.

[3] El Fogatge de 1497, Josep Iglésies, Fundació S.V.C. 1991 Volum I pàg. 172 [4] El Fogatge de 1553, Josep Iglésies, Fundació S.V.C. 1979 Volum I pàg. 307 [5] Per la que s’accedeix a l’ascensor per pujar al terrat de la catedral (esplèndides vistes de la ciutat vella) [6] APCM Test L1-228r. Ratxar = rajar, en el sentit de afegir-li a la legítima lo que serà just..

[7] Una inscripció 10 juliol 1569 a Sta. Maria del Mar de Barcelona pot ser el seu bateig.

[8] Els ciutadans honrats foren una aristocràcia urbana desenvolupada durant la baixa edat mitjana que gaudia de prerrogatives i exempcions de tributs i monopolitzaven el govern de la ciutat, el formaven un nombre reduït de famílies que hi accedien per acord dels consellers de la ciutat. La intromissió real en atorgar aquest privilegi creà un conflicte que no fou resolt fins la concòrdia de 1599 amb Felip III. - James S. Amelang, Honored Citizens of Barcelona. Chapter II. Els Milans eren enterrats a l’església, davant l’altar del Roser, la làpida que es conserva al pati interior mostra l’escut familiar: un lleó rampant sostenint un escut i dos aus volant (dos milans).

[9] APCM Test solt T-062: “Joannes Milans Civis Honorae Barna, .. filio Marchi Antony Milans mercatoris et Magina prima uxoris...in domus sua propia habitationis .. in dicta villa Caneto in loco vulgo dicto la caldeta” .

Si Magina era la “prima uxoris” significa que existí una segona.

Podria ser Isabel Milans, que morí 28-8-1628. APCM Òbits L01063r. La caldeta era l’actual carretera, la casa estava situada entre l’estació i el pont de la riera. L’actual carrer de la caldeta alta, paral·lel a la carretera fou obert posteriorment, al segle XVIII. [10] Ballester y Claramunt, Juan. Vida de San Jose Oriol. Barcelona Imp. De Eugenio Subirana, 1909, pàg. 65.

[11] Cognom de ressonància jueva.

[12] Es celebrà en absència del nuvi, actuant el pare de la núvia com el seu procurador.

[13] Arxiu Administratiu de l’Ajuntament de Barcelona: Actes de 14-4 al 28-8 de 1846, volum 15 [14] A.M.C.M., Actes 15 desembre 1915. La casa es vengué per 12.000 pessetes. La torre quedà en peu, però fou enderrocada deu anys més tard.

[15] Els fons documentals dels Milans, dels Macià, de tipus familiar i relatius als patrimonis de Canet, Sant Cebrià i Sant Pere de Premià, dels Sellarés de Tortosa, de Francesc Cabanyes mestre de ploma de Canet, del notari Ferran Milans i predecessors i de la notaria d’Agustí i Francesc Novell i Casadevall de Canet i diversos documents del comú de Canet, la majoria procedent de la Masia de Can Figueres de Premià de Dalt, és ara dipositada al Arxiu Nacional de Catalunya a St. Cugat (A.N.C codi 323 “Llinatge Milans”).

NOTES

El fons “Llinatge Milans” és en procés de catalogació, una vegada accessible desvelarà interessants noticies per Canet.

[1] La confecció de l’arbre genealògic ha estat facilitat pel buidat del llibres parroquials que “l’Equip Ramon Rovira Fors” esta portant a terme.

[16] Ferran Soldevila, Dietari de l’exili i el retorn. Edicions 3i 4, Valencia 1995.

[2] Fins ben entrat el segle XX no adoptà l’actual nom de St.

29

[17] Sharon R. King, New York Times September 10, 1998.

Victor de la Serna, Opinión , El Mundo 11-9-1998

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó

El thesaurus de l’Arxiu Musical de Canet i la força del canetisme Josep Rovira Fors I - EL TRESOR

A

viat farà trenta anys que el senyor Francesc Bonastre, catedràtic de la UAB, acompanyat d’un joveníssim senyor Josep Maria Gregori, avui també catedràtic de la UAB, iniciaren el coneixement i estudi del valuós fons musical de l’esglèsia parroquial de Sant Pere i Sant Pau de Canet de Mar. El doctor Bonastre ja en aquell moment manifestà “Quan el vaig visitar per primera vegada, vaig restar impresionat per la quantitat i qualitat del seu fons” Cert; més de 2119 manuscrits musicals formen aquest tresor. La tasca d’investigació i divulgació de l’arxiu ha estat sostinguda seriosament. a) Concerts nadalencs que oferien obres de l’Arxiu, cel·lebrats a l’esglèsia parroquial, en temps del rector Mn. Pere Matamala (anys 1980-86). A l’audició del 1984 hi assistí el senyor Jordi Maluquer, director general de cultura de la Generalitat. b) Concert al Monestir de Pedralbes també amb obres de Canet (1980). c) Seminaris internacionals de música barroca, cel·lebrats a Canet amb asssitencia, en primer lloc, d’experts vinguts a propòsit d’Alemanya i Itàlia (1988-1999). El concert del 1998 comptà amb l’assistència del conseller de cultura de la generalitat, senyor Josep Maria Pujals. d) Edició especial a “La Plaça de la Llenya”, Editorial Cannetum (1980) sobre música nadalenca de la capella de Canet, amb la transcripció d’una de les nadales més conegudes, “El desembre congelat”. Qui no ha taral·lejat de petit el: D’una ro, ro ro. D’una sa, sa sa. D’una ro. D’una sa. D’una rosa bella. Fecunda i poncella. La partitura més antiga d’aquesta nadala és la que es conserva a l’Arxiu de Canet (segle XVII) e) La tasca de tots aquests anys es veu coronada per dos monumentals volums, més de mil pàgines, editat per la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya (2009).

Tanmateix els investigadors musicòlegs, senyors Francesc Bonastre, senyor Josep Maria Gregori i el senyor Andreu Guinart ens donen notícia que encara resta molta feina a fer, esbrinar, analitzar i posar en clar.

II - SANT JOSEP ORIOL, ORA PRO NOBIS Sant Josep Oriol Bogunyà visqué molt unit i relacionat amb Canet. L’amistat, quasi familiar, amb els Milans de Canet la mantingué tota la vida. El temps que Marc Antoni Milans, estudià medicina a Barcelona, s’hostatjà a la llar dels Bogunyà, de la mare de Sant Josep Oriol. El Dr. Milans féu la congrua a l’ordenació sacerdotal de Sant Josep Oriol i aquest cantà la seva primera missa a l’esglèsia de Canet, el 29 de juny de 1676. El Sant es mostrà sempre agraït i protector dels nois Milans. Fins i tot a l’hora de la seva agonia demanà a Tomàs Milans que interpretés, acompanyat de l’arpa, l’Stabat mater, composició musical inspirada pels 30

El Sot de l’Aubó

article

Els últims moments de Sant Josep Oriol amb Tomàs Milans interpretant l’Stabat mater

dolors de la Mare de Déu al peu de la creu de Jesús. La maestria de Tomàs Milans es troba molt present a l’arxiu musical de Canet, car moltes partitures hi arribaren de la seva mà.

Durant els anys que estigué a la capella del Palau de la Comtessa i els anys que fou mestre a la capella de la Catedral de Girona ajudà i nodrí constantment el fons musical de l’església del seu Canet. No obstant les obres inèdites de mestres de capella canetencs són imponderables; no oblidem que aquests tenien l’encàrrec d’escriure composicions amb motiu de les principals festivitats. Així trobem moltes partitures escrites a propòsit per les diades de l’esglèsia de la Mare de Déu de la Misericòrdia. Tal com afirma el Dr. Francesc Bonastre “El fons musical de Canet de Mar no té solament una vàlua indiscutible per la població; els seus materials serveixen, a no dubtar, per a omplir nombroses llacunes de la història de la música a Catalunya.”

sica de Canet tenia 14 capellans, amb obligació concreta d’actuar durant les funcions litúrgiques, però també d’ensenyar solfeig i a tocar instruments i cant a l’escolania i gramàtica i números, als nanos de Canet. Qui pagava aquesta feina? La gent de Canet. Tots els beneficiaris de la capella, cada capellà, rebia el suport i sosteniment econòmic que donaven families de Canet.

III - NO S’ACONSEGUEIX RES SENSE ESFORÇ Encara no s’ha inventat que anem junts a un restaurant i ningú no pagui. La capella de Mú31

El Sot de l’Aubó

· Aquella època del Barroc, Canet viu alts i baixos però també una certa prosperitat: L’aparició dels telers. Les drassanes. Armadors i navegants de cabotatge i altura. Randers. instal·lació d’alambins amb la destil·lació d’aiguardent. Draperia de veles. Tot plegat Canet gaudia d’un consolidat status econòmic. · També visqueren hores baixes. La guerra del Rosselló, en el setge de Salses (1639) moriren soldats canetencs. La gran pandemia europea del còlera de meitat del segle XVII va deixar Canet exhaust; va perdre una terçera part

Foto: AMCNM

El Sot de l’Aubó a gom a cada funció.Tal com sintetitza el Dr. Francesc Bonastre: “la única institució que estava en condicions de mantenir una vida musical permanent era l’església” (Història de la Cultura Catalana Ed. 62) · Més signes externs de prosperitat en aquella època, ens en donen testimoni: a) L’ampliació del Temple Parroquial i l’edificació del campanar. Atenció! el de Canet té una torre de campanar de 42 metres que sobergueja totes les dels pobles del voltant. b) L’empenta de la Confraria de Teixidors de Lli, era considerable. Consta que encarregaren una imatge de la Pietat al 1629 a l’escultor de Sevilla Juan Martínez Montañés, imatge que presidí les processons de Setmana Santa fins al segle XIX. c) Oficines de canetencs establerts en els ports de contractació de Cadis i Sevilla (Sans, Clausell) d) Factories de salaó en les costes d’Andalusia (Isla Cristina) El catedràtic de Musicologia de la UAB Francesc Bonastre

e) Grup de comerciants canetencs a Galícia. Els Pastor, i Dalmau, fundadors de la popular Banca Pastor.

dels seus habitants en pocs mesos. Els dos fossars, el del Temple Vell (Misericòrdia) i el Temple Nou, al turó d’en Bigues, no donàren l’abast i molts difunts foren sebollits fora del terreny sagrat. Cal sumar-hi el sofriment que significà en aquella època la pirateria del litoral, amb ratzies i canetencs a moreria. · Ja us podeu imaginar l’impacte que debia produir l’actuació de la capella de Música. Segur que les funcions religioses a l’església eren un punt de ancoratge emocional per aquella societat, particularment per la generació dels navegants, gent de nostàlgies i de somnis de bon vent en les veles altes dels vaixells. La pau de les melodies barroques els devien fascinar. La música religiosa jugava un paper central en aquells canetencs i els devia operar una mena de catàrsi, de purificació. El temple s’omplia de gom

32

Déu n’hi do!

En resum: La música de l’arxiu de Canet és representativa del desvetllament de Catalunya, en uns temps de polítiques adverses.

IV - L’EQUIP “RRF” De que parlava en RRF quan no parlava de física? De tot, era savi. Dissortadament ja no el tenim. Ell mantenia que la vida no acaba amb la mort. Valorava les persones, l’avui i el passat, entenia el fil de la història. Fou ell que desvetllà el projecte informàtic sobre els arxius parroquials i els llibres sagrats de Canet.

El rector Mn. Angel Pagès Isern obtingué el vist i plau del bisbat per endegar la feina i aquesta continúa sota la denominació Equip Ramon Rovira Fors capitanejat per el senyor Jordi Soler Moradell i amb la col·laboració del

El Sot de l’Aubó

article senyor Tomàs Jover i el senyor Ventalles Balfegó. Tot aquest treball no unicament salva els arxius sinó que posa a disposició de tots una riquíssima informació històrica. · L’explosió de barbàrie del 1936 va cremar el temple parroquial de Canet i amb ell els documents que guardava l’espai del museu que havia creat el rector Mn. Josep Comerma Vilanova. Per ventura l’arxiu musical que ens ocupa es trobava a la casa rectoral que fou ocupada per el Partit d’Esquerra Republicana de Catalunya, el qual respectà i protegí la documentació. No fou així els llibres sagramentals de la parròquia de St. Iscle, fet que avui ens priva d’arribar amb més profunditat a l’estudi de les nostres arrels.

Un dels serveis extraordinaris de la parròquia de Canet son els Arxius Parroquials. Aquesta és una tasca cultural i històrica que Canet mai remerciarà prou a l’església. Sense aquests papers no sabríem res o quasi res del nostre passat. En altres paraules no sabríem res dels que ens van parir. Avui tot aquest fons documental en manté la conservació el diaca Joan Robé Campeny, amb una actuació molt acurada i ben feta. Els llibres del registre civil foren ordenats definitivament per l’estat espanyol al 1871 mentre que els nostres llibres de l’Arxiu de Canet comencen al 1590 i encara cal sumar-hi un gruix de pergamins de temps anteriors a aquest segle XVI. · L’espai em limita. Tal vegada hauran valgut la pena totes les reflexions que hem fet al voltant de la capella de Música de Canet. Però les cròniques sobre Canet no comencen avui, a les revistes Pedracastell (1946-1954), Plaça de la Llenya (1979-1987) en Francesc Mas Urruticoetxea, Vicenç Estarlich, Josep Sisquella, Mn. Pere Matamala, Ramon Rovira, Pere Planas Llauger, Joan Oms, Mn. Joan Costa, Joaquim Pujades Torrent, Francesc Verdura, Joaquim Pera Viñolas, Xavier Mas, Joan Campins, Flora Bessa, Ramon i Jordi Viñolas i Andrés Carbonell van escriure –i que aquesta cita serveixi de record i homenatgenombrosos articles que dóna bo de repassar-los. · Tots i cadascun de nosaltres som malla d’aquest gran teixit del canetisme.

JOSEP ROVIRA FORS

33

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó

L’Arxiu Musical de Canet Un pasat que avui és un repte de futur Pere Xirau Espàrrech iu la cançó : “Tot en la terra ha de morir, només la música, només la música, només la música viurà sens fi”.

Crec que podríem estar d´acord en que avui aquesta lletra és potser una de les poques veritats universals que encara

D

aguanten. Avui, quan les teories inqüestionables del sistema econòmic estan fent fallida i quan la confiança en el sistema polític trontolla, el poder humanístic de la música se’ns presenta com una de les poques garanties, com un dels pocs actius per poder

Concert “Antologia de l´obra de Salvador Laverni (1675-1758) - Mestre de Capella de Sta.Maria de Mataró”, fet el 27 de maig de 2006 a l´Esgésia Parroquial de Canet per el grup de Música Antiga “Música Suavis Conjunt Vocal i Instrumental” de l´Escola de Musica de Canet.

34

El Sot de l’Aubó

article tirar endavant encarant el futur amb confiança. Paradoxalment, penso que això l’Arxiu ens ho ha ben demostrat, si mirem el què ha estat en la història de Canet, ja que és un exemple claríssim de com malgrat guerres i revolucions, malgrat canvis econòmics traumàtics, malgrat tribulacions socials i conflictes de pensament i d´ideologies, durant quatre segles es pot donar testimoni d´una de les millors realitzacions i expresions de l´home: la música.

L’Arxiu ha estat igualment un puntal incontestable de tradició, d’ensenyar-nos com cada generació creant el millor del que és capaç, ho transmet a les generacions següents, que ho reben i afegint-hi la seva aportació ho projecten a la seva vegada cap al futur, sempre amb voluntat de progrés. Si no és així, no es pot entendre el fet musical a Canet, i l’especificitat d’aquest en el nostre poble al llarg del anys i dels segles. O és que algú s´explicaria sense això, fenòmens aparentment tant dispars com el propi Arxiu i les Sis Hores de Cançó, cantants locals de renom en la lírica del s.XIX i els grups de rock i ball actuals, la Capella Musical Parroquial del segle XVIII i els diferents grups de percussió ara existents, els Orfeons Corals de primers del segle XX i La Trinca, per exemple?

Estirant del fil de la història segur que trobaríem la relació que els lliga a tots entre sí o per separat. El que és clar és que l´evidència demostra un substrat genètic que fa impossible deslligar el fet musical, de la gent de Canet. Serveixi com a mostra i una prova d´això, el fet de que en l´Escola de Música de Canet actualment el número d´alumnes sobre el total d´habitants és percentualment més alt, no només que la mitjana espanyola i catalana, sinó europea ( a Europa és un 1,3%, a Canet un 1,6%). Es pot creure que aquesta realitat torna a ser fruit de la casualitat?. Sincerament estic convençut de que no, i crec que és un element molt significatiu que confirma el que aquí s´ha dit.

Musicalment parlant, seria bo per a l’Arxiu seguir aplicant aquest criteri de continuïtat i de tradició del que us parlava abans. És a dir, en aquest punt en el que ens trobem, un cop fet l´ inventari i catalogació i donada la seva importància, cal projectar l´Arxiu el més enllà possible. I això al meu entendre passa bàsicament per dues iniciatives: la investigació i la divulgació. Cal que l’Arxiu Musical

35

Parroquial es doni a conèixer arreu perquè se sàpiga de la seva existència i la seva vàlua, doncs això farà que estudiosos i musicòlegs d’arreu s´hi interessin. I cal també, que aquest patrimoni un cop estudiat i publicat s’escolti, es faci sonar, ja que aquest és el fi primer i últim de tota composició musical.

Inconvenients segur que n´hi ha molts, l´econòmic el primer, però avui comptem amb molts avantatges dels quals no disposàvem tot just fa pocs anys, com per exemple Internet, l´avenç en coneixements i interpretació amb criteris històrics de la Música Antiga, la proliferació de festivals, cicles de concerts i grups musicals especialitzats, la simplificació en la grabació, edició i difusió d’enregistramentrs etc…

Caldrà trobar solucions als impediments que sorgeixin, però l´Arxiu s´ho val, els compositors d´aquell temps demanen una justa restitució en la memòria de la música, del poble i del país, la música i els músics ho esperen, i si no som capaços de fer-ho, de ben segur que algú (amb raó perquè no tindrem excusa) algun dia ens ho reclamarà.

En nom propi i de l´Escola de Música agraeïxo la invitació en la presentació d’aquesta publicació.

Us felicitem per tan encertada iniciativa i us desitgem unes Bones i Musicals Festes de Nadal!

El Sot de l’Aubó

PERE XIRAU ESPÀRRECH

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó

Centre d’Estudis Canetencs

Fes-te soci!

Si tens documentació sobre la història de Canet de Mar, si vols participar activament recuperant el nostre passat i si estàs disposat a salvar el patrimoni del nostre poble, fes-te soci del Centre d’Estudis Canetencs i per només 12 Euros anuals rebràs, cada trimestre, El Sot de l’Aubó.

Fes-nos arribar les teves dades al carrer Saüc, 2 o vine personalment qualsevol dimarts, de 6 a 8 de la tarda i t’explicarem la nostra feina com a entitat.

36

El Sot de l’Aubó

papyrusdisseny.com · Tel. 93 794 04 87

El Centre d’Estudis Canetencs és una entitat cultural sense cap afany de lucre que té com a objectiu recollir i preservar la documentació escrita o material que tingui interès local i fer-ne difusió.