El Sot de l'Aubó by Carles Sàiz

El tenor canetenc Enric Mas

El Sot de l’Aubó

QUADERNS D’HISTÒRIA LOCAL CENTRE D’ESTUDIS CANETENCS NÚM. 35 · Març 2011 · 3 Euros

El Sot de l’Aubó

Editorial

Sumari

Foto: Cedia per Maria Rosa Mas

E Editorial ..................... 2 Redacció El tenor Enric Mas Bosch Xavier Mas ................... 3 La Casa Domènech de Canet de Mar (1918-1919) La darrera obra modernista de Lluís Domènech i Montaner Carles Sàiz ................. 12 Els Masó, una família il·lustre d’americanos. Naviliers, escriptors, periodistes i arquitectes Joan Ballar ................ 21 Rememorar la Segona República i l’inici de la Guerra Civil Antoni Cruanyes ......... 26 Passava fa cent anys... El temporal de Sant Pau Joaquim Pera ............. 31 Homenatge a Carles Carqués i Martí .............................. 34 Mots en desús Xavier Mas ................. 32

n aquest número 35 de El Sot de l’Aubó Xavier Mas inicia una nova secció a base de personatges canetencs amb empenta i que han deixat empremta. Per començar ha triat el nostre compatrici Enric Mas Bosch que va ser enginyer tèxtil en gènere de punt, de la benemèrita Escola de Canet. Enric Mas però, també va ser un melòman destacat i un dels millors tenors que ha donat la vila. Per tant, ens plau començar aquesta nova secció amb una aproximació a la seva trajectòria personal, remarcant especialment, la vessant artística d’aquest gran canetenc que va ser Enric Mas Bosch. Agraïm també, molt especialment, a la seva filla M. Rosa Mas Ribas, la cura que ha tingut en guardar i ordenar els papers del seu pare i el seu suport a l’hora de redactar aquest testimoni. L’historiador Carles Sàiz fa una detallada i prolixa investigació sobre la que va ser la darrera obra de Lluís Domènech i Montaner: la seva casa estiuenca de Canet, seu actual del museu que porta el seu nom. Quan sembla que ja s’ha dit tot sobre aquest arquitecte, Sàiz assegura que, en realitat, tot està encara per fer i ens ho demostra mitjançant la gènesi i estudi detallat d’aquesta darrera obra, la més personal i per tant, també la que ens acosta més a la figura del gran arquitecte. Joaquim Pera Isern, continua pouant en aquesta mena de doll que és La Costa de Llevant, per rememorar -en aquests temps de tsunamis i de desgràcies- una de les tragèdies “tradicionals” de la nostra costa: els temporals de mar de quan s’anava a pescar a “rem i vela” i que tantes desgràcies i víctimes varen causar. Es tracta doncs de tota una remembrança sobre una tragèdia que, des dels orígens dels pobles de la costa, patia regularment la nostra gent marinera. I també sobre el tema marítim, Joan Ballart, ha començat una nova sèrie d’articles relacionats amb la construcció naval i la navegació, a l’època en què aquesta activitat va fer néixer, créixer i consolidar el nostre poble. Finalment Antoni Cruanyes fa una aportació sobre la “memòria històrica” que va viure personalment en els atziacs temps de la postguerra 19361939, la qual cosa afegeix un alt valor testimonial. Xavier Mas ens fa una innovació a la secció de “Mots en desús”, fusionant les habituals entrades més o menys filològiques, amb records personals relacionats amb una paraula concreta.

IMMINENT PRESENTACIÓ DE LES OBRES DE CARLES CARQUÉS MARTÍ El Centre d’Estudis Canetencs, des de les pàgines d’aquest seu butlletí, es complau en donar-vos la notícia que està en fase de realització final l’edició de la part principal de l’obra del canetenc Carles Carqués Martí, el qual fou l’intel·lectual, pedagog i polític més important de Canet del primer terç del segle XX. Trobareu totes les dades sobre aquest esdeveniment a la pàgina 34 d’aquest mateix número de El Sot de l’Aubó, però, com a socis de la nostra entitat hi sou especialment convidats atès que es tracta d’una autèntica efemèride cultural. Es tracta d’un homenatge pòstum més que merescut al que va ser un dels canetencs de més nivell moral, intel·lectual, profund esperit, i sentit cívic i social.

El Sot de l’Aubó Centre d’Estudis Canetencs

AJUNTAMENT DE CANET DE MAR Àrea de Cultura

REVISTA TRIMESTRAL D’HISTÒRIA LOCAL

Edita: Centre d’Estudis Canetencs · Saüc, 2 · 08360 Canet de Mar · Tel. 93 795 46 15 Junta: Xavier Mas (president), Francesc Verdura (secretari), Joan Ballart (tresorer), Antoni Cruanyes, Carles Sàiz (vocals) · Ass. lingüístic: M. Rosa Verdura · Disseny gràfic: papyrusdisseny.com · DL: B-12828-2008 · ISSN: 2013-6285 Amb el patrocini de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Canet de Mar

El Sot de l’Aubó

article

Canetencs amb empenta i que han deixat empremta El tenor Enric Mas Bosch (* Canet de Mar 7/3/1919 + Argentona 13/10/2008) Xavier Mas Gibert

L’

Enric Mas en la memòria. Un dels meus primers records de la figura del tenor Enric Mas, deu ser del 8 de desembre de l’any 1947. Cada any per aquesta data els antics alumnes del Col·legi Yglésias, celebraven la festa anual de la seva associació, la qual coincidia amb la festa de la Immaculada. Aquesta mena de festes servien perquè els Maristes poguessin exhibir públicament el seu treball amb els alumnes més destacats i és clar, sempre eren els que tenien més habilitat per recitar i, no cal dir que, quan més jove era l’alumne més prestigi adquiria l’escola amb l’exhibició de les seves facultats. En aquell temps es parlava molt de “facultats” de “qualitats”, Debut d’Enric Mas dues paraules que estan molt de baixa en el lèxic actual. Aquell mateix any, en un dels programes d’aquelles festes que guardava l’Enric Mas i que m’ha facilitat la M.Rosa, la seva filla, hi consta com a recitador l’alumne J. Mas, jo mateix, i avui encara em fa il.lusió i fins i tot recordo el que vaig recitar. Era una poesia del llibre de lectura que començava: Soñé que era corderillo escapado del redil/ y el lobo me perseguía, siempre, siempre en pos de mí/ Y dejaba entre las zarzas tinto en sangre mi vellón/ y crecían mis angustias y era inmensa mi aflicción. Aquí se m’estronca la memòria i només recordo que al final jo cridava: ¡Madre mía sálvame!/ y desperté entre sus brazos palpitando de placer. Ja veieu quina cursileria hi ha en la meva primera memòria i ja us podeu imaginar com immensament avorrides eren aquestes exhibicions infantils. No tot era així però, perquè després venien els plats forts: una obra de teatre generalment còmica (invariablement en castellà), a càrrec d’antics alumnes de la vila i, el moment àlgid era un fin de

a la Sala Mercè Capcir de Barcelona

fiesta musical en el qual cantaven algunes de les primeres veus solistes del poble. La memòria es mala consellera però, jo diria que la primera vegada que vaig sentir cantar l’Enric Mas va ser “Santa Lucia”, una de les napolitanes més famoses del repertori de tenor. També molt de primera hora recordo haver-li sentit i ben aviat també, “La serenata” de Tosseli que, tot i la poca edat, devia impressionar-me molt perquè, encara és hora que, quan la sento, l’Enric Mas em ve a la memòria. Crec

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó que les napolitanes era un repertori que li anava molt bé. També m’ha quedat el seu “Panis Angelicus” de Cèsar Franck. Cantant sarsuela espanyola li recordo sobretot la romança de “La flor roja” de Los Gavilanes i el duo final de Luisa Fernanda amb Maria Pujades. També sóc deutor seu de les primeres àries de tenor d’òpera italiana: “O paradiso” de L’Africana de Meyerbeer, “Che gelida manina” de La Bohème i especialment l’ària “m’appari tutt’amor” de Marta de Friedrich Flotow per la qual sento un agraïment especial. Aquestes devien ser les meves primeres emocions estètiques perquè no les he oblidat mai. També li recordo una Marina a Arenys de Munt en la qual, tan el tenor (l’Enric Mas), com el baix (Joan Dulsat), eren canetencs i al costat nostre hi havia una noia que plorava d’emoció quan (el tenor) Jorge que s’estima bojament Marina (la soprano) que també està enamorada d’ell, per un malentès creu que ho està d’en Pasqual. També devia ser la primera vegada que vaig veure aquesta mena devessalls emocionals entre el públic d’un teatre. Aquests són els meus records personalíssims d’aquest canetenc al qual, en part segurament, li dec la meva afecció a la música, especialment la lírica. Aquesta activitat crec que va ser important en diversos sentits, però destacaria especialment que ho va ser el fet de posar la lírica a l’abast de tothom. Actualment, qui més qui Carnet d’estudiant menys disposa d’un equip de música, i sinó es fa baixar per Internet qualsevol mena de música a càrrec de les primeres figures del món. En aquell temps però, van ser els afeccionats com l’Enric Mas, els que van fer una autèntica tasca de divulgació i popularització musical i el mateix podrien dir dels afeccionats al teatre. Malgrat que no eren professionals, les seves actuacions moltes vegades assolien un grau de qualitat i sobretot d’emotivitat que no tindrà mai la música enllaunada. A més a més, aquells esforçats cantants eren mestres de la improvisació, havien de cantar sempre que se’ls ho demanava i a qualsevol lloc: als locals d’acústica nul·la o deficient (els únics que hi havia en la majoria dels teatres dels pobles), a les esglésies i, el pitjor de tot, a l’aire lliure. Abans de començar a cantar mai no podien fer una cosa tan elemental com escalfar la veu. Moltes vegades no hi havia ni un trist piano per acompanyar-los i llavors havien de cantar a cappella. Només excepcionalment alguns arribaven a cantar amb orquestra. Moltes vegades l’excés de proximitat feia que els seus mèrits s’avaluessin a la 4

d’alumne i exalumne de l’Escola de Teixits de Punt de Canet

baixa. A vegades he pensat com hauria resultat poder sentir-los en les condicions òptimes en què ara canten els famosos: bona acústica, suport musical a gran orquestra i amb un bon director al davant. Segurament hauríem tingut una autèntica sorpresa. No parlo pas de tots naturalment, sinó dels que tenien la solvència necessària entre els quals hi hauria hagut l’Enric Mas, evidentment. Dissortadament, de cap dels nostres cantants solistes no ens ha quedat ni una gravació acceptable, de l’Enric Mas tampoc. Les poques que hi ha són gairebé inaudibles, la tècnica no hi va ser a temps. A mi això em produeix autèntica recança, perquè, aquestes veus i aquests cantants estan, no solament en el fons de la meva memòria musical, sinó que són el meu primer contacte amb la música. De no ser per ells, per l’orfeó i la música que s’escoltava a les esglésies abans del Concili Vaticà II, la nostra sensibilitat musical –encara que no és pas extraordinària- hauria estat totalment nul·la.

El Sot de l’Aubó

article

Programes del més pur estil «anys 40»

Enric Mas un home que es va fer a si mateix Va néixer en una casa avui desapareguda de la riera del Pinar, 31 i era el menor de tres germans tots nois. El seu pare, Jaume Mas Coll, va morir quan ell només tenia un any i la seva mare Rosalia Bosch Bretxa, l’any 1939, el mateix any que va acabar la guerra. Malgrat la manca de disponibilitats de la seva família, va estudiar a base dels seus propis recursos: o sigui, treballant en les feines més diverses i amb beques d’estudis obtingudes igualment a base d’esforç i tenacitat. Va obtenir el títol de pèrit tècnic en gènere de punt a l’Escola de Teixits de Punt estudiant la carrera des de 1933 a 1937. Com que l’Escola era un organisme depenent de la Generalitat de Catalunya, després de la Guerra Civil, els vencedors, en el seu afany per desprestigiar la institució catalana, obligaren als titulats a revalidar la seva qualificació i llavors l’Enric, igual que els seus

condeixebles, va passar a ser Perito en Tejidos de Punto. Finalment, després de la Dictadura, se’ls va convalidar el títol pel d’Enginyer Tècnic Industrial Tèxtil. Com tanta gent de la seva generació, la Guerra Civil va ser determinant per la seva vida. Enric Mas, pertanyia a la lleva del biberó i a 18 anys va ser mobilitzat i va estar a primera línia a la Batalla de l’Ebre. Fou evacuat del front per un atac d’apendicitis, operat d’urgència en un hospital de sang i en estat postoperatori i amb la ferida sense cicatritzar, evacuat a França amb les tropes republicanes en desfeta. Va anar a parar al camp d’internament de presoners d’Argelers i després al de Riencros Bram. Retornat a Espanya, al seu torn, els franquistes també van internar-lo al camp de concentració de Deusto al País Basc. Després de totes aquestes terribles experiències, però seriosament malalt, va poder retornar a Canet on va haver de fer una estada de mesos a l’hospital per a recuperar-se. L’Enric Mas, des de ben jove que ja havia estat un bon esportista: als 15 anys formava part del Club d’Atletisme de Canet, on va destacar sobretot en salt amb perxa, però també va practicar altres disciplines. Jugava a futbol d’extrem dret, primer a l’equip de la “Àguila Blanca” i després al F.C. Canet, així com també era bon nedador. Això devia contribuir sens dubte a la seva recuperació, també el fet que l’Enric Mas era animós, optimista i sense cap mena de vici. Durant la convalescència a l’hospital, va fer una gran amistat amb la Maria Carreras que era la superiora de la comunitat de monges de

Actuació a la Sala Tasara de Sant José de Costa Rica

El Sot de l’Aubó

l’hospital, la qual va ser per ell una consellera decisiva. En aquesta mateixa etapa de la seva vida, també va començar la relació amb la que seria la companya ferma i inseparable de tota la vida, Antònia Ribas Pou, que va néixer a Mataró i va viure des de petita a Canet. Es van casar a Canet l’any 1946 i a Canet els va néixer la seva única filla Mª Rosa. La seva faceta de cantant líric La seva afecció per la música li va venir segurament per contagi ambiental. A Canet hi havia una llarga tradició musical, originàriament deguda a la Capella de Música, de la qual van ser-ne successivament continuadors els orfeons “Canetenc” i “Misericòrdia”, que van ser una autèntica escola de

Carnet de la CNS com a tenor professional

cantants. A l’Orfeó Misericòrdia, l’Enric era un membre destacat en la corda de tenor naturalment. Abans de la Guerra Civil, per a l’educació i descobriment de veus solistes va ser determinant Mn. Jaume Puig Sudrià (*Llers, Alt Empordà 25/7/ 1870 +Cementiri de Montcada 29/9/1936), organista i mestre de cant amb grans coneixements de tècnica vocal (ell mateix era un baix cantant d’unes qualitats excepcionals). Dels bons ensenyaments de Mn. Puig van sortir-ne una florida de solistes canetencs de tots els registres: el baix, Joan Dulsat; els barítons, Jaume Pera i Francesc Mainou (aquest últim -va morir jove- però havia fet una certa carrera professional); Cristòfol Pérez, el tenor del final de l’època de República i sobretot a la postguerra immediata. L’Enric Mas com a primera veu de tenor del poble, vindria a partir dels anys quaranta-sis o quaranta-set, però com que Mn. Puig era mort, la seva formació va haver de ser fora de Canet. En la formació dels cantants locals, també va ser decisiu el mestratge d’altres músics, com Joan Xiqués i Salvador Vives, i com acompanyants, els pianistes Josep M. Grau, Joaquim Crusat i Jaume Dotras Serrabella. En aquell temps ser la primera veu de la vila, suposava una activitat gairebé constant i una responsabilitat que -com sol passar en els pobles- no sempre era reconeguda com es mereixia. Enric Mas va tenir accés a la formació vocal i musical arran d’una altra de les contrarietats dels que havien lluitat al bàndol republicà. Quan van tenir l’edat corresponent van obligar-los a fer el servei militar, cosa que no va passar amb els que havien lluitat al costat dels

El Sot de l’Aubó

article

vencedors. En aquesta nova estada a la milícia, com professió tèxtil, i seguint els consells de la germana que l’Enric Mas tenia formació mitjana van desti- Maria Carreras -a qui va considerar sempre com una nar-lo a l’Auditoria de Guerra de Barcelona que en segona mare– es va decidir per la tèxtil. aquell temps la presidia Manuel de Jaumar i de Malgrat aquesta decisió, la seva afecció i el seu enBofarull (capità i advocat d’aquest organisme de tusiasme per la lírica era tan gran que, tal i com l’exèrcit). Jaumar de Bofarull, era cunyat de l’advocat podreu veure al resum que publiquem al final d’aquest Marià Rodés que tenia una casa a Canet i hi havia treball, la seva passió per la música no el va abandoestiuejat tota la vida. Marià Rodés era membre de la nar en cap moment de la seva vida i, tot i ser un Junta del Liceu i va ser qui va facilitar l’ingrés de amateur, l’Enric Mas va cantar més que no ho han Mas al conservatori del mateix teatre amb una beca fet molts cantants professionals. D’aquesta intensa d’estudis. Hi va cursar estudis durant els cursos 1942 activitat musical no en podem donar una relació del i 1943 i la seva formació musical la devia a la insig- tot exhaustiva. Tot i així, al final d’aquest article ne professora Dolors Durà. També va rebre classes citem les més importants, de les quals l’Enric de perfeccionament del tenor Josep Palet. L’any següent, o sigui, el 1944, va debutar amb un recital a la sala Mercè Capsir de Barcelona. També devia ser per aquesta època que el tenor Aguilar va venir a Canet amb la seva companyia a fer la Marina, i va voler escoltar l’Enric així com el va fer debutar en la mateixa òpera en substitució seva a Arenys de Munt. Després d’això, el tenor Aguilar li va oferir a l’Enric Mas el lloc de segon tenor de la seva companyia. Es podria dir que: després de sospesar diverses possibilitats en el mon del cant d’una certa provisionalitat o dedicar-se a la seva Enric Mas a mig de l’Orfeó Misericòrdia, al pati de l’església de Canet

El Sot de l’Aubó

Enric Mas cantant a duo amb Maria Madurell, a la foto de l’esquerra i amb Maria Pujades, a les fotos de la dreta.

guardava els programes curosament. Cal remarcar sobretot però, que per als canetencs d’aquells anys va tenir una gran importància la seves intervencions a totes els esdeveniments musicals del poble. La tasca musical d’aquells esforçats amants de la música i del cant dels primers anys de la postguerra a Canet, va representar un esforç molt important en la recuperació de la convivència. El teatre sobretot, però també la música, van ajudar decisivament a recuperar les relacions socials de la gent, tan greument afectades per la guerra. En aquella atmosfera depriment dels anys quaranta, l’esbargiment també havia de ser autàrquic (la famosa autarquia franquista no solament va alterar les qüestions derivades de la producció econòmica), sinó també els esbargiments: cada poble s’havia de procurar les seves distraccions amb els seus propis

mitjans. Cal tenir present que, el bloqueig al qual les potències occidentals van sotmetre a Espanya, va afectar fins i tot el cinema. Durant aquells anys no entraven ni pel·lícules estrangeres, per la qual cosa el teatre amateur i les vetllades musicals dels afeccionats de Canet, van tenir una importància decisiva. En el camp de la música l’Enric, com a primera veu de tenor del poble, era un element que no fallava mai. No solament, no tenia un no per ningú i actuava a tot arreu amb la mateixa naturalitat, tan si era al Centre Catòlic, al Niu d’Art Canetenc o al “Salón Rosa” com al teatre dels Maristes. Així mateix, va participar en gran quantitat d’actuacions a l’església, en tota mena de celebracions, misses i també cantant les aves maries de diferents autors. Tant és així que, si hagués de remarcar només una de les seves moltes

Imatges de les actuacions d’Enric Mas a San José de Costa Rica

El Sot de l’Aubó

article

Actuacions a Radio España de Barcelona

qualitats, jo diria que va ser la seva generositat i el seu do de gents. Tan feia de protagonista en una sarsuela per la festa Major, com participava en l’Orfeó Misericòrdia o formava part d’un conjunt a quatre veus a la Biblioteca. A més a més, el seu repertori era versàtil i prolífic i tan servia per estrenar una partitura del mestre canetenc Salvador Vives Vives, com per cantar el cançoner català tradicional, el repertori de la popular sarsuela espanyola (l’òpera Marina que va cantar-la un nombre sorprenent de vegades), com per cantar napolitanes o les àries d’òpera italiana. Enric Mas com enginyer tècnic tèxtil de gènere de punt. En el gènere de punt, l’Enric Mas va fer una carrera

destacada. Després de treballar a Canet a Isidre Jover i Cia., com a cap de la secció de mitjons fins a l’any 1958, va rebre una oferta de l’empresa Dada Hermanos de Costa Rica, per fer de director de la fàbrica de gènere de punt que aquesta firma tenia a San José. A l’Amèrica Central, Enric Mas va ser assessor tècnic de les empreses que el mateix grup empresarial, tenia a altres països de centre Amèrica, Hondures, el Salvador i Guatemala. També tenia la representació de diverses cases catalanes i europees de gènere de punt i recanvis. Això l’obligava a viatjar sovint a Mèxic, Guatemala, Panamà i a sudamèrica: especialment a Colòmbia i Veneçuela. L’any 1968 va tornar a Catalunya per treballar a la firma Hijos de Jaime Torrellas, S. A.. Posteriorment, a instància del seu antic professor Miquel Soler, que n’era el director tècnic, va passar a la firma Manufacturas Gassol,

En aquesta foto actuava en el cor de la Basílica de San Pedro de la capital de Costa Rica

El Sot de l’Aubó

Cançó d’Amor i de Guerra, amb Enric Mas i Maria Madurell

S.A. fins a la seva jubilació l’any 1984. Per l’Enric Mas, l’estada a Amèrica va representar no solament una evident millora professional, sinó una amplia realització personal i una ampliació dels coneixements –i com no podia ser de cap més manera- també va tenir el seu apartat en el fet musical i cultural. Quan Enric Mas va anar a Costa Rica, a part del català nadiu i del castellà escolar, coneixia el francès que era la segona llengua obligatòria en l’ensenyament mitjà del seu temps. També tenia nocions d’alemany que havia estudiat pel seu compte; a Amèrica va aprendre anglès, atès que li era indispensable pels seus desplaçaments als EUA i en les relacions internacionals del seu càrrec. També va ser membre de la Cámara de Comercio de Costa Rica, i va viatjar com a representant d’aquest organisme en delegacions de la seva especialitat, a Mèxic i als EUA, on l’any 1965 va participar a Nova York a l’exposició internacional on hi havia totes les novetats en noves tecnologies, fibres i matèries primes i en aquella època va ser la Fira de la Cursa Espacial i dels nous models de cotxes. Tothom que volia estar al dia, havia d’anar-hi. Malgrat aquestes responsabilitats, l’Enric, a Amèrica no va deixar la pràctica del bel canto ans tot el contrari. Va donar recitals a la sala de concerts Tasara, a l’església de San Pedro de San José i va prendre part en la inauguració del canal 9 de la TV de Costa Rica. Habitualment l’acompanyava al piano la catalana Rosi Olasz de Fatjó, molt apreciada tant per l’Enric com per la seva muller. Va participar en totes les commemoracions organitzades per la colònia catalana que cada any celebrava entre d’altres les festivitats de la Mare de Déu de Montserrat i de la Mercè. Va actuar, tal i com havia fet sempre, en actes de beneficència, especialment els que es feien en benefici del monjo català Cassià Just, molt conegut al país per la seva tasca humanitària i evangelitzadora. Després de tornar de Costa Rica, l’Enric Mas, amb la seva admirable regularitat de sempre, va reprendre les actuacions. Encara que vivia a Mataró, va tornar a cantar a Canet per la festa Major de 1973 una Tabernera del Puerto amb elenc complet d’artistes locals, a Arenys de Mar on era molt apreciat i a Mataró, la seva ciutat d’adopció, va cantar-hi l’any 1971 la missa polifònica de Les Santes. L’Enric Mas era una persona jovial,

Enric Mas com a pendonista, acompanyat per Joaquim Crusat i Francesc Solé, a la processó de Corpus de 1956

comunicativa i amistosa amb tothom, bon company de repartiment, animador i col·laborador indefallent de totes les iniciatives líriques del seu temps. Com a reconeixement de la seva intensa activitat musical, va ser honorat com a portant del penó de Corpus Christi; l’Enric en aquesta oportunitat va escollir com a cordonistes els seus amics Joaquim Crusat i Francesc Solé. Abans de marxar a Amèrica El Niu d’Art Canetenc li va organitzar un homenatge en què no va faltar ningú. Jo era molt jove, però la seva veu que tant ens havia acompanyat va deixar un gran buit que ja ningú no tornaria a ocupar. Em penso que va marxar pel desembre i aquell any, sortint de la missa del Gall, encara recordo que la meva mare va dir: Com s’hi trobava a faltar la veu de l’Enric Mas... XAVIER MAS GIBERT

El Sot de l’Aubó

article RELACIÓ DE PROGRAMES D’ACTUACIONS MUSICALS D’ENRIC MAS BOSCH A CATALUNYA de 1950 al 1972 (La majoria, actuant amb Els Seràfics d’Arenys de Mar) Sala Mozart – Calella 16/6/1950 Cinema Ideal – Olot 26 i 27/4/52 Teatro Colomer- Arenys de Munt 1/11/52 Teatro Colomer- Arenys de Munt 26/7/53 Teatro Moderno- Lloret (en anglés)25/7/54 Teatro Colomer- Arenys de Munt 18/4/54 Homenatge Vellesa Arenys Munt 19/9/54 Teatre Colomer Arenys Munt 6/6/54 Centro Moral Arenys Munt 7/3/54 Centre Acció Catolica Llorenç del Penedés 11/8/54 Cançó Amor i de Guerra Sociedad Centro la Amistad Premià de Mar-11 i 12/ 9/54 Luisa Fernanda Casino España de Llagostera 26-3-55 Teatre Fortuny Blanes 19-4-54 Centenari La Marina Lloret juliol 1955 Centre Acció Católica Llorenç del Penedés agost 1956 Radio Nal. España en Barcelona 25-7-57 Soc. Recreativa Unión Maçanet de la Selva 21-4-57 Teatre Fortuny Blanes 2-2-57 Festa Major Riudarenes 17-9-57 Sala Cabañes Mataró 14-2-58 Ateneo Familiar San Baudilio 23-3-58 Ateneo Familiar San Baudilio 4-5-58 Agrupación Artística Hortense 30-3-58 Teatro Cine Liceo de Malgrat 20-4-58 Sala Cabañes Mataró 14 des. 1958 (última actuació Enric amb tercer acte Marina) Sociedad Círculo Capellades 15-11-70 amb Cau d’Art de Mataró Auditori Parc Municipal Mataró 17-7-70 Festival Sant Josep Mataró 19-3-71 Missa Santes Mataró 7-1971 i 7-1972 Biblioteca Caixa Est.Laietana Mataró21-4-72 RELACIÓ DE PROGRAMES D’ACTUACIONS MUSICALS ENRIC MAS BOSCH A ARENYS DE MAR Sociedad Gran Casino de Arenys de Mar – MARINA20 des. 1947, 18 des. 1948, 17 des. 1949, 20 març

Cantant La tabernera del Puerto amb Pietat Estarlich

1949, 7 oct. 1950, 23 dic. 1950, 23 feb. 1950 Juventud Seráfica - Cançó d’amor i de Guerra 1 nov. 1951 - Los Gavilanes 9 jul. 1952 Teatro Sala Merced –Gigantes y Cabezudos 12 set. 1952 Sociedad Coral la Esperanza –Fi de Festa amb Niu d’Art - 22 maig 1952 Juventud Seráfica – Cançó d’Amor i de Guerra 25 jul. 1953 Juventud Seráfica –fragmens òpera i sarsuela 15 feb. 1953 Juventud Seráfica .Marina 5 i 12 abril 1953 Juventud Seráfica –Luisa Fernanda 9 de jul,, 1953 -Marina 11 de jul. .1953 + 18 jul 1953 Teatro Sala Merced – dúo Marina 11 des. 1953 Juventud Seráfica-Flor Roja dels Gavilanes i Quartet Marina 28 feb. 1954 Sociedad Coral la Esperanza 13 feb. 1954 Teatro de la Sociedad Coral la Esperanza 20 març 1954 Juventud Seráfica –Luisa Fernanda 18 abril 1954 Juventud Seráfica-La donna e movile de Rigoletto i 3er. Acte de Marina 20 feb. 1955 Teatro Sala Merced – Vellesa – 3er-acte Marina 10 juny 1956 Teatro Sala Merced - 6 juny 1956 Juventud Seráfica –Gigantes y Cabezudos 15 agost 1956 (bodas d’or 1906-1956) Sociedad Gran Casino – los Gavilanes 9 jul 1956 Teatro Sala Merced –Benefici Pro-Valencia- 1 des. 1957 Joventut Seráfica Cançó d’Amor i de Guerra 22 jul 1957 Joventud Seráfica – La alegría de la Huerta 3 març 1957 Ateneo Arenyense 6 abril 1957 Teatro Sala Merced –Vellesa- La Alegría de la Huerta 25 maig 1958 Sociedad Gran Casino 5 maig 1958 Teatro Sala Merced –Pubilla Maresme- 29 agost 1958 Inauguració nova seu Juventut Seráfica 1 oct. 1967 + 8 oct. 1967 Cançó d’amor i de Guerra

La tabernera del Puerto a la festa Major de Canet

El Sot de l’Aubó

La Casa Domènech de Canet de Mar (1918-1919) La darrera obra modernista de Lluís Domènech i Montaner En motiu de la reforma museogràfica que s’està realitzant a la Casa museu Lluís Domènech i Montaner de Canet de Mar, l’historiador Carles Sàiz ens fa un article de l’antiga casa Domènech, que no dubta en qualificar com la darrera obra modernista de l’arquitecte català.

Carles Sàiz i Xiqués A Maria Teresa Xiqués Mora (1942-2011) in memoriam, amb tot el meu afecte.

luís Domènech i Montaner i Maria Roura Carnesoltes formaven part de la colònia estiuenca de Canet de Mar. Els Domènech Roura, com totes les classes benestants del moment, vivien a Barcelona però amb l’arribada de la calor es traslladaven cada any a comarques, a passar les vacances a can Rocosa, una masia barroca del segle XVII, que era de Maria Roura.

Can Domènech, al fons, abans de la reforma de 1918

A mesura que la família va anar augmentant amb l’arribada dels primers fills,Lluís Domènech va voler ampliar les propietats de Canet i l’any 1887 va comprar una casa propera a la masia Rocosa, per 87 pessetes. El nou casalot estava situat al xamfrà de les rieres Buscarons i la Gavarra i Domènech va decidir annexionar el pati de la casa amb l’antiga era de can Rocosa, de tal manera que per anar d’un habitatge a l’altre només calia travessar l’eixida d’ambdues construccions. Tant punt l’adquirí, de seguida hi va anar a viure tota la família i Domènech va poder destinar d’aquesta manera tota la masia Rocosa a taller d’arquitectura. Eren temps de molta feina. Cal tenir present que en aquell moment l’arquitecte treballava a marxes forçades per completar obres com l’Hotel Internacional, el Cafè Restaurant de la Ciutadella o la reforma de la Casa de la Ciutat de Barcelona, projectes que li foren encarregats per a l’Exposició Universal de 1888 que l’acabaran de consolidar professionalment com un dels millors arquitectes del país. Centrant-nos en la casa Domènech, l’habitatge era en realitat una vella construcció del segle XVIII; una casa de poble, de planta i pis, que comptava amb un petit coronament semicircular a la façana, molt típic de l’època del barroc. La construcció primitiva feia xamfrà a causa del curs natural de les rieres grans de Canet. La casa estava –i està encara- situada a la

El Sot de l’Aubó

domenechiana popular plaça de la Llenya, just en el punt on conflueixen les dues rieres per donar pas a la Sant Domènec. A Canet els Domènech sempre s’hi van sentir bé. De fet, l’estima que tenia Lluís Domènech vers el poble venia de lluny, quan a mitjans segle XIX la seva mare, Maria Montaner i Vila, d’ascendència canetenca i resident a Barcelona, va decidir llogar una casa i tota la família van passar els es-tius al poble. Per Domènech, rememorar la seva infantesa era evocar contínuament el Canet dels anys 60 i 70 del segle XIX. I certament, anys després, el casament de Domènech amb Maria Roura, també originària de Canet, va acabar d’arrelar l’arquitecte amb la vila. Lluís Domènech trobava a Canet “un raconet tranquil per pensar i treballar quiet” i a mesura que passaven els anys, Lluís Domènech i Maria Roura van anar intensificant les estades a la casa d’estiu. Fins al punt que a mitjans anys 10 el matrimoni venia a Canet per Setmana Santa i no marxaven a Barcelona fins passada la Puríssima. Arran d’això, per aquests anys Domènech, esbossarà diferents encàrrecs per al poble, si bé no es realitzaren, com el projecte de rehabilitació de la torre de mar (1910), el projecte del passeig de la Misericòrdia (1913), el projecte de l’altar de la Puríssima (1914) i també, a finals de 1917, amb l’expectativa Projecte de reforma de la casa Domènech, de 1917. (AHMCM-Fons Cabruja) d’una propera jubilació de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, Domènech va reconstrucción de la casa, levantandola un segundo decidir reformar íntegrament la seva casa de Canet piso, sobre la parte que no lo tenia, y cambiando de per adaptar-la a les comoditats dels nous temps i a lugar y añadiendo algunos huecos en las paredes de les atencions de la seva dona, que comptava amb fachada de las plantas baja y principal ya existengreus problemes de mobilitat. D’altra banda, també tes». Poc després Domènech encarregà l’execució cal tenir en compte que, a mesura que passaven els de les obres a Josep Cabruja, possiblement el mestre anys, Lluís Domènech tenia cada vegada més néts i, de cases més qualificat i amb més experiència en la tal i com deixà escrit el seu gendre, Francesc Guàrdia, construcció d’edificis d’autor a Canet de Mar. Les «el seu major plaer era veure gaudir els fills i els néts obres però van coincidir amb l’esclat d’un conflicte en les festes tradicionals ajuntant-los a tots a taula, laboral entre mestres d’obres i treballadors durant pintant escuts i trajos per a balls i festes que volien el mes d’agost de 1918. Els paletes reivindicaven fer. I ell, que mai cridava, li agradava sentir el constant des de feia temps als mestres d’obres sis pessetes brogit i els crits que la jovenalla feia en sa casa de per jornal i com que no van arribar a una entesa, Canet». estigueren en vaga fins a final d’any. Durant aquest El 20 de febrer de 1918 Domènech i Montaner va temps, l’obra de can Domènech no es va paralitzar demanar la llicència d’obres a l’Ajuntament de Canet sinó que el mestre Cabruja, conscient que treballava de Mar. A la petició hi diu que vol fer una «reforma o per un dels grans arquitectes del modernisme català,

El Sot de l’Aubó

Petició de la llicència d’obres signada per Domènech (AHMCM)

Can Domènech, a mitjans anys 20 (Arxiu Carles Sàiz)

va decidir continuar ell mateix l’edifici amb l’ajuda de Lluís Domènech i els fills i gendres de l’arquitecte. D’altra banda, l’obra tingué d’altres problemes. La manca de materials a conseqüència de la Primera Guerra Mundial també va ser un bon maldecap per als Domènech. L’escassetat de fusta al país va fer que el bigam que es va col·locar a la coberta de l’edifici s’hagués de comprar a diferents proveïdors i per aquest motiu totes les bigues són de formes i fustes diferents. Com a la gran majoria dels projectes de reforma que va realitzar Domènech, per fer la casa de Canet, no es va enderrocar la construcció existent, sinó que l’arquitecte va decidir aprofitar l’estructura exte14

Can Domènech,a finals dels anys 70 (Arxiu Jordi Domènech)

rior de l’antic habitatge de pescadors, de murs gruixuts, i fins i tot va mantenir intacte el xamfrà. Domènech va reformar, això sí, de manera integral tota la façana. En el projecte de 1918 Domènech planteja tapiar les antigues i petites obertures del parament de la riera Gavarra i fa noves finestres, amb llindes de pedra arquejada a la planta baixa i finestres coronelles al primer pis, que donen a l’edifici un cert aspecte medieval. Pel que fa a la façana de la riera Buscarons, Domènech hi planteja una gran balustrada correguda de pedra i la porta d’entrada a l’habitatge. Com tota obra que fa cantonada, Domènech resolgué el xamfrà amb la incorporació d’una imponent tribuna d’estil gòtic amb arcs trilobulats, que està decorada amb elements florals i gàrgoles zoomòrfiques. Aquesta tribuna conté uns permòdols de grans dimensions que la sustenten i està coronada per un capcer de timpà llis, emmarcat amb totxana. Sota la tribuna, Domènech hi fa una segona entrada a l’edifici, amb una petita escala central que pretén salvar el desnivell del terra de la casa amb el de la riera. A banda de reformar el volum de la construcció existent, també hi afegeix un nou pis a l’edifici amb obertures arquejades d’obra vista que formen tot un fris, on hi incorpora elements ceràmics florals bicolors de la fàbrica Pujol i Bausis i finestres cegues que deixa palesa la constant obsessió de Lluís Domènech per l’horror vacui. A l’interior de la casa, Domènech sotmet totes les estances a una profunda reforma. L’arquitecte planteja una distribució funcional i aprofitant el

El Sot de l’Aubó

domenechiana

Interior de can Domènech a finals dels 70. A la part superior. A l’esquerra es pot veure el mirall de Maragliano i a la dreta, el vestíbul amb els elements escultòrics de Mélida. A la part inferior, el distribuïdor amb l’escala (Arxiu Jordi Domènech)

xamfrà de la planta, totes les habitacions comptaran amb finestres que donen a l’exterior. La casa parteix d’un passadís central, que distribueix les estances als seus laterals. Aquest model es repeteix de nou a la resta de plantes de l’edifici. Entrant a la casa, per la porta de la riera Buscarons, a la banda dreta l’arquitecte hi va situar la biblioteca familiar. L’habitació comptava amb un conjunt de prestatgeries que havien estat dissenyades per ell 15

mateix i tenien les inicials de Lluís Domènech i Montaner buidades a la fusta. L’estança també tenia una taula auxiliar, d’estil modernista. Del passadís d’entrada es passa al vestíbul de la casa, que es basteix a partir d’una coberta de volta catalana que encarna, d’alguna manera, la tradició constructiva popular. Aquesta estança compta amb elements decoratius singulars com ara els detalls escultòrics d’Arturo Mélida, que fou company de ca-

El Sot de l’Aubó

A l’esquerra, el monument al Marquès de Comillas i a la dreta, els detalls de la maqueta que podem veure al vestíbul d’entrada de la casa Domènech. A la part inferior, el lleó esculpit que Mélida va regalar a Domènech l’any 1878. (Arxiu Carles Sàiz)

rrera i amic de Lluís Domènech. L’arquitecte col·loca a l’arc del sotaescala del distribuïdor un cap de lleó esculpit que Mélida va regalar a l’arquitecte l’any 1878. Al dintell corbat que separa l’entrada de la casa

L’habitació de les «cosidores» (Arxiu Jordi Domènech)

amb el distribuïdor també s’hi poden veure les maquetes de guix dels lleons rampants, del mateix Mélida, que es van utilitzar per fer els grans lleons que custodien la base del monument al Marquès de Comillas, que es troba a la població càntabra. El vestíbul es va decorar amb arrambadors de rajola blanca amb detalls ocres i motllures florals però allò que més destacava de l’estança era el mirall paraigüer purament modernista fet pel mosaïcista Mario Maragliano Navore, que havia treballat per Domènech i Montaner en molts projectes decoratius. El mirall, certament, de gran interès artístic i de grans dimensions, estava decorat amb un mosaic amb tessel·les d’estil romà, que representen motius florals i paisatgístics. A la banda esquerra del vestíbul hi havia també la sala d’estar, que rebia el nom de “cuarto de les cosidores”, on tots els membres de can Domènech hi feien vida. L’estança deu el nom a les dones de la família, que hi feien les seves labors. La cambra, orientada a llevant, amb vista directa a la riera Sant Domènec i per tant, al mar, deixa entrar a tothora la llum zenital. Domènech també va decorar aquesta sala amb uns arrambadors de fibra vegetal i ho va rematar amb un fris de fusteria de gran senzillesa. Al centre de l’estança hi va fer construir una llar de foc d’estil modernista, amb elements ceràmics florals, detalls de fusta i d’obra vista i, a la part superior de la sortida de fums, hi integra una

El Sot de l’Aubó

domenechiana

Guix de Pau Gargallo, que es troba a la sala de les cosidores. A la dreta, l’escultura a l’Hospital de Sant Pau. (Arxiu Carles Sàiz)

representació iconogràfica dels evangelistes Marc i Domènech hi situa dos patges abillats amb vestits Lluc, fet per Pau Gargallo. L’obra és de guix i va medievals que porten inscrits, en alt relleu l’any 1892 servir de model inicial per realitzar l’escultura que i el nom de Lleó XIII. avui encara podem veure a la façana exterior de A la paret de la llar de foc hi podem veure excel·lents l’Hospital de Sant Pau. Pel que fa al sostre, aquesta habitació encara conserva un enteixinat amb elements vegetals que està fet amb l’excedent de peces de l’enteixinat vegetal del vestíbul d’entrada de la Universitat de Comillas, que va dissenyar Domènech. La sala de les cosidores comunicava directament amb l’habitació de Maria Roura, que des de feia anys –abans de la reforma de 1918 i tot- dormia a la planta baixa de la casa, donat els problemes de mobilitat que tenia a conseqüència de la malaltia degenerativa que patia. A la planta baixa, Lluís Domènech també hi va fer un petit lavabo, la cuina i el menjador. Aquest darrer, tal vegada és l’espai més noble de tot l’edifici. Del menjador cal destacar la gran llar de foc d’obra vista, la part superior de la qual sustenta una prova de l’escut pontifici de la porta d’entrada al recinte de la Universitat de Comillas, obra d’Eusebi Arnau. L’escut conté l’anagrama JHS -ja que el centre docent estava gestionat pels jesuïtes- i està coronat amb una tiara i les claus pontifícies. Com a Menjador de can Domènech (Arxiu Jordi Domènech). A sota, a l’esquerra guix de l’escut de la Universitat de Comillas i les ceràmiques de reflex metàl·lic a la paret. A la dreta, la porta portadors del blasó, d’entrada a la Universitat Pontifícia de Comillas, amb l’escut final. (Arxiu Carles Sàiz)

El Sot de l’Aubó

L’església del Seminari de Comillas es va revestir completament amb ceràmica de reflex metàl·lic, dissenyada per Domènech i Montaner. (Arxiu Carles Sàiz)

Dissenys originals de les ceràmiques de l’església de Comillas (Arxiu COAC)

Parament del menjador de can Domènech, amb la ceràmica de reflex metàl·lic de les representacions dels quatre evangelistes (Foto: Francesc Arcas)

mostres ceràmiques de reflex metàl·lic que l’arquitecte també va utilitzar, anys abans, per revestir tant l’exterior de l’església del seminari de Comillas com la portalada d’entrada al recinte pontifici. Certament, Domènech és un dels promotors de la recuperació de la ceràmica de reflex metàl·lic a Catalunya i també fou un dels que va contribuir, amb els seus estudis, a revalorar la importància de la ceràmica hispanomusulmana. De fet, l’any 1887, juntament amb Antoni Gaudí, va viatjar a Manises, al País Valencià, per conèixer millor la tècnica del reflex metàl·lic, que pretenia recuperar per regenerar la ceràmica industrial. Per a l’elaboració de les peces ceràmiques de Comillas, Lluís Domènech va treballar amb el ceramista Pau Pujol, de la fàbrica Pujol i Bausis d’Esplugues de Llobregat. Es tracta de la representació dels quatre evangelistes; l’àngel de

Mateu, l’àguila de Joan, el brau de Lluc i el lleó de Marc. Aquesta iconografia es combina amb ceràmiques de policromia groga, blava i de reflexos daurats, amb d’altres que reprodueixen la salutació Ave Maria i amb uns botons semiesfèrics daurats. Pel que fa al mobiliari del menjador, hi havia una taula llarga per celebrar-hi els àpats familiars, envoltada de cadires. Aquestes responien a un model de trets simples però treballades, atès que comptaven també, talment com les prestatgeries de la biblioteca, amb les inicials sobreposades de Lluís Domènech i Montaner que estaven rebaixades a la fusta en negatiu. També hi havia un bufet auxiliar, decorat amb motius florals i un banc baix a la banda del jardí. La paret de la llar de foc comptava amb un arrambador de lleixes de fusta de noguera rematat amb un fris de motius florals tallats en baix relleu,

El Sot de l’Aubó

article nocturn. A les estances d’aquesta primera planta, l’arquitecte hi va distribuir cinc cambres de nit i un altre bany. A mà dreta, des del replà de l’escala, hi havia l’habitació de Pere Domènech Roura i Carmen Torres i al costat, la de Maria Domènech Roura, casada amb l’impressor Josep Thomas. Enmig de les portes de les dues habitacions encara s’hi pot veure un modelat de guix d’Eusebi Arnau que representa la Mare de Déu de la Puríssima que va servir per fer l’escultura d’un dels pavellons de l’Hospital de Sant Pau. L’habitació de Pere Domènech es comunicava amb el lavabo de la planta. També hi tenia porta directe La Puríssima de can Domènech i la de l’Hospital de Sant Pau. (F. Arcas i Arxiu Carles Sàiz) la cambra de Lluís que s’anaven repetint. D’altra banda, continuant Domènech, que es trobava justament a sobre mateix amb la fusteria, el sostre del menjador, com el de la de l’habitació de dormir de Maria Roura, aquesta a sala d’estar, conté elements d’ebenisteria vegental la planta baixa. i també florons de les mostres que es van fer servir L’habitació que dóna a la riera Sant Domènec, amb per l’enteixinat del vestíbul de la Universitat de Co- la tribuna fent xamfrà, l’ocupaven Fèlix Domènech i millas. Augusta Roig. I la cambra que dóna a la riera Per accedir al primer pis, Domènech va decidir bas- Buscarons hi dormien Dolors Domènech i Francesc tir una escala típica de les cases de poble, tot Guàrdia. La resta de fills –Anna Maria, casada amb introduint elements ceràmics vegetals a la Josep Viladevall, i Enric Domènech, casat amb Mercè contrapetja dels esglaons. A mitja escala es conser- Casellas, així com tots els néts, quan s’instal·laven va encara un bonic espiell de pedra calada i un arc a Canet, dormien a la segona planta, que tenia sis apuntat d’obra vista, d’influència mudèjar, que de- estances més, una altra llar de foc per escalfar limita, amb una porta a mig replà, l’espai diürn del l’habitació principal i una tercera cambra de bany decorada, com les altres, amb elements ceràmics florals del modernisme. Domènechresol el vestíbul del primer pis obrint-lo a doble alçada, amb una galeria balconada que envolta tota la segona planta. És un recurs habitual en l’obra domenequiana que permet que la llum de la lluerna del segon nivell es filtri cap a la primera planta i

L’escala de cargol que va al segon pis integra el model de guix de la trona de l’església de Comillas. (Francesc Arcas)

El vestíbul del primer pis el resol obrint-lo a doble alçada per donar llum natural a totes les planes. (Francesc Arcas)

El Sot de l’Aubó

A dalt, a l’esquerra, l’enteixinat escultòric de l’escala de la Universitat de Comillas i a la dreta, el de can Domènech. amb els permòdols idèntics als que Domènech utilitzà a Cantàbria. A sota, fragment del sostre de la planta baixa de can Domènech amb els elements florals de l’enteixinat de Comillas. A l’esquerra, detall escultòric de l’escala de cargol. (Arxiu COAC, Arxiu Jordi Domènech i F. Arcas)

aquesta flueixi fins a la planta baixa per un terra de pavès. A banda del sentit funcional, Domènech hi atribueix també una clara intencionalitat estètica; el sostre conté un enteixinat de fusta amb uns permòdols que el sostenen, idèntics als utilitzats a Comillas. La claraboia central del segon pis de la casa compta conté uns vitralls florals molt similars als que Domènech dissenyà per a l’escala de Comillas. Les parets de la primera planta estan decorades únicament amb unes columnes adossades, d’obra vista, que es rematen amb capitells florals blancs d’influència mudèjar, semblants als que Domènech va dissenyar anys abans per al Castell dels Tres Dragons. Aquestes columnes tenen continuïtat fins a la segona planta i per accedir a aquest nivell de la casa, Domènech no va allargar l’escala sinó que, per reduir volum i guanyar més llum, l’arquitecte va projectar una petita escala de cargol, feta de fusta, que integra en la seva barana un model de guix d’una figura femenina d’Eusebi Arnau, que va fer per a la trona de l’església del seminari de Comillas, així com també hi col·loca d’altres detalls menors que també es van utilitzar per a la decoració de la Universitat pontifícia. A tall de conclusió, cal dir que la Casa Domènech és una obra tardana del modernisme català i per tant, 20

cal entendre-la dins el context en què es va bastir. Lluís Domènech ja havia deixat des de feia anys l’arquitectura i reprèn l’activitat, ajudat pel seu fill Pere i el seu gendre Francesc Guàrdia, amb un projecte que no va més enllà de satisfer les necessitats familiars. Amb la casa Domènech, l’arquitecte no pretén fer cap obra magna sinó que senzillament basteix una casa funcional, d’estiueig com a punt de trobada de tots els seus fills i néts. És però, segurament, la creació més familiar de Domènech, la més íntima, perquè respon al seu darrer projecte, on hi passarà, juntament amb la seva esposa Maria, els seus darrers anys de vida. Domènech basteix la casa, de manera coherent, amb estil modernista, sense importar-li gens ni mica que en aquell moment ja fos completament qüestionat pels noucentistes. I talment com si aquesta casa fos la síntesi del seu llegat arquitectònic, Lluís Domènech i Montaner integra en el projecte decoratiu detalls d’escultura, ebenisteria, vitralleria i ceràmica, que expressen, una vegada més, la seva idea de la divisió del treball, i que fan de la senzillesa de la casa Domènech una obra d’art total.

El Sot de l’Aubó

CARLES SÀIZ I XIQUÉS historiador

article

Els Masó, una família il·lustre d’americanos Naviliers, escriptors, periodistes i arquitectes Joan Ballart Clos Els precedents

de l’extens imperi van aprofitar l’ocasió per a declarar la seva independència, quedant l’imperi reduït a esprés que el rei Carles III firmés el famós les illes de Cuba, Puerto Rico i Filipines. Reial Decret de febrer de 1778 pel qual Fins llavors, el corrent migratori dels catalans havia quedava derogada la prohibició als catalans estat insignificant, tenint en compte que es procedia de comerciar amb Amèrica, es van començar dels llargs anys de la prohibició. a obrir les portes del Nou Món als catalans. A partir de la tercera dècada del XIX, el flux migratori No és que abans no hi anessin, el que passava és que es va intensificar i com que llavors bona part de des de llavors ja no va caldre disposar de testaferros l’imperi ja s’havia perdut, els llocs de destinació més interposats ni de permisos especials, molt difícils freqüents van ser els pocs que encara quedaven sota el domini colonial. d’aconseguir, que només podia concedir el rei. Van ser uns anys esplendorosos els que llavors es van Alguns dels que emigraren, varen fer fortuna mentre viure en els pobles de la costa catalana, a redós del d’altres van sucumbir en l’intent. Entre els comerç que es va muntar al voltant de la Carrera afortunats, uns van arrelar a les noves terres i s’hi d’Índies. Malauradament, els bons temps no van durar van quedar per sempre, mentre que d’altres, massa, perquè les guerres de finals del XVIII i segurament que, carregats d’enyorança, tornaren a començaments del XIX contra Anglaterra primer, i la la seva terra havent assolit una fortuna més o menys Guerra del Francès després, van ensorrar la situació. considerable. Canet, com no podia ser d’altra maneLa conseqüència va ser que bona part de les colònies ra, va contribuir amb un bon contingent de convilatans que van anar a fer les Amèriques, els que aquí es coneixerien com els americanos, també dits indianos. Van ser uns anys en què, gràcies al retorn dels afortunats, es van poder endegar molts projectes. Així, en el conreu de la terra, es va veure la transformació de terrenys de sequer en hortes de regadiu gràcies a les mines d’aigua; en les manufactures es van donar els primers passos de la Revolució Industrial; en els transports es comenTreballs dels operaris d’una drassana construint el buc d’un vaixell de fusta

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó çaven a albirar els avantatges de la tracció a vapor, tan pels ferrocarrils com pels vaixells. Naturalment, aquest cúmul d’avenços necessitava aportacions de capital, que en bona part van sortir dels americanos retornats. En aquest context, presentem una família que podem considerar representativa, i que encara que no eren de Canet, van tenir relació amb diferents aspectes de la nostra vila. Ens referim a la família Masó, que al llarg dels anys han deixat una forta empremta a la cultura catalana, destacant sobretot el seu arrelament a la ciutat de Girona. Els començaments dels Masó a Cuba El que podem considerar com el fundador del llinatge va ser en Rafael Masó i Pascual, que de jove havia emigrat a Cuba procedent de Sitges. Es va casar amb la criolla de fondes arrels castellanes donya Teresa Ruiz de Espejo i Castellanos, i establiren el domicili familiar a la ciutat de Santiago de Cuba on van néixer els seus fills Gaudenci i Rafael. En Rafael Masó i Pascual es va dedicar al comerç marítim, actuant de consignatari dels vaixells que feien la ruta de Bar- Maqueta de la fragata Nueva Teresa Cubana realitzada per Antoni Casals i celona a Santiago, la capital de que es conserva a l’Alcaldia de Canet la part oriental de l’illa i gran centre comercial. Eren anys de forta expansió del en la qual mantenia bones relacions, la de Barcelona comerç de Catalunya amb Cuba, cosa que a Rafael a Santiago de Cuba. Posteriorment va anar Masó li va permetre reunir una fortuna considerable. incorporant a l’empresa els seus fills Gaudenci i Rafael. El retorn a Catalunya Els tractes per a construir dues fragates Al cap d’uns anys i tal com feien altres catalans que havien assolit un bon capital, els Masó decidiren tor- Rafael Masó i Pascual va aconseguir l’autorització nar a Catalunya. Eren els primers anys de la dècada per a construir dues fragates, la qual cosa es publicaria de 1840 al 50 i es van trobar aquí amb un país pobre oficialment amb Reial Ordre a finals de 1844. Eren i endarrerit. L’arribada d’aquells americanos els anys en què la navegació a vela dominava la representava una alenada d’aire fresc i el camí per travessia de l’Atlàntic i els vapors no constituïen incorporar el país a la Revolució Industrial, que encara una sèria competència pels bons velers. s’estava imposant en el món Occidental del qual En aquestes circumstàncies, cap als anys 1845 i 46, Espanya havia quedat al marge. Cal tenir en compte quan els Masó cercaven un constructor per les que Cuba, encara que oficialment continuava sent fragates, va ser quan es produirien els seus primers colònia espanyola, de fet havia entrat ja a l’òrbita contactes amb Canet i amb l’acreditat mestre d’aixa econòmica del seu poderós veí de l’altra banda de arenyenc Marià Jaurés. La proposta que feien els Masó representava un volum l’estret de Florida. Un cop retornats, els Masó s’establiren primerament de feina considerable i unes grans necessitats d’espai, a Barcelona. El pare, Rafael Masó i Pascual, bon de les quals, en principi, sembla que la drassana del coneixedor dels negocis amb Cuba, va fundar una mestre Jaurés no disposava, cosa que, segurament, naviliera que operava a la ruta que millor coneixia i els decidí a buscar un nou lloc.

El Sot de l’Aubó

article Tal com l’autor Joaquim Llovet diu a la seva obra «Constructors navals de l’ex-província marítima de Mataró», referint-se a les drassanes: «... cal entendre tot espai situat als terrenys erms prop les platges, on hi havia establiments de construcció naval a l’aire lliure, sense instal·lacions fixes, amb grans espais per a emmagatzemar fustes. A vegades també se’ls aplica el nom de mestrances ...». El canvi d’emplaçament de la drassana no era doncs, un problema important i en aquest cas es van decidir per la platja canetenca del Sant Crist del Pla. El lloc era adient, terreny ampli i pla amb platja inclinada per a la perillosa i sempre problemàtica maniobra de l’avarada de vaixells de dimensions i pes considerables. L’any 1847 el mestre Jaurés encara va acabar a la drassana d’Arenys un veler, relativament petit, de 83 tones [1] destinat a un altre client, i el mateix any ja començava a la nova drassana de Canet la construcció de les dues fragates. Va ser una bona notícia per Canet ja que es tractava d’un volum de feina important per molta gent: fusters, ferrers, calafats, corders, teixidors, etc. Com després veurem, no eren dos vaixells iguals, sinó que l’arqueig de l’un era el doble de l’altre. El Diario de Barcelona del 17 de setembre de 1848 en donava notícies tot dient: “Hemos oído hacer los mejores elogios de una fragata que se está construyendo en los astilleros de Canet de Mar, bajo la entendida dirección de Mariano Jaurés, será seguramente la de mayores dimensiones que se haya fabricado en las costas de Catalunya y se halla ya a mitad de construcción ...” [2] Els dos vaixells s’anaven construint simultàniament i s’acabarien també amb poca diferència de temps. La duració total del temps de construcció deuria ser

d’ un parell d’anys aproximadament. La fragata Nueva Teresa Cubana De les dues fragates, la que en podríem dir la petita, li van posar el nom de Nueva Teresa Cubana, segurament escollit pel seu armador en Rafael Masó Pascual en honor de la seva esposa, la cubana donya Teresa Ruiz de Espejo. Segons consta a la fitxa, en el Museu Marítim de Barcelona, les característiques eren: Eslora 110 peus. Mànega de coberta 31 peus i 8 polzades. Puntal 18 peus i 2 polzades. Arqueig 404 tones. Tots els valors en mesures castellanes com era obligatori. No confondre les tones castellanes d’arqueig (capacitat de volum de càrrega) amb les tones mètriques, que com ja se sap, es tracta d’una unitat de pes. El seu valor es va consignar en 23000 duros. La inscripció a la Matrícula de Marina de Barcelona, un cop feta l’avarada, es va realitzar el 31 de juliol del 1849. Al cap d’uns anys de nombroses singladures per les rutes de l’Atlàntic i del Carib, l’any 1863 els Masó es van vendre la fragata a la raó social Fills de Mallol de Barcelona per un preu de 7600 pesos fuertes i a la Matrícula, els nous propietaris li van escurçar el nom a Teresa Cubana. Finalment, va acabar els seus dies desballestada a la platja de Barcelona l’any 1874. Un magnífic model de la Nueva Teresa Cubana a escala 1:30, va ser realitzat per Antoni Casals i de Nadal i obsequiat a l’Ajuntament. Es pot veure a la sala de l’Alcaldia. La fragata Paulita

De les dues fragates encarregades, la Paulita era la joia de la corona. No en va era el vaixell qualificat com el més gran fins llavors construït per la marina velera catalana. La fitxa del Museu Marítim ens diu que l’armador era Gaudenci Masó Pacual, encara que crec que hi ha una confusió de noms i es tracta de Gaudenci Masó Ruiz de Espejo, fill del fundador de la dinastia. L’esposa de Gaudenci Masó Ruiz de Espejo era Paula Pagès i en honor seu devien batejar la fragata amb el nom de Paulita. [3] En tot cas, prescindint de qualsevol polèmica de si l’armador va ser el pare, Rafael Masó Pascual o bé el fill Gaudenci Masó Ruiz de Espejo, agrairem qualsevol informació que se’ns pugui facilitar soMaqueta de la fragata Paulita construïda per Manuel Masriera i oferida l’any 1987 al Santuari de bre el tema. la Mare de Déu de la Misericòrdia.

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó Les característiques que dóna la fitxa del Museu Marítim són: Eslora 145 peus. Mànega de coberta 40 peus i 6 polzades. Puntal 23 peus i 2 polzades. Arqueig 849 tones de volum (tots els valors en mesures castellanes com era obligatori). El seu valor es va consignar en 36000 pesos fuertes. La inscripció a la Matrícula de Marina de Barcelona, es va realitzar el 15 de setembre del 1849. Hi ha una esplèndida reproducció miniaturitzada de la fragata Paulita, obra de Manuel Masriera, que va oferir al Santuari de la Mare de Déu de la Misericòrdia d’aquesta Vila el 16 de maig de 1986. Desgràcies de la Paulita El document de la benedicció (nota 3) diu que en el moment de l’avarada van haver-hi alguns problemes, encara que no tan greus com sembla que de debò van succeir. En Josep Rovira, mestre de cronistes canetencs, escriu en la revista Pedracastell núm. 14 del 1947, que en el moment decisiu es van trencar uns grills, segurament a la rampa d’avarada i la fragata va irrompre violentament a mar, causant l’amputació de cames de dos operaris. La fitxa del Museu Marítim, confirmant la gravetat de l’accident però sense parlar de víctimes, diu: “En el moment de l’avarada a la platja de Canet, la fragata va sofrir una avaria a l’obra viva i portada a Barcelona per a reparar, va decidir-se procedir a la reparació del buc. Un cop examinada pels bussos, veient que l’averia era pitjor del previst, es va decidir portar-la a la drassana de Toulon, on disposaven de dics més preparats que els de Barcelona per fer reparacions importants.”

El tràgic final de la fragata Paulita Després de la reparació realitzada a França, la fragata va entrar al servei de la companyia dels Masó, i féu un primer viatge a Cuba sense novetat. En el segon viatge, quan ja havien emprès el retorn cap a Barcelona, la fragata va patir un accident. La fitxa del Museu Marítim es limita a deixar-ne constància: “Naufragó en los arrecifes de Cayo Leña, en el pequeño banco de Bahamas, a las 11,30 de la noche del 20 al 21 de abril de 1852. Anotóse la baja en 11 de agosto siguiente”. No diu ni si es va poder salvar algun tripulant ni res més. Hi ha alguna altra versió que diu que es va calar foc a bord de la fragata estant en alta mar i a l’incendi hi va morir tota la tripulació. Els Masó canvien de rumb Gaudenci Masó i Ruiz de Espejo s’havia casat amb Paula Pagès aquell temps de les desgràcies de la fragata Paulita i vivien a Barcelona. No sabem si desanimats per l’accident i pèrdua de la fragata o perquè el món de la navegació transatlàntica a vela entrava en vies d’extinció davant de la competència dels vaixells de vapor, la qüestió és que els Masó s’estaven plantejant un canvi de vida. El 1857 el matrimoni, ja amb fills petits, es traslladava a viure a Girona, ciutat en la qual els Masó arrelarien fortament i en la qual Gaudenci va deixar la seva empremta política i artística, com a fundador del periòdic El Constitucional. El seu fill gran, Rafael Masó i Pagès, nascut el 1851, va mantenir la vocació que el seu pare ja havia mostrat per la política i les arts. El 1877 es va casar amb Paula Valentí amb qui va tenir vuit fills. El 1899 va fundar el Diario de Gerona, periòdic que va mantenir al llarg dels anys una clara línia conservadora i catòlica. L’arquitecte El fill segon del matrimoni format per Rafael Masó i Pagès i Paula Valentí va ser en Rafael Masó i Valentí, que havia nascut el 1880. Ja de petit va mostrar les seves qualitats artístiques i literàries, qualitats que sens dubte li venien de generacions anteriors. El 1906 obtingué el títol d’arquitecte a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, i tot i que primer destacà dins del moviment modernista, anà evolucionant després cap al noucentisme. La seva extensa obra arquitectònica es troba sobretot a bastants edificis de la ciutat de Girona, en els quals va saber recrear l’encant de l’ambient del primer terç del segle XX, que combina molt bé amb l’arquitectura clàssica predominant a la part antiga de la ciutat. També va treballar en

Casa Renau, de Rafel Masó

El Sot de l’Aubó

article

L’edifici de la cooperativa poc després de la inauguració el 1925. Obres de l’arquitecte Masó

altres llocs, entre ells a Canet, que és el cas que ara ens ocupa. La relació de Rafael Masó i Valentí amb Canet ve de l’any 1919, quan els socis de La Canetenca li van encarregar el projecte pel nou edifici de la Cooperativa que volien aixecar en el terreny del carrer del Gram que acabaven de comprar. L’arquitecte va presentar un bon projecte, en el qual destacava exteriorment l’estil noucentista, amb el tractament dels sòcols de pedra. La planta baixa es destinava a amplia botiga de queviures, que era l’activitat principal de la Cooperativa i el pis superior pel lleure, esbarjo i activitats culturals dels socis. L’edificació es va bastir entre l’any 1920 al 1925, amb l’esforç de tots els socis que hi van posar la màxima il·lusió en la magna obra. Després de moltes vicissituds al llarg dels anys i de passar finalment a propietat municipal, el gran edifici, quan l’any 2007 s’estava restaurant, es va ensorrar parcialment i la resta de l’edifici va quedar molt malmès. L’altra obra a Canet de l’arquitecte Rafael Masó és de menys envergadura, però conserva tota la gràcia que ell li va saber donar. Es tracta de la coneguda casa Renau de la Riera Buscarons, un edifici unifamiliar entre mitgeres de planta baixa i pis. El mèrit és l’encant visual que té, com si fos un xalet de zona residencial en ple centre urbà de la població. JOAN BALLART CLOS

NOTES: [1] Era la pollacra-goleta Teresa, que Joaquim Llovet a la seva obra «Constructors navals de l’ex-província marítima de Mataró» constata com a l’últim dels vaixells que Marià Jaurés va construir a Arenys. [2] Veure l’interessant article de Josep Rovira en el programa de Festa Major de Canet del 1973. [3] Hi ha un important document que transcriu la cerimònia de benedicció de la fragata «Paulita» a la drassana del Sant Crist del Pla el 4 d’agost de 1849, amb assistència de les autoritats civils i eclesiàstiques, entre elles el bisbe de Girona, els padrins de la cerimònia Sr. Gaudenci Masó i esposa, la Confraria de Sant Elm, banderes, bandes de música i tot el poble de Canet. Per desgràcia, el document, com molts altres de la nostra història, ha estat retirat de l’Arxiu Parroquial i se l’han endut a Girona.

Bibliografia i documentació: LLOVET, Joaquim: Constructors navals de l’ex-província marítima de Mataró. Premi Iluro 1970. Edició de Caixa Laietana. MORET, Xavier: L’edat d’or dels grans velers. Edició Museu Marítim de Barcelona. Programa Festa Major de Canet. Any 1973. Canet de Mar. Història i Arquitectura. Col·lecció estudis de patrimoni. Edició de l’Ajuntament de Canet, Centre d’Estudis Canetencs i Edicions Els 2 Pins. Revista Pedracastell núm. 14. Agost de 1947. Revista Plaça de la Llenya. Fascicle 73. Any 1987. Llibre commemoratiu de Rafael Masó i Valentí. Arquitecte. Edició de la Fundació “la Caixa”.

El Sot de l’Aubó

Rememorar la Segona República i l’inici de la Guerra Civil Antoni Cruanyes Becana

l 14 d’abril de l’any 1931 s’havia proclamat la República a Espanya, i tot i que l’alegria i l’entusiasme foren generals, aquesta naixia voltada d’enemics. Ben aviat se’n van tenir les primeres mostres... El general José Sanjurjo Secanell, nomenat l’any 1932 director general de la Guàrdia Civil i posteriorment del cos de carrabiners, afermat en la força que li donava aquest nomenament, el dia 10 d’agost del mateix any es sollevava contra el govern de la República. Tot i el fracàs d’aquest intent, que l’empresonà, jutjà i condemnà a mort, poc després rebé l’indult i es traslladà a Portugal, on va seguir conspirant contra la República espanyola.

En el muret de la riera Sant Domènec, s’hi va instal·lar una metralladora durant tots els dies dels Fets d’Octubre

L’any següent, el 1933, les festes del carnaval es van celebrar, a Canet, en tres locals que recollien les diferents clienteles polítiques, signe inequívoc de com n’estaven de fragmentades les ideologies locals. Al cine de cal Truqui s’hi reunien els dretans monàrquics i per recordar o afirmar les seves conviccions, el coneixien com a “Villa Cisneros”, ciutat presidi de l’Àfrica on es trobaven bona part dels empresonats pel cop d’estat fallit del general Sanjurjo. Al local de l’Ateneu ho feien els militants i simpatitzants d’E.R.C., d’Estat Català i els republicans i socialistes i se’ls coneixia com a “Bata”, igualment ciutat presidi on estaven tancats els presos d’aquestes tendències polítiques. Quant al cinema teatre Cooperativa Unió, no se’ls havia aplicat cap sobrenom, tota vegada que, oficial i legalment, eren apolítics i era ben sabut que les forces anarquistes de Canet hi tenien una àmplia representació, com també les d’E.R.C. De totes maneres, els assistents a tots tres locals constituïen una barreja de tendències i no tots eren ni tan blancs ni tan negres, sinó que imperaven molts matisos. Això es podia deduir dels records de Joan Campins i Alsina, convilatà d’edat longeva i memòria excel·lent que, consultat sobre aquest i altres temes, ens deia que ell i els seus amics Andreu Carbonell, Josep Arañó (aquest disfressat de gitana, ballant i cantant María de la O, Joaquim Fabregà, Francesc Vilà, Miquel Jover, Cinto Renau i Carles, (Verge), Arañó tots ells fent comparsa, assistien al ball de disfresses de la Cooperativa... De l’Ateneu no en servo altres records que els d’acompanyar el meu pare als assajos d’obres de teatre on hi feia d’apuntador i on vaig conèixer alguns artistes locals, com en Solé, en Galceran (Moliner) les germanes Moll i altres com Francesc Andreu (Paco maco), i la seva filla Beneta entre altres, que m’han fugit de la memòria... En canvi sí que recordo la celebració d’aquest ball de carnaval al local de cal Truqui, on també hi havia vist pel·lícules del cine mut, amenitzades per música de pianola, amb interpretacions de música

El Sot de l’Aubó

article wagneriana o altres de gran actualitat, com la que es coneixia com a Sous les tous de París, cançons i músiques que encara avui taral·lejo... Però aquesta ballada de disfresses de “Villa Cisneros” em va quedar gravada a la ment, perquè a la meitat del ball, enmig de gran fanfàrria, va aparèixer, per les escaletes de la porta, del carrer de la Santíssima Trinitat una comparsa, tots ells disfressats de presidiaris, uniformats de pantalons, camisa i barret a ratlles amb cadena i bola als peus. Aquesta aparició va produir un fort aplaudiment general que jo no vaig entendre, tota vegada que la meva curta edat no donava per a més i perquè jo estava més atent a collir serpentines i boles de paperets que a qualsevol altra cosa... Boles que, junt amb altres vailets de la meva edat, ens dedicàvem a llençar a l’ampla boca del fiscorn del músic de l’orquestra, amb la natural “emprenyada” per part seva... Passats els anys, vaig deduir que l’aparició de la comparsa de presidiaris tenia un contingut d’escarni polític pels presos esquerrans, però després vaig saber que realment era una mostra de simpatia i adhesió als revoltats del 10 d’agost de 1932. La C.E.D.A., agrupació de partits de dretes, va obtenir en els comicis de novembre del 1933 un fort avanç en diputats, fet que els va permetre entrar a formar part del nou govern, provocant o forçant una vaga general que ben aviat adquirí caràcter de rebel·lió per part de les masses obreres, principalment de les conques mineres d’Astúries i dels autonomistes i/o independentistes de l’esquerra catalana governant a Catalunya que, per boca del president Companys, va proclamar l’Estat català dins la República Federal Espanyola. Així fou com la nit del dia 7 d’octubre de 1934, els revoltats de Canet van atacar amb foc d’armes curtes la caserna local de la Guàrdia civil sense assolirne la seva ocupació... Els atacants foren majoritàriament elements de l’esquerra catalana, d’Estat Català, republicans i socialistes, tota vegada que els elements anarquistes de la F.A.I.-C.N.T. se’n desentengueren a tota Espanya. Els impactes del tiroteig foren visibles durant molts anys a la façana de l’edifici!... Ja el mateix dia 7 el govern central havia decretat l’estat de guerra i per aquest motiu els soldats van aparèixer a Canet per tal d’implantar-lo i fer-lo complir, instal·lant una metralladora lleugera davant la botiga de ca l’Alegret, a resguard del muret que protegia el carrer Ample de les rierades de la Buscarons o la Gavarra, encarant-la contra l’edifici de l’Ateneu, que es considerava un focus de rebels, o si més no, un centre de les masses obreres de Canet, sempre sospitoses en aquells temps. La presència de soldats a Canet i la novetat de veure’ls a l’entorn de la metralladora amb uniforme de l’exèrcit, desvetllava la curiositat de moltes persones i de gent menuda, com érem jo i altres nois, que no ens movíem del seu entorn... Sembla que com a reacció a insults o amenaces sortides d’aquest edifici, l’oficial que manava la tro27

Durant la República, l’Ateneu va ser el focus de l’esquerra

pa va ordenar el desallotjament de tots aquells que es trobessin al seu interior i no deurien anar amb gaires contemplacions ja que tots els joves sortien a empentes per les portes del cafè i entre ells vaig reconèixer a en Tino (Celestí Arazo), que era treballador de casa i cosí de la meva mare, que anava amb la cara coberta de sang a causa d’un cop de culata, marxant cap a casa, on la meva mare el va curar. Un altre centre que fou també objecte de vigilància va ser la Cooperativa La Unió, per idèntiques raons que l’Ateneu; no obstant, el que cridava més l’atenció dels nois de la meva edat eren els soldats fent tota mena de maniobres al llarg dels carrers de Canet, principalment a la riera Sant Domènec, amb els fusells penjats al muscle, imposant pau i ordre amb marcialitat!... Junt amb aquesta estada de soldats a Canet, recordo la visita que el següent dia festiu vam fer a la ciutat de Mataró, on els comandaments militars de la caserna de guarnició convidaven la població civil a compartir el “ranxo” extraordinari que es servia als soldats al llarg de la rambla. Per converses de la gent gran vaig saber que es tractava d’un acte de confraternització, per cert, molt concorregut, ja que la rambla era plena de gom a gom. Hi vaig anar acompanyat de la meva mare i una amiga seva de Sant Iscle que es deia Paquita, a més d’altres persones que mai més he recordat; en canvi sí que recordo que a la meitat de la rambla, a més dels soldats que hi feien bivac, la família Tur hi tenia muntada una parada de xurros i com que érem vells amics i coneguts, des d’anys, de les festes de Sant Pere, ens van obsequiar amb una paperina de xurros, que ens anàrem menjant, bo i caminant rambla amunt entremig d’una gran munió de gent. Passats els anys, vaig saber que aquesta celebració pretenia ser un acte d’afirmació patriòtica i calia suposar que tots els assistents eren gent de “dretes”, cosa més que dubtosa!... El xurrers de Mataró, la familia Tur, muntaven la seva

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó parada per les festes de Sant Pere a la plaça Macià cantonada carrer Font i la resta de parades de la fira ho feien ocupant tota la plaça Macià. En algunes ocasions les “barques” s’instal·laven dalt del pati de l’església tot i que les autoritats eclesiàstiques ho veien amb mals ulls, per qüestions de domini... En aquests temps jo tenia escassament onze anys i pel que anava entenent, els soldats eren a Canet per posar pau i ordre després de l’atac armat a la caserna de la Guàrdia Civil que, per càlcul o casualment, va coincidir amb un alçament revolucionari a bona part d’Espanya i molt violentament a Astúries. Poc a poc vaig començar a entendre que el país estava dividit entre “dretes” i “esquerres” i encara que no captés què les movia o què perseguien, sí que veia ben clar que s’odiaven a mort. No puc recordar els dies que els soldats van passar a Canet, ja que portat pel meu esperit inquiet, els soldats van deixar-me d’interessar i altres temes van ocupar la meva atenció. El resultat més dolorós de tot plegat fou l’empresonament de molts homes de Canet a llocs tan llunyans com els presidis de l’Àfrica o l’exili francès, fet que va donar lloc a la creació d’un Comitè d’Ajuda als presos, encaminat a canalitzar les ajudes a les seves famílies. Aquest Comitè va quedar format a partir del 6 d’octubre i va perllongar les seves activitats des d’aquest mes de l’any 1934 fins al febrer de l’any 1936 –inclòs-, pels següents convilatans de Canet de Mar: Enric Prats, Joan Torras, Josep Puigdefàbregas, Martín Soler, Vicens Rocosa, Jacint Renau i Antoni

Durant la República, l’Ateneu va ser el focus de l’esquerra

Nogueras. Aquesta comissió va complir la seva tasca de manera assenyada, justa i honesta, a més, donava de manera impresa detall públic i puntual dels diners recaptats, i també de les ajudes ... Aquell llunyà matí del 20 de juliol de 1936 els alumnes del col·legi Iglesias que ens dirigíem a les aules ens vam trobar amb les portes tancades i al defora grups de mares que es preguntaven el perquè d’aquell tancament. Promptament es van estendre veus que comentaven que el fet era degut a un alçament militar que s’havia produït en terres africanes i que ràpidament havia traspassat aquell continent, estenent-se per totes les ciutats d’Espanya. Es deia també que a Barcelona es produïen forts enfrontaments entre els militars rebels i nombrosos grups de defensors de la República, principalment organitzacions obreres com la F.A.I.-C.N.T., socialistes, Estat Català, republicans i molts altres. Res feia pensar que aquell estiu de l’any 1936, iniciat pels esdeveniments que s’estaven produint, seria diferent dels anteriorment viscuts. És cert que a casa meva i als carrers es podien sentir converses entre la gent gran que presagiaven futurs mals temps, però per a mi i els meus amics d’escola no significaven gairebé res... Aquella mateixa tarda al davant de casa meva i al peu de la paret reixa de can Manent ens trobàvem diverses persones del barri, entre elles el pare d’en Joan Enric Sagré, que tenia una merceria al carrer Castanyer, el meu pare i el d’en Joaquim Dotras, que tenien el forn de can Quim Pastor i entre ells, nosaltres, els tres amics del carrer, en Joan Enric Sagré, en Quim Dotras i jo mateix... El pare Sagré opinava que en haver-se alçat els militars tot seria qüestió d’unes hores o de ben pocs dies!... Recordo que el meu pare es mostrava preocupat i manifestava que no veia clara la situació, i al pare del nostre amic Quim Dotras li vam sentir dir que un alçament militar podia empitjorar molt més la situació i fer-la perillosa... Sembla que l’opinió d’en Dotras deuria pesar força, ja que tots van acabar coincidint amb ell. Després vaig saber que havia estat batlle de Canet als anys vint i això el feia més creïble... Tots hi anaven dient la seva, uns amb esperit crític i altres esperançats, mostrant així les seves inclinacions. El que ningú s’imaginava era el bany de sang que durant tres llargs anys havia d’ofegar Espanya. Entre els tres amics i enmig de variades opinions, una sola cosa ens quedava ben clara: havíem començat les vacances i ens esperava una temporada llarga de jocs i platja... Ben aviat, però, vam començar a veure la cara fosca de tot el que anava succeint. Els triomfadors republicans dels primers dies, després d’assaltar la caserna de Mataró i apoderar-se de part de l’armament, muntaren una metralladora Hochins al damunt d’un camió d’en Joaquim Vinyals, conegut com a Pauleta, protegit per un gruix de matalassos requisats als edificis confiscats o de les cases dels considerats dretans i patrullaven contínuament per

El Sot de l’Aubó

article tot el poble i el seu terme municipal. El servidor de la metralladora era en Casi, un jove prou conegut, que durant anys havia treballat a l’obrador de casa meva i que ara, veient-lo dalt del camió i amb la metralladora encarada contra un enemic invisible, ja no era per a mi aquell jove que m’invitava a imitar-lo... Ara quan el mirava em feia por!... Els primers dies de l’esclat de la ja anomenada Guerra Civil, les noves autoritats sorgides com a resultat de l’alçament militar i formades en bona part pels elements anarquistes de Canet, van instal·lar-se a l’edifici confiscat de can Manent, ubicat a deu metres justets de casa meva, tot i que abans o simultàniament, també es feien els primers interrogatoris a l’edifici confiscat del Casino -els joves Joan Campins i Francesc Mas foren dels primers interrogats-, que ben aviat van ocupar les Joventuts Llibertàries. Això donava lloc a ser testimoni forçat de moltes anades i vingudes de persones que, portades entremig de dos milicians armats, eren conduïdes a aquest Comitè per a ser interrogades... I si de dies aquesta activitat era prou intensa, la que es desenvolupava de nits era prou inquietant!... Les portes obrint i tancant-se contínuament i els sorolls dels cotxes arribant i marxant, qui sap on, amb fortes accelerades, no eren tanmateix els més idonis per a portar la tranquil·litat a casa nostra i molt menys al meu pare, que durant més de tres mesos va dormir vestit, tement ésser detingut i empresonat, i no per la seva militància, ja que mai ho féu en cap partit, sinó per la seva amistat amb molts dels detinguts i empresonats. Durant aquests primers dies vaig veure passar per davant de casa i portat per dos milicians el veí Lluís Massana, portant un matalàs a l’esquena, tot i fent broma dient a qui el pogués escoltar, que anava a l’hotel de la Torre a passar-hi uns dies de descans!... Passats els anys vaig arribar a creure que ningú, en aquells temps, temia o preveia el tràgic final que els esperava... Almenys en Lluís Massana no!... Poc temps després de l’esclat de la revolució, moltes dones de Canet, considerades dretanes o segons el nou vocable “feixistes”, foren forçades a assistir al local de l’antic Casino, que ara era ocupat per les Joventuts Llibertàries, a confeccionar-hi robes d’abric pels combatents del front en previsió de l’hivern que s’apropava. Això va durar un temps. La meva mare, que també hi anava, forçada a netejar els wàters i lavabos del local, arribà un moment que va llençar a terra l’escombra, la galleda i el fregall, assegurant que ella “tenia molta feina a casa i que cap d’aquelles noies anava a ajudar-la” i dites aquestes paraules va abandonar el local, i no hi tornà mai més. Els meus pares dormien en una habitació amb balcó que donava al carrer Font i jo en una altra de petita també arran del mateix carrer. Era ple estiu i com que el balcó restava obert se sentien les remors que venien de fora. Una d’aquelles nits em despertaren tan els sorolls que venien del carrer com la conversa

que sostenien els meus pares i, parant l’orella i contenint la respiració, vaig entendre el que deia el meu pare: “Maria -deia- bona part dels meus amics han estat empresonats i a hores d’ara assassinats. A bon segur que ara em toca a mi...!”. I la mare que li responia: “No tinguis por que jo he parlat amb l’Adela, la teva fiola, i m’ha assegurat que no tenint armes i no essent “missaire”, no havies de témer res...”. L’Adela Moll, la fiola, deuria ser una forta garantia, ja que era una activa militant anarquista!... El dia abans, 20 de juliol, el Comitè de Guerra havia emès una ordre relativa a la devolució a l’església parroquial de tots els objectes religiosos que els fidels tenien a casa seva amb la intenció de salvar-los de la crema. Com que el dia 19, tan el rector com els capellans havien estat advertits de la prohibició d’exercir el culte, les portes de l’església estaven tancades. Per aquest motiu va ser requerit el sagristà, en Benet Masvidal, perquè les obrís i així ho féu, acompanyat de les dues filles i el seu fill, mossèn Pius, el qual, en el moment d’obrir les portes, va coincidir amb els milicians de Mataró que anaven a calar foc i en ser identificat com a capellà, va ser empès contra la paret de l’església on, amb els braços oberts en forma de creu, l’haurien mort aquells homes. Tot això que aquí escric ho vèiem des del balcó del terrat de casa amb la meva mare, ja que, tot i l’ordre de tancar-ho tot, ho podíem veure per una escletxa del porticó. Fou en aquest moment que van arribar uns milicians de Canet, entre ells en Peret de Blanes (Pere Torrentó) el qual adonant-se del que anava a passar, es va interposar entre els de Mataró i mossèn Pius, i pistola en mà, va forçar que el deixessin lliure, sa i estalvi. Aquella mateixa tarda s’efectuava l’enterrament de l’àvia Lloveras, del carrer Prat de la Riba, el primer dels que es van fer sense el ritus catòlic durant tot el període de la Guerra Civil. Fou un enterrament solitari, ja que molta gent tenia por de sortir de casa i més encara per a assistir a un acte des de sempre

El Casino es va convertir en el local de les Joventuts Llibertàries

El Sot de l’Aubó

L’església va ser cremada el juliol de 1936

considerat religiós. El meu pare, essent amic de la família, tampoc no hi va assistir... L’església, encesa, va cremar tota la tarda i tota la nit en presència d’una gentada que guaitava, esporuguida, com s’anava enfonsant. Els odis i rancúnies estaven desfermats!... A l’entorn de la crema de l’església les autoritats van emetre una ordre per tal que tothom fes entrega dels seus objectes religiosos, i el lloc on s’havien de dipositar. A casa els vam portar, en dos viatges la meva mare i jo, al bell mig del pati de l’església on, en una pila, van ser cremats. Només vam guardarnos a casa les capelletes de vidre, que durant molts anys vam conservar. Els primers temps de la revolta van arribar al costat de casa, a can Quim Pastor, uns amics o familiars segovians, als quals l’alçament va sorprendre a Barcelona, mentre esperaven la sortida d’un vaixell que els havia de portar al Brasil i més concretament a la ciutat de Sao Paulo. Crec recordar que eren tres persones, una dona i dos nebots, un noi i l’altra noia. El noi era de nom Rafel de Sousa Ramos i per raons d’edat i pel temps que després van estar a l’espera d’embarcar, ens vam convertir en amics, tot envejant-li jo la seva sort de poder marxar a un país tan llunyà com el Brasil... Durant anys ens vam cartejar fins que el pas del temps va pansir la nostra amistat i mai més no he sabut res d’ell. JUDICI POPULAR A LA PLAÇA MACIÀ. Passades unes setmanes, a les darreries del mes d’agost, un fet extraordinari es va produir a la nostra vila del qual vaig ser-ne testimoni ocular. Per causes que jo naturalment no coneixia ni entenia, es va anunciar la formació d’un Tribunal Popular que havia de jutjar i sentenciar l’intent de robatori de part de

les joies “confiscades” al Santuari de la Misericòrdia. L’acte va ser anunciat públicament i el lloc fixat fou el pati de l’església, al peu d’un dels arbres plàtans ubicats al damunt de les escales, a la banda esquerra... Actualment aquest vell arbre ja no existeix. Per raons de la meva curta edat, el coneixement que tenia de les persones grans era ben escàs, hi havia en Pepe Torrus, pare del meu amic Josep Mª i en Peret de Blanes, a qui associava al salvament de mossèn Pius, aquests situats al peu de l’arbre i formant part, d’una o altra manera, del Tribunal constituït. Entre la gent situada a la plaça Macià reconeixia el noi Alegret, tan per la seva alçada com per veure’l molt sovint al bar de casa seva i, especialment, una dona que coneixia prou bé, tota vegada que era la que em donava el cromo de l’àlbum “Suchard” cada tarda quan hi anava a comprar la xocolata de berenar (10 cèntims)... Tothom la coneixia com la Herrera, nom del seu marit, encara que el seu nom veritable era Dolors Sanvicens i tenia una botiga de pesca salada a la riera Buscarons. Quan el militant del POUM Joan Martín va donar la paraula al poble, amb tota la solemnitat possible, la primera que va arrencar a parlar va ser la Herrera, que just tenia ben a prop meu i ho féu amb paraules que fins i tot jo, amb els meus pocs anys (12), vaig entendre com a greus i de gran duresa... Parlant dels “feixistes” que estaven empresonats i de l’acusat a qui es pretenia jutjar, va manifestar que “si se’ls havia de matar, que se’ls matés!...”. (Jo l’escoltava amb els ulls oberts com unes taronges, no entenent que aquella dona que tan amablement em donava el “cromo” de la col·lecció “Suchard” exigís la mort dels amics del meu pare tancats al col·legi Iglesias on, per cert, a la tercera classe d’aquest col·legi, els carcellers havien col·locat un cartell, sota el rellotge existent, on deia: “¡Vuestra hora se acerca!”...). Del noi Alegret només puc recordar que va pujar al davant del tribunal per demanar que fossin coherents amb les seves demandes de tota la vida, d’abolició de la pena de mort... Seguidament vaig reconèixer en Peret de Blanes que, esgrimint un fusell, va manifestar el següent: “No us faci por matar els feixistes. Ara mateix marxo al front de Madrid i en penso matar tants com pugui...”. Però de qui servo un record més viu fou de la intervenció d’en Carbó que, al cim de les escales i de cara a la gent de la plaça Macià, va fer una crida a la tolerància i al perdó, sobretot al de l’acusat... Havien de passar molts anys, més de trenta-cinc, entre la guerra i el llarg exili perquè tornés a sentirlo parlar (en el taller mecànic Puig-Fabré) i no em va costar reconèixer-lo per la seva parla serena, tranquil·la i mesurada, que em va portar a recordar un dels més esperpèntics episodis de la trista Guerra Civil a la nostra vila de Canet... ANTONI CRUANYES BECANA

El Sot de l’Aubó

fa cent anys

Passava fa cent anys a Canet... Cròniques canetenques de l’hivern de 1911

El temporal de Sant Pau ls temporals en aquesta banda del Mediterrani es van produint de manera periòdica; el nostre mar, habitualment plàcid, té tocs amagats, i, com saben molt bé els pescadors que hi treballen, en poca estona pot convertir-se en un enemic temible que pot engolir al més valent. Els mateixos romans ja van patir-lo com ho mostren els diferents naufragis que l’arqueologia subaquàtica ha documentat davant la nostra costa. La memòria històrica en recorda el del 30 de gener de 1906 “El temporal de les desgràcies” ; el del 20 de desembre de 1923 “la Terralada”; el de 1958, etc. Avui volem recordar l’anomenat Temporal de Sant Pau del 31 de gener de 1911, just ara ha fet cent anys. El passat dia 31 de gener de 2011, l’home del temps de TV3 anunciava que la pertorbació que feia uns quants dies es passejava pel nostre país marxava definitivament Mediterrani enllà; ho feia després d’haver deixat una emblanquinada de neu al Montseny, algunes volves a les planes interiors i uns dies amb un vent glaçat. A Canet, com a la resta del Maresme, aquest mal temps, anunciat amb antelació, no va passar d’unes roines i unes gelades de matinada; un temps habitual i gens estrany en aquests dies del mes de gener, pels vols

Temporal de migjorn de l’hivern de 1958. Arxiu Família Cabot

El Sot de l’Aubó

Costa de Llevant 5/2/1911

Joaquim Pera Isern

de Sant Pau. No fou igual però, el mateix dia 31 de l’any 1911. Aquell dia la costa de Llevant es va veure assolada per un temporal imponent, una sobtada tamborinada de vent i pluja que va fer estralls entre els soferts pescadors de molts dels pobles de la Marina que aquell dia feinejaven amb els seus gussis i mitjanes a les barres i roquissars peixaters de la nostra costa. Va ser un dels temporals més devastadors dels quals es té coneixement, van morir negats molts pescadors de la contrada. Sortosament, aquella vegada, cap dels pescadors canetencs va perdre-hi la vida. La desgràcia va activar una solidaritat mai vista en els pobles del Maresme per tal de socórrer econòmicament les desvalgudes vídues i orfes que la malvestat va deixar al seu pas. En un temps en què els serveis socials no estaven institucionalitzats com ara, va ser la iniciativa popular qui va posar-se al davant de les iniciatives d’ajuda. A cada poble els ajuntaments o la mateixa societat civil, comandada per confraries, gremis i diferents

Fotos corresponents a l’anomenat «Temporal de les desgràcies» (6 de gener de 1906)

Costa de Llevant 12/2/1911

El Sot de l’Aubó

societats recreatives, culturals o religioses van ser els qui van liderar les captes per aconseguir uns diners a fi d’ajudar als afectats. A Canet va ser diferent. En aquells moments, a Canet hi havia dos temes importants de controvèrsia ciutadana que enfrontaven a les dues opcions polítiques municipals: en primer lloc, les visions diferents de com s’havia d’encarar la urbanització del Passeig del Santuari i, en segon lloc, una suposada incompatibilitat que, a criteri de l’oposició, tenia l’alcalde García per exercir com tal, doncs tenia negocis que el vinculaven amb el subministrament de corrent elèctrica al poble; un enfrontament que es posava de manifest a cada ple de l’Ajuntament. En aquest marc de forta rivalitat municipal, la lloable iniciativa d’ajudar els damnificats del temporal es va polititzar ràpidament. El bàndol catalanista, en aquell moment a l’oposició municipal, va agafar la iniciativa de les col·lectes populars; el seu braç civil, representat per la societat recreativa canetenca del Foment Catalanista, va portar-ne la veu cantant deixant en evidència a un Ajuntament monàrquic-conservador que va reaccio-

El Sot de l’Aubó

nar tard davant dels fets, quan l’oposició catalanista (Serra, Jover i altres) ja s’havien apuntat el tanto a ulls dels canetencs. En aquest escrit hem seleccionat tres textos extrets de la publicació periòdica La Costa de Llevant de l’any 1911 per mostrar-vos com els canetencs van viure aquells fets. Comencem amb una sentida crònica del conegut per sempre més com el Temporal de Sant Pau, que en va fer el cronista santpolenc Ignasi Iglesias. A continuació, a tall d’exemple, presentem la primera relació de les donacions que va fer el poble de Canet; una informació que setmanalment s’anava publicant a La Costa de Llevant. Fer públics els noms dels diferents donants i la quantitat de diners que donava cadascú va resultar una enginyosa manera de fer la capta més generosa. Avui dia aquesta pràctica seria mal vista, però en aquell moment va resultar efectiva; en aquest sentit, també volem destacar que, tot i que les quantitats donades podien arribar a ser irrisòries, constaten com el poble de Canet, des del més potentat fins al més modest, es va bolcar en aquella iniciativa solidària. Aquesta relació correspon a la primera de les captes que es va fer, una setmana després dels fets; pràcticament hi surt retratat tot un sector de la població, hi falten, òbviament, tots els de l’altra bàndol polític encapçalats per l’Ajuntament. Aquesta iniciativa particular va deixar en evidència la inoperància de l’Ajuntament i va forçar, unes setmanes després, a fer una capta pels carrers de Canet de caire més “institucional”; aquesta va ser encapçalada per l’alcalde, el senyor rector i amenitzada per l’orquestrina local Els Quirretes; a la mateixa també s’hi va sumar el Foment Catalanista que va donar a l’acte un caire unitari com a poble, tal com recull la darrera crònica que us mostrem.

Costa de Llevant 25/2/1911

fa cent anys

Arran d’aquest temporal va començar a agafar força la revindicació dels pescadors sobre la necessitat de construir un port per servir de refugi en cas de temporal; cal recordar que tan sols la platja de Sant Pol i la del Morè oferien unes mínimes condicions de port natural quan el temporal venia de tramuntana. Tot i així, en moments de necessitat quan aquests ports ja estaven plens de barques, l’única possibilitat era buscar refugi a Barcelona. En aquest cas, però, no totes les barques van poder-hi arribar, per això els morts d’aquest temporal van ser la majoria de Caldetes, Mataró, Vilassar i Badalona.

Barca sotsobrada al temporal de migjorn de 1931. Arxiu Sauleda

El Sot de l’Aubó

JOAQUIM PERA ISERN

El Sot de l’Aubó

Mots en desús que encara vaig sentir Cap llengua, dialecte, modisme o gir local és més o menys valuós que un altre John Edwards (sociolingüista)

Xavier Mas Gibert SUMANTA. Una de les amenaces preferides del meu pare era Et fotré una sumanta que te’n recordaràs tota la vida. De les sumantes, o sigui, estomacs, pallisses, panaderes, júlits, mastegots, clatellots i altres “moixaines” per l’estil, me’n recordo perquè el meu pare tenia “la mà lleugera” com els pistolers del farwest amb el coolt. La paraula SUMANTA l’he retrobat a la carta 131 del 25 de març de 1938 pàg. 368 de Cartes a Màrius Torres de Joan Sales. Però de la parauleta SUMANTA no me n’havia recordat mai més, segurament perquè la memòria és piadosa. D’altra banda, en aquell temps uns pares que no peguessin als seus fills no eren uns bons pares, perquè educar era reprimir amb la violència. La violència era essencial en gairebé tot, però sobretot a l’hora d’educar. Les escoles i els mestres es dividien en dos: els que pegaven i els que no pegaven, si bé, en els que no pegaven això era relatiu i mai no es podia afirmar d’una manera taxativa. A la postguerra un dels retrocessos més ostensibles va ser el de la pedagogia. Es pot dir que a molts personatges de la “circumstància” la paraula “pedagogia” els feia el mateix efecte que a Goebels la paraula cultura, o sigui, que si algú la pronunciava a davant seu treien la pistola. A Espanya, la violència sempre se l’ha considerat el valor suprem, però la guerra se’ns dubte l’havia exasperat encara més i per les més mínimes qüestions de la vida de cada dia i de cada moment, apareixia la violència: al carrer, a l’escola, però especialment a casa. A casa no era pas un lloc amic i per estar-hi, sinó un territori a evitar tot el possible. Pràcticament tots els pares pegaven i alguns pegaven tant que ara serien punibles per les lleis sobre la protecció a la infància i a la violència de gènere. Aleshores això anava a la inversa: Quien te quiere te hará llorar deia la meva àvia basca que era una fanàtica de l’ordeno y mando aplicat a la vida política, però també a la vida domèstica. No recordo que per educar creguessin i practiquessin en cap altre element que no fos l’ús sistemàtic de la violència. Parlo de violència física, la violència psíquica i emocional i d’altres subtileses, també es practicaven molt més que no pas ara, però al costat de la física no eren res. Com més t’havien garrotejat més t’havien educat i aquest era el sistema i no n’hi havia d’altre. Òbviament, estaven equivocats, però ho feien creient que era a fi de bé. Ara passa el contrari, però a vegades em sembla que, com que el buit que ha deixat la violència no se l’ha

substituït amb res més positiu i pedagògic, resulta que, com que la violència si no l’apliques tu te l’apliquen els altres, ara són els fills els que moltes vegades tracten violentament als pares, als avis, als mestres i tothom que intenta limitar-los o coartar-los d’alguna manera. He de deduir doncs, que els pares pusil·lànimes de la generació dels meus fills, acabaran fent bons els mètodes expeditius dels nostres pares. Un amic del meu temps, diu que del seu pare no li saben pas greu els correctius (que també era dels de la mano dura), sinó que ni sabria més que no l’hagués volgut educar de cap manera que és el que passa ara. Són maneres de veure. A mi em costa entendre que allò era educació, més aviat em sembla que tenia relació amb la jova i la doma dels animals domèstics. L’única cosa que tinc clara és que volien sotmetre’ns cegament a ells i així poder fer-nos treballar com més i més aviat millor. El programa pedagògic era aquest i no en recordo d’altre; a més concordava perfectament amb el que s’impartia a les escoles: violència i submissió absoluta. D’això en deien disciplina. I el pare es queixava que durant la guerra havia estat internat en un batalló disciplinari (sic)... També recordo que se m’imputava un índex d’entremaliat molt superior a la mitjana i el meu pare, encara no pas el més pedagògic de tots, però Déu n’hi do, va educar-me a consciència, si entenem educar com a atonyinar-te per menys de deu cèntims. Una altra de les seves al·lusions pedagògiques era referintse òbviament a mi i en la qual hi intervenia la parauleta SUMANTA: A aquest per tenir-lo a rotllo, se li ha de fotre una sumanta cada dos dies ... Encara que sigui contradictori, resulta que, com a pare, el meu es considerava “ més tou que el pa blanc” i a sobre, la mare sempre trobava que no era prou dur: o sigui, prou violent amb nosaltres. C... si no arriba a serho! Quan de grans, si jo i els meus germans li fèiem algun retret sobre els seus procediments formatius, l’home se’ns disgustava de debò, ell estava totalment convençut que no ho havia fet pas per gust sinó per força, i segur que era veritat, però aleshores a qui era imputable aquella bestialitat gairebé generalitzada? Tot era imputable a aquest país de les mil meravelles. Però qui el formava i el constituïa el país? XAVIER MAS GIBERT

El Sot de l’Aubó

Homenatge a Carles Carqués i Martí (Canet de Mar 3/2/1903 Troyes 15/8/1986) Us convidem a la presentació del llibre

Carles Carqués Martí, l’home dels tres exilis Divendres, 15 d’abril, a les 7 de la tarda A l’Aula Magna de l’Escola Universitària de Teixits de Punt A càrrec del catedràtic d’Història contemporània de la Universitat de Barcelona Dr. Joan Vilarroya Font. Carles Carqués Martí, l’home dels tres exilis es tracta de les tres obres més importants de l’important llegat literari que va deixar inèdit a França, l’intel·lectual, pedagog i polític canetenc Carles Carqués i Martí. Aquest acte serà també en homenatge a aquest insigne fill de la nostra vila per la seva vàlua extraordinària i les seves altes virtuts cíviques. El Centre d’Estudis Canetencs i Edicions Els 2 Pins, amb la col·laboració amb l’Ajuntament de Canet de Mar, han fet possible l’edició d’aquesta trilogia singularíssima.

El Sot de l’Aubó

Centre d’Estudis Canetencs

Fes-te soci!

Si tens documentació sobre la història de Canet de Mar, si vols participar activament recuperant el nostre passat i si estàs disposat a salvar el patrimoni del nostre poble, fes-te soci del Centre d’Estudis Canetencs i per només 12 Euros anuals rebràs, cada trimestre, El Sot de l’Aubó. Fes-nos arribar les teves dades al carrer Saüc, 2 o vine personalment qualsevol dimarts, de 6 a 8 de la tarda i t’explicarem la nostra feina 36 El Sot de l’Aubó com a entitat.

papyrusdisseny.com · Tel. 93 794 04 87

El Centre d’Estudis Canetencs és una entitat cultural sense cap afany de lucre que té com a objectiu recollir i preservar la documentació escrita o material que tingui interès local i fer-ne difusió.