Sot de l'Aubó by Carles Sàiz

Personatges marginals de Canet

El Sot de l’Aubó

QUADERNS D’HISTÒRIA LOCAL CENTRE D’ESTUDIS CANETENCS NÚM. 34 · Desembre 2010 · 3 Euros

El Sot de l’Aubó

Editorial Foto: Casimir Xapellí/Josep Tenas

Sumari

Fotografia d’en Pepeta Pons

Editorial ..................... 2 Redacció Personatges marginals de Canet que encara vaig conèixer Xavier Mas ................... 3 Cròniques canetenques del Nadal de 1910 Joaquim Pera ............. 12 Lluís Domènech i Montaner i els orígens del nacionalisme català Carles Sàiz ................ 14 Navegants canetencs. Aventures i desventures de la gent de mar del segle XVIII Joan Ballart ............... 20 Notícies de Canet a l’entorn de la Guerra del Francès Antoni Cruanyes ......... 24 El bergantí negrer Tellus Josep Rovira .............. 28 Mots en desús Xavier Mas ................. 32 Pessebre Josep Rovira .............. 34

n aquest número el nostre col·laborador Joaquim Pera Isern, ressuscita uns fets de la primeria del segle vint, que posen de manifest quin era l’humor que gastaven determinats personatges de l’època. Carles Sàiz continua evocant, amb la vena inextingible, la vida i obra de Lluís Domènech i Montaner, aquesta vegada en la seva vessant d’ideòleg del catalanisme. Des d’aquesta perspectiva, ens explica el seu urc a l’hora de construir la nació catalana moderna. Antoni Cruanyes ens dóna a conèixer noves efemèrides inèdites sobre la guerra del francès a casa nostra, amb la publicació, per primera vegada, d’una llista completa dels soldats per barris, que entraven en sorteig per tal d’entrar a files. Un document de primer ordre perquè pràcticament no hi manca cap família del Canet d’aquell temps. Joan Ballart, continua la seva tramesa d’articles relacionats amb l’època marítima del poble: la més important de la nostra història. Ja fa temps que Xavier Mas ens havia anunciat que iniciaria una secció a base de personatges canetencs que haguessin destacat per la seva personalitat, fos quina fos aquesta condició, alguns d’aquests personatges encara són recordats per les seves qualitats físiques o morals, d’altres per la seva originalitat i d’altres, simplement, perquè es tractava de personatges pintorescos. És per això que aquesta nova secció comença amb personatges marginals, però en seguiran de tota mena, o sigui, persones serioses, competents, originals etc. També com a continuació de la secció inaugurada al número passat sobre articles importants escrits per personatges de tessitura que han escrit sobre Canet, hi trobareu un altre article sobre el bergantí negrer Tellus, del mateix Josep Rovira i que va formar part d’un número formidable de la revista L’Avenç, dedicat monogràficament al tràfic d’esclaus des de les costes africanes al Nou Món. Un tracte vergonyós que no van defugir pas els nostres avantpassats dedicats al transport marítim. Creiem que té un interès extraordinari perquè reprodueix dos documents que posen perfectament al descobert el negoci d’esclaus fins al més petit detall. En un d’aquests documents, un soci li diu a l’altre que el fill del primer (que es dedueix que tot just devia haver sortit de l’adolescència), adquirirà una gran experiència amb aquest viatge sobre com funciona el tracte. Ni un rastre d’humanitat, parlen de revendre persones reduïdes a l’esclavatge amb la mateixa manca de sentiments amb què ho farien si es tractés d’ovelles o de vaques. Un autèntic testimoni de la nostra història encara que no sigui de les seves pàgines més glorioses, precisament. Un cop més hem arribat a Nadal i per tant, desitgem, en primer lloc, unes Bones Festes a tots els socis del Centre d’Estudis Canetencs i també a tots els lectors del Sot de l’Aubó. Com a felicitació nadalenca tornem a publicar un escrit que per Nadal de 1948 va escriure el nostre col·laborador i amic Josep Rovira Fors. L’hem deixat en castellà com a testimoni de la persecució del català d’aquells anys infaustos. Malgrat estar escrit en una llengua forçada té un encant que encara ens ha semblat vàlid com a testimoniatge d’aquestes festes entranyables que, ateses les circumstàncies d’aquells temps, encara ho semblaven més d’entranyables.

El Sot de l’Aubó Centre d’Estudis Canetencs

AJUNTAMENT DE CANET DE MAR Àrea de Cultura

REVISTA TRIMESTRAL D’HISTÒRIA LOCAL

Edita: Centre d’Estudis Canetencs · Saüc, 2 · 08360 Canet de Mar · Tel. 93 795 46 15 Junta: Xavier Mas (president), Francesc Verdura (secretari), Joan Ballart (tresorer), Antoni Cruanyes, Carles Sàiz (vocals) · Ass. lingüístic: M. Rosa Verdura · Disseny gràfic: papyrusdisseny.com · DL: B-12828-2008 · ISSN: 2013-6285 Amb el patrocini de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Canet de Mar

El Sot de l’Aubó

article

Personatges marginals de Canet que vaig conèixer La pirulina i en Germaneta. En Joan dels Bigotis. En-vaig-i-vinc i en Pepeta Pons. Xavier Mas Gibert Tots aquests personatges vivien fora de les convencions, ho feien pobrament, però tots del seu treball, llevat d’un que anava a captar degut a l’edat. Cap no era un paràsit ni va rebre mai ni un cèntim de la cosa pública, ni cap assistència que no fos del proïsme civil i per lliure i pròpia voluntat.

El bonhomiós Germaneta i la seva iracunda companya Pirulina

ls anys cinquanta del segle passat, en Germaneta i la Pirulina, vivien a l’exigu espai de l’antic niu de metralladores arran de mar de la Roca de Catel. En aquell temps aquest encara era un lloc apartat i solitari batut per les onades que s’estavellaven arran mateix de la base cosa que feia que no poguessin tenir oberta l’única ventilació que hi havia, una obertura per la qual, originalment, sortien els canons de les bateries lleugeres i de poc abast que la República va aconseguir situar-hi i encara per poc temps. Era allò que en el seu moment se’n deia un “blocao”, de cara a mar en direcció sud. Encara es pot veure la coberta, tot i que està gairebé colgat pel terrer que l’ajuntament va posar a l’entorn de la Roca de la Catel per fer-ho transitable. En aquest lloc inversemblant, antihigiènic, incòmode i inhospitalari, un bon dia de començament dels anys cinquanta del segle passat, s’hi van instal·lar una parella que ben aviat va ser coneguda de tothom i que vox populi va batejar com en Germaneta i la Pirulina, la seva companya sentimental. A en “Germaneta”, li van treure aquest motiu, perquè passava a captar per les cases, cridant de forma estentòria: Germaneta!, Germaneta!.. fins que els estadants esverats sortien i li feien caritat per atu-

Entrada al blocao d’en Germaneta i la Pirulina, fa uns anys

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó rar aquell reclam eixordador. Al cap d’un moment, en Germaneta, que no controlava el volum de la pròpia veu, perquè era sord com una campana, arrencava a bramar la mateixa imprecació fraterna a la casa del costat: “Germaneta! Germaneta! i així anar fent per tot el poble. De manera doncs, que el motiu ell mateix se’l va posar sense adonar-se’n, víctima del seu propi excés vocal. En “Germaneta” tenia accent occidental però era català de soca-rel, la seva tendència als diminutius també denunciava els seus orígens que, no eren altres que els del barri del Serrall de Tarragona. En Germaneta, repetia a tothom Visió de la finestra per que volgués escoltar-lo que havia estat patró i propietari de dues barques de pesca, i que, en fer-se gran va donar-les als fills amb la condició que li fessin la part de l’home vell per poder viure [1]. Els fills però, al cap de quatre dies es van barallar, van vendre les barques i l’ormeig i no en van voler saber mai més res del seu pare. Llavors, el futur Germaneta, se’n va anar de poble en poble, captant de casa en casa fins que, ignoro perquè, es va fincar a Canet. També era un misteri d’on havia tret la parriana que duia. A Canet, s’anomenava així a la companyia femenina d’un coble sentimental no santificat i que el geni popular batejaria com La Pirulina. La història potser era dubtosa, però que havia estat pescador segurament era veritat. En Germaneta entenia molt bé les qüestions de l’ofici de mar. Els pescadors de la teranyina de Canet, quan els dofins els feien alguna espellifada, anaven a trobar en Germaneta, perquè els donés un cop de mà per refer les xarxes destrossades. En Germaneta llavors, assegut a la platja, amb l’agulla a la mà i mig cobert per la xarxa, semblava recobrar el seu antic urc laboral refent com una màquina la malla malmesa per la dofinada. Tot i que no portava pas ulleres, passava hores i més hores fent anar l’agulla fins que l’esguerro estava refet del tot. Per als seus antics companys d’ofici mai no tenia un no i, els dies d’agafada, la seva dedicació es veia recompensada amb les embostes de peix que li donaven. En Germaneta, quan es va posar a viure al “blocau” de la Catel amb la Pirulina, ja devia tenir més de setanta anys, però encara se li notava que de jove devia haver estat un home alt i ben fet, sempre duia la roba blava de mariner que encara que fos vella, d’aquesta manera volia demostrar que no era pas un gandul sinó un treballador vell caigut en desgràcia. Això li funcionava, sobretot el diumenge a la porta de l’església i gairebé tothom li feia caritat i ell els donava les gràcies amb el seu to de veu altisonant. La gent de missa el veia de bons ulls, en Germaneta no fumava ni bevia i sobretot, no renegava i anava apedaçat, però net i endreçat. Amb això de no rene-

on sortien les metralladores. Fotografia de l’any 1999

gar, la gent li va agafar més tírria a la seva companya la Pirulina. Aquesta dona tenia una llengua desbocada que es manifestava en l’argot dels baixos fons de tres o quatre llengües diferents. La Pirulina era molt més jove que en Germaneta; als anys cinquanta del segle passat quan la parella va amorrar a Canet, en Germaneta devia passar de setanta i La Pirulina no en devia tenir gaires més del quaranta; estava en aquell punt que els cabells rossos se li començaven a tornar blancs, tenia la pell clara colrada per una intempèrie que ja devia venir de lluny. Escarafallosa, secallosa, escardalenca i mal acarada i en estat pur de mala llet permanent, la indignació constant de La Pirulina anava sempre a la recerca d’un destinatari qualsevol. Fumava “Carmela” o “Gitanes” de contraban que ningú no sabia com li arribaven i eren una autèntica provocació per tots els seus detractors que havien de consumir les mortíferes “labores” de La Tabacalera Española. En aquell temps amb això n’hi havia prou perquè, la gent digués que havia “fet de la vida” al port de Marsella... De fet, La Pirulina si la miraves bé no semblava de cap de les ètnies peninsulars, parlava sempre en català, llevat de quan s’arborava, llavors, en el català hi barrejava renecs i sortides coprofíl·liques d’argot gavatx i patuès. No deia mai res en castellà ni a la guàrdia civil, i això feia pensar que potser sí que era d’algun poble de la Catalunya Nord i d’aquí que també diguessin que era més o menys francesa. No sé si realment havia exercit la prostitució al port de Marsella ni enlloc, però a Canet, ningú no la va veure mai amb cap altre home que no fos en Germaneta, o sigui, el seu company de barraca i de misèria. Si hagués estat per ella però, anant a captar no n’haurien fet ni cinc de calaix. La Pirulina gastava unes males puces que no les podien permetre pas els que depenien de la bona voluntat de la gent anant a parar la mà. És gairebé segur que va ser la retòrica portuària de la Pirulina la que va fer pensar a la gent de Canet, que en Germaneta la devia arreplegar al port de Marsella, o en algun catau encara més tenebrós. Si algú se la mirava encara que fos de reüll La Pirulina s’engegava udolant com

El Sot de l’Aubó

article el corn de can Romagosa i el deixava com un drap brut. Això va fer que, alguns per divertir-se i sobretot la mainada, així que la veien li diguessin Pirulina borratxa, només per veure-la sortir de mare d’aquella manera tan exagerada. La Pirulina, no solament agredia de paraula, i fos qui fos el temerari que l’havia provocat, sinó que si podia s’hi tornava sense contenció, mirament ni cobdícia. Posada a desbarrar no tenia aturador, i quan el geni se li desfermava, ni ella mateixa no era capaç d’embridar-lo de nou. Els adjectius qualificatius o desqualificatius de La Pirulina no tenien imitació ni limitació possible. I, fins i tot, quan no hi havia ningú pels environs de la Catel, continuava rossegant renecs i jaculatòries obscenes com si passés un rosari esperpèntic i blasfem. Si la Pirulina vivia amb en Germaneta, que per l’edat podia ser el seu pare, era perquè devia saber que una fúria com la seva no la resistiria ningú que no fos en Germaneta, un vell totalment vençut pels anys, pacient i dominat com un bou i més sord que la roca que els abrigava. Si en Germaneta anava tan net, era gràcies a que La Pirulina li rentava i li endreçava la roba i, malgrat la precarietat en què vivien, a la seva manera La Pirulina tractava de ser una mestressa de casa convencional. Per tal de fer-se amb l’aigua que tant li calia, La Pirulina s’havia inventat un sistema que recordava el principi de la sínia, però que funcionava a base de cames. Per començar havia posat un bidó o dos de dos-cents litres arran del refugi, i s’havia fet amb un nombre important de llaunes de conserva de deu litres, a les quals havia agregat una nansa com la de les galledes. La tècnica partia de la base que, com que la font rajava tan poc, ella omplia la primera i quan estava plena, col·locava la segona sota el raig i desplaçava la plena fins allà on sabia que s’hauria omplert la segona, posava la tercera sota el raig desplaçava la segona i la situava un tros més ençà de la primera, així successivament. D’aquesta manera, l’estalvi de temps era certament notable perquè alhora omplia i traginava. Quan les tenia totes plenes i alineades sobre el territori, acabava l’acostament a base de portar-ne un tros endavant dues cada vegada, sense perdre mai de vista la resta. Això era bàsic perquè a vegades, algun dels afeccionats a ferla enardir li escopien a l’aigua o li tombaven les galledes només per sentir-la despotricar. Doncs bé, amb una paciència i un esforç considerable, La Pirulina feia avançar col·lectivament el seu reguitzell de galledes fins fer-les arribar a la Catel. Amb aquesta aigua omplia els bidons i ja tenia aigua per a uns quants dies. Sempre em va intrigar d’un havia sortit aquest motiu de La Pirulina. Un pirulo en castellà és un càntir que a l’Argentina en diuen una “Perinola pequeña”, per tant una pirulina seria una dona afeccionada a beure aigua amb “pirulo” o sigui amb càntir, i, per antinòmia sarcàstica evident, voldria donar entenent que el que no li agradava era l’aigua. Per això, quan la insultaven amb aquest sobrenom solien acompanyarlo de l’adjectiu redoblat de “pitulina i borratxa”. – Ai, la Pitulina borratxa.. exclamaven al seu pas els burletes més reconsagrats només per veure-la enfurir.

Altres es posaven a miolar exageradament com un gat i això encara la tornava més boja. Quan la Pirulina entrava en ignició paradoxística, corria desbocada darrere l’interfecte, tirant-li rocs amb poca traça i proferint imprecacions que es remuntaven a la tercera o quarta generació de la seva família. Si podia esbrinar quina era la casa del motejador o dels motejadors (a vegades eren les criatures les que la insultaven a cor), no s’ho pensava pas dos cops, s’hi presentava carregada de pedres i feia baixar tots els vidres de la casa. Això mentre descabdellava anatemes, imprecacions, improperis, dicteris, blasfèmies, flastomies i anatemes en argot dels baixos fons, sense descuidar-se mai de les malediccions eternes ni les amenaces de mort. No recordo de quina manera van desaparèixer de Canet en Germaneta i la Pirulina. Potser va ser els anys 1962/3, quan jo vaig ser a la marina a fer dos anys de servei. Més tard, quan fèiem la revisteta local “El carrer Ample”, en Jaume Vilarrasa que signava Jaume de Canet, va fer un dels millors articles de tota aquesta publicació parlant de “La Pirulina”, i va titular-lo “Una relació verídica” (“Carrer Ample”, febrer/març de 1967 p.223). Jaume de Canet, s’inventà una etimologia, segons la qual allò que va inspirar el motiu de La Pirulina, era que anava sempre pirula, o sigui, torrada. En Jaume deia que estava “pirula”, “pirula” in extremis [i li van dir la Pirulina]. Ara que fa quaranta anys que en Jaume va escriure “Una narració verídica” l’he tornada a llegir i m’adono que devia imitar l’Esperanceta Trinquis [llavors l’Espriu estava a l’apogeu de la moda], i que era -com si diguéssim- la borratxa més important i famosa d’Arenys. L’equivalència li va sortir bé. Només li fallava un detall: L’Esperanceta Trinquis no va veure-hi clar en tota la seva existència, amarada sempre de ratafia, moscatell, anís i aiguanaf i tot, però la Pirulina canetenca, per més literatura que se’n fes i més crueltat que hi projectés la quitxalla i d’algun de més granat i tot, no era pas una borratxa, sinó ben al contrari, La Pirulina només bevia aigua clara de la font de sant Roc... I d’aquí li venia precisament la seva iracúndia desesperada, per la frustració de no poder desmentir la seva noble condició d’abstèmia total i consolidada. En Bigotis El Joan dels Bigotis, o simplement “En Bigotis”, era un home no tan gran com en Germaneta que, això sí, també vivia en un dels nius de metralladores de la coronació del turó de la Timba, l’última o penúltima (n’hi havia cinc o sis), a sobre dels garrofers de can Serra. El motiu de “Bigotis” li va ser imposat per lògica imperativa del seu aspecte facial atès que lluïa un bigoti negre i recargolat, exactament igual que el del polític Alejandro Lerroux si no m’enganyo. Pel seu tarannà general, i sobretot el seu accent marcadament occidental, la seva procedència devia ser de les comarques de l’Ebre o de Castelló. Per entendre’ns, direm que el seu parlar era més valencianat que el d’en Germaneta i per tant devia ser de més avall. En Bigotis. portava aquella mena

El Sot de l’Aubó

Barri de Sant Roc (inundat) amb la barraca d’en Pepeta Pons al fons

de vestits grisos de cotó que semblaven els uniformes de l’antic exèrcit colonial, i que se’ls anomenava d’alpaca [2], gorra de plat i espardenyes blanques. Per l’aspecte semblava més aviat d’origen urbà, però al peu mateix de la Penya on s’estava, hi tenia un hort tan ben posat que desmentia del tot aquest origen. Aquest home no era pas un captaire, vivia d’una cosa inversemblant actualment: vivia d’anar a collir fems. En Bigotis collia fems pels carrers i en feia una composició geomètrica arran del seu hort, de gran precisió i després se’ls venia a carretades als pagesos. A Canet hi havia entre cent i cent cinquanta animals de tir entre cavalls, muls i rucs i aquests eren els proveïdors del seu negoci, amb les deposicions que cada dia al matí solien aviar quan sortien de la cort. En Joan dels Bigotis s’havia de llevar aviat perquè la competència no passés abans que ell. Hi havia pagesos petits dels que anaven a peu a la vinya que sempre tenien el sac a punt per collir també els excrements; la majoria els collien curosament amb les mans, amorosament i tot... En Bigotis, potser per demostrar el caràcter especialitzat i professional de la seva tasca, ho feia amb una pala i un carretó que s’havia dissenyat ell mateix i que portava unes carregades que no tothom tenia ni la traça ni la força que ell tenia per portar-les. En Bigotis, encara tenia un altre negoci: la captura de conills de bosc. Com que estem parlant d’un temps anterior a l’aparició de la mixomatosi, resulta que, quan en Bigotis es va posar a viure al niu de metralladores de La Timba, es va adonar que les mines que hi menaven des de la part anterior del turó, estaven plenes de conills salvatges. Llavors en

Bigotis va anar compartimentant aquestes mines de manera que, quan volia haver algun d’aquests conills, només havia de tancar les boques de les llodrigueres, i els conills quedaven engabiats en un segment de mina, del qual no tenien escapatòria possible.. El sistema era d’allò més pràctic i intel·ligent, no li calia donar-los res per menjar perquè a la nit els conills sortien a campar-se-la pel seu compte. Entre la venda de fems i de conills i el que collia a l’hort, en Joan dels Bigotis no solament anava fent, sinó que mantenia una parriana i tot, i encara quan aquesta se li va morir o el va deixar en va arreplegar una altre. Aquesta no sé si va enterrar-lo a ell, però va córrer per Canet, molts anys exercint l’ofici més vell del món entre els vells sense manies. En Joan dels Bigotis no tinc ni idea de quan va arribar a Canet ni de quan va desaparèixer; però quan es va morir no devia travessar molt més enllà dels seixanta anys. A la mainada, amb els seus bigotis atzabeja com en Dalí i els cabells negres i lluents estirats enrere [només els tenia blancs a les temples], ens feia l’efecte d’un domador de lleons o un saltimbanqui. Portava un cinturó tatxonat de monedes i en aquell temps això deien que ho portaven els que havien estat a la presó. Tampoc no podem pas descartar que en Bigotis fos expresidiari i que hi havia gent malpensada i fantasiosa que deien que feia de “lloca”. En el llenguatge dels delinqüents, “les lloques” eren els confidents que indicaven als lladres on havien d’anar a fer les seves malifetes. Com que el veien a totes hores amb el carretó dels fems, pels rials i les rieres –el pobre Bigotis era un treballador incansable—, les ànimes caritatives i pietoses, sospitaven

El Sot de l’Aubó

article que anava a espiar allà on els seus sequaços podrien entrar a robar. Si realment en Bigotis feia alguna tasca d’espionatge, devia ser un geni, perquè ningú no li va poder provar mai res. Si en Bigotis havia estat a presidi, durant tots els anys que va viure a Canet, no se li va conèixer cap mena de relació amb la Guàrdia Civil. A altres els feia sospitar que, amb tanta limitació de recursos només amb els fems, els conills i l’hort pogués viure més lliure que l’oriol... Als que li imputaven aquestes coses no els havia passat per la imaginació que, en Bigotis, només desprenia el que tenia i no al que se li oferia, com fem la majoria. En Vaig-i-vinc i la seva muller adelerada... Si en Germaneta, la Pirulina i en Bigotis, havien aterrat a Canet de ningú no sabia on, en Vaig-i-vinc, era de la nissaga dels Dulsat, i per tant, canetenc de tota la vida. Aquest motiu de “Vaig-i-vinc”, en realitat era un eslògan professional que s’havia posat ell mateix, perquè en Vaig-i-vinc feia de camàlic i era com si diguéssim un motiu descriptiu. De nom vertader es deia Salvador Dulsat Torrentó i, si d’entrada ell era un home d’aspecte una mica estrafolari, el de la seva dona ho era descol·locat del tot que diuen els d’ara. Aquesta dona amb què estava casat des de quan eren joves, corria adelerada sempre com si fes tard a la fàbrica i visqués a toc de sirena. Mai no tenia temps ni de pentinar-se, ni tampoc no s’havia pogut treure el davantal perquè el portava sempre posat, les faldilles llargues, les mitges gruixudes que se li afluixaven com si li volguessin anar al garró i a l’hivern, encara es posava una valona grisa de punt i calçava unes botines esfotressades de tant de córrer, o sigui, que semblava un personatge disfressat per representar una obra de teatre d’en Vallmitjana, d’en Vilanova o d’en Robrenyo. En ella tot et remetia als usos i costums indumentàries del segle dinou. Havia quedat fossilitzada en l’estètica del segle dinou, però és clar, el pas del temps s’havia aferrissat en la presentació de la seva figura. La gent li deien “La Carmeta Boja” no perquè ho fos sinó per la pressa i els cabells esborrifats sense control i els sabatots que anaven d’aquí en enllà. Originalment devia portar allò que en el seu temps en deien un “entonat”, o sigui un pentinat muntat sobre el front per estirar la figura de la qui el duia. Però és clar, aquest entonat feia segles que se n’havia anat de gairell igual que les botines rebentades de tant de córrer, i a més a més, ningú no sabia perquè corria ni a on anava amb aquella marxa. D’aquí que li diguessin la Carmeta Boja, tot i que ni era boja ni es deia Carmeta, em penso. Malgrat l’aspecte desordenat de la seva figura, “la Carmeta” [li direm Carmeta, per entendre’ns], era una dona extremadament neta i a més a més anava a fer la neteja per les cases. En aquesta feina era molt eficient i treballadora i tenia les millors famílies de la burgesia per clients. Ella i el seu home, eren propietaris de la casa on s’estaven al carrer de Vall. Bé, d’estar-hi potser no hi estaven massa perquè,

tant la “Carmeta” com en Vaig-i-vinc només hi anaven a dormir perquè menjaven qualsevol cosa onsevulla per no perdre ni un minut, la seva única obsessió era la feina i aquesta obsessió, encara que fos l’única que tenien, com que era plenament compartida, la seva unitat conjugal va resultar indestructible i a prova de temporals. En Vaig-i-vinc fent de camàlic no se li resistia res, tant podia portar a coll un armari mirall d’un cap a l’altre del poble, com un cabiró o un pal de telèfon més gros que l’arbre de la creu, des de l’estació al castell de Santa Florentina sense descarregar ni reposar mai. Això sí, en Vaig-ivinc, era d’una lentitud bovina. Ho era en tot de lent, treballant, parlant etc., però no l’aturava ni res ni ningú. Podia estar hores i més hores sense reposar ni un segon, llevant aigua del pou per omplir els dos safareigs descomunals que abans hi havia a la majoria de cases bones del poble. En Vaig-i-vinc, deia que quan feia aquesta feina reposava, igual que, quan arribava algun viatjant de comerç i el llogava perquè li portés les maletes tot el dia. Al final de la seva vida però, en Vaig-i-vinc semblava enfonsat a dintre si mateix com si la infinitat de pesos que havia transportat de sobte els hi haguessin posat tots a sobre. En Vaig-i-vinc i la seva dona van tenir només un fill, el qual, per aquells avatars que té la vida, es va convertir en un heroi militar. Les males llengües deien que avorrit dels pares que tenia, se’n va anar a França i es va allistar a la Legió Estrangera o el Terç d’Estrangers. Destinat a la guerra d’Indoxina [actual Vietnam], va ser un dels pocs sobrevivents de Dien-ben-fu, i va arribar a capità per mèrits de guerra i després encara va pujar a comandant o coronel a la reserva. En virtut dels seus mèrits de guerra, l’Estat francès va atorgar-li la concessió d’una benzinera a la Catalunya Nord. Els pares és clar, estimaven aquest fill únic hi haurien volgut que tornés a Canet. Després d’això de la Indoxina o potser més tard cada estiu venia a veure’ls. La gent de Canet deien que per temptar-lo, li havien ofert comprar-li l’horta de les Flors -que llavors estava en venda-, si tornava a Canet. Aquesta notícia va desfermar encara més la imaginació sobre la fortuna llegendària d’en Vaig-i-vinc i la seva dona, els quals van ascendir al setè cel de la fantasia popular. Tant si era veritat com no que eren rics, quan es van morir no se’n van emportar cap ni un cèntim a l’altre barri. L’únic que es devia emportar en Vaig-i-vinc van ser uns quants gots de vi que s’havia begut a la taverna de can Jeroni. Josep Pons i Joanies, a Canet conegut com “Pepeta Pons”. En Pepeta Pons ha esdevingut un personatge mític, però en realitat el seu origen no era pas llegendari, havia nascut a la Barceloneta i la seva aparició a l’escena canetenca al final de la Dictadura de Primo de Rivera va ser un gran guinyol. Josep Pons, era oficialment un home, però en aquell temps ja existia això que ara es coneix com a un transvestit. Portava roba de dona, sabates de taló i anava totalment

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó maquillat, tenia un company sentimental i es van posar a viure en un pis tronat de “Les Bombilles” [3]. De seguida es va saber que aquell home que no era exactament un home, tal i com s’entenien aquestes coses en aquell temps, havia fet de ballarí en els antres més rebregats del Paral·lel, que llavors es coneixien com “los de la acera de en frente”. Aquell transvestit ballava al mig del carrer i la gent el compensava tirant-li xavalla. Al cap de poc temps però, va renyir amb el seu company i va començar a viure de la pesca. Primer devia anar amb les colles de l’art i després se’l va quedar de remitger en Francesc Murtra, o sigui en Francisquet de Cal Xoc que era home de pocs prejudicis per no dir cap. Coneixent en Francisquet, suposo que se’l va quedar perquè el divertia. Per anar a mar però, en Pons no es vestia pas de dona, sinó que anava com un guajiro cubà, amb una gran pallola que semblava una pamela, una marinera blava i uns calçotets [4] de pescador de cotó blanc. En Pepeta feia de pescador però no es va convertir mai en un home de mar. Treballava amb ells, l’apreciaven, però degut a la seva peculiaritat sexual, per la gent d’aquell temps, era la d’un ser totalment a part, tot i que no era pas antisocial i potser ni asocial. Ignoro què va passar amb ell durant la guerra, però, després del conflicte, com que el nacionalcatolicisme va proscriure de ple aquesta mena de peculiaritats identitàries, les “nuevas autoridades” li van notificar que això dels transvestisme i dels homosexuals [que per ells només eren maricones], li van fer saber que si reincidia o insistia encara que només fos una sola vegada en les seves aficions o exhibicions, hauria

En Pepeta Pons a la porta de la barraca en els darrers anys de la seva vida.

d’atenir-se a les conseqüències “del nuevo orden”. Tinc la impressió que en Pons va tenir algun protector, o més concretament alguna protectora que li va treure de sobre el “brazo fiero de la ley”. I és que

El barri de St. Roc. La font de la qual s parla en aquest article estava al marge dret de la foto, exactament allà on hi ha el carro desenganxat.

El Sot de l’Aubó

article en Pepeta era un individu excel·lent, sempre disposat a treballar en totes aquelles feines que defugia tothom: netejar coses nauseabundes, com escurar latrines, rentar a mà la roba dels malalts o la roba dels que havien mort tísics o d’altres malalties contagioses. Una de les seves especialitats era fregar amb salfumant les rajoles vermelles d’argila que encara hi havia a moltes de les cases de pagès, però també del poble. En Pons havia fregat els terres més ingrats de totes les cases de Canet, de Sant Iscle i de tota la serralada de Montnegre. Aquesta era una feina perillosa i ingrata que s’havia de fer de genollons i utilitzant sacs vells com a baieta. Però, no hi havia brutícia ni sutzura que en Pepeta Pons no fos capaç d’aclarir ni de netejar. En Pons es llogava sempre sense demanar res a priori, confiant amb la bona voluntat dels altres: netejava un celler ple de teranyines, o una cort de porcs que no s’havien tret els fems de generacions o fregava una casa de pagès de cap a cap amorrat a terra i a canvi rebia el que bonament li volien donar: mig sac de De dreta a esquerra: Francesc Murtra Solà, Josep Pons Joanies (Pepeta Pons), Maria Murtra Pueyo i Paquita Murtra. Fotografia de 1928 patates grillades, una coixinera de fesols gruats o mitja penca de cansalada rància va fer una excepció i a l’hivern es va arribar a posar que ja no era bona ni pels gats. Sempre a peu d’una una camisa de franel·la a sota la marinera. casa a l’altra i quan baixava de Montnegre carregat Segurament, també va ser a la postguerra que en com una somera, quan arribava als boscos de Pons se’n va anar a viure a l’antiga barraca dels Pedracastell, com que en Pons no cuinava pas amb burots que en aquell temps encara era fora de poblat. carbó, encara tenia esma de fer un feix de llenya, Devia fer-ho més per raons de seguretat que de però compte, que només agafava gatoses perquè comoditat, però aquesta va ser la seva residència ningú no pogués queixar-se que els prenia res de bo. fins a la seva mort. Tot just a la sortida del poble en La gatosa eriçonada de pues en Pons la doblegava direcció a Arenys de Mar i arran mateix de la carreamb els peus nus i després se la carregava a damunt tera. Tot i que en Pons era petit, per dormir, havia del que ja duia a coll i, avall com si res. I a peu de fer-ho doblegat o flexionant les cames de tan petita sempre i sempre descalç, cosa que féu que la duresa com era l’estança. Dormia a terra sobre un matalasset de les plantes dels seus peus arribés a ser proverbial prim com una orella de gat que algú li devia donar. El i famosa. tenia estès cada matí i quan estava ben assolellat, En el tema de la indumentària, després de la gue- el cargolava i lligava amb una revisa com si fos el rra, en Pepeta Pons va fer un canvi radical. Va pres- coi d’un vaixell perquè no fes tanta nosa a la barracindir totalment del maquillatge i va llençar la roba ca. Com que l’espai era tan petit, tota la resta de dona i les sabates de taló alt, i ell mateix es va d’activitat domèstica la feia a l’entorn de la barraca confeccionar una mena d’hàbit de frare llec i es va i a la vista de tothom que passava. A la paret hi rapar el cap tal com fan ara la majoria dels calbs. havia un cartell d’un antic anunci publicitari que havia Aquest vestuari i això d’anar sempre al zero, li desaparegut tot, llevat de l’eslògan que deia “Mejoaccentuava un aspecte de framenor. Aquesta res no hay”. En Pons, assegut al portal es rentava la indumentària però, va ser l’única que va portar la roba en un cubell, però l’aigua l’havia d’anar a busresta de la seva vida. Se la va tallar i confeccionar car amb galledes a la font de Sant Roc. Això no ho ell mateix amb lona de vela marinera. Va fer una tenia tan lluny no havia de recórrer a sistemes com mena de disseny, la part alta del cos de la qual el que s’havia empescat La Pirulina. El costums recordava vagament les marineres dels pescadors, higiènics d’en Pons no podien ser més simples, com però amb el coll obert i sense cordons. A la part baixa que la barraca no quedava tan lluny de la font i només es cobria amb uns pantalons amples que només li li calia aigua per un, cada matí anava a cercar un arribaven a sota genoll, la cama nua i els peus parell de galledes i ja tenia l’aigua per a tot el dia. descalços com ja s’ha dit. Ja de més vell, com que Abans d’omplir les galledes es rentava a la font, devia començar a tenir fred, portava al cap una mena quatre grapats d’aigua clara al rostre i s’ha acabat. de gorra de punt que es va fondre de tal manera amb El seu sistema de vida era totalment sostenible que ell que semblava part del seu cos i que envellien dirien ara: cuinava amb la llenya que trobava i en alhora. En el tema de la indumentària, de vell potser una mena de fogó que s’havia fet amb pedra seca

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó contra la paret de la barraca. Amb el temps, fins i tot va “urbanitzar” l’entorn de la barraca i es va fer una escala també de pedra seca per anar des de la barraca a la carretera i va enllosar tot el volt de la seva estança. Els mètodes alimentaris eren igualment sumaris i totalment pràctics. Tot el que trobava o li donaven ho anava posant en una llauna que li feia d’olla, llavors ho bullia tot plegat i feia una mena de ranxo que n’anava menjant cada cop que tenia gana, i fins que s’acabava no tornava a cuinar. D’endrapar ho feia directament de l’olla amb una cullera de fusta. L’única cosa que no posava a l’olla era el peix, que se’l feia a la brasa. En Pons com ja s’ha dit era un abstemi radical, només bevia aigua clara, i, si algú el volia convidar només acceptava un cigarret; no és que fos fumador ni molt menys, fumava si algú n’hi donava i mai no va collir burilles. A Vista de la barriada de Sant Roc, escenari dels personatges ressenyats en aquest article la seva manera en Pons era un home absolutament frugal i molt net, per això la gent li confiava les neteges excepcionals amb salfumant i ell mateix, es rentava meticulosament les quatre peces de roba que tenia: exactament dues mudes, res de calçotets ni samarretes, només les marineres i les calces de lona del seu modelet original. També era un home pudorós i no va saber mai ningú on anava a deposar quan en tenia necessitat. I pel que fa a la seva Vista de les «Bombilles» on va viure Josep Pons Joanies quan va arribar a Canet “peculiaritat” sexual, després de renyir amb el seu únic company conegut saber-ho era un ecologista de veritat, no a Canet, es devia haver fet sexualment agnòstic. desaprofitava res, tot el que posseïa era donat, trobat Conservava el seu temperament afemellat, però mai o reciclat, i sabia adaptar-se només al que tenia o al més de la vida ningú li va poder veure ni retreure que trobava sense robar mai res. En aquest punt cap altre afer amorós, i encara menys la més lleu també era d’una honradesa admirable i hauries pogut insinuació, ni la més petita molèstia als que no eren confiar-li qualsevol cosa que no t’hauria tocat ni un del seu gremi. cabell. Sabia adaptar-se al que tenia en cada La seva economia devia ser semblant a la dels moment. Després de la guerra, en Pons va esdevenir boiximans, i altres pobles del desert, estava basava exactament un perfecte anacoreta, el seu cos eleen l’aprofitament radical dels recursos. En Pons sense mental tenia necessitats mínimes que sabia cobrir 10

El Sot de l’Aubó

article amb qualsevol cosa sense fer ois a res. En Pons tampoc no captava, l’únic que acceptava era una pesseta si algú volia fer-li ballar el zapateao que, amb el pas dels anys, es va limitar a quatre arabescos gestuals i la figura final un braç enrere i l’altre enlaire. Així com hi ha tanta gent marginal que, es va degradant, en Pons amb els anys, es va anar tornant com una velleta xaruga però, a no ser perquè s’havia tornat tan sord, era el mateix personatge insubornable de sempre. Si a l’hivern tenia fred – cosa que abans no passava mai- entrava a la ferreria de la carretera i s’acostava una estona a la fornal. Va ser en una d’aquestes aproximacions que va trepitjar una ferradura acabada de fer i fins que no va començar a sortir fum i a sentir-se fetor de casc no se’n va adonar que era ell que l’havia trepitjat.Si les plantes del peu d’en Pons eren més dures que el cuir no ho eren pas ni el seu cor ni la seva ànima. La gent del ”Régimen”, o sigui, de la circumstància franquista se’l miraven amb suspicàcia perquè a part de ser sexualment diferent i de viure al marge de totes les convencions socials, en Pons era un home que llegia, llegia molt, volums descomunals de filosofia, sobretot Espinoza, tal com vaig poder comprovar a la seva fitxa de lector de la Biblioteca Pública. Però, tot i que la biblioteca havia estat molt esporgada, em sembla que també s’havia llegit alguna cosa de Kant. L’actualitat li agradava poc, a vegades llegia les Vanguardies endarrerides que li donava un barber reaccionari a qui en Pepeta li omplia el safareig cada setmana, i de tant en tant li fregava les tolbes de l’eixida amb salfumant. Això era durant la Segona Guerra Mundial fins que un bon dia, en Pons va refusar els diaris, dient-li amb tota naturalitat: - «No cal que me’l doni més el diari, perquè ara ja sé qui guanyarà la guerra». El barber que era un germanòfil fanàtic i enravenat li va preguntar ple de suficiència: -«Així que tu ja saps més que els diaris? I qui l’ha de guanyar la guerra segons tu?» -«Per més que vostè ho cregui no la guanyaran pas els alemanys, la guanyaran els anglesos i els americans... Bé, de fet, la guanyaran els americans i per això no s’hi coneixerà gran cosa». - «I per què no s’hi coneixerà, si es pot saber?» - «Doncs, perquè els americans són uns “pistoleros”»... D’aquesta anècdota totalment verídica, com que el barber la va escampar, al caps dels anys encara la gent preguntava a en Pons. - «Pons, i els americans què?» I ell contestava immutable, movent el cap amb una mena d’assentiment constant: -«Són uns “pistoleros”».. L’economia d’en Pons era igualment singular, perquè, per viure no utilitzava mai diners sinó únicament allò que la gent li donava en espècies. Si arribava a arreplegar algun diner baldament fos una pesseta ballant el zapateao, ja no tornava a veure mai més el sol, guardava fins i tot les peces de cinc cèntims i cada cop que li semblava que n’hi havia massa les anava a portar a “La Caixa”. La llibreta li guardava en Pepet Brun a qui tenia la més absoluta confiança.

Amb això dels diners com que no els usava va arribar a estar absolutament out . Les últimes vegades que va ballar el zapateao encara es va conformar amb una trista pesseta igual que després de la guerra, tot i que ja havien passat quaranta anys. I és que el rellotge econòmic d’en Pons anava amb la mateixa parsimònia que quan era jove, en això era un perfecte inadaptat, com ho era també a l’hora de travessar la carretera, que ho feia com si fóssim a l’any quaranta-dos. No li va servir per res haver estalviat per quan fos vell, de fet també hauria pogut estalviar-se d’estalviar perquè quan sortia del Motel, on li donaven les sobrances del menjar, el va matar un cotxe. Quan els seus hereus van anar a La Caixa, el senyor Estartús els va dir que, el senyor Josep Pons, havia estat l’únic client de la institució que en cinquanta o seixanta anys només havia fet ingressos i no n’havia tret ni una sola vegada. Les engrunes acumulades per en Pons ascendien a 88.000 pessetes de l’any 1969 o 70... Quan en Pepeta Pons va desaparèixer el trobàvem a faltar, una hora o altre tots devíem mirar la barraca tancada. L’exemple o la metàfora de la seva vida, si es pensa bé, va ser formidable i per començar els ecologistes haurien de fer-li un monument. Canet que llavors estava ple d’anarquistes, cap no se’n va adonar que l’únic anarquista de debò l’havien tingut seixanta anys al davant sense adonar-se’n i, potser fins i tot, fora d’alguns detalls sense importància, podríem dir que els cristians tampoc no es van adonar que havien estat al costat d’algú molt semblant al que deuen ser els sants. En Pons, més que un inadaptat va ser una persona que per pròpia determinació va decidir viure al marge de la societat, però no pas perquè la seva intel·ligència ni la seva moralitat fos inferior a la mitjana dels qui l’envoltàvem, sinó totalment al contrari. Quan va morir, ningú no hauria estat capaç de recordar per part seva ni un sol insult, ni la més petita malifeta... XAVIER MAS GIBERT NOTES: [1] La part de l’home vell. Quan el propietari d’una barca la cedia en vida als seus descendents o a algú altre perquè ja no podia anar a mar per l’edat. Això era a canvi d’una part en l’import de les captures com la que rebien els remitgers perquè pogués viure. Una mena de jubilació abans que aquesta fos institucionalitzada. [2] Alpaca. Classe de tela prima teixida amb ordit de cotó i la trama de pèl de cabra. El nom li venia que originalment era feta de pèl d’alpaca [un mamífer del Perú i Bolívia, parent de la llama]. El portaven com a roba d’estiu la gent popular. [3] Les Bombilles” era una baluerna del segle XVIII que hi havia entre la carretera i la via, entre el carrer de Bonaire i gairebé la plaça Barris. En aquest edifici, dividit i subdividit en habitacles miserables hi vivien un nombre indeterminat de les famílies més pobres de la vila. Va ser enderrocat als anys seixanta en la primera ampliació que es va fer de N-II. [4] EL calçotets de pescador eren unes calces de cotó sense botons perquè no s’enganxés la xarxa i no portaven bragueta, sinó que els lligaven a l’esquena com un davantal. Com que també es va haver de treure les sabates de taló va començar a anar descalç i li va agradar tant que mai més no es va tornar a calçar.

El Sot de l’Aubó

Passava fa cent anys a Canet...

Cròniques canetenques del Nadal de 1910 Joaquim Pera Isern vegades resulta interessant resseguir en publicacions periòdiques antigues que passava a la nostra vila en èpoques reculades. Les hemeroteques són plenes de materials que poden servir als historiadors per refer passatges històrics oblidats o, senzillament, conèixer les vivències quotidianes que movien als canetencs de començaments del segle XX. A partir d’aquests documents podem acostar-nos al tarannà diari dels nostres besavis, tot copsant els seus neguits o satisfaccions, saber quins eren els seus objectius vitals i veure com vivien el dia a dia de la seva existència. Donar-los a conèixer és també feina dels historiadors; crec que aquesta pot ser la nostra modesta aportació tot fent-los perdurar en la memòria

històrica de la nostra comunitat, i, qui sap si la seva difusió pot contribuir també a trobar solucions a problemes actuals que se’ns plantegen com si fos la primera vegada que Canet si enfronta. Una d’aquestes publicacions periòdiques de referència per Canet fou el setmanari “La Costa de Llevant”, publicació comarcal dirigida pel nostre il·lustre convilatà el Dr. Marià Serra. Ell i els seus col·labo-

Fotografia del Dr. Marià Serra, de 1900. A la dreta, portada d’un exemplar de La Costa de Llevant

El Sot de l’Aubó

article radors van fer sortir cada setmana, incansablement, una crònica del que passava a Canet durant els 30 anys que durà la publicació; setmana a setmana podem fer un seguiment dels temes locals amb una profunditat excepcional; per Canet aquesta publicació constitueix una joia documental i històrica de primer ordre que crec que hem de fer reviure i explotar al màxim. Amb aquest objectiu volem iniciar una nova secció dins aquests papers d’El Sot de l’Aubó per tal de donar a conèixer com era el Canet de fa cent anys. Els retalls de premsa que presentem no cal que vagin acompanyats necessariament de comentaris massa extensos, doncs les notícies que seleccionem ja es comenten per elles mateixes i cada lector en pot fer les valoracions que cregui oportunes. La seva nova publicació en facsímil mostra obertament la seva essència i actualitat, tot i ser redactades en català pre-normatiu, un valor afegit que permet veure també l’evolució i riquesa de la parla dels nostres ancestres. Per aquesta ocasió hem escollit dues notícies intranscendents referides al Nadal de 1910, ara fa exactament cent anys.

La primera d’elles porta per títol “Ignocentada” és la crònica d’una broma feta pels socis del Foment que s’inscriu en el marc de la polèmica que va suposar la inauguració del Cinema Canetench, promogut pel Dr. Serra, que tant d’enrenou va portar la seva obertura entre els canetencs; unes crítiques liderades des d’una part de la societat canetenca més reaccionària, un tema que ja hem tractat en anteriors articles en aquesta revista. El segon article té com a tema l’ambient comercial que mostrava Canet durant les festes de Nadal de l’any 1910, s’anomena “Progressém” i molt bé el podríem dedicar als soferts botiguers d’avui en dia que a diari lluiten per fer més atractius els seus establiments, sobretot en aquestes dates nadalenques que és quan més s’animen els seus negocis. JOAQUIM PERA ISERN

Notícia de La Costa de Llevant, 1-1-1911

Notícia de La Costa de Llevant, 8-1-1911

El Sot de l’Aubó

Lluís Domènech i Montaner i els orígens del nacionalisme català Us oferim la transcripció de la conferència sobre «Lluís Domènech i Montaner i el nacionalisme català» que va ser impartida el passat 15 de juny per l’historiador Carles Sàiz, durant l’acte de cloenda del curs 2009-2010 de la Universitat de la Gent Gran de la UNED. Sàiz va defensar que el caràcter polièdric de Lluís Domènech i Montaner actua com a catalitzador a l’hora d’impulsar l’ambiciós projecte de construcció nacional que liderarà l’arquitecte durant els primers anys del moviment catalanista.

Carles Sàiz i Xiqués luís Domènech i Montaner és, més que un arquitecte, un personatge polièdric. És com un d’aquells homes del Renaixement italià que, no contents en dominar i fer bé una disciplina, s’endinsa cap a d’altres camps. Domènech, a banda d’arquitecte de formació, va ser editor, dibuixant, heraldista, escriptor, historiador, estudiós de l’art, periodista, promotor cultural, mantenidor dels jocs florals, dissenyador... i posà totes aquestes disciplines al servei del seu país, Catalunya. El coneixem com el pare de l’arquitectura modernista catalana però també cal dir que és l’arquitecte de la seva pàtria. I de fet, no entendríem la dimensió de la seva obra si no veiéssim que la finalitat de tot plegat és la vertebració d’un país modern. Domènech assimilà de manera més global els nous aires de renovació moderna que corrien llavors per Europa i els va saber transmetre i també aplicar a Catalunya. El pensament catalanista de Lluís Domènech i Montaner plantejava el progrés del país en funció de la seva història i creia que per establir les bases d’un futur pròsper calia estu-

La Jove Catalunya, l’any 1883, quan vingueren a Canet i el 1909, en un homenatge a Àngel Guimerà. Amb un cercle, Lluís Domènech i Montaner.

El Sot de l’Aubó

domenechiana

Els homes de La Renaixensa, en una festa literària de Sabadell, el 1888. El primer de la dreta és Lluís Domènech i Montaner.

Esbós de la capçalera del diari catalanista La Renaixensa, dissenyada per Lluís Domènech i Montaner (COAC)

diar i analitzar el passat medieval i prendre’l com a model. Mireu, quan Domènech va fer el monument d’Alselm Clavé va voler que hi aparegués la frase “De les lluites passades, del defalliment en què la postraren, s’alça Catalunya recuperada pel treball”. I és cert. Domènech tenia clar que aquest renaixement cultural de Catalunya, que havia empès en el seu moment Clavé, només es podia continuar fent més treball pel país. Des de l’any 1869 ja el trobem com a membre de la Jove Catalunya, una associació d’evident inspiració mazziniana, molt similar a la

Jove Itàlia, que volia anar més enllà d’aquest catalanisme cultural i volia polititzar el sentiment catalanista de la Renaixença. Aquells membres, convidats per Domènech, vingueren a Canet a l’estrena i representació de les obres de teatre Gala Placídia i Judit de Welp al Teatre Principal. Són els pares del primer catalanisme. Aquells que diàriament es trobaven al cafè de Pelai de Barcelona, treballant pels principis de la Renaixença, amb el desenvolupament literari del país, de la llengua i la seva cultura. Aquest primer catalanisme de Domènech és cultural, ara bé, aquell estol d’amics que havien vingut al Teatro Principal de Canet a representar les obres de Guimerà es van anar polititzant i l’any 1882, tot el grup d’intel·lectuals van ingressar al Centre Català, una associació que aglutinava tota la causa catalanista. El Centre va redactar l’any 1885 un Memorial de Greuges que fou presentat a Alfons XII. El memorial era una sèrie de reivindicacions polítiques, jurídiques i econòmiques que és considerat com el primer acte polític del catalanisme en el camp oficial de l’Estat espanyol. I malgrat que els treballs per fer avançar el sentiment català van anar prosperant, amb l’arribada del projecte de l’Exposició Universal de Barcelona van aflorir les divergències dins el Centre Català. Una part dels membres del Centre Català volien donar suport a les obres de l’Exposició i d’altres en discrepaven. Arran d’això, l’any 1887 una part del Centre Català va protagonitzar una escissió. Lluís Domènech era un dels catalanistes escindits, juntament amb d’altres, com Permanyer, Guimerà, Eusebi Güell i els membres del Centre Escolar Catalanista, una branca estudiantil del catalanisme que aplegava noms com Francesc Cambó, Enric Prat de la Riba, Narcís Verdaguer i

El Sot de l’Aubó

Les Bases de Manresa consoliden políticament Lluís Domènech i Montaner com l’home fort del catalanisme

Callís, Lluís Duran i Ventosa i Josep Puig i Cadafalch. Amb l’escissió, aquests catalanistes decideixen fundar una nova agrupació, la Lliga de Catalunya i s’enquadren al costat del setmanari La Renaixensa, molt en línia amb els principis de la nova formació. Domènech prengué part activa en la creació de la nova entitat catalanista i fou nomenat vicepresident, i un any després, l’octubre de 1888, ja va ocupar la presidència de la junta directiva de l’entitat. L’estratègia d’actuació de la nova formació catalanista a partir de la seva fundació girava al voltant de dos punts: El primer, l’adhesió a l’Exposició Universal de Barcelona, que estava a punt de començar i que es presentava com una oportunitat irrepetible per donar a conèixer el catala-nisme. I l’altra, la defensa del dret civil català, amenaçat pel nou codi civil espanyol. De fet, la primera referència de catala-nisme a Canet de Mar és de l’any 1889, quan s’organitzà un míting de suport a la Lliga de Catalunya i a la cam-panya contra el nou codi civil espanyol. Els mítings de 1889 contra el codi civil van servir per posar sobre la taula la necessitat d’organitzar la propaganda catalanista. Tant és així que la Lliga de Catalunya va fer una

reunió pel maig de 1890 a Barcelona, amb diferents organitzacions de la ciutat i de comarques per estudiar com havien de ser les Bases de l’organització de la propaganda catalanista i el 29 de juny es presentà una proposta. Després dels suggeriments de moltes associacions catalanistes, a inicis de 1891 es creava la Unió Catalanista, el reglament de la qual va ser dipositat al Govern Civil de Barcelona el 24 de febrer. La Unió Catalanista es presentava com una associació de «las corporacions o associacions catalanistas del Principat per treballar, dintre de lo que las lleys permetin, en la propaganda de las ideas regionalistas y en la realisació del programa del catalanisme». La junta perma-nent de la Unió Catalanista va estar integrada per Lluís Domènech, que fou escollit president de l’entitat; Enric Prat de la Riba, secretari; Pau Font de Rubinat (tresorer), i Joaquim Vayreda i Pau Colomer, vocals. Setmanes després, en la sessió del consell de representants del 15 de març de 1891, es va acordar facultar a la junta perquè redactés un projecte de bases per a la constitució regional catalana. Es convocà la primera assemblea catalanista a la ciutat de Manresa, els dies 25, 26 i 27

El Sot de l’Aubó

domenechiana de març de 1892, on es va aprovar el programa polític de l’entitat. La Unió va designar 243 delegats i hi va ser present la plana major de les lletres catalanes, escriptors, literats i historiadors, arquitectes, metges i farmacèutics. Lluís Domènech i Montaner, president de la Unió Catalanista, presidí la trobada, cosa que, a partir d’aquell moment, convertí l’arquitecte en la figura política més rellevant de Catalunya. El catalanisme, amb Domènech i Montaner, començava a articular-se. Ara però, calia estendre’l creant diferents centres catalanistes pels pobles de Catalunya i també cap a les principals institucions del país. No serà un catalanisme independentista, caldrà esperar encara als anys vint per això. El nacionalisme de Domènech i Montaner era regionalista. És a dir, aspirava a una Catalunya autònoma. Aspirava a una Catalunya plenament integrada a l’Estat, sense desig d’isolar-se, una Catalunya que posseís l’automonia per “donar-se a si mateixa una cultura superior, per aprofitar les seves forces naturals, per donar expansió per tot el seu territori”. Però no tot va ser tan fàcil. Malgrat que la situació que vivia Espanya amb la Guerra de Cuba i la desfeta de l’imperi el 1898 van contribuir a accentuar encara més les crítiques que anaven fent els catalanistes al govern de Madrid, dins la Lliga de Catalunya van anar sorgint divergències. Aquell mateix 1898, Lluís Domènech va ser escollit president de l’Ateneu Barcelonès, una de les entitats més representatives de la societat barcelonina; des de la tribuna d’aquesta entitat, Domènech va voler reunir les cinc corporacions catalanes més influents del país –la Lliga de Defensa Industrial i Comercial, l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, l’Ateneu Barcelonès, el Foment del Treball Nacional i la Societat Econòmica d’Amics del País- encapçalades pels seus respectius presidents, per redactar un manifest, amb un marcat to regeneracionista, adreçat a la reina regent Maria Cristina. El missatge a la reina regent contenia les principals queixes que tenia Catalunya i els mitjans per poder regenerar-la i acabar amb el mal endèmic del caciquisme. I mentre el regeneracionisme era a debat, va aparèixer un general en l’escena política del país, Camilo García Polavieja, Marqués de Polavieja i del Castillo, un militar que havia estat capità general de Cuba (1889-1890) i de les Filipines (1896-1897) i que quan es manifestà en contra de la política de l’Estat va ser cessat. Polavieja simbolitzava la desil·lusió que els militars sentien pel règim polític espanyol, culpava els polítics del desastre i apostava per un programa regeneracionista. Amb aquests plantejaments, el general Polavieja va saber captar l’atenció i a finals d’estiu de 1898 aconseguia el suport de gran part dels homes del Foment de Treball Nacional i, poc després, es constituïa una comissió de sosteniment a la futura política del general, sota el nom de Junta Regional d’Adhesions al Programa del General Polavieja, que inicià contactes amb els sectors catalanistes a través de Domènech i Montaner. El mateix Joan Sallarès, president del Foment del Treball Nacional, va proposar a

Carta de Camilo Polavieja a Lluís Domènech i Montaner (AHMCN)

l’arquitecte català l’elaboració d’unes bases per a un projecte d’autonomia administrativa per a Catalunya, que va ser presentat al general Polavieja, el 15 de setembre. En aquest document, redactat per Domènech juntament amb Antoni Gallissà, Prat de la Riba i Carner, demanaven el concert econòmic i una diputació general per a Catalunya. Domènech afirmava a tothora que els catalanistes volien més concessions, però que si Polavieja estava disposat a posar en pràctica els compromisos, col·laborarien amb el general. Dins les files catalanistes, però, hi van haver divergències clares. Si els sectors més intransigents de la Unió Catalanista, com ara Àngel Guimerà o Pere Aldavert, en definitiva, de La Renaixensa, rebutjaven qualsevol suport a Polavieja i es negaven a entrar en el seu joc, els evolucionistes de La Veu de Catalunya adoptaven una posició més participativa, si bé amb cautela, ja que per tots era conegut que Polavieja s’havia destacat en el conflicte cubà reconeixent únicament la via militar com l’única opció. La crisi dins la Unió Catalanista i dins la Lliga de Catalunya estava servida. Els més ortodoxos acusaven a Domènech de voler-se vendre el catalanisme als polítics centralistes. A més a més, el 30 de setembre de 1898, el general Polavieja contestava a les pretensions catalanistes formulades per Domènech i Montaner, a través de La Veu de Catalunya, amb una rebaixa important de les reivindicacions. Sense assolir cap compromís, Polavieja no tancava cap porta i deia que en cas d’arribar a governar, estudiaria la viabilitat del

El Sot de l’Aubó

A dalt a l’esquerra. Candidatura dels Quatre Presidents. Sebastià Torres, Albert Rusiñol, Bartomeu Robert i Lluís Domènech i Montaner.

A l’esquerra, arribada a Barcelona dels quatre diputats de la Lliga Regionalista. A la dreta, a dalt, credencial de Lluís Domènech com a diputat per Barcelona i a baix, caricatura publicada a La Campana de Gràcia, on s’ironitza sobre el la petició del concert econòmic dels quatre diputats catalanistes a Madrid.

concert econòmic, ara bé al final Polavieja va acabar traint les seves paraules i va acabar integrat als conservadors centralistes de Madrid. Sigui com sigui, l’afer Polavieja va donar el tret de sortida del divorci irreconciliable entre catalanistes intransigents i possibilistes: entre els que creien en el catalanisme cultural i els que veien viable el catalanisme de participació política. El grup possibilista de Domènech, que s’identificava amb La Veu de Catalunya va acabar creant, l’agost de 1899, una nova organització, el Centre Nacional Català, perquè veien en la via política l’aposta més realista per iniciar l’esperada reforma de l’estat. El programa polític del Centre Nacional Català era el de les Bases de Manresa del 1892, i definia el catalanisme no pas com un partit polític, sinó com una causa patriòtica oberta a tots els catalans. Això 18

va fer que poc després, els membres de la Unió Regionalista, impulsat inicialment per donar suport a Polavieja fes un acostament cap al Centre Nacional Català i ambdues entitats van començar a veure que tenien punts i interessos comuns. El 25 d’abril de 1901 es fundava la Lliga Regionalista, com a resultat de la fusió de la Unió Regionalista i el Centre Nacional Català, és a dir, la unió del sector més possibilista i pragmàtic de la Unió Catalanista amb els industrials conservadors i regionalistes decebuts de l’antiga Junta Regional organitzadora de las adhesions al programa del general Polavieja. La Lliga Regionalista va acordar prendre part en les eleccions a diputats a les Corts de Madrid, ja que la nova formació havia de tenir en els seus pilars el convenciment que la lluita electoral era l’única via possible per aconseguir foragitar el caciquisme i apostar per un canvi polític

El Sot de l’Aubó

domenechiana al país. El programa del partit tenia un doble objectiu. D’una banda, pretenia restablir Catalunya a base d’anar guanyant l’autonomia regional a l’Estat central i de l’altra, més ambiciosa, utilitzar Catalunya com a propulsora per regenerar la resta del país. És a dir, la Lliga es veia com un partit polític modern i catalanista, però amb un projecte de regeneració estatal basat en la vitalitat de Catalunya com a regió. El 19 de maig de 1901, es convocaren eleccions legislatives i la Lliga va prendre-hi part amb una candidatura catalanista a Barcelona, encapçalada per Bartomeu Robert, Albert Rusiñol, Lluís Domènech i Montaner i Sebastià Torres, coneguts presidents i expresidents de les principals corporacions de la ciutat de Barcelona. I van guanyar. El triomf de la candidatura popularment coneguda com la dels Quatre Presidents va significar l’obertura d’una nova etapa dins la història del catalanisme, que es coneix com la de la Gran Victòria. S’havia demostrat que el catalanisme podia fer trontollar el sistema dinàstic a Catalunya i s’asseguraven tenir veu directe a Madrid. Malgrat tot, Domènech no va tenir una presència constant al Congrés dels Diputats, perquè era conscient de les migrades possibilitats d’actuació. En una ocasió va confessar a Prat de la Riba que les Corts espanyoles «eren una farsa i volen molta paciència». Domènech no va fer però un mal paper a les Corts de Madrid i va intervenir en diferents ocasions des de la tribuna d’oradors. Un dels discursos polítics més destacats de l’arquitecte, el va fer en relació als conflictes dels obrers que havien passat a inicis de 1902 a Barcelona. Domènech va acusar directament el govern de Madrid de propiciar la vaga que va deixar totalment paralitzada Barcelona durant més de dues setmanes. Al Diario de las Sesiones de Cortes, a Madrid, es recull la intervenció de Domènech, que assenyalà directament a Eduardo Dato de fomentar aquella situació. També va combatre les agressions lingüístiques del poder centralista i va fer dures intervencions arran de la discussió sobre prohibir el dret de reunió i de la suspensió de les garanties constitucionals de Barcelona. Sintetitzant: Lluís Domènech va ser un dels primers diputats catalanistes a les Corts Espanyoles de 1901 a 1903 i tornà a ser escollit per la Lliga fins a l’any 1905, gairebé amb el doble de vots que a la primera legislatura. Pel que fa al segon període de legislatura de 1903-1905 va tenir un paper menys participatiu, en part perquè va entrar en conflicte amb la mateixa Lliga Regionalista i perquè professionalment, com a arquitecte, entrà en una etapa de dilatada activitat arquitectònica. És el moment en què fa les grans mansions per a la burgesia barcelonina o edificis de gran singularitat, com el Palau de la Música o l’Hospital de Sant Pau. La retirada política de Domènech però, la trobem l’any 1904 i la va provocar l’actitud d’alguns membres de la Lliga arran de la visita del rei Alfons XIII a Barcelona, el 6 d’abril de 1904. La Lliga havia decidit que els seus membres no assistissin a la recepció que l’Ajuntament feia al rei però, prescindint dels consells, alguns regidors catalanistes encapçalats per Francesc Cambó s’hi van presentar i, fins i tot, van

fer un discurs reivindicatiu. Malgrat que la direcció de la Lliga havia optat per l’absentisme, Cambó va dir que hi havia anat perquè si el rei hagués estat mal rebut, seria vist per Madrid com una victòria republicana. La direcció de la Lliga no va censurar les paraules d’aquells catalanistes perquè, segons deia Domèmech i Montaner «la presència dels regionalistes a la reial rebuda s’acordà en una reunió privada que els contraris de l’abstencionisme no hi vam ser convidats». En senyal de protesta, tot un grup important d’intel·lectuals de l’Ateneu, representants de l’ala més nacionalista i liberal de la Lliga, van decidir abandonar el partit. Eren Jaume Carner, Ildefons Sunyol, Joaquim Lluhí Rissech, Pijoan i Giralt, Francesc Rodon i Domènech i Montaner – l’únic de la vella tradició catalanista- entre d’altres. La situació era irreconciliable i els catalanistes escindits constituïren un nou grup, el Centre Nacional Republicà –eren nous temps, ja- i engegaren el portaveu El Poble Català, amb una capçalera dissenyada per Domènech i Montaner. Tant el CNR com El Poble Català es declararen directament catalanistes d’esquerres, respecte al conservadurisme tan extremista que atorgava Cambó a la Lliga. Per tant, si alguna altra cosa podem dir de Lluís Domènech és no només va contribuir a fundar el moviment catalanista conservador sinó que també va engegar el catalanisme d’esquerres a partir de 1905. Tot i així, al CNR no s’hi estigué molt temps. D’una banda, perquè la decepció de la Lliga li va impedir continuar la seva carrera política i, d’altra banda, perquè Maria Roura, la seva esposa, quedà impossibilitada arran d’una embòlia i necessitava cada vegada més atenció familiar. L’any 1906 Domènech va abandonar l’activisme polític i també el Centre Nacional Republicà, tot i que continuà escrivint al portaveu de la formació, El Poble Català. No tingué cap paper dins el moviment de Solidaritat Catalana, si bé no se n’estava de dir que era el triomf de tot el catalanism, no pas només de la Lliga. Anys després va viure l’arribada de la Mancomunitat de Catalunya amb disgust, perquè creia que una mancomunitat administrativa de províncies era poc per al país. Domènech seguia creient i defensant una Catalunya autònoma, descentralitzada i a voltes, potser, independent. El moviment catalanista va anar diversificant-se a inicis dels anys 20 amb altres formacions com Acció Catalana, la Unió Socialista, Estat Català i d’altres, totes elles amb origen a la Unió Catalansita o la Lliga Regionalista. El moviment nacional català començava a ser potent però tot quedà paral·litzat el setembre de 1923 amb la Dictadura de Primo de Rivera. Lluís Domènech, molt delicat de salut, no va poder païr l’actitud de complicitat i simpatia que mostrà la Lliga Regionalista de Francesc Cambó vers el directori militar. Morí poc després, el desembre de 1923 i, malgrat que la seva acció política hagi estat fins avui molt oblidada, Lluís Domènech i Montaner és sens dubte la figura que millor ens permet sintetitzar el moviment nacionalista de la Catalunya d’entresegles.

El Sot de l’Aubó

CARLES SÀIZ I XIQUÉS

El Sot de l’Aubó

Navegants canetencs Aventures i desventures de la gent de mar del segle XVIII Joan Ballart Clos

l fet d’haver pogut investigar els vells papers de l’Arxiu Parroquial de Canet -abans que se’ls enduguessin-, ens va permetre conèixer alguns fets ocorreguts fa molts anys, que la boira del temps ja havia esborrat de la memòria col·lectiva, però que antigament havien marcat a moltes generacions de canetencs. Abans que aquests fets se’ns acabin esvaint, volem rememorar-los perquè, en definitiva, formen part de la història de tots nosaltres. No hem pretès fer un estudi de tots els casos ocorreguts, sinó que ens hem limitat a uns quants, creiem que suficients, per a fer-nos càrrec de la situació de precarietat en què llavors es vivia. El Temps de Mar Des de sempre, aquest racó de món havia estat un poble que vivia de cara a mar, enmig de la natura que l’envoltava i amb la gent integrada en el medi, del qual, amb esforç, podia treure el seu modus vivendi, que en general, era bastant escadusser. Són prou conegudes les diferents èpoques de la nostra història, encertadament batejades per l’amic i mestre de cròniques, en Josep Rovira, amb els noms de Temps de la Terra, Temps de Mar, Temps de la Indústria, etc. Avui parlarem d’alguns fets del Temps de Mar, ja que els seus protagonistes eren navegants de soca-rel o estaven relacionats Ex-vots dedicats a la Mare de Déu de la Misericòrdia de Canet, amb motiu del directament amb el mar des de feia salvament de naufragis. Segles XVIII i XIX. generacions. Els perills als quals havien de fer front eren innombrables i anaven des Antilles fins els atacs de pirates i corsaris de tota dels tràngols de la Mar Gran o els huracans de les mena.

El Sot de l’Aubó

article Jaume Sirés (indistintament escrit Cirés) Els Sirés (o Cirés) van ser una destacada família canetenca de comerciants i navegants. En aquest cas, parlarem d’un dels elements d’aquesta família, en Jaume, com a exemple de la malastrugança amb què es podien trobar els canetencs, que ja fos per l’ofici o pels negocis, havien d’emprendre llargues rutes marineres, de les quals no sabien si podrien tornar. En Jaume Sirés va trobar la mort a la ciutat de Cadis, sense que en sapiguem les causes. Diguem que en aquell temps del segle XVIII era molt habitual trobar molts catalans i entre ells, molts canetencs a Cadis, ciutat que des de l’any 1717 havia rebut de Felip V la concessió del monopoli del comerç colonial en substitució de Sevilla. En conèixer-se a Canet la notícia de la seva mort, al cap d’unes setmanes o potser mesos, el rector devia celebrar solemnes funerals pel finat i va anotar en el Llibre d’Òbits núm 3 foli 202: “En la Catedral de la ciutat de Cadis a 8 de juliol de 1732 fou enterrat Jaume Sirés de 55 anys, natural de Canet en Catalunya. Marit de Maria. Feu testament en poder de Gerónimo Vázquez, Notari Públic de Cadis”. En aquest cas, deduïm que en Jaume Sirés havia de ser un comerciant d’especial rellevància, des del moment que l’enterren a la mateixa Catedral. No era estrany aquests enterraments que en podríem dir d’una certa categoria, en una època en què la ciutat de Cadis estava agafant la gran embranzida que li proporcionava el monopoli del comerç d’Amèrica. Això va suposar-li un canvi radical, amb l’arribada de la prosperitat que li donava el moviment portuari, la construcció naval, les grans i petites fortunes que es formaven a redós del comerç colonial, etc. etc. En Jaume Sirés, que va morir en terra estranya, lluny de la seva família, deixava a la dona i els fills a Canet com hereters seus. La casa pairal de la família Sirés es trobava en el lloc on molts anys després, el 1911, s´hi va aixecar el col·legi Yglesias. El naufragi del bergantí Sant Antoni de Pàdua El patró d’aquest vaixell era en Jaume Milans Clausell, fill d’en Francesc Milans Cirés, dels quals ja vam parlar a l’anterior Sot de l’Aubó núm 33. Avui però, no volem glossar les seves expedicions, sinó que volem veure l’altra cara de la moneda, per tal d’expressar el nostre reconeixement als esforços i penalitats que van patir aquelles generacions de gent de mar. Ells van ser els que van forjar el que avui és Canet. La nostra principal font d’informació era el recentment desaparegut Arxiu Parroquial, del qual, anys enrere, mossèn Pere Matamala, que en pau descansi, va fer una gran tasca de divulgació. Gràcies a la seva labor i a la d’altres persones, l’Arxiu no s’ha perdut del tot. En aquest cas, es tracta d’un vell document que explica el naufragi d’un vaixell canetenc l’agost de 1772, en aigües de les Antilles, en què sembla que va morir-hi tothom. Mossèn Pere Matamala va transcriure el document original, que es troba en el llibre de Testaments de la parròquia de Canet, avui fora del

Catedral de Càdis en la que va ser enterrat Jaume Sirés

Corbeta

nostre abast, i el va copiar en un Full Parroquial, que és el que hem pogut consultar i que diu: “Que tothom sàpiga que en presència del sotasignant han comparegut el patró Jaume Milans de Canet, de 40 anys; Pau Alsina, mariner de 43 anys, de Sta. Mª d’Arenys; i Josep Canals, mariner de 52 anys, també d’Arenys; els quals, amb jurament davant Déu i els Sants Evangelis, han afirmat i jurat: El primer testimoni ha jurat que era patró de la barca[1] anomenada St. Antoni de Pàdua i que amb ella s’embarcaren cap a l’Havana el patró Jaume Ferrer, Francesc Molet com a mestre de plata[2], Francesc Oliver mariner i un seu nebot, tots ells de Canet, bisbat de Girona, a més de molts altres de diferents llocs, l’any 1771, partint la barca i els ressenyats, des de Cadis a L’Havana d’Índies. Afirma saber-ho perquè ell fou el darrer que partí amb la barca quan es posà a la vela en direcció a les Índies amb el personal indicat; i el tal Milans se’n tornà a la ciutat de Cadis[3] . Més encara. Afirma que rebé una carta del sobredit Molet escrita a la illa de la Trinitat en la qual li feia avinent que el 17 d’agost de 1772, sortiria de L’Havana tota la tripulació per venir a

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó Espanya. I que només el pilot se n’escapà. I que si algun altre de la tripulació de la barca hagués fugit se li hagués escrit i s’hagueren remès requisitòries al comissari de Marina a fi de tenir-lo per desertor. Pels quals motius afirma i jura que tots els esmentats tornaven a Espanya amb l’embarcació al·ludida. I com que a L’Havana n’hi ha molts de Canet, aquests ho hagussin escrit, en cas que algun s’hagués escapat de la barca. I declara que la barca era molt vella i pesada, que en aquest temps hi hagueren molts temporals en la mar, que com a interessat en la barca ha fet diverses diligències per a saber-ne el seu parador, que no s’han posat en cap goleta ni llondro -la qual cosa s’acostuma- si alguna cosa s’hagués vist en aquells indrets tan llunyans, que els asseguradors bé han pagat el que havien assegurat puix lo han donat per perdut, i que els sobreindicats individus són inscrits com a morts en el llibre del Rei.[4] Per aquests motius i altres dóna per cert i sense cap mena de dubte que els sobredits són morts pel fet de no haver comparegut i perquè fins avui no s’ha sabut res de la barca ni dels que hi anaven. Els segons testimonis han jurat que estant ells a la ciutat de L’Havana a l’agost de 1772 dia 17, veieren que la sobredita barca -amb el seu patró Jaume Ferrer i la tripulació- partí del port de l’esmentada ciutat en direcció a Espanya. I que els dits testimonis es posaren a la vela cap a Espanya amb la barca Ntra Sra del Carme , essent-ne patró Pere Esparragó d’Arenys, i que aquests testimonis afirmen que a

les darreries d’agost del mateix any, tingueren un gran temporal durant tres dies i que la tempestat els malmenà les veles, trencà el timó, tiraren quatre botes al mar i judiquen que fou un miracle de no perdre’s, tenint la sort que la seva barca era nova i lleugera; i que referent a la barca Sant Antoni de Pàdua diuen que anava sobrecarregada i era molt vella i pesada i per tant, no pogué aguantar, perdentse en el mar juntament amb la tripulació, la qual cosa confirmen pel fet de no saber-ne res, encara avui, ni de la barca ni dels seus tripulants. I Josep Pujol, mariner, de Canet de Mar, 37 anys, diu que estant a La Corunya, anant a Rússia amb la barca del patró canetenc Carnesoltes uns dies abans de juny del 1773, uns subjectes biscaïns, tres o quatre, fidedignes, els havien explicat que el 27 de setembre de 1772 havien vist que el bastiment (vaixell) català anomenat Sant Antoni que abans havien vist a L’Havana , sortí primer que ells d’aquesta ciutat, que havia entrat al mar i que s’enfonsà i que també havien trobat altres bastiments perduts. Tot el que els sobredits testimonis han afirmat i declaren que és cert amb jurament i signant davant el sotasignant rector de Canet de Mar, Dr. Joan Prat, el qual afirma i fa fe que aquestes declaracions pertanyen als esmentats testimonis. Avui 21 febrer 1775, Joan Prat, rector” Fins aquí el testimoniatge de mossèn Joan Prat, que ens ha arribat gràcies a la transcripció que en va fer mossèn Pere Matamala dos-cents anys més tard. En Jaume Milans no va naufragar amb el Sant Antoni de Pàdua gràcies a que havia passat el comandament de l’expedició a Jaume Ferrer, mentre ell s’havia quedat a Cadis. Un altre que es va escapar del naufragi va ser el pilot, el qual, després de les requisitòries reglamentàries, va passar a ser considerat desertor. En Jaume Milans va continuar els seus viatges i entre d’altres, se’l troba a les llistes d’arribades de l’any 1787 al port de Barcelona, descarregant les seves mercaderies procedents de L’Havana[5] amb el seu bergantí N. Sra. del Carme. Salvador Milans Clausell En el llibre d’Òbits núm 5, foli 168, hi ha registrada la mort d’un altre element de la família Milans, Es tracta del navegant Salvador Milans Clausell, germà d’en Jaume Milans de qui acabem de parlar i fill d’en Francesc Milans Sirés. El rector va deixar-hi anotat: “Al 3 de gener de 1772 en la present parròquia de Canet, se han celebrat los divins oficis per l’ànima de Salvador Milans i Clausell, que morí en un naufragi a les costes de Portugal ....” Segurament que quan la notícia del naufragi va arribar a Canet, ja devien haver passat unes quantes setmanes de l’accident, del qual desconeixem les circumstàncies, però que no per això deixa de ser menys dramàtic. S’ha de considerar que les costes portugueses no presenten la quietud habitual de les costes mediterrànies, i una galerna desfermada en aquelles latituds podia resultar fatal. En Salvador Milans Clausell, jove de 26 anys, deixava vídua i un fill petit d’un any.

Fragata.

Bergantí.

El Sot de l’Aubó

article Francesc Milans Clausell El llibre d’Òbits núm 5, foli 47, registra la mort d’un altre element de la mateixa família. Es tracta del jove mariner Francesc Milans Clausell. Transcrivim l’anotació parroquial: “Al 10 d’abril de 1764, en la present parròquia de Canet, morí de edat de 19 anys i havent rebut los Sants Sagraments Francesc Milans jove mariner...” Era fill del patró Francesc Milans Cirés i germà dels Milans Clausell dels quals ja hem parlat unes línies abans. El cas d’aquest jove mariner, que sembla que no va morir d’accident sinó que devia ser per causes alienes a la navegació, el posem com exemple de la malastrugança que semblava perseguir a la poderosa família dels Milans.

Pollacra

Francesc Pica Durant molts anys, el nord d’Àfrica va ser un niu de pirates que vivien en un estat de guerra permanent contra els pobles de la riba nord del Mediterrani. El poder real era el que havia de defensar els seus súbdits, però es mostrava incapaç de solucionar el problema, ocupat com estava per qüestions més importants, com la protecció dels galeons que portaven l’or i la plata procedents d’Amèrica, amb què finançaven les guerres d’Europa. De tant en tant ja organitzava alguna expedició de càstig contra els pirates i ocupava militarment alguna de les seves ciutats base, però era incapaç de mantenir-les i al cap de poc temps les havia d’abandonar. Un fet de guerra en aquestes circumstàncies li va costar la vida al mariner canetenc Francesc Pica. Aquest, com tota la gent de mar, estava inscrit obligatòriament a la Matrícula de Marina i per tant a disposició de les autoritats per ser enrolat en algun vaixell de la marina del rei. L’any 1732 es va decidir ocupar la ciutat nord-africana d’Oran i, a tal efecte, es va preparar un nombrós exèrcit de terra acompanyat per una gran esquadra, entre la qual, sens dubte, devia figurar en Francesc Pica com a mariner. La sortida es va efectuar des del port d’Alacant el 15 de juny del 1732 i en pocs dies arribaven a Oran, que van poder ocupar sense grans dificultats, perquè bona part dels seus habitants l’havien abandonat. Llavors van començar les accions de fustigament per part dels moros contra els ocupants espanyols, en alguna de les quals devia morir en Pica, tal com va anotar el rector de Canet en el llibre d’Òbits núm 3, foli 202: “En la ciutat de Oran, el 17 de juliol de 1732, se donà sepultura eclesiàstica a Francisco Pica, mariner, fill de Pau Pica, sastre i de Maria, naturals i veïns de Canet. De lo que dona fe Diego Rodríguez, Capellà Major del Real Hospital de la dita expedició ...” Com de costum, l’efímera victòria aconseguida a Oran no va servir per res i al cap de poques setmanes, quan els moros es van reagrupar i presentar batalla, que li va costar la vida al governador marquès de Santa Cruz i als principals caps militars de l’expedició, els espanyols van haver d’abandonar.

La guerra d’Oran, el 1732, en la que va morir Francesc Pica

Llàstima per tanta sang innocent vessada, com la d’en Pica i la de tants altres. Ah! i els pirates nord-africans van continuar amb les seves ràtzies marítimes com si res no hagués passat. JOAN BALLART CLOS Documentació: “Full Parroquial”. Biblioteca de Canet. Cataluña en la carrera de Indias de Carlos Martínez Shaw Catalunya dins l’Espanya Moderna de Pierre Vilar Notes: [1] La paraula barca es feia servir per a tota mena de vaixells, grans o petits. [2] El mestre de plata era el segon de bord en qüestions econòmiques, comercials, administratives, etc. [3] El patró del vaixell era en Jaume Milans, que dirigia els preparatius de l’expedició. Quan el vaixell va llevar àncores, en Milans es va quedar a terra i el nou patró en Jaume Ferrer se’n va fer càrrec del comandament. [4] Es refereix al llibre de la Matrícula de Marina, on havien d’estar inscrits obligatòriament tots els homes dels regnes d’Espanya amb oficis relacionats amb el mar (navegants, pescadors, mestres d’aixa, fusters de ribera, etc.) i sense defectes físics, tots els quals podien quedar mobilitzats en qualsevol circumstància, al servei dels vaixells del rei. [5] Pierre VILAR: Catalunya dins l’Espanya Moderna. Vol. 4, pàg. 562.

El Sot de l’Aubó

Notícies de Canet a l’entorn de la Guerra del Francès (1809-1810) Antoni Cruanyes Becana Relatiu al sorteig dels soldats de l’any 1810

ciso y perentorio término de doce horas, contadas desde el momento que reciba esta orden , pues luego de fenecido sin haberlo ejecutado pasará sin mas aviso, una Comisión Militar que conducirá a Vd, Regidor decano y Síndicos a las obras públicas de la Plaza de Tarragona a disposición y por el tiempo del agrado de su Exmo General en Jefe. Igualmente dentro el expresado de doce horas , presentará a esta Junta el cupo de hombres que adeude de los anteriores años de 1808 y 1809, y los alistamientos generales que de lo contrario exigirá la misma Comisión Militar de Vd, Síndicos y Cura párroco la multa de quinientas libras impuestas por el Congreso , y además la de veinte y cinco libras, todo de bienes propios y de cada uno, por cada hora que de pasadas las doce horas que difiriere la presentación de las listas y ambos quintos, y en defecto de estos conducirá vd a sus padres , hermanos, amos, y a qualquier otro que se presuma que toleran o permitan la ausencia, fuga u ocultación de los susodichos, si quiere vd liberarse de pasar con los demás del Ayuntamiento a Tarragona Y siendo del mayor interés a la salvación de la Patria el pronto cumplimiento de lo mandado ha venido a este fin , y se halla en la presente Villa uno de los Vocales del Congreso y por su Exma. Lo que comunico a vd. de acuerdo de la Comisión Militar para que lo lleve a puntual efecto poniendo vd su firma a continuación de la lista separada con expresión del día y hora de su recibo, lo que devolverá al Expreso Dios guarde a vd muchos años, en Arenys de Mar a 12 de noviembre de 1809 Francisco Vayreda Secretario [1] Per la manera en què es detallen les inscripcions dels futurs soldats es pot entendre que deuria ser de la primera o primeres vegades que s’efectuaven a Catalunya on Detall d’una escena de la Guerra del Francés, dissenyada per Ricard de Capmany e los seis mil hombres a cuenta de los doce mil de reemplazo para el corriente año que debe aprontar inmediatamente la Provincia por orden del Exm. Sr General en Jefe y Congreso de ella de 31 de este mes correspondiendo a esa población el de quince hombres, que le ha sido señalado. Por lo que debe V. proceder inmediatamente al sorteo general por listas que se acompañan comprendido en ello a todos los notados concurrentes verificándolo desde el número uno hasta el último, en la inteligencia que debe Vd hacer que representen a esta quinta por un vocal o individuo de ese Ayuntamiento, los que saliendo desde otro número hasta el 15, que como se ha dicho queda señalado a esa población, y otra presentación debe Vd verificarla dentro el pre-

“D

El Sot de l’Aubó

article imperava el sistema de crida al sometent i aquest sempre en la quantia que la situació requeria. Des del maig de l’any 1808 les tropes franceses ja ocupaven les principals ciutats i/o fortaleses de tot el país. A Catalunya ja s’havia alçat el sometent general entre tots els homes de 16 a 45 anys, com igualment la plaça forta de Girona ja s’ havia rendit i molts voluntaris miquelets canetencs ja hi havien lluitat o fins hi tot mort. Es donava per tant una situació força complicada que posava en dubte que algunes de les disposicions que es dictaven es poguessin portar a bon terme. Relatiu a l’habilitació de nous espais hospitalaris a Canet de Mar “ He visto el oficio de V.S. del día de ayer acerca del estado en que se hallaba la asignación de mas edificios en esta villa de Canet de Mar por la colocación de los muchos enfermos que acuden del Ejercito al que debo contestar : Que las veinte casas contiguas que entre otras se visitaron anteayer y que vd tenía bien vistas quedaron elegidas, sin embargo de la opinión que manifestó D. Braulio Lopez, atendida su mejor posibilidad, unidas por la colocación de más de 200 enfermos en un solo edificio el mucho ahorro de empleados que resultaría a la Real Hacienda y sobretodo su saludable colocación en la altura mas elevada del Pueblo, pero faltaban allanar algunos puntos con relación al coste de las obras que se deberían hacer en ellas para hacer comunicables todas las casas y derribar todos los tabiques de la parte interior superior, quedando a beneficio de los empleados en el mismo hospital, después de habilitadas las cocinas y algún almacén, los bajos de los mismos según tendrá vd presente, pues por falta de caudales pidió vd al Ayuntamiento de esta villa que hicieran un esfuerzo para costear la mitad de las obras y la Real Hacienda la otra mitad Ayer D. Manuel Mellado y yo propusimos que se hiciese todo a costa del Ayuntamiento y este no acabó de decidirse a ello por las muchas dificultades que se les presentaba para recoger el caudal por lo agobiados de Pagos que estaban ya los pudientes de la villa sin tener entradas de su comercio y haciendas; pero en vista del oficio de Vd los congregados por segunda vez en la casa del Sr decano y habiéndoles echo presente la urgente necesidad en que se hallaba la real Hacienda de tener que habilitar casas para hospitales, y no tener caudales y que accediesen a la solicitud de D.Manuel Mellado y mía se me ha contestado unanimamente por este cuerpo que a nadie mejor que a vd. constaba los muchos servicios y donativos voluntarios que tenía hecho el pueblo de Canet en general y particular y también al sr Cuadrado, pero que gustosos harían un nuevo sacrificio sin embargo que accederían las obras a mas de 300 libras con tal que sobre el particular no se molestase mas a la villa y que lo hiciese presente a V.S. pues aunque les había manifestado vd que sería el último sacrificio de esta especie por no poder contener la hospitalidad de esta villa mas de 440 a 450 enfermos y que así lo tenía representado a la supe-

rioridad, querían mas seguridad de VS, y que teniendo esta pasarían inmediatamente, con mi intervención, a la habilitación de las veinte casa. El singular obstáculo que he experimentado hasta ahora en este Ayuntamiento a estos auxilios que he pedido para el alivio de estos hospitales y la conocida ventaja que vendrá a la Real Hacienda de este importante servicio me inclinan a manifestar a V.S, que conviene a la mayor brevedad me conteste V.S. asegurando la solicitud del Ayuntamiento para empezar desde luego las obras y poner corriente un Hospital que en mi concepto, por su situación será, de los mejores de esta Villa y de mas ahorro a la Real Hacienda.” La lectura d’aquest escrit evidencia la situació de greu necessitat en què es trobava el nostre país sense quedar gens clar si les peticions foren portades a cap, o no, i en tot cas, en quin lloc es deurien efectuar les obres corresponents que requerien l’embargament de vint cases, tal com es manifesta. Fins aquí la lectura de les successives actes municipals no ho deixen pas clar, ja que no es troba cap escrit que ho validi. LISTA DE LOS CONCURRENTES AL SORTEO DEL 25 DE FEBRERO DE 1809 [2] BARRI PRIMER: JOAN BAUTISTA LAVERA JUAN PEDRO XIQUÉS PABLO CANTALLOPS SALVADOR LLAUGER MILANS FRANCISCO CARBONELL ANDREU FRANCISCO ROCA FORNER JOAN ROQUETA FRANCISCO CRUAÑAS ANTONIO BANCELL JOSEP PUJADAS Y MASVIDAL FRANCESC PLA Y CASTAÑER FRANCISCO PLA Y CASTAÑER SALVADOR CATÁ JOAN CATÁ PAU BARÓ Y BLANCHART JOAN IGLESIAS SALVADOR CASALS RAMÓN OLIVER Y PUIG Total Barri Primer 17 soldats

Nº 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 (suprimit) 17 18

BARRI SEGON: JOSEPH BORDAS FRANCISCO VERDURA FRANCISCO CLAUSELL JOAN PUJADAS FRANCISCO MATHIAS SALVADOR FERRER Y MUNÍ Total Barri Segon 6 soldats

19 20 21 22 23 24

BARRI TERCER: JAUME GIOL JOSEP GIOL MIQUEL FORNS JOAN FORNS JOSEPH FONT Y FONT PERE JOVANET JOAN CAMPMANY AGUSTÍ PUIG DOMINGO FORS AGUSTÍ MANYA MAGÍ MANYÁ JOSEPH BASIGÓ

El Sot de l’Aubó

25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36

El Sot de l’Aubó RAMÓN ESCARPENTER PERE PAU FORS JOSEPH SAGRERA BALDIRI TENAS PAU GIBERT JOAN MOLAS MIQUEL LAVERA CAYETANO ESCARPENTER VICENS ESCARPENTER JOSEPH FERRER (alies ZENARÓ) JOSEPH FERRER Y ROS JOAN MORA MANEL ARQUER PERE MÀRTIR PUIG (alies Coix) JOSEPH MARTÍ FRANCESC XIQUÉS LORENZO XIQUÉS GABRIEL BELLVEHÍ FRANCESC LLAUGER Total Barri Tercer 30 soldats

MIQUEL JOSEPH 104 JOSEPH FORS (alies PINSÀ) 105 FRANCISCO FUGAROLAS 106 ISIDRO TRABESA 107 RAMÓN FELIU 108 FELIU BOHER O BOHE 109 PERE ANDREU 110 ANTON GIBERT 111 FRANCISCO RIVAS 112 RAMÓN ORTA 113 JOAN HORTA 114 NARCIS FORS 115 MARIANO FORNAGUERA 116 SALVADOR PLANA 117 BENET MASSUET 118 FELIP CATÁ 119 MIQUEL CATÁ 120 DOMINGO BANCHS 121 JOAN CASTAÑER 122 JOAN ANDREU 123 JOAN FELIU 124 JOSEPH VILAR 125 JOSEPH AREU O HEREU 126 MARTÍ CASSÁ 127 JOSEP GOFAU 128 SALVADOR FORS 129 FRANCISCO FORS 130 FRANCISCO PUJADES 131 MIQUEL PUJADAS 132 JOSEPH Mª CABOT 133 SALVADOR CABOT 134 SALVADOR MEDIR 135 RAMÓN MANBRÚ 136 FRANCISCO OMS 137 JOAN OMS 138 JOSEPH GIOL 139 JOSEPH FORS 140 JOSEPH CATÁ Y BOSCH 141 JAUME MARTÍ 142 MIQUEL GOFAU 143 JOAN COLL (horta del sr Llauger) 144 PAU MAS 145 MARTÍ FABREGÀ ( mosso de casa Horta ) 146 SALVADOR FIGUERAS 147 JOAN COLOMER (alies JAN) 148 Barri Cinquè 61 soldats

37 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47 48 49 50 51 52 53 54 55

BARRI QUART: DIONÍS BAULI SIMÓN SABATER JOSEPH CARBONELL JOAN PUIG I LLAUGER JOAN PARDAL ( alies BRUGUEROL ) JAUME PALAS BERNAT MISSER Y CARBONELL JAUME MISSER I CARBONELL JOSEPH MISSER I CARBONELL JOSEPH SELLAS O SELLÉS SALVADOR SELLAS O SELLÉS MIQUEL MARGES JOSEPH MARGES MANUEL FORNÉS JOAN ROIG JOSEPH ROIG JOSEPH MENSA JOAN BLANCH (alies MASSIÀ) PAU MARTORI NARCÍS TERRADES ESTEVE DORCA JOSEPH PUJADES ( àlies GALLERET ) JAUME PUJADES ( alies GALLERET ) JAUME ESPRIU VICENS LLOBERAS ( a MORO DE LLIÓ ) JOAN MISSER I ARENAS PAU MARCH PAU FORNAGUERA AGUSTÍ COLOMER BENTURA PERA ( MORO DE MARQUET ) FRANCISCO GRAU ( FILL DE SALVADOR ) JOSEPH BERTRAN Total barri Quart 32 soldats

56 57 58 59 60 61 62 63 64 65 66 67 68 69 70 71 72 73 74 75 76 77 78 79 80 81 82 83 84 85 86 87

SUMA TOTAL DE CONCURRENTS AL SORTEIG 148 SOLDATS

NOTA. “ SE AVISA Y DEMANA A TOTHOM QUE SAPIGA QUE ALGÚ QUE DEBÍA ESTAR APUNTAT , PER IGNORÀNCIA U OMISSIÓ NO HI ES, QUE DONGUIN AVÍS AL SR. JOSEPH LLOBET PER ESCRIURER-LO AQUÍ INMEDIATAMENT. PASSATS TRES DIES PERDRAN LO DRET DE RECLAMAR A NINGÚ.” CANET DE MAR 22 FEBRER DE 1809. FIRMADO: JOSÉ LLOBET VOCAL SECCIÓN

BARRI CINQUÈ: PAU CONSTANS JOSEPH MAS PERE ALSINA PERE MÀRTIR FABREGÀ ISIDRO FABREGÀ BARTHOMEU TENAS FRANCESC XAPELLÍ BONAVENTURA TENAS FRANCESC BERDURA MARTÍ TRAVESSAS PAU XAPELLÍ BENET XAPELLÍ JOSEPH XAPELLÍ RAMÓN BERTRAN JOSEPH FORS (alies RAMENTOL) ISIDRO VALLÉS JOSEPH FELIU

En el llistat dels sometenistes cridats a les armes es manifesta clarament que aquests passaven a disposició de les autoritats militars i ho feien amb indicació del barri on tenien la seva estada habitual. Així podem comprovar quins eren els antics barris en què es dividia la població, amb detall del nombre d’habitants de cadascun, almenys als anys de 1809 en plena Guerra del Francès. El sistema de barris ja el trobem establert a Canet als darrers anys del segle disset corresponent a la celebració de l’octava de Corpus seguint l’ordre que ha arribat fins els nostres dies. El divendres següent a la festivitat del Corpus corresponia al barri dit dels “ Budellers “ que en el temps que estem tractant, i en relació al seu nom-

88 89 90 91 92 93 94 95 96 97 98 99 100 suprimit 101 102 1O3

El Sot de l’Aubó

article bre d‘habitants, aportava els possibles futurs soldats que consten en la llista anterior. El dissabte eren encarregats de la celebració de l’octava de Corpus els que vivien al barri anomenat dels “ Socarrats “ que per les mateixes raons aportaven els possibles futurs soldats que consten també en la llista. El diumenge, tot i que suposem que es celebrava la festa anomenada dels «Fadrins» no hi ha constància que fos així en el seu origen. El següent dilluns eren els del barri dels «Gitanos» que s’encarregaven de la celebració de l’octava de Corpus i que per les mateixes raons contribuïa amb el nombre de possibles soldats, com en la mateixa llista es comprova. El dimarts, la celebració de l’octava de Corpus corresponia Placa commemorativa de la guerra de 1808 que es troba a l’església de Sant Iscle als anomenats «Abells», o de muntanya, des de sempre identificats com a gent de haya salido sacará el boletin de la bolsa de los números y en su la pagesia.... Aquest barri per les seves dimensions defecto, o por no querer hacerlo, los sacará el mismo niño y los feia la màxima aportació de possibles futurs soldats, que hayan sacado desde el número primero al último del Cupo que arriba se ha señalado , son los que deben remitirse a esta tal com es comprova en la llista corresponent. Comisión Militar, junto con testimonio que comprenda igualEl dimecres la celebració corresponia als «Mercats» mente a todos los demás individuos concurrentes por el núme.Aquest barri corresponia en bona part, al que es ro que les haya cabido, todo conforme a las reglas primera, coneix com a «el Castellet» i el seu punt neuràlgic es segunda y tercera de la sesión 15 del Congreso Provincial de trobava a l’espai de la plaça del til·ler a la riera dels 30 de julio último. P.D. Se incluye el adjunto oficio que acaba Lledoners, més antigament conegut per carrers dels de recibir esta Comisión Militar del Exmo Sr General en jefe por Expreso para esa Justicia y Ayuntamiento que «mercaders». Era relativament poc poblat i la seva trata de la presentación de los quintos que con este se tienen aportació de soldats era per tant, minsa. Era cosa pedidos.” sabuda que, per acabar l’octava de Corpus, eren els capellans els encarregats de la celebració, però com (2) ACTA DEL 3 DE SETEMBRE DE 1686. Convocat y congregat lo que la seva aportació de caràcter militar era Consell de la Vila de Canet -en presència dels Jurats Barthomeu Roig, y Josep Puig y del Consell los següents: inexistent, no hi consta. El que sí era molt important Barthomeu Filiperes Joan Plana eren les llistes dels homes en edat de sometent, ja Joan Ferrer calafat Jaume Golart que en el temps que tractem no existien ni jutjats ni Anticg Gol y Cata Miquel Misser censos de població ni altres menes de llistes que les Joan Corbet Joan Pujadas sacramentals. D’aquest fet s’originen les amenaces Joan Pastor Jaume Llauger sastre Miquel Roig Pau Pica o pressions que inclouen no solament als components Bernat Passi Francesch Farrer del Consell Municipal, sinó també als rectors de la Benet Llauger Jaume Codina parròquia. Les primeres notícies escrites relatives a Tots unanims y conformes han determinat fer un tall ( la celebració dels Barris que ha arribat als nostres repartiment ) per pagar la contribució de manera que se fassan “ quartos” ço es lo primer des de la casa de Jaume dies les trobem en l’ Acta Municipal amb data 1686.[2] quatre Lavera fins als quatre “cantons” y al carrer de la Torre de ANTONI CRUANYES BECANA

NOTES (1) El expresado sorteo general debe verificarse teniendo prevenidas dos bolsas que en la una deben ponerse los Boletines con los nombres de todos los individuos concurrentes y en la otra han de ponerse los números , comenzando por el primer número hasta el último de todos los otros individuos concurrentes. Un niño sacará el boletín de la bolsa de los nombres y el que

part de mar y desprès al carrer Baixa de la Creu y fins a casa den Corbet. Lo segon “quarto” es des dels quatre “cantons” en amunt fins tota la Caldeta Alta i Baixa y després al carrer de la Font y tornant a a baixar fins als quatre “cantons”. Lo tercer “quarto” començaba a la casa Cabanyes y carrer del Jurat Clausell y dret per amunt y lo carrer de la rectoría y lo camp den Cases y lo carrer den Xiqués y den Manyá. Lo “quarto” darrer eren tots los pagesos y lo carrer de can Toni Planella. Per lo “quarto” primer eran representants Joan Pastor y Joan Farrer y Major. Per lo “quarto” segón ho eran Cristòfol Oliver y Barthomeu Filiperas. Per lo “quarto” tercer son assignats Joan Pujadas y Joan Plana. Per lo quart “quarto” quedan escollits Roig de la Penya y Jaume Codina.

El Sot de l’Aubó

El bergantí negrer «Tellus» Josep Rovira Fors La realitat és que poques naus catalanes es dedicaren al lucratiu comerç del tràfic de negres. Era una operació llarga i arriscada que comportava tot un seguit d’exigències i coneixements del difícil art de la navegació en el període de la marina velera catalana. Calia comptar amb una tripulació competent i valenta, amb un vaixell adequat per a aquest tipus de carregament i, sobretot, a partir del segle XIX, amb una nau lleugera, capaç de cenyir-se al vent i assolir gran velocitat a l’hora de fer-se escàpola de la pressa de

corsaris que podien malmetre, en un moment, l’esforç enorme de setmanes i mesos. Aquesta lleugeresa i velocitat, aconseguida sempre pels clípers anglesos, no fou en cap moment la característica de les naus catalanes, segures, marineres, però matusseres i lentes. Prou que hom deia que els nostres vaixells duraven fins al nét del primer capità que l’havia comandat i del mestre d’aixa i armador que l’havia bastit. Així no sorprèn que un vaixell construït en el Maresme fos considerat, fins fa pocs anys, com el veler mes

Clàssic gravat anglès del segle XVIII que detalla l’interior del vaixell negrer i les distribucions dels esclaus transportats

El Sot de l’Aubó

article

Esquemà bàsic de les rutes negreres seguides des d’Àfrica fins a Cuba. Els punts marcats en el mapa corresponen a les factories negreres africanes més usuals.

venerable del món. El Lloyd’s Register of Shipping, indica que el vaixell degà d’entre els centenars era l’Hernán Cortés, un bergantí rodó, construït per Gaspar Ferrer a Canet de Mar, el 1855, i que navegà fins al 1973, o sia que no fou retirat del servei actiu fins després de 118 anys de vida turbulents i gloriosos. Els catalans hem tingut sempre un esperit emprenedor -sense el qual, res no és possible-, i sentirem sempre la força, el gust i el risc del mar. Tanmateix, res d’aventures colonitzadores. Més aviat diria que els atreia el risc calculat que mena vers empreses fructuoses, plenes de sentit i solidesa mercantil. Cal afanyar-se a dir que l’afer negrer fou un negoci brut i indigne de persones humanes, però així era en el context d’aquella època i és cert que hi ha moments en la història dels pobles que l’home ha estat llop per a l’home -en algunes latituds potser encara ho és-. Els protagonistes del nostre breu estudi no foren pas conductors de la història, sinó senzills treballadors mariners i homes de mar que passaren de la pesca al cabotatge i d’aquest a la navegació d’altura -singladures de l’Atlàntic, Orient i costes d’Àfrica- amb la més absoluta normalitat. Aquesta era la seva feina i aquest fou el seu context històric. En un poble del Maresme, petit com Canet, segons l’historiador Magí Xiqués Soler, a mitjan segle XVIII,

eren més de quaranta el nombre de vaixells mercants canetencs que feien la carrera de les Índies. El professor Carles Martínez Shaw ha escrutat el tema i sempre que es refereix a les drassanes del Maresme, ressalta la platja o «port de Canet», entorn del qual dóna abundant documentació: «Los años mediados de siglo (XVIII) conocen el auge de los centros del Maresme (fa referència al port de Contractació de Cadis i el moment del comerç intermedi) especialmente Canet, Mataró, que junto con Barcelona mantendrán supremacía durante toda la centuria.» No és gens estrany que l’armador d’una nau sentís la temptació de l’aventura africana. En aquell moment era una cobejança difícilment refusable, més encara si hom pensa que el capità, pilot, contramestre i fins i tot la marineria, participaven de l’èxit econòmic de I’expedició. Cal acceptar que té un punt d’heroisme passar-se tres mesos llargs en alta mar – aquest era, mes o menys, el temps esmerçat en una ruta d’eben-, navegant en un fràgil veler, sense quasi mitjans de salvament i esquivant el perill a cada moment. En alguns casos, no sempre per cert, aquest heroisme fou premiat amb una gran fortuna. He pogut posar l’ull en un lligall de papers familiars que amb el temps han pres color i color de mel. Papers que els Font Fors, veritables llops de mar, tingueren en els

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó seus dits aspres i en els quals posaren tota l’aventura marinera de la seva vida. En el bisell del XVIII-XIX, el capità Joan Font Fors i els seus fills Joan, Josep, Salvador i Narcís, foren propietaris de les fragates Sacra Familiar i Misericòrdia, i dels bergantins Sant Joan Baptista i Tellus, i els comandaren. Amb el bergantí Tellus s’estrenaren en el transport de «carn» negra des de les costes africanes al mar de les Antilles. La primera singladura fou fins a Moçambic -cada vegada calia anar mes lluny per descobrir bons mercats-. El fet tingué lloc el 1820. Aquesta era una ruta arriscada si hom pensa que calia doblar el Cap de Bona Esperança, el famós Cap de les Tempestes de l’Àfrica austral. El capità Font Fors tenia un factòtum al port de Barcelona, una mena d’apoderat i comptable, al qual confiava la tasca de les contractacions. Per aquest motiu, Pere Gil -aquest és el nom del personatge-, escriu una lletra explicant els preparatius del viatge del Tellus a l’Àfrica. És una carta en català i rigorosament concreta. Transcrita textualment, diu així: «Sr Joan Font i Fors. Canet. Barcelona 21 juliol de 1819. Molt Sor. meu i amich: Est matí ha arribat lo subjecte que li vaj parlar per fer la progectada expedició y después de estar debatent mes de cuatre bores continues habem acordat de la progectada expedicio baix los pactes seguens, prevenintntii que no ha sigut posible traurer major avantatges ni a favor del buch ni de son fill cual ultim dret no he deixat de defensarlo fins al ultim apuro. “Primerament lo subjecte que va encarregat de la expedició que es lo Sor. Joan Botet de Palamos recienvingut de la Habana y bastant practich en estas expedicions per tenir 8 viatges, ocupará las plasas de Capita, Pilot y Mestre donantli 100 (duros) mensuals y 7 p.% del produït de la expedició en brut. Al seu fill queo cuparà la plasa de segon se li donaran 100 (duros) de salari mensuals y 3 duros per cada negre dels que arribaran a la Habana. Al tercer se li

Mapa de l’illa de Cuba

donaran 60 duros mensuals y 1 ½ d. per cada negre dels que arribaran a la Habana, y al contramestre se li donaran 60 d. mensuals y 1 d. tambe per cada negre que arribara a la Habana. Baix estos pactes y en nom de tots tres interesants ab lo Tellus mediant les facultats que Vd. Me doná de paraula, he pasat a fermar lo corresponent contracte que desitjo meresquía la aprovació de Vd. “Amigo ha sigut precis donar lo mando del Tellus al Sor. Botet, respecte que no sent baix aquesta condició no volia comensar á tractar, y per lo mateix y afí de no dispreciar la bona proporcio, se li ha consedit; per altre part conech que les refleccions que ha fet son molt del cas; y per ultima ixo dependeix de un viatge, pues lo que importa es que la expedició vagia á salvo, y puguem desquitarnos del Tellus. “En la expedició se posaran 30 mil d. y nosaltres interesarem per igual cantitat per lo valor del Buch junt ab llas actuals provisions á epcepció de 20 mitjas botas de Vi que quedan al nostre compte, y que finit lo viatge nos incorporarem altra vegada, del Buch mediant reparar antes las obras que se facian per la colocació dels negres. Si despues de verificada la primera expedició se vol fer una altre queda ala llibertat dels dueños del Buch ferla o no ferla. Esta cindició la he exigida perque el segon viatge tenint lo seu fill algun conexement, puga posarse frente la expedició y no necesitar de ningu. Si me descuydo un poch el Sor. Mariano Lluger tracta ab lo Sor. Botet a qui li oferi entregarli la sua fragata perque la menes y la fes anar com millor li aparagués. <<Vd. No deixia de escriure á son fill instruintlo de tot pues no fos casa que pensas que li hem volgut ferli agravi. Espero me conteptuará per mon govern y mania ason afe. Y sem. Q.B.L.M. Pere Gil >>(sic) Resta molt poca documentació de l’aventura del comerç africà, sobretot de navegants catalans. La majoria de les naus no eren de gaire tonatge. Constituïen una empresa quasi familiar, entre amics i coneguts. A cada viatge es feia foc nou i significava una nova participació i l’esperança d’un nou profit. Els papers eren això, papers. Fulls de paper separats o, en el millor dels casos, una llibreta de paper de fil enquadernada amb pell de xai. D’aquesta manca de documentació ha sorgit –com sempre passa—la llegenda. La llegenda serveix per emplenar els buits de la història. Mentre alguna vegada és bonica, d’altres és tremendament cruel. L’afer dels negrers era tema per generar una llegenda de malaentranya, brutal, inhumana i menyspreable –com realment fou en molts aspectes. Tanmateix, el carregament de negres no sempre era tractat amb la brutalitat que descriuen els novel·listes i alguns serials de televisió. Existí, malauradament, un comportament infrahumà en

El Sot de l’Aubó

article alguns capitans i tripulacions, però hi hagué –á part de raons humanitàries i ètiques que, en alguns casos i encara mínimament, deurien funcionar –un interès lògic i raonable a no malmetre la “mercaderia”, i es procurava evitar morts i malalties i que els negres no arribessin fets malbé als ports de destí. Cal fer atenció que era un negoci en què intervenia molta gent; intermediaris que anaven des de la venda d’esclaus per part dels reietons africans, a les factories, passant pel factor d’aquest reagrupament de captius lliurats al capità de la nau negrera, el qual feia el transport marítim. Per al capità, l’afer acabava en el moment d’efectuar la venda de tot el carregament, amb més o menys fortuna, a les companyies de mercaders de negres a l’engròs de l’Havana, Santiago, etc. Una tremenda ignominiositat la produïa la cobejança que excitava al navegant –transportista—, a emplenar la nau abarrotadament, amb un amuntegament de cossos negres estibats com sardines salades dins de barrils de fusta. Tot i així, hi havia capitans, com en el cas del Tellus, que preferien córrer un risc mesurat i no apilonar la nau i procuraven evitar infeccions i contagis. Cal tenir en compte que en el tràfic de negres la gent de mar no era pas l’única beneficiària de l’operació. Actuaven com a “transportistes” i no hi ha cap navegant que malmeti la seva mercaderia. En el tràfic de negres la vinculació contractual entre propietaris de la nau i tripulació, estava relacionada –tal com hem vist en la lletra que transcrivíem abans— amb el nombre de negres que arribaven a destí amb vida i bones condicions físiques. El Tellus va partir en el seu primer viatge a l’Àfrica amb un contracte fet segons aquest criteri d’un respecte mesurat i valorat vers la “mercaderia negra”. Tenim el document i el transcrivim en aquest breu treball. Es tracta d’una contractació detallada i escrupolosa que descobreix un altre aspecte interessant: el rigor i la seriositat mercantil d’aquella època. No oblidem que en molts negocis, en el mercadeig marítim, es formalitzaven tractes amb paraula donada o una simple estreta de mà. CONTRATA celebrada entre Pedro Gil vecino y del comercio de la presente ciudad, ya en nombre propio com en els de los demas interesados en el Bergantín Español nombrado Tellus por una parte y por la otra D. Cristobal Roig y la de Don Antonio Mila de la Roca tambien de este Comercio, tanto por su interés, como por el que representa de otros, para la expedición que va a hacerse con dicho Bergantín Tellus destinado a Mozabique para la compra de Negros esclavos, vajo los pactos y condiciones siguientes: >>1º La expedición que va emprenderse para Mozanbique debe constar a lo menos de setenta mil pesos fuertes, contando el valor del Buque, Géneros, Armamento, Provisiones, avances y la Plata que en efectivo se embarcara. >>2º Pedro Gil en su nombre y en el de los demás interesados, cede el referido Bergantín Tellus para hacer el viaje a Mozanbique a la compra de Negros esclavos y conducirlos al puerto de La Habana en la Isla de Cuba, con todos sus utensilios, pertrechos de

Gravat del segle XIX de l’Havana, amb esclaus negres

guerra, provisiones y demás que habia existente en dicho Buque, mediante el valor de treinta mil pesos fuertes, cuya cantidad le sera representativa en dicha expedición. >>3º D. Juan Botet queda encargado de la presente expedición desempeñando las plazas de Capitán, primer Piloto y Maestre y quedado interesado en al cantidad de Diez y siete mil pesos fuertes; y para sus trabajos se ha acordado darle salario de cien pesos fuertes mensuales como Capitan y primer piloto y como Maestre en nueve por ciento de lo que produzca la venta en bruto de los negros esclavos que conduzca a la Habana. >>4º Con D. Antonio Mila de la Roca se ha acordado que mediante haber puesto el interes de Diez mil pesos fuertes en dicha expedición, ira embarcado su hijo Antonio Mila en clase de Escribano, ganando el salario de setanta pesos fuertes mensuales con un peso fuerte por cada un negro de los que lleguen á salvamento y á mas que dicha expedición debe ser consegnada en la Habana a los SS. D. José Antonio Margues y Cia., quienes cobrarán la correspondiente comisión á estilo y costumbre de aquella plaza. >>5º Llegado que sea el Buque en el Puerto de la Habana, que es donde debe finalizar la expedición, se incorporará Pedro Gil a la persona que por el representante, del expresado Buque, siendo de cuenta de los fondos de esta expedición repararlo de aquellas Obras que con motivo de la conducción de negros esclavos se hayan hecho, o bien se le abonara aquella cantidad que digan dos inteligentes nombrados un por parte se necesite para la indicada repara-

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó ción. >>6º Con proporción de lo que produzca la expresada expedición ya en beneficio como en perdidas, de su liquido, cada uno retirara la parte que le corresponda; entendiendose que si la venta de los negros esclavos no llegase a producir la cantidad que en efectivo se ha invertido para dicha expedición, en este caso o se vendera el Buque en publica, o se led ara un valor por medio de dos Peritos y lo que produzca juntamente con los demas caudales pertenecientes a la expedición se repartiran con proporción al interes que cada uno tenga. >>7º Debe quedar a favor de los dueños del Buque todo cuanto exista a bordo luego de rendido viaje en la Habana por lo que pertenece a velamen, palos, vergas, maniobra pesada y de respeto, cables, anclas, pipas de aguada, armamento y demas que conste por inventario en el estado en que se encuentre; y lo restante como son los cuatro cañones de á doce, piperia para la aguada, aumento del armamento y provisiones se venderá de cuenta de la expedición. >>8º Pedro Gil, como encargado de la expedición, continuará dando las órdenes para los seguros entendiendose que cada uno de los interesados manifestara la parte de intereses que quiere que se le asegure. >>9º Sin embargo que la presente expedición se hace precisamente para la Habana, si acaeciese uno de los inesperados casos de haberse de dirigir en algun otro punto, ya por tempestades, averias, ó persecución de los enemigos, y en terminos el continuar el viaje fuese con eminente peligro de la expedición, en este caso se faculta al Capitan y Maestre D. Juan Botet para que pueda pasar venta de los negros, y su producto repartirlo como se previene en los antecedentes capitulos, con la condicion de que debera abonarse a los SS. Dn. Jose Antonio Margues y C.ª de la Habana la mitad de aquella comisión que dichos Sres. hubieran percibido se hubiesen cuidado de la venta. >>10º El segundo piloto Dn. Juan Font y Fors, gana el salario de cien pesos fuertes cada mes y tres ‘pesos fuertes por cada negro que llegue a salvamento; el Tercero D. Pablo Barnet sesenta pesos fuertes mensuales y uno y medio pesos fuertes por cada negro y el Contramaestre, sesenta pesos fuertes al mes y un peso fuerte por cada negro. >>11º Queda convenido de que el capitan tocará la Isla de Santo Thomas al S. De la linea para adquirir noticias, y si hallase por conveniente dirijirse en alguno de los puntos mas inmediatos de la Costa de Africa para la compra de Negros Esclavos podra verificarlo con aprovacion de todos los interesados, pues aunque el objeto es que vaya a Mozambique, tanto por la escasez del tiempo como por otras circunstancias que podran ocurrir, le damos facultad para que en este caso obre conforme mejor le parezca. >>12º Siendo el objeto de las partes contratantes evitar toda clase de disputas, han convenido que por cualquier caso que pudiera sobrevenir de los que aqui 32

no estan prevenidos, se nombren arbitros por partes y tercero en caso de discordia, para que lo que ellos hagan se observe del mismo modo como si fuera sentencia dada por Tribunal, renunciando al dcho. De apelación. >>Y queriendo que cuanto se contiene en la presente contrato se tenga por firme y valido como si fuese hecho por Escribano publico nos obligamos a su cumplimiento con nuestros bienes habidos y por haber haciendo seis copias para un solo efecto, en Barcelona á veinte y ocho de Marzo de ochocientos veinte. >>Antº MIla de la Roca.-Cristv. Roig Vidal.-Pedro Gil. Nota: Con motivo de haberse desembarcado el Contramaestre Antonio Romero, se ha suplido esta plaza nombrando en su lugar a Constantino Romagauera con el salario de Cuarenta y seis duros mensuales y un peso fuerte por cada negro.>>(sic) Hi hagué modificacions i, finalment, el total invertit en la expedició va significar la suma de 67.553 Pesos Forts. La participació neta compartida entre el propietari del vaixell Tellus representat per Pere Gil, amb la suma de 36.553 P.F.; el capità que comandà l’expedició Joan Botet, amb 15.250 P.F.; Antoni Mila de la Roca, amb 10.750 P.F i Cristòfol Roig i Vidal, el qual representava un grup minoritari d’accionistes amb la quantitat de 5.000 P.F. Molta gent del nostre país van “fer l’Amèrica” en viatges negrers. Tenir la sort de cara, en un d’aquests viatges, significava per a un simple mariner, poder comprar una casa, la barca o plantar-se de patró. Altres hi deixaren la pell. Els llibres d’òbits dels arxius parroquials de les viles marineres registren molts perduts en la “Mar Gran”. Ser navegant era el rol i la sortida brillant en la vida d’aquell temps. Una generació de navegants agosarada i valenta. També ho foren, anys més tard, els “americanos” o “indianos”; un altre tipus de vida i d’aventura relacionada amb Amèrica i el mar. La generació dels “americanos” constituïren el veritable suport a la nissaga de fabricants i empresaris de l’època industrial. JOSEP ROVIRA FORS Aquest treball va ser publicat per primera vegada al núm.75, d’octubre de 1984 a la revista d’història L’Avenç (segona època)

El Sot de l’Aubó

mots

Mots en desús que encara vaig sentir Cap llengua, dialecte, modisme o gir local és més o menys valuós que un altre John Edwards (sociolingüista)

Xavier Mas Gibert ATZABEJA: equivalent a azabache en castellà. Exemple. Una nit atzabeja tatxonada d’estels. BIOT. Per bassiot, en deu ser l’apòcope. Daniel Rangil o esmenta en el peu de la pàgina 24 de “Vògits, modolons i desfedors” (Recull de cultura oral del Montnegre II. BAJANET: que a Mallorca encara deien BAJÀ i BAJANA quan jo vaig ser-hi els anys 1962 i 63. A Canet el vaig sentir usar sempre en diminutiu i no se m’acut la causa. Potser si un bajà és algú curt d’enteniment el fet d’aplicar-li el diminutiu reforça encara aquest sentit com si se li sumés potser el sentit infantil del diminutiu. BLEIR: Verb. Feia un sol que bleïa, o sigui un sol que aclaparava. Mercè Rodoreda ho va emprar encara al conte “Abans de morir”. BOSCATER, BOSQUEROL I BOSQUERÓ/TÓ: Boscater és qui treballa el bosc i bosquerol el qui viu. I bosqueró tal com ho deien a Canet antigament, possiblement era la variant local de bosquerol, o sigui del qui vivia al bosc. Bosquerons en plural va passar a l’antroponímia i una destacada família canetenca del segle XVIII portava aquest nom i en virtut del qual va passar a la toponímia urbana, atès que el tram central de l’antiga riera de Canet, encara s’anomena avui Riera de Buscarons. També a Pineda subsistia Bosquetó com a cognom. BÓTES. Abans quan baixava la riera dels sots que formava la violència de l’aigua en les parts més toves se’n deien bótes, suposo perquè obligaven a l’aigua a botar enlaire a vegades de forma extraordinària. D’això encara me’n recordo haver-ho vist a la riera Gavarra on vaig néixer. DESFEDORS, trull de fer l’oli en l’accepció de la baronia de Montpalau. (La B. de Montpalau comprenia els termes d’Arenys de Munt i de Mar, Canet, St. Iscle, St. Cebrià, Sant Pol, Horsavinyà, St. Pere de Riu, Vallmanya, Ramió, Calella, Pineda, Sta. Susanna i Malgrat.) ENCANASIT, o sigui, encanecido en castellà. Segurament es tracta d’un valencianisme que no sé si és castellanisme però.. Així ho escrivia algú tant solvent com Joan Fuster, també feia anar “netitud”

per netedat. ENGRUNYAR: V. Nicolau d’Olwer diu a la carta núm. a l’epistolari amb Joan Coromines. “Heu fet molt bé en posar tot el vostre esforç en apaivagar la polèmica i evitar S’ENGRUNYÍS. Equivalent al que dèiem a Canet que de que la brutícia S’ENCONNÈS. ENGRUM. Greixina, brutícia dels vestits. En castellà mugre . Etim. Sembla el resultat d’una confusió o creuament d’engruna i grum. MÈDANO/S: Dunes de sorra que en prou feines emergeixen del mar. D’aquí deu venir el nom de les nostres Medes. Ambdós provenen del vocable llatí META, o sigui, con, i d’això mateix prové l’eufemisme popular de metes referit als pits femenins que, com es pot comprovar és antiquíssim. En bretó Mèdano significa tomba per la mateixa raó de l’eminència que solen tenir de les tombes. PIPS, en castellà pepitas. Còdols polits per la mar o per el curs d’una riera. També hi havia gent de Canet que en deia “palets de riera”. P.E. “La M. tenia unes dents que semblaven palets de riera”. RAUTAR. Gratar o rascar en català genuí. Només ho havia sentit a Bianya, però al llibre d’en Daniel Rangil, Esteve Xamaní, un dels seus informadors orals també utilitza aquesta paraula, pàg. 225 ídem. SARPES, SARPADES. Si de l’eina de collir olives semblant a una pinta amb pues de ferro en deien “unes sarpes” i de l’acció de fer-lo anar “sarpar” i del gest “sarpades”. En català doncs, tant es pot dir urpada com sarpada de l’acte o l’acció pròpia de fer anar les urpes o les ungles... El mot sarpar recordo haver-lo sentit a Canet, però la gent possiblement pensava que era un castellanisme i a la llarga fou subsituït per urpades. L’ALCOVER/MOLL diu que sarpar és igual que arrapar i a xarpar, de xarpar en vindria enxarpar que encara es fa anar poc o molt a Canet. També diu que al Camp de Tarragona sarpat és equivalent a grapat. P.e. “Amb un parell de sarpats d’aigua a la cara es va deixondir”. ALC.MOLL Vol.9 p.758. XAVIER MAS GIBERT

El Sot de l’Aubó

«Pesebre» Josep Rovira Fors Les lletres d’aquest article tenen un cert interès com a documents de la vida canetenca dels anys 40 del segle passat. Anys del franquisme. Només podia publicar-se en castellà. En català era prohibit. Es va viure un intent de genocidi de la llengua catalana. La revista «Pedracastell» va sortir l’agost de 1946, d’acord amb un grup de canetencs polítics (germans Mas Urrutikoetxea, Andrés Carbonell, Pere Planas, Joan Campins, Josep M. Llauger) i un grup de gent de can catòlics (germans Sisquella, Vicenç Estarlich, Joan Oms, J. Rovira Fors). Cal notar una intencionalitat en els seus escrits persistents en la temàtica local en una època de consignes (de unidad de destino en lo universal). Era evident que aquí tots sabíem escriure en castellà. Al revés del que passa amb els de les terres hispàniques. Pitjor per ells. Aquest article del Pessebre em porta a la memòria l’entranyable i intel·ligent Francesc Mas Urrutikoetxea que dirigia el «Pedracastell» i que temes com aquest era els que més li plaïen. Vigilias de Navidad. En estos días me gusta, como los niños, pegar las narices contra el cristal de los escaparates canetenses, repletos de diminutas, grotescas algunas y graciosas otras, figuras de Belén, que llevarán con ingenuidad infantil la alegria «del Nadal» a nuestros hogares. Ello me prepara a mejor comprender esa entrañable emoción indecible de la gran Fiesta. Con ello, cuando quiero evocar las Navidades vividas he de asociar la idea al recuerdo de los Belenes construídos: «el del cel tot

encès d’estrelles». «El d’un riu llefiscós que des del fons del celatge s’anava estirant fins a primer terme amb fulls de paper de plata que feia d’olor de xocolata». «El dels Reis d’Orient que passaven pel pont i a la nit -el pare ens deia- baixaven dels camells per estirar un xic les cames»... y tantas otras evocaciones de nuestras Navidades felices de la infancia. El «pessebre» es ciertamente unos de los símbolos más auténticos de nuestra tradición Navideña. Desde los altares de los templos pasó al altar sacrosanto del hogar. También en

El Sot de l’Aubó

el document nuestra parroquial de San Pedro se construían Nacimientos en «mata i molsa» sobre la mesa de los altares. «L’últim -nos dice el sacristán- fou construït per en Codina en l’altar de San Antoni. Y esa tradición se ha perpetuado com una liturgia popular en el santuario de las famílias canetenses. Los niños, sin ningun obstáculo ni perjuicio artístico esperan y captan todos los años la verdad que existe en el pesebre. Los mayores, nuestros artistas y veteranos pesebristas locales, han sabido conquistar y armonizar el arte y la verdad del pesebre. Poco más o menos «el pesebre» es siempre el mismo en todos los hogares canetenses. Pero cada uno parece llevar una emoción y una inquietud nueva. De pedazos de cartrón y de corcho arrinconado, todos los años en el cuarto «dels malsendresos» salen los peñascos y las montañas. El musgo «del sot de cal Ratet» sirve para completar el realismo del paisaje y en medio del musgo rebaños de ovejitas blancas como la nieve y pastores y cazadores y Guardia Civiles por la senda que serpentea siguiendo las irregularidades de un barranco aparecen los Reyes Magos guiados por la estrella de papel de plata que, ilumina com diminuta pila electrica los encamina al Portal de Belén. Por todas partes aparecen pastores que se apresuran a llevar sus ofrendas al «Divino Niño». En nuestro Belén de infancia habíamos contado casi un centenar. Todos los dias adelantaban unos pasos hasta que toda la gran afluencia pastoril se concentraban en el Portal. Entonces se iniciaban los cantos que duraban todas las fiestas. Entonabamos canciones aprendidas a propósito en el Colegio y en el calor del hogar, y nos pasábamos días y días «refilant com unes calàndries». No sabría imaginarme una Navidad sin Belén. En los mismos años de persecución jamás faltó en nuestro hogar el pesebre. Sin él aquellas navidades aún hubieran sido más tristes. Las construíamos igualmente en el comedor, iluminados con pequeños «gresolets» que ardían como un símbolo de esperitualidad inextinguible. Desde entonces -pocos días después del último pesebre-, nos falta en el cuadro de família el padre que tanto animó con su preséncia las postreras navidades de su vida. Aquel año el pesebre quedó meses y meses sin desmontar. Una capa finísima de un polvo grisáceo fue depositándose día tras día sobre el musgo ya seco. Las montañas nevadas con yeso y las figuras de barro...

Perdona, lector, si a un tributo de piedad filial me ha llevado la idea del pesebre. En Navidad se hace tan vivo el sentimiento familiar y «pairal», que es imposible desertar a su llamada. Todo en este dia es familiar. Por un misterio particular de esta jornada parece que la sociedad se esconde para que surja la família: como si el mundo se apartara para abrir paso a los inefables valores del hogar. Este año el «pessebre de casa» lo hemos construído encima del piano. Casi resulta más poético. Porqué el pesebre es una melodia inagotable. Cerca de un mes dos caballetes y tres tablones aguardaron pacíficos en un rincón del patio la humilde misión de aguantar «el pessebre». Pero la espera fue inútil, porqué nuestra simpática y venerable sirvienta, más abuela que sirvienta, se tomó la cosa en serio cuando se habló de colocar tanto andamio en el comedor. A pesar de ello, será la primera de emocionarse ante el Belén, bién compuesta con aquellos sus vestidos de fiesta grande que desprenden violento olor de naftalina, y cargada con su setenta y tantas Navidades. JOSEP ROVIRA FORS

El Sot de l’Aubó

Centre d’Estudis Canetencs

Fes-te soci!

Si tens documentació sobre la història de Canet de Mar, si vols participar activament recuperant el nostre passat i si estàs disposat a salvar el patrimoni del nostre poble, fes-te soci del Centre d’Estudis Canetencs i per només 12 Euros anuals rebràs, cada trimestre, El Sot de l’Aubó. Fes-nos arribar les teves dades al carrer Saüc, 2 o vine personalment qualsevol dimarts, de 6 a 8 de la tarda i t’explicarem la nostra feina 36 El Sot de l’Aubó com a entitat.

papyrusdisseny.com · Tel. 93 794 04 87

El Centre d’Estudis Canetencs és una entitat cultural sense cap afany de lucre que té com a objectiu recollir i preservar la documentació escrita o material que tingui interès local i fer-ne difusió.